16-10 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXVIII– Núm. 406 OCTUBRE 2016

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE DEL DIJOUS 20 AL DILLUNS 24, excursió núm. 340, a Ainsa i Pirineu Aragonès. DIVENDRES 28, a 2/4 de 8 del vespre. Espectacle basat en el poemari: Cada paraula un vidre, de Francesc Vallverdú i Canes, guanyador del premi Carles Riba, 1965, a càrrec del grup de teatre Amics d’Alpha 63.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DISSABTE 5, a les 12 del migdia. Visita cultural guiada a la Casa de la Seda. Inscripcions fins al dia 2. DIMECRES 9, a 2/4 de 8 del vespre. Conferència: Incapacitació judicial i institucions de guarda de la persona, a càrrec de Cristian Loan. DISSABTE 12, a les 7 del vespre. Representació de l’obra Mareig de Jordi Sánchez, a càrrec del grup de teatre Margarida Xirgú. Entrada inversa, recollida de reserves a partir del dilluns dia 7. DISSABTE 19, excursió Coneguem Catalunya núm. 341. Visita al monestir de Sant Pere de Casserres, dinar a Tavèrnoles.

DIA DEL SOCI DIUMENGE 27, a 2/4 de 12 del matí, ballada de sardanes a la plaça de l’Ajuntament, a càrrec de la cobla Premià. A la mitja part recital de poesies. 

A 2/4 de 3. DINAR DE GERMANOR



A les 6 del vespre, espectacle teatral a determinar.

TALLERS CURS 2016-2017 EN PREPARACIÓ ELS TALLERS DEL PROPER CURS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

Aquest mes tenim una bona notícia per donar-vos. La representació duta a terme pel Grup Margarida Xirgu de l’Ateneu, sota la direcció de Santi Monreal, de l’obra Quatre dones i el sol, de Jordi Pere Cerdà, torna a estar d’actualitat. Després de culminar amb un èxit incontestable, i llargs aplaudiments, cada una de les sessions fetes a la nostra ciutat, abans de l’estiu, es representarà novament el pròxim novembre. Ho farà al prestigiós teatre Joventut de l’Hospitalet. Serà una prova de nivell que esperem que tant les intèrprets com el director superin amb nota. Els desitgem molta sort! I ànims! En vista d’aquest reeiximent del nostre Grup Margarida Xirgu, volem fer-vos saber que els tallers de teatre per a nens, joves i adults, de l’Ateneu, justament enceten curs aquest mes d’octubre. Si esteu apassionats per l’art dramàtic i no sou al·lèrgics a pujar dalt dels escenaris no dubteu a apuntar-vos, vosaltres o els vostres fills, i mesureu les vostres possibilitats escèniques. Provar no costa res. D’altra banda, a hores d’ara, també s’inicien la resta de cursos i tallers de la nostra entitat que, en general, són els mateixos de l’any passat —tenen l’assistència garantida— amb alguna novetat que esperem que sigui ben acollida pels nostres socis i amics. En les pàgines interiors d’aquest butlletí hi trobareu més informació al respecte. Us esperem!

OCTUBRE

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET UN ANIVERSARI SENSE GAIRE RESSÒ (I)

an passat cinquanta anys des de l'inici de la darrera guerra, la més incivil de totes les que ha sofert el nostre poble ja que un dels objectius dels facciosos era el seu anorreament. L'aniversari no ha tingut gaire ressò, ni a nivell polític ni a nivell popular. Hom ho justifica dient que les dues terceres parts de la població actual aleshores encara no havien nascut, i que la gent gran s'estima més no recordar. Tampoc el desè aniversari de la mort per senectut del capitost d'aquella revolta no va donar més que algun article on hi havia més línies enaltint la transició democràtica que no pas mostrant aversió a aquell nebulós pretèrit. No sé si fem bé posant cortines a fets que ja són història. Oblidar és desar l'odi, el desig de revenja i els comptes pendents per agravis, però crec que hauríem de trobar la manera de recordar, amb sang freda, actuacions que mai més no s'han de repetir ni d'un cantó ni de l'altre. Oblidar és sentir-se generós, però ens priva d'una memòria col·lectiva que afaiçona la nostra identitat i ens fa més responsables. Oblidar és, també, una injustícia per a tots aquells que van perdre bous i esquelles o que hi deixaren la pell. Quan va començar la guerra, jo no alçava dos pams de terra, i quan va acabar tot just feia uns dits més, així que els meus records d'aquella feta són ben migrats. Això sí, quan he volgut recordar la meva infantesa, em vénen com la paret final del túnel del temps. Més enllà no hi ha res. Les imatges de la família, dels amics i les circumstàncies dels meus primers anys s'aturen en dos fets relacionats amb la guerra: l'explosió de les bombes emmagatzemades a Can Llopis la tardor del 1938, i el retorn a casa el gener del 1939, després de les batusses dels dies anteriors entre els qui avançaven i els qui reculaven. És allò que en diem història viscuda. Allò de les bombes fou espaterrant. A la tardor cada dia es fa fosc més aviat. L'aire és més fresc i la llum més dolça. Es veu venir la melangia dels arbres sense fulles, del silenci del cel serè i del caliu de la llar closa. Aquell capvespre de tardor un tro esgarrifós va desfer aquella pau bucòlica i tots els veïns sortiren al defora, espantats i preguntant-se el motiu d'aquell 2

espetarrec. Aviat va córrer la veu que, a Can Cosme i Can Llopis, les naus saltaven pels aires, i el fum i les flames, amb el continuat ressò de les bombes que esclataven, posaren tot el barri en estat d'alarma. Sembla que la batalla de l'Ebre, amb el seu continuat desgast de forces, havia fet militaritzar aquelles dues indústries ceràmiques -que possiblement abans ja havien estat col·lectivitzades- on es procedia al muntatge de bombes d'artilleria i d'aviació, per nodrir d'aquests efectius aquell front tan malgastador d'aquest material. Era el "no passaran” que hom feia decisiu. Les causes de l'incendi i de l'explosió d'aquelles naus, no sé si han estat investigades i recollides en algun treball històric d'aquests que ara proliferen. Pel meu barri, corrien dos rumors: un atribuïa el fet a algun espia infiltrat dels rebels, i l'altre ho atorgava a un bombardeig molt ben calculat. El cas és que les flames que es veien des de la carretera havien constituït, sobre la fosca naixent, un joc de titelles esfereïdor i les explosions se succeïen mentre corria la veu que si les flames arribaven al polvorí, el barri seria destruït. Es deia que calia evacuar les cases i no tornar fins que els bombers o la milícia controlessin la desfeta, tasca feixuga perquè allò era un infern. També em sembla recordar que ens recomanaren deixar les portes i les finestres obertes perquè, en cas d'una explosió propera, la casa era menys perjudicada. A les zones en guerra oberta, una explosió esventrava les cases que ho tenien tot tancat, mentre els espais oberts atenuaven l'ona expansiva. Era imperatiu d'allunyar-se i així ho féu la meva família com molts altres veïns. Deixàrem la llar i emprenguérem camí en direcció oposada a les explosions. Era fosca nit i no hi havia llum pels carrers per por del bombardeig aeri. Fèiem via sense saber on anar. En arribar a la riera de la Creu, el meu pare es recordà de l'estació del Carrilet i ens hi adreçàrem. L'àvia trobà seient en uns dels pocs bancs de la sala d'espera, i jo em vaig acomodar al seu redós. No sé quants érem, però sembla que altres havien tingut el mateix pensament, i passàrem una nit de vetlla en una estació que no tancà les portes per fer-se refugi de damnificats de guerra (un altre afegitó a la història del Carrilet a la nostra ciutat.) Sé que la muller del cap d'estació em va donar un got de llet calenta de matinada, quan la fredor em tenia encarcarat a la falda de l'àvia. I ho sé, més que res, perquè en un temps de privacions com era aquell, aquest gest fou recordat emotivament pels meus pares molts anys després. L'endemà al matí, a la tornada a casa, i això sí que ho recordo vivament, a la porta del carrer es veien per terra trossos de metralla, i això que érem a un quilòmetre del lloc del desastre. Relacionat amb aquest fet, recordo un matí - no sé si seria el del nostre retorn a casa 3

o l'endemà- que Can Llopis havia estat abandonat i la gent rapinyava tot el que podia. Mancava el menjar però també mancava el combustible per a les llars, que aleshores eren exclusivament la llenya i el carbó. El mateix Carrilet va suspendre molts dies el servei per manca de carbó. Doncs bé, aquell matí, venia per la carretera molta gent amb grans maletes de fusta al coll, en què, si les obrien, veieu l'assentament de tres bombes de gran mida. Uns llistons travessers tenien tres mitges llunes per a l'assentament d'aquell material bèl·lic. Per espai d'unes quantes hores una gran gernació aplegava caixes i mobles, i se'ls enduia cap a casa amb el pensament d'estellar-los per als fogons. Prop de migdia, jo estava tafanejant a la façana del taller de pedra artificial d'en Batista Arrufí, que durant tota la meva infantesa fou com una eixida de casa meva. La corrua de gent traginant caixes semblava treballar a preu fet. Com que pel seu pes només en podia traginar una cadascú, el botí restà molt repartit. De sobte, aquella filada de gent semblà perdre embranzida. Venien d'allà dintre -els amics que em segueixen ja saben que vol dir "allà dintre" per al nostre veïnat- per cada vorera, una parella de guàrdies civils que feien tomar caixes i mobles a l'indret on havien estat requisats. Davant meu, un home va deixar repenjant a la façana de Cal Graner un prestatge de despatx que duia a coll, i seguí com si res no hagués passat. I en arribar a l'alçada dels guàrdies, un d'ells, que s'havia adonat del seu gest, el féu tornar enrere, recollir la fusta i desfer el camí. Els guàrdies anaven amb el mosquetó al muscle i no tingueren necessitat de despenjar-lo. Tothom era conscient de la infracció comesa. Per manca d'espai, deixo per a una altra estona com vaig viure allò que els vencedors de la guerra en digueren "l'alliberament” de la meva ciutat. RAMON MORALES Xipreret núm. 80, gener de 1987

Foto coberta: Aspecte de l'església de Santa Eulàlia de Mérida el novembre de 1936 (Foto: Arxiu Josep Bonastre)

CONVERSES

Respon: Eliseu Esterlich Galera Nat a: L’Hospitalet Edat: 29 anys Professió: Metge

Aquest mes el nostre entrevistat és un jove metge de l’Hospitalet que treballa a l’Hospital de Bellvitge, i, com ho veu, molt compromès també amb la independència de Catalunya

Ets un hospitalenc dels que en diríem “de tota la vida”. Què recordes de l’Hospitalet de quan eres un nen? Efectivament, he viscut tota la meva vida a l’Hospitalet i la meva família prové del barri Centre i de Sant Josep i n’estic molt orgullós. Tinc una gran quantitat de records d’infantesa relacionats amb la ciutat, per exemple, jugar amb els meus amics al parc de Can Buxeres o a la plaça de l’Ajuntament, anar a l’Hora del Conte de la biblioteca infantil de Can Sumarro o gaudir de la Festa Major del Centre i de la revetlla de Sant Joan just quan acabaven les classes. On vas cursar els teus estudis? Què en recordes? Vaig anar a la llar d’infants Saltiró i posteriorment vaig cursar l’ensenyament primari a l’escola Busquets i Punset i l’ESO i el Batxillerat a l’IES Mercè Rodoreda. Guardo bons records de tota la meva etapa educativa ja que, a banda del bagatge acadèmic que els professors m’han transmès, he pogut endur-me experiències molt enriquidores així com amics excel·lents. I em vénen al cap molts records com excursions, colònies, treballs en grup i moltes activitats que he pogut dur a terme. 5

Ets una mostra de l’èxit de l'escola pública. Què va significar per a tu l’IES Mercè Rodoreda? Estic molt orgullós d’haver cursat tots els meus estudis al sistema d’ensenyament públic i per la meva experiència puc afirmar que és de gran qualitat i compta amb uns professionals excel·lents. L’IES Mercè Rodoreda és un lloc molt important per a mi perquè vaig rebre una formació acadèmicament solvent impartida per un conjunt de professors de gran qualitat humana i que estaven molt implicats en la seva feina. A més a més, al Mercè Rodoreda he viscut moltes experiències típiques de l’adolescència i he conegut bons amics que mantinc a l’actualitat. Per tant, estic molt agraït a la tasca feta per tots els professionals de l’ensenyament que treballen al Mercè Rodoreda. Què et va portar a estudiar medicina? El que sempre m’ha atret més de la medicina és que uneix el coneixement científic i tecnològic amb l’interès d’ajudar i millorar les condicions de vida de la nostra societat. I aquesta combinació d’àmbits diferents em va fer veure que és una professió molt completa. Qualsevol metge amb independència de la seva especialitat ha d’estar preparat des d’un punt de vista tècnic i també actualitzat en quant als avenços però alhora ha de treballar actituds com l’empatia, el treball en equip o el sentit de justícia. És realment Medicina una carrera tan dura com es diu? Com et va anar a tu? És una carrera que requereix constància i capacitat d’organització ja que les notes d’accés són altes i el nivell d’exigència durant la carrera és bastant elevat. Vaig estudiar al Campus de Bellvitge de la UB i hi vaig ser molt feliç perquè vaig poder combinar aquesta exigència acadèmica amb la possibilitat de conèixer excel·lents persones i gaudir de la vessant lúdica que també té la universitat. Actualment ets metge resident en Farmacologia Clínica a l’Hospital de Bellvitge. Com va ser que vas arribar a caure tan a prop de casa? Després d’haver realitzat l’examen MIR, vaig visitar tots els serveis de Farmacologia Clínica de Barcelona per tenir tota la informació necessària per triar la plaça de metge resident i

casualment l’hospital de Bellvitge m’oferia una formació més interessant i útil. Vaig tenir la sort de poder triar l’hospital que volia però la distància de casa meva no va influir en la decisió tot i que reconec que és un gran avantatge. És cert que hi ha hagut retallades, però... què els diries a aquells que culpen la Generalitat de tots els mals de la medicina i la salut a Catalunya? La sanitat pública catalana ha mantingut uns nivells d’excel·lència gràcies a l’entrega dels professionals sanitaris malgrat la brutal crisi econòmica que encara estem patint. És cert que la Generalitat ha comès errors en la gestió sanitària que cal esmenar però és injust culpar exclusivament un govern que no disposa dels recursos econòmics del territori que gestiona ni de les eines legislatives per desenvolupar completament una política sanitària autònoma. I en aquest sentit, penso que la independència és una oportunitat per construir un país millor i també, per descomptat, una sanitat millor. A banda de la teva vida professional, sabem que ets una persona molt vinculada al món de la política. Parlan’s de l’Eliseu polític. M’interessa la política des de l’adolescència però durant la meva etapa universitària no hi vaig participar activament ja que tenia altres prioritats. Tanmateix, quan vaig començar a exercir la medicina, vaig decidir implicar-me perquè podia organitzar-me i dedicar-hi temps. A més a més, no podia quedar-me de braços plegats perquè els catalans ara tenim el privilegi de construir un país nou des de zero i, a més a més, en un procés radicalment democràtic i pacífic. També estàs vinculat a altres entitats del país, com l’ANC. Quines tasques has dut a terme dins aquesta entitat? Actualment sóc el coordinador nacional de l’Assemblea Nacional de Joves Independentistes (ANJI) que és la sectorial de joves de l’ANC i com a entitat el nostre principal objectiu és acostar el missatge independentista al jovent català. També he estat membre del secretariat local de l’ANC de l’Hospitalet i m’he encarregat d’organitzar paradetes informatives que hem muntat per tota la ciutat a més de col·laborar en tota mena d’iniciatives relacionades amb l’activisme independentista a l’Hospitalet. Penso que és una feina molt agraïda perquè m’ha permès conèixer millor la meva ciutat i he pogut conèixer persones molt lluitadores i amb sentiment de comunitat. Per últim, formo part de la 7

