Decine 22 by Utopia Global

decine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 22 - setembre 2011 - 3€

Mientras duermes

JAUME BALAGUERÓ, EN CLAU DE SUSPENS

LA PIEL QUE HABITO JAN CORNET, NOI ALMODÒVAR ROGER PERA AMOR COL·LATERAL DES DE DINS XAVIER CATAFAL FRAU EN EL SECTOR ELS NENS SALVATGES UN RODATGE MOLT REBEL

Sumari EDITORIAL 05

La nova collita ha arribat

EN PRIVAT

LA IMATGE 06

Amor col·lateral

RODATGE

PORTADA 08

Mientras duermes

ESTRENA 14

La piel que habito

El gènere femení

Los pasos dobles

No habrá paz para los malvados

Tímids anònims

Més estrenes

Aida Folch

Promoción fantasma - A puerta fría

Insensibles - Serie B

Buscando a Eimish

Parc Audiovisual de Catalunya

CRÍTICA 46

Los pasos dobles

Mientras duermes

Cowboys & Aliens - El árbol de la vida

London Boulevard - Noche de miedo

TAQUILLA

PRÈVIA 26

Els nens salvatges

LA CASA DEL CINE

Vicky Peña

EL CAFÈ 24

DOSSIER

PERFIL 22

Helena Miquel

Amor col·lateral

Un estiu de cinema amb nostàlgia i simis

DE FORA

ACTUALITAT

DVDs

A FONS

Notícies breus

Museu del Cnema de Girona

Chantal Akerman Xavier Catafal: Frau en el sector

16 24

22 26

24 36 decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Editorial decine EDITOR

Jordi Roigé DIRECTORA

Alba Laguna REDACCIÓ

Anna Petrus Marta Rius COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón, Txell Bonet, Pau Brunet, Conxita Casanovas, Hugo de Cominges, Anna Corberó, Laura Duran, M. Martí Freixas, Josep G. Guixà, Salvador Moré, Aina Serra, Adrià Sunyol, Francesc Vilallonga

Jordi Roigé, editor

CONSELL ASSESSOR

LA NOVA COLLITA HA ARRIBAT

Xavier Atance, Antoni Badimon, Marta Baldó, Santi Lapeira, Xavier Parache, Pío Vernis CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol FOTOGRAFIA

Óscar Fernández Orengo ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

El nou curs sempre engega fort per al nostre cinema. Els festivals, i molt concretament Sitges a l’octubre, marquen el moment més potent de l’any pel que fa a estrenes. La collita 2011 és sucosa i ens permetrà degustar grans produccions dissenyades amb molt de temps. En concret, Eva i Floquet de Neu, les grans apostes de les factories Escándalo i Fílmax. S’hi ha d’afegir un nou Balagueró i un Lacuesta. Unes estrenes que tornaran a posar a prova el talent i la connexió amb el públic dels nostres creadors. L’estiu també ha estat ric en rodatges, cosa que augura un 2012 amb bones novetats. A banda de Sitges, Venècia i Sant Sebastià acullen produccions i coproduccions catalanes, i n’asseguren la projecció internacional a través d’aquest festivats de primera classe.

Pere Ribalta IMPRESSIÓ

Comgrafic DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones. EDITA

Rambla de Catalunya 35, pral 2a - 08007 Barcelona Tel. 93 511 6690 - Fax 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català Decine s’edita amb el suport de la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Dipòsit legal ¦ B-39155-2009 ISSN ¦ 2013-5882

CANVIS NECESSARIS Decine repassa en aquest número la darrera polèmica generada al voltant de les ajudes públiques al cinema espanyol. L’entrevista amb el distribuïdor Xavier Catafal, significat en les crítiques contra determinades productores i el ministeri de cultura per donar per vàlides pràctiques suposadament injustificables. Aquestes denúncies forçaran un canvi en la legislació, de manera que no es basi tant el suport públic al cinema en la recaptació de taquilla, i valori altres aspectes que ara no es tenen presents. En aquest sentit, l’administració catalana ja està enllestint les noves normes que regiran els ajuts de la Generalitat a les productores, distribuïdores i exhibidors. Amb tot, es cometria un greu error creure que el cinema està sobresubvencionat o és el refugi de frau. El cinema, com a activitat cultural i industrial necessita d’aquestes ajudes. L’administració ha de trobar la millor manera de potenciar el cinema, acostar-lo als espectadors i donar continuïtat a una indústria que ocupa milers de professionals. En aquest sentit no ens cansarem mai de recordar que un dels motius de la davallada de la taquilla al cinema és la descàrrega massiva de pel·lícules per internet davant la passivitat escandalosa de l’administració. Una administració més preocupada a no molestar els operadors de telefonia que a fer cas de l’estirada d’orelles clamorosa de la comunitat internacional a Espanya, que la situa al capdavant de la pirateria audiovisual.

decine 22 ¦ setembre 2011

La imatge 6

decine 22ÂŚ setembre 2011

Amor col·lateral “És la història del caos i el desconcert actual: la crisi financera i política, la justícia sotmesa a l’espectacle mediàtic, la demagògia sobre la immigració... Sort que sempre hi ha amors col·laterals, encara que sigui en somnis. Jordi Roigé, director

decine 22 ¦ setembre 2011

Portada

MIENTRAS DUERMES

Si existís un ambaixador del cinema de terror estatal, molt probablement aquest seria l’incombustible Jaume Balagueró (Lleida, 1968), disculpes als fans de Jess Franco. La solidesa indiscutible de la seva trajectòria li ha merescut el premi “La màquina del temps” al festival de Sitges d’enguany. Els sense nom, Darkness, Frágiles, i la més que rendible saga [REC] confirmen una afiliació al terror que només s’ha pertorbat amb el projecte O.T. la película i la seva propera estrena Mientras duermes. A la darrera aventura de suspens d’en Jaume Balagueró, que es presentarà a nivell mundial al Fantastic Fest d’Austin (Texas), se’ns proposa 8

decine 22¦ setembre 2011

Perversió sota el llit

Salvador Moré

endinsar-nos a la ment de César (Luis Tosar), el porter d’un edifici que espia els seus veïns amb la intenció d’obrir les seves ferides emocionals. César és un pertorbat disposat a crear dolor al seu voltant, especialment cruel amb l’adorable veïna del cinquè, interpretada per Marta Etura. Disposo de menys d’una hora per entrevistar en Balagueró, agraeixo que em permeti sobrevolar per la seva trajectòria professional. El fet de que tant l’entrevistador com l’entrevistat hagin estat espectadors d’excepció de les més terrorífiques estrenes de principis dels vuitanta produeix una comunió de gènere absoluta. decine 22 ¦ setembre 2011

Portada

Jaume Balagueró

“Per norma general l’espectador té empatia amb la víctima. Aquí és on comença el gran repte de la pel·lícula”

Hi ha qui encara recorda el teu programa de ràdio “La espuma de los días”. Era un programa de dotze de la nit a sis de la matinada que no anava de res en concret. Tot era molt lliure, feia una mica el que em venia de gust. Instigava l’audiència per a què truqués i m’expliqués la seva vida. De la ràdio al cinema? La ràdio m’agradava però va ser una experiència momentània. El cinema ha estat present als meus pensaments des de que era petit, era el meu objectiu, i era plenament conscient que resultaria un repte molt difícil. Ho vaig intentar impulsat per

decine 22¦ setembre 2011

la meva vocació d’explicar històries, i em va funcionar. A la teva adolescència s’estrenen grans clàssics del terror en sessió doble. Una gran època pel gènere de terror, fins i tot diria que va ser un moment clau. Recordo que de petit em sentia atret per la fantasia, el plaer pel desconegut, i la ciència ficció arrenca des de la infància. M’hi passava moltes estones, al cine Spring i Loreto, mítics de la sessió doble. El Jaume Balagueró de Els sense nom no trobava productor. Succeeix amb tots els directors que

comencen. El primer que em va donar suport va ser en Joan Ginard, productor del curtmetratge Alícia. Recordo que amb Els sense nom vaig trucar a moltes portes, i res. Fer una pel·lícula de terror amb un director jove sense experiència era molt complicat. Fins que Filmax i Julio Fernández em van donar suport. L’èxit internacional t’arriba amb la teva segona proposta, Darkness, que s’estrena en 1.700 pantalles americanes. La pel·lícula la tenia Miramax i van fer un llançament molt important. La taquilla va funcionar de meravella. Jo i tot l’equip ho vam veure des de la distància i amb un cert

desconeixement del que passava. Ara amb internet tot és més proper i mesurable.

Europa. Fins que no rebi un guió que m’encisi no penso donar el pas.

narratiu concret i amb un punt de vista molt definit. Mai vam trair aquest esperit.

A O.T., la película, quina història volies explicar? Hi havia una bona història passional. La primera edició del programa va resultar un fenomen social de gran magnitud. Cal destacar que eren xavals de casa seva, anònims. Abans de formar part d’O.T. anaven al “cole” i de cop i volta es van transformar en estrelles. A mi m’interessava molt, no com a cineasta, sinó com a llicenciat en periodisme que sóc. El documental de la gira va ser apassionant.

Frágiles: se t’enalteix com a director de gènere però se’t retreu la manca de ritme i la feblesa dels personatges. Certament, fer terror no és un fórmula exacta que sempre funcioni. Les pel·lícules de terror no tenen manual ni regles. En cas contrari les podrien fer els ordinadors. Frágiles era una proposta bastant diferent de tot el que havia fet abans, una història de fantasmes.

[REC] és una celebració de gènere. Els referents eren tot el cine que havíem vist fa temps. Les influències més evidents són Holocausto caníbal i El proyecto de la bruja de Blair. Vam procurar donar-li la volta amb l’al·licient de jugar en temps real. L’espectador està dins de la pel·lícula de principi a fi.

O.T. tanca la trilogia del mal. Com? És broma, tan sols un comentari molt recurrent. Diuen que és la “peli” més terrorífica que he fet, són aquests els comentaris que circulen. La vaig fer amb el Paco Plaza per a un públic no habitual del terror, com les meves nebodes. Elles van gaudir de valent el dia de l’estrena. Et van proposar fer una pel·lícula a Hollywood i la vas rebutjar. Constantment m’ofereixen pel·lícules a Hollywood. No sols a mi, qualsevol director espanyol jove amb un film que hagi tingut una bona repercussió rep ofertes dels Estats Units. És de tots sabut que les productores de Hollywood busquen el talent a

“Fins que no rebi un guió que m’encisi no penso donar el pas a Hollywood” La manca de pressupost de [REC] va ser substituïda pel boca-orella. Quins ingredients creus que van influir? La forma de fer-la és el que s’adequa a la manca de pressupost. D’arrencada ens vam plantejar fer quelcom sense diners. Una “peli” de terror barata amb un sistema

[REC] 2 neix de d’una veueta interior que et deia “t’atreveixes a seguir?”. Era la veu del productor? No va ser forçada pel productor, però a la vegada també va influir. A la que una “peli” té èxit, hi ha una necessitat intrínseca d’exprimir aquest triomf. Si no fos així seria un productor poc intel·ligent. Quedi clar que Paco Plaza i jo mateix vam impulsar la segona part motivats per l’entusiasme dels espectadors que demanaven una continuació. Tots volíem tornar i seguir jugant. I dura, i dura...[REC] 3. Gènesi, [REC] 4. Apocalipsi... Paco Plaza i jo vam assegurar que mai existiria [REC] 2. Les coses a la vida van així, no pots dir allò de que mai tornaré aquí. I de sobte ara deixes de jugar amb el terror i fas un lleuger gir cap al suspens: Mientras duermes.

Clara (Marta Etura) és la víctima escollida pel conserge César ( Luis Tosar)

decine 22 ¦ setembre 2011

Portada

No hi ha un cansament de gènere. Arriba un guió que m’entusiasma i prefereixo explicar aquesta història. Sempre tinc la intenció de provar altres coses, però en aquest cas va ser el guió el que em va decidir. Apostes per un pertorbat com a protagonista principal. Quins elements d’afinitat pot tenir el públic amb César (Luis Tosar)? Per norma general l’espectador té empatia amb la víctima. Aquí és on comença el gran repte de la pel·lícula, convius amb un pertorbat i acabes per sentir-te afí a ell. Luis Tosar, actor d’alta sensibilitat i intelligència. Luis va aprofundir i recrear el perfil del personatge per aportar la seva màgia. Va aconseguir que el personatge fos repugnant i vulnerable a la vegada. Aquesta és la riquesa d’un gran actor. No té fissures, és capaç de tot i ho escomet amb envejable precisió. Al llarg de la pel·lícula desconeixem el passat de la víctima, Marta Etura. Crec que acompanyar la pel·lícula amb un personatge que acabes de conèixer resulta molt més interessant. Ella és una noia molt ben definida a nivell de guió. L’entens a primera vista i no cal saber res del seu passat. A la narrativa cinematogràfica els nens sempre tenen un protagonisme determinant; la perversa nena fa de veu de la consciència? No és la consciència del César, és el contrapunt del seu poder. En César té el poder del mal i qui li trenca l’equilibri és algú que

encara pot arribar a ser més dolent. Li complica les coses de valent. T’allunyes del terror però inclous elements clàssics del gènere, com els insectes. En realitat al guió original hi havia una plaga de mosques i vaig creure oportú canviar-ho per les paneroles. Resulta un insecte més de gènere, absolutament repel·lent.

“Paco Plaza i jo vam assegurar que mai existiria [REC] 2; les coses a la vida van així” Igual que a [REC], la localització principal és un edifici. Però a diferència de films com Rosemary’s Baby Baby, l’edifici no aporta cap element inquietant. Perquè la pel·lícula no és de terror, prescindeix d’aquesta atmosfera. Com més normal i familiar és l’atmosfera més inquietant resulta el personatge. El cinema actua com a jutge moral i dicta que s’ha d’ajusticiar a tots aquells que pertorben el sistema del benestar. En aquest cas la protagonista és terriblement ajusticiada. És la controvèrsia d’aquesta pel·lícula. És la història d’un personatge repugnant que

El protagonista manté una relació aparentment cordial amb tot el veïnat

decine 22¦ setembre 2011

finalment surt triomfador. Èticament no és correcte. L’igualo als contes infantil com el llop ferotge on sempre guanya el dolent. La manca de happy ending suposa un risc per a la taquilla? No. I creu-me que li he donat moltes voltes, a aquest tema. Estem en un joc pervers. El que et fa gaudir de la pel·lícula és la seva elevada perversitat. Espero que els espectadors més sensibles sabran gaudir amb el final. El festival de Sitges et vol retre homenatge amb un premi especial per la teva trajectòria. Curiós, just quan presentes una de les poques pel·lícules que no és de terror. Vaja! És veritat. Tot i que per les reaccions dels que han vist la pel·lícula crec que la gent la rep en el sentit més pertorbador i sinistre. Jo la veia com un joc, però altres la troben molt dura. És una sensació que personalment desconeixia i que l’apropa al gènere que sempre he fet. Del primer peu professional a Sitges fins avui ha passat molt de temps. La primera vegada com a director va ser amb el curt Alícia. Era la màxima cita per mi. Era un curt molt barato i vaig aconseguir guanyar un dels premis, va ser increïble!!! Balagueró com a espectador de Sitges. Inoblidable la sessió doble amb La novia de Reanimator i una “peli” del director de Basket Case (Frank Henenlotter) titulada Frankenhooker (Frankerputa). Recordo que va ser memorable.

Voldria compartir amb tu algunes reflexions sobre el terror. ¿Per què creus que la nit, les ombres i la profunditat de l’oceà son aliats del gènere? Per norma general allò que ens és desconegut sempre connecta amb la por. Mentre tinguem el control de la situació estem tranquils, la pèrdua de control produeix la por.

“Luis Tosar va aconseguir que el personatge fos repugnant i vulnerable a la vegada” El que se’ns amaga és més terrorífic del que se’ns mostra explícitament. Imaginem sempre el pitjor? Ens espanta tot allò que ens és desconegut. L’horror és el que veiem. El terror és la incògnita. Segueix la frase: al gènere de terror la rossa més mamelluda és la primera en morir perquè.... ...sol ser la que pitjor ens cau. És la que més s’ho mereix. Doncs a mi la voluptuositat em posa “burro”. Però ens cau malament allò que destaca. La

noia que sobreviu sol ser la més sensible i la menys agraciada. El negre és el primer que cau. El mateix destí té el grassonet simpàtic. Segueix la frase: Les llegendes urbanes en realitat volen reflectir... ...les ganes que té la gent de passar-s’ho bé. Volem ser impactats per històries que ens fascinin, això són les llegendes urbanes. Aquest gaudir ens ve des del principi dels temps. Segles enrere, la por ens ajudava a defensar-nos davant l’atac i la guerra, avui quins són els perills que ens posen alerta en el sentit de la por? Pràcticament cap. A menys que es produeixi una situació excepcional. La por és un sistema de defensa físic. Tenim por per activar el mecanisme de supervivència. Abans funcionava però ara poques vegades és necessària. Per això ens fascina que ens expliquin aquestes històries lúdicament. Activem una sensació atrofiada. La felicitat d’una família joiosa que viu en un entorn idíl·lic em produeix un sentiment de pànic invencible i no sé per què, m’ajudes? (Funny Games, 1997, Michael Haneke) Evidentment, saps perfectament que al cinema qualsevol situació de felicitat serà violada. A més felicitat, més càstig i violació. Imagina que d’aquí vint anys emprens el rodatge de [REC] 18. Quins elements de terror creus que canviarien?

No canviaria cap dels elements bàsics del terror. Al final el que realment fa por és com expliques la història. De com gestionis la informació en dependrà el resultat. I crec que d’aquí poc tornarem als elements clàssics. El fenomen 3D desapareixerà, de fet ja baixa. I tornarem a l’essència d’explicar històries sense artificis i sense efectes.

“El que et fa gaudir de la pel·lícula és la seva elevada perversitat” Tens en ment un altre gènere on treballar? Sí. A mi m’agradaria provar més coses. Sempre he dit que m’agradaria fer un musical però encara no tinc la idea base. Al rodatge de Mientras duermes li vaig comentar al Tosar i a l’Etura aquesta inquietud i de bon grat s’hi van apuntar. Una realitat aterradora de la vida quotidiana. N’hi ha moltes, massa. Que cents de mils de nens morin de gana cada any és aterrador. Però és moltíssim més aterrador que ens sigui igual a tots. Hauríem de sortir al carrer i clamar justícia contra la fam, però... Totalment aterrador.

decine 22 ¦ setembre 2011

Estrena

La piel que habito Una de les estrenes més esperades de la temporada és, sens dubte, la del nou film d’Almodóvar. En aquesta ocasió, el director manxec proposa un thriller protagonitzat per un obsessiu cirurgià plàstic, paper que suposa el retorn d’Antonio Banderas al cinema almodovarià. La gran revelació és el jove terrassenc Jan Cornet, que s’ha fet un lloc en un repartiment de luxe.

Treballar amb Almodóvar ha suposat un pas endavant en la carrera de Jan Cornet

Des que la seva dona va morir cremada en un accident de cotxe, el Dr. Ledgard (Antonio Banderas), eminent cirurgià plàstic, s’interessa per la creació d’una nova pell amb la qual hagués pogut salvar-la. Dotze anys més tard, aconsegueix fabricar-la al seu laboratori aprofitant els avenços de la teràpia cel·lular: una pell sensible a les carícies, però també cuirassada contra qualsevol agressió externa. Per a desenvolupar-la, necessitarà un conillet d’Índies humà, còmplice i sense escrúpols. El film, presentat mundialment a la passada edició del Festival de Canes, on va guanyar el Premi de la Joventut, és una adaptació de la novel·la Tarántula, de Thierry Jonquet. Al costat d’Antonio Banderas hi ha una llarga llista d’actors i actrius ben reconeguts del panorama espanyol: Elena Anaya, Marisa Paredes, Blanca Suárez, Fernando Cayo, Bárbara Lennie, Eduard Fernández, José Luis Gómez, Roberto Álamo o Jan Cornet. Aquest últim, vist a Camino, No me pidas que te bese porque te besaré i diverses sèries de televisió, afronta ara el repte important de treballar a les ordres de Pedro Almodóvar. La música, com

decine 22¦ setembre 2011

és habitual en els seus films, va a càrrec del compositor Alberto Iglesias, de la mateixa manera que la direcció fotografia torna a recaure en José Luis Alcaine. Almodóvar defineix el seu últim film com “una història de venjança”, i no amaga les seves influències: Luis Buñuel, Alfred Hitchcock, l’expressionisme de Fritz Lang, l’estètica pop del terror de la Hammer, o les derivacions més kitsch del giallo italià de Dario Argento, Mario Bava o Umberto Lenzi.

Direcció ¦ Pedro Almodóvar Gènere ¦ Thriller Producció ¦ El Deseo S.A. Repartiment ¦ Antonio Banderas, Elena Anaya, Marisa Paredes, Blanca Suárez, Jan Cornet Estrena ¦ 2 de setembre

El gènere femení Un director de teatre accepta l’encàrrec de dirigir una pel·lícula que entroncarà amb la seva pròpia realitat i els seus desitjos. Però a la seva vida apareixeran tres dones que determinaran el seu comportament. Un catàleg complet de les relacions humanes és el que proposa Carles Benpar a la seva nova pel·lícula, que s’estrena als cinemes aquest mes.

Gary Piquer i Sílvia Marsó, protagonistes del film

En Raimon, director teatral d’uns cinquanta anys d’edat, troba una novel·la que li interessa moltíssim. Però l’exemplar que cau en les seves mans no té portada, és a dir, es desconeix el títol i l’autor. L’Àngels passa de les seves dubitatives relacions amb en Raimon a desitjar entregar-se a ell d’una manera forassenyada després de descobrir la infidelitat del seu marit i fer-lo fora de casa. La Verònica és l’actriu que fascina en Raimon però que es manté sempre seductora ment distant. L’única cosa que li interessa i a la qual està absolutament entregada és el seu desig de ser actriu, fet que omple totes les seves ambicions. La Zir és una encantadora joveneta resident en un sanatori mental. En Raimon viu amb ella els seus únics moments de felicitat en les seves trobades furtives, que aniran perdent màgia a mesura que la noia vagi millorant el seu estat de desequilibri. Un home, tres dones (i algunes més que s’aniran afegint) és el punt de partida del film de Carles Benpar, protagonitzat pel catalano-escocès Gary Piquer i les actrius Sílvia Marsó, Paula Jiménez i Anna Gonzalvo. Benpar, guanyador del Goya a la millor pel·lícula documental els

anys 2006 i 2007 amb els assaigs cinematogràfics Cineastes contra magnats i Cineastes en acció, respectivament, opta en aquesta ocasió per una comèdia amb rerefons psicològic. La direcció de fotografia és del veterà Tomàs Pladevall i el film va ser rodat a Barcelona, Santa Coloma de Farners, Cornellà, Sant Just Desvern i el Parc Audiovisual de Catalunya. Es tracta d’una producció de Kilimanjaro amb la participació de Televisió de Catalunya.

Direcció ¦ Carles Benpar Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Producciones Kilimanjaro Repartiment ¦ Gary Piquer, Sílvia Marsó, Paula Jiménez , Anna Gonzalvo, Fernando Guillén, Aina Clotet Estrena ¦ 23 de setembre

decine 22 ¦ setembre 2011

Estrena

Los pasos dobles Fa només dos mesos que va estrenar La noche que no acaba, i ara Isaki Lacuesta presenta al Festival de Sant Sebastià dues noves creacions, El cuaderno de barro i Los pasos dobles. Aquesta última competeix a la secció oficial i s’estrena als cinemes aquest mes. Es tracta d’un projecte innovador, rodat a l’Àfrica i amb la presència de Miquel Barceló com a reclam principal.

El rodatge del documental va tenir lloc a Mali i altres localitzacions africanes

“No m’agrada descriure Los pasos dobles perquè les capses de sorpreses no s’han d’explicar, sinó que s’han d’obrir”, afirma el director gironí. Miquel Barceló, el cotitzat pintor mallorquí reconegut internacionalment, es va posar a les ordres de Lacuesta en territori africà, a la recerca dels passos de François Augiéras, figura central de la pel·lícula. Lacuesta construeix una ficció inspirada en la biografia del pintor i escriptor francès, que va cobrir de pintures un búnquer desaparegut al desert. Un western, una pellícula d’aventures, un conte africà, un documental. El nou film de Lacuesta és tan inclassificable com sorprenent. Rodat en dogon i en francès, defensa la tesi que diu que l’única forma d’esborrar les pròpies petjades i fugir dels teus perseguidors és caminar cap enrere sobre les pròpies petjades. La idea va sorgir del mateix Barceló, quan va decidir representar a Mali la seva performance Paso Doble amb Joseph Nadj. Per dirigir el film va pensar en un primer moment en el portuguès Pedro Costa, però finalment va optar per Isaki Lacuesta, a qui no conei-

decine 22¦ setembre 2011

xia però sí que havia vist Cravan vs. Cravan, La leyenda del tiempo i Los condenados. La productora Luisa Matienzo els va posar en contacte i tots dos, juntament amb Isabel Campo, van iniciar l’experiment. A Sant Sebastià, el film es projectarà amb El cuaderno de barro, un documental sobre el taller africà de Barceló a Mali.

Direcció ¦ Isaki Lacuesta Gènere ¦ Documental Producció ¦ Tusitala Producciones Cinematográficas, Bord Cadre Films Estrena ¦ 23 de setembre

No habrá paz para los malvados Enrique Urbizu, un dels directors més notables, i sovint més oblidats, del cinema espanyol, torna a les cartelleres amb un nou thriller de gènere negre ambientat en un Madrid multiracial. No habrá paz para los malvados tindrà la seva première al Festival de Sant Sebastià i la cantant catalana Helena Miquel hi té un paper destacat.

José Coronado és Santos Trinidad, un policia involucrat en un crim

El director basc aposta una vegada més, com ja va fer a les seves anteriors pel·lícules La vida mancha i La caja 507, per José Coronado com a protagonista. Al film, interpreta l’inspector de policia Santos Trinidad qui, de camí cap a casa després d’haver begut, es troba involucrat en un triple assassinat. Un testimoni aconsegueix escapar i podria delatar-lo, per això, Santos Trinidad inicia una caça i captura de l’home, per tal d’eliminar-lo. Paral·lelament, la jutgessa Chacón, paper que interpreta Helena Miquel, és l’encarregada de la investigació del crim. Mentre cadascú per la seva banda avança en la recerca de l’assassí, descobriran que res és el que sembla i que, el que havia començat com un cas de tràfic de drogues, desembocarà en quelcom molt més perillós. Urbizu, que durant un temps va ser vicepresident de l’Academia del cinema espanyol, va trobar el títol del film en un versicle del profeta Isaïes. “És una pel·lícula visceral i temperamental, que té el seu contrapunt racional i ordenat en el personatge de la jutgessa Chacón. Són dues forces que es contraposen però també es

busquen l’una a l’altra”, explica el director. Els exteriors van ser rodats íntegrament a Madrid, però pels interiors es va fer ús dels estudis de la Ciudad de la Luz d’Alacant. A més de José Coronado i Helena Miquel, el repartiment el completen Rodolfo Sancho, Juanjo Artero i Pedro María Sánchez.

Direcció ¦ Enrique Urbizu Gènere ¦ Thriller policíac Producció ¦ Lazonafilms, Telecinco Cinema Repartiment ¦ José Coronado, Rodolfo Sancho, Helena Miquel, Juanjo Artero, Pedro María Sánchez Estrena ¦ 23 de setembre

decine 22 ¦ setembre 2011

ESTRENA EN CATALÀ

tímids anònims Jean-Pierre Améris ens porta, des de França, Angélique i Jean-René, dos “tímids anònims” que acudeixen a una teràpia de grup. L’humor agredolç i el romanticisme són els trets característics d’aquesta pel·lícula.

Isabelle Carré, una pastissera que intenta superar la seva timidesa

Aquest setembre arriba a les pantalles dels cinemes catalans Tímids anònims, una comèdia romàntica protagonitzada per Isabelle Carré i Benoît Poelvoorde, que ens explica la història d’un home i una dona, tots dos extremadament tímids, que acudeixen a una teràpia de grup per a gent acomplexada i amb problemes de comunicació. Com no podia ser d’altra manera, els dos protagonistes s’enamoren a primera vista. El seu interès comú: la xocolata. L’Angélique la fabrica, i en Jean-René dirigeix l’empresa xocolatera. Però tot i que les feines d’un i altre no són la mateixa, els dos viuen el dia a dia de la mateixa manera: lluiten contra un cas permanent de por escènica. Aquest fet plantejarà, durant els 80 minuts que dura la pel·lícula, situacions còmiques i originals. Així doncs, entre els dos sorgirà l’amor, un sentiment, però, massa complicat d’expressar entre dos éssers amb tants problemes per relacionar-se. Aviat començaran a sorgir inconvenients commovedors en aquesta relació. Un dels aspectes més interessants de la pel·lícula és el tractament que ha rebut la fotografia. Els tons vermellosos i verdosos usats

al llarg de tot el film donen un toc càlid i suau molt característic. També es pot destacar l’encert en la tria de les localitzacions on s’ha rodat la pel·lícula. Per altra banda, la interpretació de Carré i Poelvoorde és immillorable i fins i tot s’han atrevit amb un número musical que de ben segur sorprendrà el públic. Tímids anònims és, en definitiva, una pel·lícula que ha recuperat l’essència de la comèdia clàssica americana.

Títol original ¦ Les Emotifs anonymes Direcció ¦ Jean-Pierre Améris Gènere ¦ Comèdia romàntica Producció ¦ StudioCanal, Pan Européenne Production, RTBF, Toto & Co Films, France 3 Cinéma, Toto & Co Films Repartiment ¦ Isabelle Carré, Benoît Poelvoorde, Lorella Cravotta, Lise Lametrie, Swann Arlaud, Estrena ¦ 30 de setembre

el cinema doblat i subtitulat en català compta amb el suport de la generalitat de catalunya Altres estrenes previstes en català per al mes de setembre:

Johnny English Returns Kerity i la casa dels contes Els tres mosqueters Urte berri on, amona Dancing dreams

www.gencat.cat/llengua/cartellera www.facebook.com/cinemaencatala

decine 22 ¦ setembre 2011

Més estrenes

Cowboys & Aliens

Dinero fácil

Direcció ¦ Jon Favreau

Títol original ¦ Snabba Cash

Gènere ¦ Ciència-ficció

Direcció ¦ Daniel Espinosa

Producció ¦ DreamWorks SKG, Imagine Entertainment, Kurtzman/Orci, Platinum Studios, Universal Pictures

Gènere ¦ Thriller

Repartiment ¦ Daniel Craig, Olivia Wilde, Harrison Ford, Noah Ringer, Sam Rockwell

Repartiment ¦ Joel Kinnaman, Matias Padin, Dragomir Mrsic, Lisa Henni, Mahmut Suvakci

Estrena ¦ 2 de setembre

Estrena ¦ 9 de setembre

Cowboys & Aliens és un western amb elements fantàstics i de ciència-ficció. Al 1880, en el vell Oest, els colons i els indis s’enfronten en una batalla salvatge pel control de les terres. Però quan la Terra es veu amenaçada per éssers d’un altre planeta, tots dos bàndols hauran de col·laborar per salvar la humanitat.

Stella

Producció ¦ Tre Vänner Produktion AB

Els baixos fons d’Estocolm són un forat al què han anat a parar tota la púrria de la societat sueca. Tots volen defensar el seu territori i lucrar-se a qualsevol preu. L’enigmàtica desaparició d’una dona, serà el nexe d’unió de tres criminals amb un objectiu comú ¦ venjar-se del gran capo Radovan.

Gianni y sus mujeres Títol original ¦ Gianni e le donne

Direcció ¦ Sylvie Verheyde

Direcció ¦ Gianni Di Gregorio

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Comèdia

Producció ¦ Les Films du Veyrier

Producció ¦ BiBi Film, Isaria Productions, Rai Cinema

Repartiment ¦ Léora Barbara, Anne Benoît, Benjamin Biolay, Guillaume Depardieu, Jeannick Gravelines

Repartiment ¦ Gianni Di Gregorio, Valeria De Franciscis, Alfonso Santagata, Valeria Cavalli, Aylin Prandi

Estrena ¦ 9 de setembre

Stella té onze anys i acaba d’iniciar un nou curs en una nova escola. El seu fort no són els estudis, i les constants humiliacions a les quals es veu sotmesa, per part de professors i companys, comencen a despertar els seus instints més violents i la fan reaccionar enfront d’un món hostil que la menysprea per la seva procedència.

Gianni té moltes coses per les que preocupar-se mentre viu la seva vida de jubilat fent encàrrecs i feines per a la seva dona, la seva filla i la seva veïna. Un dia, el seu vell amic Alfonso, que gaudeix d’unes sorprenents aventures sexuals, decideix que ja és hora que Gianni tingui una nova parella i redescobreixi alguns dels plaers de la vida.

La deuda

Cómo acabar con tu jefe

Títol original ¦ The Debt

Títol original ¦ Horrible Bosses

Direcció ¦ John Madden

Direcció ¦ Seth Gordon

Gènere ¦ Thriller

Gènere ¦ Comèdia negra

Producció ¦ Marv Films, Pioneer Pictures

Producció ¦ New Line Cinema, Rat Entertainment

Repartiment ¦ Sam Worthington, Helen Mirren, Ciarán Hinds, Marton Csokas, Tom Wilkinson

Repartiment ¦ Jason Bateman, Charlie Day, Jason Sudeikis, Jennifer Aniston, Colin Farrell, Kevin Spacey

Estrena ¦ 9 de setembre

Estrena ¦ 16 de setembre

El 1965, tres joves agents del Mossad (els serveis d’intel·ligència d’Israel) capturen i maten, durant una missió secreta, a un important criminal de guerra nazi. Trenta anys després, descobreixen que encara és viu. Remake del film israelià del mateix títol, dirigit el 2007 per Assaf Bernstein.

El árbol de la vida

Per en Nick, en Kurt i en Dale, l’única solució per fer la seva rutina diària més tolerable seria fer desaparèixer als seus insuportables caps. Cap dels tres no pot deixar la feina, així que, amb l’ajuda d’unes copes de més i el consell poc fiable d’un exconvicte, els tres amics conceben un pla enrevessat i infalible per desfer-se dels seus respectius superiors per sempre.

La cara oculta

Títol original ¦ The Tree Of Life Direcció ¦ Terrence Malick

Títol original ¦ Bunker

Gènere ¦ Drama

Direcció ¦ Andi Baiz

Producció ¦ Fox Searchlight Pictures, Riverroad Entertainment

Gènere ¦ Thriller psicològic

Repartiment ¦ Brad Pitt, Sean Penn, Jessica Chastain, Fiona Shaw, Crystal Mantecon

Producció ¦ Coproducción Colombia-España-USA

Estrena ¦ 16 de setembre

El film tracta l’evolució d’en Jack i la seva família durant els seus primers 50 anys, sent la seva mare la imatge de l’amor i la bondat, i el seu pare la duresa i qui l’ensenya a enfrontar-se al món. D’altra banda, el film també narra la història de l’univers des dels seus inicis. Sean Penn interpreta a Jack en la seva època adulta.

decine 22¦ setembre 2011

Repartiment ¦ Quim Gutiérrez, Clara Lago, Martina García

La cara oculta és una història sobre els límits de la gelosia i la traïció. Narra com un jove mestre de l’orquestra filharmònica de Bogotà comença a dubtar de la fidelitat de la seva parella i descobreix que aquesta ha desaparegut. Mentre troba consol en la música i en una bella cambrera, sorgeixen les preguntes sobre la desaparició del seu altre amor.

Arrietty y el mundo de los diminutos

Colombiana

Títol original ¦ Karigurashi no Arrietty - Yukashita no kobito-tachi Direcció ¦ Hiromasa Yonebayashi

Direcció ¦ Olivier Megaton

Gènere ¦ Animació

Gènere ¦ Aventures

Producció ¦ Studio Ghibli, Dentsu Inc., Hakuhodo DY Media Partners, Mitsubishi Corporation, NTV, TOHO

Producció ¦ A.J.O.Z. Films, Europa Corp.

Estrena ¦ 16 de setembre

Sota d’una mansió campestre, viu una família d’éssers diminuts que amb prou feines fan 10 centímetres de longitud. Aquests petits éssers tenen la norma de no deixar-se veure mai pels humans, però la seva tranquil·la existència canvia quan la jove Arrietty, és vista accidentalment per un nen. Entre tots dos sorgirà una forta amistat.

Quiero ser italiano

Repartiment ¦ Zoe Saldana, Lennie James, Michael Vartan, Jordi Mollà

Una jove colombiana, després de ser testimoni de l’assassinat dels seus pares quan era una nena a Bogotà, creix entrenant-se per convertir-se en una assassina. Es refugia als Estats Units amb Emilio, el seu oncle mafiós, pel qui treballa com a assassina a sou. Està decidida a portar la seva venjança fins al final, encara que això suposi sacrificar-ho tot.

Los amos de Brooklyn Títol original ¦ Brooklyn’s Finest

Títol original ¦ L’italien

Direcció ¦ Antoine Fuqua

Direcció ¦ Olivier Baroux

Gènere ¦ Thriller

Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Eskwad

Producció ¦ Brooklyn’s Finest Productions, Millennium Films, Thunder Road Productions

Repartiment ¦ Kad Merad, Valérie Benguigui, Roland Giraud, Philippe Lefebvre, Guillaume Gallienne

Repartiment ¦ Richard Gere, Don Cheadle, Ethan Hawke, Wesley Snipes, Jesse Williams

Estrena ¦ 23 de setembre

Estrena ¦ 16 de setembre

Dino Fabrizzi és un bon venedor de cotxes a Niça, i amb 42 anys ha arribat al punt sense tornada de la seva vida ¦ li han ofert un ascens i la seva parella li fa saber que té intencions de casar-se amb ell. Però Dino té un problema ¦ ningú sap que en realitat és musulmà, que el seu nom real és Mourad Ben Saoud, i que ha de celebrar el Ramadà.

Los tres mosqueteros 3D

Tres policies que no es coneixen coincideixen en una multitudinària batuda a la zona més perillosa de Brooklyn. L’Eddie és un home que ha perdut el respecte dels seus companys. En Sal ha caigut en la corrupció i se sent culpable d’assassinat. I en Tango es veurà obligat a trair a un traficant que s’ha convertit en el seu millor amic.

Margin Call

Títol original ¦ The Three Musketeers Direcció ¦ Paul W.S. Anderson

Direcció ¦ J.C. Chandor

Gènere ¦ Aventures

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Constantin Film, Impact Pictures, New Legacy

Producció ¦ Lionsgate Films, Myriad Pictures, Benaroya Pictures

Repartiment ¦ Christoph Waltz, Mads Mikkelsen, Ray Stevenson, Luke Evans, Orlando Bloom, Milla Jovovich

Repartiment ¦ Kevin Spacey, Paul Bettany, Jeremy Irons, Zachary Quinto, Penn Badgley

Estrena ¦ 30 de setembre

Los tres mosqueteros és la nova adaptació de la famosa novel·la d’aventures d’Alejandro Dumas, en aquesta ocasió en versió 3D. Dirigida per l’especialista Paul W.S. Anderson, responsable, entre d’altres títols, de la saga Resident Evil, la pel·lícula comptarà amb un Orlando Bloom que es posarà en la pell del duc de Buckingham.

Pina 3D

El film segueix a vuit treballadors d’un poderós banc d’inversió durant les 24 hores prèvies a l’inici de la crisi financera de 2008. Quan un analista principiant revela informació que podria provar la caiguda de l’empresa, es desencadenen un seguit de decisions morals i financeres que produeixen un terratrèmol en les vides dels implicats.

Carolina se enamora Títol original ¦ Amore 14

Direcció ¦ Wim Wenders

Direcció ¦ Federico Moccia

Gènere ¦ Documental

Gènere ¦ Comèdia romàntica

Producció ¦ Zweites Deutsches Fernsehen (ZDF), Neue Road Movies

Producció ¦ Lotus Productions, Medusa Film

Repartiment ¦ Pina Bausch, Regina Advento, Malou Airaudo, Ruth Amarante, Rainer Behr

Repartiment ¦ Veronica Olivier, Giuseppe Maggio, Beatrice Flammini, Flavia Roberto, Raniero Monaco Di Lapio

Estrena ¦ 30 de setembre

Pina és un homenatge de Wim Wenders en 3D a la ballarina i coreògrafa alemanya Pina Bausch, una de les grans figures de la dansa internacional contemporània que va morir l’any 200. El documental, presentat al Festival de Berlín, recull principalment els testimoniatges dels seus col·laboradors.

Carolina, de 14 anys, és lliure i independent. Optimista i alegre, arriba a l’institut amb ganes que li donin més paga setmanal i una moto que li permeti arribar abans a la seves cites amb les seves noves amigues i, especialment, amb Massimiliano, el seu primer amor. Aquesta relació adolescent també serà la seva primera decepció.

decine 22 ¦ setembre 2011

Perfil

Vicky Peña

decine 22¦ setembre 2011

“Amb una mirada que pot matar i aquesta veu de doblatge que té, ha donat cos i ànima a molts personatges”

Conxita Casanovas Vicky Peña és una actriu admirable i amb coratge, que fa honor a l’ofici i al seu nom, Victòria. Filla de dos actors amb tant talent com Felip Peña i la mai prou reconeguda Montserrat Carulla, hagués pogut viure de renda o adormir-se sobre els llorers, però ha fet tot el contrari, s’ho ha currat mil·límetre a mil·límetre i s’ha guanyat el lloc pam a pam. Amb una mirada que pot matar i aquesta veu de doblatge que té i que li ha permès fer musicals com la també portada al cinema Sweeney Todd, ha donat cos i ànima a personatges que a vegades no necessitaven gaires minuts per connectar-nos amb les seves més íntimes preocupacions. Ha omplert de sentit i sensibilitat algunes vides alienes i s’ha transformat també en rols moltes vegades a les antípodes del que és ella, dones eixutes o altives com la Carmen Polo de Franco a Dragon Rapide de Jaime Camino. La seva capacitat pel drama l’ha deixat impresa en pel·lícules com La casa de Bernarda Alba de Mario Camus, on formava part del cor de dones de dol. Té una forta personalitat, és amable i bona conversadora. Recordo un dia a l’Fnac, l’entusiasme amb què recolzava el jove nou realitzador Ramón Salazar quan promocionaven Piedras, en la que ella era taxista. Quan es tracta de col·laborar i empènyer projectes que valen la pena, no li cauen els anells, i en porta uns quants, és un dels seus distintius. Aquesta actriu indiscutible, dóna feeling de bona noia, bona filla i bona mare.

de referència com és Un tranvia llamado deseo, interpretant a la mítica Blanche Dubois amb els seus deliris. La buena vida de David Trueba, El pianista de Mario Gas, el seu company de fatigues, són algunes de les pel·lícules que han requerit la seva col·laboració. Amb dues nominacions anteriors, per la magnífica Secretos del corazón de Montxo Armendáriz i l’última per El cónsul de Sodoma, una de les seves agraïdes aparicions en cinema, encarnant a la mare del poeta Gil de Biedma i no necessitant més de dues pinzellades per reviure-la amb tota intensitat, el Goya caurà tard o d’hora, i de ben segur que ho celebrarem. Vicky Peña és sens dubte una de les actrius catalanes de les que es pot estar orgullós, prima donna en el teatre i en el cinema quan la deixen, també.

A la Vicky Peña te la pots trobar comprant pel barri, a cara neta, anant a buscar orxata, comprant un regal que necessita a la botiga més casolana, o fent cua com una més, com també me l’he trobada, en un teatre o cinema, sense abusar mai de la seva posició. La seva vessant més solidària, que l’ha dut a defensar els drets dels actors i directors des de la directiva de l’associació que els agrupa a Catalunya, forma part del seu perfil. Militant de causes justes, més d’una vegada l’hem vista llegint un manifest. Així com hi ha gent amb qui necessites un temps per veure de quin peu calcen, Vicky Peña és tan directa, que des del primer moment saps a què atenir-te amb ella. No et fa perdre el temps amb circumloquis. És tan seriosa com sembla, en el millor sentit de la paraula. Com que tots els camins porten al cinema, no és gens d’estranyar que aquest estiu hagi estat voltant amb una funció tant

Vicky Peña és, per damunt de tot, una gran dama del teatre

decine 22 ¦ setembre 2011

El cafè

aida folch Reus, 1986 A la gran pantalla: 25 kilates (Patxi Amezcua, 2008), Las vidas de Celia (Antonio Chavarrías, 2007), Salvador Puig Antich (Manuel Huerga, 2005), Los lunes al sol (Fernando León, 2002). A la petita pantalla: Cuéntame cómo pasó (2008-2011), Inocentes (2010), No estás sola, Sara (2009).

decine 22¦ setembre 2011

“Dirty Dancing, I Will Survive, Naomi Watts” Anna Corberó

Un cafè o un te? Un cafè i un te.

El drama és el meu fort. Però ho vull provar tot. Diuen que sóc graciosa per fer comèdia!

Una seqüència que no oblidaràs mai? Uf, tantes! A la pel·lícula Dirty Dancing quan Baby balla amb un meló als braços.

Què n’opines de l’actual situació del cinema català? Penso que hi ha molt bon cinema català. I directors. I que s’estan fent coses molt interessants. Però estic totalment en contra del doblatge, per exemple.

Com reacciones davant d’una mala crítica? Ara millor, però em segueixo enfadant quan una crítica no és constructiva. Què és el que més i el que menys t’agrada de la teva feina? El que més m’agrada és preparar-me un personatge i jugar durant el rodatge. El que menys, que sempre hagi d’estar de bon humor per tothom! Què és el més complicat? La vida en general és complicada! I en aquesta professió, complicat és tenir una estabilitat en tots els sentits. Alguna vegada t’has interpretat a tu mateixa? No. No sabria com fer-ho. No sé ni com sóc. Prefereixo fixar-me en altres personalitats i adaptar-les a mi. La banda sonora de la teva vida? The Sonics, Dirty Dancing... M’encanta la banda sonora. I també la de Requiem For A Dream. La banda sonora de la teva carrera? La cançó en concret seria I Will Survive! Un paper que t’encantaria interpretar? Alguna cosa complicadíssima. Una patologia greu. Una esquizofrènica, una assassina... O una cega o paraplègica. Tot un repte. En quin gènere et sents més còmoda?

Què li preguntaries a un fan o un admirador? Li diria “per què?”, “per què jo?”. Em sorprèn moltíssim. Quin és l’últim DVD que t’has comprat? Ellie Parker amb Naomi Watts. M’encanta. Una pregunta que no t’han fet mai i t’agradaria que et fessin? Crec que ja m’han preguntat de tot. Quin és l’últim projecte que has fet? Com t’has sentit rodant? Què ens pots explicar del teu personatge? Fa poc vam rodar Tornarem d’en Felip Solé, amb Bea Segura, Javi Beltrán, Roger Coma... La segona guerra mundial. M’ho vaig passar molt bé rodant als anys 40. Una dona d’aquella època, revolucionària, forta, amb ideals, que passa per molts processos, camps de concentració, pèrdua de la família... També estreno Morir en tres actes a TV3 aviat. Per què ets actriu? Perquè ho necessito. Em surt i no conec una altra forma de vida que no sigui aquesta. Sóc sensible i crec que una pellícula pot canviar el món durant un parell d’hores. Necessito transmetre i comunicar. Em fa sentir viva. I ara què toca? Ara toca començar a rodar un “peliculón” amb Fernando Trueba. Es titula L’artiste et son modèle. I la nova temporada de Cuéntame cómo pasó. decine 22 ¦ setembre 2011

Prèvia

amor col·lateral Alba Laguna

Dilluns, 25 de juliol. Dotze del migdia. El sol i la calor cauen implacables, però l’equip d’Amor col·lateral ja fa hores que prepara el set per iniciar l’última jornada de rodatge. Han estat cinc setmanes de calor, fred, pluja, mar, muntanya. I avui l’escenari és el camp de rugbi de La Foixarda, a Montjuïc (Barcelona). Jordi Roigé, el director, està concentrat però no para quiet. Tot ha de sortir rodó i les seqüències programades per avui requereixen precisió. Tirotejos, condemnats i... no desvelarem res més! Aprofitem per xerrar amb Roger Pera, un dels actors principals de la pel·lícula, mentre Joan Carles Suau i Juliana Sampedro, els protagonistes, responen tranquil·lament les preguntes de la premsa i esperen el seu torn per entrar en escena. El Roger està pletòric i, sens dubte, viu un dels millors moments de la seva carrera.

Juliana Sampedro i Joan Carles Suau, els protagonistes, a punt de rodar una seqüència

decine 22¦ setembre 2011

Roger Pera: “El rodatge d’ d’Amor col·lateral ha estat una experiència sorprenent” Avui és l’últim dia de rodatge d’ d’Amor col·lateral. Com ha estat l’experiència? Amb què et quedes? Crec que aquesta pel·lícula ha estat per a tots una experiència molt sorprenent. Començant pel guió, que és diferent a tot el que s’acostuma a fer, i això és fantàstic. El rodatge també ha estat una sorpresa perquè, tot i no haver-hi un gran pressupost, la feina, el rigor i el talent de tot l’equip és molt gran. Em quedaria amb la familiaritat del rodatge, perquè s’ha creat un equip molt maco, cosa que no sempre passa. A Amor col·lateral tots ens hem ajudat i cuidat molt entre nosaltres. Recorda els rodatges dels curtmetratges on tot és bon rotllo. De vegades a les produccions més grans l’ambient és més fred. Parla’ns una mica del teu personatge a la pel·lícula. L’Eduard és un pobre home, un vividor. En algun lloc dins seu té humanitat, però és un miserable. No és res del que li agradaria. No està gens còmode amb el seu físic, per això es va transformant constantment amb els seus valors i la seva forma de vida. Intenta mostrar-se d’una manera que no és perquè està trencat per dins, i és un personatge corrupte.

“Amor col·lateral és una història d’amor, però al mateix temps és una crítica a la societat actual” Com definiries Amor col·lateral? A mi m’agrada molt perquè en el fons és una història d’amor, però al mateix temps és una crítica molt heavy a la societat actual, la llei, els mitjans de comunicació... Pensem que vivim en democràcia, però realment estem tots agafats pels collons. Som menys lliures que mai, més manipulats, més mentits. I això la pel·lícula ho demostra, i amb molta valentia. Crec que aquest tipus de propostes falten en general a Catalunya, a Espanya i a Europa. Ja són uns quants anys de carrera, i de personatges n’has fet molts. Algun a qui tinguis especial afecte? Això és complicat de dir. Jo tinc sis germans i si me’n fessin triar només un, no sabria fer-ho. A tots, tant si ha funcionat la pel·lícula (o obra de teatre) com si no, els tens “carinyo” perquè te’ls has currat, hi has posat moltes coses de tu, te’ls has fet teus. Un dels

que estic més orgullós és un Calígula que vaig fer per un “Estudio 1” (programa dramàtic de Televisió Espanyola) dirigit per Eloy de la Iglesia. Normalment aquest personatge el fan actors de gran trajectòria i jo el vaig fer amb vint-i-set anys. Era tot un repte i en tinc molt bons records. Anècdotes...? El rodatge de la pel·lícula El lobo, un film sobre ETA, va començar molt malament perquè la policia de San Juan de Luz (França) em va parar. Jo anava molt grunge, em van obrir les maletes i van trobar el llibre Dentro de ETA, que tots els que interpretàvem personatges històrics vam llegir. La policia em va tractar fatal. Em van treure del cotxe i em van dur a comissaria perquè fes una trucada. El tema d’ETA és molt delicat, allà. Finalment van venir a buscar-me els productors i tot es va acabar. D’aquesta pel·lícula en tinc molt bon record.

“El meu personatge és un pobre home, tot i que dins seu té humanitat” Tot i que has treballat amb gent com Eloy de la Iglesia, Benito Zambrano, Ventura Pons o Javier Rebollo, la teva carrera ha estat més de televisió i teatre... Tinc ganes de ficar-me més de ple al cinema. Crec que ara és la meva “segona part”, després d’una parada de dos anys que vaig fer a la meva vida. Tinc trenta-vuit anys i portava des dels vuit treballant sense parar i ho necessitava. Saber qui sóc, perquè sempre la feina passava per davant de mi. És inevitable preguntar-te per la influència que el teu pare, Joan Pera, ha tingut en la teva carrera. T’ha condicionat d’alguna manera? Sempre condiciona, però jo he estat molt rebel a casa meva. Quan jo tenia tres, quatre o cinc anys el seguia pertot arreu veient les seves obres i el meu pare era el meu heroi. Vaig començar a estimar el teatre seguint-lo a ell. Però ser “fill de” porta els seus inconvenients. De tota manera, tinc la gran sort de que porto molts anys treballant i el meu pare i jo no tenim res a veure ni en la manera de ser ni en la manera d’actuar. Ara ell és a Madrid per primera vegada, jo he treballat més a Madrid que ell, per exemple. De vegades et pregunten “tu estàs aquí per endoll?”, i és ridícul perquè si jo no tingués passió per aquest ofici hauria fet una pellícula i prou. Ens estimem i ens admirem molt mútuament.

decine 22 ¦ setembre 2011

Tots dos heu estat des de sempre molt lligats al món del doblatge. És una indústria que té molts detractors. Tu que la coneixes des de dins, quina opinió en tens? Fa poc vaig llegir un article de Josep Maria Pou que acabava dient: “El doblatge, al cap i a la fi, és una estafa”. En el fons jo l’entenc, però canviaria aquesta frase. Les pel·lícules s’han de veure en versió original i jo quan vaig al cinema sempre les veig així perquè m’interessa la pel·lícula i el treball dels actors. Però el doblatge no és una estafa sinó un servei públic. És a dir, com qui vol agafar el metro o prefereix l’autobús. Hi ha gent que no vol no entendre la pel·lícula o haver de llegir. A més, i això em dol, a Catalunya aquest servei es fa amb molta cura i passió. T’hi deixes l’ànima, doblant, i per això no m’agrada que sigui criticat. El doblatge ha estat la meva millor escola d’interpretació.

“De petit seguia el meu pare pertot arreu veient les seves obres i era el meu heroi”

Has doblat alguns dels millors actors de la teva generació. He tingut aquesta sort: Matt Damon, Edward Norton, Leonardo DiCaprio... Quan estàs doblant, veus el mateix take moltes vegades i et quedes amb tots els detalls: com acarícia, com mira o com sent. Aquesta rapidesa del doblatge m’ha ajudat molt. Jo no sóc gens del mètode Stanivslaski. Si necessites molt de temps per ficar-te al personatge, millor no ho facis. Tens algun referent en especial? No sóc molt mitòman, però no em perdo cap pel·lícula de Sean Penn, per exemple. O Al Pacino. Grans actors dramàtics... Et tira més aquest gènere? M’agrada tot. La comèdia és tan difícil! Potser per a mi el drama és més fàcil però amb la comèdia m’ho passo molt bé, és matemàtica pura. Un gag té la seva pausa abans, els seus tres segons... Quins projectes tens a la vista? D’aquí molt poc marxo a Madrid a fer una pel·lícula. És un thriller molt americà i molt potent. Em ve molt de gust tot el tema de segrestar, disparar, les explosions, vidres trencats... El meu personatge a més és molt divertit, un putero viciós però amb un punt còmic. Després tornaré aquí i començaré a assajar un monòleg sobre els deu últims anys de la vida de Van Gogh.■

Fotografies: Nicolas LaFamour L’actor, molt ben acompanyat de la secció femenina de l’equip de rodatge

decine 22 ¦ setembre 2011

De fora

CHANTAL AKERMAN

El cinema més enllà del cinema Anna Petrus

nconformista, rebel i polifacètica. Són tres dels adjectius que potser podrien definir la personalitat i el cinema de Chantal Akerman, una de les cineastes més contundents de la història del cinema europeu, malgrat que és francament difícil trobar la forma precisa de definir el seu tarannà inquiet. D’origen belga però establerta a París, com Agnès Vardà, l’àvia de la Nouvelle Vague, Chantal Akerman va decidir canviar la seva vocació d’escriptora per la de cineasta als quinze anys després de veure Pierrot le fou (1965) de Jean-Luc Godard. A partir d’aleshores la seva relació amb el cinema ha estat sempre desigual però revestida d’una complexitat inusual i personalíssima. Akerman ha conreat gairebé tots els gèneres cinematogràfics: el documental, l’experimental, la ficció d’autor, la ficció amb una certa vocació comercial... I ho ha fet dinamitant constantment les convencions i els límits del propi cinema a la recerca d’una narrativa pròpia i una forma de mirar el món que no ens és possible assimilar a cap altra forma de mirar.

Gens amant de les classificacions, les constriccions ni les limitacions, Akerman va formar el seu caràcter i el seu instint cinèfil durant la dècada dels setanta a les sales de l’Anthology Film Archives de Nova York. Era l’època en què el cinema underground de la ciutat dels gratacels vivia la seva època d’esplendor. Allà Akerman va poder veure el cinema experimental de Maya Deren, Jonas Mekas, Robert Frank i tot el grupuscle entusiàstic que s’aixoplugava al voltant de la que va acabar esdevenint la gran institució del cinema experimental novaiorquès. I durant aquella època Akerman va dirigir alguns dels seus primers grans films experimentals en els quals va començar a forjar la seva particular concepció de l’espai i el temps fílmic, sempre en sintonia amb la seva voluntat de desmarcar-se del cinema de vocació industrial. Hotel Monterey (1972) i News from Home (1977), per exemple, són dos dels films documentals filmats a l’època on la cineasta inverteix la lògica de la verticalitat i la horitzontalitat fílmica en un gest tan impúdic com necessari per entendre, més endavant, la seva evolució

Fotograma del film La Chambre - La Bàs, pel·lícula inclosa en la nova edició de DVD

decine 22¦ setembre 2011

com a creadora que només ha sabut trobat el seu confort en els marges. Tanmateix, en aquesta selecció en DVD, s’han escollit quatre dels seus films documentals més tardans, produïts tots ells durant la dècada dels noranta i la primera dècada del nou mil·leni, quan la mirada d’Akerman tornava d’una banda cap als països de l’est a la recerca dels origens jueus de la seva família, i de l’altra, cap a aquells països on la noció de frontera constitueix l’essència d’un malestar collectiu i sovint suposa l’origen d’una certa agressivitat social incontrolable. D’Est (1993), Sud (1999), De l’autre côté (2002) i Là Bas (2006) són els quatre films escollits en aquesta acurada edició en què no només les pel·lícules mostren una Akerman en una reflexió pròpia de la maduresa sinó que tots ells estableixen un fèrtil diàleg ple de significació. Si a D’Est (1993) Akerman s’obstinava a buscar entre els milers de rostres capturats pels carrers dels freds i nevats països de l’est el rostre que pogués donar resposta a la seva recerca espiritual

Imatge del film De l'autre côte, de Chantal Akerman

Quatre dels films documentals més emblemàtics de la cineasta belga Chantal Akerman apareixen aquest mes editats en DVD. Una bona ocasió per (re)descobrir el cinema radical, compromès i alliçonador d’una cineasta imprescindible per entendre els senders per on transita el cinema contemporani i per conèixer de quina manera el cinema europeu ha tendit a pensar-se a si mateix sempre fora dels circuits de la gran indústria cinematogràfica.

o a la seva necessitat de descobrir els seus origens, a De l’autre côté (2002) la cineasta utilitza els llargs travellings que havia consolidat precisament a D’Est per mostrar els absurds excessos de la frontera que separa Mèxic dels Estats Units. D’aquesta manera, mentre a D’Est assistim a una certa litúrgia de la intimitat de la cineasta, normalment tan resguardada, malgrat que en films primerencs com Saute ma ville (1968) pogués semblar precisament el contrari, a De l’autre côté assistim a una certa litúrgia de la seva capacitat de comunió o empatia amb l’altre. Dues formes diferents d’utilitzar el mateix llenguatge del moviment horitzontal de la càmera en les quals, tanmateix, podem intuir un mateix batec o un mateix impuls creador.

decideix tancar-se durant unes setmanes en un pis de Tel-Aviv, i filmar tot el que veu a través de la finestra del seu apartament. Aquest dispositiu, explorat anteriorment per cineastes també radicals com Victor Kossakovsky a Tishe! (2002), on va filmar

D’altra banda, amb el mateix entusiasme quasi antropològic que podem intuir a De l’autre côté, Akerman filma Sud (1999) i, sobretot, Là Bas (2006). En el primer, Akerman s’endinsa en la investigació d’un terrible i cruel assassinat racista ocorregut a Amèrica del Sud. En el segon, Akerman

durant un any sencer un carrer de San Petersburg a través de la finestra de casa seva, permet a Akerman donar compte de tot allò que discorre per davant de la càmera sense posar gairebé intermediaris entre el cinema i la pròpia vida. Una forma cinematogràficament “neta” o

“pura” que entra en plena sintonia amb les conviccions de la cineasta, ja no només pel que fa al cinema sinó també pel que fa al seu sentit de l’existència humana. I és precisament a través d’aquest dispositiu que Akerman dóna forma i realitat a un dels seus principis més preuats. En el documental que Gustavo Beck i Leonardo Luiz Ferreira van dedicar-li durant el 2010, anomenat Chantal Akerman, de ça, la cineasta asseverava el següent: “No m’interessa quan la gent va al cinema i diu: “M’ho he passat molt bé. M’ha passat el temps molt ràpid”. El que m’interessa és quan, precisament, el temps passa molt lent. Només així l’espectador percep el valor real del temps en el cinema”. Una asseveració que resumeix no només Là Bas sinó el conjunt de la complexa i polièdrica obra cinematogràfica de Chantal Akerman. ■

“Ha dinamitat constantment les convencions i els límits del propi cinema a la recerca d’una narrativa pròpia”

Akerman, en una imatge promocional

decine 22 ¦ setembre 2011

A fons

Entrevista a Xavier Catafal

FRAU AL SECTOR CINEMATOGRÀFIC M. Martí Freixas

Xavier Catafal Rull, director d’Isaan Entertainment, distribuïdor de cinema, productor i programador, es va posar a primera fila de la indústria cinematogràfica del país el passat mes de juny. La seva carta enviada a la direcció de l’ICAA i feta pública als mitjans de comunicació, on denunciava un frau en l’adjudicació de subvencions a pel·lícules que tenen pressupostos i recaptacions de taquilla falsos, ha servit per reobrir una polèmica que no és nova però sí poc investigada. Hem volgut parlar amb ell per aprofundir en el motiu de la seva protesta. Abans de començar, m’agradaria conèixer el teu perfil complet en el món del cinema. Els mitjans m’han etiquetat com a productor i, tot i que he tingut experiències en la producció, no em presento com a tal. Havia estat a Manga Films i allí vaig participar en algunes produccions, per exemple una de les pitjors pel·lícules del cinema espanyol, Frikis buscan incordiar (2004), un divertiment gamberro amb el Javier Cárdenas; Cámara oscura del Pau Freixas (2003); una pellícula mexicana, Ave Maria (Eduardo Rossoﬀ, 1999) i d’altres. També he estat a la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya portant la programació durant anys, vaig estar després vivint a Los Angeles, posteriorment treballant a Ivex Films (l’actual Filmax Entertainment) com a director comercial, vaig estar al Festival de Sitges tretze anys, dotze com a secretari general i un com a director, el 1993. A la citada Manga Films vaig ser-hi fins fa sis anys, d’aquest temps ençà he muntat l’empresa Isaan Entertainment, on fem distribució en sales i en DVD. Vam estrenar, per exemple, dues guanyadores de la Conxa d’Or de Sant Sebastià (Mil años de oración, Wayne Wang, 2007; La caja de Pandora, Yesim Ustaoglu, 2008). En aquests moments hem estrenat El fin es mi principio de Jo Baier amb en Bruno Ganz, vam estrenar The Visitor amb en Richard Jenkins, que estava nominada als Òscars...I amb DVD també editem, tenim un ventall ampli, des de clàssics del terror del cinema australià, passant per una línia de programes molt variats d’interès en l’ésser humà, fins a temàtiques d’interès específic com poden ser documentals que parlen del medi ambient, de viatges d’exploradors, o algun clàssic contemporani com Koyaanisqatsi (Godfrey Reggio, 1982), i moltes altres opcions. El que has exposat a la teva carta (veure requadre) és un vox populi en el sector de la indústria cinematogràfica des de fa anys. Però no s’ha arribat mai a encarar el problema, tan sols alguns mitjans

decine 22¦ setembre 2011

n’havien parlat breument (veure l’article “La taquilla, la estafa del cine español”, El Mundo, 03/12/2009). Mirant les xifres oficials de taquillatge publicades cada any, qualsevol persona pot adonar-se que hi ha pel·lícules que havent estat poques setmanes en taquilla i passant molt desapercebudes presenten uns resultats finals de públic excel·lents. La llei del cinema està mal muntada. A altres països on hi ha ajudes es parla de número d’entrades, de quantes persones han anat al cinema, aquí parlem d’arribar a una quantitat de diners, de la recaptació. Aquesta “quantitat” pot no anar relacionada amb la paraula “espectador”, el punt de partida ja és erroni. La pròpia productora comprarà entrades al cinema per arribar a la xifra d’assistència mínima exigida per poder cobrar una subvenció. Però també hem de ser realistes. Si jo, com a productor, em trobés en una situació on em faltés una determinada quantitat d’euros per arribar a la xifra mínima de taquilla i assolir aquest límit em donés accés a una subvenció, faria tot el possible per arribar-hi de la manera més honesta possible. Crec que tots ho faríem. No té perquè ser per lucrar-se, sinó perquè els diners són necessaris per cobrir totes les despeses i els futurs projectes de la productora, que són molts i complicats d’assumir. Però estem donant per fet que un frau forma part de la quotidianitat de la producció cinematogràfica. El que jo denuncio són els casos flagrants on tot el plantejament de les productores està basat en el frau de llei i on no fa falta ni estrenar la pel·lícula per obtenir benefici. A part de la compra d’entrades a taquilla, anteriorment s’han inflat de manera exagerada els costos de la producció de la pel·lícula, que hauran estat aprovats i subvencionats. L’ICAA (Instituto de Cinematografía y de las Artes Audiovisuales) manté que hi ha mecanismes de control correctes i que ambdues pràctiques no existeixen, però és mentida. En el cas de Salomon Shang, Producciones Kaplan, i en el cas d’ABS Production, per citar dos casos clamorosos, és obvi

“Denuncio els casos flagrants de productores fraudulentes, on no fa falta ni estrenar una pel·lícula per obtenir benefici”

que hi ha pressupostos inventats i taquilla falsa. Les pel·lícules que han estrenat no han tingut difusió als mitjans, ni publicitat, ni versions en DVD, són totalment desconegudes pel públic, fins i tot pel públic cinèfil. Si fem cas de l’assistència, els documentals de Shang presenten uns resultats tan bons que extrapolant-los a nivell estatal serien equiparables a èxits com Inside Job (Charles Ferguson, 2010). A pesar de tot això, aquest any Producciones Kaplan rebrà uns ajuts de l’ICAA propers a 1.800.000 euros.

“És obvi que hi ha pressupostos inventats i taquilla falsa” Per a un llibre (“Realidad y creación en el cine de no ficción”, ed. Mirito Torreiro, 2010) vaig haver de llistar llargmetratges documentals estrenats a Catalunya en els darrers vint anys. Va ser impossible trobar les dates d’estrena d’alguns títols de Producciones Kaplan que havien declarat milers d’espectadors, eren estrenes “fantasma” que no apareixien en cap mitjà de comunicació. Vaig intentar posar-me en contacte amb ells per obtenir informació concreta però no va haver-hi resposta. És molt fàcil de demostrar. Si l’ICAA realment no se n’ha adonat és motiu de dimissió total per incompetència. I si ho saben, són mals gestors i estan caient en una possible prevaricació. Arrel de tot això, un actor, Matthieu Duret, s’ha posat en contacte amb mi

perquè no ha cobrat per cap de les dues pel·lícules que ha fet amb Producciones Kaplan; era el protagonista principal de Cineclub (Shang, 2009) i actor secundari a La llegenda de l’innombrable (Shang, 2010). Aquestes ja han estat enllestides i estrenades. Estem parlant de falsificació documental en l’apartat artístic de l’auditoria, ja que es declaren uns pagaments que no han estat cobrats, fins i tot podríem estar parlant de fiscalia anticorrupció. Sé que hi ha hagut una reunió fa poc amb Carlos Cuadros, director de l’ICAA, la FAPAE (Federación de Asociaciones de Productores Audiovisuales Españoles) i d’altres, i aquest tema es va parlar per sobre i les conclusions són les de sempre, si hi ha proves s’ha d’anar als jutjats. Ja sabem com és la justícia de lenta i les traves que hi ha, enlloc d’encarar les coses des de les institucions. Crec que tot plegat no pot quedar així, i no ho dic a títol personal, sinó que crec que tots hauríem de donar un cop de puny a la taula i dir que no, que aquest abús per part de l’administració s’ha d’acabar. Aniràs més enllà de la carta? El meu següent pas és seguir recollint proves i anar als jutjats. Crec que ho haig de fer, no pot ser que això acabi una vegada més amb un “aquí no passa res”. Penso en processos autodestructius. El comportament fraudulent va en contra del propi sector, de la seva honestedat i el bon treball, però fins a quin punt també pot ser destructiva una resposta política a aquests problemes que fos desencertada. Hi ha por. La indústria del cinema té mala imatge per diversos motius. Les subvencions són criticades, el “No a la guerra!” en el seu moment en els Premis Goya va enfadar la dreta, el recolzament a Zapatero en general, també. Hi ha una lectura política,

Xavier Catafal va fer pública la seva carta enviada a Carlos Cuadros, actual director de l’ICAA des d’octubre de 2010, on denunciava la contínua subvenció per part de l’ens a productores que sistemàticament exerceixen pràctiques fraudulentes. “A alguns dels títols beneficiaris d’aquestes ajudes se’ls acrediten pressupostos i/o recaptacions que no s’ajusten a la realitat”. Destacava les productores Producciones Kaplan o ABS Production-Barcelona, a qui se’ls atorguen de nou forts ajuts econòmics per a pel·lícules que durant el 2010 han passat desapercebudes però presenten unes xifres de taquilla sorprenentment excel·lents. Segons Catafal és una pràctica que fa anys que es du a terme, com acaba exemplificant amb altres títols de temporades passades en el seu escrit. “L’ICAA no pot al·legar desconeixement, els exemples anteriors són tan sols una petita mostra. M’agradaria confiar en que es prendran les mesures oportunes perquè els ajuts denunciats no es ratifiquin i es canviïn les polítiques d’ajuts”. El seu comunicat ha rebut el suport explícit de professionals del sector (Manuel Huerga, Eduard Fernández, Cesc Gay, Albert Solé, Maria Ripoll, Ventura Durall o Roser Aguilar, entre d’altres) els quals van enviar una segona carta a l’ICAA un mes després.

decine 22 ¦ setembre 2011

A fons

sobretot des de determinats mitjans de comunicació, que crea una molt mala imatge sobre la gent del cinema. Això fa que si s’airegen aquests temes i se’n parla massa, hi ha la por de que es pugui arribar a prendre la determinació d’acabar amb les ajudes. Tenim tots tant a perdre que millor tapar-nos les vergonyes i no parlar-ne. És una manera de veure-ho. Però m’han trucat productors, cineastes i gent de la indústria que estan d’acord en acabar amb tot això. Em consta que n’hi ha d’altres que no estan molt contents. A les grans empreses del sector els molesta el tema, però ja tenen les seves quotes i saben que el seu espai en la indústria es mantindrà. Pels més petits que estan realment lluitant, que sovint els seus projectes es queden fora de les ajudes i les passen magres, és un tema que els dol molt, veure que hi ha un frau tolerat per l’administració i que els diners van cap a mans que no aporten res al cinema. Potser el gruix que és al mig és el que té més por a perdre, ja que els grans aguantaran sí o sí i els més independents ja estan acostumats a sobreviure com es pugui i anar a la seva. Com plantejar una alternativa a aquesta llei? No sóc jurista i no sé quina és la fórmula. Tinc clar que en un país on es posa en marxa una llei per fer-la complir i l’administració sap des d’un principi que no és complirà és inacceptable. Sembla que l’únic objectiu sigui demostrar que l’assistència de públic de cinema espanyol no baixa; aquest paràmetre s’hauria de canviar o valorar d’una altra manera. Sembla que el barem per valorar la gestió de Fernando Lara (director de l’ICAA en el període 2005 2009) fossin només les xifres d’espectadors i el fet de mantenir content el sector, encara que donés per bons una quantitat d’ajuts que no quadraven, fent la vista grossa de manera escandalosa. Ignasi Guardans tampoc hi va posar fre (director de l’ICAA abril

2009 - octubre 2010) tot i que va expressar al seu Twitter coneixement de les infraccions. Això també té a veure amb l’ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals), seguint amb el cas d’en Salomon Shang, que és el més destraler, però no l’únic. No se li han reconegut els pressupostos dels darrers llargmetratges a Catalunya però sí li han reconegut el ball de xifres d’espectadors, fet que també infla els números finals d’espectadors de cinema català. I l’ICIC també té maneres de demostrar que això és fals. En tot cas, la solució no la tinc, però s’hauria d’estudiar a fons. Una indústria del cinema que realment funcioni genera llocs de treball, un moviment industrial, una imatge de país, i uns impostos. Tot això ens interessa a tots, i al país també.

“Si l’ICAA realment no se n’ha adonat és motiu de dimissió total per incompetència” “Crec que tots hauríem de donar un cop de puny a la taula i dir que no a aquest abús”

podeu consultar la carta completa a: http://www.elmundo.es/elmundo/2011/06/22/cultura/1308739890.html

Salomón Shang, a l’epicentre de la polèmica

decine 22¦ setembre 2011

Eloïse LOS CONDENADOS Premi de la crítica a Sant Sebastià

ACADÈMIA DEL CINEMA V.O. catalana a Hollywood

EDUARD CORTÉS Tot sobre ‘Ingrid’

MAGIC JOURNEY TO AFRICA Jordi Llompart revoluciona el 3D

A LA DERIVA Cita anual amb Ventura Pons

MANUEL HUERGA Diari des de l’espai

Cine

Any I / Número

04 / Gener

Cine

3€

2010

Any I / Número

Jordi Mollà, a la pell del poeta Gil de Biedma

NOVA LLEI DEL CINEMA Què n’opinen els protagonistes

GARBO. EL ESPÍA Un català a la II Guerra Mundial ESCOLES DE CINEMA Fàbriques de talent

VIATGE MÀGIC A L’ÀFRICA El 3D català ja és aquí

ACADÈMIA DEL CINEMA Parla el president, Joel Joan

ELISA K CINEMA BALEAR Judith Colell i Jordi cadena roden junts Una mirada de prop

3€

- Agost 2010 Any I / Número 10 / Juliol

2010

05 / Febrer

3€

2010

Cine

Any I / Número

3€

06 / Març 2010

Fermí Reixach, l’actor amb majúscules

Mar Coll i Nausicaa Bonnín: triomfar abans dels 30

EL CÓNSUL DE SODOMA

SPANISH MOVIE La comèdia de l’any

THE FROST Emocions gelades a Noruega

07 / Abril

3€

bre 2009

LES 2 VIDES D’ANDRÉS RABADÁN

SITGES 2009 La cita catalana amb el fantàstic

Any I / Número

03 / Desem

Àlex Brendemühl, l’assassí de la ballesta

L’atracció desconeguda

La por segons Balagueró i Plaza

Cine

Any I / Número

3€

bre 2009

02 / Novem

Cine

Any I / Número

3€

e 2009

01 / Octubr

Cine

Any I / Número

ESTACIÓ DE L’OBLIT

PREMIS GAUDÍ 2010 La catifa vermella

UN CATALÀ A SUNDANCE En directe des de Salt Lake City

LA BOMBA DEL LICEU Amb la mirada de carles Balagué

NOUS CINEMES GIRONA Barcelona està d’estrena

SERGI LÓPEZ El rostre omnipresent

LUNA CALIENTE L’última provocació de Vicente Aranda

COMPOSITORS CATALANS Els altres mestres del cinema

EL 3D A CATALUNYA Ja és una realitat

3€

any II

ero 12 número núm

octubre 2010

3€

‘IngrId’, intriga i fascinació UNA HORA MÁS EN CANARIAS

LOS OJOS DE JULIA

CINEMA VALENCIÀ El talent de la llum

MÀRQUETING ONLINE El futur del cinema?

E.S.O. Terror a l’institut

LOS PASOS DOBLES Isaki Lacuesta no descansa

any II

ero 13 número núm

novembre 2010

EDUARD FERNÁNDEZ Atrapat a ‘La mosquitera’

L’ART D’ADAPTAR

3€ any II

ero 14 número núm

e 2010 desembre desembr

3€

BRUC

un heroi de llegenda

CRUZANDO EL LÍMITE Emocions adolescents

NORA NAVAS Un èxit merescut

FESTIVALS CATALANS Bon cinema per tot el territori

FLOQUET DE NEU El rodatge en imatges

“BIUTIFUL” La cara fosca de Barcelona

EDMON ROCH Un productor d’èxit

L’ALTERNATIVA El festival des de dins

“ANIMALS” La nova aposta de l’ESCAC

any II

número 15

gener 2011

3€

BLOG

Tendra innocència PREMIS GAUDÍ TOTS ELS NOMINATS CATALUNYA PLATÓ UN PAÍS DE RODATGES MIL CRETINS VENTURA PONS & QUIM MONZÓ SALOMÓN SHANG CONTRA TOT I TOTHOM

10 IS S N 2013-5882

SITGES 2010 La festa anual del cinema fantàstic

MARÍA Y YO

Llibres que esdevenen films

Amor de pare

FLOQUET DE NEU

ACADÈMIA DEL CINEMA

Els secrets del guió

Arriba la festa d’estiu

any II

El terror fet a casa

9 772013 588004

Quim Gutiérrez, un atípic objecte del desig

número 16

febrer 2011

3€

Pa negre

PA NEGRE Una estrena molt literària BICICLETA, CULLERA POMA La lluita de Maragall segons Carles Bosch

BURIED L’últim fenòmen mundial

any II

número 17

març 2011

3€

any II

número 18

abril 2011

3€

Els Gaudí de

Ventura Pons

25 anys de cinema

L’ANY D’AGUSTÍ VILLARONGA I NORA NAVAS GUEST LA MIRADA DE GUERÍN LA NIT QUE VA MORIR L’ELVIS INTRIGA MÍSTICA LA VIDA SUBLIME VIATGE ÍNTIM I FAMILIAR FESTIVALS BERLÍN, SUNDANCE, ROTTERDAM

PREMIS GOYA PA NEGRE FA HISTÒRIA SERGI LÓPEZ REPÀS A UN ACTOR INCANSABLE ESTEVE RIAMBAU LA NOVA FILMOTECA, A PUNT RODATGES BARCELONA, ESCENARI HABITUAL

JAUME COLLET-SERRA

El somni americà DANIEL BRÜHL EL TALENT I LA JOVENTUT JUDITH COLELL I JORDI CADENA UN TÀNDEM D’ÈXIT CARLES TORRAS I RAMON TÉRMENS A MÀLAGA UNA MIRADA A BARCELONA AMB ELS ULLS DE MIREIA ROS

NOVA OFERTA DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL 11 edicions + DVD A ESCOLLIR PER NOMÉS 24€ pel·lícules a escollir: ELISA K, de Judith Collell i Jordi Cadena HEROIS, de Pau Freixas promoció vàlida fins a esgotar existències DVDs editats per:

contacte: 93 511 6690 / info@decine.cat / www.facebook.com/decine

En privat

HELENA MIQUEL

“Les coses t’arriben quan t’han d’arribar” Txell Bonet

Troba els musicals carrinclons. Però ha entrat en el món del cinema gràcies a que canta. És la veu femenina de Delafé y las Flores Azules, i des de molt abans la d’Élena, formació que ja ha tret el seu quart disc, el segon en català. Fa anys va fer una aturada en el periodisme per dedicar-se plenament a la música. Llavors, l’últim que s’imaginava és que també faria pel·lícules, i que formaria part d’un thriller que es presenta a la secció oficial de la 59a edició del Festival de Donostia. No habrá paz para los malvados també arriba a les pantalles aquest 23 de setembre. Sota la direcció d’Enrique Urbizu, Helena Miquel interpreta el paper d’una jutgessa que investiga al policia corrupte José Coronado.

Helena Miquel, en el paper de jutgessa al film No habrá paz para los malvados

decine 22¦ setembre 2011

Fer d’actriu al cinema no formava part dels teus plans, et van venir a buscar. Tot ha estat fruit de la casualitat i a vegades no saps on et portarà la vida. També sembla que hi ha un camí que sense voler-ho, vas seguint, i sí, per la primera pel·lícula que vaig fer, El idioma imposible (2009), em van venir a buscar. El director, el Rodrigo Rodero, buscava una cantant que pogués interpretar, perquè el meu personatge canta dues cançons en directe. Ell volia fugir d’actrius conegudes que canten, com la Najwa Nimri o la Leonor Watling, perquè volia que l’actor protagonista, l’Andrés Gertrúdix, fos la força de la pel·lícula. Llavors va mirar videoclips de grups espanyols on cantaven noies, em va veure a Mar el poder del mar, i va voler fer-me una prova de càmera. Va contactar amb el meu mànager quan jo estava fent una prova de so i aquest em va dir: “t’agradaria fer una peli?”, i em vaig quedar una mica descol·locada. Quan vaig anar a Madrid a fer la prova estava supernerviosa, però quan el Rodrigo em va dir: “Si a ti te apetece, yo lo veo claro”, vaig apostar. Malgrat no tenir experiència, els directors tenen molta fe en tu. De sobte veuen que puc fer allò que ells tenen al cap. També crec que les coses t’arriben quan t’han d’arribar, perquè si això m’hagués passat fa deu anys potser no hagués estat preparada per llançar-me a la piscina i dir “va, faig aquesta pel·lícula”. Tot m’ha anat arribant quan jo també he estat preparada per fer-ho, és una sensació que tinc. Perquè al marge de tenir o no formació acadèmica, saps una mica com van les coses a la vida, i tot i el vertigen, saps que ho has de provar? Sí, és un creixement personal sumat a les ganes de voler fer aquestes coses que m’han ofert i que em venen molt de gust. El nerviosisme queda una mica amagat davant del repte. En la primera pel·lícula no ho veia tan esbojarrat perquè el personatge no s’allunyava tant de la meva personalitat real: una noia que canta i té una galeria d’art, que és una mica bohèmia i dolça. I ara és al revés, ara vols fer coses totalment diferents per demostrar-te que ho pots fer. Clar, ara el cuc que tinc a l’estómac és a veure si sóc capaç d’interpretar personatges que no tinguin res a veure amb mi. Perquè ho he fet amb la pel·lícula de l’Enrique Urbizu, i he vist que me n’he sortit.

Hi vaig arribar a través del guionista, Michel Gaztambide (Vacas, La caja 507), que ha treballat a les dues pel·lícules i va ser qui li va parlar de mi a l’Enrique, i aquest em va voler fer una prova de càmera. I és que la interpretació en cinema, a diferència del teatre, també inclou el “si la càmera t’estima”.En això la teva gran escola ha estat el videoclip i que estàs molt habituada a oferir una imatge? I a més, el fet d’haver estudiat periodisme. Vaig presentar durant dos anys un programa a la tele de Terrassa, i he estat molt en contacte amb les càmeres des de sempre; des de que tenia catorze anys que feia de figurant en sèries de televisió, i els hi he perdut la por i el respecte. També m’han fet moltes entrevistes a part de gravar els videoclips, i això segurament m’ha permès no estar pendent de la càmera i tenir aquesta facilitat d’oblidar-me’n.

I ara et planteges algun tipus de formació en una escola o amb algun coach? A principis d’any ho volia fer, i quan vaig buscar-me representant, l’Elisabeth Arana, li vaig comentar. Ella no havia vist res de la meva feina, li semblava bé, i buscàvem on o qui, sobretot per preparar personatges futurs. A l’abril va venir al passi que vam fer per a l’equip de la pel·lícula de l’Urbizu, així coneixeria la meva feina i sabria què podia oferir, i quan va acabar de veure la pel·lícula em va dir: “No facis res”. ...”que et faran malbé”? Sí. És molt fort. Jo em vaig quedar molt parada i de veritat que no m’ho podia creure, que em digués això: “no, que t’intoxicaran, així estàs bé, que et surt de dintre”. Sóc molt crítica amb mi mateixa, i un cop vista la pel·lícula, hi ha coses que sempre canviaries. Hi ha dues seqüències que dic “ai, això ho podria haver fet millor”.

decine 22 ¦ setembre 2011

CULTURA I COMUNICACIÓ

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 89 utopia@utopiaglobal.com • www.utopiaglobal.com

És una adrenalina semblant a estar dalt de l’escenari? És diferent. Jo he detectat que m’agrada molt estudiar el guió i anar descobrint el personatge i fer-me’l més meu. De la jutgessa, que era un personatge molt diferent a mi, m’escrivia notes del que ella podia fer a la seva vida diària, per molt que a la pel·lícula no es veu gens, però jo em feia una llista de la música que li agradava, o que anava a ballar amb el seu marit... això no ho he compartit amb ningú, m’ho he quedat per a mi a l’hora d’estudiar-me el personatge. Citàvem a Leonor Watling, ella és al revés, una actriu que canta. Penso que tothom ha de poder provar-ho tot i que això fa l’actor més complet, però socialment, és molt llaminer parlar d’un cert intrusisme. Et preocuparia que pensessin de tu el mateix (a l’inrevés)? No. A mi em preocupa fer-ho bé. Si convé sí que tindré coach i faré un curs, perquè voldré fer-ho el millor possible, i voldré tenir totes les eines.

Helena Miquel en una actuació amb Delafé y las Flores Azules

Però ja no ho pots repetir, és com gravar un disc, l’escoltes i dius “aquesta frase la tornaria a dir, però...”. A la pel·lícula fas de jutgessa i comparteixes pantalla amb José Coronado; com ha estat treballar amb ell? La llàstima entre cometes és que ell i jo només compartim una seqüència i no vaig coincidir gaire amb ell, només tres dies de rodatge. Però aquesta seqüència és bastant potent i sí que vaig notar que ell m’ajudava. El vaig sentir molt proper, és a dir, en cap moment anava estirat i de “yo soy el prota, ¿y tu quién eres?”, no. Al contrari. Has après alguna cosa d’ell o de la resta de companys? He après molt del director. L’Enrique Urbizu és un tio que té les coses molt clares, amb molt poques paraules sap demanar-te el que vol i es fa entendre molt bé i molt ràpid. Un dia em vaig ofuscar molt, perquè m’equivocava en una frase i havíem de repetir la seqüència, perquè canviàvem

coses en el moment i jo tenia el tic del text anterior. Va venir l’Enrique, i a l’orella, per no posar-me en evidència, em va dir: “La perfección no existe”. Només van caldre aquestes paraules per adonar-me que no estava fent un examen, que havia de ser jo mateixa, i que havia d’estar tranquil·la. Em donava molta seguretat. Al teu últim dia de rodatge a El idioma imposible vas plorar, ho vas fer en solitari? No, amb l’Andrés Gertrúdix. Hi ha un ritual molt maco als rodatges que jo desconeixia: l’últim dia de feina de cadascuna de les persones, si no coincideix que és l’últim dia de rodatge de tot l’equip, t’aplaudeixen. I jo em vaig emocionar molt perquè a més em feia molta pena acabar. Després al vestuari vaig seure al costat de l’Andrés Gertrúdix i em vaig posar a plorar i li vaig dir que no me’n volia anar, i ell em va dir: “Qué, ya le has pillado el gusanillo a esto, ¿no?. Esto es como una droga, te engancha y no lo puedes dejar”. Com et sents tu quan estàs interpretant?

Però la perfecció no existeix. I quan arribin crítiques? Perquè segur que ja hi has pensat. Clar, clar. Serà dur. Jo tinc molta por a les crítiques perquè precisament sóc una nouvinguda i tinc por que els experts i la gent que porta molts anys fent carrera cinematogràfica em matxuquin o em diguin que estic verda, tot i que jo estic contenta de la feina que he fet. M’ho agafaré bé sempre que sigui constructiu, si hi ha una anàlisi allà darrere, m’ho llegiré i segur que en trec alguna cosa bona. Quins directors t’agradaria que et veiessin amb bons ulls? Julio Medem, Fernando León de Aranoa, Achero Mañas, Pedro Almodóvar, i de casa nostra, la Mar Coll, que m’ha fet una prova de càmera pel seu nou film, però a hores d’ara tot és molt embrionari. És una pel·lícula sobre tres germanes i potser jo faré d’una d’elles. El que et puc dir segur és que faré un curt on també surt l’Àlex Brendemühl. Et veus compaginant gires i rodatges? De fet, ja ho he hagut de compaginar. Estava rodant a Alacant, tenia un concert a Sant Boi de Llobregat i després del concert amb un cotxe de producció vaig viatjar tota la nit, i a les 7 del matí era al set de rodatge, a Alacant! És una bestiesa, però ho he fet perquè les dues feines m’agraden i em motiven tant que m’és igual si he dormit una hora. ■

decine 22 ¦ setembre 2011

Rodatge

Els nens salvatges A principis de juliol es va donar el tret de sortida al rodatge d’Els nens salvatges, l’últim projecte de Patricia Ferreira. Produïda per la catalana Distinto Films, l’andalusa Áralan Films i Televisió de Catalunya, i amb la participació de Canal Sur i la Junta de Andalucía, la pel·lícula es va rodar durant sis setmanes a les ciutats de Barcelona i Sevilla. La directora d’Els nens salvatges, autora també de Para que no me olvides i El alquimista impaciente entre d’altres produccions, s’endinsa, aquesta vegada, al món de l’adolescència per a mostrar els problemes d’incomunicació i les vies de fugida d’un grup de joves. Ferreira ha explicat que “la pel·lícula parla d’aquells nois cridaners, mal educats i irresponsables que podrien ser els nostres fills o els de qualsevol, però que són uns perfectes desconeguts. De nens salvatges n’hi ha a tot arreu”. A l’extraradi d’una ciutat amb mar, tres amics pateixen problemes de comunicació amb pares i professors. Un d’ells, l’Àlex, somia amb viatjar a Amsterdam per a participar en una mostra de graﬃtis, habilitat que se li dóna molt bé. L’altre, Gabi, s’esforça per satisfer i agradar el seu pare, que el vol veure lluitant en un campionat de boxa. Oki, la noia, es troba sola amb uns pares que, o la renyen en excés, o no li fan cas. Un dia, els tres decideixen marxar de casa junts, però després de passar un dia a la platja, tant en Gabi com l’Àlex s’adonen que no arribaran gaire lluny i tornen. L’Oky, decebuda, agafa un bidó de gasolina i crema els seus pares... Aquesta història, rodada principalment en català, compta amb Marina Comas (guardonada amb el Goya a la millor actriu per Pa

Marina Comas, Albert Baró i Àlex Monner, el trio protagonista

decine 22¦ setembre 2011

negre), Àlex Monner (protagonista de la sèrie d’èxit Polseres vermelles) i Albert Baró (El cor de la ciutat, Les veus del Pamano) en els papers protagonistes d’Àlex, Gabi i Oki, tres adolescents que viuen en una gran ciutat. Són uns desconeguts per als seus pares, professors i per a ells mateixos. El seu aïllament emocional, portat a l’extrem, tindrà conseqüències inesperades. El repartiment de Els nens salvatges el completa un equip artístic en el que destaquen Ana Fernández (Solas, La Mari), Emma Vilarasau (Para que no me olvides, Los sin nombre), Francesc Orella (Alakrana, Tres dies amb la família), Aina Clotet (Elisa K, 53 días de invierno), Clara Segura (Mar adentro, Los ojos de Julia) i Montse Germán (El patio de mi cárcel, Ficció).

Direcció ¦ Patricia Ferreira Gènere ¦ Drama Producció ¦ Distinto Films, Áralan Films, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Marina Comas, Àlex Monner, Albert Baró, Ana Fernández, Emma Vilarasau, Francesc Orella, Aina Clotet

Promoción fantasma El segon llargmetratge de l’exalumne d’ESCAC Javier Ruiz Caldera s’ha rodat a Madrid, durant set setmanes, aquest estiu. Es tracta d’una comèdia amb elements fantàstics que, segons ha dit el mateix director, autor d’una de les pel·lícules més vistes el 2009, Spanish Movie, “aquesta serà una pel·lícula que donarà un gran gir a les pel·lícules d’instituts i una divertidíssima visió de les històries de fantasmes”. Els encarregats de donar vida als protagonistes de Promoción fantasma són Raúl Arévalo (Primos) i Alexandra Jiménez (Spanish Movie, La pecera de Eva), i els acompanyen Andrea Duro (Física o química), Jaime Olías (Ángel o demonio), Àlex Maruny (3MSC), Anna Castillo (Doctor Mateo), Aura Garrido (Ángel o demonio) i Javier Bódalo (Pelotas). Completen el repartiment Joaquín Reyes (Spanish Movie), Carlos Areces (Balada triste de trompeta), Sílvia Abril (Spanish Movie), i Luis Varela (Cámera café). El film explica la història de Modesto, un professor que “en ocasions veu morts”. Aquest fet no només li ha costat una fortuna en psiquiatres, sinó que també ha provocat que el despatxessin

de totes les escoles on ha treballat. Tot i això, la seva sort canvia quan aconsegueix una plaça al Monforte i ha de donar classe a cinc alumnes que han convertit un col·legi de prestigi en una casa d’horrors. En Modesto ha d’aconseguir que els cinc alumnes aprovin l’últim curs i marxin, per fi, de l’escola. Però aquesta no serà una tasca fàcil: els cinc alumnes fa vint anys que són morts. En aquesta pel·lícula, Javier Ruiz Caldera té al seu costat els guionistes Cristóbal Garrido i Adolfo Valor, Arnau Valls en la direcció de fotografia, Javier Alvariño com a director d’art, Sergio Burmann com a responsable de so, i Lluís Castells i Jordi San Agustín als efectes especials i digitals, entre d’altres. Promoción fantasma és una producció de Ciudadano Ciskul, Mod Producciones, Think Studio i Ikiru Films. També compta amb la participació de TVE, AXN, Canal +, TVC, Ono, i l’associació de Fox International Productions. Hispano FoxFilm en farà la distribució, mentre que Film Factory Entertainment s’encarregarà de las vendes internacionals. La seva estrena està prevista pel 2012.

Raúl Arévalo comparteix una escena amb bona part dels actors

A puerta fría Quatre setmanes de rodatge són el què van tenir ocupat al director i realitzador català Xavi Puebla el passat mes de juliol. A puerta fría és el títol del seu tercer llargmetratge, que s’ha rodat íntegrament a Sevilla. La pel·lícula transcorre en una fira comercial situada en un hotel de la capital andalusa, en la què un venedor a punt de ser despatxat i immers plenament en una crisi personal i professional, intentarà impressionar un important empresari que representa una multinacional, un peix gros a qui tothom s’hi vol acostar. Tot plegat es planteja en forma d’un drama sobre el fracàs i ens fa reflexionar sobre el canibalisme del món laboral, tal com ja va fer Puebla al seu anterior film, Bienvenidos a Farewell-Guttmann. Els actors que encapçalen aquesta història són Antonio Dechent

i el nord-americà Nick Nolte, acompanyats de María Valverde, la qual en acabar el rodatge de A puerta fría va iniciar el de la sèrie futurista 2055. La resta del repartiment està format per altres actors experimentats en cinema i televisió com José Luís García Pérez, Héctor Colomé, José Ángel Egido, Sergio Caballero, Cesáreo Estébanez i Alex O’Dogherty, entre d’altres. Nick Nolte, que ha treballat per primera vegada en una producció espanyola, ha assegurat que per ell ha estat un plaer rodar a Espanya un film independent. Amb un pressupost d’un milió d’euros, Maestranza Films s’ha encarregat de la producció de la pel·lícula del català Puebla. Televisió Espanyola, la Junta de Andalucía i l’Institut de la Cultura i les Arts de Sevilla també han participat en la producció del film.

decine 22 ¦ setembre 2011

Rodatge

Insensibles El director de curtmetratges franco-espanyol Juan Carlos Medina va iniciar el rodatge del seu primer llargmetratge el passat 17 de juliol. Insensibles és el títol d’aquest thriller amb rerefons històric, el rodatge del qual va durar set setmanes. La pel·lícula s’ha desenvolupat a partir d’un guió escrit pel mateix Medina i Luiso Berdejo, guionista de [REC], entre d’altres films, i s’ha rodat en localitzacions de Catalunya i Osca. Insensibles explica la història d’un brillant neurocirurgià que necessita un trasplantament de medul·la. És per això que, si vol sobreviure, haurà de trobar els seus pares biològics, els quals es troben dins d’un passat silenciós i misteriós ple de respostes a les preguntes del present. Durant el període de recerca, el protagonista descobrirà que, durant la Guerra Civil, un grup de nens va néixer amb una estranya peculiaritat: eren insensibles a qualsevol dolor físic.

Els encarregats de donar vida als personatges d’aquesta història són Àlex Brendemühl, Juan Diego, Tómas Lemarquis, Derek de Lint, Ramon Fontserè, Silvia Bel, Félix Gómez, Bea Segura, Lluís Soler i Irene Montalà. Pel que fa a l’equip tècnic, Juan Carlos Medina compta amb professionals de primera fila que han participat en pel·lícules com Hierro, Stay Alive, Vicky Cristina Barcelona, El orfanato, Bruc, Agnosia, Mar adentro, Ágora i El laberinto del Fauno. Insensibles és una coproducció on hi ha participat Espanya, França i Portugal. Les productores que han encapçalat el projecte han estat Roxbury Pictures, A Contracorriente Films, Les Films d’Antoine, Tobina Film i Fado Filmes, amb la col·laboració de Televisió de Catalunya. Aquesta pel·lícula també ha comptat amb la participació de Cofimage i Canal+ França, i el suport de l’ICIC, l’ICAA, Eurimages i Ibermedia. Mentre que A Contracorriente Films distribuirà Insensibles a Espanya, Distrib Films i Wild Bunch ho faran a França.

Àlex Brendemühl és un cirurgià que necessita un trasplantament de medul·la

Serie B A mitjans d’agost va començar el rodatge de la nova pel·lícula de Richard Vogue, una producció de Nine Productions, Tach Producciones i la catalana Olwyn Films. La distribució nacional serà a càrrec de Baditri SL. Es tracta d’una pel·lícula que està interpretada per Manuel Zarzo, Roger Pera, Jaume Fuster, Cata Munar, Marta Simonet i Sonia Monroy. Serie B vol retre homenatge al cinema de terror que durant molts anys ha estat l’escola dels grans directors. La fotografia va a càrrec de Pol Turrents.

decine 22¦ setembre 2011

Al film,Willie Fresno, un famós actor de Hollywood d’origen romanès, viu retirat a Espanya, en una luxosa mansió amb tot tipus de comoditats lluny de la ciutat. Una tarda, sortint de cacera, la seva gran afició, troba casualment unes noies i les convida a casa seva. Ningú sap quines són les veritables intencions del vell actor ni de les noies. Un cúmul de circumstàncies imprevistes convertiran la casa en un infern per a tots, mentre intenten sortir-ne amb vida. L’estrena està prevista per l’últim trimestre d’aquest any.

Buscando a Eimish Aquest estiu s’ha rodat durant sis setmanes Buscando a Eimish, una pel·lícula de la directora novella Ana Rodríguez Rosell la qual, des de l’any 2004 fins ara, s’havia dedicat al món del curtmetratge i del documental. El rodatge s’ha efectuat en localitzacions d’Espanya, Alemanya i Itàlia. La pel·lícula mostra una parella, formada per en Lucas i l’Eimish. Ella vol formar una família i tenir fills; ell no està preparat i fuig. Aquest drama intenta mostrar el “teu lloc al món”, parla de personatges perduts que no han perdut les ganes de viure, d’institucions, del destí i de les energies invisibles que creen llaços afectius i relacions entre les persones. Buscando a Eimish té un repartiment encapçalat per Óscar Jaenada i Manuela Vellés, els quals estan acompanyats per Emma Suárez, Jan Cornet, Carlos Leal, Roberto Hoyas i Birol Ünel, entre d’altres. Pel que fa a l’equip tècnic, Ana Rodríguez està acompanyada per Pau Mirabet com a director de fotografia, Gustavo Ramírez com a responsable de la direcció artística, Mapa Pastor com a muntador i Arantxa Echevarría a la direcció de producció. Els plans fixos i la tonalitat blavosa i freda de la fotografia seran característiques claus en aquesta producció de Jana Films, la qual despertarà en l’espectador una sensació de fred i melancolia molt especials. Si tot va segons el què està previst, Buscando a Eimish s’estrenarà als cinemes el proper febrer i tal i com a dit la directora “si hi ha sort podrem anar al Festival de Berlín”.

Óscar Jaenada és un dels protagonistes de la pel·lícula

decine 22 ¦ setembre 2011

Dossier

parc audiovisual de catalunya

EL PARC AMPLIA HORITZONS NOUS PLATÓS El Parc Audiovisual de Catalunya (PAC), centre de producció de cinema, televisió i publicitat situat a Terrassa, es fa gran. Dos platós de producció audiovisual i un conjunt d’espais complementaris a l’activitat principal, són la nova àrea de producció del PAC per a donar millor resposta a la seva capacitat de producció industrial al sector. El projecte està finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación dins del Plan Nacional de Investigación Científica, Desarrollo e Innovación tecnológica 2008-2011. Aquest va començar el mes de juny de 2010 amb un pressupost de 2,6 milions d’euros. També s’han reformat l’antic claustre i capella de l’antic Hospital del Tòrax per fer uns espais ideals tant per a localització de rodatges com per a l’organització d’esdeveniment en un entorn exclusiu La nova àrea de producció del Parc Audiovisual comprèn dos platós nous de 1.260 i 412 m2 respectivament, dos magatzems i serveis auxiliars de 2.400 m2 (oficines de producció, vestuaris, sastreria, attrezzo, maquillatge, camerinos, etc.), i estan ubicats en un sol edifici a la part sud del PAC, davant de l’Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. La construcció d’aquests nous platós intenta crear tres espais modulars que permetin més d’un nivell de diàleg: els dos platós de l’edifici i la voluntat de poder realitzar treballs independents o complementaris a cada un d’ells condicionen i defineixen la resta de serveis auxiliars de l’edifici. CREACIÓ COL·LECTIVA L’Audiovisual LivingLab de Terrassa (ALT) aposta per la creació col·lectiva de continguts com a eix estratègic. Després d’aquest primer semestre 2011 de col·laboració amb el Departament de Nous Formats de TV3, es valida la producció de continguts amb la nova metodologia de l’ALT, l’’i-concept”. La primera fase de desenvolupament de l’Audiovisual LivingLab Ter-

decine 22¦ setembre 2011

rassa (ALT) culmina amb les valoracions del primer projecte conduït per l’equip del Parc Audiovisual on la creació col·lectiva ha estat cabdal a l’hora d’obtenir el producte final. Utilitzant mètodes específics d’anàlisi i observació propis d’aquest laboratori audiovisual de proves, que porten per nom “i-concept”, s’han aconseguit resultats molt interessants per definir les línies de creació d’un programa televisiu. El producte obtingut, després de les valoracions i conclusions de la creació col·lectiva proposada per l’equip a un conjunt de ciutadans de Terrassa que, seguint una dinàmica de jocs “Cadavre Exquis”, van intervenir de manera lúdica sobre el producte al què es volia arribar i que ha estat validat pel Departament de Nous formats de TV3 (especialitzat en docu-soaps). Actualment, TV3 treballa amb els resultats per incloure el producte obtingut (on es veuen reflectides necessitats, desitjos i inquietuds dels participants) en la propera programació de temporada 2011-2012. L’ALT, amb informació prèvia de la temàtica del programa que es volia produir, va realitzar tot un seguit d’activitats per a aconseguir dels participants aquelles valoracions útils per crear definitivament el programa de televisió. El concepte de laboratori de proves en temàtica audiovisual de l’ALT pren força amb aquesta experiència on la diversitat de punts de vista i la intel·ligència creativa dels participants ha donat resultats òptims per a TV3, i es treballarà en la línia per a refermar aquests vincles de col·laboració en futurs programes de la cadena autonòmica. Un cop validada la metodologia l’ALT presentarà les activitats que realitza (amb l’exemple del programa de TV3 on l’ALT ha estat clau per a crear continguts) a altres cadenes de televisió i a productores audiovisuals, amb especial èmfasi amb aquelles que es dediquen a la ficció on l’ALT pot intervenir aportant informació útil per obtenir un producte d’èxit.

RODATGES EN MARXA El 17 de juliol es va iniciar el rodatge del llargmetratge Insensibles, òpera prima del director Juan Carlos Medina a qui acompanya en la creació del guió Luis Berdejo ([REC]). El repartiment d’aquest film està format per Àlex Brendemühl, Juan Diego, Tómas Lemarquis, Derek de Lint, Silvia Bel, Félix Gómez i Bea Segura. Els platós del Parc Audiovisual acullen el rodatge d’aquesta pel·lícula que narra la història de David, un brillant neurocirurgià que necessita un trasplantament de medul·la per poder sobreviure. Per aconseguir-lo recorre als seus pares perquè facin de donants, però aquests acaben confessant-li que no són els seus pares biològics. La informació al voltant dels seus pares biològics és confusa i sembla ocultar un gran misteri. David els buscarà i descobrirà que durant la Guerra Civil un grup de persones van dur en un edifici aïllat del Pirineus uns nens que tenien un mal desconegut: eren insensibles al dolor físic. La productora Roxbury Pictures i la directora de producció, Ester Velasco, repeteixen al PAC, ja que també van estar a càrrec de la producció a la pel·lícula Agnosia l’any 2009. PARTICIPACIÓ EN FESTIVALS Un any més, el Parc Audiovisual participa en el festival dedicat a les noves creacions audiovisuals dels joves, Baumann 2011, que tindrà lloc a diversos espais de Terrassa entre el 19 i el 25 de setembre de 2011. Sota el títol “Amb B de Baumann” els responsables del festival en estreta col·laboració amb altres entitats de Terrassa, com el PAC, ha dissenyat per a l’edició d’aquest any tot un seguit d’activitats audiovisuals en les que s’inclouen taules rodones, maratons de curtmetratges, seccions dedicades a les creacions dels joves terrassencs i la secció oficial a concurs on els espectadors poden escollir el seu preferit.

Dins de les activitats oficials, trobem l’apartat JOVE VISIÓ, secció que engloba la projecció de diferents propostes audiovisuals i educatives amb joves de la ciutat sorgides d’activitats realitzades prèviament, com la II Mostra “L’Audiovisual a Secundària”. Aquesta segona mostra, organitzada pel PAC, va estar dirigida a professors i alumnes d’escoles de la nostra ciutat i rodalies. Els guanyadors que van sorgir d’aquella experiència, tindran l’oportunitat de veure els seus treballs projectats a la secció Jove Visió del festival el dia 23 de setembre de 19 a 21 a l’Auditori Municipal de Terrassa. El dia 25 de setembre, de 17 a 19 de la tarda, el Parc Audiovisual organitza la Jornada de Portes Obertes per a tots aquells que vulguin acostar-se a les seves instal·lacions. En aquesta visita, que es realitza cada any en el marc del festival, es poden visitar tots els espais que formen el Parc (localitzacions de rodatges, serveis a la producció, platós, etc). La novetat d’enguany serà que els visitants podran conèixer les recents zones habilitades de l’antic Hospital de Tòrax com són el claustre i la capella remodelats ara com a nous espais per a esdeveniments dins del complex del Parc Audiovisual de Catalunya. Al Festival de Sitges 2011, que s’inaugurarà amb a producció d’Escándalo Films Eva (opera prima de Kike Maíllo i primera pellícula espanyola de ciència-ficció de robots i intel·ligència artificial), també es podrà l’esperada nova pel·lícula de Jaume Balagueró Mientras duermes, rodada al Parc Audiovisual i protagonitzada por Luis Tosar i Marta Etura. És el quart llargmetratge en la carrera de Balagueró en solitari, després de consolidar-se al món del cinema de terror amb films com [REC], [REC] 2, Frágiles, Els sense nom o Darkness, moltes de les quals van ser rodades al PAC.

decine 22 ¦ setembre 2011

Crítica

los pasos dobles

encaixant les peces Tonio L. Alarcón

El director gironí sembla estar en una època d’expansió creativa: en un període de dos anys ha rodat Los condenados, La noche que no acaba i ara, Los pasos dobles, un projecte que es desdobla en la paral·lela El cuaderno de barro.

Direcció ¦ Isaki Lacuesta Gènere ¦ Documental Producció ¦ Tusitala Producciones Cinematográficas, Bord Cadre Films Estrena ¦ 23 de setembre

uè és la realitat dins del cinema? Fins a quin punt el que veiem sobre la pantalla és un reflex de la realitat o, en canvi, una manipulació d’aquesta? La qüestió és molt més complexa del que pot semblar a primera vista. I és que, fins el documentalista més transparent, quan col·loca la càmera en un punt concret, escollint un enquadrament determinat, està fragmentant la realitat, oferint a l’espectador només una part del que té davant. Quins són, doncs, els límits respecte a la ficció si sempre es parteix d’aquesta manipulació de la realitat? Aquests són els materials dels quals parteix l’obra d’Isaki Lacuesta, que ja en el seu primer llargmetratge, Cravan vs Cravan (2002), joguinejava amb la figura del boxador poeta (o poeta boxador) Arthur Cravan, explorant-la des del present amb intenció documental, però amb una estructura de ficció. Amb Los pasos dobles (2011) realitza una pirueta encara més fascinant: el que va néixer com el seguiment d’un muntatge escènic creat per Miquel Barceló i el ballarí serbi Josef Nadj –que el director ha desenvolupat en un projecte paral·lel a aquest, anomenat El cuaderno de barro (2011)–, va anar retorçant-se i prenent personalitat pròpia en creuar-se amb la figura del poeta i escriptor francès François Augiéras. Així doncs, Los pasos dobles no és tant una reconstrucció de la vida de l’autor francès com un assaig sobre la seva obra a partir d’una iniciativa real: la recerca d’un búnquer que aquest va omplir de frescos per a després segellar-lo amb una pedra i deixar-lo

decine 22¦ setembre 2011

enterrar per la sorra del desert africà. Seguint aquest camí d’investigació, Lacuesta va reelaborant la vida d’Augiéras mitjançant trossos de la seva obra, inspirant-se en les seves idees panteistes i, al mateix temps, en la creença africana en la reencarnació. La pel·lícula és, per tant, més un homenatge que una biografia, un acostament espiritual més que una exploració objectiva. En la seva incursió en el continent africà, Lacuesta s’apropa, potser inconscientment, al cinema de Claire Denis. La curta distància entre la càmera i els rostres dels seus intèrpretes, i la peculiar sensualitat que extreu dels seus cossos –en diverses referències a l’homosexualitat d’Augiéras–, recorda la fisicitat de les pel·lícules de la directora de White Material (Una mujer en África, 2009). I al mateix temps, el tractament dels espais oberts, que prenen un protagonisme d’excepció, són una referència contínua al western. Només cal escoltar la música de Gerard Gil, que per moments sembla estar posseït pel Morricone més clàssic i menys estrident, o veure els plànols que segueixen els bandits amb motocicleta pel desert. Los pasos dobles és, sens dubte, l’obra d’un autor madur, ple de personalitat i, el que és més important, d’un sentit de l’humor –atenció a la deliciosa picada d’ullet a Simón del desierto (Luis Buñuel, 1965)– que garanteix que no es prèn massa seriosament a si mateix. Seria una pena que per posicionaments crítics rancis i classistes l’espectador es perdés una pel·lícula tan suggeridora i, sobretot, tan plena de cinema en estat pur.

MIENTRAS DUERMES

tosar, molt més que un “zombie” Adrià Sunyol

A les acaballes de [REC], l’espectador s’endinsava en un terrible sobreàtic de l’Eixample, on hi descobria l’origen de tots els terrors de la pel·lícula. A Mientras duermes, Balagueró ha passat de l’àtic a la porteria, on el maquiavèl·lic conserge d’una altra finca de l’Eixample hi té el seu particular univers.

Direcció ¦ Jaume Balagueró Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Castelao Pictures - Filmax Repartiment ¦ Luis Tosar, Marta Etura, Alberto San Juan, Iris Almeida, Petra Martínez, Pep Tosar Estrena ¦ 14 d’octubre

s l’òbvia voluntat de Balagueró defugir el registre sempre més o menys fantàstic de les seves pel·lícules anteriors i apostar per una pel·lícula compacta, un thriller musculat i psicològic que articuli les seves idees al voltant de dos personatges principals que podem definir senzillament com el boig (tossudament excel·lent Luis Tosar) i la seva víctima, (una atractiva i somrient Marta Etura). D’entrada, la trama es descabdella, atrapada en un rigor temporal estricte a mesura que anem descobrint els caràcters dels dos protagonistes, i no és complicat d’entendre ben ràpidament per on van els trets. Tosar és un home torturat, incapaç d’assolir cap mena de plaer ni felicitat, i no pot suportar Etura, la típica jove que engalana la seva presència amb un aire de plaer i desimboltura permanents. No triguem a intuir, doncs, una possible paràbola, una lectura al·legòrica d’un film que també desvetlla aviat la seva naturalesa una mica maquinal. Tosar encarna a Mientras duermes aquesta mena de fantasma, aquesta presència permanent del desencís, una boira que s’apodera de nosaltres en forma d’atzar o de maquinació mental i ens allunya de la felicitat. El problema és que, quan aquest primer rigor temporal es trenca

i la narració comença a progressar en un seguit d’el·lipsis i girs cada vegada més impossibles de creure, ens allunyem dels personatges i descobrim que Balagueró, habilíssim cineasta, no ha pogut insuflar-los la vida i profunditat necessàries perquè tots els esdeveniments terribles que els succeeixen ens afectin de debò. De fet, en alguns dels moments climàtics de la pel·lícula el director sembla trobar a faltar els efectes visuals propis del cinema que més domina, i hi recorre, pertorbant una mica el registre general del film, i reconeixent el fracàs d’una proposta que no ha reeixit plenament. Tot plegat no vol dir que Mientras duermes no sigui una pel·lícula interessant de veure, i segurament abocada a l’èxit, donat que Balagueró domina tan bé els petits mecanismes de suspens i atenció que conformen les seqüències com Tosar cada petit múscul de la seva cara. Els dos ressorts es combinen hàbilment per produir sovint satisfaccions fílmiques importants, i el regust final és positiu i constrictiu. La pel·lícula permet aspirar a un futur Balagueró encara millor, i gaudir d’una vessant no poc important del cinema català actual: l’enjogassament, en un sentit o un altre, amb els elements del gènere cinematogràfic.

decine 22 ¦ setembre 2011

Crítica

El árbol de la vida Cowboys & Aliens

Sempre que parlem de western hi ha una espècie de sensació de mort al seu voltant, i no solament perquè aquest és un element molt present en el gènere sinó perquè fa l’efecte que aquest pertany per complet al passat, i no solament això, sinó que a més, tothom sembla estar d’acord que és allà on ha de romandre. Que un gènere sobrevisqui depèn directament de la seva capacitat per evolucionar i per això, encara que sembli contradictori, allò principal que s’ha de fer és aprendre a “perdre-li el respecte”. Prenguem per exemple el yakuza eiga (les pel·lícules de gàngsters japoneses). Aquest és un dels gèneres que mai ha desaparegut i un dels que a dia d’avui continua produint algunes de les obres més estimulants del panorama internacional, i això no és de cap manera casual. Figures com la del realitzador japonès Seĳun Suzuki -amb el seu minuciós treball de deconstrucció estètica i reformulació dels seus elements- han estat les que ho han fet possible, cosa que en el western, excepte casos molt concrets, no s’ha produït. Sempre hi ha hagut una espècie de respecte cap a aquest gènere que l’ha fet impermeable al contacte amb la resta i que en certa manera l’ha acabat marginant a la seva condició actual de curiositat del passat. Amb la desaparició dels grans creadors del western clàssic, aquest semblava condemnat inevitablement a convertir-se en una peça de museu desenterrada esporàdicament (gairebé sempre amb més pena que glòria) i és per això que una pel·lícula com Cowboys & Aliens és motiu de celebració. A aquest film, més que lloar-lo per la seva qualitat o la seva habilitat per fusionar gèneres pràcticament antagònics, cal donar-li les gràcies per haver-se atrevit a dur a terme dintre del western la malifeta que fa tant de temps demanava a crits i que, amb sort, pot ser la que finalment obri un nou camí que el salvi de morir per un excés de solemnitat.

Amb la seva primera pel·lícula, Badlands, de l’any 1973, Terrence Malick ja va demostrar tenir bona cura de la qüestió formal obsequiant-nos amb meravelloses postals de l’Amèrica interior. El árbol de la vida, guanyadora de la darrera Palma d’Or a Canes, és una continuació perfeccionada d’aquest interès estètic del director fins arribar a límits realment embadalidors. Es tracta d’un complex film que reflexiona al voltant de la vida i la mort construint un interessant relat que alterna impressionants imatges sobre la creació de la vida a nivell planetari amb la trajectòria existencial d’un nen nord-americà nascut als anys cinquanta i la seva família. Quan la narració se centra en la història quotidiana veiem com la càmera acompanya els personatges de molt a prop, tot buscant fotogènics contrallums que doten de calidesa i vitalitat la infància del protagonista mentre aquest es troba en comunió amb la naturalesa que envolta el si familiar. Se’ns parla de l’aprenentatge de l’entorn natural i, alhora, del provinent de la pròpia institució familiar. A través de la figura d’un estricte pare (interpretat per Brad Pitt) es mostra l’educació d’aquest envers els fills i, al mateix temps i de manera subtil, s’exposa una interessant dicotomia entorn de la concepció de la creació. En aquest sentit, es presenta, per una banda, el dia a dia d’una família de creences cristianes i, per una altra, la visió científica que troba l’origen en el “big bang”. El primer terç del film està replet d’analogies i metàfores existencials i juga perfectament amb les dues línies esmentades. En aquesta fase, l’àgil muntatge s’erigeix com un element cabdal ja que les imatges funcionen com a retalls fotogràfics de gran bellesa plàstica, fet que resulta molt estimulant a nivell perceptiu. Però a partir d’aquest punt es deixa de banda la vessant universal per centrar-se exclusivament en la trama del protagonista, i és aquí on la pel·lícula es fa un pèl feixuga i perd força visual. Val a dir que això, però, no resta mèrit a l’obra de Malick, que tot i ser imperfecta mereix gran consideració pel fet de funcionar com un poema que desafia els convencionalismes.

Títol original ¦ The Tree Of Life Direcció ¦ John Favreau

Direcció ¦ Terrence Malick

Gènere ¦ Fantàstic

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ DreamWorks SKG, Imagine Entertainment, Kurtzman, Orci, Platinum Studios, Universal Pictures

Producció ¦ Fox Searchlight Pictures, Riverroad Entertainment

Repartiment ¦ Daniel Craig, Harrison Ford, Olivia Wilde

Repartiment ¦ Hunter McCracken, Brad Pitt, Jessica Chastain, Sean Penn

Sergio Morera

Pau Jiménez R.

decine 22¦ setembre 2011

Joves crítics de LA CASA DEL CINE

Noche de miedo London Boulevard

William Monahan és conegut per ser el principal responsable d’un esplèndid –i oscaritzat- guió d’una molt bona pel·lícula: The Departed. Ara fa el salt a la direcció amb un ambiciós projecte que malauradament acaba trontollant per tots costats. London Boulevard és un thriller que té molt potencial. La història gira entorn d’un criminal que acaba de sortir de la presó i que passa a treballar de guardaespatlles d’una “superestrella”. En el seu intent per reinserir-se a la societat, es trobarà amb les pressions del seu excap, un gàngster sense escrúpols –genial Ray Winstone-, que el voldrà per encapçalar accions il·legals de nou. La pel·lícula, que tracta temes com les segones oportunitats o la incapacitat per aïllar-se de l’entorn social, i inclou una crítica mordaç al món dels paparazzis i la invasió de la privacitat, li manca, no obstant, un sentit global i es perd entre diferents trames que no acaben de tenir una relació tancada entre elles. La història i el guió són, doncs, el seu principal problema, ja que el director no sembla capaç de decidir què fer amb els personatges, que van donant voltes sense anar mai enlloc. Bàsicament, els objectius i les motivacions no estan gens clars. Aquests problemes afecten d’una manera molt directa un magnífic repartiment liderat per Colin Farrell i Keira Knightley. Mentre que aquesta presenta una actuació correcta, el primer realitza una de les pitjors interpretacions de la seva carrera; Farrell sembla perdut, sense les idees clares. La història d’amor entre els dos –inevitable- està molt poc construïda i acaba essent postissa davant la falta de química entre la parella protagonista. La realització de Monahan, que és neutra i molt poc arriscada, no ajuda gens. Encara que mostri en certs moments una marca d’admiració per Scorsese i recordi en algunes ocasions l’estil de Guy Ritchie –molt menys radical, això sí-, Monahan, o no sap resoldre amb encert els moments clau del film, o els resol d’una manera tant codificada que només ell mateix seria capaç de descodificar-los.

És més que evident que entre el clàssic de terror juvenil homònim de 1985 del director Tom Holland i la present revisió de Craig Gillespie (Lars i una noia de debò, Cuestión de pelotas) hi ha un abisme que portaria massa temps analitzar en profunditat i que a més, en última instància, es pot resumir entorn d’un únic element: l’elecció de l’espai. Pot semblar intranscendent, però si hi ha alguna cosa que ja des del minut zero separa una i l’altra pel·lícula és que a pesar que ambdues es desenvolupen en barris residencials americans, la primera ho fa en un entorn una mica més rural -i per què no dir-ho, més idealitzat- composat per enormes cases de fusta de dues plantes que conviden ja de per si al misteri, mentre que la segona s’ambienta en els típics i impersonals suburbs que es construeixen normalment als EUA als afores de la gran ciutat, en aquest cas de Las Vegas. Això, lluny de ser quelcom anecdòtic, constitueix un símptoma, i no solament de com els càlids i entranyables ambients dels vuitanta s’han convertit en espais asèptics amb l’arribada del nou segle, sinó també de com a Hollywood han començat a construir-se el 90% de les pel·lícules amb l’arribada del 3D. Els suburbs són espais perfectament vàlids cinematogràficament parlant, en els quals s’han ambientat grans obres durant molts anys, tant dins com fora del gènere (des d’Eduardo Manostĳeras fins a Arlington Road). És la seva forma de conjunt, la seva alienant geometria, la que els fa atractius i la que en certa forma il·lustra el to dels films que tenen lloc als seus carrers, però això a Noche de miedo no es produeix, pel simple fet que no se li dóna cap importància a l’espai físic en el qual es desenvolupa l’acció, ja que tota l’atenció està posada en la recerca del posterior efecte tridimensional. En realitzar pel·lícules destinades a la seva exhibició en 3D, molts directors, encegats per aquesta nova meravella de la tecnologia, semblen haver-se oblidat per complet de la resta d’elements que antigament s’encarregaven de donar volum a la pel·lícula (la construcció del guió, el treball amb els actors, la composició de l’enquadrament...) i també de que viuen en un món que ja de per si té tres dimensions. Títol original ¦ Fright Night Direcció ¦ Craig Gillespie

Direcció ¦ William Monahan

Gènere ¦ Terror

Gènere ¦ Thriller Producció ¦ GK Films, Henceforth

Producció ¦ DreamWorks SKG, Gaeta, Rosenzweig Films, Michael De Luca Productions, Reliance Big Entertainment

Repartiment ¦ Colin Farrell, Keira Knightley, Ray Winstone, Ben Chaplin

Repartiment ¦ Anton Yelchin, Colin Farrell, Toni Collette

Sergi Ribé

Sergio Morera decine 22 ¦ setembre 2011

Taquilla

Un estiu de cinema amb nostàlgia i simis Pau Brunet

La taquilla del període d’estiu s’ha situat als 107,17M€, un 9,1% menys que fa un any durant el mateix període del 24 de juliol al 21 d’agost. La venda d’entrades cau un 10% fins els 16,2M d’espectadors, especialment afectada per un mes d’agost molt irregular que ha quedat molt lluny de les xifres que es van veure fa un any amb pel·lícules com Origen o Toy Story. Moltes estrenes han estat menys emocionants del que s’esperava, però com sempre, hi ha hagut espai per a les sorpreses com les bones xifres d’El origen del planeta de los simios o Super 8. Les pel·lícules més comercials d'aquest període han estat: Títol

Recaptació

Espectadors

Harry Potter i les relíquies...

10.5M€

2.220.000

Cars 2

10.3M€

1.530.000

El origen del planeta de los simios

10.2M€

1.590.000

Els Barrufets

9.7M€

1.480.000

Resacón 2. ¡Ahora en Tailandia!

5.1M€

785.000

Els Barrufets han entrat amb força al rànquing

decine 21 ¦ juliol - agost 2011

El gran èxit (previsible) de la temporada ha estat Harry Potter i les relíquies de la mort, el capítol final de la famosa saga del mag britànic que s’estrenava amb tots els mitjans possibles. La xifra ha estat la més alta de la temporada d’estiu però no la més alta ni de la saga ni de l’any, com sí ha passat a altres països. La pel·lícula es va estrenar amb 5,9M€ a 713 sales, ocupant la primera posició durant dues setmanes, i en aquest temps ha aconseguit 15,5M€ i 2,2M d’espectadors. Comparat amb altres capítols de la saga, aquest capítol final millora les xifres de les dues anteriors parts, però no acabarà com el més comercial, i és que el mag ha perdut molta energia capítol a capítol en el nostre país. Molt significativa aquest estiu ha estat la decepció de moltes grans estrenes blockbuster amb alts pressupostos, i l’èxit potent de dos productes amb costos més controlats com El origen del planeta de los simios i Super 8. La primera es va estrenar per damunt del que s’esperava, amb 3,3M€ a 393 cinemes, convertint-se en la segona millor estrena de la temporada i la vuitena en tot l’any (setena si es valora per audiència). Los simios no era una de les gran apostes de l’any perquè en part havia perdut energia mes rere mes. Però les bones crítiques, millors comentaris i una forta promoció li van donar una opció que va aprofitar. En dues setmanes ja va superar els 10M€. En el cas de Super 8 la cosa va ser semblant però la cinta tenia un fort fanbase gràcies als noms de Steven Spielberg i J.J. Abrams. La cinta de Paramount va estrenar amb 2,85M€ a 464 cinemes. El cinema familiar ha tingut molta presència en el període de vacances, cosa molt habitual. Pixar ha estrenat Cars 2 i Sony llençava dues pel·lícules: la seva particular adaptació d’Els Barrufets i Zooloco. Cars no ha estat un gran èxit com els passats films de Pixar-Disney, cosa que sí s’ha vist amb Els Barrufets, que en tres setmanes ha recaptat prop de 10M€. Zooloco és un producte menys fort, humor en imatge real amb animals, molt en la línia de Los pingüinos del Sr. Pope, una de les altres estrenes de l’estiu. La primera aconsegueix 2,6M€ en dues setmanes, i la segona es queda amb un total de 3,1M€ en un mes en cartell.

Les comèdies han tingut un paper destacat a les taquilles amb les estrenes de Resacón 2, La boda de mi mejor amiga i Bad Teacher. Resacón 2 ha estat un dels èxits importants de l’estiu, estrenada amb molta força ja que el primer film va tenir molta acceptació. Durant els seus quatre primers dies va fer 2M€ per acabar amb 7,1M€ a finals de la temporada de vacances. En el cas de La boda... es va estrenar amb 705.000€, xifra poc emocionant, però amb unes crítiques i comentaris excel·lents, suficients perquè entre setmana i el segon cap de setmana les xifres totals milloressin fins arribar a quasi 1,9M€. Bad Teacher va arribar amb força i seducció a molts nivells d’audiència. Va estrenar amb 1,24M€ i ha acabat amb més de 4M€. A nivell de decepcions Capitán América no ha emocionat gaire. La cinta del superheroi més patriòtic no ha trobat gaire bona recepció a Espanya, on va començar amb 1,77M€ i a les tres setmanes acumulava 4,77M€ i 710.000 espectadors. Un altre cop el cinema basat en còmics no acaba d’entusiasmar i això que la crítica i els comentaris eren molt positius, però la competència dels Simios i Super 8 l’han deixat K.O. Molt pitjor ha estat el recorregut de Linterna Verde, que es va estrenar amb una bona presència en sales però només va aconseguir 1,14M€ al seu inici, enfonsant-se més d’un 60% setmana a setmana fins arribar a uns nefastos 2,56M€.

Harry Potter ha estat el líder indiscutible de les taquilles estiuenques

El producte “made in Spain” queda a l’ombra El cinema de producció estatal ha estat present a la cartellera de forma molt discreta, com és habitual durant els mesos d’estiu, però aquest cop, tot i que les xifres semblen dolentes, són superiors a les vistes durant l’any passat. Les dues estrenes han estat el western Blackthorn, produït per la catalana Arcadia Motion Pictures, i Amigos, producció de Telecino Cinema. Blackthorn es va estrenar amb 159 còpies i va recaptar uns molt pobres 147.000€, menys de 1.000€ per sala. Amb aquestes xifres el dia a dia es va fer molt difícil, i la cinta no va poder mantenir sales ni interès, tot i que la crítica i els comentaris eren molt positius. En aquest període la seva xifra total ha estat de 415.000€, un ritme molt escàs per aquesta època del any. El cas d’Amigos és força particular perquè tot i que va començar molt malament, la pressió de Telecinco a nivell de publicitat i el boca-orella han canviat un fracàs per un cert èxit de quasi 2M€. La pel·lícula es va estrenar amb 295.000€ a 228 cinemes, una de les

dades més pobres de les comèdies recents d’aquest any com ¿Para qué sirve un oso? o No lo llames amor...llámalo X. Però setmana a setmana les baixades han estat mínimes, sobretot en certs cinemes on la cinta mantenia una bona força. De fet, la mitjana per sala algunes setmanes creixia respecte les anteriors, un fet singular. La dada final de la pel·lícula és ja més de sis cops la inicial. Les altres bones notícies del cinema espanyol han estat els excellents comportaments de Midnight in Paris i Un cuento chino. Menció a part mereix la catalana Passi el que passi, producte enormement petit que es va estrenar de forma molt independent amb 9 còpies i 9.000€. A les quatre setmanes ha pogut recaptar prop de 27.000€. No són grans xifres, però la pel·lícula és una producció de només 40.000€, amb despeses mínimes pel llançament i que almenys s’ha fet notar en algunes regions on tenia una presència mediàtica més directa així com una millor relació amb els exhibidors.

decine 21¦juliol - agost 2011

DVD's

Amenazados

Los chicos están bien Títol original¦The original¦ Kids Are All Right

Títol original¦Unthinkable original¦

Direcció¦Lisa Cholodenko Direcció¦

Direcció¦Gregor Jordan Direcció¦

Gènere¦Drama Gènere¦

Gènere¦Thriller psicològic Gènere¦ Producció¦ Producció¦ChubbCo Film, Senator Entertainment Co, Lleju Productions

Producció¦Focus Features, 10th Hole Productions, Antidote Films, Producció¦ Artist International Management, Artist International, Gilbert Films, Mandalay Vision, Plum Pictures

Repartiment¦Samuel L. Jackson, Michael Sheen, Brandon Routh, Repartiment¦ Carrie-Anne Moss, Gil Bellows

Repartiment¦Annette Bening, Julianne Moore, Mia Wasikowska, Mark Repartiment¦ Ruffalo, Josh Hutcherson

Thriller psicològic que gira entorn de l’interrogatori per part d’un agent del FBI a un sospitós de terrorisme perquè els confessi la ubicació de tres conjunts d’armes nuclears preparades per detonar en els EUA. Amb Samuel L. Jackson i Michael Sheen.

Management

Biutiful

Direcció¦Stephen Belber Direcció¦

Direcció¦Alejandro González Iñárritu Direcció¦

Gènere¦Comèdia romàntica Gènere¦

Gènere¦Drama social Gènere¦

Producció¦ Producció¦Image Entertainment, Samuel Goldwyn Films, Sidney Kimmel Entertainment

Producció¦Menage Atroz, Cha Cha Cha, Mod Producciones, Ikiru Films, Producció¦ Focus Features

Repartiment¦Jennifer Aniston, Steve Zahn, Woody Harrelson, Margo Repartiment¦ Martindale, Tzi Ma

Repartiment¦Javier Bardem, Maricel Álvarez, Diaryatou Daff, Eduard Repartiment¦ Fernández, Ana Wagener

Sue Claussen és una venedora ambulant d’art barat que passa una nit amb l’encarregat d’un motel, Mike Cranshaw, on havia venut uns quadres. L’endemà, ella marxa de seguida, per continuar amb la seva ruta i la seva feina, però ell decidirà sortir a buscar-la per tots els Estats Units.

Esta abuela es mi padre

Títol original¦Sanctum original¦

Títol original¦Big original¦ Mommas¦Like Father, Like Son

Direcció¦Alister Grierson Direcció¦

Direcció¦John Whitesell Direcció¦

Gènere¦Acció Gènere¦

Gènere¦Comèdia Gènere¦

Producció¦Universal Pictures, Relativity Media Producció¦

Producció¦20th Century Fox Producció¦

Repartiment¦ Repartiment¦Rhys Wakefield, Allison Cratchley, Christopher Baker, Ioan Gruffudd, Richard Roxburgh

Repartiment¦Martin Lawrence, Brandon T. Jackson, Portia Doubleday, Repartiment¦ Max Casella, Faizon Love

Tercer lliurament de la saga Esta abuela es un peligro. Torna l’agent del FBI Malcolm Turner i el seu alter ego Hattie Mae Pierce. Però aquesta vegada, l’acompanyarà el seu fill Trent, testimoni d’un assassinat comès per uns gàngsters russos, la qual cosa els obligarà a camuflar-se en una Escola d’Arts per a noies.

Atrapado por amor

Encontrarás dragones

Títol original¦Serious original¦ Moonlight

Títol original¦There original¦ Be Dragons

Direcció¦Cheryl Hines Direcció¦

Direcció¦Roland Joffé Direcció¦

Gènere¦Comèdia romàntica Gènere¦

Gènere¦Drama Gènere¦

Producció¦Magnolia Pictures, Night and Day Pictures, All For A Films Producció¦

Producció¦Mount Santa Fe, Samuel Goldwyn Films Producció¦

Repartiment¦ Ryan, Timothy Hutton, Kristen Bell, Justin Long, Repartiment¦Meg Kimberlee Peterson

Repartiment¦Charlie Cox, Wes Bentley, Dougray Scott, Unax Ugalde, Repartiment¦ Olga Kurylenko

Quan Louise, una brillant advocada, descobreix que el seu marit Ian la vol abandonar, després de tretze anys de matrimoni, per anar-se’n amb la Sara, una jove de vint i pocs anys, l’única cosa que se li ocorre per impedir-li-ho és lligar-lo a un vàter amb cinta adhesiva. La situació es complica quan uns lladres entren a robar a la casa de la parella.

decine 22¦ setembre 2011

Biutiful és la història d’Uxbal, un pare abnegat i un fill desemparat, amant turmentat, home de negocis clandestí, sensible als esperits, pirata de béns de consum, amb sentiment de culpa i supervivent urbà. Un home que pressent el perill de la mort, que intenta reconciliar-se amb l’amor, però no pot. Té les mans tacades de sang.

El santuario

Un grup de submarinistes, encapçalat per un pare i un fill, realitza una expedició a la cova més gran i inaccessible del món. Però a causa d’una tempesta tropical, hauran d’enfrontar-se a nombrosos perills, mentre busquen una ruta que els permeti sortir i salvar les seves vides.

Nic i Jules són una parella de lesbianes que viuen amb els seus dos fills adolescents, tots dos fruit de la inseminació artificial. Els joves viuen obsessionats amb conèixer el seu pare biològic el qual finalment troben i decideixen que formi part de les seves vides, encara que naturalment ensopegaran amb l’oposició de les seves mares.

Robert, un jove periodista que viu i treballa a Londres, descobreix els vincles que unien al seu pare amb el sacerdot José María Escrivá de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, mort al 1975, i a punt de ser canonitzat com a sant pel Papa. Un trencaclosques de relacions íntimes en temps de guerra.

Secuestrados

En el centro de la tormenta

Títol original¦In original¦ The Electric Mist Direcció¦Miguel Ángel Vivas Direcció¦

Direcció¦Bertrand Tavernier Direcció¦

Gènere¦Thriller psicològic Gènere¦

Gènere¦Intriga Gènere¦

Producció¦Vaca Films, La Fabrique 2, Blur Producciones Producció¦

Producció¦Image Entertainment Producció¦

Repartiment¦ Repartiment¦Fernando Cayo, Manuela Vellés, Ana Wagener, Guillermo Barrientos, Dritan Biba

Repartiment¦Tommy Lee Jones, John Goodman, Peter Sarsgaard, Ned Repartiment¦ Beatty, James Gammon

Jaime, Marta i la seva filla Isa acaben de mudar-se a una selecta urbanització dels afores. Mentre es preparen per celebrar la primera nit a la seva nova casa, tres encaputxats irrompen violentament en l’habitatge amb l’objectiu de robar tot el que puguin i sense importar-los l’horror que sembrin al seu pas..

Rango

Dave Robicheaux és un detectiu de Louisiana que camina darrera de la pista d’un assassí en sèrie, responsable de la mort de diverses joves. Després del brutal assassinat de l’última víctima, Dave s’apropa a l’escena d’un nou crim. Allà coincideix amb l’estrella de cinema Elrod T. Sykes, que casualment es troba rodant en el lloc dels fets.

Furia ciega

Títol original¦Drive original¦ Angry Direcció¦Patrick Lussier Direcció¦ Gènere¦Thriller Gènere¦ Direcció¦Gore Verbinski Direcció¦ Gènere¦Animació Gènere¦ Producció¦Blind Wink, GK Films, Nickelodeon Movies Producció¦

Rango és un film d’animació del director de Piratas del Caribe sobre un camaleó solitari que viu en la immensitat del desert Mojave. Aquest peculiar protagonista viu una aventura en la què descobrirà el seu propi jo. Les veus originals de la pel·lícula són de Johnny Depp (Rango), Abigail Breslin, Isla Fisher i Bill Nighy.

Producció¦Summit Entertainment, Millennium Films, Nu Image Films, Producció¦ Nu Image Repartiment¦Nicolas Cage, Amber Heard, William Fichtner, Billy Repartiment¦ Burke, David Morse

Milton (Nicolas Cage) és un pare venjatiu, mogut per la ira, que persegueix a la gent que va assassinar a la seva filla i va segrestar al fill d’aquesta. En el seu viatge de venjança descontrolada l’acompanya una cambrera mentre que, per altra banda, és perseguit per la mà dreta del mateix diable.

La legión del águila

Piratas del Caribe: En mareas misteriosas

Títol original¦The original¦ Eagle

Títol original¦Pirates original¦ of the Caribbean¦On Stranger Tides

Direcció¦Kevin Macdonald Direcció¦

Direcció¦Rob Marshall Direcció¦

Gènere¦Aventures Gènere¦

Producció¦Focus Features, Toledo Productions, Film4 Producció¦

Producció¦Walt Disney Pictures, Jerry Bruckheimer Films Producció¦

Repartiment¦ Repartiment¦Channing Tatum, Jamie Bell, Mark Strong, Donald Sutherland, Denis O’Hare

Repartiment¦Johnny Depp, Geoffrey Rush, Penélope Cruz, Ian Repartiment¦ McShane, Sam Claflin

The Eagle és una adaptació de la novel·la juvenil de Rosemary Sutcliﬀ de 1954, que narra la història d’un legionari romà i el seu esclau celta Esca, que s’embarquen a la recerca de la Novena Legió, que va desaparèixer 20 anys enrere en alguna part del Nord d’Escòcia.

Jack Sparrow (Johnny Depp) es creua amb una dona del seu passat (Penélope Cruz), de la qual no està molt segur si es tracta d’amor o si ella és una estafadora que l’està utilitzant per trobar la llegendària Font de la Joventut. En Jack serà capturat pel Queen Anne’s Revenge, el vaixell del temible pirata Barbanegra.

Territorio prohibido

Juegos de lucha

Títol original¦ Crossing Over

Títol original¦ Stunt Games

Direcció¦ Wayne Kramer

Direcció¦ David Xarach

Gènere¦ Drama

Gènere¦ Acció

Producció¦ The Weinstein Company, Kennedy/Marshall Company, Movie Prose

Producció¦ Factoría de Creación Sonora, Machango Studio, Mariachi Style Films

Repartiment¦ Harrison Ford, Ray Liotta, Ashley Judd, Summer Bishil, Lee Horsley

Repartiment¦ Steven Dasz, Andrew Dasz, Mariam Hernández, Oscar Abad

Drama sobre l’odissea dels immigrants il·legals per aconseguir el permís de residència a Los Angeles. Un agent d’immigració s’encapritxa amb tota la gent que ha de deportar; un iranià tracta de demostrar a la seva família l’important que és ser americà; un advocat intenta deportar a una noia que ha estat acusada de terrorisme...

Adán i Samuel, dos germans bessons el somni dels quals és ser especialistes de cinema, es veuen embolicats en una trama muntada per la màfia, després d’haver acceptat un atractiu encàrrec per a un suposat anunci de televisió. L’objectiu d’aquest muntatge és simular la mort d’un important constructor embolicat en corrupció.

decine 22 ¦ setembre 2011

Actualitat

La ‘intel·ligència artificial’ a Sitges 2011

Dos robots reals protagonitzen el cartell d’enguany

Aprofitant el desè aniversari d’Intel·ligència Artificial (Steven Spielberg, 2000), el Festival de Cinema de Sitges plantejarà, en la seva propera edició, qüestions que van inspirar a directors com Kubrick i Spielberg: la intel·ligència emocional de les màquines i la comunicació entre intel·ligències sintètiques. Sitges 2011, doncs, s’endinsarà dins el món de la intel·ligència artificial revisant com s’ha debatut en el cinema i quines són les perspectives de futur des del punt vista de la ficció i de la realitat. La producció catalana Eva, produïda per Escándalo Films amb participació internacional de Wild Bunch, entre d’altres, inaugurarà la 44a edició del Festival, el dia 6 d’octubre. Eva és l’òpera prima de Kike Maíllo i explora la ciència ficció amb un plantejament molt coherent amb el fil conductor d’aquesta edició. En la gala d’inauguració, la pel·lícula serà projectada en català i la sessió de públic posterior serà en castellà, amb projeccions en tots dos idiomes per a la premsa. Pel què fa a la participació de cinema català i espanyol, el Festival comptarà amb títols com Mientras duermes, La mujer del Eternauta, Juan de los Muertos, Zombie Walk i Emergo, entre d’altres. Per altra banda, en la participació internacional es pot destacar The Turin Horse, The Yellow Sea, Les contes de la nuit, Grave Encounters, Burke and Hare, Trabalhar cansa, Sex and Zen: Extreme Ecstasy o The Mortician, algunes d’elles en 3D.

Montserrat Majench, directora de l’Acadèmia Montserrat Majench va ser escollida per la Junta Directiva de l’Acadèmia del Cinema Català com a nova directora general de l’institució el passat mes de juliol. Laia Fàbregas, al capdavant de l’Acadèmia des de la seva fundació, va deixar aquest càrrec per emprendre nous reptes professionals. La Junta de l’institució va desitjar sort a Fàbregas en aquesta nova etapa que va decidir iniciar, i va fet oficial el nomenament de Majench com a nova directora general de l’Acadèmia del Cinema Català. La trajectòria de Montserrat Majench i Pueyo ha estat lligada al món de la comunicació, la creació i la gestió cultural, fins ara com a Responsable de l’Àrea d’Activitats del CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts). Entre d’altres tasques, ha coordinat les sis darreres edicions dels Premis Nacionals de Cultura i ha col·laborat en la presentació pública de l’Informe Anual sobre l’estat de la Cultura a Catalunya. També ha treballat com a periodista a TVE-Sant Cugat i ha estat cap de premsa dels Festivals de Tardor de Barcelona, en el marc de la Olimpíada Cultural.

‘Margarita’ d’Albert Pons al Festival Alcances 2011

Aida Folch roda amb Fernando Trueba L’actriu catalana Aida Folch protagonitzarà la nova pel·lícula de Fernando Trueba, El artista y la modelo. Aquest projecte ja es va presentar fa quasi un any, però degut a altres projectes de Trueba (El baile de la victoria i Chico & Rita) es va haver d’aplaçar. El film es començarà a rodar aquest setembre en francès, a partir d’un guió coescrit pel mateix Trueba i per Jean-Claude Carrière. La història està ambientada en l’ocupació alemanya de França durant la Segona Guerra Mundial, tot i que la trama principal se centra en un vell artista que, segons Fernando Trueba, és una mescla de diferents artistes que han viscut i han desenvolupat part de la seva obra a França, com Picasso o Cézanne. Aida Folch, que va ser descoberta per Trueba en l’adaptació de la novel·la de Juan Marsé, El embrujo de Shanghai, serà, en aquesta ocasió, la model. L’actriu catalana, a més, domina perfectament el francès i ha participat en la producció franco-alemanya Henri IV.

decine 22¦ setembre 2011

El primer llargmetratge del jove cineasta terrassenc Albert Pons, Margarita, ha estat seleccionat per a participar a la Secció Oficial i competir com a millor pel·lícula al Festival Alcances, que té lloc del 8 al 17 de setembre a Cadis. Aquesta pel·lícula, que s’ha projectat en diverses capitals catalanes, ja ha participat en altres festivals com el Festival Internacional de Cinema de Guada-

lajara o com el Festival Emergentes y Sumergidos. Albert Pons va començar a rodar aquest documental el 2004, en un moment en què l’especulació immobiliària del barri del Raval de Barcelona era un tema candent. Investigant el barri i la seva gent va trobar les dues protagonistes de la pel·lícula: la Margarita i la Pilar. La Margarita, de noranta i tants anys, viu sola en un pis del Raval, sense més companyia que la que li dóna la Pilar, de vuitanta i pocs, que s’encarrega de netejar-li la casa i preparar el menjar. Margarita mostra la relació amor-odi entre les dues dones, amb humor i tocs surrealistes, i a través del seu to i tractament reflexiona sobre la soledat, la vellesa i el pas del temps.

‘De gran vull ser soldat’, premiat a Brasil

1985 i el 2009 a Espanya, 713 van tenir participació catalana, la qual cosa suposava una quota del 30,25% de presència catalana dins el total de produccions espanyoles. Aquest percentatge va incrementar de 2009 a 2010 un 16,75%, fins a arribar al punt en què les productores catalanes participen en quasi la meitat del total de produccions espanyoles. Pel que fa a les diferents disciplines, les pel·lícules de ficció són les més nombroses dins la indústria cinematogràfica catalana, seguides dels documentals i l’animació, respectivament. Els càlculs dels costos mitjans de les pel·lícules indiquen que les coproduccions internacionals permeten assumir obres de major pressupost. Dins la producció interna del país, la inversió per pel·lícula en els films catalans és inferior al de les obres produïdes a la resta d’Espanya, i el cost mitjà a Catalunya està un 18% per sota del nivell corresponent a la resta d’Espanya. Pel que fa a la quota de participació en la mitjana de producció europea, el cinema català ha passat de representar un 2% del total dels films produïts a Europa a una mitja de participació del 6,57%.

Agustí Villaronga, Premi Nacional de Cinema

El film planteja l’obsessió d’un nen per la violència

La pel·lícula de Christian Molina, De gran vull ser soldat, va rebre, el passat mes de juny, el primer premi del jurat i el segon premi del públic al Festival Cinesul de Rio de Janeiro, Brasil. Aquest guardó, per tant, se suma als reconeixements que ja va rebre el film al Festival de Sitges, al Festival de Roma i al Festival d’Eivissa. De gran vull ser soldat, coproducció de Canónigo Films, explica la història de l’Àlex, un nen de deu anys fascinat per la violència en la televisió i en els videojocs. Amb problemes de comunicació amb els seus pares i amb el seus companys d’escola, s’inventa dos amics imaginaris, l’Astronauta Capità Harry i el seu alter ego, el Sergent John Cluster. Quan la mare de l’Àlex dóna a llum dos bessons, començarà a sentir-se eclipsat pels seus germans i se sentirà més sol que mai. L’Àlex, traït i ferit, aconseguirà que el seu pare li posi una televisió a la seva habitació, a través de la qual descobrirà un nou món. L’element catalitzador de la història serà aquesta creixent obsessió per les imatges de guerra i destrucció. El film està protagonitzat per Fergus Riordan, Ben Temple, Jo Kelly, Andrew Tarbet i Danny Glover,

Les productores catalanes, capdavanteres del cinema espanyol Segons un estudi realitzat per l’economista Carles José Solsona, les productores catalanes participen en el 47% de les produccions cinematogràfiques espanyoles. Aquest fet ha estat possible gràcies a què, en menys de deu anys, les productores de Catalunya han invertit en cinema 655,5 milions d’euros. Segons aquest informe, dels 2.357 llargmetratges que es van produir entre el

El passat mes de juliol, l’Institut de Cinema del Ministeri de Cultura va elegir Agustí Villaronga com a guanyador del Premi Nacional de Cinematografia 2011. Aquest reconeixement a la feina d’un professional del cinema durant l’últim any, i en segon terme, del conjunt de la seva carrera, s’entregarà al director mallorquí aquest setembre, en el transcurs del Festival de Cinema de Sant Sebastià. Villaronga es va acabar imposant a la finalista Icíar Bollaín i la seva última pellícula, Pa negre, guanyadora de nou Premis Goya i catorze Premis Gaudí, ha estat, una vegada més, reconeguda a nivell nacional.

Quatre produccions catalanes a Venècia

Un dios salvaje, de Roman Polanski

Les pel·lícules Un dios salvaje (Carnage), Hollywood Talkies, Girimunho i Eva han estat seleccionades per a participar a la 68a edició del Festival Internacional de Cinema de Venècia, que va tenir lloc del 31 d’agost al 10 de setembre a la ciutat italiana. La primera, una comèdia negra dirigida per Roman Polanski i protagonitzada per Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz i John C. Reilly, ha competit a la secció oficial. És una producció de Jaume Roures per Mediapro rodada a París, que arribarà a les sales de cinema el 18 de novembre. D’altra banda, la productora de Lluís Miñarro, Eddie Saeta, va visitar el certamen amb dos films: Hollywood Talkies,

decine 22 ¦ setembre 2011

Actualitat

dirigida per Óscar Pérez i Mia de Ribot, va competir a la secció Orizzonti, i Girimunho (Remolí), una coproducció amb Brasil dirigida per Helvécio Marins i Clarissa Campolina. Eva, l’últim film de la factoria Escándalo, dirigit per Kike Maíllo i protagonitzat per Daniel Brühl i Lluís Homar entre altres, també es va projectar a Venècia fora de competició.

Nou sèries d’animació catalanes, al Cartoon Forum

Sitges Factory Sitges Factory és un curs pioner en l’especialització de la realització de cinema fantàstic i de terror, que ha nascut de la mà de La Casa Del Cine amb la col·laboració del Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Aquest curs s’ha presentat amb la idea d’impulsar nous talents de cineastes interessats en el cinema de gènere i amb la finalitat de potenciar el futur professional dels seus alumnes. El programa combina classes teòriques centrades amb el cinema fantàstic amb classes pràctiques de càmera, illuminació, so, muntatge i guió. Tot això culminarà amb el desenvolupament d’un guió de curtmetratge, la seva producció i rodatge, i la seva edició i postproducció perquè sigui exhibit al Sitges 2012. Per altra banda, el programa educatiu queda reforçat amb seminaris específics de direcció d’actors, escriptura de dossier, màrqueting i distribució, entre d’altres. A més, també es faran masterclass amb reconeguts directors de cinema.

‘This is the name’ a través de la xarxa Així es titula el nou treball del director mallorquí Rafa Cortés. Es tracta d’un projecte audiovisual que, segons Cortés, engloba tres de les seves grans passions: explicar històries a través de la imatge, internet i el tema de la identitat. El director d’aquest projecte ha explicat que This is the name es nodreix a través de la xarxa, ja que es realitzarà el càsting per internet i el resultat final també es visionarà a través d’aquesta plataforma enlloc de fer-ho als cinemes. La intenció és poder-ne fer molta difusió i donar-se a conèixer amb un cost mínim. A través de la seva pàgina web, tothom qui vulgui pot enregistrar la seva història i enviar-la per tal de formar part del càsting. Barcelona i Madrid també seran escenari de fragments de This is the name, i si és possible, tampoc es descarta l’estranger. “L’objectiu és englobar el màxim de llocs possible”, ha dit Cortés. El director mallorquí, premi revelació de l’any al Festival de Cannes i també premi de la Crítica al Festival de Rotterdam, entre d’altres, explica que l’essència de This is the name és explicar les històries que hi ha darrera els noms de cada persona i també tractar la coincidència dels noms amb altres persones. Nou sèries d’animació amb participació catalana han estat seleccionades per participar al Cartoon Forum, el fòrum europeu de coproduccions de televisió i noves formes d’animació que aquest any es celebra del 13 al 16 de setembre a la ciutat polonesa de Sopot. França, amb 21 projectes, encapçala el rànquing participatiu seguida per Gran Bretanya, amb 14, i l’estat espanyol, amb 11 sèries. La participació catalana d’aquest any suposa un increment respecte l’anterior per a la qual van ser seleccionades sis. Els projectes seleccionats per participar al Festival Cartoon que tenen participació catalana són Fungi (Stor Fisk), NightBreeds (Sweatbox, Digital 360°), Perfect Teeth (Yankeepay, Yanquipay, Televisió de Catalunya), The Mint Fairy (Inercia Films, Televisió de Catalunya, Cromosoma), Wilbur Willmore (Edebé Audiovisual Licensing, Eddadesign), Bob (Motion Pictures, Errol Films), Drip & Drop (Enne Digital Entertainment Studios, Imira Entertainment), Balloopo (ConnecToon – Itàlia, Motion Pictures - Estat espanyol, Kids Plant - Països Baixos), i Burny the Little Dragon (LuxAnimation – Luxemburg, Gaumont - Alphanim – França, Cromosoma Estat espanyol). Els projectes seleccionats per participar a l’edició 2011 del Cartoon Forum són en la seva majoria productes adreçats a nens d’entre 6 i 9 anys.

decine 22¦ setembre 2011

Isabel Coixet prepara una pel·lícula de terror El nou projecte de la directora catalana Isabel Coixet serà una pel·lícula de terror titulada Panda Eyes. Segons ha explicat Coixet, la seva nova pel·lícula és “una història molt japonesa” que transcorrerà “en un poble perdut i lleig d’Anglaterra”. La seva màxima influència: el film japonès The Ring. La cineasta catalana ha detallat en una entrevista que el que busca és traslladar els temes que li agraden a un terreny diferent. Isabel Coixet, autora de Mapa dels sons de Tòquio, rodada a la capital nipona el 2009, manté un estret vincle amb el Japó, país del qual es declara admiradora. Impactada pel desastre natural del passat 11 de març, Isabel Coixet va organitzar una venda de collages i fotografies en format polaroid que va recopilar durant els seus viatges al Japó, amb la que va recaptar una mica més de 10.000 euros destinats a l’Ajuntament de Sendai, una de les ciutats afectades, com a ajuda a les víctimes.

‘La última isla’, fi de rodatge

Dotze films catalans al festival de Sant Sebastià

L’actriu catalana Julieta Serrano torna al cinema amb aquest rodatge

El rodatge de La última isla, que va tenir lloc a Barcelona, es va donar per finalitzat a mitjans del mes de juliol. La pel·lícula, dirigida per Dácil Pérez de Guzmán, ha estat produïda per Fausto Producciones, Sakai Films i Rainbow Films&Video, amb el suport del Govern de Canàries. La pel·lícula, de gènere fantàstic i dirigida a un públic infantil, explica la història de l’Alícia, una nena malcriada d’onze anys, que es veu obligada a passar l’estiu amb una tieta llunyana que viu en una remota i misteriosa illa. El primer contacte amb aquest indret és descoratjador per la nena, que ha viscut sempre a la ciutat. Però aviat coneixerà al Fermín, un estrany personatge que la diverteix perquè sempre té bones i absurdes idees. Però, una estranya sèrie d’esdeveniments misteriosos transcorreran a l’illa, i convertiran així a l’Alícia en la protagonista de l’estiu més insòlit i emocionant de la seva vida. Elvira de Armiñán, Julieta Serrano, Àlex Brendemühl, Maite Sandoval i Antonio Dechent donaran vida als personatges principals.

Harvey Keitel a Mallorca

L’inoblidable personatge de Keitel a Reservoir Dogs

L’actor nord-americà Harvey Keitel, i la seva dona, la directora canadenca Dafna Kastner, van estar el passat mes de juliol a Mallorca per a buscar les localitzacions de la seva propera pel·lícula. Amb motiu d’aquesta visita, la Mallorca Film Commission va organitzar un cicle de cinema centrat en la figura de Keitel. Aquest cicle va comptar amb pel·lícules com El celo, del mallorquí Antoni Aloy, Malas calles, de Martin Scorsese, El piano, de Jane Campion, Spanish Fly, de Dafna Kastner, Reservoir Dogs, de Quentin Tarantino, Smoke, de Wayne Wang i La mirada de Ulises, de Theodoros Angelopoulos. El divendres 22 de juliol, aprofitant l’inici d’aquest cicle, la Mallorca Film Commission va organitzar una “Tarda amb Harvey Keitel” en la qual l’actor va respondre a les preguntes del públic en un acte obert que va celebrar-se al centre CaixaFòrum de Palma de Mallorca.

El Donostia Zinemaldia Festival de Sant Sebastià ha seleccionat dotze pel·lícules de producció catalana per a la seva 59a edició, que es farà del 16 al 24 de setembre. El programa d’enguany del festival inclou títols catalans a cadascuna de les seves seccions. Destaca l’estrena de Los pasos dobles, d’Isaki Lacuesta, a la secció oficial del Festival. Aquest mateix director també competirà a la secció Especiales Zabaltegui amb El cuaderno de barro. També en a la secció Especiales Zabaltegui tindrà lloc la première de l’últim treball de Manuel Huerga, 14 d’abril: Macià contra Companys i l’obra col·lectiva de la factoria Escándalo Films, Puzzled Love. En aquesta mateixa secció, els assistents al festival podran veure Arrugas, dirigida per Ignacio Ferreras, que competirà a l’espai Nuevos Directores, i The Monk, de Dominik Moll, programada dins dels especials de mitjanit. La secció Made in Spain recull un bon nombre de les produccions catalanes més destacades de l’any: Finisterrae, de Sergio Caballero, guanyadora del màxim guardó al Festival de Rotterdam; La maleta mexicana, de Trisha Ziff, que arriba a les pantalles espanyoles després del seu pas pel Festival de Karlovy Vary; al igual que Blackthorn, de Mateo Gil, estrenada internacionalment a Tribecca; Catalunya Über Alles, de Ramon Térmens, Biznaga de Plata Premi Especial del Jurat al passat Festival de Màlaga i Águila Roja, la película, de José Luis Ayerra. Finalment, la secció Horizontes Latinos acull l’estrena de la coproducció amb Brasil Girimunho, dirigida per Helvecio Marins i Clarissa Campolina, després de la seva presentació a l’Orizzonti de la Mostra de Venècia.

decine 22 ¦ setembre 2011

Actualitat

Museu del Cinema de Girona

hollywood, cinema i publicitat El Museu del Cinema de Girona va inaugurar l’estiu amb l’exposició “Estrelles en venda!”, un recorregut per la publicitat nordamericana entre el 1930 i el 1970. Fins a finals del gener de l’any que ve es pot contemplar a les instal·lacions del Museu una mostra selecta d’anuncis apareguts en revistes nord-americanes, procedents de la Col·lecció Roger Biosca, que il·lustren la intensa relació entre el cinema i la publicitat. Com és habitual, El Documental del Mes ofereix aquest setembre noves propostes dins el marc del Museu. El dĳous 1 de setembre es projectarà Homes sincronitzats (Men Who Swim), de Dylan Williams (Suècia, Regne Unit, 2010), un film sobre un grup d’homes de 40 anys que obtenen un èxit inesperat com a membres de l’equip masculí suec de natació sincronitzada. Dĳous 22 es podrà veure Saris roses (Pink saris), de Kim Longinotto (Gran Bretanya, Índia, 2010), sobre un grup de dones que, uniformades amb saris roses, lluiten contra els matrimonis forçats, els abusos sexuals i la degradació de

decine 22¦ setembre 2011

les dones que pertanyen a les castes més baixes de l’Índia. Al cicle “Parlem de cinema?”, el film escollit pel dia 8 de setembre és Repulsión, de Roman Polanski (Gran Bretanya, 1965). El 23 de setembre el Museu ofereix una sessió de contes per a adults: Els contes de Woody Allen. Breus, divertits, càustics, absurds i delirantment lògics són els contes d’aquest novaiorquès universal, a càrrec de David Planes de la companyia Va de Contes. “Cinema i solidaritat” proposa una pel·lícula mensual per parlar sobre temes relacionats amb els drets humans. El dia 27 es passarà Amazònia: masato o petroli de Josep Ramon Giménez (Perú, 2009). Short Matters és un recorregut pels curtmetratges nominats als Premis del Cinema Europeu, una sèrie de peces premiades en molts festivals. Aquests programes pretenen oferir al públic l’oportunitat de veure el panorama del jove cinema europeu actual. El Museu ofereix l’oportunitat de veure aquesta mostra en exclusiva el 28 de setembre.

Organitza:

Amb el suport de:

Patrocina:

Focus 3D:

Col路labora:

Televisi贸 Oficial:

Dr. Ishiguro is ATR Fellow and Professor of Osaka University. The geminoid has been developed in ATR Hiroshi Ishiguro Laboratory.