19-09 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XL Núm. 438 AGOST-SETEMBRE 2019

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE DIMECRES 11, al matí. Participació a l’Ofrena floral i actes de l’11 de Setembre. DIJOUS 12, a 2/4 de 8 del vespre. Lectura de poesies en commemoració de la Diada de l’11 de Setembre. DISSABTE 14, a les 10 del matí. Visita a l’exposició: Barcelona capital de la Mediterrània, al Gran Saló del Tinell de Barcelona, al sortir passarem pel carrer de Paradís per veure les quatre columnes que queden de l’antic Temple d’August i farem una volta pel barri jueu on encara hi existeix una sinagoga. Trobada a l’andana direcció Fon-do de la parada Avinguda del Carrilet de la línia 1 del Metro. DIJOUS 19, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació dels tallers del curs 2019-2010. DISSABTE 28, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 370 al Castell d’Hostalric. Inscripcions fins al dia 20. Pagament el dia 24, de 12 a 1 del migdia.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE

DIVENDRES 4 de 7 a 9 del vespre. La Secció de Música de l’Ateneu presenta: Vetllada Musical amb l’audició de: Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, de The Beatles. S’agraeix que els interessats s’inscriguin, per tal de saber quants serem, a partir del dia 16 de setembre a la secretaria de l’entitat. Preu simbòlic de l’entrada: quelcom per picar o beure CONEGUEM CATALUNYA. Està en preparació una Excursió de quatre o cinc dies a les Comarques de Terra Alta i el Matarranya. TALLERS CURS 2019-2020 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Una vegada passat l’estiu, l’Ateneu torna a obrir portes. I es prepara per iniciar un nou curs. I ja van... Pas a pas, any rere any, d’una generació a una altra, la nostra entitat ha recorregut un llarg camí des que va començar la seva aventura cultural i social a l’Hospitalet. Una aventura que no hauria estat possible sense el suport i la confiança que una llarga renglera de socis i amics li han atorgat — inabastable anomenar-los a tots. L’Ateneu, a hores d’ara, duu un bon grapat d’anys a l’esquena. És un gat vell, però això no vol dir que estigui gens cansat. Els ànims, les forces i la il·lusió encara hi són. Es veurà en els pròxims mesos. Oportunament s’anunciaran tot un conjunt d’actes que la junta directiva de l’entitat espera que siguin del vostre interès. Si no és així, ja ho sabeu; feu-nos arribar les vostres crítiques. Seran benvingudes i molt útils. I demostraran que l’entitat es manté ben viva. D’altra banda, tots els indicis apunten que aquesta tardor de 2019 serà incerta i segurament moguda al nostre país. Tot dependrà, en gran part, de la sentència que dictamini el Tribunal Suprem espanyol, en relació al judici de l’1 d’octubre de 2017. La majoria del poble català sap molt bé que els presos polítics que porten gairebé dos anys tancats en presó preventiva, així com els que es troben a l’exili, no es mereixen, de cap de les maneres, la situació per la qual estan passant. Segons quin sigui el veredicte les reaccions poden ser imprevisibles i no desencallaran, en absolut, el conflicte latent, sinó que més aviat l’agreujaran.

AGOST-SBRE

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET ELS PRIMERS VINT ANYS DE “XIPRERET” (Publicat en el Xipreret núm. 222 de gener de 2000)

el gener de 1980 veié la llum el primer exemplar del “XipreQuan ret”, amb les seves vuit pàgines escasses i sense la data de naixement, ben pocs ens hauríem atrevit a suposar-li la llarga vida que ha tingut (vint anys!) i que encara exhibeixi avui prou salut per continuar endavant dues dècades més, amb moltes més pàgines i amb un optimisme a tota prova. Certament que ens agradaria (als qui restem de la primera singladura) que ara, amb la majoria d’edat, fos més ambiciós, més exigent amb si mateix i que traspués un esperit més d’avantguarda. Però en una ciutat desangelada com l'Hospitalet, resistir vint anys, només i exclusivament en català, sense ajudes importants d’institucions ni de mecenes i encara tenir la gosadia d’editar un llibre cada any (ja n'hi ha al carrer més d’una dotzena) es pot ben afirmar que és tota una heroïcitat davant de la qual cal descobrir-se. Quantes publicacions d’entitats privades, entre nosaltres, s’han mantingut tant de temps? Per tant, enhorabona, “Xipreret”, i que el coratge no manqui. Aquesta es la part positiva de la revista de l’'Ateneu de Cultura Popular. N’hi ha una altra de negativa, o més que negativa que fa que les campanes no repiquin tan alegres. Quants amics ens han deixat en aquest llarg lapse de temps, que ha vist consolidar-se la democràcia i l'Estatut d’autonomia, que ho ha vist trontollar tot (amb la pell de gallina) un esperpèntic 23 de febrer, propi d’una astracanada de Pedro Muñoz Seca, que ha viscut l'absurd i dolorós atemptat de l'Hipercor i l’alegre trompeteria dels Jocs Olímpics? Vull recordar, així mig de passada (i segur que involuntàriament me'n deixaré més d’un) els meus amics personals que d’alguna manera han incidit en diferents aspectes de “Xipreret” l que “l'altiva segadora” (són paraules de Màrius Torres) s’endugué al país del silenci. D'antuvi faré referència a Josep Bordonau amb qui compartirem pupitre, aula i amics a les “Escoles Catalanes Dr. Robert” del Casino del Centre, que durant la guerra fou de la meva colla (amb el Suñé, el Carbonell, el Cassi i tants d’altres) fins que el mobilitzaren i que després era el company que trobava quasi cada mati en anar a cercar el 2

diari i amb qui, en uns breus instants, arreglàvem el món i per damunt de tot Catalunya i l’Hospitalet. Ell revifà l’esperit d'ERC, ell contribuí més que ningú a recuperar l'Harmonia per a l’Ateneu (que també ell havia ajudat a reviscolar) i que molts anys presidi. No és per casualitat que la plaça de l'Ateneu porta el seu nom... En segon lloc vull situar-hi l’Enric Vila de la Hoz, aquell noi vingut de Cornellà, que cursà, com jo mateix, estudis a la tètrica Escola de Comerç del carrer Balmes, que acomboià el meu fill gran d’infant i tota una colla de galifardeus, en l'àmbit dels minyons escoltes i que més tard fou el punt de referència més seriós de CiU a l'Hospitalet. Molts dels editorials de “Xipreret” eren deguts a la seva ploma. Fou l'amic assenyat, cordial, que mai hauria volgut perdre. Tenia totes les virtuts n'estic segur, per ésser el gran batlle que el nostre poble, en aquells temps un xic confusos, necessitava... l encara voldria esmentar l'Andreu Trias, l'home de la veu més càlida, més plena de matisos i modulacions, més profunda i més sentida, que recitava entre altres textos, d’una manera insuperable (amb un “savoir faire” especial), “la meva casa pairal” (que per cert enguany han enderrocat), poesia amb la qual s’identificava plenament perquè li recordava el seu propi món d’infantesa. Era l'home de la sardana de l'Hospitalet, l’home dels pastorets, l'home imprescindible en qualsevol acte cultural català que es fes en el nostre entorn... l a més a més un excel·lent poeta. l el Rafel Garrich que tenia el do, innat, de fer gargots amb una destresa excepcional, i que quan es donava a algú ho feia de tot cor; i el Josep Muntaner, com en Trias immers en el món del teatre i que sabia fer moure els fils dels personatges amb intel·ligència i naturalitat; i el Rafael Ferrer (el fill de la Lola Sesseres, la cosidora, que li deien a casa) més gran que jo, del qual recordo que, abans de la guerra civil, quan encara no havia complert els 14 anys, me'l vaig trobar davant del quiosc del "Peret dels diaris” al capdavall de la Rambla i em regalà un exemplar de “Llibertat” on ell col·laborava, recomanant-me'n la lectura... Al primer número de “Xipreret” ja hi figurava la seva signatura i mentre pogué hi exposà les seves idees catalanistes i cíviques... I el Joan Rius que des de Vilanova i la Geltrú (d’una tradició cultural molt més intensa i àmplia que la nostra), enyorava l'Hospitalet dels anys trenta i l'Ateneu... i l'Esteve Alicart que estimava l'Ateneu com a casa seva i que patia per les coses de la ciutat que no funcionaven prou. Era un fan del Xipreret i donava bo xerrar-hi de qualsevol temàtica relacionada amb la Casa de la Vila (a la qual estigué vinculat professionalment com vaig estar-hi jo) i que, malgrat la jubilació, no se n'havia desarrelat...

