4. COMPROMÍS AMB LA TRANSFORMACIÓ SOCIAL. DES D'UNA MIRADA AUTOCRÍTICA

Nena Obrador Sastre

Llicenciada en pedagogia. Tècnica Sociocultural a la Regidoria de Participació Ciutadana de l’Ajuntament de Palma. Presidenta de l’ONG Veïns Sense Fronteres. Amb experiència en l’àmbit de la cooperació internacional i l’educació per a la transformació social des de l’any 1998.

«M’agradaria demanar que comencem a somiar i construir un món diferent. Un món més just. Un món d’homes i dones més felices i més honestes amb elles mateixes. I aquesta és la manera de començar: hem d’educar les nostres filles d’una altra manera. I també hem d’educar els nostres fills d’una manera diferent.»

CHIMAMANDA NGOZI ADICHIE

La concentració cada vegada més accentuada de privilegis, poder i riquesa en mans d’unes poques persones i països i que són a la base del creixement exponencial de les desigualtats i les injustícies socials arreu del món, fa cada vegada més necessària una reacció social que permeti una transformació estructural i profunda del model de relacions humanes, socials, econòmiques i polítiques.

El simple fet de sortir-ne beneficiades, ja sigui de forma directa o indirecta, d’aquestes desigualtats, de ser d’alguna manera part privilegiada en el recorregut, ens ha d’interpel·lar a cercar estratègies per contribuir a superar els obstacles que dificulten la transformació social i ha de permetre convertir-nos en motors de canvi. Aquest és un dels principals reptes de la societat actual.

Participar d’aquesta transformació despullant-nos de la nostra mirada etnocèntrica és un procés complicat. Duim segles jutjant el món des del nostre prisma. I és que fins i tot aquelles persones que hem visitat en múltiples ocasions diferents racons d’Àfrica, hem d’assumir que les nostres experiències no ens legitimen, ni molt menys, a parlar en termes generals d’aquest continent, ni tan sols dels països que hem visitat, perquè encara que hi hem passat llargues temporades i hi hem treballat durant molts d’anys amb persones originàries d’aquests països, només coneixem petits fragments d’aquella realitat. I no hem d’oblidar que, a més, ho hem fet des d’una posició de privilegi.

És important ser conscients que les històries que hi hem viscut són instantànies d’una realitat, necessàriament alterada per la nostra presència i interpretada en funció del nostre filtre profundament esbiaixat.

Imaginari col·lectiu

La imatge destructiva, estereotipada, desequilibrada, descontextualitzada, simplificada i tergiversada que es té d’Àfrica és un dels molts obstacles que dificulten la transformació social.

Aquest imaginari col·lectiu també té greus conseqüències en les relacions que establim amb la població que d’aquests països n’és originària o que per algun motiu així ens ho sembla.

Aquesta imatge mental i conceptual, que és a la base del què (des)coneixem d’Àfrica, l’hem construïda i la seguim construint a partir de la informació que ens arriba sobre aquesta suposada realitat especialment a través dels mitjans de comunicació. Aquests juguen un paper fonamental en la configuració del pensar col·lectiu. Però també ens arriba informació a través d’altres canals com l’escola, la feina, les ONG, les persones que per un motiu o un altre han visitat el continent i, fins i tot, a través d’aquelles que d’allà en són originàries.

Prenent com exemples el cas de Burundi i el de la República Democràtica del Congo, dos dels països en els quals treballam, tant de bo aquests dos països fossin coneguts i reconeguts arreu del món per les seves belleses naturals i impressionants paisatges, pels seus boscos tropicals, per la seva abundant i variada fauna, per la seva riquesa cultural, pels seus cants i danses, pels seus tamborers, per la solidaritat comunitària...

Tant de bo fossin, sobretot, coneguts i reconeguts pel compromís de tantes i tants burundeses i burundesos, congoleses i congolesos, societat civil, líders socials i associacions que treballen cada dia per aconseguir un Burundi i un Congo millor; pels esforços de tantes dones, i també homes, per aconseguir i consolidar la democràcia i la pau, per ser agents actius de transformació social.

Malauradament, Burundi i Congo no solen sortir als mitjans de comunicació internacionals per res de tot això. I si alguna vegada hi surten, és només en temps de crisi. Surten, quan dins la seva societat emergeixen, amb el suport i la complicitat de grans potències internacionals, persones que volen dirigir el país costi el que costi, persones que, ansioses de poder, volen agafar la cadira o no volen amollar-la, per por a perdre els privilegis als quals tant s’hi han acostumat i alhora s’hi senten tant còmodes.

De fet, múltiples associacions locals africanes, ONG i institucions internacionals, han denunciat i continuen denunciant seriosos retrocessos i limitacions pel que fa al respecte i promoció dels drets i llibertats a múltiples països africans, la qual cosa també suposa un enorme obstacle a la transformació social.

Seguint amb l'exemple de Burundi i la RD del Congo, són lamentables:

- Les pressions, amenaces i intimidacions a periodistes i mitjans de comunicació diversos per considerar-se contràries a la ideologia política governant.

- Les càrregues policials desmesurades, amb foc real i amb nombrosos ferits i morts, contra persones manifestants pacífiques.

- La creació d’una comissió nacional de censura d’artistes a la RD del Congo (juny de 2016), amb l’objectiu de prohibir tota obra audiovisual que sigui considerada ofensiva a la moral, de tal forma que qualsevol cançó o vídeo-clip, abans de poder ser difosa a través dels mitjans de comunicació, ha de passar necessàriament per aquesta comissió de censura.

- Els empresonaments, assassinats i/o desaparicions de nombroses persones líders socials i/o polítiques contràries a les forces polítiques governants (com és el cas de membres militants de La LUCHA a la RD del Congo).

- Les tant nombroses i alhora tant denunciades a nivell internacional violacions i violències comeses contra les dones a la RD del Congo, fins al punt de poder parlar de feminicidi.

En qualsevol cas, no és de forma innocent que l’atenció internacional se centri en les causes aparents de les desigualtats, responsabilitzant els africans de les seves misèries. De fet, és la millor estratègia per no plantejar-nos les causes estructurals de molts d’aquests fets, com són: l’espoli de riqueses naturals i humanes, la imposició de dirigents polítics, el rol criminal de multinacionals, el comerç d’armes i el doble llenguatge de les institucions internacionals.

Espoliació de riqueses naturals i humanes

Mentre ells es barallen per la cadira, mentre hi ha violacions, mentre hi ha guerra, s’assegura el comerç d’armes i és més fàcil seguir espoliant recursos naturals i també humans.

I coincideix que és precisament on viuen generalment les persones que són víctimes d’aquesta violència allà on es troben els recursos naturals que es volen espoliar. Tal com denunciava Amnistia Internacional en una campanya de denúncia l’any 2009, la violació surt més barata que les bales.

És en aquest marc que, partint del fet que les dones constitueixen la base de l’economia, de la societat i dels valors, violant-les, es desestabilitza el conjunt de la comunitat de la qual formen part. Les famílies que hi habiten acaben per abandonar les seves terres, plenes dels minerals tan cobejats pels espoliadors de recursos naturals i tan desitjats pels països enriquits. Les dones, d’aquesta manera, es converteixen en arma de guerra.

Alhora, aquestes violacions i violències comeses contra les dones juguen una altra funció: generant aquest drama humà, es crea una cortina de fum que distreu les mirades i els debats internacionals, provocant que girin entorn de les guerres, les violacions i la violència i no de les causes reals i dels interessos ocults que s’amaguen al darrere. D’aquesta manera, mentre es parla de dones violades, no es parla de la complicitat de potències estrangeres i multinacionals en aquestes violacions.

Garantir el control de la consciència col·lectiva possibilita que es puguin continuar espoliant recursos amb total impunitat i que nosaltres continuem consumint els seus productes, sense discutir-ne massa el seu obscur origen.

Per contribuir a la transformació social és indispensable prendre consciència del fet que l’espoliació augmenta en la mesura en què nosaltres augmentam el consum dels productes resultants. I gràcies al nostre consum, les multinacionals poden continuar enriquint-se.

I mentrestant, des dels països enriquits, en base a la nostra imperiosa necessitat de simplificar les coses, ens és més còmode i senzill parlar de conflictes interètnics, entre hutus i tutsis, per exemple, que no pas de la lluita d’algunes elits per conservar poder i privilegis, ni de les accions d’altres per alimentar, impulsar o ser còmplices de la provocació de guerres a països espoliats.

Referents de pau, igualtat, llibertat i democràcia

Si la majoria de població d’Àfrica viu constantment les conseqüències d’un sistema neoliberal que l’espolia i l’empobreix, la majoria de la població d’Occident estam immersos en un sistema de manipulació mental que ens fa creure, erròniament, el model a imitar per aquells països que nosaltres anomenam “sub-desenvolupats”. Hem decidit autoproclamar-nos societat “evolucionada”, “primer món”... com si estàssim fent carreres o com si tinguéssim dret a creure’ns la referència a seguir. Ens sentim còmodes establint jerarquies i categoritzant els països i també les persones. Ens creim i ens presentam com referents indiscutibles de pau, igualtat, llibertat i democràcia i actuam en conseqüència.

Malgrat la Constitució espanyola del 78 reconegui de forma expressa els drets a la llibertat d’expressió, reunió, associació i manifestació, és un veritable despropòsit, ho fem sempre des del nostre posicionament etnocèntric, pensar que Espanya pot ser un referent d’igualtat, llibertat i democràcia.

De fet, durant molt de temps hem cregut que havíem fet algunes passes endavant, no obstant darrerament sembla que fem passes de gegant endarrere. En l’actualitat, mentre alguns fem memòria històrica per recuperar els símbols de les lluites pels drets i les llibertats de dones i homes en el passat, d’altres la fan per recuperar discursos i pràctiques més pròpies de la dictadura que d’un suposat context de democràcia.

Al llarg de la història el control de la informació i dels mitjans de comunicació ha estat en mans d’uns pocs privilegiats, la qual cosa ha assegurat el monopoli i el control social absolut sobre la consciència col·lectiva.

Però l’entrada en el tauler de joc de les xarxes socials i de nous agents i mitjans de comunicació que surten del control d’aquells que mantenien l’hegemonia de la informació, ha generat un nou escenari. Aquest fet ha ajudat a botar algunes barreres i ha permès posar a debat públic, a través de la reflexió, la crítica, la cultura i l’humor, temàtiques i aspectes que fins aleshores eren tabús com ara la religió, la monarquia o la dictadura franquista i també la transició democràtica.

Hi ha persones i estructures que, en aquest nou escenari en el què realment s’exerceix la llibertat d’expressió, senten amenaçats els seus privilegis històrics i, quan es posen en perill els seus interessos, posen en marxa estratègies i mecanismes que la limitin, utilitzant un model intimidatori d’aplicació de la legislació.

Aquesta limitació s’ha dut a tal extrem que significa una enorme regressió històrica. Ens revolten la censura i els retalls de drets i llibertats que han afectat persones titellaires, raperes, tuiteres, humoristes, escriptores, fotògrafes, periodistes, a líders socials i polítics fins al punt d’empresonar idees i projectes polítics. Els líders socials i polítics empresonats durant la dictadura, alguns fins i tot després de la mort del dictador, tampoc aleshores eren considerats presos polítics.

I és que no podem oblidar que l’arquitectura d’aquesta legislació fou dissenyada justament pels règims autoritaris "sortints” després de la dictadura, garantint que permetés mantenir els privilegis i el poder de les elits. L’actual sistema electoral, els aforaments, el Tribunal Constitucional... són eines dissenyades al servei dels privilegiats que garanteixen que el sistema sigui difícilment modificable.

És en aquest context que resulta tan complicat modificar la Constitució per donar resposta a la voluntat popular de la ciutadania, alhora que és fàcilment modificable quan l’objectiu és satisfer els interessos econòmics de bancs.

És també una veritable hipocresia considerar-nos país referent de pau, justícia i llibertat tenint en compte que Espanya és el setè país exportador d’armes, tenint en compte la vergonyosa omissió d’auxili de refugiats i migrants a la Mar Mediterrània i tenint en compte el negoci i la política de control de fronteres aplicada pel Govern Espanyol a Ceuta i Melilla.

És vergonyós el doble llenguatge de les institucions internacionals que, alhora que fan una gran despesa en missions de manteniment de pau i donen lliçons de drets humans a països econòmicament empobrits, són còmplices davant la creixent injustícia social.

També en l’equitat de gènere seria un error considerar-nos referents davant d’altres cultures i societats. De fet, és un veritable despropòsit quan cada setmana mor a Espanya una dona a mans de la seva parella o ex-parella pel fet que la sent propietat seva. També nosaltres vivim en una societat plena de micro i macromasclismes que ens fan menys mal a la vista pel simple fet que hi estam més acostumats i que fan indispensable la nostra lluita feminista.

Ens volen fer creure que la diferència radica en el fet que nosaltres som dones lliures, que podem decidir. Però la llibertat és molt relativa. De fet, en els països enriquits la igualtat de drets entre homes i dones ha avançat en moltes ocasions de forma cosmètica, superficial, però no de forma estructural.

Tal com denuncien moltes organitzacions i col·lectius feministes, a casa, a les escoles i als parcs, les nines, des de ben petites, segueixen jugant a ser belles i dolces princeses, mentre que els nins juguen a ser herois i cavallers salvadors. Uns i altres porten colors, vestimenta i complements diferenciats, tenen joguines també diferenciades, creixen envoltades i envoltats de contes que contribueixen a perpetuar els rols de gènere, conviuen amb models adults poc igualitaris i estan bombardejats, de forma quotidiana, per publicitat terriblement sexista que cossifica les dones i que pretén convertir-les en una mercaderia buida de contingut.

La llibertat en la què suposadament vivim és una sensació de falsa llibertat, especialment en un context en el qual els grans mitjans de comunicació segueixen estant controlats per macroempreses, que continuen garantint el control sobre la consciència col·lectiva.

Crec fermament que el masclisme és, malauradament, patrimoni de la humanitat. Potser, allò que sí ha canviat al llarg de la història són les formes, però molt dels continguts continuen essent els mateixos.

La gran dificultat per trencar amb la nostra mirada etnocèntrica i per superar els discursos universalistes és un dels principals obstacles a la transformació social, que ha de ser necessàriament col·lectiva i que ha d'implicar la construcció d'un nou model de relacions.

Aquesta mirada etnocèntrica també es veu reflectida en la nostra lluita feminista, tal com relata Desirée Bela-Lobedde, activista compromesa amb el feminisme i l'antiracisme: “Molt sovint, des del feminisme blanc hegemònic, no es té consciència del racisme que s’exerceix. Sí, parlo de feminisme blanc hegemònic, perquè si els altres feminismes (negre, romaní, musulmà, asiàtic, indígena...) tenen cognoms, tots els feminismes els tenen, i fora positiu entendre que el feminisme blanc és un feminisme més, i encara fora més bo que perdés el seu segon cognom (hegemònic) i se situés en un plànol d’igualtat i horitzontalitat respecte la resta de feminismes.” Conèixer i reconèixer altres feminismes ens permetrà generar marcs d’intercanvi respectuosos, equilibrats i d’aprenentatge bidireccional, la qual cosa, ben segur que ens farà a totes més poderoses.

Model de cooperació

Hi ha veus crítiques que afirmen que la cooperació internacional duta a terme durant aquestes darreres dècades, tanmateix ha fracassat. Jo crec que el que passa és que en realitat massa sovint no s’ha cooperat.

Creure’ns referents de pau, igualtat, llibertat i democràcia legitima un model de cooperació compassiu, paternalista i etnocèntric, que ignora qui ha de ser necessàriament el subjecte actiu.

Un model que es basa en plans predissenyats des dels països enriquits i en prioritats preestablertes i que estableix exigències sovint incompatibles amb el context amb el qual es coopera.

Justifica un model que desconfia del moviment associatiu i que, amb el pretext que són doblers públics, el fiscalitza i li posa nombroses traves i imposa moltes limitacions administratives, normatives i legals, la qual cosa provoca que acabin governant més els interventors i els juristes que els polítics elegits.

Un model que esgota el voluntariat i la ciutadania activa i compromesa, perquè aquesta, enlloc de dedicar els seus esforços a contribuir a transformar la societat, els ha de dedicar a satisfer les exigències de l’administració.

Si el nostre objectiu és realment construir un món més just i igualitari, caldrà revisar el model de cooperació impulsat, garantint que la finalitat real perseguida és la justícia restaurativa.

La cooperació internacional estarà abocada al fracàs sempre que el que es faci no sigui cooperar, sinó una altra cosa.

Iniciatives transformadores

En resposta a moltes de les traves que obstaculitzen la transformació social s’està donant una important reacció social, tant a escala local, com nacional, com també internacional. Aquesta es manifesta de forma contínua amb la creació de plataformes, moviments i associacions (diverses i alhora complementàries) de països enriquits i de països espoliats, en defensa del feminisme, del medi ambient, dels drets humans, del dret a participar activament en la gestió dels afers públics, del dret a decidir i, en definitiva, en defensa d’una democràcia real, en el seu sentit originari, perquè la democràcia, o és participativa o no és.

I aquestes diferents plataformes, moviments i associacions, cada una amb les seves especificitats, van trobant de cada vegada més elements de convergència per crear un front comú, exercint així, una lluita compartida. Justament per ser compartida, aquesta serà més forta i consistent.

Pel que fa a l’organització de la qual form part, sempre hem treballat des del convenciment que la construcció i dotació d’hospitals, centres educatius, habitatges o granges, la canalització d’aigua potable, la formació en drets humans, equitat de gènere, medi ambient... no són objectius en si mateixos, sinó instruments per posar en marxa, de forma conjunta amb la societat civil organitzada dels països amb els quals cooperam, processos que contribueixin a la transformació social.

Una transformació social que no és, ni ha de ser, en cap mesura unidireccional dels països enriquits cap als països espoliats, sinó que ha de servir per modificar i transformar a totes i cada una de les persones que participam en el procés. Elles i nosaltres hem après molt pel camí i hem estat partícips d’un procés d’enriquiment mutu en el qual cada part implicada ha estat la principal protagonista del seu propi procés de transformació. Aquest recorregut ha de permetre que cada part decideixi allò que aprèn i d’allò que aprèn, decideixi també què, com i quan ho aplica.

No és tasca senzilla aconseguir descolonitzar les nostres ments. No obstant, quan fem camí perseguint aquest objectiu, descobrim que compartim moltes formes de fer, viure i sentir, alhora que trobam dificultats, reptes i oportunitats comunes. Amb infinitat de matisos, tants com persones. Lluny de sentir-los com un obstacle, hem de viure’ls com una oportunitat d’enriquiment mutu.