13-03 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIV– Núm. 367 MARÇ 2013

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MARÇ DISSABTE 9, a les 7 de la tarda. Concert “Serrat Tribut”. DISSABTE 16, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 301, a Castellví de Rosanes. Dinar a Vallirana. Insc. dimarts dia 5. DILLUNS 18, a 2/4 d’11 del matí. Visita cultural guiada i gratuïta a l’exposició La muntanya de sal, al Centre d’Art Tecla Sala. DIJOUS 21, a 2/4 de 8 del vespre. Dia Mundial de la Poesia. DIVENDRES 22, a 2/4 de 8 del vespre, Paradigmes? Amb Jaume Botey.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’ABRIL DIUMENGE 7, a 2/4 de 12 del matí. Assemblea General Ordinària. DISSABTE 13, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 302, a Montserrat. Dinar a Monistrol. Inscripcions dimarts dia 2. DISSABTE 20, a les 7 del vespre. Màgia, música i humor Oscar Show. DIUMENGE 21, d’11 del matí a 2/4 de 2 del migdia. XVIII Trobada comarcal de puntaires, a la rambla de Just Oliveras. DILLUNS 22, a les 7 del vespre. Presentació del llibre núm. 26 de la col·lecció La Medusa. DIJOUS 25, a les 7 del vespre. 100 anys de Salvador Espriu i 50 anys del grup Alpha 63. Acte de presentació d’activitats. Conferència a càrrec de Francesc Vallverdú: Salvador Espriu com a geni literari i com a símbol ciutadà. DIVENDRES 26, a 2/4 de 8 del vespre. Paradigmes? Amb Santi Monreal DISSABTE 27, a les 7 del vespre. Celebració 2n aniversari al local de Santa Anna. Lectura de poesies i posterior actuació musical a càrrec d’Eugeni Garcia.

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL El passat dissabte 16 de febrer, va tenir lloc al Centre Moral d’Arenys de Munt, l’Assemblea Anual de la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC), a la qual l’Ateneu de l’Hospitalet estem integrats des de fa una pila d’anys. És per aquest motiu, que tres membres de la Junta de la nostra entitat assistiren a la trobada. En les pàgines interiors d’aquest butlletí hi trobareu una crònica de l’acte. Tanmateix, aquí volem destacar, dels resultats de l’Assemblea, el fet que s’aprovés per majoria donar suport a “les iniciatives que fomentin el dret a decidir” de Catalunya. Amb aquest posicionament, la FAC s’afegeix als nombrosos col·lectius, associacions, esplais, col·legis professionals, etc. del país, que ja han fet el mateix pas. Continuem parlant d’assemblees per anunciar-vos la nostra. L’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet celebrarà la seva anual trobada amb els socis el pròxim diumenge 7 d’abril. Oportunament rebreu la convocatòria i el corresponent ordre del dia per correu ordinari. Comptem amb la vostra assistència! Per últim , cal destacar que l’Hospitalet va ser protagonista els darrers dies de febrer, del 25 al 28, per el Mobile World Congress. Tot i que aixoplugat sota el nom de la marca Barcelona, el recinte on va tenir lloc el congrés es trobava a les instal·lacions de la Fira Gran Via de la nostra ciutat. Pel que conten les cròniques, la cita mundial dels experts en tecnologia mòbil va ser un èxit rotund i va tenir un gran ressò internacional. L’amplitud dels espais, les bones connexions i l’excel·lent organització, van deixar clar l’encert de la nova ubicació. No tot han de ser males notícies!

MARÇ

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA ABAT OLIBA, LA TREVA DE DÉU L’any 971, neix a Besalú, en al si de la família més prominent del segle X, Oliba. Fill del comte Oliba de Cerdanya i Besalú i de la seva muller Ermengarda i besnét del comte de Barcelona Guifré el Pilós. Va tenir tres germans més grans: Bernat, Guifré i Adelaida, un de més petit, Berenguer, que fou bisbe d’Elna, i també una germanastra, Ingilberga. El 988, el seu pare, el comte Oliba Cabreta, pren els hàbits, i es retira a Montecassino (Itàlia). Ell i els seus germans, juntament amb la seva mare, han d’administrar el patrimoni familiar, i els comtats quedaren repartits de la manera següent: Bernat va heretar el de Besalú, Guifré el de Cerdanya i Oliba va passar a ser comte de Berga i Ripoll. L’agost de 1002, però, a l’edat de 31 anys, va decidir renunciar als comtats, cedint el de Ripoll al seu germà Bernat i el de Berga a Guifré, i ingressà a l’ordre benedictina al monestir de Ripoll. Quan el 1008 va morir l’abat Seniofré, Oliba en fou escollit successor. El prestigi que acumulaven els scriptoria dels monestirs catalans, portava la cultura catalana d’aquells temps a ser considerada com a capdavantera d’Europa. Essent Oliba abat del monestir de Santa Maria de Ripoll, gràcies a la seva tasca cultural, va aconseguir convertir-lo en el scriptorium català més destacat. La biblioteca, que va arribar a triplicar el nombre de volums en el seu mandat, fou considerada, junt amb la de Bobbio (Itàlia), una de les més importants de tota la cristiandat. Si el papa Silvestre II va introduir a Europa la numeració àrab i el concepte de zero, així com l’astrolabi, va ser mercès als coneixements adquirits a Ripoll. També fou abat del monestir de Sant Miquel de Cuixà, en el qual va fer grans modificacions i millores arquitectòniques. Guifré II de Cerdanya-Conflent, germà d’Oliba, va fundar el 1008, Sant Martí del Canigó, que convertí en un important cenobi. Més tard va passar a ser basílica. Com que aquesta comunitat era formada per 2

monjos procedents de Cuixà, Oliba en va ser nomenat abat fins al 1014, que van tenir prou monjos per poder escollir-ne un d’entre ells. El 1018, amb el suport de la comtessa de Barcelona Ermessenda, Oliba fou nomenat bisbe de Vic. Una de les primeres accions com a tal, va ser donar suport al seu germà Bernat Tallaferro de Besalú, en l’assumpte del cenobi femení del convent de Sant Joan de les Abadesses. Aquest monestir –un dels més importants, femenins, de l’època, fundat per Guifré el Pilós cent anys abans-, tenia com a abadessa a Ingelberga, la seva germanastra. Bernat l’acusà a ella i la resta de monges, de tenir una conducta deshonesta. El papa Benet VIII, al qual presentaren el cas, en va decretar l’expulsió i ordenà que, a partir d’aleshores, s’hi instal·lessin monjos. Oliba també va ser l’impulsor de la construcció de la nova seu del bisbat d’Osona, la catedral de San Pere de Vic, que va ser enderrocada el segle XVIII per acollir-ne una d’estil neoclàssic. Afortunadament es conservaren els dos elements més importants de l’antiga seu: el campanar, d’estil romànic llombard de 46 metres d’alçada, i la cripta, situada sota l’absis principal. Oliba, fundador del monestir de Montserrat L’any 1011, Oliba havia reclamat la titularitat de la muntanya de Montserrat, que, des de temps immemorials, pertanyia al monestir de Ripoll. El motiu de la reclamació venia donat perquè, anys enrere, el comte Sunyer, fill de Guifré el Pilós, havia cedit la muntanya i les esglésies a l’abat Cesari, que fundà la de santa Cecília. Aquesta petició fou avalada pel papa Sergi mitjançant una butlla, però, tot i això, els comtes de Barcelona no l’atengueren. Més tard, l’any 1022, i ja com a bisbe, va tornar a insistir en les seves reclamacions. Per fi, el 29 de juny, Ermessenda i Berenguer Ramon I acudiren a Ripoll per confirmar personalment la propietat del monestir de Ripoll sobre la muntanya. Oliba va poder fundar, per fi, el monestir de Montserrat, edificant-lo al costat de la ja existent església de Santa Maria (segle IX). Els monjos que van formar el cenobi procedien de Ripoll, enviats directament per Oliba. El monestir de Montserrat depengué de Ripoll fins a l’any 1409.