sectorial de Salut de l’ANC i he participat en xerrades en què m’he encarregat d’explicar els beneficis que la independència suposarà per al nostre sistema sanitari i per a la recerca catalana. Com valores la feina de l’ANC d’aquests últims anys? L’ANC ha estat clau en aconseguir que l’independentisme sigui el moviment polític majoritari a Catalunya. El secret de l’èxit de l’ANC rau en el fet que ha estat capaç d’atraure molta gent desencantada amb la política partidista i ha creat una base social molt mobilitzada i alhora transversal que ha estat capaç d’assegurar la unitat en els moments més importants. A més a més, l’ANC disposa d’una xarxa sectorial i territorial molt consolidada que permet fer arribar el discurs independentista a tota la societat catalana amb un esperit cívic, respectuós i democràtic. Quan aconseguim la independència haurem de fer un monument a tots els activistes de l’ANC per la seva entrega i generositat. Amb la teva inquietud associativa, de ben segur que, a nivell laboral, també deus estar ficat en algun sindicat o associació. Quines són i quina feina hi fas? Sóc membre de la Societat Espanyola de Farmacologia Clínica on participo puntualment en assumptes relacionats amb els metges residents. Quan era universitari, vaig formar part de l’AECS (Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut) i hi col·laborava en l’organització d’intercanvis de recerca amb estudiants estrangers. Tot i que no vaig ser actiu durant tota la meva etapa universitària reconec que fou una experiència molt enriquidora. Relaxem-nos una mica. Tens alguna afició a la qual dediquis el teu poc temps lliure? M’agrada una gran varietat d’estils musicals com per exemple, el rock, l’ska, la música indie o el jazz i gaudeixo quan puc desconnectar amb els meus amics en un festival de música o en un concert. També m’agrada viatjar o fer escapades de cap de setmana amb la meva família. I reconec que per manca de temps tinc aparcada més del que voldria la lectura. Què penses del món associatiu, tant a l’Hospitalet com a Catalunya? 8

Tant a Catalunya com a l’Hospitalet disposem d’una xarxa associativa molt sòlida i variada i tenim un munt d’entitats que treballen de forma desinteressada. El món associatiu català evidencia que tenim una societat dinàmica i amb empenta. Tanmateix, des de les administracions públiques, hi ha la temptació sovint de voler controlar les entitats i convertir-les en eines properes o servils al poder i per tant, crec que és important que el món associatiu mantingui independència de criteri polític per poder fer un servei millor a la ciutadania. Quina opinió tens del nostre Ateneu? Quins consells ens donaries? Valoro moltíssim el suport que doneu a moltes iniciatives culturals d’aquesta ciutat, per exemple, en camps com el teatre, el cant coral o la pintura. A més a més, vull aprofitar per agrair-vos el suport que brindeu a entitats com l’ANC. Penso que necessiteu pocs consells perquè esteu fent molt bé la vostra tasca però m’agradaria que les vostres activitats fossin més conegudes pels hospitalencs i especialment pel jovent.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS COMMEMORACIÓ DE LA DIADA

esprés d’haver iniciat a l’Ateneu la commemoració de la Diada al vespre del divendres 9, amb una lectura de poesies patriòtiques, alguns socis de l’entitat vam participar la nit del dia 10 en la IV Marxa de Torxes per la Independència, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana arreu del país. A les 11 de la nit un important nombre de persones ens reuníem davant de l’Harmonia, al barri del Centre, per fer el recorregut que ve sent habitual. Enguany hi hagué una novetat: abans d’iniciar la marxa, els Grallers de l’Hospitalet van donar un toc d’emoció a l’acte interpretant l’himne dels Països Catalans: la Moixeranga, peça popular valenciana provinent del folklore d’Algemesí (Ribera Alta). Tot seguit, al darrere d’una gran estelada, escortada per dos Miquelets, i amb les torxes enceses, vam enfilar carrer del Xipreret amunt, en una silenciosa processó fins a arribar a la rambla de la Marina. Un cop allà, i davant el monument a Rafel Casanova, a les 12 de la nit, es llegia el manifesti, qui va voler, alguna poesia patriòtica, els grallers tocaren de nou la Moixeranga, i, després de l’ofrena de flors, tots plegats, com a cloenda de l’acte, vam entonar emocionats l’himne de Catalunya: Els Segadors. L’endemà al matí, en l’acte institucional per commemorar la Diada que organitza l’Ajuntament de l’Hospitalet, l’Ateneu hi va participar, com sempre, amb el ram de l’ofrena, que enguany entrega-

ren el nostre nou president, Fèlix Puig, i la vocal més jove de la Junta de l’entitat, Laura Farrés, I a la tarda tots érem “a punt”. Aquest era el lema d’enguany: A punt per la República Catalana. Cinc van ser els punts de trobada d’aquesta commemoració: Salt, Berga, Lleida, Tarragona i Barcelona, i el passeig de Sant Joan, el lloc escollit per acollir els manifestants de la capital catalana. A partir de les 4 de la tarda, ja anàvem cap als trams assignats; a la nostra colla de familiars i amics ens tocava anar al 44, entre els carrers d’Aragó i de València. Mentre esperàvem les 17,14, hora en la qual les campanades de la Seu Vella de Lleida marcarien l’inici de les manifestacions, colles de castellers aixecaven els seus castells, s’improvisaven balls, per megafonia no paraven de donar-se indicacions de com hauríem de fer bategar els “cors” representats per unes cartolines circulars que ens repartiren amb un punt groc al mig. I no podien faltar els clams d’Independència, ben forts, com de costum.

El passeig de Sant Joan era ple de gom a gom, fins i tot es va haver d’eixamplar la zona ocupada tant per una punta (a l’Arc de Triomf) com per a l’altra (tocant la Diagonal) per donar més cabuda a la gent. El mateix va passar als altres quatre punts. Aquelles poblacions (sobretot Berga i Salt) no havien acollit mai un nombre tan gran de persones. L’emoció i l’alegria van imperar sempre i tots teníem un nus a la gola quan vam cantar Els Segadors. I, a més a més, cap incident va enterbolir la celebració de la Diada del nostre país. No cal dir, ja ho sabeu, que veus malintencionades comentaren que havia baixat la participació, que la gent es desinflava, que a Barcelona no hi havia hagut l’aglomeració d’altres anys. Però això era completament normal, ens havíem repartit en cinc poblacions! Seguim treballant per fer realitat la República Catalana! A veure si l’any vinent en lloc de fer una altra manifestació reivindicativa, ja podem fer la primera celebració. Visca Catalunya! ANTÒNIA CALDÉS 11

RECITAL DE POESIES PATRIÒTIQUES

idels com cada any a la commemoració de la diada nacional de Catalunya, un grup de recitadores coordinat per Matilde Marcé va oferir el passat 9 de setembre a la Sala Romuald Monreal de l’Ateneu de Cultura Popular un recital de poemes inspirats en les aspiracions essencials de la nació catalana. Els poemes foren llegits per Antònia Caldés, Rosa Ibáñez, Helena Farrés, Matilde Marcé que tot i ser qui va impulsar l’acte, no en va assumir la direcció, tal com va fer palès en la presentació, i Dolors Nat. La confecció del programa va ser feta bastant a corre-cuita, ja que la idea original era canviar els format de lectura de poemes per una lectura escenificada d’un episodi de la vida d’Antoni Gaudí, relacionada amb la lluita per la dignitat de Catalunya. Es comptava amb la participació de joves components del Grup Margarida Xirgu els quals finalment no van poder per diversos motius, per la qual cosa es va haver d’ajornar aquest muntatge fins a l’any que ve. El recital va estar compost per quinze poemes d’autors de finals dels segle XIX i de segle XX que incloïa representants de la resta dels Països Catalans com ara el rossellonès Joan Cayrol, l’alguerès Antoni Ciuffo i el valencià Vicent Andrés Estellés. Com a eix central del recull hi havia el poema de Pere Quart Quatre mil mots, versos elementals als catalans de 1969, en què descriu de manera punyent la grandesa d’esperit dels catalans que es rebel·len contra l’infortuni de la seva nació i la mesquinesa dels que la traeixen per treure’n profit, tot expressant la sort comuna de Catalunya València i les Illes. Malauradament aquest poema expressa una realitat de rabiosa actualitat. Especialment emotiva va ser la lectura del darrer text de Lluís Maria Xirinachs titulat Acte de sobirania, missatge escrit cinc dies abans de la seva mort, impregnat d’una gran força poètica i testimonial. L’equip de rapsodes va entomar el repte amb gran entusiasme i amb un resultat molt satisfactori, oimés tenint present el poc temps de què van disposar per preparar-lo i la manca d’una direcció que harmonitzés els diferents estils de cadascuna d’elles. També cal destacar la projecció d’imatges a cura de Carles Farrés que van il·lustrar i amenitzar el recital. La conclusió dels assistents, menys nombrosos del que seria de desitjar, va ser la conveniència de buscar per al proper Onze de Setembre, entre tots, un format renovador que sigui capaç d’atreure més espectadors. Text: JAUME MIRÓ Foto: ANTONI PRATS

CAFÈ TEATRE

obre el Cafè Teatre que van dur a terme els nostres actors el passat dia 10 de juliol, en l'últim Xipreret us avançàvem que hi havia la possibilitat d'exportar l'espectacle fora de l'Ateneu, i així va ser. Els nostres artistes van ser convidats per l'Associació de Veïns de Montbau perquè portessin el seu art, alegria i simpatia cap a aquelles barriades, i com que no saben dir que no i que, com bons actors els agrada més que res estar damunt de l'escenari, el diumenge dia 18 de setembre, es van aplegar i es van dirigir cap a aquest barri de Barcelona.

Montbau és un barri relativament jove de Barcelona, fa poc que ha complert els seus 50 anys, vaja, com els nostre barri paisà de Bellvitge. Però el què són les coses, un dels barris més joves de Barcelona és alhora un dels més vells, m'explicaré. Jove pel temps que fa que existeix i vell perquè és el que té la mitjana d'edat més alta de Barcelona. Quan va néixer Montbau, es va omplir de gent d'entre 25 i 35 anys. Cinquanta anys més tard aquesta gent segueix vivint allí,

els fills han marxat i, ara, la major part de la gent que hi viu són, en general i de mitjana, els més vells de Barcelona. Montbau està situat al districte d'Horta-Guinardó, queda per damunt de l'autopista i la Ronda de Dalt, tot just a sobre de l'hospital de la Vall d'Hebron. El primer que se sent en arribar a Montbau, sobretot si vens de l'Hospitalet, és l'olor. Montbau fa olor de muntanya, aquesta olor barreja d'humitat, terra i bosc, molt diferent de la que tenim aquí. I és que Montbau queda ben bé al peu de Collserola. Si ens van dir que fins i tot els visiten els senglars! En aquest ambient van arribar els nostres actors. No cal explicar de nou l'espectacle ja que el vaig descriure el mes passat. Tot i així, hi van haver uns quants entrebancs i novetats que, com sempre i amb mestria, es van superar. El primer va ser la baixa de dues actrius que, per motius personals, no van poder anar-hi, l'Helena i l'Esther. Afortunadament van poder ser substituïdes, la primera per la Laura, que li va fer de "cover" en el mateix paper, i la segona, per la Noelia, que es va incorporar a l'espectacle, després de no poder entrar el mes de juliol per malaltia, amb un nou monòleg. D'altra banda, l'amiga Aina es va lesionar i durant bona part de la tarda ens pensàvem que no podria sortir a escena. Al final, i conscient de la dita: the show must go on va decidir fer el cor fort i pujar a l'escenari per fer el seu Impro Show amb en Roger. Així doncs, compensades i superades les dificultats, els actors i actrius esmentats, junt amb la resta de la troupe: Dolors, Rosa, Helena, Carolina Cris, Fèlix, Adrià, Jordi i Javi van alegrar la tarda d'un públic que, tot i ser un xic fred al començament, al final va aplaudir amb força i alegria. També van ser emotives les mostres d'agraïment de la gent de l'Associació de Veïns a qui, per la nostra part, agraïm el seu interès i acolliment. Per part nostra, no vam veure senglars, afortunadament? però ens ho vam passar força bé. Moltes felicitats als actors i actrius per la feina feta... i fins a la propera que esperem que sigui ben aviat.

CARLES FARRÉS I PINÓS

CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 339. Visita al Museu Deu del Vendrell. Dissabte 17 de setembre.

2/4 de 9 del matí sortírem en direcció a Castelldefels per esmorzar a l’establiment Viena i continuar el viatge fins a arribar al Vendrell per fer una visita al magnífic Museu Deu d’aquesta població. Aquest dissabte l’entrada era gratuïta i els que ho van voler feren la visita a les diferents sales del Museu una mica de pressa ja que a les 12 estàvem citats per la guia, Srta. Silvia, per fer un recorregut en autocar per mostrar-nos els llocs més emblemàtics del Vendrell. L’autocar el va posar a la nostra disposició l’Ajuntament atès que es celebrava el Dia de la mobilitat sostinguda, amb col·laboració amb el Museu Deu. La ruta turística va resultar molt interessant i tots els viatgers quedaren satisfets. Finalitzada la nostra estança al Vendrell, ens vàrem dirigir a Castellví de la Marca on al Restaurant Cal Padrí vàrem gaudir d’un excel·lent dinar. Ja sabeu tots que per la excursió de l’octubre farem un petit viatge pel Pirineu Aragonès. Serà del dijous 20, fins al dilluns 24. MIQUEL PATÓN

Foto: Vista aérea del Vendrell

PRESENTACIÓ DELS CURSOS I TALLERS 2016-2017

om cada any, el 22 de setembre, una bona colla ens vam trobar a la sala d’actes de l’Ateneu en la presentació dels cursos i tallers 2016-2017. La nostra secretària, la Tina Erill, en va ser la presentadora, enumerant totes i cada una de les activitats previstes alhora que explicava amb més detall aquelles els responsables de les quals no havien pogut assistir-hi. Els que sí que hi eren presents van anar comentant les característiques del seu curs o taller, la majoria dels quals ja es feien. Aquest any, però, hi haurà dos cursos nous, un d’Història de l’art a càrrec de Roger Bastida i l’altre, amb la llengua catalana de protagonista: mots genuïns, barbarismes i incorreccions més habituals... a càrrec de Matilde Marcé (aquest no començarà fins al gener). També es va presentar el curs Xerrem que organitza la CAL i la Tina ens va parlar d’altres activitats com les tertúlies del dimarts així com de la Coral Els Matiners i el Grup de Gospel que assagen a la nostra entitat. L’acte va transcórrer en un ambient agradable, alguns assistents van fer preguntes i, fins i tot, uns quants ja es van apuntar. Per a més informació, adreceu-vos a secretaria. ATENEU

COL·LABORACIONS EL CRIM PERFECTE

ot va començar el dia que, al sortir de casa per anar a l’escola, vaig dir als pares: - Avui tindrem un matí divertit: el mestre caurà de la tarima i ens farem un tip de riure. - Això, ho has somniat ? - No és un somni, ho he vist ben despert. - Au, ves, tu sempre amb les teves bajanades. Tot va passar com jo ho havia dit. La caiguda va ser tan còmica i l’esclat de rialles tan espontani i general, que el mestre, totalment il·lès, no va imposar ordre i es va unir a la gatzara del moment. El cas va arribar a les cases i al carrer amb els comentaris i el divertiment dels que ho havíem viscut, fins els grans ho comentaven mig rient. A casa, al contrari, ho varen rebre molt seriosament, fins i tot diria que amb preocupació, jo no ho comprenia. Varen ploure les seves preguntes que jo contestava amb naturalitat perquè, per a mi, allò era natural i em pensava que als altres també els passava el mateix. Però no, es veu que no; em vaig assabentar que era un fet extraordinari. Al final els pares van deduir que “ patia” clarividència. - Quèee? Què vol dir aquest nom tan estrany? –, però no en vaig treure l’entrellat. Em vaig adonar que els pares no sabien si era bo o dolent, tenir aquesta cosa. I tampoc sabien com administrar-ho. Llavors va aparèixer la veu contundent de l’àvia amb la seva solució. - Tot ha de continuar com sempre. Quan ho ignoraven no passava res, les coses anaven bé: el més important és que no ho sàpiga ningú. I tu, marrec, muts i a la gàbia, perquè si ho expliques, diran que ets com el Marcel·lí de cal manyà. Vaig sentir una esgarrifança que em recorria tot el cos. Deien que el Marcel·lí no hi era tot, vaja que era ximplet: alguns se'n burlaven, d’altres deien que els feia llàstima. A mi, no sé com dir-ho, em feia una mica de por i també una mica de pena. Encara que no entenia tot aquell enrenou, decidit, vaig jurar i rejurar a l’àvia que mai, en tota la vida, en diria res de res. Tampoc entenia que, a casa, l’àvia sempre deia l’última paraula, ningú la discutia, o no s’atrevien, o era veritat que sempre tenia raó, no ho sé. El cas és que tot es va fer com ella ho havia decidit. D’aquest tema, ni tan sols en comentava res als pares, muts i a la gàbia, ni ells preguntaven, era com si allò no existís, però per a mi existia. Llavors em vaig aturar a pensar-hi, i vaig arribar a la conclusió 17

que el meu cas era com una pantalla de televisió que et deia el que havia passat i a mi em deia el que havia de passar: vaig comprovar que acostumaven a ser coses petites del meu entorn, que arribaven algun dia de tant en tant. No sé per què, però la cosa funcionava així. Em vaig fer gran guardant aquest secret. Confesso que, en alguns moments, ho havia viscut com una càrrega però, la majoria de vegades, m’era favorable. Per exemple a la universitat, encara que mai m’havia revelat les preguntes concretes d’un examen, que era el que desitjava, però sí alguna orientació que jo sabia interpretar i aprofitar. El mateix, acabada la carrera, a la feina que vaig aconseguir. En aquesta es movien molts diners virtuals, tanmateix a la realitat eren diners. Per aquest motiu, seguint l’entorn, el meus anuncis o revelacions, el nom no és el cas, es relacionaven amb aquesta activitat. El que jo rebutjava al final es demostrava que era ruïnós, i el que aconsellava invertir resultava un encert. En conseqüència el meu ascens va ser vertiginós, tant, que devia preocupar el director general: potser va sospitar alguna cosa estranya, potser va creure que el seu càrrec perillava, no ho sé, però enlluernat com estava amb els meus èxits, quan vaig advertir les seves intencions, ja era massa tard. La clarividència i jo ens vàrem trobar al carrer. Va ser un cop molt dur, i també un moment de nova reflexió. Em va costar calmar l'ambició servint-me del meu secret. De llavors ençà, sols la utilitzava en casos molt especials que no em portessin un benefici directe, com el de la meva veïna: era una dona que em tenia fascinat, jove, maca, amb un cos perfecte, el que se'n pot dir un bombó. Vivia al cinquè amb el seu marit, jo al tercer, ella no pujava mai amb ascensor, jo vaig deixar de fer-ho per poder coincidir i saludar-la, sempre amb correcció, com no podia ser d’altra manera, però era un patit plaer de gairebé cada matí. Fins que un dia vaig tenir, diguem-ne l’avís, que queia per l’escala. Em vaig precipitar per salvar la distància que ens separava, quan ella iniciava baixar el primer graó, el seu cos es va abalançar, vaig obrir els braços per aturar-la... però res va anar com esperava, el seu cos va caure damunt el meu... amb l'impacte vaig perdre l’equilibri i haguérem de baixar aquella llarga filera de graons pit a pit, les cares juntes, tenia aquell bombonet abraçant-me, però jo solament sentia els graons que se'm clavaven a l’esquena. Resultat: costelles trencades i un collaret per immobilitzar les cervicals. Ella no va patir ni una rascada. Això sí, la veïna i el seu marit em visitaven agraïts i em regalaven llibres per omplir la meva convalescència. Vaig saber que estava embarassada de tres mesos i, gràcies a la meva protecció, el fetus no havia patit

cap trastorn. Aquesta notícia em compensà dels meus dolors. Tanmateix des de llavors vaig tornar a pujar sempre amb ascensor. Aquests fets poden donar una petita idea de la convivència amb el meu secret. Però cap, cap, comparable amb aquell accident que va canviar la meva vida. Decidit a fer un viatge a la capital, el dia abans vaig comprar el bitllet de l’únic tren semi directe. Fou al deixar-lo a casa quan vaig tenir aquella visió horrible: uns quilòmetres després de sortir de la nostra estació, en passar el pont, el tren descarrilava i la màquina i el primer cotxe queien al riu. Va ser un impacte brutal! Quan vaig poder reaccionar tenia clar que no pujaria en aquell tren. Al mateix temps sentia angoixa i desesperació per les altres persones. Després de molts dubtes, estava decidit a explicar-ho tot al cap d’estació.

L’home m’escoltava en silenci, molt atent i seriós; la seva resposta va ser de comprensió. - Bé, estic segur que dieu la veritat, fins i tot us diré que crec en aquestes coses, diguem-ne... poc freqüents. La proposta és que no li doni la sortida. I, què en faig d’aquell tren parat ple de gent ? per quin motiu? Si dic que un desconegut m’ha avisat de la desgràcia i l’he cregut es pensaran que estic boig. - Ja sé que és molt difícil, potser podria demanar que no sortís d’origen. - El problema és el mateix, no puc anar amb aquesta història. La gent no acostuma a creure en aquestes coses. Ho sento, no, no puc fer-hi res. 19

Davant de la meva insistència i els meus precs, va dir que ho intentaria, tenia el que quedava de dia i tota la nit per pensar-hi. Jo també ho vaig tenir dia i nit al pensament, amb l’esperança que aquell bon home trobés la solució. L’endemà els mitjans de comunicació anunciaven la desgràcia. Trist, trasbalsat, també indignat, i no sé què més, bullia en el meu interior. Amb aquesta barreja de sentiments, vaig arribar a l’estació, que era plena de gent. Voltat d’altres persones, allà hi era ell assegut. amb el cap baix, trist i abatut. Al veure’l vaig comprendre que compartíem els sentiments. Segur que ho volia evitar però no va poder o no va saber com fer-ho. Tot hauria acabat amb la meva comprenssió, si no fos que va entrar una dona que es precipità vers ell. En veure-la s‘aixecà, es varen abraçar, ella plorava. Algú va dir “ és la germana de la seva dona”, es lamentava entre plors, tot i així s’entenia molt bé: -Tan contenta que estava ahir al telefonar-me. Deia que tu l’havies animat que em vingués a veure. Qui podia pensar una cosa així, tot just el primer cotxe... Vaig sentir que la sang em bullia, d'un bot em plantava al seu davant -Assassí! Assassí ! – cridava amb tota la força -“ Què diu aquest ximple? – deia una veu, al mateix temps que ell exclamava. -Què significa això? Traieu aquest boig del meu davant: ja tinc prou pena. Al moment quatre braços em queien al damunt que, com una ploma, em deixaren a l’andana: dient-me... no sé pas el que em varen dir. Tampoc sabia quin podia ser el meu aspecte, però en aquelles circumstàncies, una senyora em va preguntar si em trobava malament. Jo la mirava sense veure-la i repetia, ara sí, gairebé sense veu: -El cap d’estació és un és un assassí, ell sabia que el tren cauria al riu. -Ai, pobre home! Està molt trasbalsat: vostè necessita ajuda, diuen que han arribat uns psicòlegs, no es mogui, miraré què hi puc fer. Era evident que ningú em creuria. Vaig desaparèixer d’aquell lloc esmaperdut. Havia trencat la meva promesa intentant salvar unes vides, però em sentia responsable d’una mort. Jo havia proporcionat les eines necessàries per portar a terme el crim perfecte. CARME JORBA

BIBLIOTECA PERSONAL

l director de la 34a edició de la Setmana del Llibre en Català, Joan Sala, va declarar, el passat mes de setembre, en una entrevista publicada al diari digital Vilaweb, que si s’aconsegueix fer créixer el nombre de lectors en general, s’incrementarà els que llegeixen en la nostra llengua. I que per atènyer aquest notable objectiu: “Cal incidir en la creació de la biblioteca personal. És un dret que tenim i una obligació també, perquè llegir ens fa més bones persones. Amb la socialització dels llibres hi ha moltes llars que no en tenen cap, ni tan sols llibres infantils! Hem de crear l’hàbit lector des de ben petits”. Aquestes declaracions no van agradar gaire a Maria Bohigas, directora de l’editorial Club Editor i néta de Joan Sales — l’autor de la imprescindible Incerta glòria—, que les va respondre des del seu blog Cartes elèctriques. Per a ella, “socialitzar els llibres significa reconèixer que un llibre comprat per un únic individu pot ser llegit per més d’una persona: aquesta és precisament la vocació del llibre imprès”. Afegeix: “No conec ningú en el meu entorn que hagi descobert la literatura a través d’això que tan hipòcraticament en diuen biblioteca personal”. Bohigas remata: “L’addicció a la literatura es transmet no pas segons les lleis del consum sinó de les afinitats entre persones, que fan que una mestra, una bibliotecària, una mare, o un parenta excèntrica obri un bon dia la porta d’un univers que ja no abandonarem mai més”. Pel que hem llegit fins aquí, sembla que ens trobem davant de dues postures divergents a l’entorn del fet de llegir. La primera, la de Joan Sala, busca incrementar el nombre de lectors i la venda de llibres, simultàniament, de manera que un llibre llegit vulgui dir un llibre nou comprat. En canvi, la segona opció, la de Maria Bohigas, cerca augmentar el nombre de persones que llegeixen a còpia de fer compartir els volums entre diferents individus. Els que som aliens al món de l’alta cultura, des de la nostra modèstia, i mirant-nos la polèmica des d’un xic lluny, ens arrisquem a plantejar una pregunta al respecte: són irreconciliables les dues posicions abans exposades? La nostra resposta, feta amb tota la prudència, és que no, que una no exclou l’altra. Més aviat diríem que són complementàries. En aquest sentit, són molts els qui s’acosten, sovint o de tant en tant, a les biblioteques municipals, familiars o d’amics, i en surten amb un exemplar d’una obra ja llegida per altres persones. Són els matei21

xos, o una bona part, als quals agrada també tenir a casa un o varis prestatges amb llibres. La biblioteca personal. Una biblioteca que, per petita que sigui, s’estimen i els fa sentir orgullosos. I que, quan els és possible, l’engrandeixen amb nous volums. Els que tenen una llibreria a casa la vanitat els fa un salt cap amunt quan un amic els demana un llibre. Sense fer-ne escarafalls li deixen, tot i que amb prevenció per por que no els sigui retornat mai

més. Perquè la no devolució —voluntària o inconscient— del volum, fa mal. Dol. Pel llibre i per l’amic, ja que li haurà descobert una falla no prevista. Bé. I en tot aquest embolic teòric, on es col·loquen els llibres de segona mà, adquirits en llibreries de vell? Són llegits per més d’una persona, són comprats, però no augmenten l’estadística de vendes. I els llibres digitals? Com entren en aquest debat?... Sabeu què? Millor que ho deixem aquí. Tot plegat ens supera. De totes maneres, creiem que, en el fons, ens trobem davant d’un fals dilema. Perquè del que es tracta és que la gent llegeixi, vinguin d’on vinguin els llibres, i tinguin el format que tinguin. Potser l’escola, si li és possible, hauria de tornar a jugar fort el seu paper d’acostumar a llegir de manera sistemàtica. Pel que respecta a fer créixer el nombre de lectors en català, cal dir que és complicat. Hi ha un entrebanc difícil de superar: la minsa oferta que existeix en la nostra llengua de llibres d’assaig, ciència, economia, psicologia, etc. És aquest un terreny en el qual, de moment, no es pot competir amb l’edició en castellà, molt més potent. PERE JUHÉ I ORIOL

ESCRIPTORS VINCULATS AMB L’HOSPITALET PREMIATS LA NIT DE SANTA LLÚCIA

om és ben sabut el proper 16 de desembre la nostra ciutat acollirà la 66a Festa de les Lletres Catalanes. Aquesta celebració, més coneguda com a Nit de Santa Llúcia, és un esdeveniment artístic en el transcurs del qual s’atorguen diversos premis de literatura catalana de gran prestigi, entre els quals destaquen el premi Sant Jordi de novel·la, el premi Carles Riba de poesia i el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions. La primera edició data de l’any 1951 en què Josep M Cruzet va organitzar de manera semiclandestina l’atorgament del Premi Joanot Martorell de novel·la. D’aquesta manera rememorava la cerimònia de lliurament del premi Joan Crexells, que en època republicana es feia cada 13 de desembre, dia de la mort d’aquest il·lustre filòsof, escriptor i periodista. L’any 1963 Òmnium Cultural es va fer càrrec de la seva organització, i actualment la Nit de Santa Llúcia s’ha convertit en un gran esdeveniment cultural i ciutadà. Des de l’any 1960 del premi de novel·la se’n diu Sant Jordi i des del 1998 el premi de contes i narracions es denomina Mercè Rodoreda. Dels múltiples autors que al llarg d’aquests seixanta cinc anys han guanyat algun premi la nit de Santa Llúcia voldria destacar-ne tres, pel seu arrelament d’origen o adopció a la nostra ciutat i per la influència cultural i cívica que hi van exercir. Crec que això els fa mereixedors d’una especial atenció i rellevància en les activitats que s’organitzaran, especialment la pròpia cerimònia de la Festa de les Lletres Catalanes. Ricard Salvat i Ferré (Tortosa, 1934-Barcelona 2009), va ser el guanyador del premi Joanot Martorell de novel·la l’any 1959 amb Animals destructors de lleis, quan tenia només vint-i-quatre anys. Com molt bé explica Pere Juhé en el seu esplèndid article La novel·la d’en Ricard Salvat (Xipreret, agost-setembre de 2016, pàg. 21) la colossal activitat com a director i autor teatral, professor universitari i expert en art, van deixar de banda el gran novel·lista que hauria pogut ser. Ricard Salvat va tenir una important vinculació amb la nostra ciutat de què jo mateix vaig ser partícip com a membre del Grup Alpha 63. Aquest col·lectiu de joves que intentava entendre i transformar una societat aclaparada i frustrada, impulsant activitats innovadores, sempre va comptar amb la seva amistat i el seu valuós mestratge. També fou fundador i director de l’Escola d’Estudis Artístics de l`Hospitalet que estigué activa des del 1975 al 1978. 23

Francesc Vallverdú i Canes (Barcelona,1935- Barcelona, 2014), va guanyar del premi Carles Riba de poesia l’any 1965 amb el llibre Cada paraula un vidre. A part de ser un notable poeta, amb nou poemaris publicats al llarg de la seva vida, va excel·lir com a sociolingüista, editor i docent. La seva relació amb l’Hospitalet fou molt intensa, ja que va viure amb la seva muller Carme Vilaginés al carrer Provença de la nostra ciutat des del 1962 fins el 1973 i és on van néixer els seus tres fills. Aquests anys foren fèrtils, tant en la inspiració poètica com amb la seva implicació amb la comunitat, i va ser una peça important en la implantació de les classes de català al nostre municipi i establint lligams amb el col·lectiu de joves abans al·ludit. Sempre va estar disposat a col·laborar amb l’Ateneu, com ara recentment, l’any 2013, pronunciant la conferència inaugural dels actes de l’any Espriu que va organitzar la nostra entitat. Joan Casas i Fuster (l’Hospitalet de Llobregat, 1950), guanyador del Premi Víctor Català de narrativa l’any 1979, és entre els guanyadors dels premis de la Nit de Santa Llúcia l’únic que em consta que és fill de l’Hospitalet. L’obra premiada fou Pols de terrat, compost de disset narracions on descriu l’Hospitalet dels seus anys joves. A l’igual que els dos escriptors abans esmentats la seva activitat intel·lectual ha estat diversa, incidint en diversos gèneres literaris, com narrativa, novel·la, poesia i teatre, comptant amb traduccions a diversos idiomes i representacions de les seves obres a diferents indrets del món. També ha exercit la docència a la nostra ciutat i des de fa anys a l’Institut del Teatre. La seva entrada al món del teatre es va produir a través d’Alpha 63. Des de l’Ateneu de Cultura Popular volem contribuir al reconeixement d’aquests personatges organitzant, abans de la nit de Santa Llúcia, un recital poètic dedicat a Francesc Vallverdú i una sessió de Paradigmes? en què Joan Soto conduirà un diàleg amb Joan Casas, il·lustrat amb fragments de la seva obra (vegeu l’apartat Programació d’aquest mateix Xipreret), tot esperant que properament puguem retre tribut a Ricard Salvat amb una escenificació de la seva novel·la Animals destructors de lleis. JAUME MIRÓ I BALAGUÉ

EL NOM I LA COSA NOVES PEDAGOGIES

mmersos com ens trobem en un impàs polític que es prorroga durant tants mesos, perdem de vista allò més immediat –i no menys complex i peremptori- que cada època de l’any comporta. Ara -en acabar l’estiu-, vull referir-me, com haurà intuït el lector, a tota aquella població en edat de créixer i de formar-se que retorna al col·legi, o a l’institut, o a la universitat, nombrosa a la nostra societat malgrat que els jubilats abundem més que mai. I jo -permeteu-me aquesta breu confessió d’un ex-docent vocacionalm’ho miro amb un cert enyor i alguna il·lusió; en bona part, perquè tinc notícies de nombroses escoles catalanes i valencianes que a l’hora de programar el curs que ara comença s’han replantejat els objectius i, especialment, les metodologies que s’arrossegaven les darreres dècades. Si els canvis socials i econòmics no cessen, sinó que més aviat s’acceleren, l’activitat docent s’hi ha d’adaptar per facilitar a les noves generacions uns coneixements i unes habilitats adients; però, a més a més, al parer d’aquests ensenyats innovadors i dinàmics, atenent la diversitat de les motivacions i el món afectiu en general d’aquest jovent, o sigui, canalitzant creativament allò que els darrers anys s’ha anomenat “intel·ligència emocional”. I això, malgrat la política involutiva que el PP s’ha entossudit a implantar també en Educació; la mostra més pintoresca de la qual ha sigut la creació de la Formació Professional per a toreros. Però, al meu parer, és l’intent de reimplantació de les “revàlides” l’indici més significatiu del tarannà totalitari i uniformador de l’actual dreta –dretíssimaespanyola, més i tot que valorar com igual l’ensenyament de la Religió en la nota de Selectivitat. I no exagero, em penso. Els qui vam créixer en alguna de les primeres etapes de Nacionalcatolicisme entenem bé aquest llegat que ara patim del ministre Wert. Es tracta, en definitiva, de controlar els resultats de la formació mitjançant uns models estereotipats, d’una formació que, per tant, s’inhibeix de les diferències de motivacions i d’interessos en alumnes de totes les edats. És un model formatiu que recorda la “síndrome de Procust”. Procust, personatge pervers de la mitologia grega, feia dormir en sa casa transeünts sense sostre, i, després d’emmordassar-los, els torturava retallant-los el cos per tal que s’adaptés a les dimensions del llit, fins que l’heroi Teseu, que s’havia deixat acollir per Procust, forçà el cruel personatge a que s’hi allités, i, havent-li demostrat que ell tampoc s’hi ajustava, acabà amb l’assassí. ANTONI PRATS

OPINIÓ CONCERTADES

na de les reivindicacions socials bàsiques de sempre es la que reclama una escola pública, de qualitat i per a tothom. Bàsicament ningú, mínimament democràtic, rebutjaria unes reivindicacions tan lògiques com aquestes donat que, a la fi, el que es demana no és res més que tothom, sobretot els infants, siguin del sexe que siguin, vinguin d'on vinguin i siguin de la classe social que siguin, puguin rebre una educació digna i completa i gaudir de les màximes oportunitats per poder desenvolupar-se com a persones. Dit això, des d'alguns sectors socials, sobretot de l'esquerra, emparant-se en la part del "per a tothom" de l'equació, cauen en el parany de clamar, de forma insistent i amb un cert desdeny, contra l'escola privada i també, de retruc, contra l'escola concertada. Les crítiques contra les escoles privades, és a dir, aquelles en que els pares paguen íntegrament les quotes dels estudis dels fills, no són més que un apèndix de la clàssica lluita de classes i una crítica contra aquells que es poden permetre una educació diferent pel fet de disposar d'unes possibilitats econòmiques i proporcionar als seus fills un ensenyament teòricament superior al que poden obtenir aquells que van a l'escola pública. És evident que a primera vista podria semblar discriminatori i elitista el fet que uns nens puguin obtenir una educació més o menys millor que altres per motiu de riquesa o recursos, però també cal ser conseqüent i tenir en compte que voler eliminar aquest tipus d'educació seria interferir en la llibertat de les persones, atemptar contra el dret a l'individualisme i, sobretot, contra la llibertat de poder triar i escollir el tipus d'educació que hom consideri millor per a ell i per als seus fills. Aquesta interferència en un estat democràtic seria intolerable. Així doncs, com que vivim en una societat en què legalment es pot triar aquesta opció educativa i on les lleis ho permeten, la frustració d'aquells que estan en contra de l'educació privada o a favor d'una escola única i pública, carreguen contra la germana pobra d'aquesta: l'escola concertada, ja que aquesta sí que rep fons públics per poder subsistir. Una escola concertada és un centre educatiu de gestió privada que és finançat parcialment per l'administració pública. La primera llei d'escola concertada a Espanya és de l'any 1985, amb la Llei Orgànica del Dret a l'Educació (LODE) per als ensenyaments obligatoris. A Catalunya, la llei d'Educació de Catalunya estableix que han de servir per afavorir que "tots els centres sostinguts amb fons públics, que conformen centres públics i centres privats concertats, treballin junts amb uns objectius compartits des de la cooperació i la corresponsabilitat, tot

respectant la naturalesa jurídica de les diverses institucions que el presten" Perquè us en feu una idea, de les magnituds, el curs 2012-2013 la Generalitat va finançar parcialment 362.063 places d'educació concertada, que representaria un 28% del total dels alumnes de Catalunya. La resta va ser: 861.280 places d'educació pública (67%) i 69.824 places d'educació privada (5%) Suposo que, si en aquest moment, la Generalitat s'hagués de fer càrrec íntegrament de les 362.063 places concertades amb tot el que representen d'aules, material, mestres i pressupost, crec que no ho podria assumir sense perjudicar la qualitat de la resta dels alumnes, vaja, dels que actualment estan en escoles públiques. Particularment, considero que amb el cost que representa l'educació dins dels pressupostos anuals de la Generalitat, el fet que hi hagi uns pares que estiguin disposats a afrontar una part, per petita que sigui, del cost total dels estudis dels seus fills, sense res a canvi, es podria considerar encomiable, i més tenint en compte que aquest tipus de factures no desgraven ni un cèntim a Hisenda. Si bé és cert que hi ha escoles concertades que tenen força més recursos que no pas altres, també cal dir que totes fan els seus esforços per tirar endavant. Algunes, ja històriques, són escoles sorgides de la voluntat d'ordres religiosos, algunes amb força prestigi, però també n'hi ha moltes altres sorgides de la voluntat d'un grup de pares, de mestres, algunes en format de cooperatives, que posen en risc part del seu patrimoni per tirar endavant un projecte que consideren diferent de la resta i que, plens de voluntat, lluiten per mantenir viu el major temps possible aquest objectiu. No són poques les escoles concertades de barris que sobreviuen com poden, amb més empenta i voluntat que no pas diners. Per això, quan els habituals de l'igualitarisme fiquen a tothom en el mateix sac en aquest tema, moltes vegades ho fan en base a uns prejudicis carregats de desconeixement i que sovint freguen, per no dir que van plens, de prejudicis i mala fe. De la mateixa manera que es podria criticar l'escola concertada per la seva ideologia, per algun possible sectarisme o classisme, o altres criteris, la major part d'ells erronis, també es podria dir (hipotèticament) de l'escola pública, que en moltes ocasions rep uns fons que si anessin a parar a mans de les concertades, aquestes en traurien el doble de profit. Ja se sap que, quan els diners són del contribuent, poques vegades se'ls dóna el valor que mereixen. Oi que si això ho llegís algun mestre de la pública s'emprenyaria? Doncs penseu el que deuen pensar els mestres de les concertades quan senten segons quines crítiques i exabruptes per part de col·legues de professió, polítics, etc. N'hi ha que, des del pedestal d'una plaça pública o d'un escó, es creuen amb el dret de criticar i posar en perill la feina d'un treballador que s'hi deixa la pell com qualsevol altre.

Perquè hi ha una altre factor que, gairebé mai, ningú no té en compte quan es critica l'escola concertada: els mestres. En aquests moments no disposo de percentatges, però si apliquem els mateixos percentatges de mestres al dels alumnes podríem dir que el 28% dels mestres catalans treballen a l'escola concertada, més d'una quarta part, i estic ben segur que cap d'ells s'ha fet ric ensenyant a nens i nenes. Només per consideració a aquests mestres, a aquests treballadors, a aquests obrers de l'ensenyament, algunes de les veus crítiques contra l'escola concertada haurien de pensar una mica més el que diuen i respectar la feina i els llocs de treball dels seus companys. Uns companys que, generalment, tenen uns salaris inferiors als que perceben aquells que tenen una plaça pública. Que ningú oblidi que a Catalunya va ser molt important la tradició d'escoles privades donat la mancança d'una escola pública de qualitat. A l'Hospitalet mateix encara ressonen els noms d'alguns fundadors de petites escoles, els alumnes de les quals els han homenatjat moltes vegades i que han quedat com un llegat històric de la nostra ciutat. D'aquestes escoles encara n'hi ha que estan en actiu. Conec una persona que imparteix classes en una escola concertada en un barri obrer a l'Hospitalet. L'edifici és de lloguer i força vell, quan plou, per exemple, hi ha parts que cauen a bocins, com li va passar a un dels sostres aquest estiu. Aquest curs, l'aula afectada encara no saben si la podran utilitzar. No hi ha prou diners per fer una rehabilitació com cal. No és una escola elitista ni de grans quotes, el preu mensual és de 50€ per alumne, però n'hi ha un bon nombre que fa mesos que no la paguen, tot i així els alumnes segueixen assistint a classe sense cap mena de discriminació. No cal dir que l'economia del centre s'aguanta amb pinces. Com a escola de barri té un percentatge molt alt d'alumnes immigrants, i bona part de la resta són alumnes de pares humils, de classe obrera. Això vol dir que tenen els mateixos problemes que l'escola pública, però amb menys recursos. Malgrat tot, els mestres s'hi deixen la pell i donen el millor d'ells mateixos per poder transmetre als seus alumnes cultura i coneixements i, en molts casos, l'ensenyament d'una educació i un civisme que els pares massa sovint deleguen en els professors. Sóc conscient que hi ha escoles concertades amb molts mitjans en zones privilegiades, o d'altres on es segueix una tradició religiosa que alguns sectors socials poden rebutjar, però també cal adonar-se que n'hi ha moltes altres que són força humils. Totes elles són centres on hi ha uns professionals que dia a dia lluiten per uns alumnes que tenen dret a rebre un ensenyament, però on també hi ha uns pares que tenen tot el dret de poder triar l'educació dels seus fills. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? LA CORONELA

l títol de la meva col·laboració d’aquest mes us pot fer pensar que es tracta d’una novel·la, i que anirà sobre una dona heroica, abnegada i decidida, o potser amargada i dominant. Però no és res d’això. Voleu saber qui és realment la meva Coronela? Coronela era el nom que rebien les milícies urbanes del Principat de Catalunya formades per ciutadans militaritzats dels gremis d’oficis. Existien Coroneles en diverses ciutats catalanes: Lleida, Tarragona, Girona, Tortosa, Manresa..., però la més poderosa era la Coronela de Barcelona, organitzada en sis batallons i capaç de mobilitzar una força paramilitar d’uns 4.000 homes. Era una institució hereva de les tradicions bèl·liques d’autodefensa catalanes emparades per les Constitucions, Privilegis i Usatges de Catalunya, i considerada una evolució directa de la Host de Barcelona de l’edat mitjana. Durant el seu regnat, l’arxiduc Carles III les va convertir en unitats permanents comandades per militars, enquadrant-les dins el règim de justícia militar, però d’acord amb l’esperit constitucionalista de Catalunya i la tan anhelada voluntat de recuperar l’autodefensa militar. La resposta fou entusiasta: comuns i gremis s’apressaren a rearmarse i uniformar-se, tot pagat per ells mateixos, però, ara sí, amb el consentiment de la Corona.

Amb aquest pacte, s’aconseguí deixar protegides militarment les principals ciutats catalanes sense treure efectius de l’Exèrcit Reial, essent destinat aquest quasi exclusivament a exèrcit de campanya. Així mateix, el pacte garantia que les tropes de la Coronela poguessin continuar treballant en els diversos oficis, i, d’aquesta manera, no es restava riquesa al país malgrat la guerra en curs. La Coronela de Barcelona es revelà com una força decisiva en la Guerra de Successió durant el setge de Barcelona de 1706 i, sobretot, el de 1713-14. Sota el comandament del conseller en Cap del Consell de Cent de la ciutat, Rafel Casanova, va ser l’encarregada de defensar les portes i les muralles de la ciutat fins a l’11 de setembre de 1714. El mes de març d’aquell any, el conseller va instar el comandant Antoni de Villarroel a fer servir les tropes de la Coronela en combat obert contra el cordó del bloqueig borbònic en el camp davant de Barcelona. De sobres sabem com va acabar aquell setge: La Coronela desarmada i abolida, la ciutat destrossada, milers de morts i les llibertats perdudes. La Bandera de Santa Eulàlia Un regiment d’infanteria com era la Coronela havia de tenir una bandera. Aquesta era un element d’identitat i una ensenya de prestigi i alhora una eina pràctica per establir la posició del comandament militar. La defensa de la bandera per evitar que caigués en mans de l’enemic suposava habitualment una ferotge lluita a mort. Des de l’edat mitjana, la bandera de guerra de Barcelona havia estat la tradicional quarterada de la creu de Sant Jordi amb el senyal del rei d’Aragó, i el capítol catedralici en custodiava una amb la imatge de Santa Eulàlia, copatrona de la ciutat, que es treia ceremonialment en la processó del Corpus Christi. Al segle XVI, la tradicional bandera quarterada va caure en desús i va passar a ser la religiosa amb la imatge de Santa Eulàlia la bandera de guerra de Barcelona. Durant la Guerra dels Segadors, en la Batalla de Martorell (1641), el conseller del Terç de Santa Eulàlia de Barcelona, Pere Joan Rosell, va portar una bandera amb aquesta imatge. Atès que no hi havia encàrrecs per a la confecció de noves banderes al registre dels consellers de Barcelona, aquesta fou la mateixa que el conseller en Cap, Rafel Casanova, enarborà l’11 de setembre de 1714. La Coronela avui

En l’actualitat l’Associació de Recreació Històrica La Coronela de Barcelona, desenvolupa una constant tasca d’investigació i divulgació per donar a conèixer aquell regiment militar. Mitjançant grups de recreació històrica, fa reviure, i honora a la vegada, els milicians que van lluitar i morir defensant les llibertats catalanes fins a l’11 de setembre de 1714. Aquesta associació participa en commemoracions o desfilades en dates assenyalades, com per exemple, la Diada de Santa Eulàlia, la del Corpus Christi o la Diada Nacional de l’11 de Setembre. Els seus integrants llueixen reproduccions fidedignes dels uniformes que vestien els milicians barcelonins de l’època, i també de les banderes que els servien d’insígnia. Ells mateixos s’anuncien així: “La nostra tasca consisteix a fer reviure tot el ric cos protocol·lari que treia de polleguera als no catalans, la seva història militar i d’autodefensa que era una de les més admirades arreu d’Europa. Una associació germana és els Miquelets de Catalunya. ANTÒNIA CALDÉS

REFLEXIÓ HOTELS A LES FOSQUES

quest passat mes d'agost i part del setembre s'ha parlat molt a les notícies de TV3 d'uns hotels de Lloret de Mar on els havien tallat la llum perquè, suposadament, havien manipulat els comptadors d'electricitat i gas i, les factures eren així molt més reduïdes. Les imatges dels turistes carregats amb maletes, enfadats i amb raó, traslladant-se a altres llocs, van ser impactants i molt repetitives, potser d'això es tractava, crear una mala imatge en plena campanya turística d'alguns hotels de Catalunya. ¿ A Madrid, Andalusia, Extremadura, Galícia, etc., també s'han fet inspeccions d'aquest tipus o, a la resta de l'estat espanyol, no hi ha cap hoteler que robi llum i gas? ¿De lladres només n'hi ha a Catalunya, o tot plegat només ha sigut una campanya premeditada, com tantes d'altres que estem patint els catalans perquè tenim el Procés camí de la Independència en marxa? M. DOLORS NAT I PINYOL

POESIA 15 D’OCTUBRE DE 1940

Remor de veus foranes en un silenci aspre; passos martellejant en una boira glauca; un cop de veu ferotge en una llengua estranya. “Per Catalunya” crida l’home dempeus sobre la terra nua que la rosada besa. La veu clara retruny en el fossat abjecte: un crit d’amor perdut en la fosca aterrida. Un espetec sec rompent l’aire silent; guspires de mort lluint en la tenebra; la víctima jacent l’esguard clavat al cel: un instant fugisser entre clarors d’albada. Remor d’antics càntics en un silenci clar; passos esmunyint-se en una boira blava; una veu immortal en una llengua amada.

Matilde Marcé, octubre de 1990

PARADIGMES? DIVENDRES 18 de novembre, a 2/4 de 8 del vespre Amb motiu de la 66ª edició de la Nit de Santa Llúcia Festa de les Lletres Catalanes PARADIGMES? Vetllada literària amb Joan Casas i Fuster, premi Victor Català de contes i narracions de 1979 amb Pols de terrat. Conversarà amb Joan Soto sobre la seva experiència vital i leterària i la seva particular visió del món actual.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Jaume Miró, Miquel Paton, Antoni Prats.