OPINIÓ

Un altre model ja existeix

Si ara un fantasma corre a Europa, és el del fracàs. Crec que un dels problemes més greus que afrontem avui en dia és la poca capacitat d’afrontar el fracàs, sumat a l’enorme facilitat per creure’ns haver fracassat. Però, què és el fracàs? Com o qui determina quines són les persones culpables del fracàs? Com podem discernir el fracàs de l’èxit? Crec que en la societat productivista en la que ens trobem s’està aconseguint lligar la idea d’èxit amb la de funcionar, per tant, si es vol ser una persona d’èxit s’ha de produir molt; del contrari es serà una persona fracassada.

Cal diferenciar aquest actuar productivista i mercantilitzat de l’actuar gramscià, el del “viure vol dir prendre partit”. No estic plantejant el binomi actuació o indiferència, sinó, en aquest binomi, discernir l’actuació productivista i individualitzada d’aquella actuació comuna i que posa la vida al centre. Lligat amb això, doncs crec que un dels perills als què cal parar més atenció en els temps que corren és a l’aprofitament mercantil que s’està fent de la idea de fracàs. És a dir, construir el marc mental de que quelcom és un fracàs col·lectiu i inventar-se una solució que generi beneficis econòmics privats, o allò tan clàssic del sistema capitalista: col·lectivitzar les derrotes, individualitzar les victòries.

És precisament en aquest moment social on s’ajunten dos factors que considero determinants: d’una banda, com he explicat, ens trobem amb uns individus empesos socialment a actuar, a produir, per tal d’evitar el fracàs; de l’altra, la bona voluntat o “l’exagerat altruisme” que descriu Oscar Wilde al seu llibre El alma del hombre bajo el socialismo. La idea de l’escriptor irlandès és que les persones, en veure’s envoltades de tanta pobresa i amb unes intencions admirables però errònies, es dediquen amb emoció i sentiment a remeiar els mals que veuen al seu voltant. Però en fer-ho “no curen la malaltia, l’únic que fan és prolongar-la”.

Per exemple, explica, s’intenta solucionar la pobresa mantenint vius als pobres, o fins i tot divertint-los. Per ell, doncs, “l’únic objectiu just ha de ser construir la societat sobre una base tal que la pobresa sigui impossible.”

Un exemple de tot això seria la lluita pel canvi climàtic, darrerament una lluita “de moda”. El missatge que s’emet des dels grans mitjans de propaganda és que hi ha un fracàs, i és que la humanitat està destruint el planeta. Per tant, si es vol pal·liar aquest fracàs caldrà fer certes coses. Però ningú (excepte Trump i algú més) vol la destrucció del planeta, i és així com apareix l’exagerat altruisme de Wilde.

Aquestes coses que se’ns demanen fer per pal·liar el fracàs del canvi climàtic acostumen a formar part de la nostra acció individual, com ara

reciclar. Aleshores els índexs de reciclatge augmenten moltíssim, números que beneficiaran, especialment i pel que fa a casa

nostra, a una empresa privada i concreta: Ecoembes. A finals de mes no rebem una carta del nostre ajuntament felicitant-nos per la nostra feina, informant-nos dels beneficis públics que s’han generat gràcies a la nostra acció de reciclar, i dient-nos com es col·lectivitzaran aquests beneficis. És a dir, a quin projecte social concret del nostre poble es destinaran els diners. Això, que semblaria el més ètic a fer, no es fa perquè el capitalisme no deixa escletxes per l’ètica. Se’ns diu, doncs, que el canvi climàtic és culpa de la humanitat i, per tant, el què cal canviar són determinades accions concretes de la humanitat, dels individus. Però no se’ns diu,

perquè els aixafaria la jugada, que en realitat és el model de producció –i no la humanitat– el què està destruint la natura i, per tant, si es vol frenar i revertir el canvi climàtic el què cal és canviar el model de producció.

Per posar un exemple concret, necessitaries reciclar durant moltíssims anys per pal·liar la contaminació que es produeix en un sol viatge Brasil

Osona (camions, vaixell transatlàntic i més camions). Però el sistema capitalista hi guanya més alimentant els porcs osonencs amb pinso transgènic cultivat a les macro-explotacions del país sudamericà, i dient-te que sobretot reciclis fent-te creure que aquest fracàs és cosa teva, que no pas reduint dràsticament el nombre de porcs a la comarca i així aconseguint que cada granja porcina pugui produir els cereals necessaris per alimentar els seus propis porcs, com es feia abans vaja. Aquesta segona opció, que camina cap a la sobirania alimentària, suposaria un canvi de model, i seria evidentment una mesura excel·lent per combatre el canvi climàtic.

Altres accions massives que ens condueixen a l’altruisme exagerat són, per exemple, el Banc dels Aliments, que sota la raó de pal·liar la fam (el fracàs) fa que en una jornada es multipliquin les vendes de les grans cadenes de supermercat gràcies a la compra massiva i a la feina (voluntariat) no remunerada per part de la població (altruisme exagerat). Qui hi guanya són aquestes grans cadenes, especialitzades, precisament i degut al model pel què aposten, a col·lectivitzar la fam al món (es produeix més del doble del menjar necessari per alimentar a tota la població mundial, mentre cada 5 segons mor un infant al món per causes relacionades amb la nutrició).

Un altre exemple és Too good to go, una iniciativa que, lluny de lluitar fent pedagogia contra el malbaratament alimentari (com sí fa, per exemple, la Fundació Alícia), o repartir producte excedentari entre les persones més necessitades, posa en contacte establiments malbaratadors amb persones compradores afamades per tal de vendre l’excedent. Aquest fet demostra que el capitalisme avui no

accepta cap redistribució social de l’excedent produït, ans al contrari, aquest capitalisme de sobreacumulació necessita explotar i desposseir al màxim per reproduir-se. Per tant, una vegada més, es demostra com el què cal és un canvi de model.

Sóc dels que creu fermament que només sent conscient del problema aquest es podrà revertir. I per això cal tenir un pensament crític, una consciència desperta que ens permeti veure llums i ombres a la nostra realitat. Així, caldrà parar atenció a l’atzucac productivista a què ens empeny el sistema capitalista i a les accions que ens porten a l’altruisme exagerat de Wilde. I alhora ser conscients també que l’altre model desitjat ja viu. Des de les propostes més petites, com Mas Corcó a Manlleu, cultivant els seus propis cereals ecològics per produir el seu pa. Fins les més grans i d’abast més ampli, com el mapeig de projectes de consum arreu del país per un model socialment just i solidari, com el que impulsa des de fa anys Pam a Pam. Perquè potser només ens falta creure’ns-ho, però un altre model ja existeix.

DAVID PALAU Educador i filòsof, activista per la sobirania alimentària.