20-02 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XLI Núm. 442 GENER 2020

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÒ PER AL MES DE GENER

DIVENDRES 3, tot el dia, SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a diverses llars d’avis de l’Hospitalet. DIUMENGE 5, a 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, a la nostra seu els Reis Mags donaran les joguines als nens, dels quals els pares o familiars, ho hagin sol·licitat. DISSABTE 18, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 373. Visita guiada a l’Institut Pere Mata de Reus. DIJOUS 30, a 2/4 de 7 de la tarda. Visita cultural al Palau Macaya, al passeig de Sant Joan. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Av. del Carrilet de la línia 1 del Metro.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE FEBRER DISSABTE 8, a les 7 del vespre. Entrega de pins commemoratius als socis de més de 25 anys d’antiguitat. DISSABTE 22, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 374. Visita guiada al Museu de la Colònia Tèxtil Vidal de Puig-reig. Inscripcions fins al dia 14 de febrer.

TALLERS CURS 2019-2020 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Encetem un nou any, el 2020, amb tota la il·lusió del món. Volem viure millor i ser feliços. És raonable. Tanma-teix, com a humans, tenim al davant un repte que ens ha de preocupar i que no podem defugir: el canvi climàtic. Els científics el consideren el més gran problema ambiental, social i econòmic al qual s’enfronta la humanitat ac-tualment. Al llarg del darrer segle, i en el que portem d’aquest, el clima d’arreu del planeta s’ha vist alterat a causa de l’augment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle procedents de l’ús de combustibles fòssils. Aquest increment provoca l’excés de calor que fa pujar les temperatures i desgela les glaceres, entre moltes altres nefastes conseqüències. Frenar l’escalfament global no és pas senzill. Ningú diu que ho sigui. Però paga la pena lluitar-hi. Cal, tant sí com no, augmentar els esforços que s’hi dediquen avui dia. El fracàs de la recent Cimera del Clima de Madrid ens diu clarament que no anem pas bé. Tothom reconeix la urgèn-cia de trobar solucions a la crisi climàtica, però no hi ha manera de posar-se d’acord en les mesures a prendre. Massa interessos econòmics i socials pel mig. A hores d’ara, molts pobles desconfien dels seus dirigents i què vulguin trobar una sortida al problema. Als activistes pel clima no els queda cap més remei que insistir en la pressió als poders públics i privats, i a la societat en general, perquè determinats hàbits de vida s’abandonin o es facin més eficients i sostenibles. Ens hi va el futur. I no s’hi val a badar!

GENER

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET UN EMBARGAMENT (Publicat en el Xipreret núm. 46 de gener de 1984)

’he passat uns quants dies immers -fins al moll dels ossos- en el clima de la primera carlinada, també coneguda com la guerra dels set anys. Tot remenant paperots d’aquella època intentava reviure els fets que s’esdevingueren a l’Hospitalet i descobria algun dels nostres convilatans que en foren protagonistes. Com el mestre Miquel Madurell -que al començament ha de fugir pels seus antecedents de voluntari realista i per tant procliu als facciosos-, el batlle Esteve Norta (que s’enfronta amb els moments més difícils de l’estiu de 1837 i amb la fortificació del poble), el comandant d’armes José de Hita (subtinent retirat i majordom del Molí i un dels pocs habitants nascut més enllà de l'Ebre), el Mariano Margarit, capitost carlí, emparentat amb la nissaga dels Sans (nissaga que el l836 celebrava l’arribada d’un nou plançó que es diria Pau), l'Agustí Farrés, que es troba amb greus complicacions pel sol fet d’anar a robar unes cols (mentre li pertocava estar de guàrdia), etc. Els papers em deixaven endevinar alguna cosa de cadascun d’ells en un moment donat -com a través d’un llampec- i tot seguit se’m desdibuixaven tal vegada per a reaparèixer fugaçment o per fondre’s en la foscor més indestriable, definitivament. Fora del nom i d’alguna petita anècdota que els donava relleu, ja no n’arreplegava res més. Ni tindria, segurament, massa possibilitats d’ampliar-ne els coneixements. És clar que això no és problema exclusiu dels treballs de recerca. A l’hora de la veritat, què sabem de tanta gent que saludem cada dia, amb els quals xerrem ocasionalment, que fins i tot potser considerem com amics? Unes referències aïllades, algun detall concret i ben poca cosa més. Freqüentment, si ens collaven, ni el nom recordaríem. Diuen que per conèixer una persona hi has d’haver compartit taula i teulada, i que àdhuc així és ben difícil. Recordo que una vegada, quan jo era tot just un minyó, un parent meu que s’esbatussava amb la seva muller li plantifica a crits aquesta frase lapidària que no he pogut oblidar: "Fa quaranta anys que som casats i encara no t’he arribat a entendre mai!" El que vol dir que la prescripció de la taula i teulada tampoc és segura. Acceptant, però, que aquesta era una situació límit, és indubtable que si tenim ocasió de conèixer el món íntim d'una per-

sona, sempre disposarem de més mitjans per identificar-la, per classificar-la, per estimar-la. Per això, per profunditzar més en aquell món llunyà, d’un segle i mig enrere, hauria estat ideal tenir ocasió de donar un cop d’ull a l’interior d’una casa, veure com vivien, quins vestits duien, quines andròmines guardaven. l heus ací que, de prompte, aquesta ocasió se m’ha presentat, en caure a les meves mans la nota de l’embargament portat a terme per ordre del Jutjat del partit del Llobregat, a la casa de Josep, Maria i Baldiri Coll, contra els quals existia, a més a més, una ordre d’empresonament, no sé pas per quins motius. Vegeu a continuació tot allò que va trobar-se en aquesta casa tal com s’explica en la relació i excuseu-me de fer-ne més comentari ja que, amb un petit esforç d’imaginació, veureu que són coses que parlen per si soles, que donen tot un retrat de l’època: A l’entrada, hi ha un carro. A la cambra on dormen, una còmoda o calaixera amb cinc calaixos, dos dels quals són petits. En el primer: un davantal d’indiana, un "guardapieces" o brial (vestit de seda o tela rica que arribava fins als peus), dos mocadors de cap de color, uns maneguins d’estam, una pera per posar agulles i un altre mocador de color, de quadres vermells i blancs (potser de fer farcells?). En el segon calaix, dos ventalls ordinaris i alguns borregos. En un altre calaix dos parells de sabates, unes xinel·les, uns enagos de tela, dos gipons, un de drap (paño) i un altre de pell. En el quart calaix un gipó de setí i una caixa amb draps. I en el darrer dues camises de bri, de dona, una mantellina de baieta, uns brials de baieta blanca, tres parells de mitges i algunes benes. Damunt la còmoda hi havia un coixinet de cosir i un cistell amb draps, tot molt usat. A la mateixa cambra uns brials negres de columbiana (roba setinada), una mantellina de franel·la, tres brials més, tres davantals d’indiana, de diferents mostres, tot bo. En una arca, propietat del pare: un pantalon de drap negre i un capot del mateix gènere, dues camises, un parell d’espardenyes, un mocador de seda, dues jaquetes de vellut i una altra de pell, una armilla d’indiana i una gorra morada, vulgarment coneguda com barretina. Un mirall emmarcat amb caoba, petit. Una conxa o vànova. Un catre de fusta amb màrfega, coixí i llençol. A la casa hi havia més mobles del pare de Josep Coll, que no podien ésser objecte d’embarg. En acabar de llegir aquesta relació tenia ben bé la sensació de copsar encara la sentor de palla i garrofes, que devia impregnar la casa, barrejada amb la de l’olla de mongetes que cada tarda s’anirien coent a foc lent. . . FRANCESC MARCÉ I SANABRA

CONVERSES

Respon: Nat a: Edat: Estat: Fills: Professió:

Tomàs M. Porta i Calsina Barcelona 57 anys Casat Dues filles Advocat

Aquest mes us oferim la conversa que hem mantingut amb Tomàs M. Porta, que darrerament ha passat a formar part de la Junta Directiva de l’Ateneu. Així, després de llegir-les, el coneixereu una mica més. Vas néixer a Barcelona i hi has viscut gran part de la teva vida. Com ha estat això de venir a l’Hospitalet? Per amor. La meva dona és una hospitalenca de tota la vida i, podent optar entre viure al barri de Sant Antoni de Barcelona o viure a l’Hospitalet, vàrem triar a l’Hospitalet. Adaptar-te a aquest canvi de ciutat ha estat difícil? L’Hospitalet m’ha enriquit perquè era una ciutat molt propera a la meva que jo gairebé desconeixia del tot. De fet només coneixia els Jutjats perquè, com a advocat, m’hi havia de desplaçar. Per mi l’Hospitalet ha estat un gran descobriment i he mirat d’integrar-m’hi tant com he pogut. No he tingut cap dificultat, ans tot el contrari: per a

mi el canvi ha estat fàcil i molt plaent. L’amor hi té molt a veure, és clar. Trobes a faltar quelcom del teu antic barri? A Barcelona hi viuen les meves filles, hi tinc amics i família. Sovint amb la meva dona, la Marina, hi anem a veure espectacles o exposicions. Vull dir que la meva vida quotidiana es mou a través de Barcelona i l’Hospitalet sense cap dificultat, perquè, a més, tinc la línia 1 de metro davant de casa. No m’enyoro perquè cada setmana vaig a Barcelona un mínim de tres vegades. No tinc la sensació d’haver perdut Barcelona. Què opines de l’Hospitalet? Com a persona interessada en la problemàtica ciutadana, se t’ocorre alguna millora factible? Estic molt content de viure a l’Hospitalet. Just davant de casa tinc el Centre d’Estudis, la Biblioteca Tecla Sala i les Piscines Muni-cipals que són tres equipaments extraordinaris. Em manca perspec-tiva per poder criticar la política municipal, encara que, per exemple, estic convençut que l’aire que respirem no és sa i que s’haurien de prendre mesures per tal de vigilar aquest tema. També, des d’un punt de vista nacional, sóc molt crític amb l’actitud que ha tingut l’equip de govern de l’Ajuntament en el procés, ja que entenc que qualsevol demòcrata ha de ser partidari del dret d’autodeterminació i estar en contra de la repressió que estem patint els independen-tistes. És a dir, des del punt de vista de la gestió, la que fa l’Ajun-tament em sembla notable, però des del punt de vista nacional ca-talà, em sembla deficient. Parlem una mica de tu: Com recordes la teva primera escola? On vas cursar els estudis? Jo sóc fill del Barri Xino (El Raval) on els meus pares tenien dues fleques. Per tal de treure’m de l’ambient del barri, els meus pares em van posar intern a La Salle Bonanova que era una de les escoles més “pijes” de l’època. L’escola es va transformar en casa meva perquè m’hi vaig passar molts anys. “Pijeria” a banda, estic molt agraït a tots els meus mestres, religiosos o no, per tot el que van intentar ensenyar-me. D’aquella època he conservat força amics, amb alguns dels quals encara ens veiem. Malgrat les discrepàncies ideològiques que tinc amb alguns, penso que en general són bones persones i bons ciutadans. Què et va empènyer a fer la carrera de Dret? Si jo hagués pogut triar lliurement la carrera probablement hauria estudiat Filologia Catalana o Literatura, però el meu pare tenia la idea

que els fills dels menestrals només podien estudiar tres carreres: Dret, Econòmiques o Medecina. De les tres, vaig triar la que era més de lletres. Vist amb perspectiva, estic content d’haver-la estudiat perquè Dret és una carrera humanística però que et dona una visió molt pragmàtica de la vida. Una de les meves filles ha estudiat Dret i Econòmiques, penso que el meu pare estaria content. Potser algun nét algun dia estudiarà Dret, Econòmiques i Medecina: per què no? Val a dir que jo he tingut una vocació artística a través de la literatura i que la meva filla petita sent una gran atracció per les arts plàstiques i també n’estic molt orgullós. Es obvi que el món necessi-ta bellesa: deia Dostoievski que la bellesa salvarà el món. Si encara estàs en actiu, de quin tipus d’assumptes sols ocuparte com advocat? Ara fa un parell d’anys em vaig donar de baixa com advocat exercent, perquè tenim força feina i perquè em volia dedicar a escriure, que ha estat la meva vocació des d’adolescent i no tenia temps per tot, tot i que fer d’advocat m’agradava força. La meva especialitat era el Dret Immobiliari que, administrant el nostre patrimoni, continuo aplicant. També m’agradava el Dret de Família. També has escrit un llibre de poemes: D'un Nou Patriotisme i altres poemes civils, que vas presentar a l’Ateneu el 13 de gener de 2015 de la mà del nostre soci Jordi Romaguera. Com va sorgir la vostre coneixença i el fet d’aquesta presentació? Conec el Jordi Romaguera de tota la vida, de quan, sent adolescent, jo era el Secretari General de les Joventuts d’Estat Català. El Jordi sempre ha estat un gran patriota i un gran amic. Com que els dos estem compromesos per la independència de Catalunya, sempre hem anat coincidint sense gairebé proposar-nos-ho. És una persona per la qual jo sento un gran afecte i admiració. La considero una referència i un mestre. En aquella presentació va sorgir la pregunta de si eres maçó, i vas contestar afirmativament. Voldries parlar-nos uns mica sobre la maçoneria i quin creus que és el seu paper avui en dia? Parlar de la maçoneria és entomar quelcom complex. Per a mi, representa bàsicament una espiritualitat laica i el desig de llibertat, igualtat i fraternitat entre totes les persones. Crec que el seu paper ha de ser el mateix que quan es va crear: polir la pedra bruta que cada un de nosaltres som per, plegats, ser capaços de bastir una gran cate-

dral a la societat. Dit d’una manera menys simbòlica: perfeccionar els individus per tal de perfeccionar la societat. Tens algun altre poemari escrit o nous projectes d’escriptura? Per a mi l’escriptura és molt important i voldria que fos la meva dedicació principal. Tinc un poemari en marxa que es diu “Oceà d’ignoràncies” i estic cursant el fi de projecte de novel·la a l’Ateneu barcelonès, amb una novel·la que probablement es dirà Redempció. Quan tingui més temps m’agradaria buscar editorials per publicar diversos llibres que tinc acabats: un llibre de poesia amorosa dedicat a la meva dona que es diu Viatge a tu, un llibre de viatges a Galícia que es diu Peripècies gallegues i una versió novel·lada dels darrers mesos de vida de la meva mare que es diu Bona nit, mama!. T’agrada recitar; ho has fet amb nosaltres aquí a l’Ateneu. Pertanys a algun altre grup de poesia? Fa set o vuit anys, amb una colla de gent que ens vàrem apuntar a un curset de rapsòdia que impartia en Josep Pedrals a l’Ateneu Barcelonès, vàrem crear un grup de poesia que es diu Reversos i ens trobem cada mes a Vilaweb per recitar les obres d’un poeta, que molt sovint ens acompanya. A vegades he pensat que podríem fer coses conjuntes amb els afeccionats a la poesia de l’Ateneu de l’Hospitalet, però la manca de temps m’impedeix d’organitzar-ho. Penso, però, que un dia o altre ho farem. Quins són els teus poetes o escriptors en general preferits? De la literatura universal, per damunt de tots triaria Homer i després Dant. Més cap aquí, m’interessa Whitman, Maiakovski, Entuxenko o Bukovsky. D’aquí, Ausiàs Marc em sembla el més important de tots. Després, Verdaguer i Estellés. Espriu em sembla un poeta excepcional però a mi m’interessa més la vida que la mort. Foix també és un poeta extraordinari per la seva musicalitat, però a mi m’agrada en-tendre què diuen els poemes. També he tingut una influència poètica important dels cantautors, sobretot de Jacques Brel, Georges Brassens i Raimon. Com va ser que decidires fer-te soci del nostre Ateneu? En presentar el meu llibre, en Jordi Romaguera em va demanar que me’n fes. I li vaig fer cas. I ara també ets membre de la Junta Directiva. Com ho veus? Tens idees o projectes que es puguin dur a terme per millorar l’entitat?

