15-09 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXVI– Núm. 394 AGOST-SBRE. 2015

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

Enderrocament de les quatre columnes que representaven les quatre barres de la bandera catalana, per ordre de Primo de Rivera, construïdes per presidir l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE DIJOUS 3, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració de l’Exposició d’obres d’art de la Col·lecció Antoni Royo. Romandrà oberta fins el divendres 18 de setembre. DIMECRES 9, a 2/4 de 8 del vespre. Recital de poesies d’Àngel Guimerà en celebració de la Diada de Catalunya. Entrada lliure. DIVENDRES 11, al matí. Participació a l’Ofrena Floral i actes de l’11 de Setembre. DIMARTS 15, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació dels cursos i tallers 2015-2016. Entrada lliure. DEL DIJOUS 17 AL DIMECRES 23. Excursió núm. 328. Estada a la residència de temps lliure Padre Polanco, d’Orihuela del Tremedal (Terol) Inscripcions a partir del dia 1 de juliol. Places limitades. DISSABTE 26, a 2/4 de 7 de la tarda, representació de l’obra Boing Boing, a càrrec del Grup de Teatre Margarida Xirgu.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE DISSABTE 10, a 2/4 de 12 del matí, visita cultural guiada al Castell de Santa Florentina. Modernisme a Canet de Mar. Inscripcions fins al dia 5. DISSABTE 17, a les 8 del matí, Excursió Coneguem Catalunya, núm. 329, visita al monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges. Dinar a Vimbodí. Inscripcions el dia 6.

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Les portades que hem dedicat, en aquest butlletí Xipreret, a episodis destacats de la història de Catalunya enfilen la recta final. Durant tres anys hem intentat descriure, amb més o menys encert, les diferents vicissituds per les quals ha passat el nostre país des del seu naixement fins al primer terç del segle XX. Pels ressons que ens han arribat, creiem que l’aposta que vam fer en el seu dia per explicar, de manera sintètica, fets del nostre passat ha estat ben acollida pels lectors. Ara bé — anem a pams—, el mèrit no és pas nostre. Ho és dels avantpassats que ho van viure i dels historiadors que ho van escriure. Perquè la crònica de Catalunya que hem heretat, amb tots els seus mites i llegendes inclosos, és una història tan bella que apassiona tothom qui la llegeix. A hores d’ara, però, aquest mes de setembre, tots plegats deixem de ser actors passius —lectors— de la història del nostre país per convertir-nos en protagonistes destacats. Això vol dir que, en el futur, la nostra actuació, tant en la propera manifestació de l’11 de Setembre com en les eleccions del dia 27, serà llegida i interpretada pels historiadors. De nosaltres depèn que la lectura que en facin tingui un sentit positiu o negatiu en relació a l’alliberament de Catalunya. En definitiva, siguem conscients que, estem fent història, història de Catalunya. I que si som majoria els que escollim el camí de la llibertat, tenim l’oportunitat d’escriure’n una de les pàgines més brillants.

AGOST- SBRE.

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

om amb el qual es coneix el període del regnat d’Alfons XIII en què el general Miguel Primo de Rivera va actuar de cap de govern amb poders dictatorials (13 de setembre de 1923 - 28 de gener de 1930).

Origen i desenvolupament de la Dictadura Una de les causes propiciatòries a la Dictadura del general Primo de Rivera el 1923 va ser la incapacitat demostrada dels dividits partits dinàstics de crear un govern fort i eficaç que afrontés la radicalització de la lluita obrera, amb l’augment de les activitats de protesta dels republicans i nacionalistes, i que fos capaç de superar la situació de recessió econòmica que vivia el país. D’altra banda, també hi va influir el desastre d’Annual al Marroc, en què el general Fernández Silvestre, en un precipitat avanç cap a Alhucemas, va propiciar que les tropes espanyoles fossin desfetes per les forces d’Abd-elKrim amb una matança general de soldats, facilitant així, l’apropament dels marroquins a Melilla. Fernández Silvestre fou mort, i Alfons XIII, acusat d’haver encoratjat l’operació sense tenir-ne coneixement l’alt comandament militar. Primo de Rivera s’avançà a la discussió sobre les responsabilitats d’Annual al Congrés amb un cop d’estat militar. Va formar un Directori Militar amb la missió d’establir l’ordre públic, i fou suspès el règim constitucional i es va establir una rígida censura prohibint tots els partits polítics i els sindicats, llevat dels molt lligats a la patronal. El general Martínez Anido, des de la Direcció de Seguretat, va reprimir les tendències més revolucionàries del moviment obrer (anarcosindicalistes i comunistes), però tolerant les activitats del reformisme socialdemòcrata (PSOE-UGT), que va col·laborar en diverses institucions de nova creació: intent d’implantació d’institucions corporatives (comitès paritaris, l’Organización Corporativa Nacional, etc.). La política del règim va portar nombrosos sectors a un enfrontament amb el govern -especialment entre els intel·lectuals, estudiants, col·legis professionals, etc.- accentuant la radicalització dins els mateixos partits monàrquics i l’exèrcit, que van intentar dues 2

vegades el canvi de govern: la Sanjuanada el juny de 1926, i l’intent de Sánchez Guerra el gener de 1929. La política econòmica anava vers un moderat dirigisme estatal en la indústria i la promoció d’obres públiques (plans hidràulics, de carreteres, etc.) i es van crear monopolis, com el del petroli, i les inversions estrangeres (telèfons, indústria química, metal·lúrgica, etc). El Ministeri de Finances no va poder mantenir la cotització de la pesseta; la política inflacionista per a equilibrar els pressuposts va fer augmentar el dèficit estatal. Quant al problema del protectorat del Marroc, fou resolt amb la cooperació de França; el desembarcament de tropes a Alhucemas posà fi en pocs mesos a les activitats de Abd el-Krim. La constitució d’un directori civil, el desembre de 1925, no va resultar l’ajuda que esperava el règim per aconseguir un suport popular. La Unión Patriótica, partit únic, només va aconseguir aplegar un sector molt limitat de la dreta. L’Assemblea Nacional Consultiva tampoc assolí la seva meta, mentre que l’oposició augmentava en tots els sectors. Les classes dominants, que començaven a ésser afectades per la crisi econòmica de l’any 1929, deixaren de sostenirlo, i Alfons XIII mateix intentà de salvar la institució monàrquica retirant-li el suport, la qual cosa el va obligar a dimitir.

La Dictadura de Primo de Rivera als Països Catalans En un principi, les ambigües promeses regionalistes de Primo de Rivera van fer que els sectors conservadors de Catalunya, i en especial la Lliga, donessin suport al cop d’estat. Tanmateix, pel decret de 18 de setembre de 1923, anomenat de Repressió del Separatisme, es sotmetia als tribunals militars els atacs a la unitat de la pàtria i es prohibia l’ús de la bandera catalana, i també del català, en les corporacions públiques del Principat. La ruptura definitiva, però, no s’esdevingué fins al 9 de gener de 1924, quan Primo de Rivera comunicava als prohoms de la Unión Monárquica Nacional, la Federació Monàrquica Autonomista i la Lliga Regionalista la seva intenció de destituir les diputacions provincials -i, per tant, la Mancomunitat-; només els membres de la Unión Monárquica ho acceptaren, i Puig i Cadafalch fou substituït per Alfons Sala en la presidència de la Mancomunitat. L’oposició va augmentar arran de fets com la destitució dels professors de les institucions docents de la Mancomunitat (maig de 1924) o l’inici de l’afer del Col·legi d’Advocats de Barcelona (aquest fet va acabar pel març del 1926 amb la destitució i bandejament de la junta directiva presidida per Ramon d’Abadal, i també amb la definitiva dissolució de la Mancomunitat, el juliol de 1925). Així mateix, la CNT es va veure 3

obligada a passar a la clandestinitat el maig de 1924. Acció Catalana, a l’octubre de 1923, va condemnar el nou règim, impulsant un document de greuges, signat per Massó i Llorens i adreçat a la Societat de Nacions l’abril de 1924, unint-se després als esforços de Joan Estelrich davant dels congressos de les Nacionalitats Europees (celebrats anualment a partir del 1925). Al maig de 1925 membres d’Estat Català prepararen el complot, fracassat, de Garraf, contra el rei, i poc temps després, el novembre de 1926, Macià intentaria la invasió des de França (fets de Prats de Molló). Altres accions de força foren l’atac anarquista contra la caserna de les Drassanes de Barcelona, el 1924, i la participació d’elements militars de Tarragona en el complot de la nit de Sant Joan del 1926. Posteriorment, Primo de Rivera va endurir la seva política: topant fins i tot amb sectors de l’Església, i especialment amb el cardenal Vidal i Barraquer, el 1928, en oposar-se a l’ús del català en les predicacions. L’agreujament de la qüestió catalana donaria un major pes als grups catalanistes no monàrquics, facilitant un clar compromís d’una gran part del catalanisme amb el republicanisme i allunyant, també, en certa mesura, l’anterior influència de la Lliga al Principat. Al País Valencià, Primo de Rivera va permetre, al començament, una certa activitat a les organitzacions valencianistes (Acció Valenciana pogué impulsar, al principi de 1924, la redacció d’un avantprojecte de Mancomunitat Valenciana), alhora que no autoritzava el grup esquerrà de Pàtria Nova. De tota manera, a partir de 1925 només va permetre determinades activitats culturals, com l’aparició, el 1927, de la revista Taula de Lletres Valencianes, i el 1928 la creació de l’editorial L’Estel. Al mateix temps, a les Illes, el regionalisme polític es refugiava fonamentalment en les activitats culturals: a Mallorca, amb l’Associació per la Cultura de Mallorca, creada el 1923, o amb la revista La Nostra Terra, apareguda el 1927. Tanmateix, el 1930, amb la crisi dels partits dinàstics, especialment del partit conservador, es va facilitar tant el pas d’elements mauristes cap al moviment regionalista com l’inici d’una certa reorganització dels grups republicans. ANTÒNIA CALDÉS Font: Gran Enciclopèdia Catalana

CONVERSES

Entrevista a: VICENT PARTAL Director del diari digital VILAWEB

Entrevista realitzada per Teresa Ciges, periodista, i Vicent Boscà, director de la revista Saó *

El barri del Raval de Barcelona és una zona farcida d’espais culturals i d’una barreja, també, de cultures i nacionalitats. A pocs metres del Museu d’Art Contemporani de Barcelona es troba la seu de Vilaweb, el primer diari digital dels Països Catalans que ara està de celebració dels seus primers 20 anys. El director n’és el valencià Vicent Partal, qui ens rep en una moderna redacció en la qual treballen 20 persones. Parla amb contundència i amb una seguretat avalada per les realitats. No oblida la seua terra, de la qual domina la informació com si estiguera ací. I ho té clar, molt clar.

_________________________ * Agraïm a la revista SAÓ, la gentilesa en accedir a la nostra demanda de reproduir aquesta entrevista, realitzada per els periodistes esmentats i publicada en el número 405, corresponent a juny de 2015

El seu nom va lligat al d’un pioner d’Internet, no solament als països de parla catalana, sinó també a l’Estat. Per què va fer aquella aposta quan l’ús d’Internet encara no s’havia estès? Jo era –i sóc– periodista d’internacional, i veia que els amics americans tenien més informació que jo. Un dia, u em va ensenyar una cosa que es deia CompuServe, que era espectacular: podies connectar-te per mòdem a un lloc on estaven les agències de premsa de tot el món. I clar, en eixe moment vaig pensar que hi passava alguna cosa. Així que em vaig posar CompuServe a casa, i un dia, quan treballava a La Vanguardia, el director Lluís Foix em va dir: «Vicent, per què no te’n vas a casa i mires aquest tema?». Clar, és que jo a casa tenia més informació que en tenia La Vanguardia! En aquell temps, Assumpció Maresma era directora d’El Temps, i quan la revista va fer deu anys em va proposar fer El Temps Online, que vist ara és ridícul, perquè únicament hi entraven 25 frikis. Però nosaltres vam aprendre molt fent això, i de fet, quan l’Assumpció va deixar El Temps, va coincidir que ens havien congregat a Chicago a ensenyar El Temps Online, i fou molt divertit perquè vam anar a sopar al restaurant del Michael Jordan i allà vam tindre la conversa: «Eliseu no entén res; a Barcelona i a València ningú sap res d’això, però ens crida Chicago Tribune i et diu que això és collonut». I va ser allà on va nàixer la idea de crear Vilaweb. El 15 de maig de 1995 vau penjar en un servidor londinenc la primera versió de Vilaweb, que és el diari digital degà d’Europa. Esperàveu arribar, com a mínim, als vint anys? No, no en teníem ni idea! Jo picava aquestes instruccions [ens ensenya un marc en el qual hi ha un paper en el qual estan escrits els passos per a desenvolupar Vilaweb]. Nosaltres intuíem que estava passant quelcom de molt gros. Teníem un esperit que era jugar-nosla, però mai havíem pensat que acabaria sent el que avui és. Però, què és Vilaweb? A mi m’agrada dir que és un diari. Un producte professional que ofereix informació 24 hores al dia per diversos canals, i que no pretén ser el diari de tot, sinó que té un target, i el seu target és d’un diari rigorós, professional de política, economia i cultura dels Països Catalans. Ara que feu vint anys, us heu marcat nous objectius?

La veritat és que ara tenim la sensació que estem bé. Hem passat una època molt fotuda, però ara tenim una certa sensació d’estabilitat, i per tant tampoc tenim uns objectius espectaculars. A l’estiu farem un canvi radical de maqueta i de contingut perquè el consum de la informació ha canviat. També ens ronda pel cap la idea de fer un producte en paper, entenent el paper en context. Per exemple, per a nosaltres aquest Sant Jordi ha estat una sorpresa perquè entre els llibres més venuts de no-ficció es troba un dels articles de Vilaweb de Marta Rojals i el meu sobre el 9-N. Clar, que els llibres de dos noms de la redacció estiguen entre els 10 primers ens ha impressionat molt. Seguim amb molta atenció el que està passant a França, on s’estan fent revistes impressionants que només trauen dos números per any. Ens sembla que això podria ser un projecte que tindria sentit… Les xarxes socials han canviat les rutines periodístiques? Ho han modificat tot. Nosaltres ens sentim molt còmodes a Twitter, que pensem que és la més periodística. La xarxa enriqueix els nostres continguts, però hi ha una intermediació. No crec en el periodisme ciutadà. Que tot el món puga dir coses a Internet, des del punt de vista democràtic i informatiu és meravellós, però això no ho hem de confondre des del punt de vista professional. Per exemple, l’Enric Marco cada primer de mes ens fa el cel que es veurà eixe mes. Aquesta secció té molt d’èxit, però això no és periodisme, sinó divulgació. Abans els periodistes érem la font entre la informació i el ciutadà. Això ara ja no existeix; ara els periodistes hem de ser millors que els ciutadans, tan sols podem competir si fem millor informació. Però per fer això hem de donar valor a la tasca periodística. A més de la influència en el periodisme, les xarxes també han transformat l’acció política… Abans un tema durava una setmana; ara dura un matí. Un fenomen que no hem sigut capaços de calcular en la seua profunditat és la velocitat com un dels grans problemes contemporanis. Després dels resultats independentista?

electorals,

com

veu

procés

El veig molt ben encarrilat. A les eleccions del setembre no veig cap perill que no hi haja una majoria independentista sòlida que guanye les eleccions. Sí que és cert que l’estem fent de la forma més difícil possible… 7

I el País Valencià? No puc ni explicar la felicitat que tinc. En un editorial del 2007 jo ja deia que la nova força del canvi al País Valencià era el nacionalisme. Això era evident, hi era present. Però era molt difícil d’explicar per què no es concretava políticament. Tots sabem que el País Valencià no era això que es veia en la política. Quan el nacionalisme ha trobat una forma de fer-ho bé, ha esclatat l’evidència del País. És una revolució popular. Després d’aquests moments d’eufòria, quina creu que serà la reacció de la dreta al País Valencià? El PP intentarà fer renàixer la violència física. El famós 9 d’Octubre de Pérez Casado ens fa pensar què passarà el proper 9 d’Octubre. Crec que hi ha dos canvis: un és que no tenen la força que tenien; l’altre és que ara el nacionalisme està organitzat, i Ribó no serà Casado, i quan u és alcalde pot evitar situacions… En eixe sentit, crec que la situació serà molt diferent, però el fet que la reacció del PP serà provocar violència física al carrer, el tinc claríssim. Per tant, un valencià a Catalunya veu amb esperança el futur del País Valencià? Clar que sí. No som al 79. Ara ells són més fluixos i nosaltres més forts. El veig molt bé en un sentit que crec que no som conscients: Catalunya es farà independent, i en eixe moment, vist des de Madrid, el catalanisme contamina València. Una de les claus de la independència de Catalunya és Espanya; tinc una confiança cega en Espanya perquè sempre s’equivoquen, i al País Valencià passarà el mateix. La independència de Catalunya serà la primera, però no l’última, i el País Valencià té molts punts per a seguir eixe camí. No parle de demà; parle d’ací a una dècada. El problema no és Catalunya ni València; el problema és Espanya.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS Excursió “Coneguem Catalunya” número 327. Visita a Sitges Dissabte 18 de juliol de 2015

l dissabte dia 18 de juliol, a 1/4 de 9 del matí, els matiners excursionistes de l'Ateneu es van trobar, com ja és habitual, primer al carrer de Barcelona, i després a l'avinguda del Carrilet cantonada amb el carrer de Rossend Arús, tot recollint al segon grup, per engegar l'excursió número 327. Aquesta vegada anaven cap a Sitges. Abans que l'autocar enfilés el destí final de l’excursió, hi havia una aturada d'avituallament i reforç, és a dir, per esmorzar, a Sant Boi de Llobregat. Un cop passada la gana, el grup va fer via cap a la bonica població del Garraf. La primera visita va ser al Cau Ferrat, que en el seu moment fou la casa - estudi de Santiago Rusiñol (Barcelona 1861, Aranjuez 1931), una de les figures més destacades del modernisme català. De retorn d'un viatge a Itàlia, el 1892, Rusiñol va comprar dues casetes de pescadors, enfilades sobre la costa, i va encarregar a l'arquitecte Francesc Rogent que hi construís un nou edifici. La planta baixa es va dedicar a vivenda, mentre que el primer pis va acollir la col·lecció de ferro forjat que l'escriptor i artista havia reunit durant la seva joventut. Tot i així, actualment, de totes les col·leccions que hi ha al Cau Ferrat, la que desperta més interès és la de pintura i dibuixos. Seguidament, els nostres excursionistes es van dirigir cap al Museu Maricel. El museu mostra un itinerari artístic complet des del segle X fins al realisme i figuració de la primera meitat del segle XX a través de les col·leccions d'art del Dr. Jesús Pérez-Rosales i de la vila de Sitges, amb obres de gran qualitat. Un cop finalitzades les visites i amb ganes de fer un bon mos, que això de caminar pels museus fa obrir la gana! el grup es va dirigir cap a la bonica població penedenca de la Granada on van poder gaudir d'un bon dinar. Acabat l'àpat i després d'una estona de sobretaula, van fer cap de tornada a l'Hospitalet. ATENEU

VISITA CULTURAL

ontinuant la ruta de matins culturals organitzats per l’Ateneu, que per cert tenen força èxit: el dia 11 de juliol vàrem reunir un grup de 24 persones per fer la visita a la casa Ametller. En arribar, el grup el varen dividir en dos, atesos per unes guies molt agradables. Vàrem ser introduïts en una sala, on per sorpresa nostra, ens varen repartir i invitar a posar-nos unes babutxes per no danyar els mosaics i els parquets que continuen sent el originals. Tot seguit ens va parlar una mica de la burgesia de l’època, de l’arquitectura modernista, i féu un breu resum dels orígens de la família: l’avi Ametller va venir d’un poble, era pastisser i xocolater. A Barcelona va dedicar tota la seva atenció a la xocolata obrint un petit negoci que, amb el temps i junt amb el seu fill, es va convertir en una fàbrica, de la qual va sortir la famosa xocolata Ametller. L’Antoni Ametller, tercera generació de la nissaga, va heretar el negoci familiar quan tenia 25 anys. Separat de la seva esposa i amb una filla de 7 anys, amb la qual va viure sempre molt unit, fou un home emprenedor: el 1878 va construir una nova fàbrica al Poblenou que li aportà modernitat i nous beneficis, amb el resultat de reunir una considerable fortuna. Junt amb la seva filla, varen viatjar per diversos països, imatges que ell va captar en fotografies, una de les seves grans aficions. Com també es convertí en col·leccionista d’art. El 1898 aquest industrial va comprar un edifici al passeig de Gràcia per 450.000 pessetes. Confià la seva rehabilitació, gairebé nova construcció, a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch , que va desplegar tota la seva imaginació i tot el seu art en aquesta casa, la famosa fassana n’és una mostra evident. Al seu interior també la creació es plasma en cada detall des dels mosaics, les parets i els sostres. Sovint es troben incorporats a la decoració fulles d’ametller, en sentit al·legòric al cognom de la família. La decoració és molt diversa, es troben petites figures disperses, com també grups escultòrics més rellevants, cal destacar la sumptuositat del menjador i saló principals. Tots el mobles de la casa varen ser dissenyats per Puig i Cadafalch ... De la seva col·lecció d’art, entre d’altres, puc recordar el retaule romànic d’Angustina i els bodegons del segle XVII d’Andrés Deleito, també nombroses peces de vidre antic. Antoni Amatller va morir l’any 1910. En el seu testament va expressar la voluntat que, si la seva filla moria sense descendència, la casa es convertís en un museu sota la tutela de l’ Ajuntament. La Teresa Amatller, aconsellada per Josep Gudiol, va crear la Fundació

Institut Amatller d’Art Hispànic. Ella va conservar i va viure a la casa fins a la seva mort el 1960. A partir d’aquí, la planta noble va ser seu de la Fundació, i altres dependències destinades a sales de lectura, biblioteca i fototeca. D’aquesta manera, es va mantenir tancat al gran públic, un patrimoni que, amb el pas dels anys, s’anava degradant. Finalment, finançada, una petita part per la Fundació i la resta, la més important, per institucions públiques, s’ha portat a terme una fidel i autèntica restauració. Ara, aquesta casa forma part del patrimoni arquitectònic cultural de cases singulars que es poden visitar a la ciutat de Barcelona. En conjunt la visita va ser molt interessant. CARME JORBA

II TROBADA D’ENTITATS DE FOMENT DE LA LLENGUA CATALANA

questa trobada va tenir lloc el 22 de juliol a l’Auditori del Palau de la Generalitat. En representació de l’Ateneu, hi van assistir la presidenta Matilde Marcé i la secretària Tina Erill. L’objectiu de la trobada era reconèixer del compromís del món associatiu amb el foment de la llengua catalana. Les 171 associacions i entitats que formen part del Cens agrupen un total de 700.000 socis, fet que demostra la importància i la força del teixit associatiu i alhora el seu compromís amb el foment de la nostra llengua. En el darrer any s’hi han sumat 34 noves entitats.

