3. DONES CONGOLESES DEMPEUS PEL CANVI

Jolly Kamuntu Ntabunge

Graduada en Dret. Periodista i reconeguda líder social, amb una llarga experiència en desenvolupament comunitari i en empoderament de la dona i de la joventut congolesa. Formadora de dones rurals sobre la pau, la seguretat i la resolució de conflictes i formadora de periodistes i de directors de radio en relació a la integració de la perspectiva de gènere dins els mitjans de comunicació comunitaris. Ex-presidenta del consell d’administració de l’Associació de Dones de Mitjans de Comunicació del Sud-Kivu. Presidenta de l'associació Karibu Jeneusse Nouvelle.

La societat congolesa és una societat que ha estat ferida per diverses dècades de guerra. Davant les dificultats sociopolítiques i que gangrenen la societat congolesa en l’actualitat, les dones hem decidit assumir un paper de lideratge. A dia d’avui, al Congo, són les dones qui nodreixen les seves famílies, fan feina, cultiven i venen, fan el petit comerç, són dins les petites organitzacions locals, nacionals i internacionals... En definitiva, són les dones qui possibiliten la supervivència de les seves famílies.

Els conflictes què han fet que la societat civil congolesa estigui en dol, sobretot a la part de l’est del Congo, han causat moltíssimes víctimes. I és en tota aquesta situació on les principals perjudicades hem estat les dones i les al·lotes joves. Moltes han passat moments difícils què han fet que aquestes se sentin víctimes de la situació viscuda.

Malgrat tot això, a l’actualitat, la dona dins la societat té un pes important. En definitiva, el futur del Congo, a dia d’avui, justament està en mans de les dones.

Resistències dels homes

Moltes dones ens trobam davant mentalitats que volem canviar, que volem revolucionar. Volem transformar aquestes realitats. Tradicionalment a Àfrica, i més concretament al Congo, en la nostra cultura es considerava la dona com la mare que havia de quedar a la llar. Ella era qui s’havia d’encarregar de l’educació dels infants, de cuinar i de cultivar, mentre que l’home treballava fora de casa.

En resposta a aquest despertar del país i al lloc que la dona s’ha esculpit dins l’espai social, la qual cosa implica necessàriament una transformació, hem trobat nombroses resistències, especialment d’homes però també d’algunes dones. És evident que el lideratge social i polític assumit per nombroses dones s’ha percebut com una amenaça als privilegis històrics dels homes. No obstant ha estat un camí complex i amb moltes dificultats i malgrat encara hi ha un nombre significatiu d’homes que posen molts obstacles al nostre recorregut, la mentalitat està en procés de canvi. En aquest sentit, a dia d’avui podem trobar el que nosaltres anomenam homes amb perspectiva de gènere, els quals han entès que el desenvolupament no pot arribar mai si no prové alhora d’homes i dones.

Com resultat de molts esforços per part de la societat civil congolesa, sobretot de part de les dones, a la constitució congolesa s’ha inclòs un article que parla de paritat. Això significa que fins i tot els homes legisladors han entès la necessitat de reconèixer que la dona té un lloc dins la gestió d’allò públic. Però no són tots els homes els que accepten aquestes noves regles de joc dins l’àmbit social, econòmic i polític. De fet, encara trobam la resistència d’un nombre significatiu d’homes. N’hi ha que estan aferrats terriblement a les tradicions i a la cultura i que no volen acceptar que les dones també tenim dret a parlar als espais on hi ha homes.

És cert, de moment no hem assolit al 100% el nostre objectiu i queda un llarg camí per recórrer. De fet, no hem aconseguit ni el 30% pel que fa a la representativitat de les dones dins les institucions públiques, tal i com promulga la nostra constitució. Malgrat això, haver arribat entre un 5 i un 10% significa que hi ha un nivell de comprensió important. Davant aquest context no feim comptes creuar-nos de braços, ans al contrari, continuarem la lluita fins que aconseguim un societat igualitària.

La dona amb tot allò que és capaç de fer, té molt per aportar en el futur d’aquest país. Tot i haver-hi homes que encara no ho han entès, el fet que n’hi hagi que sí ho han fet és el principi del canvi.

Necessitat de transformar la imatge negativa d’Àfrica

Cal recordar que Àfrica és la matriu, el bressol i l’esperança de la humanitat. És la font de la vida al món, amb la seva fauna, amb la seva flora, amb les seves riqueses naturals.