Crec que, com a nouvingut, he de tenir una actitud humil i aprendre de les persones que fa temps que hi són. Més enllà d’això, penso que hi ha dos objectius que haurien de ser claus: l’entrada de socis joves i la incardinació de l’Ateneu a la vida de l’Hospitalet. Però més enllà d’aquestes obvietats, em sembla que seria un pecat de supèrbia per la meva banda assenyalar solucions màgiques a problemes que, a més, no només ens afecten a nosaltres. Per tant, el meu projecte principal és aprendre dels que han mantingut viva la flama de l’Ateneu. El que han fet i esteu fent em sembla d’un compromís cívic i patriòtic extraordinari. A l’Hospitalet i al món, els calen persones compromeses així. A part de tot el que ja ens has explicat. Tens més hobbies? La meva dona em va regalar una guitarra i procuro tocar-la. I ara estic enderiat a tenir un anglès que em faci capaç de llegir literatura anglosaxona en anglès. Per cert, que ho estic fent a l’Escola Oficial d’Idiomes de l’Hospitalet, a Can Serra, que te un nivell extraordinari i és molt més que recomanable. També m’agrada menjar bé, visitar exposicions de pintura, contemplar paisatges pintorescos i, per què no dir-ho?, quan me’n recordo que juga, veure els partits del Barça. És gairebé pregunta obligada: Què opines del moment actual que vivim a Catalunya? Jo sempre he estat independentista i implicat amb partits i moviments independentistes. Veig el present amb esperança perquè som més que mai i perquè la repressió de l’estat farà que encara siguem més: un estat repressor no és un estat atractiu per viure-hi. Dit això, també penso que els independentistes hauríem de tenir estratègies molt més unitàries i que hauríem de ser molt més coherents per tal d’acabar les coses que comencem. Hauríem d’estar units, ser més valents, ser més llestos i ser més. Estic segur que, de mica en mica, ho anirem aconseguint. Crec que, a tot estirar, Catalunya trigarà uns 10 o 15 anys a esdevenir una república independent.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS INAGURACIÓ DEL PESSEBRE

l dia 13 de desembre es celebra la diada de Santa Llúcia, i l’Ateneu puntual, com marca la tradició, tenia a punt per inaugurar el seu pessebre, el nostre. Aquesta inauguració ve acompanyada d’un altre acte que sempre esperem: un recital poètic. Algunes vegades han sigut poesies de diversos autors dedicades a Nadal, en d’altres s’ha representat tot un poema com és el cas d’enguany. El president Fèlix Puig, ens va donar la benvinguda i tot seguit la Matilde Marcé ens va fer una introducció de l’obra de Joan Alavedra el Poema del pessebre. El poema va ser escrit per complaure la seva filla de cinc anys que li va demanar una poesia per al seu pessebre.

El poeta, si bé ens parla del conjunt amorós de l’establia, connecta molt bé amb aquells essers senzills que acostumen a omplir el camí i l’escena de l’Adoració, també amb les bestioles que l’envolten. Així permet que les figuretes parlin, potser cal dir ens parlin. L’autor vol un pessebre viu com és la inefable joia d’un naixement, i tan viu que ja albira el camí d’aquell nadó. Quan els pastors demanen al pagès que deixi de llaurar per anar a adorar Jesús, ell respon “No puc, perquè haig de preparar la terra, sembrar i collir, que el nen nat damunt la palla us darà el bon gra...”

Tampoc els segueix la dona que està teixint, els respon que no pot deixar la seva tasca, perquè aquella tela un dia l’acostaran al rostre de Jesús en el seu sofriment. El mestre Pau Casals va considerar aquell poema d’una gran senzillesa i també d’una gran qualitat poètica i va decidir musicar-lo. De la seva inspiració, va sorgir el gran poema simfònic el Poema del pessebre, escoltat i aplaudit arreu del món. La Matilde (que porta molts anys organitzant aquest acte) va aprofitar el moment per dir-nos que aquest era l’últim: creia que era l’hora que altres persones agafessin el relleu i, si ho creien adient, aportar noves idees i renovar-lo. A l’escenari, cinc rapsodes ens varen endinsar en aquest món tradicional i entranyable del pessebre, ho varen dir amb sentiment, aconseguint que cada personatge fos present, que cada paraula entrés en aquest món gairebé màgic que sempre envolta la poesia. En alguns moments, puntuals, les notes del poema simfònic apareixien per diluir-se i deixar de nou pas a la paraula. Els felicitem a tots perquè ens va agradar molt, i els ho vàrem agrair dedicant-los forts aplaudiments. Acabat el recital, ens vàrem traslladar a inaugurar el nostre pessebre. És petit en dimensions, tanmateix les figures principals ocupen el seu lloc destacat, envoltades d’aquell bri de natura que tant ens agrada, el pi, la molsa,... i tot emmarcat amb llum i llumetes que li donen un aire festiu. Agraïm els que hi varen dedicar el seu temps. Per finalitzar, de manera improvisada, una sòcia poetessa ens va llegir una bonica poesia seva dedicada a Nadal.

Text: CARME JORBA Fotos: ANTÒNIA CALDÉS, M. LLUISA GALAN

DIADA DEL SOCI 2019 De nou, ens vàrem retrobar una bona colla de socis i amics de l’Ateneu el diumenge dia 1 del passat desembre, per commemorar el Dia del Soci. El bon temps també ens va acompanyar en aquesta trobada, i a les 12 del migdia vàrem començar la festa amb una ballada de sardanes. A la plaça de l’Ajuntament sonaren els instruments de la cobla Contemporània que, com en els darrers anys, va interpretar sardanes amb adaptacions de cançons conegudes. Així vam poder sentir el ritme de Bella ciao, una

cançó partisana, com sabeu, emprada durant la Segona Guerra Mundial i el de l’Abella Maia, entre d’altres. Així mateix es canviaven de barretines, barrets i mocadors segons la peça, alhora que es produïa l’habitual pluja de paperets de colors.

Amb el repicó, en el qual interpretaren La Santa Espina, van baixar del escenari per tocar enmig dels sardanistes, que els envoltaren formant una gran rotllana. Una ballada, doncs, força amena i que s’esqueia per la celebració. Ja a dos quarts de tres, ens n’anàrem cap al restaurant. Aquí hi havia una novetat: el lloc escollit era enguany El Celler del Museu, on ja hi havíem assistit com a comensals en anteriors edicions, però en aquesta ocasió, en estar regentat per altres persones, era “nou” per a nosaltres.

Val a dir que el dinar va resultar a gust de la majoria. A les postres, el president de l’entitat, Fèlix Puig ens va dirigir unes paraules i tots plegats vam brindar amb una copa de cava perquè l’Ateneu segueixi camí.

Després, com a cloenda d’aquest dia tan especial, a les 6 de la tarda, a la sala d’actes de l’entitat, vam assistir a la projecció del documental Ateneus, llavor de llibertat, produïda per la Federació d’Ateneus de Catalunya.

En la pel·lícula ens mostraren la història i la trajectòria d’alguns ateneus. També la dificultat d’alguns (com el nostre) per la seva continuïtat un cop acabada la guerra, així com la labor duta a terme durant tants anys per entitats com la nostra. Va assistir a la projecció la senyora Pilar Firmes, que actualment substitueix el senyor Fèlix Puig en la tasca de membre de la Junta de la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC), que, en acabar, ens va dirigir unes paraules sobre el documental. Agraïm la companyia dels que heu participat en aquest Dia del Soci, i no dubteu que els components de la Junta Directiva seguirem treballant per continuar organitzant actes que us siguin atractius, i esperem poder seguir comptant amb la vostra col·laboració. Text i fotos: ANTÒNIA CALDÉS

CONCERT DE NADAL I RECOLLIDA DE JOGUINES

om cada mes de desembre, pels volts de les festes Nadalenques, a l’Ateneu s’organitza un acte de recollida de joguines per a la Creu Roja. Unes joguines que, un cop entregades a aquesta entitat benèfica, han de ser repartides entre els infants que o bé estan malalts en hospitals o bé no tenen accés a aquest tipus d’entreteniments. El món, moltes vegades, és injust i des de l’Ateneu mirem d’aportar el nostre granet de sorra per millorar-lo, ni que sigui una mica. Granet a granet mirem d’ajudar a fer aquesta platja que la Creu Roja fa tants anys que va construint.

I com que la recollida era de joguines i les joguines són per als infants, què millor que un grup de nens i nenes cantaires per ajudarnos a tirar endavant aquest projecte. El grup no podria ser un altre que Els Matiners. Primer de tot perquè són el “nostre” grup de cantaires i segon perquè ja és tradició, a casa nostra, que siguin ells el qui facin un concert pels volts de Nadal. Podria trobar més arguments, però crec que amb aquests dos justifiquem el nostre interès perquè siguin els Matiners i no cap altre els nostres col·laboradors. A hores d’ara, creiem que podem dir que aquest projecte, després de tants anys, ja es pot considerar tan nostre com seu, fet del qual ens alegrem. Com no pot ser d’una altra manera, juntament amb Els Matiners ve el jovent de la coral Cor de Nit, que aportaren el toc de maduresa i experiència definitiu a la vetllada. Aquest any, a més, hem d’agrair la presència dels components de la coral Alba Naixent, un cor de Santa Eulàlia que va venir a incorporar-se al concert i als quals agraïm de tot cor la seva col·laboració. Sempre serán benvinguts a l’Ateneu. Tots

plegats van ser molt ben dirigits i organitzats per l’equip tècnic i de professors dels dos grups: Núria Cantero, Núria Cirera, Miquel Gusi, Mireia López i Mònica Peig. (Aplaudiments!) L’estructura del concert va ser la que ja ens tenen acostumats. Primer un parell de peces interpretades pels més menuts del grup dels Matiners, seguit de quatre cançons conjuntes de petits i mitjans. Tot seguit van venir tres temes interpretats pels més grans dels Matiners.

Després va arribar el torn del Cor de Nit i Alba Naixent per acabar amb unes quantes peces cantades conjuntament per tots els grups. Durant el concert es van cantar tota mena de cançons però, donat les dates en que ens trobàvem, n’hi va haver força que tenien el Nadal i les seves festes com a tema principal. Tot plegat molt apropiat. Pel que fa a l’assistència de públic, s’ha de dir que Els Matiners, de sempre, són una garantia d’èxit, fet que volem agrair, tant als socis de l’Ateneu com als pares i familiars dels nens i nenes de la coral que no fallen mai a l’hora de venir als seus concerts. Com a entrada van portar tots una joguina, per tant, la recollida de joguines va ser tot un èxit. Feia goig veure la taula on es van anar col·locant a mesura que la gent anava fent entrega del seu donatiu. De debò, moltes gràcies a tots, de part de l’Ateneu, de Els Matiners i també de la Creu Roja. Per la meva banda he de confirmar que el dimecres dia 2 de gener vaig fer entrega, personalment, de les joguines a la gent de la Creu Roja que va venir a recollir-les, tot agraint-nos l’esforç i la voluntat. Crec que podem dir-los que, mentre tinguem forces, aquest acte d’entrega mirarem que es pugui fer cada any. Text i fotos: CARLES FARRES

VETLLADA MUSICAL “CONCERT DELS TRES TENORS”

va arribar Nadal!, i vam pensar a fer una vetllada musical d’acord amb l’època de l’any. Remena que remenaràs i vam anar a topar amb el concert dels Tres Tenors, que va tenir lloc el dia 23 de desembre de 1999, a la Konzerthaus de Viena. El repertori era l’ideal per les dates, cançons nadalenques de diferents compositors i èpoques: White Christmas, Jingle Bells, Silent Night,Holy Nighht, Let it Snow, Adeste Fideles, en fi, un recull de les Nadales tradicionals més conegudes. Abans de parlar sobre l’acte en qüestió, permeteu que us fem cinc cèntims sobre els orígens i la trajectòria del que va ser el grup conegut com Els Tres Tenors. Els Tres Tenors estava format pels tenors Josep Carreras, Plácido Domingo i Luciano Pavarotti, que van cantar, sota aquest nom, en diverses actuacions que van tenir lloc des de primers dels anys 90 del segle passat fins als primers anys de l’actual. La idea del primer concert va ser concebuda pel productor i manager italià Mario Dradi amb l’objectiu de recaptar fons per la Fundació Josep Carreras, concert que es va aprofitar també com a acte de benvinguda a Josep Carreras, per part de Domingo i Pavarotti, després que el primer retornés al món dels escenaris i de l’òpera en superar amb èxit la seva malaltia amb un exitós tractament contra la leucèmia. La primera actuació va tenir lloc el dia 7 de juliol de 1990 a les antigues Termes de Caracal·la, a Roma. L’èxit rotund d’aquest projecte va motivar que, en el temps, es tornessin a trobar aquests magnífics tenors en altres diverses ocasions: la de l’any 1994, a l’estadi dels Dodgers a Los Angeles, per la final de la Copa del Món de Futbol, l’any 1998, al Camp de Mart de París i a Yokohama (Japó) el 2002, en són uns exemples. El repertori d’aquests concerts abastava des d’àries d’òpera i obres de Broadway fins a cançons napolitanes o èxits de la música pop, entre altres. Així, doncs, el dia 28 de desembre ens vam trobar un grup d’amics de l’Ateneu per gaudir de la projecció d’aquest concert nadalenc a càrrec

dels Tres Tenors, sota la batuta del director Steven Mercurio i acompanyats per l’Orquestra Simfònica de Viena i el cor de Nens Gumpoldskirchner Spatzen. Aquest cop la penyora per gaudir del concert era alguna menja relacionada amb les dates, torrons, neules, pastissos, “polvorones”, cava, etc. I ganes de passar-ho bé i en bona companyia. Per acabar la festa, vam gaudir de l’actuació en directe d’un duet de “cantants”, Tomàs Porta i Carles Farrés, que, mans a la guitarra, ens van oferir peces de diversos autors. Va ser una bona cloenda de l’acte.

En aquests moments estem preparant diverses actuacions musicals en directe, una d’elles, ja confirmada, serà pel Dia Internacional de les Dones, el dia 8 de Març, a càrrec de la soprano Àngels Miró, que ens oferirà cançons escrites per dones compositores. Esperem que ens hi acompanyeu, i aprofitem per desitjar-vos un molt Bon Any 2020!!! Text: DOLORS SALA - CARLES FARRÉS Fotos: ANTÒNIA CALDÉS

COL·LABORACIONS GANDHITIS INFANTILOIDE

l diari El Punt Avui del dimarts dia 5 de novembre de 2019, publicava un article del periodista Jaume Nolla titulat Gandhitis que començava així: “Una part de la societat catalana, no en sabria dir la quantitat, pateix un trastorn delirant que podríem batejar amb el nom de Gandhitis infantiloide”. Queda molt clar, segons diu, que aquest trastorn delirant solament el patim els catalans, no la resta del món. L’autor de l’article creu que tot plegat té dos probables punts d’inici: un, l’exitosa pel·lícula Gandhi protagonitzada per Ben Kingsley, que ens mostra un home totalment entregat a aconseguir la independència del seu país, amb l’única arma de la no violència, i un poble que el seguia fidelment. L’altre punt és la literatura. Es queixa que fins fa poc, totes les seves biografies eren simples panegírics, o sigui lloaven la seva persona. I creu que les noves biografies mostren aquell Gandhi que s’havia volgut amagar. El cronista ens mostra el jove Mahatma quan vivia a Sud Àfrica, com un noi fill de família benestant, racista, manipulador i algunes coses més. No dóna pas a allò que tots saben, que la personalitat és evolutiva i ell podria haver aconseguit una evolució positiva. No estic en contra que es tregui a la llum la part fosca, si és que n’hi ha, dels personatges admirats o mítics, ans el contrari, ho considero saludable. Però compte, no esquinçant-ho tot, la part negativa que ocupi el seu lloc, i la positiva que no perdi el seu valor. Crec que l’article que comento, a part de presentar un Gandhi nou, esta interessat a mostrar els polítics de casa nostra també amb més ombres que llums: no puc assegurar que no hi hagi ombres, o millor dit, és probable que n’hi hagi. I ho lamento. Ell parla de frau, hipocresia, farsants... Per cert, al llegir-ho vaig patir uns moments de confusió, no sabia si em parlava dels polítics catalans, dels espanyols, dels francesos... Perquè, com en tot de la vida, qui pot estar prou net per tirar la primera pedra? Malgrat tot, crec que també pot haver-hi, més ben dit, crec que també hi ha aquella persona sincera i de bona fe, però, malauradament, aquests acostumen a tancar-los a la presó. Si he copiat les primeres línies de l’article del Punt Avui, també escric textualment les que el finalitzen i són dedicades als catalans. “Ens venen un pacifisme, literari, darrere del qual només hi ha frau i 17

hipocresia com la guineu lu·liana, ho fan amb una sola voluntat: ser independentistes, sí, però manant ells, igual com va fer aquell farsant indi i tota la seva camarilla.” El senyor Nolla no pot ser més explícit, ni Gandhi ni independentistes catalans. Està en el seu dret. Entre d’altres coses em sorprèn l’expressió “independentistes, sí, però manant ells”. Home, no conec que cap empresa ni partit polític ni ningú que hagi fet seu un projecte, l’hagi defensat i no vulgui portar-lo ell a terme, o sigui, manar. Tampoc estic d’acord en què patim una gandhitis. No mirem l’Índia del passat, mirem el nostre present, altres pobles ens miren i nosaltres a ells, per exemple Hong Kong. El que passa és que som molt conscients que solament tenim dues maneres de lluitar, la manifestació i la desobediència pacífica, o la revolució descontrolada. Per sort hem optat per la primera.

CARME JORBA

JOSEP CARNER: 50è aniversari de la seva mort

ls qui vàrem cursar els estudis durant el franquisme mai cap professor ens va explicar res d’en Josep Carner. Ni d’en Jacint Verdaguer, posats a dir. Cap dels dos constava als llibres de text, com si no haguessin existit. Bé, per dir-ho millor, la que estava proscrita era la literatura catalana. No va ser fins ben entrats els seixanta que la llengua i la cultura pròpies del país respiraren de nou. I, de mica en mica, el poble començà a saber dels escriptors que li havien amagat. Entre ells en Carner, un dels grans. Josep Carner i Puig-Oriol neix el 1884 en una casa del carrer Aribau de Barcelona. Fill únic, de petit, llegeix perquè la seva mare llegeix i escriu perquè ho veu fer al seu pare. Amb onze anys li publiquen els primers versos i, als dotze, ja col·labora en diverses publicacions. Entra a la Universitat i es llicencia en dret als divuit anys i en Filosofia i Lletres als vint. Escriu la seva primera obra teatral, Al vapor, que es representa al teatre Novetats. El 1902 coneix Prat de la Riba, que el fa entrar, com a articulista, a La Veu de Catalunya. El 1906 publica Els fruits saborosos. El 1911, amb vint-i-set anys, ingressa a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Hi coneix Pompeu Fabra i li ofereix tot el seu suport en la tasca d’establir les regles normatives de la llengua catalana. Són aquests uns temps en què Carner desplega una intensa activitat cultural: escriu molt, dirigeix una editorial i tradueix els grans autors occidentals. La seva poesia és rica, popular i d’alta qualitat. El 1914 publica: Auques i ventalls i La paraula en el vent. Se’l comença a conèixer amb el sobrenom de “príncep dels poetes”. Carner té un extraordinari domini de la llengua i està plenament identificat amb el país. Però l’any 1921 decideix anar-se’n de Catalunya, després d’haver ingressat per oposició al cos diplomàtic espanyol. Són molts els que es pregunten per què se’n va. La versió més plausible diu que ho fa per motius econòmics. No pot viure de la 19

literatura. Altres autors apunten que la diplomàcia el sedueix. I que, a més, se sent un xic cansat de Barcelona. La troba una ciutat provinciana. Creu que, de lluny estant, la veurà més bonica. La seva marxa produeix una forta consternació popular. Tanmateix, quan al cap de poc temps publica un nou llibre, els catalans respiren tranquils. A les seves noves obres s’hi percep una major maduresa. Se’l llegeix més que mai. Lluny de Catalunya, tot i els seus deures de diplomàtic, continua exercint de columnista i treu dos nous reculls de poemes: La inútil ofrena (1924) i El cor quiet (1925). A més, no renuncia a les seves idees polítiques. Quan esclata la guerra civil és un dels comptats diplomàtics que no deserten de la causa republicana. Cessat en el càrrec, l’absència voluntària es converteix en un exili obligat. La seva figura s’engrandeix encara més. A Mèxic, on es trasllada el 1939, presideix la comunitat catalana, els Jocs Florals de l’exili i és professor d’Universitat. I escriu Nabí (1941), un llarg poema, inspirat en un episodi bíblic, en el qual reflecteix el dolor que li provoca la derrota del poble català i les morts de la seva dona i del seu amic Guerau de Liost. Nabí transcendeix tota la seva obra anterior. Acabada la segona guerra mundial, torna a Brussel·les on exerceix de professor a la Universitat Lliure i forma part del govern de la Generalitat del president Irla. Publica dos nous poemaris: Arbres (1953) i Poesia (1957).En la dècada dels seixanta, la premsa catalana comença a parlar d’ell. Té la seva lògica. Amb el seu exili voluntari, Carner personifica la lluita, la resistència intel·lectual i la dignitat, del que la dictadura vol ensorrar. Carner mai va pensar que la seva absència del país seria tan llarga. Quan el retorn, per motius polítics, se li fa impossible, l’exili se li torna dramàtic. S’enyora. Vol trepitjar terra catalana abans de morir. Ho fa el 3 d’abril de 1970, vell, quan ja no és ell mateix. Mor al cap de pocs dies de tornar a Brussel·les, el 4 de juny, als vuitanta-sis anys. Les seves despulles arriben a Barcelona el 1978, quan Catalunya recupera l’autonomia. Però no és fins que es compleix el centenari del seu naixement, el 1984, que és enterrat de manera definitiva al cementeri de Montjuïc. PERE JUHÉ I ORIOL Fonts d’informació: 1) Conversa amb Josep Carner. Revista de Catalunya. Agost, 1927; 2) “Retrats de l’exili”. Domènec Guansé. Adesiara. 2015; 3) “Josep Carner, un segle de cultura catalana”, Jaume Subirana (UOC); 4) “El cavaller Floïd”. Genís Sinca. Proa. 2016 – Font foto: Biblioteca Catalunya

JUDICIS, SENTÈNCIES INJUSTES, FRANCO

a més de 50 anys que no pensava en uns fets relatats pel meu avi matern, (el iaio de la pipa com l'anomenàvem a casa). A finals de la guerra, el 1939, al iaio del Perelló, el va denunciar un veí per roig i el van tancar a la Model. Li feren un judici i tingué la sort que el deixaren lliure. Però un company seu de cel·la no va tenir la mateixa de sort. Aquest company seu en el moment de sentir per part del jutge de torn la sentència que el condemnava a dues penes de mort, s'alçà del seient i, tot encarant-se al jutge, li va etzibar: "Señor juez, con una tengo bastante, la otra la guarda para su puta madre". L'endemà al matí el van assassinar a la presó Model de Barcelona. Mai més havia pensat en això i no sé encara, si ara, faig bé escrivintt'ho. Segurament que em van dir que no ho expliqués a ningú. El meu cervell va obeir. És temps de judicis tipus farsa. El dia 17 de novembre li va tocar al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Joaquim Torra. Amb les seves paraules, plantant cara al jutge de torn, em va fer sentir orgullosa de ser catalana i de tenir un president com ell, i més tenint en compte les circumstàncies que tots coneixem, vivim i patim. Potser per tot això la meva memòria s'ha reactivat. O, també podria ser perquè el dia 18, també de novembre, a la nit, vaig veure la pel·lícula: El noi del pijama de ratlles. A la meitat del film van fer la publicitat d'una sèrie espanyola sobre la vida i els miracles de Franco, on sortien imatges del dictador, la seva família i altres personatges afins al seu règim. Imatges de NODO. O sigui: Franco, Franco i més Franco. Tot en color, aquest era el reclam... No m'ho podia creure, sort que estava ben asseguda i ben desperta, perquè l'argument de la pel·lícula s'ho mereixia. Un argument on dos nens de vuit anys es fan amics a través d'un reixat de filferro puat que encerclava un camp de concentració on es trobava un dels nens amb el seu pare, (aquest, feia poc desaparegut al mateix recinte) i, que duia el que semblava un pijama de ratlles. L'altre nen de fora era el fill d'un oficial de la SS que era comandant del camp de concentració i feia que funcionessin a tot "gas", els forns on cremaven els jueus. Cal que us expliqui l'horrible final. La imatge dels dos nens que s'havien fet amics (el de fora li duia menjar que li donava per entremig dels filferros), agafats de les mans i envoltats de moltes més persones amb el mateix uniforme ratllat, mentre per la xemeneia del forn on es troben, sense ells saber-ho, surt fum negre. A fora, el pare del nen, de la SS, crida horroritzat el nom del seu fill al veure que no pot aturar la seva mort. Les imatges de Franco, en color, em ballaven pel cap. Què volien dir entremig del terror nazi?...Res, més terror, feixista?... M. DOLORS NAT PINYOL

CALAIX DE SASTRE Aquest mes us tornem a proposar unes quantes endevinalles, a veure si les “endevineu”. Les solucions, com en l’anterior ocasió, les trobareu a la contraportada posterior.

ENDEVINALLES Set germans ben avinguts, sis d’ells són treballadors; cap passa davant de l’altre i el setè rep els honors. ***** Hi couen el pa i la coca, un infern de foc total; transforma tot el que toca, per oferir-ho com cal. ***** Jo porto cinc camarades dintre meu empresonats i tot i sent tancats donarien plantofades. ***** Té la panxa arrugada i és un gran bufador; sentiràs que molt gemega si li toques un botó

EL NOM I LA COSA ANY NOU, VIDA NOVA

nguany, entre els molts whatsaps de felicitació que m’han arribat, sempre d’agrair, m’he trobat de nou amb aquest eslògan. La dita és prou coneguda i els darrers dies haurà estat especialment viva, cal suposar. En realitat, tots solem emprar en les celebracions socials expressions acreditades per l’ús, fins al punt que sovint semblen fórmules de mera cortesia, fàcils i ràpides. Des de fa uns quants anys, intentem salvar aquesta tebior verbal mitjançant l’acompanyament de les emoticones, que tenen l’avantatge expeditiu de la imatge; però, les paraules, escrites o de viva veu, continuen sent imprescindibles. “Any nou, vida nova”... El cas és que no estic segur qui sigui el remitent del tal whatsap i ell, si em coneix, segurament ignora fins a quin punt estic necessitat d’un canvi i, més encara, del canvi que em convindria. Sospito, a més a més, que es tracta d’una postal nadalenca reenviada, com tantes que ens arriben. Així que, per no errar-la, primerament em recomana tasques que poden convenir a tothom, com “pinta un quadre”, “fes una caminada”, “llegeix un bon llibre”, “ajuda a algú”, “juga amb un xiquet”; però sembla evident que canviar de vida suposa una repetició dels mateixos actes, fins fer arrelar uns nous hàbits. Per això l’anònim amic es refereix també a comportaments, que, segons per a qui, caldria aconsellar-li més bé la corresponent moderació: “permetre’t brillar” i “comunica allò que sents”, “demana ajuda” i “delega tasques”. D’altra banda, m’anima a “ballar”, “cantar a la dutxa”, “escoltar la natura”, activitats recomanables naturalment a tota persona que gaudeix de bona mobilitat i no és muda ni sorda. Per descomptat, ens alliberen tensions i afavoreixen l’expressivitat. I encara em proposa allò que podríem dir canvis d’actitud vàlids per a tothom: “perdonar i perdonar-me”, “sigues un infant de nou”, “romp amb un hàbit” (negatiu, es suposa) i “realitza un projecte desitjat” (si potser et sobra temps per a un altre més). “Any nou, vida nova”... Evidentment, si es tracta d’alguna proposta radical, poca gent és capaç d’assumir-la, potser perquè no l’il·lusiona bastant, i creu que no li compensa l’esforç necessari. Cal un tarannà decidit per a assumir amb èxit un canvi de conducta durador. I també comptar amb un sentit pràctic de la realitat. Els moralistes l’anomenen

“sindèresi”, i nosaltres ho entenem com ser prudent o discret, tindre trellat o seny. Qualitats, d’entrada, a l’abast de tothom. I per reblar el clau, el meu anònim conseller em recomanava de tot cor: “sigues molt, molt, molt, molt feliç”. No li faltava raó, perquè tot just és això al que aspirem tots els humans. I és el que jo també desitjo –com no?- per a l’amable lector i les seues expectatives més personals. ANTONI PRATS

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 (Ed. digital 2604-6210) “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Lluïsa Galán, Carme Jorba, Pere Juhé, Dolors Nat, Antoni Prats, Dolors Sala

POESIA CANÇÓ DE GENER Lliri blanc, poruga donzella que tens fred de veure l’estrella i que et fa l’amor tanta por; lliri blanc, poruga donzella que has tancat el teu finestró: jo et diré mesquina, mesquina! Tens un dolç coixí i un llitet perfumat, i un niu de joguina. I no veus el cel, oh mesquina!, i l’amor, que lluen de fred! Oh quin dol, mon cor i les branques! Mes ton cap no sent (mig difunt, presoner de randes tan blanques) aquest vent que passa en les branques i se sent xiular tan amunt. Josep Carner

Poema extret del recull “L’oreig entre les canyes”, publicat el 1920. Us l’oferim en motiu de la commemoració dels 50 anys de la mort de Carner.

OPINIÓ ELS ANYS 20

n el moment que llegiu aquestes pàgines ja hauran quedat enrere els primers deu anys del segle XXI i haurem entrat de ple en la dècada dels anys 20. El segle passat, la dècada dels anys 20 va ser considerada com una dècada prodigiosa, enrere havia quedat la Gran Guerra o Guerra Europea que després s’anomenaria Primera Guerra Mundial i el món afrontava amb il·lusió un nou període de la història amb la voluntat que fora l’inici d’un temps de felicitat, pau i progrés que, d’alguna manera, va semblar ser que s’anava a complir. Desgraciadament la història i sobretot l’ésser humà, ja es van encarregar d’espatllar-ho. De la desfeta social i la ruïna econòmica que va significar la Gran Guerra, en va sorgir una nova superpotència mundial que, des d’aquell moment, va prendre les regnes de bona part de l’esdevenir del món en general i de l’Occident, en particular. La seva influència en gairebé tots els aspectes socials va ser aclaparadora, des de l’economia, la cultura, el lleure, la tecnologia o la ciència. La forma d’entendre la vida que va transmetre aquell gran país a la resta del món van ser una influència que encara avui dia té uns efectes enormes en les nostres pròpies vides, la cultura americana va entrar, en alguns llocs més ràpid, en altres no tant, de ple en les nostres cases i s’hi va instal·lar de forma perenne. Un dels aspectes més importants d’aquesta influència va ser el consumisme, que, en les capes mitjanes altes i altes de la societat, ja estava en ple auge. Els pobres, com sempre, pel que fa a consumisme, sempre n’han tingut més ganes que possibilitats, ja se sap. Per a qualsevol de les vessants de la vida i de la història, els anys 20 van ser una dècada plena de novetats, des del món de la tecnologia i la ciència fins al món de la societat i l’esbarjo. Per això, i sota la influència dels Estats Units, van ser anomenats El Feliços Anys 20. A nivell tecnològic, els progressos duts a terme durant aquest període van ser impressionants. Tot i que bona part del bagatge ja venia de finals del segle XIX, no va ser fins a aquest període que bona part dels avenços tècnics van poder arribar de ple a una bona part de la societat civil, sobretot pel que fa a les ciutats dels estats més avançats i les zones que li eren més properes. Així, malgrat que la electricitat i la llum elèctrica ja eren ben conegudes, va ser durant els anys 20 que l’ús d’aquests es va generalitzar àmpliament, arribant fins i tot a zones

rurals. El mateix podríem dir d’un dels mitjans de transport que ha arribat a fer-se l’amo de dels pròpies ciutats i els seus entorns, l’automòbil. L’arribada de la producció en cadena a l’inici de la dècada anterior, amb la fabricació del Ford T a un preu més que assequible per al ciutadà mitjà americà, va fer que a la producció en massa de Ford, s’hi afegissin tot un seguit de noves companyies, tant als mateixos Estats Units com a Europa, on actualment s’ha convertit en un dels motors de l’economia de països com França o Alemanya. L’automòbil, venut en massa, va significar també un increment de la mobilitat de les persones, també en massa, fet que va permetre dues coses: poder anar de vacances i poder residir en zones relativament allunyades del centre de les ciutats o dels propis llocs de treball. Un altre aspecte que ens van oferir els anys 20 i que va ser primordial perquè la cultura americana entrés en les nostres llars van ser la publicitat i, sobretot, el cinema. Sobre la publicitat, què voleu que us digui, els americans van ser els primers grans mestres del consumisme desfermat i per poder vendre, cal anunciar-se i anunciarse bé. En aquest sentit, la ràdio, que també va entrar de ple a totes les llars, es va convertir en una font d’informació, tant a nivell polític, social com d’entreteniment, però, sobretot, per fer-nos saber quin era el millor producte, el millor detergent, el millor automòbil, el millor servei, el millor banc i, sobretot, fer-nos saber què era allò que necessitàvem i que encara no ho sabíem. Moltes vegades una imatge val més que mil paraules i si, a sobre, la imatge es mou, millor que millor. Aquí va ser on el cinema comercial va entrar amb força dins de la societat, primer americana i després a Europa i la resta del món. Tot i ser mut (el so al cinema no va arribar fins als anys 30), el cinema es va convertir en l’entreteniment per excel·lència i amb les seves pel·lícules, també ens van donar a conèixer els seus actors, actrius, directors i el “glamour”. Tots ells tenien unes vides, con no havia de ser d’una altra manera, de pel·lícula i tots ells es van convertir en el mirall de tot allò que al pobre ciutadà de peu, li agradaria, ser i tenir. Què hi van haver coses dolentes als anys 20? Hi tant! Malgrat el progrés econòmic la pobresa seguia dominant els carrers de bona part de les ciutats americanes i europees, i no cal dir que l’endarreriment del món rural encara era enorme i quedava molt lluny de la vida de luxe de molts dels que emulaven els actors de les pel·lícules mudes. Arreu del món, aquesta pobresa, aquesta diferència de classes, cada vegada era més ampla i amb una població que podia veure amb els seus propis ulls com vivien els que tenien “possibilitats”. Tot plegat va anar atiant la lluita social i les revoltes. La fugida del món rural i la

seva pobresa van portar a les ciutats allaus de persones que buscaven millorar les seves condicions de vida. Els Estats Units i molts països americans no paraven de rebre vaixells carregats d’immigrants. A casa nostra van tenir lloc, durant els anys 20, les primeres grans manifestacions massives a les celebracions de l’Onze de Setembre, reclamant la independència de Catalunya. En lloc d’aquesta, Primo de Rivera, en resposta, va instaurar, com no havia de ser d’altra manera a Espanya, una dictadura militar. Durant els anys 20 van continuar, fins a infectar-se, les ferides mal tancades de la guerra, fet que va incrementar les frustracions dels derrotats i amb aquestes, els odis i les rancúnies entre pobles, llavor d’una propera guerra que, en aquells moments, ningú creia que es pogués arribar produir. L’arribada del feixisme a Itàlia l’any 1922 va inaugurar un model que, desgraciadament, va ser seguit per altres líders polítics europeus. La incapacitat política dels demòcrates i la seva manca de voluntat per resoldre els problemes socials i econòmics en benefici dels “de sempre”, van fer que aquella dècada prodigiosa acabés amb una de les pitjors crisis econòmiques de la història, l’espurna que va incendiar, de nou, el mon, amb una nova dècada de cops d’estat, dictadures, guerres civils i que va acabar amb una nova Guerra Mundial, pitjor que l’anterior. Espero que, cent anys després, tots haguem après bé la lliçó. Fem que aquest any 2020 sigui el preludi d’una nova dècada prodigiosa, tot desitjant que acabi millor del que ara comença... i que tots vosaltres hi sigueu, amb salut, per poder-ho veure i celebrar.

CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? EL CANT DE LA SIBIL·LA

arriben les festes nadalenques, arreu de Catalunya se Quan celebren les entranyables representacions dels Pastorets, que des de petits hem vist i, fins i tot alguns hi hem participat, així com també, recitals poètics, concerts, pessebres vivents... I pel que fa a la vessant religiosa, una part de la població té per costum, la nit de Nadal, assistir a la Missa del Gall. Són tradicions que ens agrada mantenir, però n’hi ha d’altres que val la pena de recuperar. Em vull referir a El cant de la Sibil·la, una peça de teatre religiós que pronostica l’arribada del Messies i la fi del món. L’origen del Cant de la Sibil·la està connectat des d’abans de l’era cristiana, amb els oracles grecs de predicció del futur. Els cristians el van fer seu amb una significació religiosa: una crida als pobles pagans per tal que es convertissin abans del Judici Final. El cristianisme va assumir aquesta tradició i la va relacionar amb la primera vinguda de Crist en el seu naixement i amb la segona vinguda com a Jutge i Senyor. Aquest cant fou molt popular a l’Edat Mitjana al sud d’Europa, i es representava la nit de Nadal abans de la Missa del Gall. A Catalunya va començar a interpretar-se (es creu que procedent del Llenguadoc), almenys des del segle X al monestir de Ripoll i es va escampar arreu del territori fins al XVI, quan l’any 1568, va estar abolit en implantar-se les resolucions sorgides del Concili de Trento, que el consideraven un ritu pagà. Sigui com sigui, no va desaparèixer del tot, ja que a les esglésies de Mallorca i de l’Alguer, es va seguir escoltant aquest cant, que pro-

tagonitza una dona –en l’antiguitat havia estat un nen- vestida de sibil·la (endevinadora del món pagà) amb mantell de seda i una espasa a la mà. La cançó és interpretada a capella, o sigui sense acompanyament musical, i s’inspira en una melodia mossàrab i el text, originàriament en llatí, fou traduït al català el segle XIII. Actualment les representacions més destacades són les de la catedral de Mallorca i la del Santuari de Lluc. A l’illa de Menorca, concretament a l’església de Santa Maria de Maó, han reiniciat les representacions amb el text d’una versió extreta d’un manuscrit del segle XVIII. Afortunadament, s’ha anat recuperant a molts indrets de Catalunya. A Barcelona es pot escoltar aquest cant medieval a quatre temples. La Basílica de Santa Maria del Mar va ser la primera en recuperar-lo l’any 1948, i la representen a l’estil tradicional, amb acompanyament de coral. A la parròquia de Sant Gervasi i Protasi del barri de la Bonanova l’interpreta habitualment, des de 1998, la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet. A partir de 2008, i amb la col·laboració de l’Orfeó Gracienc, es pot presenciar a l’església de Santa Maria de Gràcia, i el 2009 la catedral de Barcelona també es va incorporar a aquesta activitat. Posteriorment s’ha recuperat a la Seu d’Urgell i a la catedral de Tarragona.

Pel que fa al País Valencià, són uns quants els indrets on es pot veure i sentir: a la Col·legiata de Gandia, a Ontinyent, a Xeraco, a Sueca... A la Seu de València fa només set anys que l’han recuperat, encara que enguany ha tingut uns intèrprets de luxe: Capella de Ministrers, grans especialistes en música medieval.

També Teulada, una població de la comarca de la Marina Alta, és un altre dels llocs on s’han recuperat les representacions del Cant de la Sibil·la. Va ser l’any 2011, amb motiu de la commemoració del 400 aniversari de la repoblació mallorquina de les terres de la Marina, que es va reintroduir aquesta tradició medieval. El dia 23 de desembre vam tenir la sort de poder assistir a l’edició del 2019. La versió que es canta a l’església de Santa Caterina de Teulada, procedeix d’un breviari de la Seu de València, amb l’adaptació musical de Bartomeu Càrceres, conservada al cançoner de Gandia del segle XVI.

Però no només vam sentir el Cant; abans, davant de l’església, vam presenciar la Dansa de la Mort, que té el seu origen en l’època medieval, en el temps de la “pesta negra” (1346-1395), en un moment que la gent vivia la mort de molt a prop. Els «Dansaires de la Mort» ens oferiren una coreografia al ritme de la melodia Ad mortem festinamus, recollida en el Llibre Vermell de Montserrat, interpretada per la “Colla el Falçó”. I un cop dins de l’església, com a preludi, van sonar tres peces (ss. XVI-XVII) interpretades amb l’orgue. A més, el “Cor Tresalen”, va cantar quatre peces més de melodies recollides en el, ja citat, Llibre Vermell de Montserrat (s. XIV). Fou una bona vetllada. Val a dir que la majoria dels músics, cantants i dansaires, fins i tot la Sibil·la –per cert, una noia molt jove-, procedeixen de la mateixa població de Teulada. També en aquest Nadal que acabem de passar, el Monestir de Poblet ha recuperat aquesta antiga tradició del Cant de la Sibil·la. Cu-

riosament, ho ha fet amb la versió del breviari de 1533 de la Seu de València, conservada al Cançoner de Gandia, la mateixa que vam sentir a Teulada. Poblet ha estat el primer dels monestirs catalans en reintroduir la representació medieval. La UNESCO va declarar Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, l’any 2010, el Cant de la Sibil·la. Text i fotos. ANTÒNIA CALDÉS

Fotos: 1, Cartell anunciador a Teulada – 2, Interior de l’església fortalesa de Santa Caterina de Teulada, segle XVI - 3, Un moment de la Dansa de la mort - 4, Representació del Cant de la Sibil·la a Santa Maria del Mar, a Barcelona.

*******

NOTA INFORMATIVA - Relligat de Xiprerets L’Ateneu ja no es farà responsable del relligat dels Xiprerets. La manca de voluntaris per encarregar-se de les tasques prèvies de preparació, així com l’increment del preu del relligat, que considerem elevat, han fet que s’hagi decidit deixar d’oferir aquest servei.

CALENDARI EN VERS GENER El bosc encara és fosc i el dia és curt. L’aigua gelada lentament degota de les congestes, perquè el fred és dur, però tu forades la gelada crosta. Lliri de neu, modest i recollit, com si guardessis el secret de l’aigua. Discretament n’escoltes la cançó Però, reservat, el sentiment amagues. Ets neu, ets flor, o un misteri vivent? I et plau aquest rigor de la hivernada! O potser, missatger d’un cel ben blau ets del bon temps la penyora i fermança. Montserrat Llorens

*****

CLASSES DE IOGA Us comuniquem que el dia i hora escollit per dur a terme les classes de ioga que ja us hem anunciat, serà: DIMECRES, de 4 a 6 i de 6 a 8 de la tarda Podeu passar per secretaria de l’entitat per tal de fer la vostre inscripció cada tarda de 6 a 8.

***** Solucions de les endevinalles 1, Els dies de la setmana 2, El forn 3, Els guants 4, L’acordió

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: