REVISTA MENSUAL DE LLITERATURA NÚMBERU 11 • AGOSTU 2011
TOLLE, LEGE
Cómic asturianu: cien años d’un arte nuevu CHECHU GARCÍA
S
i hubiere qu’escoyer una viñeta qu’enzarrare l’allumamientu d’un arte nuevu, diba ser seguramente la qu’apaez en mayu de 1889 nel númberu 5 de La Comedia Gijonesa, folletín satíricu dibuxáu pol gran Pepe Prendes y escritu por Ataúlfo Riera. La viñeta, ensin marcos y abierta, muestra a un guah.e, un vendedor de periódicos (que paez salíu d’un película de Charles Chaplin) ufiertando la revista a un paisanu que gasta sombreru: «¡Ande, tómela, hón! ¡Non cuesta más que un perrón!». Una mena d’anunciu y automarketing qu’afalaga la calidá d’un productu selmanal que tuvo gran puxu popular ente los playos. La Comedia Gijonesa foi un aténticu llaboratoriu artísticu: les caricatures, l’humor gráficu y el diseñu evolucionaben númberu a númberu, dende un post-romanticismu –con escenes de suicidios por amor– hasta los guaños d’un nacionalismu qu’entamaba a espolletiar y que se reflexa nos arguyosos rostros de los soldaos españoles que colen a defender Cuba, desfilando peles cais de Xixón ente los pasos de Semana Santa. L’actualidá tamién mandaba y los chistes de muselistes y apagadoristes na gran engarrada pola construcción del nuevu puertu yeren mui avezaos. Costumes, vezos, xuegos pa neños, ritos de pasu y les primeres secuencies de viñetes n’asturianu son delles de les xoyes coles que’l llápiz chanción de Pepe Prendes retrató una dómina y un pueblu. Bien barato abulta, nestos tiempos, un perrón por ser testigos del nacimientu del cómic asturianu. Depués de tener tan grandes padrinos, la creación gráfica asturiana diba gociar d’una segunda edá d’oru nos felices años 20, un garapiellu d’artistes d’auténticu primer orde. Alfredo Truán diba ser l’estandarte d’esta dómina, artista polifacéticu, pintor, ilustrador y caricaturista. Autor modernista de referencia, va espublizar les sos viñetes en casique tolos periódicos asturianos. Manuel Rodríguez Lana, Marola, va asoleyar tires d’humor autoconclusives con un gran dominiu y frescura nel idioma. Juan Martínez GarcíaRovés, Rovés, creador del famosu El Gaviotu, personaxe playu del que diba facer viñetes humorístiques más de 25 años. Braulio Iturbe Álvarez Bya, Emilio Menéndez González Milín o Rafael Suárez Vallina Falo diben enllenar la llista de mayestros de la viñeta. La Guerra Civil diba frañer la bayura d’estilos, influencies europees y técniques narratives nel dibuxu y diba ser causante al empar del esiliu y retiru de munchos de los meyores profesionales, y del nacimientu d’una nueva figura: Alfonso Iglesias. A Alfonso Iglesias, dellos estudiosos asítienlu al altor de Castelao. Ye verdá que nel so llibru 100
chistes de Telva y Pinón del añu 1942, los chistes de la Guerra Civil son ablucantes, duros, maraviosos. Remanez d’ente toos «Temporal con avería», onde Pinón, nuna espantible tormenta, mira apavoriáu pal puñu del paragües qu’acaba de rompe-y y diz: «¡Dios mío, que naide me vea llevantar el puñu!». Choca que, acabante la guerra, la censura permitiere unes viñetes de tanta fondura, humanidá y compromisu. Pero a Alfonso Iglesias, siendo como ye l’autor más grande del cómic asturianu, matólu l’ésitu. Pasu ente pasu foi averándose a un costumismu folklóricu, hasta llegar a Pinín, col qu’algamaría sonadía a nivel estatal y que lu fizo trabayar nel tebéu pa neños. La comparanza entós con Castelao paez, más qu’arriesgada, imposible. Igual el problema qu’atopó foi’l qu’atoparon tantos autores lliterarios de la dómina: nun poder asitiar nun Sigue na otra páxina CLÁSICOS Arriba: dibuxu de Pepe Prendes en «La Comedia Gijonesa». Derecha: viñeta «Temporal con avería», d’Alfonso Iglesias.