6962 Aconcagua

Toni, el pare de la nostra companya Alex, va fer una ascensió a l’Aconcagua. Amb els seus 6.962 metres d’altitud, l’Aconcagua és la muntanya més alta dels Andes, i per tant la més alta del món fora de l’Asia. És un dels Set Cims (les muntanyes més altes de cadascun dels set continents). Està situada a la província de Mendoza (Argentina). Vam decidir fer-li una entrevista.

Com et va sorgir la idea de pujar aquest cim? Va resultar d’ajuntar-se uns amics que quedàvem tots els dissabtes i diumenges i ens van dir “voleu que fem l’Aconcagua”? I vam dir “d’acord”.

Quants metres té la muntanya? Mesura uns 6.962 m d’altura.

Quin equipatge vas agafar per anar a l’Aconcagua? Portàvem tres capes de roba, una tèrmica, un altra polar, un altra impermeable i de goretex. La tèrmica fa que la suor que generes no es quede al teu cos, la trau cap a fora. La polar conserva el teu calor corporal, i la impermeable impedeix que entre dins el fred que fa fora, o que et mulles si plou.

Quants dies vas estar? Vam estar en la muntanya sobre 16 o 17 dies. El viatge, en total, entre anar i tornar 22 dies.

Quants campaments hi ha fins ha arribar al cim? Primer estan els campaments d’aproximació, i després el campament base que és el “Campo de Mulas”.

Hi havien molts plàstics a la muntanya? No hi havien molts plàstics, et donen unes bosses de fem quant entres al parc i quant baixes les has de tenir plenes.

Quins objectes vas portar per a sobreviure? El més principal era el fornet que es gasta per poder desfer el gel. Vam veure que és la ferramenta més útil.

Et va donar impressió d’estar dalt de tot de l’Aconcagua? Quant vam arribar al cim estàvem tan cansats que la veritat ens vam abraçar el meu company i jo i vam disfrutar poca estona, doncs havíem de baixar ràpidament.

I vas poder respirar quant estaves dalt del cim? Respirar si que pots; respires però costa moltíssim.

By: Ivan Costa Alexandra Escrivà Paula Parra

A 5.900m d’altura (campament 3) i estant en repòs fas 140 pulsacions per minut. Això és una experiència: no pots respirar be per que ja no hi ha quasi aire i és molt fàcil marejar-te.

Anàvem un poquet com a novatos, i ens vam adonar que on estàvem era una muntanya seria. Pujant vam veure a un xic que havia mort i l’havien tapat. En eixe moment te n’adones de què estàs fent.

A la muntanya, en eixes condicions tan extremes, es veu de seguida en qui pots confiar i en qui no. He vist barallar-se a dos persones per seure en una pedra. I penses “jo en aquesta persona no puc confiar”.

Una ensaïmada, a molta altura, està dura com una pedra.

Com arribar-hi al cim:

És una muntanya molt freqüentada per andinistes de tot el món, amb una entrada de 6000 a 7000 visitants per temporada, que s’estén entre desembre i març.

En termes muntanyencs, l’Aconcagua és tècnicament senzill des de la cara nord, a través de la «via normal» del nord-oest, en la qual no és necessari l’ús de tècniques d’escalada. Els efectes de l’altitud són molt severs (la pressió atmosfèrica és el 40% de l’existent a nivell del mar) provocant generalment apunament en els escaladors. Les condicions climatològiques poden canviar brúscament des d’un clima tranquil i diàfan a, en pocs minuts, un clima tempestuós o produir-se el vent blanc de l’Aconcagua.

La seva ascensió no sol requerir l’ús d’oxigen artificial.

A la «via normal» s’ascendeix a través de campaments d’altura amb els seus corresponents dies de descans. Les fites més significatius de la via són: Camp Base (Plaza de Mulas) (4300 msnm), El Semàfor (4350 msnm), Pedres Conway, Plaça Canadà, Pedra de 5000, Canvi de Pendent, Niu de Còndors (5250 msnm), Berlín, Pedres Blanques, Pedres Negres, Independència, Portella dels Vents, Gran Travessia, La Canaleta i Cim de l’Aconcagua.

La segona via, molt més perillosa que l’anterior, és la de la glacera dels Polonesos. Aquesta s’aproxima a la muntanya a través de la vall de les Vaques, ascendeix fins a la base de la glacera dels Polonesos i creua la via normal fins a la pujada al cim.

Les vies des de les crestes situades al sud i sud-oest són les més dures, considerant-se la Paret Sud com la més difícil. Es tracta d’una escalada molt compromesa i d’alta dificultat en una de les majors parets del món (3000 m de paret aprox.) La primera ascensió de la cara sud va ser realitzada el 25 de febrer de 1954 per un grup de francesos encapçalats per René Ferlet.