2. INICIATIVES TRANSFORMADORES. OBSTACLES, FORTALESES I REPTES

Aurora Jhardi Massanet

Llicenciada en Dret. Regidora de l’Ajuntament de Palma durant la legislatura 2015-2019. Activista feminista. Actualment dedicada a la docència.

«Parlar de raça és parlar de dominació i esclavització d’un poble, del silenciament i retirada de la seva humanitat. Parlar de raça és parlar sobre la desigualtat que estructura la nostra societat fins al dia d’avui.»

MARIELLE FRANCO

Les transformacions socials són, en certa mesura, petites o grans revolucions, ja que el seu objectiu és precisament aquest: remoure, fer trontollar els pilars estàtics, i per tant obsolets, dels sistemes que habitam. Aquesta no és una tasca fàcil quan parlem d’antiracisme i de convivència col·lectiva, atès que 500 anys de procés colonitzador no són fàcils de transformar. La imposició cultural dels colonitzadors, ajudats dels estaments eclesiàstics, va suposar la invisibilització de les cultures originàries dels territoris ocupats i, en els pitjors dels casos, l’eliminació -el genocidi- de les persones que representaven aquestes cultures. Avui, la subjectivitat moderna aferrada a les promeses liberals, l’integracionisme i la nostra domesticació en la superioritat dels valors occidentals, converteixen l’amor propi de les persones no blanques en una ràbia desordenada que ens acompanya al llarg de la vida.

El racisme té a veure amb les relacions de poder, on el fet d’estar “marcat” per la raça ubica les persones en diferents posicions dins el sistema, és a dir, té a veure amb les jerarquies dins la nostra societat. Històricament, les persones no blanques hem estat esborrades, no només de les més altes esferes jeràrquiques, sinó pràcticament esborrades de l’imaginari col·lectiu general. La situació es torna encara més dramàtica quan parlem de les dones, que sempre ens duim la pitjor part. El racisme modern reivindica la desigualtat entre les persones. Considera que les desigualtats socials i culturals són una conseqüència de les característiques biològiques de les persones, més que de les construccions socials i polítiques dels qui tenen el poder. L’etnocentrisme és la base primària del racisme modern. Defensa freqüentment la idea de la igualtat de drets per a tot ésser humà, mentre que a la vegada crea una atmosfera on altres desigualtats creixen ràpidament.

La visibilització és el desafiament principal que hem d’encarar. Encara ara és difícil veure representació multicultural a la majoria d’espais de difusió pública. Un dels grans problemes amb què les persones racialitzades creixem a l’estat espanyol és la manca de referents. A les edats més primerenques totes les persones cercam referents, persones que s’assemblin a nosaltres i ens serveixin d’inspiració. Les persones no blanques anam molt escasses d’aquests referents. Jo mateixa vaig créixer desitjant assemblar-me a les noies protagonistes de les pel·lícules o vídeos musicals que veia quan era nina, i totes elles eren blanques, generalment rosses i amb els cabells llisos com la seda. És difícil explicar la frustració constant que produeix voler assemblar-te a qui físicament és impossible que mai t’hi assemblis. Això fa que creixis pensant que qui no és normal ets tu. Ni el color de la teva pell, ni els teus cabells, ni tan sols la teva morfologia física són semblants a cap ni una de les dones que veus als mitjans de comunicació. Teva és la diferència i, per tant, teu és el problema.

Guinea Equatorial és, en el cas de l’estat espanyol, un dels exemples més flagrants, sense oblidar el Sàhara, pel que fa al seu espoli i posterior invisibilització després de la independència al 1968. Parlam de processos de descolonització injustos on l’estat espanyol va exercir de forma irresponsable el traspàs de poder, sense tornar a mirar mai enrere i assumir la seva responsabilitat. Guinea Equatorial va arribar a ser una província més d’Espanya i continua mantenint l’espanyol com a llengua oficial, però difícilment estudiam la seva història -trista història de colònia- a l’escola, per això desconeixem les seves intel·lectualitats. La producció literària de Guinea Equatorial i de les seves afrodescendents és ampla i digne de conèixer. Tendria tota la lògica que, de la mateixa manera que aprenem sobre literatura llatinoamericana, ho féssim també sobre aquell petit país del continent africà que tanta riquesa li va aportar als espanyols i del qual tantes filles i fills hem nascut com a resultat d’aquelles relacions personals. Però que no ens ensenyin això a les escoles no és casual, no és una errada ni un innocent oblit. És, de fet, el resultat premeditat de la invisibilització que pot exercir l’home blanc per damunt tota la resta de persones. Les persones no blanques som “els altres” i les dones no blanques som “les altres dels altres”.

Si parlem de transformació hem d’abordar necessàriament la qüestió de classe. La classe social no és un concepte antiquat, de fet, encara és el model social que travessa totes les persones, tot i que de mica en mica hem cregut que aquest concepte podia explicar situacions d’un passat no molt remot, però no aplicable a l’actualitat. Res més lluny de la realitat. Quan ets ric ets manco negre i, per tant, manco estrany per al món occidental. En aquest sentit, ens cal empoderar econòmicament les persones no blanques i amb més urgència encara si parlem de les dones. La submissió econòmica impedeix l’emancipació de les persones i limita inevitablement les seves aspiracions personals i professionals, reduint-les, en molts casos, a la pura supervivència. Aquesta situació de desigualtat, que suposa una violació flagrant dels drets humans, és responsabilitat dels països del nord i els seus governs.

El funcionament de les nostres obsoletes institucions exerceix avui en dia un racisme institucional sobre les persones en funció de la seva procedència i del color de pell. El concepte de racisme institucional neix els anys seixanta als EEUU, en el context de la lluita de les persones afroamericanes (Carmichael y Hamilton, 1967) per nomenar aquells ordenaments jurídics i pautes de conducta establertes, on les persones del grup dominant oprimeixen al grup subordinat. En els darrers anys s’ha definit el racisme institucional com el conjunt de polítiques, pràctiques i procediments que perjudiquen a algun grup ètnic (o racial), impedint que pugui aconseguir una posició d’igualtat (Haas, 1992, cit. por Espelt, 2009). En aquest sentit, avui en dia, moltes polítiques socials són, en massa ocasions, instruments de racisme institucional, independentment que el discurs que les acompanya sigui de signe contrari i, el que és pitjor, és que moltes vegades es converteixen en pur assistencialisme i, en definitiva, tenen un caire més caritatiu que de justícia social. Testimonis de racisme institucional n’hi ha molts, des de no creure a una persona que denuncia uns fets, fins a la denegació de la renovació de documents. El cas més flagrant ara mateix de racisme institucional el trobam als centres d’internament d’estrangers -CIES- com a resultat de la Llei d’estrangeria, una de les lleis més racistes de l’Estat Espanyol.

Quan parlem d’obstacles en matèria antiracista no podem obviar el poder dels estereotips. Els estereotips són una poderosa arma de control i repressió de les persones. Si parlem de transformació social, necessàriament haurem de fer una creuada contra els estereotips i prejudicis sobre tot el món no blanc: «Els negres correu més», «Les persones negres ballen millor, perquè duen el ritme a la sang», «Les persones musulmanes són retrògrades i masclistes», «Les persones gitanes no són de fiar, no es volen mesclar amb les altres», «Les persones llatinoamericanes viuen com vivíem nosaltres fa 50 anys, és a dir, van endarrerides», «Les persones asiàtiques són més tancades i tradicionals», i així un nombre important d’expressions racistes i xenòfobes que marquen el nostre imaginari col·lectiu. Que aixequi la mà qui no conegui persones que rompen tots aquests estereotips. I no és perquè siguin excepcions, és que els estereotips parlen d’unes realitats que no existeixen. No cal dir -però ho direm- que hi ha persones blanques que corren molt, que són masclistes, que ballen molt bé, que són tancades i tradicionals, que no són de fiar i que, en definitiva, tenen alguna de les actituds negatives que els prejudicis i els estereotips atorguen en exclusiva a tota la resta d‘ètnies i col·lectius de persones no blanques.

Els prejudicis i estereotips es transmeten en la comunicació diària i col·loquial i això fa que la transformació del llenguatge sigui un repte a assumir també. El llenguatge nomena, en nomenar qualifica i en qualificar valora. El llenguatge és un factor fonamental en la comunicació entre les persones i, per tant, en la seva forma de relacionar-se. El llenguatge és expressió i creació de pautes culturals, per la qual cosa és un factor fonamental per a la reproducció d’aquestes. Es relaciona amb la valoració que conscientment o de forma inconscient assignam en nomenar o en referir-nos a les coses i a les persones. Per tot això, el llenguatge és un àmbit privilegiat per a l’expressió de prejudicis, estereotips, desqualificació, agressió o, fins i tot, violència. Ens cal descolonitzar el llenguatge que feim servir en el dia a dia. Deim primer i tercer món, quan hauríem de dir països enriquits i països empobrits. Deim integració quan hauríem de dir inclusió. Deim pagar en negre, quan hauríem de dir pagar en B. Deim fer feina com un negre o com un xinès, quan hauríem de dir fer molta feina, i així innombrables expressions que formen part del nostre dia a dia i que és urgent eliminar. Berenar de negres, anar al xinès, baixar-se al moro, panchito, sudaca, vestir com un gitano, xuatonada...Quins desbarats!

Un dels grans reptes per superar l’obstacle de la invisibilització i dels prejudicis és ocupar espais de visibilitat, per exemple els espais polítics i dels mitjans de comunicació i audiovisuals. La representació dels diferents col·lectius ètnics a les institucions públiques de l’estat espanyol és literalment vergonyosa. El percentatge de representants públics negres, indígenes, d’ètnia gitana o musulmans a les institucions és mínima i, de moment, això ens resulta normal, quan no ho és en absolut, ja no. L’estat espanyol és un estat plurinacional i multicultural -sempre ho ha estat en realitat- però en els darrers 20 anys ca nostra s’ha convertit en una festa de túniques de colors, roba tradicional, vels, mocadors al cap, trunyelles i afros. Això és meravellós i a més, irremeiable, per sort. Per tant, no s’entén que no vegem als nostres parlaments una representació molt més ampla i justa del que és la nostra realitat. És urgent que ocupem aquests espais, però no ho podem fer si encara vivim, de forma majoritària, en condicions de pura supervivència. No ho podem fer si som considerats eterns estrangers a casa nostra. Als mitjans de comunicació i audiovisuals tenim la mateixa necessitat. Tot i que és més comú veure persones no blanques a les sèries i pel·lícules, reflexionem sobre els papers que els hi solen atorgar. Generalment representen papers de delinqüència, d’exclusió i difícilment papers protagonistes. Si parlam dels mitjans d’informació no hi ha cap persona racialitzada a cap informatiu de la televisió en tot l’estat espanyol. Països com Anglaterra, França o EEUU ens duen avantatge en aquest sentit.

Educar i Empoderar són la clau cap a la igualtat

A més de la qüestió de la classe, és a dir, de la qüestió econòmica, dels prejudicis i estereotips i de la invisibilització, entre d’altres, existeix un obstacle tan poderós com silenciós, invisible als ulls de les persones que ens envolten i moltes vegades a nosaltres mateixes. Es tracta de l’autoreconeixement. Abans he anomenat la ràbia desordenada en què s’acaba convertint l’amor propi de les persones no blanques. Hi sol haver una experiència compartida sobre com acabam desenvolupant les nostres personalitats. Les persones mestisses, com jo, transitam també un “llimbs ètnics” que ens complica moltes vegades la nostra relació amb el concepte d’identitat. «I tu, d’on ets?», segurament aquesta és la pregunta que més vegades hem hagut de respondre les persones mestisses i racialitzades al llarg de la nostra vida. I sol no bastar amb la primera resposta que dones perquè, generalment, aquesta primera resposta no aclareix el per què del color de la teva pell. Sona dur dir-ho, ho sé, però quan la gent et demana “Tu, d’on ets?” el que escoltam les destinatàries de les preguntes és “Tu, per què no ets blanca?” o “Tu, per què ets negre?”. Tanmateix la mitja blanquitud de les persones que som mestisses ens proporciona uns privilegis que no podem negar. Tot i així patim problemes d’autoreconeixement. Per això necessitem l’empoderament també a nivell emocional, defensar el que som i exigir el nostre espai al món. Ara, que he transitat al llarg dels anys per la meva identitat, m’agrada molt pensar que som el resultat de la iniciativa transformadora que mon pare i ma mare varen decidir dur a terme, desafiant els costums i normes socials d’aquells anys 60 a Mallorca.

L’empoderament serà la fortalesa dels pobles oprimits i és una responsabilitat dels pobles opressors restaurar, en la mesura possible, el mal fet i facilitar aquest desenvolupament, possibilitant, a més, la visibilització i distribució de la riquesa entre tots els pobles. La constant vulneració dels drets humans, especialment en els països empobrits, suposa un forat en la moral del món.

L’educació és la via necessària quan parlam d’iniciatives transformadores i, en aquest sentit, el repte dels educadors i educadores suposa adaptar-se al nou ambient multicultural a les escoles i des d’allà combatre el racisme modern. Cal transformar el mètode d’ensenyament i aprenentatge, impulsant l’avaluació per competències, que permeten en major mesura transversalitzar les matèries d’igualtat, antirracisme i cultura de pau.

Les relacions a l’escola es construeixen al mateix temps que les idees, accés i desenvolupament de conceptes i la imatge que d’un mateix ens formam les persones. Un pla d’estudis transformador serà aquell que vagi més enllà de l’eurocentrisme present en la història humana i que no només posicioni a Europa com a centre del coneixement. Així, la participació de l’escola en la lluita contra el racisme és la iniciativa transformadora que necessitam més urgentment. Per això cal revisar tots els espais, dinàmiques i processos que es duen a terme a l’educació reglada. Requereix, a més, que es reconegui l’impacte de la socialització desigual i racista a la vida dels nostres nins i nines blanques i negres i que s’actuï amb l’objectiu de promoure l’eliminació dels estereotips per aconseguir una plena experiència educativa.

Són molts els reptes que tenim davant i tots ells han d’anar orientats a destruir les lògiques racials. I això suposa destruir les estructures mentals colonials i la seva dimensió epistèmica.

A un sistema capitalista i desigual esgotat, tenim totes les possibilitats que vulguem assumir. Superar els obstacles de la desigualtat i la injustícia, unint-nos en aquesta lluita comuna. Podem lluitar contra la visió etnocèntrica del món, posant en marxa totes aquelles iniciatives que ens ajudin a transformar la nostra societat i donant suport i visibilitat a les ja existents. Les xarxes de suport mutu són una eina clau. Comprem a les botigues i comerços de les persones no blanques, ajudant així a l’empoderament econòmic, consumim cultura no blanca i visibilitzem els i les creadores literàries i cinematogràfiques no blanques. Coneguem-nos entre nosaltres i ajudem a les persones que ens envolten a arribar i conèixer aquestes altres realitats. Llegim Lucia Mbomio, Desirée Bela-Lobedde, Trifonia Melibea Obono, Remei Sipi, Maya Angelou, Audre Lorde, María Nsué Angüe i tantes altres, i recomanem-les a la gent del nostre voltant. Ocupem espais, als carrers, als mitjans, a les institucions, a les escoles i als llocs d’alta direcció. La recent creació de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Espanya (CNAAE) és una de les millors notícies dels darrers anys. Des d’aquesta comunitat, que aglutina vàries organitzacions i col·lectius de la comunitat negra i antiracista d’Espanya, es lluita en diferents eixos contra l’opressió de les filles i fills de la diàspora.

Tenim la fortalesa i el dret d’obrir camins no transitats encara, de crear nous espais de representació i ajudar així a les properes generacions a trobar referents als qui voler i poder assemblar-se. Diuen que la nostra existència és pura resistència. Resistim, doncs!