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que presidia la trobada, va donar la benvinguda als assistents i, després d’un breu parlament, va passar la paraula a Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística. Tot seguit, van projectar un petit vídeo sobre la llengua i després intervingueren representants d’11 entitats d’arreu dels Països Catalans: Catalunya, Andorra, País Valencià, Franja de Ponent, Catalunya Nord, Alguer i Illes Balears, que van explicar la tasca que fan pel foment del català. Després d’unes paraules de Ferran Mascarell, l’acte es va cloure amb la lectura de poemes d’arreu dels Països Catalans per l’actor Òscar Intente. ATENEU

COL·LABORACIONS ROBA USADA

l vestit era d'un color blau clar molt vaporós, amb una faldilla d'ampla volada. Com totes les robes que la senyoreta Amèlia donava a la seva amiga, eren de primera qualitat. L'amiga de la senyoreta Amèlia, la insignificant Martina, havia acceptat des de molt petita els vestits, les sabates, els abrics, els moneders i tot allò que havia lluït abans la superba Amèlia. Gairebé no recordava haver estrenat mai res. Fins els llibres d'estudi havien estat repassats i rellegits. La seva mare havia estat minyona de la família de l'Amèlia, i encara hi anava força sovint a fer les més diverses feines domèstiques. Les nenes, de la mateixa edat, havien crescut plegades. Martina havia vist la creixença opulenta d'Amèlia i havia anat rebent, any darrere any, la roba usada que l'altra deixava cansada o avorrida, oblidada per noves modes o abandonada per simple caprici. A Martina li hauria agradat de comprar-se un dia unes sabates i caminar-hi amb el sentiment de dir: són meves, jo les estreno i són posades als meus peus per primera vegada, i fer un llarg passeig amb les sabates de xarol negre, ben lluents i noves de debò. Però mai no s'ho pogué permetre. La seva mare deia que les deixes de la senyoreta Amèlia eren prou bones per a ella. I Martina sentia en el fons de l'estòmac com un nus molt gros que de vegades li pujava gorja amunt i sentia ganes de plorar, sí, de plorar de tristesa i de ràbia. No, no havia de sentir rancúnia envers l' Amèlia, que la volia tant i li donava tantes coses boniques... I vingué aquell dia. El dia que l'Amèlia complí divuit anys i la família anuncià el seu compromís. Enmig d'una festa esplèndida veié el promès, l'Eladi, per primer cop. Era un noi jove, joveníssim, amb un aire de timidesa. Anunciaren el casament per al cap de sis mesos. Raons familiars i d'interessos així ho aconsellaven. I llavors caigué un devessall de roba usada damunt de Martina. Com sempre, de primera qualitat. L'aixovar d'Amèlia va fer esbandir tots els armaris que foren reomplerts per les més prestigioses marques i modistes. La vigília de la boda es féu assaig. I Martina es posà el vestit d'un to blau clar, molt vaporós, amb una faldilla d'ampla volada que Amèlia 13

havia dut un any enrere. I la núvia s'emprovà el vestit blanc, blanquíssim, amb perletes i brodats i un vel com una cascada escumosa. - Mira, serà teu - digué Amèlia riallera- te'l donaré i podràs posar-te'l quan et casis tu. Martina sentí una onada de foc al rostre i una gran agitació dintre el pit. Sortí de pressa de l'habitació i al saló es topà amb Eladi. - On és l'Amèlia?- preguntà. - No, no la pots veure. S'està emprovant el vestit i porta mala sort veure-la vestida de núvia abans de la boda. Eladi mirà la noia vestida de blau que tenia davant seu. Martina, amb el rostre encès i els ulls brillants, estava atractiva. Una idea travessà el cervell de Martina com una fletxa. S'acostà a Eladi que la contemplava entre interrogant i fascinat. La idea s'afermava agosarada dins el cap de la noia. Agafà la mà de l'Eladi i el dugué a la cambra dels convidats. Ell no es resistí. Es tragué el vestit blau vaporós, i Eladi es desvestí també. I allí, en un llit estret, es fongueren dues virginitats. Una estona després, Martina tornava a la cambra on Amèlia, rodejada de les serventes i la modista, encara duia les gales de núvia. Conservava el rostre encès, els ulls brillants i duia els cabells desfets. Plantada davant de l'Amèlia digué amb veu ferma, com clavant cada mot: - Per primera vegada a la vida he estrenat una cosa abans que tu. I tu la tindràs després que jo l'he gaudit i, això no m'ho podràs prendre mai, ho sents? Mai. I girant-se es dirigí a la porta i, triomfant, passà el llindar. PILAR UMBON

RECORDS

mesura que van passant els anys, es van acumulant també els records de fets i moments, bons o dolents, que hem viscut. Aquests darrers, intentem que no surin gaire sovint tot i que alguns són tossuts i, quan menys hi penses, afloren. Uns i altres ens acompanyen sempre, encara que sembli que els hàgim oblidat, tant si ens parlen de coses importants com de nímies. A vegades, si estic una mica de mal humor perquè m’he fet gran i ja no puc fer el que feia quan era jove, rumio i penso que hi ha una manera de tornar a aquells anys: evocar alguns moments viscuts aleshores. De moments entranyables, és clar que n’hi ha molts, però, d’entre ells, n’hi ha uns que em fan sentir jove i viva quan hi penso. Són els records dels viatges que vaig fer fa moltíssims anys i que, tanmateix, van quedar gravats en la meva memòria, ciutats i paisatges d’altres terres, però sobretot gent i anècdotes que fan que no siguin tan “turístics”, tan estereotipats. Avui dia escriure sobre les ciutats i els paisatges que visitem no té gaire sentit: tant les unes com els altres es poden veure i conèixer amb detall a Internet o en pel·lícules i documentals. El que importa són la gent que hi trobes, les anècdotes que no hi falten mai, la sorpresa de descobrir un racó amagat o una escena entranyable que has viscut amb els companys. Us explicaré un fet que va passar en un viatge que, amb algunes amigues, vam fer a Iugoslàvia, organitzat per una agència. No en recordo l’any, però aquell país començava a canviar i es notava, però com que no em vull allargar, deixo al tinter la impressió que ens va fer tot plegat i passo a narrar-vos dues de les anècdotes més rellevants d’aquell viatge amb les mateixes protagonistes amb les quals ja van tenir una primera enganxada quan érem a l’autocar: jo parlava amb la Mercé Cortés que seia al meu costat, i les dues senyores que ocupaven els seients del davant, de cop i volta es giraren i una d’elles ens digué que érem unes mal educades perquè parlàvem en català, una llengua que elles no entenien. Els vaig respondre que, quan érem tots junts, ja parlàvem en castellà, però que era natural que nosaltres dues ho féssim en la nostra llengua i que elles, a més, no n’havien de fer res de la nostra conversa que era personal. Van callar, però feien cara de pomes agres. Quan ja feia alguns dies que rodàvem per Iugoslàvia, vam arribar a un complex turístic envoltat de muntanyes, un lloc idíl·lic, Plitvitcka Jezera. Al vespre, a l’hora de sopar, el nostre guia ens va fer saber que l’endemà aniríem a visitar una gruta molt important i fonda on es

guardava viu un peix prehistòric, però que ell no ens podria acompanyar perquè hi havia guies locals. I llavors va saltar l’espurna que encendria el foc: a la gruta, la visita guiada es feia en francès, italià, anglès i en dues de les llengües del país, i va afegir que li sabia greu però no hi havia cap guia en espanyol! Daltabaix! De fet només hi havia aquelles dues senyores espanyoles, la resta érem catalans, valencians i bascos. Una de les senyores va posar el crit al cel: “Como que no hay guia en español, una lengua que hablan más de 400 millones de persones. Es incomprensible e intolerable!“ De fet se li hauria hagut de dir que, en aquella època, els espanyols no viatjaven gaire i les autoritats de la gruta devien pensar que, per tant, no calia un guia espanyol. De totes totes les senyores exigien al nostre guia que demanés permís per acompanyar-nos, ell va dir que no podia fer-ho, que havia d’acatar el reglament establert i que, d’altra banda, ell de la gruta no en sabia pràcticament ni un borrall. Llavors vaig intervenir, de bona fe, i vaig dir-los que podien venir amb nosaltres ja que aniríem amb el guia francès i jo traduiria les seves explicacions per a les meves amigues i per a elles i que ho faria, per tant, en castellà. Resposta fulminant: ”No, gracias, iremos con los italianos, que son más nuestros!”. I així va ser, vam anar a la gruta, molt maca, baixant metres i mes metres, primer amb un trenet i després a peu fins que vam veure aquell peix de color rosa, que més aviat feia més angúnia que altra cosa. Les senyores, tibades tota l’estona i diria que durant dies fins que vam arribar a una petita ciutat que es trobava a la part turca de Iugoslàvia on havíem de passar la nit. Vam anar a fer-hi un volt i, en tornar a l’hotel, era massa d’hora per sopar i ens vam instal·lar al saló. No recordo com va anar, però tot d’una una d’aquelles senyores, la que havia protestat més, digué: “Es que no sé que quieren los bascos y los catalanes, si se lo hemos dado todo!”. Sense encomanar-me a Déu ni al diable, amb vehemència potser excessiva, li vaig dir que amb molt de gust li explicaria una mica què era Catalunya i els greuges que teníem amb l’Estat Espanyol (i no parlàvem d’independència aleshores, tot i que vaig recalcar que Catalunya havia estat lliure fins al 1714 i etc.!) El cas és que vaig parlar cosa de tres quarts, després ho va fer el senyor basc, que va resultar que era capellà, donant-me suport i parlà, encara que breument, del seu país. Com que s’acostava l’hora de sopar i semblava que ja no teníem res més a dir, ens vam aixecar per anar a arreglar-nos una mica. Mentre ens dirigíem a les habitacions, se’m va acostar la senyora, que més tard vam saber que era la dona d’un general, i, sorpresa!, em va 16

donar les gràcies perquè, a ella, mai ningú li havia explicat res de tot allò que jo havia dit i ara entenia moltes coses! Vaig quedar tan parada que només li vaig poder dir que estava molt contenta! Però, aquesta no va ser l’única sorpresa d’aquella nit: Quan esperàvem el sopar, per cert consistia en una mena d’estofat molt bo servit en una olleta de fang individual amb tapa, se’ns acostà un cambrer amb una ampolla de vi. Jo li vaig fer entendre que no l’havíem demanat (no en vam beure en tot el viatge perquè era molt car) i, llavors, ell em va assenyalar la taula de la senyora: ens la regalava, a mi i a les meves amigues! Era una altra manera de donar les gràcies! Al nostre torn, li vam agrair el regal del vi, que era molt bo. No cal dir que el viatge va continuar en pau i harmonia. Vaig viatjar molt, tinc un munt de records i vivències, però, encara ara, quan evoco aquella xerrada aquell vespre en aquella petita ciutat, em pregunto què i com vaig expressar el que era Catalunya fins a fer creïble tot el que deia per aquella senyora. A vegades penso que, potser quan ens va dir que no sabia què volíem els catalans i els bascos, buscava una resposta a un dubte sincer que tenia sobre l’enigma del “problema catalán”. I la va trobar en les meves explicacions i, per a mi, és una satisfacció i al cap de tants anys, de tant en tant, hi penso i ara, que vivim uns moments tan transcendentals, encara més: si aquella senyora encara és viva, què deu pensar de la possible independència de Catalunya? MATILDE MARCÉ

L’ENVELAT

a María, en acabar de posar-se el vestit nou, corre a l’habitació dels pares per mirar-se al mirall de l’armari. Està satisfeta de la imatge que l’hi reflecteix. Fa molt de temps que no podia tenir un vestit com aquell: és de color blanc i el teixit dibuixa una petita mostra amb fil més sedós, la faldilla acampanada es reparteix en un vol escaient que li agrada, i el cos cenyit s’ajusta bé a la seva figura. No porta mànigues: finalment ha aconseguit un vestit sense mànigues ... Les sabates que estrena, també blanques, són planes, s’hi troba més àgil, ja tindrà temps de portar talonets. Falta poc per arribar al ball de tarda a l’envelat. A la Festa Major d’enguany, no serà espectadora; s’asseurà en una cadira a l’entorn de la pista. Té moltes, moltes ganes de ballar . Entra a l’envelat amb la seva amiga Lolita i la mare d’aquesta, que, en arribar, s’asseu a la llotja d'uns coneguts. El ball no ha començat. De

la carpa pengen quatre làmpades de nombroses bombetes enceses; a les parets de lona, uns dibuixos representen paneres amb flors i una gran catifa amaga el mal estat del terreny. En l’ambient es respira un aire de festa. Elles s’asseuen a les cadires, i tot seguit s’hi ajunta el noiet que intenta festejar la Lolita. Els músics es col·loquen i comença aquell so d’afinament tan peculiar. De sobte, l’orquestra arrenca amb un pas doble que no permet resistir-s’hi. La Lolita i el seu amic no s’ho pensen gens. A la Maria, aquest primer ball asseguda, li permet fixar-se en les parelles, la majoria fills de pagesos rics o de comerciants que ballen exclusivament entre ells, lluint bons vestits i algunes joies : “El pare diu que la postguerra solament la patim els treballadors". Una veu tímida la treu d’aquests pensaments poc festius. - Vol ballar? - Sí, accepta decidida.

No el coneix; segurament és foraster. Al fer el primers passos, nota que la domina i la condueix com si volés i ella el segueix sense esforç: cada moviment de peus i cos es complementa seguint el ritme. No es separen en tota la tarda. Durant el descans, li explica que viu en un poble veí i és la primera vegada que ve a aquesta Festa Major. Demà, al ser diumenge, tornarà al ball de tarda. Queden que es trobaran. A la nit la Maria no pot dormir. Té un bell record que li agrada assaborir. El noi és simpàtic, però no és el seu tipus; a ella li agraden els homes alts, i ell tot just té la seva alçada. Una pluja fina cau damunt de la teulada. Aquell so compassat la relaxa i s’adorm escoltant-lo. Al matí, la mare li parla amb veu suau tot dient-li: - Maria, desperta que tenim molta feina -la Maria mandreja. Nena, lleva’t. Durant la nit ha sortit la riera i ens ha entrat l’aigua a dins de casa. Aquesta notícia la desvetlla de cop. La mare l’assabenta de més coses, entre elles que el vestit nou s’ha embrutat una mica. Però ja l’ha rentat i ha quedat perfecte. La noia corre escales avall. Però, en arribar a l’últim graó, es deté. A tota la planta baixa hi ha aigua, potser un pam, no ho sap. L’aigua és d’un color rogenc. Dubta uns segons i tot seguit hi posa els peus. Decidida, se’n va a mirar el seu vestit estès a l’eixida. - No et preocupis; el planxaré amb un toc de midó i quedarà com nou. - Aquesta tarda no podré anar a l'envelat. M’hauria agradat tant tornar-hi... Parla amb un to contingut per l’enyorança que la seva jovenesa magnifica. Ai, l’envelat ! Es diu que la rierada se n’ha emportat un tros i el que queda és inservible. Tinc la impressió que la Festa Major ja s’ha acabat. La Maria mira l’aspecte del menjador: la taula amb un hule i blat de moro escampat al damunt d’unes tovalloles perquè s’assequi. També patates mullades i estris trets del seu lloc habitual... Tanmateix, la seva mare, com sempre que feineja, murmura una tonada. L’aigua del carrer ha baixat de nivell i és el moment de treure la que queda a dins. Totes dues s’hi dediquen amb nervi. - Quan els avis baixin, ja l’haurem tret tota. El teu pare és a veure com ha quedat l’hort. Aprofitarem tot el que es pugui. Haurà d’estovar la terra amb els arpiots i plantar de nou. Ja té una feina prou dura i al damunt els diumenges els ha de dedicar a l’hort –i, alternant la conversa amb la tonada, afegeix: - Netejarem el baix dels mobles i, si cal, els envernissarem. Una al costat de l’altra netegen. Després d’una estona, la Maria s’uneix a la cançó que entona la seva mare. CARME JORBA

L'AVIÓ

ujo a l'avió i una hostessa em saluda de la mateixa manera que n'ha saludat a cinquanta més. Busco el meu seient, el trobo, sec i m'adono que al meu costat hi ha una rossa inversemblant. Faig com aquell qui mira per la finestra i, sorpresa, es pensa que l'estic mirant, i és cert que l'estic mirant, i somric, i ella un xic tibada, em pregunta perquè ric i jo li contesto que no ric, que somric, que busco un elefant perdut per la pista de l'aeroport i ella riu i jo també i penso que ja he trencat el gel i que tot és possible i que tot està per fer. L'hostessa d'abans s'acosta i s'atura i amb un somriure comercial em diu que li sap greu, però que m'hauré de canviar perquè m'he equivocat de seient. Miro el meu bitllet i comprovo que té raó. Ella també se'l mira i em demana que la segueixi i la segueixo i ara em toca seure cinc fileres més endavant, també al seient del passadís però al costat d'un vella velleta que em somriu i m'explica el perquè del seu viatge, el perquè de tota la seva vida i el perquè de tot plegat. Tanco els ulls i faig veure que dormo i volo com vola l'avió i llavors és quan em noto els pantalons mullats a l'alçada de l'entrecuix i deixo de volar i descobreixo un diminut gos de color marró i ulls engranotats que acaba de fer-s'ho al meu damunt. La vella velleta es disculpa i el ca bonsai aprofita per llepar-me la cara i el nas i jo me'l trec de sobre d'una revolada i la vella velleta no sap com fer-s'ho per tornar-se a disculpar i també em demana que no la denunciï, que el gosset no aguantaria a la bodega i ella sense ell, tampoc. Li dic que no suporto els gossos, i no li dic que a ella tampoc per educació i arreplego el gos i m'aixeco i me'n vaig al lavabo i passo per davant de la rossa inversemblant i la veig divertida al costat d'un home elegant, amb corbata i vestit gris i de faccions germàniques i no m'aturo, premo més fort el gos que viatja dins de la meva butxaca i que comença a rondinar. Estic furiós i penso que sempre hi ha d'haver un cap de turc i el cap de turc de la meva mala sort serà el gos. Entro al lavabo i sense escrúpols faig el que haig de fer i tiro de la cadena i després...Després em sento millor, molt millor, com si m'hagués tret un gran pes de sobre i me'n torno cap al meu seient i veig que l'alemany i la rossa ja estant intimant i penso que l'alemany podria haver estat jo i no m'aturo i arribo al meu seient. La vella velleta em mira desesperada perquè no veu el gos. Fa cara d'espantada i jo me la miro amb cara de pocs amics i no li dic res i noto que s'estremeix i encara me la miro més fixament amb cara de psicòpata caní i penso que no cal tenir manies i em poso la mà a la butxaca del camal que dóna al passadís i en trec un mocador de coll, color vermell sang, i entre mà i mà el cargolo i el tenso amb totes les meves forces i la vella velleta obre els ulls que ja tenia oberts i també la boca, i vol cridar, però no crida perquè no té temps. Amb un moviment àgil li envolto el coll amb el mocador vermell sang i m'acosto a la seva orella i li xiuxiuejo el que crec que ha d'escoltar. "No pateixi, el gosset el tinc a la butxaca menjant galetes i tapi's el coll que els aires condicionats són molt traïdors". FRANCESC JORBA

MONS PERDUTS

ls qui coneixen l’evolució històrica de l’Hospitalet de Llobregat al llarg del segle passat, encara que sigui només una mica per sobre, saben prou bé que el poble de poc més de dotze mil veïns que era en els inicis, a partir dels anys 20-30 suportà un espectacular canvi urbanístic i demogràfic, que es reforçà fortament a partir dels seixanta. La fesomia de la ciutat canvià de dalt a baix i es passà als 122.813 empadronats el 1960. Deu anys més tard, ja eren 241.978. El doble. Val a dir que, en l’actualitat, la població sembla estabilitzada al voltant dels 250.000 habitants.

L’arribada de grans onades immigratòries a Catalunya, vingudes sobretot d’altres regions d’Espanya -bona part de les quals s’assentaren al cinturó metropolità barceloní i, per tant, a l’Hospitalet-, i la instal·lació de nombroses indústries a la ciutat, foren les causes de l’increment demogràfic i de la desaparició dels llegendaris camps de conreu que fins llavors havien ocupat la major part del sòl municipal. El paisatge urbà de l’Hospitalet canvià completament i, a hores d’ara, són el ciment i el formigó dels edificis d’habitatges i d’oficines el que predomina. 21

L’exemple paradigmàtic d’aquest fenomen és el barri de Bellvitge, que essent una zona eminentment agrícola, amb terres molt fèrtils per la seva proximitat amb el riu Llobregat, fou destinada, a partir de 1965, a ser el solar en el qual es construirien grans blocs de pisos -sense gaire bon sentit urbanístic, per cert- destinats a la gent nouvinguda d’altres terres. Una evolució similar a aquesta de l’Hospitalet, i d’altres poblacions semblants, però condicionada per factors socials i econòmics molt diferents, la tingueren la majoria de municipis de la costa catalana en els quals, durant la primera meitat del segle XX, els vilatans vivien bàsicament de la pesca i de l’agricultura. A partir de 1950, i principalment de 1960, tanmateix, l’arribada del turisme de masses hi provocà una forta sotragada que féu canviar radicalment el paisatge que fins llavors havia dominat. Les pinedes i les vinyes foren substituïdes, gradualment i irreversiblement, per construccions d’habitatges de tot tipus de dimensions i colors. De totes maneres, en aquests pobles costaners no es produí pas un augment exagerat de la població, com passà a l’Hospitalet i a les poblacions de l’àrea metropolitana barcelonina. Les cases, pisos i apartaments que es construïren eren, bàsicament, de segona residència, és a dir, destinades a persones que venien a la localitat a passar-hi les vacances d’estiu -en alguns casos també d’hivern- i molts caps de setmana de l’any. Com que conec força bé l’evolució d’aquests pobles, per haver nascut en un d’ells, permeteu-me que, des d’un punt de vista més personal, us expliqui un dels canvis més brutals que es produïren. Fins a començaments dels anys seixanta del segle passat, en el terme del meu municipi hi abundaven les vinyes. La gran majoria eren de reduïdes dimensions i els propietaris diversos. Entre ells hi predominaven els vilatans de classe humil -pescadors, artesans, comerciants i jornalers-, que d’aquesta manera veien augmentar els seus migrats ingressos. El meu pare n’era un. Tenia una petita vinya que, si la verema anava bé, li permetia obtenir prou vi per al consum propi durant tot un any i per obsequiar-ne a parents, amics i veïns. En aquell temps, les donacions i intercanvis en espècies eren un costum força habitual entre els vilatans. La gent, llavors, no mirava tan prim com ara, en què tot té un preu. La nostra vinya es trobava fora vila, a uns quinze minuts a peu des de casa. Les vegades que m’hi havia acostat, sempre en companyia del pare, recordo que m’encisava contemplar els ceps, ben alineats, amb el raïm penjant. Era tot un espectacle. També tenia la dèria de ficar-me dins la barraca que hi havia en un dels costats. Era una construcció de pedra, de volta catalana, com tantes n’hi havia 22

llavors per aquells verals, molt útil per guardar-hi les eines, per fer-hi els àpats i per resguardar-s’hi els dies de pluja. A dins, però, l’espai era exigu i no hi cabien més de tres o quatre persones ben encongides. Al setembre arribava la verema. Era bonic veure la collita del raïm i com aquest era dipositat en les semals, que prèviament s’havien rentat amb aigua de mar perquè s’estanyessin. Els millors dies per a fer-ho era quan hi havia temporals de llevant –rentabótes, en deien-. S’estalviava feina. Cal dir que, amb aquesta operació no hi havia pas cap perill que el vi agafés un gust salat. Les semals, un cop plenes de raïm, eren transportades des de la vinya a casa del propietari on es descarregaven a la tina, gairebé totes les cases en tenien. Arribava llavors el torn de la premsa, amb la qual s’aixafava el raïm. El suc, millor dit el vi, que s’obtenia, es traslladava i es guardava en bótes. A hores d’ara, tot aquest univers de la verema ha desaparegut del meu poble. No en queda res. Ni una trista vinya. La conclusió que es treu, tant del canvi urbanístic produït a l’Hospitalet de Llobregat, i altres poblacions afins, que hem esmentat primer, com de la transformació d’un gran nombre de viles i llogarets de la costa catalana, és que representen la destrucció d’uns hàbitats rurals amb una llarga història al darrera que ja no tornaran. Són mons perduts. Com ho són també, les maneres de fer i d’entendre la vida, de fa setanta, seixanta o cinquanta anys enrere. La pregunta que cal fer-se és si tot plegat ha valgut la pena. Si no hi havia una altra manera de fer front als reptes que plantejava el futur. PERE JUHÉ I ORIOL

POESIA 1714

Oh , valentia funeral del setge, bandera que esparraca el foraster! En terra jau, nafrat, el banderer; la mort arriba que el seu mal li metja. Cau la ciutat. El fratricida petja un vell destí mentre que el nou ja ve. La boira fuig del foradat carrer com una glassa dolorosa i lletja. Sinistre sona, travessant les places, el martelleig d’unes feixugues passes. El vent s’endu les cendres de les lleis. Homes callats, coberts de sang i sutge, alcen l’esguard impenitent, que jutja: poble vençut que sobreviu als reis.

Josep Carner (poema publicat a La Veu de Catalunya l’11 de setembre de 1914)

EL NOM I LA COSA MOTORISTES

primers de juliol, atrets per l’enrenou i la il·luminació vistosa dels “Barcelona Harley Days”, férem un volt per l’avinguda Maria Cristina. A Catalunya, el Club dels motoristes clients de la marca Harley-Davidson ha complert enguany el vint-i-cinquè aniversari, i ho ha celebrat amb aquesta trobada. La motocicleta, doncs, com a pretext per agrupar-se i crear una tribu peculiar, fins i tot fent petar un soroll contundent i característic... La darrera vegada que havia visitat aquell escenari, havia segut per assistir al míting previ del 9-N, i ara el contrast era brutal. D’entrada, una mostra d’innombrables models de la motocicleta de la mateixa marca, que al remat resultava bastant difícil de caracteritzar. Allò més cridaner que s’hi observava, era el contrast entre el negre predominant i els niquelats, i, clapejant-ho tot, els múltiples anagrames i motius de la mitologia gòtica, a més del gust pels gallardets multicolors. Hi sorprenia, doncs, la quantitat i varietat d’additaments, entre els quals, no podien faltar els lluminosos. Una estètica bigarrada i, si fa no fa, kitsch. Aquesta voluntat d’afirmació en grup, tan pròpia de la sensibilitat de l’adolescent irat, recorda aquells joves motoritzats nord-americans que als anys cinquanta adoptaven posats de dolents, responent a l’asfíxia conservadora que va envair els Estats Units després de Guerra Mundial. Llavors sorgiren moviments trencadors i contraculturals de tota mena: per exemple, la “beat generation”, entre els joves escriptors; però el fenomen de major abast va ser, sense cap dubte, el moviment hippi... En definitiva, s’estengué la moda de viure i pensar com a joves. Si més no, de vestir com ells. Una recialla d’aquelles inquietuds són aquestes colles motoristes. Perquè tot allò ha quedat una mica lluny, i no s’adeia amb l’edat de la majoria del col·lectiu que havia acudit a la convocatòria de l’avinguda Maria Cristina; en general, homes i dones que podies imaginar amb algun nét de la mà. Fet i fet, allò de “Forever Young”, si recordeu la cançó, sembla ser el missatge que mou aquest personal a adoptar actituds de rebels, siguin quins siguin els motius, que això tant se val. I mentre aquests no hi són massa clars, ells i elles practiquen la gratuïtat del viatge a enlloc la vida són quatre dies i no convé deixar-la passar en raons massa aleatòries i esperant que millori tot plegat. Per cert, nombrosos motoristes catalans (entre 4000 i 5000 en cada ocasió), s’han reunit alguns cops els darrers anys al circuït de Montmeló per reivindicar la independència de la seua nació. Poca broma, doncs, amb ells. ANTONI PRATS

OPINIÓ VICIS ANCESTRALS

quests últims anys, amb el Procés en marxa, i sobretot, l'any passat, amb la "febre" del Tricentenari, han aparegut una infinitat de llibres de tota mena relacionats amb el tema. N'hi ha que parlen de política, altres d'economia, filosòfics, d'opinió, alguns que ho barregen tot i, finalment, n'hi ha que parlen d'història. Un bon dia, davant de la Catedral, on hi havia instal·lada la fira del llibre en català, vaig veure un llibre que em va cridar l'atenció i el vaig comprar. És en castellà (tot i que em consta que més tard va sortir la versió en català) i es titula La guerra de Sucesión en España (1770-1714) de Joaquim Albareda. Una de les parts del llibre que més em va impactar va ser la que explica les actituds davant del nou rei (Felip V o Carles III) en els territoris hispànics, i la propaganda que se'n va fer a cada bàndol, i no he pogut evitar fer comparacions amb el que actualment estem vivint amb el Procés Català, i he pogut constatar que hi ha vicis ancestrals que, amb el temps, fins i tot després de 300 anys, no canvien gens. És força interessant el capítol del llibre que tracta sobre els escrits polítics i publicistes, que l'autor anomena "la guerra de la ploma". No tinc prou espai en aquestes pàgines per poder detallar-ho tot plegat amb certa precisió, per això, he preferit fer un petit recull de frases i sentencies que defineixen el que pensaven els felipistes dels austriacistes i, de retruc, dels catalans, a qui feien els principals responsables de la revolta contra el seu candidat francès. Tots els bàndols feien servir arguments per defensar la legitimitat del seu aspirant. Els Felipistes, emparats pel clergat castellà, donaven un caire religiós a la seva causa (molt castellà, tot plegat) una argumentació "providencialista" i catòlica davant els protestants anglesos i holandesos i els descreguts austriacistes. Un imprès de l'època deia: "Nuestro Rey y Sr. Felipe V reina por disposición DIVINA, tan poderosa constra la ideas humanas... No es Rey por Consejo de los hombres: por la voluntad de Dios vino de Francia a ser Rey. Quien pués, puede negarle la obediencia? Quien contrastar la voluntad Divina?" Un altre diu que Felipe V es dirigeix cap l'Aragó "...para defender la Fe, con la fuerza de las armas" o el poema que diu "Que a pesar de Lucifer / y de toda su cuadrilla / la Corona de Castilla / para Felipe ha se ser".

Els arguments van arribar a prendre fins i tot un caire apocaliptic que augurava que en el cas de regnar l'Arxiduc Carles: "una inmensidad de males, así corporales como espirituales, la ruina y la desolación de España, la división de sus Reinos y dominios; la violenta usurpación de las haciendas; la esclavitud de sus naturales; el estupro de la vírgenes; la violación de la religiosas; la violencia de casadas, la muerte de los inocentes; y por consiguiente de sus padres, parientes y amigos; la profanación de los templos; el ultraje de las imágenes sagradas... la persecución de los cristianos; la propagación de los herejes y el abandono de la religión católica." Només els faltava dir que acabarien circulant per la galàxia. Finalment van haver de deixar aquest argumentari el 1709 quan les tropes austriacistes van envair Itàlia i el Sant Pare es va posar del bàndol de l'Arxiduc. Un felipista català, botifler dels que van fugir a Mataró l'any 1713, deia: "Aquest és un bon temps per qui no té res a perdrer, com són villanos desditxats, gent de xarpa i bandolina que sens temor de la justícia (perquè ara no corre entre nosaltres) tenen la llibertat de robar, infamar, capturar, assassinar, perseguir, i encara governar sobre lo mateix govern, al qual la vil plebe lo atemoriza" Segons ell havia arribat "...aquell temps desitjat de poder usar la llibertat villana, que alguns anomenen barbarament Llibertat Catalana o de la Pàtria, que consisteix en fer cada un allò que li parega, sens haver de tenir temor al virrei, jutges ni ministres de la justicia." En fí, el moment de la vil canalla, el poble ha d'estar callat i obeir. Un funcionari de justicia català, Àngel March, deia: "la mayor parte de los caballeros, militares, clérigos y enxarpados inducieron de tal conformidad en la referida rebelión, que no se ha visto cosa nunca más igual, y éstos fueron los que inducieron i parsipitaron los miserables plebeos a su perdición" En resum, el poble català és imbècil i sempre hi ha algú que el porta a la "deriva". No us sona? Fins i tot n'hi havia que, des de la llunyana Amèrica, es dedicaven a opinar, així en la seva Memoria de la nación española, el jesuita Alonso Fernándes Gutierrez escriu: "Me escriben que miqueletes de Cataluña y villanos de la huerta de Valencia acaudillados de un tal Basset, y un tal Nebot con las tropas auxiliares de no se què herejes y no sé qué frailes, son ya gente que da reyes y quita reyes a España". La confrontació entre els dos territoris i filiacions va radicalitzar les postures, tan a nivell polític, econòmic com de concepte territorial d'Espanya. Un imprès felipista deia: "Catalunya ha sido el hogar de la enfermedad, la inconstancia de los catalanes ha sido la levadura, el pretexto de conservar sus fueros ha mezclado al fuego su veneno

sutil". Un altre en feia una rima: "Cataluña la ovediencia / contra ley negó a su rey / porque en ella no hay más ley / que la de su conveniencia" Finalment esmentar un pamflet que opinava sobre els austriacistes espanyols: "han degenerado de españoles y a lo menos llegan a parecer catalanes" En fi, que les coses no han canviat pas tant, i que, si veient la televisió, escoltant la ràdio o llegint la premsa us arriben opinions tendencioses i insultants sobre els catalans, amenaces sobre el nostre futur i altres barbaritats, no us estranyeu, no us porten pas res de nou. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? ANEM DE VIATGE? EIVISSA (3)

l passat juliol, en acabar el passeig per Dalt Vila, encara ens quedaven llocs interessants per visitar de la ciutat d’Eivissa, com la Marina i l’importantíssim jaciment púnic de la necròpolis de Puig de Molins. Podríem, si us sembla bé, continuar el nostre recorregut per la Marina, que neix als peus de les Murades. Com el seu nom ens indica, és el barri mariner de la ciutat d’Eivissa, completament divers de Dalt Vila, ja que si allà tenien la seva residència les classes dominants –terratinents, capellans i militars-, políticament absolutistes i amb els carrers més aviat tranquils, la Marina és l’hàbitat de la petita burgesia –mariners, artesans i comerciants-, liberal i amb els carrers desbordants de vida i de color. Va ser molt populós en temps dels fenicis i dels romans, però desaparegué envaït i saquejat innombrables vegades ja que el seu enclavament en una zona plana feia molt difícil la seva protecció. El barri actual sorgí a principi del segle XV, quan tot un seguit de famílies de pescadors, mariners, petits comerciants, etc. començaren a construir les seves vivendes al costat de la drassana que hi havia vora el port. La definitiva consolidació de la Marina no va arribar fins al segle XIX, que es construïren les andanes del port i es començà el passeig de sa Tarongeta (també dit de s’Alamera), anomenat actualment Vara de Rey. En aquest barri no hi trobarem restes àrabs, esglésies gòtiques, museus ni cases monumentals. El seu element primordial és el port, d’una importància cabdal per a la ciutat i la illa d’Eivissa, en constant remodelació. Al mateix port s’alça el Monument als Corsaris, en record d’èpoques difícils. El carrer del Mar és el principal i més antic, i també són destacables el mercat de peix i verdures, la plaça de la Font, de la qual ara ja no raja aigua, però que en el segle XVIII constituí una de

les grans millores del barri. I finalment, el Poble Nou –encara que avui ja no l’anomenen així-, construït cap a mitjan segle passat, com un eixample de la ciutat, per això té els carrers rectes i les illes de cases regulars. A diferència de Dalt Vila, aquí no hi ha un itinerari a seguir. El barri de la Marina s’ha de visitar al nostre aire, tranquil·lament, tafanejant pels seus carrers, que són com un basar, on es pot comprar, menjar, beure o fer gairebé qualsevol cosa. Hi trobarem les millors botigues de moda, els “souvenirs” més extravagants, els restaurants més exòtics, els bars amb més ambient, els artesans més autèntics, els racons més típics, la gent més particular... És un dels pocs llocs on es pot anar de compres fins a les dues o les tres de la matinada, en un ambient d’amabilitat i llibertat difícil de trobar en un altre indret. ********** El jaciment funerari de Puig des Molins El Puig des Molins va ser el cementiri de la ciutat d’Eivissa durant tota l’antiguitat. Està situat uns 500 metres a ponent del puig de la Vila, on està emplaçada la ciutat, que, com sabeu, va ser fundada pels fenicis el 654 aC. Com és habitual en les ciutats fenícies, l’espai dels vius i el dels morts estaven pròxims, tan sols separats per algun accident geogràfic, en aquest cas un desnivell en el terreny. El seu nom deriva de l’existència de molins de vent que ens van instal·lar en el seu cim a partir del segle XV. Avui encara en queden les restes d’alguns d’ells. La necròpolis, un dels més importants jaciments arqueològics del món, ocupa tot el vesant de la muntanya, que, durant uns quants segles, havia estat coberta d’arbres fruiters, principalment oliveres, ametllers, garrofers i figueres, moltes vegades plantats en els pous d’accés de les tombes. Es tracta d'una sèrie de coves a les quals es baixa per una obertura que tancaven amb lloses. La majoria d’elles són tombes de pou i cambra, que en l’època púnica, excavaven directament a la roca. A dins hi havia els sarcòfags, encara que, de

vegades, els cadàvers eren coberts simplement per unes plaques. Aquests enterraments, denominats “hipogeus” són d'inhumació o de cremació, depenent de l'època en què haguessin estat ocupats. Se n’han arribat a trobar entre quatre i cinc mil, En l’actualitat, a causa de la interrupció de les tasques agrícoles, la seva superfície la cobreix una capa de sediment amb arbusts i algunes velles oliveres, que amaga la major part de les sepultures existents, i per això només en són visibles tres-centes quaranta. En aquest jaciment, s'han trobat paraments amb centenars de figures d’argila, i fins i tot els motlles. Algunes són representacions del mateix difunt i altres de divinitats protectores o d'animals sagrats. Conjuntament amb aquestes figures, s'han trobat amulets, gots amb ofrenes, joies (encara que poques, ja que han estat molt saquejades), llucanes a manera de llum o llanterna i monedes. Les representacions divines es refereixen quasi sempre a Demèter i Core, que eren els déus que rebien adoració en tota la Mediterrània cap a la segona meitat del segle V aC. Les representacions dels difunts, uns cops són masculines, amb barba o sense, i d'altres, les més nombroses, femenines. Aquestes van decorades amb una gran riquesa ornamental. Al costat de les excavacions hi ha l’edifici del Museu, on les seves modernes sales recullen, en una magnífica exposició, els objectes procedents de la necròpolis. Aquest important jaciment arqueològic va se declarar per la Unesco Patrimoni de la Humanitat el 4 de desembre de 1999. I aquí acabo la meva visita a la ciutat d’Eivissa, que us recomano si no l’heu feta. Per la meva part, espero encara tenir l’oportunitat de visitar les magnífiques platges de l’illa. Si és així, ja us ho comentaré. ANTÒNIA CALDÉS Fotos: 1. Plaça de la Font, 2. Mercat Vell, 3. Interior de tomba, 4. Sala del Museu

RECORDEU QUE TENIM A LA VENDA EL NOU LLIBRE DE LA COL·LECCIÓ LA MEDUSA D’ENGUANY, PRESENTAT EL PASSAT MES D’ABRIL PER SANT JORDI. SI ENCARA NO EL TENIU, ANIMEU-VOS I VENIU A COMPRAR-LO! PREU: només 7€

LLIBRES

Si teniu ganes de llegir i, a sobre, voleu ampliar la vostra biblioteca, l’Ateneu ha posat a disposició dels seus socis i amics diversos llibres del nostre fons que tenim per duplicat i, fins i tot, per triplicat, perquè us els emporteu completament de franc. Passeu a donar-los un cop d’ull a veure si en trobeu algun que us interessi. És per temps limitat.

A PARTIR DEL 15 DE SETEMBRE QUEDARÀ OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS CURSOS I TALLERS DEL PROPER CURS 2015-2016 INFORMACIÓ A SECRETARIA DE DILLUNS A DIVENDRES, DE 6 A 8 DEL VESPRE.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Francesc Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé, Antoni Prats, Pilar Umbon..

Amb la col路laboraci贸 de: