19-10 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XL Núm. 439 OCTUBRE 2019

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE DIVENDRES 4, de 7 a 9 del vespre. La Secció de Música de l’Ateneu presenta: Vetllada Musical amb l’audició de: Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, de la banda britànica The Beatles. S’agraeix que els interessats s’inscriguin, per tal de saber quants serem, a partir del dia 1 d’octubre a la secretaria de l’entitat. Preu simbòlic de l’entrada: quelcom per picar o beure DISSABTE 19, a les 10 del matí. Tenim demanada la visita al monestir de Sant Pere de les Puel·les del carrer Anglí de Barcelona. Estem pendent de resposta. En cas de no poder-hi anar ens acostarem al Caixa Fòrum, on hi ha una magnífica exposició dedicada a la Òpera que ja ha visitat 8 ciutats europees. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Av. del Carrilet de la línia 1 del Metro. DEL 26 AL 30 D’OCTUBRE. Excursió Coneguem Catalunya núm. 371 per les comarques de la Terra Alta i del Matarranya.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE ESTEM PREPARANT LA VISITA CULTURAL I L’EXCURSIÓ CONEGUEM CATALUNYA DEL MES DE NOVEMBRE. US INFORMAREM

ACTES EN COMMEMORACIÓ DEL 10è ANIVERSARI DEL TRASPÀS DE RICARD SALVAT DIUMENGE 24. Representació de l’obra Allí on neixis, tant se val, de Ricard Salvat, a càrrec del grup teatral de l’Escola Plaudite. Horari pendent de determinar. DISSABTE 30, a les 7 de la tarda. Recital del poema La pell de brau, de Salvador Esrpiu. PENDENT DE DETERMINAR: Conferència.

TALLERS CURS 2019-2020 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

Finalment, en el darrer plenari de setembre, l’Ajuntament de l’Hospitalet va aprovar la modificació del Pla General Metropolità corresponent als antics estudis de l’Òpera situats al barri Centre. L’immoble, que es troba prop del límit amb Cornellà, tragina una llarga història al darrere. Va ser sala de cine i teatre en els seus inicis. Es va reconvertir en els estudis de la televisió espanyola a Catalunya al cap d’uns anys. Els okupes se’l feren seu poc després del canvi de segle, fins que el 2007 en foren de-sallotjats. Des de llavors, l’edifici entrà en coma. Deshabitat, deixat de la mà de Déu, s’anà deteriorant amb el pas del temps. Justament l’any passat s’enfonsà una bona part del sostre d’uralita. El nou projecte d’urbanització que ha de fer reviure l’es-pai de l’Òpera contempla acollir una residència per a la gent gran, una zona verda de 760 m2, locals comercials, un aparcament i un bloc de 45 pisos, part dels quals seran de protecció oficial. És aquesta una bona notícia que aju-darà a revitalitzar la zona. També es pot veure aquests dies com s’ha enderrocat l’immoble on hi havia el llegendari Bar Deportivo, a la rambla de Just Oliveras. Una nova construcció en prendrà el relleu. A la plaça de la Remunta és a punt de finalitzar l’edificació d’un espectacular bloc de pisos. A la rambla Marina les obres hi son contínues. L’Hospitalet es renova. És llei de vida. I cal confiar que tot plegat serveixi perquè la nostra ciutat sigui cada vegada més neta, agradable, verda i sostenible.

OCTUBRE

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET DEL CASAL DE L’ATENEU DE CULTURA (Publicat en el Xipreret núm. 27 d’abril de 1982)

rmengola, propietària de terrenys a Provençana, el dia 4 de gener del 1057 va llegar-ne alguns a la canònica de la Santa Creu, entre els quals hi havia els anomenats de la "Torre Blanca". Divuit anys més tard, el 5 de juny de l075, en les disposicions testamentaries de Ramon Bernat hi trobem esmentat el "camp de la Torre Blanca" situat dins del terme parroquial de Santa Eulàlia de Provençana. Jaume Codina ens diu que la Torre Blanca era una edificació d’importància, isolada i sola, situada entre l’església de Provençana i Cornellà. També ens diu que l’origen del patriciat urbà -sorgit del rural-, que ha dirigit el municipi del segle XVI al XVIII "cal cercar-lo en la finca dita de la Torre Blanca -Segle XI-, que el segle XII va produir l’aparició del primitiu hospital o alberg de pobres al peu del camí ral, gràcies a l’orde dels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, amos de la Torre Blanca. Fou tal el pes específic d’aquesta finca en el nostre entorn geogràfic que del petit hospital que donaria origen al nostre topònim, se'n digué en principi només "Hospital de la Torre Blanca". El mateix historiador ens explica que aquest Hospital ja tenia cementiri el segle XIV i que el 1370 la Torre Blanca passaria a ser propietat d'una nissaga bàsica de l'Hospitalet: els Oliver. El 1717 encara trobem un membre d'aquesta família, en Miquel Oliver de la Torre i Anglada, exercint de batlle al nostre poble. Aquesta finca, a mitjan segle passat, pertanyia a Maria Montserrat d'Angulo i d'Agustí (dos cognoms molt coneguts i repetits en el cadastre local) i en l’escriptura de propietat era ressenyada així: "Una casa llamada 'Torre Blanca' con jardin, era, pajar y huerto con algibe y gallinero, cuya superficie total es de cerca una mojada y media de terreno, del cual el huerto ocupa 5/8, la era de l/2 mojada y lo demás en casa y jardin". L’esmentada propietària, el 13 de juliol de 1866, va llogar la Torre Blanca a un grup d’hospitalencs per a instal·lar-hi un "Casino de bayle y teatro", fixant el preu anyal en 170 escuts. Signaren com arrendataris: Francesc Piera i Pujabet, tractant en calç, de 40 anys; Baldiri Figarola i Martí, negociant, de 30 anys; Albert Ferrer i Masibern, corredor de grans; Josep Oliveras i Padrosa, pagès de 28 anys; Josep 2

Vidal i Piguillem, constructor de carros, de 37 anys; Josep Martí i Pujalem, fuster, de 26 anys; Josep Coll i Nunell, gerrer, de 41 anys; Josep Mas i Galofré, paleta, de 37 anys; Josep Barba i Gallifa, paleta, de 25 anys; Pau Sans i Guitart, enginyer, de 26 anys i Josep Ferrer i Pages, fuster, de 25 anys. Quedava exceptuat de l’arrendament l’habitatge del masover i el graner, s’autoritzaven diverses obres d’adaptació i la mestressa es reservava entre d’altres, el dret d'arrencar l’heliotrop que hi havia al pati. També s'exigia als arrendataris que asseguressin la finca a la societat "La Catalana" per un valor no inferior a 3.000 duros. La nova societat, que s’anomena "Casino de l'Harmonia", segons consta en el seu reglament de dos anys més tard, tenia com objectiu: "disfrutar del lícito recreo y de la instrucción que proporcionan la amena sociedad y la lectura". Amb motiu de la seva constitució, un dels socis fundadors, en Pau Sans, home d’un catalanisme abrandat i del qual ja hem parlat en altres ocasions, va escriure -excepcionalment en castellà- una poesia dedicada a l’entitat, que acaba així: "Por eso con noble afân ganosos de dar ventura los hijos de esta llanura buscando armonia van. En el canto os la darán en el baile, en su alegria y desde este bello dia ligados por la amistad forman una sociedad titulada la Armonia". No m’estranyaria que aquesta poesia hagués esdevingut cançó i hagués format part del repertori de la societat claveriana "El Llobregat", fundada el 1851 i que s’integrà en aquest Casino. Cinc vegades l’any -per Sant Roc, Santa Eulália, Nadal, Pasqua i Corpus- s’obligava a fer un recital, que els nostres convilatans devien escoltar embadalits. El teatre, el ball i les partides de cartes, foren un dels al·licients d'aquesta societat que perdurà, rivalitzant amb el Casino del Centre, fins al final dels feliços anys vint. El 1932 es fundà l'Ateneu de Cultura Popular que passà a ocupar ben aviat els locals de l'Harmonia on desenvolupà, fins l'acabament de la guerra civil, una meritòria tasca cultural d'àmplia ressonància ciutadana, en què sovintejaren els concerts, les conferencies i les classes de formació professional i artística per tal d’ajudar a assolir -segons els estatuts- règim social més just. 3

Una bassa que hi havia per a regar l’hort es convertí en la primera piscina que ha existit a l’Hospitalet i l’hort es transformà en unes modestes instal·lacions esportives. La biblioteca que recolliren entre els socis fou ben remarcable. El gener de 1939, l'Ateneu va ésser desallotjat i les seves pertinences confiscades. El "Movimiento" -fins que la democràcia va aturar-lousufructuà l’edifici i en una ocasió hi muntà una efímera emissora de ràdio. Actualment torna a ocupar l’edifici de l'Harmonia l'Ateneu de Cultura Popular, desitjós de revalidar el prestigi que tingué durant la darrera etapa democràtica del país. Aquesta casa senyorial, composta de planta baixa, planta noble i golfes i en la qual s’endevina un aire tímidament renaixentista, queda compresa clarament dintre del grup tercer de la classificació establerta per Josep Danés i Torras, en el seu estudi de les masies d’estructura clàssica. Els dintells dels finestrals de la façana mostren relleus esculturals amb fulles i figures humanes. La planta és quadrada i en una cantonada exhibeix una garita per a observació o sentinella. Abans de l’última reforma hi havia unes escales dobles exteriors per a pujar al primer pis possiblement afegides durant el segle passat. L’Harmonia és avui, llevat de l’ermita de Provençana, i malgrat que l’actual edifici sigui només del segle XVI, una de les fites més antigues de la nostra història; la que ens recorda el nom pràcticament mil·lenari de la Torre Blanca. FRANCESC MARCÉ I SANABRA

Foto Coberta: L’Ateneu 1932 – Interior: L’Harmonia en la actualitat

CONVERSES

Una torxa i una tablet, tradició i modernitat per fer el relleu -simbòlicentre els dos presidents de la FAC, el sortint, Salvador Casals, i l’entrant, Pep Morella. Els hem reunit a tots dos al Casino l’Aliança del Poblenou per tenir una estona de conversa sobre com veuen la federació que ha deixat l’un, i com l’encara l’altre. Una conversa molt interessant i en exclusiva per la Revista Ateneu que ens impregna de saviesa ateneística. Entrevista a Salvador Casals i a Pep Morella, expresident i president de la FAC. Salvador, vuit anys a la Federació. Sembla que durant aquest temps, aquesta ha fet un salt important endavant, no només en nombre d’ateneus federats sinó també en qualitat i visualit-zació. Quin balanç en fas? Salvador Casals: Bé, clarament, un balanç positiu. L'altre dia en parlàvem en el sopar de relleu de juntes, on la Núria Font va des-tacar que havia estat una suma de moltes coses. No només hi ha mèrit de la Junta en si, sinó en el fet que en un moment determinat coincideixen un equip tècnic molt potent encapçalat pel Jordi Casassas, amb una Junta, que, suposo que sí, el mèrit que tenim és el 5

de saber identificar necessitats que té el nostre col·lectiu en el seu moment i saber-les orientar. Segurament, si m”haguessin preguntat al cap de dues setmanes o mes i mig quan vam agafar el projecte fa vuit anys, sobre cap on voíem anar, com havia de ser la Federació, què necessitava... segur que teníem alguna idea, però no teníem la visió que ara sí, amb la perspectiva dels vuit anys, hem anat adquirint, i el fet de poder identificar què és el que volíem fer, què és el que crèiem que necessitaven els ateneus i quin projecte havíem de bastir per poderho aconseguir. En molt poc temps vam tenir la sort de poder identificar aquests factors: que la Federació havia d'oferir serveis als ateneus, que havíem de fomentar el treball en xarxa, i que havíem de defensar els interessos del col·lectiu. En haver identificat aquests eixos en el nostre pla d'acció va ser quan vam poder començar a desenvolupar tota la feina. I a partir d’això comences a ser visible, aleshores et comencen a tenir en compte i a partir d'aquí comences a participar en més fòrums, on trobes més gent, aquesta et condueix a més llocs, i és una roda que comença a caminar, a agafar forma i volum, i ens porta fins on hem estat ara. Si la Federació hagués quedat tancada en ella mateixa, només pensant que el que feia ho feia molt bé, que qui potser no ho entenia era la resta del món, no hauríem avançat com ho hem fet. Sempre ens hem qüestionat el que es-tàvem fent i sempre hem intentat identificar en què podíem ajudar. Fet el relleu amb aquesta feina a les espatlles, com encares els pròxims quatre anys, Pep? Pep Morella: Ho encarem amb molta força i il·lusió. Som conscients que pugem a un tren que està en marxa i és d’alta velocitat, i que no té els problemes dels de rodalies, amb les vies, la catenària, etcè-tera, i hem d’agafar el ritme molt ràpid. En aquest sentit ja ens hem començat a reunir i a crear comissions de treball, i amb això estem, com que no para aquest nivell d'acceleració que portava la Federació. Perquè creiem que aquesta és una de les claus de l’èxit: saber visualitzar les necessitats, saber estar al dia, saber oferir els serveis que els ateneus volen i, sobretot, escoltar. Per això ens hem posat a treballar. Hi ha alguna cosa que us hagi quedat pendent de fer a l’anterior junta, Salvador? SC: Home, jo vaig dir al principi que volia veure tots els ateneus. Evidentment, això no ha estat possible. Al final, el que t'emportes cap 6

a casa és el record de la gent que has conegut i el que sap greu és no haver tingut més temps per haver pogut descobrir més coses: per poder trepitjar més territori, poder ajudar més entitats, que, si les haguessis pogut visitar i t’haguessin explicat els problemes que tenen, potser els hauries pogut donar una pista o una solució que els ajudés. Tots fem un esforç immens, i la nova junta ja continua fent-ho, sacrificar el temps de les nostres vides per poder ajudar. Al final has d’intentar construir un dia a dia en què puguis combinar la feina, la família, i el temps que et queda per a la Federació. Malgrat tot, crec que hem visitat força territori, i hem conegut força ateneus. Nosaltres, com a junta, hem intentat que les noves persones que ens agafen el relleu ja coneguessin la Federació des de dins uns mesos abans de posar-s'hi, convidant-los a algunes reunions per conèixer el dia a dia de com funciona la Federació. I això crec que ha facilitat el relleu, no han entrat ni de zero ni sense conèixer la FAC. De fet ja són gent molt activa i veus que estan pendents de la seva entitat i del moviment en general, observant, aprenent i compartint. Aquest és un tren, com deia el Pep, on hem de pujar tots i hem d’intentar que ningú no en baixi a cap parada, sigui gran, petit o mitjà. PM: Nosaltres hem vist, perquè la junta d'en Salvador ens ho ha transmès, que no havien pogut visitar tots els ateneus, ni arribar a tot arreu. Així que ja sabem per on començar, fent- ho també perquè hi creiem. Per poder oferir i per poder parlar d’aquest col·lectiu l’hem de conèixer bé, perquè, a més, cada territori és completament dife-rent. Dins d'un mateix territori, qui està a baix a mar o qui està a muntanya té unes necessitats completament diferents. Cal trepitjar territori i començar a parlar i a escoltar el que ens diuen les entitats per poder marcar les línies d’actuació després, sempre pensant en la globalitat del col·lectiu. Ara som conscients que hem canviat l'a-mericana i que ara estem defensant el col·lectiu ateneístic de Cata-lunya, no la nostra entitat o persona. El Premi Nacional de Cultura és un guardó a la tasca que s’ha estat duent a terme durant aquests anys. Aquests reconeixements ajuden a tirar endavant? SC: Sí, sobretot quan mires enrere, fa deu anys vam haver d’editar un llibre per explicar què eren els ateneus. Però ja no el de la histò-ria dels ateneus, abans d’això ens va tocar fer-ne un, el 'llibre visual', que amb imatges explicàvem que els ateneus no eren una cosa en fase terminal, que estàvem desapareixent, que no teníem cap sen-tit... aquesta era la visió que hi havia de l’ateneisme fa una dècada.

Que en deu anys hàgim aconseguit no només donar visibilitat, sinó ser reconeguts com un dels eixos principals de construcció nacional del país, és molt important. Hem aconseguit situar els ateneus al centre de la visualització de les principals entitats que fan activitat al nostre país, i això era impensable fa només 10 anys. Així que recollim aquest premi perquè precisament hem aconseguit això, donar visibilitat al moviment, si no, ningú no hagués pensat en nosaltres. PM: Això, i posar la Federació en el segle XXI, sense oblidar-nos del pòsit de la història que tenen, com per exemple aquí on som ara, el Casino l'Aliança del Poblenou, amb més de 150 anys. La mitjana dels ateneus està en el centenari. Doncs sense oblidar la història que és el patrimoni, actualitzar-la i encarar-la al segle XXI, que és el que ha fet la junta que ara ha sortit, posar la Federació al dia i en-focada cap aquí. I el reconeixement ho premia. La feina s'ha fet. Del tema de les relacions institucionals i del finançament dels ateneus (per conservar el patrimoni, per exemple) també se’n parlarà a la nova junta. Aquest és un dels grans reptes del futur, oi?

Entrevista publicada al número 20 (Juny de 2019) de la revista Ateneus

Nota: En el Xipreret de setembre us presentàvem Pep Morella, nou president de la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC), de la qual forma part la nostra entitat. Aquest mes ens ha semblat oportú publicar una entrevista on exposen les seves opinions tant Pep Morella com Salvador Casals, anterior president de la FAC.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

nguany, a causa de la pluja, la nit del dia 10, no es van poder dur a terme les Marxes de Torxes organitzades per l’Assemblea Nacional Catalana i que es realitzen arreu del país. Sigui com sigui, no han estat ni de bon tros suspeses, sembla que la data escollida per fer-les serà la vigília de l’1 d’octubre, data ben significativa per a la majoria de catalans. Així mateix l’Acte Institucional que obre la celebració de la Diada, es traslladà a l’endemà. A les 10 de la nit del dia 11, vam poder veure per TV3 el magnífic i emotiu espectacle preparat a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. L’11 de Setembre començava plujós. Les ofrenes florals que, de bon matí, es feren davant del monument a Rafael Casanova, van ser mullades. De mica en mica, però, es va anar imposant el sol i al migdia ja lluïa esplendorós. La resta d’actes previstos al Pla de Palau, al Fossar de les Moreres i al passeig de Lluís Companys transcorregueren sense cap problema. També es dugué a terme l’acte institucional que organitza l’Ajuntament de l’Hospitalet davant del monument a Rafael Casanova de la nostra ciutat. L’Ateneu hi va participar, com ve fent des del seus inicis, amb l’ofrena del nostre ram, que va anar a càrrec de Fèlix Puig i Carles Farrés, president i vicepresident, com sabeu, de l’entitat. I, a partir de les 4 de la tarda, l’acte més important al qual estàvem citats: la manifestació, enguany amb el lema Objectiu Independència. Segons l’informe de la guàrdia urbana de Barcelona els assistents foren uns 600.000 (encara que ja sabem que sempre tiren pel cap baix), un número més reduït que en les anteriors vuit edicions. Malgrat tot es va omplir la plaça d’Espanya i els carrers que hi conflueixen. Pel cantó de la Gran Via, el personal arribava fins al passeig de Gràcia. D’altra banda l’avinguda de Maria Cristina era plena fins a tocar l’es-

cenari on es feien els parlaments, davant de la Font Màgica de Montjuïc. Tot i el descens de l’assistència, la manifestació fou multitudinària i un èxit. Els clams per la independència, per la llibertat dels presos polítics i els visca Catalunya lliure sonaven contínuament. També es demanava unitat als partits.

Com sempre van venir autocars d’arreu dels Països Catalans. Del País Valencià, per exemple, des de Dénia (amb personal d’altres poblacions), que després de vuit hores de viatge, participaren en diversos actes (ofrena floral, Fossar de les Moreres) i en acabar la manifestació, altre cop vuit hores més de cotxe. Cal agrair aquestes mostres de solidaritat en els moments difícils que estem passant. Visca Catalunya i visca la República Catalana!!

ANTÒNIA CALDÉS Foto de l’ofrena: Montserrat Campreciós

VETLLADA POÈTICA

l mes de setembre ve marcat per la Diada, i aquesta per la manifestació, la gran manifestació, si bé enguany, diuen, que no hem estat tants, però érem molts, fent present un clam de voluntat i fermesa. L’Ateneu sempre aporta el seu gra de sorra a la celebració amb la tradicional lectura de poesies patriòtiques, que va tenir lloc el dia 12 a la sala d’actes. El recital va començar amb la salutació del president de l'entitat que, de manera improvisada i directa del mòbil, ens va llegir una poesia “ Les llàgrimes de Montserrat.” A continuació la Matilde Marcé va fer una breu introducció fent referència al moment polític que vivim.

A l'escenari nou socis amants de la poesia que, amb les seves lectures varen desgranar els mots selectes amb què els nostres poetes expressen, de manera viva, el sentiment més profund per al nostre petit però gran i estimat país. Cada lector va expressar amb el seu prpi estil l’essència dels poemes, connectant de manera directa amb el públic. Va ser un regal poder escoltar David Jou, Salvador Espriu, Miquel Martí Pol,Vicent Andrés Estellés, Joan Margarit... Per últim la Matilde Marcé ens va llegir una carta de Jordi Cuixart escrita des de la presó de Lledoners; entre altres consideracions, demanava la unitat. Ens va emocionar. Els assistents vàrem agrair amb forts aplaudiments la col·laboració dels lectors, gràcies a ells vàrem gaudir d'un atractiu recital, un acte dedicat a la Diada que vàrem viure entre amics. CARME JORBA

VISITA CULTURAL

l dissabte 14 de Setembre, catorze socis de l’Ateneu vam visitar l’exposició Barcelona capital de la Mediterrània, ubicada al saló del Tinell. L’exposició començava a la capella de Santa Àgata amb una gran quantitat de maquetes de tota la costa de Barcelona i uns audiovisuals de pintures romàniques de pintors catalans. Al saló del Tinell hi vam trobar escrits que descriuen l’evolució de Barcelona a causa de l’aportació d’altres cultures que hi comerciaven a través de la Mediterrània amb monedes, armes, tapissos, escultures, etc.

Tot feia molt de goig dins d’aquest imponent Saló Romànic del Tinell, que es va acabar de construir l’any 1362, que va servir per celebrar grans actes dels comte-reis de la corona d’Aragó, amb casaments reials, coronacions, diferents cerimònies, festes, etc. Els Reis Catòlics hi van rebre Cristóbal Colom quan va tornar del primer viatge a les Amèriques. Sortint del Tinell vam anar al carrer de Paradís on hi ha exposades les quatre columnes que resten del Temple d’August que fa dos mil anys hi havia a l’actual plaça de Sant Jaume. Finalment vàrem fer una passejada pels carrers de l’antic barri jueu. Lamentablement no vàrem poder entrar a la Sinagoga perquè estava tancada. Després, com de costum, tots plegats vam fer la cloenda de la sortida, que en conjunt va ser molt profitosa, amb un dinar. ISABEL SEGARRA

CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 370 Visita al Castell d’Hostalric.

l dissabte 28 setembre un grup de 38 socis varen marxar a la mateixa hora de sempre a fer la primera excursió després l’aturada de l’estiu cap a Hostalric. Vam parar una estoneta a esmorzar a una àrea de l’autopista. Hostalric era una Via Romana que anava de Roma fins a Cadis i també es camí de Santiago. Allà ens estava esperant el guia local l’Albert per fer un recorregut caminant pel recinte medieval de la vila, ja que no ens va recomanar pujar al castell a causa de la dificultat que tenia per a alguns socis. La visita començà per la porta de Barcelona i la primera parada es va fer a una petita placeta on es troba la cova del Relliguer on antigament hi havia hagut una sinagoga, després a la plaça de la Vila, on hi ha unes petites estàtues dedicades a uns personatges rellevants d’Hostalric com són Ramón Berenguer, Mafalda i mossèn Pere Xifrer. Vam arribar a la Torre dels Frares, una de les construccions medievals més importants de 33 metres d’alçada, tres plantes i un magnífic mirador accessible amb ascensor. Allà mateix la nostra companya Àngela va caure però encara va poder seguir l’excursió amb nosaltres. Vam acabar la visita a Hostalric a la plaça dels Bous, i allà ens va recollir l’autocar per anar a dinar al restaurant Can Masferrer a Sant Feliu de Buixalleu. En arribar al restaurant, malauradament, la nostra companya Rosa va caure i es va fer molt de mal i no va poder seguir amb nosaltres, ja que va necessitar una ambulància que la va traslladar a l’Hospital de Girona. Després de dinar, vam tornar cap a l’Hospitalet amb els ànims decaiguts per tot el que havia passat a les nostres amigues durant l’excursió. Desitgem que es recuperin molt aviat. ISABEL SEGARRA

PRESENTACIÓ TALLERS CURS 2019-2020

l passat dijous dia 19 de setembre, hi havia organitzada una trobada informativa per parlar sobre els cursos i tallers del proper curs 2019-2020. Aquesta mena de reunions he de dir que sempre han estat tot un misteri. Hi ha hagut anys en que no hi ha vingut gaire bé ningú, tot i que, després, quan començaven el cursos, les aules eren plenes! D’altra banda, hi ha hagut ocasions en què, a la sala d’actes, ens hi trobàvem un munt de gent. En resum, que es tracta d’un acte que no saps mai com anirà. Suposo que hi tenen a veure, i de forma important, les novetats. Quan s’engega un nou curs en que hi podem trobar novetats, és a dir, aquells en què s’inicia un nou projecte, o ha de venir un nou mestre, els interessats vénen per a informar-se, fer preguntes i conèixer aquell que ha de portar la classe. En canvi, quan iniciem un curs amb els mateixos tallers i activitats que l’anterior, com que els socis-alumnes ja saben de què va tot plegat: horaris, mestres, material, etc., consideren que no val la pena passar perquè els expliquem tot allò que ja saben. Particularment em sap una mica de greu perquè mai és un mal dia per trobar-nos i canviar impressions. Aquest nou curs ha estat un d’aquests de poca gent, a part dels mestres i els monitors, només va venir una senyora per informar-se. A nivell personal, he de dir que, malgrat tot, va ser força gratificant, ja que la reunió informativa es va convertir en una trobada de mestres en la qual vam poder intercanviar opinions, informació, experiències, comentar temes diversos relacionats amb l’Ateneu i, sobretot, explicar-nos curiositats i anècdotes. En resum, que el que havia començat en un diguem-ne “fiasco”, es va convertir en una vetllada força interessant. Potser que algun altre dia ho tornem a repetir. CARLES FARRÉS

QUADRE DELS TALLERS – Horaris i professores

Fotos: Català: Xerrem Taller Dibuix i Pintura: Adults

COL·LABORACIONS LA TECNOLOGIA ENS ALLIBERA?

evia ser a la dècada dels vuitanta del segle passat que, els qui teníem una llibreta d’estalvis o un compte corrent -al capdavall era tothom- vam començar a treballar, de manera gratuïta, per les entitats financeres. Els caixers automàtics, que aquestes entitats imposaren, de manera astuta i engrescadora, en foren l’instrument. Quin gran encert estratègic i comercial! Per a elles, clar. Els empleats dels bancs i de les caixes deixaren de fer, a partir de llavors, moltes operacions d’ingrés i sortida de diners. Les fèiem nosaltres desinteressadament. Amb el pas dels anys hem anat assumint transaccions cada vegada més complexes. I amb l’arribada d’Internet ja no en parlem. Ho gestionem gairebé tot des de casa: pagament de taxes, traspassos de diners, domiciliació de rebuts, transferències internacionals, adquisició d’accions borsàries, etc.

Una cosa semblant passa en molts altres àmbits: quan adquirim qualsevol tipus d’objecte via comerç electrònic; quan ens relacionem amb l’administració; quan als supermercats paguem les nostres compres a les caixes automàtiques; etc. De caixes automàtiques als supermercats en tenim a l’Hospitalet mateix. Alguns veïns ja les hem fet servir. Quin remei! Precisament, és a aquests enginys als quals es refereix la Muriel, a l’últim episodi de la sèrie Yearsandyears, davant el rumb caòtic que pren la societat. La bona dona denuncia, davant dels seus fills i nets: “Vaig adonar-me que tot anava malament quan substituïren a les caixeres per les cai16

xes automàtiques en els supermercats. No va agradar el canvi, pe-rò ningú es va queixar. I totes aquelles dones es van quedar sense feina”. La Muriel és la consciència moral. S’ha adonat prou bé que moltes de les desgràcies del seu present venen causades per la indiferència de la gent a l’hora de fer front als problemes en el passat. Per a ella, el poble hauria d’haver sortit al carrer a reclamar un altre model de vida. I no ho va fer. Yearsandyears, per si no l’heu vist, és una minisèrie britànica, coproduïda per la BBC i la plataforma HBO, que ens explica els canvis socials que es produeixen al món, a partir de l’actualitat, 2019, fins al 2034. La sèrie atrapa des del principi. Gira entorn de les vicissituds de la família Lyons, radicada a Manchester, formada per l’àvia, quatre germans, amb les respectives parelles i fills. També segueix l’evolució d’una empresària d’èxit, que de tertuliana desvergonyida i demagoga, salta a la política. El seu populisme barat fa que connecti amb els ciutadans i acabi convertida en primera ministra del país. A banda de la qüestió política, el que estremeix més del futur immediat que ens dibuixa la sèrie és l’ús que es fa de les noves tecnologies i de com afecten la vida quotidiana. El cas més paradigmàtic, és el d’una de les netes Lyons, que decideix convertir-se en transhumana. És a dir, instal·lar la seva consciència en un servidor de dades d’Internet, amb la qual cosa obtindrà uns coneixements i unes habilitats superiors a la gent corrent. La sèrie ens interpel·la des d’un un futur immediat que ens és molt familiar, ja que la ficció de Yearsandyears es basa en fets que coneixem prou bé: inestabilitat política continua, rebuig dels refugiats, crisis financeres, separació de barris per classes socials, persecució de l’homosexualitat, etc. D’altra banda, el programa 30 minuts de TVC va emetre el passat 15 de setembre un documental aterridor sobre el control que les autoritats xineses exerceixen, actualment, sobre els seus ciutadans mitjançant la tecnologia. Milions de càmeres situades als carrers vigilen què fa cadascú i li donen o li treuen punts socials en funció del seu comportament. Segons les notes obtingudes en la valoració els veïns obtenen avantatges o, pel contrari, se’ls prohibeix accedir a les coses més elementals, com pot ser l’obtenció d’un crèdit bancari. Quins són els límits de la tecnologia? Cap on ha d’evolucionar? Qui determina l’ús que se’n fa? Qui controla que els governs i les grans corporacions tecnològiques no la facin servir perversament en benefici propi i no de la població? Algú pot escapar-se de ser enxampat dins les xarxes? PERE JUHÉ I ORIOL Foto:

La família Lyons (Yearsandyears). Font: Daily Express

HISTÒRIES DEL GUAL DE CASA - I

o sé si alguns dels lectors del Xipreret tenen un gual de propietat al garatge de casa seva. Jo sí, i us asseguro que és com un maldecap de difícil cura. El gual té, a més, la pega d’estar situat després d’una cantonada seguida d’un pas de vianants, cosa que facilita aparcar-hi sense haver de fer maniobres. Sovint el tenim “ocupat”, és a dir que, si hem d’entrar o sortir, hem de telefonar a la guàrdia urbana i esperar que arribin, i mentrestant, què en fem del cotxe si hem d’entrar? Això si l‘ocupant no és un camió de repartiment que, aquest sí, que no es mou! Ara bé, aquest és un problema important, però el que fa més ràbia encara són l’actitud i les paraules dels “infractors”, tret d’aquells pocs que et demanen perdó “Ha estat només un moment”, generalment no és veritat perquè ja fa estona que ens esperem que arribi la policia o el/la conductor/a, però acceptem les excuses. Us explico algunes de les converses entre nosaltres i “ells”. 1. Una de les més antigues, quan el diumenge a la nit no funcionava la grua. Arribem de Cabrils, fosc negra nit i ens trobem un cotxe al gual. Els meus pares baixen i entren a casa i jo vaig a fer un parell de voltes i, finalment, puc aparcar el cotxe al carrer dels Jardinets. De tant en tant, traiem el cap per veure si l’auto encara hi és, a les 12 de la nit ja se n’ha anat, i puc entrar el cotxe. Aquesta situació es repeteix el diumenge següent i l’altre. Aleshores decideixo fer guàrdia fins que arribi el propietari del vehicle. Són gairebé les 12 de la nit quan arriba una parella. M’hi acosto i dic al senyor que no torni a aparcar allà perquè és un gual, que fa tres diumenges que no puc entrar al garatge... i comencem el diàleg següent: -“Oiga, señora, la calle es de todos los españoles y yo aparco donde me da la gana.” -El carrer serà de tots els espanyols, però aquest tros, l’Ayuntamiento me’l cobra perquè pugui entrar i sortir quan jo vulgui. Ell insisteix i jo li dic que, encara que l’hagi de pagar de la meva butxaca, el proper diumenge una grua se l’hi emportarà. La dona, que ja és dins el cotxe, intervé: -Pero, hombre, la señora tiene razón. -Tu, te callas o te doy un sopapo! - Això, ara pegui la seva dona! Puja d’una revolada al cotxe i se’n va. No hi va tornar a aparcar cap més diumenge!

2. Era el mes d’agost i els meus pares i jo érem a Cabrils quan vam rebre una telefonada d’un veí que tancava el cotxe en el pàrquing que aleshores teníem al carrer de Montserrat: des de la tarda anterior hi havia tots els llums encesos i no els havia pogut apagar. Agafo el cotxe i cap a l’Hospitalet. Aviso un electricista d’urgència, arregla els llums i jo em preparo per tornar a Cabrils. Obro la porta del magatzem i em trobo un camió de repartiment de begudes al gual. Com que unes portes més avall hi ha el bar Tarraco, me’n vaig a preguntar si algú té el cotxe aparcat al gual. La senyora Carme, la mestressa del bar, em diu que és un home que viu en aquells pisos, i em dóna el número del pis i de la porta. Truco per l’intèrfon i explico el cas, la senyora que s’hi ha posat em diu que sí, però que no pot dir al seu marit que baixi, doncs, que s’hi posi, li dic. Després d’una bona estona, el senyor, cridant com un boig, em diu: ”Oiga, estoy comiendo y cuando como como, así es que bajaré cuando termine!” Li dic que he de sortir de seguida, que faci el favor de baixar. Em penja el telèfon i baixa, em diu el nom del porc, jo callo. Al cap i a la fi, només ha hagut de fer marxa enrere, jo he tret el cotxe i ell ha tornat a posar el camió al gual! 3. Són les 5 de la tarda, és l’hora que surt la canalla de l’escola Canigó. La mare i jo anem al geriatre a Barcelona, obro la porta, un cotxe al gual. La conductora està asseguda dins, li truco al vidre, que ella abaixa, i li dic que he de sortir. Em respon, ben tranquil·la, que m’esperi un quart que sortirà “la niña”. No em puc esperar perquè faríem tard a cal metge i que ella està aparcada en un gual. En aquest moment, marxa un cotxe, ben aparcat, i la senyora em diu: “Me voy porqué puedo aparcar, si no, no me iria”. Quinze dies més tard, anem novament a cal metge i, oberta la porta, el mateix cotxe i la mateixa senyora al gual. Aquesta vegada és a fora del cotxe. Abans de poder obrir la boca, em diu: “Tambien son ganas de molestar!” Jo li responc que aquesta entrada, en una obra de teatre, l’havia de dir jo perquè és ella la que em molesta a mi. Total que marxa esperitada i cridant i no atropella cap criatura perquè hi ha àngels de la guarda. MATILDE MARCÉ

MARICOQUES

’havien dit que el llegir feia a la gent sàvia. Jo sempre m’ho vaig creure i encara ho crec. Però us puc jurar que a vegades he trobat escrits que són verdaderes bajanades. Avui mateix abans d’obrir un pot de préssec en almívar, tot buscant la data de caducitat he vist escrit en lletres grosses la paraula INSTRUCCIONS. Una mica encuriosida per si hi trobava alguna cosa d’interès, he continuat llegint; deia textualment: 1: Obriu la llauna 2: Mengeu-vos la fruita. Jo he pensat de seguida que una de dues: O el fabricant em prenia el pèl, o bé era que potser algú en alguna ocasió, es va cruspir el préssec amb el pot inclòs, ves a saber! Això m’ha recordat que, quan els meus fills eren petits, la meva mare, en néixer el primer, em va regalar una pila de llibres de puericultura, els mateixos que ella havia fet servir quan jo vaig néixer. En ells hi vaig trobar tot el saber popular i també científic que es portava en temps pretèrits, referent a l’atenció als nadons, i també sovint alguna coseta semblant a la de les instruccions del meu pot de préssec. Per exemple, quan llegies el capítol que parlava de com calia tenir cura que, al nadó, no se li acostés cap insecte, deia textualment: Los insectos son generalmente molestos, como por ejemplo la pulga, la chinche y el piojo. Sus picaduras muy peligrosas, pués introduciendo microbios en la sangre, producen calenturas y a menudo la muerte. -I continuava: Las pulgas, piojos y chinches, son paràsitos de niños sucios que no se lavan la ropa ni el cuerpo con agua y jabon bastante amenudo. Jo estava esgarrifada i poc em va faltar que no posés el meu fillet a la rentadora. Sort que el sentit comú actuava fent-me fer el que calia. Recordo que, en el capítol de les menges, s’explicava, molt detalladament, com s’havien de fer les farinetes, les quantitats correctes de sucre, farina i llet que calia utilitzar. Les carns i peixos que es podien administrar al bebè. El moment exacte de la introducció d’un nou aliment ...això i tots els etcèteres que mai no us poguéssiu imaginar, allà hi eren molt sàviament explicats. Referent a les fruites, recalcava el llibre, de com i quan les havien de menjar les criatures. Deia: Las frutas temporeras no podran ser introducidas en la alimentacion infantil hasta bien avanzada su edad, ya que producirían unas fuertes indisposiciones intestinales, con la consecuente deshidratación del infante.

Jo que era molt primmirada, i que tot o gairebé tot, ho feia al peu de la lletra, vaig decidir que ni els préssecs les nespres, les cireres, les maduixes o els albercocs no entrarien pas a casa fins que el Lluís no tingués quatre o cinc anys. D’aquesta manera quedava garantit, pensava jo, que les fuertes indisposiciones y consecuente deshidratación, mai no es produirien. I el Lluís anava creixent. El nano no coneixia ni l’existència d’aquestes fruites, ja que a casa mai no n’havia vistes cap. Quan va arribar l’hora d’anar a l’escola, el vàrem portar a un parvulari. Allà va fer molts amics, però amb el que més bé s’entenia era amb el Julian, un nen molt espavilat, fill d’uns veïns de casa, que havien vingut a viure al barri, procedents de les Espanyes. Tots parlaven en castellà, i el Lluís, que aleshores tenia tres anyets, va aprendre a xapurrejar l’idioma del seu amiguet. Un dia quan tornàvem de l’escola, el Lluís, xerrant animadament pel descosits, s’aturà de sobte davant una parada de fruites. -Mama, mama, mira quins maricoques, a mi me gustan molt, compra’m maricoques! -Maricoques?- vaig fer jo, sense entendre gaire bé, el que em deia el galifardeu. -Mama, maricoques són aquestes boletes vermelles i roses...són boníssimes! al cole en menjo. -Què dius que menges al cole? Si només tens tres anys! -vaig dir jo que m’imaginava el pitjor. I el nano agafant un albercoc i una nespra de la caixa, en cada mà, se m’acostà tot dient -Sí! al cole hi ha un maricoquero, i a l’hora del pati m’hi enfilo i en cullo uns quants i després ens els mengem amb el Julian. El Julian diu que són maricoques, i també menjo mísperos del misperero. Veus? són com aquests. Aquell mateix dia vaig arraconar a la biblioteca més fonda el llibre de puericultura dels meus avantpassats. Moralina: No escriguis mai bajanades als teus llibres, se’n podrien anar a pastar fang. MONTSERRAT GIRALT

POESIA CAFÈ A LA CREMA

Els bulevards i rues de París s’embelleixen amb llums de coloraines. En el petit cafè, tan sols cinc o sis taules, estovalles blau cel, l’espelma encesa al mig... M’embriaga la flaire! He demanat la tassa de cafè a la crema -sembla un descafeïnat del meu llunyà paísPerò tot em complau. Ara soc a París!

Anna M. Fontanals i Veà

L’Anna M. Fontanals és sòcia de l’Ateneu des de fa un grapat d’anys. Nascuda a l’Hospitalet, sempre ha escrit poesia. Al llarg de la seva carrera literària ha rebut diversos premis i ha publicat uns quants llibres. Avui volem agrair-li la gentilesa que ha tingut al deixar-nos publicar un dels seus poemes inèdit.

EL NOM I LA COSA TRANSICIÓ ECOLÒGICA?

a vida segueix: ja hem passat l’estiu i comença un any més la tardor. Al nostre clima, aquesta època de l’any sol oferir-nos generoses i ràpides pluges i alguna inundació incòmoda; enguany, però, el trasbals meteorològic ha sigut inclús solemne en algunes comarques, o sigui, devastador. Poca broma. A més a més, definitivament ha quedat clar que el canvi climàtic és un fet. Una realitat corroborada a nivell planetari pel desglaç que s’observa a les terres polars i eleva el nivell dels mars, les aigües dels quals envaeixen illes i territoris costaners. Aborrona pensar-ho: el 2100, si no s’aturi o minvi l’escalfament global, el nostre mar haurà pujat 10 metres sobre el nivell actual... I ja no s’hi val a fer broma dient que es tracta d’un cicle glaciar mil·lenari: és merament obra de l’home. De la humanitat global, pròpiament. I més que mai es posa en evidència com el que ocorre en una part del món repercuteix per a bé o per a mal en la resta. Això ens hauria d’ajudar a sentir-nos més units i solidaris per a salvar el planeta; però amb la filosofia política miop de my country first, determinats interessos de grans països com els Estats Units o el Brasil malmeten el medi ambient general. Tanmateix, la regeneració del medi ambient, sobre tot la necessària reducció de les emissions de diòxid de carboni, a pesar de ser l’assumpte a resoldre amb més urgència, no és segurament el fonamental. Els governs -l’espanyol, per exemple-, davant la presència creixent en els mèdia de reportatges i comentaris referents al canvi climàtic, han creat fins i tot el ministeri corresponent per a tractar de resoldre el problema i potser revertir-ne les conseqüències. A Madrid, és el de la “Transició Ecològica”, encara que en realitat pretén només d’aconseguir -tant de bo ho siga prompte- alguna “Transició Energètica” saludable, sobretot fent substituir els combustibles “contaminants” per energies “verdes”. I potser així mateix tractant d’afavorir l’ús de materials biodegradables i el reciclatge sistemàtic. Però una transició ecològica hauria de contemplar altres factors bàsics que també malmeten la salut de les persones i del planeta en general, com ara la ramaderia i l’agricultura depredadores del medi. Al capdavall, quan ja en la més remota prehistòria, l’home deixa de ser nòmada i, per tant, es converteix en agricultor i ramader, s’adona de la i mportància de conservar disponible el terreny per a noves colli-

tes i pastures. Es tractava d’una vida econòmica elemental i autàrquica. Altrament, al món contemporani, el progrés enlluernador de la industrialització i el creixement desbordant de la població ha forçat la producció també massiva dels aliments, i de retop la sobreexplotació dels medis naturals, mineria inclosa. Així les coses, hem arribat fins avui, quan, seguint la inèrcia depredadora del creixement econòmic imparable, el planeta comença a donar mostres d’exhauriment... Caldria, per tant, assolir un “decreixement”, com diuen els entesos, que el personal més comú -la massa dels votants-, ara com ara, no està disposat a considerar; un canvi radical en la vida econòmica col·lectiva envers una estabilitat suficient que pugui abastir de les necessitats bàsiques (aliments, habitatge, sanitat, educació) a tots i a totes. Però algun dia l’haurà de fer per sobreviure. Esperem-ho almenys. ANTONI PRATS

********

DEBAT CONSTITUENT

mb una sala d’actes plena a rebentar, l’Ateneu va acollir el passat 18 de setembre la presentació, a l’Hospitalet de Llobregat, del Debat Constituent, l’objectiu del qual es acordar i redactar uns eixos temàtics constitucionals per a la futura República Catalana. La gestació d’aquests punts d’acord es porta a terme mitjançant un procés participatiu que s’estructura territorialment per facilitar que hi intervingui la gent del carrer. Cada organització territorial que resulti portarà el nom d’Entesa. S’intentarà que n’hi hagi una per comarca, juntament amb els districtes de Barcelona. La sessió que va tenir lloc a la nostra entitat va ser conduïda, de manera molt cordial i entenedora, pels membres de la Coordinadora d’Enteses: Lluís Llach, Gabriela Serra i Ignasi Termes, que s’encarregaren, a més a més, de donar resposta a les múltiples preguntes que els assistents plantejaren. ATENEU

CALAIX DE SASTRE Aquest mes us proposem aquesta nova secció. Alternativament hi publicarem endevinalles, de les quals esperem que trobeu la solució (sense mirar a la darrera pàgina), o altres curiositats.

ENDEVINALLES Quin és l’animal tibat que porta una serra al cap? ___ Quan em voleu fer servir, els ulls m’heu de tapar, i la meva obligació consisteix en mossegar ___

Malgrat portar cua no soc bèstia ni persona i igual m’entaulo amb el rei que m’entaulo amb el manobre ___

Trobareu les solucions a la contraportada.

OPINIÓ EL RÈGIM!

es de fa molts anys que, de forma anual, em faig fer una revisió mèdica força completa. Pel que fa als resultats, he de dir que no em puc queixar ja que, a banda d’algun petit desperfecte, bàsicament ocasionat per l’edat (es veu que em faig vell), puc dir que el meu estat de salut és satisfactori. Almenys així ho han anat recollint els resultats de les revisions i els informes mèdics dels últims anys. Fins l’any passat el procés va ser sempre ben senzill. Jo em dedicava a anar a la clínica on em feien les proves per passar la revisió mèdica i quan tenia els resultats, que acostumaven a estar enllestits, si fa no fa, al cap d’un mes, demanava hora al meu metge habitual, el doctor Gimeno, i el dia de la cita li portava el cartipàs amb els informes. Ell, el doctor Gimeno, se’ls mirava, em mirava, i em deia què hi havia de bo i què hi havia de dolent i, després, cap a casa i fins l’any que ve. Tal i com ja he comentat, el meu estat de salut, en general, és bo. Si bé és cert que soc hipertens, ja fa temps que tinc la tensió arterial ben controlada, amb unes marques de 12/7 més o menys constants. No tinc colesterol, ni triglicèrids, l’índex d’hemoglobina i de plaquetes són bons, el ritme cardíac correcte, sense bufecs ni edemes. No pateixo dèficits motors ni trastorns de sensibilitat, cap mena d’adenopaties inguinals ni axil·lars, els nivells de glucosa en sang estan dins dels límits, no tinc àcid úric i sense alteracions sedimentàries a l’orina. La placa de pit manifesta que no hi ha cap irregularitat a destacar, és a dir, radiològicament, tot correcte. Sí fins i tot mentre em feia l’ecografia de ronyons i de baixos, la doctora em va dir que tenia la pròstata d’un noiet de vint anys! Els informes de la revisió mèdica revelen que només hi ha tres temes foscos: la pèrdua, petita, de capacitat auditiva i també de la visió. Res fora del normal per algú de la meva edat. La tercera pega en discòrdia és el sobrepès. Diuen que estic gras. No els ho nego pas. Però estic gras com l’any passat, o com l’altre, o com l’anterior, o com l’anterior de l’anterior, en les què el doctor Gimeno no va incidir gaire. -En general vostè està bé, potser una mica de greix al fetge, res significatiu i motivat pel sobrepès. Però vaja, en general, està bé. Llavors, jo marxava content cap a casa. Un any més la litúrgia mèdica havia funcionat: revisió, doctor Gimeno i cap a casa!

Aquest any ha estat diferent. M’han jubilat el doctor Gimeno. Quin traïdor! En el seu lloc m’hi vaig trobar una doctora, que podríem anomenar doctora Terror. Amb ella el ritual ja no va ser el mateix. Els informes de la revisió donaven, si fa no fa, els mateixos resultats de sempre, però el vist i plau de la doctora Terror no va ser el de sempre: -En general vostè està bé, però aquest sobrepès l’hauríem de controlar. La majoria de les petites coses que té, com el greix al fetge, per exemple, se les podria treure de sobre si s’aprimés. Cal que s’aprimi! -Però si jo... El doctor Gimeno em deia que... El greix del fetge no era... -Res, vostè s’ha d’aprimar. Ha de fer règim! Llavors, la doctora Terror em va donar uns fulls amb un projecte de dieta, que es veu que es diu Hipocalòrica, i unes pautes de comportament alimentari. Per fer-ne un resum d’aquest règim, o com jo l’anomeno, tortura, diguin-li com vulguin, els faig saber que m’han suprimit la ingesta de qualsevol aliment que pugui ser saborós, gratificant i excitant per a les meves papil·les del gust i, per descomptat, totes aquelles petites coses bones que hagin pogut quedar dins de la dieta, han de ser degudament pesades (dues vegades), no fos el cas que em cruspís ni un gram més de bon gust. Verdures i fruites a dojo, les carns, ben pesades a la balança i fetes tan sols a la planxa amb molt poc oli. Fora guisats, fora embotits, fora salses, fora pa, fora hidrats de carboni... cosa que vol dir: adéu macarrons!. Resumint, s’ha acabat la il·lusió de seure a taula. Anar al dietista és com un acte de sadomasoquisme, però sense les connotacions sexuals. És un lloc on vas perquè una persona et pesi, i si no has fet prou bondat, et comenci a renyar i a fotre’t la por al cos sobre el que et pot passar si no t’aprimes, per tornant-te a renyar, finalment, de forma més condescendent. Al final no saps com ha estat, però has acabat anant a un lloc on t’han fotut una “bronca” i has acabat pagant per la visita. Penso que almenys, a les sessions sadomasoquistes de caire sexual, hi ha dones a mig vestir que, com a mínim, t’alegren la vista! Si un fa la reflexió, pot veure que aquells que volen deixar de fumar i van al metge, si no tenen prou voluntat i els costa abandonar el vici, els recepten pastilles, els punxen, els posen pegats a la pell o els donen xiclets de nicotina, vaja, que el metge s’ho treballa una mica! El dietista, cregui’m, no es guanya els calés que li pagues. No dóna xiclets, ni enganxa pegats, es limita a renyar-te i fotre’t la xerrada mèdica. Ah, i a sobre, et posa deures si no has acomplert els objectius: llistes i més llistes de tot el que has anat menjant durant la setmana,

amb els pesos ben anotats. Quan arriba el dia de la visita i portes la llista, ja saps que la cosa no anirà bé. Només em faltaria que, a sobre, em castigués fent-me copiar dues-centes vegades: “No menjaré embotits ni guisats perquè així no m’aprimaré mai” I no li discuteixis, perquè potser que al final ho acabis copiant cinc-centes vegades! I així estic, passant gana i avorrint-me cada cop que m’assec a taula. Fa poc em vaig trobar preguntant-me, on deu ser el doctor Gimeno? No sé el que trigaré a perdre el pes convingut, ni tan sols si ho aconseguiré, i no m’atreveixo a preguntar-li a la doctora Terror per aquest tema, no fos que em fes escriure mil vegades “Els hàbits alimentaris són sagrats i per sempre”. En fi, si ens trobem pel carrer i veuen que estic trist, no pateixin, és per prescripció facultativa. Per cert, amb això de la dieta, ara entenc perquè a la Dictadura l’anomenaven “Régimen”. Al principi et fots de gana, després, a poc a poc, t’hi vas acostumant, tot són penes i infelicitat i si et surts de la norma pautada... garrotada. En fi que els que porten el control de tot plegat, no foten brot i s’ho passen la mar de bé, i si veuen que et surts de la norma, llavors apliquen la repressió. També puc entendre perquè al que tenim ara, se l’anomena el “Règim del 78”. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? PER LA MERCÈ, FESTA MAJOR DE BARCELONA

ada any, el mes de setembre, la Mercè espera amb ànsia el dia 24, festivitat de la Mare de Déu de la Mercè. I no perquè sigui el seu sant, de vegades ni se’n recorda fins que els seus pares o avis li pregunten què vol que li regalin. El que desitja que arribi són les Festes de la Mercè: la Festa Major de Barcelona. Per tota la ciutat (parc de la Ciutadella, Montjuïc, llera del riu Besòs, antiga fàbrica Damm, plaça de Sant Jaume, etc.) es fan concerts, correfocs, cercaviles, sardanes, colles castelleres, que aixequen torres humanes cada cop més altes i complicades... Gairebé una setmana sense parar, fins que el dia 24, a les 10 de la nit, hi ha l’espectacular castell de focs artificials a la Font Màgica de Montjuïc, que llueix els seus millors colors acompanyats de música.

La seva fita, la de Mercè, és assistir al màxim d’actes possibles amb la seva colla d’amigues i amics. I enguany, a més a més, estan d’enhorabona, ja que es troben amb un pont magnífic! S’acaben les classes -per cert, tot just començades- el divendres 20 i no les reprenen fins al dimecres 25. I també hi ha una altra cosa que espera amb especial il·lusió: la Cursa de la Mercè. Des que era una nena, hi participa amb el seu pare, i enguany s’hi afegeix un nou al·licient: el diumenge 29, en la 41

edició, els acompanyarà per primer cop el seu germanet, que ja és prou gran per poder fer el recorregut de 10 quilòmetres pel centre de Barcelona. Així doncs, tot es a punt (dorsals inclosos), per sortir a les 9 del matí, des de l’avinguda de Maria Cristina. El pare, mentre esperen el gran dia, ho aprofita per explicar-li al nen com es va convertir la Mare de Déu en patrona de Barcelona i l’origen de les festes. La Mercè, sospira resignada, perquè ella ja ho sap, però li agrada veure com el seu germà escolta, embadalit, aquesta narració. ******* A la Mare de Déu de la Mercè, comença el pare, se li atribueixen diversos miracles vinculats a la ciutat comtal. En primer lloc hi ha una llegenda que diu que el 24 de setembre de 1218 s’aparegué simultàniament, en somnis, al rei Jaume I, a sant Pere Nolasc i a sant Ramon de Penyafort, i els encomanà que instituïssin un orde religiós per rescatar els cristians ostatges a terres sarraïnes.

Així doncs, Pere Nolasc i Ramon de Penyafort, amb el suport del rei Jaume I, fundaren a Barcelona l’orde dels Mercedaris. Inicialment era només una confraria que es cuidava de l’Hospital de Santa Eulàlia i del rescat de captius, amb una organització propera a un orde militar. Però, l’any 1235, el papa Gregori IX, atenent la petició del bisbe de Barcelona, ho va aprovar com un orde religiós. Poc temps abans, el 1232, Pere Nolasc havia adquirit uns terrenys situats entre la ciutat vella i el mar, que eren propietat del rei Jaume I,

i en aquell lloc es va aixecar el convent de l’orde i la primera església dedicada a la Mare de Déu, precursora de l’actual. Uns quants segles després, el 1687, Barcelona fou atacada per una terrible plaga de llagostes i el poble invocà la protecció de la Mare de Déu de la Mercè. Quan se’n sortiren, pensant que havia estat gràcies al seu ajut, la proclamaren copatrona de la ciutat, junt amb Santa Eulàlia, encara que, oficialment, no ho va ser fins que, prou més tard, el 1868, ho decidí el papa Pius IX. Fou a partir d’aleshores que es van començar a celebrar festes religioses i populars en honor de la Mare de Déu de la Mercè al voltant del dia 24 de setembre. Encara que no va ser fins al 1902 quan es va fer per primera vegada una gran festa major. Aquell any es recuperaren diverses mostres de la cultura popular: balls de bastons, de diables, desfilades de gegants i bestiari, castellers, sardanes... Però aquesta celebració es va debilitar molt entre els anys 1920 i 1930. I després de la guerra, amb l’opressió del franquisme, va agafar un caire d’exaltació nacional-catòlica, fins als anys seixanta en què s’hi començaren a incorporar algunes mostres folklòriques. Finalment, amb la “transició espanyola”, l’ajuntament de Barcelona decidí celebrar unes festes a l’estil tradicional, que s’han anat consolidant fins a l’actualitat. En arribar a aquest punt, el pare de la Mercè, veient que se l’escolten amb atenció, decideix ampliar una mica més els coneixements dels seus fills i comença a parlar-los de la basílica de la Mercè i de l’edifici del convent. ********* Com us he dit abans, Pere Nolasc va aixecar la primera església i el convent en uns terrenys que havia comprat al rei Jaume I. Doncs bé, entre els segles XIV i XV, aquella església va ser ampliada en estil gòtic. Més tard, com que la popularitat i la devoció a la Mare de Déu

de la Mercè havia crescut molt, decidiren fer una nova ampliació. Finalment, la comunitat mercedària va acordar enderrocar l’església medieval i edificar-ne una de nova, que és la que tots coneixem, que va ser consagrada l’any 1776. L’església i el convent formaven de debò un conjunt magnífic, però, malauradament, entre 1808 i 1814, a causa de la Guerra del Francès, tant l’església com el convent, foren saquejats. El 1835, per acabar-ho d’adobar, va ser objecte de la desamortització de Mendizábal, i l’estat va confiscar el convent i el destinà a caserna i després a casino militar. En l’actualitat, és la seu de la Capitania General de la Quarta Regió Militar. El pare quan acaba la seva explicació, veu que el seu fill s’ha quedat una mica trist. El noiet, mirant-lo, li diu: “Pare, m’hauria agradat molt més que seguíssim tenint el temple i el convent gòtics i que no ens ho haguessin pres els militars”. ANTÒNIA CALDÉS

Fotos: 1. Piromusical de la Mercè – 2. Basílica de la Mercè – 3. Claustre (l’únic rastre del convent dels mercedaris) – 4 i 5. Imatges de la Festa Major

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTAR-LOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 (Ed. digital 2604-6210) XIPRERET fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Montserrat Giralt, Carme Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé, Antoni Prats, Isabel Segarra.

Solució de les endevinalles: núm. 1: El gall núm. 2: Les estisores núm. 3: L’oliva