La imatge de pobresa, de manca de recursos, de guerra, conflictes i fam dels països espoliats, entre ells la RD del Congo, que arriba als països enriquits no és innocent. Les persones que tenen una imatge tan negativa d’Àfrica, o són persones que ignoren veritablement el què és aquest continent o tenen la intencionalitat de mantenir els africans dins una situació de feblesa en relació a les persones del nord. És indignant que no es reconegui que hi ha nombrosos països a occident que viuen gràcies i a costa de les riqueses d’Àfrica. De fet, hi ha interessos ocults en què la política africana continuï tenint sistemes dictatorials i que la població es mantengui dins la ignorància, per així facilitar més la seva explotació. D’aquesta manera es pretén impedir que siguin els mateixos africans els que puguin explotar les riqueses que per dret els pertanyen. Les riqueses naturals del Congo són i han de ser dels congolesos.

Parlant concretament del meu país, jo com a congolesa no sent enveja de cap de prop dels cinquanta països que he pogut visitar. Quan hi he viatjat, en acabar la meva comesa, sempre torn a casa. Sovint em demanen per què no qued a viure a algun dels països que he visitat. La meva resposta és que en cap de tots aquests viatges encara no he trobat un paradís terrestre millor que el Congo.

Malgrat és cert que hem tengut repetides guerres, és precisament a causa de les riqueses que tenim i de la cobdícia d’altres per espoliar-les que aquestes es produeixen o s’alimenten. El que tenim és tan cobejat que tothom vol robar alguna cosa al Congo.

Estic convençuda que les violències i violacions comeses contra les dones al meu país es produeixen de forma intencionada, amb l’objectiu d’afeblir-les. De fet, abans de la guerra jo no havia sentit parlar mai de violències sexuals. Aquesta pràctica tan deplorable ha vengut de l’exterior i amb la provocació de guerres. S’han comès moltíssimes i veritables atrocitats. El trauma provocat en totes aquestes dones és indescriptible i, com és de suposar, això té conseqüències incalculables en el sí de la seva comunitat.

És indispensable, davant tot aquest context, que nosaltres mateixos, els africans, conjuguem tots els esforços necessaris per ser subjectes actius, amb l’objectiu de liderar el procés de transformació i de dur el comandament del vehicle que ens fa caminar dins la vida, amb l’objectiu de dirigir el nostre recorregut. Evidentment, els altres països necessàriament també hauran de conjuntar esforços per establir relacions de solidaritat, perquè formam part d’un món global i interdependent, i hauran de garantir que no es fa a través d’estratègies de guerres i espoliació.

Congoleses i congolesos liderant el canvi

La societat congolesa volem deixar de jugar el paper que ens han atorgat de demandant i que ens situa en una posició d’encorbament davant el nord. Jo vull una Àfrica i un món en el qual les persones es parlin en un marc d’equilibri, se sentin en una posició d’igualtat i dignitat i es reconeguin mútuament com éssers humans que són. És hora de deixar de pensar que s’ha de donar de menjar a Àfrica. A l’Àfrica tenim prou terra per poder cultivar. Pel que fa a nosaltres, ha arribat el moment de tenir cura de nosaltres mateixos i de deixar d’assumir aquest rol de submissió.

Prenent el cas de violències sexuals, hi ha hagut esdeveniments terribles, coses horribles que han passat. És cert, han passat. I també és cert que hem tengut la necessitat i el temps per plorar. Hem tengut temps per gestionar la nostra ràbia i per explicar la nostra pròpia història i les ferides que ens ha deixat. No obstant, la vida no s’ha d’aturar perquè haguem estat víctimes d’una catàstrofe com aquesta. És moment de posar-nos dempeus, de posar-nos a treballar per reprendre la vida. El fet que encara respirem ens ha d’encaminar a trobar la forma de poder menjar, fer feina i viure i de fer-nos valer com a éssers humans que som.

Rompre amb aquestes relacions de dependència és el que ens permetrà trencar amb aquest model caritatiu.

Els congolesos hem de prendre consciència que és imprescindible sortir d’aquest rol de víctimes que ens posiciona en una situació de feblesa, doncs, justament qui en treu major profit són les potències espoliadores. Cal que qui pretengui espoliar-nos els recursos ens trobi en una posició de fortalesa i d’unitat.

Paper de l’educació en el procés de transformació social

Les costums i tradicions han estat històricament un obstacle important per a la transformació social en favor de les dones. Quan jo era petita, les joguines que es compraven a les nines eren pepes, casseroles... i als nins, cotxes, pilotes.... Això ens va fer créixer creient que nosaltres, les dones, no podíem jugar a futbol, no podíem conduir vehicles de motor... Això, evidentment, ens predisposa a jugar els rols de gènere pre-establerts. En definitiva, des de petites, altres decideixen per nosaltres el que farem de grans pel simple fet de ser dones.

A la meva generació, quan érem joves, ens explicaven que les dones tenien la funció de casar-se i tenir fills, anar al camp, servir els homes, fer les tasques de la llar, cuinar…, mentre que els nostres germans podien anar a jugar. Quan per manca de recursos només podia anar a l’escola un dels germans, sempre es decidia en favor del nin i no de la nina.

Abans una dona no podia parlar dins una assemblea on hi havia homes, no podia intervenir o fer propostes. Prendre decisions importants no eren afers de dones. Conseqüentment, l’àmbit polític era reservat només als homes.

Malgrat el context descrit, hi ha hagut dones com jo que hem pogut estudiar. Vaig tenir la sort que la meva família va entendre a temps la necessitat que jo, encara que fos nina, també pogués anar a l’escola. De fet, la meva família considerava que nines i nins havien de tenir els mateixos drets. A dia d’avui, jo som el que som gràcies a haver-me pogut formar.

És especialment remarcable l’enorme esforç i compromís de part de nombroses organitzacions de la societat civil congolesa, moltes d’elles associacions de dones, per ajudar a modificar aquells aspectes de la cultura i les tradicions que són un llast per les dones. Gràcies a elles s’han fet grans passes. Moltes han treballat perquè deixem de ser considerades una mercaderia, han duit a terme múltiples programes, activitats i campanyes perquè les nines també vagin a escola, per visibilitzar la dona, per promocionar el lideratge femení, per treballar en favor de la presència de les dones dins la política... En aquest marc, també cal reconèixer el paper jugat per un nombre significatiu d’organitzacions internacionals i de mitjans de comunicació que han donant suport a les associacions locals en aquesta tasca.

A dia d’avui les nines podem anar a l’escola, les dones hem aconseguit poder elegir i ser elegides... La transformació social no es pot mesurar d’avui per demà, sinó que es tracta d’un llarg procés que pot durar molts d’anys. Malgrat queda molt camí per recórrer, si actualment trobam nines a l’escola i dones líders dins el nostre país és perquè s’han fet passes endavant que s’han de reconèixer.

Organitzacions de la societat civil per la transformació social

Jo he estat periodista durant desset anys, la qual cosa m’ha fet veure moltes injustícies que fins i tot m’han traumatitzat. No obstant, ha arribat el moment de deixar de parlar del que he viscut i vist i dedicar els meus esforços a fer tot el possible per treballar per la transformació social. Transformar el món que ens envolta és el que farà possible que les generacions futures no hagin de viure el que ha viscut la nostra.

Un dels principals reptes de les organitzacions de la societat civil és canviar aquells aspectes de l’educació que parteixen, erròniament, de la base de considerar unes persones superiors a les altres. Les persones neixen iguals en drets i deures.

Justament aquesta necessitat de contribuir a la transformació social és el que ens ha impulsat a crear l’organització de la qual jo en form part, Karibu Jeuneusse Nouvelle, amb l’objectiu de treballar per l’equitat de gènere, restablir els drets de les dones i contribuir a que aquestes puguin tenir les mateixes possibilitats que els homes. Aquesta serà l’única forma de construir un món millor.

Karibu Jeuneusse Novuelle significa Benvinguda Nova Joventut. Amb aquest nom volem transmetre la benvinguda a una nova forma d’observar, d’entendre, d’analitzar i de realitzar les coses. Les dones de Karibu Jeneusse Nouvelle sentim que la meva generació és una generació sacrificada i, per aquest motiu, hem decidit concentrar les energies en les noves generacions, doncs són les que tendran capacitat per construir un futur millor. Nosaltres hem estat presoneres d’un model tradicional que fomentava la desigualtat i no permetrem que els nostres descendents també ho siguin. Volem que la joventut sigui lliure.

Els objectius de l’associació són:

- Promocionar el debat de la ciutadania, a favor de la joventut per la bona governança, la democràcia, el lideratge femení i els drets dels infants. Aquest objectiu el desenvolupam organitzant cafès i trobades científiques amb la joventut. La nostra tasca s’encamina, d’una banda, a la promoció d’al·lotes joves, perquè aquelles que vendran després de nosaltres parlin, denunciïn les injustícies i reivindiquin els seus drets i també perquè, quan els reivindiquin, ho facin entenent-ho com un dret i no com un favor. Volem que estiguin preparades per al lideratge futur, per contribuir al futur de la comunitat de la qual formen part. Alhora treballam perquè els joves al·lots aprenguin a relacionar-se de forma igualitària, de tal forma que en un futur no siguin noves resistències. D’altra banda, dotam la joventut d’estratègies vàries amb l’objectiu d’evitar la seva instrumentalització per part de la classe política.

- Promocionar l’emprenedoria, posant en marxa projectes i activitats de formació professional. En aquest àmbit, feim formació en fusteria, tall i confecció, agricultura i cria d’animals, fabricació de sabó, fabricació d’espelmes... la qual cosa permet contribuir a reduir les altes taxes d’atur juvenil de la nostra regió. L’objectiu és, per una banda, oferir noves oportunitats a aquelles persones que, víctimes d’una educació segrestada per les tradicions, no han tengut la possibilitat d’estudiar i, per altra, reforçar les seves capacitats de tal forma que deixin de continuar propagant una mentalitat limitadora per a generacions futures.

- Promocionar el sanejament i la protecció de la natura. Som conscients que el nostre desenvolupament depèn d’una forma especial de la relació que els éssers humans establim amb la natura i alhora posam en valor el fet que l’Àfrica és l’esperança mediambiental a nivell mundial. Amb aquesta finalitat duem a terme activitats comunitàries de neteja de l’entorn i de plantació d’arbres i així contribuïm a mantenir un entorn sa. No podem pretendre millorar les nostres condicions de vida si no garantim la cura de l’entorn en què vivim.

- Promocionar l’ús (responsable) de les noves tecnologies de la comunicació i la informació, com a forma d’apropar-nos a la joventut i alhora com estratègia per tenir accés a més informació. Això ens fa més lliures en les nostres decisions.

- Promocionar la cultura, l’oci i l’esport. Aquest objectiu, d’una banda, cerca respondre a la necessitat humana de reposar cos i ment, especialment en un context en el qual es fa indispensable recuperar un equilibri físic i psicològic després de tots els traumes viscuts durant la guerra, jugant així un rol terapèutic. Aquest objectiu és alhora una estratègia per promocionar aquells aspectes de la nostra cultura que són positius, que n’hi ha molts. Cal posar en valor tots aquells aspectes bons de les nostres tradicions que han estat violentats per les guerres. Un d’ells té justament a veure amb el respecte i la consideració que sempre s’havia tingut a les dones. El teatre i la música són poderoses eines per promocionar i fer reprendre valors que la guerra ha volgut esborrar. Pel que fa a l’esport, no només compleix una funció terapèutica, sinó que el fem servir com estratègia per promocionar valors humans. En aquest sentit, el fet que jo sigui la presidenta d’un equip de futbol masculí dóna un missatge transformador a la societat pel que fa al paper que jugam les dones.

Potser jo no arribi a ser testimoni d’enormes canvis i potser tampoc ho siguin moltes de les dones que naveguen a contracorrent i en la mateixa direcció que nosaltres, però estic convençuda que totes aquelles que hem perdut la por, que ens atrevim a parlar en veu alta, que reclamam els nostres drets i que denunciam les injustícies, haurem obert un nou camí, en el qual, alhora, hi haurem deixat petjada. La nostra traça ben segur contribuirà a que la transformació a llarg termini sigui possible.

Reflexions finals

Malgrat el que pensen un bon grapat d’homes, volem que els nostres reclams feministes vagin més enllà d’una data. Volem que les exigències vagin més enllà de dia 8 de març.

Si algú es fa la pregunta sobre si convé deixar-nos en pau d’una vegada, jo li respondria de la següent forma: Sí! Deixau-nos en pau, deixau de robar els nostres recursos naturals i humans, deixau d’espoliar les nostres riqueses, deixau de cooperar per imposar-nos les vostres formes de fer i de viure, deixau de dir-nos com ho hem de fer per desenvolupar-nos, com ho hem de fer per deixar de ser pobres, com hem de prioritzar les nostres necessitats, com ho hem de fer per ser bones feministes... En aquest sentit, deixeu-nos en pau. No obstant, no oblideu que no hi ha cap poble en el món, ni tan sols el vostre, que pugui evolucionar sense relacionar-se amb altres pobles, sense aprendre uns dels altres. Així que no ens deixeu en pau per generar marcs d’intercanvi i enriquiment mutu que, com és de suposar, han de ser necessàriament en condicions d’equilibri i d’igualtat.