Memoria viva de Torrent by Ajuntament de Torrent

memòria viva de torrent Joan Gómez Vicent Alabajos Vicent Font

AMPARO MARCILLA BAVIERA PASQUAL TORRENT MORANT MANUEL CHUST BEGUER CONSUELO GARRIGUES ANDREU JOSEP PERIS PILES CONCHA PERIS BARTUAL MARÍA ROCA BELTRÁN FRANCESC BOLTES ROS JOSEFA ESTEBAN OMS RICARDO MORA MEDINA

índex

d’aquells que...

conéixer i estimar

AMPARO MARCILLA BAVIERA

PASQUAL TORRENT MORANT

MANUEL CHUST BEGUER

CONSUELO GARRIGUES ANDREU

JOSEP PERIS PILES

CONCHA PERIS BARTUAL

MARÍA ROCA BELTRÁN

FRANCESC BOLTES ROS

JOSEFA ESTEBAN OMS

RICARDO MORA MEDINA

© dels autors © d’esta edició: Ajuntament de Torrent Alcalde: Jesús Ros Piles Regidora delegada d’Educació i Dinamització Lingüística: Patrícia Sáez Orea Autors: Joan Gómez, Vicent Alabajos i Vicent Font Correcció: Oficina de Promoció i Ús del Valencià Maquetació i disseny: Vicent Font Rivero Edició: Ajuntament de Torrent. Regidoria d’Educació i Dinamització Lingüística Impressió: Gráficas Rianjo Dipòsit legal: V-2898-2016

D’aquells que... Sembla que les casualitats no existixen, però de vegades és la riquesa del teu poble la que et sorprén. Quan més repercussió estava tenint la campanya del #SócdeTorrent, on convidàvem els torrentins i torrentines a fer evident l’orgull de pertànyer a esta gran ciutat amb un excel·lent concurs de fotografies que posava el nom de la nostra ciutat arreu del món, arriba a les nostres mans una publicació feta amb el cor. És en estes pàgines que llegireu on descobrireu el secret d’eixa campanya, on trobareu com un grapat d’homes i dones ens donen una lliçó vital, la d’aquells que ens expliquen què és el que volem dir quan diem “sóc de Torrent”. Cinc homes i cinc dones, perquè la història del nostre poble s’ha bastit amb mans que no entenen de gèneres. Alguns nascuts als nostres carrers, altres vingudes d’altres ciutats per a acabar arrelant-se entre nosaltres. Hui tenen vora 90 anys i són la memòria viva de la nostra ciutat: Amparo Marcilla, Manolo Chust, Consuelo Garrigues, Pascual Torrent, Josep Peris, Conxa Peris, Maria Roca, Francesc Boltes, Pepita Esteban i Ricardo Mora. Alguns són el testimoni de molts d’aquells xiquets i xiquetes que no tingueren l’oportunitat d’aprendre a llegir i escriure; altres, dels qui anaren a l’escola però no pogueren acabar els estudis, que es reservaven a uns pocs afortunats. Torrentins i torrentines que berenaven pa amb oli i sal o sobrassada de pobre (amb pebre roig); dels qui jugaven al flendi, als bufos, a la trompa, al mocador, al pic i pala o a les telles; dels qui amb 10 anys tenien carnet de fumador gràcies al favor d’algun conegut influent; d’aquells que quan els preguntaven “tu de qui eres?”, responien sempre amb el malnom de la família. Parlem de deu torrentins i torrentines que visqueren la Guerra Civil, que es feren hòmens i dones a base de colps: els que pegava la fam, la intolerància, la falta de llibertats i drets; d’un grup de veïns i veïnes que conegueren el que era buscar pasqüera, fer rogle i festejar per l’avinguda (això sí, mai a soles), o tornar a casa de nit en companyia del sereno; dels 3

qui pagaren les primeres lletres d’una casa amb la loteria de la Santa Faç i descobriren tot un món a la piscina de les Delícies. Teniu a les vostres mans un llibre que parla de gent gran però que caldrà fer arribar a la gent més jove, aquella que molt probablement desconeix d’on venim, qui foren aquells torrentins i torrentines que ho sacrificaren tot perquè els fills, i ara els néts, tingueren un futur millor. D’aquells com el Tio Canya, que ara fa 40 anys, i s’alegren de veure com els besnéts venen a visitar-los parlant la llengua del poble, aquella de què ells tan orgullosos se senten i que van estar a punt de perdre. Llengua que té un paper destacat en el llibre ja que ha sigut fonamental en la vida de tots els seus protagonistes en una època en què el valencià a pesar dels entrebancs i persecucions era la llengua d’ús comú en el carrer i en la vida de Torrent i que ha continuat i continua estant viva gràcies, fonamentalment, a aquells que com estos hòmens i dones, han tingut el convenciment i la voluntat de continuar parlantla i transmetent-la de generació en generació. Si moren els nostres records, mor una part de nosaltres. És per això que hem d’agrair als autors d’esta publicació a sis mans l’esforç per fer-nos retrobar les nostres arrels. Gràcies a Joan Gómez, Vicent Alabajos i Vicent Font per reunir els testimonis d’estos deu torrentins i torrentines que des de hui mateix són MEMÒRIA VIVA DE TORRENT. Jesús Ros i Piles Alcalde de Torrent

CONÉIXER I ESTIMAR Els hòmens i dones protagonistes d'este llibre són en la major part persones nascudes abans de la Guerra Civil espanyola, i els seus testimonis entenem que són aclaridors de tota classe de processos de canvi sociocultural desenvolupats en la nostra ciutat durant el segle XX. Ens vam proposar entrevistar deu persones torrentines amb la finalitat d'escriure la seua biografia per conéixer més i millor la història viva de Torrent dels últims 90 anys. Els hem preguntat i ens han contat de quines famílies provenen, quan van nàixer, els malnoms, els records de quan eren menuts, de quan eren jóvens, el festeig, el casament, les faenes, les menjades, la salut i també el missatge que volien transmetre als fills o néts per al futur. I quines havien de ser eixes persones majors que ens contarien la seua vida i ens donarien les seues opinions? Vam triar cinc dones i cinc hòmens, alguns perquè els coneixíem o en teníem alguna referència i d’altres a qui hem arribat per casualitat o per indicació d'algun amic. La suma del que ens han anant contant Amparo Marcilla, Manolo Chust, Consuelo Garrigues, Pascual Torrent, Josep Peris, Conxa Peris, Maria Roca, Francesc Boltes, Pepita Esteban i Ricardo Mora creiem que sí que ens fa tindre una bona idea de la història recent del nostre poble. Persones totes elles que a través de la seua trajectòria en la vida familiar, professional i local ens acostarien a conéixer millor el passat de Torrent partint de la reconstrucció de la seua vida. Diuen que “no s'estima el que no es coneix”. Per això, nosaltres hem volgut ajuntar esta col·lecció de biografies que sumades ens aporten una bona mirada de la història col· lectiva i així conéixer millor el nostre poble, per a estimar-lo més. També teníem molt clar que volíem retre homenatge a una generació, l’anterior a nosaltres, que són fills d’una guerra, que els pares i les mares passaren de majors i ells quan eren infants, i els uns i els altres passaren també una postguerra que durà massa anys. Ha sigut una generació que ha treballat sense descans per sobreviure a totes les renún5

cies, mancances i sacrificis que han hagut de patir en uns anys de precarietats en tots els àmbits. A més elles i ells pertanyen a una generació en què el valencià era la llengua de Torrent. No era una: era la llengua. I la van transmetre als fills i filles. Ara que som en una altra realitat pel que fa a la llengua, tal vegada per això, volem reconéixer la vàlua dels qui ens l’han transmesa i assumir el paper de nous transmissors. Estes biografies tenen per elles mateixes un valor si més no exemplar i educatiu. Donar a conéixer estos testimonis a les generacions actuals i perpetuar el seu record porta implícit una escola que sols la vida ens pot donar. Estos exemples vius tenen a veure gens o molt poc amb la forma d’enfrontar la vida de les noves generacions, però considerem que ha sigut i és l’anella necessària per a respondre’ns a allò que de tant en tant ens plantegem: allò de qui som i quin és el nostre llegat. Esperem que gaudiu de la lectura d’estes pàgines i que pugueu estimar més un poble que s’ha fet molt gran i necessita que ens coneguem millor, perquè totes i tots, els de soca-rel i els vinguts d’altres terres, pròximes o llunyanes, tinguem el sentiment de ser torrentines o torrentins. Finalment, volem agrair tant als entrevistats com a les seues famílies que ens hagen obert les portes de les seues cases i hagen volgut compartir les seues vivències. Disculpeu la intromissió. Ens sentim privilegiats d’haver pogut sentir-les per boca dels protagonistes i tenim la satisfacció d’haver-les escrit per ajudar a fer que perduren en la memòria. Vides que es conten no moren. Joan Gómez, Vicent Alabajos i Vicent Font, mestres de l’escola pública de Torrent.

AMPARO MARCILLA BAVIERA Va nàixer el 3 de febrer, dia de Sant Blai de 1927, filla de Bartolomé Marcilla Ortí i Concepción Baviera Alberich, els dos torrentins. Son pare era toneller, i va estar en l'empresa del senyor Tronch i posteriorment en la cooperativa que hi havia en el carreronet de darrere del col·legi de les Trinitàries. Ella encara recorda vagament, potser perquè li ho contà son pare, que per a fer els tonells s’ajuntaven les dogues, que eren peces de fusta de roure americà bisellades i de la mateixa grandària; després s'envoltaven amb unes anelles de ferro amb l’ajut de martell i escarpre. Una vegada armat el tonell i per a afavorir-ne la curvatura s'humitejava amb aigua alhora que a l’interior s’hi posava durant un temps prudencial un fogó amb foc no massa fort perquè, a poc a poc, agafara la panxa característica d’estos recipients. Finalment s’hi ajustaven les tapes inferior i superior i s’hi practicava un forat lateral per a afavorir l'ús que consistia en l’emmagatzematge i transport de líquids, principalment vi i oli. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

Ens diu que en el treball en la cooperativa, son pare feia equip amb un home a qui li deien Camilo. També hi hagué a Torrent altres empreses dedicades a la tonelleria que tingueren cert ressò, com les dos ja anomenades i una altra al carrer de Sant Blai. Son pare, així com altres torrentins que tenien bones mans per a este ofici, se’n va anar a Catalunya, concretament a Tortosa, en un moment en què havia augmentat la demanda d'estos treballadors, i va guanyar prou diners. Fou una oportunitat molt important per a construir la casa del carrer d’Aldaia número 3, on van viure durant molts anys. Com a conseqüència d'un accident laboral que li afectà la vista, el pare va haver de deixar l’ofici i es dedicà a partir d'eixe moment a l'activitat de granerer, aprofitant el que li va ensenyar son pare que ja hi havia treballat molts anys. Amparo comenta que la matèria primera necessària per a fer-les, margallons, canyes i filferro, l'aconseguia comprant-la en un magatzem. Recorde acompanyar mon pare després de guerra a peu a Picanya, Paiporta, Sedaví, Benetússer i altres pobles, on veníem les graneres a canvi d'ous, coques de dacsa, pa o altres productes d'alimentació perquè no hi havia diners. De sa mare conta que va treballar una temporada en un magatzem de taronja que tenia Sidret el de Teulades, però no era una faena amb continuïtat i de casada es dedicà a la família i la casa. En la casa hi va viure Amparo amb els pares i el germà Tomeu, major que ella, els dos adoptats. Sa mare, que no podia tindre fills, volia adoptar una xiqueta, però no n’hi havia cap en eixe moment i la convenceren perquè s’enduguera un xic i, si fa no fa, dos anys després l'acolliren a ella quan encara era de bolquers. Sa mare li buscà una veïna que l’alletà alguns mesos. Ens diu que quan era joveneta el fet de ser adoptada li va produir algun maldecap, però amb el temps va comprendre que tot era normal i no canviaria la seua família per cap altra.

Amb el vestit de llauradora als 18 anys

AMPARO MARCILLA BAVIERA

Amparo en una foto de galeria, amb 18 o 19 anys

De xiqueta, quan era alumna del grup escolar Vicente Blasco Ibáñez

ESCOLA Va assistir primer al Grup Escolar, que feia poc de temps que s’havia inaugurat, i quan va esclatar la guerra la traslladaren a les escoles que hi havia a l'avinguda, en un pis enfront del que va ser el Bar Veterans. Posteriorment fou alumna de l'escola que hi havia en un pis al carrer de la Mota, darrere del Teatre Parroquial, en l'Assumpció. D'eixa escola de xiques recorda companyes com Maruja Silla, Rosa Ros i altres, amb les quals va continuar el contacte després d'abandonar l'escola. De Maruja Silla recorda l'estampa del negoci familiar de merceria, al principi del carrer de Gómez Ferrer, d'obligada visita per als torrentins i torrentines, on va adquirir una experiència que la va llançar al món del disseny de brodats i després de ceràmica, dels quals en va publicar molts a la revista Realce, que li donà una millor projecció en la faceta de producció artesana de brodats. Rosa Ros estudiaria amb el temps Magisteri, el mateix que el seu marit Pasqual Torrent Morant, i hi va exercir en algunes escoles de Torrent, com ara Joan XXIII, Mare de Déu del Rosari, Sant Enric, Sant Joan Baptista i el centre Institut Medicopedagògic Pare Manjón, del carrer de la Mare de Déu de l'Olivar. Recorda a elles dos, però era un grup molt bo. I també recorda donya Gloria, la seua mestra amb qui ja havia estat en el grup Blasco Ibáñez. El trajecte fins a l'escola era llarguet perquè hi havia certa distància. Utilitzaven un llibre anomenat Unidades, que contenia diferents històries o contes, que a ella li agradava especialment. A l'hora de dir la lliçó la mestra formava un semicercle amb les alumnes, les quals anaven avançant llocs a mesura que anaven contestant bé les preguntes. Amparo gaudia molt d’esta activitat perquè l’estimulava a estudiar. Va prendre la comunió el dia de la festa de la Trinitat en dates en què es rumorejava la possibilitat d'un conflicte armat. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

TREBALL Als 13 anys em vaig posar a cuidar un xiquet d'una família de llauradors de nom Peris. Allí em feien el berenar i em donaven el sopar, que m'emportava i el repartíem entre els quatre de ma casa i, a més, em donaven una xicoteta compensació econòmica... Conta que aquell xiquet era molt ploró i ella se l’enduia al bracet per la carretera (carrer de València) avant, fugint del carrer de Sant Gaietà perquè el veïnat no el sentira. La mare del xiquet li va buscar faena en casa dels Nadalos, tres germans de Torrent que tenien una fàbrica de sabates. S’hi va posar a treballar als 14 anys. Després, amb Timoteo Casabán, que era en l'avinguda a l'altura del carrer de Valentín Planells. I poc temps abans de casar-se, en l'empresa de Martínez, que era d’Elda i que vingué amb la família a obrir una fàbrica a Torrent, en la zona de la Cotxera. “Els canvis d'empresa es produïen perquè millorava la meua situació laboral i el salari”. El procés de fabricació de les sabates començava amb els patronistes que feien el disseny i els patrons; els talladors amb l’ajut d’un patró tallaven la pell; després una companya i ella que eren aparadores (enfranquidores) rebaixaven els cantells i trabucaven, o siga, feien els ornaments i muntaven les peces. Posteriorment els hòmens, sobre unes formes de fusta, muntaven tots els components de la sabata: la sola, tacó, contrafort, punta forta, etc. Era un treball artesanal fonamentalment perquè no hi havia encara màquines per als diferents moments del procés de producció. L'única màquina que s’emprava era la que tallava la sola de les sabates.

Amb el nóvio en el parc d’atraccions del carrer de l’Ermita

AMPARO MARCILLA BAVIERA

El matrimoni, en el corral de casa, amb Pasqual, Amparo i Salva

MATRIMONI Es va casar el 27 de setembre de l'any 1952 amb Pascual Sanfélix Romero, torrentí i constructor. L’home va morir relativament jove a causa d’una malaltia greu. Quan es casaren es posaren en la mateixa casa en què vivia Amparo de fadrina, perquè son pare estava prou malalt i necessitava atenció continuada. Del matrimoni hi hagueren cinc fills: Pascual, María Amparo, Salvador, Inma i Maria José; i tres nétes dels dos fills. Les filles no tenen descendència fins ara. El seu home venia de família d'obrers. Son pare va construir el refugi de l’avinguda. També eren obrers els germans i els avis. Tenia una empresa amb plantilla de treballadors dedicada a la construcció. El que més feia era cases i xalets en el Vedat i va treballar molt fins que va caure malalt. Regenten una administració de loteria des de fa 35 anys, la número 3, superada en antiguitat solament per la del principi de l'avinguda i la d'enfront del forn de la Foieta. El seu home havia insistit molt que sol·licitara eixa administració. Isqué la convocatòria, ells la demanaren i n’obtingueren la concessió. La filla menuda es posà a ajudar-la i hui és la titular del negoci on treballa també l’altra filla Inma. Este negoci els va procurar certa estabilitat en un moment molt delicat: quan morí l’home i encara els fills i filles estaven en edat d'estudiar (solament el major treballava). Passat el temps es canviaren a un pis del carrer de Blasco Ibáñez, i d'ací a l'actual vivenda a l'avinguda, on viu des de fa almenys 20 anys. Amparo tenia un amiga, Maria Hernández, que ha faltat fa poc i vivia a Alaquàs des que es va casar. Anava a sa casa (eren cinc germanes) perquè eren pantaloneres i ella hi ajudava i s'entretenia fent-se els seus vestits. D’amigues, n'ha tingut moltes i en conserva algunes, però no s'ha involucrat en associacions o activitats socials del poble perquè tenia cinc fills i una casa que atendre, que li llevava molt de temps. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

RECORDS DE JOVENTUT Quan s'ajuntava amb les amigues, eixien a passejar, al ball en el Parque o en la Piscina, al cine, etc. “Quan anàvem per l'avinguda, si no volies que s'acostara un xic et posaves entre les amigues...”. A l’hivern passejaven per l'Ajuntament i el carrer de Sagra, i a l’estiu, per l'avinguda. No sap per què però eixe era el costum. Els pares preparaven una festa per Sant Blai, el seu aniversari, a la qual acudien totes les amigues. Per Pasqua hi havia els rogles d’amics i amigues que pujaven al Vedat a berenar i menjar la mona. També venien els xics alaquasers i tingué algun pretendent però eren coses passatgeres de joventut. Del barri de Sant Gaietà, on vivien, recorda les famoses festes de l'estiu, amb la confraria, la missa, les processons, els dinars, les revetles i la popular poalada, la qual no sabria dir en quin moment apareix en el programa de festes. De la festa de Falles recorda que de joveneta tenia una amiga a València que vivia en la zona del Mercat Central i la convidava cada any a les Falles. Amparo acceptava la invitació i se n'anava dissabte i diumenge a gaudir de l’amistat de l’amiga i de l’ambient de la festa fallera. Al Pantà hi havia dos quioscos on venien fruita seca (cacaus i tramussos) papes i beguda. Podien reunir-se entre quinze i vint famílies que portaven el dinar i el sopar. Durant el dia jugaven i es banyaven al pantà. Després a la nit feien festa i es quedaven a dormir a l’aire lliure davall de les garroferes que hi havia en la zona i que donaven bona i reparadora ombra al llarg del dia i alberg a la nit. Entre tots preparaven una espècie de matalàs amb les pellorfes de la dacsa, fulles d’arbres i brosses, i al damunt hi posaven unes mantes i s’ajocaven per a passar la nit d’allò més bé. També era freqüent esta activitat d’esbarjo davall de les garroferes que hi havia al llarg del camí entre el Pantà i el Mas del Jutge, caracteritzada sempre per l’alegria i el bon humor.

Amparo (a la dreta) amb la seua amiga Pepita Máñez

AMPARO MARCILLA BAVIERA

Amparo, en la festa de Sant Blai, amb els dos fills majors Pasqual i Amparo

En les festes de Sant Gaietà (dalt de tot del carruatge) MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

LA MIRADA ENRERE Quan li hem preguntat pels canvis polítics, socials, pels costums i manera de viure de la gent, ella ens diu que ha portat sempre una seguida en la vida i ha sigut fidel a eixa manera de ser. Amparo és una persona religiosa i practicant. Ha anat sempre a missa i si ara per l'edat no hi pot assistir, l’escolta a diari en la televisió. Es considera una persona moderada i mai no ha tingut cap conflicte, ni enemistat, que ella recorde, amb cap persona. Això no vol dir que no haja tingut discrepàncies... Tenia molt bona relació amb una germana del seu home, Conxa, que ja va faltar. Recorda els pares de manera especial i diu: “Els meus pares no podien ser millor del que eren. I d'ells he aprés molt”. Per això ella fa esta reflexió: “Els pares volem a tots de la mateixa manera. Quan veus que tots van fent el seu camí et quedes més tranquil·la”. Està agraïda de la vida que ha tingut. Se sent satisfeta del que ha fet, pels fills que ha tingut i pensa només a deixar-los en la millor situació possible per a quan ella ja no hi siga.

La família al complet en la primera comunió de la filla menuda, M. José

AMPARO MARCILLA BAVIERA

PASQUAL TORRENT MORANT Pasqual Torrent Morant, que nasqué el 27 de juliol de 1927, és el menut dels quatre fills que tingueren Pasqual Torrent Fernández i Maria de la Concepción Genoveva Morant Ánchel. Els altres tres germans són, de major a menut, Paco, Maruja i Assumpció. Son pare, d'ascendència torrentina i sa mare, que havia nascut a Alger, era filla d'una torrentina i un bellreguardí. Els dos eren mestres. Buscant els malnoms dels ascendents trobem l'apel·latiu Mantellina d'un avi patern, de cognoms Torrent Silla, que va participar en la III Guerra Carlina. En 1934 morí sa mare i uns anys més tard son pare es tornà a casar amb Natividad Centelles Ortí, una mestra que era habitual de l'Associació Catòlica de Mestres. D'eixe matrimoni nasqueren José Maria i Vicent.

MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

Pasqual a la primera escola on va anar fou a la de les monges franciscanes. Pel carrer de Marc hi entraven les xiques i pel carrer de l'Empedrat, actualment Sant Jaume, els xics. Sor María de la Concepción era la seua mestra. Recorda que li agradava molt d'anar-hi a soles i que no anaren a recollir-lo. Un dia camí de l’escola caigué dins la séquia que havia de travessar, s’esvarà en una de les lloses que les dones utilitzaven per a llavar la roba. Tot amerat el tragué un gitano que l’acompanyà a casa. Quan arribà, potser per a tranquil·litzar-lo de l’ensurt, li feren una tassa de til·la i quan el seu germà Paco li'n demanà un glopet, Pasqual li contestà: “Per què no caus tu a la séquia?”. Del carrer de Marc va passar al grup Blasco Ibáñez, on va estar amb don Jorge Moro Briz, que era germà del bisbe d'Àvila, dos cursos abans que la família es traslladara a València. Pasqual ens relata que son pare era un home de missa dominical o fins i tot diària i un diumenge trobà que la porta de l'Assumpció estava segellada, podria ser el mes d'abril o maig del 36, i prengué la determinació d'anar-se'n a oir missa a la Mare de Déu, a València. Quan tornava cap a casa a dinar en el tramvia, en l'encreuament que hi havia a l'altra banda del pont de l'entrada a Torrent, uns hòmens que hi pujaren maltractaren una dona que anava resant el rosari i son pare els cridà l'atenció per la qual cosa la mamprengueren amb ell per haver anat a missa a València i l'empresonaren. Salvador Fernández Ros, alcalde de Torrent i cosí de son pare, va intervindre per a solucionar el problema i li digué: “Jo t'he parat este primer colp, el següent no te'l podré parar, així que si pot ser esta nit no dormes a casa”. Este relat és il·lustratiu de la tensió política, social i religiosa que s’hi vivia en aquell moment històric. La família es traslladà a València on el pare exercia la professió de mestre en l'escola Luis Bello, que ocupava un edifici de la Gran Via (actual GV Ferran el Catòlic) expropiat als jesuïtes. Allí Pasqual i la seua germana Assumpció es prepararen per a fer l'ingrés. Els pri-

Pasqual, als 7 anys, al mig de les seues germanes Maruja i Assumpció

PASQUAL TORRENT MORANT

Comunió de Pasqual, vestit de dol, amb quasi 8 anys

Quan tenia vora 30 anys

mers cursos del batxillerat els féu als escolapis, al carrer de Carnissers i l'acabà a l'institut Lluís Vives. Quan estava acabant el batxillerat son pare li digué: “Ara que comença un nou pla de Magisteri voldria que vos féreu mestres. Primer mestres i després el que vulgueu, capità general, però primer mestres”. Podria ser el pla de 1945. I així fou, la germana i ell estudiaren magisteri en el carrer del Forn de Sant Nicolau. En un sol edifici i per tal que no s'ajuntaren les xiques i els xics, elles anaven de matí i ells de vesprada. Els xics de matí feien l'Educació Física al Camp del Corcho, que era per l'avinguda del Port. El director de l'Escola de Magisteri d'aquells anys era Fausto Martínez Castillejo, que a més impartia classe de Ciències Naturals i Agricultura. De Pedagogia tingué de professor a José Palop Marín, de Psicologia i Filosofia la professora era Sara Fernández que era la dona del director, de Llengua i Literatura Espanyola a Claudio Vázquez, de Religió a Benjamín Civera, de Llengua Francesa a Carmen Abenoza, de Dibuix a Américo Salazar, de Solfeig i Cants Escolars a Tomás Aldàs i Conesa, que solia tindre una substituta, pel seu càrrec en el Conservatori de Música, a la plaça de Sant Esteve. VIDA PROFESSIONAL Acabada la carrera i mentre esperava la convocatòria d'oposicions (era supernumerario volante, que era el distintiu rebut per ser fill de mestres), l’inspector en cap de Primera Ensenyança va encarregar a un altre company i a Pasqual que reclutaren xics del barri Santíssim Crist dels Necessitats d'Aldaia i també a Benaguasil, per tal de ajudar-los en l’alfabetització, en un alberg d'interns d'Alboraig. Recorda que en aquell període va poder menjar-se la mona de Pasqua, pagada pel Ministeri d’Educació. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

Posteriorment, va estar treballant en una escola regida pels jesuïtes a prop del Teatre de la Joventut Obrera de València. Aquell col·legi va ser fundat pel pare Luis Aguiló. Una vegada aprovades les oposicions, la primera destinació fou Pina de Montalgrao, a quatre quilòmetres de Barraques. Anava amb tren fins a Barraques i per a arribar-hi, diu Pasqual, “podies fer el trajecte amb el carter que anava amb un mul o a peu”. Hi havia una escola unitària de xics de la qual fou el mestre i una altra de xiques a càrrec d’una mestra de Borriana. Recorda els pupitres de dos i fins i tot de tres alumnes i la pissarra de fusta pintada, la cartilla per a ensenyar-se a llegir i l'enciclopèdia. Els tres mesos que hi va estar s'allotjà a casa de l'alcalde, que regentava una espècie de pensió. Eixe mateix curs es presentà a unes oposicions d'escoles parroquials i aconseguí una plaça a Bunyol, en les escoles parroquials Sant Pere Apòstol. Allí tingué la sort que hi vivia una cosina seua, Amparo Torrent Monzón, amb el marit, Paco Chust, per allò de tindre algun familiar a prop. Pasqual s'hostatjava en la casa d'una dona que havia sigut l'ama del rector i que s'havia quedat sense faena quan este s'havia endut la seua germana. A Bunyol estigué quatre cursos. Feia classes de vesprada en l'acadèmia Cid preparant alumnes per a fer el batxillerat, com més tard faria a l’acadèmia Santo Tomás de Aquino a Torrent, que aleshores era a l'avinguda i al carrer del Pare Méndez. Més tard va ser preparador de molts jóvens per a treballar en la banca (Caixa Rural, Caixa d’Estalvis de Torrent, Banc Popular, etc.) en una planta baixa al carrer de Sant Gaietà, alhora que regentava la seua escola estatal. Pasqual va estar substituint a Salvador Pardo Bochons (que era alcade de Torrent i a més tenia l’acadèmia San José al carrer de Sagra), en el grup escolar Sagrada Família de València. Açò fou perquè Salvador demanà “l’excedència activa”. El grup escolar era en la plaça del Correu Vell, al costat de la plaça de Sant Nicolau, on era director el pare de Pasqual. També va exercir la seua professió a Palmera i Rafelcofer, possiblement un any en cada poble, i vivia a Bellreguard en casa de Joan Batiste Morant, un cosí germà de sa mare. Arribà a Torrent gràcies al fet que Vicent Lerma, l'alcalde d'aleshores, aconseguí que unes escoles que hi havia a la Marjadella, construïdes per la Diputació, passaren a ser municipals i Pasqual es féu càrrec de la unitat de xics i una altra mestra, Nieves Martínez Rego, de la de les xiques. Pasqual recorda que tingué un accident lleu quan anava a classe amb un velomotor perquè se li va creuar un ramat d'ovelles i entropessà amb una, cosa que l’esglaià. I també que el rector don Agustín Planells, el Quet, li va demanar de fer missa els diumenges per a la barriada a la mateixa aula, i allí que anava ell a preparar l'altar amb dos bancs i un tauler i unes estovalles. D’esta manera féu, uns quants anys, de sagristà i acòlit. En aquella època no hi havia classe els dijous de vesprada i sí que hi havia escola el dissabte de matí, dia que el mestre dedicava a llegir, explicar l'evangeli que després copiaven i il· lustraven els alumnes. A l'hora del pati, es donava a l'alumnat un got de llet, que enviaven els americans en pols, i que els mateixos mestres havien de bullir en perols grans d'alumini. Més endavant la llet es repartia en botelletes, de manera més saludable i còmoda. 18

PASQUAL TORRENT MORANT

Pasqual en les escoles del Patronat Municipal La Marjadella, de Torrent

Pasqual, en el seu Seatin l’any 65

Amb la dona, el seu germà Vicent i el seu fill Pascual

MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

Després estigué en el col·legi Federico Maicas, no en l'edifici actual sinó en unes plantes baixes, i en Sant Marc-Vora Séquia, on es va jubilar. En estos anys fou nomenat conseller local del Moviment, encara que Pasqual, home discret, sempre ha agraït mantindre’s en un segon pla. Relacionat amb la professió va fer un curs amb un professor gadità per a ensenyar-se a escriure utilitzant uns pocs signes amb els quals es podien fer totes les lletres de l'alfabet. Ens recorda els noms i ens els dibuixa. Punt, monya, principal, garrot, ganxo doble, camí bo de la O, camí dolent de la O, cércol, pal alt cap amunt, pal xicotet, pal alt cap avall i bracet. De les visites d'Inspecció anomena donya Encarnación Pallarés Ciscar, de la qual té un bon record, encara que hi havia altres inspectors que eren molt estrictes i no es mostraven massa comprensius. El bon treball del mestre era reconegut per la Inspecció amb el "vot de gràcia", que passava a formar part de l'expedient professional i aportava algun avantatge. SENTIMENT TORRENTÍ A pesar que la família es traslladà a València l’any 36, no han deixat de vindre a Torrent, sobretot per Setmana Santa i per l'estiu. “Vindre a Torrent sempre era una satisfacció perquè venies en temps de descans”. Quan arribava al pont del barranc li entrava l'alegria. Gràcies a eixes estades va conéixer a Rosa Ros, amb la qual es casaria a l’octubre de 1959. Rosa vivia a la placeta de l'Era i solia passar per davant de sa casa de tant en tant. Pasqual buscà l'ajuda de don Vicent, vicari de la parròquia de l'Assumpció, que era el confessor dels dos i facilità el camí perquè Pasqual es dirigira a ella per a demanar-li relacions, cosa que ella acceptà. Festejaren tres anys. Del matrimoni naixerien dos fills: Pasqual Jesús i Rosa Maria. Pasqual nasqué i visqué al carrer de Sant Agustí, número 1, ara el número 3, al costat de la casa del tio Pepe Rius el Paler, que tenia una fàbrica de xocolate abans que s'uniren tots els xocolaters, potser més de 50 xicotetes indústries, en uns locals prop de l'estació del tren. Era el temps de la República. Durant la guerra estos locals foren ocupats per l'exèrcit i s'acabà aquella iniciativa de cooperativisme, i passarien a conéixer-se popularment com els quartels. Relacionat amb el xocolate, ens comenta Pasqual que el soterrani de sa casa era utilitzat com a cambra per a guardar el producte en unes bones condicions de temperatura i que quan estava a Bunyol de mestre, anava a visitar-lo Paco Andreu, el Mistero, de l'empresa Marfil. Paco li deia que posara als alumnes el següent lema a la pissarra: “Los mejores entre mil, chocolates Marfil”. Respecte dels menjars que li agraden i els que no, Pasqual ens confessa que ha sigut poc carnívor, i sobretot de la carn dels animals que veia sacrificar, i quan era menut era molt corrent tindre en casa un corral amb gallines, pollastres i alguna gàbia per a conills. Especialment rebutja la carn de les gallines i pollastres pel record d'haver vist que eren animals que s'alimentaven inclús dels excrements de les persones. 20

PASQUAL TORRENT MORANT

Aficionat al futbol, que practicà de jove darrere del col·legi de les franciscanes (en una era, ja que quan aplegava el temps de la trilla es feia servir en eixes faenes), també anava a altres llocs adaptats per a jugar al futbol prop de l'Asil, per la zona del Grup Escolar o pel Dominical. Estampa habitual era muntar i desmuntar les porteries i endur-se-les a algun magatzem per a guardar-les. Recorda el Nas, que era obrer de vila, i molt bon jugador, carregat amb els pals. I entre els records més desagradables, la ruptura del cúbit i radi quan jugava en un equip que es deia el Danubio, a València. Després sempre que ha pogut ha anat al camp del Torrent i continua sent seguidor del València, més que del Llevant, i és aficionat a mirar-lo, ara a la televisió. “El futbol, en ocasions, m'ha amargat l’existència!”. RELIGIOSITAT Pasqual ha estat una persona, com ell diu, que ha viscut en un ambient religiós, “prou arrimat a l'església, de missa i comunió diària”. Malgrat açò, li produí un gran impacte que la filla volguera fer-se monja. Des de ben menuda li cridaven molt l'atenció les monges i als setze anys volgué fer-se'n però ell li digué que quan fóra major d'edat. Als 19 anys ingressà en el convent del Carmel en la plaça del Portal Nou de València, i allí estigué durant sis anys però per motius de salut hagué de deixar-s’ho. Va pertànyer a la confraria de la Santa Faç, popularment anomenada la Ceba perquè van fer un camp de cebes per a aconseguir diners per a sufragar les despeses de la germandat. També ens recorda que a la confraria els tocà la grossa de la loteria de Reis de l'any 54. Pasqual i la seua dona han impartit cursos de formació prematrimonial a les parelles de nóvios que volien casar-se. Ells donaven les xarrades relacionades amb l’educació dels fills i l’economia domèstica, juntament amb altres matrimonis que es dedicaven a altres temes del programa. En este apartat cal dir també que han sigut alumnes dels cursets de cristiandat, en la Casa de la Puríssima, a Alaquàs. Durant uns anys es va involucrar en les feines de la parròquia de Sant Lluís Bertran, on tenia la responsabilitat d’omplir alguns llibres del registre. Quan don Juan Arribas era rector d'esta parròquia un grup de matrimonis es reunia habitualment el diumenge dins del moviment Por un mundo mejor, on hi havia xarrades i activitats de convivència. Entre els assistents habituals a esta activitat recorda a José M. Rubio, Pepe Folgado, Paco Andreu, Enrique Lerma, Conchín Rubio, Rafael Almerich, Ricardo Alejos, Enrique Ortí, Manolo Ventura i Irene Meneu. Entre expressions de religiositat popular i tradició social, Torrent ha tingut i conserva un gran nombre de confraries, entre les quals una de les més destacades és la del Corpus. Pasqual recorda el temps en què ell hi va participar juntament amb altres torrentins: Francisco Ros, José Ferrís, Vicent Alabajos, Mateo Aleixos, Pascual Mesado i altres.

MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

VOCACIÓ LITERÀRIA Quan es va jubilar de mestre del col·legi San Marcos en 1991, després de més de quaranta anys de professió, va ocupar part del temps lliure en allò que li agradava de sempre: escriure versos parlant de les experiències de la vida i dels sentiments que li provocaven. Fruit d'este treball va ser el llibre Les meues vivències, publicat en 2003 per l'Ajuntament de Torrent, i en què s'inclouen trenta-cinc poemes agrupats en estos apartats temàtics: Morals, Religiosos, Amatoris, Ontològics i Didàctics. El llibre porta un pròleg de Vicent Palacios, exalumne i família de Pasqual, i un epíleg del seu germà menor, Vicent Torrent, fundador del grup Al Tall, que ens diu, entre altres coses: "El vehicle que condueix aquest poemari és aquell de la literatura popular plana i senzilla, que coneixem bé. Però els cultismes que adoben aquest terreny poètic, basteixen un ambient no gens corrent en el gènere". Quant a la llengua, emprà el castellà i el valencià, però amb una major predilecció per esta última. Potser perquè Pasqual Torrent volia recuperar el conreu de la llengua del seu poble, que no li havia estat possible abans. Era com un deute de fidelitat a la llengua pròpia, saldat en un intent de restaurar l'equilibri que se li havia negat durant tants anys i quan encara eren ben poquets els qui la utilitzaven en els escrits. La publicació va ser presentada públicament el 24 d'abril de 2003 en la Casa de Cultura de Torrent, amb l'assistència d'autoritats municipals, família i amistats, en un acte ple d'afecte cap a l'autor, amb recitació de dotze dels poemes per Rocío Riquelme, Aurora Pastor, Pasqual Torrent (nét) i Vicent Torrent, i les interpretacions musicals de Benjamín Pividal, Fernando Vidal i Ricardo Andrés.

Celebració per la primera comunió de la seua filla Rosa María (Restaurant El Romeral)

PASQUAL TORRENT MORANT

A la porta de la seua escola, en la Marjadella (antic carrer de Vicent Laguarda, on hi havia el magatzem de butà del poble)

Pasqual en una foto recent en la plaça de la Mare de Déu de València

Com a exemple de l'expressió de la seua personalitat reproduïm els versos de la composició "Autoretrat":

I de la implicació amb el seu poble, el poema titulat "Himne a Torrent":

“Vivint la meua infantesa em vaig quedar sense mare. orfe de tanta dolça tendresa, vaig ser volgut per mon pare. Són aquestes circumstàncies les que m'han configurat un caràcter responsable, seriós i prou amigable, que fins ara m'ha marcat. Sovint jo done tothom a mansalva ma amistat, perquè bé m’he adonat que ser un cavaller suposa una activitat de comportament sincer. No em tatxes, volgut lector, per aquest autoretrat, de ser fatu o vanitós, puix ho he fet sense jactància, llevant-li tota importància rebutjant ser pretensiós”.

“Beneïda terra tu ets, mare pàtria d'honrats pobladors, ells t'ofrenen les gestes millors, que ningú mai pogué imaginar. Alabat siga sempre el nom teu, que al·ludint a la torre o barranc, m'han mogut a compondre aquest cant de llaor a les teues virtuts. Sota l'ombra del vell mig almud els teus fills ens trobem desvanits, sabedors que som protegits per l'empar de ta sol·licitud. Si al barranc el teu nom al·ludeix, ta força impulsiva s'imposa, no podent cantar-te altra cosa sinó l'himne amorós que ens sorteix. I així, nostres boques entonen, amb estima i tendresa fervent, la triple expressió de lloança a la nostra ciutat, a Torrent. Visca la torre! Visca el barranc! Visca Torrent!” MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

TREBALL I RESPONSABILITAT El treball ben fet, amb l’entrega necessària per a aconseguir el màxim, i la responsabilitat que s’ha de tindre en tots els àmbits de la vida és el que considera important en la vida, després de la seua llarga trajectòria familiar i professional, i que ha transmés primer als fills i ara al nét. En el meu treball vaig posar tota la carn en l’olla, i després de quaranta anys en la docència, en jubilar-me, vaig tindre la satisfacció del deure complit, en el meu cas amb l'avantatge que havia suposat haver rebut dels meus pares, els dos mestres, una mena d'herència genètica per a eixe ofici tan vocacional, sobretot en aquell temps.

Pasqual i Rosa, professors (en èpoques diferents) del col·legi Santo Tomás de Aquino, amb el seu director Enrique Miquel i la seua dona Consuelo Andreu. També presents el fill i el nét de Pasqual

PASQUAL TORRENT MORANT

MANUEL CHUST BEGUER Fill de Francisco Chust Alberich i Josefa Beguer Chuán, va nàixer el 27 de desembre de 1928, en la casa familiar que tenien a l'actual carrer de València, molt a prop de la taverna de Cal Jesús, en la zona que aleshores estava ocupada per les parcel·les de tres o quatre planteristes, des del cantó del carrer de Sant Ramon fins al trinquet. Entre la casa dels avis materns, a la Cotxera, i la dels avis paterns, al carrer de Sant Urbà, darrere del convent de Montsió, transcorregueren els primers anys de la vida de Manolo i dels seus cincs germans, tots xics, anant d'una punta a l'altra del poble, i marcats des del principi amb dos trets importants: serien de la Cotxera però fonamentalment conventers.

MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

LA VIDA DE XIQUET Havia iniciat les classes al convent de Montsió però la guerra va interrompre la seua assistència regular a l'escola. Allí rebé classes del pare Malonda, que era molt dur, i va conéixer el pare Florentín Pérez, un dels terciaris caputxins històrics de Torrent. Va tindre de mestre don José Verdú, en el grup escolar Blasco Ibáñez, durant un breu període de temps i després va assistir a les classes habilitades a la primera planta d'una casa en els Moralets, amb don Vicente Martínez i la dona. Posteriorment va tornar al convent quan l'economia familiar ho va permetre. Al col·legi Montesión solament hi assistien xics i als altres centres en què va estar, dels anomenats del govern, hi havia separació de classes per sexes. Recorda que treballaven amb l'enciclopèdia Dalmau Carles i cadascú s'havia de procurar el material necessari. Les escoles van continuar funcionant en temps de guerra llevat la del convent i les de les monges. Durant la guerra, Manolo tenia entre huit i onze anys. Ens relata una de les distraccions dels xiquets que era observar els atacs de l’aviació de l’exèrcit nacional i la resposta de l’exèrcit republicà. Venien les paves, que eren quadrimotors grans, un, dos, tres i darrere, tres més... i ens posàvem a vore’ls. I després uns caces, xicotets, que protegien els bombarders. I una vegada havien deixat caure les bombes en el port, eixien els xatos de Manises que eren de l'exèrcit republicà. Comenta que este tipus d'actuació estava justificada per la diferència de poder armamentístic entre els uns i els altres, perquè una vegada que intentaren fer-los caure, el que caigué fou de la força republicana.

Amb son pare, el dolçainer de Torrent. Tenia 14 anys

MANUEL CHUST BEGUER

Manolo amb 17 anys

Manolo amb el mestre don José Verdú i companys. Tercer per la dreta de la segona fila

Recorda que els xiquets es quedaven al marge generalment dels comentaris sobre els efectes psicològics, socials i econòmics de la guerra perquè se'ls protegia i les famílies no els hi implicaven. Dels jocs en què s'ocupaven a l'escola i al carrer, en cita el futbol (amb la pilota de goma, de pell i serradures, o confeccionada de paper i draps), la pilota sobre paret (un frontó casolà), la trompa o el marro. Del joc del marro, ens en fa una descripció detallada. En primer lloc es fan peus per a triar els membres de l'equip. Els jugadors es col·loquen en dos bàndols, dos equips separats per unes línies dibuixades en terra que marquen el terreny de cadascun. En eixir dels seus límits, cada jugador intentarà agafar un dels contraris i l'acaçarà fins que l'adversari es refugie en la zona pròpia. Si algú és tocat, queda presoner en un extrem de la ratlla dels adversaris. Els companys, que també són empresonats, s'unixen al primer per la mà i fan una rastrera amb els braços ben estirats en direcció a la seua zona. Intenten així facilitar el rescat, perquè els alliberarà un jugador del seu equip que aconseguisca tocarlos i dir "marro". Si són alliberats, poden tornar a la posició inicial. Guanya l'equip que haja empresonat tots els contraris. Així mateix, si un jugador aconsegueix passar la ratlla contrària, el seu equip també venç. Encara es pregunta quan pensa en els jocs infantils d'aleshores, com també ocorre hui en dia, “com sabíem el joc que tocava en cada època de l'any. De la nit al matí desapareixien els bufos i el carrer s’omplia de trompes. Era com si es dictara un ban municipal que ordenara el canvi de jocs!”. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

EL MÓN DEL TREBALL Comença a treballar als 10 anys tot i que quan encara assistia a l'escola hi havia vegades que la deixava per a fer faenes puntuals durant uns dies, per exemple plegant olives, per a guanyar quatre pessetes, ja que la situació familiar així ho exigia. De jovenet va treballar en les coses que anaven sorgint, algunes de relacionades amb el camp, i va ser un més dels torrentins que assistien a l'escola nocturna, a les mateixes aules de la plaça dels Moralets, on va ser alumne una part de la seua infància. Hi havia ganes d'aprendre, de superar-se, d'anar a més, com a mínim en l'àmbit on jo he viscut. S'havia d'anar a treballar perquè a casa feia falta, perquè havíem de menjar... Es potenciaren les escoles nocturnes que estaven plenes. Als 15 o 16 anys va aconseguir feina de continu en la fàbrica de Peris Andreu, coneguda com dels Cocos, que en aquell moment era en el carrer actualment anomenat Músic Mariano Puig, al costat d'un safareig públic, amb una vintena de treballadors, i molta il·lusió per fer una empresa gran. El pare dels Peris, amb el suport després dels fills, aconseguiren consolidar el projecte amb una bona dosi de sacrificis. Quan a l'hora de l'esmorzar jo, que era un treballadoret, menjava un plàtan per a postres, ells se'n repartien un per a dos; i quan es podien permetre un cotxe de marca en compraven un de normalet... Eixe és un exemple del plantejament que van tindre i amb el qual pogueren fer una empresa que arribà a tindre 1.300 treballadors, amb factories a Torrent, Picassent i Conca. Quan ell entrà a treballar-hi era un dels qui més sabien de làmpades per la seua experiència en el taller de son pare. Va tindre amb el temps diferents responsabilitats i va exercir, durant molts anys, el càrrec màxim en la secció de modelatge, que era, amb la del disseny, la més important en el procés de la fabricació. I va romandre en este lloc fins als 56 anys, quan la fàbrica tancà pels greus problemes financers que arrossegava, cosa que causà al poble un trauma social i econòmic difícil d'oblidar per als seus damnificats. Era l'any 1984. Després, quan el seu germà Pepe i un grup d'extreballadors de Peris Andreu, van muntar un taller per mantindre els llocs de treball, al carrer de darrere de l'estació del tren, va llogar-se allí fins als 65 anys, en què es jubilà. En el seu treball a l'empresa dels Cocos va viure les diferents èpoques de la reglamentació de l'horari laboral, primer fent festa solament els diumenges, després deixant de treballar el dissabte de vesprada, per a passar a tindre festa el cap de setmana complet. Recordant estes coses és quan valora el progrés que ha tingut la societat en estos anys. LA FAMÍLIA De son pare conta que treballava de metal·lúrgic en Martínez i Orts, una lampisteria de València molt important. Posteriorment, i per indicació de Julio Aviñó, un del veïns amb qui hi havia una bona amistat, es posà per compte seu, però l'empresa no es va consolidar: “Mon pare sabia treballar molt bé però no sabia guanyar diners”. 28

MANUEL CHUST BEGUER

Amb la dona i les quatre filles

Coincidint amb este fet, els germans Peris Andreu incorporaren a la seua incipient activitat de ferratges per a mobles la fabricació de lampisteria, que fins aleshores havia elaborat el pare de Manolo, i que fou a partir d’eixe moment i al llarg de molts anys la faceta més important del seu projecte empresarial gràcies a la qual adquirí un gran reconeixement a Torrent. Son pare, Francisco Chust, quan feia de lampista a València, anava a classes amb el mestre dels dolçainers Sanfeliu, que vivia en la mateixa finca on ell treballava. Es féu dolçainer i fou l'únic durant molts anys a Torrent. Tal com podem llegir en el llibre El folklore del siglo XX en Torrent, de Concepción Muñoz Barberá i Salvador Antón Gimeno, editat pel Grup de Ball L’U i Dos de Torrent, de la Llar Antoniana, la tradició de dolçainers i tabaleters a Torrent es remunta a alguns segles en arrere però solament se’n tenen dades fefaents des del final del segle XIX i el principi del XX. Des de 1928 fins a 1945, a Torrent, solament hi hagué un dolçainer, Francisco Chust Alberich, el pare del nostre amic Manolo, que fou conegut com a Timbal o Pandereta i que també tocava en la banda de música del Patronat de la Joventut Obrera de Torrent. Fou acompanyat al tabal pels dos fills: Paquito Chust Beguer, entre 1928 i 1940, i per Manuel Chust Beguer, entre 1940 i 1945. Foren molt coneguts en tots els pobles de la comarca, ja que era l'únic dolçainer per eixa època i acudia a totes les festes dels pobles que els requerien. Participà, també, juntament amb el mestre Sanfeliu, en les batalles de flors de València, i també en moltíssimes nits d'albades. En 1945 i per motius de salut, va haver de deixar l'activitat i va regalar la seua dolçaina a José Andreu Yago, que va ser, igualment, el dolçainer de referència a Torrent durant un munt d'anys i que es convertí en el seu hereu artístic. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

En la fàbrica de Peris Andreu, Manolo va conéixer la que després seria la dona, Encarna Andreu Hernández, resident al carrer de Sant Antoni. Es posaren a festejar. Ell li digué: “D'ací a tres anys ens casem”, però en passaren cinc. Es posaren a viure en la casa que hi havia al mateix lloc del carrer d’Albocàsser on residixen actualment, casa que havia comprat Manolo i que amb el temps destinaren a la construcció d'un edifici de sis vivendes, del qual, segons el costum d'aquell temps de construir a canvi d'obra, passaren a ser propietat seua el primer pis i el local comercial de la planta baixa. Del matrimoni de Manolo i Encarna han eixit “quatre xiques magnífiques”: Encarna, Pepa, María Dolores i Maite. “Una compensació de la vida?”, es pregunta el pare, que va tindre cinc germans i cap germana. I valora al seu entendre l'avantatge que suposa tindre filles: “Perquè, segons la dita popular «Si tens filla, tens filla i fill; si tens fill, a vore si et queda alguna cosa»”. Estan casats 59 anys i Encarna, que compartix uns minuts la conversa, ho explica amb el fet que les disconformitats que apareixen en el dia a dia de la relació són tractades amb perspectiva, relativitzant-les, prenent distància... “Però potser la clau de la bona convivència estiga en la circumstància que els dos tenim una forma de pensar semblant”. COSTUMS DE LA VIDA SOCIAL Entre els records que Manolo ens ha contat hi ha els següents: la gent anava al casino conegut com El Rosco després de dinar a fer la tertúlia mentre prenia el café, hàbit que a

Amb la rondalla La Levantina. Al centre en la fila de dalt

MANUEL CHUST BEGUER

Grup de Ball L’U i Dos. Manolo és el segon per l’esquerra

poc a poc ha anat desapareixent, i si no s'ha perdut totalment ja no és el que era. Hui el costum és minoritari i seguit només per gent major del poble. Hi havia molta afició a la música, que quedà en segon terme durant la guerra i que es va reprendre després amb la competència a què estaven acostumats els seguidors de les dos bandes. Acabada la guerra es féu la del Cercle Catòlic, hereva de la banda del Patronat, encara que les agrupacions locals passarien per diferents processos d'escissió i unió, i que en 1964 determinarien l'existència de tres bandes: L'Ensalada, la del Cercle Catòlic i la Clàssica. Esta última, que és on es va adscriure el pare de Manolo, posteriorment, en ajuntar-se amb L'Ensalada, donaria lloc al naixement de la Unió Musical. Si em penedisc d'alguna cosa és d'haver abandonat els estudis de música que feia de jove perquè la valore com una activitat molt enriquidora. En diferents moments de l'any, però sobretot a l'estiu, hi havia festes a les barriades, com ara les de Sant Antoni, les de la Cotxera, al carrer de Sant Vicent, de Sant Gaietà, etc. Solament algunes d'estes continuen celebrant-se hui. El programa incloïa els actes típics de la despertada, la disparada a migdia, la processó, els dinars i sopars, o les revetles de la nit. El dia de Santa Anna, de vesprada, era costum anar amb els carros a cantar a Albal, amb els amics i veïnat. Ell hi anava amb el carro d’Alberto, qui regentava la posada de la Cotxera, a la qual ens hem referit ja com a Cal Jesús. En aquell temps hi havia l'afició de tocar instruments de corda i es crearen algunes rondalles entre les colles d'amics, que feien música a les amigues els dissabtes, després de sopar en casa del Coixo (enfront de la Torre) o en una casa particular. Ell pertanyia a la rondalla La Levantina, de José M. Rubio, que tocava molt bé la bandúrria i dirigia el grup. En ma casa la música no ha parat. Em vaig comprar un llaüt i aprenguí a tocar-lo i, encara amb la meua edat, de tant en tant l'agafe. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

La falla de la Cotxera va ser una de les que es crearen en la dècada dels 60, i des d'eixe moment ha tingut sempre un paper important dins del conjunt dels festejos fallers però també com a dinamitzadora de la vida del barri ja que està present en moltes de les iniciatives que s’organitzen en la zona. IMPLICACIÓ EN LA VIDA LOCAL Per la seua condició de conventer va participar en moltes de les activitats que hi havia a Montsió: grups de joves, teatre i música, esports... “Encara que vivia al carrer de València, anava a missa al convent. La meua àvia vivia darrere de la parròquia i jo passava amb ella molts moments”. Quan es va casar i es posà a viure al carrer d’Albocàsser, es va implicar progressivament en la parròquia de Sant Josep, molt a prop del seu domicili, on tenia amics i coneguts que el convidaren a unir-se als grups que s'hi havien organitzat per tal de dur endavant el projecte de la nova parròquia torrentina, que havia estat creada a mitjan dels anys cinquanta i encara tenia les instal·lacions habilitades amb caràcter provisional. Va pertànyer a la Comissió Econòmica de Sant Josep, una de les més importants, ja que havia d'aconseguir prou recursos per a poder finançar el cost de la nova església, construïda en 1960, en el solar que hi havia davant del temple provisional. En primer lloc es feien arribar unes cartes informatives a empreses i particulars de la població i al cap d'uns dies passaven a arreplegar-les ja amb l'import en efectiu de l'ajuda que en cada cas s'aconseguia. Quan acabà el procés de funcionament de la comissió quedà un deute amb les entitats financeres, que encara continua amortitzant-se. Continuant la seua afició al llaüt i en companyia del seu amic Santiago, que tenia una filla que feia balls regionals en un grup que acabava de nàixer, el Grup de Ball L’U i Dos de la Llar Antoniana, es va integrar en la rondalla que s'ocupava de la música en directe i va aportar la gran milloria que suposava no dependre de música gravada. Des que es va crear el grup, al final dels 80, i fins al 2014, en què va tindre un greu problema de salut que li va impedir continuar, no havia faltat ni a assajos ni a actuacions, cosa que demostrà un alt nivell de compromís en esta faceta de la cultura valenciana. UN PENSAMENT FINAL Una mirada des del present a la vida en tots estos anys em porta a valorar la millora i el progrés que hem tingut en tots els terrenys. No em puc queixar. Em trobe satisfet en general pel que ha sigut fins al moment la meua vida familiar, professional i social, que també ha passat per moments de dificultats, en algunes ocasions de moltes dificultats, però que em deixa una sensació de tranquil·litat i d'absència de necessitats urgents, de satisfacció pel que suposa una vida familiar equilibrada i enriquidora, així com per una vida laboral responsable i per les relacions d'amistat amb tanta gent que he conegut i amb qui he compartit vivències de tota classe.

MANUEL CHUST BEGUER

CONSUELO GARRIGUES ANDREU Consuelo Garrigues Andreu va nàixer el 14 de juny de 1929 i és filla de José Garrigues Hernández, de malnom Flocs, i de Consuelo Andreu Alabajos, de malnom Tacos. Ella és coneguda com la Mariana, heretatge de l’àvia, María Ana Alabajos Mora. Son pare treballava a l’estiu d'obrer i a l'hivern de sabater i sa mare en la fàbrica de conserva dels Sèncios. Mon pare cosia sabates per a enviar-les a Rússia per a la División Azul. La fàbrica era dels Nadalos, però ell ho feia a casa. L'amo li duia el material i li pagava segons feia. Aquell calçat pensat per a anar per la neu portava unes soles molt grosses que calia cosir a mà i mon pare hagué de deixar de fer-ne perquè patia dels bronquis i no podia fer un esforç semblant. Al carrer de Sant Gregori hi vivien ella, els dos germans més menuts, el pare, la mare, l’àvia i una tia, la Borrasqueta. També hi passava el dia una altra tia que a la nit se n'anava MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

a dormir al seu domicili. La casa era una planta baixa amb entrada de carro, encara que no tenien ni burro ni carro. Hi havia un corral amb estable i andana. A l'estable hi havia trastos. Al corral tenien coloms, gallines, titots, dos porcs i conills. La casa tenia dos habitacions. Consuelo dormia amb l’àvia en un llit. Els germans en l'habitació dels pares en quatre cadires i un matalàs fet amb fulles de dacsa –pellorfes–. La cuina tenia un fumeral i al costat hi havia dos armaris, tenia una canterera amb tres cànters d'aigua. Guisaven amb llenya o carbó i hi havia una taula amb sis cadires i una pereta de llum. Tenien un excusat amb una tapadora de fusta. La porta era una cortina. Quan s’omplia venia el senyor Cagueres i en poals treien la femta que, passada per un colador de fusta, posaven en una bóta i portaven al camp. Després era venuda com a adob. No tenien aigua corrent, anaven a la font, a la séquia o al barranc, i carregaven l’aigua en poals i cànters. Llavaven la roba en un llibrell a mà i l'eixugaven estenent-la damunt les brosses. També en un solar com si fóra un hort, on paraven una corda de paret a paret. Hi havia qui s'alçava matinet per tindre lloc en la corda. A l’hivern l'eixugaven en la pollera de carbó. La nostra dieta era llentilles i arròs amb espinacs, i algun tros de carn de porc els diumenges i no tots. Recorde la coca de dacsa amb molles, que deia la meua àvia, i com que no hi havia molles les simulava posant-hi un poc d'arrop. Per Nadal mataven un titot per a fer l'olla. Son pare feia les paelles. L’àvia Maria Ana, mentre va viure, administrava la casa, comprava i cuinava perquè la mare treballava. L'ESCOLA De menuda anà a l'escola dels cagons de donya María, en la plaça de Moralets. I després al Grup Escolar que tenia el nom de Blasco Ibáñez, al qual, recorda Consuelo, el polític i escriptor féu una visita. Amb donya Elvira Bañuls, la seua mestra, llegien, escrivien, eixien al pati on jugaven al burro, al sambori, a l'espardenyeta corre i els xics, a la pilota.

Amb dos anys (foto de R. Ferriol)

CONSUELO GARRIGUES ANDREU

Del joc de l'espardenyeta corre, en tenim tota la sèrie d'ordres i accions que implicava. Així la preparació del joc consistia a triar qui l’encapçalava i qui havia de pagar. A qui li tocava pagar s’ajupia sense doblegar els genolls i, al seu costat, en paral·lel, es feia una ratlla en terra que ningú podia xafar; els jugadors es posaven en columna: primer, el jugador en cap i darrere els altres. El jugador en cap botava, amb les cames obertes, per damunt del pagano, recitava les ordres i feia l’acció. La resta de jugadors de la columna l’imitaven fent el bot, la cantarella i l’acció. Si l’acció no era correcta, tocava pagar. Les cantarelles del joc són molt variades. Una diu així: “A la una, la mula (espenteta a qui paga). A les dos, la coç (puntelladeta amb el taló al cul del qui paga). A les tres, sant Francesc (s’acarona a qui paga). A les quatre, ma agüela s’asseu en un catre (seure damunt). A les cinc, xirrín, xin, xin (cinc estironets d’orella). A les sis, sant Llauís (Lluís) (acaronar). A les set, vareta de sant Josep (punyadeta suau al llom de qui paga). A les huit, un xiulit (fer un xiulit al botar per damunt de qui paga). A les nou, ma agüela em trenca un ou (com si trencara l’ou de Pasqua al front). A les deu, em trenque un peu (botar coixejant). A les onze, caixa de bronze (culada al llom de qui paga). A les dotze, espardenyeta corre (llançament d’espardenya)”. Quan bota l’últim, tots els jugadors alhora ixen corrent i el qui paga els llança l’espardenya. Si encerta algú, eixe paga. Hi havia tres classes de xics i tres de xiques, entre les unes i les altres la casa del conserge. Durant la guerra tingué don Adolfo de mestre. També recorda don Juan i don José. Estaven asseguts en tauletes de dos, un xic i una xica. Llegien tots en el mateix llibre l’un darrere de l'altre i escrivien en paper d'estrassa que donaven en les botigues quan compraven menjar. Les gomes d’esborrar eren molletes de pa. Els que tenien diners portaven llibres, paper nou i gomes. En aquella època a escola es parlava en castellà i a casa i al carrer tots parlaven en valencià. Recorda que xiquets i xiquetes recitaven esta cançoneta: “La tierra será para todos y no habrá productores, se acabarán los señores que coman sin trabajar, todos habrán de tener una maza y un martillo y no quedará ningún pillo que coma sin trabajar” Quan acabà la guerra l’escola canvià de nom, que encara conserva a hores d'ara: Grupo Escolar Lope de Vega. També canviaren la cançó que passà a ser el “Cara al sol con la camisa nueva que tú bordaste en rojo ayer, me hallará la muerte si me lleva y no te vuelvo a ver. Formaré junto a mis compañeros que hacen guardia sobre los luceros...”. Un dia Consuelo es va enganyar i cantà: “Bandera de la República, enseña de tres colores, bandera de mis amores, desde que te vi nacer. Deseo, bandera mía, que sólo seas de paz MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

y amor, insignia de la justicia y orgullo del pueblo español. Y aunque ahora soy muy niña y no tengo experiencia, soldado de la ciencia prometo que he de ser”. La castigaren tot el dia amb els braços en creu. Dels mestres que hi havia, després de la guerra sols en quedaren tres. Els altres, com don Adolfo i don Juan, no tornaren i no es va saber per què. La mestra de Consuelo era donya Elvira Bañuls. També hi estava de mestra donya Pepita Maicas i una altra a qui li deien Paquita. Tornaren a separar els xics de les xiques. Poc temps després d'acabar la guerra, als deu anys, deixà d'anar a escola per a “guanyar-se la pataqueta” perquè era la major. L’àvia havia mort i sa mare estava malalta. L'operaren en la Creu Roja, al carrer d’Alboraia de València i ella hi anava cada dos dies a portar-li el camisó perquè es poguera canviar. LA GUERRA Consuelo ens conta que a l'escola hi hagueren votacions i que hi mataren un home per alterar l’orde. Possiblement les del 16 de febrer del 36 que guanyà el Front Popular. L'endemà el mestre els digué que rascaren la sang que impregnava les taules de fusta. Un altre record, este ja durant la guerra, és que era en el carrer a la porta de l'escola i sa mare anà a buscar-la, perquè començaren els aldarulls. D'una casa en què eren molt rics ho tragueren tot per a cremar-ho, entre altres coses llibres. “I jo, com que no havia tingut mai un llibre, li vaig dir a un home: aquell d'allà el puc agarrar jo? I encara el tinc. Es diu Historias rusas.” Les destrosses, les morts, les malalties com el tifus i la tuberculosi i el “passeget” –esta és la paraula que gasta per a dir que treien una persona de sa casa per a matar-la– formen part de les seues memòries. Quan venia la pava, tocaven les sirenes del Grau i anaven tots al refugi de l'avinguda. Altres també s'havien fet refugis a les cases. I al barranc es tiraven a terra. Recorda especialment la por que li causà la bomba caiguda a la partida del Tonellet, estant en companyia de son pare. Un familiar seu, rector de l'ermita, Francisco Garrigues, també fou assassinat, com altres, no perquè havia fet cap maldat, sinó per denúncies de persones d'ideologia contrària. En guerra tenia anèmia, sa mare li comprava carn de cavall i ella la tirava perquè no li agradava. Ho van solucionar amb llentilles i moniatos. Cada dia en menjava per a dinar i sopar. Ara les llentilles les té avorrides, però els moniatos li agraden i continua posant-los a l'olla. Son pare era republicà i anà a la guerra. Un cosí militar participà com a sergent en la batalla de l'Ebre. Després el tancaren a Barcelona, en la Presó Model. Tenia pena de mort que li fou commutada i el condemnaren a 30 anys i un dia. Més tard el deixaren lliure i vingué a Torrent “amb la pell i els ossos”. També recorda que vingueren xiquets de Madrid, evacuats, que vivien amb famílies de Torrent. Quan s’acabà la guerra vingueren a arreplegar-los i molts no volgueren anar-se’n. 36

CONSUELO GARRIGUES ANDREU

Consuelo amb 23 anys

Festa de la Mare de Déu dels Desemparats. La seua amiga Amparo, a la dreta

D'entre els últims, anomena Maria Roca, amb qui compartix classes a l'Escola d'Adults. Consuelo pensa que esta companya forma part d'estos últims. Quan li férem l'entrevista a Maria ens aclarí que ella vingué de Madrid a Alaquàs i després a Torrent amb sos pares. Sí que és veritat que fugint de la guerra. Finalitzada la guerra, vingueren uns soldats moros. Hi estigueren uns dies, instal·lats en una zona d'oliveres on hi havia unes trinxeres, en l'actual carrer del Pintor Ribera i la barriada que l'envolta. Devia ser l'estiu del 39 i els soldalts donaven als xiquets queviures: xocolate, llandetes de sardina... Els pares no volien que els agafaren res. Al final de la guerra tancaren a la presó molts republicans. Ens relata que coneix casos que després de matar l'home proposaven a la dona o als fills que digueren que havia patit una mort natural a la presó. I a les famílies que ho acceptaven els donaven una paga, però hi hagué qui no acceptà el xantatge. Els morts els deixaven a Paterna en una fossa comuna, tots tirats com animals. També ens relata les humiliacions i burles que hagueren de patir algunes persones abans de matar-les. Després de la guerra durant molts anys passaren molta fam. No hi havia diners, tenien una cartilla de racionament que els servia per a anar a l'economat. “Els diners de la República no tenien valor, no hi havia medecines. Hi havia molt d'estraperlo. Els de dreta vivien i els d’esquerra no vivien”. Els que tenien plata podien comprar. Son pare, que continuava treballant d'obrer i sabater, guanyava sols per a comprar un poc d'arròs cada dia. La majoria treballava al camp, d’altres en la construcció, de sabaters i en oficis ara desapareguts com el de granerer. Els falangistes es feren els amos del poble, tots amb la boina roja, dones i tot. La resta ho passaven molt malament. Tornaren els capellans i les monges. Molta gent amagava rojos i s’exposaven a ser denunciats fins i tot per familiars. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

LA VIDA Dels records anteriors a la guerra, perquè li ho contava sa mare, sap que abans de la guerra se celebrava el Carnestoltes. Al soterrar de la sardina la gent hi portava carassetes i anava a ballar tres dies als bars que hi havia a Torrent, entre els quals recorda el Casino del Rosco. Una vegada acabada la guerra les processons eren una part important de les festes. I té algun record no massa agradable de veure com en la processó del Corpus persones radicalitzades obligaven alguna persona no creient a agenollar-se. De les penalitats i treballs dels anys posteriors a la guerra, Consuelo ens relata que per a poder pagar l'estreptomicina que necessitava un germà, hagué d'anar-se'n amb una parenta seua a servir a una casa rica de València. Als catorze anys em portaren interna a casa d’uns senyorets en el carrer de Quart de València, em feien treballar molt, eren rics i l'ama es portava molt malament amb mi. Era un edifici d’unes quantes plantes i tenien calefacció de carbó. La portera era molt pobra i jo li baixava les sobres del menjar dins d'una cistelleta en una corda pel desllunat. Si se n’hagueren assabentat els amos, m'haurien despatxat. Al poc de temps els vaig deixar jo. Als quinze anys començà a treballar en una fàbrica de ferratges per a mobles (anses i poms). Era l’inici de Peris Andreu. Treballava de les huit del matí a les onze de la nit. El pare hagué d'anar a parlar amb l'amo perquè la filla poguera tornar a casa a les sis de la vesprada ja que les jornades de treball eren interminables. Érem molts poquets, quatre o cinc treballadores i els amos. M’apuntaren a la Seguretat Social. El govern repartia una cartilla als treballadors i donaven plàtans en un economat. Érem com una família: els amos es portaven molt bé. Treballàvem cada dia, moltes vegades a les quatre del matí per les restriccions de llum. Molts diumenges també. Tenia una

Consuelo en el taller de Peris Andreu (segona per l’esquerra)

CONSUELO GARRIGUES ANDREU

Consuelo abans de casar-se, amb 32 anys

cartilla en el banc, el jornal el donava a la mare. Les hores extraordinàries i el vidre que tallava de nit a casa era per a mi. Allí vaig treballar durant 18 anys. Entre els records d'infantesa i joventut, Consuelo recorda que anava amb l’àvia a les festes dels pobles del voltant: Picanya, Xirivella, Alaquàs, Aldaia, Paiporta, Manises... Recorda les botifarres de Xirivella, els palmitos de la cavalcada d'Aldaia i l'escuradeta de Manises. Riu contant-nos que els de Picanya sempre han tingut fama d’agarrats, als d'Alaquàs els deien “aquaseros, panxa buida i embusteros”, als d'Aldaia, els deien que “el que no la conozca, que no vaya” i als de Paiporta, “si vols menjar, porta”. Les festes estaven animades per una xaranga. A Sant Blai, començaven a fer el rogle, uns acords entre les quadrilles de xics i de xiques que quedaven per a celebrar els dies de Pasqua. Consuelo comenta amb picardia que solien preferir els forasters que els xics del poble. A Pasqua, anaven al Vedat. Es menjaven la mona i jugaven a la tarara, i a l'anguila. Este joc consistia a fer una rastrera de jóvens agafats de les mans i anaven corrent de manera que els del final anaven de banda a banda de l'avinguda, per això ella preferia anar al principi de l'anguila. També corrien entre els pins. De les relacions entre els xics i les xiques ens referix el cas d'una xica que es posà a servir (moltes xiques ho feien perquè no hi havia cap altra manera de poder menjar) i eixia amb un xic d'Aldaia, però la mare d'ell digué que no volia que el seu fill festejara amb una xica que “feia de criada”. Quan el xic un dia vingué a Torrent a passejar amb ella, li varen dir les amigues: “Tu ací estàs de sobra, perquè ta mare vol que no siguem criades i nosaltres ja estem criades. Per tant vés a buscar-ne una que estiga per criar”. En esta època anava amb la mare a comprar la roba a València. “Pujàvem en el tramvia, en el 21, baixàvem en les Torres de Quart i anàvem al carrer de la Bosseria”. La visita a les falles de València amb el tramvia està entre els seus records de festa. I la polèmica i conflicte subsegüent l'any 1957 quan per Falles es va prohibir el ball i el fet d'assabentar-se que alguna autoritat torrentina estava a València ballant en un envelat va provocar l'esclat de la indignació al poble, amb la destrucció dels monuments fallers i diversos altercats. A més de treballar, que era el que ocupava el major temps de la joventut de Consuelo, quan podia eixir a passejar anava a l'avinguda, i si plovia, als porxis de la Torre. Compraven mesuretes de cacauets i tramussos o xufes. El cine formava part de les diversions. Pel· lícules com: Lo que el viento se llevó, La violetera, Casablanca, Cayo Largo o Qué verde era mi valle formen part de les seues recordances. I entre les aficions ens diu que li agradava molt cantar. En la fàbrica sempre cantava les cançons de la ràdio. I per això dels estalvis es va comprar una ràdio que encara conserva, una Philips. En este aparell sentia novel·les mentre muntava peces de vidre després de la llarga jornada en la fàbrica. Arribà un dia quan Consuelo tenia 34 anys –ja feia compte de quedar-se fadrina i cuidar els pares–, quan Lorenzo Moncholí Sanchis, conegut com a Manos Duras per la seua professió de picador, li va demanar tindre relacions. Es coneixien de sempre, però no MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

havien parlat mai de ser nuvis. Li va dir que hi pensaria i li contestaria. Pensar-hi també era consultar-ho amb la família, que l'animà a acceptar la proposta. Per tant, la resposta fou afirmativa i a l'any es casaren. Ella, que havia treballat de valent, va deixar la faena de fora de casa quan es va casar, perquè a casa continuà i continua treballant fins hui, als 87 anys que s'encarrega de tot el de casa, el menjar i la neteja. “En l'empresa em donaren un dot”, que podria ser com l'acomiadament, “firmant un paper on em comprometia a no treballar si no em quedava viuda. També vaig cobrar 1.000 pessetes que donava Franco per casar-se”. Tenia 35 anys i el seu home 37 anys. Gràcies als treballs de l'home, tant de picador de bous com de collidor de taronja, i al seu bon fer a casa, anaren fent camí. Tingueren dos filles i un avortament entre la major i la menuda. Consol nasqué l’any 1965 i Júlia l’any 1967. Les dos les tingué en casa amb ajuda d’una comare. Vivien en un pis de lloguer perquè no tenien diners per a comprar-ne un. Era xicotet, de dos habitacions, les xiquetes dormien juntes en un llit gran. Tenien una cambra de bany amb dutxa, però no tenien aigua calenta. A l’hivern s'havien de llavar en una safa gran després de calfar l'aigua. Hi havia un corralet on tenien una gossa de caçar. Ella ho llavava tot a mà: roba, llençols… Compraren una televisió en blanc i negre. També una nevera que era al menjador perquè la cuina era xicoteta. Més tard compràrem un camp d'ametlers i oliveres, en la partida de Casablanca, prop de la Canyada, on férem una caseta per a anar-hi el meu home a caçar. Després hi passàvem els estius perquè havíem d'arreplegar les olives, garrofes i les ametles, que veníem. Les xiquetes anaren a l’escola, el meu home les ficà en un col·legi privat de monges, no volgué una escola pública. Vivíem bé, teníem molta relació amb la família, passàvem el dia en ca ma mare i de nit anaven a dormir al pis. Tal vegada perquè de jove volia ser modista, però com que la situació familiar de la malaltia de la mare i haver-se de posar a treballar li ho impediren, ja de major va anar a aprendre a cosir a casa de la senyora Mari Cruz. Allí aprenia costura. Comencí a fer la roba per a les xiquetes i també per a mi. Anàvem a València amb el trenet, paràvem en Jesús i en l’avinguda de l’Oest, on hi ha el Mercat Central. Comprava les teles en Antonio Atienza. No teníem cotxe. Per a anar al camp ens pujava el meu germà o un amic del meu home. Ell tenia una moto i baixava per a comprar menjar. Però als 49 anys em vaig traure el carnet de cotxe. Em va costar molt però me’l vaig traure. Compràrem un Dyane 6 taronja de segona mà. Ja podíem anar al camp sense molestar ningú. El meu home caigué malalt dels ossos i haguí d'anar a fer faena a una casa de Torrent. També compràrem un pis que tenia aigua calenta, les xiquetes estaven contentes. Era de segona mà, però estava molt bé. És on vivim encara. El meu home es jubila del bou als 55 anys i també deixa de treballar per malaltia, li donen una invalidesa temporal. 40

CONSUELO GARRIGUES ANDREU

Amb les dos filles, Consol i Júlia

En un recital de poesia en l’Escola d’Adults

Consuelo és una persona que se sent orgullosa del que ha fet en la vida: “He fet de tot i no he tingut vergonya de res: he eixit al mercat a vendre raïm, prunes, olives...”. Possiblement el que Consuelo té com a major recompensa del seu treball, i del que tant ella com el seu marit se senten més satisfets, és que les filles estudiaren una carrera. La major, mestra, i la menuda, graduada social. Les xiquetes començaren a treballar, el jornal és per a elles. La major es va casar i té dos fills. Ens ocupem de criar-los mentres ella treballa. Encara vénen a dinar tots els dies que van a la universitat i a l'institut. Respecte de la religió es declara creient, però no massa practicant. Diu que l’àvia la portava cada diumenge a missa i la mare sols a vegades. Pel que fa a les idees polítiques comenta que son pare sentia La Pirenaica a les onze de la nit o de matinada a casa d'un veí, en els anys de la dictadura. I sempre han sigut votants de partits socialistes o comunistes. Li agradaria que en lloc de la monarquia hi haguera una república, però utilitzant les seues paraules: “una república de veritat en què qui vulga menjar que treballe. Això m'agradaria a mi”. Consuelo té records que repetix constantment. Un és la gran relació que hi havia entre les persones. Torrent era un poble on es coneixien tots i per tant hi havia més relació entre els veïns i sempre podies tirar mà d'uns o altres quan necessitaves alguna cosa. “Els veïns ens afavorien els uns als altres i ens aveníem molt. Quan una feia olla menjaven tots, xiquets i majors. Un altre dia li tocava a un altre”. L’altre record és el de les penalitats, afanys i treballs que ha hagut de patir al llarg de la seua vida, així com moltes de les persones de la seua generació que han viscut una llarga MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

caminada de sacrificis constants, sense saber què vol dir oci, vacances, celebracions... Consuelo és una d’elles i així queda ben palés en este recull de dones que apareixen en el llibre amb caràcters diferents, però forjades en una vida d’esforç i que voregen una heroïcitat mai pretesa... i sempre des d’un discret anonimat. ANÈCDOTA Ens conta que sa mare, als anys 20, els diumenges s'alçava de bon matí per a arreglar la casa i després poder anar al futbol. El camp era molt prop d’on vivien. Sembla que hi anaven amb graneretes menudetes que servien per a moure-les animant els jugadors. Aquella afició de sa mare serà la culpable que ella recorde de memòria esta alineació: Ens alineen a Berrondo, a Garcia i a Marín. De mig jugarà Truquet, Calameo i Ortí. Ens falta la davantera que jugarà el Gran Truquet, Medina, Ramos, Romero i Montoro el més xiquet. La xica que tinga gust de regalar una llista per a l’equip del Torrent que siga un gran futbolista puix anirà pel poble amb la música tocant. Xiques del CD, no vos apureu. Sense patir patinareu perquè diumenge ja guanyarem.

Consuelo amb el seu marit, la filla Consol i els néts Flavio i Daniel

CONSUELO GARRIGUES ANDREU

JOSEP PERIS PILES Josep Peris Piles va nàixer en 1930, l'1 de febrer, al carrer de Sant Vicent i després passà a viure a la casa de l’avi al carrer de Santa Llúcia. És, per part de mare, Mascarilla. Nét de mestre de ball (la xàquera vella, ball de Torrent, l'u i el dos, l'u i el dotze...), acompanyava l’avi en les diferents activitats. Per part del pare, era Calendari. Son pare es dedicava a comprar i vendre gènere amb un carro. Anava a Corbera per taronges, a la part d'Ademús per pomes, a Villar de Saz a comprar formatge manxec, a Talavera de la Reina, castanyes. Arribà fins a Madrid amb el carro. I en no poques ocasions el que hi havia era una barata de productes com ara perols i cassoles d'Alaquàs, que s'emportaven des d'ací, per productes d'alimentació (pomes, nous, mel...) Eixos viatges amb carro podien durar entre dos dies i una setmana, segons el lloc de destinació.

MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

RECORDS DE L'EDAT ESCOLAR L’any 36 anava a l'escola dalt de Ca Lluïset amb don Federico Maicas. Després anà a l'escola del carrer de Marc. També hi havia el Convent que, com que fou cremat, les classes les feien en un altre local molt a prop. Sa mare el portà als frares. Hi havia un mestre a qui li déiem Malonda i com que a alguns de nosaltres ens considerava rojos, es posava a preguntar-nos els verbs i ens demanava que posàrem la mà amb la palma cap amunt i en esta posició ens pegava a les mans amb una paleta de fusta quan no contestaves al moment. En canvi el director del centre era molt bona persona. Dels jocs d'aquells anys recorda el del pic i pala (paraules que fan referència als dos objectes de fusta que s'utilitzaven), la tarara, la trompa o el flendi, on per a jugar es feia un rectangle en terra d’1 x 3 metres dins del qual cada jugador havia de ficar un gallet i el joc consistia a traure’l de l’espai acotat colpejant-lo amb una moneda de coure en desús, que podia ser la Maria Saies, el Reiet o el quartillo. Un altre joc era el de Platja burro si caus, on es posava un jugador agafat a la reixa, i anaven pujant a la seua esquena altres jugadors fins que s'escagassava el que aguantava el pes. I Taulellets de Manises, fusta, ferro, llanda o repic, on els que jugaven formaven un rogle i el que pagava s’hi posava al mig i deia un nom de la llista i si agafava algú abans d'aconseguir tocar cap objecte d'eixe material, passava a pagar. EL TEMPS DE LA GUERRA Recorda que un dia els mestres enviaren els xiquets a casa dient-los que no es pararen en cap lloc: devia ser pels aldarulls al principi de la guerra. Té la imatge de la Torre, on funcionaven els jutjats: estava tot trencat.

Josep (a la dreta) amb els seus germans Enrique i Alberto. Any 1938

JOSEP PERIS PILES

Quan feia la mili a Torrejón el Rubio (Montfragüe, Càceres)

Durant la guerra hi havia escola i la vida continuava: els qui havien d'anar a treballar hi anaven, però sols hi havia gent major i xiquets. Els jóvens anaren al front. A son pare el mobilitzaren també i per tant es quedaren a casa l’avi, la mare, un germà i ell a soles i amb una tia, Conxa Piles Mora. Esta dona feia escola de cagons, com es deien les classes dels més menuts, al carrer de santa Llúcia on vivien. A l'estiu, al corral, on hi havia unes parres que feien ombra, i a l'hivern, en una cambra gran. Un dels alumnes fou el Mut, l'últim granerer de Torrent; un altre Vicent Beguer, Botafocs, que fou alcalde i cronista; i uns altres els Pobilos, de cognom Verdet. En sa casa per part de mare eren catòlics molt creients i practicants. Per part del pare no se significaven tant. Sa tia s'alçava molt de matí per a anar a missa cada dia. Conta que en guerra anava un dia pel carrer amb sa mare i unes dones l’amotinaren i es burlaren perquè anava a missa. Aquella ofensa sa mare mai la tingué en compte. Però altres persones sí que buscaven la venjança quan es consideraven ofeses. Recorda els moments de difícil convivència entre les persones que per motius ideològics de vegades estaven enfrontades i els fets de difícil justificació que es produïren durant i després de guerra. Fent referència a este context conta un cas molt dur que li va ocórrer a una veïna seua que era republicana. Com a càstig per la seua manera de pensar i d'alguna possible malifeta, li tallaren els cabells i li deixaren un pirret a la part de dalt del cap on li posaren una bandereta nacional. Cada dia anava un municipal a sa casa per a passejar-la pel poble. El que no comprenc jo és: hi havia la República, que era com d'esquerres, però ací a Torrent cada diumenge hi havia processó i convivien tots. Per què s'armà eixa guerra? No ho sé. Qui tingué la culpa? València també era republicana i hi havia el Corpus, la Mare de Déu dels Desemparats... Uns hi anaven i els que no volien, no hi anaven. I s'armà la guerra eixa, vés a saber per què... Segurament aquella república no estava molt ben gestionada o no s'aclarien. Pel que jo he sentit contar, tampoc s'aclarien massa entre ells. I per això vingué el que vingué. L'ESTRAPERLO En la postguerra molta gent es féu rica amb l’estraperlo. La causa fou que els aliments després de guerra estaven molt racionats, situació que va durar uns anys. Els qui tenien pocs escrúpols i possibilitat econòmica compraven quantitat de productes (farina, oli, sucre, café), els revenien i guanyaven diners a cabassos. Esta activitat no estava permesa per l’autoritat i era sancionada amb duresa, però hi havia gent del bàndol dels guanyadors a qui no passava res si els agafaven. En relació a este tema recorda que als 10 anys ja tenia carnet de fumador, aconseguit pel favor d'una persona influent, encara que no fumava, i era per a poder cobrir les necessitats de tota la família davant l'escassetat del tabac. Ens diu que un bon testimoni d’aquella situació és la cançoneta que en to de crítica humorística cantava, en les representacions del betlem, el personatge del pastor graciós: MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

“Jo tenia un amic xocolater que antes de la guerra no tenia ni un gallet des que el món camina a retortero s’ha comprat mitja avinguda i un xalet. Té sis criades per al seu servici i un automòbil de qualitat. Quan ix de casa li posen polvos perquè no vaja mai escaldat. Té un criat per a la higiene per a poder-li manar Que li estire la cadena… quan acabe de… cagar”. Al betlem també hi havia crítica futurista i es feia previsió, això seria cap a l’any 1942, dels canvis que passarien en els costums i manera de viure, i es cantava açò: “Tan cambiado está el mundo, Dios Divino, que hasta el sexo cambiarán si no lo evitan. Las mocitas ya son casi guapos mozos y los mozos van camino de mocitas. A las mocitas nada más les falta hacer la mili y usar bastón. A los mocitos hacerse el topo y los zapatos de alto tacón. Si no estás comprometido, me dijo ayer Soledad, (esternut de l'actor) que el dimoni de l’oratge per fi mos ha constipat”. ESTAMPES DE TORRENT Recorda que el que ara és l'avinguda estava tancada i hi havia un mur que donava als camps. També hi havia una paret entre els actuals edificis del Montecarlo i del centre del Cercle Catòlic. El solar que ocupava el Montecarlo era un camp de garroferes. Allí a prop hi havia el forn de Llonganissa i al costat hi havia Xoret, on venien vi, conyacs i misteles. Quan obriren el carrer li deien el carrer de les Morades, que eren les propietàries del camp. A l'asil Santa Elena hi havia un sequiol que venia de la partida de Sant Gregori, creuava l'avinguda, on hi havia un pontet per a poder passar els carros i les persones (més o menys en la rotonda del principi de l'avinguda de Genaro Palau), i baixava per Pare Méndez. Al costat de sa casa hi havia un home, el Teite, que tenia un carro per a posar els cànters que omplia d'aigua de la font de Sant Lluís, al Mas del Jutge, i anava per Picanya, Albal o Massanassa a vendre-la perquè l'aigua de Torrent tenia una fama important. Un altre venedor d'aigua era el Falta, que també anava amb un carro i un tonell grandíssim. De la font de Sant Lluís venia una séquia pel pantà i arribava a Torrent coberta, passava per la plaça del Bisbe i girava pel carrer de Vora Séquia, actual de Gómez Ferrer, i quan arribava a la plaça de Sant Roc estava destapada i les dones amb les cistelles de roba bruta hi anaven a llavar-la. La séquia rodava per l'escorxador i el molí on feien la farina, cara a Picanya i anava a parar al Ràfol. Els picanyers pagaven l'aigua si volien regar i els diners que es treien anaven a parar a l'església per a decorar de làmines d'or l'altar ma46

JOSEP PERIS PILES

El matrimoni amb el fill major de combregador i les filles

jor de l'Assumpció. Per això quan els torrentins anaven a la Festa de la Sang de Picanya, tancaven l'aigua de la font pública com a senyal de rebuig als torrentins que els cobraven l'aigua. La primera gasolinera era a l'entrada de Torrent per Picanya i Alaquàs, al costat de Cal Jesús. Els terrenys del Vedat eren en part municipals. L’Ajuntament permeté que alguns solars foren destinats a bars o a vivendes. Els bars es muntaren amb barracons de fusta que posteriorment es feren nous d’obra. Part de les persones que s'hi feren xalets, compraren el solar, però una altra part dels qui havien llogat terrenys, segons la sospita d'alguns veïns, passaren a ser propietaris sense pagar gens de diners per la compra. Al carrer de Santa Llúcia hi havia una garita de fusta perquè el sereno s’hi refugiara. El sereno tenia una doble funció: informar de l'hora i de l'oratge que feia (“Ave Maria Puríssima, les dotze i plovent”) i fer de despertador per a les persones que li ho havien encarregat prèviament perquè en aquells temps poques persones en tenien, de rellotge. I estampes de Torrent són els plats típics que se servien a taula. Arròs amb bledes, fesols i garrofó; arròs al forn; paella, i potatge. També es feien les creïlles amb suc, menjar que portava dos peces d'abadejo amb creïlles bullides, tomata sofregida i alls. Per a la Nit de Nadal hi havia costum de fer fesols bullits i després carn torrada amb allioli. Per Nadal el plat típic que es feia era l'olla. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

I una estampa de Torrent és el mateix Josep amb les seues espardenyes de careta, que ha utilitzat tota la vida i que només es lleva quan plou. Antigament se les comprava a Torrent, però després ha hagut de buscar-les en altres llocs, com per exemple Massanassa, on va comprar l'últim parell ja que la seua visita coincidí amb el dia que es tancava el negoci, i més recentment a Sueca. És el calçat amb què es troba més a gust i no necessita res de l’àmplia oferta que actualment ens fa el mercat. LLOCS DE REUNIÓ Algunes tavernes estaven obertes des de les 4 del matí perquè el personal, abans d'anar al camp, es feia una cassalleta, un calentet amb aiguardent o una mistela, i també perquè era el lloc on s'acudia per a llogar-se quan no tenies jornal. Les més populars eren les de Ca Fidel (allà on diuen els Quatre Camins), Cal Jesús, Cigarret i la Punxona (Poble Nou), Nasieta en el Mercat, i el Realon en la plaça del Bisbe Benlloch (actualment Ferreteria de Lorente). Torrent era un poble completament agrícola. De l'ermita cap amunt tot era secà: garroferes, oliveres o vinyes. L’horta que hi havia era a la part de la via del tren, al Safranar i a la zona cap a Picanya. Els xiquets i les xiquetes i també els jóvens anaven pel carrer de Sagra i als porxis del mercat on jugaven i es feien bromes. Quan venia Sant Blai tots buscaven fer el rogle per a Pasqua. Les xiques portaven un davantalet i els xics un gorret i cada rogle es posava un nom. Venia molta gent d'Alaquàs, Aldaia i Picanya a passejar-se. La relació amb els pobles del costat era bona més enllà de la típica competència que s'ha establit sempre entre llocs limítrofs. Hi ha hagut molts picanyers, alaquasers i d'altres pobles que han festejat amb xiques d'ací, de la mateixa manera que els torrentins ho han fet en eixos pobles veïns i que s’han casat. Al carrer de Sagra, enfront del comerç actual dels congelats (en aquella època taller de fusteria del seu oncle Arturo Mil), hi havia abans de guerra un casino de molt de luxe, on la gent que hi assistia era rica. Al costat de l’església de les monges franciscanes (la Puríssima) del carrer de l’Ermita hi havia el casino de la CNT, que tenia el terra de fusta. També hi havia el Rosco (en el lloc que després ocuparia el Banc de Biscaia), Ca Penya, la Societat de Caçadors, la taverna del Torrater i Cal Parat, que tenia un casino en el soterrani, tots en un mateix rogle, en la plaça Major al centre de la població. DIVERSIONS DE L'ÈPOCA En el carrer de Santa Llúcia hi hagué el primer cine de Torrent, a ca Isidro Teulades (podria ser l'any 20) enfront mateix de la casa de l’avi de Josep. En eixe local durant la guerra hi hagué soldats i recorda com en l'edifici de l'ermita de Sant Lluís Bertran, durant els tres anys de guerra, funcionava un mercat per a vendre verdures. Després vindrien altres cines, com el Cervantes especialitzat en pel·lícules de l'oest, el Parroquial, el Montecarlo i l'Avinguda. 48

JOSEP PERIS PILES

Josep en el camp, a l’abril de 1978

En la tribuna del camp del Llevant UE

Era aficionat al futbol, però sobretot a la pilota valenciana. Ens conta que el primer trinquet que hi hagué a Torrent era en l'edifici que ara ocupa Artes Gráficas, del carrer de Sant Gaietà a la carretera. Després el tio Manilo, allà pels anys 20, féu el trinquet actual. Ací a Torrent hi havia molta afició a la pilota. Hi devia haver almenys una dotzena de jugadors de pantalons blancs i faixa. Hi havia el tio Mendosa, el tio Eugenio, Manetes (de professió granerer), Martino, Pelets, Emilio Fenoll Miliet, Bartual, Caldereta, el Guerra... Els dijous, els dissabtes i els diumenges a la vesprada hi havia partida i el trinquet s'omplia de personal d'Alaquàs, Picanya... A Torrent i en altres pobles el joc de pilota comportava l’existència de les travesses on els aficionats es jugaven de vegades quantitat de diners. Després amb el temps hi hagué una baixada de l'afició per parers discrepants en la gestió del trinquet i la consegüent retirada de suport de l'Ajuntament. “I ara s'ha tornat a recuperar”, ens comenta. Actualment hi ha tres o quatre equips que juguen campionat de galotxa i escala i corda. Josep acudix regularment a la cita. Pels anys 50 es féu una piscina per al bany, Las Delicias, en el carrer de Saragossa, i hi havia una pista per a patinar. També hi hagué un parc d’atraccions, iniciativa del senyor Pastor, al carrer de l’Ermita. “En una ocasió al parc van contractar el cantant Raphael. Va vindre i quan va vore l'espai on devia fer el concert va cancel·lar l'actuació”, encara que segons altres versions no estava bé de salut o no s’aconseguiren prou diners per a pagar-li. Recorda especialment l'actuació de Nino Bravo. “Quina veu tenia! Com ell no n’eixiran! Eixa sonoritat que tenia no la pot imitar ningú: la potència de la veu i eixa melodia que li posava. Això era música!”. Un altre passatemps era quan, de tant en tant, “venia un home que portava bicicletes per a llogar-les, perquè ací a Torrent quasi ningú tenia bicicleta, a quin sant!”. Es posava en un soMEMÒRIA VIVA DE TORRENT

lar que hi havia en l’avinguda i els xiquets per un xavo es passejaven durant 10 o 15 minuts. Eren negocis que hi havia en aquells moments per a guanyar-se la vida. Després de guerra el Carnestoltes, que en èpoques anteriors era una festa de molta participació popular, el prohibiren i per Setmana Santa tot estava tancat: casinos, cines... i no es podia ni cantar. Estava mal vist i si ho feies la policia t'ho recriminava. La joventut quan ja teníem díhuit o més anys anàvem a València al cine o a ballar. Molts dijous i dissabtes hi anàvem amb el tramvia o el trenet amb els amics. També anava al futbol al camp de Mestalla. Els dissabtes quan acabava de treballar a les dos me n’anava corrent al trenet i com que no hi havia llum els partits començaven a les tres o tres i mitja i em tocava córrer per arribar-hi a temps. De les seues aficions al futbol i la pilota, si li donaren a triar entre un partit del ValènciaBarcelona i un desafiament a la pilota en el trinquet de Pelai, s’estima més la partida de pilota valenciana. Josep era gran aficionat com ja ha quedat escrit als balls tradicionals i pertanyia a un grup torrentí que feia actuacions a Vivers, a Castelló i també pels pobles. Era un grup d’aficionats sense cap patrocini ni institució que els fera costat. “Després a poc a poc alguns ens ho deixàrem”. Ara han aparegut més grups de ball. Els familiars descendents dels Xorets que anaven amb el seu avi i que eren xocolaters han continuat el ball. També ha anat durant molts anys a cantar l’aurora i al rosari. Conta que fa temps una matinada per Cap d’Any hi hagué un enfrontament amb un grup de gent que venia de festa i se’n burlaren. Ens conta que a Torrent hi havia molta afició al teatre amb representacions d’obres tant en castellà com en valencià, així com molts bons artistes. També hi havia certa competència entre les representacions teatrals del betlem que es feien al Convent i al Centre Parroquial de l’Assumpció. EL TREBALL I LA FAMÍLIA De ben xicotet començà a treballar. Als set o huit anys, a plegar garrofes, i als tretze anys amb el seu oncle Arturo Mil. I així que va acabar la mili ja s’establí en sa casa pel seu compte fent reparacions i treballs solts, fins que muntà un taller amb uns socis. Ha treballat fent mobles, però el més fort era la fusteria. Feien les portes, finestres i elements de decoració de tota classe de vivendes així com d'edificis comercials i de servicis, com ara el conegut restaurant El Pino i també en alguns xalets del Vedat. Treien els models de fotografies d’altres xalets per a després reproduir-los. El més important de la seua vida laboral diu que és haver fet moltes faenes de fusteria de molta categoria tant a Torrent com a València, treballs que eren artesanals perquè no hi havia els mitjans i la maquinària que hi ha ara. A la dona, Dolores Muñoz Mora, la va conéixer al carrer de Sagra. “Anava un dia amb un amic meu i ens vam acostar a dos xiques i l'amic em va dir: «Eixa més baixeta, per a mi i l’altra, per a tu». I així va ser. Tots dos ens casàrem amb elles i encara estem junts. Mira si fa anys! I no com ara que als quatre dies no hi estan conformes i ja va l’un per ací i l’altre per allà!”. 50

JOSEP PERIS PILES

Josep Peris amb les inseparables espardenyes de careta

Matrimoni, fills i néta en una reunió familiar MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

La família de Josep la formen, a més del matrimoni, dos xiques, Lolín i Xelo, i un xic, Pepe, tots casats; i un total de cinc néts: tres xics i dos xiques. Confessa que està molt content de tots els néts que té, encara que li preocupa la seua situació laboral. Ell voldria transmetre als néts el valor de l’honradesa, que siguen treballadors i que no digueren mai mentides. UNA REFLEXIÓ FINAL I fa una reflexió sobre com ha canviat el món i la societat des dels anys 40 en temes com la igualtat laboral entre hòmens i dones, la incorporació de la dona a moltes faenes considerades sols d'homes, els principis que se seguixen en el món de l'educació, la permissivitat social de formes diferents de viure la sexualitat, que no obliguen a viure d'amagat ningú, o la major llibertat i espontaneïtat en les relacions humanes i en concret entre els homes i les dones. Pensa que potser estes idees de llibertat són restes ideològiques de l'època republicana que les doctrines del nacionalcatolicisme volgueren tallar d'arrel. Diu que la política no li ha interessat. S'ha dedicat preferentment al treball, a la família, a les seues aficions –la pilota– i a viure i aprofitar la vida. I això, viure i aprofitar la vida, pot pensar qualsevol vianant, que desitja Josep, quan el veu assegut en un banc de l'avinguda amb les espardenyes d'espart i el caliquenyo a la boca. Salut i per molts anys.

El matrimoni Josep Peris-Lola Muñoz

JOSEP PERIS PILES

CONCHA PERIS BARTUAL Em diuen Conxa Peris Bartual. Sóc filla de Francisco Peris Cubes i de Conxa Bartual Silla, els dos nascuts a Torrent. Els avantpassats tots són torrentins excepte l'avi de ma mare que era de Xelva. Tinc un germà que es diu Francisco. A Torrent hi ha nissagues familiars que han perpetuat els seus malnoms al llarg de diverses generacions i han sigut mantinguts pels descendents, generalment amb complaença i orgull, com un tret de pertinença a un grup familiar o ofici. Així ens diu Conxa que ha passat amb els seus progenitors: son pare era conegut com el tio Quico Melons, potser perquè en cultivava; sa mare, com a Conxa la Parra; potser, diu, perquè la seua àvia tenia a la porta de casa una parra. “A mi em tragueren Perla de xiconina, no sé ben bé per què, si per bonica o lletja i Perla se'm quedà”, comenta amb un somriure.

MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

OCUPACIONS FAMILIARS I ENTORN URBÀ Va nàixer el 26 d’abril de l’any 1931 al carrer de Quart de Poblet núm. 15, de Torrent, a prop del carrer de Santa Llúcia, a l’altra banda de la carretera. El pare era llaurador i es llogava com a jornaler per a la gent que tenia terres. També treballava per a ell arrendant-ne algun tros. Per a moltes faenes calia doblegar el llom i l'única ajuda de la qual es disposava era dels matxos. Cultivava tota classe de verdures i després les portava al mercat i a la llotja. També va treballar de manobre i de pouer. Com que en molts carrers del poble no hi havia xarxa de clavegueres es va dedicar amb altres hòmens a fer pous cecs per a arreplegar les aigües residuals de les cases. També fou el maquinista del pou del Sord que hi havia a l'Alter, d'on es bombejava aigua per al reg. Este pou tenia un motor amb un gran fumeral, com el de la Torrentina, i son pare era el maquinista. Diu, en to humorístic, que son pare havia tocat un muntó d’oficis llevat el de banquer, que són els que toquen diners. Una vegada son pare s'encabotà a comprar un cavall per a fer-lo servir per a treballar al camp i arrossegar el carro, malgrat que li aconsellaven que no ho fera perquè aquell animal estava desmelicat. Entenem que desmelicat significaria algun tipus de malaltia. Una vegada comprat, el rossí es gità a terra i no hi hagué manera de fer-lo alçar ni prenent foc a una garbera de canyes. Aleshores s’hagué d’acontentar de comprar un poltret que fou el que li tragué les castanyes del foc. Fent referència a les penúries i dificultats de viure del camp ens conta que son pare, com que de vegades hi tenia molta producció d’hortalisses, se n’anava a vendre-les per on ell pensava que tindrien eixida. En una ocasió, amb altres hòmens, se n’anà a Pamplona amb un camió, d’aquells que tenien un fumeral i funcionaven per la combustió de corfa d'ametla i carbó, ple de tomates perquè ací no podien vendre-les i en arribar-hi els sorprengué la guerra. La persona que els comprà les tomates els digué: “Xiquets, si voleu quedar-vos ací, quedeu-vos-hi, i si no, aneu-vos-en perquè la situació està molt malament. Ja vos enviaré els diners”. Passà el temps i quan arribaren els diners ja no tenien gens de valor perquè era moneda de la República. Encara els conserva Conxa com un record de les dificultats de tot tipus que hi hagué. Després, ja quasi acabada la Guerra Civil, allà pel 39, son pare, ja un home gran, casat i amb família, fou mobilitzat per a anar al front i estigué en la rereguarda a Carboneras, prop de Cartagena, un dels últims territoris que es mantingueren fidels a la República. Conxa era encara una xiqueta en aquell temps. Rememora amb melangia totes estes vivències familiars. Parlant de la zona on viu actualment, cantonada Sedaví amb Mare de Déu de la Pau, ens comenta que llevat del Grup Escolar, tots els terrenys que hi havia al seu voltant cap a l’avinguda i el Vedat eren camps de cultius. L’empresa de tramvies de València, que era la propietària d’estos terrenys, els va vendre als empleats de la companyia, els tramviers, descomptant-los una quantitat de la nòmina mensual, perquè s’hi construïren les seues vivendes. A hores d’ara encara viuen persones en aquells xaletets. Son pare comprà una d’aquelles parcel·les que era un camp de vinyes a un dels tramviers 54

CONCHA PERIS BARTUAL

que vivia a València. Enfront hi havia les trinxeres on els soldats feien la instrucció i les eres, on es deixaven la dacsa i el forment a assecar. La compra del terreny fou possible gràcies al fet que sa mare, l’any 54, tenia una participació de la loteria de Reis de la Germandat de la Santa Faç que aquell any repartí a Torrent 32 milions de pessetes en una ciutat que sols tenia 18.000 habitants. Pocs anys després construirien la casa. Parlant de la zona li ve a la memòria que allí mateix, com que eren camps, feien concursos de llaurar i ens relata com un any una dona, la senyora Teodora, s'atreví a competir amb llauradors de renom com els Putxitxi, els Boqueta i d’altres i els va guanyar. Volem deixar constància d’esta anècdota, que Conxa ens conta amb molt d’èmfasi, com un exemple de la casta i coratge femení davant les dificultats. ELS RECORDS DE LA GUERRA Quan a Conxa li preguntem com passà el temps de la guerra, ella ens repetix la pregunta de forma retòrica per tal d’assegurar-se’n la nostra complicitat: “Com creu vosté que la vaig passar?”. I continua el seu relat. Del temps de la guerra recorda que els diumenges anaven al secà a buscar llenya per a cuinar en el fumeral i escalfar-se. “Així era la vida en aquella època”, diu Conxa amb un gest de conformada resignació. Vivien al carrer de Quart de Poblet, que coneixien com el Carreró. Fent front al carrer de Santa Llúcia i molt prop de sa casa hi havia un xalet que tenia dos o tres fanecades d'horta i allí construïren un refugi per a protegir-s’hi dels bombardejos. També conta Conxa que al darrere de sa casa hi havia un tarongerar i quan venien els avions corrien a amagar-se davall dels tarongers i mai no passà cap desgràcia. Una dona invàlida que estava en una cadira de repòs passava la nit i el dia davall dels tarongers. Com que no ens deixaven tindre forment perquè ens el requisaven, al refugi amb un molinet el molíem, féiem la farina i pastàvem el pa. Per a poder coure’l férem un forn. Tot açò gràcies al fet que mon pare quan se n’anà a la guerra ens deixà al refugi quatre sacs de forment amagats en una garbera de canyots tapats amb un tendal. Al Carreró hi havia construccions humils i poc condicionades, tant és així que el deteriorament de les portes i finestres de les vivendes feia que acompliren malament la funció de donar abric i seguretat als inquilins: calia cobrir els badalls i forats amb trossos de fusta i de cartons. Tan malament estava poder aconseguir pa, que en certa ocasió un veí a qui li deien el tio Farina digué a la mare de Conxa: “Si em dónes un sac de forment et done unes portes de carrer noves”. La resposta fou ràpida i contundent: “Les portes de fusta no es poden menjar, però el forment, sí. He de criar els meus fills; així és que quan acabe la guerra podrem fer el canvi”. En una altra ocasió un dia passejant pel carrer de l’Ermita amb una amigueta, Pepiqueta, la del barber, anava berenant tan a gust un tros de pa amb oli i sal, tot un luxe per als temps que corrien. Passà una senyora embarassada amb el seu marit i en veure l’entrepà l’home li digué: “Xiqueta, si em dónes eixe tros de pa et donaré diners”. Conxa, atordida i sorpresa per la petició, entregà el berenar i sense esperar cap recompensa escapà, cames ajudeu-me, reacció pròpia de la innocència dels seus pocs anys. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

Anar els xiquets a arreplegar fulles de taronger amb un sac per a alimentar el ramat era una altra manera d’aconseguir alguns diners. Són records d’aquella època difícil que el temps ha anat relativitzant i que Conxa ens conta de forma espontània i amb la contundència del qui ha fet una llarga caminada i té la satisfacció de tindre la faena feta i la consciència tranquil·la, sense cap mena de remordiment, amb el filtre que, com en les fotos antigues, ens posem davant del temps viscut. A hores d’ara, parlant Conxa de les dificultats d’aquella època i fent la comparació amb el moment actual, recorda quan la roba s’havia de llavar al dia i eixugar-la a la vora del foc, a la pollera, perquè no hi havia recanvi amb què poder anar nets. “No com ara, que tenim els armaris plens de roba i no sabem què fer-ne”, diu com un retret al desgavell consumista de les famílies en l’actualitat. Com que a les cases encara no hi havia aigua, per a llavar la roba la gent anava al barranc, que duia aigua tot l’any, o baixava a la font de la Gallina, prop de l’Alter. Les dones hi anaven a llavar, estenien la roba en els romers i poaven l’aigua per a beure. També anaven a llavar a la séquia que venia canalitzada des de la font de Sant Lluís. Era aigua per a l’ús públic i en alguna ocasió, motiu de xicotets conflictes entre el veïnat perquè l'aladrer hi posava els aladres, la qual cosa provocava les queixes de les dones perquè s’embrutava l’aigua i no podien llavar. L'ESCOLA I ELS JOCS Com que els pares treballaven en l’horta i no tenien amb qui deixar-la, se l’enduien al camp i la ficaven en un basquet a manera de bressol. Més endavant vingué la guerra i Conxa, com molts xiquets, havia d'ajudar els pares en les faenes de la casa, per la qual cosa la seua escolaritat fou molt breu. Al carrer de Moralets al damunt de la casa dels

Conxa amb son pare i el seu germà (1939)

CONCHA PERIS BARTUAL

Comunió de Conxa

Escola de cagons de les mongetes al carrer de Moralets. Conxa és la segona d’esquerra a dreta en la segona fila de dalt cap avall

metges don Agustín i don Rogelio, que eren pare i fill, de malnom els Nenes, hi havia una andana on unes mongetes feien escola de cagons i allí pogué anar-hi uns mesos fins que esclatà la guerra. Conxa, malgrat no poder anar a escola com tocava, va tindre ocasió, ja feta una joveneta, d’aprendre de lletra i números. Açò va ser possible gràcies a un nóvio que va tindre i que amb voluntat, estima i alguns calbots, diu ella, li ensenyà el que era necessari per a anar per la vida. Encara que aquell festeig no quallà, conserva un profund agraïment cap a aquell nóvio tan especial i que tant de bé li féu. Amb aquell bagatge cultural ha fet front amb èxit a la vida i al treball. Els xiquets i xiquetes eixien al carrer a jugar. Jugaven a l’espardenyeta pel darrere: tots asseguts a terra, l’esquena contra la paret i, amb les mans al darrere, es passaven l’espardenya. El qui pagava havia de trobar-la escarbant amb les mans. Mentrestant els altres aprofitaven els descuits del pagano per a espolsar-li espardenyades al cul. Pagava el qui era sorprés amb l'espardenya a les mans. També jugaven al canutet, la trompa, al sambori, als bufos (bitllets de tren, tapadores dels llibrets de paper de fumar o de les caixetes de mistos) i feien córrer un cércol metàl·lic amb un mànec de filferro o amb un pal de fusta. Un altre joc era el de fava, punta i clava, una variant del de xurro va. LA POSTGUERRA I L'ESTRAPERLO La postguerra portà el racionament dels aliments i del tabac. Com que el pare i l’avi de Conxa eren fumadors, ella, acompanyada d’una amiga o del germà, anava amb les cartilles per arreplegar el quarteronet de tabac que els corresponia. Un fet que recorda amb mal sabor de boca és quan fou denunciada pel tio Xorrollet per MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

haver agafat un penjoll de raïm d'un camp. Este fet, d’una banda reflectix la fam que es passava i de l’altra el control que hi havia de totes les coses. De l’estraperlo, no se'n recorda o no vol recordar-se’n perquè diu que un grup d’amigues, totes molt jovenetes, es comboiaren per a fer un viatge amb tren a Castelló a vendre confitura. La portaven camuflada en unes cistelletes i la barataven per oli, cacauets o diners. Com que els digueren que els carabiners estaven controlant l’estació, per a evitar-los hagueren de quedar-se i fer nit en una casa que els deixaren i l’experiència fou tan desagradable i s’ho passà tan malament que féu creu i ratlla a l’estraperlo i no volgué saber-ne res mai més. ADOLESCÈNCIA I JOVENTUT De joveneta anava al Parque, espai d'oci de l'època, que el tenia al costat de casa i era molt familiar. També anava a ballar a la Piscina, al carrer de Saragossa, amb les amigues i els “inevitables vigilants”, que solia ser algun familiar perquè no feren res dolent. Allà s’hi trobaven amb els xics. Ens parla també de les festes que s’organitzaven als carrers tant en el de Santa Llúcia com el de Sant Gaietà, amb cavalcades i carrosses molt ben endreçades, “divines”, diu ella. “Feien música, posaven un entaulat per a ballar i es tiraven poalades d’aigua; tot molt divertit i familiar”. Per a trobar-se, la gent jove passejava amunt i avall pel carrer de Sagra i quan plovia s’arreplegaven als porxis i per Sant Blai les quadrilles de xics i xiques es passejaven pel carrer de l’Ermita i es formaven els rogles per a la Pasqua. Els diumenges ens ajuntàvem a jugar i botar a la corda. El diumenge de Pasqua era la gent de València la que pujava i ocupava el Vedat. El dilluns érem els rogles, els qui hi pujàvem tots contents, mocadors al coll els xics i les xiques mudades amb els llaços al cap i davantals, quin de tots més bonic i endreçat, a jugar i a berenar. Jugàvem a botar, a córrer, a parar o resca que era acaçar un altre perquè pagara. Arribàvem a casa sense els llaços ni els davantals que ens llevaven els xics. Entre la berena i els jocs hi havia la tradició de trencar l'ou en el front de qui es despistava i no estava atent, tot dient: “Tartou, tartou, t’esclafe l’ou”. Per Sant Vicent hi havia fira d’atraccions i solien fer xocolatada. Ens conta que deixà el seu vestit de combregar a una amiga que volgué disfressar-se de nóvia i un cosí feia de nóvio. Amb este abillament se n’anaren a la fira a engronsar-se en les barques. D’una revolada el vel es quedà enganxat allà dalt i sa mare la marmolà per aquella pèrdua. Les falles eren ninots fets amb pantalons vells i bates plenes de palla que es penjaven de finestra a finestra. Calet, el Mosso, amb el seu acordió, era qui animava la festa. L'1 de maig, festa del treballador, solien ajuntar-se els grups d’amics que decoraven amb murta un carro, l’enganxaven al matxo i se n’anaven al secà. Davall d’una garrofera feien una bona paella per a celebrar la festa. També era costum convidar els xics a pelar panolles de dacsa. “Es pegaven per anar a pelar-ne”. S’ajuntaven en una casa i es feia carabassa al forn. El cas era que mesclaven 58

CONCHA PERIS BARTUAL

De jove, al principi dels anys 50

Maria Yunta Perete, sogra de Conxa, i Francisco Peris Cubes, pare de Conxa, en el bateig de la filla major (1964)

les panolles del ferratge amb les de fer borles. Quan els eixia una panolla roja havien de besar una xica. Si no hi havia sort, després de pelar-les i desfer-les, s’havien d’acontentar amb la carabassa torrada. I de la nit de Sant Joan, ens relata com totes les amigues anaven a refregar-se el cabell amb l’alfals acabat de segar perquè pensaven que es feia més bonic i llustrós. Referint-se als productes de l’horta i hàbits alimentaris ens parla del diferent ús que s’ha donat a determinats cultius: així els quicos, que ara es venen com a aperitiu, són grans torrats de les panolles que temps enrere eren l’aliment dels animals. També es cultivaven safanòries de color morat i naps per a les vaques i els cavalls, encara que en molts llocs també es venien i encara es venen com a menjar per a les persones. “Les voltes que pega el món!”. A Conxa li ha agradat sempre tindre al corral animals de granja com ara pollastres i titots. Va tindre dos pollastres anglesos que es posaven a cantar de bon matí i provocaven les queixes del veïnat perquè els despertaven molt d’hora. LA FAMÍLIA Gerardo López Yunta, el seu marit, vingué de Conca, d’un poble que es diu Alcázar del Rey a la recerca de treball, com molts altres. D’una manera molt gràfica, Conxa, a qui li pregunta com es conegueren, li diu: “Recorda la riuada de València? Doncs, ell vingué davant de l'aigua, per tant arribà ací com una remelsa”. Ens explicà que la remelsa és allò que l'aigua arrossega i diposita en els llocs on el corrent s'atura. Açò ho diu malgrat que ell vingué abans de la riuada del 57. Estigué treballant un temps amb els Gasulls en la conducció de les aigües municipals fins que una vegada casat anà a treballar les terres amb el sogre i el cunyat. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

El conegué perquè eren veïns i es veien sovint pel carrer. Ella diu que es van casar perquè els tocava. Les noces foren a l'Ermita. Això fou l’any 64. Fruit del matrimoni hi hagué tres fills: José Luis, Conxín i Maria Amparo; i una altra xica que faltà al nàixer. També té quatre néts i tres nétes. A casa quasi sempre té algun d’ells fent-li companyia. Tota la vida familiar gira al voltant de Conxa que exercix un matriarcat exemplar. El veïnat té en el seu pati, que ella anomena com el corral de la Pacheca, un punt de trobada per als xiquets i les tertúlies estiuenques. Ella i el seu marit viuen a soles. Sempre ha fet ella les faenes de la casa i ha dut la cuina, encara que de poc de temps ençà les filles l'ajuden. Entre els seus plats preferits hi ha l'arròs caldós de fesols i naps, amb costelletes, peuet de porc, un garronet... Per Sant Blai, l’arròs al forn, feia una cassola per a tota la família. Enguany ja han sigut les filles les que han pres el relleu, però ella encara controla el procés i s'encarrega de fer la pilota dolça amb els següents ingredients: pa ratllat, ametla ratllada, sagí de porc, rovells d'ou, sucre, canella i llima. Malgrat que el marit és de parla castellana, entén el valencià i el xampurreja perquè ella li’l parla sempre. També amb la clientela fa una defensa aferrissada de l’ús de la llengua. Diu que parla com ella sap i com li han ensenyat a parlar. “Jo estic a ma casa i parle com sé”. I afig categòrica: “Qui no en sàpiga, que l’aprenga”. La dedicació familiar al cultiu de la terra fou cosa del pare i del germà de Conxa. Arrendaven terres i les sembraven de tot tipus d'hortalisses i llegums. Després s’hi afegí el seu marit, que, quan faltaren el pare i el germà, va continuar treballant fins a la jubilació. A hores d’ara és el fill, José Luis, que s’encarrega del dur el negoci agrícola. Amb molt d’esforç (pagament de crèdits i rèdits bancaris) pogueren comprar un bon terreny en el terme de Picassent que ha sigut durant molts anys el principal suport de la família. En la venda de la producció de les collites de l’horta hi ha col·laborat adés i ara. Quan era encara joveneta, de set o huit anys, acompanyava son pare amb el matxo i el carro. Anaven cap a l’interior, a les terres de secà: a Iàtova, Macastre, Torís, Real, Alboraig… Eixien sempre que hi havia collita, de vegades dos voltes per setmana. Després tornaven carregats de raïm per a vendre'l a Xirivella, Manises, Alaquàs, Aldaia... Com a anècdota, conta que un dia son pare portà un carro ple de cols a l’antic Mercat Central de València. Eixiren a les dos de la matinada i son pare féu lloc enmig de les cols i hi posà la filla. Quan hi arribaren, tocava descarregar i Conxa anava passant les cols a son pare per tal d’evitar que haguera d'anar pujant i baixant al carro. Aquell intercanvi era el model d'un incipient i rudimentari comerç de fruites i hortalisses, dels productes que es produïen ací i allà. A hores d’ara els productes de l’horta que cultiva el fill els comercialitza a Mercavalència. Conxa a la porta de casa també ven entre el veïnat una xicoteta part dels productes propis que no s’ajusten a les normes establides, però són de bona qualitat. Sembla que la nissaga de llauradors està arribant a la fi amb el fill de Conxa. “Ell va decidir fer de llaurador 60

CONCHA PERIS BARTUAL

pensant que així ningú manaria d'ell i ara pensa que mana tot el món. Per a l'agricultor no hi ha festes ni vacances, és tot faena i poc forment”. Per això i a pesar de la falta de faena cap dels néts no vol saber res del camp. ALTRES TREBALLS Quan va deixar d’ajudar son pare, treballà dels 18 als 23 anys cosint pantalons en empreses de confecció com Feycu, a Xirivella; la Campana, al carrer de la Bosseria; i Jover, en l’avinguda de l’Oest, a València. Este treball el feia a casa on encara hi ha la màquina de cosir a pedal de la marca Sigma. Sempre, i per a tot, va comptar, mentre va viure, amb sa mare, tant quan vivien al carrer de Quart de Poblet com després, ja casada, on ara viu. Rememorant aquell temps li canvia el to de veu i amb certa nostàlgia ens descriu una impagable imatge costumista del Torrent dels anys 60, “quan davant de ma casa tot eren camps d’oliveres i per la porta oberta del carrer m'entrava el solet mentre cosia. Des d'allí veia els carros que pujaven al Vedat”. Anava a València setmanalment dos vegades amb el tramvia, el 21, a entregar la faena i a replegar-ne més per a la setmana següent. També treballà en l’albercoc en una finca anomenada Guindilla que era dels Sèncios, en el Tonellet. Els homes els collien i les dones els partien, els llevaven el pinyol i els posaven a assecar. Quan estaven secs els posaven en cabassos i els duien a Riba-roja, on els envasaven en caixetes i paper de seda per a distribuir-los i vendre’ls. Afortunadament algunes d'estes empreses van cotitzar a la Seguretat Social i gràcies a això ara cobra una mínima pensió de jubilació. Ens comenta que no totes les treballadores de l’època poden dir el mateix, ja que les empreses no les donaren d'alta. LES SEUES CREENCES Jo m'alce de matí i enmig del corral em gire cara amunt i dic: “Bon dia, Senyor, dóna'ns el que ens toque”. I a la nit, li dic la bona nit. De jove va ser catequista en la parròquia de l’Ermita durant tres o quatre anys quan hi estava don Àngel: “Passàvem el temps, ens ensenyàvem i jugàvem. Més que res, jugàvem”. Ens diu que ha sigut sempre persona devota i religiosa, encara que des de fa temps no sol anar a l'església. També ens comenta els seus dubtes sobre què hi ha després de la mort ja que li ha demanat alguna cosa a sa mare i no n’ha obtingut resposta. Pensa que ara la gent resa cada vegada menys, però ella continua practicant les seues oracions de tota la vida. Com a persona de fe i creient que és, en l’època de dificultats s’aclamava al cel, ara també, demanant al Senyor ajuda per als seus: “Senyor, per què no ens ajudes? Sols et demane faena. No et demane fortuna ni cap cosa així, sols faena!”. A l’hora de l’Àngelus, recorda que quan tocava la campana de l’Ermita, tots, homes, dones, xiquets i xiquetes, estigueren fent el que fóra, s’ho deixaven i, agenollats o parats, tot el món resava. “Ara”, diu un tant escèptica i decebuda, “ni se senten les campanes ni resa ningú”. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

ÚLTIMES CONSIDERACIONS Ella reconeix que quan era jove la vida era molt difícil i s’ho passà molt malament, però pensa que hi havia més tranquil·litat i seguretat al carrer i no tenia por de res. A la porta de casa hi havia un cordellet que si l'estiraves podies obrir. No tocava ningú. Al carrer de Quart de Poblet ens gitàvem a la vorera en l'estiu, sopàvem al mig del carrer... Hi havia molta tranquil·litat. Al cap de les mil passava un carro. Recorda com a veïns la tia Nica, el tio Mingola, el Torno, el tio Pessetes. Enyora aquells temps en què Torrent era un poble, la gent es coneixia i se saludava, no com ara que no coneixem ni els veïns de l'escala. Li preocupa que la gent jove encara que tinga estudis no té opcions de treball, com li passa a un nét que se n’ha anat a l'estranger a cercar faena. La situació de moltes famílies és angoixant perquè tot són despeses domèstiques i pagaments de contribucions, taxes i rebuts de tota mena. Per tot açò té poca confiança en el futur i es mostra pessimista. De política, no vol saber-ne res. Ha anat a votar moltes voltes perquè els fills l’han aconsellada que després no podrà queixar-se si no hi va. Es lamenta, en general, de la poca vergonya de la classe política que s’enduen els diners. Si els tinguera a l’abast, segur que s’endurien un “bon record” de la part seua. Ho diu amb una expressió gens ni mica amistosa. El seu desig per al moment present és que els fills i els néts tinguen salut i faena. Ella desitja que es vulguen i es cuiden els uns als altres i tinguen tot el que ella ha tingut en la seua família. Conxa, dona valenta, treballadora, diu amb claredat el que pensa sobre tots els temes, en especial sobre les injustícies i les precarietats que li han tocat viure. Enyora, com hem dit, l'harmonia entre el veïnat que hi havia abans, però també reconeix que malgrat tot, vivim amb més comoditats, encara que no creu que siguem més feliços.

Marisol Peris Silla, neboda; Conxa Bartual Silla, la mare i Conxa López Peris, filla (1968)

CONCHA PERIS BARTUAL

Els tres fills: Amparo, José Luis i Conxa

MARÍA ROCA BELTRÁN Maria Roca Beltrán va nàixer el 7 de setembre del 1934 a Madrid, encara que 82 anys després confessa que no hi ha tornat mai més i per tant no ho coneix. És filla de Carlos Roca que era d'Ontinyent i Rafaela Beltrán nascuda a Cartagena. Sa mare li contava que el dia en què va nàixer havia esclatat una bomba prop d'on vivien i trencà aigües. Com que no van poder arribar a la clínica, nasqué en el portal de la casa i la portera de la finca féu de comare. Maria pensa que els fets els podem situar al barri de Lavapiés. Madrid vivia en aquells moments la incertesa de la situació política perquè el govern del Partit Radical, de Lerroux, s’havia vist obligat a comptar amb el suport de la CEDA, amb el consegüent malestar social, i revoltes urbanes.

MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

DE MADRID A ALAQUÀS Quan començà la guerra els pares de Maria decidiren traslladar-se a València on el pare tenia germans. Els fills majors, Enrique i Rafael, feren el viatge en un tren de xiquets evacuats. Aquell viatge resultà molt accidentat perquè el comboi fou objecte d’un sabotatge i el grup d’infants fou desviat fins a Barcelona sense que les famílies n’estigueren informades. La resta de la família, amb Maria encara de dos anyets, vingué a Alaquàs i s’hi instal·laren amb l’oncle Aurelio, germà de son pare, que s’havia fet càrrec del xalet propietat d’un altre germà que s’estava a Cuba. La casa estava rodejada per un hort de llimeres i pereres. Conta Maria que la fam i estretors que van patir en aquell temps les esmorteïen gràcies a les peres i llimes que podien bescanviar o vendre. Acabada la guerra, foren desallotjats del xalet que fou ocupat pels nacionals com a quarter general. Els enviaren a una habitació d'un altre xalet, anomenat de l'Avellaneta, situat on ara hi ha el Sulya. Quan hi pogueren tornar, el xalet s'havia de reparar a causa del deteriorament patit mentre fou quarter i hagueren de viure al soterrani mentre s’hi feien les obres. Mentrestant el pare de Maria indagà el destí dels dos fills, ja que no els donaven per morts, però tampoc no donava ningú raó d'ells. Féu uns quants viatges a Barcelona buscant-los. I al final, amb molta fortuna, aconseguí trobar-los en la casa d’un militar que els havia trets d'un grup de xiquets que probablement anaven a ser evacuats a Rússia. Pareix que el militar buscava dos germans, un xic i una xica, potser amb la intenció d’afillar-se’ls, però com que en el grup sols hi havia ells dos com a germans, els agafà. Finalment, des-

Maria Roca amb sa mare a Madrid (1936)

MARÍA ROCA BELTRÁN

prés d'un temps de patiment i d'incertesa el pare pogué reunir tota la família a Alaquàs i fer que s’acabara aquell malson. Quan Maria tenia huit anys sa mare tingué el germà menut, Carlos, que seria guàrdia municipal de Torrent durant 35 anys. El naixement del germà fou una de les raons per les quals Maria xafà poquet l'escola, ja que s'havia d'encarregar del menut mentre sa mare treballava de modista. En aquella època el pare tenia l’ofici d’ebenista en una empresa de València. En certa ocasió, i amb motiu de fer unes prestatgeries a una germana, no demanà permís a l’encarregat per faltar a la faena i quan tornà al taller ja no el volgueren admetre. Esta situació agreujà l’economia de la família. Una altra raó per la qual va anar poc a escola és que, segons ens diu, “molt prompte havies de treballar: anaves a plegar olives o a la ceba o en qualsevol taller en què entraves d'aprenenta”. Ens relata que quan arribava la inspecció al taller, l'encarregat els treia fora del local. “Ens n’anàvem a jugar al motor de la Viuda tots els aprenents”. Ella concretament treballava en un taller de fer caixes de puros. Recorda una mestra de nom donya Amparo, a Alaquàs, en uns locals que després serien de la CNS, la Central Nacional Sindicalista, nom que va rebre el sindicat vertical des de 1940 fins 1977. Té en la memòria anar-hi amb una cartilla i amb una botella per la llet que li corresponia al seu germà. També quan podia i no havia d'encarregar-se del germà, anava a la carreteria, un taller per a reparar carros, que hi havia enfront de sa casa, on una xica de nom Lolita li feia de mestra. D'aquella època ens relata que l'atropellà un camió i la donaren per morta, devia tindre huit o nou anys. Baixaren unes monges del tramvia i aní a besar-los la creu. Al passar a l'altra banda del carrer ni jo vaig vore el camió per la polseguera que feia, ni el conductor em veié a mi. La sort fou que com que els camions tenien les rodes molt altes passí per davall. La trompada me la peguí en terra. Encara té la cicatriu al front. Les amiguetes anaren a avisar sa mare, i li digueren que Maria estava morta. La dugueren a cal metge don Luis Sabater, on la mare feia de costurera. Rememorant este fet li ve el record que quan anava a prendre la comunió s'adonaren que no estava batejada i l'hagueren de batejar: la madrina va ser la dona de don Luis, donya Lourdes, que li regalà una medalla amb la imatge de la Mare de Déu del Carme i Cor de Jesús en plata. En aquella època de fam i necessitat Rafaela, sa mare, es veu que també sabia enginyarse-les i havia aconseguit tindre tres cartilles de racionament, una a Torrent, una altra a Alaquàs i una tercera a València. “Si l'hagueren descoberta”, ens diu Maria, “li hagueren donat 40 tasses d'oli de ricí”. Ens relata que l’oncle Aurelio, després de la guerra estigué tancat per causa d'una denúncia d'un veí per la seues afinitats polítiques. Ella anà a visitar-lo a la Model i a Sant Miquel dels Reis. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

D’ALAQUÀS A TORRENT Quan Maria tenia 13 anys es traslladà la família a Torrent i s’instal·laren al carrer del Ganao (actualment dels Sants Patrons). Ens explica que es deia així perquè el carrer era el camí per on passaven els animals per a anar a pasturar. Per tal de reafirmar les seues paraules ens explica que en l'escola on férem l'entrevista, l’Escola de Persones Adultes, en la placeta de Sant Pasqual, era una quadra on el seu marit va treballar de xaval fent de pastor. No recorda qui n’eren els amos, però s'aventura a dir que si els Cerveres o els Pistoles. La família del seu home, Pepe Laderas, vingué a Torrent de Valdepeñas “amb una mà davant i l'altra darrere”. La mare amb sis fills i l'home a la presó. El que després seria el seu home tenia 6 anys i casualment havia nascut el mateix dia i el mateix any que Maria. Ella, rient, diu que és dos hores major que ell. Recorda que en el Torrent de la fi dels anys quaranta quan parlaves en castellà, la gent deia amb un cert to preventiu : “Ya vienen los evacuaos”. I en les botigues quan preguntaves “¿Quién da la vez?”, deien: “Mira, els xurros”. Situacions i comentaris que malauradament encara es produïxen respecte d’altres col·lectius de persones que viuen i treballen amb nosaltres. Maria és un bon exemple de persona que ha sabut integrar-se en el teixit social de la ciutat i ens comenta que ella ha aprés el valencià en el carrer i afirmen els qui la coneixen que el parla amb correcció. Amb molt d’orgull ens diu que alguns s'estranyen

Maria (primera de l’esquerra) amb companyes de treball en Simó Izquierdo, fàbrica de mobles (Alaquàs, 1951)

MARÍA ROCA BELTRÁN

Carlos, germà; Maria, i el cosí Rafa (d’esquerra a dreta). Any 1954

A la font de les Granotes (final dels 50)

Maria amb el nebot Carlos (final dels 50) MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

que sàpia llegir-lo, cosa que practica actualment en els recitals de poesia que organitza l'EPA on llig poemes de Pascual Romero Carratalá, un poeta de Torrent, o en castellà amb els poemes de Miguel Hernández o Federico García Lorca. Es posà a festejar als 17 anys, en 1951. Ella i Pepe es van conéixer a través del germà de Maria, ja que eren amics. Un dia que ella anava amb una amiga, s'hi arrimà Pepe i li digué: “Yo contigo quiero hablar”. Ella li contestà: “Conmigo, no sé qué vas a querer hablar”. Ell: “Te acompaño y hablamos”. Ella: “Pues di lo que quieras”. I començaren a eixir junts. “Quan poses l'ull en algú, ja no canvies”. Ens comenta que el seu nóvio vivia en les Terretes i el rector criticava tot déu que passava de la font de les Granotes. “Eran pecadoras”. Ella pensava: “I què vol que faça jo si el meu Pepe viu en les Terretes?”. Festejaren set anys. El matrimoni ha tingut quatre fills: Jose Carlos, Luis Miguel, María Rosa i Eva.

Les Terretes. D’esquerra a dreta, Juan José, nebot; José Laderas, sogre; Paquita, cunyada; Maria, i en el centre el fill major, José Carlos (1961)

MARÍA ROCA BELTRÁN

Maria a l’EPA (curs 2012-2013)

RECORDS I ESTAMPES En els seus records trobem els passejos dels dissabtes i diumenges, pels porxis, el carrer de Sagra o el principi de l'avinguda fins al Montecarlo. Quan eixien a passejar si una xica no volia que se li arrimara un xic es posava al mig del grup i així impedia que se li acostara el possible pretendent. A la primavera era l’època en la qual organitzava la jovenalla els rogles per a la Pasqua. Les xiques portaven dos entrepans cadascuna i els xics portaven la beguda i anaven al Vedat. Al Romeral hi havia una tarima grandíssima i allí tocava la banda de música. Els viatges a València, amb el tramvia 21, el mateix que utilitzava per a anar a treballar a Alaquàs, a la plaça Redona a comprar-se el dot amb les amigues i en acabant a fer-se un xocolate en Santa Caterina; sembla que són els records bonics que té Maria. Ens comenta que ella donava a casa la meitat del jornal i l'altra meitat se la quedava per a poder casar-se. La Torre, on hi havia les dependències del jutjat, li du a la memòria el seu casament civil i dos dies més tard la boda religiosa en l’Assumpció que oficià don José González Frasquet. Després de la fàbrica de caixes de puros ha treballat en una de culleres de fusta i més tard en altra polimentant mobles corbats. Moltes vegades havien de treballar de nit pels constants talls de llum i eixos dies tornaven a peu de la faena a casa. Esta empresa de mobles corbats tenia una relació amb la presó de Sant Miquel dels Reis, i alguns presos quan eixien alliberats anaven a l'empresa: “Redimían la pena con el trabajo”. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

Pepe, el marit, treballava en els Cocos, Peris Andreu, i després s'establí pel seu compte, però com que el peix gros es menja el menut, el negoci se n’anà en orris i hagué d'anarse’n a Holanda any i mig. Després s’empleà a Benetússer fins que anà a l'atur i finalment amb un dels fills, Luis Miguel, que no volia seguir a l'escola, muntaren el bar Hermanos Laderas situat a l'entrada de la carretera del Mas del Jutge on treballaren de valent durant 20 anys el pare, la mare i el fill. Amb molt d’esforç primer adquiriren un terreny a Dos Aigües i després a Real, on construïren una casa, que anomena el xaletet, gràcies a un premi de cupó de l'ONCE. Allí també ha feinejat i ha gaudit durant molts anys de tindre cura del seu jardí, plegant olives, llevant les rames seques i cremant-les, i encara ho fa malgrat que les forces d’ara ja no són les mateixes. Ens comenta que la seua afició més gran són els bous. Que si tornara a nàixer i fóra home seria torero. Tal vegada li ve per la família de l'home que té dos germans que han sigut joneguers. Ara també li agrada la poesia i té inclinació per la lectura, afició que li agraïx a Ángel García, el mestre que té a l'EPA. És aficionada als esports: li agrada el futbol, la boxa i la pilota valenciana. De Maria és just destacar, com és el cas de totes les dones de la seua generació, els patiments que ha hagut de passar, el tràfec inesgotable, en este cas tant fora com dins de casa, el sacrifici per ajudar els fills a tindre un futur millor i de manera especial l'alegria per viure i aprendre als seus 82 anys. En definitiva, és una dona lluitadora amb empenta i que no s'ha acovardit mai davant les dificultats que la vida li ha presentat.

Recitant un poema en un acte organitzat per l’Escola d’Adults (març de 2016)

MARÍA ROCA BELTRÁN

FRANCESC BOLTES ROS Va nàixer el 7 de setembre de 1935 en el número 14 del carrer de Sant Cristòfol i els pares eren José Boltes Gómez i Josefina Ros Gozalvo, Rofina. José Boltes era d'Alfara del Patriarca i es traslladà a Xiva a treballar, però en morir el pare als 32 anys en un accident laboral fent treballs en un molí de vent, va ser acollit per un matrimoni torrentí (el tio Ramon el Ferrer i la seua dona que era modista). Francesc té dos germanes menors, Fina i Rosa María, i és casat des de 1962 amb Encarnación Alandí Piles, amb qui ha tingut dos filles, Salut i Anunciación. Ha sigut digne successor en l'ofici de ferrer agrícola del seu pare i del seu avi i en l’actualitat, des de la jubilació, passa el temps gaudint dels amics i de la família, en especial dels néts: Xavier, Núria, Alba i Dafne.

MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

L'ÈPOCA DE LA INFANTESA Assistia a les classes dels més menuts en el col·legi de La Purísima fins que en una ocasió va ser castigat, segons recorda, de forma injusta i desproporcionada. Aquell incident donà lloc al fet que un bon amic del seu carrer —Juan José Pérez Benlloch, que en el transcurs del temps ha desenvolupat una fecunda carrera professional en el periodisme valencià— el portà al Grup Escolar sense cap documentació ni més tràmit que presentarse a l’hora d’entrada, on Paco, encara un infant, manifestà tot el seu interés per ingressar en eixa escola. Allí va tindre de mestre don Antonio i quan gira la mirada enrere per a recordar aquells temps es pregunta si en aquella època els hiverns eren de temperatures molt més rigoroses que ara perquè té la imatge fixada en el fred que passava no solament pel carrer, sinó també dins de la classe. I s’ho explica, en part, per la gana que es passava i pel fet que no hi havia cap casa des de la impremta de Bernat (a l'actual carrer de Valentín Planells) fins al Grup Escolar. També va tindre en un altre curs don Vicente, el Bribón, l'apel·latiu amb què ell s’adreçava als alumnes quan els infligia castics físics, utilitzant com a eina les vares que les mateixes víctimes li portaven. Als sis o set anys s’alçava enjorn, abans de l’hora que li tocava per a anar a escola i començava una jornada intensiva i pluriempleada ja que es dedicava a arreplegar les bonyigues de les cavalleries que anaven al camp, al mateix temps que es féu responsable d’arreplegar els avisos de les conferències telefòniques que es feien llavors i repartir-los entre el veïnat. Comenta que al migdia també passava per la Telefònica, que era al costat de la casa familiar, per a fer el mateix amb els altres avisos que podien haver arribat al llarg del matí, amb la qual cosa guanyava alguns diners amb les propines que li donaven. Després

Paco Boltes de xiquet (any 1937)

FRANCESC BOLTES ROS

Josefina Ros Gozalvo i José Boltes Gómez, pares de Paco Boltes (anys 40)

Membres de la penya ciclista. Paco és el tercer de la fila de dalt

Paco, el primer de l’esquerra, en el taller del carrer de València. A la dreta, son pare i altres treballadors i aprenents (anys 60) MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

anava a casa a dinar i tornava a escola. Recorda amb un gest de picardia que es quedava totes les propines per a poder anar al cine o comprar-se el que li abellia. Els records dels anys de la postguerra els resumix dient que hi havia molta fam i molta misèria. I evoca el fet, a títol d'exemple, que sa mare havia de despollar-lo, en algun temps, tres vegades el dia i es va estendre prou el costum de pelar el cap al zero als xiquets i xiquetes per a evitar-ne el contagi. Les condicions quant a sanitat i higiene eren en general molt dolentes i allò contribuïa a fer que hi haguera una gran mortaldat entre la infància i la joventut, situació a més a més agreujada per l’existència al Vedat del sanatori antituberculós del Pare Jofré. “Un dia vàrem comptar fins a 11 soterrars quan jugàvem en la vorera de la farmàcia del cantó, per on passaven els fèretres cap al cementeri”. EN EL MÓN DEL TREBALL Deixà l’escola als onze anys, edat amb què va començar a treballar, per primera vegada en casa del seu oncle Meco, el Sabater, durant un temps que va ser molt dur per a ell. “Si no em trauen me muic”, ens diu, perquè l'olor de les pells i cuiros mesclada amb la dels pegaments que s'utilitzaven era tan forta que el feia boçar sovint. Esta circumstància va coincidir amb el fet que son pare va decidir establir-se pel seu compte a Torrent després d'uns anys de treball amb altres ferrers, com els Piulos (de cognom Yago) de Torrent, Salvoret, en la Creu Coberta i Tibi, a Picanya. Francesc entrà com a aprenent en la ferreria de son pare. En la farga pegava a la maça incessantment i evoca el cansament i la suor que patia perquè en aquell temps hi havia restriccions de llum i per a fer l’aire necessari en la farga, que funcionava amb carbó mineral, ell havia d'alternar els colps de la maça amb els moviments de la manxa o el ventilador manual, per la qual cosa acabava exhaust. En la ferreria de son pare, en el carrer de Sant Cristòfol, al costat de sa casa, es feien totes les ferramentes que s’usaven en el camp: falçons, falçonets, corbelles, corbellons, lligons, destraletes, aixades, forcats, empeltadors, cavallonadores, birbadores, etc. I també era l'època en què es generalitzava l'ús dels tractors. Ell hagué de fabricar estris complementaris segons les necessitats que tenien els llauradors, malgrat el fet de no tindre estudis i treballar d'una forma intuïtiva, la qual cosa no li va impedir ser reconegut per la qualitat d'estos dissenys fins i tot per algun enginyer de la marca Ebro que el va visitar. La seua feina evolucionava com és natural amb el progrés en la tecnificació però no pot oblidar la duresa que implicava eixe treball en certes jornades. Ens posa com a exemple la fabricació d'una corbella, de les quals en podia fer 40 o 45 en un dia amb les 300 o 350 dents de cadascuna cisellades a mà i a pols, encara que aprendre a dentar corbelles no li va ser premiat amb l'assistència a un partit de futbol del València amb l'Atlètic de Bilbao, com li havia promés el pare. Amb el temps, calcula que ja devia tindre els trenta-cinc anys, o siga, al final de la dècada de 1960 o el principi de 1970, ell i son pare canviaren el taller al carrer de València, 74

FRANCESC BOLTES ROS

aprofitant el bon moment de la seua activitat. Era un local de 300 metres quadrats que va donar aire a l’espai de treball, ja que tenia tres grups de soldadura elèctrica, un grup de soldadura de fil, un torn, una farga, un martinet de 25 kg, una serra mecànica i una trenadora, un taller molt complet del qual se sentia i se sent orgullós. Allí va treballar, primer amb son pare i després ell sol, fins a l'edat de jubilar-se. Arran del trasllat del taller, la família féu tres pisos en el local del carrer de Sant Cristòfol, i en el segon pis hi va viure amb la família fins que s’instal·là al carrer de Mariano Puig Yago, on continua residint amb la dona. Diu que al llarg de la seua activitat professional no ha tingut mai cap baralla o plet ni amb la clientela ni amb ningú. De l’activitat econòmica i empresarial d’aquella època, en general, manifesta la regressió que va suposar el tancament d'algunes experiències de cooperativisme que s'havien iniciat en temps de la República, la finalitat de les quals era la millora de les condicions econòmiques i laborals d'alguns col·lectius de treballadors, com per exemple el dels xocolaters. Amb el tancament de les cooperatives, este col·lectiu, conegut amb el nom de xocolaters de sac, hagué de elaborar el producte de forma artesanal en xicotetes empreses familiars i després es traslladaven amb el sac a l’esquena amb el producte per tot arreu del territori per a vendre’l. COSTUMS SOCIALS El lloc per a passejar era l'avinguda. A una hora determinada la gent se n'anava al carrer de Sagra i a la plaça. La gent més planera ocupava el carrer de Sagra. La gent d'un puntet més, anava per l'ajuntament, actual Casa de la Cultura, i la gent més chic es passejava per enmig de la plaça. En l'època de Pasqua algunes colles de xics preferien buscar el rogle en les poblacions veïnes d'Aldaia o Alaquàs, on les xiques tenien per costum preparar-los el berenar a ells, cosa que no estava generalitzada a Torrent. A més, en eixes poblacions i en algunes altres del voltant era més fàcil organitzar balls i reunions d'amics i amigues que no a Torrent on hi havia un ambient social més estricte respecte de la diversió. En els rogles funcionava una mena de comunicació no escrita prou singular a l'hora de formar les parelles xic/xica. Després del procés mínim d’aproximació i de tanteig de l'altra persona, consistia a donar una suau xafadeta a un peu de l'elegida, que d'alguna manera mostrava el seu consentiment, per exemple amb un somriure, si també per la seua part hi havia una certa complicitat i acceptava fer parella. El costum era passar la vesprada en el Vedat jugant i berenant i després hi havia jocs diversos en la plaça Major fins a l'hora de sopar. Estes colles que s'organitzaven per a Pasqua continuaven funcionant en ocasions i era habitual que en nasqueren parelles de nuvis. En altres casos l'experiència no era molt gratificant per part d'elles o d'ells i el rogle deixava de reunir-se. Els llocs de diversió més populars per als més majors eren la piscina Las Delicias (en què anys després es construiria la Sala Bony) i el Parc d'atraccions, que era un espai a l'aire MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

lliure amb jardí i un escenari cobert, al carrer de l'Ermita, on se celebraven concerts, revetles i altres saraus, i on anaven els jóvens per passar la vesprada o la nit. Era propietat de Luis Pastor, allí començaren d'estatgers els germans de Gelats Tomás, que venien de Beneixama. La gent es reunia en casinos com Ca Cabota (Gran Casino), que era al local de la plaça Major que albergà el comerç de La Malagueña durant molts anys i hui és Mobles Císcar. També en Ca Lluïset, en el local que actualment acull un restaurant amb el mateix nom i que de matí era el lloc de contacte per als qui volien ser contractats de bracers agrícoles; el Rosco, situat a l'edifici que durant molt anys va albergar el Banc de Biscaia i actualment Nous Espais de Torrent; Casa Peña, edifici actual d'una entitat financera en la plaça Major enfront del carrer de l'Església i els Caçadors, al costat de l'anterior, en un edifici recentment rehabilitat però sense ús, on feien la seua tertúlia els aficionats a la cacera, que en general era gent prou ben situada econòmicament. En aquella època, recorda Francesc, hi havia al poble una certa competitivitat entre diferents col·lectius com ara les bandes de música, les germandats de la Setmana Santa, la competència en el món dels equips de futbol local i els records no expressats explícitament de la guerra que condicionaven, i no poca cosa, l'ambient social i familiar. INTERÉS PER LA CULTURA VALENCIANA A les classes amb don Federico Maicas, al carrer de Marc, atenia i parava esment per a dir la lliçó com el mestre volia quan li preguntava, és a dir, expressant les idees però d'una altra forma diferent com s’hi havia explicat. Creu que d'esta manera li va nàixer l'afició per eixamplar coneixements, que aniria concretant-se amb els anys amb la lectura i l'interés pels assumptes públics de la cultura, la política o la història.

Paco (el primer de l’esquerra) en la carrera homenatge a José Solá (el cinqué començant per l’esquerra) a Llombai (1981)

FRANCESC BOLTES ROS

Guardonats amb els Premis Carta de Poblament 2015. D’esquerra a dreta: Francisco José Martí, Francesc Boltes, Vicente Silla, Vicent Torrent i el pare i la neboda de l’altre premiat, Agustín Pérez Rubio, absent en l’acte per treballar a Mèxic (28 de novembre de 2015)

Li agraden els escriptors valencians com Blasco Ibáñez, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, Joan Fuster o Joan F. Mira, i els clàssics Zola, Tolstoi o Dostoievski, i es definix entre humanista i humanitari, una mena de combinació que el fa irresistible a qui el coneix. Des de sempre ha sentit gran amor per la seua terra i pel seu idioma, i s’ha esforçat per preservar les tradicions valencianes des d’una ideologia nacionalista exempta d’agressivitat. “Jo crec que el diàleg afavorix la convivència entre les persones”. I tal és l’amor que té per la seua llengua que en l'època de la transició, quan eixia de la ferreria, ja de nit, s’encaminava fins a l’institut de batxillerat Tirant lo Blanc per a assistir ininterrompudament a les classes nocturnes dels cursos de valencià Carles Salvador perquè volia aprendre, i allí rebia les classes d'uns pioners de la normalització a Torrent com eren Pep Medina, Zequi Castellano i Lluís Montoro. I esta idea de pertànyer a una determinada cultura el va portar a iniciatives individuals congruents amb eixa creença i així podem destacar a títol d'exemple que va ser un avançat en l'ús de la documentació de l'empresa en valencià (10.000 albarans, rebuts, factures), va sol·licitar i obtindre del jutjat el canvi del nom a la nostra llengua, va participar molt directament en el projecte de canvi de nom oficial de Torrent al valencià, ha participat durant diversos anys en la campanya del Voluntariat pel Valencià, que organitza anualment l’Oficina de Promoció i Ús del Valencià de l’Ajuntament, com a voluntari per a ensenyar castellanoparlants a aprendre a parlar bé el valencià; i també ha col·laborat en nombroses ocasions amb el Museu Comarcal de l’Horta Sud Josep Ferrís March, tant en la donació d’estris i ferramentes del camp, com intervenint en vídeos pedagògics de coneixement de la història quotidiana dels treballs agrícoles i la manera de viure en l’horta. Les seues idees el van portar, encara que la feina del taller no li deixava molt de temps MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

lliure, a participar en activitats i col·lectius socials i en política. Francesc Boltes es va implicar en el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV), després Unitat del Poble Valencià (UPV), i BLOC i, òbviament, en l’actualitat amb Compromís per Torrent. Esta implicació el va portar en un moment determinat a encapçalar la candidatura del partit a l'alcaldia de Torrent. Assistia regularment als actes dels Premis Octubre i Premis Bromera, és soci d’Acció Cultural del País Valencià, associació dedicada a l’estudi, la defensa i la promoció del patrimoni cultural valencià, i col·labora amb l'associació torrentina La Gavella, Moviment per la Llengua i la Cultura. Quant als seus gustos musicals, es confessa un admirador del grup Al Tall i de Raimon, entre altres. I encara que a la vida de Francesc Boltes hi ha hagut molt d’esforç, hi ha altres escenaris en què també ha fet la seua. Ha sigut sempre un amant del ciclisme, i des de molt jove va formar part de la Penya Motorista de Torrent, que tenia una secció de ciclisme. Els seus integrants eren els hereus de la Penya Robima, de l'època de la República, amb cognoms mítics com Yago, Rubio, Boltes (son pare) i altres. Després es fundaria la Penya Ciclista de Torrent, de la qual formaria part i obtindria diverses victòries com el Gran Premi Primavera, en els campionats socials, i altres. En els seus desplaçaments ha fet moltes excursions, com la d’anada i tornada en un dia al penyal d’Ifac. La trajectòria professional de Francesc Boltes, a qui es pot considerar l'últim dels ferrers agrícoles artesanals del poble, i la seua dimensió humana i social el van fer mereixedor del Premi Carta de Poblament Societat i Concòrdia 2015, en la setena edició, que atorga l'Ajuntament de Torrent, i que es va lliurar en un acte solemne i entranyable el 28 de novembre de 2015.

Foto de família, celebrant el 50é aniversari de les noces en el 2012. D’esquerra a dreta: Núria i Francesc Xavier (néts), Serafín (gendre), Maria Salut (filla), Dafne (néta), Encarnació i Paco, Josefa Anunciación (filla) i Alba (néta)

FRANCESC BOLTES ROS

JOSEFA ESTEBAN OMS Josefa Esteban Oms, “això diuen els papers, però jo sóc Pepita”, i per a nosaltres així ho serà a partir d'ara, va nàixer el 18 de desembre de 1935 al Grau de Castelló. Filla de Ricardo Esteban Calpe i Romualda Oms Roig. La família de son pare havia viscut tota la vida al carrer de Morvedre, a València, i la de sa mare eren pescadors del grau de Castelló. L’avi matern tenia una barca i, segons èpoques de l'any, es traslladava a viure amb la família a Cullera o Sagunt en busca de millors bancs de pesca. I fou a Sagunt on es conegueren son pare i sa mare, ja que ell treballava en los Altos Hornos. Un dia es casaren i portaren al món un xic, Ricardo, i quatre anys després tingueren a Pepita. El matrimoni es traslladà a viure a València perquè son pare havia canviat el lloc de treball: ara estava empleat en Macosa (Materiales y Construcciones SA), antiga Casa Devís.

MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

Ens conta Pepita que, com sa mare era de Castelló, quan s’acostà el moment del seu naixement buscà l'ajuda de l’àvia i allà que se n'anà per a tindre-la a ella. Mai no va poder imaginar-se que el viatge de tornada l'any 36 l'hauria de fer en un camió ple de soldats ferits que venien del front. En aquells difícils anys van viure amb unes persones que havien criat son pare i que eren estatgers d’una fàbrica d’oli a Mislata. Pepita té el record que Dic, un gos que tenien, era el primer a sentir el soroll dels avions i rascava la porta. Avisant del perill ràpidament son pare l’agafava i s’amagaven tots entre uns sacs per a protegir-se dels bombardejos. El fidel Dic és el mateix gos que, quan la menuda de la casa feia alguna entremaliadura i s'amagava en la seua caseta, feia cara a sa mare i s'empipava perquè no fera res a la xiqueta, com si d'un àngel protector es tractara. TRASLLAT DE RESIDÈNCIA A TORRENT Una vegada acabada la guerra, José García, un torrentí que son pare havia conegut durant el conflicte civil, els animà a instal·lar-se a Torrent. Era fill del soterrador d'aleshores. Ens conta Pepita que hi havia un motor d'aigua al costat del cementeri que en aquells moments no era ni la dècima part de l'actual. Allí quedaven per fer-se alguna paella i, a poc a poc, al caliu del foc i de l’amistosa acollida de José va ser on Ricardo prengué la decisió que la família es traslladara a viure a Torrent. En principi la família s’establí en un piset rellogat amb una dona major en el carrer dels Reis Catòlics amb no massa comoditats i certes estretors, però gaudien del bon veïnat de Teresa, germana de l’amic de son pare que vivia en el baix de la casa, i també d'altres famílies, com ara els Benavent, llauradors, amb tres fills i dos filles; les Espardenyeres, el matrimoni format per Amparito i el Moreno (dels Pataqueta), que cantava en l'Aurora allò de: “A la aurora tenéis a la puerta, pidiendo limosna si le queréis dar...”; o el mestre Juan Piles Chust, els Vázquez, les Punenes i altres que formaven una vertadera família.

Amb el germà i la tia Paca, la seua padrina

JOSEFA ESTEBAN OMS

Pepita amb sa mare i el seu germà

Després passaren a una planta baixa amb més espai en el mateix carrer. Recorda Pepita el corral i que el vàter era al final de la casa: el comú. Guisaven amb carbó. I allí feien els entranyables pastissets de patacat que encara hui elabora però amb més comoditat. Pepita recorda amb emocionada nostàlgia aquells carrers de Torrent, encara de terra, la séquia, l’abeurador que hi havia enfront de l’Ermita... I aquell veïnat que tant a ella com a la família els van fer sentir-se molt ben acollits. Prompte tingué amiguetes i el fet de parlar valencià en aquell moment era fonamental per a sentir-se integrada. Anà a escola en un pis al carrer de Baviera i la mestra era donya Carmen. Pepita la recorda com una senyora, amb les seues ulleretes, de caràcter estricte però que ensenyava molt. Després anà a les franciscanes perquè son pare era molt protector de la filla. “Volia posarme en un pedestal i que ningú em mirara ni em tocara. Amb el meu germà era una altra cosa, però a la xiqueta, no: havia de protegir-la”. Esta manera d’enfocar la seua educació en certa manera resulta sorprenent ja que son pare era una persona que havia fet la guerra com a republicà i era d'idees progressistes i anticlericals. Els records li vénen a la ment i va relatant-los. Dels números jo no sé què en feia, però no solucionava mai un problema. Però les mongetes em volien perquè m'agradava molt llegir. Teníem un llibre, Ejemplos, que era de vides de sants i jo li deia a la monja: “Sor Matilde, deixe'm el llibret”, i la monja em posava d'exemple davant les companyes. Anava aficionant-me a totes les coses de l'església i vaig assistir a la catequesi. I ací va una pausa per a relatar-nos la manera tan original de prendre la primera comunió. Es veu que sos pares li digueren que no tenien diners per a comprar-li un vestit, i tampoc en volgueren fer servir un dels que les encarregades de la catequesi deixaven perquè eren deslluïts i s'establia clarament una diferència entre les que havien pogut comprarse'l i la resta, les pobretes. A son pare no li paregué bé aquella proposta i la família decidí ajornar el combregar per a una altra ocasió més propícia. Llavors ella, que ens diu que ja era molt decidida, aprofitant que sa mare li havia fet un vestidet, se n'anà a missa un diumenge d'estiu. Amb tota la innocència del món, es confessà i quan estaven donant la comunió, s'agenollà i la va prendre. En arribar a casa va i diu: “Pare, sap què? Que ja he pres la comunió. Mire, m'he confessat, i he pres la comunió”. I son pare, pensa ella, gratament sorprés per aquella decisió, li digué: “Filla, Déu t'ho agrairà més perquè has anat a prendre la comunió amb senzillesa”. Amb el xocolate que féu sa mare per a celebrarho es lleparen els dits. Potser, pensa Pepita, aquell vistiplau familiar per com va resoldre aquella situació se’l mereixia. Estes són les xicotetes coses que van forjant el caràcter de les persones. L'afició a la lectura continuava i son pare li duia llibres, sobretot de Vicente Blasco Ibáñez, que era el seu polític de referència. La catedral, La barraca, Flor de mayo, La araña negra i d’altres. D'este últim en recorda el final, quan un xiquet és condemnat per haver agafat un rellotge per a poder alimentar-se mentre que un altre personatge que mata tota una família per apoderar-se d'uns diners... és quasi aplaudit. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

“La sociedad acosa como una fiera al ladrón que roba un reloj tal vez por hambre, y en cambio saluda y presta homenaje a otro ladrón que ha estado preparando un robo de millones durante muchos años y que para realizar su plan no ha vacilado en premeditar asesinatos y en realizarlos con irritante alevosía.” Estes lectures, a poc a poc, van anar marcant la seua consciència social i de justícia. EL PARE Pepita, quan parla de son pare, ho fa amb emoció continguda. Ens el descriu com una persona lluitadora pels drets laborals, però fent sempre gala de molt bones formes i molt educat. El definix com una persona progressista i afig: “Ell el que volia era que el treballador fent la seua faena poguera viure decentment”. Estava empleat com a mecànic en Macosa, empresa de manteniment de material ferroviari i de guerra, en la Fonteta de Sant Lluís, a València. Sa mare preparava una cassoleta d'arròs, l'agafava a ella i a migdia anaven a la fàbrica on treballava son pare, amb el trenet, i dinaven asseguts a l'andana, al costat d'altres treballadors. L'arròs i els moniatos torrats ens van salvar en aquella època tan dura. Eixírem avant malgrat que el sou de mon pare no arribava per a totes les despeses bàsiques. Estava implicat en la lluita sindical a conseqüència de la qual fou empresonat fins a tres vegades en la Model, possiblement al final dels 40. Les dos primeres vegades hi estigué un mes, però la tercera fou acusat de la mort d'un company seu. Arribà la policia a casa, son pare els féu passar i els digué que no calia que li posaren les manilles, que ell no havia mort ningú i per tant no anava a eixir corrent. En esta ocasió hi estigué tres mesos. Ell no volia que anaren a visitar-lo els fills, però Pepita notava la seua absència i li demanava a sa mare d'anar a veure'l i ho aconseguí. Recorda un passadís amb presos als dos costats darrere d'una tela metàl·lica. Son pare estava amb els presos polítics. Aquella visita la recorda com el més traumàtic de la seua vida, “vore mon pare entre reixes estant convençuda que era una bona persona”. Ja no hi tornà anar per la negativa del pare i la impressió que li suposà. Ens parla d'una vaga silenciosa del metall de la qual son pare fou un dels principals promotors si no el primer. En Macosa era un destacat organitzador. El ben cert és que també era un bon mecànic i treballador eficient, la qual cosa, pensa ella, contribuïa a alleugerar els períodes de presó. A pesar dels entrebancs que per a la família suposava aquella activitat política, ella sempre ha defensat amb orgull la imatge del pare. Coherent amb els seus plantejaments ideològics, el fet que deixa constància de manera clara de les seues conviccions és que quan anava a morir els digué que no el portaren a l'església. Pepita ens reproduí les paraules de son pare. A mi no em porteu a l'església perquè Déu dirà: “Este a què ve ací després de no vindre mai?”. Em pegarà una patà en els morros. I no cal que em vestiu: em poseu un sudari. Per a valorar esta decisió, que a hores d'ara no seria significativa, cal pensar que este fet es produïa al final dels anys huitanta, quan encara hi havia en alguns sectors socials una 82

JOSEFA ESTEBAN OMS

Son pare (segon per la dreta), amb companys de la mili

certa prevenció i, si més no, rebuig cap a actituds i decisions personals semblants. Encara no hi havia una vertadera consciència de llibertat d’expressió. La qual cosa reforça la imatge i personalitat seua. Mon pare era molt cèlebre. Una de les filles de les Regalades, que vivien a prop de sa casa, es féu monja i se'n va eixir perquè era molt rebel. El cas és que venia a parlar amb ell per a convertir-lo. I ell li raonava que si era una bona persona era per naturalesa i no perquè creguera que aniria al cel... LA POSTGUERRA Per a il·lustrar les precarietats de l'època, Pepita ens conta algunes anècdotes. La primera, que té un final feliç, es referix a com se les enginyà sa mare per a poder comprar-li unes ulleres que se li havien trencat jugant a la corda amb les amigues. Ella estava molt temorosa perquè sa mare tenia la mà molt llarga. “Ah! Qui va a casa! Per poca cosa, agafava la granera i em pegava granerada”. Però realment trobà la solució per a poder fer-li les ulleres noves. Agafà un cobertor de seda, obra de l’àvia, el va enrotllar en el seu mocadoret de fardo (farcell) i se n'anà a empenyorar-lo a la Caixa d’Estalvis de Torrent. A canvi del cobertor li donaren els 30 duros que valien les ulleres. Aquella penyora ja havia fet alguns viatges d’anada i tornada. Quan son pare cobrava els punts dels fills, anava i treia el cobertor, però en aquella ocasió ocorregué que quan anaren a replegar-lo l'havia rosegat una rata. “Ai, mare! I què passà? Que la direcció de la Caixa, mira per on, a més de manar sargir-lo els va indemnitzar amb 60 duros”. També recorda Pepita que son pare deia a sa mare que li fera “una noveneta d'ous i mistela a la xica”, el tractament que es feia com a substitut vitamínic de la pobra alimentació. Els aliments habituals eren pa amb oli i sal, amb vi i sucre o sobrassada de pobre, que era pa amb pebre roig. La carn i el peix no estaven a l’abast de totes les economies. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

Ens relata també com a record d’infantesa que amb les amiguetes, encuriosides, anaven a veure els tuberculosos que hi havia al sanatori del Vedat i els impressionaven molt les morts que s’hi produïen per causa d’eixa malaltia contagiosa, que en aquella època, devia ser la dècada dels quaranta, afectava fins i tot famílies senceres. Als catorze anys, aprengué a cosir pantalons i com que no podia comprar-se una màquina li'n deixaren una (la mare de la seua mestra de costura, Presentació Muñoz). Ella quan cobrava la faena li donava sis quinzets cada setmana i la resta a sa mare. Conta que feia moltes hores de treball per a l’empresa de confecció de don Juan Albarracín, al carrer de Baix de València. Un temps després sa mare decidí comprar la màquina Sigma que pagaren a terminis. Més tard també treballà per a Feycu, del carrer de Cadis a València fent pantalons perquè tot el seu afany era ajudar la família per a poder millorar les condicions de vida d’aquella inacabable postguerra. RECORDS TORRENTINS A Torrent hi havia processó cada diumenge i la que no anava a missa estava molt mal mirada. Pepita diu: “Jo hi anava fins que vaig tindre coneixement”. Recorda els primers divendres de mes: “M'alçava a les 7 del matí de nit fosc i amb molt de fred anava a l'església”. En la processó de la Puríssima, el 8 de desembre, les xiques fadrines estrenaven l'abric, “la que podia, clar”. Sant Blai, el porrat, les bosses de pa a veure qui la duia més bonica: “Ens pegàvem pilotades”. Per Setmana Santa, al calvari: “Ens agenollàvem davant de cada estació i resàvem”. Els rogles de Pasqua: “Les xiques ens féiem uns davantalets, i amb la moneta pujàvem al Vedat corrent. Després quan berenàvem esclafàvem l'ou al front d'algun xic. De més fadrinetes ens posàvem un llaç que ens regalaven els pasqüers”. També recorda les festes dels carrers de Sant Josep, de Sant Ramon i les escapa-

Pepita (primera de l’esquerra) amb amigues i amics a la piscina Las Delicias. 17 anys

JOSEFA ESTEBAN OMS

des, d'amagat del pare, al ball a la placeta de Miguelín, darrere del restaurant Agustín, a l'inici del carrer de la Mare de Déu dels Desemparats, que es deia així perquè hi vivia un xic molt gros a qui li deien Miguel. De joveneta anava a la pista de ball del carrer de Saragossa, anomenada Piscina Las Delicias, que aleshores era un descampat. Ens comenta que hi havia dos espais diferents, la part de baix que era d'entrada gratuïta i la de dalt on calia pagar entrada. Ella als 14 anys ja hi anava amb sos pares i com que era ben alta pareixia més fadrina i la deixaven entrar. Els xics demanaven permís a son pare per a ballar amb ella. Després quan tenia 17 o 18 anys anava a la banda de dalt perquè treballava i s’ho podia permetre i a més li agradava anar on eren els xics més guapos o amb més possibles. De les amigues de joventut recorda Dolores Miquel, la Pobila. Sa mare venia formatges en una paradeta en el mercat i son pare era tractant de bestiar. El seu naixement fou un part difícil i com a conseqüència no pogué alletar-la. Llavors la mare del metge don Paulino Mora li donà el pit i sempre tingué a Dolors com a una filla. Esta era una família benestant que vivia en una casa de llauradors al carrer de Santa Teresa i hi feien xocolatades. Tenien baix una premsa de raïm per a fer vi. També recorda a Maria la Cassoletes (o Paella), que tenia una parada al mercat i proveïa de verdura i fruites l’Hotel Lido i el restaurant El Pino, i a Pepa, amb qui anava al ball. La situació econòmica de la família anava millorant i, per a acabar-ho d'arredonir, a sa mare li tocaren 16.000 pessetes en la loteria de la Santa Faç de 1954. També li tocaren 8.000 pessetes a la nóvia del germà, quantitat que aprofitaren per a casar-se. Ens conta que la loteria la féu la fàbrica de la conserva dels Carratalà, on treballava sa mare, per a la Germandat de la Santa Faç, popularment anomenada la Ceba. LA FAMÍLIA Pepita es casà als 21 anys amb Eduardo Real Vivó. Era fill de Torrent així com sa mare, però eren descendents d’una família de València, els Adsuara. L’any 57 es traslladaren a viure al carrer Pla, enfront de la fàbrica de la Conserva, en unes casetes que la companyia de tramvies, on estava empleat el seu sogre, féu per als treballadors amb molt bones condicions i a un preu raonable. El matrimoni tingué tres fills: Eduardo, Maria José i Ricardo. El marit treballava de torner i tenia el taller en la porxada de l’habitatge, que donava a la carretera de Picanya. En aquella època s’estilaven les làmpades de fusta i Eduardo guanyà molts diners, però aparegueren les de bronze i, a poc a poc, la faena va fluixejar. Després feia cuines per als apartaments i vivendes construïdes arran del boom immobiliari mentre durà. Ens comenta els efectes negatius que tingué en l’economia de moltes famílies torrentines el tancament de l’empresa de Peris Andreu. El seu marit es jubilà com a autònom i va morir relativament jove en 1996. A hores d’ara té quatre néts, dos xiques i dos xics. Al principi d'estar casada no treballava fora de casa perquè al marit no li pareixia bé i per tant no volia. Pensa ella que aquella actitud, per altra banda prou generalitzada en MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

aquells temps de postguerra, tenia molt a veure amb el patró de família tradicional autoritària, paternalista i masclista. Però després de tindre la filla retornà a la confecció dels pantalons perquè en el taller de torner de l'home a vegades la faena escassejava. Més tard estigué netejant una òptica a València i la casa dels propietaris, que era en el Vedat. L'últim treball va ser atenent una dona que tenia alzhèimer. Es tracta d'Isabel Gómez, que havia sigut mestra de l'escola Sant Pasqual. Quan Isabel va morir, va poder deixar de treballar, ja que va liquidar la hipoteca que havia demanat per a reformar la casa del carrer Pla, gràcies a una gratificació de 300.000 pessetes que li donaren els fills, casa que anys més tard li fou expropiada i mal valorada, segons ella, per l’Ajuntament amb la intenció d’urbanitzar el barri on actualment hi ha una piscina i un aparcament. L’oferta que li féu l’Ajuntament d'anar a viure a una finca nova vora el barranc i prop de les cotxeres dels tramvies, la desestimà, entre altres raons perquè estava allunyada de les activitats culturals, socials i recreatives que l’atreien. Actualment viu amb el fill menut al carrer de José Ortí. Es manté activa participant en activitats per a les persones majors. Anà a pintar primer al local de Sant Gaietà i després al carrer de Bellido. Té a casa seua alguns quadres dels quals se sent molt orgullosa. Pertany a la junta de la llar de jubilats del carrer de Bellido on fa manualitats, i va a la llar de la Mare de Déu de l'Olivar. És sòcia de la biblioteca perquè darrere d'un llibre en llig un altre i es considera una bona lectora. Entre els autors preferits que ens cita hi ha Posteguillo, Ken Follet, Noah Gordon, Matilde Asensi, Miguel Delibes, Erica Falck, Almudena Grandes, i té una opinió formada sobre les seues novel· les. També diu ella que li agrada llegir poesia i sovint ho fa amb molt de sentiment, quan fan la setmana de les lletres en la Casa de Cultura. Està afiliada al Partit Socialista i ens confessa que ella creu que son pare voldria que hi fóra, i ella hi és, de manera discreta, com un darrer homenatge a la figura del pare.

Amb la seua amiga Maruja (que porta un meló). Festes del carrer Sant Josep, quan tenia 14 anys

JOSEFA ESTEBAN OMS

Pepita quan tenia 17 anys

RICARDO MORA MEDINA Ricardo va nàixer el 3 de juny de l’any 1941 a Torrent, al carrer de Massanassa. Més tard la família es traslladà a viure al carrer dels Sants Patrons també conegut com del Ganao i amb posterioritat ha viscut molts anys a la plaça de Colom, núm. 19. Esta casa la compraren els pares quan els tocà la loteria de la Santa Faç. L’estil arquitectònic es corresponia amb la casa tradicional de l’horta de Torrent que utilitzaven els llauradors. Una porta gran donava accés a les estances pròpies de l'habitatge: planta baixa amb el menjador, cuina, cambres, excusat i, a continuació, les cavalleries que s’utilitzaven com a força per a treballar el camp. També hi havia l’andana. A les quadres hi havia un mul i dos bous. Els bous els criaven per a l’escorxador i quan els venien en portaven dos més. El fem s’aprofitava per a adobar els camps. Formava part d'una illa de cases situada a la part dreta de la plaça Major o de la Torre mirant cap a l'estació i confrontava pel darrere amb el carrer de Sant Antoni Abat. A hoMEMÒRIA VIVA DE TORRENT

res d'ara esta part de la plaça s’ha convertit urbanísticament en un parc infantil. La part esquerra de la plaça Major, en un determinat període de temps i a causa d’usar-la com a zona comercial i de mercat, s’anomenava, si mirem cap al carrer de Baviera, placeta de les Gallines i la part dreta, placeta dels Perols. La família de Ricardo, pares, oncles i ell mateix, s’han guanyat la vida al camp amb feines de llauradors, planteristes i podadors. Amb el temps Ricardo es tragué el carnet que l’habilitava per a conduir camions. També tingué un tractor i hi treballava per encàrrec. LA NISSAGA FAMILIAR Ricardo pertany a una família torrentina antiga en el temps i amb molta descendència que és coneguda al poble com els Marantes. L’àvia era de la família dels Casaques, però en casar-se amb l’avi Gonzalo, passà a ser també Maranta. Tingueren dos filles i tres fills que també es van casar i ompliren Torrent de Marantes. A hores d’ara queda la seua descendència, una ampla nissaga de cosins germans i cosins prims amb els nebots i renebots. Mantenen des de fa temps el bon costum d'ajuntar-se una vegada a l’any entre 70 i 80 persones en un dinar de germanor, mai millor dit. A Ricardo, que és el major dels cosins, li toca ser cap de taula, per això dins la família li diuen el patriarca. Sembla que este apel·latiu li ve a tota la família de l’avi, el qual batejaren com a Gonzalo de Amarante. Per altra banda, Ricardo també ha heretat el malnom o l’apel·latiu de son pare, el Confessor. Tan satisfet i orgullós està del malnom, que a ell, quan algú volia llogar-lo com a tractorista, el localitzaven pel malnom. També a la porta del seu xalet té posat “Cal Confesor” (ho transcrivim com ho té escrit en la seua propietat), referent orientatiu de tot el veïnat. L’ESCOLA Del seu procés educatiu guarda alguns records no molt precisos. Ricardo, de xiquet, va anar a escola al convent de l’orde franciscà, les escoles de Montesión. L’edifici va ser cremat durant la Guerra Civil i fou posteriorment reconstruït. Mentrestant les instal·lacions del convent es traslladaren a uns locals que hi havia enfront de les eres del convent, o siga, davant de l'actual institut Tirant lo Blanc i arribava fins a la plaça de la Mare de Déu dels Socors. Explica que les classes les feien els frares i recorda el pare Prudencio i el pare Subiela. També hi havia algun mestre seglar. L’escolaritat la va començar com a pàrvul i després els alumnes passaven per tres nivells d’aprenentatge: primer, segon i tercer grau. Utilitzaven els llibres i les enciclopèdies d’aquella època, possiblement l’enciclopèdia Álvarez que contenia totes les matèries. Els principis educatius que s’hi impartien a l’alumnat eren els propis de la postguerra: el nacionalcatolicisme, amb les conegudes cançons patriòtiques, cultes religiosos i novenes marianes. Tot açò amb el suport, en moltes ocasions, d’un ambient familiar d’església. El seu temps lliure i d’oci de l’època escolar el passava d’allò més bé en les eres del convent jugant amb els companys del carrer i l’escola. Recorda que els diumenges quan as88

RICARDO MORA MEDINA

D’esquerra a dreta: Salut (cosina de Ricardo), Ricardo i Pilar (filla de D. Emiliano, mestre del Grupo). Al carrer dels Sants Patrons, any 1945

Ricardo de combregant. Any 1948

sistien a missa els donaven un val que els permetia anar debades al teatre de vesprada i a més, els donaven el berenar: mitja barreta de xocolate i un trosset de pa. A banda del Convent hi havia el grup escolar Vicente Blasco Ibáñez, familiarment el Grupo, centre d’ensenyament públic que en aquella època quedava pràcticament als afores del poble. Allí estaven de mestres, entre altres, don José Verdú que en fou director i don Emiliano Fernández. Una altra escola privada de cert ressò era el col·legi Santo Tomás de Aquino, fundada en 1945. Les aules eren en l’avinguda a l’altura dels actuals números 9 i 11. A partir dels dotze anys molts xiquets començaven a treballar per a ajudar en l’economia de la família. Per a completar la seua formació acadèmica anaven a Santo Tomás a la nit, debades. La Cambra Agrària de Torrent pagava els mestres, don Enrique Miquel i don Fernando Furió, que feien classe per als fills de llauradors. Hi havia dos aules plenes amb trenta o quaranta alumnes. També hi havia una altra escola al carrer de Sant Doménec, darrere de l’església de l’Assumpció. Era a càrrec de don Justo Casabán i fou en esta escola on Ricardo, per recomanació de don Emiliano Fernández, féu estudis de comptabilitat. Després es convertí en escola nacional regentada per donya Elvira Banyuls, esposa de don José Verdú. RECORDS Ja de ben menut, quan encara no caminava, els pares anaven a collir les bajoquetes a un camp que tenien on ara hi ha el tanatori i a ell el posaven dins d’un basquet tapat amb una manta. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

Per Nadal eren famoses les actuacions teatrals del betlem les quals venia a veure fins i tot gent de fora. Les representacions les feien el veïnat i els xiquets del barri. Per estes dates hi havia el costum de donar les estrenes als xiquets de la casa. L'avi patern, Vicent, li donava un duro de plata. També per algun sant o aniversari li donà alguna moneda de “les de la mà en el cul”, que encara conserva. Al carrer els xiquets jugaven al flendi, als bufos, al pic i pala, les boles, ballar la trompa i a d’altres com al dels pinyols d’albercoc. Este consistia a fer una ratlla a un pam d’una paret. Els jugadors situats a certa distància tiraven, un darrere l’altre, els pinyols. Guanyava qui arrimava més a la ratlla el seu i, per tant, se’ls enduia tots. També es podien fer xiulets amb els pinyols fregant-los contra les llambordes del carrer fins a foradar-los. A València anaven amb el tramvia a veure els animals del zoològic o a comprar. El bitllet costava 25 cèntims i arribava fins a les Torres de Quart. També s’hi podia anar amb el trenet, però era més pràctic i còmode el tramvia perquè deixava més al centre de la ciutat. Per a les famílies que vivien del camp era necessari disposar d'un tros de terra per a poder treballar-la i traure’n el rendiment. Les famílies compraven o venien les terres segons els anava l’economia familiar. En certa ocasió el pare de Ricardo tingué l’oportunitat de comprar una finca de 19 fanecades plantada de vinyes en plena producció, però li demanaven uns diners que no tenia. Amb preocupació per la incertesa que produïxen les operacions creditícies, pensà a demanar un préstec a la Caixa d'Estalvis de Torrent i li’l van concedir. Era l’estiu i el raïm de les vinyes estava per collir. Pensat i fet, el pare féu la verema i amb l'import de la venda de la collita va arreplegar els diners que li demanaven per la finca. Així doncs no calgué fer ús d'aquell crèdit. Esta anècdota Ricardo ens la conta com a exemple dels daltabaixos, riscs i oportunitats que comportava viure del camp.

Davant, José Vinyes Planells i Ricardo, darrere. A Sant Miquel de Llíria, any 1958

RICARDO MORA MEDINA

Amics en la piscina (de Torrent). Esquerra: Román; dreta, Alfonso Sanz; Ricardo, davant. Any 1960

D’esquerra a dreta. Pasqüers i pasqüeres al Vedat. Primera fila: Ricardo, Josefa (núvia de Ricardo), Lola, Conxín, i José. Segona fila: Amparo, Isabel (germana de Josefa) i Ofelia. Any 1961

El treball del camp és molt dur i complex perquè no sols és el conreu de la terra. A més hi ha la comercialització de les produccions que és el fruit de tot l’esforç i allò que dóna per a viure. Ens explica que quan anaves a vendre, et paraven els consumeros que inspeccionaven tot el que portaves i s'havia de pagar un cànon pel dret d’entrar a vendre a les ciutats (València) tant si hi anaves per carretera com si utilitzaves el tramvia o el trenet i calia pagar les taxes de consum al Servici Nacional del Blat amb una part del gènere que portaves. Però, com diu Ricardo, eren anys d’escassesa i la gent enginyava estratègies per a no pagar. I així quan anaven amb la música a tocar als pobles, quan tornaven, portaven els estojos dels instruments plens d’arròs per a consum propi o per a baratar-lo. També anaven de nit amagats, amb el carro carregat del blat al molí i de matinada ja eren a casa amb els sacs de la farina. De vegades portaven alguns cuiros d'oli al centre del carro que procuraven tapar amb altres productes com ara cols o el que s’hi tenia a mà. També hi havia el perill dels lladres que foradaven els sacs de forment amb un ferro i et treien part de la mercaderia, o tota, si no te n'adonaves. L'intercanvi de productes també funcionava molt en aquella economia de subsistència de la postguerra. El pare va dedicar tota la vida a les feines pròpies del camp: podar, fer bardisses per a protegir els cultius i fer les collites dels productes de l’horta, moltes vegades acompanyat per la mare, a qui Ricardo recorda com una treballadora abnegada i incansable fins que va faltar. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

Acabats els quaranta anys del règim de Franco, la transició a la democràcia la visqué com un període no massa traumàtic llevat de la temporada en la qual, quan era alcalde Manuel Puchades, primer alcalde de la democràcia, tombaren i arrossegaren per terra el bust de Franco que hi havia en un monòlit en l'actual plaça del Raval. Francisco Climent Chacarra, regidor del Partit Comunista de l’ajuntament, se l'endugué a sa casa. Ricardo, que era veí de la plaça, visqué en directe este fet perquè durant uns dies totes les nits hi havia “festa”. LA MÚSICA, LA SEUA PASSIÓ Al llarg de la seua vida Ricardo ha sigut un enamorat de la música. Músic en actiu durant moltíssims anys ha tingut inclinació instrumental pel trombó de pistons i el de vares. La seua afició a la música de segur que li ve de son pare. Este havia fet el servici militar a Maó i havia sigut músic en l’exèrcit abans de la guerra. Estava en la banda militar en el Quart Cos de l’exèrcit. Esta banda feia concerts quan la tropa venia del front. També de son pare conta una anècdota. De vegades anava a llaurar al corral de Fabià, en la Vereda, tota una setmana. Carregava el sarró amb el menjar per a ell, l’animal i també l’instrument. Quan es feia de nit feia pràctiques musicals. Una nit tingué un sobresalt per la “visita” inesperada de la Guàrdia Civil que feia la ronda i que se sorprengué de sentir música a aquelles hores de la nit i en aquell paratge solitari. L’aprenentatge musical el féu Ricardo en la banda del Patronat de la Joventut Obrera a la qual, segons explica, posaren el sobrenom de L’Ensalada en el sentit de “tot el que hi poses, va”, fent referència al fet que tots els músics eren amics ben avinguts. En principi eren tot xics; sols hi havia una xica que era la filla del tio Emilio, el Colomino, que era el mestre d’educands. Conta que quan era menut encara no llegia i ja tocava en la banda. Li feren un vestit de músic i com que son pare tocava, a ell el posaren davant per a encarregar-se del triangle i ho feia amb ritme i sense desentonar. Una desafortunada lesió de braç fa uns anys l’apartà de les actuacions de la banda, però sempre ha estat col·laborant amb la institució com a soci i membre de la junta directiva. Els amics i la música eren les seues distraccions preferides. Sols anava al futbol molt de tard en tard i en companyia de son pare que sí que n’era un bon aficionat. De son pare conta Ricardo que era un home que impressionava per la seua corpulència. Quan anava al futbol sempre tenia un parell de rajoles davall la bancada que servia de seient i quan eixia l'àrbitre li les ensenyava i li deia, no sé sap si en broma o seriosament: “Sr. Àrbitre… per a tu són”, amb la malèvola intenció que arbitrara a favor del seu equip. Una altra anècdota ocorregué en el camp de futbol de l'Alter. En un partit li pegaren una sabatada a l’àrbitre i el llastimaren. La Guàrdia Civil volgué detindre l’agressor i cercà el propietari de la sabata. Els seus amics per a evitar que el detingueren acordaren llançar totes les seues sabates al barranc i així tots descalços impediren l’arrest de l'autor de la malifeta. 92

RICARDO MORA MEDINA

Junta de la Unió Musical de Torrent. Any 2007

LA JOVENTUT I LA MAJORIA D'EDAT A Torrent el passeig dels amics i les amigues de dissabtes i diumenges per a veure’s tenia uns determinats espais segons les edats. Era com un acord no escrit en cap lloc, però al que gairebé tots s’hi avenien. Dels 20 anys en avant circulaven amunt i avall pel carrer de Sagra, des de la plaça Major a la plaça del Bisbe Benlloch. Els xics i xiques que no arribaven a la vintena d’anys es passejaven per la plaça i pel carrer Major per davant de la porta de l’ajuntament (hui Casa de la Cultura) i els més jovenets al mig del carrer. Els menuts jugaven en els porxes del mercat. Quan venia la festa de l’Entrada de la Flor el que més apreciaven els xics i les xiques era la disparada de coets aferrats amb tenalles. Els clavaris portaven la branca d'ametler en flor fins a la casa del rector i quan este la beneïa i trencava una branqueta, començaven els coets sense treva, de manera que el rector s'havia d'amagar en sa casa quasi sempre. Els coets borratxos es tiraven sense limitacions pels carrers dels voltants de l’Assumpció. Per Sant Blai entre la xicalla hi havia el costum de confeccionar-se pilotes de cuiro, plenes d'arena i tela, amb la malèvola idea de llançar-les sobre el personal, especialment les xiques. També s’aprofitava este dia per a "demanar rogle", un compromís entre una colla de xics i una de xiques per a eixir a berenar els dies de Pasqua. La festa de Falles s’encetà a Torrent després de guerra. Un any que s'havia prohibit el ball, els fallers tombaren les falles quan van saber que l'alcalde estava ballant en un envelat de València. MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

En aquella època la gent es casava entre els 25 i 30 anys. Ricardo es casà el 27 de març de 1967, quan tenia 25 anys. L’aixovar i el dot depenien de les possibilitats econòmiques de les famílies. Conta que ell quan es casà tenia una ràdio, però no tenia televisió, ni frigorífic perquè estos electrodomèstics encara no estaven a l’abast de totes les economies. Comparant èpoques, Ricardo diu que els seus pares quan es casaren a casa sols tenien moblada l’habitació de dormir i res més. El viatge de nuvis el feren a València, al teatre Russafa i a passejar pel port. L’atenció sanitària pública millorà perquè es va establir la Seguretat Social que garantia l’atenció a la salut. Es pagava una quota mensual i tenies dret a l’atenció mèdica (el numeret de la CENS). També hi havia una ajuda econòmica a les famílies pel naixement de cada fill. LA VIDA SOCIAL Ricardo ens comenta que a Torrent hi havia alguns punts de trobada on desenvolupaven les seues activitats determinats grups de persones. Així hi havia la Societat de Caçadors, on sols podien accedir els socis que per regla general eren gent aficionada a la cacera i el Casino de Casa Tudela (anteriorment Penya), al carrer Major. El Cercle Catòlic era en la plaça del Bisbe Benlloch, en el solar que hui ocupa l’ajuntament, però que va ser construït per a albergar la seu central de la Caixa d'Estalvis de Torrent. El Cercle Catòlic es va traslladar a la ubicació actual, a l'avinguda, l’any 1972. Al costat de l’actual ajuntament, al principi del carrer de l'Ermita, hi ha un edifici de rajola de cara vista, que era de propietat privada. Fou ocupat durant uns anys pel Frente de Juventudes i després, en els anys de la transició, passà a ser propietat de l’ajuntament com una ampliació annexa dels servicis municipals. La Unió Musical de Torrent agrupava un sector de la població amb inquietuds musicals. Nasqué a la darreria dels anys setanta fruit de la unió de dos bandes de música: la Clàssica i l’Ensalada. La primera seu la tingué al carrer de Bellido. El mestre director de la banda va ser don Mariano Puig Yago que es va fer càrrec de la direcció musical durant molts anys i aconseguí situar la banda a un nivell musical envejable. Tant la família del finat mestre Puig com la de don Eulogio Piqueres van fer importants donacions de material musical i partitures que han enriquit considerablement els arxius de la Unió. Segons relata Ricardo, la junta directiva de la Unió va sospesar el canvi de la seu a un lloc més cèntric i veren la possibilitat d'utilitzar una part de l'edifici Montecarlo, on hi hagué durant molts anys un cinema. El procés fou la permuta amb l’Ajuntament de la seu de la Unió al carrer de Bellido. L’adequació dels locals es pogué fer després mitjançant les subvencions que gràcies a la bona relació entre l’Ajuntament i la Unió anaren aconseguint-se de les administracions tant locals com autonòmiques. Els alcaldes Jesús Ros i Pepe Bresó, regidors com Benjamín Falces i membres de la banda com Paco Andreu i el trompetista Pepe Ortí, entre altres, foren els impulsors i mantenidors d’este gran projecte cultural de la nova seu de la Banda Unió Musical de Torrent inaugurada el 2007. 94

RICARDO MORA MEDINA

Casament de Ricardo i Josefa amb els padrins i familiars. Parròquia de l’Assumpció, any 1967

Foto familiar del bateig del nét de Ricardo. Any 2004 MEMÒRIA VIVA DE TORRENT

A MANERA DE CONCLUSIÓ Ricardo ens explica que ha participat en col·laboracions com a músic amb Lluís Miquel, del grup els 4-Z, que tenia un estudi de gravació a Alboraia; al teatre Principal de València amb Carmen Márquez Piquer, i amb el grup valencià Al Tall en un concert a Tarragona. També en la música d’un anunci del Palau de les Arts i les Ciències, i farà uns 10 anys, participà en el llibre Els llauradors de Torrent, de Paco Vinyes, sobre el grup torrentí d’albades d'eixe mateix nom. Fa uns anys li féu una entrevista Canal 9 per a un programa relacionat amb les bandes de música i el periodista li preguntà quants oficis havia tingut al llarg de la seua vida. Ell contestà que complia estes quatre condicions: ser valencià, llaurador, músic i a més a més era camioner. La vida l’ha posat en tota mena de situacions econòmiques amb èpoques bones i d’altres que no ho eren tant. Ja casat, ha tingut la necessitat de l’ajuda dels pares. Saber atindre’s a les possibilitats i ser realista sense estirar més el braç que la mànega ha sigut sempre la seua norma de vida. Conta que en un període de la seua vida, quan anava a assajar amb la banda, els companys quedaven en el bar per a fer-se un cafenet i ell sempre arribava amb l’assaig començat per no poder permetre’s eixa despesa. S'ha esforçat i sacrificat perquè els fills siguen bones persones i que ningú poguera dir cap cosa d'ells. De la seua vida ens diu el que considera més important: ser com és, no envejar ningú ni voler ser envejat i, si està en les seues mans, poder ajudar a qui siga que ho necessite. I quan li preguntem com li agradaria ser recordat, ens diu que com un torrentí més, persona planera, d'esperit alegre i de bon tarannà.

Un dia de falla. José Luis Alabajos, Josefa Roig, Luisa Gay, Consuelo Moreno, Manolo Puchol, Trinidad Moreno, Ricardo Mora Medina i Ricardo Mora Miquel. Any 2005

RICARDO MORA MEDINA