19-11 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XL – Núm. 440 NOVEMBRE 2019

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DISSABTE 23, a ¾ de 10 del matí. Visita al Monestir de Sant Pere de les Puel·les del carrer Anglí de Barcelona. Dinarem al mateix Monestir. Preu del dinar i la visita 20€. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Av. del Carrilet de la línia 1 del Metro. DIJOUS 28, A 2/4 de 8 del vespre. Inauguració de l’exposició commemorativa Garrich, 25 anys. Romandrà oberta fins el 27 de desembre DISSABTE 30, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 372. Visita guiada al pintoresc poble de Siurana, envoltat de cingleres. Inscripcions fins al dia 21. ACTES EN COMMEMORACIÓ DEL 10è ANIVERSARI DEL TRASPÀS DE RICARD SALVAT DIUMENGE 24, a les 7 del vespre. Representació de l’obra Allí on neixis, tant se val, de Ricard Salvat, a càrrec del grup teatral de l’Escola Plàudite. DIMARTS 26, a 2/4 de 8 del vespre. Conferència Ricard Salvat, home de teatre, a càrrec de Xavier Albertí, director artístic del TNC. DISSABTE 30, a les 7 del vespre. Recital del poema La pell de brau, de Salvador Espriu.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE ACTES DIA DEL SOCI DIUMENGE 1, a les 12 del matí, ballada de sardanes a la plaça de l’Ajuntament, a càrrec de la cobla Contemporània.  A 2/4 de 3. DINAR DE GERMANOR al Celler del Museu  A les 6 del vespre, projecció a la sala d’actes del documental Ateneus, llavor de llibertat, produïda per la F. Ateneus de Cat. DIVENDRES 13, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració del pessebre de l’Ateneu i vetllada poètica. DILLUNS 23, a les 7 del vespre. Concert: Coral Infantil Els Matiners, i els joves de Cor de Nit. DISSABTE 28, a les 7 del vespre. La Secció de Música de l’Ateneu presenta: Vetllada Musical amb l’audició de: Christmas in Viena (1999) de Els Tres Tenors Preu simbòlic de l’entrada: quelcom per picar o beure.

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Se n’ha anat per sempre un gran amic. Una persona excepcional. Un soci històric de l’Ateneu dels que ja no en queden. En Valentí Julià era un home ferm, senzill, obert a tothom, de fortes conviccions, tossut i un treballador infa-tigable. I, així mateix, per descomptat, un excel·lent dibui-xant. Els seus retrats dels personatges entrevistats cada mes al Xipreret són un tresor; una riquesa artística que perdurarà en els anys. Tampoc ens oblidem dels altres di-buixos, més humils però impagables, que els lectors d’a-quest butlletí trobaven cada mes a la darrera pàgina. Els refranys de la tieta Consol eren una invitació a somriure. Eren com aquell pastisset que et menges, amb delit, a les postres, després d’un bon àpat de lletres. Mai podrem pa-gar a en Valentí tot el que féu per nosaltres. Confiem que allà on sigui no deixi de dibuixar. En les pàgines següents d’aquest butlletí hi trobareu un extraordinari i sentit article que li dedica la Matilde Marcé. No us el perdeu, llegiu-lo! Per si no fos prou, aquest mes recuperem la conversa que se li va fer el maig de 1985. Només fa trenta-quatre anys! La duresa de la sentència pels fets de setembre i octubre de 2017 ha agreujat el conflicte polític a Catalunya. Des del dilluns 14 d’octubre el país està sotraguejat de dalt a baix: ocupació de l’aeroport, manifestacions a diverses ciutats i pobles, talls de carreteres i vies de tren, tancades i protestes d’estudiants, etc. La resposta del poder a aquestes accions ha estat la repressió. El resultat: desenes de ferits i detinguts. I la solució no es veu per enlloc. Però ajudaria a assolir-la, ni que fos una mica, que el diàleg, entre presidents, es reprengués. Tan sols ens queda dir-vos que prengueu nota i us reserveu els dies 24 i 30 de novembre. Tindrem, com podeu comprovar a l’agenda, actes dedicats al 10è aniversari del traspàs de Ricard Salvat. Segur que us agradaran.

M NOVEMBRE

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET SI LES COSES HAGUESSIN ANAT D’UNA ALTRA MANERA (Publicat en el Xipreret núm. 31 de setembre de 1982)

om tothom sap, o almenys com s’ha dit i repetit moltes vegades, en els papers escrits que parlen de la nostra historia més llunyana, el 27 de gener de 1101, Berenguer Folc, bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, consagrà la capella de Santa Eulalia que s’havia aixecat a Provençana i així el terme va ser cristianitzat. A l’acta de consagració es féu constar la confirmació a favor de la capella, de les seves possessions i s’establiren els límits del terme parroquial del qual rebia delmes i primícies. Aquest terme, pam ençà, pam enllà, era ben semblant al que tenia l’Hospitalet abans de perdre a migdia la zona dita del port franc i a tramuntana un trosset del que ara és el Parc Cervantes i la Diagonal. El bisbe Berenguer Folc, com era costum en aquella època, al mateix temps, delimità la sagrera, que comprenia l’església, el cementiri i l’espai inclòs dintre de trenta passes. La sagrera, com ja denota el seu nom, era un lloc sagrat, posat sota la protecció i la immunitat eclesiàstica. Els qui no la respectaven o profanaven eren excomunicats i perseguits. Per aquest motiu, dins de les sagreres s’hi trobaven petits graners o cellers, també anomenats sagrers, propietat de les cases de pagès, on es guardaven les collites per tal de defensarles del pillatge dels bandolers i dels propis feudals. Cosa que, per altra part, no sempre era possible. El dret d’immunitat que s’aconseguia en aquests llocs procedia ja de l’època romana. Eren una illa de jurisdicció eclesiàstica on podien trobar refugi els perseguits. Aquestes circumstàncies -salvar la collita i salvar la pell- afavoriren generalment el poblament dels entorns i foren, amb freqüència, l’origen de molts dels pobles de la Catalunya vella. No fou però, dissortadament, el cas del nostre poble. Què va passar? Transcorregueren els anys i l’ermita romangué solitària. l per aquest mateix motiu no resultava gaire recomanable guardar-hi les collites, ja que era un lloc difícil de defensar si algú no feia cas de les

interdiccions. Per què no es construïren cases en aquell indret? Per què no va néixer allí el nostre nucli urbà? És un enigma que ningú fins ara ens ha explicat. l que, potser, no té cap explicació lògica. Fou, però, tal vegada, el gran error històric d’aquesta ciutat on vivim. Si a partir de l’ermita s’hagués anat fent el poble i aquest s’hagués desenvolupat en un sentit radial, situada com es troba Provençana al bell mig del terme, possiblement la urbs resultant hauria estat semblant a la de tants pobles catalans -penseu en Vic o Vilafranca -de creixement harmònic, amb centres cívics i comercials ben definits... Per dissort nostra, no fou així. El poblament, com tots també sabeu, s’efectuà en un extrem, el de ponent, tocant a Cornellà. També, això sí, al voltant d’una església i de la seva sagrera. Però infinitament lluny dels altres extrems. I el resultat fou la ciutat que tenim, plena de petits centres -Santa Eulalia, Collblanc-Torrassa, la Florida, la Pubilla Casas, Can Serra, Sanfeliu, etc. que viuen pel seu compte i s’ignoren entre si. Àdhuc quan hom projecta Bellvitge s’escull un lloc que l’aïlla de tota la resta, entremig de zones industrials. Avui s’han confós la majoria de nuclis, uns amb els altres. No hi fa res. La ciutat no té -i possiblement ja no tindrà mai- un centre comú d’atracció, que doni sentit a la resta. Vindrà tot de no haver-se construït les cases -com corresponiapels quatre costats de l’ermita de Provençana? FRANCESC MARCÉ I SANABRA Fotos: Coberta. Ermita romànica de Provençana Interior. Església de Santa Eulàlia de Provençana

CONVERSES

VALENTÍ JULIÀ I SADURNÍ (1929-2019) Afeccions del temps lliure. Caminar, passejar, fer el tafaner, m’agrada contemplar la gent, dibuixar-la, m’agradaria ser una mica rodamón, per poder anar d’aquí per allà, però la realitat és que hom ha d’ocupar moltes hores del dia per poder viure i no em queda gaire temps lliure. També m’agrada fer cine. Per quin desig vingueres a l’Ateneu? En els meus anys joves vaig ser dels socis fundadors dels Amics de la Música fins que l’entitat es va morir, bé les entitats no moren, són el homes que fan que es morin, sigui pel que sigui va deixar d’existir. Després amb l'amic Mesa vam coincidir en alguns actes a l’Ateneu i ell em va animar a formar part d’aquesta entitat. Va semblarme bé, ja que podria omplir-me aquell buit artístic i cultural que sentia a l’Hospitalet Centre des que no existien els Amics de la Música. Què representa per a tu dibuixar? Per a mi representa una manera d’expressar-me. Tots tenim la necessitat d’exterioritzar les nostres idees, la meva manera és dibuixant. Explica’ns la idea de fer una galeria de personatges de l’Hospitalet. Tant que m’agrada dibuixar i no havia mai fet una exposició individual de dibuix, tenia diversos retrats fets d’amics i pensant que l’Hospitalet té molta gent important, reconeguts popularment, vaig pensar que seria bo donar-los a conèixer, ja que molta gent els coneixen com a populars i no sap que són de l’Hospitalet. I ho vaig poder comprovar a l’Exposició feta al Museu d’Història de la Ciutat, en sentir com molta gent deia, sobretot gent jove: “Aquest també és de l”Hospitalet, no ho hauria dit mai”. D’on et ve l’afecció de fer “auques”? La primera que vaig dibuixar fou la dels Amics de l'Orgue de Collbató, era el fet d’explicar amb dibuixos com un poble unit podia fer una obra important com és l'orgue, era ja instal·lat i quasi acabat. És molt complicat muntar el portaveu “XIPRERET”? No, mentre no ens manquin originals dels nostres col·laboradors. És evident que hi ha una feina material com és la de posar els originals a una mida concreta, la correcció de l'idioma i el muntatge dels fulls amb dibuixos i il·lustració, però som tot un equip de gent amb ganes de treballar. 5

Creus que encara es pot millorar? És evident, sempre es pot millorar, tota feina feta no és mai perfecta. Sempre estem oberts a suggeriments i critiques constructives. Com veus l”Ateneu actual? Bé, perquè amb la creació del grup de teatre infantil i del grup musical de música moderna tenim una perspectiva de gent jove que interessa molt l’Ateneu. Quines activitats t'agradaria més que s'hi fessin? A mi m'agradaria molt que, en totes les activitats de l'Ateneu, les existents i les que poguessin fer noves -que n’hi ha un fum, només caldria trobar gent disposada a fer-les-, es penses sempre en la canalla, perquè són els ateneistes del demà. El fet de la immigració és irreversible. Que cal fer per desenvolupar la cultura catalana? Per a mi només és qüestió d’educació escolar; és a nivell de primària quan s'ha de començar a ensenyar el que és la nostra cultura i història perquè desgraciadament hi ha un desconeixement molt fort de la nostra identitat. És evident que no es pot obligar ningú, però fent una tasca d’educació a tots nivells ens coneixeríem més i potser ens estimaríem més, perquè el desconeixement de qualsevol cosa fa la indiferència. No pretenc que la gent perdi les seves arrels, però sí, que si viuen aquí i hi treballen, tenen els seus fills aquí, aprenguin a conèixer-nos una mica més, que no els farà cap mal.

Nota: Aquest mes dediquem aquest espai a l’amic Valentí Julià i Sadurní, que ens va deixar el passat 7 d’octubre. Reproduïm les seves Converses, que es van publicar en el butlletí de maig de 1985. Ha estat soci de l’Ateneu i membre de l’equip de redacció del Xipreret fins al final. Ell és qui dibuixava el retrat dels nostres entrevistats fins que la seva salut li ho va permetre. També il·lustrava de vegades els textos que ens enviaven els nostres col·laboradors i va animar l’última plana de la revista amb els seus refranys i les tires còmiques de Ot, el bruixot, Tinet i la puçeta, entre d’altres. Descansa en pau, amic. Sempre estaràs en el nostre record.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS VETLLADA MUSICAL

oncs hi hem tornat!!! Sí, tal com raja! Ens ho vam passar tan bé a la vetllada amb Queen, que vam posar fil a l’agulla (dits al teclat de l’ordinador), i vam decidir “revisitar” el millor grup de tots. Sí, l’heu encertat The Beatles, i així vam muntar una nova vetllada musical. Però clar, què dels Beatles?, i rumiant vam anar a trobar La Banda dels cors solitaris del SGT. Pepper. Vam remenar per diversos documentals i ja hi som. El Sargent Peppers Lonely Hearts Club Band (publicat l’1 de juny de 1967) va marcar un punt d’inflexió en la música moderna, tant pel que fa al Rock com al Pop. Segons la revista Rolling Stone, aquest disc ocupa el número 1 de la seva llista dels 500 millors i més influents discos de la història. Poca broma. Va ser un àlbum que va trencar motllos en molts aspectes. El primer de tot pel que fa amb el propi estil estètic del grup. Tothom estava acostumat a aquella banda de joves somrients, amb serrell i un tant rebels, que escrivien cançons d’amor senzilles (que no dolentes, compte) i fàcils de seguir i cantar. Qui eren aquests que ara havien deixat de banda el serrell, el vestit i la corbata i que s’havien deixat bigoti i es disfressaven amb vestits llampants? En el sentit musical, alguns dels seus temes van generar, per si sols, petits gèneres que tindrien seguidors que ampliarien l’espectre del que ells havien iniciat i el seu recorregut. D’altra banda, el St. Peppers és considerat el primer disc conceptual de la història, tot i que només es pot prendre com a tal al principi, alguna de les cançons i la part final, l’entorn propi del disc així ho defineix i si bé no és íntegrament un disc conceptual al cent per cent, sí que va ser el pri-

mer a posar damunt de la taula aquest concepte que, després, altres grups prendrien com a idea i com a estil propi en gairebé totes les seves produccions. En aquest disc, els Beatles van canviar també la forma de tocar, l’estructura de les seves cançons, la forma en què les van gravar i les millores tècniques que hi van aplicar, tant musicals com purament electròniques, etc... Tot plegat el fa diferent al que havien fet ells mateixos i, alhora, al que havia pogut fer qualsevol altre grup fins a aquells moments. Amb aquest disc, van encetar una nova era dins de la música Rock i Pop. Com a curiositat afegida, encara que n’hi ha de moltes altres, podem dir que aquest va ser el primer disc de la història en què s’incloïen les lletres de les cançons en la contraportada, fet al qual actualment estem acostumats però que fins al St Peppers no s’havia fet mai. Atès que, en l’anterior vetllada, el format va tenir èxit, no ens hi vam trencar el cap, comencem amb el documental, on es repassa la història del grup i com es va anar cuinant el disc. Aquest cop la “peli” no era tan llarga com el primer dia, però igual d’interessant, i com que ja teníem experiència, després vam gaudir del pica-pica de rigor tot escoltant la música. Va tornar a ser una vetllada entretinguda i divertida, i creiem que tots ens ho vam passar bé. Digueu-nos agosarats i reincidents, però ja estem buscant l’agulla I el fil per a una altra vetllada! El qui avisa ……….!!!!!! .

Text: DOLORS SALA I CARLES FARRÉS Fotos: ANTÒNIA CALDÉS

VISITA CULTURAL

l dissabte 19 d’octubre, un reduït grup de dotze persones vàrem anar a Caixa Fòrum a veure una exposició sobre l’òpera al llarg de la història. Aquesta exposició és un recorregut per algunes ciutats europees. Consta de vuit sales, cada una dedicada a una ciutat, obra i autor. Al inici de la visita et faciliten uns auriculars amb el quals pots escoltar explicacions i fragments de les l òperes corresponents a cada sala. També s’hi poden veure molts objectes i curiositats de cada òpera presentada. La visita comença per la ciutat de Venècia, amb l’òpera L’Incoronazione di Popper, de Claudio Monteverdi. Aquesta obra va ser la seva culminació operística. I van seguint les ciutats de: - Londres, amb l’òpera Rinaldo, de Georg Friedrich Häendel, que va ser decisiva per consolidar el seu èxit a tots els teatres europeus. - Viena, amb Le nozze di Figaro, de Wolfgang Amadeus Mozart que hi va trobar el lloc ideal per demostrar la seva creativitat - Milan, amb Nabucco, de Giuseppe Verdi, que amb aquesta òpera va tenir un èxit sense precedents que li va donar fama internacional. - Paris, amb l’òpera Tannhaüser, de Richard Wagner. Les reaccions davant de la polèmica obra van causar moltes divisions d’opinió. - Barcelona, amb l’obra Pepita Jimenez, d’Isaac Albeniz que va fer una obra molt progressista per l’època. - Dresden, amb l’òpera Salomé, de Richard Strauss, que finalment la va poder estrenar després de ser rebutjada en diverses ciutats. - Leningrado, amb Lady Macbeth de Mitsensik, de Dimitri Kostakowitx. Aquesta obra va agradar molt al públic urbà en plena transformació, però va acabar patint la censura de Stalin. En definitiva, l’òpera és una bona combinació de música i teatre en forma artística de passió, poder i política. Com que teníem temps, vam aprofitar per fer un recorregut per l’exposició d’art contemporani nomenada En caiguda lliure. La vam trobar tan moderna que no ens va agradar gaire. Com de costum, per acabar aquesta visita matinal anàrem tots junts a dinar. ISABEL SEGARRA

CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 371: Viatge a les comarques de la Terra Alta i el Matarranya. Del dissabte 26 al dimecres 30 d’octubre de 2019

l dissabte 26 d’octubre un grupet de vint-i-cinc persones, socis i amics de l’Ateneu, vàrem marxar mot contents, amb ganes de passar-ho bé i conèixer alguns llocs de la Terra Alta i el Matarranya durant cinc dies. Aquesta vegada l’esmorzar del primer dia també estava inclòs, i vam parar per fer-ho al Restaurant “El Àlamo” del poble d’Alcover. Seguírem després el viatge fins a arribar a Gandesa, on era previst fer tota la nostra estada a l’Hotel Piqué. En aquesta població vàrem fer la primera visita programada al celler Cooperatiu Gandesa, acompanyats de Pilar, la nostra guia, que fou fundat l’any 1919 i està situat en un edifici d’estil modernista molt maco i que, per votació popula, va ser escollit com una de les set meravelles de Catalunya. Actualment el celler porta a terme l’elaboració de vins i diferents derivats , sempre buscant la màxima qualitat. A la tarda ens encaminàrem cap a Mora la Nova per visitar el Museu Ferroviari, situat en el lloc on hi havia un dels dipòsits de locomotores de vapor més importants d’Espanya, amb cent locomotores i més de mil treballadors. A l’edifici, anomenat L’enclavament, ens esperava Tomàs, el guia, per explicar-nos una mica de la història del funcionament dels trens. El Museu alberga molts objectes que a tots ens van fer venir a la memòria haver-los vist de petits. El recorregut finalitzava a la nova cotxera, i un altre guia, Jordi, ens va ensenyar alguns exemplars de locomotores, automotors, cotxes i vagons que mostren l’evolució del ferrocarril al llarg dels temps. El diumenge 27, al matí, ens n’anàrem d’excursió al Parc Natural dels Ports des de Tortosa, amb vehicles 4x4, fins al cim del Mont Caro, de 1441 metres, on hi ha un mirador amb una capella de la Verge de la Cinta i unes vistes espectaculars. Allà, Viky, una nova guia, ens va fer una explicació molt interessant de la geologia i la ve-

getació de tot el massís muntanyós, situat entre tres comunitats autònomes: Catalunya, Aragó i País Valencià. Als Ports, ens va dir, hi ha plantes que no viuen enlloc més del món i alguns animals en perill d’extinció. Abans de donar per acabada la visita ens van obsequiar amb un tast de productes de la zona preparat al mig del bosc que va resultar una agradable sorpresa. Després de dinar pensàvem visitar dos pobles molt petits, però com que ja es feia fosc, vàrem passar de llarg i a Lledó, des d’un mirador, vam veure tots els poblets del voltant il·luminats El dilluns 28. De bon matí vam fer una sortida per les terres de Terol fins a Alcanyís, on M. José, la guia, ens va portar a l’ex Col·legiata de Santa Maria la Major, que ningú esperava que fos un edifici tan gran. La guia ens va fer una extensa explicació sobre la història de l’església. A la sagristia hi ha unes quantes pintures, que és una llàstima que no estiguin en un museu. També ens va relatar un episodi de la nostra guerra civil molt dolorós per a la gent d’Alcanyís ja que hi va haver milers de morts. Dinàrem allà mateix, al Restaurant Santa Bàrbara, i en acabar ens dirigírem cap a La Freixneda, un poble declarat “Conjunt Històric Artístic”. Amb el guia, Lluis, (que també ens va acompanyar l’endemà per la resta de les visites pel Matarranya), vam passejar per la plaça Major, on es conserven cases palaus que són una preciositat i l’ajuntament té la característica dels edificis nobles del segle XVI. Dimarts 29 al matí. Sortida cap a Vallderoures, que potser és el poble més conegut del Matarranya. Un cop allà, després de passar el pont de pedra medieval, vàrem accedir a la Vila per l’antiga entrada

de la torre porta de Sant Roc. A la plaça es troben dues cases palaus i l’Ajuntament també ubicat en un edifici típic aragonès de l’època. A la part alta de la població hi ha un magnífic castell construït pels arquebisbes de Zaragoza i l’església de Santa Maria la Major dels segles XIV i XV. A la tarda férem la visita a Cretes, un poble que té tres portals: el de Vallderoures, el de Sant Roc i el de Sant Antoni. Totes les cases del poble van ser construïdes amb pedra i balcons de fusta. Com que estan molt ben conservades, donen al poble una bellesa especial. Un lloc d’interès és la Casa Turull que és una de les cases palaus més gran que hi ha. També destaca l’Església de l’Assumpció, d’estil gòtic. Avui dia tots els portals tenen una petita capella amb la imatge del Sant o Santa segons el nom del carrer. Dimecres 30. Ja de comiat, i amb un nou guia, Jorge, tocava veure Calaceit que és, en conjunt, un dels pobles més ben conservats del Matarranya, amb moltíssimes cases senyorials, portals i l’Ajuntament del segle XVII. Per això també està declarat “Conjunt d’interès Històric Artístic”. Vam fer una bona passejada a peu pels carrers i ens va sobtar l’església parroquial de Nostra Senyora de l’Assumpció que és enorme per una població no gaire gran. Vam tornar a Gandesa per dinar i tot seguit fer el retorn cap a l’Hospitalet contents perquè havia anat tot bé i amb ganes de fer més excursions. ISABEL SEGARRA Fotos: 1. Foto del grup – 2. Ajuntament de La Freixneda – 3. Pont de pedra medieval de Vallderoures – 4. Un dels portals de Cretes – 5. Un racó de Calaceit.

UN SOCI EMBLEMÀTIC: VALENTÍ JULIÀ

l 7 d’octubre va morir el Valentí Julià, per mi i per la gent de l’Ateneu, simplement el Valentí. En aquesta nota necrològica, és impossible encabir-hi tot el que va ser i va fer durant els noranta anys de la seva vida. Recordem tan sols amb quatre pinzellades el seu caràcter afable, cordial i el seu interès per als diferents aspectes de la vida cultural de l’Hospitalet, que el va portar, entre altres, a ser soci fundador dels Amics de la Música, a fundar, amb els seus amics Francesc Marcé i Marià Riera, el taller de ceràmica Bellvitge (va ser alumne de l’Escola Massana)i a fer-se soci de l’Ateneu. De petit, el Valentí ja dibuixava, era ja aleshores, i em sembla que ho va ser durant tota la vida, per sobre de tot, un dibuixant. El dibuix li permetia expressar els seus sentiments, la seva visió de l’entorn, de la natura, de la vida, en una paraula. Al llarg dels anys, ha dibuixat per a tots aquells que li ho han demanat, fos el seu amic Domènec Pastor Petit, Gent de Pau, l’Ateneu, etc. Va ser un soci emblemàtic, històric i lleial del nostre i seu Ateneu. Només quan ja minvaven les seves facultats, va deixar de dibuixar per al Xipreret. Els seus dibuixos il·lustraren tots tipus de textos, poesies, contes, etc., des del febrer de1980, quan apareix el butlletí per primera vegada. Pel juliol inicia Els refranys que diu la tieta Consol que sortiran, sense interrupció, fins a l’octubre de 2014!, acompanyats més endavant per dibuixos amb diferències, substituïts per En Tinet i el Puceta(abril 1997), que donaren pas al Màgic Quimet (2007). Fou membre de l’equip de redacció del Xipreret, d’aquell Xipreret de l’època “èpica”. Avui dia, amb els ordinadors, la feina de muntar-lo no és tant feixuga, abans costava una mica més, i el Valentí se n’encarregava: s’emportava els textos a casa i els preparava per portar-los a la copisteria Monrós!

Deixo de banda moltes més col·laboracions seves, però tanmateix vull destacar el llibre Més vell que l’olivera i els retrats (els primers són caricatures) que, a partir del gener de 1982, el Valentí fa per a l’apartat “Converses” del Xipreret, que més endavant presentaria en dues exposicions. D’altra banda, hem de ressaltar la seva implicació en la Junta:el 1988, hi entrà com a vocal, el 1990 n’era el vicepresident, més endavant novament vocal fins al 2011 en què plegava. Fou un membre actiu i un vicepresident sempre disposat a suplir les possibles absències del president, Joan Ferrer. El 2014, deixà de dibuixar El màgic Quimet, pel juliol apareixia el darrer retrat i, per l’octubre, desapareixia la tieta Consol. De fet, començàvem a perdre el Valentí. Mentre la salut li ho va permetre, el podíem veure sovint a la nostra seu. Els darrers anys, els passà a Collbató, però el seu cor era a l’Hospitalet. No l’oblidarem perquè és impossible, als qui el vam conèixer, deixar de recordar aquell soci sempre disposat a ajudar per tirar endavant l’Ateneu. A mi, m’ha estat difícil fer aquest text perquè, per falta d’espai, he hagut de deixar al tinter moltes altres facetes del Valentí que defineixen encara més la seva personalitat. Text: MATILDE MARCÉ Fotos: EMILI BONA

COL·LABORACIONS HISTÒRIES DEL GUAL DE CASA, II A sants i minyons, no els prometis si no els dons, per tant, aquí teniu la segona part de les “Històries del gual de casa”. s un dia feiner, al migdia, jo he d’anar a Barcelona. Normalment no

surto mai en aquesta hora. Oberta la porta, em trobo amb un cotxe É al gual. Després de comprovar que no ha deixat cap nota amb un telè-

fon o una adreça per poder-lo avisar, toco el clàxon unes quantes vegades, i res, ningú no fa acte de presència. Cansada d’esperar, telefono a la Guàrdia Urbana. I el que són les coses, en aquesta ocasió, vénen de seguida i acompanyats per la grua. Dit i fet, s’emporten el cotxe.

Com acaba la història? Doncs, que en tornar, trobo a terra un paper, l’havien fet passar per sota la porta. Hi ha escrites aquestes paraules: “Hijo de p., te acordarás de mi, a ver si no tengo derecho a dejar el coche en tu vado cuando voy a comer a mi casa! Hasta ahora lo he hecho siempre y volveré a hacerlo...“ De fet, no devia ser gaire valent perquè no en vam saber res més, o vés a saber si, passada l’enrabiada, va pensar o algú li va fer veure que no tenia raó. La segona història és ben estranya: arribo amb el cotxe i no puc entrar, què passa? Ja us ho podeu imaginar, un cotxe aparcat al gual. Toco el clàxon una bona estona, algun veí s’enfada perquè la claxonada l’ha despertat (són les 11 del matí!)... He de telefonar a la Guàrdia Urbana, penso. Tot d’un veig un home que baixa pel carrer dels Jardinets caminant de pressa. Arriba on sóc, i jo li recrimino que hagi aparcat al gual, que no he pogut entrar..., m’interromp tot dientme: “A vostè el que li falta és humanitat!” Li pregunto què vol dir, per15

què no ho entenc. “Doncs, que sóc metge i vinc d’atendre una pacient que s’està morint, i vostè només pensa que no ha pogut entrar el seu cotxe! Hauria de pensar més en els altres i menys en vostè!” Li faig avinent que com ho he de saber que el cotxe és d’un metge, si no hi ha cap nota o el que sigui que ho indiqui i, tot seguit, li dic que podia deixar el cotxe al pàrquing públic que hi ha al mateix carrer. Encara s’enfada més i em diu: “Només faltaria que hagués de pagar cada vegada que visito un pacient, és a dir quan faig la meva feina!” Puja al cotxe i se’n va, pensant de segur que ell té raó i que jo sóc una mala persona. No sempre, però, les meves relacions amb els infractors han estat tan tibants, al contrari: Feia temps que, un cop a la setmana, algú aparcava una furgoneta al gual, no coincidia mai amb l’arribada o la marxa de la furgoneta fins un dia que, en sortir per escombrar la vorera, veig un jove que ve corrent des de la Rambla tot cridant: “Esperi, esperi”. Quan arriba, em diu: “Perdoni, senyora, ja sé que ho faig malament, però és que no trobo mai un lloc buit, i, és clar, jo he de repartir la mercaderia als bars i botigues, tinc un horari prefixat i no puc estar fent voltes buscant un lloc on deixar la furgoneta”... Calla, em mira i treu un paquetet, són una espècie de donuts, i me’l dóna tot dient-me: “És el mínim que puc fer perquè em perdoni”. Des d’aquell dia, cada vegada que venia, trucava i em donava el paquetet tot i que jo li deia que no calia. Un dia, però, la furgoneta no va tornar! MATILDE MARCÉ BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 (Ed. digital 2604-6210) XIPRERET fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Pere Juhé, Matilde Marcé, Maribel Pozo, Antoni Prats, Dolors Sala, Isabel Segarra, Joan Soto.

MUSA DAGH

l nostre país, al marge del Grup 62, integrat a la multinacional Planeta, amb seu fora de Catalunya, i La Campana Llibres, que ha passat a mans de Penguin Random House, tenim un ventall d’editorials mitjanes i petites, especialitzades en gèneres i temàtiques diversos, que fan una feina admirable. Una d’elles és Edicions de 1984, fundada fa trenta-sis anys per Josep Cots, que s’ha convertit en una de les perles del planter català. En el seu catàleg hi destaca la col·lecció Mirmanda, que conté obres i autors d’alta qualitat. Entre els escriptors estrangers hi trobem Elizabeth Strout, Sorj Chalandon, Marilynne Robinson, John Fante, i també els catalans Jordi Lara i Juli Vallmitjana, entre d’altres. Un cas especial és el de narrador Hans Fallada, tot un clàssic del segle XX, del qual Josep Cots n’ha publicat diversos volums entre ells l’extraordinari Sol a Berlín. És aquesta una novel·la -basada en fets reals- en la qual Fallada narra magistralment la vida d’un matrimoni alemany, humil i de mitjana d’edat, que a causa de la mort del seu fill al front es posa a conspirar contra el règim nazi. La parella porta a terme petites accions -deixa postals amb missatges subversius en diferents edificis-, que acaben tenint un fort impacte a la ciutat on viuen. L’obra ve a ser un retrat dels alemanys que no combregaren amb les polítiques de Hitler i que, malgrat l’estat de terror que suportaven, s’arriscaren a lluitar-hi en contra. El passat mes d’agost, mentre a Catalunya la calor ens afeixugava, vaig afrontar la lectura d’una altra obra del catàleg d’Edicions de 1984: Els quaranta dies del Musa Dagh, publicada fa quatre anys, el 2015. Es tracta d’una novel·la coral sobre el genocidi del poble armeni, del qual encara avui dia Turquia es nega a assumir-ne cap mena de responsabilitat. El llibre, de gairebé mil pàgines, és de bon molt bon digerir i és emocionant des del principi fins al final. En el genocidi del poble armeni, que va tenir lloc entre 1915 i 1918, hi van deixar la vida un milió i mig de persones. Al mateix temps, hi va haver al voltant de vuit-cents mil desplaçats. Durant anys l’imperi otomà va pretendre que aquesta anihilació quedés silenciada, encoberta i oblidada. No ho va aconseguir del tot. El 1933 l’escriptor Franz Werfel, nascut a Praga, va publicar Els quaranta dies del Musa Dagh, del qual es diu que va ser el llibre més llegit pels jueus al gueto de Varsòvia. Un altre poble, aquest —el jueu—, que va patir l’intent d’extermini total.

A la novel·la de Werfel el genocidi armeni hi és present de dalt a baix, tot i que els fets que s’expliquen —reals— tenen el seu toc de ficció. Com també són ficticis els personatges principals. El protagonista és Gabriel Bagradian, un armeni casat amb una francesa, que per circumstàncies familiars es veu obligat a deixar París i tornar a la seva terra d’origen, juntament amb la família. Al cap de poc d’arribar-hi, s’adona prou bé de les agressions que comencen a patir els seus compatriotes. Quan es posen marxa les deportacions massives, un petit grup de pobles, que sumen no més de cinc mil habitants —entre ells la família Bagradian—, es refugien al Musa Dagh (la muntanya de Moisés) a fi de fer front als atacs de l’exèrcit turc. Tot i els múltiples entrebancs amb què s’enfronten, els refugiats organitzen una resistència heroica contra un enemic infinitament superior, tant en nombre d’efectius humans com en forces d’artilleria. Per als armenis és una lluita per la supervivència del seu col·lectiu i per evitar la desaparició de la seva cultura. Els quaranta dies del Musa Dagh reuneix, en les seves pàgines, un bon grapat de frases per subratllar o apuntar en una llibreta. Aquí en teniu un petit tast: “El dret més primordial del poble és el de no ser enganyat”. Un apunt final. A l’hora d’escriure aquestes ratlles, l’estat turc fa alguns dies que ha llençat atacs aeris contra la població kurda que resideix al nord de Síria. Els bombardejos ja han provocat les primeres víctimes civils. PERE JUHÈ I ORIOL

RECORDANT RICARD SALVAT Commemorem el 10è aniversari de la mort del Ricard Salvat i Ferré (Tortosa, 17 d’agost de 1934 - Barcelona, 24 de març de 2009) amb la col·laboració d’Alpha 63. Cap a la professionalització del teatre Escriptor, assagista, actor, dramaturg, director teatral i professor universitari, Ricard Salvat va ser sempre una persona preocupada per donar un lloc preeminent al teatre dins la societat catalana. Fill dels perdedors de la guerra, d’aquells que creien fermament que l’ascens social ve més per l’esforç, els estudis i la cultura que no pas pel diner o la herència, Ricard es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Barcelona, amplià estudis a Heidelberg (Alemanya) amb una beca de l’Institut Alemany; allà va descobrir a Bertolt Brecht i el Berliner Ensemble, fet que va influenciar profundament la seva trajectòria. A la universitat va fundar l’Agrupació de Teatre Experimental el 1953 i dos anys més tard, l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, que acabarà prohibida pel govern el 1963. A llarg de la seva vida va dirigir més de 200 obres, amb textos de Bertolt Brecht, Jean Cocteau, Joan Brossa, Federico García Lorca, Mercè Rododera i especialment de Salvador Espriu entre d’altres. Amb Maria Aurèlia Capmany va fundar el 1960 l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual amb la intenció de renovar el panorama teatral català i d’introduir noves tècniques actorals (fugint del teatre franquista que controlava la vida estudiantil), amb una ferma voluntat de professionalització que serà l’embrió de l’Institut del Teatre. Va durar fins al 1974. El gener de 1963 escriu al seu diari: “Penso que potser també és una errada sacrificar la meva carrera teatral per tirar endavant l’Escola (d’Art Dramàtic Adrià Gual). L’Escola ara està en un bon moment, però no cal enganyar-nos: tal com estan les coses, sense més diners que les migrades quotes dels alumnes, difícilment podrem anar més enllà. Caldrà esperar un moment polític i social més adequat. (..)el que estem fent amb la realitat de l’Escola és l’única cosa que té una mica de sentit. Exigeix molt sacrifici, però potser val la pena”. Figura cabdal per a la cultura de l’Hospitalet La relació de Ricard Salvat amb L’Hospitalet neix el 1964, any de la commemoració del quart centenari del naixement de Shakespeare,que a L’Hospitalet es fa de la ma del grup Alpha 63 (constituït l’any 1963). Joan Miró, membre d’aquest grup, va convidar Ricard Salvat a participar a l’homenatge. Així es forja una profunda relació de col·laboració i amistat. Salvat va assistir també a la presentació del llibre de Francesc Candel Els altres catalans, reflexions al voltant de la immigració que, podem afirmar, van donar perspectiva a la seva dramatúrgia Allí on neixis tant se val.

Aquesta peça i dues més les van representar a Toulousse el 1966 en un gest de solidaritat amb els exiliats catalans a França. Amb aquesta brillant trajectòria cultural Ricard Salvat va impulsar l'Escola d'Estudis Artístics de L'Hospitalet de Ll. el 1975, fins al seu tancament el 1978, que més tard esdevindrà Patronat de Cultura de l’Ajuntament de L’H i consolidarà les aules de cultura a tots els barris, oferint a les escoles algunes de les programacions de l’Escola d’Estudis Artístics. Ubicada en un local de l’Ajuntament que li va oferir en Joan Miró, antic alumne de l’escola d’Adrià Gual, l’Escola constava de quatre seccions: Arts Plàstiques (dirigida per Josep Parera i Joan Hernández Pijoan), Música (amb Gabriel Brncic), Cinema (amb Pere Balañà i Jordi Cadena, i Teatre (amb Carme Serrallonga i Ricard Salvat). Tanmateix, Salvat va crear i dirigir la 1a Setmana de Teatre de L’Hospitalet de Llobregat el 1976, el Festival de Teatre de Sitges (19771986) i el Festival Internacional de Teatre de Tortosa Entre Cultures (2004-2006). Estudiós del teatre i pedagog Professor d’Història del Teatre del departament de Filologia Hispànica, l’any 1970 va participar en la creació del departament d’Història de l’Art dins la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona,amb la idea de crear un departament d’Arts de l’Espectacle que englobés el cinema, el teatre i la música. El 1993 va impulsar l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral i serà aquí on el trobarà l’Eugènia Delgado Mata, més tard directora artística de Plàudite Teatre. Com a personalitat rellevant del món de la Cultura va rebre la Creu de Sant Jordi (1996) i el Premi Nacional de Teatre (1999) pel seu muntatge de A la jungla de la ciutat, de Bertolt Brecht, entre d’altres guardons. Membre del Consell Mundial de la Pau des del 1962 i president de la secció catalana d’aquest Consell, on va conèixer a José Agustín Goytisolo, Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir entre d’altres. A la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona va ser professor de Teoria de l'Art en la llicenciatura d’Història de l'Art, i a la llicenciatura d'Història va impartir l’optativa Introducció al teatre (2001 a 2003).Més tard torna a la Universitat de Barcelona,a la càtedra d’Història de les Arts Escèniques. ALLÍ ON NEIXIS TANT SE VAL Preestrena Alpha 63 desembre 65 Cúpula Coliseum. Estrena a Toulouse febrer 66

El muntatge que us proposem mira de ser fidel al text que Ricard Salvat va escriure. Els actors són alumnes del grup de teatre d’adults de l’escola de Plàudite Teatre que, per la seva trajectòria pedagògica confereix molta rellevància al gest, amb una escena sòbria, amb pocs elements escenogràfics, tret d’una projecció digital i un espai sonor per tal de donar profunditat i ajudar a la recreació d’un espai contemporani.

A la dramatúrgia de l’autor estaquen dos temes immortals: el maltractament a la dona, menyspreu que perdura fins als nostres dies encara més tristos quan veiem triomfar la “manada” per sobra de la integritat i els drets de les dones. L’altre tema rellevant és la immigració: els nostres pares i avis ho van viure als anys 50 i 60 emigrant cap a Europa, Alemanya i França principalment, fet que ens connecta avui amb els constants moviments que sacsejant el món. PLÀUDITE TEATRE AGAFA EL RELLEU La vida és mol curiosa. Quan el Ricard Salvat va fundar l'Escola d'Estudis Artístics de L'Hospitalet de Llobregat aquesta es va ubicar al número 24 del carrer d’Anselm Clavé, el mateix edifici on ara Plàudite Teatre te la seva oficina tècnica. D’alguna manera aquesta associació agafa el relleu de Ricard Salvat a la ciutat, on desenvolupa una labor pedagògica i transformadora amb arrels al territori. Amb més de 20 anys d’experiència ha donat forma a una metodologia capaç d’incidir positivament en la població a través de les Arts Escèniques. Infants i joves, professionals de l’educació, de l’àmbit social, de la salut, famílies, centres educatius, i diferents col·lectius que volen transformar diferents situacions donen forma a més de 30 projectes de teatre comunitari i social, i fins i tot transformen positivament situacions d’alta vulnerabilitat, infants i joves que pot ser mai tindrien una experiència escènica a la seva vida. Cultiven també una escola d’Arts Escèniques amb més de 20 anys d’experiència i prop de 170 alumnes des de 3 anys fins als 88 de l’alumna més gran! A través dels serveis educatius dels principals escenaris municipals de la ciutat de L’Hospitalet, com són el Teatre Joventut i l’Auditori Barradas, apropen els centres educatius a les Arts Escèniques i a tots els beneficis implícits. MARIBEL POZO RUIZ Art Digital i Comunicació de Plàudite Teatre

ALTRES FUNCIONS Divendres 29 de novembre sala B del Teatre Joventut a les 19 h de la tarda, amb col·loqui posterior dinamitzat per l'alumnat del Cicle Formatiu de "Violència de Gènere" de l'INS Can Vilumara, Acte programat dintre de la Setmana de la Solidaritat de L’H.

