20-02 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XLI Núm. 443 FEBRER 2020

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE FEBRER

DISSABTE 8, a les 7 del vespre. Entrega de pins commemoratius als socis de més de 25 anys d’antiguitat. DISSABTE 22, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 374. Visita guiada al Museu de la Colònia Tèxtil Vidal de Puig-reig. Inscripcions fins al dia 14 de febrer. EN PREPARACIÓ PER AL MES DE MARÇ

DIUMENGE 8, a les 7 de la tarda, concert, Dones compositores a càrrec de Maria Àngels Miró, soprano i Maria Rosa Ribas, piano. Taquilla inversa. Reserva d’entrades els dies 4 i 5 de 6 a 8 del vespre. DISSABTE 14, Visita Cultural número 22 al Centre Jujol de Sant Joan Despi i a altres obres modernistes del mateix arquitecte. Trobada a l’estació de RENFE de l’Hospitalet de Llobregat. Hora a determinar. Excursió coneguem Catalunya núm. 375, per determinar.

TALLERS CURS 2019-2020 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Quan a l’editorial del passat mes de gener alertàvem sobre els perills relacionats amb el canvi climàtic, poc ens pensàvem pas que el nostre país seria víctima, al cap de pocs dies, d’una violenta borrasca que deixà pluges fortes, vents huracanats i una llevantada furiosa amb grans es-botzades mai vistes. Son de lamentar, primer de tot, les víctimes mortals que es produïren. D’altra banda, les inun-dacions provocades pels rius desbordats o per l’entrada de la fúria del mar terra endins -Delta de l’Ebre-, són danys quantiosos de molt mal pair. Ignorem si el daltabaix ha permès als dirigents polítics i econòmics nostrats ex-treure’n alguna lliçó. Ho posem en dubte. Malgrat tot, cada dia es més obvi que calen canvis radicals en el nostre sistema de vida. A Catalunya s’ha posat de moda darrerament l’ús dels patinets elèctrics. Per regular-ne la circulació la Direcció General de Tràfic ha emès, recentment, una normativa provisional sobre el seu ús a la via pública. Convindria que més aviat que tard aquestes noves regles s’apliquessin a la nostra ciutat. La manca de regulació i de carrils bici, a l’Hospitalet, fa que aquests vehicles es desplacin esvalo-tats per les voreres i els vianants no guanyin per ensurts. Ens ha deixat Isabel Clara Simó. Escriptora reconeguda i periodista mordaç, va ser una gran amiga del nostre Ateneu. El març del 2017 fou la protagonista d’una de les xerrades de Paradigmes? Així mateix, al cap de dos mesos, a la nostra sala d’actes, es feu un recital dedicat als seus poemes inèdits al qual gentilment assistí. Clara Simó sempre serà recordada per la seva lluita incansable per la llibertat dels Països Catalans, sobretot en l’època que dirigí la impagable revista Canigó, de la qual fou direc-tora, i per les excel·lents novel·les que ens ha llegat. En les pàgines següents hi trobareu, reproduïda, la conversa que vam mantenir amb ella i que vam publicar en el seu moment.

FEBRER

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET DE LA SEGONA CARLINADA (Publicat en el Xipreret núm. 43 d’octubre de 1983)

int-i-cinc homes comanats per un "individuo de justícia" comparegueren a mitjanit davant del batlle de l’Hospitalet, Josep Codina, per a comunicar-li que, en aquell punt, una partida de carlistes havia segrestat el batlle i d’altra gent notable -notable sobretot pel que es refereix a la butxaca ben replena- i se’ls havien endut com ostatges. Era el dia 11 d’abril de 1848 i el país vivia la segona guerra carlista, també coneguda com la guerra dels Matiners. Aquesta contesa que es desenvolupà, amb més o menys intensitat des del 1846 fins al 1849 i de la qual alguns historiadors arriben a ignorar-ne l’existència, tingué també les seves repercussions a casa nostra. La notícia que comentem prové d’un escrit que, amb l'esmentada data fou cursat, respectivament, al comandant d’armes del Cantó de Molins de Rei i al Cap Superior Polític. l per més que hem intentat aclarir-ne l’entrellat no hem sabut determinar quin era aquell punt on la feta s’esdevingué i d’on era l’alcalde al qual feien referència. Indubtablement devia ésser de la rodalia. Potser del Prat? O tal vegada de les Corts o de Sants? Josep Codina, sense perdre temps féu brandar les campanes cridant a sometent i féu avisar l’alcalde de Cornellà. Un nombrós grup de veïns, amb llicència de caça, es congregà davant l’església a les ordres del "bizarro jefe D. Narciso Tornabells, comandante de armas que fué de este pueblo" i de I’oficial de "reemplazo", el tinent Jaume Mitjavila, s’organitzaren dues colles que sortiren del poble en diferents direccions a fer una batuda i a mirar de localitzar la partida facciosa. Després de passar tota la nit al ras retornaren amb la cua entre cames sense haver trobat ningú. Fets com l’esmentat o semblants -a vegades es tractava del pas a través terme de bandes armades que simplement s’esmunyien per la carretera del Mig o per un altre indret solitari, a peu, amb òmnibus o a cavall, sense pretendre incordiar els nostres veïns, eren el nostre pa de cada dia. El 30 de setembre d’aquell mateix any el comandant militar de Sants comunicava que el Capità General havia disposat que entre l’Hospitalet, Sant Just Desvern i Esplugues desembutxaquessin 2.262 rals de billó, que era el pressupost que es necessitava per a fortificar la darrera d’aquestes poblacions. Els crits dels contribuents locals pujaren de to. Que paguin els que es beneficien!, deien. A més a més no hi ha consignació en el pressupost i no sabem d’on han de sortir les misses. I tal com ho pensaven, ho comunicaren a la superioritat. No estaven disposats a

pagar i a restar desvalguts i sense defensa davant les possibles incursions dels carlins. La resposta no es féu esperar. El Coronel Comandant General de "la Línea de Fuertes Esteriores de Barcelona", Francisco de la Rocha, advertia que, si no pagaven d’immediat la quantitat que els corresponia, acudiria ell mateix en persona a cobrar-la. La no existència de cap més escrit comminatiu, fa pensar que els hospitalencs, com sempre, pagarien religiosament. L’any següent, el 1849, quan ja la segona guerra carlista havia tocat a la fi, gracies a les accions militars del General de la Concha, Marqués del Duero (el nom del qual us resultarà familiar perquè ha estat durant anys el d’una de les vies més populars i festives de Barcelona: el Paral·lel), vingué a allotjar-se a l’Hospitalet un notable contingent de tropes que foren distribuïdes per les cases, amb l’obligació per part dels veïns de facilitar llit, seient davant de la llar de foc, llum, vinagre i sal durant tres dies, transcorreguts els quals hauria de cesar el subministrament dels 3 darrers articles. Aquestes tropes foren distribuïdes entre les cases del casc antic de la població, i com era natural també se n’allotjaren a les cases del carrer Famades, que ja són del terme de Cornella. La reacció del poble veí, davant d’aquest fet insòlit, no es féu esperar. Gabriel Vallhonrat, el seu batlle, l’11 de setembre es dirigia a Josep Codina en aquests termes: "Es muy singular que una autoridad como la de Hospitalet, se presuma tener derecho de entrometerse en las atribuciones de otra inmediata, como sucedió la tarde del ppdo. domingo, en que un Sr. Teniente de Alcalde se le antojó sin mi consentimiento, alojar la tropa en las casas de la calle Famadas del término de mi jurisdicción, dejando vacías muchas de la suya". El nostre batlle explica que certament no s’havien allotjat soldats ni a la Marina ni a Collblanc, però que fou motivat perquè les autoritats militars volien concentrar llurs forces en un sol indret i no dispersar-se per tota la població. I que per consegüent no era just fer discriminació amb els carrers que formen el casc antic. Després de comentar que repetides vegades han esdevingut fets semblants amb l’alcaldia de Sants respecte a Collblanc sense que mai l'Ajuntament de l’Hospitalet hagi ni pensat protestar, acaba puntualitzant que l’actuació dels veïns del carrer Famadas, rebel·lant-se contra l’acord hospitalenc "revela a las claras el poco amor al soldado que tienen", no reconeixent que fou gràcies a l’esforç i al sacrifici d’aquests que es produí "la feliz conclusión de la guerra civil". No dubto que aquests termes tan oportunament patriòtics posaren fi a la polèmica. FRANCESC MARCÉ I SANABRA Foto coberta: Retrat del general espanyol Manuel Gutiérrez de la Concha e Irigoyen (1808-1874), primer marquès del Duero.