Vint anys són, efectivament, molts anys. l ja tenen la seva història. En molts tombants i meandres reflectida a les pàgines no utòpiques sinó reals del “Xipreret” que molts guardem enquadernats en vint volums de color vermell que emplenen tot un prestatge de la meva modesta biblioteca. l us asseguro que fa goig contemplar-los. FRANCESC MARCÉ I SANABRA

Nota: Ja que enguany, com bé sabeu, commemorem el 40è aniversari del Xipreret, ens ha semblat oportú oferir-vos aquest article de Francesc Marcé en el qual glosava els seus primers vint anys d’existència. Al mateix temps dedicava un especial i emotiu record a persones que, d’alguna manera, havien incidit en diferents aspectes del desenvolupament de la revista. Com ell deia, no ens ha mancat el coratge als qui formem part de l’actual equip de redacció, ja que hem aconseguit superar les dues dècades més de vida que ens augurava. Així mateix, dins les nostres possibilitats, hem intentat millorar el seu contingut, perquè, en llegir-lo, us trobeu ben informats i passeu una bona estona (veieu Xipreret núm. 431 del passat mes de gener) Encara que, per sort, sempre hi ha alguna nova incorporació, lamentablement, en el transcurs d’aquests anys també hem patit la pèrdua de molt bons amics, lectors i col·laboradors, que restaran per sempre en el nostre record.

Foto coberta: Coberta del Xipreret núm., 222 de gener de 2000

CONVERSES

PEP MORELLA Nou president de la Federacid’Ateneus de Catalunya (FAC)

Pep Morella, de la societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca, de Sentmenat, ha estat escollit en la darrera Assemblea General Ordinària nou president de la Federació d’Ateneus de Catalunya. Morella va néixer el 1963 a Barcelona, i fa vida a Sentmenat, però viatja molt per Catalunya, la qual cosa li dóna la oportunitat de visitar moltes entitats. Des de la Revista Ateneus vam tenir una estona per parlar amb ell abans de la votació que el va escollir nou president, on ens va explicar els objectius de la nova junta.

S’acaba un cicle a la FAC, després de 8 anys de presidència de Salvador Casals, de la Principal de Vilafranca, i entres amb un nou equip directiu. Per què fas aquest pas? El faig perquè crec en la Federació i el seu projecte, crec que tots hem ďanar-hi passant, que ha de ser un compromís global de totes les entitats; hem de conèixer què és estar a la Junta. Si a més a més tens l”honor de ser-ne el president, doncs encara millor i més satis-factori. Per conèixer millor el dia a dia de la Federació, totes les en-titats, en algun moment o altre, han de passar per ser membres de la Junta: per conèixer el dia a dia, però també per saber i millorar el funcionament.

Quins objectius com a nova junta entrant us plantegeu? En tenim dos de molt clars i marcats. A banda dels objectius, resulta obvi que hem de ser continuistes respecte a la junta sortint, amb aquesta actitud de millorar modificant, canviant i ampliant els serveis que actualment ja està donant la FAC, que en són molts i molt bons. Aquest és un punt vital. Les entitats cada vegada necessitaran més de la FAC per arribar allà on no arribin amb la seva estructura de voluntariat. També volem millorar la representació territorial. L’hem de potenciar, les Delegacions Territorials han de ser la Federació de KM0, de proximitat; hem de fer-les coneixedores que són part d’aquesta Federació. Respecte als objectius que deia, doncs, cal potenciar les zones on no hi ha delegació territorial, buscant alguna altra mena d’orga-nització o de treball en xarxa perquè és molt important el fet de po-der treballar per proximitat. És un dels camins per poder guanyar més federats. Així també anirem descobrint més entitats, i elles ma-teixes veuran que federar-se és una necessitat que els pot ser molt útil. L'altre objectiu és, després de quatre anys, que crec que és el moment d'impulsar la XTAC, la xarxa més gran de teatres que hi ha a Catalunya. Ens ho hem de creure i hem d’adaptar programació, serveis i funcionament, a totes les sales que en aquest moment tenim amb personalitat pròpia i amb diferents tipologies d’aforament. Hem de ser prou hàbils per fer-ho. El servei jurídic que s'està donant, l’assessorament en temes d’arquitectura, les subvencions, l’acompanyament del dia a dia de les entitats és un fet molt important. Nosaltres també volem posar en el mapa el patrimoni ateneístic que hi ha a Catalunya. Potenciar-lo i mirar en quin estat el tenim i aconseguir compromisos de les administracions o de les empreses privades amb esponsoritzador per poder preservar aquestes petites joies culturals, que són vestigis de la història cultural de cada població. Es tracta de poder-ho preservar, que no caigui en mans de l'Administració, ni en mans d’un grup immobiliari que hi acabi posant un supermercat o un pàrquing, ni desapareguin. Només hi ha dos membres que repeteixen de l’anterior junta. Sí! I n’estem molt contents que repeteixin tots dos. Penso que po-dem parlar d’una renovació integral que reflecteix força el que és Catalunya, plural i amb representació a tot el territori. Voldríem, o almenys és una aspiració personal, que a les properes juntes hi hagués algú de les comarques de Girona i de Lleida. Ara n’hi ha una de

Tarragona, i les noves tecnologies ens han d’ajudar a fer-ho pos-sible. Per videoconferència no caldria fer totes les reunions pre-sencials. Potser mentre no tinguem això resolt, com potenciarem les Delegacions Territorials, potser seran aquestes les que faran d’altaveu del seu territori dins la Junta. Creus que des del món de les entitats cal potenciar el sentiment d’adhesió a la FAC? Naturalment, però això passa per un treball de comunicació. La comunicació de la Federació cap a les entitats i de les juntes d’aques-tes vers els seus associats. Hem d’aconseguir que sigui un valor afegit per als associats ser soci de la FAC. Una de les reclamacions que tenim és el famós carnet mitjançant el qual un soci d'una entitat no només ho sigui d’aquesta sinó dels 178 ateneus. El fet de per-tànyer a aquest col·lectiu de 178 ateneus amb un sol carnet és d'una gran potencialitat. És enorme! De vegades és complicat arribar directament als socis de les enti-tats. Hi ha missatges o convocatòries d’activitats que des de la FAC es fan extensives al gruix de la massa social de socis, però es que-den a les juntes directives, que els costa ﬁltrar-ho als seus socis. Com ho podem arreglar? Hem de treballar molt la comunicació, com deia abans. Una de les coses que volem fer i és un dels nostres objectius és que volem trepitjar territori, visitar molts ateneus i volem transmetre el “Tots som Ateneus”, perquè la gent s'ho ha de creure. Per això volem potenciar iniciatives com aquesta del carnet. Aglutinem 178 ateneus, 38 sales de teatre, desenes de milers de socis. Pertànyer a aquest col·lectiu és un valor afegit clar. La FAC pot ser una eina per ajudar les en-titats en aquest procés de comunicació, des de la FAC, i també des de les administracions o altres ens del seu territori. En les darreres assemblees, sempre hi ha referències políti-ques, fins i tot a la inauguració del Congrés, en Pep Montes, va fer referència a la FAC o al fet que el món ateneístic havia de tornar a tenir una opinió política. Corn ho valores? És un tema delicat perquè justament els ateneus han de ser aglutinadors de qualsevol ideologia política amb uns mínims de respecte al país, a la cultura i a les tradicions del nostre país. Coses de sentit comú com poden ser tots els canvis socials que tenim. Vivim al segle XXI i no podem obviar que hi ha diferents tendències sexuals, diferents ideologies polítiques i diferents maneres de creure en l'àm-bit religiós. Sempre que respectin el nostre patrimoni cultural, la nostra 7

llengua, les associacions... hem de donar cabuda a tothom. I això fa que sigui delicat el posicionament polític. Tanmateix, des de la mateixa FAC hi ha hagut iniciatives en aquest sentit, com ara la d’Ateneus per la Democràcia, aquesta petita o gran secció que dona cabuda als ateneus que són políticament més actius, perquè no tots ho són, i hem de respectar cadascuna de les ideologies dels nostres associats. I, per ser respectuosos, va ser un encert per part de la Junta anterior el fet de crear aquest col·lectiu d’Ateneus per la Democràcia. L’Ateneisme està envellit? No ho crec; sí que encara la part més visible segueix essent d’una mitjana d’edat més alta, però les noves generacions estan pujant amb força. El que passa és que elles han d’aprendre a treballar en xarxa, acceptar altres maneres de veure les coses, i els ateneus hem d'acceptar que ells van amb unes dinàmiques i unes velocitats diferents. Aquí hi haurà un període d’adaptació per les dues bandes, però estem en un procés de regeneració generacional. Per tant, intentar aglutinar més joves és un repte. I tant! És un repte per als ateneus i automàticament per a la Federació. Si els nostres ateneus es rejoveneixen, la Federació també.

Entrevista publicada al número 20 (Juny de 2019) de la revista Ateneus

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS VETLLADA MUSICAL. A night at the Opera (Queen) es va posar en marxa la Secció de música de l’Ateneu, un Quan dels objectius principals era acostar la música als socis i fer-ho en diferents formats. El més evident i el que més s’ha posat en pràctica fins ara ha estat el de les actuacions en directe, amb diversos concerts: cant coral, cantants solistes, guitarra, piano, etc. Tots aquests tipus d’actes requereixen d’una tercera persona anomenada intèrpret, i sense aquesta peça fonamental, una actuació no te cap sentit. Això fa que l’organització de vetllades d’aquesta mena siguin complicades d’organitzar, normalment l’intèrpret no sempre actua de forma gratuïta ni tampoc ve sol, pel que, a sobre, s’hi ha d’afegir un cost addicional. Per aquest motiu es va buscar altres fórmules que permetessin organitzar trobades musicals sense haver de necessitar un intèrpret i que resultessin baratetes. El fet de tenir a l’Ateneu un fons musical de més de cent CDs, ens va fer pensar que es podria aprofitar aquesta mostra tan gran i variada de música clàssica per organitzar algunes audicions musicals. Va ser d’aquesta manera que va sorgir la idea de dur a terme les Vetllades Musicals. Però ens vam adonar que hi havia un problema. Una vetllada musical com la que ens estàvem plantejant no es podia organitzar simplement pel fet de quedar plegats uns quants, posar el CD i després cada un a casa seva, en conjunt quedava pobre, hi faltava alguna cosa. Era evident que previ a l’audició calia traslladar als assistents algun tipus d’informació relativa a la peça a escoltar: l’estil, l’autor, l’entorn musical de l’època, etc. Ens vam adonar que, d’alguna manera, es necessitava, no per tots però sí en la majoria dels casos, d’alguna persona que fes aquesta introducció i havia de ser algú que sabés del que parlava. Això ens va fer recular i la idea de les Vetllades Musicals va quedar aturada. Però la voluntat de dur a terme Vetllades Musicals ens seguia rondant pel cap, calia fer-ho, però encara no sabíem com. Finalment vam caure que, per començar, potser no calia anar a buscar algun expert en música perquè ens expliques de què anava una peça musical o una altra, el secret estaba en buscar aquell concert o aquell disc del

qual nosaltres sí que ens veiem capaços de presentar. Desgraciadament no som un experts en música clàssica, però sí que tenim les nostres nocions de música, però d’una música més enfocada al que s’anomena música “moderna”, és a dir el Rock, el Rock’n Roll i el Pop Rock. Ràpidament ens va venir al cap el disc A Night at the Opera del grup Queen, tot un clàssic del Rock i del Pop Rock, un disc amb més de 40 anys a les espatlles que encara guarda la seva vigència i que, amb el temps, va guanyant més i més adeptes, vaja, el que s’anomenaria, un “clàssic”. Amb aquesta idea ens vam decidir tirar endavant la Vetllada, només calia preparar una presentació de l’acte i del disc, muntar l’audio i pensar en el format de la cloenda, que finalment es va decidir que fora el clàssic “pica-pica”, amb tot allò que els assistents, de forma voluntària, haguessin pensat portar i que va resultar ser tot un xeflis de menjar i beguda. He de confessar que vaig creure que per ser las primera vetllada que muntàvem vindria poca gent. Ens vam equivocar. Déu n’hi do els que vam aplegar aquell divendres dia 5 de juliol. Vull agrair a tothom que va venir la seva confiança i els demano disculpes pel que va poder sortir malament, és el que tenen les primeres vegades. La vetllada va començar amb un documental on s’explicava fil per randa tots els ets i uts del disc A Night at The Opera, fet pel qual no ens va tocar a nosaltres fer-ne la presentació. Atés que el documental, tot i ser força interessant i instructiu, va resultar una mica llarg (uns 40 minuts) els assistents ens van plantejar de passar directament al pica-pica mentre escoltàvem el disc. Aquest és un dels avantatges del Rock’n Roll, no cal estar assegut per poder sentir-lo bé, per tant es va accedir a aquest petit canvi de format, que creiem que va “millorar” la proposta inicial, ja que, després de l’audició, amb un públic engrescat, es van afegir altres cançons de Queen al repertori i, fins i tot, alguns dels assistents es van animar a ballar. Va ser una nit divertida, rockera, envoltada d’amics i crec que tothom que va venir en va marxar amb l’esperit més animat i amb ganes de repetir. Esperem no trigar gaire a organitzar la propera. Text: CARLES FARRÉS - Foto: ANTÒNIA CALDÉS

CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 369 Visita a la Casa Gaudí de Reus. Dissabte 20 de juliol de 2019

om és habitual, a les 8 del matí, vam sortir des de la cantonada de l’avinguda del Carrilet amb el carrer de Rossend Arús, les 37 persones que ens havíem inscrit a aquesta excursió. Després de salvar el petit problema que va ocasionar un accident, obligant-nos a fer un petit canvi de ruta, vam arribar a l’àrea del Penedès on vàrem esmorzar. Altre cop dalt de l’autocar, ens dirigírem cap a Reus, on a la plaça Mercadal està ubicada la Casa Gaudí, un edifici de quatre pisos en el qual, a la planta baixa es troba l’Oficina de Turisme de la ciutat, i en les tres restants una exposició de l’obra de Gaudí. La guia, que ens hi esperava, ens feu una explicació prou bona de l’obra del famós arquitecte. En acabar la visita ens encaminàrem cap a una arrossaria al barri del Serrallo, a Tarragona, en la qual ens serviren, sota d’uns agradables para-sols, el menú que cadascú havia triat el dia d’apuntarnos. Finalment, l’autocar ens va tornar a l’Hospitalet, on arribàrem sans i estalvis. JAUME MARZÀ

COL·LABORACIONS CONTAMINACIÓ ATMOSFÈRICA A L’HOSPITALET

finals del passat juliol, la Unió Europea va denunciar l’Estat espanyol als tribunals per l’incompliment reiterat de la normativa de contaminació per gasos. La denúncia indicava com a punts més afectats les ciutats de Madrid i Barcelona, la zona del Baix Llobregat, l’Hospitalet i el Prat, així com les tres capitals del Vallès: Terrassa, Sabadell i Granollers. Les dades recollides demostraven que la majoria de catalans vam estar exposats, durant un període massa llarg de temps, a uns nivells de contaminació que superaven les recomanacions fixades per l’Organització Mundial de la Salut. Per lluitar contra l’emissió de gasos amb efecte hivernacle existeixen diverses mesures que els experts han fet arribar, oportunament, a les administracions. Les més conegudes deuen ser: reduir l’ús del vehicle privat -cotxe i moto-; millorar el transport públic, molt deficient en el cas de les connexions entre les ciutats de la regió metropolitana, per exemple; incrementar l’ús de la bicicleta en els desplaçaments curts; optimitzar la climatització de les llars; i altres. Tanmateix, en el nostre país, la falta de voluntat, o valentia, política per aplicar-les -les mesures-, ha convertit la pol·lució de l’aire en un greu problema. Aquesta passivitat de les nostres administracions és la que ha dut la Unió Europea a presentar les denúncies. Així les coses, no seria gens estrany que, a partir d’aquesta tardor, s’instauressin noves directrius anticontaminació als veïns. Seran benvingudes. El mal és que ja serem a quarts de quinze. Pel que fa a l’Hospitalet, tot fa pensar que les autoritats municipals malden per posar remei a les males condicions ambientals. La qüestió és saber si s’hi dediquen amb prou convenciment. No hi ha dubte que alguna cosa es fa. Per exemple, una de les lloables iniciatives que ha engegat el nostre consistori s’ha pogut veure aquest passat estiu passejant per la Rambla Marina. En els plafons lluminosos s’hi podia llegir una campanya publicitària que incentivava a l’ús de la bicicleta en els desplaçaments que s’hagin de fer per la ciutat. Cal tenir en compte que aquesta campanya va associada, en bona part, al servei públic de bicicleta compartida que el nostre ajuntament impulsa des de fa cosa d’un any. El servei està inspirat en un model xinès i funciona mitjançant una aplicació de mòbil. Es tracta d’una me12

na de bicing com el de la veïna Barcelona, però amb algunes particularitats diferents. Les bicicletes de l’Hospitalet -tots n’heu vist alguna- són ataronjades i destaquen, a part de pel seu color llampant, perquè te les trobes aparcades en els llocs més imprevisibles de la ciutat. Sembla, però, que aquesta darrera incidència es vol regular a partir d’ara. Un altre detall dels esforços que es fan el vam tenir el passat agost, quan l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va penjar un mapa al seu web que recull els serveis i les dades d’interès relacionades amb la bicicleta dels 36 municipis metropolitans. Inclou també informació sobre els aparcaments públics de bicicletes, Bicibox, alguns dels quals ja es troben en ple funcionament a l’Hospitalet.

Tot i les bones intencions municipals i de l’AMB s’ha d’admetre que pocs ciclistes es veuen per la nostra ciutat. I és una llàstima. En canvi, de patinets elèctrics -un enginy de moda que fa de mal dir fins quan durarà-, en surten per tots costats. Per què es veuen tan poques bicicletes circulant per l’Hospitalet? Alguns veïns nostres -ciclistes empedreïts- ens han confessat que el problema és la falta de carrils específics. Manifesten que la nostra ciutat està molt lluny dels quilometratges que hi dediquen les grans urbs europees, així com algunes de catalanes. Com a cirereta del pastís, hi ha qui explica que a la Rambla, al costat del Casino del Centre, fins no fa pas gaire, hi havia pintats sobre el paviment uns carrils per a ús dels ciclistes que, per motius que s’ignoren, han estat esborrats. PERE JUHÉ I ORIOL

ELS CAMINS DE LA VIDA III

o tenia cinquanta anys i ara, fixeu-vos novament en la casualitat, el destí o la providència, que m’obrien un nou trencall: aquell mateix setembre, l’Ateneu de Cultura Popular, que iniciava una nova etapa després de la guerra civil i la Dictadura, buscava socis. Algú devia pensar que jo me’n podria fer i un matí, un soci, el Rafel Ferrer, membre de la Junta, es va presentar a casa portant una carta bastant llarga en què em demanaven fer-me sòcia i explicaven les diverses activitats que volien fer. Jo, és clar, me’n vaig fer i, tot parlant, vaig comentar al Rafel que, a la carta, hi havia faltes d’ortografia. I en dir-me ell que com ho sabia, li vaig fer saber que m’acabava de treure el títol de mestra de català per a adults.

Aquella mateixa tarda, rebia una trucada del Rafel perquè, si ho volia, em posés en contacte amb el senyor Enric Vila, aleshores president de la Delegació d’Òmnium Cultural de l’Hospitalet, amb seu a l’Harmonia com l’Ateneu, que estava interessat a muntar cursos de català per a adults a la nostra ciutat. M’hi vaig entrevistar i per l’octubre començava les classes per a catalanoparlants i castellanoparlants, primer organitzats, doncs, per OC i després pel Consorci per a la Normalització Lingüística de la Generalitat. Recordeu que m’hauria agradat ser mestra, doncs ja ho era, però davant meu tenia tota una colla d’adults en lloc de nens. I aquesta feina, la d’ensenyar no solament la nostra llengua, sinó també l’amor al país, fos el seu d’origen o el que havien escollit els alumnes, la vaig fer des de l’octubre de 1978 fins al juny de 1994, que em vaig jubilar.

I, mentre feia els cursos, vaig començar a escriure sobre temes diversos que se m’acudien, a vegades ampliant alguns treballs que havia fet el darrer any de professorat, que. en general, només veien la llum al Xipreret, fins al 1982 que vaig enviar un escrit al Concurs de l’Arbre Fruiter de Moià i el vaig guanyar. I llavors, sí que em va agafar el cuquet d’escriure, però no seria fins al 1991 que faria Els motius de l’Hospitalet, amb motiu d’un llibre editat per l’Ajuntament en què hi havia errors greus en la interpretació dels motius que presentaven. I encarrilada pel camí de l’escriptura, he anat escrivint llibres. I vull dei-xar clar que jo no sóc una escriptora, sinó una dona que escriu, que és diferent. Aquest camí, tampoc no havia pensat mai de seguir-lo. Com tampoc no hauria pensat mai que, a principis de 1992, entraria com a vocal a la Junta de l’Associació Pro Residència Gent Gran, que una colla de gent de les parròquies de Sant Josep i Santa Eulàlia de Mèrida havíem decidit constituir perquè als nostres barris no hi havia cap residència geriàtrica. Després de moltíssimes reunions, revolts i entrebancs, és a dir de molta feina de tot l’equip, vam obrir primer un centre de dia, després la primera part de la residència, fins que el 1999 acabades totes les obres, s’inaugurava la Residència Jericó al barri de Sant Josep i l’Associació es dissolia havent complert el seu propòsit. Un altre trencall, doncs, però no el darrer perquè aviat hauria d’intentar posar una mica d’ordre a l’Arxiu Parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida i que en seria la responsable, simplement perquè vaig anar força temps a buscar dades per fer la genealogia de la meva família i d’altres en els llibres antics que hi havia a la rectoria on també hi havia unes bosses d’escombraries plenes de documents des d’un del segle XV, fins a altres dels segles XVI, XVII, XVIII, XIX i XX, que són els que vaig classificar tan bé com vaig saber. Encara que petit, ha estat i és un altre trencall. Durant tots aquests anys, continuava col·laborant amb l’Ateneu, sobretot al butlletí Xipreret. No vaig ser mai de la Junta tot i que m’ho van proposar. Els meus pares em deien que no m’emboliqués amb més feina, i tenien raó perquè ells ja eren molt grans i necessitaven més atenció. L’any 2000 ells van morir i jo vaig creure que no hi hauria cap més trencall. La vida passava entre la família i l’Ateneu i pensava que mentre pogués aniria per aquest camí. M’equivocava, és clar, perquè, davant un diguem-ne atzucac a l’Ateneu, alguns socis em van demanar que em presentés per presidenta. De debò que m’ho vaig pensar molt, però com que van insistir, cop de cap i presidenta. I sí que els primers anys de presidenta del nostre Ateneu no van ser un camí de roses per les tenses relacions amb l’Ajuntament pel local, tanmateix, he seguit el camí amb il·lusió i tan bé com he sabut. Ja sé que per a uns pocs no ho he fet prou bé, però deixo de banda alguns disgustos, enrabiades i menyspreus, i només vull recordar amb afecte totes les persones, soci i sòcies, que he conegut i tractat durant aquests anys, que m’han donat el seu suport i que m’han demostrat i em demostren una sincera amistat.

Fa dos anys, en deixar la presidència, vaig encetar el darrer camí, espero que l’últim trencall. Ja no estic per a noves aventures! Em queden l’Arxiu Parroquial pel que fa a les consultes externes, tot i que ara ja tenim un equip responsable, i l’Ateneu amb el butlletí Xipreret i tot allò que pugui fer per ajudar a tirar endavant l’entitat, ah! i escriure. M’agradaria fer la història de l’exportació de verdures a l’Hospitalet, que ja he començat, basada en el meu pare perquè els altres exportadors desapareguts no han deixat cap arxiu. De moment, he escrit la vida del meu besavi matern, Jaume Mitjavila i Rius, que, editat per l’Ateneu, sortirà per Sant Jordi. Sempre deia que un dia l’escriuria, però el temps passava fins que em vaig adonar que tenia noranta anys i que ja no podia esperar més! Els camins de la meva vida no han seguit una línia recta, sinó uns quants trencalls i, com deia al principi, sense que jo els busqués en general, circumstàncies tan diverses com dues guerres, un exili, una raó econòmica, una de demogràfica, un rampell, una entitat, un arxiu parroquial, entre algun altre motiu, m’han portat al llarg del temps a ser com sóc i a fer el que he fet o encara faig. Jo no he triat el meu destí perquè ja he dit que, a mi, m’hauria agradat ser mestra i no ho vaig poder ser, m’hauria agradat casar-me i no ho vaig fer segurament perquè no vaig forçar el destí, i qui sap si vaig fer sort! No he triat el meu destí, he dit, però si ho analitzo, penso que, algunes vegades sí que vaig triar unes opcions: vaig triar estudiar català, acceptar l‘oferta del senyor Vila, acceptar la presidència de l’Ateneu, arxivar provisionalment l’Arxiu Parroquial, i sobretot vaig decidir ser creient perquè, al llarg dels anys, vaig trobar persones que em van ensenyar el camí, que em van marcar, podríem dir: Sor Germaine, que em va fer la catequesi de comunió i que em va obrir els ulls a una visió de la religió oberta al món i a un Déu que era bo i que m’estimava quan jo tenia dotze anys, més tard els sacerdots de la Capella Francesa de Barcelona, especialment el Pere Morel, que feia classe de religió al Liceu Francès, i mossèn Leandre, que, no solament amb les seves paraules, sinó també amb les seves accions, em va ajudar a aprofundir en la meva relació amb Déu. Aquesta, sens dubte, ha estat la decisió més important de la meva vida, el camí que he intentat seguir també amb marrades i ensopegades... perquè, malgrat tot, sóc una persona imperfecta com gairebé tothom. De sants, n’hi ha molt pocs en aquesta vida... Seguir el camí de Jesús, estimar tothom, amics i enemics, és a vegades tan difícil! MATILDE MARCÉ

2000, 5 DESEMBRE ...i l’esperança es va perdre per sempre.

La Maria Neus

sseguda allà, al pedrís, davant aquella finestreta, la Maria Neus rumiava una vegada i una altra... com si es delectés en aquelles vagueries macabres... ...encara que per a ella no ho eren pas de macabres... Tanmateix ho havia de deixar tot ben lligat... sí, ben lligat: es posaria ben maca... res d’anar pengim penjam. Aniria a la perruqueria, ah! i per damunt de tot es compraria aquella bossa de pell de cocodril tan cara. Es posaria el vestit blanc i les sabates del conjunt. Una vegada estigués tot llest... caminaria amb parsimònia perquè tothom la pogués veure, doncs prou que ho sabia ella que se la miraven. Les veus li ho deien sempre. Aquell dia també. No podia ser de cap altra manera. Quan arribava en aquest punt de les seves reflexions, el cor se li accelerava en un desenfrenat eretisme, es veia allà dintre el taüt, sota els xiprers...sota la terra molla. Les arrels dels arbres furgarien i furgarien. Ella tota blanca en la seva primera nit de cementiri. Una llambregada enemiga de la lluna s'immobilitzaria allà, fixa, davant el panteó, per denunciar, acusadora i indiscreta, la seva malifeta, mentre els rats penats fregarien en vol rasant, esbufegant malediccions i presagis de càstig, potser fins i tot algun gat clavaria les seves urpes al fang xop, a la recerca de deixalles tètriques, mentre els verms començarien a rosegar-li l’ànima. Ella, la Maria Neus, sota aquella lluna encegadora. La Maria Neus, trista, espaordida però rebel, obstinada, ingovernable i cabuda, plantaria cara des d’aquelles valls de tenebres d’on es conten velles històries d’ànimes en pena... i tant si els hi plantaria cara!!! Ella, la Maria Neus no seria mai una despulla anònima. La Maria Neus allí, en la primera nit de cementiri…La Maria Neus, blanca sota els xiprers, trista i sola sota la lluna encesa, els donaria a tots la seva magistral i pòstuma lliçó.

2005, 28 novembre

vui he reculat en el temps, bo i remenant calaixos, esperant, sempre esperant, un no sé què de claror, que m’ajudés a entendre’t, Maria Neus! Volia entendre’t llavors i vull entendre’t ara. Estava molt empipada amb tu llavors, per ço vaig escriure tal com ho vaig fer. Volia continuar la teva història més tard... un altre dia quan el dolor per la teva decisió irreversible no fos tan coent. En aquell moment no podia. Volia trobar-te un bri d’esperança, volia ser el teu consol, volia escriure la teva història... la que tu i jo sabem, volia sobretot reconciliar-me amb tu... ...però estava tan dolguda! tan emprenyada amb tu!!!, em sentia tan impotent!!! M’havies deixat... a mi i a tots! Ha passat el temps, i avui torno a provar de fer-ho. Ara no puc dir gaires coses. L’emoció no em deixa fer-ho. Només desitjo i espero que hagis trobat la pau. La mereixes, encara que només sigui per descansar d’aquell teu patiment que et va portar per camins del mai més. Tinc l’esperança que, des d’on ets, ho entenguis. Que per fi, s’hagi fet la llum per a tu. Jo ja no et puc jutjar com ho vaig fer aleshores. No hi tinc cap dret. Saps una cosa? Sento que dintre meu s’està desvetllant quelcom: Escriuré la teva història. Els teus fills la coneixeran. Et coneixeran, Maria Neus. Coneixeran aquella nena, aquella noia, la dona esplèndida que vas ser. Sabran de les teves il·lusions. Aquelles que ens explicaven a cau d’orella, oi que ho vols, Maria Neus? ...i jo a tu et contaré la seva d’història…la d’ells, la dels teus fills i la dels teus néts. Aquesta que potser t’estàs perdent... Avui torno a sentir que no, que l’esperança no es va perdre per sempre. MONTSERRAT GIRALT

EL IOGURT DANONE TÉ 100 ANYS

rec que moltes persones estan convençudes que l’origen del Danone és francès. Jo mateixa també ho creia per una anècdota que explicava la meva mare: a principi dels anys vint, ella vivia amb la seva família al carrer de les Roselles, aleshores Perutxo. Una família francesa es va instal·lar en una casa molt propera, era un matrimoni amb una nena. La dona estava delicada de la panxa i l’ordinari, és a dir el “recader”, li portava cada dia un iogurt i també bistecs de vedella des de Barcelona (al nostre poble només venien vedella per a l’escudella o per a l’estofat). La mare recordava molt bé la terrina del iogurt blanca amb una franja marró i també que n’havia tastat per primera vegada. Família francesa, iogurt d’origen francès, deducció normal, però equivocada perquè el Danone va néixer a Barcelona el 1919! Ja ho sabia des de fa algun temps per unes circumstàncies que no ve al cas, però ara he llegit, en el diari Ara i en altres, la història d’aquest producte que forma part natural de la nostra vida quotidiana. I m’ha semblat que en podríem parlar en el nostre butlletí. El seu creador va ser un jueu sefardita originari de Tessalònica, Isaac Carasso, que el 1916 va arribar a Barcelona amb la seva família fugint, com tanta gent al llarg dels anys, d’una guerra als Balcans. Es van instal·lar en una casa del carrer dels Àngels al Raval. De seguida es va preocupar dels problemes de salut, sobretot infeccions intestinals, que patien els infants barcelonins a causa de les condicions de vida a la part baixa de la ciutat i pensant segurament en el seu fill i filles. Va construir un petit “taller” en què va crear un iogurt seguint una recepta búlgara que tenia (de fet ja havia treballat els iogurts al seu país). El 1919 n’inicià la comercialització amb el nom de Danone, que era el diminutiu del nom del seu fill Daniel, a qui, de fet, anomenaven Danon. Els primers temps, els iogurts es venien a les farmàcies amb recepta. Els feien a la nit i, a la matinada, els cobradors dels tramvies eren els encarregats de repartir-los a les farmàcies, a vegades, el tramvia fins i tot frenava, encara que no era una parada, davant de la farmàcia corresponent! Feien servir unes petites neveres que contenien 24 terrines. Quan ja produïa 400 terrines, va començar a vendre-les a domicili. I ja no pararia de créixer: al cap de dos anys proveïa de iogurts de manera exclusiva els hospitals de Sant Pau, el Clínic i el de la Santa

Creu. Al mateix temps havia obert una botiga i, més endavant una lleteria i una pastisseria a Barcelona, i una fàbrica a Madrid. El 1929, el seu fill Daniel, que havia estudiat a Marsella, s’unia al negoci i decidia estendre’l a França. De fet la seu de París serà la casa mare. Quan el negoci anava vent en popa, Isaac Carasso moria l’abril de 1939. El 1940 esclatava la 2a. Guerra Mundial, Daniel i la seva dona van decidir marxar als Estats Units fugint dels nazis i deixava l’empresa espanyola en mans del seu amic Lluís Portabella. Allà, inicià la producció del iogurt, del qual varià la presentació: fou el primer iogurt amb una capa de melmelada al fons, més del gust dels americans, i en canvià el tradicional envàs de porcellana pel de vidre més lleuger. Acabada la guerra, Daniel Carasso tornava a París i l’empresa no pararia de créixer, conquereix nous mercats i diversifica els productes. Actualment, a Espanya, el Grup Danone ven 218 productes diferents amb marques també diferents. Compta amb 100.000 treballadors arreu del món. A Espanya ven cada dia 11 milions de iogurts! I, com el seu creador, Isaac Carasso, la multinacional francesa aposta per la vessant social, pels productes saludables i per la innovació.. En podria donar moltes més dades, però el que volia explicar era sobretot l’origen “català” del iogurt i, com d’aquell petit taller del carrer dels Àngels, Danone ha passat a ésser un gegant de l’alimentació, present podríem dir que gairebé a totes les llars de casa nostra. MATILDE MARCÉ

Fonts: Diari Ara (12-5-2019) - Viquipèdia

DOLORS MONSERDÀ (1845-1919) Poeta, escriptora i feminista

ent recerca per a una exposició que penso muntar, si Déu vol, l’any vinent, dedicada a Mercè Llimona, il·lustradora i escriptora de contes, m’he trobat amb el nom de Dolors Monserdà i Vidal, escriptora i moltes coses més, relacionades amb les lletres en general. Aquesta senyora, era una de les primeres feministes com a resultat del filó que propiciava l’època, malgrat els ensurts polítics permanents al nostre país al final del segle XIX. El món que envoltava Dolors Monserdà i Vidal, era el gresol on es va forjar el pensament de moltíssimes altres senyores, feministes i creadores en general. Mitjançant la seva llibertat de pensament, elles i la seva empenta van col·laborar a remuntar la nostra cultura fins als cims més alts. Dolors Monserdà i Vidal, filla d’una família burgesa, va rebre una acurada educació. La seva trajectòria literària es va centrar inicialment en la poesia; també era coneguda amb el pseudònim de Dolors Monserdà de Macià amb què signava els seus escrits. Va ser escriptora, poeta, conta-contes, dramaturga, assagista i columnista. Era germana del pintor Enric Monserdà i Vidal (1850-1926), i la seva filla es va casar amb l'arquitecte modernista, Josep Puig i Cadafalch. Va escriure en espanyol fins al 1875 i, a partir de llavors, en català. Va participar regularment en els Jocs Florals de Barcelona, on els seus poemes van ser guardonats en diverses ocasions (1878,1882 i 1891) i l’any 1909 en fou nomenada presidenta, així Dolors Monserdà va esdevenir la primera dona que ocupà aquest càrrec. 21

La major part de la seva obra poètica quedà recollida en Poesies catalanes (1888) i Poesies (1911). Monserdà va col·laborar amb regularitat en publicacions periòdiques, com ara La Veu de Catalunya, La Renaixença, Il·lustració Catalana, La Ilustración de la Mujer, Or i Grana, Feminal... i també va escriure teatre, amb obres com Sembrad y cogeréis (1874) i Teresa o un jorn de prova (1876). Més tard, va reorientar la seva producció cap a la novel·la. Publicà, entre d’altres, La Montserrat (1893), La família Asparó (1900) i la seva obra més significativa: La fabricanta (1904).En els seus escrits, es posà de manifest el seu interès pel paper social de la dona, en un moment històric en què en el nostre país es començava a qüestionar el model de l’àngel de la llar com a destí de les dones. Les seves reflexions i propostes les recollí en l’assaig Estudi feminista. Orientacions per a la dona catalana (1909). Un altre eix del seu pensament fou la preocupació per les condicions de vida de les obreres, en especial per les cosidores, un col·lectiu que treballava en unes dures condicions d’explotació i insalubritat. A la recerca d’una solució a aquesta situació, fundà i dirigí el Patronat per a les Obreres de l'Agulla, una associació professional situada al carrer de Montcada de Barcelona. Funcionava com una cooperativa i oferia materials de costura a preu de cost, formació, borsa de treball i assistència mèdica gratuïta. Per tot això, esdevingué una entitat pionera en la millora de les condicions laborals de les dones. La desgraciada guerra incivil que va arrasar el panorama cultural del nostre país va fer que moltes d’aquestes dones pioneres fossin oblidades, ignorades o desconegudes per a la majoria, i molt a poc a poc, anem recuperant la seva memòria. Enguany es commemora el centenari de la seva mort, i els interessats, gràcies al mitjans al nostre abast, poden conèixer una mica més d’aquesta il·lustre senyora. Dolors Monserdà és enterrada al cementiri de Montjuïc. EMILI BONA

EL NOM I LA COSA EL VIATGE DE VACANCES

s prou evident que la vida quotidiana de la major part del personal,

fins i tot entre aquells que la senten prou satisfactòria, sol ser É rutinària. I quan l’envaeix la monotonia, es torna mancada d’al·licient, perillosament apàtica. Hi ha els “ponts” i les possibilitats d’”escapades”; però res comparable amb les vacances, que, tot i ser també una altra rutina, ens permet un dia a dia amb munió de novetats. Hi ha privilegiats que disposen per al cas de dues vivendes, una urbana i l’altra en un ambient divers, més o menys rural. Aquesta segona és la que il·lusiona més, sobretot quan ja s’ha arriba a la maduresa i es sol disposar de més temps lliure, potser perquè es pensa poder viure-hi quan arribe la jubilació. D’aquí l’expressió engrescadora per a l’estalvi “fer caseta”.¿I no és la jubilació, el guany acumulat per una llarga vida laboral, l’oci per excel·lència? D’una manera o altra, les vivències positives de vacances solen ser de les que recordem especialment. Aquelles setmanes d’estiu vora mar de quan érem menuts, aquella llarga excursió per les muntanyes de joves amb motxilla i tendes de campanya, aquell viatge tan arriscat amb els nanos... Més que més, els viatges turístics a llocs mai visitats -encara que abans coneguts a través de la pantalla o per la història i les anècdotes que ens havien arribat- ens aporten records perdurables. El meu viatge d’aquest estiu m’ha descobert no sols un país que en bona part desconeixia directament, Gran Bretanya, sinó també el motiu entranyable que mou certa gent a viatjar força lluny de casa. Curiosament, quasi tots el components del grup amb què he compartit no fa gaire tantes experiències, eren famílies llatinoamericanes, en algun cas amb avi inclòs.Com era de suposar, una part venien de conèixer part de la península -inclús Portugal; hi havia una família brasilera-, però a tots els movia rastrejar encuriosits l’Europa del seus avantpassats. Un argentí, amb qui vaig tindre ocasió de xerrar amb més calma, em contava que en viatges anteriors havia estat al País Basc i fins i tot havia visitat el poble d’on provenia un dels seus avis, on va descobrir que allò no era Espanya. I l’origen de l’altre avi seu, el mogué a visitar també Holanda. Així, doncs,per què en aquesta ocasió visitava tot just el país originari dels Estats Units? Segons ell em va explicar, nostàl23

gic, Argentina havia sigut envaïda per tropes britàniques a principis del segle XIX, fins a arribar a fer-se amb el control de Buenos Aires, tot i que només durant un breu temps. Que distinta, li agradava pensar, em confessava, hauria estat la història del seu país si la invasió britànica hagués prosperat! El lector ja en deu tindre l’experiència: tard o d’hora, en determinats moments i pels viaranys selectius de la memòria, tornem a visitar encuriosits aquelles ciutats, a contemplar aquells paratges, aquells jardins i palaus, aquell quadre o aquella escultura d’un artista que ens va meravellar en un museu llunyà. I agraïm la sort d’haver-ho viscut. ANTONI PRATS

***********

REFLEXIÓ. Comiat

ots els començaments acostumen a ser alegres i plens d’il·lusió. Els comiats tristos. Amics socis de l’Ateneu, aquesta és l’última reflexió que llegireu amb el meu nom. Hem viscut plegats, ho sé, bons moments literaris, compartint records, vivències i alguna realitat disfressada de senzilla literatura. M’acomiado, doncs, desitjant-vos a tots salut i els millors camins amb plena llibertat. El meu camí intentaré fer-lo amb un mínim de dignitat i evitant sempre que ningú em trepitgi la meva llibertat. Rebeu tots una forta abraçada de lluna plorosa que, avui, du mantellina. Us enyoraré. Gràcies per tot. M. DOLORS NAT I PINYOL

POESIA

ENYORE UN TEMPS...

Enyore un temps que no és vingut encara com un passat d’accelerada lluita, de combatius balcons i d’estendards, irat de punys, pacífic de corbelles, nou de cançons, parelles satisfetes, el menjador obert de bat a bat i el sol entrant fins el darrer racó. Em moriré, però l’enyore ja, aquest moment, aquest ram, aquest dia, que m’ha de fer aixecar de la fossa veient passar la multitud contenta.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) Poema extret del “Cançoneret de Ripoll” (Empúries, 1986)

OPINIÓ EL PARADIGME DEL SERVIDOR FIDEL

na de les coses que admiro dels americans (els del Estats Units, vull dir) és la capacitat que han tingut per saber forjar una historia pròpia tant d’estil èpic com científic. En gairebé només 250 anys d’història han desenvolupat tot un seguit de llegendes, cultes, tradicions i mites que a un foraster li faria creure que tot plegat vingués d’un llegat de més de mil anys. Una història popular que persisteixen amb els anys, que s’ha anat fent més gran i més forta i que, amb els mitjans de comunicació actuals, han sabut exportar a l’estranger, on bona part de la població té més coneixement de la història americana que no pas de la seva. D’altra banda, el americans han sabut desenvolupar, amb l’estudi i la seriositat que mereix, una història de caire acadèmic que s’imparteix a les escoles, fins al punt qué en molts casos s’obvia la de la resta del món (la important és la seva), però que també te la seva importància dins dels temaris de les diverses universitats del país on existeixen càtedres que es dediquen a l’estudi, la investigació i la formació acadèmica d’aquells que han decidit dedicar la seva vida a la història del Estats Units. Per a ells, aquests 250 anys donen per molt. En altres llocs del món, a Espanya per exemple, si mirem el que ens ofereix el camp de la docència sobre la història dels últims trescents anys, hi veiem un espai de temps amb uns forats negres tan grans que converteixen el que realment sap la gent d’avui dia d’aquest període, en petites illes perdudes en mig d’un mar de vergonya. Abans de tenir lloc la Revolució Americana, l’any 1776, es podria considerar que la major part dels habitants de les tretze colònies eren d’origen anglosaxó, alemany o escandinau, atès que gairebé ja no hi quedaven “indis”, perquè havien estat expulsats més enllà de les fronteres occidentals, a l’Oest. És a dir, la gran majoria d’habitants eren immigrants i la seva vinculació amb la terra era de feia molt poc temps. Pel que fa a la sensació de pertinença dels colons americans amb la metròpoli (Anglaterra i Londres) era relativament forta i bona part de la població es considerava fidel i lleial al rei. Lamentablement el rei, els seus ministres i els funcionaris, no eren pas tan lleials ni fidels als ciutadans de les colònies. La major part dels americans d’aquell temps no van trigar gaire a adonar-se que, per a la metròpoli, no eren

altra cosa que ciutadans de segona o, fins i tot, de tercera. Per al rei no eren res més que els treballadors d’una terra a explotar, un recurs, una simple font d’ingressos i d’impostos a la qual no cabia donar res a canvi, ni tan sols el trist respecte als seus drets. Cansats d’aquesta situació, van decidir plantar cara i fotre fora aquells que només els volien pel seu propi benefici i que, en cap cas, els consideraven que fossin “dels seus”. Sempre m’he preguntat qui els va convertir realment en estrangers, els propis americans, amb els seus ideals de llibertat, o els anglesos amb el seu comportament caciquista i colonial? Sé que el que diré ara podrà ofendre algunes persones, però és el que penso i, més important, el que he pogut veure amb els meus propis ulls durant molts anys a casa nostra, a Catalunya. D’una banda hi tenim aquells que, nascuts aquí o vinguts de fora s’estimen el país i que veient-se tractats com a ciutadans de segona, creuen viure en una espècie de zona colonial. Aquí podria parlar de l’idioma, de la cultura o de les tradicions, però també de greuges de tota mena: econòmics, d’inversió, d’infravaloració pressupostària, etc. També es podria parlar dels abusos politics i judicials, pel que fa a l’estat, o d’humiliacions i menyspreu per part de molts ciutadans de la resta de l’estat (“a por ellos”), però això ja seria més subjectiu. D’altra banda, hi ha aquells que també s’estimen el país, i tant que sí! I que defensen els seus costums, el seu idioma, les seves tradicions..., però que, o bé no s’adonen dels greuges que pateixen o simplement no els volen veure, tot disfressant els abusos, l’espoli o la infra-inversió dins d’una camisa feta de solidaritat mal entesa, on es dona molta importància a les privacions dels de fora –fet lloable- però mai a les dels de casa seva. Finalment tenim els tercers. Aquest són gent que no s’estima res del que troben al país, res del que veuen i troben a Catalunya els mereix cap respecte. Aquells, que si poguessin ens assimilarien i anorrearien tot el que fes el més petit tuf catalanista a la nostra pròpia terra. Aquests són els que anomeno colons, invasors i que, particularment, no em mereixen el més mínim respecte. Es creuen els amos d’allà on van i menyspreen tot el que hi troben. Els del primer grup acostumen a votar partits independentistes i sempre estan barallats entre ells. Els del segon grup son els anomenats unionistes i acostumen a formar part de partits que s’autoanomenen d’esquerres. Els del tercer grup s’anomenen “constitucionalistes”, però han destrossat la Constitució, són els franquistes de tota la vida, els que volen mantenir un règim que fa més de dos-cents anys que dura i que els permet viure de l’estat des

d’alts càrrecs polítics, de funcionariat i d’altres estaments de poder que més val no mencionar i que tots ja sabem quins són. Quan els americans es van adonar del terrible greuge que patien per part del rei i dels ministres de la corona i del poc que la seva situació importava a la metròpoli, no van dubtar ni un moment a rebel·lar-se. No volien ser una colònia, tan sols volien ser respectats. No van ser poques les discussions entre secessionistes i unionistes, però la realitat es va imposar i, finalment, van ser conscients que, sota el jou del britànics, no deixarien mai de ser uns ciutadans de segona, amb tot el que això podria comportar, res de positiu. Hi van ficar el coll i se’n van sortir, i tant que se’n van sortir! L’estat espanyol en els últims anys ha espoliat a Catalunya més de 200.000 milions d’Euros. Malgrat que Catalunya te, més o menys, el 16%, de la població espanyola i que aporta més del 20% de les rendes de tot l’Estat, en les lleis de Pressupostos Generals ja fa força anys que es pressuposta per a Catalunya una inversió inferior al 10%, i d’aquesta inversió prevista mai s’ha arribat a complir al cent per cent, quedant-se tan sols en compliments d’entre el 40 i el 60%, mentre que hi ha regions de l’Estat, com Madrid, que arriben a uns compliments pressupostaris d’entre el 110 i el 120% d’inversió. Tot i així, després ens intervenen els comptes, ens demanen més retallades que a ningú i quan ens diuen “que ens deixen diners” (quina fal·làcia) encara ens demanen que els retornem amb interessos. Dels tres grups abans esmentats, als primers els demanaria que deixin de barallar-se. Ja fa temps que tenen clars aquests greuges i que els denuncien, només els falta trobar la via. Als segons, els respecto moltíssim la seva voluntat de pertinença, de debò, no em correspon a mi jutjar-los, tan sols els demano que obrin els ulls (o que deixin de mirar cap a una altra banda) i que exigeixen un tracte que sigui, almenys, igual al que rep la resta de ciutadans de l’Estat. Si no és així, l’única conclusió que puc treure de tot plegat, és la del “paradigma del servidor fidel”, a qui li és igual el que passi als que pateixen al seu voltant, ja que, per a ell, l’únic important és l’amo i servir l’amo. Als tercers... si no us agrada Catalunya, a Catalunya, ho teniu fàcil, foteu el camp. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? DE VISITA PER LES TERRES ALTES D’ESCÒCIA

primers de juliol, quan les onades de calor ja havien començat a fer-se presents, vam tenir la sort de poder-ne escapar uns quants dies. Ens va salvar un viatget que teníem previst fer per Escòcia. La temperatura era molt més agradable per aquells indrets; la jaqueta es va fer gairebé imprescindible, així com un altre element que també afegirem al nostre vestuari: paraigua o impermeable. Escòcia feu honor a la seva reputació: quan ens dirigíem cap al nord pel Districte dels Llacs, va aparèixer la pluja. Tanmateix no era una pluja continuada, tant aviat estava núvol i feia un gran xàfec, o queia un plugim, com, de sobte, tornava a sortir el sol.

Així, entre pluja, sol i núvols, vam recórrer la vora del llac Grasmere, fins a tocar de la frontera escocesa. Vam parar a Gretna Green, una localitat famosa de la zona perquè, antigament, les parelles molt joves que es volien casar i no tenien el consentiment patern se n’hi anaven d’amagat ja que no els demanaven cap paper. Avui segueix sent un lloc especial on casar-se (per cert, hi havia una boda, i el nuvi portava el kilt tradicional de la vestimenta escocesa). També és habitual que matrimonis que ja portin anys casats, hi vagin per renovar els seus vots. Continuàrem pujant cap als Higlands (Terres Altes escoceses), admirant el magnífic paisatge, amb els colors de les muntanyes que baixaven, de vegades suaus i d’altres abruptament, fins a tocar les aigües dels llacs d’extensions inacabables. Vam passejar per la vora del Loch Lomond (“loch” vol dir llac en gaèlic), férem un recorregut en barca pel Loch Ness (el Nessie, però, no hi era, es veu que estava de

vacances). També anàrem amunt i avall, recorrent les ruïnes del castell d’Urquhart, que s’alcen, altives, dalt d’un turó a la vora del llac. Aquest castell va ser molt important en les continues batalles entre els escocesos i els anglesos. Des de l‘any 1229, en què la família Durward el va construir, fins al 1664, fou expropiat per la corona anglesa i recuperat per Escòcia en diverses ocasions. Finalment, el 1692, va ser parcialment destruït pels anglesos per evitar que tornés a ser recuperat. Actualment és propietat del Patrimoni Nacional Escocès i és el tercer lloc més visitat del país. La lluita del poble escocès per la seva independència té una certa semblança amb la nostra. El segle XVIII va ser per a ells tan nefast com per a Catalunya. Si el 1714 els Borbons ens van prendre tots els nostres drets, el 1746 els anglesos van posar punt i final a la revolta jacobita en guanyar, massacrant els combatents escocesos, la cruenta batalla de Culloden. Van aniquilar els clans, la seva forma habitual d’organitzar-se, i declararen il·legals la vestimenta tradicional i fins i tot les gaites. L’idioma gaèlic també en va sortir perjudicat. Actualment és reconegut pel Regne Unit com una llengua regional d’Escòcia i ha rebut l’estatus de llengua oficial escocesa. El 1999 el Govern escocès va crear un sistema educatiu perquè s’aprengui a les escoles, malgrat això el nombre de parlants és nomes d’uns 60.000.

Amb aquests antecedents històrics, us podeu imaginar que vam recórrer emocionats aquells llocs, sobretot dues poblacions: Inverness, que havia estat la capital del comtat d’Inverness-shire i Fort William, on van visitar un museu etnològic que guarda molts vestigis d’aquella batalla. Per descomptat, també vam gaudir força de les estades a altres poblacions; per exemple, Edimburg, la capital d’Escòcia (inscrita a la llista del Patrimoni de la Humanitat per la Unesco des del 1995). La principal avinguda comercial, Princes Street, separa la ciutat nova de la ciutat vella, en la qual està enclavat, dalt d’una roca imponent, el seu impressionant castell, que és imprescindible visitar. Els carrers a dos nivells d’aquest indret, amb les voltes subterrànies que els comu-

niquen, et conviden a passejar-hi, a entrar a la catedral de Sant Giles, etc. Per si sou fans de Harry Potter, en un d’aquests carrers hi ha un pub, The Elephant House, en el qual K. Rowling, autora de la saga, va començar a escriure els primers llibres. I molt a prop es troba el Cementiri Greyfriars, un lloc per on li agradava passejar; d’allà va treure, contemplant les làpides, els noms d’alguns dels seus personatges. En aquest cementiri hi ha tombes que daten del 1500, i hi estant enterrades personalitats destacades de la història d’Edimburg. Al seu voltant han sorgit (no podia ser d’altra manera) diverses llegendes.

També va valdre la pena veure el castell de Stirling, un dels més grans i importants d’Escòcia, tant per la història com per la seva arquitectura. Naturalment està enclavat sobre d’un penyal, Castle Hill. I a Pitlochry vam fer la imprescindible visita a una destil·leria de whisky (“Uisge Beatha” en gaèlic). Els escocesos, a més de ser-ne grans bevedors, en són els principals productors i exportadors. Ens van ensenyar tot el procés d’elaboració i, fent-ne un tastet, la manera de beure’l. Quan els recorreguts eren una mica llargs, per amenitzar el viatge, després de les explicacions del guia, pels altaveus del autocar sonava música popular escocesa, i em sorprengué en sentir la melodia de L’hora dels adéus. Resulta que aquesta cançó que trobem tan nostra, és d’origen escocès i és tracta ni més ni menys que d’una cançó patrimonial d’aquell país. El seu títol és Auld Lang Syne, que vol dir “pels vells temps”. La canten en les mateixes ocasions que nosaltres: en acomiadar-se d’amics, en acabar una reunió, al final d’un llarg viatge, fins i tot en funerals, però ells, a més a més, la relacionen especialment amb la celebració de l’Any Nou. La lletra es basa en un poema escrit per Robert Burns. De fet, part de la lletra fou recollida, més que escrita, per Burns, com ell mateix explicava quan la va enviar el 1788 al Museu de la Música Escocesa

amb la següent nota: “La cançó adjunta, una antiga cançó dels vells temps, mai ha estat donada a la impremta, ni tan sols ha circulat manuscrita, fins que la vaig recollir d’un ancià”. Malgrat això, es considerà just atribuir-li el poema en haver-lo completat. Robert Burns (1759-1796), és considerat el poeta més important en llengua escocesa. La seva poesia tracta, sobretot, de temes quotidians o de cultura popular. Procedia de família humil i va morir als 37 anys per problemes de cor, agreujats per les dures condicions del treball al camp, ja que tot i ser força conegut, no guanyà mai prou per viure de la seva obra. Quan va traspassar, es van recollir diners per tot Escòcia perquè es poguessin mantenir la seva vídua i els seus fills. Avui en dia se’l continua llegint i cada any, el 25 de gener, per commemorar la data del seu naixement, se celebra un sopar arreu d’Escòcia (i en altres parts del món, on viuen persones d’ascendència escocesa). En aquesta celebració anomenada Burns Supper (sopar de Burns), es llegeixen els seus poemes. Va ser precisament aquesta manera de celebrar el naixement de Robert Burns, el que animà l’escriptor Josep Lozano a convocar les primeres Festes Estellés el 2010. Aquell any només tres o quatre pobles secundaren la iniciativa, però el projecte va tocar alguna tecla misteriosa i ha arrelat en els valencians. A partir d’aleshores, cada any, al mes de setembre, aniversari del poeta, s’han anat convocant al País Valencià una mitjana de seixanta o setanta Festes Estellés, en les quals, mentre cadascú es menja el seu sopar, també es van recitant poemes d’ell. Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

Fotos: 1, Castell d’Urquhart al Loch Ness – 2, Castell d’Edimburg – 3, Catedral de Sant Giles – 4, Cementiri Greyfriars – 5, Carrer de dos nivells d’Edimburg.

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTAR-LOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 (Ed. digital 2604-6210) “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés,, Montserrat Giralt, Pere Juhé, Matilde Marcé, Jaume Marzà, M. Dolors Nat, Antoni Prats,

A PARTIR DEL 16 DE SETEMBRE QUEDARÀ OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS CURSOS I TALLERS DEL PROPER CURS 2019-2020 INFORMACIÓ A SECRETARIA DE DILLUNS A DIVENDRES, DE 6 A 8 DEL VESPRE EN PREPARACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE DIVENDRES DIA 4, de 7 a 9 del vespre. La Secció de Música de l’Ateneu presenta: Vetllada Musical amb l’audició de: Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, de The Beatles. S’agraeix que els interessats s’inscriguin, per tal de saber quants serem, a partir del dia 16 de setembre a la secretaria de l’entitat. Preu simbòlic de l’entrada: quelcom per picar o beure