Una història de Torrent

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

ACTE I: EDAT DEL BRONZE I ÈPOCA IBÈRICA PÀG. 3 ACTE II: ÈPOCA ROMANA I TARDOANTIGA PÀG. 7 ACTE III: ÈPOCA ANDALUSINA PÀG. 11 ACTE IV: ÈPOCA MEDIEVAL CRISTIANA PÀG. 15 ACTE V: ÈPOCA MODERNA PÀG. 19 ACTE VI: ÈPOCA CONTEMPORÀNIA PÀG. 23 EPÍLEG: L’ARQUEOLOGIA A TORRENT PÀG. 27

Edita: Ajuntament de Torrent. Alcalde: Jesús Ros Piles. Regidor de Transparència, Activitats Lúdiques i Tradicionals: Alfred Costa Folgado.

Direcció i coordinació: José Salvador Martínez Carbonell, Lourdes Roca Fernández. Texts: Lourdes Roca Fernández.

Il·lustracions i guió: Enrique Díes. Disseny i maquetació: Eugenio Simó Muñoz. Correcció lingüística: Oficina Promoció i Ús del Valencià. Imprimeix: Gráficas Royanes

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

ACTE I: EDAT DEL BRONZE I ÈPOCA IBÈRICA LÍNIA DEL TEMPS DE L’ÈPOCA

JACIMENTS CONEGUTS 1 8

7

EDAT DEL BRONZE

4 2

1 LES ESGARRAVAQUES 2 LLOMETA DE L’ESPART

5

3 MORREDONDO 4 PUNTAL D’ALBAIDA 5 SERRA PERENXISA

3

6 MUNTANYETA DE CARBERA

6

ÈPOCA IBÈRICA 7 LLOMA DE BIRLET DEL CLOT 8 LLOMETA DE BAILON

L

’Edat del Bronze va tenir una durada de més de 15 segles i va començar amb les primeres evidències de la fosa d’aquest metall.

L’Edat del Ferro va seguir la del Bronze i va coincidir, a la Península Ibèrica, amb la presència de la cultura ibera.

Diem “ibers” a les gents que van habitar la façana oriental de la Península Ibèrica entre els segles VI i II abans de la nostra era. Els viatgers i geògrafs grecollatins deien edetans i contestans als qui habitaven a la zona valenciana. No obstant açò, desconeixem el nom que els ibers es donaven a si mateixos perquè els seus escrits encara no han pogut ser desxifrats.

L’àrea compresa entre els rius Millars i Xúquer coincideix, en termes generals, amb l’Edetània, que prenia el nom de la capital, Edeta, situada al tossal de Sant Miquel de Llíria. El territori de Torrent quedava dins d’aquesta demarcació.

Per primera vegada en la història peninsular es pot parlar de l’existència de vertaderes ciutats que controlaven vasts territoris on, a més a més, hi havia altres nuclis de població secundaris i dependents de les primeres.

EL “PROFE”

Era una societat molt jerarquitzada, governada per una classe aristocràtica, guerrera i terratinent que dominava els llauradors i els artesans, a més de controlar els fluxos comercials. La base de l’economia era l’agricultura, on la vinya, l’olivera, l’ordi i el blat eren els cultius principals. Paral·lelament, els ramats d’ovelles i cabres constituïen la base ramadera. També la mineria i la metal·lúrgia del ferro eren activitats importants.

Els quasi cinc segles de pervivència de la cultura ibèrica no foren totalment homogenis, per la qual cosa es distingeixen tres fases (antiga, plena i tardana) amb variacions en el tipus de societat i de la producció artística. Cap al final del període, els ibers van evolucionar cap a formes d’organització social més complexes: començaven a sorgir els “estats”.

Aquest procés es va veure interromput, primer, per l’arribada dels cartaginesos i, després, per la dels romans.

ASPÀSIA

DEMÒSTENES

EDUVIGIS

GODOFREDO

MELQUÍADES

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

ACTE I: EDAT DEL BRONZE I ÈPOCA IBÉRICA

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG EL TEMA DE L’ÈPOCA: UN POBLAT FORTIFICAT (OPPIDUM) IBÈRIC

Els romans van anomenar oppidum (pl. oppida) aquells assentaments fortificats dels ibers que solien distribuir-se estratègicament en el territori vinculat a una gran ciutat. La seua grandària era menor que una ciutat però major que un xicotet llogaret i normalment sobre elevacions, que permetien tant la defensa com l’enviament de senyals. Solien tenir un fossat en aquelles parts més vulnerables on, a més, es concentraven la majoria de les torres de la muralla. En alguns casos, el fossat es protegia amb una avantmuralla, des d’on es tractava d’evitar que fóra omplit i creuat pels atacants. En ocasions, una barbacana davant la porta principal permetia traure tropes sense que poguera veure’s des de l’exterior. Un oppidum de considerable grandària solia tenir més d’una porta d’accés a les quals arribaven els camins

Aquests podien ser per a carros −més llargs i de pendent més suau− o “de ferradura”, per a persones i cavalleries −més curts i estrets−.

El nombre d’habitatges podia variar entre 30 i 50, segons la grandària de l’oppidum, encara que a més hi havia altres construccions comunals, forns, magatzems i estables, així com temples i la residència del cap del poblat, que solia ser de molta major grandària.

Les cases més importants es trobaven en el costat sud de l’oppidum, ja que rebien més llum solar i calor, mentre que les cases més xicotetes i d’emmagatzematge es trobaven en el costat nord.

Els oppida podien estar defensant passos en els camins o fins i tot punts d’ancoratge, localitzats majoritàriament en la desembocadura dels rius, ja que la costa valenciana té pocs ports naturals per a l’atracada de navilis, a més de ser nombroses les zones de marjals que dificultaven l’accés de mercaderies des de l’interior.

Els santuaris, localitzats quasi sempre en abrics o coves on es realitzarien les cerimònies pròpies, i les necròpolis, on s’enterraven les urnes amb les cendres dels morts i els seus aixovars funeraris, protagonitzaven la vida religiosa dels ibers i solien trobar-se a l’entorn més pròxim.

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

ACTE II: ÈPOCA ROMANA I TARDOANTIGA LÍNIA DEL TEMPS DE L’ÈPOCA

JACIMENTS CONEGUTS D’ÈPOCA ROMANA I TARDOROMANA 2

4 1

E

l desembarcament de Roma en Emporion (Empúries) en 218 aC, va suposar el començament de la conquesta i romanització de les comunitats indígenes de la península Ibèrica, que van acabar per assimilar totalment el modus vivendi romà.

En l’àmbit territorial de l’Horta, la fundació el 138 aC de Valentia (València) constitueix el punt de partida per a la reorganització del territori i el procés d’integració en el món romà. En el Pla de Quart, zona compresa entre Alaquàs, Aldaia, Xiva, Quart i Torrent, i recorreguda per nombrosos barrancs entre els quals destaca el barranc de Xiva-Torrent, es van establir nombroses villae, explotacions agropecuàries que proveïen de productes agrícoles les ciutats La villa localitzada en el Mas del Jutge ha sigut l’única excavada arqueològicament i va aportar nombroses dades referents a la producció local de vi, oli i àmfores. La crisi del segle III va portar la progressiva desaparició de l’administració romana, cosa que va comportar, ja en període tardoantic, que Valentia i la seua àrea d’influència més

3

1

AQÜEDUCTE DEL PANTÀ DE DALT

2

ELS ARQUETS DE BAIX

3

L’ALTER I

4

LA PARET DECANTADA

5

MAS DEL JUTGE I

6

MAS DEL JUTGE III

immediata, l’Horta, quedaren sota el control del nou estament eclesiàstic cristià que en aquesta època ja era hegemònic enfront del paganisme.

A Torrent, els únics assentaments existents i coneguts fins al moment, les villae, continuaran en funcionament, encara que probablement, igual que en altres territoris de l’Imperi, molt més reduïdes i amb canvis en les maneres de producció.

Des de 409, el regne visigot, amb capital a Tolosa (Toulouse), va ocupar el sud de la Gàl·lia i el centre d’Hispània. Després de quasi tres segles de lluites contra altres pobles bàrbars (alans, sueus, vàndals i francs) i contra l’Imperi Romà d’Orient (els bizantins), van perdre quasi tots els seus territoris gals i van traslladar la seua capital a Toletum (Toledo), per a ocupar, finalment, tota la península. Valentia, amenaçada per les conquestes bizantines en el sud, finalment va acceptar l’autoritat visigoda sota el regnat de Leovigild (569-586 dC).

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

ACTE II: ÈPOCA ROMANA I TARDOANTIGA

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG EL TEMA DE L’ÈPOCA: LES VILLAE, LA BASE DE L’ECONOMIA AGROPECUÀRIA ROMANA ASSUT

AQÜEDUCTE

PARS RUSTICA

TERMES

PARS URBANA

L’economia romana es va basar en dos elements fonamentals: les ciutats, des d’on s’administrava i gestionava l’Imperi, i les villae, on es produïa la major part del que consumien les ciutats i l’enorme exèrcit imperial.

La villa era una finca rural propietat d’un particular, que destinava la major part dels seus productes agropecuaris (vi, oli, cereal i ramats), per a la seua venda en el mercat. També podien dedicar-se a la mineria o a la producció metal·lúrgica o terrissera, encara que poques vegades en exclusiva.

Amb el temps, aquestes villae es van convertir en finques d’esbarjo dels grans propietaris. Per açò, estructuralment es podia diferenciar, d’una banda, la part habitada pel gran propietari (pars urbana) on disposava de les mateixes comoditats i

ornamentació que ja hi havia en les domus urbanes, entre les quals s’incloïen els banys (termes), tan units a la cultura romana.

De l’altra, hi havia la zona on es trobaven els elements d’emmagatzematge, producció, estables i estances dels treballadors lliures (pocs) i esclaus (molts), que es va denominar pars rustica.

Termes i elements productius s’alimentaven de l’aigua corrent que subministrava un aqüeducte que captava l’aigua d’una font o un assut. Aquesta canalització salvava desnivells mitjançant arcs -com els conservats en els Arquets de Baix- per a mantenir sempre un pendent suau que garantira el cabdal continu necessari.

A mesura que la crisi del s. III va començar a col·lapsar l’imperi romà, els terratinents van començar a abandonar les ciutats, i es van traslladar a les seues villae que van engrandir fins a convertir la pars urbana en vertaders palaus amb els mateixos luxes -o més- que els de la ciutat.

Desgraciadament, la crisi econòmica va produir inseguretat i van aparèixer grups de bandits als quals la misèria havia llançat al pillatge. Les villae van ser presa fàcil i la major part van ser destruïdes i saquejades o, simplement, abandonades pels seus propietaris, que van tornar a la seguretat d’unes ciutats ara empobrides.

Hi ha diverses possibles villae localitzades al terme de Torrent, però sols la del Mas del Jutge ha pogut excavar-se, encara que siga parcialment.

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

ACTE III: ÈPOCA ANDALUSINA LÍNIA DEL TEMPS DE L’ÈPOCA

JACIMENTS CONEGUTS D’ÈPOCA ANDALUSINA

SIERRA PERENXISA

2

BARRANC DE L’HORTETA

4

BARRANC DE LES CANYES

1

EL VEDAT

3

1

AQÜEDUCTE DEL PANTÀ DE DALT

2

ELS ARQUETS DE BAIX

3

L’ALTER I

4

LA PARET DECANTADA

5

MAS DEL JUTGE I

6

MAS DEL JUTGE III

XENILLET BENISSAET

TORRENT BARRANC DE TORRENT

RAFALFORTUNY

L

a desintegració del califat de Còrdova en el segle XI va comportar l’aparició dels regnes de taifes. Madinat Balansiya, València, seria la capital de la taifa del mateix nom i el seu entorn, l’espai que avui coneixem com la comarca de l’Horta, es convertirà en una de les regions més poblades com a resultat de la proliferació de xicotets llogarets; un d’aquests serà Torrent. Es tradueix el terme àrab qarya (pl. qura) per llogaret. En el cas de la qarya de Torrent, encara no se n’ha localitzat el poblament, però tenint en compte que l’orientació de l’església de Nostra Senyora de l’Assumpció mostra clarament que va ser construïda sobre una mesquita, seria versemblant pensar que podria localitzar-se en les proximitats.

El terme qarya va ser assimilat pels conqueridors cristians, encara que en la traducció a llengua romanç, alqueria, el significat va variar i va passar a identificar una construcció de camp aïllada molt característica de zones d’horta.

Però què era exactament Torrent en època andalusina? A més del mateix llogaret de Torrent, alguns topònims de clara ascendència àrab fan pensar en l’existència d’altres assentaments. És el cas de Xenillet i Benissaet,

RAHAL MASSOT

tradicionals partides rurals convertides ara en barris suburbans, que també podrien haver sigut en origen xicotets llogarets andalusins. Altres topònims, Rafalfortuny −l’actual Mas del Ràfol− i Rahal Massot −nom amb el qual apareix en la documentació medieval Picanya, que també formava part de l’àrea d’influència de la qarya andalusina de Torrent−, indiquen l’existència d’arhal (sing. rahal), finques rurals pertanyents a l’oligarquia urbana.

El sistema hidràulic que els cristians hi van trobar després de la conquesta de 1238 i que pràcticament ha estat en ús fins a mitjan segle XX va ser construït en aquest període. De l’assut conegut com a Pantà partia la séquia mare que regava les xicotetes hortes de Xenillet i Benissaet i la partida del Safranar, on es trobava l’horta més gran, l’Horta Vella.

Els Arquets de Dalt i els Arquets de Baix, aqüeductes recentment restaurats i situats en les partides rurals del terme, estaven ja en ús en època andalusina, encara que l’obra que s’aprecia en l’actualitat és d’època moderna. Aquests artilugis hidràulics estaven relacionats amb la qarya andalusina de Perenxisa, que va estar habitada fins al segle XV.

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

ACTE II: ÈPOCA ANDALUSINA

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG EL TEMA DE L’ÈPOCA: LA TORRE, REFUGI I DEFENSA DAVANT ELS ATACS A LA QARYA

La Torre és una de les moltes fortificacions que es van anar erigint en la regió oriental d’al-Àndalus durant tot el segle XII i fins pocs anys abans de la conquesta cristiana. És una construcció de planta quadrangular i perfil tronc piramidal, de 13,65 m de costat per 22,50 m d’alt. Consta de cinc plantes i terrassa, totes amb la mateixa estructura, tres naus paral·leles i amb voltes, i una entrada en altura que donava accés directe a la primera planta.

Les espitlleres de la Torre estaven construïdes per a possibilitar el maneig de la ballesta. La ballesta “de dos peus” (anomenada així perquè requeria trepitjar l’arc per a tibar-la) era l’arma usada preferentment pels andalusins. Era el model de ballesta més primitiu i solia ser la més gran i pesada però la seua potència era major, la qual cosa les feia idònies per a la defensa de les fortificacions.

Es va construir amb la finalitat de servir de refugi als habitants dels llogarets pròxims per la qual cosa tenia un complet sistema de defensa i atac, espitlleres i estructures de fusta en voladís –lladronera sobre la porta i matacans en les quatre cantonades de la terrassa-.

La Torre, també tenia un albacar, que encara que no s’ha localitzat (probablement desaparegut per la construcció del fossat cristià), era molt característic de les torres andalusines. Es tractava d’una tanca que delimitava un recinte al voltant de la Torre que permetia el refugi, tant de veïns com de ramats.

En el moment de la conquesta cristiana hi havia a Xarq al-Àndalus una arrelada pràctica en la confecció i maneig de la ballesta i estava molt difosa entre la població camperola. El desenvolupament de la ballesteria i la transmissió generacional entre els camperols andalusins era el resultat lògic de la necessitat de defensar fortificacions de caràcter “comunal”, com la mateixa Torre. Les fortificacions comunals eren una particularitat de la societat andalusina, on els mateixos veïns de les qura (llogarets) les construïen, mantenien i defensaven, en contrast amb la societat feudal cristiana, on tota fortificació era la representació i el bastió del poder d’un senyor feudal en un territori.

A més de la Torre de Torrent, hi havia d’altres similars. Silla, Albal, Paterna, Alcàsser, Picassent, Benifaió, Almussafes són algunes de les poblacions que tenien torres. En la majoria dels casos encara es conserven dretes i han estat restaurades.

La Crònica de Jaume I, mostra amb claredat el paper tan important que va jugar aquest tipus de fortificació en la conquesta de València, la qual va oferir una important resistència al setge i va permetre una ràpida comunicació entre aquelles mitjançant senyals de fum o foc.

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

ACTE IV: ÈPOCA MEDIEVAL CRISTIANA LÍNIA DEL TEMPS DE L’ÈPOCA

JACIMENTS CONEGUTS DE ÈPOCA SANJOANISTA 1

TORRENT

2

BENISSAET O MOLINELL

3

L’ALTER II

4

PRESA DEL BARRANC DE LES CANYES

5

BARRANC DE L’HORTETA

6

PICANYA

4 3 2

TORRENT

1

MAS DEL RÀFOL

L

a conquesta de la València musulmana, duta a terme per Jaume I entre 1233 i 1245, va significar la creació del regne de València i la instauració d’una societat feudal, on els senyors exercien la seua jurisdicció sobre els habitants de les seues possessions, i obtenien les seues rendes del treball d’aquests.

El 15 de gener de 1233, estant reunits a Alcanyís Jaume I i dos dels seus principals nobles, Hug de Forcalquier, mestre de l’Orde de Sant Joan de l’Hospital, i Blasco d’Alagón, es va decidir la presa del regne de València.

Com a conseqüència d’aquesta trobada i amb el propòsit d’animar a la participació en la guerra, el rei va fer donació de Torrent i Silla als hospitalers. Tal com consta en el Llibre del Repartiment, prendrien Torrent el 27 o 28 de maig de 1238, uns mesos abans de produir-se la capitulació de València. Haurien de passar encara deu anys, perquè els hospitalers atorgaren Carta de Poblament, el 28 de novembre de 1248, als nous habitants de Torrent, 50 colons cristians i les seues famílies a les quals, entre altres condicions, se’ls exigia ser “habitadores fixes i permanents”.

L’expulsió dels musulmans -Jaume I va decretar la primera en 1248-, l’abandó de nombrosos assentaments andalusins i l’arribada de colons cristians van provocar importants canvis en la demografia i en la xarxa

de poblament del nou regne. En el cas de Torrent, alguns llogarets andalusins es van despoblar, cas de Perenxisa, Benissaet o Xenillet, mentre que Rahal Fortuny es convertirà en el que s’entendrà per alqueria en època cristiana i passarà a conèixer-se pel nom de Mas del Ràfol.

Només van sobreviure l’actual Picanya, antiga Rahal Massot, reconvertida en una xicoteta població cristiana que va passar a formar part del senyoriu feudal de Torrent, i el llogaret que es coneixeria per Torrent, que era l’única que disposava de torre de defensa i per tant va ser la triada pels hospitalers per a concentrar els nous pobladors cristians.

Inevitablement, l’espai agrari també va patir importants canvis. La terra va ser repartida entre els vencedors, mentre que el sistema de séquies va ser reutilitzat i ampliat, i es van succeir les juxtaposicions d’espais conreats a partir del disseny inicial. Tot açò, juntament amb la implantació de l’agricultura típicament cristiana, en què prevalia el cereal i la vinya en detriment de les hortes intensives d’hortalisses mediterrànies i de cereals típics magrebins, va canviar definitivament el paisatge vegetal.

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

ACTE IV: ÈPOCA MEDIEVAL CRISTIANA

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG EL TEMA DE L’ÈPOCA: TORRENT, UNA CIUTAT MEDIEVAL

La conquesta cristiana de València va conformar un escenari bèl·lic idoni per a la posada en pràctica de totes les novetats militars que anaven arribant dels estats croats de Palestina, on els hospitalers tenien un paper protagonista. Els hospitalers eren uns magnífics constructors de fortificacions i tenien àmplia experiència d’adequar i reforçar torres andalusines a Orient. En el cas de Torrent van construir una muralla que delimitava i protegia el nucli poblacional i un fossat que, cenyit a la mateixa Torre, suposava l’últim reducte defensiu d’aquesta. És, sens dubte, un sistema defensiu molt notable per a una xicoteta població com era Torrent.

La reparació de les velles fortificacions andalusines, fins i tot l’ampliació i la construcció d’altres de noves, s’emmarca en un context de crisi que va marcar tot el segle XIV. La guerra que el rei Pere el Ceremoniós va emprendre contra Castella, les contínues revoltes en les moreries i l’alta conflictivitat social, a causa de la crisi econòmica i el cicle depressiu que va marcar

aquest segle, varen ser alguns dels problemes als quals van haver d’enfrontar-se les classes dirigents.

En el segle XIV Torrent ja era una típica població medieval cristiana amb totes les infraestructures inherents a una societat feudal, entre altres l’església i el cementeri parroquial, la casa de la comanda hospitalària, el forn, la ferreria, les carnisseries i el molí. És en aquests anys quan també s’amplia la xarxa de séquies andalusines, construintse nous ramals que partint de la séquia major, que passava per l’actual carrer de Gómez Ferrer, conduïen l’aigua als nombrosos horts existents dins del recinte emmurallat, a fonts públiques o al mateix fossat per a netejar-lo. Amb el pas del temps, el traçat d’aquestes séquies va contribuir a la urbanització dels solars annexos i amb açò a la conversió en camins, que donaren lloc als actuals carrers de Sagra, Marc i Rei en Jaume.

Els treballs de remodelació del carrer de Sant Cristòfol, l’any 2009, van permetre comprovar l’existència d’una xicoteta rambla que tindria la continuació en el carrer de la Mare de Déu de l’Olivar. També les excavacions arqueològiques realitzades a l’entorn de la Torre, l’any 2004, van ser decisives per al coneixement de la història de Torrent, ja que van permetre traure a la llum quasi la totalitat del fossat i 25 metres de muralla que passava per la plaça Major. La muralla era un potent mur de tàpia, de quasi 1 m d’amplària i del que només es va trobar 50 cm d’alçat, encara que es calcula que podria haver tingut una alçària aproximada de 5 m. Tindria diverses portes: les que se situaven en la plaça del Mestre Giner i en el carrer de la Mare de Déu de l’Olivar, enfrontades als actuals carrers Ros i Massanassa respectivament són conegudes per la documentació medieval i la resta de les representades en el dibuix són hipotètiques, igual que la major part del traçat de la muralla.

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

ACTE V: ÈPOCA MODERNA LÍNIA DEL TEMPS DE L’ÈPOCA

JACIMENTS CONEGUTS D’ÈPOCA MODERNA 2

1

ELS ARQUETS DE BAIX

2

ELS ARQUETS DE DALT

1

M

algrat els repetits episodis d’inestabilitat política que hi hagué al llarg dels segles XVI i XVII −el més destacat potser siga la guerra de les Germanies, que a Torrent va suposar l’incendi i destrucció de l’església de la Mare de Déu de l’Assumpció− el període modern va suposar la consolidació i enlairament demogràfic de Torrent, la qual cosa va comportar un creixement urbanístic i una important expansió agrícola.

La documentació de l’època ens remet a un paisatge agrícola diferent al que hui en dia coneixem, on el cultiu del blat era hegemònic en l’horta i els camins estaven plagats de moreres, relacionable açò últim amb la cria de cucs de seda i l’auge de la sederia valenciana. El canvi més important es va produir en les partides del secà, la majoria en el terme municipal de Xiva, que van experimentar un important repunt quant al total de terra posada en producció. El cultiu de l’olivera i sobretot el de la garrofera, van ser els que més importància van tenir, en clar detriment de la vinya que havia sigut majoritària durant tot el període medieval.

També és en aquest període en el qual es reformen i renoven la majoria dels artilugis hidràulics del secà, com els Arquets de Dalt i els Arquets de Baix. Encara que hui en dia no hi ha dubte que des d’època andalusina, i molt probablement també des d’època romana, segons els resultats de les últimes troballes arqueològiques en el mateix lloc on en l’actualitat s’alcen tots dos ponts d’aqüeducte, n’hi hagué uns altres, el seu aspecte actual respon majoritàriament a construccions d’època moderna, característiques dels segles XVII i XVIII. D’aquesta època és la primera notícia documental que es té de l’existència del Mas del Jutge, un xicotet mas en les partides del secà l’origen del qual per a alguns autors podria remuntar-se al període andalusí. En els anys 80 es van practicar excavacions en els voltants i es va localitzar una important vil·la romana. L’estratigrafia arqueològica va permetre saber que es va abandonar entorn del segle IV, la qual cosa descarta tant el possible origen romà del Mas del Jutge com la continuïtat en l’ocupació del lloc fins a època moderna.

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

ACTE V: ÈPOCA MODERNA

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG EL TEMA DE L’ÈPOCA: EL CREIXEMENT DE LA VIL·LA

A principis del segle XVII la Torre i l’entorn pateixen les transformacions més importants en la configuració de l’aspecte actual. En aquesta època, les noves armes de foc havien convertit el fossat en un obsolet artilugi de defensa, per la qual cosa s’havia transformat en un enorme abocador en el mateix centre de la població, la qual cosa constituïa una molèstia per al creixement i desenvolupament urbà. El 30 de març de 1613 el comanador de l’Orde de l’Hospital va cedir a l’Ajuntament de la població l’espai ocupat pel fossat per a construir un “porxi” on es pogueren instal·lar les carnisseries, a més d’utilitzar-lo com a lloc de reunió de les autoritats locals per a la presa d’acords veïnals. Omplit el fossat, sobre l’ampli espai que va quedar disponible es va construir la casa de la Comanda Hospitalera, annexa a la façana est, i una galeria porticada d’una sola altura i amb coberta de un sol vessant al costat de la cara oest, el ja referit “porxi”.

Pel que fa a la Torre, es van eliminar totes les superestructures de fusta, la lladronera i els matacans, i es van substituir aquests últims per quatre pinacles que remataven les cantonades de la terrassa, a més de construir la porta a peu de carrer, en la façana oest, entrada per la qual s’hi accedeix hui en dia.

En aquests anys, Torrent va experimentar un important creixement demogràfic, cosa que va suposar l’enlairament definitiu de la ciutat. Les excavacions arqueològiques realitzades en els últims anys han testificat l’enderrocament de la muralla cap a la primera meitat del segle XVII. Totes les illes situades a l’oest de la plaça Major, els carrers de Sagra, Sant Cristòfol, Marc i Rei en Jaume, fins a la plaça de Sant Roc, s’haurien format amb posterioritat a aquests anys, la qual cosa suposà el desbordament de la ciutat medieval i per tant el primer eixample que va tenir la ciutat.

Es van assolir els límits de l’actual carrer de Gómez Ferrer, per on passava la séquia major, una barrera física que no es va aconseguir franquejar fins un parell de centúries després. A l’altre costat de l’actual carrer de Gómez Ferrer, on en l’actualitat es troba el barri de l’Alter, es trobava la zona anomenada en la documentació històrica com “els estenedors”. Tot indica que s’hi realitzaven tasques subsidiàries de treballs artesanals, per exemple tintures de teixits, adob de pells i qualsevol activitat que necessitara un espai ampli i diàfan, proper però alhora apartat de la ja bigarrada població.

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

ACTE VI: ÈPOCA CONTEMPORÀNIA LÍNIA DEL TEMPS DE L’ÈPOCA

JACIMENTS CONEGUTS D’ÈPOCA CONTEMPORÀNIA 1

ELS ARQUETS DE BAIX

2

ELS ARQUETS DE DALT

2 1

E

n 1847 s’acaba el règim feudal: el poble va pagar 260.000 reals i va aconseguir així la propietat sobre tot el terme, l’aigua de reg, la Torre i els edificis annexos. També és en aquesta època, en 1867, quan després de nombroses disputes i litigis legals, s’amplia el terme municipal, i s’hi incorporen aquells terrenys de la part del secà, en origen pertanyents a Godelleta i Xiva, que majoritàriament estaven treballats i eren propietat de veïns de Torrent.

Cap a les dècades centrals del segle XIX la construcció de noves carreteres i camins, els nous mitjans de transport, les reparacions en places i carrers i en general les noves infraestructures públiques i d’ornamentació de la ciutat van transformar definitivament les condicions de vida i per tant Torrent i el seu territori.

L’arribada del ferrocarril de via estreta, en 1893, va suposar una millora substancial de les comunicacions. L’estació es va construir als afores del nucli urbà però prompte la seua existència determinaria el traçament d’un nou eix de comunicació, el carrer de Cervantes, obert en 1910 per a comunicar l’estació amb la plaça Major. La connexió directa amb València que va permetre el ferrocarril i l’existència de la muntanya del Vedat, amb frondoses pinedes i bones vistes a la plana de València, van propiciar

la conversió de Torrent en un reclam per a estiuejants que van començar a construir les seues residències estivals en la mateixa ciutat i altres paratges del terme.

A principis de segle XX el paisatge vegetal estava dominat pels cultius de secà, especialment la garrofera i el vinyer, mentre que en el regadiu s’abandonava el cultiu dels cereals, blat i dacsa. El cabdal de les fonts del barranc era incapaç de cobrir les necessitats de reg de tots els espais irrigats de la població per la qual cosa es van obrir pous per a reg elevat, que permetien l’extracció d’aigua del subsòl utilitzant motors de vapor primer, i després elèctrics. L’aigua elevada a motor va multiplicar la capacitat de reg i com a conseqüència directa la superfície conreada, encara que van causar l’abandó de l’antiga xarxa de séquies. Si fins a aquest moment les terres del secà eren sensiblement majoritàries a les d’horta, és ara quan definitivament s’inverteix la proporció.

La introducció del monocultiu del taronger, a mitjan segle XX, i dels nous sistemes de reg gota a gota, acabarà definitivament amb l’horta tradicional, la qual cosa comportarà l’abandó de les obres hidràuliques i la seua deterioració.

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

ACTE VI: ÈPOCA CONTEMPORÀNIA

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG EL TEMA DE L’ÈPOCA: L’ARRIBADA DEL FERROCARRIL I EL TRAMVIA

El segle XIX va suposar l’enlairament demogràfic de la població, a la fi del qual ja es comptabilitzaven al voltant de 8.560 habitants. Va ser en aquest període quan es van edificar els barris al voltant dels carrers de Ramón y Cajal, Frare Lluís Amigó i Pare Méndez, encara que la fita més destacada va ser la urbanització quasi al complet de la partida de l’Alter.

S’inicia així la tendència constant, pràcticament fins a l’actualitat, de creixement urbà cap al nord i el ponent, tradicionalment la zona del secà, i quedà així alliberada l’horta de la pressió urbanística.

Torrent en una ciutat. Aquest procés es consolidarà amb la instauració en 1895 d’un transport públic regular, el tramvia de cavalls. Encara que solament cinc anys més tard s’electrificaria i el nou tramvia va estar en funcionament fins als anys 60. La imatge actual de Torrent va quedar establida amb el planejament i construcció de l’avinguda al Vedat en 1927, segons projecte de l’arquitecte de la Diputació Luis Albert. La via es va dissenyar a manera d’eix ordinador per a connectar la ciutat antiga amb els nous barris en expansió.

Des de mitjan segle, la construcció d’infraestructures públiques, el nou cementeri, l’escorxador, aigua potable a domicili i l’enllumenat públic, entre altres, va assentar les bases de la transformació urbana de

En 1846 es trasllada el jutjat del partit judicial, de Catarroja a Torrent, i la Torre va passar a utilitzarse com a presó. Per aquest motiu s’hi van realitzar nombroses obres de condicionament, cegant les

espitlleres, obrint finestres noves i compartimentantne els espais interiors per a la construcció de cel·les.

També va ser en aquests anys quan es va construir la capella de la presó, situada en el primer pis i de la qual es conserva un xicotet altar que contindria una imatge mariana, hui desapareguda. En 1908 es derroca el vell “porxi” per a construir-ne un altre de més adequat a les noves necessitats. Aquesta construcció consistia en un edifici porticat en altura que envoltava la Torre pels quatre costats, i en les estances superiors albergava les oficines del jutjat.

Aquest nou “porxi” ha sigut la imatge més recurrent i emblemàtica que la memòria col·lectiva ha conservat d’un Torrent “antic”. Es conservà fins a 1970, quan es va derrocar per a emprendre la rehabilitació de la Torre duta a terme pel Ministeri de l’Habitatge.

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

EPÍLEG: L’ARQUEOLOGIA A TORRENT LÍNIA DEL TEMPS DE L’ÈPOCA

La Llei de Patrimoni Cultural Valenciana, 4/1998, exigeix que tota remoció del subsòl en els centres històrics siga precedida d’una intervenció arqueològica. Per açò en 2004 la urbanització de l’entorn de la Torre va comportar una excavació arqueològica que va inaugurar un temps nou, tant en l’avanç de la recerca històrica com en la “normalització” de la pràctica arqueològica a Torrent. Es van descobrir les restes del fossat i la muralla que voltava Torrent dels quals pràcticament solament se’n tenia coneixement per notícies documentals. L’excavació arqueològica va permetre comprovar la magnitud de les construccions defensives i datar-les cap a mitjan segle XIV, sens dubte, construïdes per iniciativa de l’Orde de Sant Joan de l’Hospital, senyors de Torrent. Els treballs van continuar l’any 2008, quan es van emprendre els treballs arqueològics i de restauració de la Torre, molt danyada per l’agressiva i poc respectuosa actuació que va patir a principis dels anys 70 i que va acabar amb la majoria d’indicis constructius

d’altres èpoques. Es va perdre, per sempre, una magnífica oportunitat per a conèixer quin va ser el seu aspecte original i com va anar canviant amb el pas dels segles. Malgrat les dificultats, es va poder aclarir com i quan va ser construïda, quins recursos defensius tenia i finalment determinar, tan fidelment com es va poder, quin era el seu aspecte quan es va construir.

Amb la picada de cada paret varen aparèixer les lluernes i les espitlleres andalusines, les portes, els excusats i la capella de la presó del segle XIX, i així, a poc a poc, es va reconstruir la història arquitectònica de la Torre. Les proves de carboni 14 no van deixar cap dubte que va ser construïda en el segle XII, durant el període andalusí, i encara que en principi la intenció va ser que recuperara totalment l’aspecte original, fonamentalment els merlets i fins i tot el revestiment de calç que la recobria , es va optar per no modificar-ne de forma dràstica la imatge, molt consolidada en l’imaginari popular.

En 2012 es derroca el mercat construït en els 70 i s’emprenen els treballs arqueològics que van permetre traure a la llum el costat E del fossat, l’últim tram que faltava per conèixer.

Quasi una dècada de treballs arqueològics i de recuperació del Patrimoni han culminat amb el projecte del Museu de la Torre, resultat del coneixement acumulat en aquests últims anys al costat de la revisió de d’altres treballs historiogràfics. Les il·lustracions que acompanyen tant la museografia del museu com aquesta publicació són recreacions de la Torre i l’entorn basades exclusivament en dades arqueològiques i documentals. Per tant, amb l’estat actual de les recerques, són tan properes com es pot a la realitat.

En conclusió, la musealització del principal monument historicoartístic i icona cultural de la població permetrà acostar al ciutadà el coneixement de la seua història de manera clara, comprensible i didàctica.

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG

EPÍLOGO: L’ARQUEOLOGIA A TORRENT

UNA HISTÒRIA DE TORRENT CONTADA EN SIS ACTES I UN EPÍLEG EL TEMA DE L’ÈPOCA: COM ES CREA L’ESTRATIGRAFIA ARQUEOLÒGICA

Es coneix per arqueologia urbana aquella que es duu a terme en les ciutats, on l’ocupació humana ha sigut constant i més o menys llarga en el temps. La contínua renovació edilícia comporta una gran “estratificació”, la qual cosa es tradueix en jaciments molt complexos, on les restes de les construccions més modernes se superposen a les més antigues, i açò suposa que moltes restes arqueològiques són destruïdes parcialment o alterades per edificis d’altres èpoques. En la il·lustració superior s’ha mostrat com s’ha format l’estratigrafia arqueològica a l’entorn de la Torre.

L’arqueologia urbana ha experimentat un intens desenvolupament en els últims vint-i-cinc anys com a conseqüència de la intensa reurbanització

dels centres històrics i la major demanda social de coneixement i preservació del patrimoni cultural local. Les noves obres d’infraestructura i construcció en les ciutats suposen la destrucció del registre arqueològic i una pèrdua irreparable d’informació històrica.

ciutadana. Solament el compromís de les administracions públiques, com a garants davant la ciutadania del patrimoni cultural, pot mantenir-ne l’equilibri, a més d’impulsar la recerca i difusió dels resultats.

La Llei de Patrimoni Cultural Valencià de l’any 1998 repara aquesta circumstància i sanciona la pràctica de l’arqueologia urbana, també dita “d’urgència”, ja que exigeix una excavació prèvia a qualsevol actuació en el subsòl que puga significar la destrucció de restes arqueològiques. Aquesta normativa ha portat nombroses tensions entre els interessos immobiliaris, les administracions públiques, la recerca arqueològica i la demanda

“La pèrdua de la identitat urbana implica la pèrdua de tots els punts de referència que permeten a l’individu mantenir llaços personals amb el lloc en el qual viu i treballa, amb l’experiència del seu passat.

Aqueixa pèrdua constitueix una amenaça per a l’individu i per a la societat mateixa”.

MARTIN BIDDLE