CONVERSES

ENTREVISTA AMB ISABEL-CLARA SIMÓ I MONLLOR Escriptora, periodista, ensenyant i política Nascuda a Alcoi ara fa 74 anys, és una de les autores més importants de la literatura catalana. Nombrosos premis i guardons envolten la seva trajectòria literària. Ha publicat més d’una cinquantena de títols en gairebé tots els gèneres: novel·la, narrativa breu, juvenil, teatre, poesia, guions radiofònics i televisius, assaig... Va dirigir la revista Canigó i no oblidem la seva tasca periodística en articles d’opinió col·laborant en el diari Avui i el Punt Avui. Amb reedicions constants de la seva obra i traduccions a diversos idiomes, és una de les figures més populars de la literatura actual en català. ***** L’estona que vàrem passar aquella tarda, conversant, asseguts al voltant de la taula del menjador de casa seva amb motiu d’aquesta entrevista, va ser molt gratificant. Vàreu néixer a Alcoi el 1943, però ben jove us vau traslladar a València per estudiar... El meu pare, que era professional de l’ensenyament, volia que jo estudiés, i vaig marxar per primer cop del meu Alcoi natal per anar cap a la Universitat de València. Em vaig matricular per estudiar Filo-

sofia, encara que a mi sempre m’han agradat força les matemàtiques, així que em vaig interessar especialment per la lògica matemàtica i la lingüística. Sent estudiant a València, vaig tenir la sort de conèixer personalment Joan Fuster, a qui jo li dec molt, ja que fou ell qui em va animar a escriure el meu primer conte en català. Em van caure les llàgrimes en escriure’l! Va ser l’atzar el que us va portar fins a Figueres, després de guanyar una oposició de professora de Filosofia? En acabar la llicenciatura, em vaig presentar a oposicions d’agregat d’institut. Aquell any de 1967, a tot l’Estat, es van oferir molt poques places, només vint. Vaig treure el número tres i, per tant, podia escollir prou, però la que jo volia, que era la més a prop de casa, ja l’havien agafada. Aleshores vaig optar per anar a Figueres, on vaig exercir de professora a l’IES Ramon Muntaner. Allà vaig conèixer el meu home, Xavier Dalfó, que era fill d’aquella població, i m’hi vaig quedar... Comenceu una tasca periodística fecunda al costat de Xavier Dalfó, i col·laboreu en la revista Canigó, una de les publicacions de referència quan es parla dels darrers anys del franquisme i encara de més endavant. Xavier Dalfó havia fundat el 1954 la revista Canigó a Figueres, i n’era el director. La publicació tractava sobre temes polítics i culturals, sortia mensualment i era una de les poques opcions informatives de què es disposava en aquells temps de caire catalanista i independentista. Després que ens vàrem casar, l’any 1968, vaig començar a col·laborar-hi. Canigó, com era normal a l’època, es publicava en castellà. Jo vaig escriure el primer article en català de la revista, que va agradar molt. La revista Canigó va ocupar un lloc importantíssim en la meva vida. Quan us traslladàreu a Barcelona? Vam viure cinc anys a Figueres, allà van néixer dos dels meus fills, però el 1973, en què la seu de la revista es va traslladar a Barcelona, vàrem decidir venir a viure a aquesta ciutat. Fixàrem el nostre domicili al carrer Comte d’Urgell, al mateix lloc on visc actualment. No hi havien acabat encara les obres, i nosaltres allà amb les dues criatures... Ho vam passar una mica malament al principi, però va ser tota una experiència.

Treballeu en l’ensenyament, teniu dos fills (més tard en vindrà un altre), escriviu sense parar i, a més a més, feu estudis de Periodisme. Com s’explica tot plegat. Un cop a Barcelona vaig treballar com a professora a l’Institut Sant Josep de Calassanç, i més tard durant quatre anys a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. La carrera de Periodisme ja l’havia començat sent a Figueres, quan estava a punt de tenir el meu primer fill, per un motiu molt concret: Havia sortit una llei que obligava les revistes a disposar d’un titulat per dirigir-les. El meu marit ho tenia més difícil per treure’s el títol perquè no era llicenciat i jo ho vaig haver de fer per assumir la direcció de la revista Canigó, També us doctoreu en Filologia... I no amb una tesi de Literatura sinó de Semiòtica o quelcom així... Sí, en efecte, en Filologia Romànica. Havia llegit molt a l’escriptor Umberto Eco, que era semiòleg, i penso que això em va influir en el moment de fer la meva tesi. Quan us dediqueu de ple a escriure? Jo mai he parat d’escriure, sempre he estat pensant en publicar alguna cosa, però és cert que, després del tancament de la revista Canigó, l’any 1983, disposava de més temps lliure. Perquè tingueu en compte que des que va traslladar-se la seu a Barcelona passàrem a fer la publicació setmanal. I aleshores em vaig poder dedicar de ple a la meva carrera com a escriptora, encara que continuant escrivint articles d’opinió, primer per al diari Avui, i, més tard per al Punt Avui, on segueixo. M’agrada i em trobo molt a gust amb això, i també he publicat i publico en altres revistes: Serra d’Or, El Temps... La vostra primera novel·la, Júlia (1986)... Júlia la vaig escriure gràcies a Joan Fuster, que no parava de dirme que fes una novel·la sobre la revolució del petroli. M’hi vaig posar després d’haver guanyat el premi Victor Català (1979) amb: És quan miro que hi veig clar. Després en vingueren d’altres, però de la primera sempre se’n guarda un record especial. Heu escrit novel·la, relat juvenil, assaig, teatre, traduccions a diversos idiomes, però no heu treballat gaire la poesia... 6

Si, és cert. Només he publicat dos poemaris: el primer, Abecedari, a l’editorial Marfil d’Alcoi (1995), i el segon, El conjur, a Edicions 62 de Barcelona, el 2009.

Teniu algun escriptor predilecte en català? I en altres llengües? Me n’agraden uns quants. Si n’he de dir algun, destacaria Josep Pla, Mercè Rodoreda... però sobretot, com podeu suposar, Joan Fuster. Dels estrangers, podríem citar Sartre, Camus, Proust, Faulkner especialment potser, també la “generació perduda” d’EE.UU... A què dediqueu el vostre temps lliure? Quines aficions teniu? Sobretot a llegir, llegir em reporta molt de plaer. També em distrec amb l’ordinador, que, no només el faig servir per escriure, també hi jugo, faig “partidetes”. Però el que m’agrada de veritat, és viatjar. He tingut la sort de poder viatjar, i he visitat diversos països i ciutats: Londres, París, Roma, Florència (on vaig passar tot un mes)... Una de les meves preferides és Nàpols, m’encanta, hi aniria constantment. De l’altra banda de l’oceà, podria dir-vos que Chicago és una altra que m’agrada: és neta, polida, als seus carrers hi podem admirar obres d’art. I per descomptat, Nova York, però el centre, centre: m’entusiasma Manhattan. La Viquipèdia us presenta com "una de les escriptores modernes més importants de la literatura catalana”. Què en penseu d'aquesta floreta? Que no és veritat. Jo sempre estic aprenent. Escriure és, per a mi, una necessitat, una forma de vida. He escrit obsessivament, amb passió, i he suat i plorat escrivint. Cada dia de la meva vida tinc necessitat d’escriure alguna cosa, ni que sigui una ratlla.

Posem-nos solemnes. Heu rebut infinitat de premis i guardons: entre altres, Premi Sant Jordi el 1993, Creu de Sant Jordi el 1999, Premi Crítica Serra d'Or de narració el 1993, Premi Trajectòria el 2009, el 2016 vàreu ser nomenada degana de la Institució de les Lletres Catalanes. Finalment, aquest mateix any, heu rebut el 49é Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Què en penseu de tot plegat? Quin us mereix especial estima? Em sento molt honorada i agraïda per tots. No sé si en sóc mereixedora. Però, per a mi, el més important va ser el que em va atorgar el meu poble: el nomenament de l’Ajuntament d’Alcoi de Filla Predilecta de la ciutat i la concessió de la Medalla d’Or el 2013. Enyoro molt el meu poble i gaudeixo cuinant i, per suposat, menjant, plats típics d’allà. Jonàs, el vostre darrer llibre, transcorre entre Manhattan i Barcelona, dos llocs que coneixeu bé. Això us ha facilitat la seva escriptura? No hi ha dubte que conèixer els llocs on vols que passi la història, facilita les coses, però per poder donar vida a aquest llibre he hagut de documentar-me i investigar sobre els temes que volia tractar. Jonàs vol ser una novel·la realista i psicològica alhora, i reflectir amb senzillesa la pèrdua de la innocència i el descobriment de l’homosexualitat d’un dels seus personatges. Com encareu el vostre futur literari? Després de la malaltia i la mort del meu marit, em vaig quedar una mica encallada, però un editor amic em va encomanar una novel·la juvenil, i ara ja en tinc una altra al cap. Fa poc també he retornat a escriure poesia. Recentment heu visitat el nostre Ateneu, primer quan vau venir al nostre espai Paradigmes, presentat per Joan Soto, i més tard a la lectura d'una col·lecció dels vostres poemes, molts dels quals inèdits. Pel poc que ens coneixeu, quina opinió en vau treure, com ens veieu i quins consells ens donaríeu? Vaig quedar meravellada de la gran quantitat de cultura que s’hi fa, de la gent que es mou en les diverses activitats. No m’ho imaginava. El meu consell és que seguiu així, sense defallir: treballant i lluitant per la cultura catalana i per la llengua

Com veieu el món associatiu a Catalunya i al País Valencià? El teixit associatiu ha anat molt malament amb el franquisme, i en la transició no s’ha arribat a cosir del tot. A Catalunya el veig prou bé, perquè aquí l’associacionisme està molt arrelat. La mostra la teniu en els ateneus que n`hi ha que ja han complert més de 150 anys. El País Valencià, però, està pitjor, encara que sóc optimista amb la seva trajectòria. I el futur de la llengua i la cultura catalana? Molt millor que l’actual. Podrem salvar la llengua perquè comptem amb una experiència pedagògica molt bona i ja no es perdran els nous talents. A Alacant, que és el lloc del País Valencià on més malament està la cosa, darrerament s’ha guanyat terreny. Penseu que ens oblidem massa sovint dels altres PP. CC.? I tant que ens en oblidem dels altres Països Catalans...! Per acabar, i sabent que sou una persona molt "política", com veieu el Procés que viu actualment el nostre país? No cal que us digui que jo sóc independentista: Independentista amb moltes ganes de deixar de ser-ho. Feminista, amb poques possibilitats i moltes ganes de deixar de ser-ho. I d’esquerra, sense cap possibilitat de deixar de ser-ho. Nota: Aquest mes hem cregut oportú reproduir en aquest espai les converses que li vam fer a Isabel Clara Simó, una de les autores més importants de les lletres catalanes, que ens va deixar el dilluns 13 de gener de 2020, després d’una greu malaltia. Sempre recordarem aquella agradable tarda en la qual, asseguts al menjador de casa seva, un juny no gaire llunyà (2017), parlant de mil coses, van anar sorgint les preguntes i respostes que van fer possible aquestes converses. La Isabel Clara havia vingut al nostre Ateneu en dues ocasions: primer com a protagonista d’un dels Paradigmes que presentava Joan Soto, i més tard a la lectura d’una col·lecció dels seus poemes, alguns dels quals inèdits en aquella ocasió. Penso que no cal repetir la seva biografia, ja que si rellegiu aquestes converses, que van ser publicades al Xipreret núm. 417 l’octubre de 2017, hi trobareu el més important. Descansa en pau, Isabel. 9

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS DIADA DE REIS A L’ATENEU

om cada any, han passat els Reis! Melcior, Gaspar i Baltasar han acudit a la cita que tenen amb els nens i nenes -els familiars dels quals ho havien sol·licitat prèviament- que volen rebre un regal de les seves mans. Ja són gairebé quaranta les vegades que els Mags han visitat l’Ateneu i, com podeu suposar, ens omple de satisfacció poder organitzar un acte d’aquestes característiques. Primer de tot, volem agrair a SS.MM., la tasca extra que feren el dia 20 de desembre. Aquell dia van desplegar tota la seva màgia per visitar els alumnes de l’escola Canigó de la nostra ciutat i que aquests els poguessin entregar llurs cartes. Això representa un rar privilegi, perquè ningú més els va poder veure.

Després de les festes de Nadal i Cap d’Any, els va venir, però, la feina de debò, que enguany, igual que el passat, fou de dos dies. El divendres 3 de gener, varen aparcar els camells per tal de passar el màxim de desapercebuts i, enfilant-se als cotxes que teníem preparats, els xofers emprengueren la marxa. Començaren per la visita del Centre de dia Jardinets, al barri del Centre, on els avis, després de rebre els regals i parlar una estoneta amb els Reis, els obsequiaren, així mateix, amb un cistellet de llimones del llimoner que creix al seu jardí. Després, Ses Majestats van

continuar cap a la Residència Feixa Llarga, a Bellvitge, per compartir obsequis, somriures i torrons amb els avis allà allotjats. I, després de dinar i recuperar forces, els esperaven, impacients, els avis de la Residència Jericó, del barri de Sant Josep, on, seguint amb el tarannà del matí, l’alegria va estar present en tota la visita. Finalment es dirigiren cap al barri de la Torrassa, on també eren rebuts amb il·lusió, i van passar l’estona berenant i parlant amb els avis enmig de rialles i d’emocions. Reis, patges i xofers, com que ja havien acabat la tasca del primer dia, contents per haver portat una mica d’alegria als avis, es retiraren als allotjaments respectius. Per fi arribà el gran dia: 5 de gener. Després de desfilar per carrers i places i tirar caramels a dojo saludant tothom, la Cavalcada Reial acabava el recorregut a la plaça de l’Ajuntament, on els Mags, davant la Casa de la Vila, feien el seu discurs final.

Mentrestant a l’Ateneu ja arribaven els infants, acompanyats de pares, avis i germanets. A poc a poc s’anava omplint la sala d’actes. Els nens esperaven impacients els Mags, amb tota la seva il·lusió intacta, enlluernats per la màgia que els envoltava. Quan van veure pujar Melcior, Gaspar i Baltasar a dalt de l’escenari, acompanyats dels patges, i que els saludaven i s’asseien als trons disposats a obsequiar-los, l’activitat que bullia a la sala va pujar de to. Els patges buscaven el regal que tocava a cadascú i, agafant de la maneta la nena o el nen corresponent, els acompanyaven davant del rei escollit, qui, a més a més de l’obsequi, els donava caramels i parlava una estoneta amb cadascun d’ells.

De vegades, n’hi havia algun que, de sobte, canviava de parer i volia un rei diferent del que havia escollit, però això no representava cap problema, ni interferia de cap manera en la bona marxa de l’acte. El més important en aquells moments era fer feliç la mainada, mentre els pares, avis, germanets, tiets, etc., amb els mòbils a punt, gaudien d’allò més fent fotos per immortalitzar l’acte. En acabar, els organitzadors estàvem contents per haver contribuït a fer feliços les nenes i els nens del nostre entorn. Però, al mateix temps, pensàvem en tants infants que pateixen arreu del món i no se’ls pot il·luminar, ni que sigui per uns instants, la seva carona. Tant de bo la nostra capacitat fos il·limitada i també poguéssim fer arribarhi la màgia del Reis d’Orient ! Agraïm la valuosa participació dels que ens heu ajudat a realitzar aquest acte, tant els antics col·laboradors com els nous, i els patges (membres de Cor de Nit i Matiners, corals que assagen a l’Ateneu), ja que sense vosaltres no hauria estat possible dur a terme aquest acte. Esperem tornar a reunir-nos l’any que ve i compartir el mateix afany il·lusionat. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: CARLES FARRÉS – ANTONI PRATS

CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 373: Dissabte 18 de gener de 2020. Visita guiada a l’Institut Pere Mata de Reus i calçotada.

n cop passades les festes nadalenques, el dissabte 18 de gener un grup de trentanou persones vàrem fer la primera excursió de l’any 2020. Com que volíem fer de menú una calçotada tipica de les terres tarragonines, vam triar visitar l’Institut Pere Mata, a uns dos quilòmetres de Reus, on ens esperava la nostre guia, Anna. L’Institut Pere Mata és un treball de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que és també autor de diverses construccions emblemàtiques a Catalunya. Es tracta d’un hospital psiquiàtric, en ple funcionament, amb dinou pavellons. L’edifici no té aparença d’hospital, i menys psiquiàtric, té un gran jardí comunitari i, a part, cada pavelló té el seu propi jardí perquè els malalts puguin sortir a l’exterior. La visita es centrà en el pavelló número sis. Aquest pavelló va ser construït el 1906 i va estar en actiu fins a l’any 1986. Popularment es coneix com el pavelló dels distingits, Tot fou molt ben pensat i calculat pel benestar dels pacients, ja que, al tractar-se de malalts mentals, es volia el millor per a ells. El pavelló consta de quatre pisos en forma de U oberta i, a cada extrem, hi ha una torra que anomenen “xalet”.

A la planta baixa hi ha la sala d’estar, el menjador i la sala de jocs. Totes les parets i sostres són obres d’art, pintades per artesans i quasi totes fetes a mà. El motiu decoratiu escollit pel menjador és la taronja, fruita típica mediterrània, i per fer els dibuixos de la paret van necessitar setze plantilles.

Les làmpades són de ferro forjat i vidre bufat i, sobretot, originals. La planta baixa era l’espai on els interns passaven la major part del temps.

Per accedir a les plantes superiors hi ha unes amples escales de marbre amb un original arrambador i amb unes rajoles en tons rosa i verd. Curiosament l’escala no té forat ni baranes, com es obvi tot per seguretat dels pacients . Es van prendre moltes mesures, ja que no es podia oblidar les condicions especials a les quals anaven destinades aquestes instal·la-

cions. Les vidrieres no deixen de ser una reixa on van substituir el plom, material molt tou, pel ferro, molt més fort, i d’aquesta manera, si es trenquessin els vidres, l’estructura quedaria intacta. Al primer pis s’hi troben diferents tipus de dormitoris amb els seus corresponents banys. Això reflexa que els que tenien diners, encara que fos un hospital psiquiàtric, podien viure amb més confort i privilegis que els altres. La visita ens va agradar molt a tots per l’arquitectura de l’edifici i la seva història. A continuació ens vam dirigir al Restaurant “El Alamo”, situat al poble d’ Alcover, on ens van servir el menú típic de calçotada. En conjunt va resultar que vàrem passar un dia molt agradable i com sempre amb ganes de la propera excursió. Text: ISABEL SEGARRA Fotos Pere Mata; ANTÒNIA CALDÉS Fotos: 1, entrada, foto de grup - 2, galeria – 3, menjador – 4, una sala d’estar

*******

VSITA CULTURAL AL PALAU MACAYA

questa vegada, com que teníem interès a veure el Palau Macaya i només ens podien oferir la visita guiada el dimarts 28 de gener a la tarda, vàrem canviar el costum que tenim de fer les culturals al matí i anar a dinar després. En aquest cas ho vam fer a l’inrevés, primer el dinar, en un conegut restaurant de l’Hospitalet, i després tots junts cap al Palau Macaya. Allà ens esperava la guia, Esther, que treballa solidàriament ja que la visita és gratuïta. El Palau Macaya és una joia arquitectònica, dissenyada per Josep Puig i Cadafalch l’any 1898 per encàrrec de Romà Macaya, un industrial que volia una mansió senyorial per establir-hi la seva residència familiar. La construcció d’aquest edifici grandiós, va durar tres anys.

Ens van explicar molts detalls sobre la biografia de Romà Macaya per entendre el perquè va encarregar aquesta casa tan especial, i el lloc de Barcelona que va triar per fer realitat el seu somni. Encara que Romà Macaya posteriorment la va vendre i ha tingut diversos propietaris, sempre s’ha conservat el nom de Palau Macaya. Amb les visites guiades volen donar a conèixer alguns espais de l’edifici a través de la seva història i dels diferents usos que ha tingut al llarg del temps. Durant la guerra civil el varen utilitzar els dos bàndols i lògicament es van malmetre molts detalls del palau. No se sap com, però per sort, algunes parts de la casa estaven sense gaire destrossa.

La Caixa va adquirir el palau l’any 1947 i va assumir la remodelació completa de l’edifici. El 1976 el Palau Macaya va ser declarat bé cultural d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya. Des de l’any 2012 s’ha convertit en un centre per impulsar la reflexió, el diàleg i la transformació social. S’hi duen a terme moltes conferències i tallers al voltant de quatre temàtiques: social, pensament, medi ambient i economia. El jardí també molt gran és obert al públic i té l’entrada a part de l’edifici pel carrer del darrere. El nostre grup era de divuit persones, i per a tots la visita va ser molt interessant, ens va agradar saber d’aquest edifici tan maco que veiem quan passem pel passeig de Sant Joan. Text i fotos: ISABEL SEGARRA

COL·LABORACIONS ORADOUR-SUR-GLANE

l 6 de juny de 2019, es va commemorar el desembarcament de les tropes aliades a les platges de Normandia, que significaria l’inici del final de la 2a Guerra Mundial. Aquell Dia D ja queda lluny, sobretot per a la gent més jove. I tanmateix no hauríem d’oblidar mai, no solament aquell dia, sinó i sobretot aquella guerra, ni els qui la van provocar amb Adolf Hitler i Mussolini al capdavant. Ara que l’extrema dreta ressorgeix en diversos països, entre els quals Espanya amb l’auge de VOX, hem de recordar el que molts van ser capaços de fer, abans i durant la guerra: no parlo dels camps d’extermini perquè ja ho vaig fer fa anys en un article al Xipreret, si no del que va passar al poble francès d’Oradour-sur-Glane el 10 de juny de 1944, quatre dies tan sols del desembarcament aliat. Era un poble petit, agrícola, que havia augmentat la seva població amb l’arribada de refugiats de diversos llocs, entre els quals també hi havia espanyols. La vida, malgrat la guerra, s’hi escolava tranquil·la. Els alemanys no hi havien arribat fins al 1942 quan van ocupar la França “lliure”, i res no presagiava la massacre que es produiria aquell 10 de juny, en què van irrompre al poble els soldats de la Divisió Das Reich. Immediatament van separar els homes i les dones i les criatures. Van afusellar els homes (268) en diversos llocs i en grups de trenta, Tancaren les dones i els infants dins de l’església, unes 450 persones. Tot d’una hi va haver una gran explosió (pretenien ensorrar la volta de l’església, però van fallar), que hi va provocar una gran fumarada. La gent, esglaiada, va intentar sortir i aleshores els soldats els anaven disparant i matant. Només una dona va aconseguir salvar-se saltant per una finestra que hi havia sobre de l’altar major. Tota la seva família va morir. Finalment, els alemanys van cremar totes les cases del poble, després de robar les coses de valor, diners, joies, etc. Això només és un petit esbós de tot el que va passar a Oradour-sur-Glane aquell dia. Entre els soldats alemanys, també hi havia francesos, la majoria d’Alsàcia, regió fronterera amb Alemanya. Jo en tinc un record que encara em fa mal quan hi penso: hi havia un jove de Perpinyà veí de casa, que també va prendre part en aquest 17

acte de barbàrie. Tot el veïnat ho va saber perquè se’n vana-gloriava. Jo no me’n sabia avenir que aquell jove, tan guapo i tan amable, hi hagués intervingut! Com podia haver assassinat homes, dones i criatures, fredament, sense pietat? Encara ara és un pregunta sense resposta. Avui dia Oradour és un poble mort, amb les ruïnes símbol de la maldat i l’odi d’aquella gent. No l’han reconstruït perquè guardi el record d’uns fets que no s’haurien de repetir mai i que, d’altra banda, semblen que podien haver estat el resultat d’un error: els alemanys van creure que la resistència (maquis) hi tenia un arsenal, cosa que no era així. L’arsenal, els maquis el tenien en un altre poble proper i amb un nom semblant, Oradour-sur-Vayres. Podria tornar a passar? Em temo que sí quan sents alguns comentaris de polítics i no d’extrema dreta, d’aquí i de fora. MATILDE MARCÉ

MANUAL DEL LINGÚICIDA

mb exemples de la Nació Castellana. Els maîtres à penser d’aqueixa nació han inculcat als seus connacionals que han d’exterminar la llengua -i la cultura que aquesta conforma- de totes les nacions que la pròpia ha conquerit i sotmès. Ja ho deia Nebrija al segle XV -La lengua siempre fue companera del Imperio-, ho repetia en Ganivet -Nada más bello que (...) conquistar nuevos pueblos (...) a nuestro idioma- i ho repeteixen ara Gregorio Salvador, Juan Ramón Lodares i Mario Vargas Llosa, entre tantíssims d’altres, fins a tal punt que a tot membre de la Nació Castellana li fan difícil de negar-se a fer seues aquestes exigències. D’entrada el lingüicida ha de ser absolutament maniqueista: només es positiu tot allò que serveix per a exterminar les llengües de les nacions sotmeses, i es negatiu tot el que les ajuda a continuar vives. Per a aconseguir aquesta actitud ajuda molt el negacionisme, el rebuig a una realitat empíricament demostrable, difonent les mentides i les manipulacions més inversemblants amb orgull i fermesa. Els millors i definitius resultats s’han aconseguit quan la Nació Castellana aplicava el genocidi a les sotmeses: era el cas de les Nacions Cubana i Hatiana precolombines, que desaparegueren sense deixar rastre –mort el gos, morta la ràbia. Quan això no era possible es recorregué a l’expulsió dels sotmesos –musulmans i jueus. Més endavant resultà, però, que aquests anteriors procediments–genocidi o expulsió- no convenia aplicar-los, i el lingüicida hagué de buscar-ne de més sofisticats, com prohibir l’ensenyament de les llengües de les nacions sotmeses i el seu ús en públic, en l’administració i en els mitjans de comunicació de masses, declarar-les dialectes del castellà, etc. Ara cal fer exactament el mateix, però no amb tanta barroeria i una mica més de mà esquerra. Per altra part, amb canvis mínims, totes les nacions amb afanys lingüicides –l’anglesa, francesa, russa, italiana, xinesa, ... – poden adaptar aquest manual als seus propòsits, i allà on la Nació Castellana no es la dominant, sinó la dominada –USA, Turquia, ...- li servirà per a conèixer millor les ignomínies a què es troba sotmesa. ARTUR QUINTANA Nota: Artur Quintana i Font (Barcelona 1936) Filòleg. Ha estat durant molts anys professor de català a la prestigiosa universitat alemanya de Heildelberg. Ha treballat de traductor sobretot de l’alemany.

ROSES I LLIRIS BLAUS EN PLE HIVERN hivern tan estrany: som al mes de gener, i els rosers i els lliris Quin blaus del jardí floreixen, en el parterre, les males herbes, que surten a la primavera, ufanes, tapen ara les maduixeres, que intenten treure el caparró, i les llimones maduren abans d’hora. És el canvi climàtic? De segur que hi deu tenir alguna cosa o molt a veure, a més del Glòria que ha fet tant de mal i morts. Durant els dies que vent i pluja queien a cor què vols arreu del nostre país, jo tenia una rosa d’un groc delicat al capdamunt d’un tany prim en un roser molt vell. Feia dies que era tan sols una poncella i em semblava que no tenia prou força per obrir els pètals, és clar, que no era el temps de florir! Però, com un petit miracle, sacsejada pel vent i rebent la pluja a dojo, anà desplegant els pètals i apareixia aleshores tan bella, tan delicada, tan poca cosa, que vaig pensar que aquelles ventades sense fre la desfullarien aviat. Estava equivocada, la rosa va resistir les embats de l’aire i la pluja seguida. Quan paraven una mica, s’aixecava de nou dreta i ferma, i després, abaixant el cap, tornava a ballar una dansa furient que semblava que acabaria amb la seva vida. Doncs, no, avui, 27 de gener, l’he tallada, era ja com un espectre, però no havia perdut ni un sol pètal! El mal temps no la va vèncer, tossuda, ho va resistir tot... els seus enemics van perdre la batalla. Tant de bo els catalans fóssim com ella, ferms, tossuts, plantant cara a la tempesta, fins a guanyar la batalla... i, quan sigui l’hora, desaparèixer com ella, no amb el cap tallat per descomptat!, quan el sol resplendeixi i Catalunya sigui lliure. MATILDE MARCÉ

“DESCOLONITZAR LA MENT”

l Premi Internacional Catalunya, que concedeix anualment el govern català, va ser atorgat en l’edició de 2019, a l’escriptor Ngugi wa Thiong’o, nascut a Kenya el 1938. Etern candidat al Nobel de Literatura és, a hores d’ara, un dels grans autors africans i un aferrissat defensor de la igualtat entre totes les llengües. Les seves primeres obres, tanmateix, les va escriure en anglès. Tenien un fort compromís social i hi denunciava, sobretot, la corrupció política i econòmica del seu país. Però ningú li feia massa cas. Els colonitzadors britànics no el temien perquè els seus escrits no arribaven al poble nadiu, que amb prou feines coneixia la llengua anglesa. Ngugi wa Thiong’o és un autor prolífic i té alguns llibres destacats com: Lluitar contra el diable, Somnis en temps de guerra i Descolonitzar la ment. Aquest darrer, publicat en els 80, va ser editat en català el 2017 per l’editorial Raig Verd. És una obra que ajuda a entendre el valor del patrimoni lingüístic de la humanitat i enalteix la diversitat de parles dels pobles africans. Uns pobles, aquests, la majoria dels quals van ser colonitzats per un Occident que els imposà, de grat o per força, els idiomes de les metròpolis. L’excepció fou l’Imperi Britànic que permeté a la població nativa aprendre les seves llengües nacionals a l’escola, mentre reservà l’anglès per a les elits. Aquesta manera de fer va dur a la paradoxa que els autors africans escrivien en un idioma estranger per a una població que a penes els entenia. Descolonitzar la ment es divideix en quatre parts o conferències que Ngugi va oferir en diferents congressos i/o universitats. En la primera, planteja què és la literatura africana i quina ha de ser la llengua d’aquesta literatura. El seu raonament parteix de la premissa que la colonització europea aconseguí controlar l’univers mental de la població autòctona, fent-la dubtar sobre la seva pertinença social. I que la llengua fou un dels instruments fonamentals que usà el colonitzador per exercir el seu domini sobre els nadius (“La llengua de la meva educació ja no era la llengua de la meva cultura”, declara Ngugi). Argüeix, a continuació, que la literatura africana s’ha de definir en funció de l’idioma en el qual s’escriu. Als escriptors que assisteixen a la seva conferència i que redacten en llengües occidentals, ja que han estat formats en escoles colonitzades i aspiren al tipus de vida dels seus colonitzadors, els diu, sense cap mena de prevenció, que la seva literatura s’ha de definir com afroeuropea. I que és literatura africana, la que s’escriu en llengües africanes. La segona part del llibre es basa en els fets de l’any 1977, quan Ngugi optà per escriure la seva primera obra de teatre en kikuiu, la se-

va llengua materna. Em casaré quan vulgui tracta de les condicions de vida dels camperols de Kenya i de les espoliacions que pateixen a causa del neocolonialisme. No és una obra gens ni mica més subversiva que altres de seves anteriors. Ara bé, conté un fort element revolucionari: la llengua en la qual és escrita. El poble ho entén tot i capta el missatge. (“Les llengües africanes, en adreçar-se a les vides de la gent, es converteixen en l’enemic de l’estat neocolonial”). La publicació i representació de l’obra, en el centre cívic de Kamiriithu, la seva ciutat natal, li suposaren l’empresonament durant un any. El 1982 marxà cap a l’exili. La tercera part del llibre està destinada a narrar l’experiència de l’autor a la presó, on va escriure la seva primera novel·la en kikuiu sobre paper higiènic: El dimoni de la creu. En la darrera conferència, l’autor proposa una orientació de l’ensenyament de la literatura basada en el localisme, tant lingüístic com social. Segons Ngugi, no són només els africans els qui s’han d’alliberar de la colonització mental, sinó tots els qui viuen en comunitats subordinades. Es posa a ell d’exemple. Com més local ha esdevingut més s’ha convertit en una figura única i universal. Ngugi, en les seves obres, reivindica l’ús de les llengües maternes com una arma per lluitar contra la preeminència de les cultures dominants, sigui a l’Àfrica sigui a la resta del món. I entén que l’ús de la llengua del colonitzador és un obstacle gairebé insalvable per assolir la descolonització de la ment. Text: PERE JUHÉ I ORIOL Font Foto: GENCAT

RECORDANT OVIDI MONTLLOR EN EL XXV ANIVERSARI DEL SEU TRASPÀS (Un nota de dietari)

nit vaig assistir a una cerimònia literària de debò, completa. Ovidi Montllor va recitar el Coral romput, de l’Estellés, amb l’acompanyament dels seus guitarristes habituals. Escenari: el presbiteri del temple de Sant Feliu, a Xàtiva, construcció del tres-cents, situada entre la població i el seu castell encimbellat. Feia una nit estrellada. Com que ignoràvem com s’hi accedia per carretera, vam aparcar el cotxe pels voltants de la Seu, i pujàrem a peu per uns carrers costeruts de casetes baixes, somrients i ben conservades malgrat les persianes de plàstic, les portes d’alumini, les ceràmiques aberrants. Havent passat l’últim carrer, a les fosques, vam haver de guanyar encara el tossal on hi havia l’església. Pocs metres

més enllà, hi havia l’ermita de Sant Feliu, amb el porxe lleument il·luminat. Dins, els llums destacaven el retaule gòtic que presideix la nau única, i els altres, també gòtics, que pengen dels murs, tots ells necessitats de restauració. Una catifa roja cobria les grades del presbiteri. La senyera, ampla, de seda, queia, gairebé des del sostre, per tot un costat del retaule major; a l’altre, hi havia un penó, el de la ciutat, vermell amb el rombe de les quatre barres coronat. A poc a

poc, la gent ocupava l’àmplia nau; van apagar-se els llums que no il·luminaven les grades ni la senyera i va tancar-se la porta. Llavors un jove va pujar al presbiteri i va fer algunes explicacions sobre aquell temple; després, enmig d’un silenci gairebé religiós, va llegir el passatge de la Crònica de Jaume I que es refereix al lloc precís on ens trobàvem congregats. A continuació, el presentador es va veure envoltat del poeta, el recitador i els músics i els va preguntar sobre la funció que anava a realitzar-se. Estellés va contar com el llarg poema va ser escrit el 1955 i reflecteix la seua problemàtica personal del moment: la mort de la primera filla i l’inici de la malaltia de la seua cama esquerra. En la recitació comprovaríem aquests motius recurrents. Fet i fet, la recurrència, l’anar i el tornar sense canvi de lloc, la simultaneïtat, en una paraula, poden ser una clau d’aquest text i d’altres de l’Estellés d’aquells anys. L’Ovidi, satisfet de l’avinentesa, eufòric, gosava dir que la nostra poesia és la millor del món. Per fi, amb el tema de la Moixeranga, començaven els músics. De seguida, sobre el silenci espès, espectant, del públic, l’Ovidi iniciava la recitació. L’actor s’havia despullat de tota mena de teatralisme i llegia com si fos sol, per a ell només. Llegia intensament. I li dèiem que no, que hi érem nosaltres, aplaudint a cada pausa, a ell, a l’Estellés, als músics i a tantes coses...

ANTONI PRATS (9-III-1980)

POESIA

ARTIGA DE LIN Vall d’Aran

Hem passat per l’escarpat camí estret de la muntanya; em feia paüra en veure l’alçada del corrent de l’aigua; serpentejant entremig de la gorja, roques i arbres ferits pel vent i la neu. Ha sortit el sol al pont dels jueus, l’aigua baixava empesa per l’alt pendent d’una escumosa cascada de perles blanques i argent. Anna M. Fontanals i Veà

OPINIÓ L’EXAMEN

n Joan és un estudiant d’ESO. Poc importa si l’escola a la qual va en Joan és pública, privada o concertada, no és pas rellevant ja que el que li va passar li podria haver passat en qualsevol d’aquestes. Aquell matí, després de l’hora del pati en Joan, igual que la resta dels seus companys, tenia un examen. Un examen d’història, per a ser més exactes. Poc s’imaginava en Joan que el que viuria aquell matí, tot just després del descans, li canviaria la vida. Com sempre que hi havia examen, en Joan, i molts dels seus companys que, o bé no havien estudiat gaire o bé, malgrat haver-ho fet, encara tenien dubtes sobre la seva retentiva, repassava els apunts i les parts del llibre que creia que portava més fluixes. També hi havia aquells companys que, segurs d’ells mateixos i del que havien estudiat, es van dedicar, simplement, a descansar. Finalment hi havia aquells a qui l’examen els era igual, l’hora del pati era sagrada. Quan va sonar el timbre que anunciava la fi del descans, els nois i les noies es van dirigir, nerviosos, cap a les seves aules corresponents. Els que tenien examen, més neguitosos que la resta, alentien el seu pas en un intent de prolongar un temps de llibertat que els portaria cap a la incertesa. Quin tipus d’examen posaria el mestre? Serien preguntes curtes o tipus test? O potser en faria un parell o tres d’aquelles llargues que l’hora justa de classe no donava mai temps per acabar de respondre-les? Què preguntaria? Quins temes sortirien? Si sortia el tema 3, 4 o 5, en Joan estaria salvat, si sortien els temes 6 o 7, la cosa aniria més justa. Com sempre, no es van complir cap de les expectatives dels alumnes. Aquell dia semblava que el mestre no tenia gaires ganes de treballar, per aquest motiu, va entregar un full amb deu preguntes tipus test que els alumnes havien de respondre en poc més d’un quart d’hora. La resta de l’examen seria oral, una pregunta a cada alumne que havia de respondre de la millor manera possible. La primera part no li va ser massa complicada a en Joan, la major part de les preguntes eren dels temes que més s’havia preparat. La segona part va ser la que més el va sorprendre. Encara que els mestres ho neguin amb tota rotunditat, el cert és que no poden eludir la seva part humana en l’exercici de la seva professió i, per tant, en un grau més o menys... diguem-ne lleu, sempre hi pot haver alumnes que els caiguin més bé i d’altres que els caiguin

francament malament, després vindria la gran massa, sobre la qual es tindria un sentiment, més aviat, neutre . No ho poden evitar, passa a tot arreu. Qualsevol altra persona a la seva feina es pot trobar en la mateixa situació. Qui no ha compartit departament amb aquella persona que, no saps ben bé per què (o sí), no et cau gaire bé? Qui no ha hagut de compartir espai i temps amb algú que te l’ha jugat i que malgrat haver-lo perdonat, ja no te n’acabes de refiar mai més? No cal avergonyir-se, la condició humana ens fa valorar les persones encara que no vulguem i l’experiència que en tinguem multiplica aquesta perspectiva. Li pot passar a advocats, administratius, comerciants, notaris, metges, estudiants, mestresses de casa... i també als mestres. I dins de l’ambient dels mestres, tan sols per qüestions de proporcionalitat i d’hores compartides, qui té més números de caure malament són els alumnes i els companys de claustre. Dins del fet de caure bé o malament, d’agafar mania o mals sentiments envers els altres hi ha professions en què un es pot permetre el luxe de poder fer aquestes anàlisis de valors i tenir certs prejudicis envers els altres, perquè tan sols afectaria les relaciones humanes, entre un i l’altre, però mai al resultat de la feina o professió. Però d’altra banda, hi ha professions en què els prejudicis i els mals sentiments o manies han de quedar fora de tot context, sense excuses ni pal·liatius. Són professions que exigeixen una neutralitat exquisida perquè no deixen de ser part dels pilars que sustenten els valors de la comunitat. Us imagineu un metge que no volgués atendre un pacient que li cau malament perquè no coincideix amb ell políticament? Us imagineu un àrbitre de futbol picant i llançant els penals d’un dels dos equips? Us imagineu un sacerdot que es negués a perdonar els pecats d’una senyora pel fet de ser estrangera? Us imagineu un jutge dictant sentència sense ajustar-se a llei? (Uf) Quin hauria de ser el càstig per aquests casos en què una persona, emparant-se en el poder que te sobre la resta, se n’aprofita per fer mal, per castigar, per treure’n un benefici o per aconseguir un fi desitjat simplement perquè la persona que té al davant no li cau bé, és d’una altra ètnia o raça o potser te unes creences polítiques o socials diferents? Tenir un poder comporta una gran responsabilitat (Això ja ho deia l’avi d’Spiderman i tenia molta raó). Com seria una societat on no ens poguéssim refiar d’aquells que ostenten alguna mena de poder social? Al professor Marxena no li cau bé en Joan. Fa un parell d’anys, en Jaume, el germà gran d’en Joan, ja va ser alumne seu. En Jaume era un noi entremaliat, inquiet, d’aquells que sempre estan fent broma, dels que xerren a classe. En Marxena recorda que en Jaume li va fer

la vida impossible. Aquest any estava decidit a no permetre que el germà d’aquell brètol li amargués la vida, aquesta vegada no. Pagaria ell per tots. Quan va arribar l’hora de fer l’examen oral, en Joan es va dirigir cap a la pissarra i es va encarar cap al mestre esperant que aquest li fes la pregunta. En Marxena va preguntar: -De qui és la frase “El fi justifica els mitjans”? La resposta d’en Joan va ser ràpida i clara “La frase “El fi justifica els mitjans” és falsa com a cita textual de Maquiavel, ja que fins i tot no s’ajusta a la que era la seva filosofia perquè malgrat el seu pragmatisme, en el seu tractat polític més important “El Príncep”, Maquiavel proposa que el príncep, el governant, actuï de manera calculada, però amb l’objectiu últim de governar eficaçment pel benefici general dels ciutadans, és a dir, sense mala fe. En realitat, la frase es podria atribuir a Napoleó Bonaparte, que la va escriure en l’última pàgina del seu exemplar d’aquest llibre de Maquiavel”. En Joan va respirar, aquesta se la sabia! Per això es va sorprendre quan el mestre li va dir, -Ho sento, però la resposta no és correcte. -Però si ho diu en el llibre, senyor mestre, va respondre en Joan. -Aquí qui decideix si la resposta és bona o no, sóc jo. Aquí qui decideix qui aprova l’examen o no, sóc jo, i la resposta, segons el meu entendre, no és correcta. -Podríem mirar el llibre, sisplau? Més que res per demostrar-ho, senyor Marxena? -No em cal mirar el llibre, noi, no necessito mirar res ni necessito cap altra prova. Estàs suspès i no hi ha res més a dir. Que pugi l’alumne següent. Aquell dia en Joan va comprendre que el món no sempre és com hauria de ser, va aprendre que no et pots refiar ni tan sols d’aquells que socialment et diuen que han de ser neutrals, justos i equànimes. Aquell dia en Joan va començar a aprendre el que era ser un ciutadà, que quan li interessa al poderós, realment el fi justifica els mitjans, i que davant els corruptes, si tenen poder, s’està veritablement indefens. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? LA FESTA DE LA CANDELERA

l mes de febrer sempre ha estat un dels més freds de l’any, però aquest 2020 sembla que no sigui així. El temps està força alterat. A les platges de llevant la gent hi pren el sol, fins i tot s’hi ha pogut veure algun banyista agosarat a l’aigua, com si ja fóssim a Setmana Santa. Sigui com sigui, crec que era més bonic (i saludable) quan l’hivern era hivern, i no aquest amunt i avall de temperatures. Si us he de dir la veritat, jo m’estimo més el febrer de tota la vida, el de la festa de la Candelera, el de les gelades; el de quan érem petits i ens tapaven fins a dalt de les orelles amb bufanda i caputxa, i tot i així se’ns tornava el nas vermell i els penellons eren el pa de cada dia. Us en recordeu dels penellons? Jo, per sort, no n’havia tingut mai, però sí les meves germanes i d’altres coneguts. Ara han desaparegut, ningú en té ni en parla. Deu ser perquè anem més ben abrigats o alimentats, i les cases estan més ben condicionades?

D’aquests mesos de febrer glaçats dels meus anys d’infantesa en guardo bons records, com per exemple, quan jugava amb el pessebre fins al dia de la Candelera, que tocava guardar-lo: A casa no fèiem

un gran pessebre, només posàvem la caseta del naixement amb les figures corresponents i alguna que altra coseta més, això sí, no hi faltaven els Reis Mags. Els col·locava jo, els posava en un cantonet, allunyats de l’establia i, cada dia els acostava una miqueta, fins al dia de Reis que els feia arribar davant mateix del Nen Jesús. A partir d’aleshores, i fins al 2 de febrer, els anava allunyant cap a l’altra banda. També per la Candelera, a tots els nens i nenes del col·legi, ens feien anar a una missa en la qual donaven a tothom una candela beneïda, (que és un ciri petitó, primet i d’uns trenta centímetres de llarg), i en un moment de la cerimònia l’enceníem. Jo l’apagava el més aviat possible, ja que no volia que se’m consumis del tot, i en arribar a casa la guardava en un calaix del meu armari. En tenia unes quantes de candeles, d’anys anteriors, i de colors diversos. Quan de vegades se n’anava la llum –cosa bastant freqüent aleshores- les oferia a la meva mare, però ella em deia que les guardés, perquè feien molt poqueta llum. I si fem una mica d’història de la Candelera? Segons el nostre calendari la seva festa litúrgica és el 2 de febrer, quaranta dies després de Nadal. Commemora la presentació del Nen Jesús al temple de Jerusalem i la purificació de la Verge Maria després del part. Era un ritu obligatori en la tradició jueva, en el qual es feia ofrena i benedicció de candeles i ciris de cera. Per aquest motiu és anomenada també la festa de la Llum. L’any 496, el papa Gelasi I, la va introduir en la litúrgia cristiana, per tal de substituir diverses tradicions romanes. Al voltant de la Candelera han sorgit molts refranys, diguem “meteorològics”. Popularment s’ha fet d’aquest dia una mena d’observatori de predicció del temps. Un dels més coneguts és aquest: Si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, el fred és viu, i continua: però tant si plora com si riu, el fred és viu. Hi ha moltes variacions, per exemple la de l’àvia d’una amiga meva d’Oliva (la Safor), al País Valencià, que diu: Si la Candelera riu ja ve l’estiu i si la Candelera plora l’hivern ja és fora. Que plore o que deixi plorar, un cantó d’hivern mos queda passar. I així fins a més de 250 varietats, vaig llegir en un article! No els puc pas posar tots! Els óssos són també actors importants en la festa de la Candelera, ja que per aquestes dates comencen a despertar de la seva hibernació, es diu que: Per la Candelera l’ós surt de l’ossera. Al Pirineu hi ha la creença popular que aquest dia l’ós es desperta, surt de la cova i mira el cel nocturn: si hi ha lluna plena torna al seu refugi i dorm quaranta dies més, si pel contrari, hi ha noviluni, no torna al cau, ja que creu que l’hivern s’ha acabat.

A diferents municipis dels Pirineus (Viu de Llevata, Encamp a Andorra, Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans a la Catalunya Nord), duen a terme una festa anomenada Ball de l’Ós o Ball de l’Óssa, per aquestes dates de la Candelera. També arriben les primeres cigonyes, que indiquen que el bon temps ja és a prop. En definitiva, arriba el bon temps, el dia ja s’ha allargat força i, com diuen altres refranys: Per la Candelera, una hora entera i Per la Candelera, el sol ja corre per la carretera. ANTÒNIA CALDÉS

CALAIX DE SASTRE Aquest mes, en el nostre calaix de sastre, en el qual tot i cap, us oferim unes quantes frases cèlebres, que alguns personatges famosos han deixat per a la història. Si vols conèixer la veritable naturalesa d’un home, dóna-li un gran poder. (Pitac) No hi ha res més interessant que la conversa de dos amants en el seu profund. silenci. (A. Tournier) L’aliança amb un poderós no és mai segura. (Fedó) A qui va inventar l’alcohol se li hauria de fer un monument. Als tristos els fa tornar alegres i als dolents els fa tornar idiotes. (Santiago Rusiñol)

Són molt poques, si és que n’hi ha alguna, les accions que estan malament del tot o bé del tot. La vida és tan rica en situacions diferents, que no pertoca tancar-les dins un únic perfil moral. (José Ortega y Gasset) El diner consagrat a la beneficència no té cap mèrit si no representa un sacrifici, una privació. (César Cantú) Foto: Santiago Rusiñol

CALENDARI EN VERS FEBRER Narcís, ets dels primers a treure el cap de la fullaca impacient, hi trobes neu moltes vegades. El faig gegant es desprengué del seu fullatge perquè del sol t’arribi càlida besada. I el sol d’hivern, que es filtra tímid pel brancatge, t’ha deixondit, i tu, al seu bes no saps negar-te. Montserrat Llorens

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 (Ed. digital 2604-6210) “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Pere Juhé, Montserrat Llorens, Matilde Marcé, Antoni Prats, Artur Quintana, Isabel Segarra.

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: