16-12 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXVIII– Núm. 408 DESEMBRE 2016

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DIUMENGE 3, a 2/4 de 8 del vespre i DIUMENGE 4, a les 6 de la tarda. Representació de l’obra Reivindicació de la Sra. Clito Mestres de Montserrat Roig, a càrrec d’Anna Trias. Taquilla inversa. DIMECRES 14, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració de l’exposició tradicional de pessebres enguany cedits per Jordi Pallás i Josep Orquín i lectura del Poema del Pessebre de Joan Alavedra, a càrrec de sòcies i col·laboradors de l’Ateneu. DIJOUS 15, a 2/4 de 8 del vespre, inauguració de la 68a Exposició de dibuix i pintura de l’aula Rafael Garrich, infants i adults. DILLUNS 19, a les 6 de la tarda. Conferència La reforma horària, a càrrec del senyor Fabian Mohedano. DIVENDRES 30, a 2/4 de 7 del vespre. Concert de la Coral Infantil Els Matiners. Preu de l’entrada: una joguina que serà donada, posteriorment, a la Creu Roja

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE GENER DIJOUS 5, tot el dia, SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a diverses llars d’avis de l’Hospitalet. A 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, a la nostra seu els Reis Mags donaran les joguines als nens els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat. DIUMENGE 15, a les 9 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 342. Assistència a la representació dels Pastorets de Calaf. Inscripció dilluns 28 de desembre. Aquest dia també es cobrarà el preu de l’entrada, 10 Euros, ja que s’ha de fer el seu pagament per anticipat.

TALLERS CURS 2016-2017 EN PREPARACIÓ ELS TALLERS DEL PROPER CURS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Seríem capaços, d’un dia per l’altre, de canviar els nostres hàbits? Seríem prou valents, un bon matí en llevar-nos, de decidir que a partir d’ara dinarem a les dotze o a la una del migdia i soparem a les vuit del vespre? Seria possible que les administracions públiques i empreses privades adaptessin els seus horaris a uns nous paradigmes socials que ens apropessin als països europeus? I les escoles? Podrien plantejar-s’ho també? Canviar els costums de la societat catalana, en general, en una qüestió que afecta tants actors i interessos creats, és molt i molt complicat. Tanmateix, no és pas impossible. La reforma social que ens ha d’acostar a uns horaris més dignes, lògics i coherents —mitjançant la conciliació de la vida laboral, escolar i familiar de la població—, fa uns mesos que es debat a Catalunya. Inclús, el Govern de la Generalitat ha impulsat un grup de treball en aquest sentit. És amb l’objectiu de conèixer els avantatges que pot tenir aquesta iniciativa per a la “salut” del nostre país que, el pròxim dilluns dia 19 de desembre, a les sis de la tarda, el nostre Ateneu té prevista, a la sala d’actes, una destacada conferència de Fabian Mohedano, un dels principals impulsors del projecte. Creiem que és una oportunitat única per conèixer de primera mà les entranyes de la proposta i les possibilitats que finalment arribi a bon terme. No us la deixeu perdre! No volem acabar sense desitjar-vos un Bon Nadal i que el 2017 us porti molta salut i felicitat. A més a més, aspirem també que aquest pròxim any el nostre país encerti el camí que l’ha de dur a la plena sobirania.

DESEMBRE

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET LES CANÇONS D’ELISARD SALA

ins l'àmbit cultural, l'Hospitalet a vegades ens sorprèn amb coses tan encertades com aquests cicles de cant coral que, des de fa uns anys, omplen de ressons harmoniosos les nostres improvisades sales de concerts. La manca d'un local apropiat per a aquesta mena d'audicions ha fet escampar per tota la ciutat unes actuacions que així resten a l'abast de tothom. A mi, el programa d'aquests concerts em porta sempre el record del mestre Elisard Sala, ja que una de les més actives i eficients corals de la nostra ciutat porta el seu nom. Deixaré, doncs, per a una altra estona la nota que em mereixen aquestes audicions de música polifònica, avençant que és una nota molt alta, í m'atendré exclusivament al record d'Elisard Sala. Vaig conèixer el mestre, com molts altres hospitalencs, en els primers anys cinquanta, quan aquella benemèrita entitat que es digué Unió Excursionista de Catalunya va organitzar els primers cursets de Cançó de Motxilla a l'Hospitalet Centre. Fins aleshores, els muntanyencs que fèiem llargues hores d'estada als trens que ens duien al Pirineu només sabíem cantar les obres belles, però anacròniques, de Nicolau, Morera o Clavé. La nostra ànsia de manifestació nacionalista ens empenyia a distingir-nos dels ”ﬂetxes" de l'OJE que cantaven ballables moderns i acabaven sempre amb aquell horrible "Carrascal" que tant feria la nostra oïda, més no sempre trobàvem melodies que reﬂectissin les nostres ànsies juvenils i ens preparessin per a assolir els boscos d'avets i les aspres cingleres amb l'ànim adequat. Aquesta carència gairebé representava una crisi d'identitat. Elisard Sala va saber suplir aquest buit. Sense deixar del tot el repertori clàssic -Mozart, Schubert, Apel·les Mestres, les transcripcions de Weckerlin, etc.-, ens va ensenyar les tonades que la seva inspiració inesgotable havia posat a les poesies de Josep Punsola, Pere Benavent, Emili Vendrell, Joan M. Guasch, LM. López Picó, Esteve Albert, etc.... Fou un raig d'aigua fresca que regenerà les nostres goles, i ens ajudà a entendre i estimar més Catalunya, en un temps en què l'autoritat governativa ho considerava pecat mortal. Són melodies que ara, quaranta anys després d'haver-les cantat, encara em ballen pel cap, i a vegades les cantussejo, sobretot quan les beneiteries de la vida quotidiana em permeten tancar-me uns minuts en mi mateix. "La motxilla", "La cançó dels matins", "Cau la tarda dalt dels cims", "Cançó de l'anar endavant", "El vent ens arriba a casa", "Esclat primaveral", “Nit de lluna flor d'argent”, "Flabiol de pastor”, ”Pleniluni

d'isards", "Si hem perdut el camí...", ”Boirada”, "La núvia blanca", "Sobre neu tenim ales”, "La cordada”, i una llarga tongada de títols que ompliria tota aquesta plana, són cançons que no s'obliden a tot el llarg d'una vida i que en farien humitejar els ulls si tornéssim a cantar-les la mateixa colla que les vam aprendre. Aquells cursets acabaven amb dues festes, una d'urbana i l'altra, muntanyenca. En la primera se'ns lliurava un diploma d'assistència signat pel mestre i el convidat d'honor. Aquests convidats foren la soprano Àngels Sirera, el tenor Emili Vendrell i el musicòleg Cardús. Alternàvem les actuacions en un agermanament artístic que ens enardia. Aquells recitals foren també la revelació d'una cadernera hospitalenca, la Carmina Roca, que tenia la modèstia de seure anònimament entre la colla i l'atreviment d'alçar-se en solitari i deixar-nos bocabadats amb la seva exquisida veu. Servo un cançoner amb una agraïda dedicatòria del gran Emili Vendrell, que em signà a l'escenari del Centre Catòlic després del recital de cloenda del curset, i que porta així mateix la rúbrica del mestre. En aquell llibret de cançons, Elisard Sala va escriure com a presentació: "Per una necessitat imperiosa, inexplicable, tot esperit jove i sensible té d'esplaiar els seus exultaments per mitjà del cant. I encara més si aquest esperit, selecte com indubtablement és el dels nostres muntanyencs, es veu voltat de pins, de carenes i de l’exuberant verdor de les valls. L'excursionista és com l'ocell: li plau de gronxar-se amb la remor del rierol, amb la brisa que hi ha dalt dels cims i li plau afegir el seu cant a aquest concert harmoniós, inefable, de la polifonia constant de la muntanya, i com ell, te' de volar i expressar la seva alegria o la seva nostàlgia d'una manera incansable. Cantem doncs, però amb la disciplina, l'efusió i el matís de què ens és permès de fer-ho els humans". Això era la seva música: efusió, matís i mètode. I ho corroboràvem a la "Lliçó sota els pins”, la festa que a l'entrada de l'estiu ens portava a fer una fontada, i on ens acomiadàvem amb la comunió espiritual que significaven les cançons del mestre. El cant dels adéus no era un adéu

per sempre, ja que ens sabíem en el bon camí de la veritat i de l'amor al proïsme. Un aspecte que cal remarcar avui, en la perspectiva de l'obra musical i social d'Elisard Sala, és que la seva tasca tingué els orígens i es desenvolupà en els anys més foscos de la llarga nit en què la cultura catalana sobrevivia en la més rigorosa clandestinitat. Quan calia unir esforços per donar-li una continuïtat que la deslliurés del genocidi a què l'havien condemnat els sediciosos del 1936. Quan es lluitava per mantenir els esquemes mentals, ètics i estètics, pels quals s'havia de regir la nostra vida. Quan mantenir una actitud cívica digna era nedar contra corrent enmig d'una riuada. Les tonades, complantes i corrandes es converteixen en factors psíquics de la cultura i engrandeixen el llegat antropològic. El secret de la música del recordat mestre estava en la identificació amb el seu poble. És provat que, si se sintonitza amb l'ànima popular, es fan arrels indestructibles que perduren en un racó de la nostra ment i retornen quan menys ho esperem. Josep Maria de Sagarra va sorprendre els seus familiars quan el sentiren, al seu llit de mort i ja inconscient, cantar "La mort de l'escolà". Fou el darrer so que donaren els seus llavis. Un altre cas que recordo és el de l'assassí de Trosky. Empresonat a Mèxic, era impossible identificar-lo. Se'l sabia europeu i al servei de l'estalinisme, però la seva identitat era una incògnita. Condemnat a mort i en espera del compliment de la sentència, una matinada, el seu carceller el va sentir cantar a mitja veu una coneguda cançó de bressol catalana. El seu subconscient l'havia denunciat i fou suficient per saber que es tractava de Ramon Mercader. Quan penso en aquestes anècdotes, crec que potser jo també, quan m'arribi l'hora, recitaré les notes d'alguna cançó que recordo amb especial afecte, i no m'estranyaria gens que fos una de les que figuraven en aquells enyorats cursets. Elisard Sala fou l'ànima d'un ressorgiment musical que ultrapassà el llindar de l'excursionisme i s'estengué per tot el país. Féu cantar la gent de Mataró, de Barcelona, de Bagà, de Montblanc, de Tortosa, d'Ulldemolins i de dosi districtes de l'Hospitalet. Esmento de memòria els llocs que recordo, que segurament foren més, ja que, arreu on anava, les seves cançons emprenien la volada en un cel diàfan i sense núvols, amb la força d'un amor lleial i entranyable vers la nostra terra. RAMON MORALES Xipreret núm. 99, octubre de 1988 Foto coberta: Programa d’una actuació Interior: El mestre Elisard Sala en el fi de curs de l'any 1958 (Foto arxiu C.M.H.)

CONVERSES Respon: Nat a: Edat: Estat:

Josep Vallverdú i Aixalà Lleida 93 anys casat

Professió: escriptor

Aquest mes conversem amb l’escriptor Josep Vallverdú amb qui havíem parlat per l’abril de 1984 i, per tant, té moltes més coses per explicar-nos al cap dels 32 anys transcorreguts. Sr. Vallverdú, vam conversar amb vostè l’any 1984. Com valoreu, a nivell personal, aquests 32 anys transcorreguts? Ui, són una pila d’anys. A la prehistòria 32 anys era la vida tota d’una persona. Personalment vaig jubilar-me de professor, van augmentar els premis, entro a fer molta literatura del jo i minva la producció infantil: perdo la muller i em caso novament als 89 anys! Canvio de residència altres dues vegades. Són molts canvis. De vostè deia el gran Pedrolo que éreu un fabulador, Francesc Danés us deia grafòman impenitent i altres us han anomenat: agitador cultural, xop de cultura, pedagog de l’ànima... Què se sent quan un és tan valorat pels seus companys? M’han valorat les persones que s’han apropat de debò a la meva obra. La crítica en general a penes si m’ha examinat. Potser per l’excés de producció els agafa mandra. En fi, les millors fonts de valoració són les dues biografies fetes per Josep Maria Aloy, biògraf oficial, la tesi doctoral de Maria Pujol Valls, i el llibre d’Ignasi Aldomà recentment publicat per Pagès Creieu que l’autor de llibres per a públic infantil i juvenil és el veritable “generador” de lectors per a tota la vida? Què sentiu quan sabeu que gràcies als vostres escrits hi ha nois i noies que s’han aficionat a la lectura? 5

És natural que jo hagi influït una mica en la lectura dels nens i nenes, nois/noies. Però cal tenir present que hi ha joves lectors “per se” i d’altres que no hi tenen cap natural tendència. I avui dia està igual el tema. Agreujat per la presència del mòbil. Malgrat tot, penseu que la literatura infantil i juvenil és prou valorada? No és valorada, té crítics especialitzats però no hi ha una crítica general. Els (grans) crítics creuen, o ho fan veure, que el llibre infantil és literatura de segona, quan en realitat només hi ha una literatura, global, bona o no tan bona. És més complicat escriure ficció per a joves que no pas per a adults? Potser sí. És clar, se n’ha de tenir ganes, cal creure que val la pena. Creure de debò que els joves es mereixen bones històries. Ha de ser emocionant poder veure els personatges dels teus llibres convertits en ninots i veurel’s al cinema o a la televisió. Tot i així, no és possible que els lectors caiguin en la temptació d’acabar dient: Ja he vist la pel·lícula! La TV és una gran difusora- En el cas de l’ única adaptació que em concerneix, Rovelló, no ha fet minvar la lectura, el llibre es reimprimeix o reedita molt sovint. L’any 2000 us va ser atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Què se sent quan es rep un premi d’aquesta magnitud? Vaig ser Premi d’Honor amb gran goig. Hauria desitjat que no es fes tant d’èmfasi en la meva faceta d’escriptor per a joves: ja havia començat,aleshores, la sèrie de llibres “del jo” i decreixia la producció juvenil. Des de 1984 heu rebut altres premis i guardons, com el Premi Trajectòria, l’any 2002 o el doctorat honoris causa per la universitat de Lleida, l’any 2004, entre altres. Què representen aquests reconeixements per a vostè? Els premis, sí, són benvinguts, jo en destacaria dos d‘importants i recents: el “Memorial per la Pau Joan XXX”, atorgat per la Universitat de la Pau, de Sant Cugat, per les virtuts d’exaltació moral ,ètica. de formació de la personalitat, dels meus llibres infantils; i el “Jaume Fuster” de l’Associació d’Escriptors en llengua Catalana pel conjunt

de la meva obra, premi votat pels mateixos escriptors. Ara els premis, quan ets vell, t’arriben, comprensiblement, pel conjunt de l’obra feta. Quins són els vostres autors i llibres preferits? Quins ens recomanaria? Els clàssics, antics i moderns. Punt Parleu-nos del Josep Vallverdú que escriu per a adults. Tinc fets setanta llibres per a adults. M’agraden tots, particularment els dietaris, les memòries i els llibres de viatges, des de 1990 ençà. I darrerament els poemaris, perquè quan avances en edat només voldries escriure de temes substancials. No se m’entendrà si no es llegeix la meva poesia. Tornant a la literatura juvenil, com la veieu actualment? Teniu un bon relleu? Excel·lent relleu. Els autors d’avui són molts, tracten temes d’ara, que a mi se m’escapen, no sé res d’escoles de màgia ni de jocs electrònics ni de telèfons mòbils “intel·ligents”. Jo sóc més clàssic, dins la novel·la d’aventures,i potser massa literari; la canalla d’avui està per lectures més assequibles als seus pobres coneixements de lèxic. A nivell més general, com veieu la literatura en català en aquests moments? Hi ha bons autors, un nivell general comparable a d’altres cultures europees. Tanmateix falten una o dues grans figures. Ja deuran sortir. En les converses que li vam fer fa 32 anys es mostrava pessimista pel que fa al futur de la llengua catalana. Encara ho veieu de la mateixa manera? I tant!. La llengua cal tenir-la ben estesa i normada al carrer. I al carrer no hi és ni estesa ni normada. Es parla més català segons on, però no hi ha rigor. Sense Estat un llengua anirà sempre coixa. Als vostres 93 anys, digueu-nos, quines aficions teniu? M’he reduït en un pis, per tant s’ha acabat l’horticultura. Ho compenso caminant força. Llegeixo poc, més aviat rellegeixo, i escric a un ritme més lent que no abans. Faig presentacions i alguna conferència. Viatjo l’imprescindible. 7

L’any 1984 li preguntàvem com veia la Catalunya del demà. Ens vau respondre que “Tan pobra o tan rica, tan enlaire o tan avall com vulguin els seus fills”. Una resposta una mica agredolça. Després de 32 anys, no sou pas un xic més optimista? (No creieu que els de fora també hi tenen molt a veure?) És clar que el país serà el que el seus fills vulguin. És prou evident que de fills n’hi ha de moltes maneres i no tots pensen igual. Políticament mentre no hi hagi una majoria sòlida, percentualment convincent votant (votant) independència, el procés quedarà en portes. Dic això perquè, de fora, ni Espanya ni Europa no tenen simpatia pel moviment, però una gran majoria en el sentit apuntat, és a dir, de vots independentistes, podria facilitar la negociació, perquè els vots obliguen, i només els vots.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS LA CASA DE LA SEDA

l passat 5 de novembre un grup reduït de socis, hauria de dir de dones perquè, d’homes, només hi havia Fèlix Puig, el president de l’Ateneu, vam fer una visita a la Casa de la Seda, molt interessant i amena gràcies a les explicacions de la nostra guia, la Mireia. La Casa de la Seda ocupa la planta principal de la Casa dels Velers, seu actual del Col·legi d’Art Major de la Seda. L’edifici, que va ser construït entre 1758 i 1763 per l’arquitecte Joan Garrido Bertran, conserva a la façana els esgrafiats de cariàtides de quatre metres d’alçada, que diuen que són els més bonics de Barcelona. El 1919 fou declarat Bé cultural d’Interès Nacional i el 1929 li van atorgar la Medalla d’Or de la Ciutat. Actualment és l’única casa gremial que es pot visitar cada dia de dilluns a dissabte. Durant la visita, vam admirar les parets folrades de seda, en una de les quals hi havia penjats una sèrie d’angelets, vam quedar una mica parats perquè tots ploren, fins que la Mireia ens va explicar que formaven part del pas de la Verge de l’Espina, la Imatge de la qual presideix el Saló gremial. Abans, però, vam visitar la sala de juntes, el despatx presidencial on hi ha un armari de 1683 amb pintures florals i religioses i un Crist d’ivori del segle XVIII, la biblioteca amb més de 3.000 documents de 1533 fins avui, un arxiu fotogràfic de 5.000 fotografies i mostraris de diferents tipus de seda, que vam poder tocar. Finalment vam entrar al Saló gremial, una ampla estança espectacular, on vam poder veure els noms de Ramon i Francesc Vilumara i vam poder explicar a la guia que a l’Hospitalet hi havia una fàbrica de seda, Can Vilumara. Durant tot el recorregut, la Mireia ens va explicar, de manera molt amena i planera, no solament el contingut de les diferents sales, sinó també la història dels gremis, la de la seda, la confecció de la seda des dels cucs fins a les peces finals, etc. Un matí de dissabte ben aprofitat i agradable. Text: MATILDE MARCÉ Foto: FÈLIX PUIG

CONFERÈNCIA Incapacitació judicial i institucions de guarda de la persona

lou i diuen que mai plou a gust de tothom. Parlo de pluja perquè el comentari que m'ha tocat de fer m'és difícil. Us demano disculpes per endavant. D'incapacitacions en les persones n'hi ha de moltes menes, però les més greus són les psíquiques i la majoria de gent, o bé tenim un familiar en aquestes condicions o un amic, un conegut... A més, ara, és més fàcil de veure'ls la cara no com abans que restaven mig amagats a les cases. Alguna cosa s'ha guanyat amb el pas del temps. La conferència que el 9 de novembre a la nostra seu i, a l'hora habitual, ens va fer en Cristian Loan va tractar sobre les "incapacitats judicials i les institucions de guarda de la persona". Aquest n'era el títol. Hi ha moltes persones que estan incapacitades per administrar els seus béns més bàsics i necessaris, ja que la seva incapacitat és psíquica. Quan aquestes persones no tenen un familiar directe, pares o germans, que es faci càrrec de tots els seus problemes, s'ha de nomenar un tutor triat per un jutge i aquest hauria de fer la tasca de forma altruista. Faré una curta llista dels meus apunts que espero que siguin entenedors: - Pot un fill incapacitar el seu pare pel fet de ser alcohòlic? No. La malaltia pot ser temporal. - Pot un pare incapacitar el seu fill pel fet que aquest sigui drogoaddicte? No. La drogoadicció també pot ser temporal. - Per l'Alzheimer? Sí. - Ceguesa? Sí, si hi ha altres coses i s'està en una residència. Sempre, l'últim recurs per a una persona incapacitada psíquicament, és una Fundació Tutel·lada. Vaig copsar que hi ha molts drets i deures en tot aquest tema jurídic i que hom s'ha d'informar degudament al lloc corresponent. Al final de la conferència es feren comentaris i preguntes a nivell personal que van ser molt aclaridors, però, no ho puc pas exposar aquí. Espero que enmig de la pluja que continua caient el meu comentari hagi sigut mínimament entenedor. Gràcies. M. DOLORS NAT I PINYOL

REPRESENTACIÓ DE MAREIG

ls dies 12, 13 i 27 de novembre vam tenir l'ocasió de poder veure a la nostra sala d'actes la proposta que el Grup de Teatre Margarida Xirgu de l'Ateneu ens havia preparat per a aquest any. L'obra escollida va ser Mareig, de Jordi Sánchez (Sí en Lòpes de Plats Bruts) que ja és tot un clàssic dins del teatre amateur a Catalunya. De fet, cal dir que Mareig ja s'havia representat a l'Ateneu per allà l'any 1998, evidentment amb altres actors. Ara, un rejovenit grup de teatre, recolzat encara per alguns dels veterans, va decidir reprendre aquesta divertida obra d'embolics, tòpics i situacions còmiques, per tornar-la a l'Ateneu, aquest cop, des del punt de vista i direcció de Laura Farrés. Tot plegat ha representat un gran esforç per part de tot el grup, ja que hi han participat un total de tretze actors i actrius, i com podreu comprendre, entre tants papers es fa complex lligar-ho tot plegat: assajos, actors, text, interpretació... I si a sobre hi afegim attrezzo i vestuari, la cosa és encara més complicada. Mareig es divideix en dos actes. El primer, que consta de quatre quadros ben diferents entre ells, introdueix els personatges al públic, els fa conèixer i saber qui és cada un i de quin peu calcen. El segon acte els barreja a tots dins d'un vaixell que va cap a Mallorca. Al vaixell ja us podeu imaginar els embolics que hi passen i que, evidentment, seria impossible de descriure en aquest article.

Els nostres actors van defensar força bé l'obra i van estar a l'alçada de les circumstàncies, omplint la sala de públic durant els tres dies de representació. Públic a qui agraïm de tot cor la seva assistència. No diré que espero que els assistents s'ho passessin bé, ja que les seves rialles i aplaudiments van ser la mostra fidel que no es van avorrir gens ni mica. De fet, a la sortida van aprofitar per felicitar els actors, que els esperaven per saludar-los. A mi em va tocar, com altres vegades, estar al comandament de les llums i el so, i al darrera de tot de la sala, que és ho tenim ubicats els aparells, com a pare i tiet implicat, no cal que us digui que patia, per si de cas alguna cosa fallava. Per la meva part vull agrair a Cristina Flores, Jordi Figueras, Adrià Pérez, Helena Farrés, Helena Royo, Esther Martínez, Noelia Meroño, Dani Franquesa, Aina Tadeo, Dolors Hermano, Rosa Maurel, Roger Bastida i Carolina Farrés, per seu esforç, compromís i saber fer. En resum, tres vetllades amenes i divertides gràcies a un grup de Teatre Margarida Xirgu força jove i amb molta empenta i del qual esperem poder veure, el més aviat possible, les seves noves propostes. CARLES FARRÉS I PINÓS

PARADIGMES? Joan Casas, guanyador del premi Víctor Català la Nit de Santa Llúcia de 1979

’Ateneu de Cultura Popular ha volgut participar en el programa d’activitats que la seu territorial d’Òmnium Cultural de l’Hospitalet ha organitzat amb motiu de la seixanta-sisena Festa de les Lletres Catalanes que se celebrarà el proper 16 de desembre a la nostra ciutat, mitjançant una sessió de Paradigmes? dedicada a l’escriptor i dramaturg hospitalenc Joan Casas i Fuster. Paradigmes? va mantenir el seu format habitual en què es fa una introspecció en la vida, l’obra i els valors de persones vinculades amb l’Hospitalet que han condicionat el seu model de vida per portar a terme activitats creatives. Joan Casas va ser-ne el protagonista atesa la seva condició d’originari de l’Hospitalet i de guanyador del premi de contes i narracions en la Nit de Santa Llúcia de l’any 1979. En aquella època el premi corresponent a aquest gènere literari, actualment denominat Mercè Rodoreda, s’anomenava Víctor Català. Des de l’Ateneu vam voler posar en relleu que es tracta de l’únic hospitalenc que ha aconseguit un guardó en aquesta festa, fet que potser hauria passat desapercebut. En el diàleg mantingut amb Joan Soto, creador i conductor habitual de Paradigmes?, Joan Casas va anar desgranant moltes de les seves vivències. Va néixer l’any 1950 i va viure tota la seva infància i joventut a l’Hospitalet, on va seguir els estudis primaris a l’Escola del Sagrat Cor i els secundaris a l’Institut de Santa Eulàlia (COPEM). La seva formació universitària va començar a la Facultat de Ciències, però després va passar per les de Lletres i Periodisme i finalment es va llicenciar en Arts Escèniques. Del seu pas per la Universitat cal remarcar el seu compromís amb els moviments democràtics i d’esquerres com ara el Sindicat d’Estudiants. Ja de molt jove va sentir interès per la lectura, esperonat pel seu pare, i ben aviat va escriure poemes i cançons que cantava amb els amics. El seu coneixement del català escrit va començar amb les classes que impartia de manera clandestina en Francesc Vallverdú a l’Hospitalet, ciutat on residia com hem tingut ocasió de fer palès recentment (vegeu l’article d’Antoni Prats al Xipreret de novembre de 2016) La seva integració en el Grup Alpha 63 de l’Hospitalet li va permetre l’any 1968 participar en els importants projectes escènics La Rosa i l’Anell, Juli Cèsar i l’Encens i la carn, fet que li va permetre entrar en contacte amb destacades personalitats de teatre més avançat d’aquella època com Ricard Salvat, Josep A Codina els germans Iago i Jordi Pericot, etc... Posteriorment va formar part de l’equip fundador de Grup d’Acció Teatral (GAT), també de l’Hospitalet i dirigit per Enric Flores. En aquest grup va intervenir com a principal ideòleg i va realitzar adaptacions i traduccions dels diversos espectacles muntats. Un retret que es fa ell mateix és la decisió d’aquest col·lectiu de fer les seves produccions en castellà, per mirar d’apropar-se als barris procedents de les onades immigratòries dels anys seixanta i setanta. Ara creu que no pagaria un preu tan alt com és l’abandó de la pròpia llengua.

També va col·laborar amb l’Ajuntament de l’Hospitalet amb estudis de la història local i dinàmica educativa, especialment campanyes de teatre escolar. Paral·lelament va començar a escriure narrativa i després d’arribar a ser finalista del Premi Víctor Català, l’any 1979 aconsegueix guanyar-lo amb “Pols de terrat” conjunt de disset narracions breus centrades a l’entorn on havia viscut. A mitjans dels vuitanta, en comptes de consolidar la seva posició com a intel·lectual reconegut a la seva ciutat i accedir a un càrrec de gestió cultural va preferir centrar-se en la seva activitat creadora i residir a Barcelona amb la seva segona muller, Rosa. Des d’aleshores la seva activitat ha estat polivalent, ja que a més de continuar com a narrador, guanyant diversos premis, també ha publicat poesia i sobretot teatre, on a més de guanyar diversos premis ha vist com li estrenaven obres seves en indrets molt diversos, com París, Moscú o Khabárovsk. En canvi ha tingut dificultats per fer-les representar al nostre país. Entre les feines que li han donat estabilitat econòmica i en les que ha excel·lit, cal esmentar el periodisme, tant local com nacional, la docència, impartida a l’Institut del Teatre durant vint-i-cinc anys, i la traducció de la que ha esdevingut un autèntic especialista. Ell mateix es defineix com un tastaolletes que ha practicat molts gèneres i que potser aquell en què més s’ha consolidat és en la traducció. I precisament la traducció de la poesia del gran poeta grec Iannis Ritsos, en la qual està immers actualment, el lliga amb la seva gran passió per Grècia, país i cultura amb què ha establert una sòlida identificació. I és que el tractament que aquest poeta fa de les heroïnes gregues més assenyades, com Ismene i Crisòtemis en contraposicó amb les seves germanes més abrandades i conegudes Antígona i Electra, respectivament, l’acosten a la proposta escènica que Casas va fer l’any 1988 amb el grup basc Geroa titulada Y Antígona? en què reflexionava sobre la violència que sacsejava aquell país. El diàleg va estar il·lustrat en tot moment amb imatges evocatives i lectures de textos a càrrec d’Anna M Vilanova, Dolors Sala, Francesc Cabrera i Joaquim Cortès, els quals dirigits pel propi Joan Soto van fer arribar amb gran fidelitat la prosa narrativa i la poesia de l’escriptor invitat al nombrós públic assistent. Text: JAUME MIRÓ Foto: M. LLUISA GALAN

CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 341. Visita al Monestir de Sant Pere de Casserres. Dissabte 19 de novembre

a nostra excursió mensual es va realitzar el dia 19 de novembre amb la visita al monestir de Sant Pere de Casserres . Fa molt de temps ja s’havia organitzat però no es va poder arribar fins al monestir perquè segons el xofer d’aquell dia, el cotxe era massa gran pels revolts que hi conduïen i resultava perillós. Aquesta vegada el xofer ens hi portà sense cap problema i amb molta habilitat. En aquesta sortida ens acompanyava el nostre president, en Fèlix, i també n’era el responsable. Després de donarnos la benvinguda, durant el trajecte, ens va comunicar uns canvis en l’organització: va demanar i destacar la importància de la formació d’un grup de persones, habituals en aquests petits recorreguts, per organitzar-los. Si fos necessari, en Miquel, que hi té una bona experiència, està disposat a ajudar-los. Vàrem fer l’acostumada parada per esmorzar: en aquesta ocasió a l'establiment Viena de Vic. Tot seguit continuàrem el viatge, sempre acompanyats de natura, destacant la gamma de colors que desplega la tardor. Arribats al monestir, des del qual es gaudeix d’una magnífica panoràmica, vàrem ser atesos per una guia que ens mostrà les diverses dependències. L’església té la peculiaritat que és més ampla que llarga, es dóna el fet que els monjos, seguint la regla de sant Benet, varen instal·lar l’altar a la part del sol naixent i la porta d’entrada a ponent: es varen trobar que, amb aquesta distribució, el punt on s’assenta l’església, el penya-segat talla, i no permetia allargar-la més. Durant el recorregut la guia ens desgranava la història del monestir, que jo en resumeixo el més significatiu. Fou fundat pels vescomtes d’Osona i Cardona, de manera especial a la voluntat de dues dones d’aquesta nissaga, segons sembla, units a la mort d’un nadó del seu llinatge, que la llegenda ha magnificat.

Va ser a partir del 1012 que començà a haver-hi vida comunitària, si bé fins al 1050 l’església monàstica no va ser consagrada. L’abadia va viure el seu millor temps amb els primers abats, tanmateix Casserres no era un monestir ric i, amb les dificultats de sosteniment, va baixar a la condició de priorat. El 1079 va perdre la seva independència al ser unit al gran monestir de Cluny. Amb el temps, la vida monàstica va decaure de tal manera que al final del segle XV només hi habitaven dos monjos. En la seva llarga decadència va passar a ser propietat del Col·legi de Jesuïtes de Betlem de Barcelona, i posteriorment a mans privades, fins que l’any 1991 el va adquirir el Consell Comarcal d’Osona, que junt amb la Generalitat, en varen emprendre la restauració. Sincerament, la visita va ser molt interessant, tant la seva història com contemplar aquelles pedres que la guarden. Finalitzat el recorregut, ens esperava una sorpresa que bé podríem dir-ne un regal: casualment un cor d’homes vinguts de Manlleu, aquell matí oferien un concert a l’església. La majoria del nostre grup s’hi varen quedar per gaudir-ne, d’altres a l'exterior, van optar pel contacte amb la natura i el plaer de la tebió del sol. Ja al restaurant, vàrem participar d'un bon menú, cosa que també és força important, en què la trobada i la conversa amb els amics és més entranyable. De retorn, a l’autocar va continuar l’animació, fins a arribar a l’Hospitalet. Text: CARME JORBA Fotos: MONTSERRAT CAMPRECIÓS

DIADA DEL SOCI 2016

n any més, els socis i amics de l’Ateneu ens vam retrobar el 27 del passat novembre per celebrar el Dia del Soci. Portàvem unes quantes jornades de pluja i, com és natural, patíem pel temps, però per fi el sol ens va venir a veure i, a 2/4 de 12 del matí, els músics de la cobla Premià van poder tocar, i el so de la tenora s’escampà per la plaça de l’Ajuntament. A la mitja part de les sardanes, va tenir lloc el ja habitual, i breu, recital de poemes, un dels quals, de Francesc Marcé, es titulava precisament La Sardana, i començava i acabava amb aquests versos: La teva mà dins la meva té un càlid batec d’ocell quan en l’aire la tenora, ens marca el compàs del peu

Anna M. Fontanals, Carme Jorba, Josep Navarro i Pere Vives foren els altres poetes, tots ells hospitalencs, triats enguany per l’ocasió. Les rapsodes M. Dolors Nat, Matilde Marcé, Julita Sanou i jo mateixa vam posar veu a les poesies. Una mica més tard, a 2/4 de 3 de la tarda, ens reuníem al restaurant Roselles 25 per gaudir d’un bon àpat les quasi setanta persones assistents. A les postres del dinar, que va transcòrrer amb amenitat i renovats encontres en bona harmonia, el nostre nou president, Fèlix Puig, ens va dirigir com a tal unes paraules, per prime17

ra vegada en aquest acte, així com el senyor Jaume Graells, regidor del Districte I, que ens va acompanyar amb la seva esposa, fent tots junts un brindis amb la tradicional copa de cava per la continuïtat i bona marxa de l’Ateneu. A les 6 del vespre, a la sala d’actes de la nostra seu, ens esperaven els membres del grup de teatre Margarida Xirgu de l’entitat, per oferir-nos la representació de l’obra Mareig de Jordi Sánchez. Amb ells vam passar una bona estona, rient de gust amb els divertits diàlegs dels personatges, interpretats molt encertadament pels joves actors i actius de l’elenc. No us explico res de l’obra, encara que m’agradaria, perquè el Carles Farrés ja ho ha fet en l’article pertinent, només felicitar els actors i agrair el treball i saber fer de la directora, Laura Farrés.

Cap a les 8, o una mica més, ens en tornàvem a casa després d’haver gaudit d’un dia amb bona companyia. Us agraïm la vostra participació i tingueu la seguretat que els components de la Junta Directiva, que tant esperem de la vostra col·laboració, treballarem el màxim possible i el millor que sapiguem perquè l’any vinent ens puguem retrobar de nou i que l’Ateneu segueixi ben viu. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: ANTONI PRATS

POESIA NADAL 1961

Quan s' acosta Nadal i s'escau que les nostres ventures facin cap al trist carrer d'Entença o per Vilamarí remuntem la feresta riera sense deu, les cases es presenten més grises a l'esguard de tothom. No t'adones que aquests carrers no són els mateixos: Provença neix aquí sense esper i tot seguit oblida l'infortuni. Amarg pressentim aleshores el Nadal, un de més al seguici dels foscos. L’alegria banal d'un sorprenent parèntesi, de colors tan rosats, em fa dir que tot home -l'amic i l'enemic- mereix avui el nostre perdó. Potser plorem, fins i tot, comentant-ho novament amb els meus ... Però, ¿demana treva qui no en dóna a ningú? ¿En mereix qui revifa velles torxes cada any, cada Nadal que passa?

Francesc Vallverdú

COL·LABORACIONS ROCABRUNA s un migdia d’hivern. El vell pescador passeja pel camí de ronda

Ésota un sol esmorteït per la presència de núvols alts i prims. De

tant en tant, dirigeix la mirada al mar, que té a mà esquerra, i n’olora la flaire que l’oratge fa arribar. El seu semblant és seriós, taciturn. Duu els cabells esbullats i la barba, esponerosa, mal cuidada. Vesteix amb la seva acostumada jaqueta blau marí i uns desgastats pantalons de vellut, marronosos. Se’l veu deixat. I trist. El vell pescador passa per un mal moment. Està preocupat. Angoixat a estones. Li costa dormir a les nits. Té problemes de salut -als ulls i al fetge- i conflictes amb les filles, no s’hi acaba d’entendre. Massa complicacions, massa pes sobre les espatlles pels anys que arrossega. Sense adonar-se’n, ficat en les seves cabòries, ha arribat fins a la Rocabruna. Una petita cala que, mig amagada per un bosc de pins, en dos dels seus costats hi té unes altes parets de roca pelada, de color negre, que li donen un to màgic. Tot i que l’accés no hi és pas gens fàcil, a l’estiu es veu envaïda de turistes. Però ara, a l’hivern, no hi ha ningú. El vell pescador hi entra i s’asseu en un escull ran de mar. Sota la tebiesa del sol, es submergeix en els seus foscos pensaments, com foscos són els seus ulls des de fa un temps. Mig s’endormisca. De sobte, sent un xipolleig a la vora, com si algú nedés suaument. Distingeix, de manera borrosa, una figura al mar que 21

s’acosta. És una dona, que té alguns trets físics irregulars, estranys, que el desconcerten. La nouvinguda s’atura a pocs metres. Ell, espantat, fa per anar-se’n. Tanmateix, es queda quiet quan sent la dolça veu que li parla. —No temis, Niol, sóc aquí per ajudar-te. Sé que ho estàs passant malament. Però no et preocupis, els que vivim al mar et tenim en una gran estima i et traurem d’aquest mal tràngol que estàs passant. —Qui ets? —Sóc una sirena. El meu domini s’estén per aquest tros de Mediterrània que tens aquí al davant. I, per tant, conec prou bé tot el que has fet pel nostre món marí. Has estat sempre un pescador honrat. L’avi Niol vol dir alguna cosa, però... no. Continua escoltant. —Mentre vas estar en actiu, sempre vas tractar els fills del mar amb respecte. Vas lluitar contra la sobreexplotació pesquera, així com contra els qui agafaven el peix massa petit. Vas fer sentir la teva veu contra el port esportiu del teu poble que tan de mal va provocar a les espècies marines que hi habitaven. D’altra banda, no dubtares a rebel·lar-te contra l’obtenció de garotes amb mètodes no tradicionals que ho arrasen tot. I sé d’altres combats que has lliurat, moltes vegades sol sense que ningú t’acompanyés. El vell pescador resta aclaparat pel que sent. Els ulls malalts se li humitegen, emocionat i seduït per aquella veu que li xiuxiueja paraules que són com moixaines alliberadores. Mai ningú li havia parlat d’aquella manera. —És per tot plegat que et vull ajudar en els teus mals. Vull que et fiquis amb mi dins del mar. Farem una volta junts, qüestió de poques hores. T’ensenyaré el paradís que hi ha sota les aigües i coneixeràs meravelles que ningú ha vist mai. Mentrestant, els problemes que ara tens es resoldran. I quan tornis, et trobaràs molt millor. Què? M’acompanyes? L’avi Niol, torbat pel que acaba de sentir, es pregunta si s’enfronta a un somni o a un miratge. O a una enganyifa. Ple de dubtes, al cap d’un minut llarg, s’aixeca i s’endinsa al mar rere la sirena. PERE JUHÉ I ORIOL

FILOSOFIA, PER QUÈ? “Tanmateix, de més savi que aquest home bé ho sóc, perquè cap dels dos no sap res de bo; però mentre ell es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res, no em penso saber. Sembla, doncs, que jo sóc més savi que ell en aquesta mica: que, el que no sé, tampoc no em penso saber-ho.” SÒCRATES

m sembla que en els gairebé trenta-cinc anys del Xipreret mai no hi ha hagut cap escrit que parli de filosofia o, en tot cas, jo no el recordo. Com que una de les coses que faig a l’escola amb els meus alumnes és parlar-los de filosofia, m’ha semblat que potser era un bon moment per fer-ne un breu escrit. La filosofia és un tipus de saber que té vint-i-vuit segles d’antiguitat. Es diu que el primer filòsof va ser Tales de Milet, que va néixer durant el darrer terç del segle VII aC., i Pitàgores el primer que va dir de si mateix “sóc filòsof”, és a dir, “amant de la saviesa”. Per què tant de temps després d’aparèixer, continuem parlant de la filosofia? Què aporta aquesta mena de coneixement que l’ha fet sempre polèmic? Per què el debat actual sobre la seva eliminació dels plans d’estudi? De tots tres interrogants el més fàcil de contestar és l’últim. A la filosofia se la vol eliminar perquè, es diu, és un saber inútil i incòmode. Inútil en el sentit que no té una aplicació pràctica i immediata, i això en els temps de crisi i d’accel·leració actuals, on es prioritza ser emprenedor, no sembla un tret positiu. Incòmode perquè és característic de la filosofia promoure la crítica, fer preguntes i intentar esbrinar la veritat dels fets, i això als poders més aviat els fa nosa. Per això, és qüestiona la presència de la filosofia als plans d’estudi. La llei d’educació vigent a l’Estat en redueix les hores al Batxillerat. A Catalunya, en canvi, es manté (per ara) i s’amplia la possibilitat d’estudiarla, com a matèria optativa, a l’ESO. Els altres dos interrogants que plantejava eren aquests: per què en continuem parlant, tant de temps després, i què aporta? De fet, en continuem parlant pel que aporta o, dient-ho més precisament, pel que pot aportar. La filosofia, que neix i té el seu el seu desenvolupament més destacat a la Grècia antiga, aporta, alhora, tradició i innovació. Tradició perquè ens mostra respostes possibles a interrogants sobre la condició humana, la societat i la natura, que encara avui ens fem. Innovació perquè és una invitació permanent a repensar aquestes respostes i a no conformar-nos amb la primera que ens passi pel cap o el primer que ens vulguin fer creure. Aquesta barreja de respecte pels avantpassats i d’inconformisme amb el present fa de la filosofia un tipus de coneixement

especialment indicat per educar els joves estudiants i, també, per ajudarnos a tots plegats a resistir en els temps convulsos que ens ha tocat viure. Un bon exemple d’aquesta resistència ens el dóna l’anomenada filosofia hel·lenística, que es va desenvolupar en el període que va des de la mort d’Alexandre el Magne (323 aC.) fins a la fi del seu imperi (31 aC.). En aquell període van sorgir a Grècia tres escoles que encara avui estudiem: els epicuris, els estoics i els escèptics. Aquestes escoles van aparèixer en un període de crisi del món grec, en molts sentits similar al nostre. Després d’uns anys de gran esplendor els de l’Atenes dels segles V i IV aC., quan hi van viure de Sòcrates, Plató i Aristòtil- el regnat d’Alexandre va sumir els atenencs en una situació de gran desconcert: el món es va fer gran per als grecs, perquè Alexandre va dominar un territori enorme, però alhora van perdre la seva capacitat d’autogovern. Aquell període s’assemblava a la globalització actual, els atenesos de l’època se sentien ciutadans del món alhora que perdien la capacitat de decidir per ells mateixos. En aquell moment entren en crisi els grans sistemes filosòfics i apareixen, en canvi, petites escoles que pretenen una cosa més modesta: donar respostes concretes als ciutadans que viuen amb angoixa en un període trasbalsat. Així, els epicuris promouran l’ataràxia, una tranquil·litat de l’ànima basada en gaudir moderadament dels plaers, vivint a prop dels amics i defugint la política; els estoics proposaran l’apatheia, la impertorbabilitat davant els problemes del món, apartant-se dels desitjos que provoquen el neguit; i els escèptic expressaran a través de l’epokhé la seva renúncia a decidir en un món on la veritat s’ha tornat relativa. Aquest és només un moment de la història de la filosofia i només algunes de les escoles que durant aquests vint-i-vuit segles han existit. Una mostra d’aquesta forma de coneixement que, enllà del temps, ens planteja preguntes i ens fa pensar. ALBERT MARZÀ

Imatges: 1, Epicuri – 2, Pirró – 3, Sòcrates – 4, Zenó de Citium

EL NOM I LA COSA EL LLEGAT DE RITA BARBERÀ

e l’ex-alcaldessa de València (1991-2015), s’han contat anècdotes divertides des de bon començament. I no sense motiu; ja en la seua joventut havia exercit de periodista “musa del humor”, etcètera. Fins i tot la seua mort no s’ha lliurat d’especulacions més o menys novel·lesques, i qui sap si inspirarà algun llibre d’intriga... De moment, jo em quedo amb l’exabrupte irònic d’un poeta hispano-italià que he conegut recentment: “Rita Barberà, santa subita!”. Sigui com sigui, el fet evident i més singular de la seua trajectòria és que ha governat la ciutat de València durant un quart de segle, sempre amb majories absolutes després d’una primera legislatura (1991-1995) en què necessità el recolzament d’Unió Valenciana, el partit representant del “blaverisme” per excel·lència, que acabaria sent absorbit pel “blaverisme” eficient i cofoista de Rita Barberà. Inclús els comicis del 2015, també els guanyà, però per l’esquerra li havien proliferat els enemics, els “perdedors”, segons ella els titllava, que, sumats, li arrabassaren la vara d’alcaldessa. Mentrestant, aquell optimisme econòmic dels primers anys disparà els pressupostos de les obres culturals que havien començat els governs socialistes, com la Ciutat de les Ciències, reconvertida pel tàndem BarberàZaplana en Ciutat de les Arts i de les Ciències, i esclataren els “eventos” mediàtics del premi Formula 1 i la Copa Amèrica. Tot plegat unes despeses econòmiques insostenibles quan la crisi econòmica ha sobrevingut sense haver solucionat abans la carència d’aules i d’altres serveis educatius i socials imprescindibles i ni tan sols haver enllestit altres projectes ostentosos dins i fora de la ciutat, a Xest, a Sagunt, a Requena... En fi, que, segons Rita Barberà, ells “habían puesto Valencia en el mapa”, frase clau per entendre el llegat vergonyant de fàtua autoestima fonamentada justament en l’oblit –o caldria dir millor crassa ignorància?- de tot allò que la ciutat de València i els seus voltants ja tenien i podria ser posat en valor –ha de ser-ho urgentment- i que s’ha obviat per les polítiques regionalistes, és a dir, sucursalistes i dòcils amb un Estat centralista. En definitiva, el resultat del que se sol entendre per “blaverisme”, que a tants valencians ha mogut a votar el PP, tot ignorant, d’altra banda, la sagnia econòmica que comporta aquest estatus de dependència. En línies generals, com se sol dir per fer-se disculpar els excessos de simplificació, la història recent del País Valencià, especialment potser al seu Cap i Casal, ha anat així: Tot i que el Socialistes valencians prompte es rendiren als encantaments d’un poderós PSOE, ficaren unes mínimes bases perquè el regionalisme miserable de l’antic règim fora substituït per una dignificació de la llengua i la cultura pròpies amb un èxit relatiu; però la sequera “valencianista” que han suposat els governs del PP, han propiciat pèrdues substancioses de poder i de sentiment autonomista. ¿O no ho són el desballestament de la banca autòctona o d’uns mitjans de comunicació audiovisuals propis? És clar que les noves generacions, malgrat una herència tan mediocre, han començat a aixecar el cap i a plantar cara, com s’ha fet evident en les darreres eleccions. ANTONI PRATS

OPINIÓ PATRIOTES, O NO

a sensació de pertinença i l'amor cap a un país o estat, que molts anomenen nacionalisme quan qui ho sent són els altres, i quan ho sent un mateix ho anomena patriotisme, és un dels fets que crec que no és pas aliè a la majoria de les persones d'arreu del món. Tot i així, quan l'objecte de passió i amor et menysté, et maltracta o quelcom de similar, se'm fa difícil d'entendre el manteniment d'aquests sentiments. Potser només en els casos més difícils en els que les víctimes solen ser la gran majoria de la població, em farien comprendre, per germandat, el manteniment del patriotisme després d'una traïció. Un exemple en seria una invasió estrangera o l'adveniment d'una dictadura. El patriotisme es podria comparar amb els sentiments que té un fill envers la seva mare. Quants nens i nenes que han estat maltractats pels seus propis pares han plorat en ser-ne separats i han fet tot el possible per retornar a ells? Malgrat tot, en aquests casos, molts d'aquests infants, un cop adults, han sabut entendre, desgraciadament, que el fet que una persona sigui el teu pare o la teva mare no té perquè significar, imperativament, que t'estimi. Quants adolescents han acabat fugint de casa seva! En Paco era un home que va néixer en un petit poble de Córdoba o de Badajoz o de Huelva, dóna igual. Estava casat amb la Loli, tenien dos fills, nen i nena, i en tenien un altre en camí. En plena dictadura franquista, la misèria, l'atur i la incertesa en el futur els van obligar a marxar i emigrar cap a Barcelona, on durant uns anys van haver de viure en una barraca de maons de segona mà, mal posats, sense llum, patint fred, calor i incomoditats. Paco va trobar feina ben aviat i tot i no ser gaire quantiós, va poder portar un sou a casa, fet que li va permetre que la família mengés cada dia, aportant tot plegat una certa seguretat i unes perspectives de futur que abans no tenia. Amb el temps i amb força treball, en Paco no tan sols es va poder comprar un piset a Badalona, sinó que el va poder moblar, potser de segona mà, i també va poder complir amb el seu gran somni, que era portar els fills a escola, donar-los un futur. I amb els anys, fins i tot es va poder comprar un 600. Ara Paco és un jubilat que té un Seat Leon. Barcelona, Badalona o Catalunya li van regalar res al Paco? No! Va ser ell qui s'ho va guanyar. Però sense Barcelona, Badalona o Catalunya potser no hauria aixecat mai el cap. Va fer en Paco gran 26

Catalunya? No! Catalunya ja feia molts anys que era pròspera quan va venir Paco, potser si Catalunya no hagués estat com era, en Paco hauria triat algun altre lloc per fugir. En Paco va ajudar a fer més gran Catalunya? Rotundament sí! Tots aquells que han lluitat i treballat, d'una manera o altra, a Catalunya han ajudat a que aquesta sigui millor. Què li deu en Paco a Espanya? Aquesta seria la gran pregunta. Espanya pateix des de fa més de 300 anys un règim en què unes elits extractives i parasitàries viuen força bé a costa de l'esforç i el treball d'altres. I dins del propi Estat hi ha zones on, per motius força coneguts, el greuge és pràcticament de tipus colonial. Potser algú no estarà d'acord amb mi, i ho respecto, però particularment crec que Catalunya és una d'aquestes zones. En Paco, ja gran, i els seus fills viuen a Catalunya i tot i haver vingut de Córdoba, de Badajoz o de Huelva, se sent espanyol i n'està orgullós. S'emociona quan veu guanyar "la Roja". Tot i així, només per viure a Catalunya està, en molts sentits, igual de "putejat" que qualsevol altre català. Les elits extractives no fan pas distinció ni pel lloc d'origen ni per l'idioma que un parli, tots el ciutadans que viuen a Catalunya estan en la mateixa olla. Per a ells en Paco és igual que un Jordi o un Bernat. Quan alguns estius en Paco torna al seu poble de vacances, ha de sentir com l'anomenen el "catalan", i si bé alguns ho fan fent broma innocent, nota com altres ho fan de forma més despectiva. I en alguns debats de bar ha de sentir frases com "Que els catalans volen deixar sense educació els nostres fills", o "Allà cobreu per tot, fins les autopistes, quins rates!" Com si en Paco pagués l'autopista de gust. O bé "Només sabeu demanar" i s'enorgulleixen del nou AVE que els han posat a la capital de la província i que no utilitza gairebé ningú. En Paco veu com les autopistes d'allà són de franc, que gaire bé no han tingut retallades en la sanitat, que en la majoria d'escoles públiques els llibres són de franc i fins i tot tenen ordinadors a classe i que alguns dels seus vells amics poden arribar a aconseguir ajuts, pagues o subsidis impensables a Catalunya. I recorda que a Catalunya també hi ha pobres, i pobres molt pobres. Gent que perd la seva vivenda, o que ha d'esperar mesos per fer-se una prova mèdica, persones que porten anys aturades, sense trobar feina i que viuen de la pensió dels seus pares perquè no tenen cap mena d'ingressos. I que cada vegada que agafa el tren corre el risc de patir retards, cues i aturades. I no ho entén, i pensa. Però en tornar a casa, en les cadenes de televisió que entren a casa seva, el 90% d'elles en espanyol i la gran majoria "cavernàries", pot sentir com els tertulians de torn intenten convèncer el més crèduls

que potser Hitler no era pas nascut a Braunau am Inn (Àustria) sinó a Vilaseca o que el mateix Stalin va ser fundador d'Esquerra Republicana i parlava el català (no pas en la intimitat). Uns mentiders a sou d'un imperi sense projecte, forjat amb sang, misèria, corrupció, espoli i saqueig. I desgraciadament en Paco s'ho creu, malgrat haver vist el que els seus ulls han vist aquell estiu. I Paco diu que és "Español y mucho español". Esperem que els seus fills pensin d'una altra manera i que també hi hagi força Pacos que obrin els ulls, que n'hi ha, i despertin, tot esperant que cada dia que passa n'hi hagi uns quants més. Ens ve d'això. CARLES FARRÉS I PINÓS

********* REFLEXIONS NADALENQUES

'apropa Nadal i això em fa pensar en: pau, alegria, amor, solidaritat... Somnis! La realitat és ben diferent. Segons alguns mitjans de comunicació i principalment el Punt Avui d'on he tret informació, cada mes arriben a Catalunya, més concretament a Barcelona, una mitjana de 70 menors sols, dels quals un 10 % tenen addicció a la cola o altres substàncies. Són menors del Marroc que procedeixen d'altres zones de l'Estat, sobretot de Ceuta i Andalusia i que cada vegada arriben més malmesos. La xifra: 485 menors no acompanyats han arribat des del gener a Catalunya i es preveu que s'arribi als 700 abans que acabi l'any. El director de la Dgaia (Atenció a la Infància i l'Adolescència), Ricard Calvo, ha reconegut a l'agència Efe que "el sistema de pro-tecció de menors és objecte d'una tensió important, perquè està augmentant la franja de menors no acompanyats en edat pre-adolescent i adolescent, de més de 12 anys". I la majoria arriben a casa nostra després de passar per diferents comunitats autònomes... I, ens n'hem de fer càrrec, nosaltres, amb minsos recursos, i a sobre ens titllen d'insolidaris i altres coses pitjors... Però, deixem-ho, no és bo enfadar-nos per aquestes dates. Una altra notícia que m'ha fet mal al cor, ha sigut la mort d'una àvia de 81 anys a Reus, en el seu pis i víctima d'un incendi causat per una espelma encesa. Li havien tallat la llum feia més de dos mesos. Les empreses elèctriques però, tenen beneficis de milers de milions d'euros... Nadal, com sempre, torna, però no per a tothom. M. DOLORS NAT I PINYOL

HO SABÍEU? PARE NOËL O REIS MAGS?

a és aquí el darrer mes de l’any, “el desembre congelat”, com diu una Nadala popular, i sembla que el fred, al menys això diu en Tomás Molina, comença a treure el nas. El desembre és important per a mi, permeteu-me que ho expliqui, ja que el dia 7 d’aquest mes, uns quants anys enrere, vaig néixer. No puc dir el tòpic de “vaig veure la llum per primera vegada” perquè eren ¾ de 12 de la nit en època de restriccions elèctriques i, segons m’explicava la meva mare, tot just va ser en néixer jo, que se’n va anar la llum.

I bé, aquest mes, ple de festes, ens fa anar prou de cap: primer, el “pont de la Constitució” en el qual el personal fa equilibris per enllaçar el dia 6 amb el 8, festa de la “Puríssima Concepció”, i segons com cau, amb el cap de setmana d’abans o de després i esgarrapar així uns dies de vacances per gaudir els més afortunats d’una escapadeta, potser a la neu. Poc després, Santa Llúcia, el 13, que no és festa però sí força significatiu per diverses raons (patrona de les modistes, inauguració de fires pessebristes i de pessebres...); sobretot, el 25, el més important, no cal dir-ho, Nadal, que també, si cau en dilluns o dijous, com que tot seguit ve el 26, Sant Esteve, pot quedar-se així mateix en quatre dies de descans. El 28, dia dels Sants Innocents, ha passat una mica a la història; els nens ja no van

enganxant la “llufa” pel carrer, i les mentides que, expressament, publicaven els diaris o s’anunciaven per la ràdio i televisió, actualment tampoc no tenen gaire importància, perquè tot l’any ens en van explicant... En desembre té lloc el solstici que marca el pas de la tardor a l’hivern, i si el 21 de juny és el dia més llarg de l’any, aquest n’és el més curt. Els nostres avantpassats celebraven els solsticis amb grans festes i encenien enormes fogueres, sobretot en el d’estiu i el d’hivern. La religió catòlica, com sabeu, va aprofitar aquestes celebracions paganes adaptant-les al seu santoral: Sant Joan a l’estiu, i Nadal a l’hivern. Per Nadal, ens expliquen, ha nascut el Nen Jesús, i l’hem de celebrar com una diada entranyable plena d’alegria i felicitat, reunintnos per fer grans àpats amb familiars i amics. Hi ha vegades, però, que les circumstàncies no són propicies: hem perdut algun familiar o ens ha passat una desgràcia prou important, i aleshores esdevé trist i depriment. D’altra banda, malauradament, la nostra societat, que diuen “del ben estar”, l’ha convertit en una espectacular cursa consumista per veure qui guanya en gastar i comprar més coses.

En arribar aquestes dates nadalenques, els carrers, les botigues, els centres comercials, tot s’il·lumina, es guarneix, sonen músiques que ens atrauen, sembla que és imprescindible estrenar roba, fer-nos regals... Els infants són els més influenciables; per això els anuncis no paren d’oferir-los joguines de totes menes i jocs per a les seves “maquinetes”. D’uns anys ençà, un nou personatge ha entrat en escena: el Pare Noël, que, com sabeu, el presenten com un home

gras i alegre de poblada barba blanca, vestit amb jaqueta i calces vermelles i coll i punys també blancs, cinturó i botes negres. En alguns països l’anomenen Santa Claus i, segons explica una llegenda, viu al Pol Nord amb la senyora Claus i té una llista amb els noms de tots els nens i nenes del món, sap qui s’ha portat bé o malament i dona els regals segons el comportament de cadascú. Uns follets l’ajuden en la tasca de confeccionar les joguines i dolços, que reparteix amb el seu trineu arrossegat per vuit rens, volant pel cel la nit de Nadal. I tal com comentava en el Xipreret anterior a propòsit de la Castanyada i del Halloween, ara tornem a topar amb la competència, ja que la tradició al nostre pais és que siguin els Reis (els Reixos, com també els anomenen a diferents llocs de Catalunya), qui portin les joguines als nens. Melcior, Gaspar i Baltasar, segons la tradició catòlica eren tres Reis Mags d’Orient, el quals, guiats per un estel, van anar a Betlem a adorar el Nen Jesús, oferint-li or, encens i mirra. La dels Reis és, com Nadal, una festa entranyable. Arreu del país s’organitzen cavalcades i els infants gaudeixen d’allò més fent la carta amb els seus desitjos i entregar-los-hi. Hi ha controvèrsies sobre si és ètic o no que els pares ensenyin als fills a creure en ells, però jo m’inclino a pensar que és una il·lusió bonica; ja tindran prou temps de veure la realitat. Jo hi vaig creure fins bastant grandeta. Un any, la nit de Reis, recordo que, quan a casa ja estava tot a les fosques, em vaig aixecar del llit perquè volia anar cap al menjador per veure si ja havien passat; em costava una mica d’adormir-me pels nervis i l’emoció de si em portarien tot el que els havia demanat. No havia fet ni quatre passes pel passadís, que me’n vaig tornar corrent cap al llit de la meva mare dient-li: Mama, mama, que he sentit els Reis! No eren ells, es clar, sinó un soroll provinent del carrer, però la meva imaginació m’ho va fer sentir així. Aquest mes no faig la pregunta com el passat de qui guanyarà la cursa si la Castanyada o el Halloween. Entre Pare Noël i Reis, com podeu imaginar, no voldria que la perdessin els nostres entranyables Reixos. ANTÓNIA CALDÉS

VUITÉ MEMORIAL FRANCESC CANDEL

l passat 14 de novembre es va fer el lliurament dels guardons del vuitè Memorial Francesc Candel amb què la fundació que porta el nom d’aquest gran escriptor i activista social i polític distingeix persones i institucions que han treballat en favor dels valors que ell defensava. Enguany els premis s’han atorgat a Núria Feliu, àmbit cultural i Carles Canet i Jordi Portals, àmbit comunicació. En l`àmbit social el premi recaigué en Joan Soto per la seva tasca com a promotor i director del projecte “Candel, l’altre català” que incloïa com a element central un conjunt de representacions a diferents barris de la nostra ciutat d’un muntatge teatral a l’entorn d”Els altres catalans”. En aquest muntatge hi van intervenir persones de diferents organitzacions que es van agrupar amb el nom d’”Amics d’Alpha 63”, molts d’ells socis actius de la nostra entitat, com el mateix Joan Soto, que van participar en els àmbits de la direcció, producció, efectes tècnics i interpretació. A l’acte de lliurament dels guardons, presidit per Carles Duarte, president del Consell Nacional de Cultura i de les Arts, van assistir-hi el nostre president Fèlix Puig i l’expresidenta Matilde Marcé. ATENEU

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Montserrat Campreciós, Carles Farrés, M.Lluïsa Galan, Carme Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé, Albert Marzà, Jaume Miró, M.Dolors Nat, Antoni Prats, Fèlix Puig.