Decine 18 by Utopia Global

any II

número 18

abril 2011

3€

JAUME COLLET-SERRA

El somni americà DANIEL BRÜHL EL TALENT I LA JOVENTUT JUDITH COLELL I JORDI CADENA UN TÀNDEM D’ÈXIT CARLES TORRAS I RAMON TÉRMENS A MÀLAGA UNA MIRADA A BARCELONA AMB ELS ULLS DE MIREIA ROS

PRESENTA

en el a p i c i t Par rteig de So CIONS

RIP SUBSC evista 0 1nuals a la r a

Si vols participar en el sorteig de 10 subscripcions anuals a la revista DeCine només has d’entrar a la web de Baditri i registrar-te durant el mes d’abril posant el següent codi promocional: DECINE. A més a més estaràs al dia de les nostres estrenes i podràs participar en moltes altres promocions.

www.baditri.com

Sumari EDITORIAL

PRÈVIA

Pirates del mediterrani

Color de gos com fuig

LA IMATGE

EN PRIVAT

Midnight in Paris

Carles Torras i Ramon Térmens

PORTADA

DOCUMENTAL

Sin identidad. Torneu-me la meva vida!

Entrevista a Jaume Collet-Serra

RODATGE

Barcelona, abans que el temps ho esborri

ESTRENA

The Pelayo’s

No tengas miedo

El callejón / Tornarem

Para qué sirve un oso?

La voz dormida / Meublé

MÉS ESTRENES

LA CASA DEL CINE

Bebés / En un mundo mejor

Potiche, mujeres al poder / La vida de los peces

Estrenes internacionals

PERFIL 16

Daniel Brühl

TAQUILLA

FESTIVAL 18

Bon temps de festivals

ACTUALITAT

EL CAFÈ 20

Álvaro Cervantes

DE PROP 22

Notícies breus

DVD

MUSEU DEL CINEMA

Jordi Cadena i Judith Colell

Torrente fa reviure la taquilla

20 22

Propostes molt properes

28 24 decine 18¦abril 2011

Editorial

EDITOR

Jordi Roigé

jordi@utopiaglobal.com DIRECTORA

Alba Laguna

alba@utopiaglobal.com REDACCIÓ

Anna Petrus

anna@duesgotes.com

Marta Rius

rius_marta@hotmail.com COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón Pau Brunet Conxita Casanovas Hugo de Cominges Anna Corberó M. Martí Freixas Josep G. Guixà Salvador Moré Aina Serra Adrià Sunyol CONSELL ASSESSOR

Xavier Atance Antoni Badimon Marta Baldó Santi Lapeira Xavier Parache Pío Vernis

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol FOTOGRAFIA

Marta Puig

alyonashop@gmail.com ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas

cristina@utopiaglobal.com PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

Pere Ribalta

pere@utopiaglobal.com IMPRESSIÓ

Comgrafic

DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones. EDITA

Utopia Global

Rambla de Catalunya 35, ppal 2a 08007 Barcelona TEL: 93 511 6690 FAX: 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català. Decine s’edita amb la col·laboració del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya Dipòsit legal: B-39155-2009 ISSN: 2013-5882

Jordi Roigé, editor

PIRATES DEL MEDITERRANI Els pirates del Carib són simpàtics i guapos. Per això els fan pel·lícules. En canvi, els de la Mediterrània són dolents i lletjos. Finalment la idea s’ha instal·lat al govern espanyol, i fruit d’aquesta determinació s’ha aprovat recentment la llei Sinde, que tant de rebombori ha portat entre acadèmics del cinema, suposats internautes i grups parlamentaris. El nou director de cinematografia, Carlos Cuadros, s’ha compromès a lluitar amb contundència contra la pirateria de pel·lícules a internet i anuncia que seran implacables amb aquells que llocs webs que pengin audiovisual per ser consumit gratuïtament. Tot evoluciona, i els dolents de la pel·lícula ja no són els usuaris finals que es descarreguen els arxius –ciutadans innocents que tenen a l’abast una mercaderia irresistible- sinó aquells que els distribueixen fraudulentament. Aquest punt de vista és correcte i alhora pràctic. És més fàcil d’identificar aquestes plataformes de distribució que no pas anar posant tallafocs als ordinadors dels internautes –que som tots-. En una recent reunió del Club dels Productors, organitzat pel PAC (Productors Audiovisuals de Catalunya), el director de l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA), traslladava als productors catalans aquesta determinació, alhora que animava el sector privat a desenvolupar nous models de comercialització del cinema per internet tal com demanen els consumidors. La realitat, però, és dura. Tothom està d’acord que internet és un aliat i no pas l’enemic. Però també és cert que la distribució per la xarxa de continguts audiovisuals, a Espanya, continua sent una quimera des del punt de vista econòmic. L’administració hi pot fer molt, evidentment. Però la qüestió va més enllà. Es tracta d’identificar qui s’enriqueix amb tot el trànsit d’internet i obligar-lo a canviar les normes actuals del joc. Els grans beneficiaris d’aquest trànsit, evidentment, han estat les telefòniques. Ens ofereixen megues i megues addicionals per pocs euros més a la nostra tarifa plana mensual. Aquest augment de cabal, ja ho sabem, no és per enviar correus electrònics. És per descarregar-nos pel·lícules i música. Som, doncs, davant d’un nou paradigma de l’audiovisual. A Europa, quan no hi havia la competència de les televisions, el cinema es finançava bàsicament pels ingressos a taquilla i les vendes de les pel·lícules a altres països. Quan les televisions van ocupar un espai central de l’oci, gràcies en part a la seva programació cinematogràfica, se les va obligar a invertir un percentatge dels seus ingressos en la indústria audiovisual. Ara som en un nou estadi. Les companyies telefòniques s’han de sumar a aquest esforç, i amb urgència. La viabilitat de l’audiovisual en depèn. Cal regular i perseguir els malfactors, evidentment. Però més necessari i urgent és crear les condicions perquè els que s’han enriquit massivament, les telefòniques, retornin part d’aquest benefici a la indústria audiovisual, entrant com a coproductors, o simplement liquidant un tant per descàrrega.

decine 18¦abril 2011

decine 18 ¦ abril 2011

Fotògraf: Roger Arpajou ¦ © Mediapro, Versátil & Gravier Productions

La imatge

Midnight in Paris “El film és la història del trastorn que produeix l’impacte de París en una parella de nord-americans. L’encreuament dels seus destins amb els d’una parella francesa que provoca torbació, fantasies i dubtes.” Woody Allen, director

decine 18¦abril 2011

Portada

Sin identidad

el triomf de collet-serra a hollywood Liam Nelson i January Jones protagonitzen el film

decine 18 ÂŚ abril 2011

torneu-me la meva vida! Alba Laguna El doctor Martin Harris i la seva dona, Liz, arriben a Berlín per a un congrés sobre biotecnologia. En arribar a l’hotel, Martin se n’adona que ha oblidat el seu equipatge a l’aeroport, de manera que agafa un taxi que, per accident, acaba caient al riu. La taxista, Gina, el treu amb vida de l’aigua. Quatre dies més tard, Martin desperta a l’hospital després d’haver estat en coma. Es dirigeix directament a l’hotel on s’allotjava i descobreix que la seva dona no el reconeix, i un altre home, aparentment, ha suplantat la seva identitat. Aquest és el punt de partida de la pel·lícula que va conquerir el número 1 de la taquilla nord-americana el cap de setmana del 18 de febrer d’enguany. El responsable d’aquest èxit, el director Jaume Collet-Serra, un barceloní que als divuit anys va decidir fer la maleta i marxar als Estats Units perseguint un somni. Després de La casa de cera i La huérfana, dues incursions en el cinema de terror, Collet-Serra ha fet el salt definitiu amb aquest thriller protagonitzat per Liam Neeson. Sin identidad (Unknown) va arribar, contra tot pronòstic, a la primera posició del rànquing de pel·lícules més vistes en el seu cap de setmana d’estrena, amb una venda d’entrades propera als 22 milions de dòlars. Amb un repartiment de luxe que inclou Diane Kruger (Malditos bastardos), January Jones (Mad Men), Frank Langella (Frost contra Nixon) i Bruno Ganz (El hundimiento), i altes dosis d’acció, el director català més internacional ha fet història en ser el primer espanyol en assolir aquests resultats excel·lents. decine 18¦abril 2011

Portada

Jaume Collet-Serra

Fa divuit anys que Collet-Serra treballa als Estats Units

Per què vas escollir Liam Neeson com a protagonista? T’ha condicionat d’alguna manera tenir a la pel·lícula una figura de tant pes? Ajuda molt tenir una figura de pes. És un actor que sempre m’ha agradat i va coincidir que, quan estàvem fent el càsting, es va estrenar la seva pel·lícula Venganza. Ell em va posar les coses molt fàcils. Jo buscava un bon actor i un home d’acció, però amb diverses experiències. Té carisma i pot fer de tot. El rodatge va ser a Berlín. Això et va suposar dificultats? Vas rodar amb equip alemany? Vaig rodar amb equip de tot el món. El fotògraf és basc, l’elèctric de càmera és britànic, hi ha tècnics francesos, els efectes especials vénen de Sud-àfrica i després hi havia els equips alemanys i nord-americans. El més dificultós del rodatge va ser el clima. L’hivern a Berlín va ser molt dur, va nevar gairebé tots els dies i mai sortia el sol. La pel·lícula té molts exteriors i depeníem molt de la llum. Havíem d’anar a un ritme molt ràpid. La ciutat de Berlín té una forta presència a la pel·lícula... Volíem ensenyar la ciutat d’una manera molt especial. Que acabés sent un personatge més de la pel·lícula. No volíem rodar a l’estudi, però el clima i les poques hores de llum ho feia tot molt complicat. Quines són les teves prioritats a l’hora d’escollir projectes? Que es facin! Hi ha projectes que els tries però no surten mai, tot i que s’arriben a anunciar i tot. Mai es troben els diners, o els actors...

decine 18 ¦ abril 2011

“M’agrada que les meves pel·lícules siguin universals” I respecte el gènere, has passat del terror al thriller. En quin gènere et sents més còmode? El tipus de projectes que m’agraden més corresponen a aquests gèneres, però sobretot em decanto per projectes que tenen algun tipus de conflicte psicològic. En el terror tot és una mica més obvi i hi ha més joc visual. Personalment, el que més m’agrada és el thriller psicològic. En aquest gènere és difícil de trobar bons guions, no és el més habitual. Els films d’acció també m’interessen. En aquest cas és l’adaptació de la novel·la Out of my head de Didier Van Cauwelaert. Com et vas plantejar aquest procés? El guió era molt diferent a la novel·la. El punt de partida és comú: què passaria si et llevessis un dia en una ciutat desconeguda i ningú se’n recordés de tu. La resta no té pràcticament res a veure. Jo sempre treballo sobre el guió que em donen. Aquesta vegada vaig haver de treballar-hi molt per condensar-lo, ja que era molt llarg i difícil de rodar.

La huérfana i Sin identidad es caracteritzen pels girs de guió. Tens predilecció per aquest tipus d’històries amb sorpresa final? Sí, és cert que aquests dos últims són així, però no em vull convertir en un M. Night Syamalan que faci només això. Espero que el següent sigui diferent. Es nota la influència de Hitchcock en el teu estil dirigint. És també per aquesta influència que has escollit actrius rosses a Sin identidad identidad? En aquest cas, sí. L’elecció de January Jones és totalment Hitchcock. Volia la típica femme fatale, misteriosa, que sap el que està passant. És una actriu molt popular per la sèrie Mad Men, on fa un personatge molt semblant. Vas decidir marxar a desenvolupar la teva carrera als Estats Units. Com vas prendre aquesta decisió? Ja fa divuit anys que vaig venir als Estats Units. No tenia una altra opció perquè en aquell moment no hi havia cap escola de cinema a Barcelona. Des de bon principi no vaig parar. Vaig començar fent publicitat i videoclips. Et planteges treballar al teu país algun dia? Sí, m’agradaria. Probablement, continuarien sent projectes en anglès, tot i que si algun dia trobo alguna pel·lícula interessant en català o castellà, estaré encantat de fer-la. Em decanto per l’anglès perquè són projectes més universals i em sento més còmode. Tot depèn i el futur dirà quin tipus de pel·lícules seran. Per qüestions personals sí que visito Barcelona sovint.

Amb Sin identidad has aconseguit arribar al número 1 de la taquilla nord-americana durant el cap de setmana de l’estrena. Com has viscut aquest èxit? Jo era al festival de Berlín presentant la pel·lícula i ningú ens ho esperàvem. Quan la setmana següent vaig tornar als Estats Units ja no era número 1, així que no ho vaig poder viure gaire. Però va ser una sorpresa molt gran. Competíem amb Gnomeo y Julieta i amb Soy el número 4. Tothom s’esperava que aquesta última fos la primera, però va quedar en tercera posició. Ja estàs treballant en nous projectes, entre ells una nova visió del mite de Dràcula... Ara combino diverses coses. Estic rodant el pilot d’una sèrie de televisió a Puerto Rico, per Dreamworks i l’ABC. També tinc aquest de Dràcula i un remake d’una pel·lícula francesa de gàngsters dels anys setanta, El círculo rojo. També estic amb un altre guió i fent càstings.

Títol original ¦ Unknown Direcció ¦ Jaume Collet-Serra Gènere ¦ Thriller psicològic Producció ¦ Dark Castle Entertainment, Warner Bros. Pictures Repartiment ¦ Liam Neeson, January Jones, Diane Kruger, Aidan Quinn, Frank Langella, Bruno Ganz Estrena ¦ 20 d’abril

Collet-Serra va escollir Liam Neeson per la seva versatilitat

decine 18¦abril 2011

Estrena

No tengas miedo El director navarrès Montxo Armendáriz ha escollit Michelle Jenner i Lluís Homar per protagonitzar el seu últim film, la història d’una jove que lluita per recuperar la seva dignitat i superar les seqüeles que li van produir els abusos sexuals que va patir a la seva infantesa. No tengas miedo és el retorn al cinema del director de pel·lícules tan populars com Historias del Kronen, Secretos del corazón, Silencio roto o Obaba.

Lluís Homar i Michelle Jenner són pare i filla a la pel·lícula

La Silvia és una noia marcada per uns fets traumàtics del passat. Als 25 anys, decideix refer la seva vida i enfrontar-se a les persones, sentiments i emocions que la mantenen lligada a aquells moments foscos. En la seva lluita contra si mateixa anirà aprenent a controlar les seves pors i a convertir-se en una dona adulta i segura dels seus actes. La barcelonina Michelle Jenner (Spanish Movie, El cor de la ciutat, Los hombres de Paco) estrena el seu primer paper protagonista, un repte que supera amb bona nota. Lluís Homar i Belén Rueda són els seus pares en la ficció, i el repartiment es completa amb Nuria Gago, Rubén Ochandiano i Javier Pereira.

feia anys que suportava les perversions del seu avi. “Me les van explicar amics terapeutes que atenen a víctimes d’abusos, i vaig voler saber-ne més. Fins que vaig contactar amb algunes víctimes i vaig parlar amb elles”.

Rodada a Pamplona, Armendáriz ha assenyalat que “el més complicat a l’hora de fer la pel·lícula ha estat trobar el to de la història i la manera com tractar un tema tan delicat com els abusos a menors sense caure en allò morbós i en l’expectació que moltes vegades la gent busca”. El director explica que tot va començar quan va escoltar el cas d’una jove que va patir abusos sexuals per part del seu professor de música. Un altre dia el d’una adolescent que

Direcció ¦Montxo Armendáriz Gènere ¦ drama Producció ¦ Oria Films Repartiment ¦ Michelle Jenner, Lluís Homar, Belén Rueda, Nuria Gago, Rubén Ochandiano, Javier Pereira Estrena ¦ 29 d’abril

decine 18 ¦ abril 2011

Han passat 27 anys des del primer llargmetratge d’Armendáriz, Tasio. Aquest 29 d’abril arriba a les sales de cinema No tengas miedo, la seva darrera proposta, una producció d’Oria Films amb la participació de TVE, EITB i Canal +, que compta amb Marc Orts, el recentment premiat amb un Goya al millor so per Buried.

¿Para qué sirve un oso? El Festival de Màlaga ha obert la seva edició d’enguany amb una comèdia ecologista per a tots els públics, una producció catalana dirigida per Tom Fernández (La torre de Suso) i protagonitzada per Javier Cámara i Gonzalo de Castro. Dos germans científics conscienciats dels perills que amenacen el nostre planeta.

Jesse Jonson i Oona Chaplin en un moment del film

El rodatge es va desenvolupar entre Astúries i Islàndia, ja que el paisatge juga un paper molt important al film tal com demostra l’encertada direcció de fotografia d’Arnau Valls. Guillermo (Javier Cámara) i Alejandro (Gonzalo de Castro) són dos germans asturians enamorats de la natura des que eren nens. El primer és un biòleg de prestigi internacional, reconegut amb centenars de premis, que ha dedicat la seva vida a investigar el canvi climàtic. El segon és una llegenda de la zoologia, un aventurer que estudia la vida salvatge vivint als arbres com un animal més. Un dia, Guillermo troba el brot d’una planta creixent al gel de l’Antàrtida i, assumint que la batalla està perduda, ho abandona tot i torna a casa seva, a Astúries. Va a la recerca d’Alejandro, que viu als boscos. A partir de la trobada dels dos germans, els ecosistemes sentimentals dels personatges s’alteraran. El director, Tom Fernández, explica: “¿Para qué sirve un oso? és una pel·lícula divertida, amb un missatge positiu que, fugint de pamflets i tòpics, aporta el seu gra de sorra al gran repte al qual

tots ens enfrontem: salvar el planeta de nosaltres mateixos”. Completen el repartiment Emma Suárez, Geraldine Chaplin, Oona Chaplin i Jesse Johnson. Produïda per Versàtil Cinema i Alta Producciones, amb la participació de Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola.

Direcció ¦Tom Fernández Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Versàtil Cinema, Alta Producciones, TVC, TVE Repartiment ¦ Javier Cámara, Gonzalo de Castro, Emma Suárez, Geraldine Chaplin, Oona Chaplin, Jesse Johnson Estrena ¦ 1 d’abril decine 18¦abril 2011

Més estrenes

Invasión a la tierra

The Company Men

Títol original ¦ Battle Los Angeles Direcció ¦ Jonathan Liebesman

Direcció ¦ john wells

Gènere ¦ ciència ficció

Gènere ¦ drama

Producció ¦ Columbia Pictures, Original Film

Producció ¦ The Weinstein Company

Repartiment ¦ Aaron Eckhart, Michelle Rodriguez, Bridget Moynahan, Michael Peña, Ne-Yo

repartiment ¦ Ben Affleck, Kevin Costner, Maria Bello, Tommy Lee Jones, Chris Cooper

Estrena ¦ 1 d’abril

Invasión a la Tierra relata una invasió alienígena i té com a protagonista el sergent de la marina (Aaron Eckhart) i el seu escamot als carrers de Los Ángeles. La nit del 24 al 25 de febrer de 1942, quan Amèrica vivia un estat d’alerta després de Pearl Harbor, els habitants de Los Angeles es van despertar amb el so de les sirenes d’una incursió aèria.

Rio (3D)

Estrena ¦ 1 d’abril

Bobby Walker (Ben Aﬄeck) té una bona feina, una família estupenda i un espectacular Porsche al garatge. Però quan la companyia per la qual treballa decideix reduir plantilla, tant ell com els seus companys es queden a l’atur. Llavors els tres hauran de replantejar-se les seves vides i els seus papers com a marits i pares.

Soy el número cuatro Títol original ¦ I Am Number Four Direcció ¦ D.J. Caruso Gènere ¦ Ciència-ficció

Direcció ¦Carlos ¦ Saldanha Gènere ¦ animació

Producció ¦ DreamWorks Pictures, Reliance Big Entertainment, Bay Films

Producció ¦ Blue Sky Studios, Twentieth Century Fox Animation

Repartiment ¦ Alex Pettyfer, Timothy Olyphant, Teresa Palmer, Dianna Agron, Kevin Durand

Estrena ¦ 8 d’abril

Estrena ¦8 ¦ d’abril

Els creadors d’Ice Age tornen a la gran pantalla amb noves aventures. La pel·lícula, rodada en format 3D, narra la hilarant història de Blu, un simpàtic ocell tropical de color blau que viatja des de Río de Janeiro per a conèixer la Jewel, una femella de la seva espècie.

La Prima Cosa Bella

Nou joves alienígenes ingressen en una escola de la Terra, després que el seu planeta hagi estat destruït per una raça enemiga. No obstant això, un d’ells (el quart dins del grup) descobreix que no estan fora de perill: un enemic de la seva raça es troba a la Terra i els està perseguint.

Crebinsky

Direcció ¦ Paolo Virzì Gènere ¦ Comèdia

Direcció ¦ Enrique Otero

Producció ¦ Motorino Amaranto, Medusa Film, Indiana Production Company

Gènere ¦ Comèdia

Repartiment ¦ Valerio Mastandrea, Micaela Ramazzotti, Stefania Sandrelli, Claudia Pandolfi, Marco Messeri

Repartiment ¦ Miguel De Lira, Sergio Zearreta, Luis Tosar, Celso Bugallo, Yolanda Muiños

Estrena ¦8 ¦ d’abril

Estrena ¦ 8 d’abril

Tot comença a l’estiu de 1971 quan, durant l’elecció de la reina del balneari més famós de tot Livorno, l’Anna és coronada com “la mare més bella”. Però el fet de tenir una mare bella, vital, frívola i pertorbadora ha estat, durant anys, un vertader turment pel Bruno, el primogènit de l’Anna.

Perdona pero quiero casarme contigo

Producció ¦ Zircozine, Control Z, Chévere Visión

Les pluges torrencials provoquen la crescuda del riu, que inunda un poble, i arrossega als germans Crebinsky i a la seva vaca riu avall. Miraculosament, apareixen vius en algun lloc de la costa, on creixen i viuen aïllats de tota mena de fets o persones. Un dia, la seva quotidianitat es veu alterada quan la seva vaca desapareix.

Hanna

títol original ¦ Scusa ma ti voglio sposare Direcció ¦ Federico Moccia

Direcció ¦ Joe Wright

Gènere ¦ Comèdia romàntica

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ Medusa Film, Arella Film

Producció ¦ Marty Adelstein Productions

Repartiment ¦ Raoul Bova, Michela Quattrociocche, Francesco Apolloni, Luca Angeletti, Cecilia Dazzi

Repartiment ¦ Saoirse Ronan, Eric Bana, Cate Blanchett, Tom Hollander, Olivia Williams

Estrena ¦ 8 d’abril

Inspirada en la novel·la del mateix director, Perdona pero quiero casarme contigo és la segona part de la pel·lícula Perdona si te llamo amor. L’Alex i la Niki estan més enamorats que mai, després d’haver passat uns dies inoblidables a l’illa de Blu. Quan tornen, les coses no seran ben bé com abans, i tan la Niki com l’Alex hauran de fer una reflexió sobre l’amor.

decine 18 ¦ abril 2011

Estrena ¦ 15 d’abril

Ronan interpreta una noia de 14 anys de l’est d’Europa, entrenada pel seu pare per a ser una assassina sense escrúpols. Al costat de Ronan, trobem també al repartiment a Eric Bana, que fa de pare de la noia i a Cate Blanchett, que és una agent d’intel·ligència que supervisa les seves missions.

Hop

Justin Bieber: Never say never (3D)

Direcció ¦ Tim Hill

direcció ¦ Jon Chu

Gènere ¦ Animació

gènere ¦ Documental

Producció ¦ Universal Pictures, Illumination Entertainment

Producció ¦ Insurge Pictures, Island Def Jam Music Group, MTV Films

Estrena ¦ 15 d’abril

Hop explica la història còmica d’en Fred, un home gandul que s’ha quedat sense feina. Un dia, fereix accidentalment al Conillet de Pasqua, per la qual cosa no li queda més remei que oferir-li allotjament mentre es recupera. Tot i que el Conillet és el pitjor hoste que mai ha tingut en Fred, els dos descobriran junts el que necessiten per madurar.

Nowhere Boy

Justin Bieber: Never say never és un documental sobre la vida de la jove estrella de la música pop Justin Bieber, de només setze anys. Bieber és el major exponent, a dia d’avui, del fenomen fan entre les adolescents d’arreu del món.

Country Strong

Direcció ¦ Sam Taylor Wood Gènere ¦ drama

Direcció ¦ Shana Feste

Producció ¦ Aaron Johnson, Kristin Scott Thomas, Thomas Sangster, Sam Bell, Anne-Marie Duff

Gènere ¦ drama musical

Repartiment ¦ Rocket Pictures, Starz Animation, Walt Disney Pictures

Repartiment ¦ Gwyneth Paltrow, Leighton Meester, Garrett Hedlund, Tim McGraw, Kayla Perkins, Sean Symons

Estrena ¦ 15 d’abri

Estrena ¦ 20 d’abril

Nowhere Boy és una pel·lícula biogràfica que recorre els primers anys de la vida del músic John Lennon fins a la formació dels Beatles, donant clara importància a la seva infància i adolescència. El guió ha estat escrit per Matt Greenhalgh, guionista també del film Control, que narrava la vida d’Ian Curtis.

Marte necesita madres (3D)

Producció ¦ Maguire Entertainment, TVM

Country Strong explica la història de la cantant de música country Kelly Canter (Gwyneth Paltrow), que pateix un problema d’alcoholisme i decideix embarcar-se en una gira de “resurrecció”, després que el seu espòs (Tim McGraw) l’hagi enviat a rehabilitació. L’actriu s’ha engreixat nou quilos per interpretar aquest paper.

Código fuente Títol original ¦ Source Code Direcció ¦ Duncan Jones

Títol original ¦ Mars Needs Moms!

Gènere ¦ Thriller de ciència-ficció

Direcció ¦ Simon Wells

Producció ¦ The Mark Gordon Company, Vendome Pictures, Vendome

Gènere ¦ Animació Producció ¦ Walt Disney Productions

Repartiment ¦ Jake Gyllenhaal, Michelle Monaghan, Vera Farmiga, Jeffrey Wright, Russell Peters

Estrena ¦ 20 d’abril

Estrena ¦ 2o d’abril

La pel·lícula tracta d’un nen que és molt desobedient amb la seva mare. Un dia, un grup de marcians segresten la dona, fet que provocarà que el nen s’embarqui en una aventura per rescatar-la que el durà fins a Mart. Wells ha treballat utilitzant la mateixa tècnica de captura de moviments que es va fer servir als films Polar Express o Beowulf.

El amor y otras cosas imposibles

Colter Stevens (Jake Gyllenhaal) és un soldat que forma part d’un programa experimental del govern per investigar un atemptat terrorista. La seva missió el converteix en un viatger temporal que ha de viure i reviure una vegada i una altra el mateix atac en un tren, en el qual esclata una bomba, fins que pugui descobrir el culpable.

Thor (3D)

Títol original ¦ The other woman (Love and other impossible pursuits) Direcció ¦ Don Roos

Direcció ¦ Kenneth Branagh

Gènere ¦ drama

Gènere ¦ aventures

Producció ¦ capitol films

Producció ¦ Marvel Studios, Paramount Pictures

Repartiment ¦ Natalie Portman, Scott Cohen, Lisa Kudrow, Lauren Ambrose, Charlie Tahan

Repartiment ¦ Chris Hemsworth, Natalie Portman, Tom Hiddleston, Tadanobu Asano, Anthony Hopkins

Estrena ¦ 20 d’abril

Emilia (Natalie Portman) és una llicenciada en Dret per la Universitat de Harvard que s’acaba de casar amb un important advocat novaiorquès que era el seu cap -i que estava casat- quan ella va començar a treballar al seu bufet. Desgraciadament, la seva vida canvia totalment de manera inesperada quan la seva filla, acabada de néixer, mor.

Estrena ¦ 29 d’abril

Thor, un guerrer molt valent però alhora molt arrogant, és desterrat pel seu pare del regne celestial d’Asgard i condemnat a viure a la Terra entre els humans, per haver estat el responsable de l’esclat d’un important conflicte bèl·lic. Thor és l’adaptació cinematogràfica de la història mitològica d’aquest heroi nòrdic. decine 18¦abril 2011

Perﬁl 16

decine 18 ¦ abril 2011

Daniel Brühl

Conxita Casanovas

Potser un dia d’aquests us el trobeu al mercat de Gràcia on s’acaba de comprar un pis. Amb ell sí que es pot conversar del cinema i de la vida i t’hi estaries hores. Daniel Brühl sempre et deixa amb ganes de més. I això que té un punt de timidesa, però quan t’agafa confiança, no hi ha qui el guanyi en franquesa i et resulta molt seductor, amb aquest riure simpàtic que té. Lluminós, dóna caliu a les pel·lícules en les que treballa en primeríssima línia. Aquest noi tan agradable representa immillorablement l’actor europeu que s’obre fronteres sense complexos i que demostra que Amèrica no està renyida amb Catalunya. Recordareu que Good bye Lenin! el va llençar a la fama mundial i llavors vam saber que el noiet que el cinema alemany mimava fins a l’extenuació, tenia arrels catalanes, una mare de les terres de Lleida. És dels actors que no canvia gens quan el veus al natural, cosa que vam comprovar quan, en ple bum d’aquest film, el vam guardonar amb el premi Sant Jordi i es va apuntar a venir de festa amb el director amb qui ara projecta tornar a treballar en un personatge radicalment diferent. Des d’aleshores no ens ha deixat de sorprendre. Daniel Brühl no ha perdut el temps i no li manquen propostes, sempre interessants perquè té un olfacte fi. A ell no li ha donat per fer sortides crepusculars, però segur que més d’una el porta a la carpeta de l’escola.

plat ha donat vida al símbol antifranquista que és Salvador Puig Antic. Es va deixar acaronar per Judy Dench i Maggie Smith a La última primavera, i ha rivalitzat amb Clive Owen a la pel·lícula de pròxima estrena, Intruders de Juan Carlos Fresnadillo, nova aposta en la seva carrera. També té pendent d’estrena Eva, de Kike Maíllo, on fa de científic. La naturalitat és el gran aliat d’aquest actor que domina vàries llengües i que ara rodarà a Cuba amb Julio Medem, on allargarà l’estada després de la feina per conèixer més l’illa. Perquè a ell, que es confessa una mica gandul i més aventurer en les pel·lícules que en la vida real, li va de perles el cinema per descobrir paranys que en una opció d’oci mai hagués triat com a destins favorits, com li va passar amb la Xina en el seu moment. Diu que és un mal perdedor i que no s’enganxaria al joc per això, perquè odia perdre, tot i que darrerament s’ha estat passejant pels casinos, el de Lloret en concret, amb Eduard Cortés a The Pelayo’s. Potser aquesta nova pel·lícula que posa al currículum Daniel Bruhl iniciï el canvi de registre en el que va pensant aquest actor inquiet. Li agradaria explorar personatges més canalles i treballar en el cinema de gènere. Augmenta per moments la seva curiositat i ganes de treballar en el cinema espanyol. Home de cops amagats, ens deixa anar que està intentant escriure un guió i que acaba d’obrir un bar de tapes a Berlín, el Bar Raval, on es podran veure els partits del Barça.

“representa l’actor europeu que s’obre fronteres sense complexos”

Hollywood no li ha fet por. L’hem vist a El ultimátum de Bourne. Quentin Tarantino el va vestir amb l’uniforme d’heroi nazi i va encaixar con anell al dit en el càsting de Malditos bastardos, pel·lícula amb la que es va passejar pel món. De soldat l’hem vist també a Joyeux Noel. I se’n va anar amb Julie Delpy Dos dies a París. Aquest actor alemany amb cara de no haver trencat mai un

Intel·ligent i tan jove com és, el que està clar és que el futur és a les seves mans i que aquest passarà en tot cas per tenir regularment butaca reservada en algun vol. Com que creu en les estadístiques, tem que un dia un avió s’estavelli i li doni un disgust. Daniel Brühl és així d’imprevisible. Tocarem fusta. decine 18¦abril 2011

Festival

Bon temps de festivals Un any més, el cinema català deixarà un important rastre al festival de cinema de Màlaga, alhora que té presència i premis internacionals a nombrosos festivals. En paral·lel, Catalunya no para amb les seves pròpies propostes, i mentre a Barcelona es remouen els festivals tradicionals donant pas a noves iniciatives, altres ciutats com Lleida o Calella mantenen les programacions malgrat els sotracs econòmics. Aina Serra

Inaugurem el festival de Màlaga les programacions més diverses. Properament, al Tribeca Film Festival (Nova York) s’estrenarà Blackthorn, de Mateo Gil. El Festival Internacional de Cine de Guadalajara (Méxic) compta amb tres títols: el llargmetratge Amador, de Fernando León de Aranoa, i dos documentals, Al final de l’escapada, d’Albert Solé, i El problema, de Jordi Ferrer i Pablo Vidal. El certamen Cinelatino de Tübingen (Alemanya) projectarà quatre títols i el Festival de Cinema Espanyol de Nantes i el CinemaSpagna de Roma exhibiran prop d’una trentena de produccions fetes a casa entre els dos.

L’equip de la pel·lícula Open 24h, de Carles Torras

El festival de cinema espanyol de Màlaga va obrir les portes el 26 de març amb una coproducció catalana, ¿Para qué sirve un oso?, de Tom Fernández. La primera de múltiples propostes fetes des de Catalunya. A la secció oficial a competició s’han presentat Open 24h, de Carles Torras, i Catalunya Über Alles, de Ramon Térmens. A la secció documental a concurs trobem cinc títols catalans: Al final de l’escapada d’Albert Solé, Esquivar i pegar, dirigit per Juanjo Giménez i Adán Aliaga, El niño Miguel de Nacho Martín, Queridísimos intelectuales (del placer y el dolor) de Carlos Cañeque i Morir de día de Laia Manresa i Sergi Dies. A més, la guanyadora del Goya Bicicleta, cullera, poma, de Carles Bosch es projectarà a la secció de documentals d’estrena. A la secció ZonaZine, es programarà La sombra del sol, de David Blanco, entre d’altres en seccions fora de concurs. A més, el cineasta Isaki Lacuesta rebrà el premi Eloy de la Iglesia, que reconeix la feina dels joves creadors que s’allunyen dels cànons establerts.

Roma, Tribeca, Tübingen, Guadalajara i Nantes Sigui quina sigui l’envergadura i la temàtica del festival, arreu del món es poden localitzar films catalans seleccionats entre

decine 18 ¦ abril 2011

Agitació entre els festivals barcelonins Barcelona és capital cultural de múltiples disciplines i el cinema hi té un especial protagonisme, amb desenes de festivals de múltiples gèneres i temàtiques al llarg de l’any. Els darrers mesos hi ha hagut alguns canvis en el tradicional calendari de festivals, amb la incorporació de noves propostes i el tancament de festivals de llarga trajectòria. Apostes atrevides en temps de retallades en els pressupostos de cultura i de reduccions entre els patrocinadors privats.

Un nou concepte: Film & Cook El passat mes de març va néixer un nou festival a la capital catalana, el Film & Cook, una aposta curiosa i atrevida que del 10 al 13 de març va unir cinema i gastronomia. Amb voluntat de ser un referent a nivell nacional amb seu itinerant, el fil conductor de totes les projeccions del Film & Cook va ser la vinculació amb sessions gastronòmiques (demostracions, tallers, colloquis o degustacions), amb convidats referents en el sector. Entre les projeccions, que no necessàriament incloïen aspectes relacionats amb la gastronomia, s’hi va veure Mugaritz, la cocina inacabada, de Gentzane Martínez, José María Argoitia i Alex García, que va obrir el festival amb la mostra del procés de reconstrucció i reformulació del restaurant basc Mugaritz, del

cuiner Andoni Luis Aduriz després de l’incendi que va destruir la cuina del restaurant. També es va projectar El Bulli: Cooking in Progress, de l’alemany Gereon Wetzel, que s’estrenava a Espanya oferint un seguiment de l’equip creatiu del considerat el millor cuiner del món, Ferran Adrià, a més de Huevo, Miel i Leche, la trilogia culinària del turc Semih Kaplanoğlu o Guest, de l’espanyol José Luis Guerin, entre d’altres. Entre els especialistes en gastronomia convidats s’hi trobaven Ferran Adrià, Carme Ruscalleda, Mey Hoffman, Àngel Pascual, els germans Sergio i Javier Torres, Pere Planagumà, Gereon Wetzel, Anna Ginestí, Carles Mampel, Jordi Herrera, Manuel Jara…que van oferir col·loquis, demostracions, tallers i degustacions als assistents. Una de les iniciatives paral·leles al festival va ser el concurs de curtmetratges culinaris que es projectaven cada dia abans de començar les sessions de tarda i que permetia incrementar la interacció entre el festival i els interessats en la matèria.

El Mecal més compromès amb les joves promeses La tretzena edició del Festival Internacional de Curtmetratges de Barcelona es presenta aquest any amb una important novetat, la col·laboració amb el Base Film Festival de Terrassa, organitzat per l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) i Escándalo Films. D’aquesta manera, el Mecal Pro es vincula amb els joves estudiants promocionant una programació en paral·lel a Barcelona i a Terrassa, on els col·loquis i xerrades entre joves emergents i artistes consagrats tenen un pes molt important. El Mecal Pro té lloc del 8 al 17 d’abril a Barcelona i acull la projecció de més de 300 curts, seleccionats entre les més de 3.500 propostes rebudes, on a més de la competició dels films internacionals i els documentals, hi tenen un lloc les propostes alternatives i trencadores, amb la secció Obliqua, els tres pals de paller de la programació del festival. No obstant, es complementa amb un especial sobre Star Wars, una secció de recuperació de curts històrics o sessions golfes de sexe i terror, entre altres.

Neix un festival amb caràcter

nal de Cinema d’Autor de Barcelona, del 29 d’abril al 8 de maig. El festival va tenir una prèvia el passat mes de desembre als cinemes Verdi Park, amb l’avanç de set films de recent producció sota el nom Off-Cinemart. Aquesta primavera, però, es projectaran fins a seixanta títols que repassen films d’autor, des dels consagrats i mai prou ben valorats fins a les noves promeses emergents, especialment en la seva secció principal i fixa, Direccions. A més, però, en aquesta edició les seccions Àsies i Promeses de l’Est oferiran propostes d’aquestes procedències com a complement a la secció principal. Per iniciar el seu camí, els programadors del Festival Internacional de Cinema d’Autor han escollit Guy Maddin com a protagonista de la primera retrospectiva, del qual en projectaran els seus nou llargmetratges i part dels seus curts, a més del documental sobre la seva figura fet per Noam Gonick, Guy Maddin: Waiting for Twilight.

Cinema llatinoamericà a Lleida

Viggo Mortensen rebrà un Premi d’Honor a la Mostra

A la capital del Segrià s’han especialitzat des de fa disset anys en el cinema llatinoamericà amb una mostra que any rere any va agafant més pes. En aquesta edició, del 8 al 15 d’abril, s’han programat dotze documentals entre ells alguns d’autoria espanyola com Ciudadano Negrín de Sigfrid Monleón, Imanol Uribe, Carlos Álvarez o Cuchillo de Palo de Renate Costa; a més d’una desena de curtmetratges, entre els quals destaquen els espanyols: El barco pirata de Fernando Trullols; El grifo de Denis Rovira Van Boekholt, El premio de León Siminiani o La culpa, del català David Victori.

La imatge és protagonista a Calella

La pel·lícula Cold Fish es podrà veure al festival D’A

Qui durant dotze anys va estar darrere del BAFF (Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona), Carlos Rodríguez Ríos, ha optat aquesta primavera per una nova aposta, el Festival Internacio-

Durant tot el mes d’abril el Festimatge omple Calella de vídeo i fotografia amb múltiples propostes per a tots els gustos. L’entitat Foto-Film Calella centralitza durant aquest mes les principals activitats de l’associació, així del 26 al 30 d’abril tindrà lloc el Trofeu Torretes de Fotografia i el de Curtmetratges, que es complementen amb una Trobada Internacional de Cinema 9,5mm i exposicions per les diferents sales del municipi. Es tracta d’un festival proper, organitzat per una entitat local i que està treballant en una programació ajustada a les retallades de pressupostos que ha sofert.

decine 18¦abril 2011

El cafè

Álvaro Cervantes Barcelona, 1989 A la gran pantalla: Pretextos (Sílvia Munt, 2008), El juego del ahorcado (Manuel Gómez Pereira, 2008), 3 metros sobre el cielo (Fernando González Molina, 2010) A la petita pantalla: Abuela de verano (2005), Ermessenda (2011)

decine 18 ¦ abril 2011

“Soul, funky, Johnny Deep”

anna corberó Un cafè o un te? Cafè. Amb gel. Una seqüència que no oblidaràs mai? La seqüència final del meu personatge (Lucas) a Pretextos, dirigida per Sílvia Munt. El personatge estava abatut després d’un cop emocional molt fort, assegut sol en un terrat d’un dels alts edificis de Sants. No la recordo tant com a seqüència en si, sinó com un moment molt especial, ja que era la meva primera pellícula i em vaig sentir molt cuidat per l’equip en aquell moment. Es respirava respecte i entrega. Com reacciones davant d’una mala crítica? Intento entendre-la i, si comparteixo alguna cosa, procuro fixar-la en el disc dur per a la pròxima vegada. Què és el que més i el que menys t’agrada de la teva feina? El que més m’agrada és la màgia que es crea en segons quins moments: sentir-te lliure i relaxat, vivint la situació de la mà d’uns bons companys i un bon director. El que menys m’agrada és quan has de treballar sota pressió, quan hi ha tensió en l’ambient, o la tensió te la crees tu mateix. Què és el més complicat? La combinació d’elements, d’emocions, de contradiccions, del que es mostra i el que no d’un personatge en una situació determinada. En definitiva, el fet d’aprofundir en el comportament de la persona. Les persones som complicades. Tenim moltes capes. I arribar a dominar-les com a actor per mi és el més complicat, però a la vegada és on rau la grandesa d’una interpretació. Alguna vegada t’has interpretat a tu mateix? No. Però hi ha personatges en els que ets més tu, i pots arribar a veure’t a tu quasi al complet, independentment de les situacions o la història que li toqui viure al personatge. La banda sonora de la teva vida? Sonaria a soul. La banda sonora de la teva carrera? Més funky. Un paper que t’encantaria interpretar? M’agradaria interpretar un personatge transvestit com el de Johnny Depp a Antes que anochezca. El típic personatge transvestit de la presó sempre m’ha creat molta simpatia.

En quin gènere et sents més còmode? Fins ara he treballat en pel·lícules més aviat de gènere drama, tot i que en aquests últims mesos estic tastant una mica de comèdia en els projectes en els que he estat. I m’agrada. Què n’opines de l’actual situació del cinema català? S’estan fent bones pel·lícules a Catalunya, de diferents estils i temàtiques, que arriben a la gent. Això ha d’animar a que es segueixi per aquest camí. Què li preguntaries a un fan o un admirador? Meu? Doncs li preguntaria el perquè de la seva admiració. Realment em costa creure-ho. Quin és l’últim DVD que t’has comprat? Al videoclub on vaig tenen DVD’s de segona mà en venda, i vaig veure que hi havia Invictus, de Clint Eastwood. La volia veure al cinema en el seu moment i al final no hi vaig anar. Va ser un acte reflex el comprar-la. T’hem vist a 3 metros sobre el cielo, i ara et podrem veure a Hanna, 88 i estàs rodant El sexo de los ángeles. És un any molt important per a tu... Com ha estat rodar 88 amb Jordi Mollà com a director? Estic encantat d’haver pogut estar en projectes molt diferents aquest any. El treball d’una història et fa estar més fort en la següent, i es gaudeix més d’aquesta feina. Hanna s’estrenarà en breu, tot i que la meva participació es força anecdòtica. El sexo de los ángeles ja s’ha acabat de rodar, ha estat un rodatge molt còmode en el que m’he retrobat amb vells amics i n’he fet de nous. I pel que fa a 88, va ser una experiència intensa, en la que vaig poder entrar una mica en el particular món del Jordi, i sempre és interessant descobrir nous móns i maneres de fer. Ell transmet molt bé un esperit, una emoció... Imagino que d’una manera més inconscient que conscient, però que a mi em va arribar molt directe. De fet la pel·lícula navega per aquest terreny de l’inconscient. Per què ets actor? Perquè em costa dir mentides i la veritat de vegades no m’és prou interessant. I ara què toca? Ara començo una aventura en tota regla, en un nou projecte de televisió, en el que passaré alguns mesos fora de casa. Serà un viatge en tots els sentits. No puc dir gaire més perquè no s’ha anunciat encara. Però m’ensumo que serà un bon viatge.

decine 18¦abril 2011

De prop

JORDI CADENA JUDITH COLELL

Jordi Cadena i Judith Colell van guanyar el Premi Especial del Jurat a Sant Sebastià 2010 amb Elisa K

decine 18 ¦ abril 2011

PLA I CONTRAPLà Anna Petrus Jordi Cadena i Judith Colell estan d’enhorabona. Més enllà de l’èxit de la seva darrera pel·lícula, Elisa K, dirigida a quatre mans i guardonada amb el Gran Premi del Jurat en el passat Festival de San Sebastià, els dos cineastes acaben de rebre un dels reconeixements més importants de Catalunya per la seva trajectòria cinematogràfica individual i conjunta: el Premi Nacional de Cultura en la modalitat de Cinema. Un reconeixement que no només ens serveix d’excusa per girar de nou la vista cap als seus treballs anteriors i traçar una possible història de les seves respectives mirades a través de les seves múltiples interseccions, sinó que segurament suposa l’obertura d’un nou sender per on encara els creadors han de transitar. La notícia arriba al mateix temps que s’ha fet pública la candidatura a les eleccions a la presidència de l’Acadèmia de les Ciències i les Arts Cinematogràfiques que presenten conjuntament el distribuïdor, exhibidor i productor Enrique González Macho (Alta Films i Cinemes Renoir), Judith Colell mateixa i l’actriu Marta Etura. Una aposta que arriba justament en aquest moment en què tant el cinema de Colell com el de Cadena pren una força renovada i que busca posicionar-se en el nucli de decisions que afecten el cinema i que es troba a Madrid. Paral·lelament, els dos cineastes estan també preparant un Màster de Direcció Cinematogràfica centrat en les narratives d’autor que començarà el proper curs acadèmic a la Universitat Pompeu Fabra. Hem parlat amb Jordi Cadena i Judith Colell del reconeixement a la seva carrera, de la seva darrera pel·lícula, Elisa K, i de tots aquests projectes de futur. decine 18¦abril 2011

De prop

Premi Nacional de Cultura en Cinema 2011 per Elisa K K. De quina manera creieu que aquest reconeixement tan important afectarà la vostra trajectòria cinematogràfica a partir d’ara, en els vostres projectes de futur? Jordi: Jo espero que positivament, però en realitat no en tinc ni idea. Judith: Esperem que positivament sobretot pel que fa a un reconeixement al cinema de trajectòria més llarga. El cinema ha de tenir retorn, ja sigui econòmic o de prestigi. Si s’aconsegueixen les dues coses és fantàstic, però el cinema com a cultura forma part de la identitat d’un país i ha d’estar recolzat sempre. Una presència com estan tenint algunes pel·lícules catalanes a més d’una vintena de festivals internacionals és quelcom que s’hauria de valorar tant o més que una recaptació elevada.

Jordi Cadena i Judith Colell Durant el rodatge d’Elisa K

Elisa K és la primera pel·lícula que dirigiu a quatre mans. Quina valoració feu d’aquesta forma de treballar? Creieu que continuareu treballant plegats en els vostres propers projectes? Jordi: La valoració és molt positiva. S’estableix una complicitat que fa que estiguis molt més segur de les teves decisions. Volem continuar treballant junts encara que no deixem de banda els nostres projectes individuals. Judith: Quan vam començar Elisa K vam dir que seria l’única pellícula que faríem junts, però l’experiència ha estat tant positiva que pensem repetir-la a través de dues pel·lícules més. A Elisa K és ben visible el cinema que interessa i que ha treballat Jordi Cadena (en la primera part) i el cinema que ha conreat la Judith Colell (en la segona part), malgrat que hi ha alguns punts de confluència estilística en ambdues. El projecte us el vau plantejar d’entrada com un díptic? Per què Cadena decideix rodar la primera part i Colell la segona? Jordi: El projecte va passar per diferents fases fins que vam decidir fer la codirecció. La decisió de la part d’un i de l’altre era evident tenint en compte les nostres filmografies. No hi va haver el més mínim dubte en cap moment. Judith: Sí. I de fet, justament aquest projecte ens permetia treballar junts sense renunciar a l’estil de cap dels dos. Elisa K és clarament una pel·lícula d’autor que fuig de qualsevol concessió a la comercialitat i d’alguna manera connecta de forma directa amb les trajectòries d’ambdós. Com veieu la supervivència d’aquest tipus de cinema en el panorama cinematogràfic actual tan convuls i replet d’incerteses? Jordi: Difícil però possible. Es qüestió de perseverança, complicitats, treball i lluita. Judith: Seguirem lluitant perquè aquest cinema que és el que dóna imatge a un país a l’estranger segueixi tenint el seu lloc.

decine 18 ¦ abril 2011

Elisa K parteix d’una novel·la de Lolita Bosch. I, de fet, una part prou important de les vostres respectives filmografies parteixen de la literatura (La Senyora, És quan dormo que hi veig clar clar, Els papers d’Aspern de Jordi Cadena; Dones de Judith Colell). Com heu viscut i viviu aquesta transferència clàssica de la literatura al cinema? Creieu que sentireu la urgència de tornar a la literatura en els vostres propers projectes? Jordi: Jo l’he viscuda amb total normalitat. La meva primera pellícula va ser una adaptació de Juan Marsé (La obscura historia de la prima Montse), amb Dones, la pel·lícula de la Judith, vaig fer-ne el guió...Estic convençut que tornaré a la literatura. Judith: La influència de la literatura és important igual que la de la resta de les arts. Tornaré a la literatura sempre que trobi un text interessant per adaptar. Elisa K és el vostre treball recent més conegut arran sobretot del Gran Premi del Jurat al Festival de San Sebastià i a la presència i nominacions a tants altres festivals i premis com els Gaudí o els Goya. Tanmateix, ambdós heu estat involucrats recentment en altres projectes. Em refereixo a Els passos perduts de Jordi Cadena i al documental Solo pienso en ti de Judith Colell. Aquests projectes suposo que intensifiquen la vostra relació amb el cinema. Com valoreu aquests treballs en el conjunt de la vostra carrera? Com els encareu? Jordi: La meva tornada al cinema després d’uns anys d’abstinència no va ser amb Elisa K com molta gent creu. Va ser el 2009 amb Els passos perduts, una pel·lícula molt personal que vaig fer amb exalumnes meus i estudiants de l’Institut del Teatre. Al llarg de la meva trajectòria i en diverses ocasions he fet cinema totalment al marge de la producció convencional, amb presència en festivals encara que no sempre hagi estrenat, i és una cosa que vull continuar fent sempre que tingui la necessitat i la possibilitat de poder-ho fer. Judith: Solo pienso en ti va ser un encàrrec encara que jo el considero un documental molt personal i on s’hi pot veure la Judith totalment reflectida. Estic orgullosa d’aquest treball.

“La supervivència del cinema d’autor és qüestió de perseverança, complicitats, treball i lluita d’un país i ha d’estar recolzat sempre” Ens podeu fer un avanç dels vostres propers projectes? Jordi: Una pel·lícula codirigida i una altra per separat. Judith: Sí. Tenim un projecte en comú i a més estic escrivint una història d’amor per dirigir sola. Com veieu el panorama cinematogràfic català actual? Creieu que es troba en un bon moment? Jordi: És un bon moment: presència en el festivals més impor-

tants, diferents premis i fins i tot, reconeixement de taquilla i de la indústria de Madrid. No havia passat mai. Hi ha un determinat tipus de cinema d’autor que majoritàriament es fa a Catalunya. El que es fa a la resta de l’estat és residual. Judith: Inimaginable. Però és fruit de molts anys de treball en què el cinema català ha estat molt valorat a l’ombra, és a dir, a festivals internacionals. I en canvi és cert que el reconeixement nacional sempre dóna molt més ressò.

“L’èxit del cinema català és fruit de molts anys de treball en què ha estat molt valorat a l’ombra” La major part del cinema, i del bon cinema, que es produeix a tot l’estat prové de Catalunya. Com veieu el nou talent que està començant a sorgir amb les seves creacions? Judith: Molt bé, però si es deixa de banda el recolzament al cinema d’autor això desapareixeria molt ràpidament. Jordi: Crec que és el talent amb més interès tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat d’autor.

Actualment esteu preparant un Màster de Direcció Cinematogràfica a la Universitat Pompeu Fabra que se centrarà en la ficció d’autor. Quin buit creieu que omplen aquests estudis? Jordi: És el primer cop que es fa un màster centrat en el cinema d’autor. A Catalunya, i més concretament a Barcelona, hi ha moltes escoles i diferents estudis sobre allò que anomenem l’audiovisual però no hi ha res centrat exclusivament en l’autoria de ficció. Judith: Es tracta d’incidir en un tipus de cinema que és el que ens ha situat on som ara i que esperem que sigui vist així des de les institucions i televisions. Recolzar el cinema d’autor és apostar pel futur de la cultura a Catalunya.■

[Declaracions recollides via correu electrònic el 19 de març]

decine 18¦abril 2011

Prèvia

color de gos com fuig un film d’andrés duque

El festival Punto de Vista de Pamplona va consolidar-se el passat mes de febrer com el principal referent del cinema documental a Espanya. A la seva extraordinària selecció de pel·lícules s’hi va afegir un èxit de públic sense precedents en les darreres edicions. Dins de la seva secció oficial, destaquem el llargmetratge Color de gos com fuig, del realitzador veneçolà establert a Barcelona Andrés Duque, que va mostrar una narració lliure de vivències i records fragmentats, un film a mode de diari ple de bellesa visual. M. Martí Freixas

decine 18 ¦ abril 2011

Color de gos com fuig no té veu en oﬀ i presenta poc text explicatiu. La relació entre les imatges i els significats, l’ordre de les seqüències, queda en molts casos en mans del públic, que s’enfronta al repte de recompondre una memòria. Precisament el repte era com aconseguir que el públic connecti amb un món aparentment abstracte. Ho he buscat a través del muntatge, el ritme i la interacció entre la imatge i el so. El resultat és arriscat, potser hi ha qui decideix no entrar en el joc i no connectar amb la pel·lícula, però en aquest punt ja no puc ni vull arribar-hi. Tot i que estic satisfet amb el resultat final, crec que encara hauria pogut anar més lluny.

El cineasta Andrés Duque

Color de gos com fuig podríem considerar que és el teu primer llargmetratge després d’una sèrie de curts i migmetratges molt ben rebuts per la crítica especialitzada i els festivals internacionals, com Iván Z (2004), Paralelo10 (2005) o La constelación Bartleby (2007). Aquesta és la primera pel·lícula que faig amb duració superior a 60 minuts però considero que és el meu tercer llargmetratge, si a Iván Z hi afegim All you zombies (2008). En aquests moments estic comprovant l’enorme diferència entre fer curts i llargs. El públic presta molta més atenció al llargmetratge; tampoc revelo res de nou, però em preocupa que s’hagi convertit en un automatisme. Color de gos com fuig ha despertat més interès que els meus treballs anteriors, però segueixo pensant que la duració hauria d’estar en funció de les necessitats narratives i no del que entenem com a ritual d’iniciació envers la maduresa professional. Existeix en la pel·lícula una relació Barcelona - Caracas (Veneçuela) forta, com un vaivé. Com si d’alguna manera, encara que mostres al principi la teva arribada a Catalunya, hi hagués una corda que mai ha deixat d’existir. És així. Les seqüències que he escollit per a la pel·lícula d’alguna manera estan relacionades amb la idea de llibertat i de sacrifici que això implica. He deixat enrere moltes coses importants a la vida: família, amics, projectes. Canviar de vida és un procés difícil de creixement que qualsevol emigrant coneix, la sensació de que no pertanys enlloc per molt que t’aferris a la nova etapa que et planteges. Quan vaig tornar al meu país al cap d’una dècada vaig comprovar que havia tallat el cordó umbilical i aquesta ruptura era com flotar a la deriva, precisament el concepte que volia que quedés palès en la pel·lícula. Sense imatges nostàlgiques, sinó com un antropòleg que furga en un territori ocult del seu inconscient. En el lloc de la corda trencada queda una terra de ningú, un etern present. Viure a la deriva, sacrificar-se, sentir-se en llibertat, d’aquests conceptes neix el títol de la pel·lícula, tot i que també se’n poden extreure altres interpretacions.

Tu també has hagut de recompondre, repensar el passat. Enfrontar-me a les meves imatges antigues que tenia arxivades sense utilitzar és una feina que tenia pendent de feia temps, sempre esquivava el moment d’aquesta “revisió”. Vaig trobar el moment d’enfrontar-m’hi després d’un accident, el que veus a l’inici de la pel·lícula, ja que quan vaig caure del pont i em vaig trencar vàries coses, estava filmant. Em va deixar dos mesos al llit. Llavors ja no tenia escapatòria, a vegades les tragèdies no ho són o no tenen a veure amb l’atzar. És el teu primer diari; tot i que no ets absent en les altres pellícules, aquí ets el motor de la narració. Anomenar-lo “diari” crec que és una mala definició, en part que jo mateix he fomentat sense voler, per trobar una resposta ràpida a la pregunta “què estàs fent?”. No és ni un documental, ni una ficció, ni un assaig. Ho entenc com una forma lliure de narrar el que m’havia plantejat, més que un diari potser podríem dir que és un intent de construir una narració poètica. Al respecte d’estar jo present, poc a poc he anat abandonant el pudor de sortir de la càmera i parlar en primera persona. Ara em resulta difícil pensar perquè era tan tímid. La meva manera de treballar és bastant personal i escapa als esquemes tradicionals de realització però no desitjo que em prenguin com a un provocador, sinó com algú que fa cinema en un context específic de canvis accelerats i d’hibridació de formats. Dono per fet que la pel·lícula no tindrà distribució en sales de cinema comercial. Viurà en els circuits dels festivals de cinema (estrenada a Rotterdam, guanyadora d’un premi a Pamplona, i d’altres futures participacions). Probablement no. La recepció de la pel·lícula ha estat força positiva, encara que no aspiro a que li agradi a tothom. Sento que la gent ha connectat amb ella, més del que m’esperava, i això m’omple d’entusiasme. Tampoc sé quin és l’espai destinat a una pel·lícula que d’entrada es planteja el tema del no-espai.

decine 18¦abril 2011

En privat

Carles Torras Ramon Térmens “Ens representem a nosaltres mateixos i ens enfrontem al que sigui”

El director Carles Torras, durant el rodatge d’Open 24h.

El cineasta lleidatà Ramon Térmens

Salvador Moré Pujol

El cantant de Black Sabbath, Wilde, Dalí, el Quixot i Napoleó van fer famosa la mateixa frase: “El més important és que parlin de mi, encara que sigui malament”. Els darrers esdeveniments confirmen que el cinema català desperta grans passions. Un entusiasme creixent que ni les declaracions sinistres d’alguns reaccionaris que s’encaparren en veure fantasmes gais han aconseguit desvirtuar. Afortunadament cap provocació pot frenar la creixent indústria catalana i el talent dels qui la construeixen. Carles Torras i Ramon Térmens són dos bons exemples d’aquesta tenacitat i capacitat creativa que ens representa arreu. Van iniciar la seva trajectòria junts i ara, amb projectes per separat, han estat seleccionats al festival de Màlaga per presentar Catalunya Über Alles i Open 24h. Dos catalans a Màlaga amb dues propostes innovadores i excitants que de ben segur donaran de què parlar a crítica i públic. 28

decine 18 ¦ abril 2011

Una escena d’Open 24h, presentada al Festival de Màlaga

Una escena del film Catalunya Über Alles

Estudiàveu junts al CECC (Centre d’estudis cinematogràfics de Catalunya). Filmoteca, tertúlia i birres? Ramon: No et sabria donar una definició més exacta. Carles: Tinc un bon record d’aquella època. Agraeixo que l’escola ens donés una formació diferent a la resta d’escoles de cinema, menys tècnica. Els professors ens educaven de manera més teòrica, creativa i filosòfica. Vau sortir de l’escola amb molta afinitat i un projecte sota el braç. Ramon: Superada l’etapa d’estudis i ja fets alguns curtmetratges, vaig emprendre el repte d’obrir-me camí al món professional amb el Carles. Fruit d’aquesta aliança va néixer la nostra primera pellícula, Joves. Carles: Al principi era un pel·lícula a tres bandes, però Xavi Puebla (director de Bienvenido a Farewell-Gutmann, 2008) va deixar el projecte. Zip Films va apostar per nosaltres i ho vam tirar endavant amb recolzament extern. No va ser del tot fàcil. Entrava en un món que desconeixia i quan poses el primer peu realment t’adones de com funciona tota aquesta indústria. Segons tu, “en aquest país només pots rodar si ets el fill d’Aznar”. Carles: Has de tenir padrins, és una realitat. S’han de tenir padrins en qualsevol àmbit professional i jo no els tinc. La meva trajectòria ha estat lluitada tot sol. No és senzill pagar els teus projectes i arribar a final de mes. El hobby de fer cine és molt car.

I moltes pel·lícules no funcionen perquè els guions són deficients. Un guió dolent vol dir que el guionista és dolent? Ramon: No. Vol dir que estructurar un guió de cinema és molt difícil. Reconec que és la part més complexa del procés. El guionista s’enfronta a l’ordinador i a la seva imaginació. Si ja és difícil explicar una historia en 90 minuts, més enrevessat és aconseguir captar l’atenció de l’espectador. Per acabar-ho d’adobar, has d’entretenir dient coses interessants sobre la vida i l’ésser humà. Difícil. Només cal mirar el que fan a Hollywood, tot i el seu potencial, produeixen molts guions que són totalment previsibles. La crisi del guió és aquí i a Hollywood. Primera llei de Hollywood: d’un bon guió se’n pot fer una mala o bona pel·lícula, d’un mal guió no se’n treu res. Carles: Doncs jo crec que d’un mal guió se’n pot treure una bona peli. Hi ha molts exemples al cinema clàssic que ho demostren. A vegades, guions que eren “fulletons” han esdevingut obres mestres com La dama de Shangai. El guió és la base d’una bona pel·lícula però el seu contingut varia en funció del que cregui el director. Cada director ha de saber adaptar el guió a la seva mida per oferir un bon producte. Eliminem les subvencions? Ramon: Això seria si visquéssim en un món ideal. Per què s’ha de subvencionar el cine o la cultura? És absurd. Crea vici i certa injustícia. Per què li donen diners a un i no a l’altre? S’acaba pervertint

decine 18¦abril 2011

En privat

el sistema. Tot i que entenc que la subvenció és útil en un mitjà salvatge on Hollywood s’ho emporta tot. De fet, estic a favor que les subvencions estiguin ben mesurades, especialment per a la pròpia exhibició. Però fotre subvencions per viure de les subvencions és un error.

“Estructurar el guió és la part més complexa del procés. la crisi del guió és aquí i a hollywood.” La dreta reaccionària assegura que el cinema espanyol és “sexe, drogues, maricons i guerra civil”. A Joves només li manca la guerra civil per donar-los la raó. Ramon: I què? A mi m’és igual del que vagi la pel·lícula. Collonut si tracta de la guerra civil i la proposta és satisfactòria. El seu punt de vista pejoratiu és absurd, s’ha d’evitar generalitzar. Carles: És el típic titular fàcil de les persones que tenen una visió parcial, interessada i manipuladora. Joves reflexiona sobre la societat on vivim i mostra una joventut que es percep a si mateixa com a inútil. Similars perfils de personatges afloren a la següent pel·lícula on treballeu junts, Trash (2009). Vivim en una societat escombraria, ran del col·lapse emocional. Ramon: Aprofundeixo en la desesperació moral dels personatges. Joves que no gaudeixen del que tenen i desitgen el que no tenen. És la insatisfacció del que busca solucions en els paradisos artificials. Trash és un retrat de personatges al límit. El model que tenia al cap era molt similar a Wonderland (Michael Winterbottom). Trash aspirava a donar un gir a l’etiqueta de cinema en català. Carles: Al cinema de casa nostra estem acostumats a una sèrie de productes molt literaris, basats principalment en novel·les. Un segon registre recurrent serien les pel·lícules que posen de manifest la nostra tradició teatral. En general el cinema que s’ha fet a Catalunya respon a aquest perfil d’intel·lectualitat sofisticada. És el típic patró de petit burgès català. La meva intenció era apropar el cinema en català a la gent del carrer. Especialment a aquells que quan van al cine i veuen que hi ha una producció en català passen d’entrar. Molts asseguren que fer cinema és una activitat enriquidora i emocionalment sublim. Digue’m que no és així, sisplau! Ramon: Doncs sí, ho és. És la millor professió del món. Una activitat collonuda que fas per pur plaer. Tot i així, has de tenir un punt masoquista perquè pateixes molt. Tinc afany perfeccionista i obsessiu, la qual cosa implica complicacions. Però, insisteixo! És una professió collonuda plena de satisfaccions. Collonut! Però recordo unes declaracions d’en Carles, “estrenar un film en català és una missió difícil i complicada”. Carles: Per la senzilla raó de que els exhibidors no te la volen po-

decine 18 ¦ abril 2011

sar. Així de simple. El senyor Balañá i altres empresaris no volen exhibir-nos perquè una peli en català té una recaptació a taquilla molt inferior a la d’una pel·lícula espanyola. Espero que Pa negre els doni motius suficients per canviar d’opinió. Poso més llenya al foc: un usuari de la web Filmaffinity us pregunta irònicament, “què és el que NO funciona a les vostres pellícules?” Ramon: No ho sé. El que et puc assegurar és que intento fer pellícules que cerquin una unitat, que tot lligui. Hi poso tot el meu enginy perquè tot es correspongui. Tinc clar que en una obra mestra tot quadra. Jo busco el mateix. Busco aquesta sensació d’unitat, que qualli i que tot tingui el seu arc. I després passa que... Ramon: Quan ho filmes tens ganes de dir moltes coses i a vegades resulto massa excessiu, vull abastar massa. La meva fita és cercar la senzillesa. Carles: Jo intento transmetre emocions a l’espectador. Aconseguir que surti del cinema diferent de com va entrar. Que el contingut l’afecti tots els nivells, especialment a nivell emocional. Intento la reflexió del públic. Al festival de Màlaga s’hi podrà veure Open 24h. Retrat d’un vigilant nocturn amb problemes. Cap dubte! Els vigilants nocturns son éssers críptics. Carles: Sí! I no és d’estranyar. Cobren 800 euros al mes en una feina nocturna, sense poder dormir. El seu dia a dia és molt difícil pel trastorn horari i per estar en una tasca poc gratificant. Em sento molt identificat amb ells, al llarg de la meva vida he fet moltes feines que no m’agradaven.

“La indústria musical s’ha adaptat a les noves tecnologies i el cinema ha de fer exactament el mateix” Et toca vendre Open 24h. Carles: Entretinguda i diferent. Amb un blanc i negre molt cinematogràfic. T’atrapa. T’absorbeix. Està interpretada de manera molt convincent. Seguim la rutina d’un personatge que viu una realitat a la que moltes persones anònimes s’hi poden sentir properes. És el retrat d’una problemàtica social que deriva en un thriller psicològic. Amb el personatge principal vaig al límit del que la ment humana pot suportar. També gaudirem de la presentació oficial a Màlaga de Catalunya Über Alles. Tres personatges amb vides molt diferents. Ramon: Hi ha un punt de Cohen a Über Alles. Són tres personatges amb diferents perfils: l’immigrant establert que parla el català en societat però acaba colpejat per la crisi econòmica; un expresidiari que torna a casa i pateix tot el ressentiment que suscita la seva arribada al poble; el tercer perfil és el del triomfador, va a càrrec

d’en Joel Joan. Representa a un home d’èxit que es troba amb un kosovar dins de casa seva i acaba matant-lo.

si els DVD valen 20 euros ningú els podrà comprar. Cal una reflexió més profunda.

Joel Joan assegura que a la pel·lícula s’agafa el toro per les banyes. Quin toro? Ramon: El de la convivència a Catalunya amb els corresponents prejudicis. Parla del que som, del que volem ser i on anem. Aquest pel·lícula té el do de l’oportunitat, s’inspira en tres notícies reals que fan reflexionar. No tinc cap dubte de que la pel·lícula serà polèmica.

Què representa per Open 24h ser seleccionada al festival de Màlaga? Carles: Representa molt ja que la peli l’he tirat endavant de manera independent, n’he pagat totes les despeses. He gastat tot el que tenia i assumeixo tot el risc en un projecte més que personal. Màlaga és visibilitat. A nivell econòmic pot significar noves fonts de finançament. Per a algú que ho ha arriscat tot, representa molt. Estic satisfet perquè he assolit un grau de competitivitat que situa la meva pel·lícula al nivell d’altres pressupostos molt més gegantins.

El cartell és una bandera de Catalunya. En una senyera més ajustada als temps li afegiria el logotip de La Caixa, l’escut del Barça i... Ramon: El logo de Segarra films.

“estic a favor que les subvencions estiguin ben mesurades; viure de les subvencions és un error” Aprovada la llei Sinde no em podré descarregar les vostres pellícules gratuïtament. És una bona o una mala notícia? Ramon: No ho tinc clar. El que tinc molt clar és que s’ha de fer un debat més profund. Evidentment, no es tracta de posar a la presó a les webs de descàrrega. Els temps canvien. Hem d’aprendre molt del món de la música. La indústria musical s’ha adaptat a les noves tecnologies i el cinema ha de fer exactament el mateix. Compartir! Ramon: Estic a favor de compartir, però sense distincions. Si tot és gratis, compartim també l’energia que consumim i que tot sigui gratuït. Des d’un punt de vista capitalista es tracta de pagar. Però

Catalunya Über Alles arriba a Màlaga carregada d’il·lusió i marxa carregada de.... Ramon: D’opinions. Pretenc que la peli parli per sí mateixa, segur que es defensa molt bé sola. És el primer cop que vaig al festival de Màlaga i no sé el que pot passar. Em va fer molta il·lusió que seleccionessin Catalunya Über Alles i ni tan sols tingués la pellícula acabada, és un veritable honor. Si el títol de la pel·lícula fos: “Dos catalans a Màlaga”, quin seria l’argument? Ramon: Donant la cara. Ens representem a nosaltres mateixos i ens enfrontem al que sigui. Espero que les dues pel·lícules agradin i tots els espectadors surtin amb una bona impressió. Intentarem que tinguin una bona carrera comercial. Futurs projectes. Ramon: El més immediat és tirar endavant Catalunya Über Alles. Tinc ganes d’estrenar a la resta de l’estat. Més enllà només puc dir que tinc un guió preparat però encara no vull explicar l’argument. Carles: Jo vull fer una altra peli i en aquests moments estic intentant aconseguir finançament per tenir enllestit el projecte en un termini breu. Vull fer una peli cada any, com a molt cada any i mig. Ficció apart, segueixo endavant amb tota la tasca de producció dels documentals que realitzo a la productora Zabriskie Films.

Un moment del rodatge de Catalunya Über Alles

decine 18¦abril 2011

Documental

barcelona, abans que el temps ho esborri Anna Petrus

A banda d’estar a punt d’interpretar un dels papers de l’esperada REC 3 de Paco Plaza, Mireia Ros s’ha enfrontat durant els últims vuit mesos a la tasca de dirigir un documental. Barcelona, abans que el temps ho esborri, és tanmateix un documental singular perquè parteix d’una novel·la de Javier Baladia ((Abans que el temps ho esborri). El resultat d’aquest trajecte tan poc habitual és una pel·lícula que aprofita gairebé tots els recursos del gènere per endinsar-nos en la vida privada i sentimental d’uns personatges que van viure l’esplendor de la Barcelona de finals dels segle XIX i principis del segle XX. La pel·lícula s’ha estrenat aquest mes de març a Barcelona a través d’una distribució molt cuidada.

Imatges d’arxiu incloses al documental

decine 18 ¦ abril 2011

MIREIA ROS: “Hem fet una trilogia: La Moños, on tractem la part mítica de Barcelona, El Triunfo, on tractem la part canalla, i Barcelona, abans que el temps ho esborri, on tractem la part més aristocràtica”.

La directora Mireia Ros, durant el rodatge

Com va néixer el projecte Barcelona, abans que el temps ho esborri esborri? Va ser un encàrrec de Marta Figueras. Em va demanar que llegís la novel·la i em va dir que volia fer un documental. Quan ho vaig fer vaig pensar que en aquell llibre hi havia material per fer un culebrot o una pel·lícula tipus Allò que el vent s’endugué o El gran Gatsby. Però la Marta Figueras volia una pel·lícula documental així que vaig començar a familiaritzar-me amb algunes de les imatges que ja existien per veure de quina manera podia enfrontar-me a aquest gènere totalment nou per a mi. També havia de tenir en compte que es tractava d’un documental molt particular donat que partia d’una novel·la que parlava de personatges amb nom i cognom i que es posava dins de les vides i les intimitats d’un cercle de gent molt tancat. Aleshores em vaig plantejar què podia fer amb tot el material que ja tenia i vaig decidir començar amb el muntatge del rapte del nadó que finalment va quedar tal qual a la pel·lícula. En aquest moment ja va quedar decidida quina seria la meva línia d’actuació al llarg de tot el film: explicar una pel·lícula documental amb imatges d’arxiu però amb un to narratiu de ficció. Ha estat un procés molt atractiu perquè hi havia molt poques imatges de la família. Això va fer que haguéssim de treballar amb imatges provinents de filmoteques i, sobretot, de particulars. La major part, pel·lícules amb 16mm dels anys trenta, quaranta i cinquanta, i que en molts casos les famílies tenien arraconades a casa. En aquest aspecte la recuperació que vam fer amb la pellícula va ser molt bonica. D’altra banda, també vaig decidir incorporar el personatge de Javier Baladia que com a autor i narrador directe de la família protagonista m’obria moltes possibilitats perquè a la pel·lícula

el situo just en el moment abans d’escriure la novel·la, quan comença a investigar, a somniar, a dialogar amb sí mateix, etc. Això m’ha permès també jugar amb el 3D, fer muntatges de visualització interna i jugar amb les imatges que ja existien per explicar la història d’una saga familiar però construïda amb imatges de diferents famílies, èpoques i temps. És increïble com amb això he pogut construir sensacions i emocions. En aquest sentit, Barcelona, abans que el temps ho esborri és com un conte fantàstic.

“Aquest ha estat el meu treball més íntim i artesanal” La pel·lícula és un collage on conviuen diferents formes de documental. Imagino que una part del guió es va escriure durant el procés de muntatge. Com va ser aquest procés? Jo tenia el guió del Javier Baladia i de la Victòria Bermejo com a punt de partida. Però òbviament el projecte estava molt viu i en el moment que va caure a les meves mans i que vaig començar a treballar amb les imatges que anaven apareixent, es van produir canvis inevitables en l’estructura de la pel·lícula. A banda del guió, jo tenia material on agafar-me directament recorrent a la novel·la i, finalment, la meva aportació, que va fer que

decine 18¦abril 2011

Documental

la pel·lícula girés cap a un to de ficció, va ser introduir la figura del Javier com a personatge del film. Val a dir també que jo vaig fer el muntatge del documental i això em va facilitar el poder anar modificant el guió original a partir de les idees i les connexions que van anar sorgint a la sala d’edició.

“La meva faceta d’actriu fa que conegui molt bé el món de les emocions” Quina creus que és la relació final que guarda la pel·lícula amb la novel·la original? El guió ja estava en marxa quan jo em vaig incorporar a la pellícula i la proposta que es va fer em va semblar molt bona: optar per tractar només cinc famílies, és a dir, pels personatges més interessants (la Ramona, el Jaume, la Teresa, el padrí, ...). A partir d’aquí, la pel·lícula va anar creixent i es va anar modificant a mesura que va anar avançant el temps. Per a mi, aquest procés ha estat similar a fer una pel·lícula de ficció. I jo ara sempre dic que aquest ha estat el meu treball més íntim i artesanal. I, sense adonar-nos, amb la Marta Figueras hem acabat fent una trilogia: La Moños, on tractem la part mítica de Barcelona, El Triunfo, on tractem la part canalla, i Barcelona, abans que el temps ho esborri, la part més aristocràtica. En una pel·lícula necessites un gran equip (actors, tècnics, maquillatge, vestuari, etc.), mentre que en el cas de Barcelona, abans

decine 18 ¦ abril 2011

que el tempos ho esborri la meva feina ha estat més solitària: anar escollint les imatges d’arxiu adequades per explicar allò que volíem explicar i, finalment, per construir una ficció. A la pel·lícula utilitzes un gran número de fotografies amb efecte 3D. És un recurs que ja tenies en ment en el moment de començar el projecte o va anar sorgint a mesura que es va anar construint la pel·lícula? El tema és que hi havia molt poques imatges i d’alguns personatges gairebé no n’hi havia cap. Per tant, vaig pensar que havia d’aprofitar al màxim tots els recursos i, fins i tot, recrear ja fos a través de chromas, 3D o projeccions. Hi ha diversos moments de la pel·lícula que aconsegueixen el seu onirisme gràcies a aquests efectes juntament amb l’aportació de la música. En definitiva, s’ha tractat d’un treball d’imaginació, visualització i recerca. I en tot moment hi ha hagut un rigor i una entrega total cap al treball. Jo amb aquest projecte he plorat, he somrigut, he viscut l’eufòria, ... ha estat molt enriquidor. I ara que has entrat en aquest territori del llenguatge documental. Creus que és un territori que t’interessa com a creadora? A mi els documentals m’han agradat sempre. Però ara més que mai penso que és on s’hi troben les narratives i les històries més interessants. Tanmateix, si em tornés a trobar davant d’un documental no sé el què faria perquè Barcelona, abans que el temps ho esborri demanava aquest tipus de tractament donat que estàvem parlant de persones i dels seus sentiments. I el fet que partíssim d’una novel·la ha fet que la pel·lícula tingués finalment la forma que té. Si m’haguessin dit que havia de fer un documental sobre la burgesia catalana de finals del S.XIX, a priori ho hagués enfocat d’una manera més didàctica o històrica.

A Barcelona, abans que el temps ho esborri es parla d’una Barcelona eufòrica i radiant que, de fet, no ha estat portada al cinema tantes vegades. I en el teu cas, com bé comentaves, és la tercera vegades que fas protagonista del teu cinema a la ciutat comtal. Com vius aquesta relació entre el cinema i la teva ciutat? De fet no n’he estat mai conscient. La primera vegada que vaig enfrontar-me a la tasca de dirigir una pel·lícula va ser amb La Moños que és un projecte que en veritat volia interpretar, ni tan sols volia escriure. El que passa és que em vaig trobar en un moment en què vaig tenir la oportunitat de començar a escriure-la i així ho vaig fer. Aquest va ser el punt de partida. Desprès va sortir la novel·la El Triunfo, que em va encantar perquè per a mi era emocionalment violenta i, a més, era una novel·la nostra, de Francisco Casavella. Finalment, vaig rebre la proposta de la Marta Figueras. Estic encantada d’haver fet aquesta trilogia gairebé sense saberho perquè les tres pel·lícules expliquen històries que m’atrapen de la mateixa manera que em poden atrapar històries que vinguin de fora. Perquè de vegades ens equivoquem amb el concepte de local i tendim a pensar que les nostres històries no són tan bones com les de l’estranger. És una actitud que hauríem de canviar. A Barcelona, abans que el temps ho esborri, hi ha personatges que són rellevants no només per la història de Catalunya sinó també per la història del món: Josep Pĳoan, Pompeu Fabra, Pau Casals, Puig i Cadafalch, Gaudí, etc. El problema és que no ho acabem de saber vendre.

“De vegades tendim a pensar que les nostres històries no són tan bones com les de l’estranger”

Crec que a Barcelona, abans que el temps ho esborri es nota sobretot que t’ho has passat molt bé... Sí. Però m’ho he passat molt bé amb totes les meves pel·lícules. Fins i tot amb El Triunfo que és un drama. Com ha afectat la teva faceta d’actriu a la teva faceta com a creadora d’imatges? La meva faceta d’actriu fa que conegui molt bé el món de les emocions, el material humà. I el que tenen les meves pel·lícules és que les emocions estan allà, les pots palpar. M’agradaria poder enfrontar-me a d’altres projectes diferents, més video-artístics, per exemple, per saber fins a on puc arribar. Ara també estic escrivint un guió de gènere fantàstic amb un company. Seria una pellícula gran, amb molta producció, però sempre amb les emocions per davant. Finalment, et volia demanar pel panorama cinematogràfic català. Com el veus? Estem vivint un moment dolç malgrat que des que jo estic en aquesta professió sempre hem estat en crisi. Diria que el cinema viu en una espècie de crisi perpètua. Tanmateix és cert des de fa un temps estan passant coses interessants: han sorgit coproduccions internacionals, hem rebut premis importants, etc. Tot això anima molt. D’altra banda, la denominació d’origen és interessant però sens dubte crec que hem de començar a modificar alguns hàbits de pensament, que no vol dir abandonar el sentiment, i començar a empènyer aquesta professió nostra cap a una universalitat. Buscar la manera de projectar internacionalment, coproduir, i fer coses interessants. D’obrir-nos. És important el nostre idioma, és important fer un cinema en la nostra llengua però crec que hem de modificar certes actituds i pensaments perquè inevitablement podem caure en un anquilosament. Ho dic de forma molt intuïtiva perquè veig que, en el fons, Barcelona està molt avorrida. Som la gent de l’espectacle i si volem fer país l’hem de fer però sense deixar d’obrir-nos al món.

decine 18¦abril 2011

CULTURA I COMUNICACIÓ

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 89 utopia@utopiaglobal.com • www.utopiaglobal.com

decine 18 ¦ abril 2011

Rodatge

The Pelayo’s Ja ha començat el rodatge de The Pelayo’s, el nou film d’Eduard Cortés (Ingrid, El pallasso i el führer), que durarà vuit setmanes i s’efectua en diferents localitzacions de Barcelona, Lloret de Mar i Mallorca. La pel·lícula, que està protagonitzada per Lluís Homar, Daniel Brühl, Miguel Ángel Silvestre i Blanca Suárez, és una producció d’Alea Docs & Films, Bausan Film i Televisió de Catalunya. També hi ha participat Televisió Espanyola i Canal +, i s’ha comptat amb la col·laboració de l’ICIC i l’ICAA. El film és una combinació d’acció, humor, aventures i suspens, i explica la història d’un grup de joves amb poques perspectives de futur a qui es presenta la gran oportunitat de canviar la seva sort a base de dur una vida contra corrent: buscar les imperfeccions de les ruletes per a desbancar els casinos d’arreu del món. The Pelayo’s està basada en els fets reals de Gonzalo Pelayo i altres membres de la seva família, que van aconseguir guanyar, de forma legal, 250 milions de pessetes, convertint-se així, en una llegenda dels casinos sense precedents. “És una història que es basa en desbancar el poderós i transformar-se en un petit David que derrota un gran gegant que, en aquest cas, és el casino, però que no deixa de ser una metàfora del poder”, explica Cortés. Entre d’altres, acompanyen als protagonistes els actors Oriol Vila, Eduard Fernández, Vicente Romero, Marina Salas i Huichi Chiu. Dins l’equip tècnic, destaquen David Omedes com a director de fotografia, i Micka Luna que s’ocuparà de la música.

Eduard Cortés dóna indicacions a Miguel Ángel Silvestre

Direcció ¦Eduard Cortés Gènere ¦ comèdia Producció ¦Alea Docs & Films, Bausan Film i Televisió de Catalunya Repartiment ¦Lluís Homar, Daniel Brühl, Miguel Ángel Silvestre, Blanca Suárez, Oriol Vila, Eduard Fernández

Oriol Vila, un dels protagonistas del film Peu

decine 18¦abril 2011

Rodatge

El callejón El passat 14 de febrer va començar el rodatge d’El callejón, la primera pel·lícula dirigida per Antonio Trashorras. Fins ara, el director madrileny havia destacat com a guionista a El espinazo del diablo, Los Totenwackers i Agnosia, entre d’altres. El rodatge de la seva primera pel·lícula com a director durarà cinc setmanes i s’efectuarà en diverses localitzacions de Bogotà i Benidorm. Ana de Armas n’és la protagonista. El callejón dóna el seu tret de sortida en una nit en què la Rosa ha anat a fer una maquinada de roba a una bugaderia d’autoservei que hi ha en un carreró fosc i desert. És allà on aquesta jove es veurà sorpresa per l’assetjament d’un assassí en sèrie. Aïllada i sense poder sortir de la bugaderia, la Rosa es trobarà immersa en el joc sàdic del gat i la rata al qual la sotmetrà el psicòpata. L’empresa catalana Roxbury Pictures juntament amb Antena 3 Films, Esa mano amiga Producciones i Dynam, produeixen aquest llargmetratge, una pel·lícula que serà distribuïda per DeAPlaneta i que arribarà a la gran pantalla a finals de 2011.

El director i l’actriu Ana de Armas

Tornarem Tornarem és la nova gran producció de Brutal Media, Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola. Aquesta minisèrie de dos capítols de 90 minuts, recrea la història dels republicans catalans i espanyols que es van exiliar a Europa després de la guerra civil espanyola. Un cop allà, aquests exiliats es van veure immersos en una guerra contra el feixisme i la seva lluita va seguir endavant amb l’esperança de poder enderrocar Franco i poder tornar a casa. Tornarem recrea situacions inventades basades en un context històric retratat amb fidelitat. La trama principal de la minisèrie se centra en el Felip i la Lola, un matrimoni que han travessat la frontera francesa, juntament amb un grup d’homes i dones republicans. En Felip però, haurà de tornar a Barcelona a recuperar la seva filla, que ha estat segrestada per una columna falangista. En el seu periple, la noia serà confinada al camp d’Argelers. Allà, iniciarà una amistat amb uns refugiats que lluiten al costat del general Leclerc i s’enamorarà. Els actors i actrius que protagonitzen

La miniserie recrea la història dels republicans catalans

decine 18 ¦ abril 2011

aquesta història són Bea Segura (Lola), Oriol Tarrasón (Manel), Roger Coma (Felip), Aida Folch (Anna), Javier Beltran (García), i Marc Martínez (tinent Granados), entre d’altres. El rodatge de Tornarem s’està realitzant en diferents localitzacions de Barcelona, els Monegres, el sud de França i París, on l’equip paralitzarà la plaça de l’Ajuntament per filmar-hi l’entrada de “La Nueve”, de la II Divisió Leclerc, a la capital francesa. Aquesta producció ha comptat amb uniformes militars de l’època, vehicles, jeeps, “half-tracks”, camions i més de 500 armes, que han arribat des de França, Alemanya, Canadà i Madrid. A més, també hi ha hagut la participació de més de 40 actors secundaris catalans, francesos i alemanys, 1500 figurants i molts efectes especials per a recrear l’ambient de la guerra. Dirigida per Felip Solé, ha comptat amb la col·laboració de l’ICIC i el Ministeri de Cultura. A la direcció de fotografia i a la composició musical destaquen en Josep Maria Civit i en Xavi Capelles, respectivament.

La voz dormida Marc Clotet, l’actor barceloní que ha destacat en diverses sèries de televisió com El comisario, El cor de la ciutat o Física o química, i que s’ha iniciat al cinema amb la última pel·lícula de Ventura Pons, Mil cretins, ja ha començat un nou rodatge a les ordres de Benito Zambrano. Després d’un parèntesis de sis anys, el director de Solas torna amb una adaptació cinematogràfica de La voz dormida de Dulce Chacón. La pel·lícula porta per nom el mateix que la novel·la i està previst que la distribueixi Warner Bros Pictures i s’estreni durant la propera tardor. Pel que fa al rodatge, Madrid i Huelva han estat els escenaris escollits. A part de Marc Clotet, el repartiment també l’encapçalen la valenciana Inma Cuesta, que ha destacat en les sèries de televisió Águila roja o Amar en tiempos revueltos, i ha participat en l’última pel·lícula de Daniel Sánchez Arévalo, Primos; i la sevillana María León, germana del també actor Paco León, que ha participat en sèries com Hospital Central o Aída. En-

tre d’altres cares conegudes, a La voz dormida també hi apareixen Ana Wagener, Teresa Calo, Jesús Noguero, Miryam Gallego, Begoña Maestre, Eduardo Marchi i Lola Casamayor. La història està ambientada a l’època de la postguerra i explica la vida de la Pepita, una jove cordovesa d’origen rural, que se’n va a Madrid per estar a prop de la seva germana Hortènsia, que està embarassada i a la presó. És allà on la Pepita coneix en Paulino, un valencià de família burgesa que lluita al costat del seu cunyat a la serra de Madrid. Malgrat la dificultat que suposa que la Pepita i en Paulino tinguin una relació, s’enamoren apassionadament. Per altra banda, l’Hortènsia és jutjada i condemnada a mort, però l’execució no es durà a terme fins que hagi parit. Llavors, la Pepita intentarà de totes les maneres possibles que es reconsideri la sentència i s’anul·li l’execució, i acudirà cada dia a la presó amb l’objectiu que li donin el futur fill de la seva germana, suplicant que no el donin en adopció o l’internin en un orfenat.

Marc Clotet, Benito Zambrano i altres membres de l’equip

Meublé Ja està en marxa el rodatge de Meublé, la nova tv-movie de Sílvia Munt. Aquest film, que s’està rodant en alta definició, presenta una història coral de sis parelles que viuen apassionades escapades d’amor, misteri, romanticisme i sexe a la mítica Casita Blanca del barri de Gràcia de Barcelona, local que ja va ser objecte d’un documental dirigit per Carles Balagué el 2002. I és que encara que s’hagin tancat les seves portes després d’un segle de vida, milers d’històries que es van viure en aquelles 43 habitacions romandran sempre en silenci. És així com Sílvia Munt ha

decidit representar totes aquelles coses que no canviaran mai: el desig, el joc, la bogeria, l’amor i el sexe. Meublé, que és una coproducció de Televisió de Catalunya i Ovideo TV, està protagonitzada per la mateixa directora, Sílvia Munt, juntament amb Nora Navas, Àlex Brendemühl, Clara Segura, Francesc Garrido, Álvaro Cervantes, Marc Rodríguez, Marta Marco i Pol López, entre d’altres. El guió l’han elaborat Mercè Sàrries amb Sílvia Munt, mentre que de la direcció de fotografia se n’ocupa Arnau Valls.

decine 18¦abril 2011

Crítica

Barcelona, abans que el temps ho esborri

LA VIDA SECRETA DELS FANTASMES Anna Petrus L’actriu i cineasta Mireia Ros signa un documental que repassa la vida oculta de l’alta burgesia catalana de finals del segle XIX i principis del segle XX. Un film concebut com una gran ficció al voltant de les convulses vides emocionals dels seus personatges.

Direcció ¦ Mireia Ros Gènere ¦ Documental Producció ¦ Promarfi, Televisió de Catalunya Estrena ¦ 25 de març

Mireia Ros li agrada comentar que amb Barcelona, abans que el temps ho esborri, ha aconseguit finalitzar la seva particular trilogia sobre la seva ciutat d’origen. I és cert que aquesta pel·lícula vindria d’alguna manera a complementar les dues visions de Barcelona que la cineasta va dibuixar tant a La Moños (1997) com a El triunfo (2006). En aquesta ocasió, el documental, malgrat que aquest gènere no fa justícia a l’estil i l’amplitud de la pel·lícula, repassa la vida dels avantpassats de Javier Baladia, autor del llibre Abans que el temps ho esborri en el qual es basa el film, i de retruc, permet a la cineasta indagar i fantasiejar sobre uns personatges fascinants perquè, malgrat que parteixen d’una realitat objectivable i documentable, es troben ja en el territori de la llegenda, el mite, i en definitiva, del gran imaginari popular.

Mireia Ros s’apropia doncs de recursos pròpiament documentals com ara el found footage, imatges d’arxiu, fotografies i imatges preses en l’actualitat, per il·lustrar un llibre que en realitat és una novel·la, cosa que finalment li permet construir una gran ficció que parla dels anys exaltats de finals del segle XIX, de la Renaixença i de l’esplendor d’una classe social dedicada a la cultura i a la vida intel·lectual. Parla, en definitiva, de la construcció d’una Barcelona que encara avui perviu a través de les traces deixades majoritàriament per l’arquitectura, la literatura, la fotografia i el cinema.

decine 18 ¦ abril 2011

Tanmateix, el més interessant de la pel·lícula és quan Mireia Ros s’endinsa en les vides emocionals i deliberadament ocultes dels avantpassats de Javier Baladia. Personatges que prenen una tercera dimensió en convertir-se gairebé en centre d’estudi de la pel·lícula i de qui aconseguim saber-ho gairebé tot: amb qui es van casar, de qui estaven en veritat enamorats, de qui sentien enveja, de qui estaven gelosos i perquè, quan i on es permetien viure els seus veritables sentiments...Un melodrama que Mireia Ros il·lustra a través d’imatges familiars provinents de filmoteques i de fons particulars. És per això que la pel·lícula recorda en alguns moments l’excel·lent treball de Juan Millares en el celebrat curtmetratge El pabellón alemán, on el cineasta reconstruïa – o potser seria més escaient dir que inventava - les vides secretes dels assistents a la inauguració del pavelló Mies van der Rohe de Barcelona el 1929 i, fins i tot, feia néixer la sospita d’un possible assassinat. A Barcelona, abans que el temps ho esborri, Mireia Ros introdueix finalment el personatge de l’escriptor del llibre, Javier Baladia. És així com la pel·lícula acaba situant-se en el territori del seu discurs particular al voltant de la vida dels seus avantpassats, com si el fet que l’espectador compartís amb ell la recerca de les seves existències, aventures i fotografies, ofereixi versemblança a unes vides que porten fins a les darreres conseqüències aquella dita que diu que la realitat supera qualsevol ficció.

Sin identidad

QUI SÓC? D’ON VINC? ON VAIG? Tonio L. Alarcón Després de mostrar el seu talent per al thriller amb la divertida La huérfana, ara el català Jaume Collet-Serra ha aconseguit consolidarse a Hollywood amb Sin identidad, un èxit inesperat que ha cridat l’atenció de tota la indústria.

iam Neeson és un d’aquells actors que no té por d’alternar papers més o menys “de prestigi” amb incursions en el cinema de gènere. Per això ha estat tant l’Oskar Schindler de Schindler’s List (La lista de Schindler, Steven Spielberg, 1993) com el Peyton Westlake de Darkman (Sam Raimi, 1990), i tant el Jean Valjean de Les Misérables (Los miserables, Bille August, 1998) com el Qui-Gon Jinn d’Star Wars Episode I: The Phantom Menace (Star Wars Episodio I: La amenaza fantasma, George Lucas, 1999). I per aquest mateix motiu tampoc no va tenir por de protagonitzar, fa uns tres anys, una producció del francès Luc Besson com Taken (Venganza, Pierre Morel, 2008), conseqüència cinematogràfica de l’èxit de la sèrie 24 (2001-2010) que, amb la seva mescla de thriller i actioner, va rebentar les taquilles nord-americanes. Així, i de forma quasi inevitable, encara que la seva història tingui un aire molt més hitchcocknià, a Unknown (Sin identidad, 2011), Jaume Collet-Serra ha tingut la intel·ligència de recollir i assimilar aquesta herència bessoniana, reconeixent l’inesperat talent de Neeson com a heroi d’acció a través d’unes set pieces trepidants i molt ben construïdes. Però, a diferència de Morel –que optava per una càmera nerviosa i agitada, inspirada en el treball d’Oliver Wood a la saga Bourne–, el català roda aquestes seqüències amb una claredat molt clàssica, deixant que l’espectador sàpiga en tot moment el que ocorre en pantalla, i recordant així les millors pel·lícules d’artesans moderns del gènere com John McTiernan o Renny Harlin.

Però això no vol dir que el film se centri en l’acció i descuri la construcció de la tensió pura i dura. De fet, gran part de la gràcia del seu traçat argumental està en com intenta mantenir a l’espectador absolutament despistat sobre què està passant, jugant amb la percepció que té dels protagonistes –a partir, sobretot, de l’amnèsia del personatge de Neeson– i, un detall important, manipulant els codis socials als quals estem acostumats. Collet-Serra demostra un talent excepcional per crear escenes de tensió amb solament uns quants elements –com l’assassinat de la infermera, i l’intel·ligent ús que hi fa del fora de camp. En aquests instants surt a relluir la seva experiència prèvia en el cinema de terror, que es va concretar en la fallida House of Wax (La casa de cera, 2005). No és la primera vegada, a més, que el director català s’enfronta a un gir de guió tan inversemblant com el que remata Sin identidad: ja havia sortit airós del molt desvergonyit d’Orphan (La huérfana, 2009). I cal reconèixer-li que aconsegueix dignificar-lo i fer-lo creïble i proper a l’espectador. Per això, entre altres detalls, és capaç de construir una intriga deutora de Hitchcock i plantar a banda i banda del seu heroi a dues rosses que haurien fet les delícies del director de Vertigo (Vértigo. De entre los muertos), 1958): d’una banda, una January Jones que segueix demostrant com són d’injustes les seves comparacions amb Grace Kelly arran del seu paper a Mad Men (2007-); i d’una altra, una Diane Kruger que li dóna al seu personatge la barreja de vulnerabilitat i sensualitat que desprenia la Madeleine de Kim Novak.

decine 18¦abril 2011

EN UN MUNDO MEJOR BEBÉS

É ebés (Babies, 2010) és un documental basat en un seguit de postals costumistes que ens narren la vida d’uns infants des del ventre matern fins a l’any d’edat. Els nens mostrats al documental pertanyen a àrees geogràfiques ben allunyades entre si: Namíbia, Mongòlia, Japó i Estats Units. La cinta pretén certa mirada innocent del desenvolupament infantil i un apropament a la cultura de les diferents societats proposades, acostant-se, desigualment en cadascun dels casos, a temes com l’embaràs, el part, els primers aliments, els jocs i resumint, el descobriment i la interacció de l’infant amb el món, i finalitza amb les seves primeres passes. La pel·lícula és un compendi d’imatges dels nens sense intervenció de cap narrador ni diàleg, i el muntatge alterna les quatre històries. La presència dels pares i familiars és desigual en les diferents històries i, en general, poc intrusiva. A part de les boniques imatges de saludables infants del món, no sé fins a quin punt els nens retratats són representatius dels seus llocs d’origen. La tribu dels Himba, del nord de Namíbia, representa un ínfim tant per cent dels dos milions de namibis, i la nena americana creix entre cançons d’amor a la mare natura que pares “neohippies” americans canten en comunitat picant de mans. La gràcia de la seqüència radica en que la pobra criatura es dirigeix vers la porta de la sala i intenta obrir-la desesperadament. Resumint, si us agraden les fotos de bebès guapos i feliços, aquesta és la vostra pel·lícula.

s Brothers (J. Sheridan, 2009), “remake” d’Hermanos (Brodre, 2004) la raó de l’Oscar a A un món millor (In a better world,Haevnen, 2010)? La darrera pel·lícula de Susanne Bier és una posada al dia de tantes cintes televisives de cap de setmana, docudrames familiars de pares i nens traumatitzats. Bier, cal dir-ho, no amaga cartes i juga net evitant el sentimentalisme de pa sucat amb oli, però el resultat no va gaire lluny. La història d’Anton, metge en crisi que treballa al Sahel, i de Klaus, burgès vidu, es desplaça a la relació d’amistat establerta entre Elias, fill del primer i víctima de bullying, i Christian, fill del segon. Aquest exercirà un domini sobre el primer que els portarà cap al desastre. Bier contempla la fuga d’un pare que es refugia a l’estranger i un pare erràtic en la seva feina i la seva presència a casa. Però Bier deriva el focus cap als dos nens, i els adults es desdibuixen (només semblen definir-se en un parell d’escenes on Bier assoleix una tensió que pot atreure l’espectador: els acaraments respectius entre Anton i el fatxenda Lars, i el de Klaus i Christian) i esdevenen secundaris de la història infantil. Malgrat la manca d’estridències, el discurs és insuficient, ranci i massa cops sentit: els pares han d’estar pels fills si no volen que es tornin delinqüents o siguin víctimes de la violència. Que no perdin el temps ajudant als subsaharians ni fent diners i s’estiguin a casa! La directora d’ Hermanos, Después de la boda (Efter brylluppet,2006) o Cosas que perdimos en el fuego (Things We Lost in the Fire, 2007) segueix doncs una trajectòria ben clara. Ideòloga de les dues primeres pel·lícules citades, és nominada a l’Oscar per la segona i dirigeix ja a Hollywood la tercera, basada en un projecte aliè. L’Oscar ara guanyat és més aviat una recompensa a una trajectòria, i una estratègia més professional i industrial que artística, i no permet esperar gaire canvis futurs.

TÍTOL ORIGINAL ¦ BABIES

TÍTOL ORIGINAL ¦ IN A BETTER WORLD

Direcció ¦ Thomas Balmès

Direcció ¦ Susanne Bier

Gènere ¦ Documental

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Focus Features / Chez Wam / StudioCanal / Canal +

Producció ¦ Coproducció Dinamarca-Suècia

Repartiment ¦ Ponijao, Bayarjargal, Mari i Hattie.

Repartiment ¦ Mikael Presbrandt, Wil Johnson, Eddy Kimani

Rita Barrachina

Antoni Peris

decine 18 ¦ abril 2011

Joves crítics de LA CASA DEL CINE

La vida de los peces Potiche, mujeres al poder

om a París l’any 1977. El ressò del maig del 69 ha fiançat identitats en quant a pertinença de classe –burgesia vs. Obrers–, ideologies polítiques –capitalisme vs. comunisme– i relacions familiars –patriarcat vs. feminisme. I és en aquest context on François Ozon posa Cathérine Deneuve, la dona que va donar cara a Marianne, la personificació dels valors de la República Francesa, en xandall corrent pels carres d’un barri burgès. La imatge de França convertida en un potiche (gerro), en una mestressa de casa. Aquesta és una de les bases clau de Potiche: els actors i la seva autocomplaença, la Deneuve i en Dépardieu com a icones nacionals revifant no només el seu passat -amb Truﬀaut a Le dernière metro (1980)-, sinó també reprenent la tradició còmica francesa, una farsa heretada del vaudeville –de fet el film és una adaptació d’una obra teatral de Barillet i Grédy-, una caricatura de la burgesia francesa on el centre de l’embolic és la guerra de sexes, l’amor i el compromís, i la diferència de classes. La història que fa servir Ozon per retornar sobre la mise en scène teatral –ja ho va intentar a 8 femmes (2002)- és la de Robert Pujol (Fabrice Luchini), un empresari que dirigeix despòticament tant una fàbrica de paraigües com la seva pròpia família. Quan els seus empleats entren en vaga sofreix un infart que obliga la seva senyora (Cathérine Deneuve) a deixar la cuina i prendre el lloc del seu marit, lloc on retroba el que seria el seu amor de joventut, Gérard Depardieu, ara convertit en un provincià líder sindical. L’èxit de realització del llarg no recau només en el doble joc dels actors sinó també en el reciclatge d’icones visuals dels setanta que recorda l’estètica de Jaques Demy, els plans amb el contorn arrodonit com a les primeres aparicions televisives, i els colors vius que, tot i convertir el llarg en un irritant discurs pop, defensa bé la seva pròpia al·legoria.

ominada a la millor pel·lícula estrangera pels Oscar i guanyadora del Goya a la millor pel·lícula hispanoamericana, La vida de los peces del jove realitzador xilè Matías Bize resulta ser un treball sorprenent. En part, pel fet d’ésser summament xilena: des del llenguatge, la psicologia i el retrat dels personatges fins la forma de narrar, està absolutament ambientada en la cultura pròpia del país tal i com se la coneix des de fora. El film, que ha iniciat el seu recorregut per festivals internacionals a Venècia, explica l’emotiva història d’Andrés, qui després de viure deu anys a Alemanya torna a Xile, on tot just la nit del seu comiat definitiu es troba amb l’amor de la seva vida, la Beatriz, dona casada i mare de bessones. Sense cap mena de dubte es tracta d’un argument molt proper al típic clixé dramàtic del retrobament amorós poques hores abans d’agafar l’avió de tornada. No obstant això, la pel·lícula no cau necessàriament en el parany del clixé i des de la primera escena el director opta per una posada en escena que emfatitza la proximitat emocional dels personatges retratats. També ajuda la decisió de narrar el passat a partir del present sense fer ús de flashbacks amb uns diàlegs que, tot i no sortir d’allò convencional, miraculosament no resulten massa emfàtics ni provoquen que l’espectador s’avorreixi. Així mateix, no és només a partir de la paraula explícita sinó per la relació entre Andrés i l’espai en el qual ens és presentat, que s’entén la seva condició de desplaçat. Mentre s’acomiada, recorre les cambres de la casa, que alberguen diferents persones i històries del seu passat. De forma peculiar, la pel·lícula, que acaba amb un final obert que coincideix amb el punt de suspens més alt, aconsegueix mantenir el ritme que es veu marcat per aquest recorregut, els diàlegs i les transicions d’una habitació a un altra. Malgrat la fotografia convencional i un argument ja una mica vist, La vida de los peces aconsegueix sorprendre i reflexionar d’una manera crítica i personal arrel de certs aspectes de l’experiència de l’emigració.

TÍTOL ORIGINAL ¦ POTICHE Direcció ¦ François Ozon

TÍTOL ORIGINAL ¦ Matías Bize

Gènere ¦ Comèdia

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Mandarin Cinéma

Producció ¦ Ceneca Productions

Repartiment ¦ Cathérine Deneuve, Gérard Depardieu, Fabrice Luchini

Repartiment ¦ Santiago Cabrera, Blanca Lewin

Cenzo Álvarez de Haro

Madalina Stefan decine 18¦abril 2011

Taquilla

Torrente fa reviure

la taquilla

La taquilla espanyola ha viscut un mes de març intens. La xifra vista des del 21 de febrer fins el 20 de març ha estat de 58M€, un 23% més que el mes passat en aquest mateix període, i dades que estan a molta distància de les vistes fa un any. L’estimat d’espectadors se situaria als 6,8 milions, una altra dada que de ben segur donarà un impuls al conjunt del 2011 en comparació amb el 2010. Les pel·lícules de més èxit des del 21 de febrer fins el 20 de març han estat: Títol

Torrente 4. Lethal Crisis (Warner)

Recaptació

Espectadors

14,06M€

1,88M

Cisne negro (Fox)

6,48M€

1,03M

Rango (Paramount)

4,03M€

0,65M

Sígueme el rollo (Sony)

3,88M€

0,62M

3,1M€

0,49M

El discurs del rei (DeA)

Moment per als fenòmens El gran èxit del mes ha estat la producció estatal Torrente 4, que en dues setmanes a la cartellera ha estat capaç de superar amb facilitat els 14 milions d’euros, un comportament mai vist abans en el nostre país. La pel·lícula s’estrenava amb una gran potència mediàtica més pròpia dels grans esdeveniments americans, i la promoció era enorme. Era quasi evident que el coneixement de l’estrena era absolut entre els espectadors. Torrente, a més, és un fenomen amb nom propi, la quantitat de seguidors és molt elevada i per aquesta raó el seu comportament va ser clar: enormes dades a les primeres 24 hores, manteniment, però caiguda durant la segona setmana. És d’esperar que Torrente no pugui ampliar la seva base de seguidors, però els bons comentaris sobre aquesta última pel·lícula i l’eco que ha provocat a les xarxes socials han estat elements que com a mínim li donen opció a recuperar alguns espectadors de passades edicions. Torrente no ha estat l’únic èxit del mes, però és interessant que els altres films no eren productes 3D sinó que dos d’ells era produccions molt adultes, Cisne negro i El discurs del rei. Cisne negro va començar amb molta potència el penúltim cap de setmana de

decine 18 ¦ abril 2011

febrer i el seu boca-orella ha estat dels més forts, permetent-li un ritme molt sòlid setmana rere setmana fins els 8,6M€. La cinta tenia l’avantatge de la bona crítica i els premis, així com un concepte de pel·lícula de culte. Fins i tot els animats comentaris contraris al film han generat interès per veure-la. En el cas d’El discurs del rei, el film ha tingut una carrera llarguíssima a la nostra cartellera, on porta més de tres mesos i 9,53M€. Camí dels 10 milions, la cinta és un dels gran èxits de DeA Planeta, la qual ha tingut el mèrit de controlar sempre el film sense excessos i així mantenir la pel·lícula viva a molts cinemes. Segurament encarà seguirem parlant d’ella el pròxim mes. També dins d’una línia adulta destaca Destino oculto, així com produccions més “obertes” a nivell d’audiència com En tiempos de brujas, The Mechanic o El rito, totes elles amb bones dades durant el mes de febrer. Destino oculto en tres setmanes s’ha fet amb 2,4M€ i segurament els 3 milions seran la seva ja prevista meta. En tiempos de brujas arriba als 2M€ i 2,3 milions superarien algunes previsions, sobretot després de les males dades als Estats Units. The Mechanic no emociona i la seva meta de 1,7M€ sembla que salva més la situació que no generar beneficis.

Els altres èxits importants de la temporada han les produccions familiars com ara Rango, els manteniments d’Enredados i El oso Yogui, i l’estrena de Gnomeo y Julieta, que no ha enamorat gaire però tot i així s’ha fet amb 1,31M€. La cosa és que la pel·lícula estrenada por Disney (tot i que no és una producció seva) sortia amb unes desmesurades 508 còpies i en un cap de setmana en que el sol va tornar a brillar després de setmanes de fred. No és una estrena desastre, sinó que es quedaria una mica en la línia de Rango i per això estaria optant a una carrera segurament igual de llarga. Rango va començar desganada, amb 1,45M€ va aguantar molt bé la segona setmana, quasi repetint la mateixa dada, però amb la nova de Disney es desploma un 59%. De moment el seu total és de 4M€ però pot aspirar als 5 milions que salvaria els mobles però poc més. Enredados ha pogut arribar fins els 13,3M€ i El oso Yogui fins els 3,35M€, totes dues en format 3D. Un altre film amb bons resultats ha estat la comèdia americana Sígueme el rollo, que en aquestes quatres setmanes a la cartellera ha pogut fer més de 3,8M€ i els 4,2-4,3M€ seran un resultat final excel·lent pel tipus de film que és. Un altre cop la comèdia romàntica segueix tenint un públic fidel al nostre país i encara en falten algunes per arribar.

La comèdia romàntica Sígueme el rollo

Torrente, la sensació de la temporada

Rango, una estrena a mig gas

Si no fos per Torrente... El cinema made in Spain no hauria viscut un dels seus millors mesos en molt de temps. Les estrenes que s’han vist aquestes setmanes de febrer no han estat grans alegries tot i que algunes sortien amb bones campanyes de comunicació. La notícia “més positiva” són els 730.000€ de Chico & Rita, una estrena molt complicada però a la que Disney i els responsables de la pel·lícula van voler donar-li força. Potser massa. La cinta sortia amb 143 còpies, una exhibició excessiva per una producció experimental i d’animació adulta, i la campanya va tenir molta visibilitat, però deixant ben clara la condició poc convencional del film. La tradició de l’animació adulta al nostre país no és gaire forta i per això la primera recaptació va ser de 233.000€ a 143 sales. El boca-orella ha estat bo i li ha permès multiplicar ja per 3,1 però tampoc sembla que arribi a ser un èxit gaire rendible en aquesta fase.

Malament és l’única manera de qualificar el pas de Secuestrados i 23-F per les cartelleres. Les dues van fer campanyes amb força presència, una buscant un sector adult interessat per les produccions històriques que tant estant triomfant a la televisió, la segona un sector clàssic adolescent. La primera amb 225 còpies va recaptar només 183.000€ i la segona 170.000€ a 158 cinemes. La seva carrera ja va quedar tocada i cap ha pogut arribar als 400.000€. A nivell d’empreses locals, s’ha de destacar l’èxit que han tingut la distribuïdora A Contracorriente amb la cinta italiana Bienvenidos al sur i Emon amb Los chicos están bien, comèdia independent americana nominada a quatre Oscars. La primera ha tingut un boca-orella fantàstic que en tres setmanes l’ha portat quasi al milió d’euros i més de 144.000 espectadors. La segona ha patit amb la competència de la cinta italiana així com altres films, però aconsegueix arribar als 830.000€ i 128.000 espectadors.

decine 18¦abril 2011

Actualitat

UNA exposició reivindica els inicis del cinema a Barcelona Les primeres projeccions del cinematògrafs Lumière a Barcelona estant sent commemorades per la Filmoteca de Catalunya i el Club Lleuresport amb l’exposició “De Daguerre al Cinematògraf. Els fotògrafs Napoleon al Frontó Colom” que es va inaugurar aquest passat mes de març i que romandrà oberta fins al 26 de juliol. L’exposició mostra els orígens d’aquest espectacle a la ciutat de Barcelona i vol ser testimoni de la relació implícita que hi ha entre el cinema i la fotografia, tenint en compte que el cinema no va néixer amb la voluntat de ser una nova forma d’art, sinó com una evolució tècnica de la fotografia. L’exposició es divideix en diverses seccions que recullen materials bibliogràfics i documentals, i fa un recorregut biogràfic i historiogràfic de la família Tiﬀon-Cassan, uns francesos procedents de la ciutat de Narbona que van venir a viure a Barcelona i van obrir un estudi fotogràfic amb el nom comercial “Napoleon”. Al CEM Frontó Colom, el centre esportiu municipal del districte de Ciutat Vella que s’ha escollit per establir-hi aquesta exposició, també s’hi poden trobar aparells cinematogràfics de la col·lecció de la Filmoteca, de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, i del Museu del Cinema de Girona. De forma paral·lela a l’exposició, hi haurà a les Rambles de Barcelona, prop del Frontó Colom, una galeria de retrats perquè el públic pugui fer-se una fotografia transformant-se en un personatge d’època. Per altra banda, i amb l’objectiu de deixar testimoni d’aquesta exposició temporal, la Filmoteca ha editat, a través del departament de Cultura, un catàleg que recull la història i els materials que il·lustren aquesta evolució de la fotografia al cinema.

Adéu a Pep Torrents El passat dia 3 de març, va morir, als 67 anys, en Pep Torrents. Actor de teatre, televisió i cinema, Torrents també va tenir una extensa trajectòria com a director i actor de doblatge. L’actor, nascut a Sabadell, va debutar dins el món de la interpretació l’any 1968 a La Cova del Drac amb espectacles musicals de cabaret literari, del grup “Ca-barret”. Però realment, va ser després de participar en sèries de televisió com Poblenou, Nissaga de poder i El cor de la ciutat de TV3 que es va fer molt popular i familiar entre el públic català. Per altra banda, va ser a partir de 1983 que Pep Torrents va iniciar-se al món del doblatge, tant en català com en castellà. L’actor sabadellenc va ser la veu de Al Pacino a El Padrino, va ser també Alan Alda a Misterioso asesinato en Manhattan, i Anthony Hopkins a El hombre elefante, entre molts d’altres. La capella ardent i vetlla de Torrents va tenir lloc al tanatori de Sant Gervasi i se’l va enterrar, dos dies després de la seva mort, el divendres 5 de març.

Mor l’actor Jordi Serrat El passat 12 de març va morir, a l’edat de 80 anys, l’actor català Jordi Serrat. Els inicis de la seva trajectòria professional dins el món de la interpretació es remunten als anys 50, i des de llavors fins a la seva mort, se’l va poder veure com a actor de teatre, de televisió, de cinema i de doblatge. Jordi Serrat va ser, a

decine 18 ¦ abril 2011

més a més, el primer director de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC). L’actor barceloní es va fer popular gràcies a la petita pantalla, quan es va fer habitual en sèries i telefilms com Hora once, Sospecha i La saga de los Rius. Posteriorment, també se’l va poder veure en papers secundaris en sèries tan populars com La Granja, Estació d’enllaç, Rosa i Ventelplà. Dins el món del teatre, Jordi Serrat també va tenir una participació clau interpretant obres reconegudes a nivell nacional i internacional. La seva trajectòria teatral va iniciar-se al desaparegut Teatre Candilejas de la Rambla de Catalunya, i es va consolidar en altres sales com el Teatre Nacional, el Teatre Lliure o el Romea. Pel que fa a la seva participació en el món del cinema, poden destacar-se pel·lícules com La teranyina i El coronel Macià.

‘Chico & Rita’, millor llargmetratge a Brussel·les

Chico & Rita continua el seu èxit

Chico & Rita va guanyar, el passat mes de març, el guardó al millor llargmetratge a la 30a edició del Festival Anima de Brusselles, un dels festivals de cinema d’animació de més tradició i popularitat a Europa. La pel·lícula de Trueba, Mariscal i Errando va tenir una gran ovació tan de la crítica com del públic, que ja compta amb unes 35 mil persones, aproximadament. Tradicionalment, el Festival Anima era de curtmetratges, però des de fa uns quants anys, que els llargmetratges també entren a competició. És el públic qui elegeix quin ha estat el millor llargmetratge, mentre que és un jurat el responsable d’escollir i atorgar el premi al millor curtmetratge. Aquest guardó se suma al Premi Goya a la millor pel·lícula d’animació, al premi a la millor pellícula del Festival Internacional d’Animació d’Holanda, i al Premi Cineuropa 2010 del Festival de Cinema Europeen des Arcs. A més, aquesta apassionada història d’amor entre un pianista i una cantant a qui el destí uneix i separa com vol, és també la pellícula d’obertura del Festival de Telluride (Colorado), del Festival de Cinema de Miami i de Cartoon Movie, un fòrum professional europeu dedicat a l’animació.

Èxit mundial de la sèrie d’animació ‘DR. W’ La coproducció d’animació de Mago Production i Televisió de Catalunya, DR. W, que explica de forma apassionada el perquè de les coses que ens envolten de la vida quotidiana, està re-

corrent amb èxit tot el món. Aquesta sèrie, que ha participat en diversos festivals, ha obtingut reconeixements importants com el Cinéglobe d’or al Festival de curtmetratges científics del CERN2010 (Suïssa), el Premi Autodesk en la categoria Sèries de TV a l’Expotoons 2009 (Argentina) i el 2n Premi al Millor Curtmetratge al Festival Cutout Fest 2010 (Mèxic). A més, el Heart of Gold International Film Festival de Gympie (Austràlia), que combina produccions locals i internacionals entretingudes, provocadores i que tinguin un punt de vista positiu del món i la humanitat, ha seleccionat un episodi de DR. W per a competir a la secció oficial de l’edició d’enguany. La sèrie ja ha estat venuda, en poc temps, a Alemanya, a la companyia finesa de radiodifusió YLE, a Arte TV Channel, a la cadena portuguesa RTP, i a l’argentina Encuentro. Algunes d’aquestes cadenes ja l’han estrenat i l’estan emetent amb un bon índex d’audiència. Es preveu que, en breu, se sumin més cadenes a la “DR. W mania”.

‘Carne de neón’ i ‘Blackthorn’ al Tribeca Film Festival

Lluís Homar guanya el Premi Jordi Dauder La Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida, que se celebrarà del dia 8 al 15 d’abril a la capital del Segrià, ha atorgat a l’actor Lluís Homar el I Premi Jordi Dauder en reconeixement a la seva aportació a la creativitat en el cinema català. Segons va informar la organització el passat 19 de març, l’actor barceloní recollirà el guardó durant la cerimònia d’inauguració de la mostra, que s’efectuarà a la Llotja de Lleida el dia 8 d’abril. Lluís Homar, que és una de les cares més conegudes del cinema, del teatre i de la televisió a Catalunya i a Espanya, ha protagonitzat pel·lícules com La mala educación, La ciudad de los prodigios, Herois, Pájaros de papel o Los ojos de Julia, i ha treballat sota les ordres de directors de primera fila com Pedro Almodóvar, Pilar Miró, Julio Medem o Vicente Aranda. A més, darrerament, també ha tingut un paper rellevant a la petita pantalla interpretant el paper de Rei Joan Carles a la sèrie 23F (TVE), el malvat cònsol Galba a Hispània (Antena 3) i l’abat Oliva, bisbe de Vic a Ermessenda (TV3). Homar suma, doncs, d’aquesta manera, un premi més al seu palmarès.

El fons de Benet i Jornet, entregat a la Biblioteca de Catalunya

Carne de neón, seleccionada al Festival del Tribeca

El Tribeca Film Festival, que va ser creat l’any 2001 per l’actor Robert De Niro i altres personalitats per a revitalitzar la zona sud de Manhattan després dels atemptats de l’11-S, arriba enguany a la seva desena edició. Carne de neón, de Paco Cabezas, i Blackthorn, de Mateo Gil, ambdues coproduccions catalanes, participaran aquest any al festival nord-americà, com a única representació del cinema estatal. La primera d’aquestes pel·lícules, que estarà dins la secció Cinemania dedicada al cinema contemporani de gènere, competirà pel Premi del Públic. Per altra banda, la pel·lícula de Gil competirà en la secció de la World Narrative Competition. Carne de neón, que ha estat produïda per Juan Gordon de Morena Films i coproduïda per Jaleo Films i Oberon Cinematográfica, compta amb un repartiment encapçalat per Mario Casas, Vicente Romero, Macarena Gómez, Blanca Suárez, Ángela Molina, Dámaso Conde, Antonio de la Torre i Darío Grandinetti. Pel que fa a Blackthorn, que pertany a un gènere actualment en auge, el western, i que ha estat produïda per Arcadia Motion Pictures i Aiete Ariane Films, compta amb un repartiment més internacional encapçalat per Sam Shepard, Eduardo Noriega, Stephen Rea i Magaly Solier. De la mateixa manera que nous cineastes espanyols han fet un salt a Hollywood, cal destacar que Paco Cabezas s’ha sumat, recentment, a aquest grup de joves incorporant-se a la indústria cinematogràfica nord-americana després d’haver firmat amb l’agència William Morris.

Benet i Jornet i el conseller Mascarell en el moment de l’entrega

Josep Maria Benet i Jornet ha donat el seu fons, format per manuscrits d’obres de teatre, traduccions i adaptacions, esborranys i còpies de guions televisius, narrativa i teatre per a infants, entre d’altres, a la Biblioteca de Catalunya. La documentació que ha estat cedida va des de la seva joventut fins al 2010. “Sóc un maniàtic de la memòria. No he llençat mai papers meus perquè són la memòria d’una època i d’un temps”, va declarar el dramaturg i guionista a l’entrega del fons el passat 18 de març. La institució ja havia manifestat el seu interès per l’obra del barceloní l’any 2004, però no va ser fins al 18 de febrer d’aquest any que Benet i Jornet va notificar la decisió de cedir el seu fons. La documentació literària que l’autor ha recopilat ha estat posada en mans de la Biblioteca de Catalunya per a assegurar-ne la seva conservació i per a què pugui estar a l’abast dels investigadors. Durant l’acte oficial d’entrega del fons que es va celebrar el passat mes de març, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va agrair a l’autor la seva acció i va destacar que “Benet i Jornet s’ha convertit en una d’aquelles persones que ha contribuït de manera significativa a incrementar el capital d’intel·ligència que té el país”.

Actualitat

Sitges, al Festival de Màlaga

Atrocius, una de les pal·lícules projectades a Màlaga

Els Festivals de Sitges i Màlaga han establert un acord de collaboració pel qual cadascun d’ells dedicarà un dia dins del seu programa per a presentar una mostra amb el millor del programa de l’altre. D’aquesta manera, el Festival de Sitges ha presentat, en aquesta edició del Festival de Màlaga, un programa de quatre llargmetratges, tots ells seleccionats en l’última edició de Sitges. Va ser el divendres dia 1 d’abril que al Cine Albéniz s’hi va poder viure el “Dia del Festival de Sitges a Màlaga”, una mostra rica i variada que va convertir-se en una oportunitat immillorable per als amants del gènere fantàstic. Cadascuna de les pel·lícules anava acompanyada d’un curtmetratge que es va projectar abans del llargmetratge. El llistat de pel·lícules que es van poder veure van ser l’espanyola Atrocius, de Fernando Barreda Luna, la coreana I Saw The Devil, de Kim Jee-woon, la nord-americana The Last Exorcism, de Daniel Stam, i l’alemanya We Are The Night, de Dennis Gansel. Pel que fa als cutmetratges que van precedir aquestes pel·lícules, van projectar-se Brutal relax, d’Adrián Cardona, Get Stuﬀed, d’Àlex Villagrasa, El grifo, de Denís Rovira, i V.I.T.R.I.O.L, de Denise Castro.

Guerín, guardonat amb el Ciudad de Huesca 2011 El cineasta barceloní José Luís Guerín rebrà el premi Ciudad de Huesca 2011 en la 39a edició del Festival Internacional d’Osca, que se celebrarà del 3 a l’11 de juny. El director català rebrà aquest guardó per haver reformulat les bases de la ficció i el documental, diluint les fronteres entre ambdós gèneres, i per haver estat fidel als seus principis al llarg de la seva obra fílmica. Guerín va estrenar-se rere les càmeres amb La Hagonía de Agustín (1975), un curtmetratge que descriu les tortures infringides a un escarabat. No va ser fins nou anys després, al 1984, que no va fer el seu primer llargmetratge, Los motivos de Berta, establint un nexe amb alguns dels seus treballs més intimistes en el format de curtmetratge. El director ha guanyat també, al llarg de la seva carrera, el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya (1999) i el Premi Nacional de Cinematografia (2001), entre molts d’altres. La trajectòria de Guerín ha estat marcada per la voluntat de fugir de les conviccions i per combinar el control creatiu i l’atzar. A més, en la seva obra hi destaca la plena llibertat creativa, la minuciositat, així com també les clares influències d’alguns autors com Robert J. Flaherty, Robert Bresson, Jean Eustache o Víctor Erice. El seu darrer film és Guest, estrenat aquest mes de març.

decine 18 ¦ abril 2011

Ciutadà Escarré, màrtir o oportunista? Ciutadà Escarré, l’Abat de Catalunya, una pel·lícula produïda per Bonita Films, coproduïda per Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola, i amb la col·laboració de l’ICIC, va estrenar-se el passat 29 de març als Cinemes Girona. Aquest documental de gènere biogràfic, on es posa sobre la taula el dubte de si Escarré va ser un màrtir o un oportunista, ha estat dirigit per Jordi Marcos. Àngel Bereje, per altra banda, ha dissenyat el guió, mentre que de la direcció de fotografia se n’ha encarregat Marc Gómez. La peça clau d’aquest documental però, han estat els diferents testimonis que hi han participat, com Josep Bigordà, Josep M. Castellet, Joan Vallvé, Raimon, Isabel Clara-Simó, Jordi Bonet, P. Oleguer M. Porcell, Jordi Vila-Abadal, Pascual Maragall, Jordi Carbonell, Jordi Pujol, Ricard Lobo, P. Pius-Ramon Tragant, P. Abat Josep M. Soler, Albert Manent, Aureli Argemí, i Montserrat Janer i Escarré. La pel·lícula Ciutadà Escarré, l’Abat de Catalunya té una durada de 51 minuts i és apta per a tots els públics.

‘Esquivar i pegar’ als Cinemes Girona de Barcelona El proper 8 d’abril s’estrena, als Cinemes Girona de Barcelona, Esquivar i pegar. Es tracta d’un documental que narra el dia a dia frenètic de Benito Eufemia, boxador i expresidiari, els dies previs al seu últim combat. Amb 38 anys, en Benito s’entrena cada dia al minúscul gimnàs Ter, al barri del Clot de Barcelona. A més de combinar diverses feines, acaba de ser pare, ha de cuidar la seva mare, i cal que es presenti al jutjat cada 15 dies. Mentre la data del combat s’apropa, vivim amb Benito el seu present i revivim el seu increïble passat. Aquest film, ha estat dirigit per Juanjo Giménez i Adán Aliaga, i produït per Nadir Films, amb la col·laboració de Televisió de Catalunya. Els mateixos directors han estat també els guionistes i els directors de fotografia d’aquest documental de 70 minuts. Esquivar i pegar es va presentar, per primera vegada al públic, al darrer Festival de San Sebastiàn. Per altra banda, el passat desembre va guanyar, a Itàlia, el Premi Mystery al Millor Documental al Coumayeur Noir In Festival.

iCat fm fa 5 anys iCat fm celebra el 23 d’abril el seu cinquè aniversari. El canal més jove del Grup d’Emissores de Catalunya Ràdio s’ha convertit en aquest temps en el principal canal de difusió cultural, que en el cas del cinema centra el seu interès en les produccions menys comercials i d’autor, el documental, el cinema d’animació, el curtmetratge, etc. Això inclou el seguiment de festivals com Canes, Sant Sebastià, Sitges o Berlinale. Durant tot el dia, iCat fm ofereix informació cinematogràfica tant a l’espai “iCat al dia”, que s’emet cada hora, com en els diferents programes magazine del canal. L’emissora ha col·laborat estretament amb esdeveniments cinematogràfics del país com l’In-Edit, Baﬀ, Fic-Cat, L’Alternativa, Documental del mes, Cine Ambigú i la programació estable de la Filmoteca. El magazine nocturn “Cabaret Elèctric” manté setmanalment un espai dedicat al

cinema amb col·laboradors com Àlex Gorina o Ferran Auberni. Aquest últim també és l’autor del blog dedicat al setè art “Sota Sospita”. I en el programa despertador “5 minuts+” també es recomanen les propostes de cine més interessants del dia juntament amb la resta d’oferta cultural i d’oci. iCat fm celebra el seu cinquè aniversari amb un programa especial des de la plaça de Catalunya de Barcelona.

‘Arrugas’, la nova producció de Cromosoma La productora Cromosoma, coneguda principalment per la famosa sèrie d’animació Les tres bessones, ja té nou projecte. Arrugas narra una història d’amistat entre dos avis, l’Emilio i el Miguel, que viuen en un geriàtric. El primer està desenvolupant una primera fase d’Alzheimer, mentre que el segon intenta ajudar l’altre i aturar la degeneració que provoca aquesta malaltia. La pel·lícula, en què l’amargura del dia a dia a la residència es tenyirà de comèdia, està coproduïda per Perro Verde Films i per la Televisió de Galícia. Arrugas és un llargmetratge d’animació de 80 minuts i de gènere dramàtic que va adreçat a un públic adult. Basada en el còmic de Paco Roca, Premi Nacional del Còmic 2008, que porta de títol el mateix nom que la pel·lícula, s’ha elegit a Ignacio Ferreras perquè s’encarregui de la direcció. Aquest projecte s’està desenvolupant amb la col·laboració de la Televisió Valenciana i de Televisió Espanyola, i amb el suport de AGADIC, ICAA i la Xunta de Galícia.

decine 18¦abril 2011

subscriu-te ara per només 24€ i aconsegueix un magnífic regal: Promoció exclusiva per a noves subscripcions anuals (11 edicions) Pel·lícula a escollir entre: Petit Indi o Tres dies amb la Família (format: DVD editat per CAMEO) Oferta vàlida fins a esgotar existències.

Butlleta de subscripció anual a Nom i cognoms: Adreça: Població: Codi postal: Telèfon: E-mail: DVD escollit: NIF: Domiciliació bancària:

Envieu-nos aquesta butlleta o contacteu amb nosaltres: Rambla de Catalunya 35, principal 2a - 08007 Barcelona tel: 93 511 6690 - fax: 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.facebook.com/decine

COMUNICAT DEL FESTIVAL DE SITGES EN RELACIÓ A LA DENÚNCIA CONTRA EL SEU DIRECTOR, ÀNGEL SALA, PER LA PROJECCIÓ DE “A SERBIAN FILM” El Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya va emetre el passat mes de març un comunicat, que reproduïm a continuació, en relació a la denúncia contra el director del festival, Àngel Sala, per la projecció de la pel·lícula A Serbian Film durant la passada edició del certamen.

“El festival vol mostrar el seu total suport al seu director Àngel Sala i a les decisions que ha pres en l’exercici del seu càrrec. En aquest sentit, i en referència a la programació de la pellícula A Serbian Film (Srdjan Spasojevic, Sèrbia, 2010), el festival vol fer palès que no es tracta d’un film pornogràfic sinó d’una ficció de terror, i que no integra un atac contra la indemnitat sexual de menors. Sitges vol agrair el suport rebut per part del seu públic, de festivals de cinema i de personalitats destacades de l’àmbit de la cultura. A Serbian Film va ser exhibida després de prendre totes les mesures informatives i de control necessàries per impedir l’accés a la projecció de qualsevol persona menor d’edat. Aquestes mesures van comptar tant amb informació preventiva als suports de comunicació del Festival per garantir el coneixement del contingut de la cinta per part dels espectadors abans del visionat, com amb la sol·licitud del Document Nacional d’Identitat a l’entrada de la sala de projecció. La trajectòria d’aquesta pel·lícula ha estat l’habitual dins del circuit comercial convencional, projectantse, entre d’altres, als següents festivals internacionals i mercats: Brusel·les, Montreal (Fantasia), San Francisco, Toronto, Austin, Oporto, Sofia, Hamburg, Helsinki, Puchon (Corea del

Sud), Ravenna i Estocolm, entre altres. També cal destacar que ha guanyat prestigiosos guardons, com els tres premis rebuts a Montreal (Millor Pel·lícula, Premi d’Or a la Millor Pel·lícula Europea i Pel·lícula més Innovadora); el Premi Especial del Jurat al Festival de Fantasporto a Oporto i el Premi al Millor Guió al Festival FIPRESCI a Sèrbia. A Serbian Film s’ha projectat als dos mercats de cinema més prestigiosos del món: el Mercat i Festival de Cinema de Cannes i l’American Film Market a Santa Mònica, Califòrnia, i serà distribuïda comercialment al Regne Unit, Canadà i EE.UU. Sitges vol agrair novament tot el suport rebut, així com mostrar el seu respecte a aquelles crítiques que han generat un debat necessari sobre la importància de la llibertat d’expressió i creació en la programació dels festivals cinematogràfics. El Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya considera que ha actuat amb el rigor necessari i ha proporcionat als espectadors la informació prèvia que es requeria. No obstant, l’existència de veus crítiques portarà el Festival a plantejar una reflexió sobre els mecanismes d’informació de cara al futur, insistint en la protecció de la infància i la defensa de la llibertat d’expressió i creació, com fins ara ha estat fent”.

El film és la història d’un actor porno retirat que entra en una espiral de violència i depravació

decine 18¦abril 2011

DVDs

Cruzando el límite

Caza a la espía

Títol original ¦ Fair Game Títol original ¦ Battle Los Angeles

Direcció ¦ Doug Liman

Direcció ¦ Xavi Giménez

Gènere ¦ Thriller

Gènere ¦ Drama Producció ¦ Filmax

Producció ¦ Summit Entertainment, River Road Entertainment, Weed Road Pictures

Repartiment ¦ Marcel Borràs, Fernando Guillén Cuervo, Eduard Farelo, Adam Jeziersky, Irene Escolar, Emma Vilarasau

repartiment ¦ Naomi Watts, Sean Penn, Sam Shepard, Ty Burrell, Bruce McGill

Un pare, que té una relació molt complicada amb el seu fill, porta el noi a un internat per mirar de corregir la seva conducta. El que l’home no sap és que el centre on ha dut el seu fill és quelcom semblant a un centre de tortura. En aquesta pel·lícula debuta com a director el premiat director de fotografia Xavi Giménez.

Els homes que miraven fixament a les cabres

Basada en una història real, l’agent secreta de la Divisió d’Antiproliferació de la CIA, Valerie Plame (Naomi Watts) dirigeix una investigació sobre l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq. El seu marit, el diplomàtic Joe Wilson (Sean Penn), acaba col·laborant amb ella.

Alguna cosa passa a Hollywood Títol original ¦ What Just Happened?

Títol original ¦ The Men Who Stare at Goats

Direcció ¦ Barry Levinson

Direcció ¦ Grant Heslov

Gènere ¦ Comèdia

Gènere ¦ Comèdia negra Producció ¦ Overture Films, BBC Films, Smoke House

Producció ¦ Magnolia Pictures, 2929 Productions, Art Linson Productions, Tribeca Productions

Repartiment ¦ George Clooney, Ewan McGregor, Kevin Spacey, Jeff Bridges, Robert Patrick

Repartiment ¦ Robert De Niro, Bruce Willis, Sean Penn, Robin Wright Penn, Catherine Keener, Stanley Tucci

Sàtira delirant sobre l’exèrcit i la vida militar. Un marine que porta vint anys vivint la filosofia hippie a Califòrnia, torna a l’exèrcit. Vol crear una unitat de soldats amb “poders paranormals” que es comprometin a usar aquests poders en nom del bé, seguint la filosofia hippie, “fes l’amor i no la guerra”.

Comèdia dramàtica satírica basada en el llibre What Just Happened? Bitter Hollywood Tales from the Front Line, d’Art Linson (guionista de la pel·lícula). De Niro interpreta un productor de Hollywood que intenta mantenir la seva dignitat professional envoltat de la maquinària dels grans estudis.

Harry Potter i les relíquies de la mort: Part I

Burlesque

Direcció ¦ David Yates

Direcció ¦ Steve Antin

Gènere ¦ aventures

Gènere ¦ Musical

Producció ¦ Warner Bros Pictures, Heyday Films

Producció ¦ Sony Pictures, Columbia Pictures, De Line Pictures

Repartiment ¦ Daniel Radcliffe, Emma Watson, Rupert Grint, Alan Rickman, Helena Bonham Carter, John Hurt

Repartiment ¦ Christina Aguilera, Cher, Kristen Bell, Stanley Tucci, Cam Gigandet, Eric Dane, Alan Cumming

Primera part de l’adaptació al cinema de l’últim llibre de la saga Harry Potter. La història continua des del punt en el qual va acabar El príncep mestís: Una tasca gairebé impossible cau sobre les espatlles d’en Harry: haurà de trobar i destruir els horrocruxes que encara estan vius per posar fi al regnat de Lord Voldemort.

Caracremada

Ali Rose (Christina Aguilera) és una noia de poble que es trasllada a la gran ciutat i entra a treballar com a cambrera en un club de varietats; però, ben aviat, el seu objectiu serà demostrar-li a l’encarregada del local, Tess (Cher), que té el talent suficient per a ser una de las noies que ballen i canten durant l’espectacle.

Agnosia

Direcció ¦ Lluís Galter Gènere ¦ Drama Producció ¦ Mallerich Films, Cromosoma TV, Associació Cultural Passos Llargs, Televisió de Catalunya, Memorial Democràtic, Ajuntament de Figueres Repartiment ¦ Lluís Soler, Domènec Bautista, Aina Calpe, Andreu Carandell, Carles Garcia

Quan l’any 1951 la CNT va decidir que els seus homes abandonessin la lluita contra el règim de Franco, Ramon Vila Capdevila, conegut també amb el sobrenom de Caracremada, no va acatar l’ordre i va seguir lluitant en solitari en els boscos de l’interior de Catalunya.

decine 18 ¦ abril 2011

Direcció ¦ Eugenio Mira Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Roxbury Pictures, Telecinco Cinema Repartiment ¦ Bárbara Goenaga, Eduardo Noriega, Martina Gedeck, Félix Gómez, Sergi Mateu

A la Barcelona del segle XIX, la jove Joana Prats (Bárbara Goenaga) pateix agnòsia, una estranya malaltia neuropsicològica que afecta a la seva percepció. Única coneixedora d’un secret industrial guardat pel seu pare, la Joana serà víctima d’un sinistre pla pensat per extreure-li aquesta valuosa informació aprofitant la seva confusió sensorial.

Los ojos de Julia

La mosquitera

Direcció ¦ Agustí Vila Direcció ¦ Guillem Morales

Gènere ¦ Comèdia

Gènere ¦ Terror

Producció ¦ Eddie Saeta

Producció ¦ Rodar y Rodar, Televisió de Catalunya

Repartiment ¦ Emma Suárez, Eduard Fernández, Martina García, Marcos Franz, Fermí Reixach, Àlex Batllori, Geraldine Chaplin, Anna Ycobalzeta

repartiment ¦ Belén Rueda, Lluís Homar, Julia Gutiérrez Caba, Pablo Derqui, Francesc Orella, Daniel Grao

Julia va a visitar a la seva germana, gairebé cega per una malaltia degenerativa de la qual va intentar operar-se sense èxit. En arribar, descobreix que s’ha suïcidat i que no només ha d’afrontar la pèrdua de la seva germana, sinó també la seva imminent ceguesa, ja que ella pateix la mateixa malaltia i sembla que hagi de compartir el mateix destí.

Planes para mañana

Eduard Fernández i Emma Suárez donen vida a una família en crisi, els membres de la qual viuen atrapats en un món de culpabilitat i sentiments enfrontats. Entre el foc creuat dels seus pares hi ha el Lluís, un adolescent refugiat en un silenci que es rebel·la contra el món dels adults.

Déjame entrar

Títol original ¦ Let Me In Direcció ¦ Matt Reeves Direcció ¦ Juana Macías

Gènere ¦ Terror

Gènere ¦ drama Producció ¦ Teoponte P.C., Monte Film, Viernes Producciones

Producció ¦ Overture Films, Relativity Media, Hammer Film Productions

Repartiment ¦ Carme Elías, Goya Toledo, Ana Labordeta, Aura Garrido, Jorge Bosch

Repartiment ¦ Kodi Smit-McPhee, Chloe Moretz, Richard Jenkins, Elias Koteas, Sasha Barrese

En el transcurs d’un dia, Inés, Antonia, Marian i Mònica, dones amb edats i circumstàncies molt diferents, hauran de prendre decisions molt importants que podran canviar les seves vides per sempre. Seguir o no amb un embaràs, donar una segona oportunitat, prendre consciència que s’ha mort una relació... Què faran?

Megamind

Owen és un nen maltractat pels seus companys de classe i abandonat pels seus pares divorciats. Tot i això, la seva vida solitària canviarà quan conegui Abby, un nova i misteriosa veïna que viu amb el seu pare, i amb qui compartirà una particular amistat. Remake nord-americà de l’exitosa pel·lícula sueca Let The Right One In.

Los otros dos

Títol original ¦ The Other Guys Direcció ¦ Adam McKay Direcció ¦ Tom McGrath Gènere ¦ Animació Producció ¦ DreamWorks Animation Estrena ¦ 20 d’abril

Megamind és el malvat més brillant que el món ha conegut mai. Durant anys, ha estat intentant conquerir Metro City per tots els mitjans possibles, però sempre ha fracassat per culpa de Metro Man, un heroi invencible. Quan Megamind aconsegueix matar l’heroi que s’interposava al seu camí, la seva vida perd tot el sentit.

The Way

Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Columbia Pictures, Gary Sanchez Productions, Mosaic Media Group Repartiment ¦ Mark Wahlberg, Will Ferrell, Dwayne “The Rock” Johnson, Samuel L. Jackson, Lindsay Sloane

Allen Gamble (Will Ferrell) i Terry Hoitz (Mark Wahlberg) són un parell de policies de Nova York que viuen a l’ombra dels herois del cos policial, els superagents Christopher Danson (Dwayne Johnson) i P.K. Highsmith (Samuel L. Jackson). Però aviat arribarà el moment en què aquesta peculiar parella haurà d’entrar en acció.

El silencio de Lorna

Títol original ¦ Le silence de Lorna Direcció ¦ Emilio Estévez

Direcció ¦ Jean-Pierre Dardenne, Luc Dardenne

Gènere ¦ drama

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Filmax Entertainment

Producció ¦ Les Films du Fleuve

Repartiment ¦ Martin Sheen, Deborah Kara Unger, James Nesbitt, Yorick van Wageningen, Simon Andreu, Emilio Estévez

Repartiment ¦ Arta Dobroshi, Jérémie Renier, Olivier Gourmet, Fabrizio Rongione

Tom Avery (Martin Sheen) és un prestigiós oftalmòleg de Califòrnia que un dia rep una trucada des de França en la què se li comunica que el seu fill Daniel ha mort als Pirineus. Tot i que la relació amb ell mai va ser molt bona, decideix viatjar a França i descobreix que en Daniel començava a fer el camí de Santiago, per la qual cosa decideix fer-lo per ell.

Lorna, una jove albanesa resident a Bèlgica, aspira a comprar un bar amb la seva parella, en Sokol, per a això s’associa amb en Fabio, un mafiós que ha organitzat un matrimoni de conveniència entre ella i en Claudy perquè així pugui obtenir la nacionalitat. decine 18¦abril 2011

Museu del Cinema de Girona

Propostes molt properes El Museu del Cinema de Girona ens proposa, aquest mes, diverses activitats que comencen amb “Pantalla oberta. Espai per a nous creadors”. Es tracta d’una mostra del nou cinema que es produeix a les nostres comarques, de la mà de cinc directors i directores (Pere Vilà, Imma Serra, Pere Solés, David Pérez i Sandra Ojosnegros) amb influències, gèneres i trajectòries diferents, però tots ells amb la idea d’obrir-se pas en el cinema d’una manera independent i furtiva. Aquest mes, podrem veure, del 5 al 17 d’abril, tres obres de Pere Vilà, i del 19 d’aquest mes a l’1 de maig, dues d’Imma Serra. Una selecció heterogènia, que va des del cinema més contemplatiu, a la ficció clàssica passant pel documental, i que pretén mostrar propostes allunyades dels circuits comercials. Les obres dels altres tres directors seran projectades el proper mes de maig. Com és habitual en els primers dijous de cada mes (en aquest cas, el dia 7), es podrà veure el documental del mes. Aquest abril, es projecta La isla, d’Uli Stelzner (Guatemala, Alemanya, 2009). La pel·lícula dibuixa la història d‘una tragèdia i treu a

decine 18 ¦ abril 2011

la llum proves d’un genocidi sense precedents que va tenir lloc a finals del segle XX, quan l’exèrcit i la policia va començar a segrestar i a assassinar milers de persones a Guatemala. Per altra banda, al cicle “Parlem de Cinema?”, el dijous 14 es debatrà sobre Sin perdón (Unforgiven, 1992), dirigida per Clint Eastwood i guanyadora de 4 Oscars, inclosos els guardons a la millor pel·lícula i millor director. El cicle “Cinema i solidaritat” presenta, aquest mes d’abril, els curtmetratges El desafío de Fúquene (2004) i Una mirada al parque Santa Cruz (2010). Al Fòrum de Cinema Educatiu, que se celebrarà el dijous 28, es parlarà sobre Diarios de la calle (Freedom writers, 2007), un drama de Richard LaGravenese i protagonitzat per Hilary Swank, guanyadora d’un Oscar a la Millor actriu per Million Dollar Baby (2004). Per últim, els dissabtes a les 5 de la tarda i els diumenges a les 11 del matí, es projectarà cinema d’animació per als més petits.