19-12 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XL Núm. 441 DESEMBRE 2019

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE ACTES DIA DEL SOCI DIUMENGE 1, a les 12 del matí, ballada de sardanes a la plaça de l’Ajuntament, a càrrec de la cobla Contemporània.  A 2/4 de 3. DINAR DE GERMANOR al Celler del Museu  A les 6 del vespre, projecció a la sala d’actes del documental Ateneus, llavor de llibertat, produïda per la F. Ateneus de Cat. DIVENDRES 13, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració del pessebre de l’Ateneu i lectura de: El poema del pessebre, de Joan Alavedra. DILLUNS 23, a les 7 del vespre. Concert: Coral Infantil Els Matiners, i els joves de Cor de Nit. Preu de l’entrada: una joguina per fer donació a la Creu Roja, amb les altres joguines que s’hagin recollit. DISSABTE 28, a les 7 del vespre. La Secció de Música de l’Ateneu presenta: Vetllada Musical amb l’audició de: Christmas in Viena (1999) de Els Tres Tenors Preu simbòlic de l’entrada: quelcom per picar o beure.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE GENER DIVENDRES 3, tot el dia, SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a diverses llars d’avis de l’Hospitalet. DIUMENGE 5, a 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, a la nostra seu els Reis Mags donaran les joguines als nens, dels quals els pares o familiars, ho hagin sol·licitat. DISSABTE 18, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 373. Visita guiada a l’Institut Pere Mata de Reus. Inscripcions fins el dia 10.

TALLERS CURS 2019-2020 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL La darrera setmana de novembre va ser d’aquelles que es recorden en el temps i que afegeixen valuosos granets de sorra en la història del nostre Ateneu. Van ajuntar-s’hi activitats culturals per a tots els gustos. Dins dels actes en commemoració del 10è aniversari del traspàs del dramaturg Ricard Salvat, el diumenge 24 s’oferí l’obra de teatre Allí on neixis tant se val. Va ser una representació de curta durada, però intensa. Amb tan sols dos personatges, que excel·liren en els seus papers, l’argument escrit per Salvat, fa més de cinquanta anys, es demostrà plenament vigent. Tot un encert. El dimarts 26, el director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, Xavier Albertí, féu una conferència, a la nostra sala d’actes, que duia per títol: “Ricard Salvat, home de teatre”. Fou una lliçó magistral sobre l’evolució del teatre català, des del segle XIX fins a l’aparició de la figura de Salvat, així com dels principals envits que aquest hagué d’afrontar en els anys foscos del franquisme. Per últim, el dissabte 30, també a la nostra seu, s’oferí el recital del poema La pell de brau, de Salvador Espriu, per part d’un grup de socis de l’Ateneu. Va ser tota una prova de força, que es desenvolupà brillantment. Per si això fos poc, el dijous 28 s’inaugurà una esplèndida exposició commemorativa del 25è aniversari de la mort del llegendari dibuixant i pintor de l’Hospitalet Rafel Garrich que, des de 1978, es vinculà a l’Ateneu i oferí les seves tècniques a nombrosos alumnes. Des de la seva mort, el taller de dibuix i pintura de la nostra entitat duu el seu nom. En les pàgines següents d’aquest butlletí hi tro-bareu cròniques de tots aquests actes. Només ens queda desitjar-vos que passeu un Bon Nadal, en companyia de les persones que més estimeu, i que l’any que aviat començarem us regali molta salut i felicitat.

DESEMBRE

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET PESSEBRES (Publicat en el Xipreret núm. 23 de desembre de 1981)

ada any, quan s’esqueien les festes nadalenques, una de les nostres distraccions predilectes era anar per les cases a visitar pessebres. Per als nois era una ocasió propícia -en aquells temps no en teníem gaires- per a invitar les noies amb la quasi absoluta seguretat que no ens posarien inconvenients, ja que aleshores convidarles a anar al cinema o a Barcelona amb possibilitat d'èxit entrava dins de la pura utopia. Així les cases dels pessebristes es trobaven sotmeses a reiterats entrants i vinents, amb gran alegria dels expositors. Durant una bona temporada, s'establí una franca rivalitat per qüestió d'estils, en la qual participaven moltes vegades tant els constructors com els simples badocs. l no era pas infreqüent trobar-te immers en una discussió, a vegades pujada de to, entre els partidaris del suro i de la molsa i els més refinats que preferien el guix, la pintura i la corresponent escenografia. O entre els que defensaven a capa i espasa les excel·lències d’un pessebre determinat, en detriment d’altres. La meva primera trobada amb el món dels pessebres fou ben singular. A casa d'uns cosins meus em mostraren les restes d’uns pessebres que havia muntat llur avi, sense massa rigor històric però amb molta paciència i habilitat i que consistien en unes casetes de fusta molt ben fetes, entre les quals hi havia esglésies amb el seu campanar, torres, àdhuc estacions de tren. Pel que m’explicaren, en aquells pessebres hi circulaven rius amb aigua de veritat, s’hi movien les aspes dels molins de vent i hom podia trobar-hi els personatges més inesperats. Jo me’ls imaginava com un fabulós món de joguina, sempre somniat i mai assolit. Als cinc o sis anys m'impressionà fortament el que feien a cal Peta, que si la memòria no m'enganya, diria que era molt gran, amb unes figures molt boniques. Ben aviat m'entrà la fal·lera de fer-ne jo mateix i a l'entrada de casa, entre sacs de mongetes i garbells, apariava una taula, l’omplia d’inestables muntanyes, de rius de paper de plata i de figures i ho ensenyava joiós a tots els amics i veïns. Amb els anys em vaig tornar més exigent. Junt amb el meu cosí Antoni, acabàrem fent pessebres amb diferents diorames i amb totes les sofisticacions de 2

perspectives, il·luminacions i punyetetes que llavors s’estilaven. Després de la guerra destacaren entre d’altres, els pessebres de cal Pol personatge popular del qual algun dia hauríem de parlar-ne, de cal Famadas, de cal Torns, de les escoles del Centre Catòlic i darrerament dels Amics de la Música. l fora de la nostra rodalia, però encara dins del terme municipal, el que feia en Lluch, l’ebenista de la carretera de Collblanc, que tingué una insòlita i justificada ressonància a tot Barcelona, pel seu concepte original i la finalitat benefica. En uns papers impresos del desembre de 1943 i que fa uns dies han vingut a parar a les meves mans, he retrobat un article meu sobre aquesta temàtica i m’ha fet molta gracia descobrir que, a desgrat de trencar-me la closca fent pessebres d'arqueologia barata cercant una impossible rigurositat històrica, ja em mostrava partidari del de tipus tradicional o familiar amb molsa, suro i neu de farina. Del pessebre que, en definitiva he acabat tornant a fer a casa pels meus fills, despreocupant-me de si les figures són grans o petites, de si els pollastres fan més embalum que els bous i dels anacronismes. Perquè és evident que en aquests pessebres ingenus i sense pretensions és on hi ha una dosi més gran, una arrel més autentica, de les essències del país, i que de tots ells traspua un inconfusible i meravellós alè de poesia, que mai no han pogut aconseguir els pessebres anomenats artístics. FRANCESC MARCÉ I SANABRA

Fotos: Coberta i interior: Fragments de pessebres creats per Fèlix Puig, president del nostre Ateneu.

CONVERSES

CONVERSES RAFAEL GARRICH (1930-1994)

Què és el que més us agrada de l'Hospitalet? El Museu d'Història. Què és el que us agrada menys? El total abandonament de la ciutat. Si disposéssiu d’una vareta màgica que us permetés acon-seguir una sola cosa per a la vostra ciutat, què demanaríeu? Que l'Hospitalet pogués retornar als anys de la meva infantesa. Quina de les activitats de l'Ateneu us satisfà més? Indiscutiblement l'Aula de pintura. Què us sembla que caldria fer per captar l’interès del jovent? Donar-los totes les possibilitats que crec que no tenen, ja que el futur de l'Ateneu depèn d'ells. Doneu la vostra opinió sobre el XIPRERET. Us doldria que deixés de publicar-se? El XIPRERET ha de continuar, ja que és el portaveu del nostre Ateneu, hi hauríem de col·laborar i mirar de millorar-lo. Quins poetes o escriptors us interessen més? Sóc persona de llegir poc, el dibuix m'acapara quasi tot el temps. Citeu els vostres artistes preferits. Els clàssics com Casas, Rusiñol, Junceda, etc. Què admireu més en un polític? Que sigui un home honrat. Què significa per a vos la paraula «felicitat»? Una cosa molt difícil d’aconseguir. Creieu en l’amistat? No tan sols hi crec, sinó que hi tinc fe. Què penseu de la mort? Com que m'espanta molt procuro no pensar-hi. 5

Creieu que els immigrats s'han d’adaptar a la nostra manera de ser (al cap i a la fi són ells qui han vingut, a viure a casa nostra) o perquè són majoria, ha d’ésser a l'inrevés i som els hospi-talencs catalans qui ens hem d’adaptar? Jo crec que els immigrats s'han d’adaptar a nosaltres en una bona unió tan humana com cultural. La majoria de les nostres tradicions populars (processons, festes majors, aplecs, etc., ...) que eren motius de reunió o convivència, han anat desapareixent, sense contrapartides. Això facilitava la integració dels forasters i reforçava el sentiment de comunitat. Creieu que cal revifar-les o, potser millor, lluitar per crear nous motius de relació popular? L'evolució per si sola ha esborrat les tradicions, però crec que algunes es podrien, amb una mica de voluntat, recuperar. Com veieu la Catalunya de demà? Continuarà sent asservida com SEMPRE.

Nota: Aquest mes, en motiu de la commemoració del 25è aniversari del seu traspàs, reproduïm les Converses mantingudes amb l’amic Rafael Garrich i que van ser publicades en el Xipreret del mes d’octubre de 1982. En les properes pàgines, podreu llegir un article que li dedica el nostre company Emili Bona. Recordar-vos també, que podeu visitar l’exposició de la seva obra: Garrich 25 anys, que romandrà oberta a l’Ateneu fins el dia 27 de desembre.

ATENEU VISITA CULTURAL Monestir de Sant Pere de les Puel·les

l dissabte 23 de novembre vàrem fer la visita programada al Monestir de Sant Pere de les Puel·les. Aquest cop vam ser vint-i-dues les persones assistents, algunes més que en altres ocasions, cosa que atribuïm a l’originalitat de dinar al monestir en companyia de les monges. El monestir està situat al barri de Sarrià i allà ens va rebre la germana Conxa que també exerceix de mestra i ens va acompanyar durant tota la visita. El monestir fou fundat al segle X amb el patrocini dels comtes de Barcelona, Sunyer I i Riquilda. La documentació més antiga que es conserva és l’acta de consagració de la primera església l’any 945 on s’indica el nom de la primera abadessa, Adelaida, filla dels comtes de Barcelona. Fins al segle XIII el monestir es trobava fora del recinte emmurallat de la ciutat de Barcelona. Hi ha documents que daten la construcció del claustre l’any 1143. Sant Pere de les Puel·les és la primera comunitat monàstica femenina de Barcelona i la segona a Catalunya. La visita començà al claustre que és un espai de molta pau. Hi creixen uns tarongers dels quals, les monges, aprofiten les taronges per fer melmelada. A la sala capitular, la germana, ens va explicar les diverses activitats que duen a terme per poder subsistir: tenen taller de restauració de documents gràfics, enquadernació de llibres, restauració de pergamins, etc. A l’església, la germana Conxa ens va tocar un instrument anomenat cítara que té un so preciós i angelical. Allà mateix, i a petició de la nostra sòcia Lolita Garcia, dirigits per la germana Conxa, muntàrem una rotllana i tots junts vam cantar i iniciar uns passos de ball, cosa que ens va agradar molt perquè no ho esperàvem. Després ens dirigírem a l’hort, molt gran, on tenen plantada la verdura de la qual menjaríem per dinar. També ens mostrà la biblioteca on guarden quantitat de documents molt antics, sobretot pergamins. I, tot seguit, amb les germanes que hi havia en aquell moment vàrem fer una pregaria al cor de l’església. Quan anàvem a dinar ens van recordar que ho havíem de fer en silenci, tal i com ho feien elles i, encara que som una mica xerraires, crec que va anar bastant bé. Per prendre el cafè ens vam traslladar a la sagristia. Allà ja es podia parlar, i amb la germana Conxa vam fer una bona xerrada tocant diversos temes. I així, sense cap pressa férem la cloenda d’aquesta visita tant agradable i que ens ha deixat a tots un bon record. Text i foto: ISABEL SEGARRA

CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 372: Visita guiada al poble de Siurana

l dissabte dia 30, els trenta nou assistents, com que no era gaire lluny vam poder sortir de l’Hospitalet una mica més tard que de costum. Vàrem arribar a Siurana per una carretera una mica estreta i amb molts revolts, ja que està situat a 737 metres d’altitud sobre una cinglera de roca calcària. L’única carretera que porta des de Cornudella fins a dalt de tot, només data de l’any 1996, cosa que fa pensar en la vida una mica dura que tenien els habitants de Siurana uns anys enrere. L’autocar ens va deixar al pàrquing i fins a arribar a l’entrada del poble on ens esperava Jesús, el nostre guia, vam fer una bona passejada a peu. La primera parada va ser a les restes d’una torre defensiva apartada del castell anomenada “Albarrana”. Des d’allà hi ha una vista magnifica que els servia sobretot, per avisar quan venien els enemics.

Com que el camí feia pujada amb moltes pedres i escalons només els més atlètics i en bona forma física visitaren la resta del castell, que fou el darrer reducte dels musulmans al Principat i d’on foren expulsats el 1153. Els musulmans, a causa de la seva cultura i que eren molt viatgers ens van fer conèixer moltes de les verdures que mengem actualment. Hi ha la llegenda de la reina mora nomenada Abd-el-Azia de gran bellesa que, quan els cristians van conquistar el castell, va pujar al seu cavall blanc i es va dirigir a un precipici. La tragèdia va ser inevitable. Avui, el lloc on va passar aquest fet s’anomena el Salt de la Reina. Per finalitzar la visita ens vàrem dirigir cap a l’església de Santa Maria, un edifici romànic dels segles XII-XIII de grans dimensions i molt ben conservat, on es venera la imatge de la Mare de Déu de l’Aigua. Les muntanyes del voltant són un punt reconegut de trobada nacional i internacional per la pràctica de l’escalada. En acabar, vam dirigir-nos amb l’autocar cap a Cornudella del Montsant a la fonda El Racó on ens van servir un àpat ben casolà. Després vam tornar cap a casa, una mica cansats, però contents del dia passat. ISABEL SEGARRA

ALLÍ ON NEIXIS TANT SE VAL de Ricard Salvat A càrrec del Grup d’Adults de Plàudite Teatre-Espai d’Arts Escèniques

l passat 24 de novembre es va iniciar a l’Ateneu de Cultura Popular un cicle de tres activitats en memòria del gran intel·lectual i home de teatre Ricard Salvat, amb motiu del desè aniversari de la seva mort. En aquesta ocasió es va tractar de la representació de Allí on neixis tant se val, una obra curta que ell va escriure per a la conscienciació dels segments proletaris de la Catalunya dels anys seixanta del passat segle. La posada en escena va anar a càrrec de Plàudite Teatre-Espai d’Arts Escèniques, organització dedicada a la projecció educativa del teatre a la nostra ciutat. Va sorgir fa més de vint anys com a grup teatral que actuava per als centres educatius i per al públic en general i després van engegar una escola de teatre per a joves i adults que avui en dia compta amb més de 190 alumnes. A la pàgina 19 del Xipreret del passat mes de novembre hi ve un article de Maribel Pozo on s’informa amb detall de les trajectòries culturals i artístiques de Ricard Salvat i de Plàudite Teatre.

Al llarg de la seva vida Ricard Salvat exercí un paper de guia i referent per a molts joves, entre ells un col·lectiu d’hospitalencs que s’agruparen als anys seixanta amb el nom de Grup Alpha 63, alguns dels quals formem part de la secció “Amics d’Apha 63” del nostre Ateneu, la qual ha pro-mogut aquest conjunt d’actes en just reconeixement a qui fou mestre i amic. Precisament Allí on neixis tant se val va ser estrenada l’any 1966 a Tolosa de Llenguadoc per la secció de teatre d’Alpha 63 davant un nombrós públic format principalment per exiliats catalans refugiats de la repressió franquista. En aquesta obra es denunciava l’existència d’un gran flux d’immi-grants espanyols cap als països desenvolupats del nord d’Europa, molts dels quals procedien de Catalunya, havent-hi nascut o no. La causa era el

subdesenvolupament lligat a l’explotació dels obrers i els privilegis atorgats a les oligarquies del règim. Aquest plantejament queda emmarcat en les tensions que viu una jove parella, Salvador i Tònia, en què l’home ha emigrat a Alemanya per millorar els seus ingressos mentre la dona roman amb el seu fill en un precari habitatge, infeliç per l’absència del marit. Quan en Salvador torna a casa per uns dies aprofitant unes breus vacances, Tònia pressiona el seu marit perquè no se’n torni. La reacció d’en Salvador primer és displicent, però després esdevé enèrgica i fins i tot violenta. En l’escenificació dels anys seixanta, per generar la reflexió i com a estratègia distanciadora es presentaven, mitjançant pòsters o projeccions, un ampli conjunt de dades que demostraven perquè es produïa l’èxode de treballadors. El muntatge ofert pel Grup d’Adults de Plàudite Teatre fa un plantejament realista que posa en relleu el conflicte personal que experimenten els dos protagonistes. Expressa molt bé la dissociació d’interessos i sentiments contraposats que els enfronten i els porten a mantenir una relació tòxica que culmina amb una actitud prepotent i masclista d’en Salvador. Yolanda Díez (Tònia) i Ramon del Pino (Salvador) es posen dins dels seus personatges pujant l’agror de les seves discussions fins a arribar a un esclat final en què, fent una interpretació particular del desenllaç, Tònia s’allibera del jou de la seva dominant parella. Molt adient i actual en ple debat sobre la violència de gènere i l’alliberament de la dona. L’equip de direcció format per Eugènia Delgado (direcció artística i concepte), Salvador Miralles (direcció actoral i espai sonor) i Maribel Pozo (art digital) ha aconseguit uns resultats excel·lents, tant pel que fa al rendiment artístic d’uns actors joves, encara alumnes, i uns decorats i efectes sonors i musicals molt evocadors. El públic que omplia totalment la sala va seguir amb gran interès la representació i la conversa posterior amb actors, equip de direcció i organitzadors del cicle. Text: JAUME MIRÓ Fotos: MARIBEL POZO

RICARD SALVAT, home de teatre Conferència col·loqui a càrrec de Xavier Albertí

l passat 26 de novembre va continuar a l’Ateneu de Cultura Popular el cicle de tres activitats dedicades al gran intel·lectual i home de teatre Ricard Salvat, amb motiu del desè aniversari de la seva mort. En aquesta ocasió es va tractar d’una conferència, seguida de col·loqui, impartida pel dramatúrg i músic Xavier Albertí i Gallart (Lloret de Mar, 1962) Durant els anys de formació, Albertí va realitzar estudis de piano i de composició musical. La seva formació teatral en direcció escènica la va rebre a l’Institut del Teatre de Barcelona. Com a promotor teatral ha estat director del Festival de Barcelona Grec del 1996 al 1999, a part de diverses iniciatives independents. L’any 2013 va accedir a la direcció artística del Teatre Nacional de Catalunya. Al llarg de la seva carrera ha dirigit prop de vuitanta muntatges teatrals, molts d’ells adaptacions de creació pròpia amb un notable relleu de l’aspecte musical. També ha compost peces de música experimental i sardanes. Ha obtingut gran quantitat de premis entre el quals el de la crítica teatral de Barcelona, el Serra D’Or, el Max i els Butaca. Vam tenir la sort, doncs, de poder escoltar una persona amb grans coneixements i una reconeguda vàlua. Cal dir que la relació artística i vital entre Albertí i Salvat fou més aviat escadussera. Per tant, la valoració que va fer de la decisiva influència d’aquest en el panorama del teatre i cultura catalanes està basada en consideracions objectives, fruit de l’observació i la recerca. La primera i rotunda afirmació feta pel conferenciant fou que la figura de Ricard Salvat és la d’un home d’estat que tenia al cap la clara consciència que s’havien de crear les eines perquè una cultura nacional escènica es desenvolupés. Cal dir que no només el teatre va ser el seu àmbit de treball, ja que també va desenvolupar eines de construcció nacional en altres àmbits com la literatura, la història de l’art, la docència, l’activisme social i polític, etcètera, destinades a pal·liar la devastació causada pel desenllaç de la guerra civil. Per entendre el panorama amb què es va trobar Ricard Salvat quan va iniciar la seva dedicació teatral, Albertí va fer una sinopsi molt ben estructurada de l’evolució del teatre català contemporani, l’inici del qual

l’associa amb l’estrena l’any 1864 de “L’esquella de la Torratxa” de Serafí Soler “Pitarra”, consolidat amb obres de gran èxit, generalment del gènere sainetesc. Cal tenir en compte que llavors la presència del català era pràcticament inexistent en els escassos teatres autoritzats, els quals tenien la seva programació exclusivament en castellà. La irrupció del catalanisme polític i cultural va propiciar l’aparició de grans autors dramàtics en català, el principal exponent dels quals fou Àngel Guimerà a finals del segle XIX, així com Santiago Rusiñol a principis del segle XX. Una figura cabdal dels anys vint fou Adrià Gual que amb el seu “teatre íntim” emprengué una tasca de recerca i modernització que influïren enormement en Ricard Salvat, el qual ja de molt jove va començar a estudiar els seus arxius i s’hi inspirà per crear la seva escola d’art dramàtic. Després d’uns anys d’esplendor a l’època republicana, la desfeta del 1939 portà a la prohibició del català. No fou fins als anys cinquanta quan es va poder reprendre el teatre català, tot i que amb grans limitacions. En aquest panorama es mogué Ricard Salvat emprant les diferents plataformes que va tenir a l’abast, la principal de les quals fou l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on comptava amb la participació de figures tan cabdals com M. Aurèlia Capmany. El seu objectiu fou la conjunció de l’excel·lència amb la base popular, com es veu palesament en la seva gran producció “Ronda de mort a Sinera”, basada en textos de Salvador Espriu, el gran poeta nacional de la segona meitat del segle XX. Per tirar endavant el seu projecte acceptava els recursos disponibles, encara que vinguessin de fonts políticament discutibles, seguint una praxi vigent en certes organitzacions transformadores de l’època. Això li va crear fortes crítiques, barrejades amb enveges de tot tipus. L’aparent declivi que va representar la pràctica absència de Salvat dels escenaris catalans durant més de vint anys s’explica, segons el conferenciant, per un trencament cultural produït durant els principis del postfranquisme. Els joves a qui els dirigents polítics van encarregar el lideratge de la gestió teatral, pràcticament no coneixien Ricard Salvat. Volien allunyar-se d’un teatre ideològic i arrelat i basar-se només en aspectes estètics. Fou un greu error, ja que la busca d’un mer esteticisme allunya el teatre de la seva funció cultural i popular. En el curs d’un animat diàleg sostingut amb els nombrosos assistents es va tractar sobre la conveniència de fer reposicions periòdiques dels seus muntatges, de l’èxit obtingut en els diversos països on era convidat per dirigir espectacles escènics quan aquí no podia fer-ho, de la seva capacitat docent, de la voluntat de treballar amb i per als joves, etcètera. En definitiva una sessió enriquidora que deixarà un magnífic record. Text: JAUME MIRÓ Foto: LLUÏSA GALAN

Salvador Espriu: LA PELL DE BRAU Recital en homenatge a Ricard Salvat, 10 anys en el record (A càrrec de la Secció d’Amics d’Alpha 63 de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet)

mb aquesta sessió poètica es completava el dissabte 30 de novembre el tríptic en honor a Ricard Salvat, que començà el dia 24 amb una mostra de la seua aportació com a escriptor de teatre (representació de l’obra Allí on neixis tant se val) i havia continuat el 26 amb la conferència del gran coneixedor de la seua brillant trajectòria personal, Xavier Albertí. La tria d’un text espriuà per a l’ocasió no era gratuïta; en diverses ocasions, l’homenatjat va dirigir el muntatge de peces teatrals de l’escriptor de Sinera i, a més a més, féu possible que textos d’aquest inicialment narratius o lírics s’integraren, amb el vist i plau -i l’afegit d’algun text nou del propi Espriu- en una obra escènica extraordinària com és Ronda de mort a Sinera.

Així doncs, venia a tomb reprendre els poemes de La pell de brau, que alguns dels mateixos rapsodes ja havien recitat en l’espectacle literari i musical Inici de càntic, promogut pel nostre Ateneu, amb què es commemorava el I Centenari d’Espriu. Una obra sense dubte ben significativa de l’autor i de la nostra literatura contemporània. De fet, malgrat tractar-se d’un llibre amb rerefons polític ben palès, va merèixer des de bon començament –primers anys seixanta- els majors elogis de la crítica de totes dues parts del vell conflicte hispànic. No tant el de l’enfrontament de “las dos Españas”, que deia Antoni Machado, com el dels nacionalismes. Els dos conflictes, però, aparei-

xen barrejats en el conjunt de La pell de brau, i potser això propiciava la bona acollida general, que, d’altra banda, en emprar un llenguatge de vegades més directe i menys el·líptic, a diferència del que fins aleshores tan sovint havia cultivat, facilitava la recepció per a un públic més ampli, que de vegades feia només una lectura “social” i plana, on hi ha reflectida des de la intenció de l’autor una visió de la condició humana més general. Tot i això, Espriu es considerava un poeta “cívic”. I era certament un intel·lectual interessat també pels problemes propis del moment històric. * La pell de brau fou escrit entre juny del 1957 i juliol del 1958, però publicat el 1960. Llavors en pocs anys, el panorama social començà a animar-se després de dues dècades de màxima repressió política. Com anècdotes significatives de la dècada, recordem del 1966 els Fets del Palau de la Música, on es celebrava el centenari del poeta Joan Maragall i hi hagué detencions per entonar el Cant de la Senyera, etcètera, i la Caputxinada, concentració a Sarrià de més de 500 persones, fruit del creixent moviment democràtic estudiantil i en la qual prengué part el propi Espriu. Tanmateix, encara en 1961, la percepció de la realitat catalana que l’escriptor tenia era la següent: “Avui no som altra cosa que una petita secta -o, si ho vol dir d’una altra manera, a penes una promesa de llevat-. I que si és utòpic i irrealitzable, dintre d’un termini previsible, l’acord pactista i federatiu, molt més ho és el trencament separatista que ha de remuntar tanta i tanta geografia i tantíssima història. Això, dit objectivament, perquè repeteixo que, sentimentalment, em sento català espanyol i no català a seques, i d’aquí La pell de brau.” Amb aquesta convicció -diguem-ne “autonomista”- foren escrits, doncs, els poemes d’aquest llibre. Es tractava, doncs, d’un planteig polític peninsular de caràcter federalista. I per no dir-hi Espanya o Hispània, Espriu va triar Sepharad, que volia ser el mateix però en hebreu i amb ressonàncies veterotestamentàries, tan del gust d’aquest escriptor. En definitiva, el nou estat, abraçaria el portuguès, l’espanyol, la Catalunya francesa, i fins i tot Gibraltar... Però, ja el 1963, només tres anys després de la publicació del poemari, el propi autor s’explicava d’una altra manera: “Vaig escriure La pell de brau, entre altres raons, perquè no fos dit, repetint un pensament d’Ortega, que la ‘perifèria’ no podia ‘entendre’ la cèlebre Península en la seva profunda i complexa totalitat. Ara bé, crec -i cada dia

que passa ho veig més clar- que el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre”. Tot plegat ens recorda -oi que sí?- l’evolució de l’Iberisme optimista del poeta Maragall envers aquell dolgut i enrabiat “Adéu, Espanya!” * Sigui com sigui, quant a l’espectacle literari, cal destacar l’aconseguida harmonia estètica entre el text i l’austeritat del muntatge i la recitació, coordinació deguda al saber fer de Joan Soto, la concurrència de rapsodes d’acreditada trajectòria (Francesc Cabrera, Dolors Nat, Jesús Rocosa, Dolors Sala, Julita Sanou, Anna Maria Vilanova i el propi Joan Soto) i la música de Joan Miró i Prat. És d’agrair, a més a més, l’imprescindible i amatent suport tècnic (Carles Farrés i Francesc Diví).

Text: ANTONI PRATS Fotos: ANTÒNIA CALDÉS *****

EXPOSICIÓ COMMEMORATIVA “GARRICH, 25 ANYS”

n dia de l’any 1980, va arribar a l’Ateneu i es va quedar a l’aula de pintura. Era el seu espai natural, el lloc on podia treballar amb gent interessada com ell en l’art i en fer amics. Aquells dies els companys i companyes de l’Aula Joan Miró (aleshores passava de vint persones els qui hi assistíem) amb els consells del Garrich milloràvem la manera de dibuixar i pintar. Vam rebre una bona empenta amb el seu impuls creatiu. Tot anava bé, fins que a mitjan any 1994, ens assabentàrem de la seva greu malaltia. Vam decidir de manera unànime fer-li un homenatge. Fou un acte molt sentit: Es muntà una gran exposició amb obres seves, que

aportaren els seus companys. Se li va fer ofrena d’una placa de reconeixement i un gran ram de flors per a la seva senyora, l’Empar. També es va decidir canviar el nom de l’aula, que, a partir del mateix acte, es diria Aula de dibuix i pintura Rafel Garrich. Poques setmanes després, l’amic i l’artista ens deixava, però la seva memòria es manté sòlida i som molts els que encara el recordem. Alguns companys d’aula d’aleshores, tampoc són ja entre nosaltres, com el Borrell, el Sabater, el Sanchis, el Torres, la Cinta, i avui mateix, l’Amèlia, segurament me’n deixo algun. El pas dels anys i la vida son imparables. Ara, 25 anys després del seu traspàs, l’Ateneu li ret aquest senzill homenatge. En aquesta mostra no podem veure gaires obres originals, les mancances estructurals d’aquest petit local no ens ho permet, ens ho haureu de perdonar. Si més no, podem veure un reflex de la seva obra i apreciar un bon recull de dibuixos i fotografies que són un bon recordatori, tant per als que el vam conèixer, com per als que no ho van fer per ser aleshores molt joves. L’Ateneu ha viscut dies molt difícils, fora de la seva seu natural de l’Harmonia, recollits en un local molt reduït, al carrer de Digoine, i sense saber si l’entitat continuaria, o hauríem de plegar veles. Aquells temps es van superar i l’Ateneu continua viu, i l’Aula Rafel Garrich es perllonga cap al futur. Vull agrair a les persones que m’han ajudat a reunir un material valuós per dignificar aquesta senzilla mostra per la memòria de Rafel Garrich. Moltes gràcies amics i amigues, sigueu benvinguts a aquesta exposició. Text: EMILI BONA Fotos: ANTÒNIA CALDÉS

Nota: L’exposició es va inaugurar el 28 de novembre i romandrà oberta fins al 27 de desembre.

COL·LABORACIONS EL CARRER DEL PRÍNCEP DE BERGARA

l carrer del Príncep de Bergara està situat al barri Centre de la nostra ciutat. Neix al Carrer Major i s’estén fins a l’avinguda del Carrilet. És més aviat curt: la numeració dels habitatges que comprèn no arriba, ni de bon tros, al centenar per cap de les dues bandes. És també un xic estret. Deu ser per aquest motiu que no es veu ni un sol arbre en tot el seu recorregut, tot i que li convindria de debò. Les cases hi són més aviat baixes -no superen els tres pisos, amb alguna excepció que s’enfila fins a quatre- i són força similars les unes a les altres. N’hi ha algunes, però, d’antigues i ben maques que deuen tenir una bona història al darrere. El Mercat del Centre hi té sortida, al carrer. Això fa que en els baixos del voltant hi abundin les botigues i s’hi vegi molta més vida que en la zona que toca a l’avinguda.

El carrer del Príncep de Bergara va ser reformat durant el segon semestre del 2018. Un cop finalitzades les obres, la via es va convertir en un “carrer de prioritat invertida”. És a dir, en un carrer que té la calçada i la vorera al mateix nivell, la velocitat hi està limitada a 20 km/h i la prioritat de passar-hi és per als vianants. A més, no s’hi pot aparcar; tan sols es permeten zones de càrrega i descàrrega. Aquestes obres d’urbanització han comportat, també, que el paviment de la calçada sigui nou, les voreres més amples i s’hagin renovat el clavegueram i l’enllumenat. De resultes de tot plegat n’ha sortit un carrer de ciutat prou bonic. Tanmateix, el carrer del Príncep de Bergara té un greu problema: el nom. Un nom qu e fa anys hauria d’haver estat substituït per un al17

tre. Us pregunteu per què? Doncs esbrinem qui fou aquest personatge. Furguem en la història del nostre país. El títol de Príncep de Bergara correspon, tal com consta a la placa que figura a la cantonada amb el carrer Major -una imatge de la qual acompanya aquest escrit-, al polític i militar Joaquín Baldomero Fernández Espartero. A continuació n’enunciem els principals fets biogràfics que aquí ens incumbeixen. Per començar, anem-nos-en a la tardor de 1840. La família reial espanyola s’està a Barcelona. Isabel II, filla del finat Ferran VII i futura reina, és menor d’edat, per la qual cosa és la seva mare, Maria Cristina, qui regna. El mes d’octubre, la reina regent, que no es veu amb forces per posar fi als durs enfrontaments que es produeixen entre els liberals i els progressistes, les dues tendències polítiques del moment, renúncia el càrrec a favor del general Espartero. Un any més tard, l’octubre de 1841, es crea, a Barcelona, la Junta de Vigilància que governa la ciutat amb plena autonomia i que té entre els seus objectius enderrocar les muralles de la Ciutadella, símbol de la tirania de Felip V. El govern central -presidit per Espartero- ho desaprova i destitueix la Junta. El novembre de 1842 el malestar dels catalans contra el govern estatal arriba al cim. Les causes: el projecte de política lliurecanvista, que amenaça el procés d’industrialització català; l’exigència de quotes regulars per a reclutar soldats; i, per si no fos prou, les penúries per les quals passa el poble ras. Tot plegat fa que Catalunya esclati, tipa dels greuges a què es veu sotmesa, i s’alci contra el regent espanyol. Espartero, indignat, ordena a l’exèrcit bombardejar Barcelona des de Montjuïc. I sufoca la revolta. És el 3 de desembre. La ciutat és ocupada militarment i la repressió que segueix és terrible: empresonaments, execucions, deportacions i una multa de dotze milions de rals. Per acabar-ho d’adobar, el mandatari espanyol pronuncia la seva famosa frase: “A Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años”. El general Espartero és conegut, també, com el duc de la Victòria. La ciutat de Barcelona, en el seu moment, es va veure obligada a dedicar-li un carrer amb aquest sobrenom. El 2007 el consistori barceloní va decidir posar fi a aquesta nefasta nomenclatura. PS.- El títol de Príncep de Bergara fou concedit al general Espartero l’any 1872, per haver signat la pau en la primera guerra carlina (conveni de Bergara), el 1839, amb el sector moderat dels partidaris de Carles, aspirant al tron espanyol. PERE JUHÉ I ORIOL

HISTÒRIES DEL GUAL DE CASA (III)

quest és el darrer article de les Històries del gual de casa. No és que hagi acabat les anècdotes, però l’any vinent, vida nova i temes nous. I. És el dia del meu sant, que aquest any cau en dissabte. Els meus nebots han de venir a berenar, i ja podeu pensar el problema que tinc: un cotxe al gual des de bon matí! Espero pacientment fins a les dues del migdia i, veient que no treuen el cotxe, telefono a la guàrdia urbana. La persona que m’atén em pregunta: “A quina hora han de venir, els seus nebots?” En respondre-li que a les quatre, em diu: “Doncs, telefoni a dos quarts de quatre si encara hi ha el cotxe i vindrem de seguida.” I així va ser. Es veu que, si no has d’entrar o sortir amb el cotxe, no poden fer-hi res! Pagar el gual –i no és barates veu que no et dóna gairebé cap dret! II. Aquest cas passa per Setmana Santa: dijous, divendres i dissabte, hem tingut un cotxe al gual fins que, havent de sortir al migdia, telefono a la guàrdia urbana. Vénen i la grua s’emporta el cotxe. Ara bé, la reacció del propietari del vehicle és esperpèntica: Dilluns, a primera hora, un matrimoni de mitja edat se’ns presenta a casa, demanen per l’amo del gual. El pare acudeix i el senyor li diu a que li ha d’abonar la multa que ha hagut de pagar per recuperar el cotxe! Per què? L’home explica que el cap de setmana han anat al poble amb uns amics de l’Hospitalet i bé havia de deixar el cotxe en algun lloc! O no sap que hi ha pàrquings o no vol pagar una estada llarga o no sap que és un gual o no hi toca. Com és natural el pare es nega a pagar-li la multa i els convida a marxar de casa, cosa que fan amb amenaces i insults inclosos. III. Al carrer de Tarragona, on hi ha el gual, se celebra la Festa Major. La tarima és col·locada a costat del gual, ja que no es pot privar l’entrada i la sortida dels cotxes. Vet aquí que jo he d’anar a Barcelona i, en obrir la porta del garatge, em trobo amb una tanca que em barra el pas. L’estic traient quan se’m presenta un estol de nens i nenes, que es veu que muntaven guàrdia, i em diuen que no la puc treure, la tanca, que la guardià urbana els ha donat permís per tancar el gual. I com que no els faig cas, s’enfilen al capot del cotxe i no volen baixar-ne tot cridant: ”No sortirà!”! Entre ells n’hi ha alguns que són néts de la senyora Carme del bar Tarraco, per tant vaig a parlar amb ella, que ve amb mi i se’ls emporta, tot renyant-los i no recordo si també els va caure algun bolet. La canalla no havia entès que el permís de la guàrdia urbana era per tancar el carrer no el gual! 19

IV. Parlant encara de la Festa Major. Fa més de trenta anys, teníem dos guals al carrer de Montserrat, que corresponien a un pàrquing nostre. És el dia del sopar al carrer. Com que anem a passar el dia fora, aviso la Comissió de Festes que no posin les taules per al sopar davant dels guals. Al vespre, en tornar, veiem un urbà que està trucant a la porta de casa. L’ha avisat un client que no ha pogut entrar al pàrquing per culpa d’una taula instal·lada davant d’una de les dues portes del pàrquing. La gent no la vol treure perquè ja la tenen parada i estan a punt de sopar. El client pot entrar pel gual que ha quedat lliure, diuen els veïns, i l’agent els dóna la raó. Obrim la porta: al pàrquing hi ha tres fileres de cotxes, el client ha de posar el seu a la filera de l’esquerra i la del mig és plena, no hi ha ni un forat per passar, per tant no pot entrar per la de la dreta! L’urbà ens dóna la raó, al client i a nosaltres, i els que estaven a punt de sopar han de moure la taula, rondinant i amb mala cara, perquè el client pugui col·locar el cotxe al seu lloc. Acabem amb una anècdota bonica: un dia veig un camió de repartiment de cerveses aparcat al gual. Ja hi som! penso. Tot d’una de la cantonada de la Rambla, veig venir un home amb un carretó carregat d’envasos. M’espero que arribi i, en el moment d’anar-me a queixar, ell em diu “Buenas tardes! Como está usted?” Me’l miro i exclamo: “Sí ets el Dionisio!”.M’explica que ja fa temps que treballa en el repartiment de cerveses, que esta content de la feina... que si pot deixar el camió al gual perquè sempre és difícil trobar aparcament. I durant força temps així ho va fer, fins que li van canviar la ruta. Qui era el Dionisio? Era un jove que havia treballat a casa en temps de l’embarc. Normalment ho feia al magatzem, per tant acabava molt tard. Un dia va demanar a la mare si podia plegar més d’hora perquè s’estava traient el carnet de conduir camions ja que un company li havia dit que trobaria feina de seguida. Així cada dia, a les 7, deixava la feina i, quan obtingué el permís i va començar a treballar, es va acomiadar donant-nos les gràcies. MATILDE MARCÉ

EL NOM I LA COSA PUBLICITAT ENGANYOSA?

ublicitat o propaganda? La “propaganda” sembla cosa de polítics i predicadors entusiastes que ens donen la vara tergiversant sovint la realitat per defensar el projecte que ens proposen. O que, en el pitjor dels casos, ens imposen només poden. Es tracta de convèncernos com siga. Ja ho feien en l’Antiguitat els prestigiosos -i poderosossofistes, que el savi Sòcrates tant denigrava. I tot just per anar-hi contracorrent, el condemnaren a mort. ¿No està passant alguna cosa de semblant a l’Estat espanyol i amb la televisió espanyola? Siga com siga, la diferència entre publicitat i propaganda, s’ha anat aclarint segons el “consumisme” ha prosperat. Fa ja un grapat d’anys, un publicista, llavors joveníssim i entusiasta, que amb el pas dels temps s’ha guanyat un cert prestigi, m’ho va explicar contant-me què és el que feia; en definitiva, donar a conèixer productes comercials. Ell, a més a més, ho considerava un art, i no sense motiu; realment, de vegades, els cartells i els espots publicitaris ens sorprenen per la seua bellesa visual, per la música que s’apropien, potser per l’originalitat del guió. Fet i fet, artistes plàstics contemporanis, com Andy Warhol, han emprat amb èxit elements dels dissenyadors publicitaris. En el passat, tanmateix, foren sobretot els poderosos -noblesa i clero-, amb el seu afany d’ostentació propagandística, els que van fer possible tantes de les meravelles artístiques que hui admirem. Roda i volta, siga el polític o siga el publicista, el que pretén és seduir. I pel que fa a la publicitat, allò que intenta provocar és sobretot l’afany de consumir, sovint creant-nos necessitats –innecessàries i totque donen eixida a l’excés de producció que genera el desenvolupament abassegador del capitalisme que vivim. I que ens mena a esgotar les reserves naturals...Parlar d’ètica, doncs, en la publicitat és, ja d’entrada, francament problemàtic. Sí que hi ha a hores d’ara una certa moral imposada més enllà d’hipòcrites puritanismes; per exemple, els vetos a les begudes alcohòliques més fortes i al tabac... Però, què direm dels negocis al voltant dels jocs amb apostes monetàries? No vull referir-me, és clar, a les loteries i el seus derivats, un ritual festiu ben innocent en general; són els jocs d’atzar que provoquen fortes emocions per la quantitat de diners que mouen allò que en cap cas caldria afavorir. És un mal social que ens passa desa-

percebut pel seu caràcter semiclandestí, fins que coneixes algun cas de prop, massa vegades entre bona gent, persones tímides fins i tot, que viuen tràgicament la seua desgràcia. I de vegades, la de la pròpia família. A més a més, si fins ara, aquesta degradació dels jocs d’atzar es podia practicar només en llocs reservats, vetats per a menors, ara és accessible també per internet. I a l’abast secret dels adolescents... Potser al lector ja li haurà sobtat algun espot a altes hores de la nit. ANTONI PRATS *******

UNA NOVA APORTACIÓ DE MATILDE MARCÉ A LA HISTÒRIA DE L’HOSPITALET

ns plau felicitar la nostra sòcia i amiga Matilde Marcé, per la publicació del seu nou llibre: Parròquia de Sant Josep, 50 anys al cor del barri. Com ja ens té acostumats, amb aquesta obra s’endinsa i ens parla d’un dels elements físics, humans i socials, més representatius de la història recent de l’Hospitalet. CARME JORBA

VETLLADES MUSICALS A L’ATENEU

e fa temps que a l’Ateneu s’ofereixen recitals musicals de diferents intèrprets, però fa uns mesos ens vam proposar fer vetllades musicals a partir del passi de concerts i recitals enregistrats per grups o cantants coneguts i de temes diversos. L’entrada és gratuïta, però per afegir-hi un ingredient engrescador, decidirem que qui volgués col·laborés amb quelcom de menjar o beure per tal de fer un pica-pica al finalitzar l’acte. Per anar fent boca vam començar amb A Nigth at the Opera del grup Queen i seguidament amb el Sargent Pepper Lonely Hearts Club Band dels Beatles, i creiem que tots ens ho vam passar força bé. Ara preparem, pel dia 28 de Desembre, un Concert de Nadal a càrrec dels Tres Tenors, i ens agradaria que també hi participéssiu. A nosaltres ens fa molta il·lusió promoure aquestes vetllades, perquè és una manera distesa de relacionar-nos. També ens agradaria que ens proposéssiu intèrprets que fossin del vostre grat. De la mateixa manera podríem fer recitals en directe, com ja vam fer el curs anterior, si vosaltres coneixeu intèrprets que vulguin venir a presentar la seva música al nostre local, ens agradaria que ens ho féssiu saber. De moment tenim l’oferta d’un concert líric de soprano i pianista pel dia 8 de Març de 2020, amb peces de dones compositores, per celebrar el Dia Internacional de la Dona. De moment, tan sols és una proposta, però creiem que ho podrem dur a terme, com d’altres en que hi estem treballant. Així mateix, continuarem preparant les vetllades amb concerts enregistrats, de diferents intèrprets i temàtica, com hem fet fins ara. DOLORS SALA

POESIA NADAL DOMÈSTIC

Sonava Händel. Menjàvem i bevíem, petava la conversa. Tot exquisit. Érem uns pocs amics visitant-se el Nadal. El conyac de la copa a estones reflectia aquells altres anys de tendres barbes i clares profecies. Ara cercàvem consolar-nos afligits d’una pena poc comuna -també exquisida?-, car, tot comptat i debatut, segons enraonàvem arraulits, el món sencer rodola a batzegades per atzucacs de riquesa i alhora de ruïna, de guerra inacabable. Antoni Prats

Poema extret del recull “La Joia” del nostre soci Antoni Prats, editat per Editorial Bromera el 2010. Aquest llibre fou guanyador del “IV Premi de Poesia Ibn Jafadja”, Premis Literaris Ciutat d’Alzira.

OPINIÓ CONVIVÈNCIA

es de fa un temps, s’ha instal·lat en la retòrica política espanyola, pel que fa al tema de Catalunya, una paraula que no es deixa de repetir constantment, com una mena de mantra i que es fa servir per a explicar de forma negativa la situació social al nostre país. La paraula és “Convivència”. Alguns polítics i mitjans d’informació diuen que, des que es va iniciar el que es coneix com “el Procés”, s’ha trencat la convivència a Catalunya, i fan servir aquest mot com a argument per culpar el moviment pacífic i civic engegat des de 2010 i convertir-lo en un dels culpables de tot plegat. Abans de seguir i per evitar confusions, voldria saber què significa la paraula “convivència”. Si busquem al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, hi trobem: Convivència: Acció de conviure. Per tant veiem que cal buscar la paraula “conviure”. Hi trobem: Conviure: Viure plegats. De moment veiem que no ens han solucionat res amb aquestes definicions, el diccionari ens dóna una resposta molt concreta i el públic en general, sobretot els partits polítics i els mitjans de comunicació interessats, n’adopten una de molt més àmplia que no surt al diccionari, perquè, pel que jo puc veure, seguim “vivint plegats”. Es podria argumentar que, per motiu del Procés, algú ha marxat de Catalunya, com, per exemple, algunes empreses, però jo no ho crec, ja que, pel que sabem, si se’n van anar algunes d’aquestes va ser a instàncies d’algú altre que hauria de ser neutral i que fa molt de temps que pren partit. A nivell més individual, potser sí que el Procés ha obligat algú a deixar de conviure i marxar, tot és possible, però crec que el nombre de persones que s’ha quedat és infinitament superior a aquells que han hagut d’anar-se’n per aquest motiu. Siguem sincers, quan els polítics i els mitjans espanyols parlen de Convivència, parlen de relacions humanes: d’entendre’s els uns amb els altres, de viure en pau i harmonia. Per tant, cal suposar que fa escassament deu anys enrere a Catalunya es vivia en “Convivència” i ara resulta que no. Ara torno a preguntar, què cal entendre per “Convivència”?. Per mi, la paraula “Convivència”, té una certa relació amb la realitat molt similar a la que també podria tenir la paraula “Pau”. Aquesta última sí que té moltes accepcions i no tinc prou espai per posar-les totes, per tant, em quedaré amb les simples accepcions següents: Absència de

guerra o hostilitats, d’una banda, o tranquil·litat i quietud, per d’una altra. El cantautor Raimon, ja fa molts anys, va fer una cançó molt famosa basant-se en una reflexió realment encertada: “A vegades la pau no és més que por”. Raimon volia dir que molta gent de la qual es deia que vivia en un estat de pau, en realitat estava vivint en un estat de por permanent, la por d’una pau forçada i forjada pel temor a ser reprimits, a ser colpejats, a ser empresonats o a ser assassinats per un règim feixista. Altres, en canvi ho veien d’una altra manera. Evidentment parlo dels que reprimien, colpejaven, empresonaven o assassinaven, els feixistes. Amb la paraula “Convivència” crec que passa el mateix, aquesta és una paraula enganyosa, que es podria entendre de moltes maneres malgrat la seva senzillesa semàntica. Així doncs, mentre que uns hi veuen harmonia i enteniment d’unes persones envers unes altres, la resta el que hi veu, potser, és submissió, abús, espoli, colonització i repressió. Imagineu per un moment que cada matí, a l’hora d’esmorzar, es plantessin a casa vostra els veïns del replà, i no tan sols es fotessin el vostre esmorzar, sinó que també us buidessin la cartera, magregessin la vostra dona i es fotessin el vostre whisky. Seria normal que tinguéssiu por, ells són més nombrosos i més forts que vosaltres. I així aneu aguantant un dia rere l’altre, un mes rere un altre, potser anys, fins que un bon dia dieu que ja n’hi ha prou! Llavors, els veïns, indignats i estranyats, us pregunten que què feu i us recriminen que esteu trencant la convivència. Què en pensaríeu d’això? És potser convivència haver d’anar amb els pantalons abaixats fins els turmells rient les gràcies dels que es creuen els nostres amos? Es convivència viure permanentment sota un règim de dominació i opressió? Revoltar-se per voler recuperar la dignitat i la llibertat no és pas trencar la convivència, és, simplement, lluitar per recuperar-la. Cayetana Álvarez de Toledo, durant l’última campanya electoral ens va fer un favor impagable. En una entrevista a TV3 va dir: "El catalanismo político ha fracasado, ha fracasado a lo largo de la historia de Cataluña, fracasó en 1640, fracasó en 1714, fracasó en los años 20 y 30 del siglo pasado y ha vuelto a fracasar ahora". Ja va bé que, com a mínim, reconeguin que els catalans porten més de 400 anys intentant desempallegar-se del domini espanyol, fet que, crec que puc dir, dóna una certa legitimitat a les reivindicacions del poble català. Sobre la base d’això, ens hauríem de preguntar qui va ser realment qui va trencar la convivència a Catalunya. Els catalans? O bé aquells que durant tota la història han vingut a Catalunya amb els seus fusells, els seus canons, la seva supèrbia i la seva força

i les seves mentides per dominar el poble català que es defensava. Els catalans, o aquells que es van ficar a casa seva amb les armes i per la força? És trencar la convivència voler recuperar la llibertat i la dignitat del seu poble i fer fora els invasors? Jo crec que no. El punt 9 del preacord de govern entre PSOE i Comuns diu: “...el gobierno de España tendrá como prioridad garantizar la convivencia en Cataluña y la normalización de la vida política...” Ja veuen, és molt senzill, tot el que han de fer és garantir que Catalunya pugui recuperar la convivència que, com deia la senyora Cayetana, fa 400 anys li van arrabassar. Posin les urnes i deixin que decidim el què volem ser i fer. Sense trampes ni clavegueres, això sí, que ens coneixem i ja no ens refiem de ningú (Ni d’Europa). L’hora de les promeses i dels pactes fa temps que va quedar enrere davant els constants incompliments i abusos per part dels diferents governs espanyols que s’emparen amb uns tribunals triats a dit per ells mateixos per fer-los la feina bruta. (En realitat, els jutges per ells sols no farien res, siguem sincers, si no fos perquè ells tenen les pistoles, els tancs i els fusells, ja seriem lliures i els Jordis ja serien a casa fa temps) Què trist ha de ser haver de mantenir la suposada unitat d’una pàtria per mitjà de la por i les armes i no sobre la base de la democràcia! La situació actual a Catalunya, amb una part molt important d’immigració procedent de la resta d’Espanya, fa que l’argument de la convivència prengui més pes. Crec que, al llarg de la història, sobretot la dels últims cent anys, es pot dir que Catalunya ha estat terra d’acollida i que tothom que hi ha vingut a treballar i fer el bé ha sigut benvingut i se l’ha tractat bé. Però també cal entendre que ningú te cap dret, per molt de fora i d’Espanya que vingui, a exigir al poble català que renuncii a les seves ànsies de llibertat, a la lluita secular per desfer-se d’aquells que l’han oprimit amb lleis injustes i per la força. Ningú té cap dret a voler exterminar, a casa nostra, la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra forma de veure i viure i entendre la vida... la nostra cultura i llegat com a poble. Els que volen això des de fora, que es quedin allà on són i ens deixin en pau. I els que vinguin per convertir-nos en un trist residu i record del que vam ser tot volent-nos imposar les seves lleis i condicions, que se’n vagin, ja que ells són els que, aquí o allà, des de sempre, han trencat la convivència. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? SANTA NIT - Història d’una nadala

a hem arribat al mes de desembre! L’any és a punt d’acabar-se i el fred, de nou, s’ha fet sentir. Tot anuncia Nadal: els torrons i els caves, que es fan els amos dels espots de la televisió, els llums dels carrers, els aparadors guarnits de les botigues... També sonen les músiques nadalenques: les nadales. Jo em pregunto -i potser vosaltres-: quin és l’origen d’aquestes entranyables melodies que escoltem any rere any? Doncs vet aquí que les nadales són hereves de formes musicals nascudes al segle XV, una de les manifestacions més antigues de la lírica popular. Consistia en una breu cançó en llengua vulgar, normalment executada per un solista acompanyat de dos o tres instruments. Al llarg dels anys s’han fet populars moltes d’aquestes melodies, totes elles amb alguna història pròpia al darrere; però voldria centrar-me especialment en una prou coneguda, potser la nadala més famosa de la història: SANTA NIT, en alemany: Stille Nacht, heilige Nacht. Una nadala composta a Àustria el 1818, i declarada “Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat” per la Unesco el març de 2011. El passat 2018, es va commemorar el seu bicentenari, i a Àustria s’organitzaren més de sis-cents actes per celebrar-lo: concerts, exposicions, conferències, obres de teatre, visites als llocs on fou creada... Activitats realitzades per ajudar a entendre la història de la cançó de Nadal més coneguda arreu del món. L’autor de la lletra fou Josef Mohr, i la va musicar Franz Xaber Gruber. Aquí teniu una breu biografia de cadascun: Josef Mohr (1792-1848), sacerdot i compositor, va néixer a Salzburg (Àustria). D’humil procedència, era fill il·legítim, va poder estudiar en les millors institucions, gràcies al seu talent musical, notori ja des de la seva infantesa. A causa d’aquesta “il·legitimitat”, per poder ser sacerdot catòlic va necessitar una llicencia especial del papa. Un

cop ordenat, fou destinat a diverses poblacions. El 1816, quan es trobava en el poblet alpí de Mariapfarr, es va produir un fet inusual a l’estiu. Un fred molt intens i unes pluges sense aturador van destruir les collites i s’escampà la fam. La gent ho va percebre com un càstig diví. Josef Morh va escriure aleshores un poema de sis estrofes titulat L’any sense estiu, que més endavant, es convertiria en Santa Nit. Un nou destí el portà l’any següent (1817) fins a Oberndorf. Finalment s’establí a Wagrain, on va crear una fundació i una escola, que perdura amb el seu nom, perquè hi poguessin estudiar infants sense mitjans econòmics com havia estat ell. Va morir el 1848 d’una afecció pulmonar. Franz Xaver Gruber (1787-1863), mestre i organista, va néixer a Unterweitzberg (Àustria). Va rebre les primeres lliçons de música del mestre de l’escola del seu poble. Fins als divuit anys havia treballat de teixidor, i aleshores va decidir començar els estudis per ser mestre. Va completar la seva formació musical gràcies a les lliçons de l’organista de l’església de Burghausen, George Hartdobler. El 1816 va ser nomenat director del cor, organista i mestre de capella de l’església de Sant Nicolau, a Oberndorf. A més de la música de Santa Nit, Franz Xaver Gruber va compondre desenes de nadales que encara avui es canten a les esglésies austríaques. ***** Naixement d’una Nadala L’any 1818, Mohr i Gruber coincidiren a la localitat de Oberndorf, situada a uns disset quilòmetres de Salzburg. Quan es van conèixer, Mohr li va mostrar el poema que havia compost dos anys enrere, i li

va demanar si voldria posar-li música. Decidiren musicar, però, només tres de les sis estrofes originals. Diuen que en aquesta època l’orgue de l’església estava espatllat i, per aquest motiu, Gruber va fer una composició per a guitarra. Franz Xaver Gruber va compondre més tard diversos arranjaments de la peça per a orgue i orgue amb orquestra. A la Missa del Gall del 24 de desembre de 1818 els dos homes van cantar per primer cop, a l’església de Sant Nicolau de Oberndorf, la cançó, a la qual havien posat el nom de Santa Nit. Mohr tocava la guitarra i el cor repetia els dos últims versos de cada estofa. Aquesta és la lletra de la nadala en català: Santa nit, plàcida nit, els pastorets han sentit, l'al·leluia, que els àngels, cantant, en el món han estat escampant: El Messies és nat, el Messies és nat. Santa nit, plàcida nit, ja està tot adormit, vetlla sols en la cambra bressant, dolça mare que al nen va cantant: dorm en pau i repòs, dorm en pau i repòs. Santa nit, plàcida nit, el Jesús tan petit, és el Déu, Ser suprem poderós, en humil petitesa reclòs, per l'home redimir, per l'home redimir. Després d’aquella primera cantada, els dos amics es van separar. Tanmateix la cançó va començar a popularitzar-se, gràcies, sobretot, a les famílies tiroleses de cantaires, que la van anar cantant per les fires arreu d’Europa. També hi va influir l’actuació que va fer una família d’artistes davant de l’emperador Francesc I d’Àustria i del tsar Alexandre I de Rússia. La nadala fou acollida amb entusiasme a ciutats com Leipzig, Sant Petersburg, París, Londres i, fins i tot, a Nova York. Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), Santa Nit va agafar un significat especial. En la treva d’unes hores decretada el 24 de desembre de 1914, els dos bàndols la van cantar simultàniament en anglès, francès i alemany (llàstima que després continuessin matant-se).

Anys més tard, el 1941, el règim nazi va intentar, modificant la lletra, imposar una versió propagandística. També s’explica que, aquell mateix any, Franklin D. Rooswelt i Winston Churchill la van entonar als jardins de la Casa Blanca. Fins i tot el cantant Bing Crosby, que ja l’havia convertit en “bestseller” els anys 30, la va popularitzar encara més el 1948, quan la va portar a la petita pantalla. Els historiadors creuen que la clau de l’èxit ha estat que la cançó és considerada com un himne per la pau, l’esperança i el consol, que commociona tota societat necessitada d’aquests valors. Ni Mohr ni Gruber podien arribar a imaginar-se que la seva cançó es convertiria en la nadala més coneguda i interpretada de la història. Està traduïda a gairebé totes les llengües conegudes i a molts dialectes. Actualment hi ha un museu a Oberndorf dedicat a Santa Nit (Stille Nacht, heilige Nacht) i els seus creadors. ANTÒNIA CALDÉS

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 (Ed. digital 2604-6210) “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Lluïsa Galan, Pere Juhé, Matilde Mar-cé, Jaume Miró, Maribel Pozo, Antoni Prats, Dolors Sala, Isabel Segarra.

CALAIX DE SASTRE COGNOMS DE CASA NOSTRA En aquest Calaix de Sastre, hi veurem alguns dels cognoms que han estat o són presents a l’Hospitalet i, si és possible, el seu origen a partir d’estudis fets o de la “pròpia” deducció, cosa que no vol dir que sigui el verdader origen d’algun d’ells. Aragall, sinònim de “xaragall“ incisió erosiva que produeix l’aigua en escórrer-se per un terreny inclinat”. DLC Bartra, sembla una variant de “barda”, mot d’origen desconegut, probablement preromà. DCVB Benach, del topònim francès Benac, d’origen celta, que es troba als departaments del’Ariège i els Alts Pirineus. DCVB Biosca, topònim d’un poblet de la Segarra, probablement d’origen lígur. DCVB Campamà, probablement del llatí campu Ademari, camp d’Ademari, d’origen germànic. DCVB Codina, roca a flor de terra que fa un clap nu de vegetació. DLC Carol-Querol, diminutiu de “quer” que significa “roca”.DCVB Fabregat, de fàbrega (ferreria). DCVB Freixes, del llatí “fraximus”, plural de “freixe”, arbre. DCVB Gol, contracció de “gual” DCVB Guillamon, derivat de “Guillemó”, que prové del nom personal germànic Willimund (voluntat protectora). I.H.H. Ibars-Ivars, segurament d’origen preromà, del mateix radical que el cognom Ibarra. En basc, Ibarr significa “vall”. DCVB

Abreviatures: DLC: Diccionari de la Llengua Catalana. DCVB: Diccionari Català, Valencià, Balear. IHH: Instituto de Historia y Heráldica

RECORDEU! El diumenge dia 5 de gener, a 2/4 de 9 del vespre. DesprĂŠs de la Cavalcada, a la nostra seu, els Reis Mags donaran les joguines als nens, dels quals els pares o familiars, ho hagin solÂˇlicitat. Animeu-vos i veniu!