Decine 21 by Utopia Global

decine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 21 - juliol/agost 2011 - 3€

Albert Serra

Història de la meva mort XP3D ARRIBA EL TERROR EN 3D FET A CASA NOU CINEMA ORIENTAL KAWASE, KIM KI DUK, SANG SOO FILMIN TOT SOBRE EL VIDEOCLUB ONLINE DEL MOMENT PASSI EL QUE PASSI UN FILM ‘INDIE’ CATALÀ

Sumari

EDITORIAL 05

DE FORA

La festa de l’Acadèmia

LA IMATGE 06

Blackthorn

PRÈVIA

PORTADA 08

Albert Serra: connexió Catalunya - Romania Passi el que passi

Veus des de Moçambic

Més estrenes (juliol i agost)

Children’s Corner

Codi 60, La lapidación de San Esteban, Blancanieves

LA CASA DEL CINE

PERFIL 20

Visita al rodatge de XP3D

RODATGE

ESTRENA 14

Petits cops de cor del cinema biogràfic a Orient

Amparo Moreno

Le quattro volte / Paul

Caballeros, princesas y otras bestias / La sombra de los otros

FESTIVAL

ACADÈMIA

De Karlovy Vary al Masnou

Festival Mas Sorrer

ACTUALITAT

Festa d’estiu del cinema català

EL CAFÈ

Taquilla

DVD’s

DE PROP

Notícies breus

Museu del cinema de Girona

Joan Carles Suau Filmin: la plataforma de cinema online

16 08

22 20

24 28 decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Editorial decine EDITOR

Jordi Roigé DIRECTORA

Alba Laguna REDACCIÓ

Anna Petrus Marta Rius COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón, Txell Bonet, Pau Brunet, Conxita Casanovas, Hugo de Cominges, Anna Corberó, Laura Duran, M. Martí Freixas, Josep G. Guixà, Salvador Moré, Aina Serra, Adrià Sunyol, Francesc Vilallonga

Jordi Roigé, editor

CONSELL ASSESSOR

Xavier Atance, Antoni Badimon, Marta Baldó, Santi Lapeira, Xavier Parache, Pío Vernis CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol FOTOGRAFIA

Óscar Fernández Orengo ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas

LA FESTA DE L’ACADÈMIA La tercera festa d’estiu de l’Acadèmia del Cinema Català ha permès constatar unes quantes coses . Primer de tot, que la festa és un punt de trobada únic a la meitat de l’any on productors, actors, professionals i empreses de diversos àmbits de l’audiovisual, administració, televisions i premsa repassen què s’ha fet i, més important, què es vol fer i què es farà. En els jardins del Palau de Pedralbes, un espai molt apropiat per a la festa, també es va copsar l’estat d’ànim i d’opinió del sector.

PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

Pere Ribalta IMPRESSIÓ

Comgrafic DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones. EDITA

Rambla de Catalunya 35, pral 2a - 08007 Barcelona Tel. 93 511 6690 - Fax 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català Decine s’edita amb el suport de la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Dipòsit legal: B-39155-2009 ISSN: 2013-5882

Una altra constatació de quins són els principals temes de l’agenda cinematogràfica catalana: la reducció de recursos públics, les recents resolucions polèmiques del ministeri de cultura, les dificultats de moltes productores per finançar les pel·lícules i la frustració d’un munt de projectes. Aquest era l’ambient a Pedralbes el passat 22 de juny. Amb tot, la pròpia dinàmica entusiasta i emprenedora de la gent de cine feia concloure que ara toca reinventar-se. Pensar, produir, realitzar i distribuir pel·lícules d’una manera diferent. Tothom constata que som en un final d’etapa. Un canvi de cicle en la indústria del cinema, que ha començat ja fa anys en el públic a través d’un consum diferent -internet, bàsicament-, i que finalment ja s’està instal·lant en la mentalitat de l’administració i els productors. Les paraules de Ramon Colom, responsable del cinema Alexandra de Barcelona i premiat durant la festa per l’Acadèmia , eren un reflex d’aquesta perplexitat. Els cineastes continuen necessitant sales vocacionals on les pel·lícules fetes al país trobin el seu espai digne, que li correspon. Aquest és un dels objectius primordials de la nova llei catalana del cinema i de l’administració de la Generalitat. L’Acadèmia és el lloc idoni per aquesta trobada. En els pocs anys de vida, la institució s’ha fet seu l’espai central del cinema català. Però en pròximes edicions haurà de millorar la posada en escena i la dinàmica de la festa. L’austeritat pròpia i assumida pels moments que vivim no hauria d’estar renyida amb unes projeccions més reeixides, on els assistents puguin gaudir de les pel·lícules catalanes premiades en festivals internacionals i tinguin la primícia de les imatges de les cintes que s’estrenaran els pròxims mesos.

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

La imatge

Blackthorn “Recuperar la figura del llegendari bandit Butch Cassidy és una excusa per a enfrontar dos móns molt diferents: el dels vells i els nous valors”. Mateo Gil, director

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

decine 21 ÂŚ juliol - agost 2011

Portada

albert serra

Fotografia: Noemí Elias i Txell Bonet fotografia: Txell Bonet

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

“jo a mi mateix no m’interesso”

connexió

Catalunya - Romania Txell Bonet L’Albert Serra és un paio que demostra la seva intel·ligència i llestesa només pel fet d’haver aconseguit fer el que li dóna la gana, al menys, alhora de fer pel·lícules. Honor de cavalleria (2006) i El cant dels ocells (2008) són una mostra del que és el cinema d’autor estrictus sensu, sense concessions. Parlar amb ell sobre els seus films és tant o més interessant que els propis films. I més si el trobem enmig d’una ruta per Transilvània buscant les localitzacions on rodarà aquesta tardor la seva nova obra, amb Dràcula com a un dels elements. Una producció d’Andergraun Films amb Montse Triola que es titularà Història de la meva mort mort, amb producció associada de TV3 i Capricci Films. L’entrevistem mentre és a Romania, i l’Albert ens contesta amb aquella cadència com de gat vell i el seu parlar de Banyoles. Viatja amb el seu amic i director de fotografia Jimmy Gimferrer. Van acompanyats de Dan Burlac, un dels personatges que han fet possible la nova onada del cinema romanès. Fou el productor associat de 4 meses, 3 semanas, 2 días i el productor executiu de 12:08 a l’Est de Bucarest Bucarest, les dues premiades amb la Palma d’Or i la Càmera d’Or respectivament. Tant ell com l’Albert Serra han contribuït a internacionalitzar les filmografies dels seus respectius països, amb el Festival de Canes com a primer motor. Però el que comparteixen sobretot és l’amor per un cinema en estat pur. decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Portada Dan, vas ser tu qui va donar la idea a l’Albert Serra de fer una pel·lícula a Romania i sobre Dràcula. Et va acabar fent cas i ara l’ajudes a trobar les localitzacions. Per què li vas proposar? Dan Burlac: Adoro l’Albert, trobo que és un director absolutament genial. Treballo sempre amb les meves intuicions. Quan es va fer el cicle de pel·lícules de la Quinzena de Realitzadors de Cannes a l’Institut Francès de Bucarest vaig veure Honor de cavalleria. La vaig trobar genial, em va encantar. I realment em van venir moltes ganes de treballar amb ell. Albert Serra: Sortint de la projecció em va dir “hòstia, m’ha agradat molt i hauries de fer el mateix amb Dràcula”. I a mi, que no m’interessa el cine fantàstic i no n’he mirat mai, em va semblar una idea tan rara que em va fer riure. I me’n seguia fent quan vaig tornar a Barcelona i li explicava a la gent. Però mica en mica, no sé perquè, no sé si és al descartar altres idees i projectes, em va anar tornant aquesta idea, i a ell me’l vaig anar trobant pel món i sempre em deia “s’ha de fer allò, s’ha de fer allò”. I finalment li vaig dir: “D’acord, ho farem”. Porteu uns dies donant voltes pel país per trobar els espais i escenaris. És un aspecte cabdal perquè el paisatge en les teves pellícules és tan important com un personatge més. Continuarà sent-ho. Fins i tot més. Has trobat el que buscaves? T’he de dir la veritat: si es tria Romania no és per Dràcula, perquè és una conya. És perquè en Dan Burlac de seguida es va entusiasmar molt i em va dir que vingués. I aquí, com que és un país una mica despoblat en segons quines zones, per mi és una cosa molt favorable en relació al so directe. Per poder treballar amb so directe en una pel·lícula d’ambient històric. Tota la resta és total-

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

ment secundari, com la relació amb la història de Dràcula. Però ja que som aquí, per què no aprofitar-ho? M’interessen dues localitzacions, una prop de Bran i l’altra prop de Sibiu. I afegeixo que, en principi, una part també es rodarà a França. De fet, del que parteixes és del mite de Casanova. Sí, inicialment parteixo del racionalisme francès, els llibertins, la sensualitat, la lleugeresa francesa de finals del XVIII, que mica en mica es transforma en un altre tipus de visió, del món de nit, simbòlicament, per entendre’ns, o de la sexualitat, o com vulguis dir-ho, més romàntica, més fosca, violenta, una mica més esotèrica, del món més de Dràcula. I dius que tindrà un final “estrany i misteriós” o és que encara no el tens, el final? Sí, sí que el tinc. Però bé, és per dir alguna cosa, perquè la gent pagui i jo tingui calers per fer-la. El pressupost és de 1,4 milions d’euros. També has fet el guió de manera molt ràpida bàsicament per poder presentar el dossier o aquesta vegada has escrit diàlegs? Està fet ràpid. Si volgués perdre el temps, no el perdria fent un guió. Però és una mica més elaborat que els altres, sí que hi ha diàlegs. Aquesta major importància del guió, de la música al marge del so directe, el fet de no gravar només en exteriors i amb llum natural i treballar els personatges femenins són reptes d’aquesta nova pel·lícula? Ho haguessin estat si no haguéssim fet intermediàriament una peli pel MACBA que es pot veure per internet (Els noms de Crist,

2011), on hi ha molts interiors, i una altra pel CCCB (El senyor ha fet en mi meravelles, 2011), que també es passarà al setembre, on també n’hi ha molts. Quan es va començar a pensar aquest projecte sí que ho hagués estat, però ara, al haver fet això, ja m’hi he acostumat una mica i no és aquest el repte. El tema femení sí que és més diferent perquè és més complicat. Per? Perquè no ho he fet mai. Fa temps vaig dir aquesta frase una mica provocativa a EL PAÍS: “no he treballat amb dones, perquè totes les dones són actrius professionals encara que no hagin fet mai d’actriu”. I ho vas dir conscientment per ser provocador en aquell moment? Un punt provocatiu i un punt de veritat, aquesta barreja. La provocació si no és veritat és estúpida. No és tan natural. Jo em basava molt en la idea aquesta que en general les dones tenen molt més control de la seva pròpia imatge, es miren a elles mateixes molt més i tenen molt més control del seu propi cos, de la imatge que projecten en els altres. En canvi, amb els actors que jo tenia, que per això m’agradaven, això no existia en absolut. Ara això serà una mica inevitable. També els actors amb els que he treballat n’han anat aprenent, i això també ha anat apareixent, inevitablement. Acaba passant: decideixes treballar amb actors no professionals, però al marge que hagin passat o no per una escola, només pel fet de treballar amb tu, passen a ser professionals, a formar part de l’establishment cinematogràfic. Això és un problema en la mesura que els torno a agafar. Vols continuar treballant amb actors no professionals? Sí, tots són no professionals.

Però havies pensat en el Flotats. S’ha descartat. I ara tots són nous. La clau és que tots són nous. No podem avançar noms ni d’on han sortit? No, no per res. No per mi, sinó per ells. Un perquè té una feina que és una mica conegut, i l’altre també perquè no sé què... Jo ho diria abans, no tinc cap problema, però no m’ho deixen dir. Són problemes burocràtics, són gent que té altres feines, han de demanar vacances. Tu tampoc has estudiat cinema d’una manera acadèmica. El cinema t’interessa perquè l’has triat com a un modus vivendi, perquè no vols viure una vida quotidiana, avorrida i rutinària. Exacte, sí, perfectament. Quan vaig començar a fer cine era per divertir-me. Bé, i així continuo ara. I no vaig estudiar mai cine ni res, era per passar l’estona i per tenir una vida més divertida que la que tindria normalment. I és per això que no faig mai ni assajos ni tinc un monitor allà, ni miro mai cap imatge... Vols dir que quan esteu enregistrant no mires l’objectiu i te’n refies del que donarà per la càmera i ja està; i bé, sobretot del teu director de fotografia, en Jimmy Gimferrer? Alguna vegada miro, però molt de tant en tant. Els directors de la indústria de Hollywood tampoc miren mai per la càmera, a vegades miren el monitor, però bé, el monitor és una cosa que no arriba fins als anys 80 i per tant no s’havia fet servir mai en el cinema clàssic ni en els orígens del cinema. Però el que no faig mai, i això encara és més interessant, és mirar imatges de la pel·lícula abans de què s’acabi. Al vespre, evidentment, es poden mirar allà amb un monitor, a l’hotel o el que sigui. Jo em nego a mirar-les, no m’interessa. Fins que no s’acaba el rodatge no miro mai cap imatge ni les miraré mai d’una pel·lícula meva.

El productor romanès Dan Burlac, col·laborador d’Albert Serra, comparteix lectures amb el director català. Al fons, el director de fotografia Jimmy Gimferrer

Per? Perquè s’accepta un fatalisme. És una manera així a l’antiga de funcionar. Encara que es facin totes en digital, és una altra manera, és un concepte. Sovint penso que per a tu el cinema és més un procés que un resultat? No, no. Però el procés aquest és imprescindible des d’un punt de vista moral. El resultat és més important des d’un punt de vista estètic. L’estètica, en l’obra d’art sempre és lleugerament més important que la moral, perquè les obres d’art en sí mateixes no tenen moral. Però sí que des d’un punt de vista personal, a vegades, la moral és important, no? I en aquest cas és de subvertir una mica la vida quotidiana. Si fos per anar a treballar, ja podria anar a treballar d’una altra cosa. Si hagués estat advocat, seria multimilionari, tindria molt de talent per advocat, jo. Massa fàcil! hagués sigut multimilionari massa fàcil, en canvi, així, amb cine d’autor... Cine d’autor per aquest estil personal però també perquè per molt que l’obra és autònoma de la teva persona, deu ser plena dels teus fantasmes i parla molt de com ets tu. Sí, perquè he decidit jo les coses. Però no sé fins a quin punt, pel fet d’haver decidit una sèrie de coses diu alguna cosa meva o no. Això no ho he de dir jo, no ho he d’analtizar jo, i tampoc m’interessa. Crec que jo he fet memorable una frase que no sé si me l’he inventat. Un conegut li va proposar a en Pere Gimferrer de dedicar-li una exposició, i va dir: “no, jo a mi mateix no m’interesso”. Doncs jo és el mateix: jo, a mi mateix, no m’interesso. Cosa, que molta gent hauria d’aprendre. Diuen, “aquest en Serra sembla un tio molt egocèntric”. Doncs, jo, a mi mateix no m’interesso, ho

afirmo ara. No tinc facebook, no tinc res, no m’interessa saber res de mi ni del que pensa la gent de mi. Potser no tens facebook personal, però pàgina sí que en tens! I les crítiques no et preocupen? És que no m’interessa. M’interessa més saber el que pensa una altra persona sobre diferents temes. I quan vas a una taula rodona, i hi ha un contacte amb el possible públic, t’interessa saber què pensen o què senten amb el teu cinema? A priori no perquè les possibilitats de que hi hagi algú que digui alguna cosa que m’interessi són baixes, però no són zero, i per tant, si que tinc a priori aquest respecte pel que puguin dir, i modestament, però molt educadament, els escolto, i de fet, no hi ha ningú a Espanya que hagi fet més debats amb el públic que jo. Ningú. Perquè, només d’ “Honor de Cavalleria” i a França, solament, ja n’he fet 60, en sales de França amb públic comú. Ningú a Espanya n’ha fet 60 amb totes les seves pel·lícules i tots els anys de carrera. I saber si la gent ha entès el que tu volies explicar? És que jo no volia explicar res. Si al final el que es fa és una cosa diferent, no passa res. No és jutgen les obres en relació a les intencions que tenia el seu creador, hem quedat que era una cosa independent. Per tant, es jutja el resultat final, si l’obra és coherent en sí mateixa o no, i no amb la idea que jo tenia. Jo podia tenir una idea de fer un thriller i al final ha sortit una comèdia, i pot ser una obra mestra de comèdia. I què, si jo volia fer un thriller al principi?

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Estrena

passi el que passi Una pel·lícula rodada a les antípodes del sistema, que demostra que existeix una altra possibilitat de fer cinema, assumint riscos i sortint al mercat a la recerca del client potencial, l’espectador. Passi el que passi és, tal i com la defineix el seu director (i guionista i productor i exhibidor) Robert Bellsolà, una comèdia romàntico-grollera ambientada en terres gironines.

Amics i veïns compliquen la vida a la parella protagonista a l’hora d’aconseguir el seu objectiu

Aquest proper 22 de juliol arriba a les pantalles catalanes un film que no ha rebut cap subvenció, però que ha aconseguit fer-se un lloc en l’audiovisual autòcton a través de la promoció en xarxes socials i el màrqueting més de guerrilla. Es tracta d’una proposta divertida, simpàtica i comercial que se situa als paratges d’Aiguaviva, Estanyol i Bescanó, presentats a la manera d’una Toscana gironina. Actors desconeguts i molta música per explicar les peripècies de l’Àlex, un guionista d’uns 35 anys, casat i amb una filla, que es planteja el repte de fer quatre vegades l’amor amb la seva dona durant un cap de setmana d’aquells que es presenten avorrits. Potser l’objectiu tampoc és tan difícil, però acaba esdevenint impossible quan entren en joc la filla, els amics, veïns i tot tipus de complicacions. Una de les particularitats del film és que tot el que l’espectador veu és el guió que està escrivint l’Àlex. I el que escriu és una experiència personal on, de vegades, l’estructura clàssica dels tres actes, els punts de gir i la vida real no coincideixen. Tot des d’un

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

punt de vista de comèdia, un gènere força oblidat en el cinema català actual (lluny queden els temps on comèdies com L’orgia, Pa d’àngel o Què t’hi jugues Mari Pili? omplien les sales). En paraules de Bellsolà: “He fet una comèdia perquè és el que m’ha sortit. De fet, els meus altres guions, propers projectes, també són comèdies. Això de fer riure és molt difícil. Normalment, les coses que fan plorar, fan plorar tothom. Potser el meu film fa riure a alguns i gens a d’altres. No pots pretendre agradar a tothom”.

Direcció ¦ Robert Bellsolà Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Aiguaviva Films Repartiment ¦ Marcel Tomàs, Carlotta Bosch, Sara Gálvez, Antonio de Matteo, Mireia Vallés Estrena ¦ 22 de juliol

Veus des de Moçambic Documental que recupera la veu de les dones africanes que lluiten cada dia per activar el desenvolupament de l’Àfrica. Són cinc històries que representen el cicle de la vida de la dona i l’ombra d’un mite reencarnat en totes elles: Josina Machel, primera heroïna i guerrillera moçambiquesa, que va lluitar per la independència i pels drets de la dona. Una coproducció catalana i portuguesa dirigida per Susana Guardiola i Françoise Polo.

El documental és un retrat de cinc dones moçambiqueses lluitadores

Veus des de Moçambic porta com a subtítol Àfrica és futur, futur és dona, i amb aquestes paraules es podria resumir de manera molt encertada el que el documental presenta. Rodat en versió original anglesa i portuguesa a Moçambic durant cinc setmanes, amb Josep Maria Civit a la direcció de fotografia, el film planteja un recorregut que pretén recuperar les arrels d’un passat per a reconstruir un present; una actualitat on les veus de les seves dones es converteixen en una crida des de l’Àfrica. A Moçambic, com a la resta de països del continent africà, sovint moltes vides de dones s’han silenciat. Quan Guardiola i Polo, les directores, van iniciar la investigació al voltant del procés d’emancipació de les dones al país, van decidir entrevistar-se amb dones d’edats molt diferents. En aquestes converses, va sorgir de sobte un personatge històric, Josina Machel, una activista en favor dels drets femenins. Josina fou la primera moçambiquesa en lluitar per l’alliberament del seu país i les directores van decidir aprofundir en el personatge, fins a convertir-lo en el fil conductor del documental.

D’aquesta manera, Veus des de Moçambic és la unió de dues històries, la de la dona actual al país africà i la de la lluita al passat. El documental, una producció de Bausan Films i LX Films amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació, es pot veure en cinemes des del passat 17 de juny després de ser presentat en diversos festivals internacionals.

Direcció ¦ Susana Guardiola i Françoise Polo Gènere ¦ Documental Producció ¦ Bausan Films, LX Films Estrena ¦ 17 de juny

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Més estrenes

Blackthorn. Sin destino

Caballeros, princesas y otras bestias

Títol original ¦ Blackthorn

Títol original ¦ Your Highness

Direcció ¦ Mateo Gil

Direcció ¦ David Gordon Green

Gènere ¦ Western biogràfic

Gènere ¦ Comèdia

Producció ¦ Arcadia Motion Pictures, Aiete Ariane Films

Producció ¦ Universal Pictures, Stuber Pictures

Repartiment ¦ Sam Shepard, Stephen Rea, Eduardo Noriega, Magaly Solier, Nikolaj Coster-Waldau

Repartiment ¦ Danny McBride, James Franco, Natalie Portman, Zooey Deschanel, Justin Theroux

Estrena ¦ 1 de juliol

El film retrata els últims dies de vida de Butch Cassidy, un lladre de bancs llegendari que ja va ser encarnat per Paul Newman a Dos hombres y un destino. Es tracta d’un western crepuscular, que es recolza en les llegendes de l’època que asseguren que Cassidy no va morir a Bolívia el 1908, sinó que es va escapar i va tornar a EUA.

Cena de amigos

Thadeous s’ha passat la vida veient com Fabious, el seu germà gran, s’ha embarcat en diverses aventures i s’ha fet amb el cor del seu poble. Cansat d’aquesta situació, s’ha resignat a una vida dedicada a fumar, beure i seduir donzelles. Però tot canvia quan Belladona, la promesa de Fabious, és segrestada pel malvat bruixot Leezar.

Cuando un hombre vuelve a casa

Títol original ¦ Le Code a changé Direcció ¦ Danièle Thompson

Títol original ¦ En mand kommer hjem

Gènere ¦ Comèdia romàntica

Direcció ¦ Thomas Vinterberg

Producció ¦ StudioCanal, TF1 Films Production, Radis Films Production

Gènere ¦ Comèdia

Repartiment ¦ Karin Viard, Dany Boon, Marina Foïs, Patrick Bruel, Emmanuelle Seigner

Repartiment ¦ Brigitte Christensen, Morten Grunwald, Ulla Henningsen, Paw Henriksen, Thomas Bo Larsen

Estrena ¦ 1 de juliol

En un sopar d’estiu es reuneixen diversos amics. Cadascun d’ells tracta d’emmascarar els seus problemes personals i passar una nit agradable. No obstant això, les parelles comencen ràpidament a mostrar el seu veritable estat d’ànim, la seva insatisfacció mútua, i queda de manifest que el que realment pretenen és viure una aventura amorosa.

El hombre de al lado

Producció ¦ Coproducció Dinamarca-Suècia

Una petita ciutat es prepara per l’arribada del seu fill predilecte, un famós cantant d’òpera que decideix retrobar-se amb els seus orígens. Aquesta important visita revolucionarà la vida de tots els seus habitants, especialment la de Sebastian, un ajudant de cuina que en aquest moment es troba en una crisi amorosa.

Una mujer en África Títol original ¦ White Material

Direcció ¦ Mariano Cohn, Gastón Duprat

Direcció ¦ Claire Denis

Gènere ¦ Comèdia dramàtica

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Aleph Media

Producció ¦ Why Not Productions, Wild Bunch

Repartiment ¦ Rafael Spregelburd, Daniel Aráoz, Eugenia Alonso, Enrique Gagliesi, Inés Budassi

Repartiment ¦ Isabelle Huppert, Isaach de Bankolé, Christopher Lambert, Nicolas Duvauchelle, William Nadylam

Estrena ¦ 1 de juliol

La pel·lícula narra un conflicte entre veïns que sembla no tenir fi. Una simple paret mitgera pot dividir dos mons, dues maneres de vestir, de menjar, de viure. En un costat Leonardo, un prestigiós dissenyador que viu en una casa feta per Le Corbusier. A l’altre costat Víctor, venedor de cotxes de segona mà, vulgar, rústic i dominant.

Ganamos todos

La trama del film transcorre en algun lloc d’Àfrica, on l’exèrcit es prepara per restablir l’ordre al país. Els estrangers ja han anat marxant abans que les coses empitjorin. Però Maria Vial no està disposada a abandonar la seva plantació de cafè abans de la fer la recol·lecta tan sols perquè hagin sonat uns quants trets.

Amigos

Títol original ¦ Win Win Direcció ¦ Thomas McCarthy

Direcció ¦ Borja Manso, Marcos Cabotá

Gènere ¦ Comèdia

Producció ¦ Fox Searchlight Pictures

Producció ¦ Dark Light Productions, Telecinco Cinema, Mai

Repartiment ¦ Paul Giamatti, Amy Ryan, Jeffrey Tambor, Melanie Lynskey, Bobby Cannavale

Repartiment ¦ Ernesto Alterio, Diego Martín, Alberto Lozano, Goya Toledo, Manuela Velasco

Estrena ¦ 1 de juliol

Estrena ¦ 8 de juliol

Ganamos todos se centra en la vida de Mike Flaherty, un advocat sense massa sort a la feina que dedica el seu temps lliure a entrenar als nois d’una escola de lluita lliure. Tot canviarà quan assumeixi la tutela d’un vell client amb l’esperança de mantenir-se actiu i treure la seva família de les dificultats que travessa.

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Nacho, Santi, Diego i Víctor, de 35 anys, es posaven a prova amb peculiars apostes quan eren joves, però un incident provocat per Nacho va suposar el final de l’amistat dels altres amb aquest i el final de les apostes. Deu anys després, s’assabenten de la mort del seu antic amic, el qual els ha preparat una aposta pòstuma per guanyar la seva herència.

Principiantes

Cars 2 (3D)

Títol original ¦ Beginners Direcció ¦ Mike Mills Gènere ¦ Drama Producció ¦ Focus Features, Olympus Pictures, Parts and Labor

Direcció ¦ John Lasseter, Brad Lewis

Repartiment ¦ Ewan McGregor, Christopher Plummer, Mélanie Laurent, Goran Visnjic, Bill Oberst Jr.

Gènere ¦ Animació

Estrena ¦ 8 de juliol

Oliver (McGregor) és un home relativament jove que comença a replantejar-se la seva vida i les seves relacions amoroses a partir del moment en què el seu pare Hal (Plummer), de 71 anys i que ha estat 38 anys casat amb la seva mare, li revela tres notícies tan impactants com inesperades ¦ té càncer, és gai i té un amant.

Las manos en el aire

Producció ¦ Pixar Studios

Rayo McQueen i la seva fidel i inseparable grua Mate decideixen embarcar-se en un llarg viatge amb l’objectiu de participar en el Campionat del Món de Velocitat, on s’escollirà al cotxe més ràpid del planeta. Rayo està segur d’aconseguir la victòria, però tot es torça quan uns malvats vehicles involucren a Mate en un assumpte d’espionatge.

Le quattro volte

Títol original ¦ Les mains en l’air Direcció ¦ Romain Goupil Gènere ¦ Drama Producció ¦ Les Films du Losange, France 3 Cinéma, France Télévision, Canal+, CinéCinéma, Centre National de la Cinématographie (CNC), Région Ile-de-France

Direcció ¦ Michelangelo Frammartino

Repartiment ¦ Valeria Bruni Tedeschi, Linda Doudaeva, Jules Ritmanic, Louna Klanit, Louka Masset

Producció ¦ Coproducció Itàlia-Alemanya-Suïssa

Estrena ¦ 8 de juliol

París, 2009. Milana, d’origen txetxè, és alumna de cinquè a l’Institut i té la seva pròpia colla d’amics ¦ Blaise, Alice, Claudio, Alí i Yousseﬀ. Un dia, Yousseﬀ, els pares del qual són immigrants il·legals, és deportat. Milana pot ser la propera de la llista. Davant el perill, els nens decideixen que és hora d’actuar i es juren que estaran sempre junts.

Betty Anne Waters

Gènere ¦ Drama Repartiment ¦ Giuseppe Fuda, Bruno Timpano, Nazareno Timpano

Le quattro volte és una visió poètica dels cicles de la vida i de la naturalesa, i de les tradicions oblidades en un lloc indeterminat en el temps. Una pel·lícula de ciència ficció sense efectes especials, que acompanya a l’espectador en un món desconegut i màgic, per descobrir el secret de quatre vides misteriosament entrellaçades entre si.

Cirkus Columbia

Títol original ¦ Conviction Direcció ¦ Tony Goldwyn

Direcció ¦ Danis Tanovic

Gènere ¦ Thriller dramàtic

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Fox Searchligth, Omega Entertainment, Longfellow, Oceana Media Finance

Producció ¦ Art & Popcorn, Asap Films, Autonomous, Man’s Films, Razor Film Produktion GmbH, Studio Maj

Repartiment ¦ Hilary Swank, Sam Rockwell, Juliette Lewis, Ari Graynor, Minnie Driver

Repartiment ¦ Miki Manojlovic, Boris Ler, Mira Furlan, Jelena Stupljanin, Mario Knezovic

Estrena ¦ 15 de juliol

El film narra la història dels germans Waters. Després que en Kenny fos condemnat a cadena perpètua, i amb l’absoluta convicció que ell no havia comès el crim del qual se l’acusava, la seva germana Betty Anne, de 28 anys, divorciada i amb dos fills, va estudiar Dret traient-se la carrera en un temps rècord i convertint-se en la representant legal del seu germà.

El mundo es grande

y la felicidad está a la vuelta de la esquina

Bòsnia-Herzegovina, 1991. Els comunistes han perdut el poder i Divko Buntic torna al seu poble a reclamar la casa familiar. Després de vint anys d’exili a Alemanya, torna en un Mercedes, amb una joveneta i amb les butxaques plenes de marcs alemanys. Intentarà desnonar la seva exdona Lucĳa i tornar a veure al seu fill Martin, de vint anys.

Harry Potter i les relíquies de la mort: Part II

Títol original ¦ Svetat e golyam i spasenie debne otvsyakade Direcció ¦ Stephan Komandarev

Títol original ¦ Harry Potter and the Deathly Hallows ¦ Part II

Gènere ¦ Comèdia dramàtica

Direcció ¦ David Yates

Producció ¦ RFF International, Pallas Film, Vertigo, Emotionfilm, Inforg Stúdió, BNT

Gènere ¦ Aventures, fantàstic

Repartiment ¦ Miki Manojlovic, Carlo Ljubek, Hristo Mutafchiev, Ana Papadopulu, Lyudmila Cheshmedzhieva

Repartiment ¦ Daniel Radcliffe, Emma Watson, Rupert Grint, Alan Rickman, Helena Bonham Carter, John Hurt

Estrena ¦ 15 de juliol

Aquesta és la història d’un noi búlgar que de gran es fa alemany. Després d’un accident de cotxe, l’Àlex no pot recordar ni el seu nom. En un intent per curar la seva amnèsia, el seu avi Bai Donen, se’n va cap a Alemanya i organitza un viatge espiritual pel seu nét que el portarà cap al seu passat, al país del qual prové.

Producció ¦ Warner Bros. Pictures, Heyday Films

Quan faci disset anys, Harry perdrà l’encanteri protector que el manté fora de perill. L’anunciat enfrontament a mort amb Lord Voldemort és imminent, i la gairebé impossible missió de trobar i destruir les restes de Horrocruxies és més urgent que mai. Ha arribat l’hora final, el moment de prendre les decisions més difícils.

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Més estrenes

Nuestra canción de amor

Arrietty y el mundo de los diminutos

Títol original ¦ My Own Love Song Direcció ¦ Olivier Dahan

Títol original ¦ Karigurashi no Arrietty - Yukashita no kobito-tachi

Gènere ¦ Drama romàntic

Direcció ¦ Hiromasa Yonebayashi

Producció ¦ Légende Films

Gènere ¦ Animació

Repartiment ¦ Renée Zellwegger, Forest Whitaker, Elias Koteas, Nick Nolte, Madeline Zima

Producció ¦ Studio Ghibli, Dentsu Inc., Hakuhodo DY Media Partners, Mitsubishi Corporation, NTV, TOHO

Estrena ¦ 15 de juliol

Estrena ¦ 22 de juliol

La pel·lícula és el relat de la història d’amor entre una cantant paralítica, condemnada a viure en una cadira de rodes (Zellwegger), i el seu amic (Whitaker), un lluitador lesionat. Junts emprenen un viatge a Memphis, en el qual intentaran superar les tragèdies que han irromput en les seves vides.

La prima cosa bella

Sota d’una mansió campestre, viu una família d’éssers diminuts de pocs centímetres. Tenen la norma de no deixar-se veure mai pels humans, però la seva tranquil·la existència canvia quan la jove Arrietty és vista accidentalment per un nen. Entre tots dos sorgirà una forta amistat, però alhora l’existència d’aquests éssers es veurà perillosament amenaçada.

Mammuth

Direcció ¦ Paolo Virzì Gènere ¦ Comèdia

Direcció ¦ Benoît Delépine, Gustave de Kervern

Producció ¦ Motorino Amaranto, Medusa Film, Indiana Production Company

Gènere ¦ Comèdia dramàtica

Repartiment ¦ Valerio Mastandrea, Micaela Ramazzotti, Stefania Sandrelli, Claudia Pandolfi, Marco Messeri

Repartiment ¦ Gérard Depardieu, Isabelle Adjani, Benoît Poelvoorde, Yolande Moreau, Philippe Nahon

Estrena ¦ 22 de juliol

Tot comença a l’estiu de 1971 quan, durant l’elecció de la reina del balneari més famós de tot Livorno, l’Anna és coronada com “la mare més bella”. Però el fet de tenir una mare bella, vital, frívola i pertorbadora ha estat, durant anys, un vertader turment pel Bruno, el primogènit de l’Anna.

Producció ¦ Arte, GMT Productions

Mammuth és un treballador d’un escorxador que acaba de fer els seixanta anys. Amb motiu de la seva jubilació, els seus companys li munten una festa de comiat. L’home porta treballant des dels setze anys, en múltiples feines, i ja és hora d’un merescut descans, però un problema sorgeix quan Mammuth vol cobrar la seva pensió.

El silencio del amor

Templario

Títol original ¦ Tous les soleils

Títol original ¦ Ironclad

Direcció ¦ Philippe Claudel

Direcció ¦ Jonathan English

Gènere ¦ Comèdia

Gènere ¦ Aventures

Producció ¦

Producció ¦ Vip Medienfonds 4, Rising Star

Repartiment ¦ Stefano Accorsi, Neri Marcorè, Clotilde Courau, Lisa Cipriani, Anouk Aimée

Repartiment ¦ James Purefoy, Paul Giamatti, Kate Mara, Brian Cox, Jason Flemyng,

Estrena ¦ 22 de juliol

Alessandro és un professor italià de música barroca que viu a Estrasburg amb la seva filla Irina de quinze anys i el seu germà Crampone, un simpàtic i boig anarquista. Alessandro sent que cria a dos adolescents. S’esforça a ser el pare perfecte, però quan la seva filla descobreix l’emoció del primer amor, la seva vida sofreix un canvi inesperat i dramàtic.

Linterna Verde

El 1215 el Rei Joan d’Anglaterra es va veure obligat a signar els Articles dels Barons, una petició per part dels seus senyors feudals per posar límits al seu despòtic ús del poder. Però quan va reunir un exèrcit fort, el Rei es va negar a complir l’acord i va voler castigar aquells que l’havien humiliat, entre ells un grup de cavallers templaris.

La oportunidad de mi vida Títol original ¦ La Chance de ma vie

Títol original ¦ Green Lantern

Direcció ¦ Nicolas Cuche

Direcció ¦ Martin Campbell

Gènere ¦ Comèdia romàntica

Gènere ¦ Ciència-ficció Producció ¦ DC Comics, Warner Bros. Pictures

Producció ¦ Fidélité Films, TF1 Films Production, Wild Bunch, Mars Films

Repartiment ¦ Ryan Reynolds, Peter Sarsgaard, Blake Lively, Tim Robbins

Repartiment ¦ François-Xavier Demaison, Virginie Efira, Armelle Deutsch, Raphaël Personnaz, Thomas Ngijol, Brigitte Roüan

Estrena ¦ 29 de juliol

Estrena ¦ 5 d’agost

Hal Jordan (Ryan Reynolds) és un pilot que prova prototips i que un dia adquireix uns superpoders que li concedeix un extraterrestre moribund, quan és reclutat per a una missió de pau intergalàctica. Linterna Verde és l’adaptació cinematogràfica del popular personatge de DC Comics, del mateix nom.

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Tot i que és un conseller matrimonial brillant, Julien Monnier no és capaç de mantenir una dona en la seva vida més de dues setmanes. Des que era petit, en Julien porta mala sort a totes les dones que s’enamoren d’ell. Però no una mala sort qualsevol, sinó d’aquests que et fan acabar a l’hospital, que trenquen una carrera professional, etc.

Capitán América: el primer vengador

El origen del planeta de los simios

Títol original ¦ Captain America ¦ The First Avenger

Títol original ¦ Rise of the Planet of the Apes

Direcció ¦ Joe Johnston

Direcció ¦ Rupert Wyatt

Gènere ¦ Fantàstic

Gènere ¦ Ciència-ficció

Producció ¦ Marvel Studios, Paramount Pictures

Producció ¦ 20th Century Fox, Chernin Entertainment

Repartiment ¦ Chris Evans, Sebastian Stan, Hayley Atwell, Hugo Weaving, Tommy Lee Jones

Repartiment ¦ James Franco, Andy Serkis, Freida Pinto, Brian Cox, John Lithgow

Estrena ¦ 5 d’agost

Steve Rogers, horroritzat pels noticiaris sobre els nazis a Europa, s’apunta a l’exèrcit. És allà on Steve pren part d’un experiment especial ¦ l’operació renaixement. Després de setmanes de proves, administren a Rogers el “Sèrum Super-Soldat” i el bombardegen amb “vita-rajos”. És així com neix el Capità Amèrica, que lluita contra el mal.

Los Pitufos 3D

Primera part del ja mític llargmetratge El planeta dels simis. Franco interpreta un jove científic que serà crucial en la guerra entre humans i simis. Està investigant una cura per a l’Alzheimer, fent servir micos com a subjectes de prova. Un d’aquests micos és Caesar. Quan comença a evolucionar ràpidament, se l’endurà a casa per protegir-lo dels altres doctors.

Super 8

Direcció ¦ J.J. Abrams Títol original ¦ The Smurfs

Gènere ¦ Ciència-ficció

Direcció ¦ Raja Gosnell Gènere ¦ Animació

Producció ¦ Amblin Entertainment, Bad Robot, Paramount Pictures, Relativity Media

Producció ¦ Columbia Pictures, Kerner Entertainment Company, Sony Pictures Animation

Repartiment ¦ Elle Fanning, Amanda Michalka, Kyle Chandler, Ron Eldard, Noah Emmerich

Estrena ¦ 12 d’agost

Estrena ¦ 19 d’agost

Gargamel descobreix el llogaret màgic dels Barrufets i provoca que es dispersin pel bosc. Per desgràcia, n’hi ha un que s’equivoca de camí i, juntament amb altres Barrufets, entrarà en una ruta prohibida. La lluna blava i un portal màgic faran la resta i es transportaran a Central Park. Gargamel els persegueix i els Barrufets buscaran ajuda.

Conan el Bárbaro 3D

El creador de Lost (Perdidos) estrena aquest film ambientat al 1979, quan les forces aèries tanquen l’Àrea 51. Mentre tot el material emmagatzemat és transportat a Ohio amb tren, un camió se salta les barreres del pas a nivell i xoca contra el tren provocant una gran explosió i el descarrilament d’aquest. Però el material emmagatzemat oculta un secret.

Arriya (la piedra)

Títol original ¦ Conan the Barbarian Direcció ¦ Marcus Nispel

Direcció ¦ Alberto Gorritiberea

Gènere ¦ Aventures

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Lionsgate Films, Nu Image Films, Paradox Entertainment

Producció ¦ Alokatu

Repartiment ¦ Jason Momoa, Ron Perlman, Rachel Nichols, Stephen Lang, Bob Sapp

Repartiment ¦ Iban Garate, Sara Casasnovas, Begoña Maestre, Ramón Agirre, Iñake Irastorza

Estrena ¦ 19 d’agost

Estrena ¦ 26 d’agost

Nova adaptació de la història de Conan el Bàrbar i les seves aventures a través del continent de Hyboria. Un nen, que habita en un llogaret de bàrbars, grava en la seva memòria els rostres dels guerrers que maten a la seva família i el lliuren com a esclau a uns mercaders. Anys després, el jove es converteix en un forçut i valent guerrer.

Arriya (La piedra) és una mirada al nostre temps, en què veiem com la María corre darrere d’en Peru pels carrers del poble. Ella porta a la mà la boina que aquest ha perdut pel camí. Però les famílies de Peru i María segellen un enfrontament, una disputa, que acapara, en un viatge sense tornada, l’esdevenir del poble i dels seus habitants.

Destino final 5

Nader y Simin, una separación

Títol original ¦ Final Destination 5

Títol original ¦ Jodaeiye Nader az Simin

Direcció ¦ Steven Quale

Direcció ¦ Asghar Farhadi

Gènere ¦ Terror

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ New Line Cinema

Producció ¦ Memento Films, Sony Pictures, Asghar Farhadi

Repartiment ¦ Miles Fisher, Arlen Escarpeta, Nicholas D’Agosto, Ellen Wroe, Meghan Ory

Repartiment ¦ Sareh Bayat, Sarina Farhadi, Leila Hatami, Kimia Hosseini, Shahab Hosseini

Estrena ¦ 26 d’agost

Un executiu despistat, un tipus massa dubitatiu al que li costa prendre decisions importants, un cleptòman desagradable, i una autèntica gimnasta i esnob per qui tot serà una competició. Aquests personatges i un pont penjant enmig de la ciutat són els elements que formen la cinquena part de la popular franquícia de terror Destino final.

Simin i Nader són un matrimoni que, al costat de la seva filla Termeh, decideixen abandonar l’Iran a la recerca d’una vida millor. Però quan tot està gairebé preparat, ell es fa enrere perquè han diagnosticat Alzheimer al seu pare. Ella, disgustada, decideix demanar el divorci. Tot es complica quan Nader i Termeh troben l’ancià lligat a la taula de casa.

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Perfil Amparo Moreno, durant el rodatge d’Any de Gràcia, l’últim film de Ventura Pons

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

amparo moreno Conxita Casanovas Amparo Moreno és dolça com el sucre, però mai embafadora. Afectuosa, simpàtica i divertida, és com de casa, de l’equip, propera i familiar. Des del primer moment et dóna tota la confiança i sembla que la coneguis de tota la vida. Aquesta és la sensació que vaig tenir la primera de les moltes vegades que l’he entrevistada. Havíem quedat en una cafeteria al costat d’El Molino, on es va passar un bon temps, amb la seva picardia de grassoneta simpàtica, animant les funcions i, si no recordo malament, l’acompanyava el seu gosset. Entranyable i bona gent, sempre és un plaer veure a l’Amparo, tan amigable, que sempre t’ho dóna tot i més. Imagineu que me l’he trobada a Madrid un solitari matí, diumenge de premis Goya, i se m’ha endut a esmorzar, sense excusa i pagant ella. A les verdes i a les madures, sempre hi és. La popularitat, la de la tele que no l’abandona, no l’ha canviada gens. Continua sent la de sempre, supercol·lega i plenament conscient de la feina del periodista. Sap que això és “avui per a tu, demà per a mi” i aquesta interacció fa que el mateix tracte que dóna és el que rep. I és que saber tractar amb la premsa és un art que molt pocs dominen. Potser tingui a veure amb això que estem dient, el seu pas per Ràdio Joventut, on va fer el que se’n deia “Servei social”. Els qui la van conèixer a l´època la recorden amb afecte.

Filla de l’Hospitalet, és entendridor escoltar l’Amparo Moreno relatar que la seva àvia era la senyora dels lavabos d’un cinema i que, en arribar a casa, comptaven les “propinetes” i ella es posava a fer els deures. Té la saviesa del qui ha començat des de baix i no té malícia. No m’estranya que Ventura Pons, el director amb qui més ha treballat, d’El vicari d’Olot a Què t’hi jugues Mari Pili? i unes quantes més, li hagi donat en la seva nova pel·lícula, Any de Gràcia, que ara acaben de rodar, el paper de la veïna del replà a la que sempre pots anar a demanar-li més que la sal, un paper a mida que li va com anell al dit. O les infermeres que ha fet amb, per exemple, Antonio Mercero a Sé quien eres. Refranyera i riallera, s’acomoda a qualsevol càsting. Si ha treballat amb Alan Parker i tot! Rebobinant en el temps, recordareu que va fer Sal gorda amb Fernando Trueba. Ens pot fer partir de riure o plorar. Pot ser la diva més diva, la cantant d’òpera de Rosita Please, o la mestressa de casa, amb davantal posat, de la cinematogràfica Shirley Valentine, obra que la va rellançar, amb direcció de la seva admirada Rosa Maria Sardà, amb qui ara el destí l’ha tornat a unir.

“Ens pot fer partir de riure o plorar. Pot ser la diva més diva o la mestressa de casa amb el davantal posat”

Ella sí que s’ha reinventat. Ha fet un munt de coses però no s’ha desgastat. Amparo Moreno diu en broma que és el fred el que la conserva i que dorm a la nevera, però de debò que té l’edat a ratlla de forma envejable. Què bé porta aquesta actriu el pas del temps!

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Festival

De Karlovy Vary al Masnou

Les bessones del carrer de Ponent visitaran el Fascurt del Masnou

aina serra

Propostes molt diferents marquen l’estiu de festivals. Mentre a Karlovy Vary (República Txeca) s’hi podran veure cinc produccions catalanes, al Masnou es durà a terme un projecte local amb presència de propostes internacionals, que després de nou edicions ja té un lloc en el panorama nacional. A més, a l’agenda barcelonina hi destaca el Fire!!, la proposta del Casal Lambda, Mostra Internacional de Cinema Gai i Lesbià.

cinema de casa a Karlovy Vary La 46a edició del festival internacional de Karlovy Vary, que es celebra de l’ 1 al 9 de juliol, inclou en el seu programa cinc títols catalans, entre els quals destaquen especialment el documental sobre Robert Capa, titulat La maleta mexicana de Trisha Ziﬀ, una òpera prima produïda per Mallerich Films Paco Poch i 212 Berlín i el curtmetratge La huida, dirigit per Víctor Carrey (Escándalo Films) que formarà part de la secció The Fresh Selection - The Promising Six. La resta de títols són seleccions d’altres certàmens que han estat programats en especial per al públic txec. Així, els assistents al festival tindran l’oportunitat de veure Aita de José Mª de Orbe (Eddie Saeta); Medianeras de Gustavo Taretto (Eddie Saeta, Pandora FilmProduktion, Rizoma Films) i el darrer film de Woody

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Allen Midnight in Paris, produït per Mediapro. Els actors catalans Michelle Jenner i Lluís Homar protagonitzen el film No tengas miedo, del navarrès Montxo Armendáriz, que ha estat seleccionat a la secció de competició del festival, i seran presents al passi.

Cinema Gai i Lesbià La Mostra Internacional de Cinema Gai i Lesbià està promoguda pel Casal Lambda, un centre que treballa per la normalització del fet homosexual, i ja porta setze anys fent-ho, també a través del cinema amb el Fire!!. Aquest any, l’organització ha donat especial èmfasi a “la dona lesbiana, amb una problemàtica específica. Les pel·lícules i els documentals que projectarem ens permetran reflexionar i treure conclusions de les vivències reflectides i explicades

a la pantalla, cosa que hem pretès sempre en totes les edicions de la Mostra”, explica el director de la Mostra, Santos Fèlix. Així, es recullen films d’arreu del món, malgrat que amb poca presència de produccions catalanes. La Mostra es completa amb altres actes, conferències, taules rodones o concerts, promoguts per l’Institut Francès, l’Fnac, la Casa Àsia i l’Escola Bande à Part, en els quals es fa una reflexió sobre el tema central d’aquesta edició de la Mostra, de la mà de Paula Navarro, Carmen Alborch, Marta Pérez Sierra o el grup Los seis días. De caire més festiu, el dissabte 3 i el diumenge 4, a La Penúltima i a l’Apolo, respectivament, s’hi faran concerts.

Al Masnou Fascurt Fascurt és el projecte d’un grup d’amics que l’any 2003 van crear un festival per respondre a la seva inquietud cultural, un festival que ha anat creixent any rere any fins a convertir-se en un referent a la zona del Maresme i, en general, en el món de l’audiovisual, fins que l’any 2008 es va incloure a la Coordinadora de Festivals de Cinema i Video de Catalunya. El festival promociona els curtmetratges d’arreu del món però també té un ampli ventall d’activitats complementàries, que pretenen fer un espai a altres disciplines artístiques, així com donar a conèixer artistes i creadors del territori. Entre la selecció oficial hi ha alguna producció catalana com Les bessones del carrer de Ponent de Marc Riba i Anna Solanas o The Homogenics de Gerard Freixes. El Chiringo La Xankla de la platja d’Ocata del Masnou centralitza l’activitat cinematogràfica de la comarca els dies 7, 8 i 9 de juliol.

Madrid de cine Madrid va ser, durant tres dies de juny, plataforma de cinema estatal, amb l’objectiu de promocionar i incrementar les vendes internacionals. Premsa i compradors de vint-i-nou països es van trobar amb diverses productores i directors espanyols, també catalans, que hi van tenir important presència; destaquen: Amador; Águila Roja, la película; Pájaros de papel; ¿Para qué sirve un oso?; 3MSC; Blog; El perfecto desconocido; Elisa K; Entre lobos; Herois… A la sisena edició d’aquest certamen s’hi van veure 145 títols, repartits entre els Cinemes Princesa i l’Hotel Melià Princesa de Madrid. Fernando Trueba, com a padrí d’aquesta edició, va fer una xerrada de valoració del panorama cinematogràfic espanyol, en el qual el cinema català hi té un pes molt rellevant.

Blog es podrà veure a Madrid

Lluís Homar i Michelle Jenner (No tengas miedo) visitaran Karlovy Vary Peu

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Festival

MAS SORRER festival internacional de curtmetratges

Alba Laguna Festivals escampats per tots els racons de la geografia catalana n’hi ha molts i per a tots els gustos. Però el Festival Internacional de Curtmetratges Mas Sorrer (Gualta, Baix Empordà) s’escapa una mica de la tònica habitual. La seva atmosfera oberta a l’aire lliure amb el seu espai ampli i agradable, rodejat de camps de gira-sols, ha fet que el Festival sigui un dels esdeveniments més esperats del l’estiu gironí. A la vegada, el Festival constitueix una gran oportunitat per a donar suport a la distribució i a l’exhibició de pel·lícules catalanes i oferir una plataforma de qualitat on els directors catalans puguin donar a conèixer els seus treballs. Enguany celebra la seva sisena edició els dies 29, 30 i 31 de juliol. Un dels seus impulsors, l’actor nord-americà Andrew Tarbet (el popular Peter de la sèrie Infidels), ens explica la peculiar història d’aquest festival petit però entranyable. Una història molt lligada a la seva trajectòria vital des que va aterrar a Catalunya. L’Andrew ens rep un parell d’hores abans d’una de les últimes representacions de Coses que dèiem avui, l’obra de Neil Labute dirigida per Julio Manrique que ha protagonitzat a La Villarroel entre els mesos de maig i juny.

Fotografies: Andrea Ferrés

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Andrew Tarbet: “Un lloc preciós i una selecció una mica freaky. Aquest és el secret de Mas Sorrer”

Andrew Tarbet i Gerard Argemí, responsables del festival Mas Sorrer

Sisena edició del festival ja! Com va començar tot? El festival va començar el 2005, l’any que vaig venir a viure aquí. Em preocupava trobar alguna cosa que m’agradés perquè, com a actor, era difícil que pogués treballar al nivell de la carrera que tenia abans als Estats Units i Canadà. Amb la meva parella, la Laia Marull, vam fer un curtmetratge i vam decidir projectar-lo al Mas Sorrer, que és un lloc meravellós, propietat del Gerard Argemí, el meu soci actual del festival. Vam posar un llençol, vam convidar una vintena d’amics, amb unes copes, i vam fer una “estrena” del curt que havíem fet a casa. La màgia del gintònic va fer la resta... Al dia següent, el Gerard ja va posar al web que teníem un festival internacional de curtmetratges. Gràcies a ell hem seguit. El primer any va ser una cosa molt boja, però va sortir bé, tot i que a l’Empordà a l’estiu hi ha molta oferta de festivals. La clau de l’èxit...? El lloc, que és preciós i únic, i una selecció una mica freaky i interessant. El públic hi ha entrat i cada edició estem duplicant les xifres d’assistència. Hi ha molta gent que repeteix cada any, són molt fidels. Aquest és el secret. Quin és el funcionament del festival? Hi ha diferents categories? Tots els curtmetratges que entren al programa, siguin del gènere que siguin, opten a tots els premis (direcció, interpretació, premi del públic, etc.). Després hi ha el premi al millor curt català, al qual opten produccions amb algun tipus de lligam amb Catalunya, encara que l’idioma no sigui el català. Heu pensat fer el salt als llargmetratges o incorporar alguna altra categoria? És més complicat programar llargmetratges, tot i que l’espai ho

permet perfectament perquè és un tipus drive-in nord-americà, on tenim gandules en lloc de cotxes. Però tenim un horari marcat, des del capvespre fins que entren a Mas Sorrer unes 2.000 persones per fer copes, i això són tres hores. En tres nits podríem programar molt poques pel·lícules. Quants països heu arribat a reunir al festival? Cada any rebem material d’uns quinze o vint països diferents. Aquest any tenim seleccionats 29 curts (d’un total de 600 presentats), procedents de tretze països en tretze idiomes diferents. D’aquests, sis optaran al premi al millor curt català. Per mi és molt important que es pugui veure una representació del món i de les diferents cultures. Hi ha novetats de cara a aquest any? Sí, una de molt important. Iniciem un concurs de guions fruit d’una associació amb Extraordinary Studios, que estan muntant una productora a La Bisbal d’Empordà. Vam parlar-ne i crec que la idea és molt bona. Fem el concurs Extraordinary Shorts, que acaba el 15 de juliol, i el guanyador estarà produït per Extraordinary Features i presentat l’any que ve al festival. Baditri serà la distribuïdora d’aquest curtmetratge. Aquest és un element molt important perquè el festival creixi. Volem ser part de la creació i fer possible que una persona pugui realitzar un projecte. Bon temps, Empordà, música... Sou uns grans defensors de la bona vida! Realment, quan entres a Mas Sorrer allò sembla Charlie i la fàbrica de xocolata! Cinema, música, copes... Ara hem ampliat l’espai amb un camp al costat de Mas Sorrer

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Festival Diferents moments de l’edició 2010 del festival, amb alguns dels membres del jurat com Emma Suárez, Sergi López o Àngel Sala

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

El fet que tant tu com la Laia sigueu actors, fa que el festival estigui ple de cares conegudes. Aquest any qui forma el jurat i a quins personatges podrem veure allà? Els noms no es confirmen fins l’últim moment, encara no ho puc anunciar però tot apunta que hi haurà gent molt interessant. M’agrada tenir algú amb una carrera llarga i barrejar gèneres. L’any passat el jurat estava format pels actors Sergi López, Emma Suárez i Pilar Castro, i el director del Festival de Sitges, Àngel Sala. Però hi han passat Candela Peña, Aina Clotet, Agustí Villaronga, Vicky Peña... tota una col·lecció de superestrelles del cinema català i espanyol. És un extra del festival. I és gràcies als contactes sobretot de la Laia, és clar! El Festival Mas Sorrer sempre serà molt petit, però és molt especial. La gent el recorda. Un nord-americà instal·lat a Catalunya, que parla català... Explica’ns una mica com vas arribar fins aquí. Vaig venir a Catalunya l’any 2000 a fer la pel·lícula Café Olé amb la Laia Marull i, després de cinc anys de viatges per veure’ns, vam decidir que jo vindria a viure aquí. Els primers anys van ser molt difícils, sobretot com a actor. L’obstacle de la llengua és dur, però

vaig tenir molta sort d’aconseguir un paper a la sèrie Infidels. No trobaven l’actor que volien i van pensar en mi, tot i que el meu nivell de català era baix. Al final vaig fer tota la sèrie i va ser una experiència fantàstica. Crec que hi havia un bon guió i per mi era una classe de català intensiva. A més, a Infidels vaig conèixer el Julio Manrique i gràcies a ell ara estic al teatre. Quins altres projectes tens a la vista? Tinc pendent l’estrena de I want to be a soldier (De gran vull ser soldat) de Christian Molina. També tinc un guió meu que està buscant productor. És una comèdia protagonitzada per la Laia Marull. És difícil compaginar l’organització del festival amb la teva feina d’actor? Al festival som quatre i jo m’encarrego de la part més artística, la selecció dels curtmetratges i el jurat. L’any passat quan em va trucar el Julio per fer teatre, jo estava amb la sèrie i el festival i vaig pensar que no podria fer-ho tot. Vaig comentar-ho amb el Gerard i ell em va animar. Ha sortit tot bé, tot i que estic cansat i més prim!

curtmetratges seleccionats: TÍTOL

DIRECTOR

PAÍS

IDIOMA

GÈNERE

Aprilis Suskhi

Tornike Bziava

Georgia

georgià/rus

drama

Audífon

Pau Durà

Catalunya

català

drama

Connect

Samuel Abrahams

Regne Unit

drama

De andre

Hisham Zaman

Noruega

noruec

drama

Fly

Alan Short

Regne Unit

animació

Je pourrais être votre grand-mère

Bernard Tanguy

França

francès

drama

Kitteh Kitteh - Catzilla

Tokyoplastic

Regne Unit

animació

Kitteh Kitteh - Tail gunner

Tokyoplastic

Regne Unit

animació

Kitteh Kitteh - Fatal danger

Tokyoplastic

Regne Unit

animació

L’accordeur

Olivier Treiner

França

francès

thriller

La culpa

David Victori

Catalunya

castellà

thriller

Le silence sous l’écourse

Joanna Lurie

França

animació

Les bessones del carrer de Ponent

Marc Riba i Anna Solanas

Catalunya

animació

Lights

Giulio Ricciarelli

Alemanya

alemany

comèdia

Los minutos, las horas

Janaína Marques

Cuba

castellà

drama

Luciano

Dani de la Orden y Cyprien Potier

Catalunya

català

drama

Manolo

Robert Bohrer

Alemanya

alemany

comèdia

Na wewe

Ivan Goldshmidt

França/Rwanda

kirundí

drama

Patchwork

Jean Marc E.Roy & Philippe David Gagné

Canadà

francès

fals documental

Potilas

Misko Iho

Finlàndia

finlandès

drama

Que divertido

Natalia Mateo

Espanya

castellà

comèdia

Sinceridad

Paco Caballero Domínguez

Catalunya

castellà

comèdia

Suiker

Jeroen Annokkeé

Holanda

holandès

comèdia

The Bridge

Phillip C. Wolter

Eeuu

coreà

drama

The Hirosaki Players

Jeﬀ Sousa

EEUU

japonès

drama

The Hunter and The Swan

Emily Carmichael

EEUU

anglès

comèdia

The Saga of Biorn

The Animation Workshop

Dinamarca

anglès

animació

Uerra

Paolo Sassanelli

Itàlia

italià

comèdia

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

El cafè

Joan Carles Suau

Calafell, 1985 A la gran pantalla: Bullying (Josecho San Mateo, 2009) Pa negre (Agustí Villaronga, 2010) Águila Roja, la película (José Ramón Ayerra, 2011) A la petita pantalla: El cor de la ciutat (2003-2005) 14 de Abril. La República (2010-2011)

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

“Puccini,Hitchcock,Canino” Un cafè o un te? Cafè. Tallat. I si fa calor, amb gel. Una seqüència que no oblidaràs mai? Sóc molt poc mitòman, però fa poc vaig veure Atonement (Expiación) i la seqüència en què el protagonista escriu una carta i els plans s’intercalen amb la música de Puccini em va semblar preciosa. Com reacciones davant d’una mala crítica? Intento extreure’n el que em pot ajudar a millorar i ja està. Així és la nostra feina, la crítica, bona o dolenta, és constant. Què és el que més i el que menys t’agrada de la teva feina? Els moments de satisfacció són impagables. Quan veus que l’engranatge gira, la sensació és meravellosa. I el repte d’enfrontar-te a personatges que no tenen res a veure amb tu, de posar-te a la pell de personatges que mai t’hauries imaginat però que has d’intentar entendre per defensar-los a mort fins al final. Amb el que menys m’agrada no seré massa original: la incertesa de tot plegat. Què és el més complicat? La continuïtat. Lluitar contra les modes. No vull ser un actor de cent metres llisos, sinó un actor de carrera de fons, i això és complicat. Alguna vegada t’has interpretat a tu mateix? No. I espero no fer-ho. Em moriria de vergonya. La banda sonora de la teva vida? Buf! Des d’Arcade Fire, Belle and Sebastian, Robyn, Adele o Blur a Roxette, Michael Jackson, Love of Lesbian, Puccini, Beethoven o Graham Newey. M’agrada de tot i molt variat. I sóc fan de l’Spotify, descobreixes grups de qualsevol part del món en qüestió de segons. La banda sonora de la teva carrera? Crec que encara l’estan composant... Tot i que, posats a triar, m’agradaria que tingués molts violins. Un paper que t’encantaria interpretar? Qualsevol que em suposi un repte. Aquests són els que deixen petjada i t’ajuden a fer camí. Sempre m’han agradat els personatges de les pel·lícules de Hitchcock. El James Stewart de Vértigo, La ventana indiscreta o La soga. O Peter O’Toole a Lawrence d’Aràbia, o el personatge de Marty McFly (Michael J. Fox) de Regreso al futuro. I paro perquè m’animo! En quin gènere et sents més còmode? Si està ben escrit, en qualsevol.

Anna Corberó Què n’opines de la situació actual del cinema català? S’han obert moltes portes, però les hem de mantenir obertes i se n’han d’obrir moltes de noves. Crec que encara ens hem de guanyar el gran públic. Hem d’aconseguir un cinema comercial (que no superficial) que lligui amb els espectadors. No cal copiar res de fora, tenim suficients elements propis per explicar històries nostres, sense complexes. I deixar que els joves diem la nostra. Hi ha gent molt preparada amb grans idees que aportarien l’aire fresc que sempre fa falta. Què li preguntaries a un fan o un admirador? No sé què li preguntaria. Simplement li donaria les gràcies. Sentir-te recolzat és molt gratificant, i més en una feina com aquesta, on hi poses molt de tu. Quin és l’últim DVD que t’has comprat? Canino de Giorgos Lanthimos. Brutal. Una pregunta que no t’han fet mai i t’agradaria que et fessin? On et veus d’aquí a vint anys? M’agradaria fer tantes coses! Tinc la sort d’estar envoltat de gent amb molt talent. M’agradaria tirar endavant projectes on tothom hi pogués posar una mica del seu art. Actuar és el que més m’agrada, però tot evoluciona en parallel a la vida. Si tinc sort, m’agradaria engegar projectes propis. Actuar? Sempre. Dirigir? Potser sí, però encara no. Produir? Hi ha tantes bones idees voltant pel món... Quantes coses poden passar en vint anys! T’hem vist a Pa negre, i ara et podrem veure a... Explica’ns una mica els últims projectes que has fet. El director de qui més has après... Doncs per ara he acabat a La República (TVE) i al juliol començo el rodatge d’Amor col·lateral, de Jordi Roigé. Amb moltes ganes! Amb el temps vas aprenent de tothom amb qui treballes. Crec que és una de les millors coses de ser actor, aprendre de gent tan diversa. Tots els directors t’aporten moltes coses i és un plaer treballar amb gent a qui admires, com l’Agustí Villaronga. Per què ets actor? No sé si és el que sé fer millor, però sí que és el que em fa més feliç. La vida ja és prou complicada... Si has de lluitar, que valgui la pena fer-ho. I ara què toca? Ara toca Amor col·lateral, tot un viatge. Després intentaré escapar-me a Londres abans del setembre, que pinta bastant mogudet.

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

De prop

filmin

LA PLATAFORMA DE CINEMA ONLINE Sona una i mil vegades la mateixa tonada apocalíptica. Els mitjans de comunicació s’entesten a difondre mals auguris econòmics i a la selva capitalista s’escolta una veu amenaçant; és com el lament de Marlon Brando al cor de les tenebres, “l’Horror”. Mentre alguns visionaris asseguren que tot s’ensorra, hi ha un altre tipus de persones que es dediquen a crear noves vies de negoci. Són els emprenedors, els generadors d’idees, els proactius, els que arrisquen i entenen que mitjançant el fracàs s’arriba a l’èxit. El videoclub online Filmin i Atlántida Festival Film són un bon exemple d’aquesta poderosa activitat creativa en temps de canvi. Jaume Ripoll n’és el seu cap visible. Al seu voltant hi ha un grapat de professionals implicats en transformar els models convencionals de negoci en relació al cinema. Tot el que dirà Jaume Ripoll a l’entrevista afegeix riquesa a la cadena de valor. Perquè Jaume Ripoll no creu en les defuncions, sinó que aposta per la complementarietat del model tradicional amb les noves tecnologies. Aquesta filosofia de convergència li resulta la millor pedra angular. Jaume ni és gurú ni res del que explica resulta nou al món 2.0., però de ben segur obrirà els ulls a molts professionals del cinema català que actualment giren la cara als nous models de present i futur. Als qui ja hagin abraçats els nous usos d’internet al cinema espero que aquesta entrevista els resulti de bona companyia. Als descreguts, amb que facin un somriure d’aprovació n’hi ha prou.

Jaume Ripoll, responsable de Filmin, el videoclub online que s’està obrint camí a tot l’estat

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Jaume Ripoll: “La gratuïtat no és un model, la mescla entre gratuïtat i subscripció és la clau” Salvador Moré Com se’t desperta l’interès per les noves possibilitats d’internet a la indústria del cinema? És el resultat de la meva trajectòria escolar i laboral. Vaig estudiar cinema i també informàtica. Vaig treballar sis anys a Manga Films i ho compaginava fent critiques de videojocs a diferents publicacions. Aviat vaig veure una clara convergència entre la distribució de pel·lícules i les noves tecnologies. Al 2005 et fas càrrec de la part d’internet a Cameo. Després m’encarrego de la part editorial, l’adquisició de títols. Destacar que els inicis van resultar molt interessants a resultes d’una esplendor de la distribució del cinema d’autor en DVD. Que a Cameo fóssim pioners en aquest tipus de cinema m’omple d’orgull. Trenquem tòpics: el DVD ha mort. En absolut. Arreu hi ha moltes ganes de matar els formats, “Video Killed the Radio Star”. Internet conviu i conviurà perfectament amb el format físic i amb l’exhibició tradicional. No sabem fins quan serà així, tot canvia molt ràpidament, però milions de persones compren cada any títols en DVD. (Crepúsculo, 9.2 milions de còpies en DVD). Segon tòpic: internet mata el cine. Internet ofereix una manera complementària de gaudir del cinema, i en breu, de veure els continguts a la televisió. El cine haurà d’entendre que ha de canviar el model de negoci, amb les estrenes de cine del divendres no és suficient. S’han de reinventar. Tercer tòpic: la indústria de la música és un exemple a seguir. No hi ha cap similitud. No és comparable el pressupost d’una pellícula amb el d’un CD. Són vides comercials molt diferents. Un disc el pots escoltar milers de vegades i una peli la veus una o dues vegades, només això ja marca una diferència important. De fet, hi ha cinc grans errors en relació a internet. Exposa’ls. El fenomen 3D és el primer gran absurd. L’altre error és la constant insistència dels mitjans en donar per mort el cinema tradicional. Entendre que el món dels videojocs és el camí a seguir és el tercer error. No és veritat que facturen més que una peli. Una pel·lícula pot seguir facturant al llarg de dècades i un joc no té ni cinc anys de vida comercial. Imagino que el cinquè error és la gratuïtat dels continguts a la xarxa. La costum que tenim de veure pelis sense pagar a plataformes com Series Yonkis fa molt de mal. La crisi també afecta. Quan hi ha poca moral les descarregues gratuïtes són l’alternativa.

Assegures que a casa nostra anem superdescontrolats amb les descarregues P2P. No s’ha fet res per controlar-ho, ja sigui en descàrregues o “streaming”. Això s’ha de regular com sigui, no sé com, ni si la llei Sinde serveix. El que tinc clar és que no es pot penjar un portal pirata amb deu mil títols i guanyar un dineral. Ho entendria amb les obres descatalogades però amb el que hi ha ara és injust, especialment per als creadors. Existeix un canvi de mentalitat a la indústria del cinema català? Cada vegada som més implicats. Existeix un canvi i molts ja entenen que internet és un aliat de confiança, sempre que no el miris amb recel. Crec que la falta d’informació sobre el rosari d’internet pot entorpir el camí. Davant la incertesa només es pot ser més conservador que mai o apostar pel risc. Cadascú que agafi el que millor li funcioni. Quins poden ser els greuges de girar la cara als nous models que permet internet? Desaprofitar una finestra de comunicació i interacció com internet pot resultar contraproduent. Estem davant una plataforma d’explotació molt seductora per recuperar els costos d’una pel·lícula. S’ha de dir que Imagenio, Ono i itunes també entren en aquest calaix de possibilitats. Tu mateix defineixes la indústria del cinema espanyol com egocèntrica, adinerada i poderosa. I resulta que t’enfrontes a Goliat amb la plataforma online Filmin. Seré just! Filmin és una proposta innovadora que sorgeix dins de la pròpia indústria. Ho hem activat tres persones de Cameo. Compte amb el suport de distribuïdors i exhibidors cinematogràfics. Seria hipòcrita per la meva part menysprear aquells que han confiat en nosaltres. A l’etapa de gestació de Filmin, quins paràmetres es posen sobre la taula? Quan vam començar teníem clar que no volíem ser un simple videoclub online. Llavors vam pensar en un model de xarxa social que integrés el consum de cinema i les ofertes de treball. Però l’aterrada de Facebook a Espanya i les dificultats d’implementació ens van fer entendre que a internet més és menys. Al final vam arribar a la conclusió de que el disseny web seria molt senzill. La nostra revolució interna va ser l’acceptació de la subscripció. El model de subscripció permet que els usuaris puguin descobrir un munt de pelis a la vegada que els permet equivocar-se amb les pelis que escullen.

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Quin és el valor afegit de Filmin? El coneixement del mercat i l’oferiment d’un catàleg únic. Gaudim d’una bona tecnologia i una oferta comercial que crec que és prou interessant. Interessant per als amants del cinema d’autor. Sí! Però una de les nostres lluites ha estat intentar canviar l’estigma que té el cinema d’autor: avorrit, “gafapasta”. Creiem que es pot ser indie i a la vegada atractius més enllà de la cinefília. La idea és guanyar-nos un públic que mai s’havia parat en aquestes pel·lícules mentre li oferim un catàleg que integra altres propostes més comercials. Heu estat el primer portal espanyol en estrenar simultàniament una pel·lícula en sales i a internet. Tiro en la cabeza de Jaime Rosales. Amb 450 descàrregues i una amenaça, la dels distribuïdors. D’això fa tres anys. Alguns distribuïdors van demostrar la seva disconformitat assegurant que si la peli era a internet no seria a sales. Afortunadament el temps ha passat i ara ja ho entenen, convivim junts. Entenc que hi ha un tipus de cinema que seria bo que fos simultani a internet, especialment les pelis que només tenen deu bobines. Filmin s’aferra a la teoria del “Long Tail” (generar negoci als petits nínxols de mercat). És el cas dels curtmetratges? El 99,9% dels curts del nostre catàleg son gratuïts perquè resulta molt difícil que la gent pagui per un curt. La nostra voluntat de futur és integrar-ho en una tarifa plana. Quin és el problema per no haver-ho fet? Existeix una enrevessada política en relació als curts. Si l’estrenen en un festival no els pots veure a internet. De totes maneres, Filmin té el 96% del catàleg en una tarifa plana de quinze euros al mes i de trenta euros per tres mesos. El totpoderós videoclub Netflix és el vostre principal competidor. Encara no ha arribat a Espanya i aprofito per desmentir que siguin els amos de totes les novetats. Un exemple és la sèrie Game of Thrones d’HBO: mentre ho passin a Canal Plus no estarà a Netflix. Només has de mirar la seva web d’Estat Units per adonar-te de que no han arribat a cap acord amb Criterium, que inclou pelis tan rellevants com La noche del cazador o la filmografia de Carlos Saura. Parlem del retorn d’inversió; Filmin és rentable? Avui no ho és, però no crec que cap plataforma ho sigui. Cada vegada ens estem apropant més a la rendibilitat, estem creixent, cada mes augmentem el nombre de subscriptors. Tenim molta confiança perquè el camí està marcat. L’èxit de Filmin suposarà el fracàs de les distribuïdores? Justament el contrari, serà la nova via d’èxit. Aquest any has impulsat l’Atlántida Film Festival. El primer festival online de cinema inèdit espanyol. Sorgeix per lluitar contra el desprestigi d’internet com a finestra d’estrena. Oferim una solució per a aquelles pelis que no tenen garantida l’estrena a sales. A més, volem aconseguir que el nostre cinema arribi a Europa. Atlántida es mostra com una plataforma perfecta per donar notorietat a les pelis invisi-

bles que no tenien atenció anterior. El millor exemple és Mami Blue. El cas de Mami Blue, premi del públic Atlántida, és molt simptomàtic. Anteriorment estrenada a la Filmoteca, i després del guardó es projecta al cinema amb vint còpies. Creus que serà una tònica habitual? No! Crec que casos com aquest es podran donar de tant en tant però no crec que tinguem trenta casos similars a l’any. Destaques altres casos d’èxit similars a Mami Blue? Naufragio de Pedro Aguilera va guanyar una menció del jurat a Atlántida i ara s’estrena a les sales. La recomano fermament, ens ofereix una visió de Robinson Crusoe molt interessant. Atlántida té l’esperit d’impulsar les obres a sales convencionals, com? Gràcies a la confiança dels nostres socis; Golem i Cinema Renoir formen part de la nostra iniciativa. I la gent malpensa, segur que aquest festival també està subvencionat per l’estat! No té cap tipus de subvenció estatal. Si hem arribat fins aquí ha estat gràcies al suport del programa Media que ha recolzat projectes com el nostre per Europa. Van creure en nosaltres i ho demostra el fet de que som els únics espanyols d’aquest àmbit que rebem la seva ajuda. En els darrers cinc anys la indústria s’ha plantejat si els mobisodes (continguts a mòbils) i les webseries (series orientades a internet) poden tenir un espai coherent de negoci. Malviviendo, Qué vida más perra o Dr. Horrible als Estats Units han funcionat molt bé. Però dubto que el mòbil sigui la via per veure els continguts del futur. S’han invertit molts diners i els resultats han estat mínims. Considero el Tablet molt més potent. De totes maneres no nego que hi pugui haver negoci, només crec que s’ha de trobar el públic i l’estratègia pertinent. La tecnologia és exponencial. El que avui és impossible demà és una realitat. Al 2012, què serà possible a nivell tecnològic en relació al cinema? A nivell de cinema a casa existirà una gran millora de la qualitat del “streaming”, especialment l’alta definició real. Es normalitzarà aquest aspecte a més de tenir la capacitat d’oferir una peli amb diferents pistes d’àudio -original i doblatge- en un sol arxiu. Què desitges professionalment? Vull seguir creixent i consolidar tots els projectes. Ens ha costat molt arribar, i ara hem de conquerir més dispositius que mai i millorar la pàgina web. Volem que el coneixement de marca sigui massiu. Estem convençuts de que hi ha molt més negoci. Només ens manca millorar l’oferta i convèncer la gent de que la nostra proposta és seductora. Un apunt final. Vull destacar la feina de Juan Carlos Tous, director general de Filmin i Cameo. Ha lluitat per aquest projecte a fons i ha demostrat una capacitat excepcional per tal que aquesta catedral tingués les millors rajoles.

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

De fora

PETITS COPS DE COR

Del cinema biogràfic a orient Anna Petrus

res de les pel·lícules orientals que van tenir l’oportunitat de participar en la programació oficial del passat Festival de Canes mostren una pulsió similar: el desig d’expressar-se a través o a partir d’elements provinents de la biografia dels seus autors. Aquest fet és el que ens ha empès a traçar algunes reflexions entorn de les particularitats d’aquest tipus d’escriptura que de forma explícita col·loca el jo com a espai privilegiat des d’on és possible començar l’aventura de narrar en imatges. Una actitud creativa que pren els senders de la intuïció d’una forma potser més contundent que en altres formats cinematogràfics i per on es fa visible de forma irrevocable aquesta unió tan necessària entre el cinema i la vida. En aquest sentit, no és estrany que la darrera pel·lícula de la cineasta japonesa Naomi Kawase, Hanezu, fos un dels films escollits pel Festival de Canes. Al marge que Kawase sigui ja una habitual del festival francès (la japonesa ha rebut la Càmera d’Or, el Gran Prix i la Carrosa d’Or al llarg de la seva trajectòria cinematogràfica), amb Hanezu confirma una tendència que

Arirang, de Kim Ki Duk

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

domina el seu cinema des dels seus inicis i que és, precisament, la necessitat d’expressar i de mostrar la pròpia biografia a través de les seves pel·lícules. Kawase fou abandonada pels seus pares i fou la seva tieta àvia la que la va acollir i educar. Aquest fet està present de forma directa en bona part dels inicis de la seva filmografia, sobretot en els seus treballs documentals, com ara Katatsumori (1994) o Kya ka ra ba a (2001). Mentre que en els seus treballs de ficció Kawase es mou sobretot entorn de la idea del pare absent, un tema que de forma indirecta enllaça amb la seva vida. Tanmateix, és cert que podem trobar un punt d’inflexió en la seva filmografia pel que fa a aquest desig d’incorporar les pròpies vivències en el seu cinema i que, lluny d’abandonar l’afany, li permet desviar els seus interessos cap a una nova forma de veure i entendre el món. El naixement del seu fill Mitsuki, que la cineasta enregistra de forma directa i sense intermediaris en l’esplèndida Tarachime (2006), marca l’inici d’una etapa en la qual els temes dels seus films deixen de parlar de l’absència per endinsar-se en la celebració de la vida i, també, en la necessitat de buscar en l’es-

piritualitat un refugi per a la felicitat. En el seu darrer treball, Hanezu, malgrat que travessat per uns personatges abocats a la tragèdia, Kawase mostra impúdicament el que hauríem de considerar la seva intimitat més resguardada, fins i tot més enllà dels fets traumàtics de la seva infantesa relacionats amb l’abandó dels pares. A Hanezu Kawase ens parla de la influència espiritual dels avantpassats sobre les nostres vides i com aquest presència intangible acaba orientant les nostres vides. Un film d’una bellesa visual inusitada i que es construeix a partir dels lligams intangibles entre els personatges del present i del passant i del seus sentiments entrecreuats. En un registre totalment desconegut pel públic es troba la darrera proposta del cineasta sudcoreà Kim Ki Duk. Arirang, present en la secció Un Certain Regard, revela a l’espectador tot allò que havíem pogut intuir a través de la seva extensa filmografia però que el cineasta no s’havia atrevit a posar sobre la taula de forma directa. La cinta, polèmica perquè desperta passions i odis al mateix temps, està plantejada com un documental íntim, rodat amb una petita

Hanezu, de Naomi Kawase

Hi ha una sèrie de pel·lícules orientals que tenen com a punt de partida la biografia dels seus directors i que arriben amb força a Europa a través sobretot de la difusió que els dóna el Festival de Cinema de Canes. Són pel·lícules que, sense perdre de vista la seva cultura d’origen, mostren una sensibilitat molt propera a un cert tipus de cinema europeu que busca en l’escriptura del jo una altra forma de mirar el món. N’explorem la seva singularitat.

càmera domèstica, i en el qual el cineasta exposa impúdicament els seus dilemes creatius més amagats, la seva lluita per sortir de la crisi creativa i les seves grans divagacions entorn de l’existència i la necessitat del cinema. En aquest sentit, Ki Duk es mostra a ell mateix parlant amb la seva ombra, per exemple, o plorant durant la projecció d’algunes de les pel·lícules que l’han fet famós internacionalment, com ara La isla (2000) o Primavera, otoño, invierno, ... y primavera (2003), al mateix temps que assistim a aquesta etapa de la seva vida en la qual el cineasta va decidir recloure’s en una petita cabana de la muntanya després que l’actriu de la seva darrera pel·lícula, Dream (2008), s’hagués intentat suïcidar i que, d’alguna manera, ell se’n sentís responsable. En definitiva, Arirang es mou entre el relat íntim o la confessió i el desig de trobar un sentit transcendent a l’existència i, en aquest sentit, és capaç de mostrar-nos una part de la veritat del cineasta. I no deixa de ser cert que en la seva personalitat exposada reconeixem immediatament algunes de les característiques dels personatges foscos i ombrívols que recorren la seva filmografia. Un indici que vindria a

il·luminar aquesta relació tan estreta entre la vida i el cinema fins i tot quan aquesta no és directa o evident. L´últim petit cop de cor oriental que vaig poder veure al festival de Canes, fou el film aparentment lleuger del sudcoreà Hong Sang Soo, The day he arrives. Dic aparent-

la pel·lícula és un director de cinema profundament immadur que no sap com encarar ni la seva trajectòria professional ni la seva vida personal, com ja fes a Like you know it all (2008). Aquesta forma tan inusual d’abordar la pròpia biografia, permet a Sang Soo bastir una distància còmica entre l’espectador i els personatges qui són vistos gairebé com a caricatures de sí mateixos. Enfront del to greu, dramàtic i transcendent de Kawase i Ki Duk a l’hora d’exposar-se a la gran pantalla, Sang Soo pren aleshores el sender de la lleugeresa plàcida de qui coneix bé els seus defectes i els ha sabut assimilar o aprendre a viure amb ells de forma harmònica, sense complexos ni interferències. En aquest sentit, la The day he arrives és una pel·lícula alliçonadora. Una celebració de la quotidianitat i de la plenitud de cada un dels moments de la vida. Una exaltació d’aquesta unió tan fructífera entre el cinema i la vida.

“L´últim petit cop de cor oriental que vaig poder veure al festival de Canes, fou el film aparentment lleuger del sudcoreà Hong Sang Soo.” ment perquè, com en tota la seva filmografia, Sang Soo s’exposa en tant que cineasta primer, i en tant que persona humana després, per bastir una comèdia que ratlla la tragèdia en el seu plantejament existencialista. Una altra vegada, el protagonista de

The day he arrives, de Hong Sang Soo

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Prèvia

VISITA AL RODATGE DE XP3D Alba Laguna La factoria d’èxits de taquilla com El orfanato i Los ojos de Julia, Rodar y Rodar, ha finalitzat aquest mes de juny el rodatge de XP3D, un film pioner a l’estat espanyol pel fet d’afegir tecnologia 3D al gènere del terror. Decine es va desplaçar fins l’antiga colònia tèxtil de Can Bros, a Martorell, on s’ha desenvolupat bona part del rodatge. Al capdavant del projecte es troba un director novell, Sergi Vizcaíno, un apassionat del terror que ens ha explicat tots els detalls de la pel·lícula. Un dels reclams més forts del film, a més del 3D, són els nombrosos rostres coneguts que integren el repartiment, populars sobretot per al públic adolescent. Amaia Salamanca, Maxi Iglesias, Úrsula Corberó, Luis Fernández, Alba Ribas i Óscar Sinela formen un equip que resulta molt familiar als seguidors de sèries de televisió com Física o química o Los protegidos. En segon terme, hi apareixen també Eduard Farelo, Miguel Ángel Jenner i Manuel de Blas. Un grup d’universitaris en un poble abandonat investigant fets paranormals; aquesta és la premissa de XP3D, un film que es proposa submergir l’espectador en la història com si fos un personatge més. La direcció de fotografia de Sergi Bartrolí (Cruzando el límite, Floquet de Neu) i els últims avanços en rodatge 3D ho faran possible. Una mostra més de la bona salut que gaudeix el cinema de terror fet a casa, quan fa tot just un mes que ha finalitzat una altra producció que augura èxit, [REC]3. Génesis.

Peu

Els protagonistes del film: Maxi Iglesias, Úrsula Corberó, Luis Fernández, Amaia Salamanca, Óscar Sinela i Alba Ribas

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Sergi Vizcaíno: “M’encantaria creure en fets paranormals” Sergi, com va sorgir el projecte de XP3D? Fa uns anys vaig conèixer la Mar Targarona de Rodar y Rodar i tots dos vam plantejar els nostres objectius a mig termini. Ens agrada molt el cinema comercial de qualitat, un cinema que agradi al públic, no només als qui ho fan sinó al públic en general. Perquè arribi a tothom s’ha de fer una pel·lícula molt ben feta. Li vaig proposar una pel·lícula de terror amb joves i si podia ser, en 3D.

Busques l’estètica gòtica que ha funcionat tan bé a pel·lícules com El orfanato, Los ojos de Julia o Los otros? Sí però no, perquè el 3D t’obliga a planificar-ho tot diferent, fer una fotografia diferent i una profunditat especial. Estem buscant un look bastant nou, hem fet un gran treball de preproducció i estem a l’expectativa de veure què estem aconseguint. A tots els nivells (art, foto, acting, etc.) tothom desitja fer una pel·lícula en 3D de qualitat.

El 3D és la gran novetat d’aquesta pel·lícula... La novetat és que aquest tipus de cinema tampoc es fa gaire a Espanya, el que s’anomenen slashers (un grup de joves en un poble abandonat). Afegint el 3D hem convertit aquesta fórmula en un projecte pioner, ja que som els primers en tot l’estat a fer cinema de terror en 3D. L’objectiu és submergir l’espectador dins la història. El fet de ser els primers fa que marquem el camí als que vénen darrere nostre. És complicat, rodem pocs plans cada dia perquè quedi bé. És un 3D còmode, per fer gaudir la gent, no perquè surtin marejats del cinema. Es fa des del rodatge, no des de la postproducció, amb això aconseguim estar al nivell de qualsevol pel·lícula europea o nord-americana en 3D.

Què creus que aporta el 3D al cinema? Penso que el 3D és el futur, el que passa és que tenim la responsabilitat de fer bon cinema en 3D. Mai hi ha hagut pel·lícules en 3D que marquessin el camí com a referència de qualitat. Últimament he vist films en 3D que m’ha costat veure, on m’ha molestat el 3D. La indústria marca que és el futur, el repte és que l’espectador no se senti rebutjat a la sala de cinema, sinó que en vulgui més.

Teniu referents en aquest sentit? Scream podria ser un d’ells? En 3D no tenim referent, hem començat de zero. A nivell d’història, no ens hem limitat a posar joves en un poble i matar-los un a un, sinó que hem creat una trama bastant profunda i dramàtica de dues germanes amb un passat fosc que es va revelant durant la pel·lícula. Això ens diferencia del slasher americà. XP3D té un toc més dramàtic, més narratiu, però en un context de pel·lícula de terror, amb els seus tempos i les seves pautes.

Per què has escollit com a escenari l’antiga colònia tèxtil de Can Bros? Buscàvem un poble abandonat que tingués no la típica estètica de poble de muntanya, perquè ja està molt vist i no acaba de funcionar, sinó un tipus de poble que tingués quelcom més. Que fos inquietant, que faci por per si sol. Totes les localitzacions de la pel·lícula busquen fugir dels tòpics, com per exemple les mines. No hem posat unes mines fosques, sinó unes mines de sal espectaculars, contràries a la foscor. El terror ve donat per altres elements. Com esteu treballant el fet de provocar por a l’espectador? Per aconseguir-ho tampoc pots allunyar-te molt de les pautes del cinema de terror i suspens. La por no al que està passant, sinó al

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Prèvia

que està a punt de passar. Mantenir la intriga al màxim per fer-lo patir. Si estàs tota l’estona matant és gore, no és terror. XP3D és una pel·lícula de terror psicològic. Hi haurà morts? Sí, hi haurà morts, i a més, mítiques. Morts que la gent no oblidarà. Els actors són populars gràcies a sèries de televisió juvenils. El càsting s’ha fet d’aquesta manera perquè la pel·lícula va dirigida a un públic adolescent? Sí. Volem tenir els millors en cada paper. Després d’estudiar-ho a fons amb la directora de càsting i la productora, vam arribar a la conclusió que cada personatge havia d’estar interpretat pel millor actor possible del panorama espanyol. És molt diferent el que fan aquí del que fan a la televisió. Estic segur que sorprendran. S’estan adonant que aquest rodatge és difícil, molt tècnic, les esperes són llargues i dramàticament és molt intens. Sempre havies volgut debutar amb cinema de terror? Sí. Per mi és més fàcil aquest estil que d’altres. De fet, vaig començar fent curtmetratges de terror. No és el que vull fer sempre, però m’agrada el gènere fantàstic. M’agrada que el cinema reflecteixi mons que no existeixen, perquè la realitat ja la conec, miro el telenotícies. Que durant el temps que duri la pel·lícula estiguis en un somni, una experiència diferent. És tan bèstia començar una pel·lícula que, ja posats, afegeix-li 3D, actors coneguts i un equip brutal. És qüestió de preparació prèvia i, sobretot, de confiança. Tota aquesta debilitat pels fets sobrenaturals... has viscut alguna experiència personal al respecte? Jo sóc com un dels personatges de la pel·lícula al qual li encantaria creure. Jo vull creure però no crec, i no crec perquè no he vist res. Però la recerca d’allò paranormal em porta a una mena d’obsessió per creure. M’atrau molt tot el tema de les mèdiums, la ouĳa... Quines influències has tingut? Moltíssimes. M’agrada tot el gènere de terror dels vuitanta i noranta. Qualsevol pel·lícula de terror per mi és un referent perquè sempre en treus alguna cosa. Pesadilla en Elm Street, La matanza de Texas, La semilla del diablo... El cinema de terror en el fons és una excusa per explicar històries. XP3D és una història de l’amor entre dues germanes.

“Aconseguim estar al nivell de qualsevol pel·lícula europea o nordamericana en 3D” “Mai hi ha hagut films en 3D que marquessin el camí com una referència de qualitat”

Què fareu quan tingueu gana?

by Openpan www.openpan.net

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Eloïse ACADÈMIA DEL CINEMA V.O. catalana a Hollywood

EDUARD CORTÉS Tot sobre ‘Ingrid’

MAGIC JOURNEY TO AFRICA Jordi Llompart revoluciona el 3D

A LA DERIVA Cita anual amb Ventura Pons

MANUEL HUERGA Diari des de l’espai

Cine

Any I / Número

04 / Gener

Cine

3€

2010

Any I / Número

Jordi Mollà, a la pell del poeta Gil de Biedma

NOVA LLEI DEL CINEMA Què n’opinen els protagonistes

GARBO. EL ESPÍA Un català a la II Guerra Mundial ESCOLES DE CINEMA Fàbriques de talent

VIATGE MÀGIC A L’ÀFRICA El 3D català ja és aquí

ACADÈMIA DEL CINEMA Parla el president, Joel Joan

ELISA K CINEMA BALEAR Judith Colell i Jordi cadena roden junts Una mirada de prop

3€

- Agost 2010 Any I / Número 10 / Juliol

2010

05 / Febrer

3€

2010

Cine

Any I / Número

3€

06 / Març 2010

Fermí Reixach, l’actor amb majúscules

Mar Coll i Nausicaa Bonnín: triomfar abans dels 30

EL CÓNSUL DE SODOMA

SPANISH MOVIE La comèdia de l’any

LOS CONDENADOS Premi de la crítica a Sant Sebastià

THE FROST Emocions gelades a Noruega

07 / Abril

3€

bre 2009

LES 2 VIDES D’ANDRÉS RABADÁN

SITGES 2009 La cita catalana amb el fantàstic

Any I / Número

03 / Desem

Àlex Brendemühl, l’assassí de la ballesta

L’atracció desconeguda

La por segons Balagueró i Plaza

Cine

Any I / Número

3€

bre 2009

02 / Novem

Cine

Any I / Número

3€

e 2009

01 / Octubr

Cine

Any I / Número

ESTACIÓ DE L’OBLIT

PREMIS GAUDÍ 2010 La catifa vermella

UN CATALÀ A SUNDANCE En directe des de Salt Lake City

LA BOMBA DEL LICEU Amb la mirada de carles Balagué

NOUS CINEMES GIRONA Barcelona està d’estrena

SERGI LÓPEZ El rostre omnipresent

LUNA CALIENTE L’última provocació de Vicente Aranda

COMPOSITORS CATALANS Els altres mestres del cinema

EL 3D A CATALUNYA Ja és una realitat

3€

any II

ero 12 número núm

octubre 2010

3€

‘IngrId’, intriga i fascinació UNA HORA MÁS EN CANARIAS

LOS OJOS DE JULIA

CINEMA VALENCIÀ El talent de la llum

MÀRQUETING ONLINE El futur del cinema?

E.S.O. Terror a l’institut

LOS PASOS DOBLES Isaki Lacuesta no descansa

any II

ero 13 número núm

novembre 2010

EDUARD FERNÁNDEZ Atrapat a ‘La mosquitera’

L’ART D’ADAPTAR

3€ any II

ero 14 número núm

e 2010 desembre desembr

3€

BRUC

un heroi de llegenda

CRUZANDO EL LÍMITE Emocions adolescents

NORA NAVAS Un èxit merescut

FESTIVALS CATALANS Bon cinema per tot el territori

FLOQUET DE NEU El rodatge en imatges

“BIUTIFUL” La cara fosca de Barcelona

EDMON ROCH Un productor d’èxit

L’ALTERNATIVA El festival des de dins

“ANIMALS” La nova aposta de l’ESCAC

any II

número 15

gener 2011

3€

BLOG

Tendra innocència PREMIS GAUDÍ TOTS ELS NOMINATS CATALUNYA PLATÓ UN PAÍS DE RODATGES MIL CRETINS VENTURA PONS & QUIM MONZÓ SALOMÓN SHANG CONTRA TOT I TOTHOM

10 IS S N 2013-5882

SITGES 2010 La festa anual del cinema fantàstic

MARÍA Y YO

Llibres que esdevenen films

Amor de pare

FLOQUET DE NEU

ACADÈMIA DEL CINEMA

Els secrets del guió

Arriba la festa d’estiu

any II

El terror fet a casa

9 772013 588004

Quim Gutiérrez, un atípic objecte del desig

número 16

febrer 2011

3€

Pa negre

PA NEGRE Una estrena molt literària BICICLETA, CULLERA POMA La lluita de Maragall segons Carles Bosch

BURIED L’últim fenòmen mundial

any II

número 17

març 2011

3€

any II

número 18

abril 2011

3€

Els Gaudí de

Ventura Pons

25 anys de cinema

L’ANY D’AGUSTÍ VILLARONGA I NORA NAVAS GUEST LA MIRADA DE GUERÍN LA NIT QUE VA MORIR L’ELVIS INTRIGA MÍSTICA LA VIDA SUBLIME VIATGE ÍNTIM I FAMILIAR FESTIVALS BERLÍN, SUNDANCE, ROTTERDAM

PREMIS GOYA PA NEGRE FA HISTÒRIA SERGI LÓPEZ REPÀS A UN ACTOR INCANSABLE ESTEVE RIAMBAU LA NOVA FILMOTECA, A PUNT RODATGES BARCELONA, ESCENARI HABITUAL

JAUME COLLET-SERRA

El somni americà DANIEL BRÜHL EL TALENT I LA JOVENTUT JUDITH COLELL I JORDI CADENA UN TÀNDEM D’ÈXIT CARLES TORRAS I RAMON TÉRMENS A MÀLAGA UNA MIRADA A BARCELONA AMB ELS ULLS DE MIREIA ROS

NOVA OFERTA DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL 11 edicions + DVD A ESCOLLIR PER NOMÉS 24€ pel·lícules a escollir: ELISA K, de Judith Collell i Jordi Cadena HEROIS, de Pau Freixas promoció vàlida fins a esgotar existències DVDs editats per:

contacte: 93 511 6690 / info@decine.cat / www.facebook.com/decine

Rodatge

Children’s Corner Durant el passat mes de maig, i en només deu dies, el director Xavier Berraondo (Ens veiem demà, Ventdelplà, Infidels) va rodar el film de terror Children’s Corner, la història d’una doctora, la Jara, que se encarrega de cuidar pacients esquizofrènics. La doctoratroba uns documents en els quals s’explica que els pacients que pateixen aquesta patologia, en realitat no tenen problemes mentals, sinó que estan sotmesos a forces paranormals. La Jara decideix investigar un petit grup de pacients tancant-los a casa seva. A partir d’aquest moment, començaran a succeir tot tipus fenòmens terrorífics i inexplicables. La filla de la doctora, morta fa anys a causa d’una leucèmia, apareixerà impedient la relació de la mare amb una nena amb qui té un afecte especial. Es tracta d’un thriller independent, de baix pressupost, protagonitzat per Ferran Albiol, Raúl Álvarez, Dafnis Balduz, Ferran Carvajal, Mercè Montalà, Miriam Planas, Clàudia Pons, Tània Sàrrias, Babeth Ripoll i Leyla Rodríguez. Tot i els recursos limitats,

Un thriller de terror de baix pressupost rodat al Baix Llobregat

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Berraondo afirma que “el gènere de terror té molt mercat i ja tenim molts compromisos, de fet aquesta és una pel·lícula escrita des de un principi d’una manera determinada, no és cinema d’autor en absolut, és cinema de gènere i per agradar al públic”. El Baix Llobregat, especialment el municipi de Gavà i les costes del Garraf, han estat les localitzacions del film. La intenció és estrenar-lo en el millor marc possible per una pel·lícula de por: el Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, que tindrà lloc del 6 al 16 d’octubre.

Direcció ¦ Xavi Berraondo Gènere ¦ Terror Producció ¦ 7d7 produccions, Carambola dreams Repartiment ¦ Ferran Albiol, Raúl Álvarez, Dafnis Balduz, Ferran Carvajal, Mercè Montalà

Codi 60 Codi 60, l’última pel·lícula de Carlos Martín Ferrera, va finalitzar el seu rodatge l’última setmana del passat mes de maig. Es tracta d’un thriller psicològic inspirat en un cas real, en què la protagonista és una jove agent del departament de furts dels Mossos d’Esquadra. Aquesta agent, l’Eva, fa temps que aspira a entrar al departament d’homicidis quan és reclutada per atrapar un assassí en sèrie que es dedica a matar dones grans. És així, que l’agent, mare soltera d’un nen de sis anys, haurà de compaginar la seva tasca per a caçar aquest assassí amb les obligacions pròpies d’una mare. Alhora, l’Eva haurà d’enfrontar-se, també, a en Xavi Vidal, l’inspector en cap dels Mossos, un home que sempre s’ha interposat en el seu camí d’arribar al departament d’homicidis. Codi 60 compta amb un repartiment encapçalat per Ana Allen, Nacho Fresneda, Mercè Castro, Ernesto Collado, Cristina Genebat i Mari Pau Pigem, entre d’altres. Per altra banda, val a destacar els dos guionistes d’aquesta tv-movie, Oriol Paulo (Los ojos de Julia) i

La lapidación de San Esteban Ja ha començat a Girona el rodatge de La lapidación de San Esteban (també es rodaran alguns exteriors a Niça). És el segon llargmetratge de Pere Vilà Barceló, que també firma el guió, després de dirigir l’any 2007 Pas a nivell. Vilà va mantenir una gran amistat amb el cineasta Joaquim Jordà, que va ser el seu professor a la universitat, i van escriure junts en diverses ocasions. El film és una producció de l’incansable Lluís Miñarro (Eddie

Blancanieves La productora catalana Arcadia Motion Pictures va anunciar a finals de juny l’inici del rodatge de la nova i esperada pel·lícula de Pablo Berger (Torremolinos 73), que sorprendrà amb una visió molt particular d’aquest conte popular. Blancanieves és una adaptació del conte dels germans Grimm, ambientada en l’Espanya dels anys 20. Pablo Berger, que també firma el guió, trasllada el relat universal a un imaginari castís amb una ambientació gòtica. La pel·lícula està protagonitzada per Maribel Verdú en el paper de la Madrastra, Ángela Molina, Daniel Giménez Cacho, Pere Ponce i Josep María Pou. Per al paper de Blancaneus compta amb les joves actrius Macarena García i Sofía

Lara Sendim (La Riera); i dins l’equip tècnic, José Luis Bernal com a director de fotografia. De la producció d’aquest film se n’ha encarregat Oberon Cinematogràfica en coproducció amb Televisió de Catalunya i Costa Oeste. Al seu torn, també hi ha col·laborat, amb una subvenció, l’ICAA. Segons el programa que es preveu, el film estarà acabat el proper mes de setembre.

Saeta) i David Pérez en coproducció amb la companyia francesa L´Age Dor. Està protagonitzada per Lou Castel, actor colombià de naixement però amb una llarga trajectòria a Itàlia i altres països europeus (El gatopardo, El amigo americano, Hotel du Paradís, Medea Milagro). La lapidación de San Esteban tindrà un alt contingut social, ja que tractarà temes com la soledat, la vellesa i l’assetjament immobiliari. Compta amb el suport de l’ICIC, Televisió de Catalunya, la Diputació de Girona i de la regió francesa Provence-Côte d´Azur. Juntoament amb Castel, els protagonistes seran Marie Payen i Luis Rego. El film explica la història d’Étienne, un vell que viu tancat a casa seva envoltat de tot tipus d’objectes que ha anat acumulant. Una síndrome de Diògenes de records d’un passat tràgic. La seva vida es veu afectada pel mòbbing de la propietària de la vivenda, amb l’objectiu de fer-lo marxar.

Oria (escollides en un càsting amb milers de participants a diferents punts de la península). El rodatge, iniciat a Madrid, recorrerà diverses localitats de Madrid i Barcelona (Sant Esteve Sesrovires, Vilanova i la Geltrú, Mataró, Susqueda-El Pasteral, Martorell o la ciutat de Barcelona) durant vuit setmanes.

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Crítica

la noche que no acaba

ava vs. gardner Anna Petrus

Torna l’Isaki Lacuesta dels origens, aquell que va donar-se a conéixer a través de l’aposta pel documental heteròclit i que ens descobria a un orferbre del cinema. En aquesta ocasió, el cineasta rastreja la vida de la gran actriu Ava Gardner i n’ofereix un retrat ancorat en la fascinació.

Direcció ¦ Isaki Lacuesta Gènere ¦ Documental Producció ¦ TCM (Turner Broadcasting System España S.L.) Estrena ¦ 8 de juliol

a noche que no acaba parteix de dues circumstàncies prou habituals en el cinema d’Isaki Lacuesta. D’una banda, de la fascinació del cineasta pels personatges llegendaris o que, d’alguna manera, formen part de l’imaginari popular. De l’altra, el fet que el projecte neixi d’un encàrrec, en aquest cas per part de la cadena de televisió TCM. Cineasta polièdric i heterodox, Lacuesta va escriure inicialment el guió de la pel·lícula per a què fos dirigida per un director nord-americà, de la mateixa manera que al llarg de la seva carrera ha col·laborat en l’escriptura de guions com Garbo, el espía d’Edmon Roch, però, finalment, va ser ell mateix qui es va posar a les regnes del projecte.

El film rastreja la trajectòria d’Ava Gardner i, més concretament, els períodes que va viure i treballar a Espanya a partir de la famosa biografia escrita per Marcos Ordóñez, Beberse la vida: Ava Gardner en España. Lacuesta fantasieja amb la possibilitat de trobar indicis de la vida personal de l’actriu a través dels personatges que va interpretar a la ficció en pel·lícules com La noche de la iguana (1964), La condesa descalza (1954), 55 días en Pekín (1963) o Pandora y el holandés errante (1951), rodada a la Costa Brava en indrets com Tossa i Lloret de Mar, una mica en la línea del que havia fet Mark Rappaport a Rock Hudson’s Home Movies (1992). En aquest sentit, el film combina amb l’enginy habitual del cineasta diferents formes d’entendre el documental, desde l’entrevista a personatges que la van conèixer de prop o que la van poder tractar durant els rodatges de les pel·lícules fetes a Espanya, fins a la recreació d’alguns episodis de la vida real de l’actriu, passant per

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

un estimulant diàleg entre les imatges d’una Ava Gardner jove, i amb el seu camí encara per recórrer, amb una Ava Gardner crepuscular, gairebé en el final de la seva trajectòria professional. Com ha comentat Isaki Lacuesta mateix, la pel·lícula està concebuda, doncs, des de la idea del collage i, sobretot, des de la recontextualització de les imatges amb l’objectiu de dotar-les de nous sentits diferents, talment com ja va fer en treballs com Las variaciones Marker (2008). Tanmateix, és cert que la pel·lícula pateix els efectes de l’excés de concessions al format televisiu al qual va invariablement destinada. La factura i la cadència del muntatge revelen la lluita del cineasta per portar el film al seu terreny sense decebre les exigències de la cadena que produeix el film. Aquesta escissió acaba passant necessàriament factura i La noche que no acaba brilla vertaderament només en alguns aspectes o passatges com ara en la seva estructura, en el mencionat diàleg entre l’Ava Gardner jove i l’Ava Gardner madura, i en la forma respectuosa amb la qual el cineasta convoca la presència del llibre en el qual es basa la pellícula. Charo López i Ariadna Gil són les encarregades de donar veu (a través d’una veu en oﬀ) a aquells fragments del llibre que ens expliquen les vicissituts de l’actriu. I potser convé remarcar aquí un dels moments més reveladors de la pel·lícula. En l’entrevista feta a Sílvia Marsó on explica els seus records de la diva, l’actriu comenta una de les frases dites per Ava Gardner, que més la van impressionar i que encara l’acompanya en la seva vida: “En aquesta professió, mai s’arriba”.

passi el que passi

La crisi sexual dels quaranta Hugo de Cominges

Robert Bellsolà signa una modesta comèdia catalana amb bones intencions que ha aconseguit fer-se un lloc a la gran pantalla.

Direcció ¦ Robert Bellsolà Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Aiguaviva Films Repartiment ¦ Marcel Tomàs, Carlotta Bosch, Sara Gálvez, Antonio de Matteo, Mireia Vallés Estrena ¦ 22 de juliol

es xarxes socials han passat a ser un instrument habitual i molt important en la promoció de qualsevol producte. Especialment en aquest cas. Passi el que passi s’autodenomina al seu Facebook (que compta a l’hora d’escriure aquestes línies amb 6.177 fans) com una “comèdia indie catalana”, una afirmació ben certa. També es vanagloria de que no ha rebut cap subvenció (tot i que la van demanar, segons apareix sobreimprès a l’inici del film). Sense entrar a valorar els criteris que determinen l’adjudicació d’una subvenció, s’ha de remarcar que la producció del llargmetratge (a càrrec d’Aiguaviva Films) no sembla haver estat massa costosa, ja que bàsicament està rodat a interiors i en algun camí rural d’Aiguaviva, i compta amb uns actors desconeguts. El punt de partida del director i guionista Robert Bellsolà és atractiu. L’Àlex és un escriptor en crisi que ronda els quaranta i que vol signar un guió autobiogràfic en el que el seu objectiu serà aconseguir fer sexe amb la seva dona quatre vegades al llarg d’un cap de setmana. Tot i que a priori això sembli cosa fàcil, tot un seguit de personatges secundaris (la seva filla petita, força repel·lent, els seus cunyats desesperats per tenir un fill, o una sèrie d’amics molt pintorescos, des del que acaba de ser abandonat per la dona fins a l’agent “putero”) dificultaran de manera considerable la seva fita. L’inici de la cinta ens mostra el protagonista (un correcte Marcel Tomàs) amorrat a l’ordinador, començant a escriure aquesta història. Una de les normes que s’autoimposa és no reescriure res. La

narració dels fets que li succeeixen és el que veiem a la pantalla, però de tant en tant ens trobem amb talls de l’Àlex on fantasieja amb escenes alternatives pel seu guió. Aquests incisos són un encert i insuflen una mica de pols a la trama. Però el que comença amb bon peu no triga en degenerar a causa d’un guió que es dilueix, algunes situacions inversemblants i uns actors no gaire encertats (exceptuant el protagonista, afortunadament). El més irònic de tot és que l’Àlex no deixa de teoritzar sobre les qualitats d’un bon guió segons un dels mestres d’aquest gènere: en Syd Field. I malgrat que es rebel·la contra els principals manaments “fieldians”, en Robert Bellsolà sembla entossudit en fer el mateix que el seu protagonista i anar a la seva. Tot i així, podem trobar alguns passatges divertits, com tots els de la parella que no para de cardar al cotxe, o les escenes on apareix el cunyat italià. La música, amb cançons d’Els Amics de les Arts, Miqui Puig i The Pepper Pots, entre d’altres, és un altre dels punts destacables d’una pel·lícula que podia haver estat molt més del que és. La part final, en la que tot s’accelera, no serveix per redreçar una comèdia nostrada i ben intencionada. Però té molt de mèrit aconseguir estrenar en sales comercials una producció d’aquestes característiques. Segurament el gran número de seguidors del Facebook han estat la clau de tot plegat, i això pot donar esperances a que altres propostes de característiques similars puguin arribar a les grans pantalles.

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Crítica Le quattro volte

Paul

Ara que tots estem a l’aguait de veure la darrera obra de Terrence Malick, on es mira el misteri de la vida i la creació de l’univers, Le quattro volte és una peça de referència per mesurar l’obra magna del director nord-americà. Perquè la pel·lícula de Frammartino és una exquisida peça d’orfebreria cinematogràfica que també contempla, amb molta humilitat, si no el sentit de la vida, sí el seu decurs. Le quattro volte se situa a un petit poblet de les muntanyes calabreses però podria succeir a qualsevol àrea rural aïllada perquè el que contempla el director no es més que la quotidianitat, l’anar i venir rutinari d’un petit grup de persones i animals. La primera peculiaritat de la proposta és que inclou, amb la mateixa naturalitat que recull detalls íntims o fets banals, les anades i vingudes d’aquest a un altre món, la mort i naixement d’homes i bèsties, tot puntejant-lo mitjançant oﬀ visual o el·lipsi d’eficàcia provada que marquen el pas del temps i el ritme de la pel·lícula. La segona peculiaritat és l’estranya habilitat del director per recollir amb aparent senzillesa allò que semblava inaprehensible. Així, més enllà del fum de la carbonera, del bosc nevat o de la doble caiguda del tronc (que revelen la paciència i precisió d’un documentalista), Frammartino sap recollir els moviments atzarosos de les cabres per a què tinguin sentit a l’argument, i també composar grans plans seqüència que resumeixen amb ironia i sinceritat les contradiccions del nostre món. Tant se val si la seqüència del camí on successivament passa la processió, on el gos ataca l’endarrerit, el camió té l’accident i les cabres es dispersen fins ser la darrera visió del pastor agonitzant és més o menys elaborada o improvisada (voldria saber-ho!). En qualsevol cas, la naturalitat prima. En definitiva, igual que el pastor que prenia la pols dissolta o l’arbre que, com a carbó, cremarà per escalfar a aquells que el tallaren, tots som pols i a la pols tornarem. L’italià crea una poètica que Malick pot igualar però amb una humilitat tal vegada singular.

Com a ingredients bàsics tenim, per una banda, els anglesos Simon Pegg i Nick Frost, segurament la parella còmica actual per excel·lència, amb títols com Zombies Party (Shaun of the Dead, 2004) o Arma Fatal (Hot Fuzz, 2007); per altra banda ens trobem amb Gregg Mottola, director clau per entendre la nova comèdia nord-americana, amb treballs com Supersalidos (Superbad, 2007) o Adventureland (2009); i per mesclar-ho tot, la nova gran estrella ianqui d’aquest tipus de pel·lícules: Seth Rogen. De la mescla en surt Paul, una molt bona comèdia que parodia les pel·lícules de ciència-ficció, les de tota la vida, les dels extraterrestres que arriben al nostre planeta. Paul transpira un humor intel·ligent i perspicaç, cada gag i cada cita tenen una raó de ser. Les referències afloren a cada pla i no falten les picades d’ullet i els homenatges a cintes clau d’aquest gènere, com Encuentros en la tercera fase (Close Encounters of the Third Kind, 1977) o E.T (1982). A través dels dos personatges principals, Graeme i Clive –interpretats per Pegg i Frost- Mottola realitza un recorregut per la subcultura popular nord-americana que gira a l’entorn dels còmics de superherois i el culte derivat de les pel·lícules de Spielberg o Lucas, entre altres aspectes. I és que la parella protagonista són dos fanàtics dels còmics i dels ovnis –dos nerds- que topen amb un extraterrestre molt poc convencional: Paul. Paul és políticament incorrecte, excèntric i groller, però Seth Rogen, que li posa la veu, aconsegueix convertir-lo en una criatura carismàtica ja en les primeres escenes. Graeme i Clive hauran d’ajudar l’alienígena, que és perseguit per forces governamentals sense escrúpols. La pel·lícula disposa d’un inici molt prometedor i la majoria de gags funcionen a la perfecció. Conté algunes mencions específiques que només captarà el públic més geek, però són una minoria enfront l’humor adreçat a tots els públics. I precisament peca d’això. El punt negatiu del film és que intenta abraçar una audiència molt àmplia, que provoca que al final es perdi en massa convencionalismes i s’opti per primar l’aspecte nostàlgic per sobre del purament humorístic.

Director ¦ Michelangelo Frammartino

Direcció ¦ Gregg Mottola

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Comèdia

Producció ¦ Invisibile Film, Ventura Film, Vivo Film, Essential Filmproduktion

Producció ¦ Universal Pictures, Relativity Media, Working Title Films

Repartiment ¦ Giuseppe Fuda, Bruno Timpano, Nazareno Timpano

Repartiment ¦ Simon Pegg, Nick Frost, Kristen Wiig, Jason Bateman, Sigourney Weaver

Antoni Peris

Sergi Ribé

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Joves crítics de LA CASA DEL CINE

Caballeros, princesas y otras bestias

La sombra de los otros

Hi ha algunes persones amb molta sort, i si no que li diguin a David Gordon Green, director de la comèdia “junkie” per excellència d’aquests darrers anys com és Pinneaple Express (2008) on apareixia el seu “colega” Danny McBride, un dels comediants més emergents del moment, i aprofitant-se també de dos dels titans més importants de la comèdia americana, Seth Rogen i Judd Apatow . A Your Highness, títol irònic com el que més, és molt fàcil trobar-hi referents en pel·lícules com Shrek (2001) on l’evolució de la figura de l’antiheroi es converteix en el centre d’atenció, i els malvats no són més que una excusa per mostrar que fins els més escèptics es poden arribar a convertir en allò que no imaginaven i, per descomptat, apareixen les figures dels secundaris com una de les principals atraccions humorístiques. Protagonistes d’acudits inadequats i d’un to més aviat políticament incorrecte són els personatges principals; un príncep egoista i malcarat converteix el seu germà en objecte de les seves burles degut a la seva situació d’inferioritat respecte a ell, i trobarà el camí a l’heroïcitat de manera casual tot just quan és obligat a acompanyar-lo en la que serà la seva primera missió. El problema principal resideix en la manca de recursos utilitzats a l’hora de trobar l’humor a les situacions, derivant inevitablement en una repetició incansable d’acudits grollers massa trivials que acaben per avorrir l’espectador més optimista, degut probablement a l’abús de la improvisació per part dels actors. De totes maneres no es pot negar que hi ha algun o altre moment divertit, no es pot pas oblidar que els improvisadors són entre d’altres, Natalie Portman i James Franco, i que el simple fet de veure’ls en un projecte tan radicalment diferent d’aquells en què estan habituats a participar, serà per a alguns curiosos una atracció més a l’hora de d’animar-se a veure-la.

Cara és una psiquiatra especialitzada en casos extrems que troba fascinant la dissociació de personalitat que sofreix l’Adam, i no dubta ni un moment en tractar-lo, sense saber que el seu pacient amaga molt més del que sembla a primera vista. Aquesta és la premissa de la que parteix Shelter, el salt “hollywoodenc” del tàndem suec format per Mans Marlind i Björn Stein, dos noms que encara no són gaire coneguts dins el món cinematogràfic però que poc a poc estan aconseguint fer-se un lloc a la meca del cinema. Prèviament ja havien treballat dins el camp del thriller amb el seu primer i gens despreciable llargmetratge Storm (2005) on barrejaven a parts iguals drama, acció i fantasia, cosa que es correspon de manera força semblant en aquest segon projecte. Shelter compta a més amb la col·laboració d’actors de la mida de Julianne Moore i Jonathan Rhys Meyers i surt de la ment creativa de Michael Conney, guionista de la celebrada Identity, assegurant com a mínim una victòria des d’un punt de vista comercial. Tot i això, la manca de coherència en alguns aspectes de la trama i l’evolució després de la primera meitat, no deixa de decebre les expectatives creades en un principi; així, el que es presentava com un joc psicològic força enrevessat encara que no massa sorprenent, perd la seva força en favor d’un discurs religiós i uns personatges fantàstics que no fan més que restar-li credibilitat al to de la història. Cal destacar la interpretació del personatge principal, Adam, a càrrec de Rhys Meyers, que passa amb una facilitat sorprenent de la violència més esguerrada a la innocència d’un nen pràcticament en segons, sense dubte un paper que li escau prou bé. L‘estètica és un altre punt que juga a favor del film, que deixa entreveure la destresa de qui sap jugar intel·ligentment amb les diferents possibilitats que ofereixen les llums i les ombres combinades amb aquelles pauses plenes de misteri i angoixa.

Títol original ¦ Your Highness

Títol original ¦ Shelter

Direcció ¦ David Gordon Green

Direcció ¦ Mans Marlind, Björn Stein

Gènere ¦ Aventures

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ Stuber Productions, Universal Pictures

Producció ¦ Nala Films, Macari, Edelstein, Nala Investments, Shelter Productions

Repartiment ¦ Danny McBride, Natalie Portman, James Franco, Zooey Deschanel

Repartiment ¦ Julianne Moore, Jonathan Rhys Meyers, Jeffrey DeMunn, Frances Conroy

Elena González

Elena González decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Acadèmia

Festa d’Estiu del Cinema Català La Festa d’Estiu que organitza l’Acadèmia del Cinema Català ha arribat aquest any a la seva tercera edició amb la mateixa voluntat de reunir a les entitats i professionals del nostre cinema en una festa, amb prop de 500 convidats del sector, on es van celebrar els èxits aconseguits pel cinema català. L’actriu Mercè Llorens, de la mà del President de l’Acadèmia del Cinema Català Joel Joan, va fer de mestra de cerimònies d’una festa amb moltes cares conegudes del sector cinematogràfic català. Actors, directors i productors es van congregar el passat 22 de juny als jardins del Palau de Pedralbes per a celebrar els èxits del nostre cinema. En el transcurs de l’acte es van reconèixer les produccions premiades durant l’any a festivals de fora de Catalunya. Aquest any, fins a 30 pel·lícules de producció catalana han obtingut un total de 106 premis en diferents categories de nombrosos certàmens fora de Catalunya. A més, es van donar a conèixer les pel·lícules catalanes que s’estrenaran durant els mesos que queden de l’any 2011. Es van projectar els tràilers de les 15 estrenes previstes per la temporada de tardorhivern. Tanmateix, l’Acadèmia del Cinema Català va reconèixer dues grans figures de la comunicació i el cinema del nostre país: Elisenda Nadal, històrica directora de la revista Fotogramas, i Ramon Colom, un dels propietaris i programador del Cinema Alexandra de Barcelona.

PEL·LÍCULES PREMIADES EN FESTIVALS INTERNACIONALS 2010-2011: TÍTOL PEL·LÍCULA

DIRECTOR

Aita

Jose Mª Orbe

Al final de l’escapada

Albert Solé

Bestezuelas

Carlos Pastor

Bicicleta, cullera, poma

Carles Bosch

Biutiful

Alejandro G. Iñárritu

Blog

Elena Trapé

Buried (enterrat)

Rodrigo Cortés

Caracremada

Lluís Galter

Catalunya Über Alles!

Ramon Térmens

Chico & Rita

Fernando Trueba, Javier Mariscal, Tono Errando

Cuchillo de palo

Renate Costa

El gran Vázquez

Óscar Aibar

Elisa K

Jordi Cadena, Judith Colell

Estigmas

Adán Aliaga

Fake Orgasm

Jo Sol

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Foto de família de tots els premiats en festivals de fora de Catalunya

Finisterrae

Sergio Caballero

Herois

Pau Freixas

I Want to be a Soldier

Christian Molina

La mosquitera

Agustí Vila

La sombra del sol

David Blanco

La vida empieza hoy

Laura Mañá

Lo más importante de la vida es no haber muerto

Marc Recuenco, Olivier Pictet, Pablo Martín

Lope

Andrucha Waddington

Maria y yo

Félix Fernández de Castro

Medianeras

Gustavo Taretto

Mercado de futuros

Mercedes Álvarez

Pa negre

Agustí Villaronga

Pájaros de papel

Emilio Aragón

Uncle Boonmee who can Recall his Past Lives

Apichatpong Weerasethakul

Xtrems

Abel Folk i Joan Riedweg

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Acadèmia La popular Aina Clotet, protagonista d’Elisa K

Francesc Colomer, l’inoblidable Andreu de Pa negre

Fotografies: Òscar Orengo El cineasta Agustí Villaronga, un dels personatges de l’any

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Lluís Miñarro, productor incansable d’Eddie Saeta

Part de l’equip de Pa Negre, encapçalat per Agustí Villaronga i Isona Passola

estrenes tardor-hivern 2011: TÍTOL

DIRECTOR/A

Catalunya Über Alles!

Ramon Térmens

El secret dels 24 esglaons

Santiago Lapeira

Espera un milagro

Gemma Ventura

Eva

Kike Maillo

Floquet de Neu

Andrés G. Schaer

Medianeras

Gustavo Taretto

Mientras duermes

Jaume Balagueró

Open 24

Carles Torras

Orson West

Fran Ruvira

Pecats

Diego Yaker

[Rec]3. Génesis

Paco Plaza

Road to Nowhere

Monte Hellman

Transgression

Enric Alberich

Veus des de Moçambic

Susana Guardiola i Françoise Polo

Wrinkles

Ignacio Ferreras

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Taquilla

Un mes de superproduccions fluixes i petites sorpreses Pau Brunet

Durant el període del 23 de maig al 19 de juny s’han recaptat 34,1M€ i un estimat d’espectadors que se situa als 5,16 milions. No ha estat un moment molt excepcional a la taquilla perquè no s’han aconseguit xifres superiors al mateix període de l’any passat ni en recaptació ni en espectadors. El conjunt ha estat molt inestable, sense grans pluges d’estrenes però amb bons manteniments de les pel·lícules que sí tenien bons comentaris. Les pel·lícules més comercials d'aquest període han estat: Títol

Recaptació

Espectadors

Piratas del Caribe 4 (Disney)

10.5M€

1.520.000

X-Men: Primera Generación (Fox)

4.81M€

754.000

Midnight in Paris (Alta)

3.24M€

506.000

Insidious (Aurum)

2.92M€

452.000

Kung Fu Panda 2 (Paramount)

2.15M€

303.000

Les decepcions han vingut de la mà dels coneguts com a “blockbusters”. Piratas del Caribe 4, tot i les enormes xifres, no va marcar-se cap rècord, però veient el comportament de les altres estrenes, Disney pot estar molt content dels seus resultats, cosa que no poden dir ni Fox amb X-Men: Primera generación, ni Paramount amb Kung Fu Panda 2. La cinta de superherois es va estrenar amb una campanya molt forta a nivell mediàtic, era l’única gran estrena del moment però només es va poder col·locar a la segona posició amb prop de 2,3M€ i 350.000 espectadors. Com a recaptació d’un producte d’aquestes mides no era una gran xifra, sobretot si es compara amb altres mercats. L’esperança estava en els bons comentaris i crítiques, però les caigudes de les dues següents setmanes han estat molt fortes. No té opcions a quedar en una bona posició respecte als passats capítols de la saga. El cas de Kung Fu Panda 2 encara ha estat pitjor, no només per la xifra d’estrena de 2,15M€, sinó perquè el tipus de film animat que

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

és està més acostumat al gran èxit que a una dada tan mediocre. Queda lluny del que va fer el primer film i del que han fets films como Shrek o Madagascar, les quals van obtenir més del doble d’audiència. Tampoc s’apropa a les xifres d’Enredados, i sí ho fa a estrenes més petites i menys ambicioses com Rango, Rio o Gnomeo y Julieta. A més, aquest resultat al nostre país ha estat dels més baixos a tot el món. Té opcions a un cert manteniment ja que és un producte familiar i coincideix amb les vacances. En aquest aspecte, toca mencionar el que està passat amb el 3D. El format estrella per a molts està perdent empenta de forma molt exagerada. En els casos de Piratas i Kung Fu Panda, la presència d’espectadors en el 3D és la meitat que en els sistemes tradicionals 2D. Les recaptacions ja no són les que eren i el 2D fa més diners i té millors manteniments que el 3D, que ràpidament crear rebuig. Segurament toca meditar i valorar què s’està fent malament. Precisament, la gran sorpresa del mes ha estat un producte petit, poc costós, rodat en format tradicional i d’un gènere tan clàssic

com és el terror de casa encantada. Insidious va aconseguir a la seva estrena una xifra de 1,55M€ amb només 270 cinemes, quasi la meitat del que estaven estrenant els grans films de passades setmanes. Aurum és la seva responsable i afirmava que la xifra ha estat una sorpresa fins i tot per a ells. L’avantatge del film era el seu atractiu, clara imatge de terror que es transmetia a tots els seus elements de venda. A més, venia d’un gran èxit als Estats Units. A la segona setmana només va caure un 42% fins els 890.000€ i ha arribat als 2,92M€ acumulats. En el terreny del cinema més pensat per a audiències adultes és on s’han assolit més èxits. Dos dels més destacats són les coproduccions amb Espanya, Midnight in Paris i Un cuento chino, totes dues estrenades per Alta Films. La primera ja supera els 5,55M€ en sis setmanes en cartell i no para. La segona es va estrenar l’últim cap de setmana analitzat i ho va fer amb 403.000€ en 120 cinemes, deixant la segona millor xifra per cinema de tota la cartellera.

de l’estrena de Piratas 4. Ningú es va atrevir a estrenar res amb molta força i per aquesta raó el film es va fer notar molt més i va despertar interès. El nostre país té un interès general en el cinema francès i les xifres de Pequeñas mentiras en són una bona mostra. En un mes ja porta acumulats 1,12M€ camí de 1,35M€. Serà el segon gran èxit de A Contracorriente després de Bienvenidos al Sur amb la que va recaptar més de 1,4M€.

X-Men: Primera generación

La francesa Pequeñas mentiras sin importancia

En aquesta línia, és destacable l’èxit de la producció francesa Pequeñas mentiras sin importancia, que distribueix l’empresa catalana A Contracorriente i que s’ha convertit en el “sleeper” de la temporada. La pel·lícula va sortir amb 130 còpies just després

En aquest aspecte també s’ha de mencionar la bona acollida que va tenir el “thriller” singular Hanna. La modesta coproducció entre Estats Units i Alemanya es va estrenar de forma limitada amb 195 cinemes i va recaptar uns sòlids 421.000€. Tot i això, a la segona setmana va caure un 47%, i és que Hanna no és un “thriller” clàssic i això s’ha notat en el boca-orella. Com a fracàs estrepitós, la comèdia ¡Qué dilema! que Universal estrenava amb força desconfiança, ja que era d’esperar que sospitessin que el film tenia poc a rascar. La van estrenar amb 187 còpies i només va recaptar 187.000€, és a dir, uns molt pobres 1.000€ per còpia. Durant les dues següents setmanes ha caigut molt i no arriba als 400.000€ de total. Tampoc han estat grans èxits el drama El castor ni la romàntica Algo prestado. Totes dues estrenades per Aurum i amb més de 200 còpies. La primera va ingressar 188.000€ el seu primer cap de setmana i la segona, 355.000€.

El cinema estatal brilla amb les coproduccions En el món del cinema espanyol els dos grans èxits han estat les coproduccions Midnight in Paris i Un cuento chino. El grup català Mediapro és el responsable màxim de la producció de Midnight in Paris, de la qual a més portava la seva distribució internacional. La cinta ja ha estat venuda a tot el món i en aquesta primera etapa l’èxit ha estat enorme. A Espanya supera els 5,55M€ i les dades del mercat nord-americà són extraordinàries. Va començar amb dues setmanes de forma molt limitada, menys de cinquanta cinemes, però amb les sales més plenes des de l’estrena d’El discurs del rei. Això va donar corda a Sony, distribuïdora americana de la pel·lícula, a ampliar el nombre de cinemes, que ara és de més de mil. La cinta porta ja quatre setmanes al “top10”, amb una important pluja de milions que ja suma quasi 16M€. A nivell global el film porta acumulats més de 30M€. La resta d’estrenes nacionals han estat força pobres. Mami Blue es va estrenar amb 8.117€ a 16 cinemes (507€ per sala) i a la

segona setmana es desplomava un 80% fins a un total de 13.450€. El cinema estatal ha recaptat en aquest període una xifra de 3,83M€ i va camí d’un total anual de 51M€, un 70% més que en els primers sis mesos de l’any passat.

Midnight in Paris segueix imparable

decine 21¦juliol - agost 2011

DVD's

Blog

En 80 días

Direcció ¦ Elena Trapé

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Escándalo Films

Repartiment ¦ Sara Gómez, Candela Antón, Irene Trullén, Alada Vila, Anna Castillo, Lídia Torrent

Blog explica la història d’un grup de noies de 15 anys, de classe mitjana-alta, amb un pla secret i un objectiu comú ¦ la necessitat de viure emocions fortes que les distingeixin de la resta. El film,una producció d’Escándalo Films, destaca per la credibilitat del seu llenguatge i la incorporació de nous llenguatges audiovisuals.

L’Axun és una dona de 70 anys que acudeix a l’hospital per cuidar l’exmarit de la seva filla. La seva sorpresa serà enorme en adonar-se que la dona que cuida al malalt del costat és la Maite, la seva gran amiga de l’adolescència. Aviat seran conscients que la química entre elles segueix intacta.

Dispongo de barcos

La vida útil

Direcció ¦ Juan Cavestany

Direcció ¦ Federico Veiroj

Gènere ¦ Comèdia dramàtica

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Abeju2, El Torreón, Juan Cavestany

Producció ¦ Cinekdoque, Mediapro, Versátil Cinema

Repartiment ¦ Antonio de la Torre, Roberto Álamo, Diego París, Andrés Lima, Juanjo del Rey

Repartiment ¦ Jorge Jellinek, Manuel Martinez Carril, Paola Venditto

Quatre homes passegen per una ciutat estranya procurant evitar-se i escoltant veus llunyanes. Finalment, es troben i surt a la superfície alguna cosa semblat a un misteriós passat comú. Els quatre necessiten sortir del seu aïllament per raons diferents, però totes elles relacionades amb el desig de posar límit a la seva bogeria.

Jorge té 45 anys, viu amb els seus pares i treballa en una cinemateca des de fa 25 anys. Exerceix tasques tècniques, de programació, i condueix un programa de ràdio sobre cinema. La cinemateca està en una situació cada vegada més crítica i Jorge es queda sense feina. La vida útil explica com Jorge ha d’adaptar-se a un món nou.

Amer

Sin retorno

Direcció ¦ Hélène Cattet, Bruno Forzani

Direcció ¦ Miguel Cohan

Gènere ¦ Thriller psicològic

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ Anonymes Films, Tobina Film

Producció ¦ Castafiore Films, Haddock Films, Tornasol Films

Repartiment ¦ Marie Bos, Delphine Brual, Harry Cleven, Bianca Maria D’Amato, Cassandra Forêt

Repartiment ¦ Leonardo Sbaraglia, Federico Luppi, Martín Slipak, Luis Machín, Bárbara Goenaga

Construïda a partir de fragments i sense diàlegs, Amer penetra en la vida d’una nena que és observada pel forat del pany d’una porta. Aquesta pel·lícula de Cattet i Forzani és l’exemple perfecte de film experimental i d’impecable factura que avança a cop de sensacions, sempre filmades a flor de pell.

El último verano

Un jove ciclista mor atropellat per un automòbil. El culpable fuig sense deixar rastre. Però el pare de la víctima, amb el suport dels mitjans de comunicació, exigeix que es trobi el responsable i es faci justícia. Una sèrie de fets fortuïts i uns magistrats contaminats per l’opinió pública faran que un home innocent s’assegui al banc dels acusats.

En un mundo mejor Títol original ¦ Haevnen

Títol original ¦ 36 vues du Pic Saint-Loup Direcció ¦ Jacques Rivette

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Les Films du Losange

Producció ¦ Danish Filminstitute, Danmarks Radio, Film Fyn, Film i Väst, Memfis Film, Nordisk Film & TV-Fond, Sveriges Television, Swedish Film Institute, Trollhättan Film AB, Zentropa International

Repartiment ¦ Jane Birkin, Sergio Castellitto, André Marcon, Jacques Bonnaffé

Repartiment ¦ Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm, Ulrich Thomsen, William Jøhnk Nielsen, Markus Rygaard

Gènere ¦ Comèdia dramàtica

Durant els inicis del “tour” estiuenc d’una companyia, el propietari i fundador d’un petit circ mor de manera sobtada. Per poder salvar la temporada, la companyia decideix proposar a la seva filla Kate que entri a formar part del mateix. Encara que ella es va desvincular quinze anys enrere, decideix acceptar i acompanyar-los.

Direcció ¦ Susanne Bier

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Anton és un metge danès que treballa en un camp de refugiats d’un país Africà que està en guerra. La seva dona i el seu fill Elia viuen a Dinamarca. El nen és maltractat a l’escola pels seus companys i se sent aïllat fins que arriba al col·legi Christian, un nen orfe de mare que expressa el seu dolor per mitjà de la violència.

La Cuadrilla

Mi nombre es Joe

Títol original ¦ The Navigators

Títol original ¦ My Name Is Joe

Direcció ¦ Ken Loach

Gènere ¦ Drama social

Producció ¦ Parallax Pictures, Road Movies Filmproduktion, Tornasol Films, Alta Films

Producció ¦ Coproducció Gran Bretanya - Espanya - Alemanya - França

Repartiment ¦ Dean Andrews, Tom Craig, Joe Duttine, Steve Huison, Venn Tracey

Repartiment ¦ Peter Mullan, Louise Goodall, Gary Lewis, David McKay, Anne Marie Kennedy

Reedició del film de Ken Loach sobre la privatització de l’empresa ferroviària British Rail. Els treballadors es troben davant un dilema ¦ acatar les noves normes de la companyia o acceptar l’acomiadament i passar a engrossir les llistes de les agències de treball temporal.

Joe és a l’atur. Després de ser un alcohòlic durant anys, ha aconseguit deixar de beure i dedica bona part del temps a entrenar al pitjor equip de futbol de Glasgow. Ajuda també a una parella de joves drogoaddictes que tenen un fill. A casa d’aquests coneix la Sarah. Reedició en DVD.

Felices dieciséis

Pan y rosas

Títol original ¦ Sweet Sixteen

Títol original ¦ Bread and Roses

Direcció ¦ Ken Loach

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Drama social

Producció ¦ Sixteeen Films Ltd., Road Movies Filmproduktion, Tornasol Films, Alta Producción

Producció ¦ Parallax Pictures, Road Movies Filmproduktion, Tornasol Films, Alta Films

Repartiment ¦ Martin Compston, Annmarie Fulton, William Ruane, Michelle Abercromby, Michelle Coulter

Repartiment ¦ Pilar Padilla, Adrien Brody, Elpidia Carrillo, George López, Alonso Chávez

Liam és a punt de fer setze anys, i Jean, la seva mare, sortirà de la presó a temps per celebrar-ho. Liam somia amb la vida familiar que mai ha tingut, amb una llar per a la seva mare, la seva germana Chantelle i per a si mateix, fora de l’abast de tipus com Stan, la parella de la seva mare, i del seu propi avi, un ésser mesquí. Reedició en DVD.

Maya i Rosa són dues germanes mexicanes que treballen, en condicions d’explotació, com a senyores de fer feina en un edifici d’oficines del centre de Los Angeles. Una trobada amb en Sam, un apassionat activista nord-americà, canviarà les seves vides. Reedició en DVD.

Primos

Carne de neón

Direcció ¦ Daniel Sánchez Arévalo

Direcció ¦ Paco Cabezas

Gènere ¦ Comèdia

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ Atípica Films, Mod Producciones

Producció ¦ Coproducció Espanya - Argentina - França - Suècia

Repartiment ¦ Quim Gutiérrez, Raúl Arévalo, Adrián Lastra, Inma Cuesta, Antonio de la Torre

Repartiment ¦ Mario Casas, Vicente Romero, Macarena Gómez, Ángela Molina, Darío Grandinetti, Blanca Suárez

La Yolanda ha deixat plantat al seu promès Diego cinc dies abans del casament. Què ha de fer per superar-ho? Presentar-se a l’església el dia de del casament per si ella es penedeix? Emborratxar-se amb els seus cosins? Anar amb ells a les festes del poble on estiuejaven de petits i intentar recuperar la Martina, l’amor de la seva adolescència? Totes les opcions són bones.

El Discurso del Rey

En Ricky ha sobreviscut al carrer a força de tripĳocs des que va ser abandonat als dotze anys. La seva vida s’ha desenvolupat al costat de prostitutes, proxenetes i “yonkis”, amb els quals hi té força relació. Ara, amb 23 anys i davant la imminent sortida de la presó de la seva mare, en Ricky decideix engegar un prostíbul, l’Hiroshima Club.

También la lluvia

Títol original ¦ The King’s Speech Direcció ¦ Tom Hooper Gènere ¦ Drama biogràfic

Direcció ¦ Icíar Bollaín

Producció ¦ UK Film Council, The Weinstein Co., Momentum Pictures, Aegis Film Fund, Molinare London, Filmnation Entertainment

Gènere ¦ Drama social

Repartiment ¦ Colin Firth, Helena Bonham Carter, Geoffrey Rush, Michael Gambon, Guy Pearce

Repartiment ¦ Luis Tosar, Gael García Bernal, Karra Elejalde, Juan Carlos Aduviri, Raúl Arévalo

El duc de York es va convertir en rei de Gran Bretanya amb el nom de Jordi VI, després de l’abdicació del seu germà gran, Eduard VIII. La seva tartamudesa, que constituïa un gran inconvenient per a l’exercici de les seves funcions, el va portar a buscar l’ajuda de Lionel Logue, un expert logopeda.

Producció ¦ Morena Films

Cochabamba (Bolívia), any 2000. Sebastián i Costa s’han proposat fer una pel·lícula sobre Cristòfol Colom i el descobriment d’Amèrica. Mentre que Sebastián, el director, pretén desmitificar al personatge presentant-lo com un home ambiciós i sense escrúpols, a Costa, el productor, només li importa ajustar la pel·lícula a un modest pressupost.

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Actualitat

La nova pel·lícula de Cesc Gay

El director català prepara un nou projecte

Una pistola en cada mano és el títol que portarà la nova pel·lícula del director català Cesc Gay, una comèdia adulta que presenta la vida de vuit homes que travessen la crisi dels 40. Impossible Films va anunciar aquest nou projecte aprofitant la plataforma que proporcionava el Festival de Canes el mes passat. Segons va indicar Gay, el film buscarà allò graciós i allò patètic, però també hi haurà tendresa i emocions. De totes maneres, el més destacat d’aquesta pel·lícula és la intenció que tenen els seus responsables per innovar en un format d’estrena que col·loqui el film disponible de forma online a tot el món. Aquesta pel·lícula, que compta amb un pressupost de 2,2 milions d’euros, ja ha venut els drets d’antena a Televisió Espanyola i a Televisió de Catalunya. El seu rodatge està previst que s’iniciï el proper octubre, i la seva estrena durant la primera meitat del 2012. Actualment, Cesc Gay està treballant amb l’adaptació de la sèrie de Cromosoma Les tres bessones, un llargmetratge de dibuixos animats que es titularà La màquina del món. Durant el període de producció d’aquesta pel·lícula d’animació, el director combinarà la seva feina amb la realització d’Una pistola en cada mano.

‘Sonata per a violoncel’, a París El llargmetratge de KaBoGa que ha volgut fer visible la fibromiàlgia a partir d’un projecte que s’ha finançat amb un sistema micromecenatge, va estar a París per participar al Festival Diﬀérent! L’autre Cinéma Espagnol. El festival francès va celebrar la seva quarta edició del 15 al 21 de juny per a promocionar la indústria cinematogràfica espanyola amb especial interès per la seva diversitat cultural i lingüística. És així que París va esdevenir durant uns dies un punt de trobada per a diferents productores espanyoles i institucions que participen en l’audiovisual com la Commission du Film d’Ile-de-France, l’ICAA, Variety, PromoMadrid, l’ICIC, Catalan Films, etc. Sonata per a violoncel, d’Anna Maria Bofarull, ha estat una de les set pel·lícules finalistes per a participar al Small is Biútiful, una trobada que s’organitza sota el marc del festival entre professionals del sector per a produccions independents de cinema d’autor. En total són sis ficcions i un documental els projectes que s’han presentat en aquesta secció. Entre ells, Brava, de Roser Aguilar, Caníbal, de Manuel Martín Cuenca, Carnaval, carnaval, d’Àlex Brendemühl, Hielo, d’Álvaro Giménez, Seis días de agosto, de José Mari Goenaga i Jon Garaño, i Una pistola en cada mano, de Cesc Gay.

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

La nova edició de Gamelab a Barcelona L’última edició de Gamelab, la fira del Videojoc de més ressò i reconeixement a nivell europeu, va tenir lloc del 29 de juny a l’1 de juliol a la capital catalana. La VII edició d’aquesta fira va reunir, per primera vegada a Barcelona, els creadors i professionals, nacionals i internacionals, més influents del sector de l’oci interactiu. A dia d’avui, el món del videojoc és la indústria cultural de major impacte econòmic i expansió social i cultural. Durant aquests tres dies de congrés, Gamelab va oferir, tant als professionals del sector com al públic en general, la oportunitat d’acostar-se a aquest fenomen a través de conferències, classes magistrals, presentacions, exposicions i altres activitats. A més, durant aquesta edició de la fira es va inaugurar la secció Gamelab360, dedicada a debatre i a donar les claus sobre el nou panorama de negoci d’aquesta indústria. Aquesta inauguració va comptar amb la col·laboració de la Direcció General de Política i Indústries Culturals i l’Institut Català de les Indústries Culturals.

‘Las olas’, guanyadora al Festival de Cinema de Moscou

Laia Marull i Carlos Álvarez-Novoa protagonitzen el film

La producció espanyola Las olas, protagonitzada per l’actriu catalana Laia Marull (guanyadora del premi a la millor actriu de repartiment als Goya d’enguany), ha resultat trimfadora al Festival Internacional de Cinema de Moscou. Las olas ha estat l’única pel·lícula espanyola que s’ha seleccionat per a participar en la competició oficial de la 33a edició d’aquest festival, el qual es va celebrar del 23 de juny al 2 de juliol. A més, el certamen ha volgut homenatjar, aquest any, el director alemany Werner Herzog i al nord-americà Sam Peckinpah. Dirigida per Alberto Morais i protagonitzada per Marull i Carlos Álvarez-Nóvoa, Las olas va finalitzar el seu rodatge el desembre de 2010 i, després de cinc mesos de postproducció, es va estrenar mundialment al festival de Moscou el 28 de juny. Tot i això, pel que fa a l’estrena d’aquesta producció d’Olivo Films, en coproducció amb Promarfi Futuro i REC, els espectadors que vulguin anar a veure-la al cinema hauran d’esperar-se a principis de l’any 2012.

‘Saari’ i ‘Vitaminix’ a Brasil Les sèries d’animació catalanes Saari i Vitaminix es podran veure ben aviat al Brasil, doncs Imira Entertainment, l’empresa productora d’aquestes dues sèries, les ha venut a Canal Futura,

una cadena d’aquest país sud-americà. Saari és una sèrie d’animació per a preescolars que explica les aventures d’un creatiu grup d’amics que viu a l’illa de Saari. A cada episodi, en Pulpo, la Buu mussol, la sensible Pii i en Rikiki, l’ocell bohemi, exploren el fantàstic i imaginari món de Saari, on hi troben inesperades i divertides maneres de viure els canvis de la infància. L’amistat i el respecte són els dos valors principals d’aquest programa que ja s’ha venut a més de deu països d’arreu del món. Vitaminix és una sèrie dirigida a nens de 2 a 7 anys que aconsegueix introduir als més petits el món dels aliments i els beneficis d’una dieta rica, sana i equilibrada. Amb un disseny atractiu i colorista, a cada capítol de Vitaminix es mostra, de manera alegre i entretinguda, un animal que gaudeix dels aliments en una curta però intensa aventura. Aquesta sèrie ja l’han adquirit una quarantena de cadenes de tot el món.

Impulsen la divisió de televisió de Rodar y Rodar La productora catalana Rodar y Rodar i Ferran Tomàs, exdirector del departament d’Audiovisuals de l’ICIC, han arribat a un acord per impulsar el departament de televisió de la productora. Rodar y Rodar, doncs, que fins ara es dedicava bàsicament al món cinematogràfic, tindrà una secció que es dedicarà exclusivament als productes audiovisuals per a televisió.Ferran Tomàs s’ocuparà de coordinar el desenvolupament i la producció de continguts de ficció d’aquesta nova divisió. Principalment, aquestes ficcions seran tv-movies, sèries i minisèries. El seu objectiu és afermar-se al mercat estatal i establir una aliança estable al mercat internacional. Tomàs compta amb una gran experiència en la gestió pública i privada dins el sector audiovisual, que va iniciar-se al departament de realització de TV3 i que anys més tard, passant per altres càrrecs i funcions, el va portar a l’ICIC. Sota el seu mandat s’han dut a terme les produccions de Pa negre, Bruc, Herois o Serrallonga, entre d’altres.

Amador al Festival de Cinema de Sidney

El film de Mediapro continua visitant festivals

Amador, un llargmetratge dirigit per Fernando León (Princesas, Los lunes al sol) i produït per Reposado i la catalana Mediapro, va ser l’únic film espanyol seleccionat per a participar en la secció oficial a competició del Festival de Cinema de Sidney, que va celebrar-se a la ciutat australiana del 8 al 19 de juny. Amador tracta una història en què el tema principal és l’amor, però que s’apro-

xima al drama amb sentit de l’humor i sap barrejar els gèneres de la mateixa manera que ho fa la vida real. Aquesta pel·lícula, protagonitzada per Magaly Solier, Celso Bugallo, Sonia Almarcha, Pietro Sibille i Fanny de Castro, es va estrenar internacionalment a la secció Panorama del Festival Internacional de Cinema de Berlín, i posteriorment va participar en altres certàmens internacionals destacats com el Festival Internacional de Cinema de Miami, on va tenir un acolliment excel·lent dins la categoria World Competition. El Festival Internacional de Cinema a Guadalajara, que és el festival llatinoamericà més important en aquests moments, va guardonar Amador amb els premis al millor director (Fernando León) i a la millor actriu (Magaly Solier).

‘Regression’, el primer film post-pànic de la història

Un experiment fílmic contra la globalització

El passat mes de juny es va fer a Barcelona la preestrena de Regression, la primera pel·lícula post-pànica de la història, produïda per la productora catalana Junna Films i dirigida per Joan Frank Charansonnet. El prestigiós filòsof, dramaturg, escriptor i cineasta Fernando Arrabal va ser el padrí d’aquest esdeveniment. Tal i com han fet saber els autors del film, Regression intenta ser una al·legoria en contra de la globalització i del canvi climàtic. Si la naturalesa es rebel·la contra l’ésser humà és perquè aquest no ha sabut venerar-la. La societat civil ha de fer alguna cosa i cal que sigui més ràpida i intel·ligent que els governs. A Regression es defensa l’autèntic lliurepensador. Aquesta pel·lícula està protagonitzada, entre d’altres actors i actrius, pel mateix Fernando Arrabal, per Elsa Anka, Roger Pera, Eugeni Roig i Jordi Sibón. El film ens situa a l’any 2029, quan la Terra està a punt de patir l’última conseqüència del canvi climàtic, que la sucumbirà fins a la seva desaparició. L’última esperança de la humanitat resideix en la lluna més gran de Saturn: Titán, l’únic lloc del sistema solar que té prou líquid a la seva superfície. Però tan sols els genèticament perfectes podran ser instruïts per a la colonització de Titán i salvar la raça humana. Sota la supervisió del govern central, es crea Regression, un programa que, a través de l’hipocamp, posa en contacte l’individu perfecte amb una vida passada; aquella que li ha fet més mal.

Maria Ripoll dirigirà ‘Rastres de sàndal’ La directora catalana Maria Ripoll dirigirà Rastres de sàndal (Traces Of Sandalwook), basada en la novel·la d’Asha Miró i Anna Soler Pont. Maria Ripoll, que ha participat tant en cinema com en la realització de productes per a televisió, documentals i anuncis

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Actualitat

publicitaris, s’ha embarcat ara en aquest nou projecte carregat de simbolisme i certa màgia captivadora. En la novel·la original s’entrecreuen tres històries que ocorren de manera gairebé paral·lela en diferents indrets del món. Cada personatge té unes característiques pròpies: la Muna, una nena òrfena amb un desig molt especial, la Sita, que es troba a un orfenat en el qual viu acompanyada d’altres infants amb la mateixa situació que ella, i en Solomon qui, d’un dia per l’altre, experimenta un canvi radical sense comprendre massa bé on arribarà. La pel·lícula, que serà una coproducció internacional, es rodarà a Mumbai i a Barcelona i serà rodada en català i en anglès. Es preveu que el càsting estigui format per actors catalans i per actors indis. Les mateixes autores del llibre, juntament amb l’script Coral Cruz (The Milk Of Sorrow), s’encarregaran de fer l’adaptació del guió.

‘Tadeo Jones’, l’animació catalana més ambiciosa en 3D

el rodatge de La plaça del Diamant, del reconegut fotògraf Josep Maria Contel. Aquesta mostra de més de 60 imatges es tracta de la segona exposició que acull l’Espai Nunes, de la nova seu de l’Acadèmia des de la seva inauguració. La plaça del Diamant s’ha reconegut com a la primera superproducció feta a Catalunya i en català. La pel·lícula va reunir un conjunt de joves que amb el pas del temps s’han consolidat com a professionals de renom en el món del cinema català. En són exemples l’Agustí Villaronga, que aleshores va formar part de l’equip d’art, Sílvia Munt i Lluís Homar, els protagonistes del llargmetratge, i que actualment compten amb una llarga trajectòria com a actors tan en cinema com en televisió. L’exposició fotogràfica recull els millors moments del rodatge de la pel·lícula. A la inauguració van assistir-hi Joel Joan, President de l’Acadèmia del Cinema Català, i l’autor de les fotografies, Josep Maria Contel.

L’Acadèmia de Cinema Català, amb LAFESTA.CAT

El personatge està inspirat en Indiana Jones

El productor de films com Bruc o Lope, estrenats l’any passat, ha canviat totalment el registre per participar en un pel·lícula d’animació. Edmon Roch s’ha embarcat en un llargmetratge d’aventures en 3D que serà, segons aquest, una pel·lícula a l’estil de les de Pixar. El 2006, el curtmetratge Tadeo Jones, protagonitzat per un personatge que s’inspira en Indiana Jones, va aconseguir un èxit sense precedents a Espanya dins del gènere d’animació. Va ser guardonat amb més de 65 premis nacionals i internacionals, incloent el Premi Goya al Millor Curtmetratge d’Animació. Al seu torn, el llargmetratge Tadeo Jones s’estrenarà en català, castellà i anglès; i tot i que no s’ha volgut fer públics els noms, ja fa temps que tenen alguns dels actors i actrius que posaran les veus a la pel·lícula. L’estrena d’aquesta es preveu per la primavera del 2012, ja que teòricament, i després de quatre anys de feina a Madrid i Barcelona, s’ha d’anar enllestint a finals d’aquest any. El pressupost no està tancat, però serà superior als set milions d’euros per tal de poder fer un producte competitiu amb l’animació mundial.

Exposició sobre el rodatge de ‘La plaça del Diamant’ El passat dijous 16 de juny, l’Acadèmia del Cinema Català va acollir la inauguració de l’exposició Una vila al cinema,

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

L’Acadèmia de Cinema Català ha manifestat públicament que dóna el seu suport a LAFESTA.CAT, una celebració festiva per mantenir viva la reivindicació del dret a decidir, amb cultura popular, música, cinema i conferències. Sota el lema “Torna a fer sentir la teva veu”, LAFESTA.CAT neix a les mans de l’Associació Cultural Fem País, amb la intenció que esdevingui una trobada anual i oberta a totes les persones que van participar a la gran manifestació de fa un any i a les que s’hi vulguin afegir, amb la voluntat de compartir els valors d’Identitat, Nació, Dignitat, Reivindicació, Autoestima i Festa. LAFESTA.CAT comptarà amb una programació que començarà dos dies abans de l’acte central. El 8 i el 9 de juliol tindran lloc dues conferències sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent i es farà el passi de dues produccions cinematogràfiques catalanes. El dia 10 s’iniciarà la festa amb una mostra de cultura popular, seguit d’un manifest i actuacions musicals. Un correfoc posarà fi a l’acte. Per dur a terme aquest esdeveniment, l’Associació Fem País no compta amb cap ajut públic i no està adscrita a cap partit polític. És per això, que l’única via de finançament és la del micromecenatge i patrocini privat. Les aportacions es podran vehicular a través de la plataforma de Verkami o directament des del web oficial de LAFESTA.CAT.

Domènec Font, en memòria Vaig conèixer a Domènec Font just quan vaig venir a viure a Barcelona la tardor de 1996. Vaig tenir-lo de professor a la Universitat Pompeu Fabra durant els anys que vaig cursar la carrera de Comunicació Audiovisual i el doctorat en l’especialitat de cinema. Més endavant, vaig tenir l’oportunitat de treballar amb ell, colze a colze, en la organització del MICEC (Mostra Internacional de Cinema Europeu Contemporani). Un esdeveniment que, durant uns anys, va portar a Barcelona el millor cinema europeu. Pel·lícules que, d’una altra manera, difícilment hauríem arribat a poder veure en pantalla gran. Pel·lícules que Domènec Font estimava amb devoció i a les quals va dedicar bona part de la seva vida. Sense la passió d’en Domènec, el MICEC no hagués mai existit. El passat 17 de maig estava al Festival de Cinema de Canes quan em vaig assabentar de la trista notícia que en Domènec ens havia deixat. Malgrat la sensació de decrepitud vaig pensar que no deixava de ser bonic que en Domènec hagués partit durant aquells dies en què amants del cinema d’arreu del món estàvem reunits, també units, per una mateixa afinitat o sensibilitat, aquella que ell compartia de forma tan exaltada. Canes era una de les cites obligades i, sens dubte, un festival de referència per a en Domènec, especialment durant els darrers anys en què la mostra va alimentar el seu desig de cinema i va seguir estimulant la seva febre cinèfila fins a terrenys insospitats. M’és difícil deixar enrere alguns moments inoblidables que vaig compartir amb ell i amb les persones que el van acompanyar

Anna Petrus

de forma incondicional en el seu periple per aixecar i mantenir una mostra com el MICEC, com ara l’Aitor Martos, el Manel Jiménez o el Sergi Moreno. Però, sobretot, m’és difícil deixar enrere l’agradable sensació que el seu apreci cap a mi i cap a la meva vocació pel cinema em provocava. D’una forma que sovint calia desxifrar de forma pertinent i acurada, Domènec Font tenia la genial habilitat de mostrar el seu afecte o la seva admiració cap a les persones que el rodejaven a través de gestos o paraules que a priori haguessin pogut semblar destinades justament a mostrar el contrari. Però a aquells que el vam tenir a prop, i que el vam voler conèixer, no ens va pas enganyar mai. Domènec Font era bo. I estimava de veritat la gent que tenia al seu voltant. L’últim cop que vaig seure amb ell a una sala de cinema va ser fa un parell d’anys, quan el càncer ja havia començat a prendre-li la vida. A la Filmoteca feien una retrospectiva de Béla Tarr, un cineasta que jo no hagués descobert si no hagués estat per ell, i vam compartir cinc hores de les set que té de durada la magnífica Sátántangó (1994). Però l’última vegada que vaig veure en Domènec va ser durant la petita mostra del festival Oﬀ Cinemart (Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona) que va tenir lloc el passat mes de desembre a Barcelona i aquesta trobada casual es va convertir d’alguna manera en el meu comiat. El que m’emociona profundament d’aquest comiat és que puc tenir la certesa que el cinema el va acompanyar fins el darrer sospir. Adéu, Domènec.

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Actualitat

Museu del Cinema de Girona

UN ESTIU DE HOLLYWOOD El Museu del Cinema de Girona inaugura la temporada d’estiu amb l’exposició “Estrelles en venda!”, un recorregut per la publicitat nord-americana entre el 1930 i el 1970. A partir del 27 de juny (i fins a finals del gener de l’any que ve) es pot contemplar a les instal·lacions del Museu una mostra selecta d’anuncis apareguts en revistes nord-americanes, procedents de la Col·lecció Roger Biosca, que il·lustren la intensa relació entre el cinema i la publicitat. Les indústries del cinema i la publicitat es van trobar a la fi del segle XIX i, des d’aquell moment, no han deixat de fer confluir els seus interessos comuns. La majoria de les pel·lícules oferien la imatge d’una vida millor i tot el que l’espectador observava des de la seva butaca es convertia en un objectiu per assolir a través del consum. La publicitat es va convertir en el guia que indicava als espectadors què havien de comprar per viure com ho feien els seus ídols. Convençuts que aquesta relació era bona per a ambdues indústries, el cinema i la publicitat van convertir les estrelles en les protagonistes dels anuncis. Hollywood havia inventat l’star system per tenir una eina publicitària potent per anunciar les pel·lícules. Per què no utilitzar-lo també per anunciar la resta dels signes de l’era

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

contemporània? Cinemes, carrers, aparadors i supermercats es van omplir d’imatges en les quals els actors comentaven quins eren els secrets de la seva bellesa o què regalaven a les seves parelles per Nadal. Per què hem de perdre el temps buscant el producte que ens convé, si la nostra estrella preferida ja ho ha fet per nosaltres? Com és habitual, El Documental del Mes oferirà una nova proposta dins el marc del Museu. El dĳous 7 de juliol es podrà veure Olímpicament grans (Autumn Gold) de Jan Tenhaven (Alemanya, 2010). Es tracta de la història de reafirmació vital de cinc atletes que es preparen pel campionat mundial d’atletisme. El seu repte: l’edat. Aquests campions del món potencials tenen entre 80 i 100 anys. Un cant a la competició més llarga del món –la vida- ple de sentit de l’humor i tendresa. A més, durant tot l’estiu, cada cap de setmana, el Museu ofereix l’oportunitat de veure diferents capítols de la popular sèrie d’animació de la factoria Cromosoma Produccions de Barcelona, Les Tres Bessones.

CULTURA I COMUNICACIÓ

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 89 utopia@utopiaglobal.com • www.utopiaglobal.com