Decine 12

LOS OJOS DE JULIA El terror fet a casa

SITGES 2010 La festa anual del cinema fantàstic BURIED L’últim fenomen mundial

PA NEGRE Una estrena molt literària BICICLETA, CULLERA POMA La lluita de Maragall segons Carles Bosch

[VIR∏EINA] CENTRE DE LA IMATGE 06.07–10.10

ANTIFOT OPERIOD ISME VISITES COMENTADES 06 D’OCTUBRE

A LES 18 H

A càrrec d’Andrés Hispano Realitzador audiovisual i comissari independent

PROJECCIONS 06 D’OCTUBRE El sueño de Malika, 2005 Clemente Bernad Durada: 19 min Episode I, 2004 Renzo Martens Subtítols en anglès Durada: 45 min

A LES 20 H

DIÀLEG 7 D’OCTUBRE

A LES 18 H

Conversa amb Susan Meiselas (fotoperiodista) conduïda per Joan Fontcuberta (fotògraf) Diàleg en anglès

La Rambla, 99 08002 Barcelona 93 316 10 00 De dimarts a diumenge, de 12 a 20 h.

Accés gratuït. Aforament limitat

••••

SUMari EDITORIAL 05 Un any DeCine

EL CAFÈ 34 Ivana Miño

LA IMATGE 06 Buried

DOCUMENTAL 36 Bicicleta, cullera, poma segons Carles Bosch. Memòries d’un oblit

PORTADA 08 Los ojos de Julia, un viatge a la foscor 10 Entrevista a Guillem Morales 14 Entrevista a Belén Rueda ESTRENA 16 Pa negre 19 Herois 20 Di Di Holywood, La tropa de trapo 21 Buried PERFIL 24 Agustí Villaronga FESTIVAL 26 Sitges Film Festival, la nostra cita amb el cinema internacional 28 Entrevista a Àngel Sala, 30 Fims catalans de classe A

28

RODATGE 40 Dictat, Lo mejor de Eva, Volar, Implosion, No tengas miedo CRÍTICA 44 Herois 45 Pa negre 46 Los ojos de Julia LA CASA DEL CINE 47 Abel, El Americano, Chloe TAQUILLA 54 Un setembre amb molt cinema familiar ACTUALITAT 56 Novetats en DVD 58 Notícies breus

34

36

jordi@utopiaglobal.com

Editorial

DIRECTORA Alba Laguna

alba@utopiaglobal.com

REDACCIÓ Anna Petrus

anna@duesgotes.com

COL·LABORADORS Tonio L. Alarcón Pau Brunet Conxita Casanovas Anna Corberó Josep G. Guixà M. Martí Freixas Salvador Moré Aina Serra Francesc Vilallonga CONSELL ASSESSOR Xavier Atance Antoni Badimon Marta Baldó Santi Lapeira Xavier Parache Pío Vernis CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA Maria Gasol FOTOGRAFIA Marta Puig

alyonashop@gmail.com

ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS Cristina Feixas cristina@utopiaglobal.com

PUBLICITAT I PRODUCCIÓ Pere Ribalta pere@utopiaglobal.com

IMPRESSIÓ Comgrafic S.A. DISTRIBUCIÓ S.A. Distribuidora de Ediciones.

EDITA: Utopia Global

Rambla de Catalunya 35, ppal 2a 08007 Barcelona utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

Decine s’edita amb la col·laboració del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya Dipòsit legal: B-39155-2009

UN ANY DECINE Jordi Roigé, editor Ens agradaria que la revista DeCine s’encomanés de la progressió que està tenint el nostre cinema. Belén Rueda, sota les ordres de Guilllem Morales, protagonitza la portada del nostre primer aniversari. Com ara fa un any, quan Balagueró i Plaza inauguraven Sitges i la història de la nostra publicació.

DeCine compleix amb modèstia, rigor, perseverança i ambició el seu full de ruta: informar i potenciar el cinema participat i fet per catalans. La realitat ens diu que l’objectiu val molt la pena. Donar visibilitat, aglutinar un col·lectiu, ajuda a crear marca i enfortir l’autoestima.

Per tant, cal agrair i felicitar l’equip dirigit per Alba Laguna, amb tots els nostres col·laboradors, que amb 12 números ja ha creat una estètica i un estil propi, que s’emmotlla mica en mica en les expectatives i gustos d’un públic que no ha parat de créixer en nombre i fidelització. Una especial mirada als lectors joves, que es troben molt a gust amb la línia editorial de DeCine i, que al cap i a la fi, ha d’assegurar la pervivència del nostre audiovisual.

I evidentment, des d’Utopia Global volem agrair molt la confiança i el suport del nostre consell assessor, format per professionals de gran prestigi, i de les institucions públiques i les productores que han donat suport des del primer dia a DeCine.

Catalans al món Setembre i octubre, ja ho sabem, són uns mesos de forta projecció per a les nostres produccions. El premi especial del jurat del festival de Sant Sebastià per Elisa K i l’excel·lent acollida de Pa negre i Bicicleta, cullera, poma, en són la mostra més clara.

Felicitar el fotògraf de Buried, Eduard Grau, un dels professionals més celebrats d’aquesta cinta inquietant i envoltada d’expectativa.

I atenció també, a les dues produccions amb participació catalana cridades a la cursa dels Òscar.

Tot això, al número del primer aniversari de DeCine.

••••

EDITOR Jordi Roigé

La imatge ¦ 6

Buried “Vaig tenir la sort de comptar amb Eduard Grau com a director de fotografia. Va creure en el projecte tant com jo i es va convertir en el meu còmplice. El truc consistia en no deixar que el taüt ens limités a l’hora de fer els moviments de càmera, és a dir, vam renunciar als nostres propis límits mentals.”

Rodrigo cortés, director

portada ÂŚ 8

Los ojos de Julia un viatge a la foscor

BelĂŠn Rueda protagonitza aquest thriller que inaugura el Festival de Sitges

La pel·lícula que inaugura l’edició d’enguany del Festival de Sitges planteja l’angoixant lluita d’una dona, la Julia, per resoldre la mort de la seva germana bessona cega, mentre ella mateixa perd gradualment la vista afectada per la mateixa malaltia genètica. El director català Guillem Morales i part de l’equip responsable de l’èxit d’El orfanato (el tàndem format per la productora Rodar y Rodar i Guillermo del Toro), han confiat una vegada més en Belén Rueda per a un thriller claustrofòbic on l’espectador descobreix la veritat al mateix temps que la seva protagonista. Es tracta d’una història de superació personal de les pors més íntimes, que va gaudir d’una excel·lent rebuda al passat Festival de Toronto, i que aquest mes arriba a les nostres pantalles.

Alba Laguna La Julia rep la notícia de la inesperada mort de la seva germana, la Sara. Tot apunta a un suïcidi, però la Julia és incapaç d’acceptar aquesta versió i inicia una investigació personal, a partir de les circumstàncies que envoltaven la vida de la seva germana. L’obsessió de la protagonista la condueixen a creuar-se amb una amenaça misteriosa que ningú més al seu voltant sembla percebre, ni tan sols el seu marit, interpretat per Lluís Homar.

La Julia ha d’enfrontar-se a aquest perill superant, a més, la tràgica adversitat de la pèrdua progressiva de la visió.

Una ambientació decadent, potenciada pels exteriors rodats a Cantonigròs (Osona) i a l’Escola Industrial de Tarragona, i una fotografia estudiada al mil·límetre embolcallen un guió ple de suspens, girs argumentals i tocs de romanticisme. No hi falten secundaris de luxe com Francesc Orella, Pablo Derqui, Boris Ruiz o Clara Segura.

L’actriu interpreta una dona que s’enfronta a un perill invisible

Portada ¦ 10

Guillem Morales

“És una pel·lícula sobre la pèrdua”

El director català Guillem Morales en un moment del rodatge

Com sorgeix el projecte de la pel·lícula?

A partir de la imatge d’una dona amb una bena als ulls, la Julia. En aquell moment, l’únic que sabia era que l’havien operat i que no es podia treure la bena en dues setmanes. Tot ve d’aquesta idea. Intuïa que aquesta dona, encara que hagués estat veient amb els seus ulls tota la vida, en el moment en què portés la bena hi veuria molt més. Treballant aquesta imatge va sortir el guió.

I per què vas escollir el tema de la ceguesa?

Crec que és un tema interessant. Jo per a la meva feina utilitzo els ulls, és a dir, que si em quedés cec ho passaria bastant malament. I més que el tema de la ceguesa, és el tema de la pèrdua. La pèrdua de la visió és també un dol, és perdre alguna cosa, com pots perdre coses materials, immaterials, persones... És un viatge en el qual s’ha d’assumir que el més important és l’actitud,

que has perdut alguna cosa i potser n’has guanyat una altra. La Julia ha d’afrontar un canvi a la seva vida. Hi ha moltes pel·lícules sobre dones cegues, però molt poques sobre personatges que es queden cecs i han d’encarar les seves pors.

De fet l’única que se m’acut és Bailar en la oscuridad, de Lars Von Trier.

Exacte, a mi també. Cinematogràficament és un tema molt interessant perquè dóna peu a parlar de les coses que són visibles i de les que són invisibles.

La teva primera pel·lícula, El habitante incierto, també era un thriller. Tenies clar que volies continuar amb el gènere?

Sí, i continuaré perquè em sembla un gènere meravellós. Crec que una bona història, si l’expliques amb un

thriller, és molt millor perquè dosifiques la informació, crees tensió i pots captar millor l’espectador. A més, és un gènere molt obert perquè pot englobar moltes coses: terror, comèdia, drama, ciència-ficció, denúncia social... És un dels gèneres més lliures que existeixen. És molt interessant visualment i no em fa cap mena de vergonya dedicar-me als thrillers (riu).

A Los ojos de Julia combines el gènere amb una trama romàntica.

Exacte, hi ha una història d’amor.

Creus que aquest element pot ajudar a atraure un públic més divers?

Crec que és una pel·lícula molt femenina, segons he pogut veure agrada molt a les dones. Guillermo del Toro a Toronto, quan parlava de Los ojos de Julia, deia que era un giallo, aquelles pel·lícules italianes que es feien als anys setanta, que van començar amb Mario Bava i van seguir amb Dario Argento, Lucio Fulci, etc. Jo afegiria que és un giallo femení o feminista. En tota gran pel·lícula hi ha una història d’amor i aquí també, per què no. No està fet amb voluntat d’atraure un públic o un altre, però sí que agrada a les dones malgrat tota l’agressivitat de la pel·lícula. En el fons, és una història.

Belén Rueda porta tot el pes de la pel·lícula. Tenies clar de bon principi que fos ella la protagonista?

No, però va sorgir. Normalment quan escric un guió no m’agrada posar cares i pensar en actors perquè després això comporta decepcions si no es compleix. S’ha de ser flexible. Quan la Belén va llegir el guió, va voler quedar amb mi, la vaig conèixer i tot va anar molt bé. I jo encantat. No la coneixia en persona i em vaig enamorar molt d’ella. És una de les grans actrius d’aquest país. Ha estat molt fàcil treballar amb ella.

havien treballat mai junts. Va ser fantàstic.

La pel·lícula té molts punts en comú amb El orfanato.

La mateixa protagonista i els mateixos productors. El gran èxit que va tenir, el vius com una pressió afegida?

Bé, els papers de la paret són diferents (riu). No em treu la son perquè és una pel·lícula completament diferent.

Espero que la gent ho vegi i la pel·lícula es faci un lloc per sí mateixa. En cap moment m’ha passat pel cap que sigui una pressió.

“Guillermo del Toro és molt respectuós amb les decisions que pren el director” Què significa per a tu inaugurar el Festival de Sitges? És una responsabilitat i un somni. M’agrada molt que hagin trobat que la pel·lícula és ideal per inaugurar el Festival. Això també demostra que durant aquests anys, des que vaig fer la primera pel·lícula, he canviat. Hi ha una voluntat meva de fer unes pel·lícules que s’acostin als espectadors, que les gaudeixin. També és el que he vist a Toronto, que Guillermo del Toro, com un professor exigent, em va obligar a quedar-me al passi i vaig poder gaudir completament de les reaccions dels espectadors.

Crec que és una gran història pensada per als especta-

“L’èxit d’El orfanato no em treu la son, perquè és un film completament diferent” Va haver de fer alguna preparació especial per a aquest paper?

Sí, va fer un treball bastant intens. Vam utilitzar quatre ulleres preparades que feien la progressió de la ceguesa, el deteriorament de la visió. Cada vegada eren més fosques, les vaig preparar jo mateix. Això li donava a la Belén una memòria visual del que estava veient en cada moment per incorporar-ho a la seva interpretació. També vam anar a l’ONCE i ens vam informar, no de la ceguesa en sí, sinó dels processos que havia patit gent que s’havia quedat cega. Volíem saber quines eren les seves reaccions al llarg d’aquest camí cap a la foscor.

I com va entrar Lluís Homar al projecte?

Necessitàvem el personatge d’Isaac, la parella de la Belén, un personatge molt protector. Crec que ells dos fan molt bona parella, el Lluís és un gran actor i no

dors. Ha estat molt ben rebuda per part del públic i ara estic tranquil en aquest aspecte.

Com arribes a contactar amb Guillermo del Toro?

Vam tenir una primera reunió a Londres i es va interessar molt pel guió. Després de barallar-nos molt, es va anar involucrant en el projecte perquè l’atrapava molt la història. Ens vam tornar a veure a Los Angeles i ja es va implicar del tot. Llavors, és clar, tenir Guillermo del Toro com a productor et dóna la confiança que cuidarà el projecte des dels seus inicis fins al final. També,

Portada ¦ 12

evidentment, dóna alguns consells, però és molt respectuós amb les decisions que pren el director perquè ell també ho és. Hi ha coses que ell no veia gens clares i han funcionat, i ara m’ho reconeix, em diu: “Tenías razón, cabrón” (riu). M’ho he passat molt bé amb ell.

En quines coses no estàveu d’acord?

A nivell estètic, per exemple. A ell li agrada molt el gòtic i a mi no. Ara està molt content amb el resultat de la pel·lícula. És cert que la pel·lícula es presta a tenir una atmosfera gòtica...

En principi sí, però aquest és el camí fàcil. Jo sempre he pensat que al món on era la Julia ja no hi havia res maco per veure, un món una mica abandonat, decadent. Crec que aquesta estètica li queda molt bé a la pel·lícula, va ser un treball intens amb el director artístic. També m’he basat en premisses estètiques dels videojocs, perquè m’agraden molt. De vegades, m’agraden més que les pel·lícules. Estètica comunista una mica de l’est.

Recordes algun moment especialment complicat del rodatge?

Estava tot molt pensat perquè les escenes quedessin bé. És una pel·lícula tècnicament molt complicada, més del que s’aprecia en un primer visionat. El treball de càmera ha estat difícil però crec que ens n’hem sortit molt bé. No recordo una escena especialment difícil.

Tens algun projecte nou al cap?

Encara és una mica aviat però ja començo a pensar en

El director, amb Lluís Homar i Belén Rueda comentant una escena

dos projectes que vull portar a terme l’any que ve. A partir d’ara em dedicaré a escriure i tant de bo pugui fer la meva primera pel·lícula en anglès, és un repte meu.

Creus que el cinema de gènere és una bona sortida per al cinema català i espanyol?

Crec que té un punt més internacional perquè el cine de gènere, des del meu punt de vista, va a buscar més el públic. Això no vol dir que altres gèneres no ho facin, però per exemple, en les comèdies, el sentit de l’humor canvia molt de país a país, no és tan universal com ho poden ser les pors. Per això la gent l’acull tan bé. El que també passa és que aquí el cinema de gènere està enllaçat amb una “nova” generació de cineastes que hem crescut amb unes influències cinematogràfiques concretes. Als anys 80 vam créixer veient molt gènere, ens ha tocat de ple.

“Crec que el cinema de gènere té un punt més internacional” Quins són els referents que et toquen més de prop?

A mi m’agrada moltíssim el cinema fantàstic, i defenso pel·lícules com Don’t Look Now de Nicolas Roeg.

M’agrada molt el cine britànic de terror, cineastes com Polanski, Cronenberg... Les pel·lícules El increíble hombre menguante o La semilla del diablo són de les meves preferides. M’encanta el cine de principis dels setanta, crec que és una de les èpoques daurades, són pel·lícules molt modernes i molt ben filmades.

portada ¦ 14

Belén Rueda

“La Julia aprèn a veure-hi d’una altra manera”

Rueda i Homar, parella a la ficció

Què et va seduir del guió de Los ojos de Julia?

Em va agradar molt que el personatge va evolucionant d’una manera que al principi de la pel·lícula és impensable. M’atrauen els personatges que tenen un canvi radical a les seves vida i a la seva forma de pensar i actuar. Per un actor sempre és un repte fer dos personatges.

Vaig dir: “Déu meu, bessones!” A més, una de les dues només apareix en dues seqüències i havia de definir el personatge en aquest temps tan curt perquè després tot transcorre al seu voltant.

El personatge de Julia té una gran fortalesa i valentia.

Què hi ha de tu en aquest paper?

Crec que tots, en el nostre interior, tenim una dualitat de caràcters: alegria, tristesa, fortalesa, debilitat... El que passa és que, depenent del nostre entorn i de les decisions que anem prenent, desenvolupem més uns que uns

altres. Si a la vida et passa alguna cosa excepcional i et suposa un canvi de 180 graus, com en el cas de la Julia, veus que ets capaç de treure tota la força. La conclusió que n’he tret és que sempre s’ha de mirar endavant sense oblidar el passat.

Guillem Morales ha comparat el teu personatge amb el de Sigourney Weaver a Alien... És molt graciós quan et comencen a donar referències.

El Guillem em deia: “És una heroïna” i jo li contestava “doncs jo veig que té una vida molt tranquil·la” i el Guillem em contestava que tenia un canvi radical a la seva vida comparable al de Sigourney Weaver a Alien. I vaig anar corrent a veure la “pel·li”! I és cert que els monstres, siguin reals o de la teva imaginació, només pots combatre’ls enfrontant-te a ells. I per fer-ho, has d’aparcar les teves pors.

Tot això amb la gran dificultat de perdre la vista.

El fet de perdre la vista fa que, en un principi, li canviï la vida totalment. Coses tan normals com fer-se un cafè o rentar-se les dents es tornen impossibles perquè no tens memoritzat on és cada cosa. No obstant, supera tot això.

I, en certa manera, conforme va perdent la vista es va tornant més lúcida...

Guillermo del Toro a Toronto va dir que és una dona que perd la vista però aprèn a veure-hi d’una altra manera.

Això defineix molt bé el personatge.

“M’atrauen els personatges que tenen un canvi radical a les seves vides”

No coneixies personalment en Lluís Homar, com ha estat treballar amb ell?

Tot el que m’havien dit d’ell abans es queda curt, ha estat un autèntic plaer. És un actor generós, entusiasta, incansable... Em sembla admirable que, amb tota la trajectòria que té, tinguis la sensació que és el seu primer projecte, per la il·lusió que hi posa i tot el què aporta.

Ara començo el rodatge de la nova pel·lícula de Montxo Armendáriz i repeteixo amb ell.

Amb què et quedaries de Los ojos de Julia?

Aquesta pel·lícula m’ha ensenyat una cosa a nivell físic i emocional: a superar les dificultats. Tant a nivell de rodatge com a nivell del personatge. Recordo quan estava preparant el personatge a l’ONCE, em van proposar posar-me un antifaç i fer un tomb per l’edifici, i em vaig quedar paralitzada, com si s’obrís un abisme sota els meus peus. La pel·lícula parla de la pèrdua i de l’acceptació d’aquesta pèrdua. Tots, en el nostre dia a dia i en les petites coses, fem aquest procés de superació.

Com vas viure aquest rodatge?

Hi ha haver alguns moments difícils, sobretot pel fet de no veure-hi. En el cas del personatge de Sara, amb unes lents que no em deixaven veure absolutament res, i en el de Julia amb les benes als ulls. Recordo quan rodàvem exteriors de nit a Cantonigròs, que començàvem a les set de la tarda i acabàvem a les quatre de la matinada. Un dia eren dos quarts de quatre, jo anava amb camisa de dormir, estava xopa, amb la bena als ulls...

Quan deien “acció” em semblava que les gotes d’aigua eren ganivets, estava congelada perquè estàvem a un o dos graus sota zero.

I com ha estat la feina amb l’equip?

M’han cuidat moltíssim. Rodar y Rodar, Guillermo del Toro, etc., han estat molt pendents de mi. Però a mi a l’hora de rodar m’agrada que les coses siguin el més reals possible i no volia, per exemple, que rodessin uns peus falsos en lloc dels meus perquè no tingués tant fred.

Després d’El orfanato, El mal ajeno i Los ojos de Julia, és obvi que et trobes a gust fent cinema de gènere.

No s’escull un projecte només perquè sigui de gènere, hi ha altres components que són importants. Per exemple, tornar a treballar amb Rodar y Rodar i amb Guillermo del Toro, que dóna molta seguretat. El guió em va encantar i quan vaig conèixer Guillem Morales amb el seu univers especial, em va semblar que seria una pel·lícula diferent. El Guillem tenia alguns objectius que em semblaven un repte, com per exemple, que l’espectador pogués posar-se a la pell de la protagonista i poder sentir les angoixes de quan no hi veus i tens un perill molt a prop. També té una manera molt especial de moure la càmera, jo li dic “Don Travelling” perquè no entenia com podia muntar tants tràvelings.

En aquesta pel·lícula, crec que a més dels personatges de carn i ossos, n’hi ha dos més. Un és la càmera, que, sense adonar-te’n, transmet també emocions, i l’altre és la direcció de fotografia d’Òscar Faura, que li dóna un ambient brutal.

Belén Rueda repeteix protagonisme en un film català després d’El orfanato

Direcció ¦ Guillem Morales Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Rodar y Rodar, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Belén Rueda, Lluís Homar, Francesc Orella, Pablo Derqui, Julia Gutiérrez Caba Estrena ¦ 15 d’octubre

Estrena ¦ 16

Pa negre En els anys durs de la postguerra rural a Catalunya, l’Andreu, un nen que pertany al bàndol dels perdedors, troba un dia al bosc els cadàvers d’un home i el seu fill. Aquest és el punt de partida de Pa negre, l’adaptació que ha fet el mallorquí Agustí Villaronga de la novel·la del mateix títol d’Emili Teixidor. Un film carregat d’emocions i sentiments contradictoris, que ja ha viatjat al Festival de Sant Sebastià amb una gran acollida i el premi a la millor actriu per Nora Navas.

El film retrata durament els anys de la postguerra a Catalunya

L’eix central sobre el que s’articula la pel·lícula Pa Negre és, en paraules del seu director, “la devastació moral que produeix la guerra sobre la població civil”.

Francesc Colomer, el nen protagonista que dóna vida a l’Andreu, viurà el despertar d’una consciència moral enfront un món d’adults alimentat per les mentides.

L’estructura dramàtica que vertebra el relat s’alimenta de l’obra literària d’Emili Teixidor; no només de la novel·la Pa negre sinó de gran part de les seves narracions, ancorades en la postguerra de la seva plana de Vic natal, i entre les que destaquen els contes de Sic transit Gloria Swanson i una altra novel·la: Retrat d’un assassí d’ocells.

El pes interpretatiu recau majoritàriament en els nens protagonistes, Francesc Colomer i Marina Comas i en els actors Roger Casamajor i Nora Navas, però el film es completa amb un repartiment de luxe format per noms com Laia Marull, Eduard Fernández, Sergi López o Mercè Arànega. Per a la productora del film, Isona Passola, “la clau de l’èxit del bon cinema sol ser el temps, i això val molts més diners que la tècnica o les super-stars. Com deia Hitchcock, més val una unça de preparació que deu tones d’improvisació.

El nostre Pa negre s’ha cuit lentament i amb molt d’amor”.

Pa negre exhibeix una perfecta ambientació, fotografia i vestuari. Va ser rodada a diverses localitzacions catalanes com Mataró, Cànoves, Samalús, el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt, El Figaró, Olot, Manlleu, la Colònia Vidal (Puig-reig), Santa Fe del Montseny o Tavertet. El rancor, la covardia,la humiliació, la innocència, la bondat i la maldat vertebren un film que va més enllà dels relats convencionals ambientats en els períodes de la Guerra Civil i la postguerra. El món vist a través de la mirada d’un nen que haurà de deixar de ser-ho abans d’hora.

Direcció ¦ Agustí Villaronga Gènere ¦ Drama rural Producció ¦ Massa d’Or Produccions, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Francesc Colomer, Marina Comas, Nora Navas, Roger Casamajor, Laia Marull, Eduard Fernández, Sergi López, Marina Gatell, Mercè Arànega Estrena ¦ 15 d’octubre

PUBLI TV3

Herois Tots aquells que van créixer als anys vuitanta, tenien una colla d’amics al poble on estiuejaven, anaven tot el dia amunt i avall amb la bici i els agradaven Els Goonies o La història interminable, probablement se sentiran identificats amb aquest film de Pau Freixas, que es va endur el premi del públic al passat Festival de Màlaga. Un dels títols del cinema català més esperats d’aquesta tardor, que arriba als cinemes amb un punt de nostàlgia.

L’últim estiu d’una colla durant els anys vuitanta centra la trama de la pel·lícula

El nou film del barceloní Pau Freixas (Cámara oculta, Nines russes i Cactus) compta amb un guió compartit entre Freixas i Albert Espinosa (Planta 4ª, No me pidas que te bese porque te besaré). La història barreja les aventures màgiques d’una colla durant l’estiu del 84, amb una road-movie de trobades inesperades protagonitzada per dos d’aquells nens a l’actualitat, amb tocs de comèdia romàntica. Un publicista obsessionat per la feina, interpretat per Àlex Brendemühl, i una autostopista amb la síndrome de Peter Pan, a qui dóna vida Eva Santolaria, iniciaran un viatge físic per carretera i un altre viatge emocional al seu passat.

Herois és una coproducció de Media Films (Yo soy la Juani i El truco del manco) i Televisió de Catalunya, on els nens Álex Monner, Ferran Rull, Mireia Vilapuig, Joan Sorribes, Marc Balaguer i Nerea Camacho, són els veritables protagonistes, acompanyats per Lluís Homar i Emma Suárez. “Hi ha experiències de la meva pròpia vida”,

confessa Freixas, i afegeix: “És una història positiva i emotiva, però tampoc hem estalviat els conflictes i els moments més durs”. Tot embolcallat d’una estètica cent per cent anys vuitanta, incloent-hi la banda sonora omnipresent. “Un dels sentiments que tinc mes presents es la nostàlgia de la infància, la sensació que les coses passen per primera vegada”, explica Freixas.

Direcció ¦ Pau Freixas Gènere ¦ Aventures Producció ¦ Media Films, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Álex Monner, Ferran Rull, Mireia Vilapuig, Joan Sorribes, Marc Balaguer, Nerea Camacho, Àlex Brendemühl, Eva Santolaria Estrena ¦ 22 d’octubre

Estrena ¦ 20

Di Di Hollywood Després de Yo soy la Juani, Bigas Luna afronta una segona entrega del seu projecte de trilogia sobre les dones i l’èxit. Ara abandona la perifèria urbana per saltar directament a la meca del cinema, on una jove actriu aspira a triomfar, tot i que res serà tan fàcil com esperava.

Elsa Pataky dóna vida a Diana Díaz (Di Di), una cambrera de discoteca que es deixarà la pell per aconseguir un somni, al mateix temps que descobrirà un món de luxe i fama ple de mentides. Amb un humor àcid, el cineasta català (Caniche, Bilbao, Jamón, jamón, Huevos de oro, La teta i la lluna o Son de mar, entre molts altres títols), porta a la gran pantalla l’ambiciosa història d’una noia jove i guapa, farta de treballar sempre de nit, que decideix traslladar-se a Miami a provar sort. Després de passejar-se per totes les agències de càsting de la ciutat, passar gana i soledat i sobreviure rentant plats en un restaurant, coneix una cantant aventurera i un ajudant de direcció mexicà, que s’enamora d’ella bojament. Tots tres viatjaran a Los Ángeles i allà li canviarà la vida. Peter Coyote, Paul Sculfor, Flora Martínez i Giovanna Zacarías acompanyen Pataky al repartiment.

“Jo mai li diria a una noia jove que vol triomfar que no ho intenti”, explica l’actriu, “tot i que el que importa en la meva professió és la sort”.

Elsa Pataky és Di Di i somia amb triomfar a Hollywood

Direcció ¦ Bigas Luna Gènere ¦ Drama Producció ¦ Marvarrosa Media S.L, Canica Films, El Virgili Films Repartiment ¦ Elsa Pataky, Peter Coyote, Paul Sculfor, Flora Martínez, Giovanna Zacarías Estrena ¦ 15 d’octubre

La tropa de trapo Aquest mes arriba a les sales la primera pellícula espanyola d’animació en 3D estereoscòpic. Orientada a un públic familiar amb nens entre dos i sis anys, el film, dirigit per Àlex Colls, és una adaptació de la sèrie de televisió The Happets, emesa a Catalunya i Galícia. Els seus protagonistes són uns animals que combinen gràcia amb innocència, uns ninots de drap de colors vius que ensenyen que ser diferent és el que ens fa únics.

El dia que la vaca Mumu descobreix un blanquíssim ramat d’ovelles pasturant al parc on ella juga amb els seus amics Milo, Rita, Talalo, Alfred i Olga, no pot evitar comparar el seu polit aspecte amb el d’ells. Els seus amics, confeccionats amb teles de colors i plens de taques de jugar al camp, li fan sentir vergonya i pensa que ella, una vaca tan especial, potser està perdent el temps amb els amics equivocats. Àlex Colls dirigeix el film a partir d’un guió de l’escriptora gallega Lola Beccaria, amb la idea que “per molts nens, aquesta sigui la seva primera pel·lícula, i per això s’han utilitzat uns efectes 3D molt suaus”. Amb un missatge educatiu, aquesta producció té la senzillesa d’un petit conte que intentarà seduir els més petits.

Les simpàtiques mascotes protagonistes

Direcció ¦ Àlex Colls Gènere ¦ Animació infantil Producció ¦ Anera Films, Abano Producións, Continental Producciones Estrena ¦ 29 d’octubre

Buried Després dels nombrosos elogis que va rebre a la passada edició de Sundance i la gran acollida als últims festivals de Toronto i Sant Sebastià, l’estrena de Buried és un esdeveniment molt esperat arreu del món.

La pel·lícula de Rodrigo Cortés, que compta amb participació catalana, té la particularitat d’haver estat rodada dins un taüt, del qual Ryan Reynolds ha d’escapar amb l’única ajuda d’un encenedor i un telèfon mòbil. Buried és un film innovador, un exercici de tensió in crescendo que beu del gran cinema de suspens de mestres com Alfred Hitchcock. El gallec Rodrigo Cortés, que va debutar amb 15 días i va obtenir un gran èxit de crítica amb Concursante, ja ha estat considerat per la prestigiosa revista Variety com un dels deu directors indispensables d’aquest any. Al film, Ryan Reynolds interpreta un pare de família i contractista civil a l’Iraq que desperta enterrat viu en un vell taüt de fusta, amb un mòbil gairebé sense bateria com a únic mitjà per intentar fugir d’aquest agònic malson. Una carrera per la supervivència en temps real. La direcció de fotografia va a càrrec del català Eduard Grau, un professional sortit de l’ESCAC amb una gran projecció internacional.

Ryan Reynolds, no apte per a claustrofòbics

Direcció ¦ Rodrigo Cortés Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Versus Entertainment Repartiment ¦ Ryan Reynolds, José Luis García Pérez, Robert Paterson, Samantha Mathis, Ivana Miño Estrena ¦ 1 d’octubre

Estrena ¦ 22

Més estrenes Abel

Cielo

Direcció ¦ Diego Luna Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Canana Films Repartiment ¦ Christopher Ruíz-Esparza, Gerardo Ruiz-Esparza, José María Yazpik, Karina Gidi, Geraldine Alejandra Estrena ¦ 1 d’octubre

Títol original ¦ Heaven on earth Direcció ¦ Deepa Metha Gènere ¦ Drama Producció ¦ National Film of Canada Repartiment ¦ Preity Zinta, Balinder Johal, Rajinder Singh Cheema, Gourrav Sihan, Vansh Bhardwaj Estrena ¦ 1 d’octubre

L’Abel és un nen de nou anys que, pel seu comportament i negativa a parlar, viu en un centre de salut mental prop de casa seva. La seva mare insisteix el seu doctor per deixar-lo lliure una setmana i reunir-lo amb els seus germans. Primer llargmetratge de l’actor mexicà Diego Luna.

Drama sobre el maltractament domèstic que narra la història d’una jove índia que viatja al Canadà per a casar-se amb un home que encara no coneix. El matrimoni viurà en una casa molt poc agradable i la noia haurà de suportar el comportament abusiu del seu marit. De la controvertida directora indo-canadenca Deepa Mehta.

Machete

Amador

Direcció ¦ Robert Rodriguez Gènere ¦ Acció Producció ¦ 20th Century Fox, Overnight Productions, TroubleMaker Studios Repartiment ¦ Danny Trejo, Robert De Niro, Jessica Alba, Michelle Rodriguez, Steven Seagal, Lindsay Lohan Estrena ¦ 1 d’octubre

Direcció ¦ Fernando León Gènere ¦ Drama Producció ¦ Reposado, Mediapro Repartiment ¦ Magaly Solier, Celso Bugallo, Sonia Almarcha, Pietro Sibille, Fanny de Castro Estrena ¦ 8 d’octubre

Adaptació en forma de llargmetratge del fals tràiler inclòs a Grindhouse. Danny Trejo interpreta un home que haurà de venjar-se, fent ús de la gran quantitat de matxets i ganivets que amaga sota la jaqueta. El film es va presentar a la passada edició del Festival de Venècia.

El director de Barrio, Los lunes al sol o Princesas estrena un nou drama social que explica la història de Marcela, una jove amb dificultats econòmiques que cuida d’Amador, un home gran. Tots dos amaguen un secret que ningú sap però, tot i que són desconeguts, acabaran confiant l’un amb l’altre.

Exit throught the gift shop

Gru, mi villano favorito

Direcció ¦ Bansky Gènere ¦ Documental Producció ¦ Paranoid Pictures Repartiment ¦ Estrena ¦ 8 d’octubre

Títol original ¦ Despicable Me Direcció ¦ Pierre Coffin, Chris Renaud, Sergio Pablos Gènere ¦ Animació Producció ¦ Illumination Entertainment Estrena ¦ 8 d’octubre

El grafiter més aclamat del món dirigeix un documental sobre l’home que, amb una càmera, sempre el segueix. El seu treball consisteix en peces satíriques sobre política, cultura pop, moralitat i ètnies, i les seves obres són populars en moltes ciutats del món.

Gru, amb la veu d’Steve Carell, és un home deplorable que ha planificar l’acte criminal més increïble de la Història: robar la Lluna. Incitat per una mare malvada (veu de Julie Andrews), Gru només trobarà un obstacle al seu camí: tres nenes orfes que haurà de cuidar temporalment.

Saw VI

Che, un hombre nuevo

Direcció ¦ Kevin Greutert Gènere ¦ Terror Producció ¦ Lionsgate Films, Twisted Pictures Repartiment ¦ Tobin Bell, Costas Mandylor, Betsy Russell, Mark Rolston, Peter Outerbridge Estrena ¦ 8 d’octubre

Direcció ¦ Tristan Bauer Gènere ¦ Documental Producció ¦ Beijing New Picture Film, Sony Pictures Classics Repartiment ¦ Sun Honglei, Ni Dahong, Xiao Shenyang, Wang Xiaohua Estrena ¦ 29 d’octubre

Sisena entrega de la saga Saw, que al 2009 va cancel·lar la seva estrena a Espanya a causa d’una polèmica qualificació X que va rebre del Ministeri de Cultura.

Finalment, la pel·lícula arriba a les sales amb un muntatge específic on s’han eliminat quatre minuts de metratge.

Aquest documental presenta la biografia del gran revolucionari Ernesto “Che” Guevara, assassinat als 39 anys, figura molt representativa dels nostres temps.

Tristán Bauer evoca el carisma que envolta la imatge d’aquesta gran icona i la fortalesa de la que estava constituït el seu pensament.

La otra hija

La red social

Títol original ¦ The New Daughter Direcció ¦ Luis Berdejo Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Gold Circle Films, Anchor Bay Films Repartiment ¦ Kevin Costner, Ivana Baquero, Gattlin Griffith, Samantha Mathis, Noah Taylor Estrena ¦ 15 d’octubre

Títol original ¦ The Social Network Direcció ¦ David Fincher Gènere ¦ Drama biogràfic Producció ¦ Michael De Luca Productions, Scott Rudin Productions, Trigger Street Productions Repartiment ¦ Jesse Eisenberg, Justin Timberlake, Andrew Garfield, Joseph Mazzello, Rashida Jones Estrena ¦ 15/10/2010

Primer llargmetratge de Luis Berdejo, director de curts i un dels guionistes de [REC]. Kevin Costner interpreta un pare solter que es trasllada amb els seus dos fills a una granja després d’un divorci dolorós. La seva filla, interpretada per l’actriu catalana Ivana Baquero, comença a comportar-se d’una manera estranya i sinistra. També es podrà veure al Festival de Sitges.

Fincher, director de Seven o El club de la lucha, explica la història dels joves fundadors de la popular xarxa social Facebook, especialment del seu creador més conegut, Mark Zukerberg, el bilionari més jove de la història.

El seu lema adverteix: “No es fan 500 milions d’amics sense fer també uns quants enemics”.

Estrellas que alcanzar

Let me in

Títol original ¦ Izarren argia Direcció ¦ Mikel Rueda Gènere ¦ Drama Producció ¦ Baleuko Repartiment ¦ Barbara Goenaga, Itziar Lazkano, Klara Badiola, Estíbaliz Gabilondo, Amaia Lizarralde Estrena ¦ 22 d’octubre

Direcció ¦ Matt Reeves Gènere ¦ Terror Producció ¦ Overture Films, Relativity Media, Hammer Film Productions Repartiment ¦ Kodi Smit-McPhee, Chloe Moretz, Richard Jenkins, Elias Koteas, Sasha Barrese Estrena ¦ 22 d’octubre

Victoria és una viuda republicana que ingressa a la presó de Saturrarán (Biscaia), lloc d’experiment d’una de las més macabres teories del règim franquista: la separació dels fills de les seves mares per a donar-los en adopció a famílies afins al règim i trencar d’aquesta manera la cadena del comunisme.

Remake nord-americà del recent èxit del cinema suec Déjame entrar. Owen és un nen trist maltractat pels seus companys de classe i abandonat pels seus pares divorciats, que coneixerà la seva misteriosa veïna, amb qui farà una amistat molt particular. Film inclòs a la programació del Festival de Sitges.

Los seductores

Paranormal activity 2

Títol original ¦ L’arnacoeur Direcció ¦ Pascal Chaumeil Gènere ¦ Comèdia romàntica Producció ¦ Quad Productions, Script Associés, Focus Features, Chaocorp, Cinémage 4, A Plus Image, Banque Populaire Images 10, Orange Cinéma Séries Repartiment ¦ Romain Duris, Vanessa Paradis, Julie Ferrier, François Damiens, Helena Noguerra Estrena ¦ 22 d’octubre

Direcció ¦ Todd Williams Gènere ¦ Terror Producció ¦ Paramount Pictures Repartiment ¦ Katie Featherston Estrena ¦ 22 d’octubre

La pel·lícula més taquillera a França aquest any està protagonitzada per dos germans que es dediquen a separar parelles arreu del món. Per més immoral que sembli la seva feina, ells tenen el seu propi codi d’honor: no separar parelles estables i no enamorar-se mai.

Seqüela del gran i inesperat èxit del cinema independent Paranormal Activity.

Film de terror al voltant d’una parella que es veu assetjada per fenòmens sobrenaturals, amb la peculiaritat que les gravacions semblen reals, fetes amb càmera domèstica.

Stone

Copia certificada

Direcció ¦ John Curran Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Millennium Films, Overture Films, Holly Wiersma Productions Repartiment ¦ Robert De Niro, Edward Norton, Milla Jovovich, Frances Conroy, Enver Gjokaj Estrena ¦ 22 d’octubre

Títol original ¦ Copie conforme Direcció ¦ Abbas Kiarostami Gènere ¦ Drama rural Producció ¦ MK2 Productions, BiBi Film, Abbas Kiarostami Productions Repartiment ¦ Juliette Binoche, William Shimell, Jean-Claude Carrière, Agathe Natanson, Gianna Giachetti Estrena ¦ 29 d’octubre

Robert De Niro interpreta un oficial de llibertat condicional que inicia una amistat amb un convicte piròman (Edward Norton) que desitja desesperadament sortir de la presó. La dona d’aquest últim (Milla Jovovich), intentarà manipular l’oficial per aconseguir la llibertat del seu marit.

L’últim film de Kiarostami és la història de la trobada entre un home i una dona en un petit poble italià del sud de la Toscana. Ell és un escriptor anglès i ella una galerista francesa. Una història universal que podria succeir-li a qualsevol...

Perfil ¦ 24

Agustí Villaronga “Villaronga té un imant especial per als actors que sospiren per treballar amb ell” Conxita Casanovas

Villaronga dirigeix Roger Casamajor i Andreu Colomer a Pa negre

Agustí Villaronga és genial. El director mallorquí, a qui molts catalanitzen per la seva assimilació a Barcelona, és, com deia Nora Navas, actriu premiada a Sant Sebastià, un creador amb un talent espectacular que ho controla tot, no se li escapa res, i dirigeix amb total implicació. La seva primera pel·lícula, Tras el cristal, amb una Marisa Paredes que ja no l’ha abandonat mai com a amiga, és de les que no s’obliden, va impactar i li va posar el llistó molt alt.

Aquest cineasta tan personal desperta una gran admiració allà on trepitja. A l’Agustí, com es refereix tothom carinyosament, un se l’estima perquè, apart de la seva vàlua professional reconeguda internacionalment, és un ésser entranyable, sempre atent, delicat, educat i amb una gran sensibilitat. Més d’un se sorprèn en veure que darrere les pel·lícules tremendes que ha fet, algunes sòrdides i amb un cert retorciment, hi ha algú tan agradable que t’obre les portes de casa i et pot rebre per a un reportatge a les nou de la nit, mentre té alguna cosa al foc a la cuina. Sempre ha estat col·laborador, disposat a conversar, malgrat la timidesa i unes pors que sembla que amb els anys s’han esvaït. En Roger Casamajor, que va treballar fa onze anys amb ell a El mar, l’ha trobat, com nosaltres, més adobat. Modern i jove d’esperit, en Villaronga té un imant especial per als actors que sospiren per treballar amb ell i perquè els tregui aquests registres i matisos que domina com ningú. Com deia l’altre dia Isona Passola, la productora amb qui va fer El passatger clandestí, que ara ha tornat a confiar-hi per Pa negre, no hi ha ningú com ell per a treure coses bones als dolents i dolentes als bons. L’ambigüitat és molt present a la seva obra. Aro Tolbukhin defineix a l’Agustí que adora el risc, i que a vegades ha hagut de renunciar, amb un gran dolor al cor, a projectes tan ambiciosos i atractius com portar a la gran pantalla La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.

El cineasta amb Laia Marull

Ara, de la mà d’una altra productora que creu en ell, Teresa Enrich, s’atrevirà amb la televisió i amb Evita Perón, a través una pel·lícula que portarà la marca de qualitat que l’acredita.

Agustí Villaronga té alguna cosa d’inventor, de somiador a la recerca constant. A l’home de les mil tecles l’hem vist fent d’actor a El habitante incierto de Guillem Morales. Maribel Martín i Julián Mateos van confiar en ell produint-li El niño de la luna i María Barranco apostà per ell amb 99.9. Artista integral i amenaçat sempre pels pressupostos, és admirable veure’l fent equilibris i ha encaixat amb elegància que projectes que ell arrencava acabessin irremediablement en altres mans, com el guió de La mala educación o la pel·lícula sobre Gil de Biedma, El cónsul de Sodoma.

Tant de bo Pa negre li tregui a Agustí Villaronga l’estigma de maleït que per altra banda, per què negar-ho, sempre l’ha fet més interessant.

L’Agustí amb Nora Navas, guanyadora del premi a millor actriu a Sant Sebastià per Pa negre

Festival ¦ 26

Sitges 2010 FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

Anna Petrus

La nostra cita amb el cinema internacional El mes d’octubre és un mes important per al sector cinematogràfic català i també, sens dubte, per als amants del cinema. La cita internacional més important de l’any, el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, arriba enguany ni més ni menys que a l’edició 43, com sempre amb bon cinema i amb bones oportunitats per al sector cinematogràfic local.

El director, amb Lluís Homar i Belén Rueda comentant una escena

Més enllà de la seva vocació pel gènere fantàstic i de terror, el festival de Sitges és un dels aparadors més significatius del cinema internacional que encara no s’ha distribuït en sales comercials però que ja ha desfilat amb presència destacada per festivals d’arreu del món. D’aquesta manera, enguany hi trobarem la Palma d’Or de Cannes 2010, Uncle Boonmee Who can Recall His Past Lives del tailandès Apichatpong Weerasethakul, film que compta amb la participació catalana d’Eddie Saeta; l’esperat retorn de John Carpenter amb The Ward; altres films que també es van presentar a Cannes, com la primera incursió en la ficció de Sergei Loznitsa amb My Joy, i films d’autors tan rellevants i tan esperats com Takashi Miike, un clàssic de Sitges, que en aquesta ocasió presenta 13 assassins i Zebraman: Attack on Zebra City; el japonès Takeshi Kitano amb la seva darrera pel·lícula Outrage, o el xinès Zhang Yimou amb A Woman, a Gun and a Noodle Shop. Tot això sense oblidar-nos de remakes tan esperats com el de Matt Reeves, qui amb Let Me In reescriu el meravellós film suec Let the Right One In de Tomas Alfredson, que el 2008 va emocionar no només el públic de l’Auditori de l’Hotel Melià de Sitges, sinó bona part del públic internacional. I aquest és només un petit apunt sobre la vasta programació d’un festival que segueix comptant amb seccions tan significatives i que gaudeixen de tants seguidors com Midnight X-Treme, Anima’t, Brigadoon o Seven Chances.

També com cada any, el festival prestarà una especial atenció al cinema català, no només a través de les accions destinades a la indústria local que ja hi són habituals –especialment a través de la presència de Catalan Films & TV–, sinó ◂◂ Uncle Bonmee Who Can Recall His Past Lives De gran vull ser soldat La de Emma Evans i Belén Rueda comentant una escena El posesión director, amb Lluís Homar Outrage ▸▸ 14 Days With Victor, film català a competició amb Ferran Audí en un dels papers principals

també amb una aposta decidida pel cinema local pel que fa a la programació. Així ho demostra el fet que el film escollit per a la cerimònia d’obertura del festival sigui la darrera producció de Rodar y Rodar, Los ojos de Julia de Guillem Morales, un thriller de terror protagonitzat per Belén Rueda i Lluís Homar. I també el fet que una part més que significativa de la Secció Oficial també contingui alguns dels títols catalans més recents. Així, en la secció oficial Fantàstic a competició trobarem 14 Days with Victor de Roman Parrado, mentre que a la secció oficial Fantàstic Gales –una secció destinada a títols de màxima actualitat i que han estat guardonats en altres festivals– podrem veure Agnosia, del cineasta valencià Eugenio Mira i De gran vull ser soldat, la darrera producció de Canónigo Films dirigida per Christian Molina i que narra la història d’un nen de vuit anys fascinat per la violència que veu a la televisió. Finalment, en la secció oficial Fantàstic fora de competició podrem veure La posesión de Emma Evans de Manuel Carballo, una pel·lícula d’exorcismes rodada amb un estil realista proper al free cinema.

Pel que fa a la presència de cinema català en altres seccions del festival, trobarem el film La nit que va morir l’Elvis, d’Oriol Ferrer, a la secció Noves Visions Discovery, la història d’un home solitari que veu com les fronteres entre la realitat i la ficció es van diluint progressivament a la seva vida. En aquesta mateixa secció, a l’apartat de ficció, es projectarà Finisterrae, un enigmàtic film experimental de Sergio Caballero, produït també per Eddie Saeta i que va servir d’imatge de la darrera edició del festival Sònar, i en una sessió especial es podrà veure Herois, de Pau Freixas.

Bon Sitges 2010!

Festival ¦ 28

Àngel Sala

“El cinema català està en un moment més que bo” Anna Petrus Després d’una dècada al capdavant del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, Àngel Sala continua dirigint amb el mateix entusiasme la cita anual de referència tant del sector cinematogràfic català com del nostre públic. Programar per a l’espectador i no només per al professional és una de les claus del model de festival pel qual ha apostat fort des de l’inici de la seva trajectòria com a director de l’esdeveniment. I no en va, Sitges és un dels festivals amb més presència de públic no només de Catalunya sinó també de l’estat espanyol. Parlem amb ell de les seves impressions sobre un esdeveniment que arriba enguany a l’edició 43. Àngel Sala, director del festival, amb el cartell d’aquesta edició, un homenatge a La resplendor

Ni més ni menys que deu edicions al capdavant del festival de cinema més important de Catalunya. Com creus que ha canviat l’esdeveniment al llarg d’aquest temps?

Essencialment hem tornat el festival al seu públic. Ara és un festival que està orientat a l’espectador i aquesta és la gran diferència respecte abans. També hem ampliat la nostra visió sobre el gènere fantàstic, la qual cosa ha fet que el festival hagi guanyat en aportacions, visions i riquesa de continguts. És per això que s’ha fet més gran. En realitat, considerem que avui gairebé tots els gèneres inclouen el fantàstic d’una manera o altra, o en una pel·lícula o altra, i no només en relació al terror. I poso com a exemple el cinema dels germans Cohen. Pel·lícules com O’Brother (2000) o No es país para viejos (2007) mostren que, en realitat, el fantàstic és un gènere que gaudeix d’una indefinició molt interessant.

és el cas d’El orfanato de J. A. Bayona o [REC] de Jaume Balagueró i Paco Plaza. Són films que d’alguna manera han potenciat el terror i el fantàstic a Espanya, i n’han canviat la seva imatge. Actualment, i contràriament al que passa a França, a Espanya el gènere de terror produït en territori local té una molt bona acceptació entre el públic. És una cojuntura que s’hauria d’aprofitar més.

Jack Nickolson en una mítica escena del film homenatjat

Ivana Baquero amb Kevin Costner a La otra hija

El Festival de Sitges sempre ha tingut una especial atenció envers el cinema català. Quina opinió et mereix l’estat de la indústria local i què en podrem veure a Sitges aquest any?

El cinema català està en un moment més que bo. Tenim molt talent i això es demostra en la quantitat de bones pel·lícules que s’han produït en els últims anys i també en la proliferació de les escoles de cinema i de talent que ha sorgit a partir d’elles. De fet, la 43ena edició obrirà amb la pel·lícula de Guillem Morales, Los ojos de Julia. I com cada any, projectarem algunes de les propostes de la darrera temporada com ara 14 Days with Víctor de Roman Parrado, entre d’altres. El que està clar és que el cinema català també es mou molt bé en el circuit independent a través de pel· lícules que demostren que hi ha producte. Això en el darrer festival de San Sebastià s’ha vist molt clar. Finalment hi ha casos com el de Buried de Rodrigo Cortés que també tenen participació catalana malgrat que no se’n parli. I és una pel·lícula que s’estrenarà mundialment i que a Sundance va tenir una forta repercussió.

han fet sempre un cinema de gènere molt respectat sense que això impliqués descartar el seu valor com a autor. Crec que aquí s’hauria d’apostar encara més pel fantàstic perquè a banda de ser un gènere apassionant, porta gent a les sales.

Ja fa uns anys que el cinema de terror gaudeix de molt bona salut no només a Catalunya sinó també a l’estat espanyol.

Autors com Amenábar, Balagueró Bayona, Collet-Serra, els germans Pastor, etc. són cineastes que, evidentment, han passat pel festival de Sitges. Quina opinió et mereix la situació actual del gènere de terror produït al nostre territori?

El cinema fantàstic a l’estat sempre ha estat molt bé. El que passa és que no sempre ha gaudit de la consideració que mereixia. Actualment s’ha fet més visible perquè les propostes dels darrers anys han esdevingut grans èxits, com

Tanmateix, dóna la sensació que tots els autors locals interessats en el gènere de terror tenen com a darrer objectiu treballar als Estats Units....

Sí. I jo crec que n’haurien de marxar molts més. Hi ha una manca de valentia aquí perquè el gènere, en certa manera, està menys valorat i de fet es considera que és oposat al cinema d’autor. És una cosa que no passa precisament als Estats Units. Allà, cineastes com Tim Burton, per exemple,

Aquest any la imatge del festival de Sitges està inspirada en La resplendor d’Stanley Kubrick aprofitant el seu trentè aniversari. Per què vau decidir inspirar-vos-hi? Quins són els valors de la pel·lícula que us atrauen? És una pel·lícula que va provocar que el cinema de terror entrés a la maduresa. Coetània a Viernes 13 o La noche de Halloween, fou considerada en el seu moment un sacrilegi, perquè Kubrick va decidir adaptar una novel·la d’Stephen King per fer una pel·lícula de gènere i un film d’autor al mateix temps. Els crítics del moment consideraven que això era una heretgia. És per això que en el camp de la crítica no va tenir bona acceptació malgrat que va ser un èxit de públic. Després dels anys, La resplendor es considera actualment una de les millors pel·lícules de la història del cinema. Ara ja és un clàssic. Un film que demostra que el cinema d’autor i el cinema de gènere es poden donar la mà.

Ja per acabar, què ens pots recomanar de la programació de Sitges 2010?

El que recomano és agafar la graella i fer una bona tria abans que comenci el festival. Hi ha moltes coses a valorar i que el festival ofereix durant els deu dies que dura. El més destacat és segurament el panorama del cinema fantàstic actual, però també, i al mateix temps, el panorama cinematogràfic que existeix al voltant del fantàstic.

Festival ¦ 30

Films catalans de classe A Les produccions catalanes han tingut un lloc i alguns premis als festivals de classe A del panorama internacional com Toronto, Venècia i Sant Sebastià.

Aquest mes d’octubre localitats espanyoles i internacionals dediquen uns dies al cinema, i les produccions catalanes són present a tots ells, amb especial rellevància al BFI London Film Festival.

Premis a Toronto, Venècia i Sant Sebastià Desenes de pel·lícules van córrer pels festivals de Toronto, Venècia i Sant Sebastià durant el mes de setembre, donant a conèixer al món audiovisual quin és el nivell d’allò que es fa a Catalunya. Tres films a Venècia, cinc a Toronto i quasi una vintena a Sant Sebastià ja són una bona demostració de força, però, els quatre premis de Donostia-Zinemaldia ho confirmen. Elisa K s’emportà el premi especial del jurat; Nora Navas la Concha de Plata a millor actriu per Pa negre; Jimmy Gimferrer a la millor fotografia per Aita; Elena Trapé una menció especial en la secció de directors novells per Blog, i Bicicleta, cullera, poma de Carles Bosch, una menció especial ja que estava fora de concurs. Un bon reconeixement per a l’audiovisual català.

Representació a Londres Un festival amb renom com és el BFI London Film Festival no podia deixar enrere el cinema català. Set pel·lícules han estat seleccionades: Aita, de Jose Mª Orbe; Biutiful, d’Alejandro González Iñárritu; Elisa K, de Jordi Cadena i Judith Colell; La mosquitera, d’Agustí Vila; María y yo, de Félix Fernández de Castro i Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives, d’Apichatpong Weerasethakul i producció catalana. Així, del 13 al 28 d’octubre, les diverses seccions del festival tenen candidates catalanes que es faran ressò, una vegada més, del cinema del país. El festival comptarà amb la presència dels directors de Màscares, Xtrems, Fake Orgasm, Familystrip i Circuit.

Fotograma de Circuit, film amb representació al FBI London Festival

Aina Serra

D’Albacete a València amb el cinema català Abycine és el nom del Festival Internacional de Cine de Albacete, que té lloc la primera setmana d’octubre a la ciutat manxega. Des de fa dotze anys aquest festival aposta per una programació de caire internacional així com local, fent aturada a les produccions fetes per dones, a la comèdia, a les produccions locals i als joves, temes als quals dedica seccions específiques. Les produccions catalanes apareixen enmig d’una programació molt variada a Abycine. Circuit, de Xavier Ribera; Elisa K, de Judith Colell i Jordi Cadena i Ingrid, d’Eduard Cortés estan entre els llargmetratges escollits; així com els curts Les Bessones del carrer de Ponent, de Marc Riba Roqué, Yanindara, de Lluís Quilez Sala, i Marina, d’Álex Montoya.

Arriba la 31a edició de la Mostra de Cinema de València del 15 al 23 d’octubre amb importants canvis de format, el més destacat, segurament, el fet que deixa de ser un festival competitiu, de manera que és el públic qui escull el millor film de la mostra. A més, és l’últim any que es celebra en aquestes dates, ja que l’edició de 2011 tindrà lloc al març, després de les Falles. Es manté, però, l’essència del festival, que des de fa trenta anys enrere, difon el cinema d’acció i d’aventura.

La mostra inclou varis cicles, entre els quals: la Mostreta, dedicada al públic infantil i també juvenil des d’aquesta edició, i un parell d’homenatges: al cineasta alemany Wolfgang Petersen, director de pel·lícules com La tormenta perfecta, El submarino o La historia interminable i al realitzador i escriptor francès Pierre Schoendoerffer, responsable de títols com Sangre sobre Indochina. Tots dos directors seran presents a València durant la mostra. En aquesta edició s’hi han afegit, a més, dues noves seccions: Mostra Classic, dedicada a fer una revisió dels clàssics de la història del cinema, i Generación Millennium, que fa un recull del millor cinema negre nòrdic actual, paral·lelament al boom de la saga Millennium.

publi utopia

CULTURA I COMUNICACIÓ

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 89 utopia@utopiaglobal.com • www.utopiaglobal.com

Alejandro González Iñárritu dirigeix Javier Bardem a Biutiful

Toulouse, Londres i Melbourne també en parlen És habitual que ciutats d’arreu del món dediquin festivals monogràfics al cinema espanyol i fins i tot al cinema català. Durant el mes d’octubre en trobem tres on, una vegada més, les produccions catalanes hi tenen llocs destacats. A més del BFI London Film Festival de finals de mes, la ciutat de Londres dedica quinze dies, del 24 de setembre al 7 d’octubre, al cinema espanyol a través del London Spanish Film Festival, però a més, dedica un espai exclusivament al cinema català. S’hi veuran films com: Circuit, de Xavier Ribera; Dieta mediterrània, de Joaquim Oristell; Fake Orgasm, de Jo Sol; Familystrip, de Lluís Miñarro; Ingrid, d’Eduard Cortés; Màscares, d’Elisabet Cabeza i Esteve Riambau; Mònica del Raval, de Francesc Betriu, i Xtrems, d’Abel Folk i Joan Riedweg, i els curtmetratges Runners, de Marc Reixach, i Casual, d’Aitor Echeverría. La qual cosa suposa que una quinzena de films catalans es podran veure al llarg del mes d’octubre a Londres.

Tolosa dedica, any rere any i des d’en fa quinze, uns dies al cinema espanyol amb el festival Cinespaña, de l’1 al 10 d’octubre. En la secció de competició s’hi podran veure films com: La vida empieza hoy, de Laura Mañá i Habitación en Roma, de Julio Medem. Entre els documentals: Familystrip de Lluís Miñarro i Garbo, l’home que va salvar el món d’Edmon Roch, però a més, entre les seccions no competitives s’hi troba Elisa K, de Judith Colell i Jordi Cadena i Ingrid, d’Eduard Cortés, entre d’altres.

Més lluny, es celebra el Made in Catalonia Film Festival.

Melborne (Austràlia) és la ciutat escollida per repassar les produccions catalanes de la temporada per tercer any consecutiu. Tres dies, el 22, 23 i 24 d’octubre, amb la voluntat del Casal Català de la ciutat de donar a conèixer l’extraordinària vivacitat del cinema català. En aquesta edició els australians podran veure: El millor de mi, de Roser Aguilar; Les veus del Pamano, de Lluís Maria Güell; Comida para gatos, de Carles Pastor; Xtrems, d’Abel Folk i Joan Riedweg i el documental Cataluña-Espanya d’Isona Passola.

Barcelona, capital del cinema especialitzat Medi ambient, homosexualitat, dones, animació… són múltiples els festivals específics que escullen Barcelona com a seu. Al juliol el Casal Lambda va organitzar el FIRE, la Mostra Internacional de Cinema Gai i Lesbià, tres mesos després, es torna a trobar el cinema gai i lèsbic a Barcelona.

Del 15 al 24 d’octubre s’organitza el Festival Internacional de Cinema Gai i Lèsbic de Barcelona als Cinemes Verdi Park i a la Filmoteca de Catalunya. La voluntat d’aquest festival passa per seleccionar films que arribin amb primícia: sense prèvia distribució a l’estat, i amb una acurada programació.

La selecció és a nivell internacional i les produccions catalanes flaquegen encara en aquest sentit, ja que no n’hi ha cap de programada.

Per tancar l’oferta barcelonina a finals de mes, del 28 d’octubre al 7 de novembre, l’Aribau Multisalas (Sala 5) i l’Aribau Club 2 es convertiran en les seus del Festival Internacional de Cinema i Documental Musical In-Edit Beefeater Barcelona. En aquesta vuitena edició del festival s’hi suma el primer mercat de documental musical al món, una iniciativa més d’aquest festival de caràcter pioner que l’any 2003, quan va obrir les seves portes, era l’únic existent a Europa i en aquests moments ha exportat el seu model a Xile, Argentina, Brasil i Mèxic. Com a secció especial destaca l’homenatge a la parella de realitzadors DA Pennebaker i Chris Hegedus, duet clau en la història del documental musical. En la secció oficial nacional s’hi troben algunes propostes catalanes: A propósito de Rodríguez (un documental protagonitzat pel músic The New Raemon) dirigit per Sergi A. Minguell i Barcelona era una fiesta,de Morrosko VilaSan-Juan, que exposa la Barcelona dels anys setanta amb Pepe Ribas, Pau Riba, Mariscal, Onliyú o Gallardo entre els seus protagonistes.

El cafè ¦ 34

Ivana Miño “Trainspotting, Indiana Jones, el terror i l’acció”

Anna Corberó

fotografies: Albert Roca Un cafè o un te?

Un cafè!

Una seqüència que no oblidaràs mai?

Estava rodant a Itàlia una pel·lícula de terror amb en Robert Englund, l’actor que va interpretar Freddy Krueger.

Estava penjada de la meva trena en un pou, amb les mans lligades al darrera amb una corda i quan deien “acció“, havia de tallar la corda amb una fulla d’afaitar d’aquelles antigues i alliberar-me per començar una seqüència d’acció. No les tenia totes però va anar bé, per sort.

Com reacciones davant una mala crítica?

Pitjor que davant una bona crítica. Intento analitzar-ho, veure el perquè. Hi ha males crítiques que serveixen i s’han de saber valorar. Però sempre amb una certa fredor, igual que amb les crítiques que són massa bones.

Què és el que més i el que menys t’agrada de la teva feina?

El que més, poder viatjar en el temps i en l’espai sense màquina del temps. I el que menys, la inseguretat que té aquesta feina. Ara treballes, ara no…

Què és el més complicat?

Aconseguir abstreure’t del món real i tirar-te a la piscina de la història, el personatge. És un tot o res.

Alguna vegada t’has interpretat a tu mateixa?

No. Alguns personatges semblants a mi, sí. Però a mi mateixa no.

La banda sonora de la teva vida?

Trainspotting, perquè és variada i una mica independent.

La banda sonora de la teva carrera?

Indiana Jones, perquè és tota una aventura.

Un paper que t’encantaria interpretar?

Un personatge conegut, el de Gata sobre teulada de zinc calenta, és un paper que m’encanta. També m’agradaria

un personatge una mica torturat.. Fer de boja, per exemple, o un paper maquiavèŀlic.

En quin gènere et sents més còmoda?

No havia fet mai còmic fins l’any passat. Al principi va costar una mica, però al final em vaig sentir molt còmoda. En general m’hi sento bé en tots, però m’agrada molt l’acció i el terror.

Què n’opines de l’actual situació del cinema català?

S’han fet coses interessants aquest any. Però trobo que s’inverteixen pocs diners i que hi ha crisi per unes coses però en canvi per d’altres no…

Què li preguntaries a un fan o un admirador?

Primer li donaria les gràcies i després potser li preguntaria què li ha agradat més.

Quin és l’últim DVD que t’has comprat?

M’han regalat En tierra hostil, però encara no l’he vist i l’últim que m’he comprat ha estat Hacia tierras salvajes.

Una pregunta que no t’han fet mai i t’agradaria que et fessin?

Per què em donen sempre papers d’estrangera? I suposo que deu ser que tinc cara de persona de l’est, parlo idiomes… I com em dic Ivana doncs ja donen per suposat que no sóc catalana. I no, jo sóc d’aquí!

Buried, el teu últim projecte…

El rodatge va anar molt bé, el que em passa a mi és bèstia i va ser molt intens. Ryan Reynols és molt bon actor, l’equip em va dir que era molt fàcil treballar amb ell. És sorprenent com es va poder rodar tot en un plató.

Per què ets actriu?

Perquè a la vida real no tinc temps de fer tot el que vull fer al llarg de la vida.

I ara què toca?

Segur no hi ha res… És una incògnita ▪

Documental ¦ 36

Bicicleta, cullera, poma segons Carles Bosch.

Memòries d’un oblit Josep G. Guixà L’acció d’intentar recordar aquests tres objectes és una de les primeres proves que s’utilitzen en l’àmbit de la medicina per diagnosticar la malaltia d’Alzheimer. Però aquestes paraules també donen nom a l’última pel·lícula documental de Carles Bosch, el director de Balseros i Setembres. Si ja ens havia demostrat que sabia com portar el timó d’un rodatge que navega a la deriva o retratar la immensitat d’una garjola, configurar les memòries d’un oblit no deixava de ser un altre repte per a l’autor.

Després de dos anys de rodatge, els mots s’han transformat en responsabilitat, intensitat i família. Així descriu en Carles aquest viatge al costat de Pasqual Maragall. Un inici incert, una sortida sense marques que s’ha transformat en una experiència vital per a l’autor, els protagonistes i també per als espectadors. L’art del periodisme al servei de l’empatia. Una altra mostra de que el cinema documental pot emocionar sense massa artificis i, a la vegada, informar de forma objectiva.

Un moment familiar en el dia a dia de Pasqual Maragall

Tots els mitjans, des de la premsa generalista fins a les publicacions cinematogràfiques més especialitzades destaquen Bicicleta, cullera, poma com un èxit de crítica i públic. S’ha arribat a dir que l’emissió de la pel·lícula al passat Festival de Sant Sebastiá ha estat el moment més emocionant de la història de la mostra. T’esperaves tots aquests elogis?

El que va succeir al festival de Sant Sebastià va ser molt important. Estàvem tots en un núvol, la família, l’equip, la gent que estava amb nosaltres…tots. Quan veus que tot déu s’ha quedat als passadissos esperant-nos, quan el director del festival està plorant i l’alcalde de Sant Sebastià també, i que la gent comença a cridar: “gràcies Pasqual!”, “el que vulguis Pasqual!”, penses que tot el que s’està vivint pren un sentit. Evidentment, si la pel·lícula no fos bona, això no hagués succeït. La raó de tanta emotivitat i de que, a més, alguns mitjans parlessin de catarsi col·lectiva, suposo que va ser que el protagonista es trobava a la sala. Fer un documental sense ficció té els seus desavantatges, però també les seves virtuts i, és clar, el protagonista de la història, el protagonista real, es trobava allà. Però crec que també hi ha una segona raó i és que, en definitiva, es tracta d’un producte molt ben parit. He viscut molt més les dificultats i he patit molt al llarg de tota la producció. Afortunadament, ara arriba l’hora de gaudir veient el resultat final i tots els comentaris positius que genera.

Està clar que la pel·lícula traspassa la pell, sap emocionar.

Però també ha rebut un gran reconeixement de la crítica per la qualitat fílmica que desprèn…

Realment nosaltres estem llegint unes crítiques excel·lents.

I moltes de les que hem rebut han estat al marge de la importància d’un tema tan universal com l’Alzheimer i de la figura del president Maragall. Aquesta vegada veig que estan utilitzant paraules per parlar també de cinema. Hi ha molts comentaris positius cap a la direcció, la forma de portar la història, el ritme…i crec que la gent que ens dediquem al cinema documental, moltes vegades ens quedem amb aquesta petita frustració.

Llavors consideres que el món del documental, potser per tenir una arrel periodística, pateix discriminació per part del món cinematogràfic?

El que està clar és que jo vinc del periodisme, per tant, per la meva forma de pensar, donar la informació és clau. A més a més, dins del món del documental jo no provinc de les branques del documental de creació. Evidentment és una forma de documental que respecto, però crec que malauradament a Catalunya s’ha estat considerant gairebé com l’única forma de documental digna de ser estudiada a les universitats. Com a mínim en el cas de la Universitat Pompeu Fabra. Crec que en aquests casos són excessivament defensors del que s’anomena documental creatiu. Potser sono una mica dolgut, suposo que pel fet de que crec que hi ha gent que voldrà transmetre a les classes que el documental creatiu és aquell que té menys informació en relació a una peça més periodística. El que sé és que quan vam passar la pel·lícula a San Sebastián jo veia a la sala que la gent estava enganxada, que estava gaudint del cinema. Per mantenir aquesta atenció pel que s’està veient, estic segur que lògicament hi ha alguna creativitat implícita allà dins.

Si a més de tot això estem donant informació, millor que

millor. Per tant em consta que hi ha alumnes a les facultats catalanes que només reben notícies sobre documentals de creació i que obvien tot el gènere documental que estigui fora d’aquesta normativa. En alguns casos no s’ha anomenat Balseros a les classes o màsters de documental i... que mirin si no hi ha creativitat allà dins!

Carles Bosch, director del documental

I quines són les claus per establir aquesta sinapsi constant entre cap i cor? És a dir, com s’aconsegueix crear empatia i informar sota un mateix estil original sense perdre el ritme fílmic?

La primera, tenir-ho clar abans de començar. En el meu cas, la prova és que per aconseguir subvencions, aquestes estan condicionades a fer un guió. Com pots escriure un guió documental? No pots escriure res perquè és impossible saber el curs real dels esdeveniments. De totes maneres, això t’obliga a fer algun document com a contrapartida. No tens res literal però, en canvi, t’ajuda a tenir una estructura.

Al final és una eina que ordena una mica el caos que té un projecte que no saps cap a on va. Per altra banda, al cinema documental hi ha un element bàsic que és l’entrevista. No és un element obligatori per a les pel·lícules documentals però, és clar, les meves peces documentals tampoc tenen veu en off. Per tant, en el meu cas, les entrevistes poden ser un gran ajut, però en general s’ha d’anar amb compte.

Moltes vegades una entrevista pot ser un fre, un busto parlante sense cap tipus de màgia. Suposo que el truc està en plantejar una pel·lícula com a una història cronològica però amb el ritme de qualsevol història de ficció.

Però tota aquesta planificació i escenificació bàsica a les obres de ficció és intangible al cinema documental.

Exacte, en aquest sentit, quan fem ficció no hi ha cap problema. Molts cops necessitarem que el personatge hagi de créixer, que faci fred o calor, que passin vint anys perquè necessitem aquesta el·lipsi. Fins i tot pot ser que necessitem explicar la nissaga d’una família durant varis segles.

Nosaltres, els que ens dediquem al cinema documental, no tenim aquest luxe però també necessitem una cronologia que vagi donant sentit i una estructura narrativa als fets que volem explicar. Aleshores el meu plantejament avança en aquest sentit, per a mi es tracta d’una novel·la d’un personatge i el seu entorn. En aquest cas, Pasqual Maragall

Documental ¦ 38

i el seu entorn. A part d’aquesta narrativa, cada cert temps hi ha algun tipus de cita, un número, que et porta cap al peu de pàgina. Aquest petit parèntesi funciona com a explicació i té la funció d’informar però és clar, també necessito -per qüestions de ritme- que tornem cagant llets a la història.

Per aquest motiu, pel fet de buscar la màxima sinceritat i espontaneïtat, no puc decidir gaire aquest desviament de la mirada. No obstant, penso que aquest canvi d’estètica ha de ser gairebé com una cosa volguda, i al cinema documental aquests moments els esperes i els trobes al llarg del rodatge.

Un rodatge que depèn en gran part del senyor Maragall, el seu protagonista. En els casos de Balseros i Setembres la força del film s’arrela en la pluralitat de testimonis. En aquest cas, què li ha fet pensar que una sola persona pot portar tot el pes de la narració?

Aquesta pel·lícula utilitza un protagonista per explicar una malaltia de 25 milions de persones. És cert que en els documentals que he realitzat per a 30 minuts, a Balseros o Setembres, hi ha una història coral, on la suma de molts casos et dóna una visió global dels fets o del tema que estàs intentant explicar. En el cas d’aquesta malaltia, cada pacient és un cas independent on no existeix la possibilitat de sumar. Des del moment en què decideixo fer aquesta història només amb una persona, tinc molt clar que, tot i que només sigui un, sigui especial. Jo crec que l’espectador ho entén, i no només pel fet de que estem parlant d’un personatge públic, perquè això té uns avantatges i té molts desavantatges. Al final estem parlant d’una història personal però sobretot honesta i sincera.

Des del primer moment va ser així? És a dir, la idea inicial estava més a prop de fer un documental sobre l’Alzheimer o d’aquest trànsit encarnat en la figura de Pasqual Maragall?

Bé, el procés de com es va parir la idea va ser bastant complex. En principi la pel·lícula havia de ser l’abc de l’Alzheimer.

Pasqual Maragall en una escena del documental

Tot comença quan rebo una trucada de Francesc Escribano, exdirector de TV3, poc temps després de que en Pasqual faci pública la seva malaltia i que declari que vol lluitar i crear una fundació. En aquesta trucada em transmet que en Maragall i el seu entorn volen fer alguna cosa per deixar patent aquesta lluita. En realitat volien fer un projecte semblant a Una veritat incòmoda, el documental de l’Al Gore sobre el canvi climàtic però aplicat a la malaltia d’Alzheimer. Si et sóc sincer, tenia la sensació que volien marcar un gol per l’esquadra, que em demanaven un projecte que tingués una repercussió total.

En aquest sentit, ja tenia clar que es tractava de realitzar una pel·lícula documental, però quan estava rumiant com retratar els casos, per sort vaig anar a rodar un dia amb en Pasqual Maragall. Allà vaig veure com funcionava al davant de la càmera i ostres... vaig veure que la pel·lícula era ell.

Abans de rodar la pel·lícula sobre la seva malaltia, quins vincles t’unien amb el Sr. Maragall?

Poquets... En tot cas no havia caigut fins a quin punt en Pasqual seria una persona absolutament meravellosa al davant de la càmera. De fet, ell va ser qui va contactar amb mi l’any 92, durant els Jocs Olímpics de Barcelona. En aquella època jo estava fent cròniques des de Sarajevo durant la guerra dels Balcans. A ell li va cridar molt l’atenció com retratava aquella situació, i en un sopar a casa seva em va plantejar que, en nom de la ciutat de Barcelona, volia fer alguna cosa per a aquella situació, i va sol·licitar el meu consell. Crec que sempre ha estat un home avançat al seu temps, ja que més enllà de les obligacions dels estats, ell va pensar que els ciutadans havien d’ajudar a altres ciutadans que ho necessitaven. Una altra cosa curiosa és que també va venir a l’estrena de Balseros; en aquell moment jo no el considerava amic meu, però en tot cas el respectava.

Després, durant el rodatge, em feia conya i em deia coses com: “ara seré el teu balsero!” Això és tot; suposo que ara no sóc el seu director favorit ni em considera el seu amic de l’ànima, però me l’estimo molt.

Segurament aquests dos anys han desembocat en una relació molt especial. Costa acceptar aquesta evolució de la malaltia però suposo que, al mateix temps, també reforça l’objectiu d’aquest projecte i del propi Maragall.

Realment assumir-ho és molt dur. Quan estàvem a Sant Sebastià, per exemple, la primera cosa que feia era mirar si en Pasqual tenia un somriure o no. Ell és una persona que reflexa l’estat d’ànim amb el seu somriure, ho diu tot. És un gest molt poderós i davant de la càmera es

Diana Garrigosa és un dels testimonis del documental

transforma, es magnifica, i estic segur que l’espectador se n’adona. Durant aquells dies al Festival de Sant Sebastià vaig veure que no només estava somrient sinó que reia.

En canvi, hi ha dies que veig la tristor i això es fotut, perquè sé que no puc fer res i m’agradaria anar més enllà. De totes maneres, crec que amb aquesta pel·lícula el puc ajudar a que el respectin i a que la gent entengui més coses de la malaltia d’Alzheimer i, d’aquesta forma, aplicar-ho més enllà del cas d’en Pasqual.

Rodatge ¦ 40

Dictat

El director i productor Antonio Chavarrías inicia aquest mes el rodatge de la pel·lícula Dictat, produïda per Oberon Cinematogràfica amb la col·laboració de Televisió de Catalunya i Televisión Española. El film, que es roda a Barcelona, està protagonitzat pels actors d’origen argentí Juan Diego Botto i Bárbara Lennie, acompanyats per Àgata Roca, Nora Navas, Marc Rodríguez i Monti Castiñeiras. També s’ha realitzat un acurat procés de càsting per trobar nens i nenes entre set i dotze anys.

El mateix Chavarrías informa del desenvolupament del projecte, des dels seus inicis, al blog www.dictado2010. blogspot.com. La Júlia, que només té set anys i acaba de quedar-se orfe, és acollida poc temps després en tutela per la Laura i en Daniel, un amic de la infància del seu pare. La convivència amb la nena fa que en Daniel es vagi sentint desplaçat, el seu malestar augmenta quan comença a veure com amenaces algunes de les accions de la nena. La idea que la Júlia és una reencarnació del mal comença a turmentar-lo sense que la Laura trobi la forma d’ajudar-lo.

Antonio Chavarrías és director de Las vidas de Celia, Volverás, Susanna, Manila o Una sombra en el jardín, i productor d’Elisa K, de Judith Colell i Jordi Cadena, La teta asustada i Madeinusa, de Claudia Llosa, Màscares i La doble vida del faquir, d’Elisabet Cabeza i Esteve Riambau, Aro Tolbukhin, d’Agustí Villaronga, Lydia Zimmermann i Isaac P. Racine, o Pau i el seu germà i L’arbre de les cireres, de Marc Recha.

Bárbara Lennie protagonitzarà Dictat

Direcció ¦ Antonio Chavarrías Gènere ¦ Drama Producció ¦ Oberon Cinematogràfica, TVC, TVE Repartiment ¦ Juan Diego Botto, Bárbara Lennie, Mágica Pérez, Àgata Roca, Nora Navas, Marc Rodríguez, Monti Castiñeiras

Lo mejor de Eva A principis d’octubre ha arrencat el rodatge de Lo mejor de Eva, la nova pel·lícula del barceloní Mariano Barroso, amb Miguel Ángel Silvestre i Leonor Watling com a protagonistes. Ella és una jutgessa que s’enfronta al cas més important de la seva carrera. Ell, un gigoló que la seduirà. “Fa anys que tinc aquest projecte”, assegura el director i coguionista, “em venia de gust explicar una història d’amor impossible. Barroso, autor de films tan reconeguts del cinema espanyol com Éxtasis, Los lobos de Washington o Hormigas en la boca, dedicarà set setmanes a rodar aquest thriller eròtic ambientat a la ciutat de València.

Miguel Ángel Silvestre treballarà a les ordres de Barroso

Volar

Ha començat el rodatge de Volar, segon llargmetratge documental dirigit per Carla Subirana després de Nedar, i produït per Zentropa Spain juntament amb Pandora Cinema, en col·laboració amb el Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra. La directora proposa un exercici d’inspiració observacional, un estudi de la gestualitat amb especial interès pel paper de la dona en un entorn d’hegemonia masculina, i de la pèrdua d’individualitat en integrar-se en la massa. El documental compta amb la direcció de fotografia del veterà Carles Gusi.

Implosion

La productora catalana Zip Films participa al film Implosion, una coproducció catalano-alemanya que es roda aquesta tardor, dirigida pel director danès Sören Voigt. Es tracta d’un drama juvenil que gira al voltant de Thomas, un noi de disset anys que viatja durant les vacances d’estiu a la costa catalana amb el seu pare i es veu involucrat de sobte en la fugida d’un grup d’immigrants il·legals de la policia. Thomas coneixerà Djamile, una jove congolesa que també fuig, però que està sola, espantada i a una situació complicada que en Thomas no pot resoldre. Però malgrat tot, provarà d’ajudar-la. La relació amb la Djamile l’afectarà més del que podria esperar, i farà que canviï completament la seva visió de la vida. Interpreten els principals personatges Sven Gielnik, Hans Jochen Wagner, Eye Haidara i la catalana Carolina Clemente Thomas.

No tengas miedo

Montxo Armendáriz ha iniciat a Pamplona el rodatge de la seva pròxima pel·lícula, No tengas miedo. El film gira al voltant de la superació dels abusos sexuals que una jove va patir a la seva infància. La protagonista és l’actriu catalana Michelle Jenner, acompanyada del també català Lluís Homar, Belén Rueda, Oona Chaplin i Rubén Ochandiano. Als seus 25 anys, la Sílvia intentarà refer la seva vida enfrontant-se a les seves pors i fins i tot a si mateixa. El director navarrès també és autor del guió, basat en un argument de María Laura Gargarella.

Amb la producció d’Oria Films, aquest és el novè llargmetratge d’Armendáriz, director de films com Historias del Kronen, Secretos del corazón, Silencio roto o Obaba.

Michelle Jenner protagotitza el film

Crítica ¦ 42

Aquells meravellosos estius

Anna Petrus No és estrany que Herois s’emportés el premi del públic al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga. La proposta de Pau Freixas, malgrat que conciliadora en les formes, i en alguns moments amb tendència al discurs moral, no deixa de ser un treball que sorprèn. I ho fa perquè el jove director aconsegueix reunir dos plantejaments que en principi semblarien completament allunyats però que, en canvi, funcionen i s’equilibren en l’univers de la pel·lícula d’una forma gairebé natural. Freixas basteix la història d’un grup de nens que viuen el temps d’estiu i la màgia que tots recordem de la nostra infantesa a través d’un plantejament proper al realisme, aquell que domina bona part de la cinematografia espanyola i que connecta directament amb l’imaginari d’un públic majoritari i molt concret. Al mateix temps, el cineasta ret contínuament un sincer homenatge a les icones juvenils dels anys vuitanta provinents de la cultura cinematogràfica nord-americana, des de La historia interminable (Wolfgang Petersen, 1984) fins a The Goonies (Richard Donner, 1985).

I ho fa a través de la forma com filma la història, concebent plans que recorden sovint el cinema de Steven Spielberg; a través de la música, amb referències constants al cinema d’acció i aventures dels Estats Units; i, finalment, a través de les cites directes, com ara els pòsters de les pel·lícules que els nens tenen penjats a les seves habitacions.

D’aquesta manera, la pel·lícula es podria llegir com un compendi de llocs cinematogràfics comuns i perfectament recognoscibles on es mesclen el record per una sèrie de televisió tan mítica com Verano azul d’Antonio Mercero amb la narrativa cinematogràfica ianqui que és la que va alimentar l’imaginari juvenil de la generació dels vuitanta. En aquest sentit, les bicicletes, que estan presents des del principi de la pel·lícula, esdevenen molt més que un simple objecte de locomoció, donat que remeten directament a una iconografia present en ambdues referències

Herois és una pel·lícula que es mou entre la tendència al naturalisme del cinema espanyol i un sincer homenatge a les icones cinematogràfiques nord-americanes dels anys vuitanta. Un film que busca la complicitat de l’espectador en una narrativa clara i diàfana, que tendeix ponts entre el passat i el present. originals, és a dir, esdevenen un vertader punt d’intersecció.

De la mateixa manera que alguns plans i seqüències estan pensats per ferir directament la memòria cinematogràfica de l’espectador, com ara la de la nit, la lluna plena i el trajecte en bicicleta d’en Xavi (Ferran Rull), el nen protagonista. Un moment en què el fantasma d’E.T. (Steven Spielberg, 1982) pren vertadera forma a la pel·lícula en la mateixa línia que l’emergència dels espectres dels nens que protagonitzaren The Goonies es fa present en el moment en què el grup decideix anar de nit al magatzem del bar del poble i explorar-lo amb les seves llanternes.

Més enllà d’aquest explícit joc de referències, la pel·lícula també planteja una narració que bascula entre el present i el passat a través de la mencionada història dels nens, situada històricament a la dècada dels anys vuitanta, i la història de Cristina (Eva Santolaria) i Sala (Àlex Brendemühl), que transcorre a l’actualitat. Un salt narratiu que potencia el desig de mitificar els estius de la infantesa en situar-los a l’esfera del record, malgrat que la relació entre els dos estrafolaris personatges (una jove d’esperit lliure i un publicitari que ha deixat de banda la seva vida personal) no sempre estigui a l’alçada del conjunt de la narració. En tot cas, aquesta línia narrativa oberta en el present serveix a Freixas per introduir un cert discurs moral, emfatitzat pel discurs de l’àvia, qui en dues ocasions parla als nens de la Guerra Civil i de les conseqüències de la mort, que exalta els valors de la vida, l’amistat i l’amor.

Direcció ¦ Pau Freixas Gènere ¦ Aventures Producció ¦ Media Films, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Álex Monner, Ferran Rull, Mireia Vilapuig, Joan Sorribes, Marc Balaguer, Nerea Camacho, Àlex Brendemühl, Eva Santolaria Estrena ¦ 22 d’octubre

El monstre interior

Tonio L. Alarcón En realitat, segons el propi Villaronga, encara que ha agafat Pa negre com a base principal del seu guió cinematogràfic, l’ha volgut enriquir, allunyant-la de qualsevol tendència contemplativa, afegint-hi més acció. Per això l’ha mesclat amb altres obres literàries del propi Teixidor, com els relats curts continguts a Sic transit Gloria Swanson o la novel·la Retrat d’un assassí d’ocells. No obstant això, el resultat, sigui per la coherència de l’obra de l’escriptor, sigui per l’habilitat de l’autor per portar-la al seu propi terreny personal, dóna una sensació d’unitat perfecta.

I és que el director mallorquí ha aconseguit una fita importantíssima: filmar una pel·lícula ambientada durant la Guerra Civil que no sembla una més de les que es fan periòdicament a la indústria espanyola. Una cosa que aconsegueix imposant la seva personalitat, la seva particular forma de concebre la narració cinematogràfica, que li dóna una textura peculiar i atractiva a la pel·lícula, en esquivar intel·ligentment la vocació realista d’altres directors. Que hagi organitzat una curosa reconstrucció dels pobles de la comarca d’Osona durant l’època franquista no vol dir que Villaronga tingui la intenció de cenyir-se, simplement, a un suposat realisme narratiu: com a tota la seva obra cinematogràfica, des de Tras el cristal (1987) a El mar (2000), una certa empremta fantàstica impregna el relat –cfr. la seqüència inicial, estructurada com un autèntic giallo–, apartant-lo de la vulgaritat d’allò més quotidià i donant-li un cert component mític.

A primera vista, pot semblar que la pel·lícula té algunes similituds amb La lengua de las mariposas (1999). Però ni Villaronga és José Luis Cuerda, ni els relats de Teixidor tenen el component idealista i edulcorat dels de Manuel Rivas: l’apropament a l’Espanya sota el règim de Franco de Pa negre és molt més dur, molt més asfixiant, i el procés de maduració que viu el seu protagonista, bastant més

Des de que va codirigir Aro Tolbukhin. En la mente del asesino, Agustí Villaronga no es posava darrere d’una càmera cinematogràfica, i en aquesta ocasió ho ha fet per adaptar una de les novel·les més populars i reconegudes d’Emili Teixidor. traumàtic. Al nen que interpreta Francesc Colomer (Andreu) li destrueixen l’existència els adults, el deixen sense l’entorn on es trobava segur i el fan sentir abandonat, perdut, obligant-lo a evolucionar rebel·lant-se contra el seu llegat personal. El més interessant és que el director no comet l’error, habitual en el cinema espanyol, d’idealitzar les ideologies esquerranes, sinó que evidencia que, com ocorre amb la família del petit protagonista, també hi havia mentides, secrets inconfessables i esquelets a l’armari. I és que el film mostra el règim franquista com una espècie de càncer, una malaltia incontrolable que va podrir tot el poble espanyol.

Com també ocorre a la major part del cinema del cineasta mallorquí, l’homosexualitat és també un component fonamental de la història narrada. A Pa negre, els gais són els únics personatges adults de l’entorn de l’Andreu que no amaguen res, que són completament innocents i generosos –per això estan sempre relacionats amb els àngels, tant el mitificat Pitorliua com el noi afectat de lepra a qui el nen porta menjar–. Villaronga no és explícit al respecte, però deixa clar que també les inclinacions sexuals del seu petit protagonista es dirigeixen cap als homes: la seva sensibilitat i intel.ligència, l’absència d’interès per la hipersexualitat de la seva cosina Núria, i la seva progressiva identificació amb la figura del Pitorliua, semblen apuntar en aquest sentit.

Direcció ¦ Agustí Villaronga Gènere ¦ Drama rural Producció ¦ Massa d’Or Produccions, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Francesc Colomer, Marina Comas, Nora Navas, Roger Casamajor, Laia Marull, Eduard Fernández, Sergi López Estrena ¦ 15 d’octubre

Crítica ¦ 44

L’ull a l’obscuritat

Tonio L. Alarcón Amb només dos llargmetratges a les seves espatlles, potser és massa aviat per buscar figures d’estil en el cinema de Guillem Morales, però està clar que Los ojos de Julia (2010) demostra una tremenda coherència narrativa respecte a la seva òpera primera. Continua molt present la seva preferència pels espais asfixiants, opressius, inspirada en el cinema més introspectiu de Roman Polanski, de la mateixa manera que torna a utilitzar el concepte de les persones voluntàriament invisibles, quasi fantasmals, que sotgen els protagonistes –el que li permet també jugar amb els efectes de so i les zones d’ombra per crear inquietud en l’espectador–.

Però si a El habitante incierto (2005) feia servir aquests elements per elaborar una fuga psicogènica que hauria firmat el mateix David Lynch, en aquest cas ha optat per un apropament a les estructures del giallo italià –deixant les metàfores a un costat–, amb tot el que això implica: psicòpates amb guants negres, assassinats macabres, pistes falses, plans subjectius del dolent... L’atmosfera freda i gòtica del seu anterior film dóna pas, doncs, a un treball visual molt més complex, més sofisticat, que afegeix densitat narrativa a una història que, com a bona hereva del cinema de Dario Argento, Mario Bava i coetanis, no té més pretensió que mantenir al públic al caire del seu seient.

Això sí, partint de la ceguesa que sofreix la seva protagonista, interpretada per Belén Rueda, Morales elabora un joc continu entorn de la mirada del personatge. A pel· lícules amb plantejaments similars, com a Wait Until Dark (Sola en la oscuridad, 1967) i Blind Terror (Terror ciego, 1971), la discapacitat de les seves heroïnes servia per a fer-les més vulnerables a l’assetjament dels criminals. En canvi, Los ojos de Julia va més enllà, i ho aprofita per alterar la percepció de l’espectador, ficant-lo en la pell del personatge de Rueda. Quan aquesta comença a perdre visió, Morales inclou plans subjectius

Sis anys després del seu primer llargmetratge, El habitante incierto, Guillem Morales torna a demostrar la seva forta personalitat cinematogràfica amb un projecte, Los ojos de Julia, ple de les seves obsessions particulars. que mostren la limitació dels seus ulls; quan es queda totalment cega, omet els rostres de la resta dels personatges, una eficaç forma de transmetre la confusió que aquesta viu.

Per desgràcia, el director –potser per arribar al mateix públic que es va emocionar amb El orfanato (2007)– alterna aquesta atractiva trama de thriller amb una molt edulcorada història d’amor entre Rueda i Lluís Homar, per culpa de la qual la pel·lícula s’apropa perillosament al melodrama més hortera. La malaptesa d’aquestes escenes, en general bastant prescindibles, no resta interès a un thriller tan sòlid i tan ben construït, però trenca el ritme continu que Guillem Morales imprimeix a la narració.

Excepte aquesta espècie de concessió romàntica al públic menys aficionat al cinema de terror, s’ha de reconèixer la valentia amb la qual el director ha abordat un projecte tan personal i tan poc convencional com Los ojos de Julia. Resulta reconfortant trobar-se amb un autor espanyol que sap perfectament en quin terreny s’està movent, que coneix els mecanismes del gènere i els fa servir amb aquesta seguretat i aquesta intel·ligència: només s’ha de veure com, a la seqüència final –de la qual no revelaré, per respecte als nostres lectors, cap detall argumental–, Morales transforma un homenatge al Hitchcock de Rear Window (La ventana indiscreta, 1954), amb aparent senzillesa, en una picada d’ullet a Looking for Mr. Goodbar (Buscando al Sr. Goodbar, 1977), de Richard Brooks.

Direcció ¦ Guillem Morales Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Rodar y Rodar, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Belén Rueda, Lluís Homar, Francesc Orella, Pablo Derqui, Julia Gutiérrez Caba Estrena ¦ 15 d’octubre

publi decine

La casa del cine¦ 46

Abel La disfunció familiar és un tema recurrent al cinema modern, on d’una forma analítica, s’intenten explicar les conseqüències que afecten sobretot els fills que viuen dins d’una família trencada. Així neix la idea conceptual de la segona pel·lícula com a director de l’actor mexicà Diego Luna, qui s’introdueix a les històries de ficció després d’haver rodat un biopic documental del boxejador Julio César Chávez.

El film explica el retorn d’un nen de nou anys a casa seva després d’haver passat molt temps en un hospital mental per haver deixat de parlar. Aquest mutisme va ser la conseqüència del trauma que va patir el jove a causa de l’abandonament del pare de la família. Amb aquest argument Diego Luna construeix el que de veritat li interessa, i fa del film una personal i original proposta.

Com de sobte el noi comença a parlar i es converteix en la figura paterna que la família no ha tingut. Les situacions que sempre han d’assumir els adults, ara les fa un nen de nou anys. Això li permet al realitzador mexicà la possibilitat d’introduir a la narració tocs d’humor dins d’un film dramàtic molt dur. Això és, sense cap dubte, el millor del relat. Els gèneres de comèdia i drama s’hi combinen perfectament equilibrats, i tenen un to que resisteix bastant bé la major part del film, excepte el desenllaç final, que malauradament acaba sent una mica precipitat i convencional.

El americano Si s’hagués de buscar un sol nom que comprengui visualment tres dècades de música mainstream aquest és l’Anton Corbijn. Ell és un creador de conceptes, culpable dels nostres records sobre Depeche Mode, dels búfals d’U2, les imatges religioses de Nirvana o dels westerns de The Killers –per anomenar-ne uns de més joves-. Mai ha entès la necessitat de traslladar al paper els seus conceptes, sempre s’ha guiat per les seves percepcions, per la forma i no pel contingut de les lletres –la majoria de vegades degut a la seva dificultat per entendre l’anglès-. Sempre ha desenvolupat aquest imaginari partint d’un relat donat –des d’una cançó a una vida, la d’Ian Curtis al cas de Control (id. 2007), la seva primera, magnífica, intrusió al cinema-. Des d’aquest punt, i una vegada digerit El Americano, hom pot entendre el perquè no hi ha res salvable més enllà de la seva fotografia.

Entenc el concepte: polar francès (si Melville aixequés el cap!) portat a una petita vila italiana amb la figura de l’estranger dels spaguetti westerns. La forma de relatarho, les interpretacions, la incoherència de fons dels personatges, el capellà... No calia, Anton. Es troba a faltar música. Dave Gahan caminant sobre la neu, Cobain estirat al llit o Bono pregant a l’església. Fins i tot la Tina Turner. Al film li falta molta música, Anton. No l’hauries d’haver abandonat.

Carlos MÁrMol

Direcció ¦ Diego Luna Gènere ¦ Comèdia dramàtica Producció ¦ Marvarrosa Media S.L, Canica Films, El Virgili Films Repartiment ¦ Christopher Ruiz-Esparza, Karina Gidi, Geraldine Alejandra, Gerardo Ruiz-Esparza, José María Yazpik.

CenZo ÁlvareZ

Direcció ¦ Anton Corbijn Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Focus Feature, This is That, Greenlit, Smokehouse Estrena ¦ 17 de setembre

Chloe En aquest remake de Nathalie (Anne Fontaine, 2003), Atom Egoyan ens proposa un exercici de voyeurisme en què submergeix a l’espectador i als personatges des de la primera seqüència, una escena en què la càmera es desplaça cap a un mirall en el qual es reflecteix el cos de Chloe (Amanda Seyfried) en suggerent roba interior.

Però si el joc voyeur i la temàtica al voltant de les obsessions sexuals de dues dones situen el film en clau de thriller eròtic, Egoyan aconsegueix -en bona part del film- un drama psicològic que busca endinsar-se en l’univers emocional dels personatges. No oblidem en aquest sentit que una de les seves inquietuds, palpable en tota la seva filmografia i que el caracteritzen com a autor, és precisament l’exploració psicològica dels personatges. Però l’equilibri del film, amb un ritme pausat, es trenca abruptament cap al final, toscament marcat per un primer pla de Chloe mirant fixament a la càmera, en el que també és una picada d’ullet a Un Estiu amb Mònica (Ingmar Bergman, 1953). El joc voyeur ha acabat i l’espectador és arrossegat a un desenllaç final precipitat al més pur estil Atracció Fatal (Adrian Lyne, 1987), convertint-lo en un thriller eròtic convencional.

B-ROBAPAG-21X14,8.pdf

1

22/07/10

22:28

Ángeles RaMos

Direcció ¦ Atom Egoyan Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Montecito Picture Company, Studio Canal Repartiment ¦ Julianne Moore, Liam Neeson, Amanda Seyfried Estrena ¦ 26 de novembre

Taquilla ¦ 48

Un setembre amb molt cinema familiar Pau Brunet

El mes de setembre ha tornat a donar alegries al cinema, almenys pel que fa a les xifres absolutes. Les recaptacions de les setmanes estudiades han donat un total de 42,5M€ recaptats, la mateixa xifra que fa un any, però amb la diferència de que encara falten alguns dies per acabar el mes, per la qual cosa fàcilment es pot preveure un increment de les xifres força interessant, al voltant del 7-8%. Com és habitual, el nombre d’entrades venudes es col·loca per sota de 2009, a causa d’uns preus molt més elevats que fa un any, tant en el 3D com en els formats més tradicionals.

Nicolas Cage a El aprendiz de brujo

Les pel·lícules de més recaptació des de l’1 fins al 27 de setembre han estat: Títol

Recaptació

Espectadors

Karate Kid (Sony)

5,7M€

0,95 milions

El aprendiz de brujo (Disney)

5,5M€

0,9 milions

Resident Evil: Ultratumba (Sony)

5,28M€

0,66 milions

Origen (Warner)

3,11M€

0,48 milions

Coneixeràs l’home dels teus somnis (Alta)

2,82M€

0,43 milions

Karate Kid, tot un èxit de taquilla

El mes va començar amb un producte familiar, El aprendiz de brujo, que amb una forta promoció va aconseguir un bon primer lloc amb més de 1,72M€. La pel·lícula, una aposta per la fantasia i l’aventura, ha tingut una carrera força positiva al nostre país, arribant a superar el 5,5M€ i camí dels 7.

La cinta no ha tingut un gran èxit als Estats Units, però sí a la resta del món, on podria arribar a fer 125-130M€.

A més d’aquest èxit, Disney ha tingut el bon resultat de la petita Campanilla y el gran rescate, que amb poques còpies i escassa promoció, ha tingut una carrera que ja la col·loca a les portes del milió d’euros, mentre que Toy Story 3 ha seguit entre les 10 més vistes, ja superant els 24M€.

En aquesta línia familiar, Sony ha seguit amb el seu gran èxit, Karate Kid, que després de recaptar quasi 3M€ durant seu primer cap de setmana, ha tingut temps per anar cap als 9M€, una de les millors xifres vistes en aquests últims mesos i que col·loquen Sony com una de les companyies que està acumulant millors èxits.

Precisament l’estudi ha dominat el primer lloc en dues ocasions més, amb Resident Evil i el cap de setmana del 24 amb Come reza ama. Les dues s’han estrenat amb gran parafernàlia promocional. La primera, Resident Evil: Ultratumba, amb el favor del 3D i el fet de ser una de les sagues més influents del gènere en aquest últims anys, va aconseguir prop de 2,6M€, mentre que la segona es va estrenar amb quasi 1,6M€, gràcies a la bona imatge de Julia Roberts i Javier Bardem, totalment mediatitzats amb la seva presència a Sant Sebastià.

La nota trista l’han posat els escassos bons resultats vistos per la gran majoria de producte no “mainstream”, com ara les comèdies Un pequeño cambio (Vértice Cine), Salvando las distancias (Warner) o la cinta d’aventures Adele y el misterio de la momia (Tripictures).

Poques emocions més hi ha hagut aquest mes. De fet, els top10 d’aquestes setmanes han estat plens de pel·lícules ja veteranes, como ara Origen, la mencionada Toy Story 3 o el film de Woody Allen, Coneixeràs l’home dels teus somnis.

El cinema català domina i agafa força Per fi la producció catalana es mereix un punt important per analitzar. No han estat grans èxits, però sí que el cinema produït a Catalunya s’ha fet notar amb ambició i bona lletra tot i que amb certa desconnexió envers el públic massiu.

Primer de tot s’ha de dir que en aquestes setmanes de setembre el cinema produït a l’estat ha recuperat una quota de mercat elevada, de quasi el 14%, dada que no aconseguia des del maig. Per arribar a aquesta xifra han tingut un pes clau els films Coneixeràs l’home dels teus somnis, Lope i El gran Vázquez, que han entrat entre els més vistos, i que en els tres casos estaven coproduïts per empreses catalanes. Ikiru Films ha estat la responsable de la que ha estat la tercera millor estrena de l’any, Lope. Tot i que les expectatives eren més elevades, la pel·lícula ha anat recuperant terreny setmana rere setmana, gràcies a un bon boca-orella entre el sector més adult. La xifra de moment arriba als 2,9M€ i sembla estar aspirant als 4-4,5M€. Una mica més enllà és on vol arribar el film de Woody Allen, produït pel gegant mediàtic Mediapro, que en les seves cinc setmanes a la cartellera ha recaptat 3,9M€, i els 4,5 milions no semblen gaire lluny.

La tercera en discòrdia és El gran Vázquez, cinta estrenada per Alta, amb producció catalana (TV3) i rodada a Barcelona.

La biografia del famós dibuixant va entrar amb un gran nombre de sales, 240, però amb unes xifres molt regulars: 365.000€. La mitjana per sala ha estat de només 1.533€, i ara toca veure si els bons comentaris li donen una força similar a Lope, i així pot aspirar als 1,2-1,3M€.

Fora d’aquest gran producte s’han de comentar les xifres d’Elisa K, que amb només 13 sales ha quedat fora de les més vistes, amb xifres una mica regulars, per sota dels 1.000€ per sala. La pel·lícula era molt singular, potser massa per a l’audiència general. Però la seva presència internacional, especialment a festivals, segurament serà important.

No es pot deixar de parlar del cinema català sense comentar el pas d’aquest pel Festival de Sant Sebastià. Quatre

pel·lícules seleccionades a competició, Pa negre, Elisa K, El gran Vázquez i Aita, a més d’altres títols com Blog (també amb premi) que es va projectar en secció paral·lela. Ara toca el festival de Sitges, on tampoc hi faltarà una més que nodrida presència catalana amb pel·lícules com Los ojos de Julia, Agnosia, La posesión de Emma Evans i Herois.

Lope, una de les apostes de la temporada

L’últim film de Woody Allen, de Mediapro

PREMIS NOVA AUTORIA 2010

LA CASA DELS CREADORS

Una finestra per ajudar a promoure i difondre la creació dels autors novells de la mà de les escoles catalanes de cinema

www.sgae.cat

PUBLIREPORTATGE

Premis “Nova Autoria” La SGAE i la Fundació Autor, amb els nous talents del cinema català RaMon Muntaner

Ja fa molts anys que la SGAE, per mitjà de la Fundació Autor, impulsa programes de promoció i suport a l’audiovisual en les vessants creatives de direcció, guió i banda sonora. A partir de l’any 2007 ho fa d’una manera més intensiva i constant gràcies a la creació de l’Institut Buñuel, que desenvolupa gran quantitat de programes, entre els quals destaquen aquells que volen apropar al públic les autories més desconegudes i les obres audiovisuals que, malauradament, no arriben a les nostres pantalles de cinema o tenen una exhibició molt curta. Destaquen els projectes de caràcter formatiu i universitari i la col·laboració amb festivals nacionals i internacionals.

Intentem establir, de manera constant, diferents vies de programació i exhibició de les autories més emergents sorgides de les escoles i els centres de formació en les arts audiovisuals. Festivals, mostres, concursos, publicacions o formació són algunes de les activitats que duem a terme i, en aquesta línia, els darrers anys hem treballat amb el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, així com amb les mateixes escoles, per tal que els PREMIS SGAE NOVA AUTORIA tinguin la força i el reconeixement que es mereixen.

No vivim una època fàcil per a l’autoria emergent. D’una banda, i potser més que mai, hi ha un gran potencial de talent i autors novells amb idees brillants, segurs d’ells mateixos i de les seves capacitats, que gaudeixen de les possibilitats que els proporcionen les tecnologies, cada vegada més assequibles. D’altra banda, sorgeixen nous públics i possibles consumidors d’aquestes creacions, però amb un mercat i un sector amb necessitats urgents d’adaptació i adequació: noves maneres de producció, exhibició i distribució. En aquest context, festivals com el de Sitges poden ésser veritables plataformes per fer arribar aquest nou talent al gran públic. Al llarg d’aquests dies de celebració del Festival es troben i conflueixen productors, programadors, exhibidors, crítics, autors, actors i públic en general. A tots ells, vull convidar-los i animar-los a acostar-se a aquests PREMIS NOVA AUTORIA, a assistir a les projeccions dels alumnes i a fer-se còmplices amb nosaltres en el reconeixement i el suport als que comencen.

Ramon Muntaner Director de la SGAE a la Mediterrània

Actualitat ¦ 52

dvd’s Xtrems

Familystrip

Direcció ¦ Abel Folk i Joan Riedweg Gènere ¦ Drama Producció ¦ Animals Films, televisió de Catalunya Repartiment ¦ Sílvia Munt, Anna Azcona, Sílvia Bel, Eduard Farelo, Marta Marco, Miquel Sitja

Direcció ¦ Lluís Miñarro Gènere ¦ Documental Producció ¦ Eddie Saeta

Xtrems és una pel·lícula basada en fets reals, en què la ficció es posa al servei de la realitat per mostrar-nos l’infern d’unes vides que han quedat estroncades. Actors, personatges i protagonistes expliquen, en format work in progress, un seguit d’experiències “extremes”, que ensenyen als espectadors què significa caure i sobreviure.

Lluís Miñarro, el productor d’Albert Serra, Marc Recha, José Luis Guerin o Manoel de Oliveira, s’estrena com a director amb aquest retrat de la seva família que ens revela una generació que desapareix. Dos supervivents de la guerra civil i la postguerra relaten els seus secrets més íntims. Una altra visió de la memòria col·lectiva.

Los condenados

El camí dels somnis

Direcció ¦ Isaki Lacuesta Gènere ¦ Drama Producció ¦ Benecé Produccions i Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Daniel Fanego, Arturo Goetz, Leonor Manso, María Fiorentino, Bárbara Lennie

Direcció ¦ Joan Soler Gènere ¦ Documental Producció ¦ Barton Films

El gironí Isaki Lacuesta proposa un film agredolç sobre les conseqüències d’una lluita armada a través del temps. Dos ex guerrillers es reuneixen trenta anys després en una excavació il·legal per buscar el cos d’un company. La vídua, el fill i la mare del combatent mort els acompanyen, en un clima de tensió, sentiments amagats i veritats a mitges.

L’Alba i la Núria, dues joves invidents, mantenen una lluita quotidiana contra les limitacions que els imposa la seva discapacitat. Alienes al conformisme i motivades pel seu afany d’explotar totes les possibilitats que la vida els ofereix, viatgen a l’Índia per col·laborar amb la Fundación Vicente Ferrer en l’educació de nens cecs.

La mujer sin piano

Amores locos

Direcció ¦ Javier Rebollo Gènere ¦ Drama Producció ¦ Avalon PC, Lolita Films Repartiment ¦ Carmen Machi, Jan Budar, Pep Ricart, Nadia de Santiago

Direcció ¦ Beda Docampo Feijóo Gènere ¦ Drama romàntic Producció ¦ Iroko Films Repartiment ¦ Eduard Fernández, Irene Visedo, Marta Belaustegui, Marisa Paredes, Carlos Hipólito

La pel·lícula narra les 24 hores de la vida domèstica, laboral i sexual d’una dona casada de vida rutinària (Carmen Machi) que, una nit, decideix escapar i vagar pels carrers de Madrid. És en aquest moment quan descobreix un altre món. Absurd, humorístic i negre.

Un prestigiós psiquiatre coneix una jove cuidadora del Museu del Prado que està convençuda que ambdós són els personatges d’una pintura del segle XVII i que s’han estimat amb bogeria fa quatre segles. Ell només veu en ella una jove malalta i decideix convertir-la en la seva pacient.

El mal ajeno

Viatge màgic a l’Àfrica

Direcció ¦ Óskar Santos Gènere ¦ Thtiller dràmàtic Producció ¦ ModProducciones, Himenóptero, Telecinco Cinema Repartiment ¦ Eduardo Noriega, Belén Rueda, Angie Cepeda, Clara Lago, Marcel Borràs

Direcció ¦ Jordi Llompart Gènere ¦ Fantàstic Producció ¦ Òrbita Max, Apuntolapospo, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Eva Gerretsen, Raymond Mvula, Leonor Watling, Verònica Blume, Adrià Collado

El mal ajeno és una producció d’Alejandro Amenábar que explica la història d’un metge acostumat a viure situacions límit amb els seus pacients. De sobte, és amenaçat amb una pistola i, hores més tard, només recorda el so d’una detonació i haver rebut alguna cosa més que un tret.

Jordi Llompart dirigeix el primer llargmetratge de ficció en 3D estereoscòpic d’Europa. La protagonista és la Jana, una nena de deu anys que decideix emprendre una aventura màgica a lloms del seu cavall alat. Basat en el llibre de Llompart El cor damunt la sorra.

L’OBRA D’UN DIRECTOR IMPRESCINDIBLE DEL NOSTRE CINEMA DE LES TRES DARRERES DÈCADES “INNOVADOR, ATÍPIC, EXCEL·LENT”. EL PAÍS PACK CREAT AMB LA COL·LABORACIÓ DEL REALITZADOR INCLOU LES PEL·LÍCULES TRAS EL CRISTAL (2 DISCS) EL PASAJERO CLANDESTINO EL MAR ARO TOLBUKHIN EN LA MENTE DEL ASESINO MÉS DE TRES HORES DE MATERIAL ADDICIONAL AUDIOCOMENTARIS DEL DIRECTOR CURTMETRATGES ENTREVISTA DOCUMENTAL: VILLARONGA. LA AUDACIA DE LO OSCURO

TAMBÉ DISPONIBLES EN EDICIÓ INDIVIDUAL

www.latiendacameo.es

JA A LA VENDA

LOS CUENTOS DE LAS CUATRO ESTACIONES

CUENTO DE PRIMAVERA | CUENTO DE INVIERNO | CUENTO DE VERANO | CUENTO DE OTOÑO

ÉRIC ROHMER JA A LA VENDA EN UNA CUIDADA EDICIÓ COMPOSTA PER QUATRE DISCS

Actualitat ¦ 54

Alta Realitat prepara un nou projecte La productora responsable de The Frost (El gebre) està treballant en un drama de suspens i thriller eròtic que es titularà Sol i té com a carta de presentació un contundent eslògan: “Els vampirs emocionals ens envolten”. Sol, una jove somiadora que adora el mar, sobreviu amb tranquil·litat els vaivens d’una família desestructurada.

Quan coneix en Salva, s’enamora i inicia amb ell una relació màgica i clandestina, entre llums i ombres, que deriva cap a una dependència emocional extrema en la qual en Salva, com un seductor “vampir” manipula i absorbeis tota l’energia de la Sol. El rodatge està previst pels mesos de maig i juny del 2011 i els protagonistes seran Quim Gutiérrez, Mar Ulldemolins i Assumpta Serna.

‘Cuchillo de palo’, millor documental a Alcances Alcances, la Mostra Cinematogràfica de l’Atlàntic (Cadis), ha reconegut el documental Cuchillo de palo, dirigit per Renate Costa i produït per l’Estudi Playtime com el millor d’aquesta edició. El documental de producció catalana també va obtenir el premi al millor documental a la passada edició del Festival de Màlaga. Explica la història de l’oncle de Costa, l’únic que no va voler ser ferrer com el seu avi. Al Paraguai dels vuitanta, sota la dictadura de Stroessner, va voler ser ballarí. Aquesta és la recerca de les petjades de la seva vida i el descobriment que va ser inclòs en una de les “llistes d’homosexuals o 108”, arrestat i torturat per aquesta raó.

El documental explica la història del pare de Renate Costa El director, amb Lluís Homar i Belén Rueda comentant una escena

Dues produccions catalanes opten als Oscar 2010 La pel·lícula Biutiful ha estat escollida per Mèxic per participar als Oscar el proper 27 de febrer, segons ha informat l’Acadèmia de cinema mexicana. La cinta, dirigida per Alejandro González Iñárritu i protagonitzada per Javier Bardem, competirà en la categoria de pel·lícules de parla no anglesa. El film compta amb diverses localitzacions a barris perifèrics de Barcelona, el Raval, Badalona i Santa Coloma i està produït per MOD Producciones, Ikiru Films i Menage à trois, amb la participació de Televisió de Catalunya. De la mateixa manera, la pel·lícula que representarà Tailàndia als Oscar és Uncle Bonmee Who Can Recall His Past Lives, d’Apichatpong Weerasethakul, una coproducció del català Lluís Miñarro (Eddie Saeta).

Cinema balear a Barcelona Tots els dijous d’octubre estan dedicats al cinema de Ses Illes a l’Espai Mallorca de Barcelona. El cicle s’obre el dia 7 amb Yo, de Rafa Cortés, en una jornada dedicada al llargmetratge, i continua els dies 14, 21 i 28 amb sessions centrades en curtmetratges de ficció, animació i documentals, respectivament. Títols com Els somnis d’en B, d’Àlex Marín, Un assassí al camí, de Josep Hernández i Miquel Mascaró, o 345 segons del meu viatge a Nova York, d’Anna Petrus, es podran veure en les diferents seccions del cicle, organitzat per l’ACIB (Associació de Cineastes de les Illes Balears).

Actualitat ¦ 56

Leticia Dolera protagonitzarà ‘[REC]3’ La preqüela de la saga [REC], que dirigirà en solitari Paco Plaza, tindrà com a parella protagonista a la catalana Leticia Dolera i a Diego Martín. El film desvelarà l’origen de la infecció i l’acció tindrà lloc íntegrament en un casament. El rodatge està previst pel gener del 2011. El final de la història, [REC]4, anirà a càrrec de Jaume Balagueró, amb Manuela Velasco com a probable actriu principal.

L’Acadèmia participa en el Subtravelling 2010 L’Acadèmia del Cinema Català ha signat un acord de col·laboració amb Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) en el marc de la segona edició del Subtravelling, el festival internacional de cinema curt d’animació i de ficció al metro de Barcelona, que es celebra entre el 15 i el 24 d’octubre. El conveni estableix que en el Subtravelling 2010 es projectaran alguns dels curtmetratges participants i guanyadors de la segona edició dels Premis Gaudí. Aquesta emissió serà el dijous 21 d’octubre al mini cinema que s’instal·larà especialment per al festival a l’estació de metro d’Universitat i serà presentada per l’actor i l’acadèmic Roger Pera. D’altra banda, l’Acadèmia del Cinema Català participarà en l’acte d’inauguració d’aquesta segona edició del Subtravelling i algun dels seus acadèmics serà part del jurat d’una categoria de la mostra, com Agustí Argerich i Antoni Verdaguer.

‘Estació de l’oblit’, de festival en festival El film, dirigit per Christian Molina i Sandra Serna i produïda per Canónigo Films i Televisió de Catalunya, ha estat seleccionat per un total de dotze festivals de cinema estatals i internacionals al llarg d’aquest any. Els últims, la V Mostra de Cinema Català de Quito i l’Edmonton Film Festival, un dels festivals de cinema més reconeguts del Canadà.

El film s’ha projectat arreu del món, on ha estat molt ben acollit per públic i crítica. A Espanya el van seleccionar a la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid i a la Muestra de Cine Español Inédito de Jaén, que va escollir-lo per a la cloenda del festival.

Nilo Mur, Katia Klein i Fermí Reixach a Estació de l’oblit

Museu del Cinema Propostes cinematogràfiques per a l’octubre Durant el mes d’octubre el Museu ofereix diverses propostes cinematogràfiques entre les que destaquen la projecció dels films Il caimano (El caimán), de Nanni Moretti, i In The Loop, d’Armando Iannucci, inclosos al cicle “Cinema i Política”. Seran els dimecres 13 i 20 d’aquest mes. El dijous 14 es podrà veure Straw Dogs (Perros de paja), de Sam Peckinpah, dins el cicle “parlem de cinema?”, que presenta deu pel·lícules i directors que han estat claus en la història del setè art. El cicle “Cinema i Solidaritat” projectarà el dimarts 19 la cinta muda Ned Med Vaabnene (Deposeu les armes), Holger-Madsen, basada en la novel·la homònima de la Premi Nobel Bertha von Suttner. Un cant antibel·licista amb un guió signat per un jove i prometedor Carl Theodor Dreyer.

El Museu continua amb l’exposició Cinema signat, que mostra una important col·lecció fotogràfica donada per Vicenç Arroyo, que consta de 2.396 fotografies principalment d’actors i d’actrius de cinema des dels anys 1940 fins l’actualitat, amb la seva signatura autògrafa original. Clint Eastwood, Marilyn Monroe, Sofia Loren, Marlon Brando, Bette Davis, Woody Allen, Ingrid Bergman, Robert DeNiro... Fins el 30 de gener.

Actualitat ¦ 58

Filmoteca de Catalunya nova temporada, últim tram M. Martí Freixas La Filmoteca de Catalunya encara en aquest inici de temporada 2010-2011 un darrer tram. La seva habitual sala de projeccions de Barcelona, la Sala Aquitània, ubicada a l’Avinguda de Sarrià, deixarà de ser el lloc de trobada dels cinèfils de la ciutat per traslladar-se al Raval. Així es posarà punt i final a un llarg projecte que va néixer a principis de la dècada i a unes obres que van començar el 2007. L’estrena de cara al públic es preveu pel mes de febrer, tot i que el trasllat de treballadors i material començarà ja aquesta tardor.

Al capdavant del nou projecte hi ha el nou director, Esteve Riambau, escriptor cinematogràfic, historiador i realitzador, que va rellevar Roc Villas a inicis d’aquest mateix any. Serà l’encarregat de marcar noves fites i de reanimar una Filmoteca que al districte de l’Eixample ha viscut bons moments i grans cicles però també escassetat de públic i poca animació al seu voltant.

La nova sala de projeccions es troba en un espai molt cèntric i que arrossega conflictivitat, la recent construïda Illa Robadors, al districte de Ciutat Vella. L’Ajuntament de Barcelona porta a terme un pla de profunda transformació per obrir el barri, convertint els espais estrets i closos en amplis i accessibles, en aquest cas concret per establir-hi un anclatge cultural. El carrer Robadors ha viscut en els darrers anys coneguts conflictes urbanístics, mobbings i resistència veïnal, i ha conviscut amb un malnom d’herència ja llunyana. L’espai per construir l’Illa Robadors va ser obert el 2004 després d’enderrocar 50 edificis (450 habitatges) i un centenar de locals comercials. El districte ha patit també recents escàndols de corrupció política relacionats amb l’adjudicació de llicències

urbanístiques. La Filmoteca de Catalunya, però, arriba aliena a aquests terrabastalls, amb la funció de convertirse en un excel·lent punt de trobada que generi vida al seu entorn. Per aquest motiu, les instal·lacions superen àmpliament les anteriors: 6.000 metres quadrats, dues sales (amb capacitat per a 400 i 200 espectadors), una sala d’exposicions de 300 metres quadrats, biblioteca, mediateca i oficines. La voluntat del nou director és de convertir-ho en quelcom més que una sala de projeccions “una mena de centre cultural especialitzat en cinema” (entrevista al diari Avui, 23/03/2010).

De manera més silenciosa per al públic, però igual d’important, es viurà un altre trasllat. La tasca de la Filmoteca també es basa en l’emmagatzematge i cura del patrimoni cinematogràfic, aquesta àrea de treball Centre de Conservació i Restauració-, avui en dia també vinculada a l’antic edifici, canviarà de ciutat i passarà a integrar-se al Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrasa.

Mentrestant, la programació s’inicià al setembre amb les sessions corresponents (El film del mes, El documental del mes, projeccions de les pel·lícules que podrien optar als Premis Gaudí i als Premis Goya), un cicle al voltant del muntatge on trobarem pel·lícules de diverses èpoques, i un cicle de cinema filipí on es projectaran des de les obres de cineastes de l’època moderna (Lino Brocka, Ishmael Bernal, Kidlat Tahimik) fins els hereus d’aquesta, els avui reconeguts joves cineastes filipins contemporanis. Però no és una temporada qualsevol i es preveuen dies especials. Per exemple, l’última projecció a l’antiga sala, les inauguracions de rigor o la primera projecció al cor de Barcelona.

Imatge virtual de l’edifici que acollirà la nova Filmoteca

0E *MPQSXIGE HI 'EXEPYR]E GIPIFVE IP

(ME 1YRHMEP HIP 4EXVMQSRM %YHMSZMWYEP

(MQEVXW H SGXYFVI

(MQIGVIW H SGXYFVI

Sala de Projeccions. Av. de Sarrià, 33, Barcelona 17:00 La secta de los misteriosos (1917), d’Albert Marro (amb acompanyament musical).

17:00 The Merry Widow/ La vídua alegre (1925), d’Erich Von Stroheim (amb acompanyament musical)

19:30 Presentació del DVD + digibook Segundo de Chomón (coedició Filmoteca de Catalunya i Cameo).

19:30 El mundo sigue (1963), de Fernando Fernán Gómez.

Homenatge a Antoni Giménez 22:00 A film unfinished (2010), de Yael Hersonski.

Presentació del llibre Fernando Fernán Gómez (Cátedra, 2009), de José Luis Castro de Paz. 22:00 A throw of dice / Joc de daus (1929) de Franz Osten.

Segundo de Chomón El mundo sigue

A film unfinished

A throw of dice

entrada lliure