La pau i la treva de Déu La formació d’un nou sistema feudal es deixà sentir amb força a Catalunya. A partir de la dècada 1020-1030, les disputes entre nobles augmentaren. Aquests actuaven arbitràriament dins dels seus territoris i la situació de rapinya i espoli sobre els pagesos es féu insostenible, ja que passaren de ser homes lliures a serfs. També actuaven contra l’església i les seves possessions. Oliba intervingué nombroses vegades com a mediador entre les disputes dels nobles. Fins i tot entre la pròpia Ermessenda i el seu nét, Ramon Berenguer I. Això portà Oliba a plantejar una estratègia amb la intenció de limitar les lluites feudals. Aquesta acció pacificadora es va concretar en l’establiment de la Pau i la Treva de Déu. L’any 1022, Oliba, acompanyat pel bisbe Berenguer de Gurb, proposà la treva en un sínode celebrat a Elna. La proposta va ser proclamada per Oliba el 1027 i ratificada en una assemblea que tingué lloc a Toluges (Catalunya Nord). La pau de Déu establia el dret de refugi que l’església oferia dins del temple i a les sagreres; també prohibia les accions bèl·liques durant un temps determinat. Inicialment, aquesta treva començava dissabte al vespre fins al final del diumenge. Es va anar ampliant, progressivament, en diferents sínodes, com els de Vic de 1030 i 1033. En aquest últim, presidit per Oliba, s’estengué la prohibició de bel·ligerància, de dijous fins a diumenge, i la protecció emparava els pagesos i els seus domicilis, sota pena d’excomunió. L’abat i bisbe Oliba va morir a Sant Miquel de Cuixà, el 30 d’octubre de 1046. ANTÒNIA CALDÉS Fotos: Tapa:, Monument a l’abat Oliba a Vic Interior: 1, Monestir de Ripoll 2, Monestir de Montserrat 3, Signatura de l’abat Oliba

CONVERSES

Respon: Nascut a: Edat: Estat Fills: Professió:

Josep Aijon l’Hospitalet 64 anys casat dos electricista

En Josep Aijon és un bon col·laborador de l’Ateneu. Aquest febrer, tot parlant amb ell, coneixerem quelcom més de les seves inquietuts. Ens has dit que ets fill de l'Hospitalet, concretament del barri de Sant Josep. Què recordes de la primera escola i del teu barri d'aquell temps? De la primera escola, els records són molt difuminats, hi vaig anar dels tres als vuit anys, recordo que els primers anys tenia una mestra que es deia Sra. Encarna que s'encarregava dels més menuts, i més tard ja vaig fer classe amb el Sr. Josa que era el mestre oficial i amo de l'escola. El barri era com un petit poble on tots ens coneixíem, i la canalla fèiem molta vida al carrer. Hi havia dos grups, el dels carrers Rodés i Estrella i el del Joan Maragall i Sant Josep.Com que les pel·lícules que feien al cinema, en aquell temps tan sols existia el cine Oliveres, eren majoritàriament de l'Oest i policíaques nord-americans, ens dedicàvem a imitar-los i les baralles a cops de pedra sovintejaven bastant, recordo que fins i tot fèiem presoners i, com que érem bastant bèsties, els torturàvem imitant les pel·lícules. Tots els teus amics i l'ambient de la teva joventut varen estar units a Sant Josep? O també tenies contactes amb joves del barri Centre? A partir dels vuit anys vaig anar a l'escola Tecla Sala i això va fer que em relacionés també amb canalla del Centre, al final de les classes de la tarda fèiem partits de futbol amb una pilota petita a la plaça de 5

l'Ajuntament, que llavors era a un nivell més alt que el carrer. Com que vaig començar a festejar molt jove i la xicota era d'un poble del Baix Camp, les amistats de joventut les vaig tenir majoritàriament al poble. Però festejant, vas continuar estudiant? No, al quinze anys, amb gran disgust dels meus pares, vaig deixar els estudis per entrar a treballar en un taller d'electricitat. Ha, vas preferir tenir un ofici. Bé, no sé si als quinze anys tenia consciència del que representava deixar els estudis i posar-me a treballar, però de cop i volta se'm va fer molt feixuc continuar estudiant el batxillerat i vaig decidir deixar-ho i iniciar els estudis del que avui s'anomena FP1 i FP2, a l'Escola Industrial de Barcelona. Tot i que treballava de dia i estudiava de nit, se'm va fer molt més agradable. Sempre has treballat d'electricista? Sí, en diferents especialitats , però sempre d'electricista. Al cap de poc de tornar del servei militar em vaig casar i, amb ganes de prosperar, vaig començar a treballar en una empresa d'electricitat industrial de Barcelona on vaig fer amistat amb un enginyer que al cap de poc temps va marxar a una altra empresa com a director tècnic i em va proposar d'anar-me'n amb ell per ser el seu ajudant. Estàvem vivint la crisi del petroli iniciada el 1973 i les coses no van anar del tot bé. El 1977 em va sortir l'oportunitat d'entrar al Metro de Barcelona. Al Metro només vaig poder entrar com a oficial de manteniment a la secció d'Energia, que és on la tensió de corrent altern que es rep de les companyies elèctriques es transforma en corrent continu per al funcionament dels trens, però vaig poder anar ascendint fins a arribar a ser el responsable de la secció i allà vaig romandre fins que fa 3 anys em van prejubilar. Ara m'agradaria saber si recordes des de quan ets soci de l'Ateneu i per què te'n vas fer. No recordo exactament quin any em vaig fer soci de l'Ateneu, però va ser entre 1982 i 1984 que vaig assistir a classes de català amb la Sra. Matilde. Em vaig fer soci per poder contribuir d'alguna manera al ressorgiment de la nostra cultura i el nostre idioma que durant quaranta anys havia estat perseguit i s’havia intentat anorrear. A causa del poc temps lliure de què disposava durant la setmana, fins a la meva prejubilació no he pogut contribuir-hi d'una manera activa. Caram! Ja ets veterà. Sé que estàs posant ordre a la biblioteca de l'Ateneu, parla-me’n una mica. 6

Som dues persones que estem muntant la biblioteca, la Sra. Teresa Casado i jo. Cap dels dos som experts, però hi posem tota la voluntat i ho fem de la millor manera que sabem. La professió de bibliotecari és molt complexa i de vegades no és gens fàcil decidir a quin gènere pertany segons quin llibre. Aprofito per demanar disculpes si,quan estigui acabada, algú busca un llibre en una secció i el troba classificat en una altra. Ets soci d'alguna altra entitat? Si, sóc soci del Cercle Català d'Història, que és una associació que té com a finalitat la recuperació de la memòria històrica mitjançant el coneixement de la història de Catalunya. La passada primavera a l'Ateneu es va fer una conferència sobre la catalanitat de Cristòfor Colom a càrrec del president d'aquesta entitat, Sr. Joaquim Ullan, i la cap de recerca, Sra. Eva Sans. I, què en penses d'aquesta teoria que Colom era català? Jo personalment estic convençudíssim i, no tan sols d'això, també crec que la descoberta i la primera colonització d'Amèrica va ser feta per catalans. Ja als anys vint del segle passat un historiador peruà Luís Ulloa va demostrar abastament la catalanitat de Colom i després molts d'altres com Caius Parellada o Ferran Soldevila. Podríem estar parlant moltes hores d'aquest tema, com per exemple del planisferi del portuguès Domingos Teixeira datat el 1573 que es conserva a la Biblioteca Nacional de París, on l'Amèrica fins llavors coneguda es plena de banderes i escuts amb les quatre barres. El més punyent de tot això, però, és que el món acadèmic del nostre país es posa d'esquena a aquest tema. T'agrada la història? Des de molt jove m'ha agradat, i ara amb la prejubilació tinc molt més temps per poder-m'hi dedicar. Creus que el nostre país està vivint un moment històric? I tant que sí!, espero que arribem a bon port i en pocs anys puguem recuperar la nostra sobirania. Ja per acabar. Què els diries als nostres polítics? Que siguin ferms, que no es deixin atemorir per tot el que ens està caient i el que ens caurà al damunt i que, sigui com sigui, portin a terme la tan majoritàriament desitjada consulta pel dret a decidir.

ATENEU Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 300, al Delta de l’Ebre. Viatge en vaixell fins a la desembocadura del riu, Dinar a Deltebre. Dissabte 16 de febrer a les 8 del matí.

Especial i magnífica puc dir que va ser aquesta excursió, la que fa el número 300 sota el comandament del nostre vicepresident , Miquel Patón, a qui felicito per la gran tasca de tirar endavant, durant tants anys, amb molta voluntat i paciència, per donar a conèixer als socis i amics de l’Ateneu, el nostre estimat país. Aquesta vegada va ser el delta de l’Ebre el destí que ens va preparar. El dia 16 de febrer va arrencar plujós però esperançador , sortírem a les 8 del matí, van fer la paradeta per esmorzar i seguírem camí autopista avall fins a trobar el nostre punt de destí: el Delta de l’Ebre . Ja amb bon temps i ben asseguts al vaixell, iniciàrem el recorregut riu avall. Va ser molt instructiu encara que l’aire era una mica fresquet. El pilot que comandava el vaixell, amb la megafonia, va anar explicant el recorregut del paisatge que anàvem veient fins a la sortida al mar. Breu i concís va dir que l’Ebre, al primer terç del segle XX, tenia tres sortides i que els temporals n’havien cegat dues, per la qual cosa, actualment, només en té una per la qual navegàvem. Part de les terres que albiràvem, dites l’illa de Buda i la de Sant Antoni, pertanyen a parts iguals a la Generalitat i a mans privades per la qual cosa l’accés a aquells paratges és de pas restringit. El nivell de l’aigua del riu sempre és el mateix per allò de l’entrada de l’aigua del mar i la sortida de l’aigua

del riu. Veiérem arrossars a totes dues bandes del riu a l’espera de la sembra de primavera .Produeixen anualment 45 milions de quilos en catorze varietats diferents d’arròs.Un altre atractiu del Delta és el parc natural on nidifiquen diferents classes d’aus, ànecs, flamencs, grues i moltes altres espècies a part de la pesca de l’anguila, el seu espècimen l’angula i diferents altres peixos de riu i de mar i marisc .Els 45 minuts del recorregut passaven com un sospir. En cloure el viatge, deixàrem el vaixell, a tocar teníem el restaurant Ca la Nuri, on de seguida ens entaulàrem els més de cinquanta excursionistes de l’Ateneu. Cal fer esment del menú, que va ser magnífic, de marisc i arròs com es podia esperar d’una excursió tan especial. Pastís de celebració amb un destacable número tres-cents de xocolata al bell mig amb la foto obligada dels membres de la Junta al darrere. El nostre “vice” va recordar l’excursió número dos-cents, el gener del 2004 al Castell de Montesquiu i va fer una reflexió de qui sap on celebrarem la 350. Això va quedar per a esbrinar-ho més endavant i si Déu vol. Ara cal pensar en l’excursió següent, la 301 a Castellví de Rosanes, aquesta més a prop de casa, i en què podreu gaudir d’una bona calçotada a Vallirana. La inscripció serà el proper dia 5 de març. Us esperem. EMILI BONA

PARADIGMES? Eugeni García, músic guitarrista.

La sessió de Paradigmes? del dia 22 de febrer va estar dedicada a Eugeni Garcia Mitjans, músic especialitzat en guitarra clàssica, que va prendre una decisió arriscada quan va decidir deixar una feina tècnica ben retribuïda per dedicar-se professionalment a la música, la seva passió. Els avatars de la vida, una greu malaltia, li han demostrat que la decisió havia estat correcta, ja que això li ha permès comunicar i experimentar felicitat, tal com va quedar plasmat en el diàleg mantingut amb el conductor i guionista de la sèrie, Joan Soto. Va néixer fa cinquanta-quatre anys a l’Hospitalet, lloc d’origen de la família de la seva mare i on ha viscut sempre. De molt jove hi va conèixer la que seria la seva esposa, amb qui ha tingut dues filles. El seu pare, que havia nascut a Barcelona en el si d’una família de procedència aragonesa, fou professor de guitarra, i va a ser un membre actiu de l’Agrupació d’Amics de la Música de la nostra ciutat. La formació musical de l’Eugeni, iniciada als tres anys, es va completar al Conservatori del Liceu en guitarra i als catorze anys va fer el seu primer concert als Amics de la Música. Això no obstant, els seus estudis de base foren d’enginyeria tècnica industrial, especialitat de química. També va seguir un màster en energia solar tèrmica, atès que la qüestió de la sostenibilitat energètica era una de les seves inquietuds. Simultàniament, però, exercia la seva vocació musical formant part de dos conjunts, un de música clássica i l’altre de jazz. Un cop acabada la seva formació tècnica va treballar en diverses empreses del sector de la química, procurant disposar de temps parcial per dedicar-se a la música. Però a mesura que augmentava el grau de responsabilitat, la feina l’absorbia progressivament. Això es va fer molt palès quan va assumir el càrrec de product manager. Aquest càrrec li exigia moltes hores de dedicació i, a més haver de viatjar molt sovint, circumstàncies que interferien en la seva vida familiar i en el conreu de la seva vocació musical. Per aquest motiu va decidir deixar aquella empresa, assumint un risc important que el va portar, finalment, a la dedicació exclusiva a la música en els vessants de la docència i la interpretació, en solitari o en conjunt.

Val la pena deixar una bona feina per una guitarra, com de forma despectiva li qüestionaven els executius de la seva empresa?. Als quaranta-cinc anys se li va manifestar una insuficiència renal greu que va requerir un transplantament renal i que va implicar un període de gran prostració física. Van arribar a fer-li set intervencions quirúrgiques a causa de les diverses complicacions que se li van presentar. Durant tres anys va deixar de fer concerts, ja que una gran feblesa física li impedia estar en condicions físiques i mentals per actuar. Amb tot va trobar forces per incorporar-se al cor Gospel Hearts de l’Hospitalet, experimentant una altra faceta interpretativa, el cant en col·lectiu que va ajudar-lo molt en la seva recuperació anímica. Ara té clar que la seva decisió va ser encertada ja que “quan veus que tot pot acabar-se t’adones que has de fer allò que t’agrada”. En l’actualitat compagina la docència musical amb els concerts amb estils i formats diferents: guitarra en solitari, duo de veu i guitarra tocant jazz, i té en projecte un trio de guitarra, contrabaix i percussió. Per a ell la música és com una passió obsessiva de la qual no es pot desprendre en cap moment, però és també un mitjà d’arribar a la gent, fent que es pugui captar la seva atenció. La música té valors com la disciplina que es necessita per comunicar les emocions. La música clàssica és més difícil d’interpretar i per tant el públic poc instruït és difícil que pugui assimilar-la. El jazz o la bossa nova són més espontanis i poden arribar amb més facilitat. Molts joves, però, estan acostumats a músiques de molt baixa qualitat i cal fer una tasca educativa que els acosti a músiques més elaborades, capaces de transmetre sentiments més profunds. La música es un mitja d’aprofundiment de l’espiritualitat, que segons va dir en Joan Soto és el resultat de la introspecció en un mateix. Per això també és un vehicle de transmissió de sentiments religiosos. Aquest fet no implica que la música sempre sigui un vehicle que transporti valors positius. Molts músics han estat males persones, i algunes músiques poden ser portadores d’actituds perverses. Per tant, la música també pot ser font d’influències negatives. Intercalant-los amb la conversa, l’Eugeni va regalar al públic assistent la interpretació amb la guitarra clàssica de fragments de les següents peces musicals: “Preludi número 5” d’Heitor Villa-Lobos, “La Canción del Fuego Fátuo” de Manuel de Falla, “Manhã de Carnaval” de Luiz Bonfá, “Alfonsina y el Mar” d’Ariel Ramírez, “Libertango” d’Astor Piazzola i una samba popular. JAUME MIRÓ

JOAN OLIVER “PERE QUART” Dolors Hermano i Eduard Araujo, són un encertat tàndem d’actors que, en una altra ocasió, ja en vàrem poder gaudir en l’espectacle Històries i paraules del poeta Jacques Prévert. Novament el dia 24 de febrer a la sala d’actes de la nostra entitat, varen presentar una lectura basada en l’obra poètica de Pere Quart. A la primera part es va glossar la figura del poeta com a home i patriota català: tot seguit varen ocupar l’espai els versos enginyosos del seu Bestiari dits amb molta gràcia i bon ritme, al mateix temps que ens mostraven il·lustracions del dibuixant Xavier Nogués adients a l’animal esmentat donant-li forma i color. La segona part va ser composta d’una selecció de diversos temes de la seva obra, en la qual no podien faltar els emotius versos de Corrandes d’exili. Cada tema va ser dit i expressat sempre amb l’emoció i el to que requerien. En conjunt vàrem gaudir d’una vetllada que es va fer curta. CARME JORBA

AVÍS: QUEDA OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A LES EXCURSIONS: Número 303: 4 dies a Tossa de Mar, del 17 al 20 de maig. Número 306: 8 dies a Orihuela del Tremedal (Terol), del 16 al 23 de setembre.

PLACES LIMITADES 12

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE: SALVADOR ESPRIU: POEMES I NARRACIONS (ANTOLOGIA) Si a aquestes alçades encara no s'ha assabentat el lector que enguany estem dintre del que s'anomena Any Espriu, i que se celebra el centenari del naixement d'aquest escriptor i poeta, o bé és que no es llegeix els Xiprerets, ha estat fora del planeta o bé és d'aquells dels que la mare en deia que "són al món perquè hi hagi de tot". Bromes apart, aquest és un any important per la literatura catalana, ja que si seguiu el Xipreret habitualment, podreu haver vist referències a diversos aniversaris relacionats tant amb naixements com defuncions de poetes i escriptor catalans. Entre aquests, i potser el més anomenat, tenim el centenari del naixement de Salvador Espriu, escriptor i poeta considerat un dels "importants" en llengua catalana, tant per la qualitat de la seva obra com pel seguiment que se n’ha fet. Malgrat tot en els últims temps la figura del poeta i de la seva obra ha anat diluint-se entre la infinita oferta de literatura, novel·la i poesia que contínuament ens bombardeja. És per aquest motiu que cal, periòdicament, anar recordant aquests personatges, recuperar la seva obra i situar-los de nou al lloc cultural que per dret els correspon. I així també, i en paraules semblants, ens ho va fer saber Antoni Prats, autor del llibre recopilatori de d'antologia sobre l'obra de Salvador Espriu, Salvador Espriu: Poemes i narracions (Antologia) en la conferència que va fer a la sala d'actes de la nostra entitat, el passat dimecres dia 27 de febrer. I això, encara que al senyor Antoni Prats no li agrada que li diguem, en aquest cas, autor, ja que, en la seva opinió, el veritable autor del llibre és el mateix Salvador Espriu, i que l'únic que ell ha fet ha estat recopilar textos i poemes. Al meu parer, el que ell fa veure com molt senzill, no ho és tant, ja que, al darrere d'aquest volum, hi ha un coneixement exhaustiu tant de l'obra com del mateix poeta i escriptor. Un esforç recopilatori i un treball de tria i selecció, sense els quals aquest llibre mai hauria estat possible. Vagi per tant la meva felicitació cap a l'introductor i antologista, tal i com es presenta el senyor Prats en la portada del llibre.

I aquesta felicitació voldria fer-la també extensiva envers la presentació del llibre i la conferència que sobre aquest ens va fer, amb una posada en escena força interessant i a tres nivells. El primer, on el senyor Antoni Prats ens descrivia, en un recull cronològic, tant la vida de Salvador Espriu com la seva obra. En un segon nivell en forma de pantalla, una presentació ens mostrava un resum de tot el que s'estava exposant així com diverses fotografies relacionades amb Espriu. En el tercer nivell, que ocupava l'altra meitat de l'escenari, Antònia Caldés, Maria Teresa Casado i Roger Bastida, del grup de teatre Margarida Xirgu, van fer lectura de diversos escrits i poemes d'Espriu i, tenint en compte que tot plegat anava relacionat amb a la presentació del llibre, no cal dir que tots els textos eren extrets d'aquest. Amb aquestes lectures ens vam poder acostar més a l'escriptor, recordar-lo i de ben segur, en alguns casos, retornar a aquella època en que els vam sentir o llegir per primera vegada. Almenys a mi em va passar quan van llegir Les roses recordades o Assaig de càntic en el temple. Espriu, una víctima, com milers d'altres, de la supèrbia, la ràbia i la repressió que va patir el nostre petit país, i que va fer que quaranta anys de les seves vides fossin més amargues, tristes i presoneres del que en justícia haurien merescut. Des d'aquestes pàgines voldria agrair a tots els assistents a l'acte, que van omplir la sala, per la seva fidelitat i interès, atents i pendents, primer de les paraules que ens va dirigir la presidenta, senyora Matilde Marcé, com de la posterior conferència del senyor Antoni Prats. No crec que calgui presentar a Antoni Prats a aquestes alçades, ja que no es la primera conferència ni presentació de llibre que fa a l'Ateneu, sent, a més, soci de l'entitat i ferm col·laborador: en aquests moments dirigeix el curs de Taller d'escriptura, el llenguatge periodístic. Simplement, agrair-li els seu esforç i la il·lusió que li feia presentar aquest llibre a l'Ateneu. Esperem, desitgem, que aquesta no sigui la seva última conferència, ja que tant els seus coneixements com la seva mestria encara tenen molt a contar-nos i ensenyar-nos. CARLES FARRÉS I PINÓS 14

TALLERS D’ESCRIPTURA

La idea de fer els cursets o tallers d'escriptura va sorgir de la il·lusió d’aportar el nostre granet de sorra a les activitats de l’Ateneu, encara que, tot seguit, ens ho vàrem plantejar com un repte. Nosaltres havíem assistit a diversos cursets d’aquestes característiques, dels quals guardem un bon record, i vam creure que podia ser útil aportar la nostra experiència a l’Ateneu. En resum, s’han fet tres tallers de tres mesos d'un dia la setmana, amb un bon nombre d’assistents. Els cursos s'han fet d'octubre a desembre del 2011, febrer, març i abril del 2012 i octubre, novembre i desembre del 2012. Aquesta classe de cursets ha consistit a fer diverses lectures i elegir un tema, en què cada participant havia de desenvolupar la seva imaginació i el seu estil convertint-lo en: contes, narració poètica, descripcions de personatges, etc. I un dels objectius dels tallers ha sigut intentar, en general, millorar també l'expressió escrita. Resulta molt enriquidor, i també divertit, comprovar com un mateix tema pot suggerir versions tan diverses amb resultats gairebé sempre interessants. Referent al nostre taller vàrem introduir unes frases cèlebres per comentar-les, no tant pel valor d’elles mateixes, sinó que la nostra intenció era simplement que els comentaris poguessin facilitar un diàleg viu entre els assistents. A l'últim curset vam incloure l’anàlisi d’una poesia, llàstima que fos l’últim, perquè va agradar molt, donant, potser, un petit impuls a la manera diferent de llegir poesies i fer-les així més entenedores. Hem de ressaltar que la majoria de les assistents, sempre dones, ja arribaren a un nivell alt i, si algunes a la seva afició no hi entrava la vocació d’escriure, amb la pràctica varen deixar el curs amb una nova habilitat per fer-ho. Per a nosaltres les hores dedicades varen ser molt agradables i desitgem que per a les altres assistents també ho fossin. El passat mes de desembre vàrem decidir no continuar, tot i haver tingut una experiència molt enriquidora. Animem tothom a participar en algun dels cursets de l’Ateneu, s’acostuma a passar-ho molt bé. CARME JORBA i M. DOLORS NAT

FAC - Assemblea General Ordinària El passat dissabte 16 de febrer va tenir lloc, al Centre Moral d'Arenys de Munt, l'Assemblea General Ordinària de la Federació d'Ateneus de Catalunya. El lloc es va triar, com en assemblees anteriors, per motiu d'una efemèrides, ja que el centre que ens va acollir celebra enguany el seu centenari. Des d'aquestes pàgines volem felicitar-los i els desitgem que en compleixin molts més. Ens vam trobar un total de 56 persones que representaven 33 entitats, entre elles el nostre Ateneu. L'Assemblea General Ordinària anual és un fet important dintre d'una associació, és el moment en què la Junta Directiva rendeix comptes, tant econòmics com de la gestió de tot l'any, al seus associats, i aquests han de jutjar i valorar si el que aquells els presenten cal ser aprovat o no. Donat que tant la gestió anual com els comptes van ser aprovats per unanimitat, és de justícia que felicitem la Junta Directiva de la FAC i tots els seus col·laboradors, per la seva feina i esforç. En el torn de precs i preguntes, un membre d'un dels ateneus presents va manifestar la seva inquietud envers la situació actual que viu el nostre país, i que, si bé la majoria dels ateneus són clarament apolítics, sí que cal reflectir que aquestes associacions, moltes pel que han patit durant la seva història, també tenen un veritable sentiment democràtic i de justícia. És per aquest motiu que en cap cas es vol renunciar a cap dels drets que entenem que ens corresponen com a poble, i que, per tant, el poble català ha de tenir el dret democràtic de poder triar i decidir el seu futur. D'aquesta manera es va proposar a l'Assemblea posar a votació que la Federació d'Ateneus de Catalunya donés suport obert a les iniciatives que fomentin el dret a decidir. La proposta va ser aprovada per un 76% de vots favorables, 12% de vots en blanc i un 12% d'abstencions i sense cap vot en contra. Això situa la FAC al costat d’entitats com Òmnium, quaranta col·legis professionals de tots el àmbits, grups d'esplais, sindicats com CCOO i UGT, entre altres entitats que s'han afegit a aquest moviment i a dos milions de ciutadans que es van manifestar el passat 11 de setembre a Barcelona. Crec que ens hem de sentir orgullosos de formar part d'aquest important grup. Des d'aquestes pàgines voldria demanar la vostra reflexió envers aquest tema de cara a la propera Assemblea General Ordinària de l'Ateneu, que, com a entitat catalana, i sobretot democràtica, no quedéssim fora d'un procés històric tan important. CARLES FARRÉS I PINÓS

COL·LABORACIONS JUAN CARLOS MORENO CABRERA El senyor Juan Carlos Moreno Cabrera, nascut el 1956 a Madrid, catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid és autor de 16 llibres sobre lingüística. Ha format part del comitè científic de “L’informe sobre les Llengües del Món” de la UNESCO. Vull destacar una sèrie d’afirmacions lingüístiques inusuals que el senyor Moreno Cabrera va fer en una conferència que va pronunciar a la Universitat Oberta de Catalunya amb el títol de “Lingüística y Nacionalismo” i en alguns dels seus llibres. Entre altres afirmacions, va dir: En Catalunya no hay discriminación en contra del castellano. Estoy en contra de una supuesta hegemonia político-cultural del castellano. Todos los escolares del Estado Español habrian de saber un mínimo de dos lenguas españolas. La dignidad e igualdad de todas las lenguas. En defensa de todas las lenguas minoritarias. Seria un gran error que el castellano fuese oficial en una Catalunya independiente, porque esto seria utilizado contra el catalán, seria una amenaza continua. El gobierno español considera que el pueblo catalán no tiene la potestad de decidir cómo se han de educar sus niños. De hecho considera que el pueblo catalán no existe como a tal. Els catalans ens queixem que hi hagi tan pocs intel·lectuals de fora de Catalunya que tinguin la valentia de defensar la nostra llengua de les discriminacions i els atacs que pateix. Fins i tot trobem catalans (botiflers a part) que tampoc volen quedar en mal lloc defensant públicament la llengua pròpia. És digne d’admiració trobar un catedràtic madrileny, un intel·lectual honest i valent que exposa el resultat dels seus estudis lingüístics enfrontant-se a “la caverna mediàtica” espanyola. Els estudis del senyor Moreno Cabrera haurien de sortir a les primeres pàgines de tots els diaris catalans i a totes les ràdios i televisions. MARTÍ GUERRERO I COTS

CARTA A UNA AMIGA L'Hospitalet de Ll., 10-3-2013 Estimada amiga, On ets? Fa molts anys que et busco sense èxit. De vegades m'ha semblat trobar-te, però, no he tingut aquesta sort. Tinc una parcel·la buida dins el meu cor que m'agradaria tant que l'omplissis tu! Seria molt bonic que poguéssim tenir confidències, abraçades, estretes de mà amb una complicitat que només sabéssim tu i jo. També retrets, que em renyessis si m'equivoco, que em fessis entendre que moltes coses no les faig bé, i que moltes de les que faig bé no les reconeix ningú, que em donessis moral quan em sento alaferida. T'he necessitat en molts moments... També m'hauria agradat escoltar-te, fer-te costat quan fos menester. Que la teva vida i la meva fossin "només nostres" com un secret entre totes dues. No té res a veure que tinguem família, que sigui el pilar més sòlid de la nostra vida, una família dialogant, propera en què tots nosaltres som iguals, sense jerarquies... És una altra cosa. El que vull és agafar el telèfon i poder dir: "Mira què m'ha passat" i no tenir secrets per a tu, la meva amiga imaginària. Diuen que existeixes. Quina llàstima! Jo no t'he trobat.

ISABEL SOLANO Alumna del curs d’iniciació a l’escriptura de l0Ateneu

AVÍS ENCARA SOU A TEMPS DE PORTAR A RELLIGAR EL XIPRERET

ENGRUNES CULTURALS Auditori Barradas. L’Auditori Barradas de l’Hospitalet va tornar a obrir portes després d’uns mesos de reformes. Ho va fer el passat dijous 7 de febrer amb un recital de Maria del Mar Bonet dedicat al poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, del qual aquest any 2013 es compleix el centenari del seu naixement. L’espectacle, que pròximament sortirà en CD, duia el nom de Fira encesa i amb ell la cantant illenca estrenava tres temes inèdits del poeta, que s’afegien als que ja li havia musicat en anys anteriors. Coincidint amb la vetllada, al vestíbul del local s’hi va inaugurar una exposició molt interessant que oferia dades biogràfiques de Rosselló-Pòrcel, un bon nombre d’imatges i una petita selecció dels seus poemes. Tot plegat, recital i mostra, cal considerar-ho una molt bona iniciativa. Tanmateix, estaria bé que una cosa semblant, o totalment diferent, tant se val!, es projectés amb la resta de poetes catalans dels quals aquest any també es commemora el centenari del seu naixement. Llibreries. Darrerament ha estat notícia la clausura d’algunes conegudes llibreries del país. La primera en començar la cursa va ser la històrica Catalònia, va seguir-la la Robafaves de Mataró, que ha tancat en principi provisionalment, i la darrera en baixar persianes ha estat Proa Espais, propietat d’Enciclopèdia Catalana. Aquest degoteig de tancaments ha fet que més d’un recordés la dolorosa fi de l’emblemàtica llibreria Ona – dedicada a la venda de llibres en català exclusivament -, fa una mica més de dos anys. El tancament de llibreries independents és un fenomen recent que ha vingut motivat principalment per dos factors: 1) pel descens produït en les vendes de llibres en paper, que té el seu origen en la crisi de consum que pateix la població, així com també en el canvi d’hàbits dels lectors que cada vegada més s’inclinen pel món digital, Internet i les xarxes socials; 2) per la competència salvatge de les grans cadenes comercials, que tenen en la voracitat un dels seus principis bàsics i que, amb les seves estratègies agressives, aconsegueixen endur-se un percentatge molt elevat del pastís del món de l’edició (80%?). Què us sembla si la pròxima vegada que vulguem comprar-nos un llibre, abans ens rumiem molt bé on és millor adquirir-lo?

Traduccions. Fa algunes setmanes, al digital de cultura Núvol va tenir lloc un debat entre gent del gremi (editors, escriptors, traductors, etc) entorn de les traduccions literàries. La polèmica va saltar quan un dels participants va venir a dir que les versions fetes en llengua castellana tenien més garanties de qualitat que les catalanes. És veritat això? O és un tòpic, llençat per grups interessats, destinat a influenciar sobre els lectors? Tots hem ensopegat alguna vegada amb una traducció al català que costa de llegir i que ens duu a interpretar que la versió en la nostra llengua no s’ha fet amb la suficient cura. Això passa, tal com es dedueix del debat de Núvol, perquè determinades editorials, a fi de reduir costos en les traduccions d’obres estrangeres, estalvien en la contractació de bons traductors, així com de correctors de català. És lògic, doncs, que amb aquestes condicions el resultat obtingut deixi molt a desitjar. Amb tot, la pregunta és: però això només passa amb les traduccions en llengua catalana? Premis Gaudí. L’any 2011 la pel·lícula Pa negre va ser la més premiada als premis Gaudí, que lliura l’Acadèmia del Cinema Català, i va ser la candidata de l’Estat espanyol als Oscars de Hollywood. Aquests èxits aconseguits per una pel·lícula rodada en català, ens va fer creure a molts, en aquells moments, que tenia lloc una revifalla en la producció de films en la nostra llengua. Il·lusos que érem! Els darrers dos anys, els premis Gaudí han estat tot una altra cosa i ens han fet tocar de peus a terra. Enguany, per exemple, s’ha guardonat una pel·lícula muda com la millor en llengua catalana, mentre que també ha rebut premis importants una de rodada en anglès, ambientada lluny d’aquí i que ni tan sols ha acceptat tenir versió en català. Per si serveix de consol, Isona Passola – la productora de Pa negre – està preparant un documental - L’endemà, respostes per decidir -, que es finançarà en part pel sistema del micromecenatge. Es tracta que qui vulgui ajudi a la producció del film fent petites aportacions a través de la plataforma Verkami per recollir els 150.000 euros que calen. El pressupost total és de 600.000 euros. A hores d’ara, segona quinzena de febrer, la xifra ja s’ha aconseguit a bastament, la qual cosa és una demostració que la societat civil catalana, quan se la requereix per a determinats projectes, respon. Malgrat aquesta excel·lent prova de força de la gent del carrer, no sé si, en conjunt, parlant de cinema en català, ens podem donar per satisfets. PERE JUHÉ I ORIOL

2013, ANY SALVADOR ESPRIU

UN ESCRIPTOR “REVOLTAT” Entre 1939, final de la Guerra Civil espanyola, i 1960, Espriu s’havia de guanyar la vida i ajudar la família treballant d’escrivent de notaria, tasca que l’impedia poder lliurar-se plenament a la seua vocació d’escriptor. D’altra banda, la publicació de llibres d’autors vius s’havia vist entrebancada per la prohibició de l’ús public del català, i les noves generacions, escolaritzades només en castellà, tenien ben difícil l’accés com a lectors a la literatura en la llengua del país. Però això, com també un cert afebliment de le censura oficial, va començar a canviar tímidament al llarg dels anys seixanta. Aquella reticent obertura a casa nostra s’encomanava, a més a més, de l’optimisme que al món occidental prosperava tot superant la dura etapa subsegüent a la II Guerra Mundial (1939-1945), i el món literari i intel·lectual d’ací, sintonitzant amb el de “nord enllà”, començava a superar la llarga postració de tota postguerra, en el nostre cas agreujada per una llarga Dictadura, que maldava per sobreviure econòmicament amb una incipient industrialització, allò de “los Planes de desarrollo”... Sorgiria així una nova classe obrera, que, com podia, s’organitzava per reclamar els seus drets i, fins i tot, hi van haver conats de vagues; alhora que els joves estudiants universitaris començaven a obrir els ulls i a reclamar una democratització de la vida acadèmica si més no. Per a aquests, en concret per als de Barcelona, va arribar el moment d’agrupar-se i crear un sindicat democràtic el març de 1966. L’assemblea fundadora –tota una provocació, que va aconseguir un

relatiu ressò internacional- va tenir lloc al convent del Caputxins de Sarrià. Les sessions foren presidides per Jordi Rubió, personatge especialment representatiu de la persecució que la vida intel·lectual catalana venia patint des del 1939. També Salvador Espriu va ser invitat a formar-ne part, i la vitalitat i les esperances jovenívoles que llavors li van transmetre aquells grups d’estudiants i l’exemple de la constant fidelitat del Dr. Rubió, com ell li deia, van remoure el seu imaginari i va escriure aquest magnífic poema encoratjador, que Raimon, com és el cas de tants altres poemes del nostre escriptor, s’encarregaria de divulgar.

INDESINENTER Homenatge al Dr. Jordi Rubió Nosaltres sabbíem d’un únic senyor i vèiem com esdevenia gos. Envilit pel ventre, per l’afalac al ventre, per la por, s’ajup sota el fuet amb foll oblit

de la raó que té. Àrnat, menjat de plagues, aquest trist número de baratilli, saldo al circ de la mort, sense parar llepava

l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang. Li hauria estat senzill de fer del seu silenci mur impenetrable, altíssim: va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs. Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut i elevem en la nit un cant a crits, car les paraules vessen de sentit. L’aigua, la terra,

l’aire, el foc són seus, si s’arrisca d’un cop a ser qui és. Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat, sense repòs, per sempre més home salvat en poble, contra el vent. Salvat en poble, ja l’amo de tot, no gos mesell, sinó l’únic senyor. A la manera de Salom de Sinera.

D’entrada, pot semblar innecessari l’ús que hi fa com a títol d’un mot llatí, però amb ell cerca de refermar solemnement el sentit de fidelitat a l’ideari democràtic que “sense interrupcions” (“indesinenter”) havia viscut exemplarment el professor Rubió i que Salvador Espriu ara voldria compartit per tothom. Tanmateix, al llarg del poema, el sentit de servilisme, manca de llibertat i oblit de les responsabilitats cíviques que el símbol de “gos mesell” genera, mostra com el poeta veu el seu poble sotmès per l’inclement Dictador, i l’encoratja a revoltar-se per tal com l’acompanya la raó del seus drets més elementals. I quant a la persona del propi poeta, és força significativa l’anotació amb que tanca el text: “A la manera de Salom de Sinera”. En efecte: significa un renaixement de les esperances de la seva joventut –quan ell s’autoanomenava Salom com a personatge literari-, perdudes amb l’ensorrament de la República. De fet, encara el 1954, en donar a la impremta la tercera part del recull de poemes Les hores, no se li va acudir millor dedicatòria que aquesta: “Recordant allunyadament Salom (18-VII-1936)”. Així doncs, aquell Salom, que ja era mort amb el cop d’Estat de 1936, havia reviscolat. ANTONI PRATS

OPINIÓ EL TRACTAMENT DE LA CULLERA A ningú escapa que estem immersos en una de les pitjors crisis econòmiques que es pugui recordar en els últims temps. A la pèrdua constant de llocs de treball que ha fet arribar el nombre d'aturats a nivells d'escàndol, s’hi ha d'afegir la pèrdua, també constant, de drets adquirits, drets socials, drets democràtics, drets laborals, i fins i tot humans, ja que quan els teus impostos no serveixen per a pagar el bé comú de la societat, l'anomenat "Estat del benestar", sinó que són destinats, bàsicament, per cobrir els excessos i les disbauxes dels més rics i poderosos, el pas enrere cap a una nova edat mitjana fa que dubtem si realment es pot considerar democràcia el fet d'anar a votar un cop cada quatre anys, i res més, tenint els polítics el dret a enredar-te i mentir-te sense assumir cap responsabilitat i actuant amb tota impunitat. Fa escassament un any, el govern de torn va imposar, incomplint flagrantment tots els seus compromisos electorals, una reforma laboral que, segons ells, havia de solucionar bona part dels problemes econòmics de l'estat i fins i tot generar nous llocs de treball. A primera vista, i després d'un anys, els resultats han estat tot el contrari del previst: la crisi persisteix i l'atur s'ha multiplicat. El govern, en lloc d'assumir la seva responsabilitat, insisteix que cal tenir paciència i, fins i tot, algun ministre, ha tingut la barra de dir que ja es comencen a veure els fruits de les reformes. El que em resulta més escandalós i una mostra de poca vergonya, és haver de sentir com, a sobre, encara diuen que, quan hagi passat més temps, es podran veure, amb més claredat, els efectes, -positius?- d'aquella reforma. Quant de temps? Això em va fer pensar en una història que em van explicar una vegada, ja fa temps. La història de Joan Beneit. Joan Beneit era un home com tants, com la majoria dels homes del nostre temps. Les seves aspiracions eren ben senzilles, com la de la majoria de la gent: buscar la felicitat, la seva i la dels seus. Però Joan Beneit tenia dues característiques personals que el feien un xic diferent de la resta de la gent. D’una banda era un home certament confiat, no entenia que la gent tingués ganes de fer mal pel sol fet de fer mal. I això el feia vulnerable. D’altra banda en Joan Beneit era un home obstinat. Quan una cosa se li ficava al cap, era pràcticament impossible de treure-la-hi, de fer-lo canviar d'opinió.

Tot va començar un bon dia, mentre era a la feina. Joan Beneit treballava en un despatx d'una empresa d'assegurances, com a administratiu. Al despatx hi havia un espai on els treballadors anaven, de tant en tant, a descansar i a prendre un cafè, ja que hi havia una d'aquelles màquines expenedores d'aquest producte. Sol, amb llet, tallat, i fins i tot xocolata. Hi havia tres companys seus parlant en el moment que Joan Beneit passava per allí, camí de la fotocopiadora, i va poder sentir un fragment de la conversa que mantenien aquells tres. Un d'ells explicava: "... i el doctor Cucullera li va curar la grip..." Tot plegat va semblar una maledicció, ja que al cap d'un parell de dies el bo de Joan Beneit va començar a sentir els símptomes d'aquesta maleïda malaltia: la grip. Malestar generalitzat, cansament, mal d'ossos, mal de cap i el nas rajant tota l'estona. Quan es llevava del llit es sentia marejat i li costava moure's. Mai s'havia sentit d'aquella manera. Va cridar el metge de la Seguretat Social que li va fer la baixa laboral. Però més tard, quan la dona s'apropà amb la capsa de les medicines, tot buscant un remei per atacar la maleïda malaltia, aquí unes càpsules antigripals, allí uns sobres o potser una aspirina, o una mica de paracetamol i ibuprofens, tal com li havia receptat el metge. En Joan Beneit li va dir: "Res de tot això, tot plegat no serveix per a res. Vaig sentir un company de la feina com explicava a uns altres com es va curar de la grip. Porta’m una cullera!" La seva esposa no entenia res de res, però li va fer cas. Al cap de poc el senyor Joan Beneit tenia una formosa cullera sopera d'acer inoxidable a les mans. La dona el mirava encuriosida per veure què anava a fer amb aquell estri de cuina. I la seva curiositat es transformà en sorpresa i fins i tot aprensió quan va veure com el seu marit es ficava la cullera pel cul. Bé, la part del mànec, tot sencer, mentre només en quedava fora la part mes... cullera, com si li estigués traient la llengua. Va pensar que el seu espòs s'havia tornat boig. No hi va haver manera de convèncer-lo que el que estava fent era una bajanada, que tot plegat era una bestiesa. Joan Beneit estava convençut que aquella cullera, tan estratègicament col·locada, seria la solució de tots els seus mals i que, gràcies al que estava fent, es curaria de la grip. Els primers moments van ser certament incòmodes i complicats i fins i tot va tenir moltes molèsties, però, a mesura que aquella peça d'acer inoxidable s'anava acomodant a la seva nova ubicació, en Joan Beneit es va anar convencent que aquell era un mal menor, que finalment era suportable i que la finalitat de tot plegat en valia la pena. La nova situació l'obligava a estar estirat de cantó o panxa avall, ja que no podia estar estirat boca amunt i ni molt menys asseure's, fet que feia molt incòmodes les hores dels àpats. Els primers dos dies no ho va

notar ja que la malaltia i la debilitat corporal no li permetien llevar-se, i per tant no li va significar gaire esforç. El problema va venir en el moment que es va poder llevar. Havia de menjar dret, però no li sabia greu, ja que estava convençut que haver-se pogut llevar era fruit del tractament de la cullera i, per tant, el sacrifici valia la pena. Una altra situació complicada era a l'hora d’anar a... bé, no sé si m'entenen..., en fi, que tothom té unes necessitats fisiològiques que, com a mínim, un cop al dia, el cos ens reclama que li fem un buidat. Per a en Joan Beneit aquest no era pas el millor moment del dia. No tan sols pel fet d'haver de retirar l'objecte sagrat de la seva cura , sinó perquè el contacte del metall tanta estona... li havia generat una petita fissura que li provocava una certa coïssor, que es multiplicava en els moments en què el seu cos es relaxava. Ja ho he dit! Però en Joan Beneit estava convençut que la cosa funcionava. Sobretot el tercer i quart dia ja es començava a trobar millor, la febre havia reculat, el dolor d'ossos ja no era el mateix que el dels dos primers dies i, fins i tot, tenia més gana. La seva dona no parava de dir-li que el que estava fent ja passava de mida, que sort que ningú sabia el que estava fent, perquè si no serien la riota del barri. "No pateixis, que quan s'acabi tot plegat ja explicaré a tothom la bondat d'aquest tractament" La dona es posava les mans al cap i sortia plorant. Fins i tot va fer venir un metge, de pagament, perquè visités el seu marit, però en Joan Beneit no el va voler ni veure. "Aquests no en tenen ni idea, amb les seves pastilles i supositoris. Tot ganes de fer-nos gastar els diners en receptes i medicaments. On estigui una bona cullera sopera que es treguin tots els medicaments". El seu goig es va multiplicar quan el cinquè dia ja no notava gairebé els símptomes de la grip. Era cert que tots aquells dies havia dormit un grapat d'hores i això l'havia ajudat a descansar, però si algú havia estat responsable de la seva millora, de ben segur que aquell era la cullera. El sisè dia ja es trobava tan bé que va decidir anar ell mateix a l'ambulatori a buscar l'alta. Aquella nit va ser tot una festa quan, abans d'anar a dormir, es va treure definitivament la cullera del cul. L’agafà amb dos dits i, posant-la a l'alçada dels ulls somrigué i simplement digué: "Gràcies". L'endemà, abans de marxar, va deixar una nota per a la seva esposa: "Recordat de comprar pomada per a les irritacions." A la feina, només arribar, s'apropà al company que explicava el tractament, i li va dir: "Molt efectiu el tractament de la cullera. En sis dies m'ha curat la grip." CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? DINERS I MENTIDES BANCÀRIES El poder recau sempre en mans del diners. Amb diners pots fer de tot: anar de viatge, adquirir les millors cases, vestir amb models d’alta costura, comprar pells, joies, cotxes, iots o el que et sembli –encara que no ho necessitis-, ésser visitat per els millors metges en cas de malaltia... Tothom t’afalaga i vol ser amic teu. Però, encara que sembli mentida, també hi ha una part negativa. Us heu aturat a pensar-hi? En primer lloc: ets en el punt de mira de la societat. Has d’intentar passar desapercebut i no fer res malament, ja que qualsevol cosa serà esbombada per la premsa sensacionalista i intentaran penjar-te les malifetes més impensables. ¿I si un familiar o un amic té problemes i et demana diners?, com quedes si li dius que no? És possible que, de vegades, no els puguis ajudar, o no vulguis, perquè veus que se n’aprofiten. Sigui com sigui, en surts malament i força criticat. Però els que de debò tenen poder són els bancs. Aquests sí que fan i desfan al seu gust. I quan tenen pèrdues, demanen que els “rescatin”. I això es du a terme amb diners públics, vull dir de tots. També, per augmentar els seus caudals, intenten fer ofertes que puguin cridar l’atenció. T’ofereixen tants per cents elevats, et retornen una part dels diners de pagaments d’autopistes... Catalunya Caixa en té un d’aquests retorns de tiquets d’autopista. Diuen que pots recuperar fins a un 25% de l’import pagat. Només has de domiciliar la teva nòmina o pensió, o bé obrir “qualsevol” dipòsit. “Qualsevol?” El dipòsit ha de ser de 10.000 €, com a mínim, i perquè et retornin “fins” el 25% anunciat, de 25.000€. Ah!, i això és per captar nous clients. Els antics, que ja ho tenen tot domiciliat i els seus diners també estan dins de les seves arques, no hi entren. Tampoc no val treure aquest import i, l’endemà tornar a ingressar-lo com a nou. No sé com ho veieu vosaltres. Jo, discriminatori. Per cert, parlant del tema amb el director d’una sucursal d’aquest banc, em va dir: “Això és una oferta per captar clients nous i perquè els vells se’ns enfadin”. ANTÒNIA CALDÉS

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Martí Guerrero, Pere Juhé, Valentí Julià, Jaume Miró, M.Dolors Nat, Antoni Prats, Isabel Solano.

AVÍS IMPORTANT: La Sofia, la nostra administrativa, ens deixa. Si algun soci o familiar està interessat a ocupar aquest càrrec, que es posi en contacte amb Secretaria aportant el currículum, on l’informarem de tots els detalls (contracte, horari, sou, atribucions, etc.) ---------------------------------

TALLERS CURS 2012-2013 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat Amb la col·laboració de:

Amb la col路laboraci贸 de: