Decine 24 by Utopia Global

decine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any III - número 24 - novembre 2011 - 3€

Lluís MiñarroPASSIÓ PEL RISC UN DÉU SALVATGE EL POLANSKI CATALÀ J. A. BAYONA PURA ENERGIA CREADORA SITGES 2011 UNA EDICIÓ APOCALÍPTICA EVA I ELS EFECTES ESPECIALS MÀGIA FETA AQUÍ

RECORDA: A BTV NO TALLEM CAP PELLI.

www.btv.cat/cinema facebook.com/cinemabtv

Sumari EDITORIAL 05

Cinema de risc

LA IMATGE

PRÈVIA

Emergo, Le moine

Ushima-Next, Open 24h, Amanecidos, Vlogger

11-11-11

PORTADA 08

Lluís Miñarro. El productor d'Eddie Saeta estrena Medianeras

DE PROP 38

ESTRENA

Fassman FXV. Capdavanters en efectes especials a Catalunya

Un déu salvatge

11-11-11

Pànic a la granja

Més estrenes

RODATGE

TV EN SÈRIE

PERFIL 20

Juan Antonio Bayona

Deadwood. La perfecció feta western

Family Tour, Morlers, Wine of Summer

CRÍTICA

FESTIVAL

Medianeras

Apocalipse Now: Del cinema vist a Sitges 2011

Un déu salvatge

Joves Crítics de La Casa del Cine

In-edit

Altres festivals

TAQUILLA 46

OPINIÓ 32

Quim Casas: Sitges 2011 o 44

Un mes fluix per al cinema internacional

ACTUALITAT

DE FORA

DVDs

Notícies

Museu del cinema de Girona

L'Il·lusionista. Un català en la gran producció d'animació europea

16 8

22 20

24 32 decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

FACULTAT DE COMUNICACIÓ Graus

Postgraus URL

Periodisme Cinema i televisió Publicitat i Relacions Publiques

· Coolhunting en investigació qualitativa de tendències · Comunicació digital · Protocol i relacions institucionals

Màsters universitaris

· Ficció en cinema i televisió. Producció i realització · Periodisme avançat. Reporterisme (Blanquerna-Grupo Godó) · Estratègia i creativitat publicitàries · Comunicació política i social · Producció i comunicació cultural · Direcció d'art en publicitat Doctorat · Estudis Avançats de Comunicació

Màsters URL

· Direcció de cinema i televisió · Producció i gestió de l'empresa audiovisual

Facultat de Comunicació c. Valldonzella, 23. 08001 Barcelona Tel. 93 253 31 08 infofcc@blanquerna.url.edu

Editorial decine EDITOR

Jordi Roigé

Jordi Roigé, editor

DIRECTORA

Alba Laguna REDACCIÓ

Anna Petrus COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón, Txell Bonet, Pau Brunet, Conxita Casanovas, Hugo de Cominges, Anna Corberó, Laura Duran, Marc Fàbregas, Aïda Gallego, Cenzo A. de Haro, Salvador Moré, Adrià Sunyol, Francesc Vilallonga CONSELL ASSESSOR

Xavier Atance, Antoni Badimon, Marta Baldó, Santi Lapeira, Xavier Parache, Pío Vernis CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol FOTOGRAFIA

Óscar Fernández Orengo ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

Pere Ribalta IMPRESSIÓ

Comgrafic DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones. EDITA

CINEMA DE RISC El productor Lluís Miñarro ocupa avui la nostra portada. Darrere d’aquest expert home de cinema i publicitat hi ha una expressió contradictòria de la indústria cinematogràfica. Els últims anys, les administracions s’han afanyat a quasi maleir el cinema experimental, o d’autor. Els pressupostos elevats, els grans plans de màrqueting, les grans planificacions han estat els objectius de l’acció pública de la Generalitat i de l’estat per incentivar la indústria i crear nous públics. Enmig d’aquest escenari, objectivament advers, determinats productors han continuat fidels a una línia editorial basada en la visió personal dels creadors i en el suport d’una xarxa internacional de festivals, mercats i circuits adequats. I d’entre tots aquests, sobresurt Lluís Miñarro. Una xifra ho diu tot: 26 pel·lícules en 10 anys. Pocs productors trobarem a Europa amb aquesta activitat. Un exemple que planteja uns debats profunds en la nostra cinematografia. Primer de tot, la vigència del segell autoral en el cinema actual. Com diu el mateix Miñarro, un cinema comercial no té per què ser necessàriament rendible. De fet, són poques les produccions europees que assoleixen la recuperació de la inversió només en els circuits comercials. Certament, les nostres cinematografies, i en això Catalunya hi té molt a dir, poden jugar un paper més actiu i protagonista en produccions amb un plantejament autoral. Contràriament al que podria semblar, aquestes pel·lícules poden tenir un recorregut geogràfic i temporal molt més extens que els films d’un tall merament comercial, que poden tenir un cert impacte local, però en entrar en competició en centenars de pel·lícules de tot el món amb patrons similars, no poden anar gaire més enllà. La situació actual de crisi, amb la reducció dels pressupostos públics i de les televisions destinats al cinema, a més de l’enduriment de l’accés al crèdit, posarà de relleu novament la necessitat d’aquest tipus de pel·lícules on la indústria estarà al servei de l’art. De retruc ens podríem retrobar amb nous públics, allunyats dels cinemes dels centres comercials i orfes d’una oferta de cinema alternatiu de qualitat i sostinguda en el temps.

Decine i els futurs cineastes Rambla de Catalunya 35, pral. 2a - 08007 Barcelona Tel. 93 511 6690 - Fax 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català Decine s’edita amb el suport de la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Dipòsit legal: B-39155-2009 ISSN: 2013-5882

Especialment estimulant ha de ser el camí traçat pels cineastes de risc pels centenars de joves que cada any cursen estudis de cinema i audiovisual. Aquesta és la via d’inici de moltes carreres. En aquest context, i coincidint amb el segon aniversari de la revista Decine, la nostra publicació ha començat a establir convenis amb els centres superiors d’estudis audiovisuals per tal que tots els estudiants rebin la revista durant els seu període de formació. El primer conveni s’ha firmat amb la facultat de Comunicació Blanquerna, a través del qual tots els estudiants de tercer i quart curs de Cinema i Televisió rebran una subscripció de Decine. Pròximament la iniciativa s’estendrà als estudiants de primer de l’ESCAC. Des de la nostra publicació volem agrair la confiança de Blanquerna i l’ESCAC, amb qui compartim la passió pel cinema i la clara voluntat de contribuir a fer del nostre país un dels referents de la creació i la indústria audiovisual europea.

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

La imatge

11-11-11 “És la primera vegada que faig una pel·lícula fora del Canadà. Però a Barcelona la gent és molt fan del terror, cosa difícil de trobar, i van treballar al rodatge amb entusiasme”. Darren Lynn Bousman

decine 24 ¦ novembre 2011

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Portada

Lluís Miñarro Productor d'Eddie Saeta

estrena 'Medianeras' Anna Petrus

Estar al dia de la frenètica activitat cinematogràfica de Lluís Miñarro no és una tasca senzilla. Amb vint-i-sis pel·lícules produïdes o co-produïdes en els darrers deu anys, Miñarro s’ha convertit en el productor més arriscat del panorama cinematogràfic estatal i, per descomptat, amb el que ha apostat per una línia editorial més clara i contundent. Miñarro no concep el cinema des de una altra vessant que no sigui la de l’art i és gràcies a aquesta convicció que bona part de les pel·lícules creativament més engrescadores del nostre país han arribat a ser una realitat. L’Associació Internacional de Crítics Independents va guardonar la seva trajectòria amb el Premi “Bisato de Oro” durant la passada Mostra Internacional de Cinema de Venècia, i, en el moment en què em reuneixo amb ell, Aita de José Maria de Orbe acaba de guanyar el premi

decine 24 ¦ novembre 2011

especial del Jurat i el premi de la premsa al prestigiós festival La Roche Sur-Yon (França). Així mateix, Familystrip, la seva primera pel·lícula com a director, està a punt de veure’s a Ciutat de Mèxic, Bogotà, Rio de Janeiro, Madrid i Buenos Aires gràcies al Festival 4+1. Però això són només tres esdeveniments de tot el que estar per venir durant aquest mes de novembre: l’estrena de Medianeras, de Gustavo Taretto (presentada a la Seminici de Valladolid), Finisterrae de Sergio Caballero al Festival de Sevilla, Aita i Aita, carta al hijo de José María de Orbe a L’Alternativa, i Hollywood Talkies d’Óscar Pérez i Mia Ribot, juntament amb Amanecidos de Yonay Boix i Pol Aregall, al Festival Internacional de Gijón. Afortunadament, l’efecte Miñarro es multiplica i es fa urgent la necessitat de parlar amb ell de la seva trajectòria i dels seus plans de futur.

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Portada

A banda d’estar a punt d’estrenar Medianeras de Gustavo Taretto al nostre país, actualment tens tres pel·lícules a la cartellera de París: El extraño caso de Angélica de Manoel de Oliveira, La mosquitera d’Agustí Vila i, també, Medianeras. Sens dubte, tot un triomf! Quins altres projectes tens en marxa? No crec massa en la paraula triomf. Tot és relatiu. Actualment, tinc tres pel·lícules en fase de postproducció i que està previst que s’acabin durant aquet any. D’una banda, la última pel·lícula del Javier Rebollo, El muerto y ser feliz, protagonitzada per José Sacristán. També la segona pel·lícula de Pere Vilà, La lapidació de Sant Esteve, que tracta sobre el síndrome de Diògenes i que serà un film molt dur, difícil de distribuir. I finalment, Kanimambo, un projecte que vaig rebre com un encàrrec per part d’una productora valenciana però que finalment he assumit com a productor executiu. Serà una pel·lícula molt particular perquè constarà de tres parts, dirigides per tres cineastes emergents, Adán Aliaga, Carla Subirana i Hwidar, i, a més, està rodada a l’Àfrica, a Moçambic. El film indaga, des de les perspectives personals dels directors, en temes com els vint anys de guerra civil, els estigmes que ha de patir una nena sordmuda i el paper de la dona en la societat africana.

“cada nou projecte cinematogràfic suposa començar de zero"

La teva darrera pel·lícula com a director, Familystrip, segueix viatjant arreu del món. No tens algun altre projecte entre mans on puguem veure de forma directa el teu costat artístic i creatiu? Sí. Tinc un projecte de llargmetratge que m’agradaria dirigir però que tanmateix, no ha rebut de moment cap ajuda pública a la producció. Això demostra que el prestigi que he assolit en el món cinematogràfic i la llarga trajectòria de premis que la meva productora ha anat reunint al llarg de l’última dècada no signifiquen res, o molt poc, a l’hora d’enfrontar-te a la tasca d’aixecar un nou projecte. Cada nova pel·lícula suposa començar de zero perquè gairebé tot el que has fet fins aquell moment, a l’hora de la veritat, no s’acaba de tenir en

El extraño caso de Angélica, dirigida per Manoel de Oliveira i produïda per Miñarro

decine 24 ¦ novembre 2011

compte. I aquesta és una de les grans incerteses i inseguretats que genera la producció cinematogràfica. De tota manera, considero que la meva trajectòria com a productor ja em permet expressar-me des d’un punt de vista creatiu perquè participo de cada una de les pellícules que he produït. No haver-me dedicat més a la direcció no em suposa cap entrebanc en aquest aspecte. Tot i això, sovint lamento la manca de recolzament que he tingut els dos últims anys per part especialment de l’ICAA i de TVE. La Televisió Española, per exemple, no em va voler comprar la pel·lícula d’Apichatpong Weerasethakul, Uncle Boonmee who can recall his past lives (2010) ni les de Oliveira. I això em sembla greu, sobretot tenint en compte que la pel·lícula d’Apitchapong va guanyar la Palma d’Or a Canes. Sí va adquirir en canvi els drets d’emissió Televisió de Catalunya. És el problema de la manca de reconeixement de la cultura en el nostre país i de la manca de memòria. No es tracta solament d’una qüestió econòmica sinó que amb aquesta política la televisió impedeix que el teleespectador tingui accés a un altre tipus de llenguatge. Manca compromís amb l’art i la cultura. Malgrat tot, jo continuaré lluitant per

aquest tipus de cinema que estimo perquè, a banda de ser el que m’agrada fer, crec que és important que es pugui seguir produint al nostre país. I no em lamento. Simplement sóc realista amb el que hi ha i sé que no s’ha d’esperar res. Ara bé, el que sí penso és que ja que és tan difícil produir cinema, i no només el cinema d’autor sinó també el comercial, crec que els productors haurien de mirar per fer pel·lícules realment interessants des d’un punt de vista vital i artístic. No entenc moltes de les produccions que es fan, tan poc arriscades o innovadores, perquè, al final, el cinema comercial que es pugui fer en aquest país tampoc resulta rentable, o només en molt poques ocasions ho acaba sent. Tot i que les institucions i algunes televisions no acaben de recolzar el teu cinema o la teva trajectòria, la premsa i els mitjans de comunicació sempre t’ha recolzat i seguit al cent per cent, no trobes? Sí. És cert i és molt bo que m’ho recordis perquè és importantíssim. Sempre m’he sentit molt ben atès per la premsa i és en part gràcies a ella que el meu treball ha sortit a la llum i ha assolit el prestigi que té avui dia. Sense el suport dels mitjans de comunicació, el camí seria encara molt

més difícil. Així que m’agrada poder agrair públicament la tasca que han fet durant aquests anys, el seguiment i la cura amb què han tractat les meves pel·lícules.

“Em vaig enamorar del cinema quan tenia quatre anys, en veure Bambi"

Al llarg de la teva trajectòria com a productor has treballat amb cineastes com Marc Recha, Albert Serra, José Luis Guerin, Lisandro Alonso, Daniel Villamediana, Manoel de Oliveira, ... amb qui t’has sentit més a gust o amb qui has sentit més afinitat? Sento un especial respecte per Manoel de Oliveira perquè és un cineasta molt eficaç que no perd el temps en el rodatge i, sobretot, que comparteix tot amb el seu equip, no es posa mai per sobre i no fa discriminacions. És el director amb qui menys problemes he tingut a l’hora de rodar. M’agrada

la seva senzillesa i que té les coses molt clares. Si pot rodar un dia menys, ho farà. Tot el contrari de la majoria de cineastes que intenten provar tres mil coses i estiren al màxim el temps de rodatge. Oliveira va directe al gra perquè ho té molt clar. El que també m’agrada d’ell és la seva autoritat moral. Li agrada divagar sobre la literatura i sobre les seves idees sobre el destí o sobre la causalitat dels esdeveniments de la vida quotidiana. Té una mentalitat que s’aproxima molt a Espinoza perquè pensa que tot, absolutament tot, succeeix per alguna cosa. Quan estàs amb ell tens la sensació que tot estava fet o decidit de molt abans. Tanmateix, és molt cristià i molt tradicional. I amb això es veu que és d’una altra època, d’un altre segle, la qual cosa no invalida el seu discurs, sinó més aviat el contrari. Estem vivint una època de canvis profunds en la societat d’una banda donats per les noves tecnologies, que encara no sabem fins a quin punt canviaran la nostra manera de viure, i de l’altra per la crisi econòmica que ens assetja. En aquesta conjuntura, el cinema sembla trontollar i no tenir un horitzó clar. Com creus que serà el cinema del futur? El futur del cinema, com el de la societat

Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives, la incursió de Miñarro al cinema tailandès d’Apichatpong Weerasethakul

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Portada A Medianeras, els protagonistes viuen una història d’amor sense saber-ho i el de l’home, és incert. Òbviament, no sabem cap a on anirà. El que sí sabem és com ha canviat respecte dels seus inicis, fa poc més de cent anys. La democratització dels modes de producció ha propiciat que el cinema ja no sigui un pràctica artística reservada als privilegis de la burgesia, com a l’època de Visconti, i això ha provocat que sigui accessible i que entri en plena sintonia amb el batec de l’home contemporani. Pel que fa a la distribució, existeixen temptatives d’imposar models de distribució cinematogràfica a través d’internet tot i que encara són molt incipients i realment no sabem si fructificaran. Ara mateix, la distribució a la xarxa no és una bona opció financera per al productor tot i que pot ser que ho sigui en el futur. Tanmateix, hem de tenir en compte que la distribució cinematogràfica actual té molts problemes. En el meu cas, gairebé a cada nova pel·lícula em veig obligat a buscar un distribuïdor nou perquè les relacions econòmiques es fan difícil i més en el cas del tipus de cinema que jo produeixo. Hi ha un cert desgavell. Els únics que semblen treure’n partit a favor són els que pertanyen al “lobby” de Madrid. D’altra banda, hi ha d’altres temes que afecten la distribució i el consum del cinema i que mostren com s’està modificant el panorama cinematogràfic. Per exemple, el fet que es contempli la possibilitat d’incloure en el còmput global d’espectadors d’una pel·lícula, tots aquells que s’hagin generat en festivals i mostres de cinema. Sabem que és complicat i difícil però dóna compte de les transformacions que està patint la sala de cinema convencional. I afegeixo que jo no crec que arribi a desaparèixer mai sinó que, simplement,

decine 24 ¦ novembre 2011

s’especialitzarà en els diferents tipus de cinema perquè l’espectador també serà un consumidor especialitzat.

"No entenc les produccions poc arriscades. El cinema comercial tampoc resulta rendible"

Quan us enamoreu el cinema i tu? Quan tenia 4 anys, en veure Bambi de Walt Disney. Ja vaig beure oli! Em va deixar tan garratibat a la cadira que, a banda que ho vaig passar molt malament durant un temps vaig pensar que la meva mare també es podia morir en un incendi. És per això que aquesta pel·lícula em va marcar molt i, malgrat que no m’agradin específicament els dibuixos animats, va deixar alguna cosa en mi. També és cert que durant el Franquisme el cinema va ser una vàlvula d’escapament. N’hi havia només dues: o anar-te’n el cap de setmana a la natura o anar al cinema. No hi havia cap altra forma de passar una estona agradable. I jo participo de les dues coses: sóc un gran enamorat de la natura i sóc un gran enamorat del cinema I què m’ha marcat? Quan era adolescent, al Cine Club dels Enginyers del Joaquim

Romaguera hi passaven pel·lícules a trossos i a COCICA també ajudàvem a Miquel Porter a arxivar films que també vèiem a trossos. El cinema era una cosa per descobrir i, a més, en aquests casos tenia un cantó molt positiu perquè havies de fabular les pel·lícules. Unes perquè estaven tallades per la censura i altres perquè les trobaves a petits fragments. Nosaltres les havíem de reinventar i això creava en la teva imaginació la pel·lícula que tu volies composar. És aquest decálage entre la pel·lícula somniada i la realment vista. Quina era la més autèntica? Això és el més fascinant del cinema, poder omplir amb la teva imaginació tots els buits que va deixant a mesura que avança el metratge. És per això que m’interessa el tipus de cinema que produeixo perquè deixa espai a l’espectador per a que li acabi de donar la volta, si vol. En canvi, hi ha tot un tipus de cinema “d’entreteniment” que explica històries que són com a novel·les i que les podries haver llegit perfectament i no passaria res. A mi això no m’interessa. De fet, per a mi això no és ni cinema. És consum.... Sí. És consum si tu vols però no és cinema. Aleshores el cinema té això, aquest gran poder de fascinació. En aquest sentit també s’acosta als somnis. Per això és tan potent i atrapa tant. És un territori nou ple de símbols i imatges icòniques que et queden al cap i que d’alguna manera es transformen. D’aquí la nostra responsabilitat en no fer qualsevol tipus de cosa produint pel·lícules perquè tot el que és imatge, marca, queda. Pot semblar

que desapareix, però tota imatge roman d’alguna manera i, per tant, s’ha de ser responsable. Tanmateix, avui dia es generen tantes i tantes imatges que és difícil destriar-les... Això ho farà el temps. Per això per un cantó tenim la memòria i per l’altra la gran facilitat de poder-les revisitar. Ara mateix, la darrera Mostra de Venècia va projectar una versió remasteritzada d’una pel·lícula que va fer Rossellini a la Índia. Un film fantàstic on es veu clarament que el cineasta italià ho havia inventat tot. Hi ha diverses històries i una d’elles tracta sobre una parella que està desplaçada perquè en el lloc on viuen s’està construint una presa. Això és exactament igual que Naturaleza Muerta (2006) de Jia Zhang Ke però vist des d’un altre perspectiva. Jo no sé si Jia Zhang Ke tenia com a referent la pel·lícula de Rossellini quan va fer el seu film, possiblement no, però és igual. Però aquest és l’art del cinema, tothom beu de tot allò que ja existeix. El cinema és un art que s’ha inventat fa poc més de cent anys i, en canvi, ja ha creat una trajectòria. Això és formidable. És com quan en pintura veus que l’obra de Renoir no existiria si abans no hi hagués hagut Goya. O quan veus que el Cubisme no existiria si abans no hi hagués hagut El Greco, un artista que d’alguna manera estava inventant el cubisme sense saber-ho. Aquesta fascinació que té l’art és el que dóna sentit a la vida. Si a la vida li treus l’art i la natura, què li queda? El dia a dia, els bancs, la política, els diners, ... perdria tot el sentit. Per això és tan important. És el més encoratjador que té el ser humà. El cinema és, a més, l’art del nostre temps. Vivim en imatges contínuament. Per exemple, si agafes l’AVE per anar a Madrid i mires per la finestra estàs fent un travelling. La vida d’avui ha cobrat una dimensió que és igual a la del cinema. Fins i tot, tot el que està passant amb la crisi econòmica és com una gran ficció, terrible o terrorífica. Però és cinema. Ara ja no saps què és la realitat i què no, que és la veritat i què no. Què és el que s’ha falsejat amb l’ordinador i què no. El cinema ho ha impulsat. És per això que també és absurd quan ens posem a fer elucubracions sobre si una pel·lícula és documental o és ficció. Hem de pensar si és cinema o no és cinema. No hi ha terme mig. Si hi ha creació, hi ha força interior i hi ha misteri, aleshores és cinema. Si no hi ha creació, és a dir, si el film ve darrera d’un pla de màrqueting, no hi ha emoció, és a dir, no hi ha res personal que pugui

Pilar López de Ayala protagonitza Medianeras, de Gustavo Taretto fer suscitar sentiments, i no hi ha misteri, això per a mi no és cinema ni art. Perquè l’art sempre tindrà a veure amb tot allò que hi ha al darrera de les coses, amb el misteri que s’hi amaga, amb el que tu hi pots arribar a projectar en funció de les teves pulsions, la teva psicologia, els teus desitjos, etc. A més, el cinema, com a tot art, ha de ser revulsiu, ha de provocar. L’art, si no provoca, no serveix per res. Pro o contra, però no pot passar desapercebut. No pot deixar-te indiferent.

Si hi ha creació, hi ha força interior i hi ha misteri, aleshores és cinema

Ara que parles la de necessitat que el cinema no et deixi indiferent, què et va semblar El árbol de la vida de Terrence Malick, una pel·lícula que, certament, no ha deixat a ningú indiferent... És una pel·lícula molt complexa. Jo no tinc una postura rotunda de m’agrada o no m’agrada. Penso que està molt més enllà d’això. Per un cantó la veig massa ortodoxa en la manera de plantejar el seu pensament. Fins i tot podria semblar que està feta per una secta religiosa ... ! (riures) Com si es prengués massa seriosament a sí mateixa. Però en canvi reconec que des del punt de vista de la creació cinematogràfica

és impecable, amb alguns moments molt bells i amb ancoratges molt potents, molt intel·ligents perquè jo d’alguna manera he viscut així. Jo he viscut amb els meus germans al carrer. Les generacions d’ara no. A nosaltres ens passaven les coses que es narren a la pel·lícula. En aquest sentit és un film que apel·la al subconscient col·lectiu. Està clar que és una pel·lícula que quedarà. Malgrat que tota la part del final em molesta, És una mica paternalista. En aquest sentit, la pel·lícula és molt ianqui: “We are the best”. Vaig veure un film que està totalment a les antípodes d’això. Una pel·lícula senzilla, feta per un ermità, Il villaggio di cartone d’Ermanno Olmi. És una meravella. Està feta de petites metàfores sobre el final de la religió, sobre la situació del món actual, sobre la immigració i, en canvi, sents que s’ha fet amb respecte, amb amor i amb tota la senzillesa del món. A mi m’arriba més això. Però no puc dir que El árbol de la vida no sigui una pel·lícula important amb la qual vaig connectar d’alguna manera. Tot i això, m’agrada més un altre tipus de cinema, com ara Des homes et des dieux (2010) de Xavier Beauvois. És una pel·lícula senzilla, atípica, modesta, mai diries que tingués atractiu comercial, tot i que a França el va tenir, i s’apropa al llenguatge dels clàssics, de Rossellini, Dreyer, etc. Al mateix temps està molt a prop d’Alain Cavalier. Combina una postura contracorrent en tractar el tema de la religió, des d’una proposta ètica decent. Et fa pensar moltes coses. És una bona pel·lícula que també fa un discurs ètic i que, en realitat, m’agrada més que El árbol de la vida. ■

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Estrena

Un dÉU SALVATGE Després de presentar-lo a Venècia, el director polonès Roman Polanski estrena el seu nou film, coproducció del president de Mediapro Jaume Roures amb França, Polònia i Alemanya. Es tracta de l’adaptació de l’obra teatral homònima de Yasmina Reza, en la qual dos matrimonis es reuneixen per parlar d’una baralla que han tingut els seus fills. El que comença de manera civilitzada, aviat deriva cap a terrenys grotescs.

Jodie Foster, John C. Reilly, Kate Winslet i Christoph Waltz són dos matrimonis enfrontats

Rodada en un plató construït als afores d’Europa però ambientada a Nova York, la pel·lícula està protagonitzada per quatre pesos pesants del panorama cinematogràfic internacional: Kate Winslet, Christoph Waltz, Jodie Foster i John C. Reilly. Gairebé la totalitat de la trama es desenvolupa al saló de casa d’una de les parelles i en temps real. Una xerrada amistosa, amb bromes i frases cordials, que adquireix un to més violent a mida que surten a la llum contradiccions i prejudicis ridículs. Cap d’ells escaparà al brutal judici final d’un “déu salvatge”. Una dissecció de l’estupidesa humana en clau de comèdia per la qual Polanski va organitzar sessions intensives d’assaigs durant dues setmanes. A la Biennale de Venècia, Kate Winslet va explicar que “és una història extraordinàriament complexa en els detalls”, i va afegir: “Els quatre actors vam estar molt implicats des del primer dia en els assajos, però vam tenir l’ajut d’un guió extraordinari.” Jodie Foster ha afirmat que “és una comèdia sobre les bones maneres i com perdre-les; el que realment fa que la pel·lícula funcioni és que els personatges estiguin tan ben dibuixats i siguin tan diferents entre si”. Al teatre català, l’obra va ser representada per

decine 24 ¦ novembre 2011

Jordi Boixaderas, Roser Camí, Ramon Madaula i Vicenta Ndongo. Malgrat la controvèrsia que sempre envolta Polanski, el cineasta continua amb èxit la seva carrera cinematogràfica, que va iniciar als anys seixanta amb títols que han esdevingut clàssics, com Repulsión o La semilla del diablo, i ha continuat amb films igualment reconeguts com El pianista o El escritor.

Títol original ¦ Carnage Dirección ¦ Roman Polanski Gènere ¦ Comèdia negra Producció ¦ France 2 Cinema, Versátil Cinema, Constantin Film Produktion, SBS Productions, SPI Poland, Zanagar Films Repartiment ¦ Kate Winslet, Christoph Waltz, Jodie Foster, John C. Reilly Estrena ¦ 18 de novembre

11-11-11 El director de Saw II, III i IV IV, Darren Lynn Bousman, ha confiat en la productora catalana Canónigo Films per tirar endavant el seu últim film de terror. Una història que pren com a referència la data de l’11 de novembre d’aquest any, una triple combinació numèrica que, segons la proposta de Bousman, no portarà res de bo.

A la pel·lícula, tot gira al voltant d’un dia del calendari que no porta bons auguris

Després de la tràgica mort de la seva dona i el seu fill, Joseph Crone, un famós escriptor nord-americà, decideix viatjar fins a Barcelona per reunir-se amb el seu germà Samuel i el seu pare moribund, Richard. El destí, però, sembla tenir un pla concret per a ell: aviat s’obsessiona amb el número 11 i la successió d’estranys fets que tenen lloc al voltant d’aquest. Joseph s’adona que aquesta xifra té un significat terrible i no només per a si mateix, sinó per a totes les persones religioses. Terroritzat, veu que l’11-11-11 no és només una data, és un advertiment. Com no podia ser d’altra manera, l’estrena mundial del film s’ha reservat per l’11 de novembre. El cinema fantàstic actual viu una “febre apocalíptica” que fa que molts títols girin al voltant de la teoria d’una fi del món propera. 11-11-11 es basa en la idea que de les 11 portes del cel, a les 11:11h del dia 11, del mes 11, de l’any 11, se n’obrirà l’onzena porta i alguna cosa sobrenatural s’introduirà a la Terra. Una teoria de la numerologia que assegura que l’11 és una alerta dels àngels guardians que, al llarg de la història, han tractat de comunicar-se amb els humans. Una casa que es fa miques (una torre de Sant Vicenç de Montalt), incendis brutals, objectes que volen

i altes dosis de terror psicològic no hi manquen al film. Bousman adverteix: “No segueix l’estil de Saw, s’apropa més a La semilla del diablo de Polanski”. El film, rodat íntegrament a Barcelona, és una coproducció catalana avalada per la trajectòria del director en el cinema de gènere. La seva pel·lícula anterior, Mother’s Day, es va presentar al Sitges 2010. L’actor Lluís Soler ha aconseguit fer-se un lloc en aquesta producció, protagonitzada per actors nordamericans poc coneguts, Timothy Gibbs, Michael Landes i Wendy Glenn.

TÍTOL ORIGINAL ¦ 11-11-11 DIRECCIÓ ¦ DARREN LYNN BOUSMAN GÈNERE ¦ TERROR PRODUCCIÓ ¦ CANÓNIGO FILMS, CAPACITY PICTURES, EPIC PICTURES GROUP INC. REPARTIMENT ¦ MICHAEL LANDES, TIMOTHY GIBBS, WENDY GLENN, LLUÍS SOLER, ÁNGELA ROSAL. DATA ¦ 11 DE NOVEMBRE DE 2011

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

decine decine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 19 - maig 2011 - 3€

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 20 - juny 2011 - 3€

decin e decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

MITJANIT A PARÍS

EL TERCER FILM CATALÀ DE WOODY ALLEN

any III - número 23 - octubre 2011 - 3€

Isaki Lacuesta

BLACKTHORN EL PODER DEL WESTERN UN MES DE RODATGES XP3D, AMOR COL·LATERAL I MÉS JOEL JOAN I FÈNIX 11.23 UNA APOSTA PERSONAL FLOQUET DE NEU PIONER EN TECNOLOGIA D’ANIMACIÓ 3D

JAUME ROURES MÉS ENLLÀ DE MEDIAPRO ROGER CASAMAJOR TORNA A ESTAR D’ESTRENA AL FINAL DE L’ESCAPADA RETRAT D’UNA MORT DIGNA [REC ] 3 ES RODA L’ESPERADA SEQÜELA

9 772013 588004

EL CREADOR INCANSABLE

d e cin e d e cine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 21 - juliol/agost 2011 - 3€

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 22 - setembre 2011 - 3€

Eva

Ànima de robot

mientras duermes

Albert Serra

Jaume Balagueró, en clau de suspens

Història de la meva mort XP3D ARRIBA EL TERROR EN 3D FET A CASA NOU CINEMA ORIENTAL KAWASE, KIM KI DUK, SANG SOO FILMIN TOT SOBRE EL VIDEOCLUB ONLINE DEL MOMENT PASSI EL QUE PASSI UN FILM ‘INDIE’ CATALÀ

LA PIEL QUE HABITO Jan Cornet, noi Almodòvar ROGER PERA AMOR COL·LATERAL DES DE DINS XAVIER CATAFAL FRAU EN EL SECTOR ELS NENS SALVATGEA UN RODATGE MOLT REBEL

SITGES 2011 HOMENATGE A LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL CATALUNYA ÜBER ALLES UNA MIRADA A LA IMMIGRACIÓ DE MAYOR QUIERO SER SOLDADO UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIA FENOMEN MALICK LES CLAUS DE L’ÈXIT D’EL ÁRBOL DE LA VIDA

nova oferta de subscripció anual 11 números per només 24€ + DVD de regal DVD a escollir entre: MIL CRETINS, de Ventura Pons (edició especial, inclou El perquè de tot plegat) o PA NEGRE, d’Agustí Villaronga promoció vàlida fins a esgotar existències DVDs editats per:

contacte:: info@decine.cat - 93 511 6690 - www.facebook.com/decine

CINEMA EN CATALÀ

Pànic a la granja La primera pel·lícula animada en filmació a intervals (stop-motion) amb joguines reals utilitzades com a actors és una comèdia belga protagonitzada per Cowboy i Indi, dos personatges avesats a ficar-se en embolics. Un bon dia decideixen organitzar una barbacoa per celebrar l’aniversari del seu amic Cavall, però s’equivoquen en la comanda i provoquen una catàstrofe de dimensions èpiques.

Les joguines de tota la vida prenen protagonisme i viuen una aventura esbojarrada Un indi i un vaquer que volen regalar una barbacoa a un cavall que toca el piano. Aquesta rocambolesca història només seria possible a la imaginació d’un nen, i és al públic infantil a qui majoritàriament va dirigida aquesta curiosa pel·lícula belga. Els seus directors, Stéphane Aubier i Vincent Patar, són dos nens grans que han decidit donar vida als soldadets de plàstic de la seva infantesa i fer-los protagonistes d’una aventura trepidant en la qual viatjaran a la tundra, descobriran un univers paral·lel sota l’oceà i acabaran al mateix centre de la Terra. Aquest és el seu primer llargmetratge, basat en una sèrie de peces de cinc minuts creades per a la televisió. Una proposta delirant que farà recordar als més grans les històries que inventaven de petits. Presentada al Festival de Canes del 2009, el film ha obtingut, entre d’altres, el premi del públic al Fantastic Fest d’Austin i el premi a la millor pel·lícula d’animació a Sitges 2009. També es va poder veure a l’edició 2009 de l’Animac de Lleida, però no ha estat fins

ara que Pànic a la granja ha trobat un lloc a les nostres cartelleres. Amb un guió senzill, però de ritme frenètic, i una estètica original i surrealista, la pel·lícula és el resultat d’una feina de tres anys utilitzant la tècnica de la filmació a intervals (stop-motion), que consisteix en l’animació d’objectes estàtics mitjançant una successió d’imatges fixes. Soldats, vaquers, indis, animals diversos, cotxes en miniatura, peces soltes d’altres jocs, un paracaigudista, etc., formen l’univers d’aquest film únic. Títol original ¦ Panique au Village Direcció ¦ Stéphane Aubier, Vincent Patar Gènere ¦ Animació Producció ¦ La Parti Productions, Made in Productions, Mélusine Productions, Beast Productions, Canal+ Horizons doblatge ¦ seiman rlm S.L. Estrena ¦ 18 de novembre

el cinema doblat i subtitulat en català compta amb el suport de la generalitat de catalunya Altres estrenes previstes en català per al mes de novembre:

www.gencat.cat/llengua/cartellera www.facebook.com/cinemaencatala

Tina superbruixa i el viatge a Mandolan La gran aventura del dofí Winter El gat amb botes

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Més estrenes

DETRÁS DE LAS PAREDES

FOOTLOOSE

TÍTOL ORIGINAL ¦ DREAM HOUSE

DIRECCIÓ ¦ CRAIG BREWER

DIRECCIÓ ¦ JIM SHERIDAN

GÈNERE ¦ DRAMA MUSICAL

GÈNERE ¦ SUSPENS SOBRENATURAL

PRODUCCIÓ ¦ PARAMOUNT PICTURES

PRODUCCIÓ ¦ UNIVERSAL PICTURES, MORGAN CREEK, WARNER BROS

REPARTIMENT ¦ KENNY WORMALD, JULIANNE HOUGH, ANDIE MACDOWELL, DENNIS QUAID

REPARTIMENT ¦ DANIEL CRAIG, NAOMI WATTS, RACHEL WEISZ ESTRENA ¦ 4 DE NOVEMBRE

ESTRENA ¦ 4 DE NOVEMBRE

Will, un editor d’èxit, deixa la seva feina a Nova York per traslladar-se amb la seva dona i les seves dues filles a una preciosa casa a la petita ciutat de Nova Anglaterra. Un cop instal·lats allà descobreixen que una mare i els seus fills van ser assassinats en aquella casa a mans del seu marit, segons expliquen els veïns del poble.

Remake de la pel·lícula nord-americana del 1984 amb el mateix títol i inspirada en fets reals. Ren es trasllada a una petita ciutat del sud on experimenta un fort xoc cultural. Uns anys abans un grup de joves van morir en un accident de trànsit quan tornaven d’una nit de festa i per aquest motiu les autoritats locals i el reverend van prohibir la música a tot volum i ballar al carrer.

MELANCOLÍA

VERBO

TÍTOL ORIGINAL ¦ MELANCHOLIA DIRECCIÓ ¦ LARS VON TRIER

DIRECCIÓ ¦ EDUARDO CHAPERO-JACKSON

GÈNERE ¦ DRAMA

GÈNERE ¦ DRAMA, CIÈNCIA FICCIÓ

PRODUCCIÓ ¦ ZENTROPA

PRODUCCIÓ ¦ TELECINCO CINEMA, APACHES ENTERTAINMENT

REPARTIMENT ¦ KIRSTEN DUNST, CHARLOTTE GAINSBOURG, KEFLER SUTHERLAND, CHARLOTTE RAMPLING, JOHN HURT

REPARTIMENT ¦ ALBA GARCÍA, MIGUEL ÁNGEL SILVESTRE, NAJWA NIMRI, VERÓNICA ECHEGUI, MACARENA GÓMEZ

ESTRENA ¦ 4 DE NOVEMBRE

Von Trier presenta un drama psicològic que té lloc en l’escenari de la celebració d’un casament. Justine i Michael fan una gran festa a casa de la germana de la núvia. Però sense ser conscients que el planeta Melancholia avança, amenaçant la Terra. Premi a la millor interpretació femenina per Kirsten Dunst a la secció oficial de la passada edició del Festival de Canes.

Sara, una noia de 15 anys, és una jove i tímida heroïna del segle XXI. Guiada per l’instint i per una sèrie de missatges inquietants en mode de graﬃti, intueix que al món ha d’existir alguna cosa més enllà del que veuen els nostres ulls. Això la porta a entrar en una nova dimensió perillosa i terrorífica.

30 MINUTOS O MENOS

ANONYMOUS

TÍTOL ORIGINAL ¦ 30 MINUTES OR LESS DIRECCIÓ ¦ RUBEN FLEISCHER

DIRECCIÓ ¦ ROLAND EMERICH

GÈNERE ¦ COMÈDIA

GÈNERE ¦ DRAMA

PRODUCCIÓ ¦ COLUMBIA PICTURES, SONY

REPARTIMENT ¦ JESSE EISENBERG, DANNY MCBRIDE, AZIZ ANSARI, MICHAEL PEÑA

REPARTIMENT ¦ RHYS IFANS, VANESSA REDGRAVE, JOELY RICHARSON, DAVIS THEWLIS

ESTRENA ¦ 11 DE NOVEMBRE

5 METROS CUADRADOS

El film especula sobre l’autoria de les obres de teatre atribuïdes a William Shakespeare, un tema que ha intrigat durant segles molts acadèmics i ments brillants com Mark Twain, Dickens o Sigmund Freud. Anonymous presenta una nova teoria ambientada en l’època de l’Anglaterra Isabelina.

Tina Superbruixa i el viatge a Mandolan Títol original ¦ Hexe Lilli: Die Reise nach Mandolan

DIRECCIÓ ¦ MAX LEMCKE

Direcció ¦ Harald Sicheritz

GÈNERE ¦ DRAMA

Gènere ¦ Fantàstic

PRODUCCIÓ ¦ ALIWOOD MEDITERRÁNEO PRODUCCIONES

Producció ¦ Blue Eyes Fiction, Stenweig Emotion Pictures, Trixter Productions, Buena Vista International Film Production

REPARTIMENT ¦ FERNANDO TEJERO, MALENA ALTERIO, MANUEL MORÓN, SECUN DE LA ROSA, EMILIO GUTIÉRREZ CABA ESTRENA ¦ 11 DE NOVEMBRE Álex i Virginia es compren un pis sobre pla als afores de la ciutat. Quan queden pocs mesos per l’entrega del pis precinten la zona i paralitzen les obres. Els veïns formen una plataforma de protesta i denuncien la constructora. Un any després, encara continuen les queixes, aquest cop només queden l’Álex i un amic seu.

decine 24 ¦ novembre 2011

CINEMA EN CATALÀ

Un repartidor de pizzes d’un petit poble és segrestat per dos criminals i obligat a robar un banc. En qüestió de poques hores haurà de cometre el crim amb l’ajuda del seu ex millor amic, fugir de la policia i d’assassins a sou. Una comèdia protagonitzada per Jesse Eisenberg (La red social).

Repartiment ¦ Alicia Freund, Tanay Chheda, Pilar Bardem, Albert Pérez Estrena ¦ 11 de novembre El tron de Mandolan té una maledicció. Això és un gran problema per al Gran Visir Guliman, que té l’ambició de ser el proper rei de Mandolan. Com el seu mag Abrash no és capaç de llevar aquesta maledicció del tron, Guliman li escriu una carta a Tina perquè li ajudi a alliberar el tron. Però la superbruixa no es deixa prendre el pèl.

TÍTOL ORIGINAL ¦ DOLPHIN TALE

CINEMA EN CATALÀ

LA GRAN AVENTURA DEl dofí winter

LA GUERRA DE LOS BOTONES TÍTOL ORIGINAL ¦ LA NOUVELLE GUERRE DES BOUTONS

DIRECCIÓ ¦ CHARLES MARTIN SMITH

DIRECCIÓ ¦ CHRISTOPHE BARRATIER

GÈNERE ¦ DRAMA FAMILIAR

GÈNERE ¦ AVENTURES

PRODUCCIÓ ¦ WARNER BROS PICTURES

PRODUCCIÓ ¦ LA PETITE REINE, STUDIO 37

REPARTIMENT ¦ MORGAN FREEMAN, ASHLEY JUDD, HARRY CONNICK JR, KRIS KRISTOFFERSON

REPARTIMENT ¦ KAD MERAD, LAETITIA CASTA, GUILLAUME CANET, GÉRARD JUGNOT

ESTRENA ¦ 11 DE NOVEMBRE

ESTRENA ¦ 11 DE NOVEMBRE En el panorama de la Segona Guerra Mundial, una altra guerra té lloc en un petit racó francès. Els nens de dos pobles veïns sempre s’han odiat. Lebrac, un nen de 13 anys, té una idea ¦ arrencar tots els botons de la roba dels seus presoners perquè hagin de tornar a casa mig despullats i humiliats. Així és com es declara la “guerra dels botons”.

ASESINOS DE ÉLITE TÍTOL ORIGINAL ¦ THE KILLER ELITE

CINEMA EN CATALÀ

Basada en fets reals, explica la història d’un nen que es fa amic d’un dofí ferit. El petit vol salvar la vida de l’animal i busca algú que li fabriqui una pròtesi que l’ajudi a sobreviure, ja que li falta la seva cua. Comèdia familiar protagonitzada per Morgan Freeman i Ashley Judd.

PERROS DE PAJA TÍTOL ORIGINAL ¦ STRAW DOGS

DIRECCIÓ ¦ GARY MCKENDRY

DIRECCIÓ ¦ ROD LURIE

GÈNERE ¦ ACCIÓ

GÈNERE ¦ DRAMA THRILLER

PRODUCCIÓ ¦ OMNILAB MEDIA, AMBIENCE ENTERTAINTMENT MELBOURNE

PRODUCCIÓ ¦ SCREEN GEMS

REPARTIMENT ¦ JASON STATHAM, CLIVE OWEN, DOMINIC PURCELL, ROBERT DE NIRO

REPARTIMENT ¦ ROD LURIE, DAVID ZELAG GOODMAN, SAM PECKINPAH, GORDON WILLIAMS

ESTRENA ¦ 18 DE NOVEMBRE

La pel·lícula explica la història d’un grup d’antics membres de les forces especials britàniques que són contractats per un xeic àrab per matar tres agents del Servei Especial Aeri Britànic, responsables de la mort dels seus fills durant uns disturbis a Oman deu anys enrere. Dos d’ells accepten per diners i el tercer, per salvar la vida d’un amic.

Remake del clàssic de Sam Peckinpah del 1971. David, un guionista i la seva dona actriu, Amy, decideixen mudar-se al poble natal d’ella després de la mort del seu pare. L’arribada de la parella desperta antics ressentiments al poble, sobretot amb el seu ex. Tot això durà a una crisi matrimonial que donarà lloc a una confrontació violenta.

CUMBRES BORRASCOSAS

DRIVE

TÍTOL ORIGINAL ¦ WUTHERING HEIGHTS

DIRECCIÓ ¦ NICOLAS WINDING REFN

DIRECCIÓ ¦ ANDREA ARNOLD

GÈNERE ¦ THRILLER

GÈNERE ¦ DRAMA ROMÀNTIC PRODUCCIÓ ¦ ECOSSE FILMS, FILM4, GOLDCREST PICTURES

PRODUCCIÓ ¦ ODD LOT ENTERTAINMENT, BOLD FILMS, MARC PLATT PRODUCTIONS

REPARTIMENT ¦ JAMES HOWSON, KAYA SCODELARIO, NICHOLA BURLEY, OLIVER MILBURN

REPARTIMENT ¦ RYAN GOSLING, CAREY MULLIGAN, RON PERLMAN, BRYAN CRANSTON, ALBERT BROOKS

ESTRENA ¦ 25 DE NOVEMBRE

EL GAT amb botes

CINEMA EN CATALÀ

Nova adaptació del clàssic d’Emily Brönte, obra cabdal de la literatura anglesa de mitjans del segle XVIII. Explica la tràgica història d’amor entre Catherine Earnshow i el seu gran amic Heathcliﬀ, un amor que continuarà més enllà de la mort. Premi a la millor fotografia a la passada edició del Festival de Venècia.

Un especialista en conducció es transforma quan cau la nit i es converteix en un pilot de cotxes de la màfia. Tot va sobre rodes fins que un dia un robatori surt malament. A partir d’aquí només buscarà la venjança. El seu director, Nicolas Winding Refn es va endur un premi a Canes 2011.

UN MÉTODO PELIGROSO TÍTOL ORIGINAL ¦ A DANGEROUS METHOD DIRECCIÓ ¦ DAVID CRONENBERG

TÍTOL ORIGINAL ¦ PUSS IN BOOTS

GÈNERE ¦ DRAMA

DIRECCIÓ ¦ CHRIS MILLER

PRODUCCIÓ ¦ RECORDED PICTURE COMPANY

GÈNERE ¦ ANIMACIÓ, COMÈDIA FAMILIAR PRODUCCIÓ ¦ DREAMWORKS

REPARTIMENT ¦ VIGGO MORTENSEN, KEIRA KNIGHTLEY, MICHAEL FASSBENDER, VINCENT CASSEL.

ESTRENA ¦ 25 DE NOVEMBRE

Spin-oﬀ protagonitzat pel Gato con Botas de la pel·lícula Shrek. En aquesta preqüela es pot veure l’evolució del personatge d’un petit i mandrós gatet a un gran assassí. Molt abans de conèixer Shrek, el gat va emprendre un viatge aliantse amb l’enginyós Humpty Dumpty i l’eixerida Kitty Softpaws per robar la famosa oca dels ous d’or.

Basat en fets reals, el film explica la història del descobriment sexual i intel·lectual que van protagonitzar Jung i el seu mentor Freud. Aquesta exploració de la sensualitat, l’ambició i l’engany arriba al moment màxim en tenir la seva última reunió just abans de separar-se i canviar la direcció del pensament modern. Últim film de Cronenberg, que es va presentar a Canes.

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Perfil

JUAN ANTONIO BAYONA un crack, no s’obliden fàcilment. Va fer un sprint espectacular i va liderar la taquilla durant setmanes i setmanes, cosa que celebraven especialment els seus productors Mar Targarona i Joaquim Padró. En Bayona s’ha guanyat l’admiració de tothom, només cal anar a l’ESCAC i preguntar per ell perquè són molts els estudiants que l’han agafat d’exemple, de com treballant dur un pot complir el seu somni i triomfar. I va ser amb fets, no amb promeses, que es va guanyar la confiança de tot un Guillermo del Toro.

Conxita Casanovas Si d’algú es pot dir que no és dins del cinema per casualitat és de Juan Antonio Bayona, “J” pels amics. Aquest home que té un germà bessó amb el que ens podria despistar en un moment donat, és la repera. És un nervi, un belluguet, pura energia. El que el defineix és el seu amor pel cinema, sense cap mena de dubte. Em commovia profundament trobar-lo a Sitges, de matinada, no de farra precisament, veient El monje, arrossegat molt probablement per la curiositat de conèixer la feina dels col·legues, i poques hores després el teníem esmorzant a la velocitat d’un ventilador, per ocupar les mateixes butaques i visionar una de les pel·lícules que li entraven en els deures com a integrant del jurat oficial. Amb J. Bayona un es pot emborratxar de cinema, es pot parlar amb ell, i fins i tot discutir apassionadament del tema, com l’altre dia quan contrastàvem El árbol de la vida. Aquest realitzador que va començar fent videoclips de Camela com li agrada

decine 24 ¦ novembre 2011

"Són molts els estudiants que l’han agafat d’exemple, de com treballant dur un pot complir el seu somni i triomfar" recordar, detecta el cinèfil d’una hora lluny i si confirma que el setè art et roba el cor com a ell, ràpidament t’instal·la en el seu nivell i s’estableix una química immediata, la dels que s’alimenten d’aquest meravellós engany. És habitual veure en Bayona recolzant a companys, com Kike Maillo a Venècia, quan es va sumar com un més a la presentació d’Eva, donant ànims al qui passava per una etapa, el sempre il·lusionador però inquietant debut, que ell ja havia superat amb escreix. Els milions d’espectadors d’El orfanato,que el van acreditar com

En favor seu hem de dir que, encara que vagi a cent per hora, si li demanes collaboració no et deixa mai penjat, i és igual l’escenari, a Sitges o a Canes, on ens hem trobat en més d’una festa en la que hem intentat relaxar-nos després de tant d’estrès. Els qui han treballat amb Bayona diuen que controla fins l’últim detall i que està pendent de tot. Té una antena permanent posada a la mirada i no se li escapa res. Era impressionant com li regalava les oïdes una sincera Belén Rueda durant la llarga promoció d’El orfanato, que ens va portar a compartir fins i tot uns premis europeus, agraïda per la oportunitat que va suposar per a ella aquella primera pel·lícula que no semblava una opera prima d’un noiet que per molts constituïa una autèntica sorpresa. Ara, amb The Impossible, assumirà aviat un nou repte, amb una altra rossa, Naomi Watts, i segur que submergint-se en el tsunami, l’haurà també enamorat, com a Clive Owen, que s’ha posat a les seves ordres sense remugar, i segur que aviat parlarà meravelles d’aquest jove director català amb tant de talent. I tant de bo polvoritzi el seu propi rècord. No cal dir-li que es posi les piles. Juan Antonio Bayona sap engrescar, i si no que li preguntin al guionista Sergio Sánchez amb qui torna a fer tàndem, i el té entusiasmat. Aquesta barreja que fa de català i castellà el fa encara més simpàtic. És carismàtic, té fusta de líder i l’haurien de clonar pel bé de la tribu del cinema. Bayona és molt Bayona. ■

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Festival

44 FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

APOCALYPSE NOW Del cinema vist a Sitges 2011 Anna Petrus

La cita internacional del cinema a Catalunya deixa enrere una edició carregada d’imatges apocalíptiques, tant en films de vocació pel fantàstic com en d’altres que aposten per narratives més d’autor, i d’algunes temptatives d’imaginar el futur de la humanitat segons els avanços tecnològics en robòtica i en intel·ligència artificial. Una edició on s’ha fet palès que els canvis profunds de la societat contemporània estan en el punt de mira del cinema internacional.

’extensa i heterogènia programació a la qual ens té acostumat el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya ens ha ofert en aquesta 44ena edició l’evidència que algunes coses estan canviant no només en l’àmbit del cinema sinó en tots els àmbits de l’existència humana. La crisi i el canvi d’era han ferit sens dubte algunes de les produccions més importants de l’últim any i, sobretot, s’han apoderat de les imatges d’alguns dels cineastes més rellevants del cinema contemporani. Ja sigui des d’una incursió personal en el cinema fantàstic, com és el cas de Melancholia de Lars von Trier, ja sigui des de la subversió del gènere còmic en el qual ha incorregut habitualment Kevin Smith, que amb Red State es va fer amb el premi a la millor pel·lícula del festival, a Sitges hem estat permanentment imaginant com serà la fi del món, els darrers dies de l’home a la terra. I ho hem pogut fer també a través de les darreres propostes de cineastes de culte com Abel Ferrara que amb 4:44 Last Day on Earth mostra la inevitable relació entre els avanços tecnològics (amb Internet al capdavant) i la fi del dies; o el director hongarès Béla Tarr, de qui es va projectar el seu testament fílmic, The Turin House, una hipnòtica pel·lícula travessada pel buit, la tempesta i el sense sentit d’unes vides abocades a la rutina de la pobresa. També Naomi Kawase s’ha afegit a la representació de l’apocalipsi amb Hanezu, un film on mirava de retrobar una espiritualitat

decine 24 ¦ novembre 2011

o un sentit transcendent a les connexions que s’estableixen entre els avantpassats i l’existència tèrbola d’uns personatges que, com no pot ser d’una altra manera, culmina amb la tragèdia de la mort. I de manera semblant el també japonès Sion Siono, que comptava amb dues pel·lícules en la programació del festival, va presentar Himizu, un film sobre la desolació d’un adolescent que, per molt que s’esforci, no és capaç de trobar el seu lloc en el món donat que viu en la pobra perifèria d’una gran ciutat. Un indret també devastat pel tsunami que recentment va assetjar el país nipó.

"a Sitges hem estat permanentment imaginant com serà la fi del món, els darrers dies de l’home a la terra" Però la necessitat de narratives postapocalíptiques va estendre’s a gairebé tota la programació. La secció oficial va comptar amb variades incursions en el tema des de propostes de gènere o, també, des d’altres més híbrides. The Divide de Xavier Gens, per exemple, combina un argument tan habitual com és el del grup que es queda

tancat i aïllat en un petit espai i que ha de lluitar per la supervivència, amb la utilització de sofisticades imatges artificials que donen compte de la catàstrofe que està acabant amb la civilització. En un registre més proper al drama realista es va seleccionar Hell de Tim Fehlbbaum, malgrat que el film té una vocació clarament futurista. La pel·lícula se situa en un món desèrtic on no hi ha lloc per a la calidesa humana i on els mecanismes de la supervivència s’acaben convertint en l’única forma de vida possible. Justament el contrari del que necessita la protagonista de Womb de Benedek Fliegauf, una pel·lícula on la idea de l’apocalipsi torna a unir-se amb els avanços tecnològics de la civilització. El film narra el descens a les tenebres d’una dona que decideix clonar el seu marit un cop aquest mor en un tràgic accident. La barbàrie s’instal·la en el seu cos quan ella mateixa pareix al clon i hi ha de conviure fins que es fa gran i l’amenaça de l’incest comença a planar sobre la nova família. Com a colofó, Steven Soderbergh va aportar la variant epidèmica de les narracions postapocalíptiques del festival. Amb Contagion, presentada fora de competició, el cineasta elabora una faula sobre els capricis de l’atzar i com aquests són els que finalment condueixen l’home a un final desolador. D’altra banda, a Sitges també es van poder veure algunes propostes on la idea d’una possible fi del món venia donada per la

The Yellow Sea, de Na Hong-Jin, premi al millor director al festival

manca de consciència dels protagonistes pel que fa a la seva pròpia condició, habitualment esquitxada per diverses formes d’entendre l’infern. És el cas de la sorprenent, i amb influències hitchcockianes, The Other Side of Sleep de Rebecca Daly, que narra la història d’una adolescent traumatitzada per l’assassinat de la seva mare i que s’acaba convertint, malgrat que ni tan sols ella és capaç de ser-ne conscient, en una assassina a sang freda que necessita sadollar la seva set de venjança quan deambula, noctàmbula, per les nits. Una espècie de purgatori que recorda tant al Norman Bates de Psycho (1960) com a la protagonista de Sleeping Beauty de Julia Leigh, una jove que es prostitueix per poder pagar-se els estudis fins que cau en una xarxa de prostitució de luxe que l’obliga a sedar-se durant l’estona que els clients passen al seu llit. La sospita de l’horror emergeix quan la noia veu créixer el seu desig de saber què passa mentre es troba inconscient. En un registre més proper al drama costumista, es va projectar el film brasiler Trabalhar cansa de Juliana Rojas i Marco Dutra, que va rebre el premi Citizen Kane a la millor direcció reve-

lació. La pel·lícula també s’hauria de llegir com una versió més amable de la manca d’autoconeixement i com aquesta pot fer conviure els personatges amb les portes de l’infern sense que ni tan sols siguin capaços de sospitar-ho. En aquest cas, els cineastes parteixen de la crisi econòmica per narrar la història d’una dona que vol obrir una botiga després que el seu marit

hagi estat acomiadat de l’empresa on havia treballat tota la vida. El que no sap és que darrera les parets del local s’hi amaguen les deixalles d’una bestialitat tenebrosa i inquietant. Malgrat això, Trabalhar cansa és un film que s’esdevé finalment com un cant a la vida, al positivisme, a l’esperança. Com si la crisi fos certament un estat transitori amb final feliç.

The Artist, de Michel Hazanavicius, una de les sessions especials més celebrades

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Festival

44 FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

El film guanyador del Sitges 2011, Red State de Kevin Smith

TERROR, ENTRE GÈNERE I REALITAT Resulta si més no curiós que l’any que Jaume Balagueró ha presentat a Sitges el seu primer film de gènere pur, o sense voluntat d’allunyar-se dels codis clàssics, després de [REC] (2007) i [REC]2 (2009), la celebrada Mientras duermes, el festival hagi presentat almenys tres pel·lícules en la línia del reality horror o del fake de terror, una tendència que, d’alguna manera, el cineasta és responsable d’haver fet enlairar en el nostre país. En la secció competitiva, Emergo del jove Carles Torrens, explora el tema dels poders paranormals i les possibilitats del més enllà en clau de terror realista. Càmera en mà i recursos formals propis del documental s’apropien del metratge en un tipus de pel·lícula que, malgrat la reiteració i el desgast, encara sembla atrapar una part més que significativa de l’audiència. En la mateixa línia vam poder veure Troll Hunter d’André Overdal, un film sobre un grup de joves que s’endinsa en el bosc per acabar descobrint que els famosos trolls del contes nòrdics existeixen a la realitat i que poden esdevenir certament terrorífics. El recurs de la càmera domèstica per intensificar el terror, que de fet va posar en boga el ja emblemàtic film The Blair Witch Project a finals de la dècada dels noranta, també és la protagonista del fals documental d’apropiació Apollo 18 de González López-Gallego. En aquest cas, la narració se centra en les vicissituds del dos astronautes enviats a la lluna per la NASA a principis de la dècada dels setanta. El que allà hi acaben trobant té més a veure amb el cinema fantàstic alienígena que amb una expedició científica. Tanmateix, és cert que a Sitges també vam poder veure cinema de gènere de tendència més clàssica, en la línia de la mencionada última pel·lícula de Jaume Balagueró. Pel que fa a la producció autòctona, el festival va inaugurar amb l’opera prima de Kike

decine 24 ¦ novembre 2011

Maíllo, Eva, un film sobre un futur no molt llunyà on els homes i els robots s’assemblen tant que de forma perillosa s’acaben confonent. I també es va poder veure la darrera pel·lícula de Juan Carlos Fresnadillo, Intruders, un treball sobre l’origen de la por en relació amb els somnis. Tot i això, pel que fa a la producció estrangera, sobresortí el darrer treball de Nicols Winding Refn, un habitual de Sitges, que amb Drive va recollir grans elogis en el darrer festival de Canes. Winding va fer les delícies dels amants del gènere amb un thriller potentíssim sobre un assassí a sou i la seva progressiva davallada als inferns. Un descens que també va tractar Francis Ford Coppola en la seva darrera incursió en el cinema digital, Twixt. El film, més controvertit, és una proposta d’estilització portada a les darreres conseqüències i Coppola hi mescla elements del cinema fantàstic més barroc, que en alguns moments recorda la seva particular versió de Dràcula (1992), amb elements d’un drama costumista a través de la història personal i psicològica d’un guionista en crisi després d’haver perdut a la seva filla en un accident ocorregut en una llanxa. Però la gran revelació del festival pel que fa al gènere fou probablement Attack the Block de Joe Cornish, pel·lícula que es va emportar el Premi Especial del Jurat, el Gran Premi del Públic i el Premi de la Crítica José Luis Guarner. El film d’acció juvenil, narra les vicissituds d’un grup d’adolescents de la perifèria que han de combatre una invasió alienígena. Ritme trepidant, música arreu i grans dosis d’humor són la fórmula que utilitza la pel·lícula per assegurar-se l’èxit. Justament en el revers d’aquest proposta, a Sitges es van poder veure també plantejaments de cinema de gènere amb vocació d’autor, com la celebrada The Yellow Sea de Na Hong- Jin, que es va emportar el premi al millor director, on

REVISTA DECINE 85x270mm 30/09/11 17:40 Página 1

L’ALTERNATIVA

assistim a la realitat d’un taxista que es veu obligat a convertir-se en assassí amb l’objectiu de recuperar la seva dona; i també La dernière séance de Laurent Achard, un film petit però que destil·la vertader amor pel setè art i que parteix d’un plantejament molt similar a Las horas del día (2003) de Jaime Rosales en explicar la història d’un taquiller d’una vella sala de cinema d’art i assaig que cada dia, en acabar la darrera sessió, perpetua els seus crims passionals matant a dones a cops de punyal.

18 è FESTIVAL

DE CINEMA INDEPENDENT

DE BARCELONA

Daniel Brühl en una escena d'Intruders

PETITES DOSIS D’OPTIMISME En aquest context de desolació general, a Sitges també hem pogut gaudir d’algunes pel·lícules amb plantejaments molt allunyats a l’apocalipsi o a la intel·ligència artificial. Films que han aportat les petites dosis d’optimisme necessàries per revitalitzar forces entre sessió i sessió. Algunes d’aquestes petites joies han estat, sens dubte, l’esperada i celebradíssima The Artist de Michel Hazanavicius, una pel·lícula que narra el periple d’una estrella del cinema mut que es veu venir a menys amb l’arribada del sonor. Amb un happy ending tan emocionant com necessari, The Artist és probablement la pellícula que necessitàvem en aquesta època tan convulsa. En el terreny de la comèdia també es va poder veure The Day He Arrives del sud-coreà Hong Sang Soo, una mirada fresca, irònica i distant als problemes sentimentals i creatius d’un director de cinema en plena crisi existencial. Una pel·lícula jove i vitalista que d’alguna manera enllaça amb Amanecidos de Yonay Boy i Pau Aregall, la darrera producció de Lluís Miñarro (Eddie Saeta), malgrat que aquesta se situï en el terreny d’una narrativa totalment trencada i aleatòria. Boy i Aregall mostren la vitalitat d’un grup de joves que es troben a la vintena i que, com el seu títol indica, estan començant a descobrir el món. Finalment, no vull deixar d’esmentar un film estranyíssim, certament inclassificable, que malgrat caure en alguns moments en el mal gust, va ser rebut amb entusiasme. I no és estrany que, per això mateix, s’emportés una menció especial del jurat de la secció Noves Visions. Underwater Love de Shinji Imaokam, una pel·lícula on es mescla una història digna de videoclip de karaoke, amb algunes seqüències que ratllen el porno, i d’altres que estan inspirades amb els musicals francesos dels anys seixanta, tipus Jacques Demy. Un artefacte raríssim però certament refrescant en els temps que corren. ■

11-19 NOV. 2011 http://alternativa.cccb.org

Organitza

Seus oficials

Amb la col·labora r ció de ra

Amb el suport de

Mitj t ans de comunicació tj

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Festival

FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DOCUMENTAL DE BARCELONA

beefeater in-edit Txell Bonet

La música com a motor de les pel·lícules El Festival Internacional de Cine Documental Musical de Barcelona arriba a la seva novena edició. Al llarg de tot aquest temps ha aconseguit convertir un gènere que semblava marginal i mancat de plataformes en un èxit de públic. Són ja quasi trenta mil els espectadors amb ganes de sorprendre’s que acudeixen al cinema amb l’actitud de qui va a un festival de música, fent de les projeccions un esdeveniment social. Semblarà una frase gastada, però segueix sent certa: per entendre el triomf d’un festival tan singular com és el Beefeater IN-EDIT, el millor és viure l’experiència. Ideal: comprar un dels abonaments (n’hi ha de sis a quinze pel·lícules) i sobretot no preocupar-se per no conèixer res de la programació. Tot el contrari. Comences veient un documental sobre una banda rock de la que n’ets fan, i sense adonar-te’n entres a la següent sessió que va d’una història sobre l’afrobeat, i t’acabes empassant amb gust una producció sobre free jazz quan mai t’havia passat pel cap anar a un concert d’aquest tipus de música. 26

decine 24 ¦ novembre 2011

l boca-orella en les recomanacions i la passió de cine fòrum amb la que es comenten les pel·lícules a la sortida són el millor màrqueting d’un festival que ha passat de 1.200 espectadors en la primera edició de 2003 a més de 27.000 en la passada de 2010. El públic es comporta com si els músics fossin realment dins la sala, perquè en un temps on costa omplir els cinemes, ara agreujat per la crisi, a l’IN-EDIT hi ha cues, i les entrades s’esgoten en força sessions. Després d’haver-se deixat portar i d’acostar-se sense por a aquests documentals, se sap que no es tracta només d’anar a veure concerts gravats o entrevistes a músics asseguts. Com si t’expliquessin un conte, o et cantessin una cançó, realment estàs rebent una atractiva lliçó sobre la història, els personatges, els estils, les escenes i les idees del món de la música explicats a través d’una mirada audiovisual, i sovint contextualitzats de tal manera que també hi ha política o antropologia. També té aquest punt d’aprenentatge per al director artístic de l’IN-EDIT, Luís Hidalgo: “De tot el que faig és del que més em permet aprendre. Aprendre sobre el fet documental, sobre la música, sobre la vida i com afrontar-la, i sobre com organitzar un festival. I em permet tractar amb el públic, veure les cares de les persones per a les que treballo, i això és molt gratificant”. Hidalgo i els comissaris Joan Pons, Jordi Turtós i Roger Roca escullen la programació visionant entre tots unes dues-centes cintes. Fins i tot ells, experts en música, no paren de fer descobertes sobre músics i escenes o sobre noves maneres de donar forma d’història o pel·lícula a un fet musical. Per Roca, director del programa Sputnik del Canal 33 “és de les coses més maques i agraïdes que he fet mai treballant. Programant l’Sputnik no veig la reacció dels espectadors sobre la meva feina. Però a l’IN-EDIT seus amb la gent i veus la reacció que produeix la tria, i sents els comentaris del públic, i són molt apassionats, com si fossin d’un concert, o potser fins i tot més”. L’IN-EDIT a hores d’ara és un festival de cinema amb un públic més melòman que cinèfil. Però curiosament ha contribuit a prestigiar i popularitzar un gènere que aparentment no tenia cabuda en la cartellera, demostrant que moltes peces gaudeixen

d’un valor cinematògrafic a tenir en compte en paral·lel amb el documental i musical. És així com pots sortir fascinat després de veure Tahilina Sky: la historia de Kings of Leon (2011) d’Stephen C. Mitchell perquè com diu Roca “t’atrapa per com t’ensenya una història sobre l’Amèrica profunda, l’Amèrica del cinturó de la Bíblia i dels rednecks, encara que és través d’un grup que no m’interessa”.

Raimundo Amador serà present al festival

"L’IN-EDIT a hores d’ara és un festival de cinema amb un públic més melòman que cinèfil" Altres peces d’aquesta edició demostren com aquest gènere no s’ha de regir per unes normes clàssiques que no deixin lloc a la imaginació. És el cas de l’acrobàcia fílmica Color me obsessed, a film about The Replacements (2011), on el director Gorman Bechard, fa un “fora de camp” peculiar al decidir no fer apareixer ni els components del grup ni la seva música. Hidalgo: “Ni imatges d’arxiu! Res! És fantàstic! Té molt ritme i molt d’humor. L’autor primer s’ha documentat però després a preferit no posar tot això i posar només declaracions perifèriques. Una manera de fer totalment oposada al documental de manual de la BBC, on recuperarien tot el grup, farien gala

de les seves imatges d’arxiu, i on sempre troben testimonis de tot”. És cert que la majoria de pel·lícules programades ens aporten moltes dades i coneixement, i que obren la ment, però també, cal dir-ho sense pudor, també obren el cor, doncs són veritables reflexions sobre la condició humana. Com la producció italofranco-alemanya Michel Petrucciani (2011) de Michael Radford, que com molt bé indica Hidalgo “no és un documental sobre un pianista de jazz deforme, és la història d’un tio que va decidir, que tenint aquest cos deforme i una malaltia crònica -que de fet el va matar als trenta-set anys... tenint l’aparença d’un tio de seixanta- que això no seria un problema ni per viure, ni tampoc seria un problema per ser un gran músic, ni per ser un gran amant, i tenir la suficient fe en ell mateix com per afrontar el sexe amb les tres dones que va tenir, amb la fe i la confiança de ser una persona normal. Això et permet aprendre molt. Et mires al mirall i dius: però què estic fent?” En aquesta línia d’històries colpidores cal destacar Benda Bilili! (2010) de Renaud Barret i Florent de la Tullaye, sobre un grup de música de minusvàlids de la República Democràtica del Congo “que fan instruments amb coses que troben al carrer. I no és la típica mirada blanca sobre els negres. Ens queixem de què malament que estem i que malament vivim. I veus que hi ha persones tullides, en societats deprimides, i que viuen una situació que a tu et sembla absolutament insoportable, i no saps ben bé d’on, probablement del seu esperit, en treuen forces per viure i per expressar-se a través de la música i compartir la seva situació amb altres persones”. Aquest sentiment d’Hidalgo el comparteix Cristian Pascual, el director i mànager internacional de l’IN-EDIT. Ell junt amb el seu equip es passen tot l’any treballant per fer possible aquest festival que també té edicions a d’altres països, perquè han aconseguit un saber fer i una fórmula a exportar, com ja ha passat amb d’altres esdeveniments culturals creats a Catalunya: “Salvant les distàncies, tenim coses en comú i no és cap secret que, per nosaltres, SONAR ha estat sempre un model, empresarial, de gestió de marca, de personalitat, d’internacionalització i d’una manera de fer pròpia d’aquí”. És així com l’IN-EDIT és una realitat a Santiago de Xile, Berlin, Sao Paulo i Rio de Janeiro, i també s’ha celebrat a Buenos

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Festival

FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DOCUMENTAL DE BARCELONA

El documental Queen- Days Of Our Lives, una de les estrelles de la programació

El pianista Michel Petrucciani

"També té edicions a d’altres països, perquè han aconseguit un saber fer i una fórmula a exportar"

decine 24 ¦ novembre 2011

Aires i Puebla (Mexico) on continuen els lligams, per no parlar de les col·laboracions amb festivals de cine i música de la península com Territorios (Sevilla), Dock of the bay (Donosti), Cineuropa (Santiago de Compostela), o S.O.S 4.8 (Murcia). “La part del mercat dins el Beefeater INEDIT és encara petita i incipient. Però de moment no ha arrencat malament i rebem visites internacionals, sí”. Cristian Pascual es refereix a la nova inciativa de les darreres edicions de crear un Mercat Internacional de Documental Musical a Barcelona per a què els compradors, distribuidors, televisions i d’altres festivals estrangers trobin material, perquè en el panorama mundial, som un dels referents. Les estrenes que ens porta l’IN-EDIT provenen d’una recerca entre festivals més generalistes per part de l’equip de Cristian Pascual: “Els habituals són la part de mercat de Berlinale i Cannes, i també estem molt atents a d’altres com Toronto, CPH Dox (Copenhagen International Documentary Film Festival), l’IDFA (International Documentary Film Festival Amsterdam) i dins del festival musical South by Southwest d’Austin, de la seva programació de cinema”. També per la reputació i reconeixement que s’han guanyat a pols, ara són molts els

creadors d’arreu que envien directament el material a l’organització. Tenint ben controlades totes les novetats, poden dedicar-se a fer recerca dels pioners del gènere, doncs com bé apunta un dels comissaris, Jordi Turtós “no volem que la gent és pensi que el documental musical és una moda actual”. L’IN-EDIT ha convidat a pioners com Albert Maysles y D.A. Pennebaker que han presentat en primera persona els seus films, i el convidat històric d’aquesta edició és Murray Lerner. “Per mi té una obra mestra que és “Festival”, sobre el festival de Newport, el gran primer documental musical de la història. Abans del Don’t look back (1967, D.A. Pennebaker) que algú l’any 63 tingui la capacitat de posar la càmera com la posa és brutal! I ell mateix explica que té a Einsestein com a un dels seus referents, i ho aplica al documental”. En menor o major grau, el contacte amb aquestes joies engresca a Jordi Turtós a voler documentar també la història de les nostres escenes. La nostra riquesa musical és moltíssim més àmplia del que s’ha explicat als llibres i a les pantalles. I potser una de les etapes més desconegudes és la de l’anomenada Ona Laietana. Segons Turtós: “no s’ha explicat la música que es feia a Catalunya en els 60s i 70s, ni fins el 85 si m’apures. I és per mi el

The Replacements van ser un grup de rock influent dels 80

període més creatiu. Sembla que la història del rock comenci a partir de la segona meitat dels 80s amb els grups del rock català. Perfecte, però abans també hi havia històries interessantíssimes, avantguradistes,

que desmostren que Catalunya era sempre una punta de llança”. Al documental To de re per a mandolina i clarinet (2011), dirigit pel propi Turtós, apareixen els músics de l’època de la música progressiva que gravi-

taven al voltant de la sala Zeleste abans de l’arribada del punk. És una de les produccions catalanes presents en aquesta edició entre les que cal destacar Papagordo. En casa de Raimundo Amador (2011) de Laura Llamas i Víctor Morilla. Un acostament sincer a Amador en la seva quotidianitat familiar, que treu el personatge dels escenaris per ensenyar-lo entre la vintena de guitarres que té malendreçades al rebost de casa, o mostrant com s’enganxa una ungla trencada amb loctite per seguir tocant. Forma part de la tria per la seva factura i valentia, ja que com afirma Roger Roca “no es pot programar una cosa només perquè és d’aquí”. I és que l’equip fila prim en la seva selecció, perquè el fenòmen IN-EDIT s’ha convertit en un incentiu per a les produccions catalanes, sovint fetes a contrarrellotge per ser presentades al mateix festival que els ha motivat a fer-les. El pròxim pas, després del bon resultat d’aquest espai d’exhibició, és que cada vegada sabem explicar millor en imatges amb història la nostra cultura a través de la música. ■

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Festival

ALTRES FESTIVALS

Memorimage, el festival basat en imatges d’arxiu Del 9 al 12 de novembre té lloc el Memorimage 2011, el VI Festival Internacional de Cinema de Reus, un festival competitiu caracteritzat per films que incorporen imatges d’arxiu en moviment. La inauguració del festival està a càrrec de la presentació i debat amb el públic del film documental Brava, Victòria! dirigida per Maria Gorgues on es retrata la figura de la soprano Victòria dels Àngels dins i fora de l’escenari a partir de l’arxiu d’imatges enregistrades per ella mateixa a més

de les declaracions dels seus companys d’escena: músics, directors, crítics i admiradors. L’entrega de premis tindrà lloc durant la cerimònia de cloenda, on es projectarà Dust de Ben Lavington Martin, una ficció inspirada en la missió de l’Apolo 18. Durant els quatre dies que dura el festival també es podrà gaudir de films com 14 d’abril. Macià contra Companys de Manuel Huerga (Catalunya, 2011), Cabaret-Berlín de Fabienne Rousso-Lenoir (França, 2010) o Els brigadistes entre nosaltres de Jordi Domènech, Toni Orensanz i Manel Vinuesa (Catalunya, 2011), entre d’altres.

L’Alternativa, cinema independent internacional L’Alternativa, en la seva 18a edició del Festival de Cinema Independent de Barcelona, reuneix aquest any de l’11 al 19 de novembre els films més compromesos amb el llenguatge cinematogràfic i que s’atreveixen a deixar de banda allò més convencional. Compta amb tres seccions oficials (films de ficció, de no ficció i curtmetratges) on es mostra un ventall de quaranta-sis peces d’arreu del món amb la intenció de donar suport a nous directors i obres poc difoses en l’actual panorama audiovisual més comercial. I diverses seccions paral·leles protagonit-

zades per homenatges i estrenes, obres cinematogràfiques poc conegudes i nous creadors que pretenen mostrar a l’espectador tota la riquesa cultural que ha generat el cinema independent al llarg de la història. A més d’oferir diverses taules rodones per tal de donar lloc a espais d’interacció i d’intercanvi cultural entre creadors i amants del cinema. Es podran veure films, entre d’altres, com La vida útil de Federico Veiroj, una coproducció entre Espanya i Uruguai que el 2010 va estar preseleccionada per Uruguai per l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, o el documental La dernière année del director premiat a la millor pellícula francesa al FID Marseille, Peter Hoﬀman (França-Alemanya, 2011).

Una escena de Codi 60, que es veurà al Zoom d’Igualada

Bigas Luna, convidat estrella de la Seminci de Valladolid

decine 24 ¦ novembre 2011

Victòria dels Àngels protagonitza un documental del Memorimage

Bigas Luna, padrí de la Seminci El cinema a la televisió: Zoom d’Igualada El Zoom, Festival Europeu de Cinema per a Televisió, arriba a la seva 9a edició essent l’únic festival de l’estat espanyol dedicat a reconèixer i premiar el cinema per a televisió, parant atenció als llargmetratges de ficció televisiva europea i a les sèries i minisèries de producció espanyola. Aquest any la secció oficial compta amb obres produïdes a Holanda, França,

Alemanya i produccions catalanes, valencianes i gallegues. Dins la secció oficial és destacable la participació de Codi 60, una producció d’Oberon Cinematográfica dirigida per Carlos Martín Ferrera. El festival serà presentat per l’actriu Laura Guiteras, i entre altres activitats paral·leles també es podrà gaudir d’una conferència-debat amb els creadors i actors de l’èxit televisiu de la passada temporada, Polseres vermelles.

El director català apadrinarà aquesta 56a edició de la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid amb un jurat composat, entre d’altres per la productora Luisa Matienzo, el crític Kirill Razlogov i la cineasta Pilar Pérez Solano El productor, distribuïdor i actual President de l’Acadèmia de Cinema, Enrique González Macho i l’actriu Maribel Verdú rebran l’Espiga d’Honor durant la 56a Setmana Internacional de Cine –Seminci Valladolid en reconeixement a l’esplèndida tasca realitzada pels dos dins del món de la

indústria cinematogràfica espanyola. Dins de la Secció Oficial es presentaran films com El perfecte desconegut, del mallorquí Toni Bestard o Medianeras de Gustavo Taretto, entre d’altres. A més, la participació espanyola s’amplia aquest any amb dotze curtmetratges, entre els quals podem destacar el debut com a directora de l’actriu Maria Adánez amb 5ºB Escalera Dcha que compta amb un repartiment liderat per Carmen Maura i María Lanau; i el primer curt de Luis Trapiello basat en un relat de Manuel Vicent protagonitzat per María Botto, Álex Angulo i Pablo Rivero, La mujer del hatillo gris.

Mercado de futuros, de Mercedes Álvarez, a l’Alternativa

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Opinió

firma convidada: Quim Casas

Sitges 2011, o 44

i ha un moment únic, irrepetible, en tot festival de cinema, un moment íntim que potser comparteixes amb dues o tres persones, però que tot i així, tot i la coincidència, et pertany rigorosament a tu. Al festival de Sitges d’aquest any, el moment valuós i irrepetible –de fet una successió de moments únics, un rere l’altre, com acostuma a passar a tota obra mestra– va estar en una pel·lícula que no participava a la secció oficial, el cavall torinès de Béla Tarr, un moment màgic perquè concentrava tota la modernitat del cinema contemporani sense deixar de banda els ensenyaments, tan devaluats, del cinema primitiu: dos personatges asseguts al costat d’una taula nua, a una cabanya espartana, desapareixen en la foscor de la nit sense llums artificials, difuminant-se els rostres com si es tractés d’un film mut de principis de segle o d’una pel·lícula de Philippe Garrel, l’altra icona cinematogràfica, junt amb l’autor hongarès, d’aquesta modernitat que mai ha perdut de vista l’essència més pura del cinematògraf: llums, rostres, gestos, expressions, foscors, silencis, blancs i negres... El festival de Sitges té, des de fa anys, això: hi ha la producció esperada del gènere

decine 24 ¦ novembre 2011

–és curiós, però el terror i fantàstic és l’únic tipus de cinema que permet que es parli de gènere sense posar a continuació que és gènere de terror, mentre que quan parlem de la comèdia o el thriller sempre hem d’identificar-los, no ens serveix sols dir que són films de gènere–, però també el que es podria interpretar com a fugues –aquest any, per exemple, les darreres propostes de Tarr o Monte Hellman, o un documental sobre Roger Corman, que és gènere, és clar, però no ho és un documental sobre ell– que no deixen de ser partícules del mateix cos. Sitges, sota la direcció encertada d’Àngel Sala i un equip plenament compromès amb aquesta causa (i que gaudeix del festival, la qual cosa no sempre és tan evident), ha deixat de banda velles disquisicions sobre els límits del gènere, o d’un festival de gènere, i ha eliminat aquella dicotomia absurda creada quan no se sabia molt bé si era el festival de Sitges, és a dir, l’esdeveniment anual amb al cine de fantasmes, serial killers, alienígenes o fantasies cyberpunks, o el festival internacional de cinema de Catalunya. Cony, si els catalans som tan diferents, per què no podem tenir com a

festival internacional del nostre país un dedicat majorment al cinema fantàstic? Així que a la pregunta que em van formular la gent de Decine sobre l’avaluació de l’estat de salut del festival de Sitges, la resposta no pot ser més concloent i contundent, agradi o no tot el que es passa, tot el que proposa la producció anual: Sitges es troba en un dels seus millors moments, com a receptacle de propostes diverses en el que poden conviure Béla Tarr, el drama sobre el puritanisme de Kevin Smith, la parada anual dels zombis maquillats, quatre assassins esbojarrats, unes quantes pellícules sobre futurs imperfectes –com si el present ho fos, de perfecte–, acció i fantasia hongkonguesa a ralentí o les nits a l’Auditori o al cinema Retiro que no s’acaben mai entre xiscles, gresca i aplaudiments. I dic això des d’una posició inhabitual en el meu cas, la de jurat de la secció oficial. El mètode com a espectador –qualsevol crític o jurat no deixa de ser això, un espectador amb unes obligacions contractuals– varia una mica segons la posició que ocupes durant deu dies de projeccions vertiginoses. Com a jurat tens una mena de obligació

Carretera asfaltada en més de dues direccions lloc a una programació oficial que, des de fa anys –l’efecte Tarantino el 1992, quan Reservoir Dogs es va programar a concurs per a perplexitat dels defensors fonamentalistes dels llocs comuns del gènere–, ha sabut absorbir molt bé la dualitat de qualsevol pel·lícula, la pertinença a una o dues modalitats genèriques al mateix temps, la teoria, ja estesa, ja assumida, ja encoratjadora, de la impuresa del gènere com a model del cinema contemporani.

The Turin Horse, de Béla Tarr, un dels films més aclamats a Sitges

moral que no et permet sortir d’una sessió abans de que acabi, cosa que sí faries com a espectador per anar corrent a veure un altra pel·lícula (això ho tenen tots els bons festivals: l’ocupació del temps no és mai racional i en aquest vertigen s’amaga el plaer contradictori de voler veure-ho tot i sentir-te impotent, però alhora satisfet).

festival o quan, com a espectador que ha pagat la seva entrada, ets sents recompensat o no pel que has vist. Aquest any, quan el festival ha arribat a la seva edició número 44, les decisions resultaven menys complicades del que sembla. Sitges té un avantatge des de fa uns quants anys: dóna molt, o una mica de tot. Pel·lícules petites

"Sitges es troba en un dels seus millors moments, hi poden conviure Béla Tarr, Kevin Smith, zombies, assassins, futurs imperfectes, acció, fantasia..." D’algun film oficial hauria marxat, no dir-ho seria una fal·làcia, però quedar-se fins el final no resulta una tortura, més quan saps que al acabar la projecció no tens ni temps per canviar de xip i encarar la següent: es l’estratègia festivalera del caos organitzat. Com a jurat prens decisions, és clar, les mateixes que prens quan fas crònica del

però atrevides com Attack the Block (premi del públic i premi de la crítica: ja tot és reconciliable?) creen una mena d’empatia dolça i feliç, demostrant que fins i tot el gènere més viscós del món pot ser dolç i feliç, i thrillers agosarats com The Yellow Sea, essència del cinema coreogràfic coreà filtrat pels ensenyaments d’un Michael Mann, ocupen racionalment el seu

Venècia, Cannes, Berlín, San Sebastián, Gĳón, Rotterdam o Karlovy Vary no tenen problemes en confeccionar les seccions oficials amb pel·lícules de vegades antagòniques, ja que no han de limitar-se, i no ho dic en sentit pejoratiu, a una modalitat, una especificitat, un gènere o inclús una mirada (Valladolid, un festival que durant tants anys ha bressolat els anomenats valors humans). Sitges, a partir d’una especificitat ben manifesta, ha aconseguit entrar en la mateixa categoria sense oblidar en cap moment que és un festival, el més preuat, de cinema fantàstic. I així pot veure desfilar per les seves pantalles les imatges colpidores o enlluernadores, sensibles o virulentes, brutals o esmorteïdes, esfereïdores o divertides, signades per cineastes com Joe Cornish, Xavier Gens, Jaume Balagueró, Lars von Trier, Francis Ford Coppola (tot i que la decepció en el seu retorn al cinema de terror amb Twixt fos gran, ben lluny de l’esbojarrament quasi adolescent de Dementia 13), Abel Ferrara, Takashi Miike, Bustillo & Maury, Sion Sono, Nicolas Winding Refn, Ti West, Catherine Breillat (amb dos contes infantils portats al seu terreny del cinema del cos, del cinema epidèrmic), Monte Hellman (en el retorn a una carretera asfaltada en més de dues direccions, com el propi festival), Hong Sang-soo, Naomi Kawase, Marina de Van, James Marsh, Adán Aliaga, Juan Carlos Fresnadillo, Harmory Korine, Sivaroj Kongsakul o Béla Tarr; encara avui, al escriure aquestes línies, evoco el plaer immens d’aquella projecció del cavall torinès assotat pel vent, i si un festival com Sitges et permet tenir una experiència així, poques coses més tens a dir. ■

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

De fora

L'il·lusionista

Un català en la gran producció d’animació europea

ominada en la seva categoria als Oscar d’aquest 2011, compta amb l’artista català Toni Mengual com a un dels animadors. Pintor, escultor, escriptor, i un dels animadors que ha donat vida a personatges de L’il·lusionista, en Toni Mengual (Barcelona, 1974) tenia clar que aquesta era una proposta especial, i per això quan preparava la seva bobina per optar a formar part del projecte: “Vaig posar-hi tot el meu material enfocat en la figura humana, la interpretació més realista i amb acting, fugint de la caricatura”. En concret aquest és un dels canvis que s’aprecien en el nou film de Chomet, menys grotesc, menys cruel i amb menys mala bava, però que al cap i a la fi, també té a solitaris i outsiders com a protagonistes. I aquella nostàlgia per un món anterior a la revolució tecnològica, un aspecte que Chomet comparteix amb Tati, de qui sempre ha estat un entusiasta, i de qui torna a incloure imatges d’un film seu, en aquest cas, de Mon Oncle. Justament perquè Chomet va demanar-li permís a la mateixa filla de Tati, Sophie Tatischeﬀ, per incloure un fragment de Jour de fête a Les Triplettes de Belleville, després

decine 24 ¦ novembre 2011

Txell Bonet aquesta li va parlar d’un guió arxivat durant dècades al Centre Nacional de Cinematografia. Ella va veure que Chomet podia plasmar-lo amb un esperit i una estètica fidels als del seu pare, als que ell afegiria un munt de poesia. És per això que Mengual també es va imbuir completament d’aquest univers: “Coneixia a Tati, però no tant com ara. A l’estudi vam visionar totes les seves pel·lícules i vam fer estudis de les escenografies, empapant-nos d’ell per retrobar la seva línia, i també el seu sentiment, per estar al mateix nivell de sensibilitat”. Tot això tenia lloc a Django Films, l’estudi de Chomet ubicat a Edimburg, on ell viu des del 2004 i on la feina té ritme de muntanya russa. De fet, junt amb París, Londres, i una illa escocesa, Edimburg i no Praga, com constava al guió original, formen els quatre escenaris del film. La capital escocesa també va ser la residència de Toni Mengual durant tot el procés: “Em va afectar. També vaig notar una nostàlgia treballant i vivint durant més de dos anys a Edimburg, lluny de la meva gent i la meva parella. Sentia ganes de tornar a casa amb aquell clima tan gris i tan dur. És molt agressiu, fa molt de vent, molta boira. I tot això que jo sentia ho utilitzava per fer les

meves escenes, ho veia pròxim al que sentien els personatges. Va funcionar, vaig patir, però ho vaig utilitzar d’una manera positiva, i finalment van estar contents amb la meva feina. I el que queda al final per a mi és una experiència molt bona”. Una estranya tristesa recorre subtilment l’ànima de L’il·lusionista, probablement la història més personal i autobiogràfica de Tati. Helga Marie-Jeanne Schiel, la seva primera filla, il·legítima, ha dit que l’obra està realment dedicada a ella i no a Sophie, i que és fruit de la culpabilitat de no haver-la reconeguda mai. Sigui com sigui, el protagonista no és el seu alter ego cinematogràfic Monsieur Hulot, sinó Tatischeﬀ (el cognom real de Tati) un il·lusionista provinent del mateix món d’on venia Tati, el music-hall, el circ i el cabaret, que veu com les bandes de rock&roll i els jukebox desplacen aquest tipus d’espectacles de varietats a finals dels anys 50. Un bohemi que ensopega amb una adolescent d’una petita illa d’Escòcia que s’escapa amb ell fins a la ciutat d’Edimburg. Mentre el mag entra en la decadència, Alice es transforma en dona, descobreix els capricis urbans i els nois. En concret un jove que és un personatge creat

Després de la sorprenent i entranyable Les Triplettes de Belleville, en la seva última creació Sylvain Chomet ens transmet de nou la seva passió per la il·lustració i el còmic, i alhora fa un homenatge en majúscules a Jacques Tati. L’il·lusionista es basa en un guió d’aquest cineasta francès escrit a finals dels 50 que mai va ser rodat. Han calgut quatre anys de treball per aconseguir una de les pel·lícules d’animació europea més significatives fins el moment

completament per Mengual: “Em van proposar estar a l’equip del personatge de Tati, però jo preferia desenvolupar-ne un altre, perquè no volia haver de treballar amb un personatge que ja té un estil i una manera de fer i moure’s molt marcada. Volia fer alguna cosa nova i lliure, i em van assignar el noi jove. Em donaven molta llibertat a nivell creatiu, podia desenvolupar la personalitat, l’actuació, la interpretació. I a les escenes on interactuava amb Alice, vaig acabar fent-los a tots dos”. Mengual també va animar el pallasso que conviu en un singular hotel ple de nans, acròbates i ventrílocs, que és un homenatge al gremi inicial de Tati. Un personatge secundari amb una escena difícil: “Que són les que més m’agrada fer, les més contingudes, on has de mostrar més l’interior del personatge amb menys moviment. Les escenes d’acció són més fàcils perquè n’hi ha d’estandaritzades. Però per expressar sentiments o emocions has de controlar molt la gestualitat i el tempo. Una escena que em va dur molt de temps és quan es vol suïcidar. Va ser brutal. Al començar-la no era molt conscient del que tenia entre mans, i un cop dins de l’escena, em vaig

adonar que era la primera escena d’un personatge que es vol suïcidar en una pellícula d’animació que jo hagués vist mai a Europa. Igual els japonesos han fet alguna cosa semblant, però jo no en tenia referents. Com fan els actors, vaig escriure’m una biografia sobre el personatge per saber

escena, ja que tots els personatges humans i animals s’han dibuixat frame a frame a mà amb llapis, seguint l’estil tradicional de l’animació en 2D, mentre que els cotxes, trens i la resta de vehicles, amb ordinador en 3D. També hi ha hagut una gran cura a l’hora d’integrar tot això en uns fons plens de detalls que semblen dissenyats per un atrezzista. Tot i tractar-se d’un film animat, des dels primers segons l’espectador té la impressió d’estar capbussant-se dins d’un còmic, gènere amb el que es va donar a conèixer Chomet des del 86, i on va col·laborar amb Nicolas de Crécy, de qui, al marge que l’hagi plagiat o no, com s’ha esmentat, Chomet n’està influenciat i comparteix el gust per certs colors i també pels grans plans generals. I és amb aquesta lentitud, com amb la que ha estat feta, que també s’ha de veure i escoltar. Perquè igual que a Les Triplettes de Belleville es tracta d’un film quasi mut -tot i que fins i tot es parla en gaèlic-, però amb una rica banda sonora, de sorolls i boniques melodies composades pel mateix Chomet. ■

“L’il·lusionista és, probablement, la història més personal i autobiogràfica de Tati què l’havia dut a cometre aquell acte, i vaig interpretar jo mateix l’escena sense arribar a penjar-me, clar”. Mengual ha tingut la sort de treballar en un projecte ambiciós i amb un gran equip (cent persones implicades directament i duescentes indirectament), amb animadors de tot arreu, on s’ha buscat la qualitat, anant a contra rellotge amb els plans de producció. Podia estar dos o tres mesos fent una

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Prèvia

el cineMA que vindrà Produccions catalanes pendents d'estrena, presentades a la darrera edició del festival de Sitges

Eva i Mientras duermes han estat, sens dubte, els dos títols catalans dels que més se n’ha parlat a l’edició de Sitges 2011. Totes dues pel·lícules són a la cartellera actualment i gaudeixen d’una bona acollida de públic i de crítica. Però al festival s’hi van projectar també altres produccions que encara no s’han estrenat al cinema però ho faran pròximament, després de seguir un (més que probable) recorregut per d’altres certàmens. Són sis pel·lícules, produïdes al nostre país, que s’emmarquen d’una manera o altra dins el gènere fantàstic; algunes més properes al terror, d’altres al thriller o la ciència-ficció. En aquestes pàgines us n’oferim un petit tast.

EMERGO

LE MOINE

Debut cinematogràfic del jove realitzador Carles Carles Torrens, escrita i produïda per Rodrigo Cortés (Buried). Al film, un grup d’investigadors de recerca paranormal, acudeix a un apartament on tenen lloc tota mena de fenòmens estranys: trucades telefòniques sense resposta, objectes que es desplacen sols, sons d’origen desconegut i llums que peten sense cap raó aparent. El grup es disposa, amb els mitjans tècnics més avançats que té a l’abast, a investigar els fets d’una manera científica; les misterioses manifestacions són, però, cada vegada més violentes. Emergo és una original aproximació al cinema de cases encantades. Als divuit ants, el català Carles Torrens es va instal·lar a Los Ángeles, on va estudiar cinema a la universitat de Chapmann i va rodar els curtmetratges Coming to Town (2006) i Delaney (2007).

Ambientada a Espanya durant el segle XVII i basada en l’obra cabdal de la literatura gòtica escrita al 1796 per l’anglès Matthew Lewis, Le moine (El monjo) narra l’ascens i la caiguda del monjo caputxí Ambrosi, que va ser abandonat a les portes d’un monestir quan era un nadó i fou educat pels monjos. Aviat es convertirà en un home admirat per la seva eloqüència però alhora molt envejat pels seus companys del monestir. Si més no, fins que l’arribada d’una donzella pertorbi el seu ànim fins a extrems desconeguts. Darrere la temptació, hi ha el mateix diable... o són els dimonis interiors d’Ambrosi? El director francoalemany Dominik Moll (Intimité, Harry, un ami qui vous veut du bien i Lemming) s’ha encarregat de traslladar la història a la pantalla, en una coproducció entre França i Catalunya protagonitzada per Vincent Cassel.

decine 24 ¦ novembre 2011

USHIMA-NEXT

OPEN 24H

En un món futur, i no pas tan diferent del nostre, quatre personatges lluiten per eludir el control d’un govern mundial que vigila i educa els seus ciutadans mitjançant una xarxa informàtica molt sofisticada. Ushima-Next recrea i reivindica el cinema pànic, creat per Roland Topor, Alejandro Jodorowsky i Fernando Arrabal, el qual, a més, participa com a actor en aquesta pel·lícula de poderoses imatges en blanc i negre. Una pel·lícula dirigida per Jesús Manuel Montané i Joan Frank Charansonnet que demostra que, en ple segle XXI, encara és possible trobar alguna sorpresa en el camp de la ciència-ficció. Montané és realitzador de videoclips, documentals i pel·lícules d’animació. Ushima-Next és la seva primera pel·lícula d’imatge real. Charansonnet té una llarga trajectòria com a actor i director teatral. Amb aquest film debuta en el cinema.

El català Carles Torras (Joves, Trash), presenta un film pertorbador en blanc i negre, amb la càmera en estat permanent d’entreson, que introdueix lentament l’espectador en un malson terroríficament real. El protagonista és l’Héctor, un vigilant nocturn. Durant el dia, té cura del seu germà, que és discapacitat psíquic i físic. Héctor hi posa ganes i esforç, lluita cada dia per tirar endavant, però els maldecaps no acaben mai: té un judici pendent, la feina l’ofega més cada vegada, el seu pare és un maltractador... Tot plegat el fa caure en una letargia emocional de la qual pot ser perillós despertar-se. Open 24h és, fins el moment, el film més arriscat de Carles Torras, i el primer que també produeix. Les escenes curtes i repetitives intenten mostrar el món rutinari i opressiu del protagonista, tot explorant el costat més fosc de la societat urbana.

AMANECIDOS

VLOGGER

La pel·lícula, dirigida Yonay Boix i Pol Aregall, no segueix la construcció tradicional d’una història: no hi trobem ni plantejament, ni nus ni desenllaç. Els protagonistes són deu joves d’uns vint anys, cinc noies i cinc nois en el punt àlgid de la joventut. La càmera capta fragments de vida capturats en seqüències curtes, en diferents escenaris i sense seguir cap estructura narrativa. És un cinema al voltant de fets inesperats, a mode de diari íntim o d’àlbum de fotos obert a l’atzar. Són records que vénen al cap sense avisar. Amanecidos es va rodar entre 2008 i 2010 amb la producció d’Eddie Saeta, empresa catalana que ha estat al darrera d’alguns títols de Manoel de Oliveira, Apichatpong Weerasethakul o José Luis Guerín. Actualment, els directors preparen el seu segon llargmetratge, Las aventuras de Lily ojos de gato.

Llargmetratge d’animació que barreja videojocs, ficció i vídeos virtuals en una trama on s’exposa l’ús de les tecnologies per xarxes terroristes. La Tània, que està preparant una tesi sobre móns virtuals a internet, té sis dies per intentar evitar un atemptat terrorista que s’ha estat planejant online, per un grup al que pertany el seu germà bessó. Aquest thriller es desenvolupa virtualment a Second Life, però el que comença en el món virtual, aviat salta al món real. Una producció que es va rodar onze setmanes i que porta el segell de la filial espanyola de Zentropa, la productora de Lars von Trier. El director, Ricard Gras, és especialista en machinima (animació creada amb videojocs) i productor de continguts digitals. Va estudiar un màster en mitjans digitals a Londres. L’any 2008, dirigí la part en machinima del documental Another Perfect World.

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

De prop

Fassman VFX CAPDAVANTERS EN EFECTES ESPECIALS A CATALUNYA

Lluís Castells i Xavier Garcia, de Fassman VFX, i Joan Amer i Cesc Bienzobas, de Cúbica, amb el premi de Sitges 2011

Guardonats a l’edició d’enguany del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya – Sitges 2011 amb el premi als millors efectes especials per la pel·lícula Eva, de Kike Maíllo, els dos socis fundadors de Fassman VFX, Lluís Castells i Xavier Garcia, ens expliquen alguns dels secrets de la seva feina. Són uns apassionats del gènere, sobretot de la ciència ficció clàssica, i han estat responsables dels trucs visuals més sorprenents dels últims èxits del cinema fantàstic català com [REC], El orfanato, Los ojos de Julia o Buried. Amb Eva, sens dubte, han fet un pas més enllà. S’han endinsat en la robòtica, en un film pioner a Catalunya en aquest sentit.

Alba Laguna Abans de res, enhorabona pel premi a Sitges. Un reconeixement especialment valuós en un festival específic de cinema fantàstic, amb molta competència, per tant. Quina valoració en feu? Lluís Castells: És una recompensa a molt d’esforç. Fa molta il·lusió perquè és un premi més internacional, i competir amb les pel·lícules de fora que tenen més tradició en el tema dels efectes fa que sigui un premi important. Xavier Garcia: El projecte va començar a finals del 2007 i des de llavors hi hem estat treballant. És un reconeixement a la feina de molta gent. El premi va ser una sorpresa perquè en principi Eva estava fora de competició, va ser després quan hi va entrar. Quan ens van trucar per dir-nos que ens havien donat el premi va ser molt inesperat. El projecte d’Eva feia temps que vivia en la ment de Kike Maíllo, el seu director. Suposo que tenia molt clar el que volia a l’hora de pensar en els efectes. Què

decine 24 ¦ novembre 2011

us va proposar i com ho vau rebre vosaltres? X.G.: Va ser com un regal, un somni fet realitat. Personalment, a mi m’agrada molt la ciència-ficció i que em proposessin una pel·lícula amb robots era increïble. El Kike volia que féssim propostes de robots, després d’explicar-nos el context temporal del film. Ens va donar força llibertat a l’hora d’expressar idees. Ell tenia coses molt clares, com de quin material havia de ser un element determinat. L.C.: Jo al principi vaig pensar que no podríem fer-ho, que era un projecte temerari. Aquí no s’acostumen a fer aquestes coses, hi ha pocs exemples de pel·lícules així. Potser la temeritat del Kike va ser el que ens va empènyer a tirar-ho endavant. La ciència-ficció que volia el Kike s’allunyava una mica de la més típica o més pura. Es tractava d’una ciència-ficció més familiar, més quotidiana. L’empenta d’Escándalo Films també va ser molt definitiva. I al final veus que és possible.

Els robots d’Eva són espectaculars... Què va ser el més difícil d’aquest projecte? De què esteu més orgullosos? X.G.: El teaser de vendes que es va fer al principi de tot va ser molt important. Vam pensar: “On ens estem ficant?”. Però finalment va quedar molt bé i a partir d’allà sabíem que el que vindria seria molt bèstia però ens en vèiem capaços perquè havíem passat una prova molt important. L.C.: Va ser un èxit. Anaven on anaven, tothom quedava sorprès i es volia apuntar al carro de fer la pel·lícula. Va marcar fins on podíem arribar i el que podíem superar. Deixant de banda altres consideracions sobre la pel·lícula, la crítica és unànime amb l’espectacularitat de la imatge i el seu impacte visual. Què va ser el més difícil? X.G.: Tot va ser complicat. El gat robot, el prototip, el cavall... Potser el més difícil va ser el prototip. En realitat era una actriu que anava dins d’una disfressa de robot, i se li havien de substituir totes les articulacions.

Lluís Castells i Xavier Garcia:

“Eva va ser com un regal per a nosaltres” És una feina d’anar píxel per píxel. L.C.: Realment tot era un repte. I potser el que no veu tant la gent, com les pantalles que envolten els alumnes o altres detalls que potser passen més desapercebuts, ens van portar molta feina. Tot va ser molt laboriós, feina de xinos! El gat robot té força pes a la pel·lícula. En el moment del rodatge, com es va fer? L.C.: El gat el vam delegar a una altra empresa, Cúbica, que es va dedicar exclusivament a això. Hi va haver molta feina de recerca, de disseny i d’interactuació amb els personatges. El Kike volia que els efectes fossin tan físics com fos possible. Volia que el to de la pel·lícula, en aquest món retrofuturista, semblés una pel·lícula dels anys setanta o vuitanta, i també que els efectes semblessin fets amb els mitjans de l’època. Es feien amb làtex, amb personatges de veritat, etc. Per tant, el gat havia de ser així. Es va crear un gat amb un sistema de varetes i unes persones que l’anaven movent. Després la nostra feina va consistir en esborrar aquestes varetes i que només quedés el gat. El que passa és que això limitava molt els moviments i la fluïdesa i no acabava de quedar bé. X.G.: Al final es va optar per substituir-lo digitalment. Llavors el més complicat va ser esborrar el gat de veritat i posar-ne un de digital. Però el fet d’haver rodat amb un objecte real va facilitar la feina a nivell d’illuminació, interactuació, etc.

Heu treballat en altres produccions catalanes importants com El orfanato, Buried o [REC]. Totes elles també van passar per Sitges. Què en penseu del cinema català de gènere? X.G.: Hem treballat bastant per separat. El Lluís va fer El orfanato, Spanish Movie i Garbo, l’espia i jo [REC] i Buried. L.C.: Nosaltres ens vam constituir com a empresa fa poc, només un any i mig. I com a empresa hem fet Los ojos de Julia, Agnosia i Eva. Ara estem treballant en The Impossible de J.A. Bayona i Promoción fantasma, del director de Spanish Movie. És a dir que sou responsables dels efectes dels títols més destacats del cinema de gènere que es fa a Catalunya, que ja fa uns anys que és molt potent. Què en penseu, d’aquest fenomen? X.G.: Hi ha hagut una explosió en l’ús dels efectes digitals que fins fa uns anys era un tema complicat. No hi havia tècnics, la maquinària era molt cara... Avui en dia tot va a la baixa i aquest aspecte s’ha democratitzat. Pel·lícules petites poden tenir uns efectes que abans eren més cars. Cada vegada produccions més petites, també de cinema d’autor, comencen a incorporar efectes. És una eina més que amb el temps tothom se la farà seva. Imagino que sou grans amants del cinema fantàstic. Com vau començar en el tema dels efectes especials? Algun referent en concret?

X.G.: Jo sóc fanàtic de la ciència-ficció. De tot el cinema dels vuitanta, des d’Alien, que és la meva preferida. Quan la van fer a la televisió, la vaig gravar i vaig estar una setmana sencera veient-la, no m’ho creia! Outland, 2001: Una odissea de l’espai, moltíssimes. I d’ara, Moon, District 9, Hĳos de los hombres... Sempre m’han agradat molt les màquines i els robots. Vaig estudiar Multimèdia amb l’especialitat de 3D i vaig començar fent coses d’arquitectura, publicitat, videoclips, i poc a poc m’hi vaig anar ficant. L.C.: Jo vaig estudiar Disseny i 3D. Volia anar a estudiar fora perquè aquí no hi havia estudis que combinessin postproducció i efectes. Però em vaig quedar aquí i vaig anar a l’ESCAC. També vaig fer videoclips, on intentava incloure efectes. La meva intenció sempre és, ja no marxar fora, però sí intentar fer coses per fora, projectes més internacionals. Algun projecte pròxim del que pugueu avançar-nos alguna cosa? X.G.: A més de The Impossible i Promoción fantasma, tenim un encàrrec del mercat nord-americà referent a Eva. Es van rodar tota una sèrie de flashbacks que finalment no apareixen a la pel·lícula, però que els americans volen. L.C.: Són hores i hores de material rodat sobre la joventut dels personatges protagonistes, i per tant s’han de fer tots els efectes. Serà com un Eva 2. ■

Buried, [REC], El orfanato o Los ojos de Julia són els títols més destacats en què han treballat Lluís Castells i Xavier Garcia

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

TV en sèrie

deadwood

la perfecció feta western Marc Fàbregas

Què és el que fa que una sèrie funcioni? Què és el que fa que tingui una o sis temporades? La majoria sap la resposta: l’audiència. Evidentment, com més car és el producte, més audiència ha de tenir, i en el cas de Deadwood, l’audiència havia de ser molt alta. Aquest western seriat es va emetre per primera vegada per la HBO un 21 de març de 2004, i va aguantar en antena fins el 27 d’agost de 2006, després de tres temporades i trenta-sis episodis. Aquí la vam poder seguir pel canal Fox, des del desembre del 2005. Si us haig de dir el que crec que no funcionava d’aquesta sèrie, la resposta és res. El que li passava és que tenia un gran, un molt gran inconvenient, que era el seu cost, perquè 4,5 milions de dòlars per episodi són molts diners; abans, ara i sempre. El punt de partida de Deadwood és el sorgiment d’una ciutat fronterera nord-americana, i la lluita que s’estableix entre els primers que hi arriben. Al llarg de la sèrie ens trobem amb diferents temes que eren importants el 1876, però que tots ells segueixen vigents en l’actualitat, amb la lluita de classes socials, lluites racials, explotació humana, lluites econòmiques, problemes sanitaris, d’ordre... I tot susten-

"Al llarg de la sèrie ens trobem amb diferents temes que eren importants el 1876, però que segueixen vigents en l’actualitat" tat per uns personatges i actors magistralment definits, dirigits i interpretats. Noms com Ian McShane, Brad Dourif, Keith Carradine, Powers Boothe o Brian Cox, que als més cinèfils els sonaran una mica, però també d’altres menys coneguts com Timothy Olyphant, Molly Parker, William Sanderson o la genial Robin Weigert com a la famosa Calamity Jane. El gran encert de Deadwood és que et dóna la sensació d’estar realment en aquell poble, brut, amb els carrers plens de fang, on l’amenaça de la pesta és constant, com també la de que et clavin un tret per l’esquena en qualsevol moment. No hi ha un habitant del poble que no tingui un

costat fosc i que no el vulgui amagar. Entre tots ells s’hi poden veure personatges històrics com Wild Bill Hickok, Wyatt Earp, George Hearst, però sobretot en destaca Al Swearengen, l’amo d’un prostíbul i el mafiós del poble, paper que li va donar un Globus d’Or a l’actor anglès Ian McShane. El personatge d’en Swearengen també destaca per la seva manera d’expressar-se, sovint molt irònica, però també utilitzant expressions i paraules actuals com “cocksucker” o “motherfucker”, que tot i així ens les creiem sense dilació quan ens les diu. Com acostuma a passar quan es cancel·la una sèrie, tot són especulacions, i costa treure’n l’entrellat. En el cas de Deadwood es va dir que l’alt cost dels episodis, sobretot pel vestuari, decorats i totes les rèpliques que s’havien de construir, van portar a la HBO a dir-li a David Milch, el seu creador i escriptor, que com a molt li podien oferir sis episodis més d’una quarta temporada, perquè pogués tancar-la dignament. Li van oferir un segona opció, que era la de fer dues TV movies de dues hores, per posar-hi el punt i final. Milch va optar per aquest tancament, però el temps passava i res succeïa, fins que el 2007 Deadwood es va donar per acabada amb les tres temporades. A Espanya, la Paramount va editar en DVD les dues primeres, que venen sense material extra, i és per aquest motiu que és altament recomanable fer-se amb la zona 1 nord-americana, que ve amb més de quatre hores de material addicional, amb reportatges realment emotius, com un en el que el creador David Milch parla, tot passejant pels deserts decorats de la ciutat, sobre els plans que tenia per fer la quarta temporada, en un to trist, frustrat i també begut, ja que reconeix que per poder gravar el reportatge va necessitar unes quantes copes després de passar-se deu anys sense provar l’alcohol. Curiós i interessant document, que diu molt d’una sèrie que ha tingut un gran nombre de fans, que han arribat a comptar el nombre d’insults que apareixen en la sèrie, i és que es veu que se’n diu un cada noranta segons..

PRODUCCIÓ: FOX (2001) IDEA ORIGINAL: CHRIS CARTER GÈNERE: COMÈDIA DRAMÀTICA REPARTIMENT: BRUCE HARWOOD, TOM BRAIDWOOD, DEAN HAGLUND, STEPHEN SNEDDEN, ZULEIKHA ROBINSON

decine 24 ¦ novembre 2011

Una vintena d’ex alumnes de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) produiran i rodaran a escenaris de Vic i Sant Bartomeu del Grau (Osona) la pel·lícula que porta per títol Family Tour. Segons ha explicat la directora, Liliana Torres, durant la presentació d’aquest film amb tocs autobiogràfics al Temple Romà de Vic, la pel·lícula es considera un “dramedy”, perquè té molta part de comèdia però també incorpora el drama, la melancolia i la frustració”. D’altra banda, Torres ha destacat que tot i que l’actriu protagonista sigui Núria Gago, la pel·lícula compta amb persones “normals” que faran d’actors com la mare, el pare o la germana de la directora. El rodatge va començar a finals d’octubre i durarà cinc setmanes. No es tracta d’una pellícula qualsevol, sinó d’una mena d’experiment sociològic de baixíssim pressupost. Ser lluny de casa pot ser més difícil que ser a prop. Això és el que experimenta Lili quan torna a casa dels seus pares a passar unes vacances després de viure un temps fora del país. Malgrat no tenir una mala relació amb la seva família, els conflictes no resolts i una tendència natural al bloqueig emocional fan que Lili experimenti la proximitat dels seus pares i la seva germana com un conflicte constant entre voler donar i no aconseguir, entre l’exigència d’amor i l’impediment per a donar-lo. I si això no fos suficient, la seva excèntrica mare la convenç per fer un “tour familiar” i anar a visitar d’altres parents. Tots aquests elements fan del projecte de Family Tour una història íntima, plena de moments de tendresa i frustració.

Rodatge

Family Tour

Núria Gago protagonitza Family Tour

Wine of Summer Morlers Francesc Colomer, el nen protagonista de Pa negre, pendent de la cursa de la pel·lícula cap als Oscar, va presentar al Festival de Sitges el film Morlers, en fase de postproducció, en què té un paper principal. La pel·lícula és una història entre el terror i la ciènciaficció, ambientada a Tavèrnoles (Osona), dirigida per l’alumne de l’ESCAC Dani de la Orden i produïda per Bernat Saumell. El film explica la història d’un avi, ex astronauta de la NASA, que li confia un secret sobre l’existència d’alienígenes a la seva néta. “L’esperança de la humanitat passa a mans de la nena”, explica Saumell, que també és un dels actors que han participat al teaser. No té encara concretada la data de l’estrena.

Segon paper important de Colomer

L’actriu brasilera Sonia Braga ha rodat durant el mes d’octubre a Barcelona la cinta Wine of Summer, una coproducció entre Espanya i Nord-Amèrica juntament amb Elsa Pataky, Najwa Nimri, Bob Wells i Ethan Peck, nét de Gregory Peck. Es tracta d’una idea de la jove directora Maria Matteoli, en la qual intervenen una dotzena de personatges les vides dels quals s’entrellacen mentre cerquen l’amor. Matteoli ha comentat que Barcelona és una ciutat “vibrant i molt bella, perfecta per a desenvolupar una pel·lícula que parla sobre l’amor, el destí i la recerca de les passions més íntimes”. En aquest sentit, Pataky ha apuntat que tracta l’amor des de diferents punts de vista i ella mateixa interpreta una dona, Verònica, enamorada de Carlo, un veterà dramaturg que porta anys sense escriure una obra. El rodatge de Wine of summer, produïda per Tinto de Verano, LLC i Creandus Films SL, es va perllongar al llarg de tres setmanes a Barcelona i, posteriorment, l’equip ha viatjat a Los Ángeles per rodar algunes escenes a la població d’Eureka.

Najwa Nimri, Elsa Pataki i la directora Maria Matteoli

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Crítica

MEDIANERAS

PERSONATGES EN BUSCA D’AUTOR Anna Petrus Arriba a la cartellera Medianeras, una comèdia entusiàstica sobre la possibilitat de l’amor en un entorn inhòspit i assetjat pel gran conflicte de la contemporaneïtat: la solitud derivada de l’abús de les noves tecnologies. Un film de l’argentí Gustavo Taretto que porta el segell Lluís Miñarro.

Direcció ¦ Gustavo Taretto Gènere ¦ Comèdia dramàtica Producció ¦ Eddie Saeta, Pandora FilmProduktion, Rizoma Films Repartiment ¦ Pilar López de Ayala, Javier Drolas, Inés Efrón, Carla Peterson, Adrián Navarro Estrena ¦ 18 de novembre

iori Medianeras podria no semblar una de les pel·lícules que interessarien a Lluís Miñarro, malgrat que per l’acidesa amb què són tractats els personatges podríem arribar a trobar algunes ressonàncies amb Singularidades de una chica rubia (2009) de Manoel de Oliveira, film produït fa un parell d’anys precisament per la seva productora, Eddie Saeta. Tanmateix, l’evidència s’imposa a mesura que el metratge avança. Medianeras és una pel·lícula del nostre temps, que reflecteix algunes de les angoixes existencials de l’home contemporani a través d’una mirada tanmateix optimista i entusiàstica, plena d’una jovenesa que Lluís Miñarro ha tendit a buscar en les darreres produccions en les quals s’ha implicat, com ara Amanecidos de Yonay Boy i Pol Aregall, un film sobre el despertar a la vida d’una colla d’adolescents que es troben a la vintena. La pel·lícula de Gustavo Taretto comença evidenciant el sense sentit del desgavell urbanístic a la ciutat de Buenos Aires, on transcorre l’acció, a través de plans fixes i estàtics que se succeeixen rítmicament, acompanyats de la música, i de la veu en off de Martín (Javier Drolas), el protagonista masculí d’aquesta particular història d’amor. Però aquesta és només una introducció per endinsar-nos en la seva particular vida, frustrada per la solitud i per l’abús en la utilització de les noves tecnologies. Aquest personatge solitari i paranoic a parts iguals, que en alguns moments recorda al millor Woody Allen, intenta trobar a la dona de la seva vida mentre a l’edifici de davant hi viu, sense ell saber-ho, Mariana (Pilar López de Ayala), una

decine 24 ¦ novembre 2011

jove que pateix exactament de la mateixa solitud en els seus intents de superar el trencament d’una relació sentimental de quatre anys. I així transcorre la pel·lícula, com la vida mateixa, en un etern no trobar-se d’ambdós protagonistes. Martín i Mariana es creuen diverses vegades sense que cap dels dos aconsegueixi despertar la curiositat de l’altre. I el més bell de la pel·lícula és que Taretto utilitza aquest mecanisme, que certament troba punts de contacte amb Los amantes del círculo polar (1998) de Julio Medem, per explicar-nos una història d’amor entre dos personatges que no saben que estan vivint una història d’amor o, més aviat, entre dues persones que necessiten la mà d’un ésser extern, en aquest cas el cineasta, perquè finalment es trobin i comencin una vida junts perquè ja fa temps que es van enamorar. D’aquesta manera, resulta sorprenent la forma com Taretto és capaç d’unir els dos personatges, que romanen físicament separats durant tot el metratge, simplement a través dels seus gestos, les seves paraules, o la seva forma de mirar a través de la finestra. En temps de crisi com els que estem vivint, Medianeras és una pellícula fresca, vitalista i certament reconfortant. Davant la gravetat i la densitat de bona part del cinema d’autor produït tant a Europa com a Llatinoamèrica, el film de Taretto ens fa pensar sobre quantes històries d’amor hi deu haver al nostre voltant sense que les persones implicades hagin tingut la oportunitat d’adonar-se del seu enamorament.

UN DÉU SALVATGE

PARAULA DE POLANSKI Cenzo A. de Haro Després d’El escritor (2010) Polanski segueix demostrant que la seva situació no la seva llibertat com a cineasta, i amb això juga al seu nou film. Un déu salvatge és un arriscat exercici d’estil clàssic, un exemple d’humilitat i una prova de fidelitat cap a un déu del cinema. Títol original ¦ Carnage Dirección ¦ Roman Polanski Gènere ¦ Comèdia negra Producció ¦ France 2 Cinema, Versátil Cinema, Constantin Film Produktion, SBS Productions, SPI Poland, Zanagar Films Repartiment ¦ Kate Winslet, Christoph Waltz, Jodie Foster, John C. Reilly Estrena ¦ 18 de novembre

qualsevol classe de guió explicarien aquesta premissa: si es desitja que alguna cosa passi entre dos personatges, la millor manera d’aconseguir-ho és tancar-los en una habitació. De fet, la majoria de sitcoms es basen en aquesta idea. No parem de veure accions i diàleg desenvolupats entre quatre parets. Els salons són el millor germen de la comèdia, i també són l’escenari dels drames més intensos. Més enllà dels gèneres i dels manuals, la pròpia experiència de la humanitat ens ha demostrat que només en situació de tancament és quan s’alliberen els instints més primitius, quan surten els draps bruts, quan emergeix la pròpia naturalesa de l’individu. Un déu salvatge és tot això. És una comèdia i és un drama. És un magistral exemple de l’ús en detall d’un únic escenari on actors de pes –increïble Christoph Waltz- actuen i sobreactuen. És un excel·lent creador d’incomoditats i és un bon extractor de la violència i la intolerància que tothom, en més o menys mesura, porta a dins una vegada s’ha despullat de l’estudiada i freda cordialitat social. El text Le dieu du carnage de Yasmina Reza es converteix en la nova La muerte y la doncella (1994) de Polanksi. Un film que beu del teatre, que manté una essència teatral però que no pot ser més cinematogràfic. De fet, si hi ha alguna cosa a criticar de tot el metratge és precisament el text que la pròpia Reza va adaptar juntament amb el director. Per a qui no hagi vist o llegit l’obra, explicaré breument la senzillesa argumental. Dos nois d’uns onze anys d’edat, companys de classe, arriben a alguna cosa més que a les mans en una

baralla. Els respectius pares es citen a casa d’un d’ells per intentar trobar una solució civilitzada a l’assumpte, però ja des de la primera conversa en escena, aquella on la mare de l’agredit –Jodie Foster- escriu l’acta conciliadora d’ambdues famílies, es veu com una sola paraula pot encendre la flama del que arribarà a ser tota una olla bullint de temes definitoris de la impostura social. Una paraula que finalment provoca un viatge turístic sobre el fracàs de l’individu exposat en un entorn collectiu –turístic perquè no aprofundeix en cap de les rutes que inicia el text: diferència de classes, guerra de sexes, víctimes i botxins, etc. La cordialitat convertida en hostilitat convertida en violència i ràbia reprimida descarregada en vòmits, BlackBerry, llibres d’art i tulipes, mentre fora del saló el món, els nens i els hàmsters, pasturen vius i lliures. Polanski segur que devia riure a la seva reclusió a Suïssa comprovant que, probablement, no s’ha sentit mai tan alliberat com amb la realització d’aquest film. Experimentant com la naturalesa de la humanitat feta art no entén de fronteres ni lleis. No, el millor del film no és ni el text ni l’argument. El millor del film és la direcció de Polanski, i és veure Polanski com a enorme, humil i lliure cineasta quan tanca els seus personatges. És comprovar la geomètrica, millimètrica posada en escena d’una peça de saló que podria haver rodat fàcilment al traster de casa seva. És veure com abandona la frontalitat de l’obra per donar-nos cops contra les parets, contra la nostra pròpia reclusió, i com d’una proposta clàssica i teatral pocs com ell la poden elevar a peça de setè art.

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Crítica

Attack the block Melancolía

Hi ha gent que veu en Lars von Trier un comediant megalomaniac i misantrop que humilia els seus personatges en drames desmesurats i manipuladors. D'altres creuen que és un gran director capaç d'analitzar les misèries de les relacions humanes amb una posada en escena visualment seductora. Tal vegada uns i altres tenen raó. Melancolía pot veure's com una nova incursió de Von Trier al gènere fantàstique (en la línia d’El elemento del crimen i la sèrie The Kingdom) o como una reedició dels seus melodrames ambientada a les portes de la fi del món. Melancolía és un planeta que, després de llarg temps amagat rere el Sol, surt del seu amagatall amenaçant destruir la Terra. Justine (una Kirsten Dunst de presència absorbent, en la millor de les seves interpretacions) és una noia depressiva a qui, el mateix dia del seu casament, assalten els temors d'infelicitat i fracàs. Claire (Charlotte Gainsbourg) és la germana que la cuida, que la protegeix, que la controla... La darrera cinta del danès pot ser llegida, doncs, com un drama amb tocs de ciència ficció com 4:44, el darrer dia a a la Terra d’Abel Ferrara o com l’oblidada A la platja d'Stanley Kramer. Però també pot veure's com una reedició de Rompiendo las olas o Bailar en la oscuridad. Von Trier estructura la cinta en tres parts. Un pròleg operístic que captiva l'espectador amb imatges de referències pictòriques que van dels pintors flamencs als simbolistes i acabant en Magritte o Delvaux, una part dramàtica centrada en el casament de Justine i deutora de la dogmàtica Celebración de Thomas Vinterberg, i una altra més oberta on es polaritzen les relacions entre germanes sota l'amenaça d'un imminent cataclisme planetari. El cine de Von Trier, ja ho sabem, és descompensat, com el propi director. Una obra, com totes les del seu autor, per discutir i, per què no, per contemplar més d'una vegada. Títol original ¦ Melancholia

En el noranta per cent dels curtmetratges que es realitzen diàriament, podem observar ràpidament un handicap comú: els falta temps. Menys de trenta minuts per explicar una història elaborada o simplement per sentir empatia amb uns personatges es revela gairebé sempre com a insuficient, i són molt pocs els autors que aconsegueixen l’equilibri just, el que fa que una peça curta sigui realment interessant i transcendeixi la seva condició de simple gag o de tràiler d’una hipotètica pel·lícula. Aquest, com diem, sol ser el taló d’Aquil·les d’aquestes petites produccions i estem més que acostumats a la seva incòmoda presència, ara bé, al que ja no ho estem tant és al seu revers, el que es dóna en els llargmetratges i que en la cinta britànica Attack the Block es fa patent ja des dels seus primers compassos. El fet d’unir allò fantàstic (una invasió alienígena) amb allò quotidià (les violentes colles dels afores de Londres) és una premissa divertida i original, que funciona realment bé com a forma d’unir el cinema amb el temps present d’un país però que funciona només com això, com a punt de partida. En tot moment predomina una sensació de buit al voltant de la història principal i això, que en un principi no resulta excessivament molest, a mesura que el metratge avança deixa en evidència tota una sèrie de mancances. Mancances que en primer lloc s’identifiquen com a argumentals - la narració un cop perd la seva capacitat d’impacte sobre l’espectador cau en una espiral de repeticions i llocs comuns típics del gènere - però que mica en mica mentre avança el metratge es van estenent fins arribar a provocar una mena de desafortunat efecte domino que fa que la resta d’elements que configuren una pel·lícula (interpretacions, composició dels plans... ) perdin tot interès. Tenir una bona idea per fer una obra cinematogràfica és força difícil, i un cop aquesta arriba és igualment difícil saber reescriure-la per adaptar-la a les exigències del mercat, però els directors de vegades haurien de recordar la gran màxima del mestre Hitchcock quan deia que el cinema eren quatre-centes butaques per omplir i actuar en conseqüència.

Direcció ¦ Lars Von Trier Gènere ¦ Drama fantàstic Producció ¦ Zentropa Entertainments, Memfis Film, Slot Machine, Zentropa International Köln, BIM Distribuzione, Eurimages, Trollhättan Film AB, France Cinéma

Direcció ¦ Joe Cornish

Repartiment ¦ Kirsten Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Charlotte Rampling, Alexander Skarsgård, Stellan Skarsgård.

Producció ¦ Studio Canal, Film4, UK Film Council

Antoni Peris

Sergio Morera

decine 24 ¦ novembre 2011

Gènere ¦ Comèdia de terror Repartiment ¦ John Boyega, Jodie Whittaker, Alex Esmail, Franz Drameh, Leeon Jones

Joves crítics de LA CASA DEL CINE

Drive

Només de veure els títols de crèdit de color fúcsia inicials que serveixen de parèntesi vintage per a una primera seqüència de fugida a tota velocitat filmada al més pur estil del cinema d’acció contemporani, allò que queda clar a Drive des del minut zero és que aquesta és una pel·lícula de forts contrastos. El director de la cinta s’ha aplicat especialment en aquest últim treball en elaborar una sort de diàleg entre pols oposats que, més enllà de funcionar a nivell de simple recurs estilístic (mostrar la calma per fer més èpica la tempesta), constitueix la veritable base sobre la qual se cimentarà la infrangible solidesa i coherència que caracteritza aquest film. Igual que li succeeix al personatge protagonista (Ryan Gosling),

la “personalitat” de la pel·lícula es mou constantment entre la contenció i l’excés, donant així com a resultat algunes escenes especialment belles i brutals on el sublim conviu en perfecta harmonia amb allò estrictament ordinari. Serien molts els exemples que podríem citar sobre aquest tema (la seqüència de l’ascensor, l’assassinat en el pàrquing…) però potser el més eloqüent és precisament el més petit de tots; el moment en què els dos protagonistes es toquen per primera vegada. Després d’haver passat junts la tarda, Irene (Carey Mulligan) torna a casa en el cotxe del protagonista. Mentre ell condueix ella el mira emocionada i, amb molta suavitat, llisca la seva mà i la posa suaument sobre la seva. Ell, sense deixar anar la palanca de canvis, pren els seus dits entre els seus i mentre això succeeix veiem al fons de la imatge, penjant del contacte del cotxe, una pota de conill usada com un clauer. Tendresa i fatxenderia s’uneixen així, entre llums de neó i olor de gasolina, amb veritable senzillesa, donant com a resultat una cosa que fa molt que no es veia dins del gènere d’acció: poesia cinematogràfica en estat pur. Direcció ¦ Nicolas Winding Refn Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Odd Lot Entertainment, Bold Films, Marc Platt Productions Repartiment ¦ Ryan Gosling, Carey Mulligan, Ron Perlman, Bryan Cranston, Albert Brooks

Sergio Morera

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Taquilla

Un mes fluix per al cinema internacional Pau Brunet

La taquilla d’octubre ha seguit en un ritme poc notable, ple de decepcions i èxits de petita mesura. El cinema de producció espanyola torna a marcar una bona dada gràcies a les estrenes de No habrá paz para los malvados, Intruders i Mientras duermes, així com els manteniments de La cara oculta o La piel que habito. En total s’han recaptat des del 19 de setembre al 16 d’octubre 34,1M€ i s’han venut 6,3 milions d’entrades. En aquest període s’han de destacar els dies de l’anomenada “Festa del cinema” que es va celebrar els dies 25, 26 i 27 de setembre. En aquests tres dies l’increment d’espectadors va ser molt espectacular, més de 500.000 entrades venudes de dilluns a dimecres. Les pel·lícules de més èxit en aquest període han estat:

Títol

Recaptació

Espectadors

Johnny English

3.95M€

610.000

Con derecho a roce

3.55M€

590.000

No habrá paz para los malvados

3.09M€

490.000

Los tres mosqueteros

2.77M€

393.000

Els árbol de la vida

2.20M€

337.000

Èxits molt repartits ha estat sinònim de que les xifres dels films més comercials no hagin estat gaire altes. Johnny English Returns ha estat la pel·lícula més forta en aquest període, recaptant prop de 4 milions d’euros, una dada correcta per un film que només tenia l’avantatge de l’humor i el conegut rostre de Rowan Atkinson. Una fórmula que potser en un altre moment hagués provocat més dubte, ara ha funcionat. Ho ha fet en general a tots els països on s’ha estrenat i per això la cinta ja es pot considerar tot un èxit. És molt destacable que entre els cinc films de més èxit hi hagin entrat dues produccions com No habrá paz para los malvados i El árbol de la vida. La primera ha estat una de les pel·lícules més apreciades per crítica i públic, mentre que la segona va generar força discussió. No habrá paz es va estrenar amb uns bons 760.000€ després d’una gran acollida al Festival de Sant Sebastià i durant les següents setmanes ha tingut un ritme amb poques

decine 24 ¦ novembre 2011

caigudes que li ha permès multiplicar ja per quatre la xifra, i amb opcions a més. Ja és per a molts una de les favorites pels Goya. El árbol per la seva banda ha tingut un ritme amb caigudes més agudes a conseqüència d’un boca-orella més irregular. No és un film per a tots els públics, però Tripictures ha sortit molt victoriosa amb un total acumulat de 3,16 milions d’euros. La comèdia i l’amor han estat molt presents en aquest període entre setembre i octubre amb quatre estrenes fortes en aquesta línia. La que més ha estat Con derecho a roce, que la primera setmana va recaptar 1,39M€, però la competència i uns comentaris regulars l’han enfonsat ràpidament fins a un total de 3,55M€. És una bona dada final per un film d’aquestes dimensions. Les altres tres pel·lícules han estat Larry Crowne, Crazy Stupid Love i One Day, totes estrenades amb una setmana de diferència una de l’altra. Cap d’elles ha fet una gran xifra. Larry Crowne es va

estrenar amb 530.000€ a unes espectaculars 317 sales per arribar a un total de 1,35M€. La segona va sortir més mesurada amb 204 cinemes per una recaptació inicial de 511.000€, mentre que la tercera no va enganxar gens amb uns pobres 295.000€ a 175 sales. Decepció és la que ha deixat el film d’acció i aventures Los tres mosqueteros. Producció molt costosa i enorme, que Aurum va estrenar amb molta visibilitat però per un inici de només 1,09M€ a més de 600 sales. Poca emoció per un film que en part estava molt comentat però que finalment no va interessar. En tres setmanes només arriba als 2,77M€. Un tipus de cinema que ha estat molt animat en aquest període ha estat el més minoritari o amb una presència en sales reduïda (menys de 100 sales). Després d’un mal període per a aquest cinema, la gent ha tornat a omplir les sales urbanes amb aquest cinema de marcat prestigi entre la crítica. La primera va ser Somewhere de Sofia Coppola estrenada per Vértigo després de molt de temps esperant la seva arribada a les sales. Amb una bona presència mediàtica, la pel·lícula va recaptar 138.740€ el primer cap de setmana i va reduir poc les xifres en les següents setmanes fins arribar a un total de 410.300€. Pina, el documental artístic de Wim Wenders rodat en 3D, es va estrenar amb uns decents 52.300€ a 29 cinemes. No va arrasar però la segona setmana la xifra va augmentar la recaptació en un 25%. Golem va estrenar la molt prestigiosa Nader y Simir, una separación, guanyadora de l’Ós d’Or a Berlín i els dos premis d’interpretació per a la parella protagonista. La quarta gran estrena d’aquest període ha estat Another Year, comèdia britànica de Mike Leigh que també arribava de la mà de Vértigo i amb un important retard, però sense ser un impediment per trobar l’èxit. La cinta va recaptar 110.000€ a 45 sales, presentant la tercera millor mitjana per sala del seu cap de setmana.

El nou Mr. Bean, Johnny English, rei de les taquilles

Con derecho a roce, una comèdia d’èxit

El cinema català es marca un bon mes El cinema estatal ha estat molt potent aquest mes. La presència de No habrá paz para los malvados ha estat clau, però a aquest s’han d’afegir els llançaments d’Intruders i Mientras duermes. La primera es va estrenar amb 1,11M€ de la mà d’Universal i Antena 3. Producció molt vistosa, la xifra no ha estat enormement espectacular, però sí una de les més intenses de l’any per al cinema espanyol. La cosa és que el film no va agradar i a la segona setmana es va enfonsar un depriment 58% per arribar a un total de només 2,18M€. Molt millor sembla a primera vista la xifra de Mientras duermes tot i ser inferior. Recapta al seu inici 827.000€ a 285 cinemes, estrenada i produïda per Filmax. És un producte menys costós que Intruders i amb uns comentaris i crítiques excel·lents, suficient com per pensar que arribarà més lluny i serà rentable. Les altres dues estrenes fortes del mes han estat un desastre: El Capitán Trueno i El sueño de Ivan no han interessat gens. La primera es va estrenar amb 338.000€ a 274 cinemes i la segona amb 255.000€ a 203. La quota de pantalla del cinema produït a Espanya ha estat del 28%, una xifra molt potent, equivalent a 9,6 milions d’euros o 1,45M d’entrades venudes. Menció a part toca fer del Festival de Sitges, on no només s’ha fet gala de molt cinema produït a Catalunya (Eva, Mientras duermes,

Emergo, El monje, etc.) sinó que la venda d’entrades ha crescut un 5% respecte la passada edició, arribant als 65.000 espectadors segons informava la prestigiosa revista Variety.

No habrá paz para los malvados segueix la seva bona carrera decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

HARRY POTTER I LES RELÍQUIES DE LA MORT II

CINEMA EN CATALÀ

DVD's

CARS 2

TÍTOL ORIGINAL ¦ HARRY POTTER AND THE DEATHLY HALLOWS II DIRECCIÓ ¦ DAVID YATES GÈNERE ¦ FANTÀSTIC DIRECCIÓ ¦ JOHN LASSETER, BRAD LEWIS

PRODUCCIÓ ¦ WARNER BROS PICTURES, HEYDAY FILMS

GÈNERE ¦ ANIMACIÓ

REPARTIMENT ¦ DANIEL RADCLIFFE, EMMA WATSON, RUPERT GRINT, RALPH FIENNES, HELENA BONHAM CARTER

PRODUCCIÓ ¦ PIXAR ANIMATION STUDIOS, WALT DISNEY PICTURES Raig McQueen i el seu amic la grua Mate viatgen a l’estranger per participar en el primer Campionat Mundial, en el que es decidirà quin cotxe és el més ràpid del planeta. Tots dos viuen un viatge trepidant fins a Porto Costa. Mate haurà de convertir-se en un espia secret i McQueen s’haurà de veure la cara amb els millors cotxes del món.

SCREAM 4

El final de la saga ja està aquí. Harry i els seus dos companys inseparables, Hermione i Ron, hauran de recuperar l’espasa de Gryﬃndor. Voldemort està a punt de fer-se amb el control de l’escola de màgia i aconseguir el seu gran objectiu ¦ matar en Harry. La batalla final ja ha arribat.

EL AMOR Y OTRAS COSAS IMPOSIBLES TÍTOL ORIGINAL ¦ THE OTHER WOMAN

DIRECCIÓ ¦ WES CRAVEN

DIRECCIÓ ¦ DON ROOS

GÈNERE ¦ TERROR

GÈNERE ¦ DRAMA

PRODUCCIÓ ¦ DIMENSION FILMS

PRODUCCIÓ ¦ CAPITOL FLMS

REPARTIMENT ¦ NEVE CAMPBELL, COURTNEY COX, DAVID ARQUETTE, EMMA ROBERTS

REPARTIMENT ¦ NATALIE PORTMAN, LISA KUDROW, SCOTT COHEN, CHARLIE TAHAN.

Sidney, autora d’un llibre d’autoajuda, torna a casa en l’última etapa de la promoció de la seva obra. Allà torna a trobar-se amb tots els seus antics coneguts. Però amb l’arribada de l’escriptora torna a aparèixer la Cara de fantasma, posant en perill a tot el poble de nou.

Emilia, una llicenciada en Dret, s’acaba de casar amb Jack, un important advocat de Nova York que va ser el seu cap. Emilia mai no aconseguirà la felicitat, ja que haurà de fer front a la inesperada mort de la seva filla. A tot això cal sumar les infidelitats de Jack i les intromissions geloses de l’ex dona del seu marit.

TRANSFORMERS: EL LADO OSCURO DE LA LUNA

GANTZ: PERFECT ANSWER

TÍTOL ORIGINAL ¦ TRANSFORMERS ¦ DARK OF THE MOON

DIRECCIÓ ¦ SHINSUKE SATO

DIRECCIÓ ¦ MICHAEL BAY

GÈNERE ¦ CIÈNCIA-FICCIÓ

GÈNERE ¦ CIÈNCIA-FICCIÓ PRODUCCIÓ ¦ DREAMWORKS PICTURES

PRODUCCIÓ ¦ CHUBU-NIPPON BROADCASTING COMPANY, FUKUOKA BROADCASTING SYSTEM, GANTZ FILMS PARTNERS

REPARTIMENT ¦ SHIA LABEOUF, ROSIE HUNTINGTON-WHITELEY, KEN MALKOVICH, JOHN TURTURRO

REPARTIMENT ¦ KAZUNARI NINOMIYA, KEN¡ICHI MATSUYAMA, YURICO YOSHITAKA.

MONES COM LA BECKY

CINEMA EN CATALÀ

Els autobots Bumblebee tornen a l’acció enfrontant-se amb els Decepticons, que estan disposats a venjar-se de la derrota que van patir el 2009 a Transformers 2 ¦ La venganza de los caídos. En aquesta nova entrega tots dos bàndols s’involucren en la perillosa carrera espacial entre EUA i Rússia.

El detectiu Shigeta investiga unes misterioses desaparicions, a més de perseguir una estranya secta que busca el “petit orbe negre”. A la vegada, Kei continua la seva aventura assassinant aliens per tal d’aconseguir la puntuació màxima dins del macabre joc en el que participa. Però Gantz comença a actuar de manera estranya.

NOWHERE BOY

DIRECCIÓ ¦ SAM TAYLOR WOOD DIRECCIÓ ¦ JOAQUIM JORDÀ, NÚRIA VILLAZÁN GÈNERE ¦ DOCUMENTAL PRODUCCIÓ ¦ ELS QUATRE GATS DATA ¦ 16 DE NOVEMBRE DE 2011 Reedició del documental de Joaquim Jordà. Fa prop de setanta anys, un neuròleg portuguès, Egas Moniz, assistí a un congrés de psicologia a Londres. Allà un biòleg americà va presentar una encantadora ximpanzé anomenada Becky i es va projectar una pel·lícula on l’animal apareixia en una conducta totalment bèstia i agressiva.

decine 24 ¦ novembre 2011

GÈNERE ¦ DRAMA BIOGRÀFIC PRODUCCIÓ ¦ AVER MEDIA, ECOSSE FILMS, FILM4, LIPSYNC PRODUCTIONS, NORTH WEST VISION, UK FILM COUNCIL REPARTIMENT ¦ AARON JOHNSON, KRISTIN SCOTT THOMAS, THOMAS BRODIE-SANGSTER, SAM BELL Film biogràfic que va des de la infància i adolescència de John Lennon fins la formació dels Beatles. Liverpool 1955 ¦ John és un noi de quinze anys, intel·ligent i rebel, amb una família conflictiva, sense pare. Mimi, la seva severa tieta, l’havia criat, però aviat entra en escena Julia,la seva mare, una dona plena de vitalitat. John decideix refugiar-se al món del rock.

EL ÁRBOL

UNA DULCE MENTIRA

TÍTOL ORIGINAL ¦ L’ARBRE DIRECCIÓ ¦ JULIE BERTUCELLI

TÍTOL ORIGINAL ¦ DE VRAIS MENSONGES

GÈNERE ¦ DRAMA

DIRECCIÓ ¦ PIERRE SALVADORI

PRODUCCIÓ ¦ TAYLOR MEDIA, LES FILMS DU POISSON, GOALPOST PICTURES, BACKUP FILMS, DORJE FILM

GÈNERE ¦ COMÈDIA ROMÀNTICA

REPARTIMENT ¦ CHARLOTTE GAINSBOURG, MARTON CSOKAS, CHRISTIAN BYERS, ARTHUR DIGNAM.

REPARTIMENT ¦ AUDREY TAUTOU, NATHALIE BAYE, STÉPHANIE LAGARDE, DANIEL DUVAL

Després de la inesperada mort del seu marit, Dawn s’ha de fer càrrec tota sola dels seus quatre fills. Simone, l’única nena, té vuit anys i sembla ser la que més troba a faltar al seu pare. A més, la petita està convençuda de que el seu pare ha tornat en forma d’arbre per tenir cura de la seva família.

CUENTO DE NAVIDAD

PRODUCCIÓ ¦ LES FILMS PELLÉAS

Emilie rep una carta d’amor anònima. Pensa en llençar-la a la brossa però aquesta es pot convertir en la solució per ajudar la seva mare, ja que no supera la soledat que pateix des que el seu marit la va abandonar. Li envia a la seva mare i a partir d’aquí comencen tota una sèrie de malentesos i equívocs que els acaben superant a tots.

CARLOS

TÍTOL ORIGINAL ¦ DISNEY’S A CHRISTMAS CAROL DIRECCIÓ ¦ ROBERT ZEMECKIS

DIRECCIÓ ¦ OLIVIER ASSAYAS

GÈNERE ¦ ANIMACIÓ

GÈNERE ¦ THRILLER

PRODUCCIÓ ¦ WALT DISNEY PICTURES, IMAGEMOVERS

PRODUCCIÓ ¦ FILMS EN STOCK, EGOLI TOSSEL FILM

REPARTIMENT ¦ JIM CARREY, GARY OLDMAN, COLIN FIRTH, ROBIN WRIGHT PENN

REPARTIMENT ¦ ÉDGAR RAMÍREZ, FADI ABI SAMRA, AHMAD KAABOUR, CHRISTOPH BACH, JUANA ACOSTA

Ebenezer Scrooge comença les vacances de Nadal amb la seva habitual actitud de menyspreu amb el seu subordinat i el seu nebot. Tot canvia quan els esperits del Nadal el transporten a un viatge fantàstic que li fa veure que el rancor i l’odi no el porten enlloc i que ha d’obrir el seu cor i sentiments als altres. Adaptació del clàssic de Dickens.

RIO

Ilich Ramírez Sánchez, àlies Carlos, és un personatge clau dins la història del terrorisme internacional dels anys 70 i 80. Un mercenari que treballava pels serveis secrets d’alguna potència d’Orient Mitjà. A més, va formar a l’altra banda del Teló d’Acer una organització que estigué activa els últims anys de la Guerra Freda.

BETTY ANNE WATERS

DIRECCIÓ ¦ TONY GOLDWYN GÈNERE ¦ DRAMA BIOGRÀFIC DIRECCIÓ ¦ CARLOS SALDANHA GÈNERE ¦ ANIMACIÓ PRODUCCIÓ ¦ BLUE SKY STUDIOS, TWENTIETH CENTURY FOX ANIMATION A la selva tropical de la gran ciutat de Rio de Janeiro té lloc la festa més important de l’any pels brasilers: el Carnaval. Un guacamai que no sap volar i una guacamaia d’esperit lliure emprenen una aventura per tal de buscar la llibertat, acompanyats per excèntrics amics dels qui aprendran el que és l’amistat, l’amor i el coratge.

MAMMUTH

PRODUCCIÓ ¦ FOX SEARCHLIGHT PICTURES, OMEGA ENTERTAINMENT, LONGFELLOW, OCEANA MEDIA FINANCE, PRESCIENCE REPARTIMENT ¦ HILARY SWANK, SAM ROCKWELL, JULIETTE LEWIS, PETER GALLAGUER Betty Anne va ser un model a seguir de perseverança i entrega. Quan treballava com a cambrera amb 28 anys, divorciada i amb dos fills, el seu germà va ser condemnat a cadena perpètua per un crim que no havia comès. Betty Anne es va treure la carrera de Dret en un temps rècord i es va convertir en la seva representant legal.

LA VÍCTIMA PERFECTA

TÍTOL ORIGINAL ¦ THE RESIDENT DIRECCIÓ ¦ BENOIT DELÉPINE, GUSTAVE DE KERVERN

DIRECCIÓ ¦ ANTII JOKINEN

GÈNERE ¦ ROAD MOVIE

GÈNERE ¦ THRILLER

PRODUCCIÓ ¦ ARTE, GMT PRODUCTIONS

PRODUCCIÓ ¦ HAMMER FILM PRODUCTIONS

REPARTIMENT ¦ GÉRARD DEPARDIEU, YOLANDE MOREAU, BENOÎT POELVOORDE

REPARTIMENT ¦ HILARY SWANK, JEFFREY DEAN MORGAN, CHRISTOPHER LEE

Mammuth treballa en un escorxador. És grassonet i tímid i té seixanta anys. Per celebrar la seva jubilació, els seus companys organitzen una festa. El problema esdevé quan, per cobrar la pensió, ha de demostrar tota la seva vida laboral i no té la documentació que li demanen per sol·licitar-la.

Juliet és una jove metgessa que, després de separar-se del seu marit, s’instal·la en un còmode apartament de Brooklyn, Nova York. Però aviat descobrirà que no es troba sola a casa seva, i que és víctima d’un boig que l’assetja. Situacions inquietants, sorolls estranys i una Hilary Swank que viurà un autèntic malson.

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Dossier

DICCIONARIO DEL CINE IBEROAMERICANO La radiografia més completa del setè art a ambdues ribes de l’atlàntic La Societat d’Autors presenta aquesta obra de consulta que analitza en profunditat tot el que fa referència a la cinematografia espanyola, portuguesa i iberoamericana des dels seus inicis El dimarts 15 de novembre, a les 12’30h, la seu del Grup SGAE a Catalunya acollirà la presentació del Diccionario del Cine Iberoamericano, una extensa recopilació de les persones que han forjat la història del cinema a l’Estat espanyol, Portugal i els països iberoamericans. El diccionari està format per veus biogràfiques sobre actors, guionistes, muntadors, directors i productors, entre altres figures, i també generals (arquitectura de sales, cinema i publicitat, cinema i literatura, o crítica i cinema) que, juntament amb una completa filmografia, donen

forma a aquesta obra de consulta obligada per als estudiosos d’una realitat a la qual pertanyen 22 països i que neix auspiciada per la Societat General d’Autors i Editors (SGAE), amb l’ajut de diverses entitats. El Diccionario del Cine Iberoamericano. España, Portugal y América, és el fruit de deu anys d’investigació i documentació, una completa radiografia de la història del setè art a ambdues ribes de l’Atlàntic i dels qui van contribuir a crear-la. L’obra està composta per unes 16.000 entrades, repartides en vuit toms de veus biogràfiques i temàtiques, i dos toms de pellícules espanyoles, portugueses i americanes. Al llarg de més de 8.500 pàgines, el diccionari recull la totalitat dels directors que han realitzat, com a mínim, un llargmetratge o un episodi integrat dins d’un llargmetratge. Els dos toms dedicats a les pel·lícules inclouen una selecció antològica de prop de mil títols espanyols, portuguesos i iberoamericans.

El treball de més de 400 professionals 16.000 entrades, repartides en vuit toms de veus biogràfiques i temàtiques i dos de pel·lícules, la converteixen en la publicació més completa que s’ha editat fins ara en aquest gènere El resultat final ha estat possible gràcies a l’esforç i la dedicació de més de 400 col·laboradors (historiadors, analistes, crítics...) de diferents països. Una tasca que va començar el setembre de 2002, sota la direcció editorial d’Emilio Casares Rodicio, director de l’Institut Complutense de Ciències Musicals (ICCMU). Casares ha comptat amb la inestimable aportació de Carlos F. Heredero, historiador, crític i guionista, i Eduardo Rodríguez Merchán, catedràtic i professor de les disciplines de comunicació i informació audiovisual de la Universitat Complutense de Madrid, com a directors d’Espanya; de Joâo Bénard da Costa, director de la Cinemateca Portuguesa-Museu do Cinema, com

decine 24 ¦ novembre 2011

a director de Portugal; i d’Iván Giroud, director de l’Institut Buñuel i fins a l’any 2010 director del Festival Internacional de Cinema Llatinoamericà, director d’Amèrica. La sotsdirecció espanyola ha anat a càrrec de José Enrique Monterde. El projecte compta amb la col·laboració extraordinària de la Casa del Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l’Havana, des d’on s’ha coordinat tota la labor per a Amèrica; de la Cinemateca de Cuba; de la Cinemateca Portuguesa-Museu do Cinema, i de l’Institut de Cinematografia i Arts Audiovisuals i de la Filmoteca Espanyola, que han fet una aportació decisiva en el camp de la documentació i la illustració gràfica. També s’ha de reconèixer la col·laboració de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya, que ha posat a disposició del diccionari l’arxiu del Sindicat Nacional de l’Espectacle dipositat a la seva seu, així com el paper que han exercit les diverses institucions iberoamericanes que han acollit el projecte.

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Actualitat

Ampliació del Cicle de Cinema Infantil en Català

José Luis Guerín i Jonas Mekas al CCCB

Guerín, un dels protagonistes de la mostra

Arthur i la guerra dels móns, al cicle infantil El Departament de Cultura ha decidit ampliar en la 15a edició del Cicle de Cinema Infantil en Català l’oferta al mercat i potenciar l’hàbit de consumir productes cinematogràfics en català ja des de ben petits, amb una política de preus baixos i una oferta de qualitat que arriba a tot el territori. El cicle, que té lloc des del 15 d’octubre i fins al desembre, serà acollit per un total de 27 localitats catalanes i els més menuts podran gaudir de films com Els barrufets, Arthur i la guerra dels móns, Un gat a París, Harry Potter i les relíquies de la mort o Doraemon i les mil i una aventures.

Catalans a la Fira del Llibre de Frankfurt

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona exposa fins al febrer de 2012 “Totes les cartes”, una recopilació de correspondències fílmiques que suposa un nou format experimental de comunicació entre directors que es troben lluny geogràficament. Alguns dels cineastes que hi ha participat són José Luis Guerín, Isaki Lacuesta, Albert Serra, Víctor Erice, Abbas Kiarostami, Jonas Mekas, Jaime Rosales, etc. Segons el comissari de l’exposició, Jordi Balló, aquestes “cartes” suposen un espai de reflexió sobre el cinema i una mena de manifest cinematogràfic, afirmant que la presentació simultània i juxtaposada de les correspondències fílmiques en un mateix espai expositiu crea un entorn de diàleg i d’intimitat reflexiva.

Ramon Colom, nou president de PROA

Aquest octubre ha tingut lloc una trobada entre productors de cinema i del sector de l’edició alemanys i catalans dins del marc del Frankfurt StoryDrive de la Fira del Llibre de Frankfurt 2011 (un mercat per a negocis cross-media, d’intercanvi de formats de determinats continguts) gràcies a la coordinació del Departament de Cultura i l’Institut Català de les Indústries Culturals. L’objectiu de la trobada ha estat facilitar l’accés dels professionals del sector audiovisual català a possibles partners de cinema i de televisió per a coproduccions. També ha suposat una nova porta de comunicació amb productors internacionals de continguts editorials per a possibles adaptacions a altres formats. La presidència de PROA és rotativa

El CineEurope tindrà lloc a Barcelona Més de 2.000 representants de la indústria de la distribució i l’exhibició cinematogràfica d’arreu del món assistiran a aquesta convenció anual el proper juny de 2012 al Centre de Convencions Internacionals de Barcelona. Aquest nou acord entre el Departament de Cultura, l’Ajuntament i la Unió Internacional de Cinemes suposa donar un pas més en la importància del cinema fet a Catalunya dins del marc europeu i internacional, situant la capital catalana com un dels referents de la indústria del cinema. En les tres properes edicions, els estudis de Hollywood presentaran a Barcelona les seves estrenes de la temporada i, paral·lelament, les empreses mostraran els seus serveis i productes relacionats amb l’exhibició. En els darrers catorze anys el CineEurope havia estat celebrat a Amsterdam.

decine 24 ¦ novembre 2011

El professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna i presentador del programa “Milennium” del Canal 33 Ramon Colom, ha estat nomenat president de PROA (Productors Audiovisuals Federats) en representació de l’associació de productors catalans Barcelona Audiovisual. La presidència de PROA s’exerceix de forma rotativa entre els seus membres durant mig any. L’entitat està composada, a més, per PAC, Productors Audiovisuals de Catalunya, l’Associació de Productors Independents de Catalunya (APIC) i ANIMATS. A més, aviat els productors catalans tornaran a formar part de la Federació d’Associacions de Productors Audiovisuals Espanyols (FAPAE) d’on van escindir-se fa tres anys, però aquesta reincorporació tindrà lloc un cop FAPAE canviï els seus estatuts i es transformi en una confederació.

Iniciació al món del 3D

Visión i Cameo) un seminari sobre “Internet i Europa: reptes i oportunitats per al nostre cinema” dirigit a productors, cineastes i distribuïdores per parlar sobre l’actual nou panorama d’exhibició audiovisual a través de la xarxa. I és que Netflix, la major web de distribució americana de cinema per internet s’instal·larà a Espanya el proper gener establint de manera definitiva un nou patró de consum online i de pagament que a través de Filmin a Catalunya i Filmotech a Espanya s’intenta implantar.

Aita continua la seva carrera d’èxit

El 3D de Viatge màgic a l’Àfrica El Club de Recursos Audiovisuals i el Centre d’Investigació i Distribució Audiovisual de Granollers organitzen unes jornades d’iniciació al món del 3D per a professionals del sector, amb sessions dedicades a donar les claus sobre com crear un projecte 3D per TV, corporatiu, esdeveniments, etc. Suposa un espai d’intercanvi d’experiències amb professionals del sector com Josep Maria Aragonès, director d’Apuntolapospo, Jordi Bransuela, director de fotografia i estereoscopista, Jordi Llompart, propietari d’Òrbita Max, etc. Les properes dates seran el 10 de novembre (“Com fer un projecte en 3D”) i el 15 de desembre (“Exhibició i showcase 3D”).

El llargmetratge de José María de Orbe Aita, produït pel català Lluís Miñarro a través d’Eddie Saeta, ha rebut el Premi de la Premsa i el Premi Especial del Jurat al festival de La Roche Sur-Yon de França. Aquests premis s’afegeixen al de millor fotografia a Sant Sebastià 2010 i millor pel·lícula a Mèxic (2011), entre d’altres. Properament, la pel·lícula serà exhibida dins del circuit de museus de Nova York.

Neix Catalan! Films eMagazine

Catalan! films emagazine

autumn 2011 issue 1

'Polseres vermelles' a tot Espanya

internatiOnal FantasY Cinema meets in CatalOnia

sitGes Film FestiVal La sèrie amplia fronteres Després d’uns mesos de negociacions, Televisió de Catalunya ha venut els drets d’antena de la sèrie d’èxit d’Albert Espinosa Polseres vermelles al Grup Antena 3 i serà emesa en algun dels canals Nova o Neox, en la seva versió doblada al castellà. La producció de Filmax i TV3 està també en negociacions amb televisions amb la cadena nord-americana ABC.

El nou cinema en 'streaming' Catalan Films, com a agència de promoció internacional del cinema català, organitzà dins de la programació d’activitats del Festival de Sitges 2011 conjuntament amb la plataforma Filmin (web que serveix cinema en streaming fundat per les distribuïdores i productores Alta Films, El Deseo, Golem, Tornasol, Vértigo Films, Wanda

Catalan premieres FOrtHCOminG releases news HiGHtliGHts L’àrea de promoció internacional de l’ Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) ha publicat conjuntament amb Utopia Global, empresa editora de Decine, el primer número de la nova revista Catalan! Films eMagazine, dedicada a la internacionalització del cinema català. Es tracta d’una revista gratuïta editada en català, castellà i anglès i que té periodicitat quadrimestral. Per llegir-la, cal adreçar-se al web catalanarts.cat o al portal de revistes digitals Issuu. Entre els continguts d’aquesta nova publicació s’hi poden trobar les novetats del sector, les estrenes, els projectes, tot tipus de comentaris i notícies sobre els festivals, entrevistes amb professionals destacats i també informació general sobre el cinema i la televisió catalanes. La revista neix poc després de l’aparició de Catalan! Music eMagazine, la seva equivalent sobre música en català.

decine 24 ¦ NOVEMBRE 2011

Actualitat

Museu del Cinema de Girona

clàssics, denúncia social i spielberg La programació d’aquest mes al Museu del Cinema de Girona s’inicia el 3 de novembre amb la projecció d’El Documental del Mes: El perdó, de Ventura Durall (Catalunya, 2009), un relat que narra la història d’Andrés Rabadán, un home que després de fer descarrilar tres trens i matar el seu pare és declarat esquizofrènic i internat en un pavelló psiquiàtric. Aquesta activitat comptarà amb la presentació i posterior debat de la mà del director. En l’apartat “Parlem de Cinema?” el segon dĳous del mes es debatrà al voltant del film d’Steven Spielberg El diablo sobre ruedas (EEUU, 1971). El dia 17 de novembre Ramon Girona, crític de cinema, presentarà la pel·lícula Lover Come Back de Delbert Mann (EEUU, 1961) amb Rock Hudson, Doris Day i Tony Randall. Una comèdia ambientada en el món empresarial de publicitat de principis dels anys

decine 24 ¦ novembre 2011

seixanta que va estar nominada als premis Oscar al millor guió. Per al 24 de novembre el Consorci per a la Normalització Lingüística, el Museu del Cinema i el Festival Filmets de Badalona han organitzat la projecció dels millors curts d’aquest festival de referència dins del nostre país. Es presentaran títols procedents de Bèlgica, Nova Zelanda, Itàlia, Estats Units, Espanya o França. I, finalment, a la secció de “Cinema i Solidaritat” es projectarà Blood in the Mobile de Frank Piasecki Poulsen, una coproducció entre Dinamarca i Alemanya que pretén denunciar com la fabricació de telèfons mòbils finança la guerra del Congo. L’acte està organitzat per la Xarxa d’Entitats de la República Democràtica del Congo, composat per Justícia i Pau, La Bretxa, Lliga de Drets dels Pobles i Farma Mundi, entre altres.

CULTURA I COMUNICACIÓ

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 89 utopia@utopiaglobal.com • www.utopiaglobal.com