MÉS INFORMACIÓ: Fundació Ricard Salvat: https://fundacioricardsalvat.org/ Plàudite Teatre. Espai d’Arts Escèniques: https://plaudite.org I el llibre de Jaume Botey, “Alpha 63: fets i llegat”, Centre d’Estudis de L’Hospitalet col·lecció Josefina Gómez Olivares, abril de 2010 Foto: Carnet de la directora de Plàudite Teatre signat per Ricard Salvat   

SOBRE “LA PELL DE BRAU” Joan Soto i Soler. Director de la lectura de “La pell de Brau”

ap el vespre del dissabte 7 de maig de 1966 alguns amics ens vam trobar a la seu del Grup Alpha 63 al carrer de l’Església 40.Llavors ja enteníem que en moltes ocasions la poesia era política i va ser per aquesta raó que vam fer la lectura de La pell de brau. El poemari d’Espriu,que es va editar a principis de l’any 60, va coadjuvar a la presa de consciència social i política de diverses generacions catalanes. La seva obra, Antígona i Primera Història d’Ester, entre d’altres, amb l’edició de La pell de brau es va estendre àmpliament a molts sectors de la nostra societat i es convertí en un referent contra la dictadura franquista. Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany van portar al teatre de la capital catalana les versions brechtianes de bona part de la seva obra, cosa que va ser acollida també molt favorablement per les generacions més joves. Aquí va començar una fecunda relació del nostre grup amb l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i amb Ricard Salvat particularment. Des del primer moment Salvat, home de teatre, es planteja que el text de La pell de brau pugui utilitzar justament el llenguatge del teatre per arribar amb plenitud a l’home d’avui. Ell, que estava al corrent de tot allò que esdevenia en el teatre europeu prengué la idea que li havia inspirat la posada en escena de Èdip Rei de Sòfocles, de la companyia d’Attoun Rodríguez dins el “III Ciclo de Teatro Latino”, incorporant el concepte d’estilització coreogràfica en el procés creatiu. Així doncs va posar en comú totes aquelles sensacions que la verbalització dels poemes i la psicomotricitat feien aflorar als actors i a l’equip de direcció per aconseguir la plena comunicació del pensament espriuà al públic. La força expressiva de les paraules era portada fins els límits gracies als components dramatúrgics i coreogràfics. Aquest treball va ser presentat els dies 29 i 30 de novembre i l’1 i el 2 de desembre de 1960 a la Cúpula del Coliseum. També a diferents indrets del país. A les classes que en Ricard va impartir el curs 1975/76 a l’Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet (EEA) també va utilitzar, entre d’altres, aquesta tècnica com element pedagògic d’aprenentatge. El 2013, Any Espriu, l’Ateneu de Cultura Popular va promoure l’espectacle literari i musical Inici de càntic a l’Església de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet, essent La pell de brau el poemari de referència. Ara, al complir-se els 10 anys de la seva mort hem programat una nova lectura de La pell ..., i hi hem descobert encara nous indrets de reflexió quan ens preguntem pel conflicte que vivim com a poble. Es aquest univers espriuà, amplíssim i petit al mateix temps, on el significat profund de les paraules ens poden portar on hi ha la resposta que anhelem. Dins aquest temps còsmic, que engoleix el nostre petit temps històric, hem cercat les respostes per les que encara avui no tenim paraules, ...però si la força dels sentiments. El “somni” ... El somni que ens ha fet perdre la por. El somni que hem estimat No una segura flor, però si l’esperança de la segura flor hem collit i portàvem al llarg d’aquesta pols de la peregrinació.

EL NOM I LA COSA FOTOS I RECORDS

ls que podem recordar-ho, sabem d’un món sense càmeres digitals, és a dir, de quan necessitàvem anar a un fotògraf professional per poder imprimir allò que havíem captat amb el nostre aparell. O bé: de quan no disposàvem encara d’un ordinador apropiat i la impressora corresponent. Llavors ens reprimíem de fer fotos si podíem evitar-les sense massa pena; tal volta preferíem i tot comprar postals dels llocs que visitàvem. I ens feien molta gràcia els turistes japonesos amb aquell desfici de fotografiar-ho tot... Els criticàvem inclús per la seua ansietat, que els privava de gaudir plenament el lloc que visitaven. Però potser era perquè no els eixia tan car com a nosaltres el revelat dels seus carrets. O és que els nipons són especialment nostàlgics? I en realitat, a nosaltres, què ens mou a fer fotos? Conec famílies que dediquen un angle de la sala d’estar a fotos del seus membres vius o traspassats. Altres, que gaudeixen d’una casa de doble planta, aprofiten el mur de l’escala per penjar fotografies dels fills quan eren menuts o ja no tant,seguint la línia ascendent dels escalons. Si bé es mira, sense adonar-nos-en, també en això continuem fidels a allò que des de sempre ens ha nascut de fer als humans d’arreu del món. A les viles dels rics romans –quants segles no han passat des de llavors?-, hi havia a l’entrada de les cases un altaret dedicat als déus Lars, o siga, els avantpassats familiars, als quals hi representaven amb alguna efígie o escultureta. Nosaltres, des que hi ha la fotografia, ho tenim fàcil. Sobretot ara que amb el telèfon mateix, sense més complicacions, en tenim prou per treure belles imatges. És clar que allò dels déus Lars no podia perdurar; el cristianisme acabà amb els déus, però els substituí pels sants. Substituí Afrodita per Sant Valentí, Apol·lo per Santa Cecília, etcètera. I substituí el culte als déus Lars pel culte als difunts i benaventurats, el dia de Tots Sants. Tot això dóna per a parlar bona cosa. Per exemple, sobre el sentit de les fotos dels difunts en les làpides mortuòries...Al capdavall, les abstraccions tenen poca clientela; ho recorda la famosa dita: una imatge val més que mil paraules.

Siga com siga, tinc la impressió que al personal ens agrada força disposar de bons “souvenirs”, com les fotos que ens fem en els viatges. Però també de les persones estimades que ja no són entre nosaltres. O de quan ells i nosaltres érem tan distints, perquè des d’allò ja han passat molts anys. I abusem, potser, com no fa tants anys criticàvem dels japonesos, de treure fotos massa sovint. ANTONI PRATS

*************

COMUNICAT DE LA FAC EN RELACIÓ A LA SENTÈNCIA DELS LÍDERS CÍVICS I POLÍTICS EMPRESONATS

Ateneus i democràcia La Federació d’Ateneus de Catalunya, com a entitat que representa i aglutina entitats d’una llarga tradició en favor de la cultura del país, no pot restar impassible a la publicació de la sentència que ha tingut lloc aquest matí i que afecta directament al marc polític i social català, context en el qual hem desenvolupat les nostres arrels. En relació a això, després de la sentència condemnatòria dictada pel Tribunal Suprem amb relació al procés obert contra els líders cívics i polítics catalans, des de la FAC rebutgem plenament aquesta sentència, i fem arribar la nostra solidaritat absoluta amb tots ells i les seves famílies. La FAC defensarà sempre les llibertats democràtiques que tant va haver de patir per conservar en temps foscos que crèiem totalment superats, on el moviment ateneístic va ser perseguit i reprimit. Us animem a adherir-vos i a compartir aquest comunicat, així com a participar en les mobilitzacions que es convoquin en favor de la llibertat, la democràcia i el suport als presos polítics i als líders cívics empresonats.

POESIA LA POR A LA LLIBERTAT Where is freedom, there is my country. Benjamin Franklin

Després de mils, milions, bilions, trilions de segles, gener es va negar a tornar a pujar la immensa pedra, es va posar les mans als malucs va esperar a ser fulminat pel llamp de Zeus, però Zeus feia quadrilions de segles que ja havia marxat a deixar-se estimar per Hèlios i Calipso a Ogígia. Gener es trobà tot mirant de fit a fit la llibertat, la va témer, i es va cloure dins la cova perquè ningú el veiés avergonyit tot pregant de tornar a tenir aviat un altre tirà a qui responsabilitzar dels seus greuges. Tomàs-Maria Porta i Calsina

Poema extret del recull “D’un nou patriotisme i altres poemes civils”, editat l’any 2015, del nostre soci Tomàs-Maria Porta i Calsina.

OPINIÓ NOTÍCIES

renent com a base els programes actuals de televisió, si bé és cert que a Espanya el debat i la informació política van estar deixats de banda durant força temps per part d’una gran part del públic, més centrat en la vida i els misteris d’estranys personatges “pregenerats” per les pròpies cadenes, que no pas per la informació relacionada amb la vida política, econòmica i social de l’estat. També cal dir que, des de fa un cert temps, l’interès per la política en aquests moments ha fet que el nombre de programes de debat i informació política augmentés considerablement en les graelles televisives, algunes de les quals han afegit programes d’aquest tipus en el que s’anomena “prime time”. Una altra cosa és que aquest tipus de programes estiguin manipulats o degudament embolcallats perquè l’audiència es decanti en el sentit en el qual l’objectiu polític de la cadena els vol fer sentir, creure, o pensar. Al principi, en alguns casos molt concrets, sabent a quina cadena s’emetia el programa un ja podia endevinar el sentit polític i de pensament en què es podria moure el debat, i puc dir que, en aquest aspecte, un cop coneguts, no enganyaven ningú. Qui escolti la COPE o Intereconomia, com a exemples, no s’ha d’estranyar del sentit del discurs que ofereixen. Pitjor són aquells que, passant per neutrals, acaben fent el mateix que els anteriors, pretenent anul·lar el sentit crític del públic, manipulant, més subtilment això sí, el debat per mitjà de segons quin tipus d’”opinadors” o la carència de tertulians o testimonis d’altres opcions polítiques. No en va les cadenes tenen uns propietaris que, en cap cas, estan disposats a generar opinió en el sentit contrari al de la cadena o la d’aquells que la controlen. La crisi catalana, l’augment del feixisme, les crisis econòmiques i altres elements de la política actual real ho han posat de manifest, i és molt difícil actualment trobar a Espanya un programa de televisió que es pugui dir realment “neutral” . Així doncs podem trobar programes on reiteradament apareixen representants polítics d’un partit determinat dia sí i dia també, mentre que d’altres opcions hi apareixen tan sols uns pocs minuts i deixen després bona part del programa perquè els tertulians (degudament seleccionats) el deixin com un drap brut, deixant en entre dit, o com a fals, tot el relat que l’altre ha pogut desenvolupar en els seus escassos deu minuts i que ja no es pot defensar. Això té un nom: manipulació. D’altra banda, hi ha programes que han desaparegut perquè els directors s’han dedicat a aplicar al seu espai uns criteris bàsics i exclusivament periodístics, sense definir-se clarament per una opció de-

terminada o sense deixar-se dirigir per les tendències de la cadena. Aquests últims casos han acabat desapareixent de la graella televisiva, com és el cas del periodista Javier Ruíz, que va passar de dirigir i presentar Las Mañanas de Cuatro (programa que es va tancar tot i tenir molt bona audiència) a presentar després el Telenotícies del migdia per, finalment, desaparèixer totalment. Els més patètics de tots són aquells que volent aparentar una imatge de neutralitat i professionalitat periodística no deixen de ser el que els castellans anomenen un “vocero”, és a dir, el portaveu d’una tendència política, malgrat que es vanaglorien de ser “periodistes” i fer “més periodisme” que ningú . Actualment, amb la crisi que està patint el Règim del 78, algunes de les cadenes han tancat files entorn d’un ideari més general que pretén salvar la imatge d’un sistema que, sentint-ho molt, sembla fer aigües per totes bandes. Podem veure com des dels mitjans espanyols es critiquen els règims de països de dubtosa credibilitat democràtica i obvien el comportament i els tics, moltes vegades molt clars i evidents, de les mancances democràtiques del règim espanyol. Com a exemple tenim els intents de donar lliçons a estats com Veneçuela, Rússia, la Xina o Turquia però que alhora ometen fer comentaris sobre el control polític de la judicatura dins del propi Estat, unes condemnes absurdes més aviat destinades al càstig o la venjança que no pas a fer justícia democràtica, o bé amb les constants absolucions o sobreseïments de delictes i casos de corrupció o prevaricació on hi ha involucrats politics o empresaris. Sobta veure com a algunes persones se les pretén desprestigiar per la via de la malversació de fons mentre periodísticament es mira cap a una altra banda o es fa poc esment dels casos en què un corrupte que ha robat milions o ha malversat fons per quantitats astronòmiques ha quedat impune per qüestions realment dubtoses o de difícil credibilitat. La solució a tot plegat és difícil, sobretot perquè, en aquests moments, hi ha una mena de pacte entre les pròpies cadenes per mantenir un relat únic i monolític, sense tenir en compte la realitat o la veracitat del que es diu o intentant manipular i forçar les notícies. La gran pregunta és, fins quan el públic –o l’audiència- està disposat a ser cec, mut i sord a la realitat? Fins a quin punt la gent està disposada a deixar-se manipular? No ho sabem, però com més es trigui a desvetllar les veritats, més fort pot arribar a ser el cop. La crisi política, el deute, la crisi del règim, el problema territorial, la credibilitat dels partits, el retorn del feixisme, la vinculació d’aquest amb alguns elements polítics i econòmics són elements que poden fer esclatar la bombolla de la “Democràcia Consolidada” o del més que esmentat “Estado de Derecho” que ens han volgut fer creure. Però sobretot, cal tenir en compte el gravíssim problema econòmic que te Espanya, amb un deute superior ja al 140% del seu PIB, és a dir, gairebé impagable, que quan els creditors

comencin a reclamar el seu pagament, portaran l’Estat a una situació que ningú es pot imaginar, potser igual o pitjor que a Grècia i on acabaran pagant el preu els de sempre i amb uns interessos que fan esgarrifar. Despertar de cop a segons quines realitats pot arribar a ser molt fort. Quan Cuba va començar el seu procés per independitzar-se d’Espanya, la premsa madrilenya, i de retruc, tota la premsa oficial del regne, carregaven contra tots aquells que, ja fos des de Cuba com des de la pròpia Espanya, opinessin de forma diferent al que marcava el discurs oficial. Les mentides, les falsedats i la manipulació informativa i política eren a l’ordre del dia i no permetien cap mena de dissidència. Tot el que es deia i s’informava anava en un sentit tal que, quan finalment Espanya va perdre Cuba, tothom es va posar les mans al cap sense acabar de creure ni d’entendre el que realment havia passat. No podia ser que tot hagués acabat com va acabar i que hagués passat el que havia passat, quan tot el que els havien dit anava en sentit contrari. Fruit de tot plegat va ser la gran crisi d’identitat que va patir Espanya durant bona part del segle XX i que es va iniciar, a nivell literari, amb la Generació del 98. Però la forma de ser espanyola no canvia. Pel que fa a la premsa i els mitjans de comunicació s’ha acabat tornant a aquell discurs únic en defensa d’un Estat i d’un ”statu quo” que, com ja sabem, sempre acaba prenent la rampa descendent de l’autoritarisme i, després del 39, del franquisme. Hi ha qui ja comença a anomenar “Postperiodisme” a aquest tipus de periodisme que s’està fent avui dia, i que, tot i no ser monopoli en absolut dels mitjans espanyols, sí que l’ideari nacionalista espanyol el fa certament especial i únic. Com sempre, aquells mitjans que s’han mantingut dins d’una certa neutralitat i independència i que han respectat els criteris ètics i professionals del periodisme, com per exemple el fet de contrastar les notícies o fer-se les famoses preguntes (què, com, qui, quan, on i per què) bàsiques que s’ha de fer qualsevol periodista per poder entendre una notícia, donen una credibilitat que traspassa les fronteres de la seva publicació o emissió. En aquest sentit vull defensar TV3, que, malgrat tots els seus possibles defectes ha estat qualificada, des de mitjans europeus i internacionals, com una de les més neutrals d’Europa, no així bona part dels mitjans espanyols que, per exemple, segons els informes de Reuters Digital News, són tractats com els que tenen credibilitat més baixa d’Europa. Afortunadament a Internet comencem a poder veure nous mitjans periodístics més valents i més compromesos amb la realitat. Esperem que proliferin i vagin deixant de banda els “de sempre”. En resum, mireu de tenir al menys un ull ben obert, no sigui que quan toqui despertar a la realitat, la sorpresa no us agafi fora de joc. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? NOVES TECNOLOGIES: QUÈ VOL DIR EL 5G?

ls avanços tecnològics molts cops ens desborden. Però no pas a la gent jove, ja que ells han nascut en plena era digital i el funcionament d’un mòbil o qualsevol enginy informàtic no els suposa cap problema. Em refereixo sobretot a les persones de més edat -entre les quals cada dia hi sóc més a prop-. La tecnologia avança a gran velocitat, i ho podem comprovar amb un aparell que tots ja fem servir en l’actualitat: el telèfon mòbil, és clar. Recordeu els primers que van sortir? Eren uns estris semblants als walkie talkie, amb una antena a la punta i tot, i només servien per telefonar. De mica en mica els van anar fent mes petits i desaparegué l’anteneta. Mireu si en van arribar a ser de petits que cabien dins de la mà. Alguns tenien una tapa, eren de diversos colors i ja permetien enviar missatges. A poc a poc, com tots sabeu, els hi van anar introduint la càmera per fer fotos i vídeo, la gravadora de veu, podies connectar amb emissores de ràdio i, finalment, amb internet. Imagino que a molts de vosaltres us passaria el mateix que a mi: No m’atrevia a canviar d’aparell perquè trobava complicat haver d’aprendre el funcionament del nou. Avui, amb l’aparició dels “smartphons”, “androits” i tot de noms estranys, tornen a ser cada vegada més grans, però primets, i tot ell és una pantalla. S’ha de pitxar un botonet que té en un costat perquè aquesta s’il·lumini i apareguin uns dibuixets (en diuen “icones”) que indiquen les diferents funcions. I vet aquí que és gairebé necessari fer un curset d’iniciació per entendre’ls. Per sort, amb l’ajut de fill, nets i amics més entesos que jo, he tirat endavant i m’he anat familiaritzant en el seu funcionament i el de tots els seus “suplements”; vull dir WhatsApp, Facebook, Twitter, etc. D’altra banda, la connexió a internet d’aquests mòbils et permet accedir al teu correu electrònic i comprovar si tens missatges i contestar-los com si fos un ordinador. Hi pots veure la televisió, vídeos, pel·lícules i consultar els diaris digitals per estar al cas de tot el que passa al món. Escoltar la ràdio, gravar música per sentir-la allà on siguis... Les fotos fetes amb la càmera que porten són de tanta qualitat que, fins i tot, estan substituint les màquines de retratar clàssiques, que gairebé ja no s’usen si no és que siguis un professio-

nal o molt aficionat a la fotografia. A més, instal·lant-hi l’aplicació pertinent, pots realitzar totes les gestions que necessitis: comprar, vendre, pagar com si fos una targeta de crèdit, introduir-hi les entrades pel cinema, teatre, bitllets de tren o avió... Total: que ja no cal portarles en paper... És una “passada”... Sembla mentida com aquests aparellets se’ns han fet imprescindibles. Pel que a mi respecta, fins i tot em serveix de rellotge. Ai, si un dia te’l deixes a casa o et quedes sense bateria! Et trobes com despullat. I no en parlem ja de si el perds o te’l prenen. Uf! Pot esdevenir un drama! No me’n sé avenir que, fa anys, pensés que jo mai no en tindria, de mòbil. Deia -i ho afirmava convençuda- que només servia per controlar-nos, i que era perjudicial per a la salut. Que, fins i tot, podria produir tumors cerebrals. Havia llegit articles que ho corroboraven i en vaig escriure un al Xipreret fa uns quants anys, el ----, totalment en contra.

Més tard, l’octubre de 2002, en vaig fer un altre ja més conciliador. Com va ser això? us preguntareu. Doncs resulta que el meu fill ens en va regalar un. Encara que jo no m’hi acabava d’acostumar i moltes vegades el tenia apagat o el deixava a casa, i ell s’enfadava: “Per això us l’hem regalat?”, deia. En l’article, però, seguia insistint que podien ser un problema, sobretot pel perill de les ones electromagnètiques d’aparells i antenes. I l’acabava així: De mica en mica tots anem tenint telèfons mòbils, per necessitat, perquè ens els regalen, en fi pel que sigui, i, si realment les ones són perilloses, és allò que diuen en castellà “mal de muchos, consuelo de tontos”.

Nosaltres, la gent normal, els profans en la matèria, quan volem canviar d’aparell, senzillament anem a una botiga i, si ja ens han recomanat algun model, el comprem; si no, ens deixem aconsellar pel venedor/ora i llestos. Ara bé, aquests, i encara més els seus superiors, han d’estar ben informats per poder orientar el client i aclarir-li els dubtes o preguntes que tingui. Se suposa que les empreses els fan cursets formatius al respecte, però també els cal assistir a fires i congressos per posar-se al dia d’aquesta tecnologia tan vertiginosa. Barcelona, una ciutat capdavantera en tantes coses, no es podia quedar al marge en aquest tema, i, des de l’any 2006 s’hi celebra el GSMA Mobile World Congress, que anteriorment havia acollit Cannes. La ciutat comtal, en principi, té la concessió fins al 2023. Tots n’hem sentit parlar, ja que la televisió, quan s’acosta la data de la celebració -el mes de febrer-, no deixa de fer-ho fins que s’acaba, però: Què és el Mobile World Congress? Doncs, és la combinació de l’exposició més gran del món per a la indústria de la telefonia mòbil i, al mateix temps, un congrés on hi participen alts càrrecs d’empreses d’operadors mòbils i propietaris de contingut de tot el món. Aquest certamen mou una quantitat impressionant de visitants, que s’incrementa d’any en any. Les dades que es van donar el 2008 indicaven que van passar més de 55.000 visitants pel recinte de Fira de Barcelona, ubicat a la zona de la Gran Via de l’Hospitalet. Enguany el nombre d’assistents va ser de 109.000, pràcticament el doble. Com que la majoria són estrangers, s’omplen gairebé del tot les suites i habitacions dels hotels de Barcelona i els seus voltants, a part del consum que fan en restaurants i altres serveis. Si el prestigi és important, també ho és la part econòmica, ja que representa una forta entrada de diners per a la ciutat. Enguany es va presentar al Mobile el que diuen que és una autèntica revolució, que tindrà un impacte “més enllà” de la tecnologia. Es tracta del 5G. Donald Trump, no podia ser un altre, assenyala que la carrera pel 5G està en marxa i que els Estats Units l’ha de guanyar. Però, què és això del 5G? Com és que hi està tot el món tan interessat? Em sembla que, més o menys ho puc resumir així: El 5G són les sigles de la cinquena generació de connectivitat de telefonia mòbil, és a dir, la successora del 4G, com aquesta ho va ser del 3G, etc. En la pràctica, per als usuaris, significa més velocitat en una connexió, i menys latència en el temps de resposta des que es dona una ordre a un dispositiu fins que aquesta s’executa. Un exemple clar: quan per televisió el locutor/ora fa una pregunta a una persona que és fora del plató, observem que aquesta triga a respondre sobre el que li pregunten, ja que el so no li arriba al mateix temps que li parlen.

Aquests segons de desfasament són el que se’n diu “temps de latència”. Doncs bé, amb la nova tecnologia, això no passarà, ja que la persona de fora sentirà les paraules com si estigués parlant cara a cara amb l’altra, immediatament. La nova banda ultra ràpida també ens permetrà connectar el telèfon mòbil a major velocitat que l’ordinador de casa: descarregar-hi una pel·lícula en segons, veure la televisió a la platja o visitar qualsevol lloc des de casa gràcies a la realitat virtual. Però, a més, un altre dels avantatges és que permetrà la connexió de més dispositius per quilòmetre quadrat: un milió, en lloc dels deu mil que ho fan actualment. Això és el germen de la internet de les coses: tots els objectes que s’hi connectin podran interactuar entre ells i prendre les seves pròpies decisions. Tot estarà connectat entre si i es controlarà de forma remota. Arribaran els cotxes autònoms, que es connectaran a les xarxes de control pertinents i s’aconseguirà així una conducció més segura. I també serà molt important en la cirurgia. Per exemple, encara que el metge estigui a milers de quilòmetres podrà donar instruccions a robots perquè executin les operacions com si aquest estigues al seu costat. De fet, el mes de febre passat, des del Mobile World Congress, es va realitzar, en directe, la primera intervenció quirúrgica amb assistència remota: una operació de colon que es duia a terme en un quiròfan de l’hospital Clínic. Què més ens depararà la tecnologia? Fa una mica de por i tot pensar-hi. Estarem dirigits en un futur, potser més proper del que imaginem, per màquines o robots? ANTÒNIA CALDÉS

CALAIX DE SASTRE En el “Calaix de Sastre” d’aquest mes, us volem fer reflexionar una miqueta. Per això hi col·loquem unes quantes frases cèlebres, amb el nom de qui les va pronunciar. “La guerra és l’art de destruir els homes, la política és l’art d’enganyarlos”. Jean le Rond D’Alembert (1717-1783). Matemàtic i filòsof francès “La policia inventa més del que descobreix”. Napoléo Bonaparte (1769-1821). Militar i home d’Estat francès “A l’advocat, cal explicar-li les coses clarament, ja es cuidarà ell després d’embolicar-les”. Massimo Taparelli – Marquès d’Azeglio (1798-1866). Escriptor, pintor i polític italià “El passat no mor mentre els llibres visquin... les lleis moren, els llibres no moren mai”. Bulwer-Lytton (1803-1873). Escriptor i polític britànic “Per a la ciència, m’estimo més els llibres més recents; per a les lletres, els més antics”. Soren Kierkegaard (1813-1855). Filòsof danès “Hi ha dues maneres de governar els pobles: per la força o per la farsa”. Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897). Polític i historiador espanyol “Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”. Francesc Macià (1859-1933). Militar i President de la Generalitat “Que els ministres canviïn sovint és un mal, però n’hi ha un de pitjor i és quan un ministre dolent no canvia mai”. Marie Palet de Lozère (1934-...) Escriptora occitana

TALLER DE IOGA L’Ateneu està preparant un taller de ioga. Per poder tirar-lo endavant ens caldria saber quanta gent hi voldria participar, ja que si no hi ha prou quòrum no es podria dur a terme. En principi, seria els dimecres a 2/4 de 7 del vespre. Si hi esteu interessats, contacteu amb la Secretaria de l’Entitat, dins de l’horari habitual d’oficina.

DINAR DE GERMANOR Us recordem que el diumenge dia 1 de desembre farem el Dinar de Germanor al restaurant El Celler del Museu. Els que hi estigueu interessats podeu passar per Secretaria a fer la reserva i triar el menú. **** A les 6 de la tarda, a la sala d’actes, es projectarà el documental Ateneus, llavor de llibertat, produït per la Federació d’Ateneus de Catalunya

TALLERS CURS 2019-2020 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat