20-03 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XLI Núm. 444 MARÇ 2020

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MARÇ DIUMENGE 8, a les 7 de la tarda, concert, Dones compositores a càrrec de Maria Àngels Miró, soprano i Maria Rosa Ribas, piano. Taquilla inversa. Reserva d’entrades els dies 4 i 5 de 6 a 8 del vespre. DISSABTE 14, Visita Cultural al Centre Jujol de Sant Joan Despí i a altres obres modernistes del mateix arquitecte. Trobada a l’estació de RENFE de l’Hospitalet de Llobregat. Hora a determinar. DISSABTE 14, a les 6 de la tarda. Representació de l’obra Salvatge?!, a càrrec del quadre Escènic del Centre Catòlic de l’Hospitalet. Taquilla inversa. DISSABTE 21, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 375 al poble de Monells del Baix Empordà. Inscripcions fins al dia 13.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’ABRIL DISSABTE 4, a les 7 de la tarda. Vetllada musical amb la projecció de la pel·lícula de l’any 1973, Jesus Christ Superstar. Com sempre, el preu simbòlic de l’entrada serà quelcom per picar o beure. DISSABTE 18, a les 7 de la tarda. Recital de La pell de brau. A càrrec de Secció Amics d’Alpha 63 de l’Ateneu de Cultura Popular. Lloc: La Lleialtat Santsenca. Carrer Olzinelles, 31 Barcelona. Organitza: Omnium Sants-Montjuïc. Entrada lliure. DIMECRES 22, presentació del llibre núm. 33 de la col·lecció La Medusa, Pagesos i exportadors a l’Hospitalet de Llobregat, 1918-1936 de Matilde Marcé i Piera DIJOUS 23, amb motiu de la Diada de Sant Jordi i del Dia del Llibre, lectura oberta de poesia i altres textos literaris, a la sala d’actes. I, si s’escau, amb acompanyament musical. De 7 a 9 del vespre. No calen inscripcions. DISSABTE 25, a dos quarts de 9 del matí, Excursió Coneguem Catalunya núm. 376 a la Muntanya de Montserrat. Inscripcions fins al dia 17. DIUMENGE 26, d’11 a 2/4 de 2, XXV Trobada comarcal de Puntaires a la rambla de Just Oliveras dins dels actes de les Festes de Primavera. També hi farem la venda de llibres de la col·lecció La Medusa.

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL El Diari de l’Hospitalet informava el passat mes de febrer que les aules de les escoles i instituts de la ciutat estan saturades. Algunes superen el 100% d’ocupació, així com també la ràtio mitjana professor/alumne fixada com a raonable. Veritablement és aquest un problema que ha de preocupar a la comunitat educativa, a les autoritats i a tota la societat. Mentrestant, els veïns del barri Centre veiem com, a hores d’ara, l’Hospitalet pateix una mena de febre immobiliària. Es construeixen grans blocs de pisos a bon ritme, essent els nous edificis de la rambla Marina i de la plaça de la Remunta els exemples més paradigmàtics. Un increment en el nombre d’habitatges -esperem que alguns siguin socials-, vol dir, normalment, més necessitat de serveis públics (escolars, mèdics, neteja, parcs, etc.). Si la prudència imperés en les propostes dels nostres dirigents es programaria el creixement urbanístic de la ciutat de manera paral·lela als serveis indispensables per viure amb una mínima comoditat. I ens estalviaríem, tots plegats alguns dèficits com el que s’esmentava al principi. Que l’Ateneu és una entitat oberta a tothom ho sabem prou bé els socis que en formem part. Tanmateix, a vegades, surt algú que arrufa el nas i ho posa en dubte. Ignorem en què es fonamenta aquesta interpretació llunyana de la realitat. Ara mateix us donem una prova de la nostra manera de fer: el pròxim mes de març, el Quadre escènic del Centre Catòlic actuarà a la nostra sala d’actes, mentre que a l’abril serà un grup de l’Ateneu que s’arribarà al centre La Lleialtat de Sants per representar-hi la lectura de La pell de brau de Salvador Espriu.

MARÇ

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET EL CARRER MAJOR, I - II (Publicat en el Xiprerets núm. 3 i 4 de març i d’abril de 1980)

om a la majoria de pobles de Catalunya, antigament a l’entrada de la nostra vila s’hi trobava una creu de terme. A jutjar pel rudimentari dibuix que n'hem vist en 'un mapa del segle XVIII hom diria que la base era de pedra i la creu de ferro forjat i que tot plegat devia fer la seva patxoca. No hi ha cap dubte que es trobava a la mateixa cruïlla de la Riera de la Creu amb la carretera. A partir d’aquest indret i fins allí on hi ha la Remunta, la carretera fou coneguda sempre amb el nom de "carrer Major" i a vegades amb el de "carrer Principal". Una de les obsessions dels hospitalencs durant molts, anys -jo diria que fou una constat de la nostra història- va ésser l’endreçament del sòl d’aquest carrer Major, que amb molta freqüència, cada vegada que plovia, es transformava en un veritable torrent en recollir les aigües provinents d'Esplugues i del Samontà. L’any 1806, per exemple, trobem els nostres convilatans treballant de ferm amb pics i pales a l’esmentat carrer o “rascant-se” la butxaca perquè d’altres els facin la feina. Només en els dies de festa, durant aquell any, es transportaren 161 carretades de pedra de la pedrera del Port i d’una pedrera dita d’en Torras. En dies feiners es mogueren 92 carretades d’arena i 88 més de pedra. Quan el dia 25 de febrer de 1808 entraven els francesos a l'Hospitalet, trobaren encara els hospitalencs eliminant roderes i tapant sots. Aproximadament cent anys després el problema no s’havia pas resolt. El 24 de maig de 1907, el Consistori prengué l'acord de dirigirse al Diputat a Corts pel Districte, Laureà Miró i Trepat, per pregar-li que intercedís davant del Ministeri d'Obres Públiques a fi i efecte d’assolir l’arranjament de tota la carretera des de la Riera Blanca fins al límit amb Cornellà. Dos mesos desprès el Diputat enviava, per demostrar el seu interès, un exemplar del Diari de Sessions del Congrés on constaven les peticions que sobre el particular dirigí al Ministre de Foment. Cinc anys més tard es fa una petició similar també a en Miró i Trepat, el qual contesta que la reparació sol·licitada s’inclou en el Pla de Carreteres de l'any.

El 1915, essent batlle el meu avi, Francesc Marcé i Codina (de sobrenom "el polític"), gràcies a les gestions del mateix diputat, s’aconseguí que l'Estat invertís 25.000 pessetes en l’empedrat del carrer Major, sempre que el municipi n’aportés un 50% més, o sia 12.500. El segon dia de la Festa Major d’aquell any, diada de Sant Roc, es procedí a la col·locació solemne de la primera pedra amb tots els ets i uts del cerimonial a l’ús. Em consta que la continuació no fou tan senzilla, ja que a l'Estat sempre li ha costat desprendre’s de diners i a l'Ajuntament mai no li ha estat fàcil obtenir-ne dels veïns. Finalment però, tot s'acaba feliçment. Per aquest motiu, segons sembla, el poble agraït batejà el carrer amb el nom de Laureà Miró, nom que durà una mica més que aquell empedrat, però que també, com ell mateix, a la llarga desaparegué del mapa i de la memòria dels hospitalencs. Ambdós avui constitueixen un record desdibuixat de la nostra història i el carrer Major, ben pavimentat, torna a ser de nom i de fets només el carrer Major. ******* jo era menut tot el meu món voltava entorn del final de la Quan rambla, el pati del Casino del Centre i a tot estirar la voravia de la carretera fins a cal Cubells, on m’extasiava veient ferrar algun cavall tot aspirant l’inconfusible olor que es desprenia de l’unglot o casc quan entrava en contacte amb el ferro roent. . . Endinsar-me pel carrer Major era tota una aventura que primer calia fer d’amagatotis i que a mesura que s’anaven sumant més anys ja podia fer autoritzadament. D'entre els records més llunyans que en tinc hi ha un estri de ferro semblant a una hèlice d’avió que hi havia a la finestra de cal Parera que sempre feia rodar tot passant, i que segurament serviria per a fixar les fulles de les persianes de llibret, però que jo li atribuïa complicades comeses en la meva imaginació infantil. Un altre és el fanal vermell anunciador de la farmàcia Miret, que també sempre tingué per a mi una significació misteriosa (no sé perquè em produïa com un terror indefinible, tal vegada associat amb el seu color, propi de les calderes infernals d’en Pere Botero) i encara un altre foren les sorpreses de deu cèntims de la bacallaneria de ca la Poneta, on sempre hi havia un soldadet de plom i uns confits llaminers i desitjables. . . La barberia de cal Sisó amb les ventalles grogues, el taller del Jaume fuster que féu la meva primera llibreria, la impremta Sanromà -que encara avui té el mateix aspecte que cinquanta anys endarrere-, l’esparteria dels Pagès plena de forques i cabassos, l’espardenyeria de cal Llacuna, a cal Plats i Olles, l’armeria d’en Gil i Gil (que després fou del Lluís Piera), la sabateria de cal Carter, la barberia Moral, el bar

de cal Peret a la cantonada del carrer Nou, la Botiga Nova... són punts de referència que com un feix de diapositives barrejades, surten del pou dels records. Passada la plaça del Sagrat i sense oblidar aquella església fosca on em batejaren un dia tempestuós de llamps i trons i on vaig fer la primera comunió, tot estrenant els primers pantalons llargs, hi havia una botiga que sempre fou -tan tronada com era- com un espetec de focs artificials. Em refereixo a cal Xocolater. Assegut al portal de la carboneria de casa la meva avia, que s’esqueia davant per davant, repassava amb ulls goluts el munt de revistes i diaris que allí s’exhibien. Quan, per la coneixença m’autoritzaren a remenar tota aquella paperassa, era l’home -vull dir l’infant- més feliç del món. Allí, "El Papitu" i altres periòdics que avui en diríem "S" m’ajudaren a entrellucar, una miqueta, tot aquell món prohibit -pecaminós i desitjatdel sexe. A la plaça de l'Ajuntament i amb ocasió de la festa del Llibre que l’any 1931 o 1932 es començà a celebrar (Palestra i l'Ateneu en foren els impulsors), vaig comprar-hi els meus primers llibres de debò. Segons conta Joan Rius, podria molt ben ser que la nostra ciutat figurés entre les pioneres (per què no suposar que fou la primera?) en imposar la moda de donar una rosa juntament amb un llibre. Certament en aquells anys el Manel Pol dibuixà un cartell que duia la següent llegenda: "Diada del llibre - dia de la Rosa. La millor rosa un llibre". FRANCESC MARCÉ I SANABRA

Fotos:

Coberta: carrer Major, primeres dècades del segle XX Interior: carrer Major, anys 60

CONVERSES

Respon: Marta Piera González Nascuda a: L’Hospitalet Edat: 38 anys Estat: Soltera Professió: Arquitecte i historiadora de l’art

Avui parlem amb una hospitalenca molt activa, que ens pot aportar una visió de molts temes, referents a les seves activitats i les seves impressions.

Ens dius que ets filla de l’Hospitalet. Per començar, ens agradaria saber a quines escoles vares anar i quins record en tens. Vaig estudiar a l'escola Patufet-Sant Jordi i després a l'Institut Mercè Rodoreda. L'escola estava al carrer de la Mare de Déu de la Mercè on ara hi ha el Centre de Normalització Lingüística, al barri de Sant Josep. Vam estrenar l'escola nova de la rambla de la Marina quan cursava el meu darrer curs, el vuitè d'EGB. Passem a la universitat: què et va portar a triar la carrera d’arquitecte? Mentre estava a l'institut m'agradaven més les assignatures de ciències que les de lletres i, sobretot, les matemàtiques i el dibuix tèc-

nic. Això em va portar a escollir la carrera d’arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya a l’avinguda de la Diagonal de Barcelona. En acabar la carrera, molts joves tenen dificultats per poder-la exercir. Va ser el teu cas o vares tenir la sort de trobar feina ? Durant els primers cursos de la carrera hi havia molta feina d'arquitecte i vaig estar compaginant els estudis amb la feina, a través de la borsa de treball de la universitat. Això va estar molt bé, et proporcionava experiència i saber realment en què consistia la feina d'arquitecte. Els darrers anys tot va canviar amb la crisi del 2007. Sabem que, a més de l’arquitectura, has cursat altres carreres i màsters, Història de l’art, Cultures Medievals... parla'ns-en una mica. Preparant el projecte final de carrera d'arquitectura, vaig decidir començar a estudiar història de l'art. Les assignatures relacionades amb història de l'arquitectura m'agradaven molt i vaig optar per ampliar els meus estudis per especialitzar-me en patrimoni. Finalitzada la llicenciatura, vaig cursar un màster en Cultures Medievals a la Universitat de Barcelona, en el què vaig aprofundir en la investigació documental per estudiar l'arquitectura. Aquests estudis, a part de l'enriquiment personal, t’han facilitat alguna aportació pràctica? Tots aquests estudis m’han portat a treballar en diferents despatxos d'arquitectura i des de fa uns anys, combino feines relacionades amb la història, la història de l'arquitectura i la rehabilitació arquitectònica. A més sóc organitzadora d'un festival de l’arqui-tectura i he sigut guia de diferents edificis i rutes. Has treballat en diversos projectes per diferents llocs de Catalunya, parla'ns-en una mica i també si algun d’ells ha estat més especial per tu. En els estudis i anàlisis històrics i arquitectònics que he realitzat com a professional, he recorregut i conegut alguns pobles i ciutats de Catalunya entre ells Santa Margarida de Montbui, Gironella, Rubió, Sant Martí Sesgueioles, Calonge de Segarra, Puig-reig, Castellfollit del Boix, estudiant la història d'alguns elements i cases i realitzant ca-

tàlegs de béns arquitectònics. Recórrer el territori és vital per ampliar el coneixement de la seva arquitectura i el seu patrimoni. Anem a la nostra ciutat: tenim molt d'interès a saber en quins afers i projectes has col·laborat, si els consideres positius, si encara falta molt per fer... Sempre m'ha interessat la història i l'arquitectura de la nostra ciutat. Vaig gaudir d'una beca del Museu i de l'Arxiu de l'Hospitalet sobre les masies de la nostra ciutat. Sóc de la junta del Centre d'Estudis de l'Hospitalet i membre de l’associació Perseu per a la defensa del patrimoni de l’Hospitalet de Llobregat. A més, estic estudiant la història d'època moderna de la ciutat pel Centre d'Estudis de l'Hospitalet. Creus que s’ha perdut un patrimoni important? A l’actualitat, es veu un interès per part de l’Ajuntament per conservar-lo, o és més cosa de les entitats i la ciutadania? Pots dir-nos actualment quins són els projectes oberts per intentar salvar-lo i en els quals participes? La nostra ciutat ha canviat molt en els darrers anys, s’ha transformat i això ha portat a la pèrdua de patrimoni que explicava la seva història. Des de fa tres edicions, sóc la coordinadora a l'Hospitalet del festival de l'arquitectura Open House Barcelona que permet fer arribar a tothom l'arquitectura i el patrimoni de la nostra ciutat. A través de les dues associacions a les quals pertanyo, treballem per preservar el patrimoni de la ciutat. Entre les moltes activitats que portes a terme, també has escrit llibres i articles com també has col·laborat i coordinat altres publicacions. Com darrerament "L'Abans. Recull gràfic de l'Hospitalet de Llobregat (1960-1990)". Parla’ns de tot plegat. He treballat fent investigacions històriques d’edificis, algunes de les qual han dut a terme publicacions. Vaig col·laborar en l’estudi de Can Pratmarsó i del Palau dels Comtes de Centelles amb el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Pel què fa a l’Hospitalet, després de la beca del Museu d’Història vaig escriure un article sobre les masies al Quaderns d’estudi número 27 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet. Vaig coordinar el Quadern d’Estudi número 30 que recollia les actes de les Jornades d’història de 2015, en les quals vaig presentar una investigació sobre les propietats

del castell de Bellvís al segle XVIII. He sigut la documentalista de L’Abans: recull gràfic de l’Hospitalet de Llobregat (1960-1990) (Edicions Efadós S.L., 2018-2019) en la recollida i la investigació de fotografies de la nostra ciutat. Ja per acabar, coneixes el nostre Ateneu? Com valores la funció que els ateneus han fet i fan a Catalunya? El meu avi, l'Enric Piera, va ser membre actiu de l'Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet i va aparèixer fa anys en una d’aquestes “converses”. El meu pare també és soci de l’entitat des de fa molts anys. A més, quan era petita i l'entitat es trobava a l’edifici de l'Harmonia vam participar en diferents activitats a la sala d'actes que hi havia.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS ENTREGA DE PINS ALS NOSTRES SOCIS AMB MÉS DE 25 ANYS D’ANTIGUITAT

a fa uns quants anys que l’Ateneu va engegar el projecte d’entregar un “pin” commemoratiu i d’agraïment a totes aquelles persones que complissin vint-i-cinc anys, o més, com a socis de l’entitat. L’entrega es feia dins d’un acte organitzat en què es tenia preparat alguna mena d’espectacle, preferiblement musical. Abans de res voldria aclarir que el terme “pin” ve de l’anglès i pot tenir diversos significats, entre ells, els d’agulla, insígnia o xinxeta. En aquest cas, entenc que cal prendre com a bona la segona accepció.

Per qüestions de feina, d’agenda o, simplement, per haver-ho anat deixant per més endavant, ja feia uns quants anys que es portava un cert endarreriment en la que havia de ser la “propera” entrega de “pins”, més concretament, des del dissabte 26 de gener de 2013, data de la última vegada que es va fer aquest acte, és a dir, 7 anys. Ja tocava.

És evident que si l’homenatge en qüestió es limités a la simple entrega de les insígnies, tot plegat seria bastant pobre i s’assemblaria més a una entrega de diplomes de fi de curs que a un acte realment commemoratiu i d’una rellevància excepcional. Vint-i-cinc anys com a soci d’una entitat és una fita molt important que no se celebra cada dia i a la qual no tothom pot dir que hi ha arribat. Són vint-i-cinc anys de fidelitat i de compromís amb una entitat, i tenint en compte els temps en que vivim, on els compromisos i les fidelitats solen ser força etèries, crec que podem dir que aquest acte d’agraïment als socis és més que merescut.

Per aquest motiu, des d’aquestes ratlles, i en nom de l’Ateneu, vull agrair, de tot cor, a aquells socis que la tarda del dissabte 8 de febrer van venir a la nostra seu a recollir el seu obsequi, per la seva fidelitat a una entitat del barri, de l’Hospitalet i catalana, pel seu compromís amb una entitat que defensa la cultura catalana i que està compromesa amb el país i la seva parla. A tots aquells que van poder venir i també a aquells que, fos pel motiu que fos, no ho van poder fer i que també van complir els seus vint-i-cinc anys de socis, moltes gràcies. Cal dir que, en principi, teníem previst portar un intèrpret musical com a introducció i ambientació de l’acte d’entrega de pins, però lamentablement, altres compromisos no li van permetre venir. Es va buscar amb urgència alguna altra opció però ja anàvem massa justos de temps. Finalment es va decidir engegar un espectacle d’humor, tirant d’un vicepresident i del grup de teatre. Així doncs, un servidor de tots vostès i la seva filla, Laura, vam tirar endavant un espectacle humorístic on es simulava una mena d’emis-

sió improvisada de ràdio i en què es van anar comentant els fets ocorreguts entre els anys 1988 i 1995, anys en que els homenatjats van fer-se socis de l’Ateneu. Entre els fets comentats, debatuts, ridiculitzats i presos amb sentit de l’humor, n’hi havia de caire polític, social, cultural, musical i cinematogràfic, entre d’altres. Tot plegat va resultar un entreteniment força divertit en què els de damunt l’escenari ens ho vam passar molt i molt bé i crec que puc dir que els de les butaques, també. Almenys em va semblar veure que reien força. En nom de la Laura i en el meu propi, donem les gràcies per la rebuda que ens va fer el públic, per la simpatia amb què ens va rebre a nosaltres dos i la nostra proposta. Seguidament el president, Fèlix Puig va dirigir unes paraules als assistents per passar, tot seguit, a l’entrega de les insígnies, durant les quals es va conversar, obertament amb els homenatjats que anaven passant per l’escenari a recollir el seu obsequi mentre ens explicaven anècdotes o records de la seva relació amb l’Ateneu. Per a mi va ser un moment realment emotiu. Per resumir, que ja m’estic allargant massa, crec que podem dir que va ser un acte divertit, carregat d’emoció i amb força complicitat entre el públic, els homenatjats i els organitzadors. Molt content de tot plegat.

Text: CARLES FARRÉS Fotos: EMILI BONA

CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 374: Dissabte 22 de febrer de 2020. Visita guiada al Museu de la Colònia Tèxtil Vidal de Puig-reig.

l dissabte 22 Febrer de 2020 vàrem anar a la Colònia Vidal a Puig-reig amb un èxit de participació, ja que vam ser quarantacinc les persones que es van animar a fer l’excursió A la Colònia Vidal ens esperava el nostre guia, Àngel, i s’inicia la visita al cinema amb un audiovisual que explica tota la història i el funcionament de la colònia. Els edificis que formen la colònia estan distribuïts en tres grups, segons les seves funcions. A peu del riu, el conjunt industrial. Separats entre ells, el conjunt residencial amb la casa dels amos i la del director. A l’altra banda els habitatges dels obrers, els serveis, els edificis culturals i els espais de lleure. A Catalunya es van crear moltes colònies industrials a costat dels rius per aprofitar l’energia hidràulica. L’any 1892 Ignasi Vidal va comprar juntament amb els seus fills un terreny a Puig-reig per començar la construcció d’aquesta colònia que fou acabada l’any 1901 i no va deixar mai de funcionar, fins i tot durant la nostra guerra civil. L’any 1980, però, va finalitzar la seva activitat industrial, i des de 1995, es va convertir en un Museu que ens permet conèixer com es treballava i es vivia en una colònia industrial a l’inici del segle XX. Des de la fàbrica es pot observar la resclosa del riu Llobregat i el canal que desviava l’aigua per fer-la servir com a energia. La sala de turbines, que servien per proveir d’electricitat a la fàbrica i totes les zones de la colònia, és al costat del mirador del riu, i també s’hi troba una màquina de vapor per quan el cabal del riu no era copiós. En una nau enorme i amb grans finestrals, per aprofitar al màxim la llum natural, s’hi troben els telers i totes les màquines utilitzades fa cent anys per fer tot el procés de transformació del cotó.

A la colònia obrera es visita un pis dels que ocupaven els treballadors, la peixateria, els safareigs, la sucursal de la Caixa de Manresa i les dutxes, dutxar-se era obligatori tots els dissabtes per anar a missa el diumenge ben nets i mudats. L’església parroquial era a la mateixa colònia i els treballadors tenien l’obligació d’assistir a tots els actes religiosos. La visita acaba a l’edifici de la fundació, construït l’any 1947 per acollir totes les activitats culturals. Només es visita l’escola dels nois de cinc a deu anys, que es conserva tal com era originàriament, amb els pupitres de fusta i de diferents mides. Com a curiositat, presidint l’aula, hi ha la imatge d’una verge. A la biblioteca els llibres eren tots en castellà, però les classes es feien en català. La vida a les Colònies, la majoria tèxtils, era una oportunitat per als treballadors per viure en unes condicions prou millors que en altres llocs, però s’havien de complir unes normes bastant estrictes i, potser de vegades, no era tot tan perfecte. Després d’aquesta visita històrica i molt interessant vàrem anar a dinar al Restaurant Pajares de Gironella. Un cop arribats a casa ja pensem en la propera excursió. Text i fotos: ISABEL SEGARRA

Fotos: 1, església – 2, teler – 3, biblioteca – 4, escola

COL·LABORACIONS EL MIQUELET

emps ha, a la punta més alta del campanar de la Vila, un dia hi va aparèixer un angelet. Amb l’espasa a la mà esquerra, semblava talment un arcàngel. El que més sorprenia als que se’l miraven des de baix, no era pas que la seva aparició allà a dalt s’hagués produït com per art d’encanteri, sinó que la mà i el braç dret el tingués sempre estirat davant seu, i que a sota l’armadura, i això sí que era ben clar, hi portés una camisa verda. Però els vilatans d’aquell temps, es veu que no es feien gaires preguntes, perquè lluny de donar-hi més tombs a aquell fet insòlit, decidiren, sense més preàmbuls, posar-li un nom, i ja que era un autèntic arcàngel, es diria Miquel. El que ningú no sabia era el que havia passat feia poc, el dia de la Festa Major. A totes les cases, aquells dies, hi havia gran renou. Els rostits i les viandes, els vestits que es lluirien i sobretot el fet casteller eren els temes del dia... i a casa del Titànic, el casteller més fort de tots, encara més. Aquell any, el Miquelet, l'hereu, un marrec de sis anys, que no aixecava tres pams del terra, s’estrenava com a enxaneta, i el Titànic i la seva dona, la Marieta, que eren els seus pares, procedien a engalanar el xicotet com un casteller de debò amb la camisa verda, la faixa, els pantalons blancs i les espardenyes de betes, tot per estrenar: “Oidà, deia el pare, faltaria més!” El Titànic va pujar el Miquelet a coll sarró, i enfilaren carrer amunt, però el bordegàs estava molt espantat tot pensant que potser hauria de fer el primer castell de la seva vida a la plaça. Sabia com ho havia de fer: calia pujar de pressa i finet, fer l’aleta i baixar encara més de pressa. Tenia moltes ganes de fer castells, tots li deien que ho feia molt bé, però li feia por que el castell caigués. Era allò que tots en deien fer llenya. Van trobar els de la colla a la plaça. Tots eren més grans que ell i deien que alçarien el tres de deu, el més gran dels que s’havien fet mai. En aquell moment el Miquelet es va sentir esquifit entre tots aquells castellers. Eren homes forts i grossos, el seu pare, sense anar mes

lluny, era gran i fort com un gegant, per això li deien el Titànic; tots ho eren de fet, alguns, embotits dins la faixa, eren rodons com una bota amb braços i cames, altres tenien un bigoti que feia por o una barba com aquelles de mentida que per Nadal es posava a l’escola, quan feien Els pastorets... Trencant els seus pensaments, els castellers van fer pinya, i el castell de mica en mica va començar a alçar-se. Al Miquelet semblava que se li foradaven les orelles quan les gralles van començar el toc de castell. Llavors unes mans fortes el van posar a ell, sobre la pinya; era el cap de colla que li deia amunt! El Miquelet mentre pujava, s’arrapava als altres castellers. Com més s’hi agafava mes s’adonava que aquells homenots tremolaven com una fulla sota els seus peuets lleugers. Ara sabia el que volien dir quan es parlava que hi havia un moment que es passava la pàjara, era aquell tremolor incontrolable: la por del començament. De sobte tot es va fer tranquil i quiet, ningú ja no tremolava, tots eren al seu lloc i ell pujava i pujava, serè i valent, amanyagat pel silenci respectuós que es va fer a tota la plaça. Només el toc de la gralla, encoratjant allà a la vora mateix del castell, feia venir esgarrifances. Amb tanta empenta va pujar que quan va ser a dalt de tot, no es va poder aturar i va anar més amunt del cim del castell... més amunt del rellotge, mes amunt de les banderes i més enlaire del terrat de la casa de la Vila. Era com un ocell. A baix, la plaça plena a vessar. Tothom l’aplaudia i feia voleiar mocadors. Aquells mocadors, de mica en mica, s’anaven tornant coloms blancs, i en Miquelet, no parava de fer l’aleta, mentre planava. Quan va ser prop del campanar, s’hi va atansar per tocar-lo. Llavors va veure com n’era de fàcil volar amb aquelles ales que li havien sortit, i que tot ell era de metall, d’un metall com el de la caldera que un dia va veure al fons d’una pastisseria de sota les voltes, i que brillava amb els raigs del sol. Tot i que no tocava de peus a terra, no li feia cap por de ser tan enlaire, Des d’allà es podia veure tot: la Vila i les muntanyes i fins i tot més enllà, molt lluny, el mar blau. Llavors en Miquelet va decidir de quedar-s’hi per sempre. De cop i volta es va sentir un crit fort i sec de tota la gent de la plaça. Era el Tres de deu. El castell havia caigut. Tot i ser lluny, en Miquelet va sentir com ell també baixava al mateix temps que el castell, mentre la seva ànima es quedava allà a dalt del campanar, on ja i des d’aquell dia hi seria per sempre.

Ara, molts anys després, el Miquelet és un dels grans de la colla. No és gros ni rodó com una bota, i tampoc porta ni barba ni bigoti, però és alt, fort i valent. Cada any, quan per la Festa Major és a la plaça, en Miquelet fa una ullada al campanar, i en veure l’angelet fent l’aleta i amb la camisa verda sota l’armadura, recorda aquell dia quan ell de petit va convertir en realitat el seu somni de pujar vora el cel, més amunt que ningú. MONTSERRAT GIRALT

L’ESPOLI ECONÒMIC A CATALUNYA. ANY 1939

questes darreres setmanes hem sentit parlar molt de pressupostos -els de la Generalitat de Catalunya i els de l’Estat espanyol-, però poc, massa poc, de dèficit fiscal. Els polítics nostrats, tan preocupats que diuen estar pel benestar dels catalans, no sembla que es capfiquin gaire pels 16.000 milions d’euros, recaptats al país, que se’n van cap a l’oest i no tornen. Reduir aquesta xifra representaria destinar més cabals catalans a millorar/construir infraestructures i/o a donar suport a sectors sovint marginats. El gruix de la població ho agrairia de bon grat. Tanmateix, les prioritats dels nostres dirigents sembla que s’adrecen cap a una altra banda. I l’espoli econòmic continua. Tot seguit no tractarem d’aquest espoli actual que fa anys i panys que ens estreny, sinó del que el poble català suportà ara en fa vulltanta. L’analitzarem a partir de la descripció del model financer que el franquisme es va enginyar el 1936, i que va culminar amb la Llei de Desbloqueig de novembre 1939.

Tot just iniciada la guerra civil, quan els dirigents franquistes s’adonaren que la victòria no era cosa de dos dies, sinó que anava per llarg, cuitaren a posar un xic d’ordre en el sistema financer dels territoris que tenien sota el seu domini. També havia de servir, clar, pels que s’anessin conquerint. El primer que feren fou classificar els bitllets posats en circulació per la República en dos grups: a) els emesos abans del 18 de juliol de 1936 i, b) els posteriors a aquesta data. Aquests segons foren anul·lats de manera fulminant en tots els territoris ocupats per les tropes rebels. El Banc d’Espanya de Burgos ho anuncià amb data 7 de novembre de 1936. Cinc dies després, el 12 de novembre, s’aprovà un Decret Llei, per diferenciar la “moneda nacional” de la que es considerava “roja”. I es declarava que tots els 17

bitllets republicans anteriors al 18 de juliol de 1936 havien de ser estampillats -portar un segell-, per ser considerats vàlids. A continuació intentaren regular en quina proporció les pessetes republicanes admeses serien bescanviades per pessetes nacionals. Tanmateix no s’hi apressaren gaire a formalitzar-ho. Els franquistes sabien prou bé que com més passés el temps i, per tant, el feixisme s’imposés en la guerra, la pesseta republicana perdria valor. Amb aquesta dilació temporal esperaven aconseguir una devaluació màxima, a fi que la quantitat a canviar, al final, fos ínfima. Va ser amb la Llei de Desbloqueig, de 7 de desembre de 1939, que es fixà el tipus de canvi dels bitllets republicans anteriors al 18 de juliol de 1936. Amb tot,el més rellevant és que es castigava durament la conservació de paper moneda posat en circulació per la República.,incloses les monedes de plata i coure. Tots els diners invalidats havien de ser dipositats en l’anomenat “Fondo de papel moneda puesto en circulación por el enemigo”. Els veïns de les localitats conquerides pels feixistes estaven obligats a dipositar el paper moneda republicà que tinguessin al Banc d’Espanya, en una de les seves sucursals, en les entitats bancàries privades o als ajuntaments. Com a justificant se’ls lliurava un rebut amb el qual es podria sol·licitar, en el futur, una posterior restitució, que mai va arribar a produir-se. En aquest Fondo hi van anar a parar tots els bitllets confiscats amb el clar objectiu de posar fora de la circulació els “diners rojos”, col·locar-los a l’estranger i devaluar així el seu valor als mercats internacionals. La Llei de Desbloqueig va enfonsar en la misèria moltes famílies. Les més perjudicades van ser les dels darrers territoris ocupats, com Catalunya, ja que havien percebut salaris i rendes en bitllets republicans durant més temps. Diguem-ho clar, la Llei de Desbloqueig va castigar una gent pel simple fet de viure en una zona “enemiga”. De retruc, va fer mal a la globalitat de l’economia espanyola perquè la quantitat de diners en circulació es va reduir. Va ser aquesta Llei, doncs, la principal responsable de les penúries per les quals passà la població en la immediata postguerra. L’espoli financer de 1939 va ser una salvatjada. Els franquistes no en tenien prou amb la victòria militar i política. En volien més. Més repressió. Més crueltat. El final de la guerra civil fou el moment escollit per implantar la confiscació financera als catalans, fossin del bàndol que fossin. No sols els soldats republicans foren uns vençuts. També havien de ser-ho les dones, els nens i els avis de la rereguarda. I no ens oblidem de l’intent de genocidi cultural i lingüístic que seguí. PERE JUHÉ I ORIOL

L’ENRIC CASASSES A L’ATENEU

am topar en girar una cantonada. Ell anava amb la seva mare, que era amiga de la meva des de la infantesa. Era un migdia clar i xafogós d’estiu. A l’Escala. Després de les frases cordials de rigor, al cap d’uns pocs minuts, cadascú va tirar per la seva banda. Tres o quatre dies més tard vam tornar a trobar-nos. Aquest cop, ell anava sol. Mentre enraonàvem se’m va encendre una llumeta. Vaig preguntar-li si li seria possible venir a l’Ateneu de l’Hospitalet a fer-nos un recital dels seus. Quan a ell li vingués bé. Va somriure i va acceptar. Va donar-me un telèfon de contacte. Ja quedaríem més endavant. A la tardor.

Devia ser el mes d’octubre, a l’Hospitalet, quan ho vaig comentar a en Romuald Monreal, membre de la Junta de l’Ateneu, que llavors s’encarregava de la gestió de la sala d’actes i dels grups teatrals de l’entitat. En parlàrem al replà de baix de les escales d’entrada al local. Al principi, rebé la meva proposta un mica escèptic, però en quedà ben convençut al final de la conversa. S’apuntà el telèfon que vaig donar-li i em digué que, a partir d’aquell moment, ell es cuidaria de fer possible la vinguda del poeta. El trucà un parell de vegades. Es posaren d’acord aviat. Només faltava fixar una data, que seria segurament el pròxim any. No teníem cap mena de pressa. El diumenge 9 de febrer, a les dotze del migdia, es celebrava al Cementiri de Sant Gervasi la Festa de l’Ametller Florit en què, des de 19

fa una pila d’anys, es ret homenatge al poeta Joan Maragall. La Matilde Marcé, presidenta de l’Ateneu llavors, i el Romuald hi assistiren amb l’objectiu de conèixer personalment l’Enric Casasses, que era qui feia la glossa del poema L’ametller florit aquest cop. Es cone-gueren. I quedaren per tornar-se a veure a la seu de la nostra entitat. El recital poètic de l’Enric Casasses a l’Ateneu tingué lloc, finalment, el dissabte 3 de maig de 2014. Érem pocs a la sala per escoltarlo. Però els que hi vam ser visquérem una actuació d’aquelles que es recorden sempre. El poeta interpretà els seus poemes, al llarg d’una hora ben bona, passejant per l’escenari sense llegir ni una sola línia en cap paper. Només de tant en tant es permetia el luxe de remenar dins la motxilla per cercar-hi algun títol adient a l’ocasió. La M. Dolors Nat va escriure una bonica i encertada crònica de l’acte al Xipreret del mes de juny d’aquell any. Fa tot just dos dies, Òmnium Cultural ha atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, d’aquest 2020, a l’Enric Casasses. És una distinció ben merescuda que, a més, dóna prestigi a la nostra llengua i a la nostra cultura. Perquè el premiat, a més de poeta i assagista, coneix i domina el català com pocs escriptors actuals. Per postres, és també un excel·lent intèrpret de poesia. Vocalitza molt bé les paraules, com va demostrar-nos a l’Ateneu el dia que tinguérem el plaer d’escoltar-lo. Així mateix, ha escrit alguns articles d’opinió en mitjans diversos. Són tota una lliçó: crítics amb el poder, radicalment independents i, tot sovint, irònics. No entrarem ara i aquí a parlar de la seva obra. No toca. A més, aquests dies ja us la detallaran en tots els mitjans catalans. Acabo amb una anècdota. En els meus anys d’innocència anava, de tant en tant, a casa dels oncles de l’Enric a jugar amb el seu cosí. Allà hi vivia també el seu avi. Un home més aviat alt, esvelt, que duia ulleres de carei, rodones, pròpies d’èpoques passades. Habitualment, vestia camisa de quadres i anava amb les mànigues i les vores dels pantalons arremangades. No somreia quasi mai. No era geniüt, però tenia una personalitat molt forta. Havia estat alcalde del poble en temps de la Segona República. Bé, tornem on érem. A la meva infantesa. Tot sovint, quan l’avi de l’Enric ens veia, els menuts, per casa seva, distrets amb els nostres jocs, se’ns plantava al davant i deixava anar, secament: “Nens, que dormim?” Nosaltres fugíem tot rient. L’Enric Casasses publicà l’any 2002 un recull de poemes que duu precisament aquest inquietant títol: “Que dormim?”. PERE JUHÉ I ORIOL Font imatge: Escriptors.cat

CALAIX DE SASTRE COGNOMS DE CASA NOSTRA Tot seguit iniciem una relació de cognoms que han estat o són presents a l’Hospitalet, amb el seu possible origen. En el Xipreret del mes de desembre passat ja vàrem presentar-vos una petita llista. Comencem aquest cop per la lletra A, (per ordre alfabètic) amb la intenció de d’arribar fins a la Z

Arús, probablement del cognom llatí o bàrbar Arusius o del cognom llatí Aurusius. DCVB

Auladell, derivat d’aulet “alzineda”. Llinatges catalans (Moll) Bach, Bachs, ve d’obac en desaparèixer la o inicial, probablement per falsa separació de l’article lo donant lo bac. DCVB

Bassa, Basses, ve d’un nom considerat preindoeuropeu. DCVB Benages, compost de ben hages, imperatiu de haver; fórmula de benedicció aplicada com a nom personal. DCVB

Besora, de Bisaura, forma documentada el segle XI que, segons Coromines, ve del basc basa uri-a que vol dir ”la ciutat del bosc”. DCVB

Capdevila, grafia aglutinada de cap de vila, que en llenguatge medieval significava la part més alta de la vila, per oposició a sòl de vila (Llinatge Soldevila), la part més baixa. DCVB

Creixells, sembla venir d’un nom propi Crassiellu, diminutiu de Crassius, nom de persona. DCVB

Diví, propi de Déu, del llatí divïnu. DCVB

Grau, contracció de Guerau. DCVB Jordà, del mot llatí bíblic Iordanum. DCVB Julià, nom propi d’home. DCVB Juncà, derivat de jonc, (joncar, lloc plantat de joncs o on hi ha molts joncs. DCVB

Jutplà, Jotglar, Jutglar, del llatí ioculare “que fa riure, que fa jocs”. DCVB

Foto: Jardins de Can Sumarro de la nostra ciutat. Nota: Abreviatura: DCVB: Diccionari Català, Valencià, Balear.

EL NOM I LA COSA DIA INTERNACIONAL DE LES DONES

ins quan la celebració del 8 de març, ja amb més d’un segle de vida? Fet i fet, a pesar dels prejudicis infundats sobre la dona que encara als nostres dies s’han d’oir a personatges públics, l’escenari reivindicatiu del feminisme mostra una creixent capacitat de denúncia en amplis sectors d’aquesta mitja part de la humanitat. ¿Fins quan caldrà que elles hagen de vetlar ben despertes per no ser injustament discriminades? Ja al segle XIX, les heroiques sufragistes lluitaren per aconseguir algun dret tan elemental vist des de hui com que les dones pogueren votar en igualtat de condicions que els homes, començant així a transgredir els prejudicis ideològics que pretenien -i pretenen- fonamentar les injustícies que vénen patint en estereotips mítics de la seua condició sexual, el parany del “sexisme”. Aquesta etiqueta, relativament recent, designa les mentalitats donades a valorar com a correctes o “naturals” aquells comportaments humans que s’atenen a un model idealitzat per a cada sexe. En realitat, “sexisme” no és encara cap denominació acreditada per l’ús periodístic generalitzat; sembla ser que va començar a emprar-se els anys seixanta del darrer segle, una dècada sovint caracteritzada com a desmitificadora de tants tòpics culturals tradicionals, que la postguerra capitalista havia reafirmat la dècada anterior. En realitat, el “sexisme”, tot i que en les societats més avançades pot parèixer que és aigua passada, es troba encara tan arrelat arreu del món que cal vigilar perquè no se’ns cole ara i ací en la nostra vida quotidiana, fins i tot dins de casa. I això ja des del parvulari, on aprenguérem a jugar acompanyats. ¿Recordeu l’època en què els jocs “normals” havien de ser els propis del nostre sexe? ¿O és que encara perdura aquesta subtil distinció tan “natural”, negadora de la llibertat d’expressió des de bon començament? A més a més, com que el xiquet aprèn a veure el món i valorar els comportaments a través del model dels pares que li han tocat, això comporta ben sovint la perpetuació durant generacions d’una mateixa ideologia fonamentalment masclista. Sobretot si en la l’adolescència no interfereix algun factor extern suficientment poderós. I encara hui

pot passar que li pertoque cursar les etapes escolars inicial i secundària, fins i tot el batxillerat, en col·legis exclusius per als del seu sexe i de la seua classe social elitista. En aquests ambients, proclius d’altra banda al pensament únic, els convencionalismes morals ofeguen la manifestació de les peculiaritats personals de cadascú i propicien l’odi i el menyspreu al “diferent”, quan no directament l’autoodi. I és llavors quan l’assetjament escolar, del qual darrerament tant es parla, sorgeix més fàcilment. I ja parlant en termes generals, en societats governades per minories formades amb aquests condicionants, és explicable la marginació social del diferent. I l’expulsió i l’abandonament del foraster sense recursos en una pastera al mig del mar. Hi ha qui pensa que al fons del fons del masclisme i del sexisme, com del racisme i del feixisme, hi ha el temor i la inseguretat davant el diferent. De fet, tots quatre factors, sovint i en pareguda proporció, es barregen formant un totum revolutum. ANTONI PRATS

*******

Carta publicada al diari El Punt Avui el dia 15/02/2020 L’ESPECULACIÓ INMOBILIÀRIA L’especulació immobiliària és el preludi de les crisis. Els governs hi cerquen tota mena de solucions, excepte la que seria efectiva: ”un canvi de sistema impositiu”. Els impostos actuals tenen tota mena de defectes, castiguen el treball, el consum, l’estalvi, les inversions, tot el que significa producció. En canvi els rendistes, els grans propietaris de terra, sobretot de les grans ciutats, que consumeixen sense produir res, s’emporten la part del lleó de la producció. El sistema impositiu racional és el que regeix en països amb poc atur i bons salaris, com Nova Zelanda, Singapur, Hong Kong, entre altres. Martí Guerrero L’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès

POESIA “I HAVE A DREAM” “I have a dream” Martin Luther King, Jr.

Replantarem la terra amb semences de somni, destronarem cabdills, refarem llibertats, taparem amb clavells les boques de les armes, i, en lloc seu, bastirem escoles i hospitals. Desmentirem qui afirma que per fer l’amor calen gèneres diferents, i tornarem lla llengua d’aquesta vella terra als seus confins més alts. Però res d’això farem, si abans no som ben dignes i lliures en el fons del nostre propi cor. Josep Miquel Servià

Nota: Josep Miquel Servià és un escriptor, poeta i rapsode empordanès, que ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació catalans i que té una sòlida obra al darrere. Avui el presentem en el nostre Xipreret amb aquest bell i combatiu poema

OPINIÓ ABRIL. CELEBRACIONS PARTICULARS

esprés que el mes de febrer, amb 7 anys de retard per a alguns, és fes l’entrega de pins a aquelles persones que van complir més de 25 anys com a socis de l’Ateneu, i d’un mes de març més aviat pobre d’activitats i on ens salven els visitadors culturals, els excursionistes i el concert de música clàssica anomenat Dones compositores, ens espera un mes d’abril farcit d’actes i també de celebracions. Deu ser cert allò que diu que “la primavera la sang altera” i a l’Ateneu, anem deixant enrere l’ensopiment de l’hivern i organitzem més activitats. Algunes d’elles van dirigides directament als socis i amics, unes altres, continuen tradicions de més de trenta anys o celebren aniversaris “especials”. Finalment, hi ha una exportació. Però anem a pams. Primer de tot i enfilant la Setmana Santa, hi ha prevista una Vetllada Musical, el dissabte dia 4 d’abril, a les set del vespre. Com a preludi de les festes que tot just són a punt de començar i per a aquells que no pensen marxar, o bé encara estan a punt de fer-ho, es projectarà la pel·lícula de l’any 1973, Jesus Christ Superstar. Tot un clàssic dins del que s’entén en el món de la música com a “Òpera Rock”. El funcionament serà el mateix del que ja s’ha anat fent en anteriors vetllades musicals. Com sempre, el preu simbòlic de l’entrada serà quelcom per picar o beure. Un cop acabat, si la nit és encara jove, doncs... el que sorgeixi.

EXPORTACIONS El dissabte dia 18 d’abril, a les 7 del vespre, la gent de la secció Amics de l’Alpha63 agafaran els estris per anar a recitar La pell de brau, de Salvador Espriu, a la Lleialtat de Sants, convidats per Òmnium SantsMontjuïc. És bo saber que hi ha gent de fora que està pendent del que fem a l’Ateneu i que s’interessa per les nostres activitats, fins al punt de demanar-nos que exportem el que fem a les seves seus. S’ha de dir que no és la primera vegada que la gent d’Òmnium Sants Montjuïc ens ha demanat que passem per casa seva a fer alguna representació o lectura. Ja ho vam fer l’any passat, més concretament el dia 27 d’abril, amb la lectura de poemes inèdits d’Isabel Clara Simó, que va ser tot un èxit de públic i on vam comptar amb la presència de la ja desapareguda escriptora d’Alcoi.

MÉS EXPORTACIONS El dia 22 d’abril ens espera la presentació d’un nou llibre de la col·lecció La Medusa, el que fa 33 per ser més exactes. (Encara no em puc creure que portem 33 llibres publicats. Per a quan la Creu de Sant Jordi?) El llibre d’aquest any es titula Pagesos i exportadors a l’Hospitalet de Llobregat, 1918-1936 i és escrit per la nostra escriptora i historiadora estrella, Matilde Marcé. (Quina mina d’informació i quin pou de coneixement!). Encara que no es tracti d’una novel·la, tampoc us vull espatllar el final del llibre, però el que sí que puc afirmar és que aquest llibre és una nova lliçó d’història i de costums de l’Hospitalet de fa prop de cent anys. Sempre és bo que es faci memòria del nostre passat, un passat que, d’altra banda, és possible que hagués acabat en l’oblit més absolut, si no fos per persones com la Matilde, que han dedicat, i dediquen, el seu temps i esforç perquè tot això no es perdi en la immensitat del temps. Us convidem a venir i, sobretot, a comprar el llibre. La continuïtat de les publicacions de la col·lecció La Medusa depèn de les vendes i que les pèrdues, a l’hora de publicar-los, no es disparin. Comprar el llibre té dos efectes, primer de tot, el d’enriquir-vos culturalment, i el segon, donar suport a l’Ateneu i la seva magre economia.

DIADA DE SANT JORDI I DIA DEL LLIBRE Si bé és cert que hi ha tradicions que continuen, n’hi ha que, per més que ens dolgui, es que queden enrere. Una de les que es van deixar de fer a l’Ateneu va ser la venda de llibres pel Dia de Sant Jordi. Això no vol dir que, si les circumstàncies ho permeten, no es pugui reprendre en el futur. Actualment no ens és possible oferir aquest servei per diversos motius i, al final, per fer les coses mal fetes, millor deixar-les de banda i mirar d’iniciar nous projectes que es puguin encarar de millor manera. Amb la intenció de no deixar un dia tan important com Sant Jordi en blanc en la nostra agenda d’activitats, es va decidir engegar un projecte participatiu, obert a tothom i lligat, també, al món del la literatura. El dia 23 d’abril, dijous i Diada de Sant Jordi, a la nostra sala d’actes hi organitzem una “lectura oberta” de poesia i altres textos literaris. Què volem dir amb “lectura oberta”? Molt senzill, tot aquell que vulgui llegir alguna cosa, ho podrà fer. Tan sols ho haurà de demanar en entrar a la sala i, respectant els torns, podrà llegir aquell poema o text que vulgui compartir amb la resta dels assistents. Per aquells indecisos que no sàpiguen què llegir o a qui no els vingui cap text o fragment literari al cap, podran trobar al faristol un llibre obert del qual podran fer la lectura d’algun paràgraf. De moment no tenim decidit quina novel·la o obra literària serà la triada. D’aquesta manera ningú a qui li faci gràcia, o que vulgui llegir, es quedarà fora de

l’activitat. Per cert, m’han dit que si algú, en lloc de llegir o recitar, prefereix amenitzar la vetllada amb música o alguna cançó, en directe, no hi haurà inconvenient perquè ho faci. No cal dir que durant la vetllada qui vulgui podrà comprar el llibre de la col·lecció La Medusa d’enguany, Pagesos i exportadors a l’Hospitalet del Llobregat, 1918-1936, de Matilde Marcé i altres llibres de la mateixa col·lecció que encara tenim en estoc i que potser us poden interessar. Animeu-vos i veniu, començarem a les set del vespre i acabarem cap als volts de les nou.

UN ANIVERSARI Aquells que durant les Festes de Primavera, concretament el diumenge, acostumen a passar per la rambla de Just Oliveras, a hores d’ara ja que l’Ateneu hi organitza l’habitual Trobada Comarcal de Puntaires, amb força èxit d’assistència, tan pel que fa a puntaires com a grups inscrits. També s’ha de dir que mentre dura la trobada, aquella banda de la rambla s’omple de gent que, embadalida, va repassant els treballs de les puntaires i poden valorar i admirar la feina que fa cada una d’elles. Ja fa força temps que organitzem aquesta trobada, però aquest any és especial. En realitat cada any que podem tirar endavant un projecte com aquest hauria de ser especial, però els humans (suposo que de cultura occidental) tenim la mania de celebrar, especialment, aquells aniversaris que acaben en zero o en cinc. Deu ser per allò d’arrodonir. La realitat és que aquest any celebrem la nostra vint-i-cinquena Trobada Comarcal de Puntaires. Déu n’hi do, un quart de segle aportant el nostre gra de sorra a les Festes de Primavera. Poques entitats poder dir-ho. No sé durant quant de temps ho podrem seguir fent, ja que cada any que passa som menys i més vells, però de moment, aguantem. No us ho perdeu, és un espectacle ple de color i amb força ambient, sobretot si fa bon dia. Per la meva part, espero que algú ens porti el pastís d’aniversari. En fi, com podeu veure en tenim de tots els gustos i colors, ara tan sols falta la vostra presència, que vingueu, ni que sigui una estona, només per saludar i estar un moment amb nosaltres. Per cert, parlant de tradicions, no oblideu que, cada any, al mes d’abril l’excursió que organitza l’Ateneu és a la muntanya i al monestir de Montserrat. Enguany serà el dissabte dia 25. Us hi podreu inscriure fins al dia 17. A veure si us hi engresqueu. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? NO ESTEM PAS LLIURES D’EPIDÈMIES El coronavirus o COVID – 19

l diccionari de la llengua defineix així la paraula “epidèmia”: Malaltia infecciosa accidental i transitòria que ataca un gran nombre de persones d’una regió. Quan parlem d’epidèmies, ens venen al cap les terribles escenes que hem vist en infinitat de pel·lícules i reportatges. Mort pertot arreu, piles de cadàvers deixats al carrer, embolicats en llençols o carregats en carros que ja no se sap on portar-los. Fins ara, la pitjor de totes les epidèmies, la que s’ha endut més vides, ha estat la de la pesta bubònica, present al planeta des del segle V aC fins a XIX dC. Se’n tenen dades des de l’any 180. Aleshores se la va anomenar “plaga antonina”, perquè hi va morir l’emperador Marc Aureli Antoni. Més tard, el segle VI, li van donar el nom de “pesta de Justinià”, ja que va ser l’emperador de Bizanci, Justinià I, qui la va patir, encara que no en morís. El brot més mortífer d’aquesta pesta, però, el que coneixem per haver estat protagonista en innombrables films i novel·les, va ser a l’edat mitjana, entre els anys 1347 i 1351, rebatejat com la “pesta negra”, que va arribar a Europa procedent de l’Àsia central i va causar la mort de 25 milions de persones -la meitat de la població europea en aquell moment-. Diverses capitals del nostre continent tenen places i monuments dedicats al record d’aquelles penúries. I encara més: el 1665-66, la pesta bubònica va matar a Anglaterra, al voltant de 100.000 persones, i també Marsella en va patir un brot entre el 1720-22, que van poder aïllar construint un mur que separava la ciutat francesa de la resta de la província. Però la pesta bubònica no ha sigut l’única epidèmia que ha patit Europa. No podem oblidar la “grip espanyola”. Milers de persones van morir a Catalunya per aquest motiu l’any 1918 (potser sabeu d’algun conegut o avantpassat vostre, sense anar més lluny, el meu sogre, hi va perdre la seva mare). Les estadístiques diuen que durant la 1ª Guerra Mundial van morir a Europa milions de persones a causa d’aquesta grip. La verola també es va emportar la vida de milers d’humans abans que l’OMS digués que estava “feliçment eradicada des de 1980”. O la grip asiàtica, també al segle XX, una pandèmia que combinava la grip

humana amb la grip animal i que va deixar més d’un milió de morts a tot el món. Als nostres dies segueixen havent-hi epidèmies. Se’ns han fet tan habituals, que no els donem ja importància, però diàriament segueixen emportant-se vides: l’ebola, la malària, la sida... I vet aquí que, de sobte, n’apareix una de nova produïda pels coronavirus. A hores d’ara tots sabem de sobres què són els coronavirus; fem-ne, no obstant, un repàs.

A la dècada dels anys 60, es va descobrir una família de virus, d’origen encara desconegut, a la qual es va donar el nom genèric de “coronavirus”. Provoquen diversos símptomes, des d’un refredat, fins a un quadre respiratori que pot esdevenir una greu pneumònia i fins i tot la mort. Diuen que una gran part dels coronavirus no són perillosos i es curen sense problemes i que moltes persones n’hem patit en algun moment de la vida, sobretot en la infantesa. El seu nom ve donat per l’aparença que té quan es veu a través del microscopi, ja que s’assembla molt a una corona. Aquest virus és present tant en els humans com en els animals. En els darrers anys tres brots epidèmics importants han estat causats per coronavirus: El primer fou el SRAS-CoV, que es va iniciar a la Xina el novembre de 2002. Afectà més de 8.000 persones en 37 països i fou la causa de la mort de més de 700. La mortalitat d’aquest virus s’ha xifrat, aproximadament, en un 10% dels contagiats. Uns quants anys més tard, el 2012, va detectar-se a l’Aràbia Saudita el anomenat MERS-CoV, del qual s’han notificat fins a l’octubre de 2019 uns 2.400 casos i ha provocat més de 800 morts. En aquest cas la mortalitat ha estat més alta i ha arribat a un 35%.

Finalment, els darrers dies del desembre de 2019, es va declarar a la ciutat de Wuhan, a la Xina, el que estem patint, al qual han donat el nom de COVID-19. Sembla que aquest virus té una procedència animal. Els primers casos es van relacionar amb un mercat d’animals vius en aquella localitat xinesa, Wuhan. Des d’aleshores ençà, el nombre de persones infectades per aquest virus no ha parat de créixer, s’han calculat ja en més de 100.000 els afectats, amb unes 3.000 morts. El tant per cent de mortaldat ha disminuït notablement en comparació amb els altres dos brots, cosa que vol dir que no és tan agressiu com aquells. Els investigadors creuen que la principal via de transmissió del virus és l’aèria, a través de les petites gotes que es produeixen quan una persona està tossint o esternuda. També és possible que el contacte proper amb fluids corporals de persones infectades provoqui el contagi, i que es pugui transmetre fins i tot abans de l’aparició dels símptomes, la qual cosa fa més difícil controlar-ne la transmissió. S’estima que cada persona infectada pot transmetre el virus a dues o tres més, però s’ha comprovat que existeixen “supercontagiadors”, que poden encomanar la malaltia fins a setze persones. Per poder controlar el virus, els experts asseguren que s’ha de disminuir la taxa de contagi per sota de l’1. Davant d’això, hom es pregunta: Quins són els consells per evitar el contagi? El Departament de Salut ha elaborat les següents mesures preventives: -

Rentar-se les mans amb aigua i sabó (mínim de 20 segons) o amb solucions alcohòliques.

Evitar tocar-se els ulls, el nas i la boca amb les mans brutes.

Tapar-se la boca i el nas a l’hora de tossir o esternudar.

Evitar el contacte estret amb persones amb signes de problemes respiratoris (tos o esternuts).

No compartir menjar ni estris, com ara coberts, gots o tovallons sense netejar-los degudament.

El país europeu més afectat per ara és Itàlia. De fet va ser el primer lloc d’Europa on va detectar-se la infecció A l’Estat espanyol se n’han registrat ja uns 1.000 casos, que han causat 17 morts. A Catalunya, quan escric aquest article, ja són 49 els

malalts i una persona ha mort. Només a Barcelona n’hi ha 22, dos en estat greu, i s’ha recomanat l’aïllament domiciliari a 500 persones. El coronavirus ha estat la causa que es cancel·lessin diverses fires i congressos. Cam ja sap tothom, quan encara no hi havia el perill actual d’infecció, el Mobile World Congress va ser el primer que es va suspendre. Tot i que el fet causà força queixes i importants pèrdues econòmiques, s’ha demostrat que aquesta cancel·lació fou encertada. Diverses fires han seguit l’exemple, com Alimentaria 2020, la més important després del Mobile, que s’havia de celebrar del 20 al 23 d’abril i es farà el mes de setembre. També s’han suspès pràctiques i congressos de medecina per tal d’evitar contagis en els metges, i el món de l’esport ha decidit sumars’hi i cancel·lar partits, i d’altres fer-los a porta tancada. La Marató de Barcelona, que, en principi, no es plantejava suspendre-la, finalment ho ha fet, ja que hi participaven atletes de tot el món. Diversos països europeus anul·len actes importants. Itàlia va suspendre el Carnaval de Venècia, i ara ho fa amb la Fira del Vi de Verona i el Saló del Moble de Milà. A Londres s’ha anul·lat la Fira d’Editors i també a Suïssa, el Saló de l’Automòbil de Ginebra. Els investigadors segueixen treballant per trobar una vacuna eficaç que combati aquest virus. Diuen, per això, que poden trigar fins a divuit mesos per trobar-la. Mentrestant no podem fer res més que procurar no alarmar-nos ni perdre la calma i seguir les normes que ens indiquen per mirar de no contagiar-nos. ANTÒNIA CALDÉS ******* CALENDARI EN VERS MARÇ No en faríeu pas cap toia, però el març ja ens ofereix fetgera i margaridoia. Herbetes del prat i l’ombra. Sou catifa d’un follet o d’una fada, corona? Montserrat Llorens

TALLERS CURS 2019-2020 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 (Ed. digital 2604-6210) “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Montserrat Giralt, Martí Guerrero, Pere Juhé, Montserrat Llorens, Antoni Prats, Isabel Segarra.

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: