VI carta poblament 2014

Page 1





NOVEMBRE DE MMXIV


Amparo Folgado Tonda Alcaldessa de Torrent

És un motiu d’alegria tornar a obrir este espai per al reconeixement públic d’alguns dels nostres ciutadans i ciutadanes que des de les distintes vessants culturals, científiques, socials, esportives o empresarials fan de la nostra ciutat un nou exemple del qual sentir-nos orgullosos. Per sisé any consecutiu, podem tenir la satisfacció de trobar entre nosaltres personalitats destacades personalment i públicament, com així es demostra amb les firmes que donen suport a cada candidatura i que arriben dels àmbits més diversos de la nostra ciutat. El jurat, el proppassat dia 13 d’octubre va atorgar este honor a cinc persones que seran un referent per a la resta de torrentins i torrentines. Cinc persones, a les quals vull felicitar com a alcaldessa i també com a torrentina. En esta sisena edició, el jurat dels Premis Carta de Poblament de Torrent, ha concedit els premis als cinc ciutadans següents: En primer lloc, al nostre reconegut artista, Calo Carratalá. No crec necessari fer menció de les seues virtuts com a artista, perquè la trajectòria i els reconeixements s’encarreguen de fer-ho i són una mostra xicoteta del valor de la seua obra. Hui volem donar-li les gràcies com a torrentins i veïns per dur el nom de Torrent a un lloc d’honor en el món de la pintura. Una ciutat ha de poder donar peu a convertir-se en lloc de naixement de personalitats que l’abanderen més enllà del seu territori i li donen la categoria de ser llar d’artistes, com és el cas de Calo. Com diuen d’ell: obrim la ment per a poder gaudir de la seua persona i de la seua obra. En segon lloc, Pedro López, com a exemple de professionalitat en l’esport i d’humanitat amb el seu entorn. Sé que el premi no es deu només a la importància del currículum esportiu, sinó també al reconeixement a la transmissió de valors que, en l’esport com en la societat, haurien de prevaldre, com són la superació, l’esforç, la companyonia,… la nostra sort és tindre al costat persones com Pedro, exemple viu i tangible del que eixos valors representen i del que es pot aconseguir tenint-los presents. Enhorabona, Pedro, per ser tan gran persona i esportista. En tercer lloc, al científic José Alfonso Antonino pel seu treball d’investigació en el camp de l’enginyeria industrial. La seua extensa tasca docent no ha restat,

4


en absolut, gens de valor a la seua preocupació per solucionar els problemes del món industrial; un món que, ara com ara, envolta pràcticament la totalitat d’aspectes de la nostra vida quotidiana. Per a Torrent, és un orgull poder tindre veïns com José Alfonso, qui des de la més absoluta discreció ens dóna lliçons de saviesa i ajuda a fer-nos la vida més fàcil. La meua més sincera felicitació, pel seu treball d’investigació al llarg d’estos últims anys.

En quart lloc, a la Congregació de religiosos terciaris caputxins de la Mare de Déu dels Dolors (amigonians) de Torrent per la seua labor no sols social, sinó especialment també en la nostra ciutat, educativa. Gràcies a este treball durant 125 anys, Torrent és el que és hui en dia. Per les seues mans i pels seus pupitres han passat una infinitat de xiquets torrentins que, ara com ara, són testimoni i reflectixen els valors que els fan únics i que tant necessitem tindre cada dia més presents. Si en l’any 1989, el superior general ens donava les gràcies al poble de Torrent en la publicació commemorativa que es va publicar en aquell moment, hui volem, a més d’agrair a la Congregació tot el que han fet per este poble, també reconéixer la dedicació que han regalat a tantes i tantes generacions de torrentins. El quint premiat és Salvador Fernández Calabuig, de qui com a torrentina em complau dir que sempre ha dut el nom de Torrent allà on la seua trajectòria professional, hui premiada, l’ha portat. Este premi fa justícia a una vida dedicada a donar exemple de bon fer, de bons principis i fonamentalment de valors que, a hores d’ara, en el món professional han de tornar a tindre’s en compte en gran manera: honestedat, professionalitat i superació. Salvador és un clar exemple del fet que l’èxit no està renyit amb la dedicació als altres, i tenim la fortuna de tenir-lo, el tenim i el tindrem al nostre poble. Gràcies per tants anys servint d’una i altra forma a Torrent. Vull també donar les gràcies al jurat dels Premis, format per torrentins de prestigi reconegut com són José Hernández Yago (Fill predilecte), José Ortí Soriano (Fill predilecte), José Deusa García (Fill adoptiu), Manuel Herreros Casas (Insígnia d’or), Club Esportiu Herca (Insígnia d’or), José Royo Martínez (historiador i cronista de Torrent) i Miguel Lluch Cerezo (Fill adoptiu) per l’elecció dels premiats del 2014. Des dels inicis, en el 2009, estos premis van més enllà de qualsevol premi econòmic. Molts dels premiats, com els d’este 2014 han rebut distincions per les seues diferents vessants. Però volem que este siga el reconeixement sincer d’un poble als seus veïns. La demostració palpable que l’entrega als altres, la dedicació i el bon fer són recompensats per aquells a qui més directament tractem: els nostres propis veïns. Treballem junts per a fer que la nostra societat siga molt millor, esforcem-nos per a aconseguir que el benestar social arribe a tots els veïns i veïnes de la nostra ciutat. Junts hem de ser l’exemple d’una societat que premia l’esforç, la solidaritat, la innovació, la investigació, la creació, la concòrdia i la trajectòria dels seus ciutadans perquè el futur siga molt millor per a tots.

5


Modesto Muñoz Puchol Regidor de Cultura, Valencià i Turisme Ajuntament de Torrent

En l’any 1248, l’orde de Sant Joan de Jerusalem atorgava una carta de poblament a una nova comunitat de veïns cristians, la qual s’instal·lava al senyoriu hospitaler de Torrent. Hui, els veïns de la ciutat de Torrent després dels 766 anys d’aquella efemèride volen recordar aquell 28 de novembre, data de la concessió, amb els Premis Carta de Poblament de Torrent, enguany en la sisena edició. Hi ha valors que no es poden pesar i mesurar amb instruments ajustats per a avaluar la quantitas i no la qualitas. Hi ha inversions que generen uns retorns que no són immediats. El saber constituïx per si mateix un valor i suposa una barrera contra l’utilitarisme. Certs valors humans intrínsecs com la necessitat de crear, d’imaginar, de transmetre, són tan essencials com respirar. No s’han d’establir límits a estos valors, no s’han de quantificar econòmicament, no és lícit que fluctuen amb les situacions econòmiques i històriques, seguint el determinisme dels vaivens polítics i socials. Per això, és fonamental i de rigor, que la societat en conjunt es congratule i honore les persones que guiades per la passió del coneixement, de la creativitat, del desenvolupament i de la sociabilitat contribuïxen al benestar comú social i cultural, màxim èxit humà que ens conferix dignitat. L’any 2014, els Premis Carta de Poblament de Torrent han estat atorgats a: Premi Arts, Lletres i Esports a Calo Carratalá, pintor torrentí i professor de Belles Arts, destacat en el panorama pictòric actual i que al llarg de la seua trajectòria ha experimentat amb distintes tendències, i que destaca pel seu paisatgisme amb una estètica molt personal, plena de sinceritat i espontaneïtat, que ens transporta a escenaris reals amb un toc oníric, i al futbolista del Llevant UE, Pedro López Muñoz per la seua trajectòria dins del món esportiu i per la seua labor didàctica ja que sap transmetre als estudiants la seua experiència personal de compaginar l’oci saludable i esportiu amb els estudis. Premi Ciència, Tecnologia i Medi Ambient, a José Alfonso Antonino Daviu, doctor enginyer industrial, llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses,

6


professor titular de la Universitat Politècnica de València en el Departament d’Enginyeria Elèctrica, que destaca pel desenvolupament de les seues investigacions en l’àrea del diagnòstic d’avaries en grans motors, per mitjà de tècniques avançades d’anàlisi temps-freqüència. El Premi Societat i Concordia a la Congregació de religiosos terciaris captuxins de la Mare de Déu dels Dolors (amigonians), els quals en el 1889 amb l’arribada al convent de Monte-Sión van fundar una escola amb continuïtat fins a l’actualitat. Des de l’any 1967 es constituïx la parròquia amb l’advocació de la Mare de Déu de Montsió, en la qual es troben integrats nombrosos grups apostòlics i germandats de la nostra ciutat. El col·legi Nuestra Señora de Monte-Sión té vora mil dos-cents alumnes entre educació infantil, educació primària, educació secundària obligatòria i batxillerat. El Club Esportiu Monte-Sión, vinculat al col·legi, té equips en diferents categories tant en futbol com en basquetbol. El Premi Trajectòria Professional a Salvador Fernández Calabuig, diplomat en Direcció d’Empreses per l’Escola d’Alts Executius de València, és en l’actualitat administrador de l’empresa de promocions immobiliàries Anfer SA, que va crear amb diversos socis. Destaca paral·lelament a la seua activitat empresarial en el vessant social i cultural, ja que participa de manera altruista en nombroses organitzacions sense ànim de lucre en la Comunitat Valenciana. La nostra enhorabona als premiats i al jurat que ha sabut elegir-los en reconeixement a la seua labor i trajectòria fruit d’eixa dosi de passió tan necessària en tot saber humà i que sens dubte, servirà d’esperó i estímul a moltes altres persones de la nostra ciutat.

7




ELS PREMIS CARTA DE POBLAMENT DISTINGIXEN L'APORTACIÓ A LA SOCIETAT TORRENTINA

10


L’Ajuntament reconeix i impulsa l’exercici d’activitats culturals, educatives, científiques i socials que són rellevants en la nostra societat, amb els Premis Carta de Poblament de Torrent. La creació d’estos premis va ser aprovada per unanimitat en el Ple extraordinari del 23 d’octubre de 2009 per tots els grups polítics i per un acord plenari de 7 d’abril de 2011 s’agrupen les Arts, Lletres i Esports en una única modalitat. Estos premis reconeixen el treball dels ciutadans per a la societat torrentina i promouen i potencien els estudis i treballs de creació i investigació en estes categories: ARTS, LLETRES I ESPORTS CIÈNCIA, TECNOLOGIA I MEDI AMBIENT SOCIETAT I CONCÒRDIA TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL El solemne acte d’entrega se celebra anualment en l'aniversari de l’entrega de la Carta de Poblament de Torrent. Els premis són atorgats per un jurat compost per personalitats de prestigi reconegut de la ciutat, després d’avaluar les candidatures presentades. Estes propostes les poden fer investigadors, universitats, acadèmies, col·legis professionals, hospitals o associacions, així com altres entitats anàlogues. Les candidatures han de presentar-se abans del 31 de maig de cada any. Recordem que el 28 de novembre de 1248 es va dur a terme la firma de l’entrega de la Carta de Poblament de Torrent a les primeres famílies assentades ací després de la conquesta del rei Jaume I. Esta carta representa el naixement de Torrent. L’organització dels Premis està a càrrec de la Delegació de Cultura de l’Ajuntament, responsable de proposar a l’Alcaldia els components del jurat, els quals han de ser nomenats amb caràcter anual.

Jurat dels Premis. 11


ACTA DEL JURAT En la ciutat de Torrent, a les 20.00 hores del dia 13 d’octubre de 2014, es reunixen les persones indicades seguidament i nomenades, mitjançant el decret núm. 3190/2014, de 25 de setembre, integrants del Jurat de la sisena edició dels Premis Carta de Poblament de Torrent, per tal de constituir-se com a òrgan i portar a terme les seues funcions, de conformitat amb el que disposen les bases reguladores dels premis, aprovades per acord plenari de data 23 d’octubre de 2009 i modificades per acord plenari de 7 d’abril de 2011. Sr. José Ortí Soriano Sr. José Hernández Yago Sr. José Deusa García Sr. Manuel Herreros Casas Sr. Vicente Carrratalà Deval Sr. José Royo Martínez Sr. Miguel Lluch Cerezo Hi assistix com a presidenta honorífica, l’alcaldessa de Torrent, Desamparados Folgado Tonda i hi actuen com a president i secretari les persones triades pels membres del Jurat d’acord amb el que establixen les bases dels premis. Així, diversos membres del Jurat efectuen propostes per a les diverses modalitats que comprenen els premis. En acabar les deliberacions, i atesos els mèrits que concorren en cadascun dels proposats, de comú acord, i en exercici de les atribucions que li conferixen les bases, este Jurat decidix atorgar els Premis Carta de Poblament de Torrent, en la sisena edició, i en cada una de les modalitats que comprén, a les persones o entitats següents: Premi Arts, Lletres i Esports: Calo Carratalá Pedro López Muñoz Premi Ciència, Tecnologia i Medi Ambient: José Alfonso Antonino Daviu Premi Societat i Concòrdia: Congregació de religiosos terciaris caputxins de la Mare de Déu dels Dolors (Amigonians) Premi Trajectòria Professional: Salvador Fernández Calabuig

12


I perquè així conste, firmen la present acta, en el lloc i la data indicats, i fan constar que la decisió del Jurat que s’hi arreplega, és inapel·lable.

President

Secretari

JOSÉ DEUSA GARCÍA

VICENTE CARRATALÀ DEVAL Vocals

JOSÉ ORTÍ SORIANO

JOSÉ HERNÁNDEZ YAGO

MANUEL HERREROS CASAS

JOSÉ ROYO MARTÍNEZ

MIGUEL LLUCH CEREZO

Presidenta Honorífica L’alcaldessa presidenta DESAMPARADOS FOLGADO TONDA

13 13



VI PREMIS CARTA DE POBLAMENT DE TORRENT ARTS, LLETRES I ESPORTS CIÈNCIA, TECNOLOGIA I MEDI AMBIENT SOCIETAT I CONCÒRDIA TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL

15


CALO CARRATALÁ PREMI CARTA DE POBLAMENT ARTS, LLETRES I ESPORTS

16


Calo Carratalรก fotografiat per Salvador Alvaro Nebot

17


El torrentí Pascual Carratalá López, Calo, nascut l’any 1959, és el que fa cinc dels set fills del matrimoni format per Antonio Carratalá Rubio i Pilar López Rodríguez. És casat amb Maria Francisca Nebot Martín i té dos fills, Irene i Martín. De xicotet va ser escolar del collegi Monte-Sión, estudià el BUP en el col·legi de Calicanto, el batxiller en l’IES Tirant lo Blanc, i la carrera en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València, on va obtindre la llicenciatura l’any 1986. El pintor Calo Carratalá demostra el seu talent amb una producció artística que ha passat per distints escenaris de l’àmbit nacional i internacional. No debades fou l’artista que, amb la seua obra TorrenTorrenT 1993-1998, inaugurà l’EMAT de Torrent, ciutat que té el privilegi de ser el bressol d’este artista poderós, amb idees que fa aflorar rítmicament després d’intensos processos d’observació que ell convertix en una mena de poesia cromàtica, amb una figuració que transita entre la realitat, el somni i l’abstracció. Calo Carratalá ha obtingut nombrosos premis nacionals de pintura. Ha participat en fires d’art nacionals i internacionals, la seua obra està present en distintes galeries d’àmbit nacional, i el seu treball s’inscriu dins del corrent figuratiu més actual. En l’etapa de formació, en la dècada dels huitanta, féu incursions artístiques amb la vídeoinstal·lació, després va provar amb l’expressionisme abstracte, més tard es va bolcar en el corrent figuratiu, amb els temes de les fruites i de les Carmes (en estil neopop, amb tècniques de collage), i a poc a poc anà inclinant-se pel paisatge i per la utilització de l’oli. Un canvi gradual que va anar consolidant-se en esta última faceta, en la qual ha aconseguit situar-se com un dels millors paisatgistes del panorama nacional, com ho corrobora el fet d’haver obtingut amb l’obra Myrdal núm.2 (un paisatge nevat i rocós en escala de grisos), la Medalla d’Or de la setanta-cinquena Exposició Internacional d’Arts Plàstiques de Valdepeñas, per unanimitat del jurat, del qual formava part el genial pintor guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de les Arts, Antonio López, qui qualificà esta pintura com una obra de “gran dignitat i naturalesa”, i va destacar la seua “força, potència i vigor poc freqüents”. De l’obra comentà que és una “obra silenciosa que guarda un secret difícil d’aconseguir”. A més del reconegut artista manxec, formaven part del jurat, l’alcalde de Valdepeñas, Jesús Martín, el qui fou director del Museu del Prado i director de l’Acadèmia d’Espanya a Roma i, actualment, és director del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, Felipe Garín Llombart; el director artístic del Museu d’Art Thyssenbornemisza, Guillermo Solana Díez, i l’escultora Blanca Muñoz Gonzalo. El 30 d’agost de 2014 a Calo Carratalá li entregaven la Medalla d’Or de l'Exposició Internacional d’Arts Plàstiques de Valdepeñas. Calo Carratalá atén a les següents qüestions:

18


Calo Carratalá en la selva de l'Amazònia. Foto de Manuel Bañó.

19


Com naix el paisatgisme en la seua obra

Els meus primers quadres de paisatge fan referència, com no podria haver sigut de cap altra manera, al meu entorn més immediat. Estic referint-me a eixos quadres que vaig pintar en els anys 90 i amb els quals tinguí la sort, i l’orgull, d’inaugurar en el 2006 l’EMAT de Torrent, amb la mostra titulada TorrenTorrenT 19931998. Foren cinc anys pintant l’Horta Sud, i que marcaren de forma definitiva la meua immersió en el món del paisatge. Després d’açò, i ja instal·lat a València, vaig obtindre el Primer Premi en el 25 aniversari del prestigiós Certamen de Pintura de Bancaixa amb l’obra titulada El far des de la Malva-rosa, i pocs mesos després també vaig obtindre el Primer Premi de l’Ateneu Mercantil de València amb un quadre titulat Un xalet a Picassent, una de les últimes obres del cicle TorrenTorrenT. Recorde que aleshores em trobava a Madrid en un estudi que havia llogat prop de l’estació d’Atocha, on vaig pintar una col·lecció que més tard s’exposaria en el Club Diari Levante, i també en la Universitat d’Alacant, titulada Landscapes. Estos van ser els inicis, després vingueren nous viatges i noves col·leccions.

Quant de temps ha dedicat a les últimes col·leccions de pintures sobre la selva i Noruega

La col·lecció Selves, que es va mostrar entre el juny i el juliol del 2008 en la Sala Lametro de Colom, que estava patrocinada per la Generalitat Valenciana, Ferrocarrils de la Generalitat, Metrovalencia i Vosslsoh, es va gestar en el 2006, quan parlí amb la directora de la Sala Lametro, Maria Aranguren, i li vaig comentar el viatge que estava preparant a l’Amazònia amb el propòsit de pintar una nova col·lecció de quadres; fou llavors quan Maria va mostrar el seu interés a presentar els treballs en la ciutat de València i en l’edició d’un acurat catàleg que arreplegara esta aventura personal. En la sala Ferreres del Centre del Carme de València vaig presentar “Noruega 2011”, una espectacular mostra que va organitzar el Consorci de Museus en el Centre del Carme, amb paisatges noruecs nevats que estigueren exposats des de finals del setembre del 2013 fins a gener del 2014. D’esta col·lecció vaig seleccionar prop de setanta obres entre olis i dibuixos preparatoris, la majoria de gran format, i tinguí la sort que amb esta exposició, el Centre del Carme iniciava un nou cicle d’exposicions de gran format pensat per a la sala Ferreres. Vaig ser a Noruega pel novembre del 2011, convidat per Ingunn Van Etten, directora de la residència per a artistes Kunstnarhuset Messen, a Alvik, un poble menut situat en el fiord d’Hardanger (prop de Bergen). Allí em vaig inspirar i treballí donant forma a paratges espectaculars de muntanyes i llacs nevats.

20


Fotografies relatives a la col·lecció Selves. Realitzades per, Manuel Bañó, Diego Richarte i AC.

3


Fotografies de la seua obra Noruega 11 a la sala Ferreres del Centre del Carme de València, i Calo Carratalá amb quadres de la sèrie Neu.

22


Què l’espenta a viatjar i a plasmar les emocions i la visió estètica en els quadres

Crec que viatjar ha arribat a ser per a mi una forma natural d’entendre la meua relació amb l’entorn, d’estar present i d’allunyarme, de veure sense ser molt vist. Viatge simplement perquè de tant en tant m’agrada anar-me’n. Hi ha artistes que tenen un viatge que anomenen interior, jo preferisc el viatge exterior, desaparéixer del meu entorn habitual, podríem dir que és com transmutar-me, anar-me’n sense més, conéixer nous llocs, nous paisatges, noves relacions de l’home amb l’entorn i tindre, com no podia ser de cap altra manera, nous reptes pictòrics.

Com tria i planeja els seus projectes paisatgístics

En l’elecció d’un lloc nou intervenen tants factors, i no sempre els mateixos, que seria molt difícil enumerar-los i explicar-los un per un. Els llocs i els motius van presentant-se amb el pas mateix del temps i amb les oportunitats que, per descomptat, cal intentar aprofitar i que també tenen eixa característica de fet imprevisible que les fa fascinants.

Les seues obres induïxen a pensar en la naturalesa i s’expressen en el llenç, el cartó i la fusta amb varietat de formats

Sí, treballe amb distints materials i suports; encara que tots són prou tradicionals en el món de l’art, crec que la forma de presentar-los i inclús el fet que la seua utilització no siga habitual en els temps actuals, els donen un valor afegit. En l’exposició sobre la selva es tingué molt present el que anomenaríem el ritme de la mostra o el que és el mateix, la forma amb què l’espectador va veient els quadres. Amb açò s’aconseguia dotar de dinamisme la sala i que l’espectador reflexionara sobre cada quadre, un a un, ja que anava passant de quadres redons a rectangulars i de formats grans a xicotets. Crec que tant l’aparició de nous formats i inclús de tècniques que van sorgint en els meus treballs són una pràctica natural, van apareixent com un contínuum que sorgix de forma discontínua encara que natural, vull dir que si analitzem cada nova troballa, segurament trobarem que ja hi havia aparegut en intents anteriors, però per a d’açò tal vegada hauria d’autopsicoanalitzar-me, i això, sens dubte no em divertix, m’estime més gaudir de les troballes; per exemple, mai no havia pintat tantes aquarel·les i tan variades com en la col·lecció anterior Neu i en la de Selves tornen a sorgir els cartons, que no els havia utilitzat des dels meus temps d’estudiant en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles i, sens dubte, els formats redons o tondos tindran a veure amb el fet d’haver estat un any pensionat pel Ministeri d’Assumptes Exteriors en l’Acadèmia d’Espanya a Roma, en el curs 2000-2001, on vaig pintar la sèrie Adriàtic, amb motius del paisatge de marines italianes; més tard arribava la sèrie Blanca en els Alps i en els Pirineus, i posteriorment la sèrie Selves que he comentat.

23


Quins paisatges li han reportat major satisfacció al retratar-los

Crec que he gaudit d’igual manera de tots els paisatges que he pintat fins al moment. Evidentment en el moment actual de Noruega 2011, estic encantat amb eixos últims, independentment que siguen olis o grafits, per a mi són part del mateix projecte i encara vull continuar ampliant i completant la col·lecció.

El seu mètode de treball

Sempre partisc d’estudis preliminars per a la realització d’un treball, açò significa que abans d’abordar una obra faig molts estudis o esbossos i inclús durant l’execució de l’obra continue fent-ne, perquè pretenc resoldre els dubtes que em sorgixen en el transcurs de l’obra. Esta forma de treballar es va poder apreciar en la mostra de Noruega 2011, amb els quadres i els seus diferents estudis, en el Centre del Carme.

Quins pintors li agraden i són les seues majors influències

La llista de pintors que m’interessa és molt àmplia. Deia Goethe en el seu llibre Viatge a Itàlia que cada vegada que descobria un nou pintor era com si apareguera una nova estrela en el seu firmament pictòric. A mi em succeïx el mateix, cada vegada que sume un pintor al meu univers pictòric, este es fa més gran. Un dels últims noms que he inclòs és el de Peder Severin Kroyer, es tracta d’un pintor noruec de finals del xix i principis del xx, i amb ell, alguns altres del que s’ha anomenat l’Escola de Skagen (esta troballa la dec a Cristóbal Peris, amb qui he compartit vesprades gaudint d’esta pintura noruega). També m’interessen pintors contemporanis com l’alemany Anselm Kiefer, o els britànics David Hockney i Peter Doig, entre d’altres.

Després de cada col·lecció necessita buidar-se per a mamprendre una nova empresa

Ja estan sorgint nous projectes, però crec que el millor serà madurar-los abans de mamprendre’ls. Hi ha moltes idees per desenvolupar, encara que, com he referit, m’estime més donar-me un temps. Estic tancant l’última col·lecció Noruega 2011, alhora que vaig pensant en nous projectes.

Altres facetes

Al seu quefer artístic cal afegir la seua faceta didàctica; així, en el curs 2009 -2010 va donar classes com a professor de Belles Arts en la Universitat de Terol, i en els mesos de juny i juliol impartix classes de Pintura de Paisatge en diversos punts de la geografia espanyola, els últims han sigut en una institució de Còrdova i en el Museu Gonzalvo de Rubielos de Mora a Terol. També és membre permanent del jurat del conegut Concurs de Pintura Ràpida Ciutat de Torrent, convocat per l’Ajuntament d’esta ciutat, a través de la Delegació de Cultura, que enguany ha complit la seua novena edició.

24


Foto de la família Carratalá Nebot

OBRA DE CALO CARRATALÁ EN INSTITUCIONS Ajuntament de Torrent, Caixa d’Estalvis Sant Isidre de Vall d’Uixó, Ajuntament d’Albaida, Museu d’Art Modern Vila de Pego, Universitat d’Extremadura a Càceres, Ajuntament de Vitòria, Fundació Cultural Mafre Vida a Madrid, Corts Valencianes, Conselleria d’Indústria a València, Fundació Bancaixa, Ateneu Mercantil de València, Caixa Rural de Torrent, Acadèmia d’Espanya a Roma, Ministeri d’Assumptes Exteriors, Ajuntament de Quesada a Jaén, Ajuntament d’Estepa, Museu Padre Martín Recio de Sevilla, Diputació Provincial d’Alacant, Col·lecció Giménez Godoy de Múrcia, Fundació Wellington de Madrid, Caja de Guadalajara. Real Acadèmia Gallega de Belles Arts (La Corunya); Real Acadèmia de Belles Arts de Granada, Fundació Focus-Abemgoa i Ajuntament de Valdepeñas. EXPOSICIONS Fins a l’actualitat, Calo Carratalá ha demostrat el seu talent amb una producció artística en distints escenaris de l’àmbit nacional i internacional: Galeria Ray Gun de València, Galeria Perifèrica de Sueca, Sala Antic Mercat de Requena, Castell de Mora de Rubielos a Terol, Galeria Nave Diez de València, Casa de Cultura

de Torrent, Galeria PG´Art de Gandia, Galeria Val i 30 de València, Galeria Bores & Mayo de Cáceres, Galeria Cuatro de València, Club Diario Levante, Sala d’exposicions de la Universitat d’Alacant, Galeria Egam de Madrid, Caixa Rural de Torrent, Galeria Dieciséis de Sant Sebastià, Galeria Alameda de Vigo, Galeria José Esquirol d’Altea a Alacant, Galeria María Llanos de Càceres, Palau de la Música de València, EMAT de Torrent, Galeria GWA de Madrid, Galeria Carmen del Campo de Còrdova, Lametro Sala d’Exposicions FGV de València, Lametro FGV Estació Mercat d'Alacant. Galeria Nave Díez de València, a Barcelona, Jóvenes 91. IVJ a València i Alacant, Galeria Viciana. A València, Galeria el Palau de València, Caja Madrid en Barcelona, Museu de Vilafranca del Penedés, Arco 94. Galeria Val i 30 a Madrid, Galeria Arte Clio de Pamplona, Galeria Estampa a Madrid, Auditori Padilla d’Almeria, sala de la Conselleria de Cultura d’Alacant, Església de Sant Miquel de Múrcia, Fundació Pelaires de Palma de Mallorca, V Biennal de Pintura Ciutat de Pamplona, XXII, XXIII i XXIV Premi Bancaixa de Pintura de València, IV Mostra Unión Fenosa de la Corunya, Galeria Alameda de Vigo, XIX Saló de Tardor de Pintura a Plasència, XII Mostra d’Art Contemporani a la ciutat de Tarancón, Biennal d’Art Contemporani a Oviedo, Caja Madrid a Madrid, II Biennal d’Arts Plàstiques Rafael Botín de Còrdova, IX Concurs Internacional de Pintura Fundació Barceló de Palma de Mallorca, Facultat de BBAA Universitat Politècnica de València, Segni di Pace, Museo Archeologico Nazionale di Palestrina a Roma, Arte a Palazzo Oraziana 2001 Museo Oraziano-Palazzo Orsini di Licenza a Roma, Roma 8 1/2 Sala dell’Instituto Cervantes de Roma i Milà, Acadèmia d’Espanya a Roma, Real Academia de BBAA de San Fernando, X Concurs de pintura Ciutat de Tudela a Navarra, Premis Àngel de Pintura, 20a edició de Còrdova, Certamen Nacional de Dibuix Gregorio Prieto de Valdepeñas, Ciutat Reial, XXV Saló de Tardor de Pintura de Plasència 2003, Càceres, IX Biennal d’Arts Plàstiques Ciutat de Pamplona, Berlin Kunstprojekt Gallery de Berlín, Projecte Galeria Arc Romà de Medinaceli a Sòria, VIII Mostra Unión FENOSA a la Corunya, Fira d’Art Lisboa a Portugal, Premis Àngel de Pintura 6a edició a València, XIX Premi BMW de pintura a Madrid, Fundació Nicomedes García Gómez de Segòvia, Fira d’Art a Santander. Fires d’Art Contemporani ARCO, Fira d’Art Contemporáni de Pequin

25


CIGE- Beijin, Galeria Paz y Comedias, Galeria Uno2tres de Pamplona, L’Aquila Forever Roma. Museu Venanzo Crocetti, L’Aquila Palazzeto dei Mobili. Travessies a Drassanes de València. RECONEIXEMENTS, PREMIS I BEQUES IX Certamen Nacional de Pintura José Segrelles. Albaida, València. Accèssit. X Certamen Nacional de Pintura José Segrelles. Albaida, València. Adquisició d’obra. XXV Concurs Internacional de Pintura, Escultura i Dibuix Homenatge a Rafael Zabaleta a Quesada, Jaén. Menció especial. XX Certamen de Pintura Vila de Pego, Alacant. Accèssit. V Certamen de Pintura Iberdrola-UEX, Càceres. Adquisició d’obra. XXI Certamen de Pintura Vila de Pego, Alacant. Primer premi. Certamen de Plàstica Contemporània, Vitòria. Art Gasteiz. Adquisició d’obra. XV Premi Penagos de Dibuix, Madrid. Tercer Premi. XXIII Premi Bancaixa de Pintura a València. Primer Premi Pintura del XXV Premi Bancaixa Pintura i Escultura, València. Primer premi del XXIX Premi Saló de tardor Ateneu Mercantil de València. LX Exposició Nacional d’Arts Plàstiques Valdepeñas. Adquisició d’obra. VIII Certamen de Pintura de l’il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid. Accèssit. Segon premi del Certamen Internacional de Pintura Homenatge a Rafael Zabaleta en 2000, Quesada, Jaén. Certamen Internacional de pintura de Valdepeñas. Adquisició d’obra. Beca de l’Acadèmia d’Espanya a Roma. Curs 20002001. Pintura. LXII Exposició Nacional d’Arts Plàstiques (Valdepeñas) Adquisició d’obra. Convocatòria Arts Plàstiques 2002 de Diputació Provincial d’Alacant. Adquisició d’obra. Exposició Nacional d’Arts Plàstiques, Valdepeñas Adquisició d’obra. Convocatòria Arts Plàstiques 2003 Diputació Provincial d’Alacant. Obra adquirida. IV Certamen de Pintura Fundació Wellington. Madrid 2004 Premi i adquisició. XXXII Certamen Nacional d’Art Caixa de Guadalajara. Primer premi. VI Certamen Internacional de Pintura Royal Premier Hotels. 2005, Torremolinos, Màlaga. Accèssit. XXI Premi BMW de Pintura, 2006. Medalla d’Honor. Primer premi Saló de tardor Reial Acadèmia Galega de BB AA. 2008. Premi adquisició Reial Acadèmia de BB AA de Granada. 2009. Medalla d’Or de la 75 Exposició Internacional d’Arts Plàstiques de Valdepeñas. 2014

26

Sobre la Medalla d’Or de la 75 Exposició Internacional d’Arts Plàstiques de Valdepeñas Pel seu interés informatiu, s’oferix un extracte d’una de les entrevistes més interessants a Calo Carratalá després de guanyar la Medalla d’Or de la 75 Exposició Internacional d’Arts Plàstiques de Valdepeñas. Calo Carratalá es, gracias a su obra ‘Myrdal nº2’, el ganador de la Medalla de Oro de la 75 Exposición Internacional de Artes Plásticas de Valdepeñas. Algo que le ha llenado de satisfacción después de quedarse en otras ocasiones a las puertas de hacerse con el triunfo. ¿Qué significa este premio para usted? La verdad es que a mí me ha hecho mucha ilusión ganar el certamen de Valdepeñas porque es uno de los premios más importantes que hay a nivel nacional. Y lo ha ganado gente muy conocida del panorama español e incluso extranjero. Estar entre estos artistas la verdad es que es un orgullo y una satisfacción personal muy grande. Su obra ya había sido adquirida con anterioridad en este certamen, así que no era la primera vez que se presentaba... Sí, la verdad es que es un certamen muy conocido e importante a nivel nacional y nos presentamos todos los artistas que nos dedicamos a esto. He tenido la suerte de haberme presentado en distintas ocasiones e incluso la obra ha sido adquirida por distintos patrocinadores del certamen. Siempre me quedaba el momento de ganar porque también me comentaban que quedaba entre los finalistas


y no lo conseguía. Y cuando me llamaron

la ecología y el cambio climático, el paisaje

para decirme que había ganado la medalla,

está a la orden del día. En mi carrera llevo

fue un momento de mucha felicidad. Porque

muchos años trabajando el mundo del paisaje.

siempre quedaba finalista pero no lo acababa

Y, en definitiva, la obra representa la soledad,

de conseguir. Y en el mundo del arte, todo el

la grandeza del tamaño, la referencia con el

mundo está siempre informado de lo que pasa

hombre...

en Valdepeñas y mucha gente me ha llamado

¿Qué se siente después de saber que uno de

para felicitarme.

los miembros del jurado ha sido Antonio López? Muchísimo mejor todavía porque

¿Qué puede representar este premio para

es uno de los pintores más importantes del

su carrera? ¿Un paso más adelante? Todos

panorama nacional e internacional. Además,

los premios te consolidan, te dan confianza,

es un hombre que en su pintura el mundo

son un reconocimiento a la labor que llevas

del paisaje, sobre todo el urbano, tiene gran

desarrollando durante años. Este cuadro

importancia.

forma parte de una serie que inicié en 2011. Me invitaron a una residencia de artistas en

Después de conocerse el fallo del jurado,

Noruega en noviembre, que es invierno ya

Antonio López hizo unas declaraciones

pero puedes viajar, no es como si vas en enero

en las que dijo que en un primer momento

que no puedes salir porque todo está cortado

la obra ganadora no le había llamado la

por la nieve. Así que esta colección empezó

atención pero que, después, conforme la iba

con ese viaje en Noruega y estos días les he

mirando, subía, y que tenía algo mágico. ¿Qué

escrito para decirles que me han dado un

puede decir? Siempre ha sido una de las cosas

premio para una de las obras inspirada en este

que me han interesado cuando pinto cuadros.

viaje.

Nunca pinto cuadros que sean llamativos. Me gusta hacer cuadros que tienen una presencia,

¿Qué ha querido reflejar en el cuadro? La

que lo tienes en casa y que conforme lo vas

colección de la que forma parte es del viaje a

viendo, te va llenando. No quiero que sea

Noruega, por lo que predomina el invierno

un cuadro que la primera vez que lo veas te

y, con ello, los blancos. Es un paisaje abierto.

impresione y digas: “Ah, qué cuadro”. A mí

La técnica es un óleo sobre lienzo, es una

siempre me ha gustado la pintura que cautiva,

pintura figurativa pero es una figuración

que poco a poco la vas viendo y no sabes por

suelta, no amarrada, donde el fondo que es la

qué y te va llenando. La verdad es que a mí el

tela tiene importancia y donde tú recalcas con

tema de la iluminación me interesa poco. Lo

algunas pinceladas para estructurar el lienzo.

que me gusta es tener el cuadro ahí y aunque

Representa una montaña con un lago helado y

no lo mire, notar presencia. Creo que mis

unas pequeñas notas de rojo que representan

cuadros son más presencias e igual Antonio

unas casas, que es lo que da dimensión a la

López se refería a eso. Es la presencia del

obra. Si metes un elemento reconocible como

paisaje y esas manchas te van cautivando

pueden ser las casas, digamos que tienes una

y dándote información conforme lo vas

referencia de tamaño, y eso de alguna forma

mirando.

te lo dimensiona cuando ves el resto del paisaje. Es un paisaje muy extremo, donde la climatología es extrema y es un poco virgen, pensando que hoy en día la forma de ver el paisaje ha cambiado muchísimo y lo sigue haciendo. Ahora mismo el mundo del paisaje es uno de los temas del arte más pujantes. Con

(L’entrevista completa es publicà en ad valdepeñas i està firmada per Sara Laderas el 26 de juliol de 2014)

27


PEDRO LÓPEZ PREMI CARTA DE POBLAMENT ARTS, LLETRES I ESPORTS

28


Partit d’Europa League entre el Llevant i l’Olympiacos , del 14 de febrer de 2013. Estadi Ciutat de València.

29


El matrimoni format per Pedro José López Barbero i Claudia Muñoz Salguero té tres filles i un fill, el menor dels quatre, Pedro José López Muñoz, qui vingué al món pel novembre del 1983. De xiquet anà al col·legi públic El Molí i encara manté una bona relació amb alguns professors que continuen en actiu, i amb tots els amics amb què, segons ell, es crià i es va divertir durant la infància. Recorda els partidets de futbol en l’hora del pati, on en un mateix camp de futbol sala jugaven cent xiquets i on competien al mateix temps sis equips. “Ara ho pense i pareix impossible haver pogut seguir la pilota, o passar vesprades senceres jugant als cromos. Recorde també quan ens ajuntàvem en les nostres cases per a fer tota classe de treballs manuals per al col·legi, i de tantes altres coses”, evoca Pedro López. Els estudis posteriors de primer i segon de BUP els va cursar en l’institut Tirant lo Blanc. Quant a la seua relació amb Torrent, diu que mai s’ha separat del seu estimat poble, i que a estes altures creu que ja no ho farà: “Torrent m’ho ha donat tot, una bona família, la meua dona, Jessica, la meua xiqueta Ariadna de quatre anys, el meu fill Lucas de tres, i els meus grandíssims amics. A hores d’ara visc a Torrent i estic orgullós de ser torrentí i agraït cada dia pels gestos d’ànim que he rebut quan les coses no van bé i de les felicitacions quan tot va sobre rodes; per tant, puc assegurar que Pedro López va nàixer a Torrent i morirà a Torrent, esperem que d’ací a molts anys.” Este torrentí, que juga en primera divisió i és un dels capitans de l’equip de futbol Llevant Unió Esportiva, respon a aquestes qüestions: Els seus inicis en el futbol

30

Vaig començar a jugar a futbol amb els amics en tots els llocs i a tota hora, com supose que fan a hores d’ara molts xiquets. Futbol en l’hora del pati, futbol en els parcs, en el mític camp de l’estació, en el carrer, etc. La meua infància ha sigut futbol, no necessitava res més. El millor regal que em podien fer els meus pares era una pilota, i ells ho sabien, amb açò vull dir que encara que de xiquet he tingut bicicletes, monopatins i més coses, el moment de tocar un baló amb el peu, o inclús l’olor que fa acabat de comprar, em feia sentir-me el xiquet més privilegiat del món, i crec que tots els meus amics sentien el mateix que jo, per este motiu ens passàvem hores i hores jugant-hi. Tots compartíem la mateixa passió. Realment jo mai jugava pensant si podria arribar a ser algun dia jugador professional, supose que simplement em naixia. Recorde que el primer entrenador que vaig tindre en Monte-Sión em va dir que pensava més ràpid que qualsevol jugador i sempre arribava abans a la jugada. Quan realment m’adone que puc viure d’açò és en l’etapa en què comence amb el filial del València, perquè realment estava a un pas de fer-ho i és aleshores quan vaig pensar: per què no puc aconseguir-ho?


Pedro López, El segon per l'esquerra de la primera fila, quan era cadet en l'equip del Monte-Sión, va ser llavors quan va passar al València CF. En la foto, son pare apareix a l'esquerra, en condició de delegat, segons informa Joaquín Requena, secretari del CD Monte-Sión.

Historial esportiu

“La meua afició esportiva des que era xicotet li la dec als meus pares. Encara que ells mai van relacionar el meu futur amb el futbol, sabien que apuntant-me a un equip i competint aprendria valors que després em servirien en la vida, com saber perdre, saber guanyar, saber competir, etc., i això és molt important. Sempre he tingut la seua confiança i el seu esforç perquè no em faltara res. Crec que darrere de l’èxit d’un futbolista hi ha un gran sacrifici per part de la família. Afortunadament he pogut conéixer jugadors campions del món i tots coincidim en el mateix: els durs inicis en què la família ens feia costat. Quant a la meua trajectòria esportiva, veig que com tot xiquet, es comença per jugar en l’equip del poble. En el meu cas tot va començar en el CD Monte-Sión, on vaig estar des dels 8 anys fins als 12. Després fitxe pel València CF, passant per totes les categories cadets, juvenils i València Mestalla. A l’edat de dènou anys em cedixen al Racing de Santander, on vaig jugar vint partits en Primera Divisió. Amb vint anys em traspassen al Reial Valladolid, on jugue durant sis temporades en l’equip blanc i violeta, tres temporades en segona divisió i tres més en primera. Ja a l’edat de vint-i-set anys el Reial Valladolid em traspassa al Llevant Unió Esportiva, el meu equip actual, on ja fa quatre

31


temporades que estic en la màxima categoria i on aconseguisc en la meua primera temporada la classificació per a jugar la competició europea per primera vegada en la història del club.” Quan la seua carrera es desenvolupava en el Valladolid, el 23 de setembre de 2007, va anotar el gol més important de la seua carrera futbolística amb el Reial Madrid, una canonada des de 30 metres. Un altre dels seus gols amb més ressò fou el que va marcar el 14 de febrer de 2008 contra el Deportivo de la Corunya, quan va agafar el baló des del seu propi camp i va sorprendre el porter des de 50 metres de distància de la porteria. Actualment és un dels capitans del Llevant UE. Descripció del dia a dia de Pedro López

32

En un dia qualsevol m’alce sobre les huit, i isc de casa vora les huit i mitja camí a la Ciutat Esportiva, on ens fan desdejunar a les nou i quart a tot l’equip. Entrene de deu i mitja a dotze del matí, després, si tinc cap tipus de colp o sobrecàrrega, m’ho tracten. Intente arribar a casa al migdia, on dine i solc descansar una estona. A la vesprada toca arreplegar els xiquets d’escola i, si puc i les meues ocupacions esportives m’ho permeten, passe la vesprada amb ells i la meua dona tranquil·lament, i ja a la nit cal gitar els xiquets, prendre un sopar lleuger i no més tard de les dotze de la nit cal anar al llit. Els dies de competició són una altra cosa, clar. Un dia abans d’un partit és el moment més susceptible per a mi, en eixe sentit reconec que canvia la meua personalitat abans dels partits, estic molt més susceptible i m’agrada estar a casa tenint la sensació que estic descansant. Normalment, els jugadors no ens solem concentrar en els partits de casa, anem directes a dinar a l’hotel per a més tard fer una xicoteta dormida, i d’ací al partit. Quan juguem fora si és més tard de les 17.00 hores solem viatjar el mateix dia, si és abans d’eixa hora viatgem el dia anterior, això sempre m’ha agradat més. Si sóc sincer, sempre he sentit eixe pessigolleig en l’estómac abans dels partits. És una sensació de responsabilitat, de saber que no puc fallar a tanta gent que és seguidora de l’equip i, sobretot, a gent pròxima o inclús família, i justament eixa responsabilitat és una de les coses que més m’agrada d’este món. No hi ha sensació més bonica que acabar un partit i haver-lo guanyat, pensar que tota la setmana treballant eixe partit ha tingut recompensa... I després del partit a intentar dormir un poc, cosa que difícilment aconseguim la majoria de jugadors, ja que per la tensió del partit se’ns fa molt difícil dormir eixa mateixa nit. I així acaba el meu dia de partit, intentant adormir-me com més prompte millor per a recuperar-me de l’esforç ràpidament i tornar a la normalitat, però és un cicle.


Debut en la Lliga, partit entre el Racing de Santander i el Vila-real, del 19 de setembre de 2004. Estadi El Sardinero.

Partit de Lliga entre el Llevant i l’Atlètic de Madrid, del 8 d’abril de 2012. Estadi Ciutat de València.

33


Què sent quan juga i quin és el seu caràcter en el camp de futbol

Pense que qualsevol jugador d’elit quan juga sent molta responsabilitat. A mi m’agrada sentir eixa pressió en cada partit, sempre dic que el dia que no la tinga deixaré de jugar. El meu caràcter és fort, qui em coneix em diu que canvie molt quan jugue a futbol, però és la meua manera de competir: vull guanyar, i a qualsevol jugada, per simple que parega, li done molt de valor, perquè pot definir un partit.

Reconeixements esportius dels quals se sent més satisfet

Tinc molt bon record del reconeixement que va aconseguir el Juvenil del València en el 2000-2001, quan jo formava part de l’equip que va quedar campió mundial de clubs al Japó. També quan la Fundació Esportiva Municipal em va nomenar Millor Esportista de la temporada 2004-2005. Del que em transmeté el públic quan vaig marcar el meu millor gol de la temporada 20072008 al Reial Madrid i derrotí en la porteria Iker Casillas. Però, el més especial per a mi és una placa que em va regalar mon pare amb motiu del meu partit número 100 en Primera Divisió; encara que pròximament s’acosta un reconeixement que segur que serà molt bonic i inoblidable, el Premi Carta de Poblament de Torrent, rebre’l és un orgull com a torrentí.

Somnis, il·lusions, disciplina, família, amistats i aficions

El meu somni ja el vaig complir quan debutí en Primera Divisió, i la meua il·lusió és poder allargar tot este somni, encara que no és fàcil, perquè s’ha de lluitar contra moltes coses que a vegades no es poden controlar, com les lesions, l’afinitat amb els entrenadors, etc., però faré tot el que estiga en la meua mà sempre per a posarho a la disposició de l’equip, perquè a mesura que es complixen anys em vaig adonant que me’n va quedant menys, per eixe motiu crec que comence a viure-ho tot més intensament. D’altra banda, crec que una de les meues virtuts és la disciplina, i encara més la competitivitat. Sense disciplina no es pot millorar gens. Pense que en la vida diària s’ha de ser disciplinat i anar aprenent coses que en un futur et poden valdre, tant en temes de treball com personals. D’altra banda, crec que molts jugadors arriben a l’elit per ser competitius, que és una condició innegociable per a triomfar no solament en futbol, sinó en tot pel que es lluite en la vida, per moltes condicions que es tinguen, si falta eixa fam de voler anar cap amunt i de voler guanyar costarà molt més arribar a la meta. La meua família és el més important que tinc. La dona i els fills són un pilar importantíssim en la meua vida, ells em fan fàcil les coses difícils. Em considere un privilegiat per tindre’ls al meu costat cada dia, així com als meus pares i a les meues germanes, cunyats, etc. I als amics, perquè els solc veure sovint, independentment de tindre poc de temps lliure, sempre trac temps per a aprofitar-lo i

34


Partit de Lliga entre el Llevant i el Rieal Madrid, de l’11 de novembre de 2012. Estadi Ciutat de València.

Eixida de l'arc del Llevant contra el Barça. Pedro López en primer terme.

Partit de Lliga entre el Granada i Llevant, quan Pedro López marca un gol amb el Llevant, el 31 de març de 2014. Estadi Los Carmenes.

35


no perdre mai el contacte. Tinc la certesa que tindre bons amics en la vida és molt important i, afortunadament, crec que els tinc. Quant a l’últim apartat, la veritat és que amb dos xiquets em queda poc de temps per a les meues aficions, encara que em relaxa molt eixir amb bici, quedar amb amics, i sobretot anar al cine amb els fills i la dona, perquè ens encanta mirar-los la cara mentres veuen la pel·lícula i veure que estan passant-s’ho molt bé. Visió de futur

De moment pense que em queda molt de futbol i molt per aprendre. A curt termini m’agradaria complir el meu contracte amb el Llevant i acabar la meua carrera en l’estranger. A llarg termini tinc il·lusió de poder dedicar-me a alguna cosa relacionada amb futbol. A hores d’ara m’estic traient el nivell 2 d’entrenador, és una opció.

El campus esportiu

“El campus de Torrent va nàixer durant una conversació amb Guaita i ens vam proposar poder fer-ne un conjuntament; després amb Jorge Mil, el director del nostre campus, li anàrem donant forma, encara que als primers campus no vaig poder acudir-hi per diversos motius professionals, i ja que no podia estar en el dia a dia amb Guaita, i amb la gent que dirigia el campus, vaig optar per no entrar, però sempre que he pogut m’ha encantat poder gaudir dels xiquets del meu poble i de la contornada. Tractem de fer el campus de la manera més seriosa possible, tots els entrenadors són titulats i tenim gent que dirigix i coordina professionalment, però sense oblidar-nos del tema lúdic per als xiquets. L’objectiu prioritari és tractar de transmetre els valors que tant a Guaita com a mi ens han donat resultats positius en les

Pedro López amb la filla i el fill. Al costat, la família al complet, junt amb la del futbolista Juanfran, en la renovació amb el llevant UE (2014).

36


nostres vides esportives i personals: saber competir, saber i voler aprendre, saber perdre i saber guanyar, i, sobretot, els molts amics que tots ells fan durant l’estada en el campus.” També es féu enguany per primera vegada el Torneig Pedro López, que tingué lloc del 18 al 20 d’abril en el camp de futbol Sant Gregori a Torrent, amb la participació de més de 900 xiquets de categories prebenjamí, benjamí i infantil, pertanyents a més de 25 escoles de la Comunitat Valenciana.

Pedro López entre Vicente Guaita i Paco Alcácer, els tres torrentins en el quart campus dels dos primers.

Més de 50 xiquets van assistir el 8 de maig de 2014 a la presentació de la quarta edició del campus V. Guaita i Pedro López, el jugador del Llevant que ja s’ha unit a esta activitat. El campus es va dur a terme del 23 de juny a l’11 de juliol en les instal·lacions esportives de Parc Central, amb alumnat de quatre a setze anys, que van gaudir de les lliçons futbolístiques impartides pels jugadors torrentins.

37


JOSÉ ALFONSO ANTONINO DAVIU PREMI CARTA DE POBLAMENT CIÈNCIA, TECNOLOGIA I MEDI AMBIENT

38


39


José Alfonso Antonino Daviu va nàixer a la darreria de 1976, és el major dels quatre germans nascuts del matrimoni format pels torrentins José Alfonso Antonino Andreu i Francisca Daviu Verdet. Son pare és llicenciat en Ciències Físiques i doctor en Ciències Matemàtiques, i sa mare és diplomada en Professorat d’Educació General Bàsica i llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació. De menut, José Alfonso va estudiar en l’antic col·legi Calicanto i guarda molt bons records dels professors perquè li van inculcar l’amor pels estudis i la passió per aprendre. Recorda especialment els mestres Emilio Bayarri, ja difunt, Pascual Asensi, Fausto Codina, Marcos Porta, Teresa Forés, Carmen Rausell, Rosa Lafuente, Ramón Segarra, José Luis Roig, José M. Navarro, i altres grans mestres. Des de fa anys, José Alfonso Antonino Daviu és professor titular d’Universitat del Departament d’Enginyeria Elèctrica de la Universitat Politècnica de València; és casat amb Larisa Dunai Dunai, amb qui té dos fills xicotets, José i Daniel. En el terreny personal, José Alfonso sempre ha sigut un apassionat de l’esport en general, també li agraden la lectura, el cine i estar amb els fills i amb la família. Residix a Torrent. De xiquet estudiós a enginyer industrial

El matrimoni Antonino Daviu sempre ha imbuït als fills la importància de la constància, l’esforç i la tenacitat, i s’ha preocupat de despertar en ells la curiositat i interés cap a allò que estudiaren, fomentant el gust pels estudis i, en particular, cap a la ciència. José Alfonso recalca que sense el seu sacrifici i suport constant, ni ell ni els germans mai no haurien pogut aconseguir els seus èxits actuals. Ell fou un xiquet estudiós i el que millors notes treia en la classe, cosa que quedà demostrada quan va obtindre matrícula d’honor en acabar els estudis de batxillerat. I sempre li atragué l’enginyeria i admirava els grans inventors al llarg de la història, els noms dels quals recitava quan encara no alçava un pam de terra: Leonardo da Vinci, Graham Bell, Nicola Tesla, Edison… i somiava amb deler poder-se acostar tan sols al que aquells genis havien aconseguit. Este interés el va portar a matricular-se en l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials, on completà els estudis d’Enginyeria Industrial, i els culminà amb un 10 en el Projecte Fi de Carrera. Dins d’estos estudis hi ha diverses branques, i trià la d’Enginyeria Elèctrica, atesa la seua curiositat i interés per la física, l’electricitat i l’electromagnetisme.

Estudis i trajectòria

José Alfonso obtingué amb gran èxit el títol d’enginyer industrial en el 2000 i el de doctor enginyer industrial en el 2006, els dos en la Universitat Politècnica de València. La seua tesi doctoral fou guardonada amb el Premi Extraordinari de Tesi Doctoral. Des del 2012, és també llicenciat en Administració d’Empreses per la Uni-

40


Recepció del Premi Extraordinari de Tesi Doctoral en el 2007.

Recepció del Premi Extraordinari Final de Carrera de la Facultat d'Economia.

Després d'un seminari impartit a Seül (Corea del Sud) en el 2013.

41


versitat de València i ha sigut guardonat amb el Premi Extraordinari Fi de Carrera de la Facultat d’Economia de la citada Universitat, amb el Premi Càtedra de Finances Internacionals-Banc de Santander al millor expedient de la titulació i amb el recent Reconeixement d’Excel·lència Acadèmica de la Generalitat Valenciana. Entre els anys 2000 i 2002, va treballar com a enginyer expert en Tecnologies de la Informació per a l’empresa multinacional IBM, i durant este període, ocupà llocs de responsabilitat en diversos projectes internacionals de gran rellevància per a l’esmentada companyia, com el projecte IRIS per al Banc Nacional de Grècia, que el portà a treballar durant setze mesos en eixe país a càrrec d’un equip de treball. No obstant això, la seua vocació per la docència i inquietud investigadora anaren incrementant-se arran de compaginar l’inici dels estudis de doctorat amb el seu periple en l’empresa privada. Este interés es va veure recompensat en el 2003, any en què abandonava l’empresa privada i s’incorporava com a professor a la Universitat Politècnica, gràcies al Programa Planter d’incorporació de jóvens talents. Des de llavors, el professor Antonino ha desenvolupat amb gran brillantor la seua activitat professional, fins a aconseguir la posició actual de professor titular en l’esmentada Universitat. Durant el període citat ha sigut professor invitat en prestigiosos grups mundials de gran rellevància en la seua àrea investigadora: Hèlsinki University of Technology (Finlàndia) en 2005 i 2007, Michigan State University (EUA) en 2010 i Korea University (Corea del Sud) en el 2013. Docència i investigació

42

Des del 2003, el professor Antonino ha impartit classes de nombroses assignatures de l’Àrea d’Enginyeria Elèctrica en l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de la Universitat Politècnica de València: Tecnologia Elèctrica, Instal·lacions Elèctriques, Màquines Síncrones, Manteniment de Màquines i Instal·lacions Elèctriques, sempre amb notes excel·lents en les enquestes rebudes d’avaluació de l’alumnat. Ha dirigit més de 30 projectes de Fi de Carrera i tesines Fi de Màster, és coautor de dos llibres i diversos articles educacionals publicats en revistes i presentats en diverses conferències internacionals (Viena, Canadà, Berlín). Ha impartit també docència en la AGH University of Science and Technology of Krakow (Polònia) i actuat com a cap de sessió en diverses conferències de prestigi en l’àmbit docent. Paral·lelament, desenvolupa la seua labor investigadora en l’àrea de l’Enginyeria Elèctrica. La seua investigació s’ha centrat en el desenvolupament de modernes tecnologies per al disseny, optimització i diagnòstic d’avaries en motors elèctrics, un camp de gran auge i actualitat, atesa la important participació d’estes


màquines en un amplíssim ventall de processos industrials (es calcula que vora un 50% de l’energia generada en un país es consumix en este tipus de motors). A més, són elements fonamentals en aplicacions de gran actualitat com la generació d’energies renovables o els vehicles elèctrics. En este camp investigador ha anat aconseguint, a pesar de la seua joventut, una gran rellevància a escala internacional, prova d’això són les més de 100 publicacions de les quals és autor, entre revistes internacionals (prop de 40 publicacions en prestigioses revistes mundials), congressos internacionals i llibres. Durant estos últims anys, ha presentat ponències en prestigiosos congressos internacionals: Brasov (Romania), Viena (Àustria), Klagenfurt (Àustria), Cracòvia i Gdansk (Polònia), Nova Orleans, Phoenix, Pittsburg i Dallas (EUA), Baiona (Espanya), Bolonya (Itàlia), Mont-real (Canadà), Berlín (Alemanya), Amsterdam (Holanda), i també ha impartit seminaris en universitats prestigioses: Hèlsinki, Cracòvia, Michigan i Corea del Sud. És també coautor d’una patent internacional i ha participat en més de quinze projectes d’investigació finançats en diverses convocatòries (a escala regional, nacional i europea) i és l’investigador principal en tres dels quinze. També fou requerit per la Comissió Europea per a participar com a expert avaluador de Projectes en el 7m Programa Marco. És col·laborador expert del grup nord-americà Rex Kenyon & Associates i de companyies internacionals de renom en el seu àmbit d’investigació: UBE i Preditec (Espanya), Sabic, Saudi Aramco i Silicon trading and CO. (Aràbia Saudita)… El professor Antonino ha sigut requerit per a participar com a tribunal de tesi doctoral en tesis en l’àmbit nacional (Valladolid) i internacional (França) i és membre habitual de tribunal avaluador de tesines de màster. A més, ha codirigit una tesi doctoral i actualment dirigix quatre tesis més en l’àrea. El reconeixement que ha aconseguit queda patent en el seu nomenament com IEEE Senior Member en el 2012 (només un 8% dels membres aconseguixen este reconeixement en la prestigiosa societat IEEE (Institute of Electrical and Electronics Engineers). Des del 2014 és membre del comité editorial i editor associat en la prestigiosa revista IEEE transactions on Industrial Informatics (que ocupa la primera posició entre totes les revistes d’IEEE amb un factor d’impacte de 8,87); ha actuat com a editor convidat en la revista IEEE transactions on Industrial Electronics; i en el 2013, va copresidir el 9th IEEE International Symposium on Diagnostics for Electrical Machines, Power Electronics & Drives, SDEMPED 2013, celebrat a València, i que reuní els grans experts mundials en l’àmbit del diagnòstic de màquines elèctriques (http://sdemped13.webs.Upv.es/ index.php/committees). També és membre permanent del comité de SDEMPED (IEEE International Symposium on Diagnostics for

43


Recepció del Premi Càtedra de Finances Internacionals-Banc de Santander al millor expedient de la titulació en el 2012.

Copresidint el simposi internacional SDEMPED 2013, celebrat a València a l'agost del 2013.

En el seu despatx del Departament d'Enginyeria Elèctrica de la Universitat Politècnica de València.

44


Electrical Machines, Power Electronics & Drives), juntament amb grans personalitats mundials en l’àrea; i és cap de tutorials (Tutorial Chair en SDEMPED 2015. Així mateix, ha actuat com a cap de la sessió científica en nombroses conferències internacionals: SDEMPED 2007 (Cracòvia), ICEM 2012 (Marsella), IECON 2012 (Mont-real), EDUCON 2013 (Berlín), SDEMPED 2013 (València), IECON 2013 (Viena), ICEM 2014 (Berlín), IECON 2014 (Dallas); i ha sigut organitzador de sessió especial en diverses conferències de renom: ICEM 2012 i 14, ICELIE 2013, IECON 2012, 2013 i 14, etc. El reconeixement internacional s’ha materialitzat també en diferents premis de caràcter investigador com ara: Premi al millor article d’investigació presentat en el congrés ICEM 2012 (Marsella), Premi al millor article d’investigació presentat en SDEMPED 2011 (Bolonya) o el Premi al millor article de la sessió en ICELIE 2013 (Viena). D’altra banda, ha sigut guardonat, juntament amb el seu company, el professor Joan Pons, amb el prestigiós Second Prize Paper Award del comité de màquines elèctriques de la Societat IEEE Industry Applications, que premia el segon millor article de l’any publicat en revistes d’eixa societat. D’este reconeixement es feren ressò diversos mitjans informatius regionals i nacionals. Recentment ha sigut seleccionat com a finalista en els prestigiosos IET Innovation Awards concedits per la centenària societat Institution of Engineering and Technology del Regne Unit. Com és el seu dia a dia

Un dels aspectes que l’apassiona de la seua vida professional és que són molt poques les vegades que coincidixen les activitats que fa d’una jornada a una altra i, de fet, de vegades diferixen prou. En una jornada que es poguera considerar ‘corrent’, s’alça enjorn, entre la dona i ell visten i arreglen els fills menuts, es desdejunen alguna cosa lleugera, i es coordinen per a portar els xiquets a la guarderia i a l’escola. Durant el matí, José Alfonso Antonino treballa de forma contínua en diversos aspectes: dedica gran part del temps a labors d’investigació, en el laboratori desenvolupa assajos experimentals i en el despatx analitza i estudia els resultats obtinguts o redacta articles científics, entre més tasques; també dedica gran part del temps a les tasques docents, per a preparar a consciència les classes, inclús amb diversos dies d’antelació, perquè la labor docent no es limita només a impartir la classe, sinó que hi ha moltes hores i treball darrere per a preparar-la correctament; a més, com que pertany a l’equip de direcció del Departament d’Enginyeria Elèctrica, moltes vegades ha d’abordar tasques de gestió derivades d’esta responsabilitat. Sol anar a dinar prompte amb la dona, oriünda de Moldàvia, a qui va conéixer en un congrés internacional fa més de deu anys, i també és professora en el Departament d’Enginyeria Gràfica de la

45


Universitat Politècnica de València (Larisa Dunai ha sigut guardonada amb importants premis com el MIT Technology Review, del prestigiós Institut Tecnològic de Massachussets, premi que la reconeix com una de les deu persones innovadores amb més talent a Espanya), i després reprén les tasques fins a l’hora d’arreplegar els fills. Com es descriu, el desenvolupament d’una de les seues jornades és molt variable, de vegades fa visites a indústries per a impartir cursos, seminaris o per a dur a terme mesuraments, i sovint viatja a altres països amb motiu de congressos o seminaris internacionals.

On desenvolupa l’activitat professional

Visió personal de la situació valenciana i nacional quant a investigació en les matèries que l’ocupen, opinió sobre les noves generacions d’estudiants i sobre la projecció laboral d’estos estudis

46

Gran part de la seua labor l’exercix en la Universitat Politècnica, i la labor docent en les aules de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials i de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria del Disseny. La tasca investigadora la sol desenvolupar en el despatx i en els laboratoris del Departament d’Enginyeria Elèctrica de la Universitat. No obstant això, les tasques docent i investigadora el porten a viatjar per nombrosos països, per a impartir seminaris i assistir a congressos internacionals en què impartix alguna ponència. Com ja s'ha citat, ha fet estades d’investigació en qualitat de professor invitat en Hèlsinki University of Technology, Michigan State University i Korea University, i recentment ha sigut invitat per la Université Claude Bernard Lyon per a fer-hi una estada durant el 2015. Respecte d’això, apunta: “La situació de la investigació en la meua àrea de treball no s’escapa del context general de crisi i, en particular, dels problemes que s’han viscut en l’àmbit investigador. Sovint no es percep la importància de la investigació en societats com la nostra, ja que és una pràctica que oferix més rèdits a mitjà o llarg termini. No obstant això, és un pilar fonamental per a fomentar la prosperitat d’una societat com prova el fet que els països més avançats del món són aquells que invertixen més en investigació, en termes de percentatge de PIB. Però, este context de dificultat també ha ajudat a traure el millor de molts jóvens investigadors, els quals, lluny d’acovardirse, han buscat vies i solucions alternatives per a desenvolupar la seua trajectòria, i estes, a vegades, estan més enllà de les nostres fronteres. En tot cas, destacaria les mesures recents que s’implanten en diverses entitats, com la Universitat Politècnica de València, que estan en línia amb esta visió proactiva. Algunes d’estes mesures, com la implantació de noves fórmules per a fomentar la innovació per part de jóvens estudiants o la potenciació de la cooperació en l’àmbit investigador amb grups internacionals poden ajudar a obrir nous mercats alhora que es potencia la creació de noves promeses en este àmbit. Quant a la segona qüestió, cada generació és diferent i resulta difícil establir comparacions, ja que els contextos socioeconòmics són distints. Pel que fa a les matèries que impartisc, només puc


constatar que persistix l’entusiasme de gran part dels estudiants, a pesar del difícil context actual en termes de perspectives laborals. També destacaria la seua mentalitat oberta cap a la mobilitat i la gran disposició a la integració cultural. I quant al tercer apartat, l’Enginyeria Industrial és una de les carreres amb més demanda actualment ateses les seues majors perspectives d’eixida laboral, a pesar del context actual de crisi. L’enginyer industrial és un enginyer generalista, que es pot adaptar a molts camps diferents, ja que ha estudiat durant la carrera matèries d’àrees científiques molt diverses (termodinàmica, electricitat, mecànica, estructures, gestió, electrònica, etc.). Això fa que siguen molt sol·licitats, no sols per empreses industrials sinó també per entitats molt diverses, des d’empreses de consultoria o enginyeria fins a organismes públics. En concret, l’àrea d’Enginyeria Elèctrica constituïx una especialitat considerada ‘clàssica’ dins d’eixa titulació. Encara que moltes vegades els estudiants la conceben com una branca ‘difícil’, la seua importància en l’àmbit actual és enorme. No cal dir que el funcionament de qualsevol societat avançada no seria possible sense l’electricitat. Per això la projecció laboral d’un enginyer elèctric és vasta. Enginyers elèctrics tenen la seua comesa en diverses empreses involucrades en el sistema de generació, transport i distribució d’energia elèctrica. Així mateix, el disseny de la instal·lació elèctrica de qualsevol indústria o edifici requerix coneixements constatats en matèria elèctrica. Aplicacions molt diverses que comprenen des de l’àrea aeroespacial, transport o infraestructures requerixen també la participació d’enginyers elèctrics. Quant a la investigació, les eixides són innumerables i comprenen aplicacions avantguardistes com els vehicles elèctrics o les energies renovables.”

Foto familiar.

47


REPÀS DEL SEU CURRÍCULUM

(Holanda), Pittsburgh (EUA), Dallas (EUA)...).

Jose A. Antonino Daviu és professor titular

Ha fet estades d’investigació com a professor

d’Universitat del Departament d’Enginyeria

invitat en les universitats: Hèlsinki University

Elèctrica de la Universitat Politècnica de

of Technolgy (Finlàndia, 2005 i 2007), Michigan

València. Té més de deu anys d’experiència

State University (EUA, 2010) i Korea University

impartint matèries de l’Àrea d’Enginyeria

(Corea, 2013 i 2014). Ha publicat nombrosos

Elèctrica: Tecnologia Elèctrica, Instal·lacions

articles conjunts amb grups de prestigi com

Elèctriques, Màquines Síncrones, etc… A més,

Hèlsinki University of Technology, Michigan

ha impartit seminaris a escala mundial en l’àrea

State University, University of Tennessee, Korea

del manteniment predictiu de motors basat en

University, AGH University of Science and

anàlisi avançada de corrents: Hèlsinki (Finlàndia,

Technology Krakow, Université Claude Bernard

2005 i 2007), Cracòvia (Polònia, 2006), Michigan

Lió, University of Maryland, etc…

(EUA, 2010), Seül (Corea, 2013). Va obtindre

És IEEE Senior Member des del 2012, i

el títol d’enginyer industrial per la Universitat

va copresidir a l’agost del 2013 el simposi

Politècnica de València (2000) i el títol de doctor

internacional 9th IEEE International Symposium

per la mateixa Universitat (2006) amb excel·lent

on Diagnostics for Electrical Machines, Power

cum laude i Premi Extraordinari de Tesi Doctoral.

Electronics and Drives (SDEMPED 2013)

A més, és llicenciat en Administració i Direcció

celebrat a València. Ha sigut guardonat amb

d’Empreses per la Universitat de València (2012)

diversos premis internacionals en l’àmbit del

amb Premi Extraordinari Final de Carrera,

manteniment predictiu i diagnòstic de fallades

Premi Càtedra de Finances Internacionals-

de motors: 2013 Second Prize Paper Award of

Banc Santander al millor expedient de la

the Electric Machines Committee of the IEEE

titulació i Reconeixement d’excel·lència

Industry Applications Society (IAS), Best Paper

acadèmica de la Generalitat Valenciana. Té una

Award of the 8th IEEE International Symposium

dilatada trajectòria investigadora en l’àrea del

on Diagnostics for Electrical Machines, Power

manteniment predictiu de motors elèctrics. Ha

Electronics and Drives (SDEMPED 2011),

publicat més de 100 contribucions científiques

Best Paper Award of the XXth International

entre publicacions en revistes (37 articles en

Conference of Electrical Machines (ICEM 2012)

revistes indexades), en actes de congressos

and Best Session Paper Award of the 7th IEEE

internacionals i llibres i capítols de llibre. Moltes

International Conference on i in Industrial

d’eixes contribucions han sigut presentades

Electronics (ICELIE 2013). És membre del

com a ponència oral en diversos congressos:

comité editorial i editor associat de la revista

Brasov (Romania), Viena (Àustria), Klagenfurt

IEEE TRANSACTIONS ON INDUSTRIAL

(Àustria), Cracòvia (Polònia), Nova Orleans

INFORMATICS (revista núm. 1 d’IEEE per factor

(EUA), Phoenix (EUA), Baiona (Espanya),

d’impacte en 2013 (IF = 8.87)) i ha participat com

Bolonya (Itàlia), Gdansk (Polònia), Montreal

a editor convidat en IEEE TRANSACTIONS ON

(Canadà), Berlín (Alemanya), Amsterdam

INDUSTRIAL ELECTRONICS (IF=6.5).

48


ALGUNES DE LES SEUES PUBLICACIONS

for the Diagnosi of Rotor Faults in Induction

1. C. Yang, T. Kang, D. Hyun, S.B. Llig, J.

Motors”, IEEE Transactions on Energy

Antonino-Daviu, J. Pons-Llinares, “Reliable

Conversió, vol.25, núm.1, p.80-89, març 2010.

Detection of Induction Motor Rotor Faults

7. J. Antonino-Daviu, P. Jover Rodriguez, M.

Under the Rotor Axial Air Duct Influence,” IEEE

Riera-Guasp, M. Pineda-Sánchez,A. Arkkio,

Transactions on Industry Applications, vol.50,

“Detection of Combined Faults in Induction

núm. 4, p. 2493-2502, juliol/agost 2014.

Machines with Stator Parallel Branches through

2. J. Pons-Llinares, J. Antonino-Daviu, J. Roger-

the DWT of the startup current” Mechanical

Folch, D. Moríñigo-Sotelo, O. Duc-Pérez, “Mixed

Systems and Signal Processing, Elsevier, vol. 23,

eccentricity diagnosi in Inverter-Fed Induction

núm. 7, p. 2336-2351, oct. 2009.

Motors via the Adaptive Slope Transform of

8. M. Riera-Guasp, J. Antonino-Daviu, M.

transient stator currents,” Mechanical Systems

Pineda- Sanchez, J.Perez-Cruz and R. Puche-

and Signal Processing, vol. 48, núm. 1-2, p. 426-

Forner. “A general approach for the transient

435, oct. 2014.

detection of slip-dependant fault components

3. J. Antonino-Daviu, S. Aviyente, E. Strangas,

based on the Discrete Wavelet Transform” IEEE

M. Riera, “A Scale Invariant Algorithm for

Transactions on Industrial Electronics, vol. 55,

the Automatic Diagnosi of Rotor Bar Failures

núm.. 12, p.4167-4180, desembre 2008.

in Induction Motors”, IEEE Transactions on

9. J. Antonino-Daviu, M. Riera-Guasp, J.

Industrial Informatics, vol. 9, núm. 1, p. 100-108,

Roger-Folch, F. Martínez-Giménez, A. Peris,

feb. 2013.

“Application and Optimization of the Discrete

4. Jose Antonino-Daviu, Martin Riera-Guasp,

Wavelet Transform for the Detection of Broken

Joan Pons-Llinares, Jongbin Park, Sang Bin

Rotor Bars in Induction Machines”. Applied and

Llig, Jiyoon Yoo and Christian Kral, “Detection

Computational Harmonic Analysis, Elsevier, vol.

of Broken Outer Cage Bars for Double Cage

21, p. 268-279, setembre 2006.

Induction Motors under the Startup Transient”,

10. J. Antonino-Daviu, M. Riera-Guasp, J.

IEEE Transactions on Industry Applications, vol.

Roger-Folch and M.P. Molina, “Validation of

48, núm.5, p. 1539-1548, set-oct. 2012.

a New Method for the Diagnosi of Rotor bar

5. J.A. Antonino-Daviu, M. Riera-Guasp, J.

Failures via Wavelet Transformation in Industrial

Pons-Llinares, J. Roger-Folch, R.B. Perez, C.

Induction Machines,” IEEE Transactions on

Charlton-Perez, “Toward Condition Monitoring

Industry Applications, vol. 42, núm. 4, p. 990-996,

of Damper Windings in Synchronous Motors

juliol/agost 2006.

via EMD Analysis,” IEEE Transactions on Energy Conversió, vol.27, núm. 2, p.432-439, juny 2012. 6. M. Riera-Guasp, M. Fernández Cabanas, J. Antonino-Daviu, M. Pineda-Sánchez, C. H. Rojas, “Influence of not-Consecutive Bar Breakages in Motor Current Signature Analysis

49


CONGREGACIÓ DE RELIGIOSOS TERCIARIS CAPUTXINS DE LA MARE DE DÉU DELS DOLORS (AMIGONIANS) PREMI CARTA DE POBLAMENT SOCIETAT I CONCÒRDIA

50


El convent abans de la Guerra Civil

51


Del 1889 al 2104, cent vint-i-cinc anys treballant per Torrent

El 31 d’octubre de 2014 s’han complit 125 anys de l’arribada dels primers religiosos terciaris caputxins al convent de Monte-Sión, després de l’oferiment que la ciutat i els veïns van fer a la congregació amigoniana l’any 1889, convent on van fundar una escola que ha continuat la seua labor ininterrompudament fins als nostres dies i que hui és un centre educatiu que acull més de mil doscents alumnes de totes les etapes d’ensenyança. Del capítol XXI de l’autobiografia del pare Lluís Amigó, s’extrau el següent: Llegado el mes de septiembre de dicho año 1889, quiso el Señor someter a los Religiosos Terciarios (que habitaban en la Cartuja del Puig) aún en sus principios a una ruda prueba, que fue la falta de salud, pues las fiebres palúdicas, endémicas en aquella región por la proximidad de los arrozales, se recrudecieron tanto aquel año que llegó a ser una verdadera epidemia. Y de tal modo atacó esta enfermedad a la comunidad, que pocos se libraron de ella; siendo esto motivo de que algunos religiosos hubieran de dejar el hábito y de que entrase entre ellos el desaliento. Por lo que se pensó en buscar otro local más sano, a donde pudiera trasladarse la comunidad a fin de librarla de aquel contagio. Sabido esto por los vecinos de Torrente (Valencia), movidos del afecto que profesaban al que fue su vicario don José Méndez, que ingresó en la Congregación con el nombre de P. José María de Sedaví, nos ofrecieron, desde luego, la iglesia y convento de alcantarinos de su pueblo, poniendo a cargo de los religiosos el hospital que había en dicho edificio. Desde luego aceptamos tan generosa y providencial oferta y el Sr. Alcalde, don Francisco Carratalá, como presidente del municipio y en representación del pueblo, nos hizo escritura de cesión del referido convento. Obtenido, pues, ya y preparado que fue el local necesario para el traslado de la comunidad, salió ésta de la Cartuja del Puig, para posesionarse del convento de Torrente, acompañándoles yo, el día 31 de octubre del mismo año 1889; y fuimos recibidos por el pueblo con grandes demostraciones de afecto y regocijo, del que en todo tiempo ha dado inequívocas pruebas aquella población, a la que estaremos eternamente agradecidos. Com queda anotat, han passat ja cent vint-i-cinc anys des que van arribar els religiosos terciaris caputxins a Torrent i es van instal·lar en l’antic convent alcantarí de Monte-Sión que havien abandonat els antics habitants en 1836, i el dedicaren una part a beneficència (de la qual s’encarregaven les terciàries franciscanes de la Immaculada), i una altra part a caserna de la Guàrdia Civil. Com el mateix pare Lluís Amigó revela, al capdavant del primer grup de religiosos que arriben a Torrent anaven ell mateix i el pare José María de Sedaví (conegut a Torrent com a pare José Méndez), qui fins feia uns mesos havia sigut coadjutor de la parròquia de l’Assumpció.

52


Transcorregut el temps, l’any 1967, el convent es va constituir també com a parròquia sota l’advocació de la Mare de Déu de Montsió, on hi ha integrats nombrosos grups apostòlics i germandats de la ciutat. Actualment, la Congregació Amigoniana té 350 frares repartits per tot el món, dels quals 120 són a Espanya, per la qual cosa es pot assegurar que Torrent i els terciaris caputxins han escrit una història comuna. La comunitat de terciaris caputxins de la Mare de Déu dels Dolors a Torrent, està formada pels religiosos: pare José Deusa García, pare Daniel Escamilla Murciano, pare Guillermo Maya Restrepo, pare Javier López Díaz, fra Antonio Faus Sanchis, fra Juan Manuel González Izquierdo i fra Rafael Yagüe Alonso. Té la seua residència en el tercer pis del local destinat al col·legi, en l’avinguda del Pare Prudencio Palmera, número 8, de Torrent. Primera època, del 1889 al 1936

Durant els primers anys a Monte-Sión, els religiosos van atendre l’hospital i la beneficència d’hòmens, assistien a domicili alguns malalts, cuidaven el culte de l’església conventual, i educaven en una xicoteta escola que ells mateixos dirigien, i que el 6 de febrer de 1893 aconseguiria autorització per a impartir classes de primera ensenyança. També es van ocupar d’impulsar i donar nova vida a la Pia Unió de Sant Antoni de Pàdua, fundada pels primers amigonians així que arribaren a Torrent, i que fou reconeguda oficialment per la Cúria General de l’Orde Franciscà el 21 d’octubre de 1898. En el llibre Real Pía Unión de San Antonio de Padua. Cien años de vida, l’autor, José Royo, afirma que l’arribada dels religiosos terciaris caputxins al convent de Ntra. Sra. de Monte-Sión va oferir la possibilitat de dur a terme una eficaç obra d’apostolat entre els xiquets i la joventut torrentina; per la qual cosa és fàcil deduir que entre les primeres activitats de la congregació, la de l’escola arribara a constituir-se en l’apostolat principal. El gran pas cap al que posteriorment distingiria la casa com a Col·legi Nuestra Señora de Monte-Sión es va produir en el 1918, quan es va aconseguir ampliar oficialment l’ensenyança impartida al batxillerat i, sobretot, quan estaven per complir-se trenta-set anys de presència dels terciaris caputxins a Torrent, ja que l’Ajuntament va fer, el 8 de juny de 1926, l’escriptura de cessió del convent a favor de la congregació, encara que deu anys després, la vida a Monte-Sión es va veure truncada per la Guerra Civil i els frares es veren obligats a abandonar el convent.

53


El convent abans de la Guerra Civil. Monte-Siรณn, els anys 1949 i 1960.

54


Monte-Siรณn, els anys 1975, 1999 i 2014.

55


Segona època, del 1939 al 2014

Finalitzada la guerra, a l’abril del 1939, alguns religiosos, encapçalats pel seu superior, el pare Prudencio M. de Palmera, es van instal·lar en una casa pròxima a les ruïnes del convent i per al curs escolar 1939-1940 el col·legi va reobrir les portes en aquella seu provisional. En 1948 Regiones Devastadas va concedir la subvenció per a portar avant el projecte de reconstrucció del convent segons els plànols que havia fet tres anys abans l’arquitecte Carlos E. Soria; i dos anys més tard, el 20 d’octubre de 1950, era beneït i inaugurat el nou edifici. Aleshores feia ja set anys que havia sigut inaugurat el nou temple de Monte-Sión, el 4 d’octubre de 1943, alçat fonamentalment gràcies a les aportacions econòmiques, de material i de mà d’obra de la gent de Torrent. L’any 1967, per mitjà del Decret 555/1967, el Col·legi Monte-Sión va ser declarat secció filial masculina núm.11 de l’Institut Lluís Vives de València i, quan començà eixe nou curs escolar, s’inaugurà ja com a tal en els actes que van tindre lloc els dies 7 i 8 d’octubre d’aquell mateix any. El 25 de setembre de l’any següent, el temple conventual fou erigit parròquia amb el nom de Nostra Senyora de Monte-Sión, i poc després, en prendria possessió, en qualitat de primer rector, el pare José Deusa García. A partir de ser constituït secció filial de l’Institut Lluís Vives, el Col·legi Monte-Sión va experimentar un creixement extraordinari i prompte va caldre mamprendre obres d’ampliació que conduïren a la construcció d’un nou cos d’edifici, inaugurat el 31 de gener de 1971, i poc després a l’edificació d’un pavelló quasi bessó de l’anterior que es va ubicar en la part oposada. Més obres d’ampliació es van dur a terme entre els anys 1977-1980, amb la construcció de nova planta de l’espai de la façana ocupat per l’edifici alçat per Regiones Devastadas, i també en el 2007-2008. Amb estes últimes obres, la Casa de Torrent va adquirir l’aspecte actual.

Monte-Sión en l’actualitat

El Col·legi Nuestra Señora de Monte-Sión té en 2014 uns mil doscents alumnes repartits entre Educació Infantil, Educació Primària, Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat. La directora actual és Candi Marco Navarro, En l’àmbit esportiu, el Club Esportiu Monte-Sión, vinculat al col·legi, té equips en diferents categories tant en futbol com en basquetbol. A l’inici d’una recopilació de dades que es poden consultar en la secretaria del col·legi sobre la història de l’esport a Monte-Sión, que en 1988 escrigué el pare Jesús Costa, s’apunta: Dentro de la labor apostólica-cristiana-social de los religiosos de la Casa Monte-Sión “El Convento”, no se perdió de vista la acción educadora que en sí debe comprender el Deporte, ya que atrae tanto a los niños (como) a la juventud, (y) organiza “El Ocio” del Tiempo Libre y evita mucha dispersión de facultades libres de la Persona que podrían

56


La comunitat de terciaris caputxins de la Mare de Déu dels Dolors a Torrent, formada pels religiosos pare José Deusa García, pare Daniel Escamilla Murciano, pare Guillermo Maya Restrepo, pare Javier López Díaz, fra Antonio Faus Sanchis, fra Juan Manuel González Izquierdo i fra Rafael Yagüe Alonso.

desembocar en “Inconvenientes” corporales, morales y has(ta) psíquicos y sociales. Así lo entendían ya aquellos “Frailes” del “Convento” antiguo que comenzaron a organizar el Deporte, a realizarlo y a tener en cuenta sus valores: El Deporte en Montesión. El pare Costa fou l’impulsor del futbol i el pare Amo del basquetbol, a principis dels setanta del s. xx. En l’actualitat hi ha 320 jóvens en el CD Monte-Sión. Del seu planter han eixit jugadors de futbol tan importants que figuren en la primera divisió nacional i han rebut també el Premi Carta de Poblament de l’Ajuntament de Torrent: Paco Alcácer, Guaita i, ara, Pedro López. La seu del Club Esportiu Monte-Sión està en el mateix col·legi i té les portes obertes a tots els xiquets, encara que estudien en altres col·legis. L’Ajuntament de Torrent cedix al CD Monte-Sión l’ús de les instal·lacions municipals de Parc Central. Per la seua banda, la parròquia Nostra Senyora de Monte-Sión atén una feligresia de vora set mil cinc-centes persones, i a més acull, entre altres moviments i grups apostòlics, la Reial Pia Unió de Sant Antoni de Pàdua –antonians-, una de les primeres que es van fundar, i que, a més de col·laborar activament en la vida de la

57


parròquia, gestiona el Teatre Llar Antoniana; la Confraria de la Mare de Déu de Monte-Sión; les Germandats de Setmana Santa de la Mare de Déu dels Dolors, del Sant Sepulcre, de l’Oració de l’Hort, de la Captura de Jesús i de Jesús Natzaré; el tercer orde franciscà seglar; els cooperadors amigonians; els moviments Junior-Sagals i JUVAM (Joventut Amigoniana); així com nombrosos grups de fe que col·laboren en la litúrgia, la catequesi i en la pastoral penitenciària i en la pastoral de malalts (entre altres servicis pastorals). En el centre parroquial té també la seu Cáritas. La celebració de l’aniversari

58

Del 26 al 31 d’octubre de 2014, la comunitat de religiosos terciaris caputxins de la Mare de Déu de Monte-Sión celebrava l’aniversari de l’arribada dels terciaris caputxins (amigonianos) a Torrent, i entre la diversitat d’actes programats van destacar, per orde cronològic, el musical Luis Amigó. Con pasión, que es representava en el Teatre Llar Antoniana, amb la col·laboració de prop d’una vintena de jóvens del col·legi i de la parròquia de Monte-Sión, així com del grup antonià (en l’escenificació, que conta la vida i el missatge de fra Lluís Amigó a través de l’al·legoria de la festa, es recaptaren 650 euros a benefici de Cáritas Parroquial); l’exposició de fotografies “Monte-Sión: 125 años”, un passeig en imatges per la història del convent en què s’ubiquen la comunitat dels religiosos terciaris caputxins, la parròquia i el col·legi, organitzada pel professor d’Història del col·legi Monte-Sión i cronista oficial de Torrent, José Royo Martínez, que es mostrava en el centre parroquial, i a la inauguració de la qual va assistir molt de públic, juntament amb el superior general dels terciaris caputxins, pare Marino Martínez, el rector de l’església de la Mare de Déu de Monte-Sión, Javier López Díaz, i el regidor de Cultura, Modesto Muñoz; la presentació del llibre El P. Luis Amigó y la Congregación de los Terciarios Capuchinos en la prensa de Valencia, escrit per José Royo, també en el Teatre Llar Antoniana, i presentat pel pare José Ángel Lostado, superior provincial i prologat pel pare Juan Antonio Vives; el concert de música de la Banda Simfònica del Cercle Catòlic de Torrent, en la parròquia Nostra Senyora de Monte-Sión; la massiva pujada al convent des de la parròquia de l’Assumpció, animada per la Banda de Música del Cercle Catòlic i el Grup de Ball L’U i Dos de Torrent de la Llar Antoniana; la solemne eucaristia d’acció de gràcies, presidida pel cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares Llovera, amb l’assistència de l’alcaldessa de Torrent, Amparo Folgado, al capdavant de la corporació municipal, i un castell de focs artificials que tancava els actes commemoratius. En la celebració es va comptar amb la presència de religiosos vinguts de Roma, el pare Marino Martínez (superior general), i el pare José Oltra Vidal; d’Alemanya, pare Jens Müller i pare Gisbert Lor-


Una de les primeres directives del CD MonteSión, amb Amador Yago de president.

Grup del musical Luis Amigó. Con pasión, obra que es va representar amb motiu de l’aniversari en el Teatre Llar Antoniana, amb la col·laboració de jóvens del col·legi, de la parròquia i del grup antonià.

Exposició fotogràfica commemorativa de l’aniversari. Fotos d'Alejandro Gimeno.

59


En la massiva pujada al convent des de la parròquia de l’Assumpció, es va comptar amb la presència de religiosos vinguts de Roma, Alemanya, Costa d’Ivori i de molts punts d’Espanya. La solemne eucaristia d’acció de gràcies va estar presidida pel cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares Llovera. Fotos de Carla Mejías.

60


dieck; de Costa d’Ivori, pare Sanctus Morand Avlessi; d’Espanya, pare José Ángel Lostado (superior provincial) i tots els superiors locals, fra Arsenio Trejo, pare Manuel Carrero, pare Sisinio Bravo, fra José Miguel Bello, pare Jesús María Etxetxikía (anterior rector de Monte-Sión), pare Félix Martínez, fra José Antonio Lainez, fra Delfín Pereda, fra Juan José Baz, fra Carlos Sagardoy, i pare Jürgen Hoffend, entre d’altres. ··························································· Agraïment Com s’ha citat anteriorment, el passat 31 d’octubre hem celebrat el 125 aniversari de l’arribada dels primers religiosos terciaris caputxins a Monte-Sión. Han sigut molts anys d’història i vida compartida entre els frares del convent i el poble de Torrent. I en esta celebració d’aniversari, “gràcies” és la paraula que ens brolla del cor. Gràcies a Déu per estos 125 anys viscuts amb passió. Gràcies per la vida de tots i cada un dels religiosos que al llarg de tots estos anys van passar per la nostra comunitat escrivint, amb la seua generosa entrega, belles pàgines de la nostra història. Gràcies per la gent de Torrent, que des del principi ens van acollir i fins hui no han deixat d’acompanyar-nos i estimar-nos. Gràcies a tots els amics i col·laboradors dels frares del convent que han format i formen part de la nostra història: els antonians, els fidels i les germandats de la parròquia, els professors i personal del col·legi, els alumnes que van estudiar amb nosaltres i les seues famílies, les autoritats civils de tot signe, els sacerdots i religiosos de Torrent… i tantes persones que des de la proximitat i senzillesa de la seua vida van estar sempre disposades a ajudar-nos i a brindar-nos la seua amistat incondicional. Tots ells han fet possible que esta història, que va començar un 31 d’octubre de 1889, dure fins als nostres dies… i que continue viva. Hui no ens queda més que manifestar el nostre orgull per formar part d’este poble estimat i reconéixer amb gratitud que Torrent forma part de la nostra història… i nosaltres de la seua. El pare José Oltra Vidal, superior general de la congregació en 1989, amb motiu del centenari de la presència amigoniana a Torrent va assenyalar: “Torrent – Monte-Sión, para los Terciarios Capuchinos es: casa, hogar, familia, amistad, pueblo nuestro, vida de cosas grandes y pequeñas, las cosas de cada día que alimentan y expresan la fe en los hombres y en Dios. Son todos y cada uno de sus habitantes, las corporaciones eclesiásticas y civiles, el Colegio, la Parroquia, el Hogar Antoniano… Gracias, Monte-Sión, gracias Torrent, por estos años de historia compartida” Pare Javier López Díaz Rector de Ntra. Sra. de Monte-Sión

61


SALVADOR FERNÁNDEZ CALABUIG PREMI CARTA DE POBLAMENT A LA TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL

62


63


El torrentí Salvador Fernández Calabuig naix al setembre del 1943, en el número 26 del carrer de Ramón y Cajal, amb porta posterior al carrer de Santa Teresa, és el primer dels quatre fills que va tindre el matrimoni de Salvador Fernández Andreu i Trinidad Calabuig Villarroya. Assistix al col·legi de La Purísima, de les germanes terciàries franciscanes fins als deu anys i estudia el batxillerat en una acadèmia de Torrent, regentada per Vicenta Cubells. A l’edat de catorze anys s’incorpora a l’empresa familiar de xocolate, Productos Sucrao SL. De matí hi exercix tasques comercials i d’administració i estudia de vesprada. Des de llavors es va forjant la seua vocació empresarial, per la qual cosa cursa per lliure estudis mercantils en l’Acadèmia Hispalense de València, s’examina en l’Escola de Comerç i es diploma en Direcció d’Empreses per l’Escola d’Alts Executius de València. Es casa l’any 1972 amb Inmaculada Torrent Carratalá, amb qui té tres fills: Inma, Mónica i Salva, i dos néts, Nacho i María.

Salvador Fernández en l’any 1969 ja formava part de l'empresa metal·lúrgica Mugarsi.

L’any 1949, Salvador Fernández, a l’edat de sis anys, posa amb el seu germà Juan José, de tres, amb qui el 1987 i amb un altre soci, constituïx la promotora constructora Promociones Anfer, SA, dedicada des d’aleshores a urbanitzar terrenys i construir naus industrials i vivendes, activitat a què es dedicà fins a la jubilació.

64


Activitat empresarial: de la fàbrica de xocolate familiar Sucrao, a l’empresa metal·lúrgica Mugarsi i a la promotora constructora promociones Anfer

“A l’edat de setze anys, acompanyat d’un xòfer, ja que com és lògic no tenia permís de conduir, comence a substituir mon pare i el meu oncle en algunes rutes de venda, Vall d’Aiora, Maestrat, etc., per la qual cosa simultaniege, durant uns anys, la gestió administrativa amb la de vendes, en Productos Sucrao, SL i faig el servici militar en el Regiment d’Artilleria núm.17 de Paterna, on sóc voluntari als 19 anys.” Apunta Salvador Fernández, com a inici a este resum que a continuació s’oferix sobre la seua figura: En eixa època (1963-1970) passava tot el temps lliure en el convent de Monte-Sión, on formava part del Quadre Artístic Antonià, i allí, amb uns amics, li va sorgir la idea d’incorporar-se a l’empresa metal·lúrgica Mugarsi, ja que ells s’encarregaven de la producció i necessitaven a algú per a l’administració i coordinació. Salvador Fernández explica sobre això: “Segurament jo tenia el cuquet de ser empresari en plenitud, així que em vaig incorporar a eixa comesa i així compaginí durant 1963 i 1964 la mili, Sucrao i la metal·lúrgica Mugarsi. A l’inici del 1972 construïm una nau que es va anar ampliant progressivament, i en el mes de maig d’eixe mateix any, en vespres de contraure matrimoni, vaig optar ja per la dedicació completa a la fàbrica de ferramentes per a mobles i manetes, i em separí definitivament de Productos Sucrao.” Juntament amb altres empreses, funda també en 1972 l’Associació nacional de fabricants i exportadors de ferramenta, de la qual fou president fins al 1984, al mateix temps que presidix la comissió sectorial d’ARVET (Associació regional valenciana d’exportadors de transformats metal·lúrgics) L’any 1987 amb el germà Juan-José i un altre soci constituïxen la promotora constructora Promociones Anfer, SA, dedicada des de llavors a urbanitzar terrenys i construir naus industrials i vivendes, activitat a què es dedica fins a la jubilació. Poc després, amb altres empresaris valencians, funda l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), una institució supraempresarial o lobby per a defendre interessos valencians.

El seu paper en el primer estudi socioeconòmic i en la Caixa d’Estalvis de Torrent

La Caixa d’Estalvis de Torrent designa Salvador Fernández el 1970 com un dels coordinadors dels grups que es van constituir per a mamprendre l’importantíssim Estudi socioeconòmic a Torrent, que duen a terme els professors Vázquez Rabanal i González Páramo, i que va cristal·litzar en la fundació Instituto Pro-Desarrollo del patronat de la qual és membre fins al 1976. Dos anys abans accedix al consell d’administració de la Caixa d’Estalvis de Torrent. Després de la democratització dels òrgans de govern de les caixes d’estalvis, en el 1978 és triat secretari del consell en representació dels impositors i presidix el consell José Ferrís, amb qui col·laborarà estretament i així dotaran l’entitat de moderni-

65


tat i solvència. L’any 1983, Salvador Fernández és vicepresident del consell pel torn de persones de prestigi reconegut i n’ocupa la presidència en funcions per la dimissió del seu antecessor entre novembre d’eixe any fins al març del 1984. En els deu anys que va estar en el consell, la Caixa d’Estalvis de Torrent sanejà i va enfortir el balanç, completà l’expansió i va consolidar la implantació com a entitat financera en la comarca de l’Horta Sud. De la FEMEVAL, CEV i CIERVAL, a president de la Caixa d’Estalvis de València

La fundació del Club de Gerents

Per pertànyer com a associat a la Federació Empresarial Metallúrgica Valenciana (FEMEVAL), és triat el 1981 membre del comité executiu. En 1983 l’assemblea general el nomena president, càrrec que va exercir fins al 1987 i, quan dimití el president de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), Vicente Iborra, ocupa uns mesos la presidència en funcions d’eixa entitat, i la vicepresidència primera de la Confederació d’Organitzacions Empresarials de la Comunitat Valenciana (CIERVAL) del 1983 al 1987, i també és membre del comité executiu de la Confederació nacional del metall (Confemetal). Des del 1984 fins al 1987 pertany al ple de la Cambra de Comerç de València, i al patronat de la Fira Mostrari Internacional; en el mateix període forma part del consell assessor de l’IMPIVA, del consell social de la Universitat Politècnica de València i del Consell Interuniversitari. Tant en la Cambra com en la Fira arriba a exercir els càrrecs de vicepresident. Salvador Fernández Calabuig simultanieja l’activitat empresarial neta amb la inquietud pels problemes de la seua terra, primer a Torrent i més tard a València, i això explica que haja sigut vicepresident de la Cambra de Comerç i de la Fira de Mostres de València. El 1987, després de cessar en FEMEVAL i en la Caixa d’Estalvis de Torrent, és nomenat president de la Caixa d’Estalvis de València. Durant el seu mandat, fins al 1989, la Caixa corregix les pèrdues comptables provinents de l’etapa anterior i aprova la fusió amb la Caixa d’Estalvis de Sogorb. Els dos èxits són la base necessària per al creixement que en pocs anys la fan consolidar-se com la primera entitat financera de la Comunitat Valenciana i la tercera Caixa d’Estalvis espanyola. També s’ha de mencionar que del 1996 al 2001 va formar part del consell d’administració de Caixa Rural de Torrent. En el 1972, i amb motiu d’unes conferències de l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis de Torrent sobre la formació de directius, naix la iniciativa de fundar una escola per a gerents que alhora faça de punt de trobada i siga representativa dels empresaris de Torrent.

66


En el despatx de Caixa València.

El 1973 Salvador Fernández Calabuig és cofundador del Club de Gerents, forma part del primer comité executiu, i n’és el president del 1974 al 1979. Des d’esta institució s’ha impulsat la formació de directius i empresaris de les distintes poblacions de l’Horta Sud. Implicat en causes socials i cíviques

Paral·lelament a l’activitat professional com a empresari, és en el vessant social i cultural on, de manera permanent, ha demostrat la seua voluntat de servici a la societat, i ha participat de manera altruista i desinteressadament en nombroses organitzacions sense ànim de lucre, amb l’objectiu de contribuir al desenvolupament social, econòmic i cultural de la ciutat en què sempre ha viscut, de la comarca i de tota la Comunitat Valenciana. Fent un exercici de memòria, i davant de les peticions de saber més de qui dirigix esta publicació, Salvador Fernández Calabuig recorda els fets següents: “Doncs, devia tindre uns 23 anys quan comencí a participar en la vida associativa. Del 1966 al 1971 vaig ser tresorer de la Reial Pia Unió de Sant Antoni de Pàdua en el convent de Monte-Sión, etapa en què es reconstruí i va adequar el Teatre Llar Antoniana; en el 1972 vaig ser triat vicepresident del Cercle Catòlic de Torrent, i estiguí en la seua junta directiva fins al 1978, període en què la institució es dotà de nous estatuts, local social i funcions per a convertir-se en centre de formació cívica i social per a la ciutat. Vaig participar activament en la transició política des del 1975, a través de la UDPV (Unió Democràtica del País Valencià), amb Vicente Ruiz Monrabal.

67


El 1987 li van concedir la Medalla d'Or de la Caixa d'Estalvis de Torrent.

Salvador Fernández amb el president de la CEOE, José María Cuevas, en l'entrega de premis empresaris CEV, en 1988.

El mateix any, 1988, fou convidat a copresidir el Tribunal de les Aigües, amb motiu de l'edició d'un llibre sobre la història d'esta institució que dirimix els conflictes derivats de l'ús i aprofitament de l'aigua de reg entre els agricultors de les comunitats de regants de les séquies.

68


El 1981 vaig promoure la restauració del Mas del Jutge, perquè el conjunt arquitectònic del segle XVII estava molt deteriorat, i presidí la comissió creada a este efecte en el 1989. També coordiní entre el 2007 i el 2008, la construcció del convent de les mares agustines en el Vedat. Llegint Enric Valor, Sanchis Guarner, i Joan Fuster, sempre he pensat que els valencians havíem de ser conscients de la nostra personalitat, i en la mesura de les meues possibilitats he intentat millorar les nostres institucions i la nostra projecció, i hui, des de l’experiència, i la voluntat de servici, continue pensant que la societat civil mereix que se la faça conscient del seu pes i de la seua comesa.” Es deixa per dir que va ser membre de l’Associació Valenciana d’Empresaris abans mencionada i del Fòrum Comarcal d’Empresaris de l’Horta Sud, i que en l’actualitat és membre de la Fundació ETNOR per a l’ètica dels negocis i les organitzacions, i del Comité Territorial de Torrent de l’Associació Valenciana de Caritat. Reconeixements

La seua labor ha sigut reconeguda moltes vegades, per la qual cosa se li han atorgat diverses condecoracions, entre les quals cal destacar les següents: Insígnia d’or de la Federació Empresarial Metal·lúrgica Valenciana, Medalla d’or de la Caixa d’Estalvis de Torren, Medalla de plata de la Cambra de Comerç de València i Medalla al Mèrit en l’Estalvi del Ministeri d’Economia. En totes les institucions en els òrgans de decisió de les quals ha participat, Salvador Fernández Calabuig ha deixat l’empremta del seu treball i de la seua manera d’actuar i de pensar, inspirada sempre en l’amor per la seua ciutat, que l’ha motivat a sumar-se a qualsevol projecte que tinguera per objectiu la millora i el progrés de Torrent i dels seus conveïns.

Com valora la seua tasca empresarial, i quins són els millors records que guarda de tota la seua activitat professional

Crec que he complit les tasques que m’han sigut assignades, a pesar dels errors que com a humà he comés, i sí, em sent satisfet, encara que sempre es pot fer més. Tinc grans i bons records de totes les meues etapes i alguns no tan bons per les dificultats afrontades, tant empresarials com institucionals, però en conjunt sí que faig un balanç positiu. He tingut la sort de tindre tres grans referents al llarg de la meua vida: mon pare, com a primer mestre d’accessibilitat i honradesa; Francisco Torrent, pare de la meua dona, un home de conviccions profundes; i José Ferris, com a humanista i persona entregada a les causes socials.

69


Opinió sobre el moment actual del món empresarial a Torrent

Conseqüentment amb el moment de crisi que patim, també l’empresa a Torrent ha patit danys, i així, han desaparegut pràcticament sectors en què jo vaig exercir activitats, en uns casos per la falta de dimensió com el del xocolate i en altres com a conseqüència de la competència de països emergents, com la Xina, l’Índia, etc. Confie, no obstant això, que el caràcter tradicionalment emprenedor dels torrentins serà capaç d’afrontar els nous reptes i aconseguir de nou una industrialització important.

A què es dedica Quasi coincidint amb la crisi, en el 2008 vaig fer 65 anys, i com ja l’activitat a què em dedicava estava practicament acabada, desactualment prés d’enllestir els projectes en curs, em dediquí a administrar les societats participades, però continue ocupat i mantinc el meu despatx professional, al qual acudisc tots els dies i on atenc els assumptes personals. En el meu temps lliure, llig molt i em dedique a continuar restaurant una caseta de secà, on reunisc els meus amics en àpats amistosos i, com que m’agrada molt la natura, vaig al camp, i ocasionalment, en l’època en què no hi ha veda, m’apunte a caçar alguna perdiu. Epíleg

Salvador Fernández Calabuig en familia.

70

La labor desenvolupada per Salvador Fernández Calabuig en el govern de les institucions esmentades no sempre ha sigut còmoda, més aïna al contrari, moltes vegades li ha exigit sacrificis i amargures, perquè ben sovint ha hagut d’ocupar-se’n en moments en què travessaven serioses dificultats, i s’ha vist obligat a prendre mesures dures i ingrates, però necessàries per a recuperar el rumb adequat i assegurar-ne la viabilitat i la continuïtat.


En els distints càrrecs institucionals, molts del màxim nivell de responsabilitat, ha deixat constància del seu bon fer en l’àmbit de les relacions humanes, ja que ha propiciat en tot moment el diàleg i s’ha esforçat a fomentar la voluntat d’entesa per a acostar postures i aconseguir acords a fi de millorar el funcionament de les organitzacions. I quan això comportava assumir un cost personal o un risc d’imatge, ho ha sabut acceptar amb valentia i generositat en els moments necessaris i s’ha conformat amb la satisfacció de coadjuvar a dur a terme una bona causa.

Salvador Fernández dóna la mà al rei Joan Carles I, amb Enrique Silla, president de la Cambra de Comerç, en una recepció que el rei féu a València per a empresaris i dirigents socials.

71



73



1248, novembre, 28, València. Pere de Granyena, comanador de València, amb altres germans, en nom de l’Orde de l’Hospital atorga carta de poblament al lloc de Torrent, i sotmet els nous pobladors cristians entre altres condicions als furs de València. ARV, Justícia Civil, Manaments i Empares, any 1639, llibre 5, mà 51, fs. 19 r.-21 v. Publ. Febrer Romaguera, Manuel Vicente; Royo Martínez, José, “La carta de población de Torrent de 1248. Introducción y edición del texto latino”, Torrens, estudis i investigacions de Torrent i comarca, 5, (1986-1987), Torrent, 1988, ps. 36-39. Febrer Romaguera, Manuel Vicente, “Documentos históricos para el estudio del repartimiento y repoblación de l’Horta”, Annals de l’Ideco de l’Horta Sud, 5, (1987-1988), València, 1990, doc. 26. Guinot Rodríguez, Enric, Cartes de poblament medievals valencianes, València, 1991, ps. 208-212. Febrer Romaguera, Manuel Vicente; Fernández Aragón, Miguel; Royo Martínez, José; Sanchis Alfonso, José Ramón, Torrent i els seus documents (1233-1847), Torrent,, 2003, ps. 24-25.

Sit omnibus notum quod nos, frater Petrus de Granyena, comendator domus hospitalis Valentie, mandato et authoritate fratris Petri de Alcalano, castellani Emposte, et assensu et voluntatis fratri Berengarii Thomasii, prioris eiusdem domus, et fratris Raymundi de Querald, militis, et fratris P. de Seron et fratris Raymundi de Vetula, militum, et fratris Guillermi, comendatoris de Torrente, et fratris Guillermis Sutoris et fratris Dominici Faber [sic] [et fratris Joannes Canebrerii]1 et quorumdam aliorum fratruum nostrorum, per nos et omnes nostros presentes et futuros damus et stablimus vobis, Berengario Tornerio et Blanca 1. Suplim l’omissió de la signatura del final.

– 75 –


Fort, femina, Berengario de Ratera et Petro Figuera, Martino de Sancto Antonio et Petro Blanco, Petro de Montalbo et Berengario Gensor, Berengario de Esteleha, Petro Punyet, [Petro Bonaynas]2, Guillermo Ripol3 et Laurentio de Monte et Petro Roseli, Petro Bayat, Dominico Calvo, Bartholomeo de Almenara4 et Berengario de Rovira, Arnaldo Minori, Berengario Lombardio et Pascasio Borrol, Arnaldo de Turra et Castellano de Aparici5, Bernardo de Claramonte, Dominico de Barbastro, Guillermo de Monte Rubeo, Berengario Magistro et Guillermo de Alfara, Raymundo de Castilione, Berengario de Castilione, R. de Castilione6, Bri. Sutori et Petro Buscheti et Marchadario de Esparaguera, G. de Rosellione, Joanni Pontii, Raymundo Gonore7 [sic], Arnaldo de Coralli et Berengario de Pertusa, A. de Miravall, Raymundo Tomasii, Bn. de Sahidine et Petro Rosell, Carrachone8 [sic], femine, Berengario Alantonir et Berengario Cognato et Petro Sanchiz et Berengario de Belliana, Balageris de Albis, Arnaldo de Vinyoles et successoribus vestris in perpetuum, videlicet centum quinquaginta jovatas terre in regadino alqueriis nostre de Torrent, inter vos taliter dividendas, quod unusquisque vestrum de his CL jovatis habeat et percipiat pro parte sua tres jovatas completas [sic] in regadivo, ut dictum est. Ítem. Damus uniquique vestrum singulas domos sive singula statica et singulas staticatas9 [sic] terras pro horto in alqueria predicta, prout hec omnia nobis terminavimus et assignavimus in presenti. Hec omnia predicta cum domibus, casalibus, campis,

2. Suplim l’omissió de la signatura del final. 3. Taxat (sic) «Calbo». 4. En les signatures figura com «Berengarii de Almenara». 5. En la següent apareix com «Apieria». «Castellano de Aparici» o «Castillioni de Apieria», figura amb signe entre les signatures de la resta de pobladors. Beguer Esteve, en la seua obra apunta que es tracta d’un topònim referent a l’origen d’ «Arnaldo de Turra», en existir una població nomenada Castelló de Apiaria, hui Piera (Tarragona). Nosaltres considerem que es tracta d’ un poblador independent: «Castellà de Aparici». 6. Considerem «R. de Castilione» com un poblador distint de «Raymundo de Castilione». Com que es tracta d’una còpia tardana, cap la possibilitat de plantejar-se que un i altre foren una repetició de la mateixa persona. 7. A las signatures figura com «Gentues». 8. Ha de llegir-se «Tarrachone». 9. Ha de llegir-se «fanecatas».

– 76 –


vineis, heremis et plantatis, et cum herbis, lignis, cequiis franchis ab omni cetiatico, et cum introhitibus et exhitibus, affrontationibus et suis pertinentiis universis a celo in abisum, vobis et vestris donamus et stabilimus in huiusmodi modum, quod estetis solidi habitantes et permanentes et fideles nostri ibidem, et de omnibus expletis et fructibus terre et arborum dictarum jovatarum donetis nobis et domu nostre perpetuo septimam partem numerum in dicta hereditate sine missione nostra, et Hospitali et decimam et primitiam ratione ecclesie, secundum quod in termino et Regno Valentie civitatis dari ac prestari consueverunt, scilicet, de blado in area, et de vendimea in vineas, et de aliis fructibus arborum loco ubi fuerint collecti recente, et de ficibus seccatis in domo, et de domibus et ortis nihil nobis inde donetis censu vel agrario, sed in dictis domibus et hortis retineamus fathicam et laudimium, adeo in dictis jovatis et quod teneamini de regalia servitia aliorum vicinorum Valentie. Aqua damus francam, et de secatio teneatis azuch et cequiam curatam, salva tamen perpetua aqua ad opus nostrarum hereditatum. Et sich hanc donationem per nos et nostros vos et vestrum habeatis, teneatis, possideatis et sp[l]ectetis et nulla ora alium dominium proclametis et faciatis nisi nos et Domun Hospitalis. Preterea concedimus vobis et vestris quod semper regamini et judicemini hibidem in dicta alcharea per unum vestrum, quod pro tempore ibidem posuerimus secumdum forum Valentie. ltaque appellationes nostras nunquam possitis appellari nisi commendotoris Domus Hospitalis Valentie vel suum lucumtenenti. Sic hec vos et vestri habeatis, teneatis, possideatis et esplectetis ad dandum, vendendum vel impignorandum sive obligandum sive obligandum [sic] et etiam ad faciendum omnes vestras vestrorumque voluntates, perpetuo faciendas vestris consimilibus, salva dicta septima parte, fathica decem dierum, laudimio et jus Hospitali in omnibus, ad forum Valentie. Hoc tamen excepto et nobis retento quod usque ad quinque annos preteritos non liceat vobis vendere sine nostra licencia et voluntate aliquam partem indivise antes dictis donatis cuiuslibet vestrum asignate, nisi totaliter quilibet – 77 –


nostrum totam suam hereditatem et integre venderet quod possit infra quinquennium quandocunque voluerint suis consimilibus. Et preteritis dictis quinque annis possit quilibet toto vel parte vendere ad suas voluntates salvo tamen jure Hospitalis. In omnibus retinemus tamen nobis et nostris in dicta alquerea omnia molendina aquarum facta vel facienda, furnos et operatoria, balnea et fabrica. In quibus molendinis promitimus molere bladium vestrum ad decimam sextam partem nobis dandam. Et in furno de coquere panem nostrum ad vicessimam partem, et in fabrica nostra opera ferrea operari et fabricari ad forum Valentie. Retinemus etiam nobis justicias, calonias et omnia alia jura nostra secumdum forum Valentie. Promitentes vos et omnia bona vestra presentia et futura semper salvare et bona nostra propria et domui. Et etiam inde vobis et vestrum legitimis actores et defensores de donationibus vestris omnia bona. Et tenemur semper vobis et vestris de firma et legali evictione Hospitalis predicte ubique constitute sint atque serta. Ad hec nos ante dicti populatores universi et singuli recipimus a vobis, dicti comendatori et fratibus supra dictis, dicta donationem sub formis et conditionubus ante dictis. Promittentes vobis et successoribus vestris firmam superius prenotatam semper per nos et nostros fideliter observare et fideles homines vobis etiam de personis et juribus vestris. Et in alquerea predicta facere residentiam personalem, et etiam omnia alia vobis attendere et complere, ut superius sunt notata. Jurantes ad invicem pariter atque simul per Deum et eius Sancta Quatuor Evangelia manibus nostris corporaliter tacta predicta residentia in dicta alquerea facere dum nobis erit vita comissa nosque perpetuo atque nostris nobis in dictis honoribus ac juribus nobis ybidem pertinentibus succedentes. Actum est hoc in Valentia, quarto chalendas decembris, anno millessimo ducentessimo quadraguessimo octavo. Sig[senyal]num fratris Petri de Granyana, sig[senyal]num P. de Seroni fratres, sig[senyal]num Berengarii Thomasii prioris, sig[senyal]num fratris Ramon de Vetul, sig[senyal]num fratris Raimundi de Juralto [sic], militis, sig[senyal]num fratri Guillermi, – 78 –


commendatoris de Torrente, sig[senyal]num fratris Guillermi Sutoris, sig[senyal]num Berengarii Tornerii10, sig[senyal]num fratris11, sig[senyal]num fratris Dominici Fachs [sic], qui hoc firmamus. Sig[senyal]num Blanci Fort, femine, sig[senyal]num fratris Canebrerii12, sig[senyal]num Berengarii de Ratera, sig[senyal]num Petri Figuera, sig[senyal]num Marti de Santo Antonio, sig[senyal] num Petri de Montealbo, sig[senyal]num G. Genson, sig[senyal] num Petri Blanchi, sig[senyal]num Berengari de Estellvi, sig[senyal] num Petri Punyet, sig[senyal]num Petri Bonaynas, sig[senyal]num G. Ripoili, sig[senyal]num Petri Rosselli, sig[senyal]num Rosselli13 [sic] de Monteacuto, sig[senyal]num Petri Bayet, sig[senyal]num Dominici Calvi, sig[senyal]num Arnaldi Minori, sig[senyal]num Berengarii de Almenara, sig[senyal]num Berengarii Lambardi, sig[senyal]num Berengarii Rovira, sig[senyal]num Pascasii Borrelli, sig[senyal]num Arnaldi de Turra, sig[senyal]num Dominici de Barbastre, sig[senyal]num Castillione de Apieria, sig[senyal] num Guillermi de Monterubeo, sig[senyal]num de Bernardi de Claramonte, sig[senyal]num Berengarii Magistre, sig[senyal]num Guillermi de Alfaro, sig[senyal]num Raymundi de Castellone, sig[senyal]num R. de Castellone, sig[senyal] num Bri. Sutoris, sig[senyal]num Berengarii de Castillione, sig[senyal]num Petri Buscheti, sig[senyal]num Mercad[er]ii de Esparaguera, sig[senyal] num Raymundi Gentues [sic], sig[senyal]num Gus de Rossilione, sig[senyal]num Arnaldi de Carrals, sig[senyal]num Joannis Pontii, sig[senyal]num Berengarii de Pertusa, sig[senyal] num Arnaldi de Miravail, sig[senyal]num Raymundi Thomasii, sig[senyal]num Petri Rosselli, sig[senyal]num Tarachoni, femine, sig[senyal]num [Bn.] de Saydine, sig[senyal]num Berengarii de Alantorii, sig[senyal] num Berengarii, cognati sui, sig[senyal]num Balaguerii de Albesa, 10. Berengarii Tornerii ha de localitzar-se immediatament abans de la signatura de Blanca Fort com a primer dels pobladors. 11. Taxat (sic) «Joannis Canebrerii. sig[senyal]num Berengarii de Ratera sig[senyal]num Petri Figuera». 12. Ha de dir«Joanni Canebrerii». El lloc de la signatura ha de ser darrere de «fratris Dominici Fachs». 13. Ha de dir«Laurenti».

– 79 –


sig[senyal]num Petri Sanchiz, sig[senyal]num Berengarii de Viynols, sig[senyal]num Berengarii de Beliana, qui hec firmamus et juramus in omnibus14. Testes huius rei sunt Bernardi Arnaldi, P. de Vinyols, A. de Lusano et Jacobus Tolosani. Sig[senyal]num fratris Petri de Alcalano, castellani Emposte, qui supra dicta omnia concedimus et firmamus et, ut maioris robur obtineat, firmitatem presentem paginam sigilli nostri minime roboramus. Guillermus Galcerandus publicus notarius Valentie hoc escribere fecit cum litteris rasis et emendatis in quarta linea ubi dicitur: Bernardo de Claramonte; et rasis et emendatis in quinta linea ubi dicitur: Berengarii de Beliana; et rasis et emendatis in XIIª linea; et rasis et emendatis in XVII lineis; die et anno prefixis.

14. S’observen nombroses divergències entre les transcripcions efectuades per Beguer Esteve i Iborra Lerma del text castellà (ARV, Reial Justicia, llibre 11, f. 241) no explicables fàcilment: Belenguer, Torner / Belenguer Forner, Pedro de Montalto / Pedro de Montalbo, Geronymo Gensor / Geronymo Gener, Arnaldo Mirano / Arnaldo de Mirono, Pascual Bovell / Pasqual Roseli.

– 80 –


1248, novembre, 28, València. Pere de Granyena, comanador hospitaler de València, amb els altres germans de l’orde, atorga carta de poblament al lloc de Torrent, i sotmet als nous pobladors cristians entre altres condicions als furs de València. ARV, Reial Justícia, llibre 11, fs. 241 i segs. (Còpia castellana del segle XVIII). Publ. Beguer Esteve, Vicente, “La carta puebla de Torrent”, XII Asamblea de Cronistas del Reino de Valencia (1978). València, 1980, ps. 161-180. Miquel Casanova, Isidro, “Memoria sobre la villa de Torrent”, (introducció i transcripció per José R. Sanchis Alfonso i José Royo Martínez), Torrens, estudis i investigacions de Torrent i comarca, 6, (1988-1990), Torrent, 1991, p. 23-26. Beneyto Tasso, Silvino. “Guía histórica descriptiva de la villa de Torrent”, (introducció i transcripció per José R. Sanchis Alfonso i José Royo Martínez), Torrens, estudis i investigacions de Torrent i comarca, 9, Torrent, 1996, ps. 27-30. Febrer Romaguera, Manuel Vicente; Fernández Aragón, Miguel; Royo Martínez, José; Sanchis Alfonso, José Ramón, Torrent i els seus documents (1233-1847), Torrent, 2003, ps. 25-27.

Sea a todos manifiesto como nosotros fray Pedro de Grenacia, comendador de la Cassa del Hospital de la ciudad de Valencia, con mandato y autoridad de fray Pedro de Alcalano, castellano de Amposta, y con consentimiento y voluntad de fray Raymundo de Queralto, cavallero, y de fray Pedro de Serone y de fray Romeu de Vetula, cavalleros, y de fray Guillermo, comendador de Torrente, y de fray Guillermo Sutoris y de fray Domingo de Fabre y de algunos otros hermanos nuestros, por nos y por todos los nuestros, presentes y venideros.

– 81 –


Otorgamos y establimos a vosotros Belenguer Torner y a Blanca Fort, muger, y a Belenguer de Ratera y a Pedro Figuera, a Martín de Santo Anthonio, a Pedro Blanco, a Pedro de Montalto, a Geronymo Gensor y a Berenguer de Metelia, Pedro Puyet, Geronymo Ripoll y a Lorenzo de Monteagud y a Pedro Bonaybas, a Pedro Rosell, a Pedro Bayet, a Domingo Calbo, a Berenguer de Almenara, a Berenguer de Rovira, a Arnaldo Mirono, a Berenguer Lombargo y a Pascual Borell, a Arnaldo de Turre de Castillon de Apiaria, a Bernardo de Claramonte, a Domingo de Balvastre, a Guillem de Monterubio, a Bernardo Magistre y a Guillermo de Alfaro, a Raymundo de Castillione, a Bernardo Sutori y a Pedro Burgueti, a Mercader de Esburguera, a Guillermo de Roselione, a Juan Pons, a Raymundo Gonorer, a Arnaldo de Carali, a Berenguer de Pertusa, a Arnaldo de Miraval, a Raymundo Thomasio, a Bernardo de Saydino, a Pedro Rosell, a Ana Tarragona, muger, a Belenguer de Alantorn y a Belenguer, pariente suyo, y a Pedro Sanchis y a Bernardo de Bellana, a Balaguer de Albesa, a Bernardo de Viñoles y a todos vuestros sucesores perpetuamente, es a saber ciento y cincuenta jobadas de tierra de regadío de la nuestra alquería de Torrente; de tal suerte se han de repartir entre vosotros, que cada uno de vosotros tenga y tome por su parte tres jobadas enteras de regadío de las dichas ciento cincuenta, como arriba queda dicho. Ítem, otorgamos a cada uno de vosotros una cassa o una estancia, y una fanegada de tierra para huerto en la dicha alquería, como aora de presente todas estas cosas os las determinamos y señalamos. Todas estas cosas sobredichas, con las cassas de habitación, campos, viñas, hiermos y poblados, y con sus hierbas, leñas, cequias de todo cequiaje francas, y con sus entradas y salidas, con todas sus afrontaciones y pertinencias universales, desde el cielo [h]asta el abismo, a vosotros y a todos los vuestros. Otorgamos y estabelimos de esta suerte, que seays habitadores fijos y permanentes, y asimismo nuestros fieles; y de todas las cogidas y frutos de la tierra, de los árboles de dichas jobadas, nos deys y a nuestra casa perpetuamente el número de la séptima parte en la dicha heredad, sin que nosotros o nuestro Hospital haya de imbiar por ella, y la décima y la primicia, por quenta de la iglesia, – 82 –


de la suerte que se ha acostumbrado a dar en el término y Reyno de esta ciudad de Valencia, a saber, del trigo en la era, de la vendimia en las viñas, y de las demás fruytas de los árboles en el lugar donde nuevamente fueren cogidas, y de los frutos secos en cassa. Mas de las cassas y de los huertos nada queremos que nos deys por razón del censo o del drecho de los campos. Pero en las dichas cassas y huertos nos reservamos la fadiga y luismo, como en las dichas jobadas de tierra. Y para que esteys tenidos y obligados a todos los servicios, regadíos de los otros vecinos de Valencia, hos damos el agua franca de cequiagio, con tal que tengays el azud y la cequia limpia y conrreada, salvando limpias el agua para lo necesario de nuestras heredades. Y así por nos y los nuestros, vosotros y los vuestros esta donación tengays, poseays y gozeys, y en ningún otro señor así mesmo conozcays, llameys ni hagays, sino a nosotros y a la Cassa del Hospital. A más de esto, a vosotros y a los vuestros concedemos que asimismo en la dicha alquería seays regidos y juzgados por uno de vosotros, el que por el discurso del tiempo pondremos según el fuero de Valencia, de tal suerte por vuestras apelaciones nunca podays acudir ni apelar, sino acudiendo al comendador de la Cassa del Hospital de Valencia, o al que estuviere en su lugar; y así vosotros y los succesores, vuestros consortes, tengays, poseays, y cumplidamente gozeys la facultad para poder dar, vender o dar a empeño, obligar y también para hazer a todas vuestras voluntades y de los vuestros consortes, salvando en todo y por todo la dicha séptima parte, la fadiga de diez días, luismo y el derecho del Hospital, según fuero de Valencia. Exceptando empero, esto a nosotros reservado, que hasta cinco años pasados o antes de ellos, sin nuestra licencia y voluntad, no os sea lícito ni podays vender parte alguna indivisa de la susodicha donación, señalada a cualquiera de los vuestros, si ya no, alguno de ellos del todo vendiese toda su heredad por entero; lo que puede hacer dentro de los cinco años, siempre que quissiere con sus consortes; y pasados los dichos cinco años, cualquiere pueda, en todo o en parte, vender a su gusto y voluntad, guardando siempre en todo el derecho del Hospital. Con todo eso, en dicha alquería nos reservamos para nosotros y los nuestros todos los molinos de agua que hoy son y – 83 –


por tiempo serán, los ornos, las obras, los baños y la fábrica. En los quales molinos prometemos moler vuestro trigo, que se nos ha de dar hasta la decimasexta parte, y también en el orno cozer vuestro pan, hasta la vigésima parte, y en la nuestra fábrica obrar y fabricar las obras de yerro, conforme el fuero de Valencia. Reservamos también las justicias, las calonias, los destierros y todos los demás derechos nuestros, conforme el fuero de Valencia. Prometiéndoos siempre hazer salvar vuestras personas y todos vuestros bienes, presentes y venideros, como bienes nuestros propios dominicales, y de aquí adelante seros legítimos actores y defensores de vuestras donaciones. Y queremos ser tenidos a vosotros y a los vuestros de firme y legal evicción, obligándoos todos los bienes del dicho Hospital, en qualquier lugar constituidos y puestos. Finalmente todos nuestros dichos pobladores, universalmente y cada uno en particular, acceptamos de vos dicho comendador y de todos los sobredichos frayles dicha donación con las formas y condiciones sobredichas. Prometiéndoos y a vuestros sucesores, por nosotros y los nuestros, siempre fielmente observar la forma arriba dicha y seros hombres fieles acerca de las personas y derechos vuestros, y en la dicha alquería hacer residencia personal, y también atender y cumplir con todas las demás cosas, como más arriba están ya advertidas; jurando todos por uno y uno por todos a Dios Nuestro Señor y a sus Santos Quatro Evangelios, con nuestras propias manos corporalmente tocados, hacer la dicha residencia en la sobredicha alquería, mientras vivamos nosotros y los que de aquí adelante sucederán a los nuestros en dichas honras y derechos, a nosotros asimismo pertenecientes. Esto fue hecho en la ciudad de Valencia, a los veintiocho del mes de noviembre del año del nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo mil ducientos quarenta y ocho. Se[senyal]ñal de mí fray Pedro de Grenacia. Se[senyal]ñal de mí fray Bernardo Thomasio, prior. Se[senyal]ñal de mí fray Raymundo de Queralt, cavallero. Se[senyal]ñal de mí Pedro de Serone, frayle. Se[senyal]ñal de mí fray Romeu de Vetula. Se[senyal]ñal de mí Guillermo, comendador de Torrent. Se[senyal]ñal de mí fray Guillermo de Sutoris. Se[senyal]ñal de mí fray Domingo Fabre. – 84 –


Se[senyal]ñal de mí fray Juan Cambrerio, que firmamos estas cosas sobredichas. Se[senyal]ñal de mí Berenguer Tornelio. Se[senyal]ñal de mí Blanca Fort, muger. Se[senyal]ñal de mí Berenguer Ratera. Se[senyal] ñal de mí Pedro Figuera. Se[senyal]ñal de Martín de Santo Anthonio. Se[senyal]ñal de Pedro Blanco. Se[senyal]ñal de Pedro Montalto. Se[senyal]ñal de Pedro Gensor. Se[senyal]ñal de Berenguer de Estelilia. Se[senyal]ñal de Pedro Puyet. Se[senyal]ñal de Geronimo Ripoll. Se[senyal]ñal de Lorenzo de Montagudo. Se[senyal]ñal de Pedro Bonaybas. Se[senyal]ñal de Pedro Rosell. Se[senyal]ñal de Pedro Vayet. Se[senyal]ñal de Domingo Calbo. Se[senyal]ñal de Belenguer de Almenara. Se[senyal]ñal de Belenguer Rubira. Se[senyal] ñal de Arnaldo Mirone. Se[senyal]ñal de Belenguer Lombardo. Se[senyal]ñal de Pasqual Borell. Se[senyal]ñal de Arnaldo de Turre. Se[senyal]ñal de Castillon de Apiaria. Se[senyal]ñal de Bernardo de Claramonte. Se[senyal]ñal de Domingo de Barbastre. Se[senyal]ñal de Guillermo de Monterubio. Se[senyal]ñal de Bernardo Magistre. Se[senyal]ñal de Guillermo de Alfaro. Se[senyal]ñal de Raymundo de Castilione. Se[senyal]ñal de Bernardo Sutori. Se[senyal]ñal de Pedro Busqueto. Se[senyal]ñal de Mercader Esparguera. Se[senyal]ñal de Guillermo de Rosilione. Se[senyal]ñal de Juan Pons. Se[senyal]ñal de Raymundo Genoves. Se[senyal]ñal de Arnaldo Cavali. Se[senyal] ñal de Berenguer de Pertusa. Se[senyal]ñal de Arnaldo de Miraval. Se[senyal]ñal de Raymundo Thomasio. Se[senyal]ñal de Bernardo de Saydino. Se[senyal]ñal de Pedro Rusell. Se[senyal]ñal de Ana Tarragona, muger. Se[senyal]ñal de Belenguer de Alantorn. Se[senyal] ñal de Belenguer, pariente suyo. Se[senyal]ñal de Pedro Sanchis. Se[senyal]ñal de Bernardo de Beliaña. Se[senyal]ñal de Belenguer de Albesa. Se[senyal]ñal de Bernardo de Viñoles, los quales en todo y por todo firmamos y juramos todas las cosas sobredichas. Fueron testigos de este presente auto Bernardo Arnaldo, Pedro de Biñoles, Arnaldo de Luzano y Jayme Tolosano. Se[senyal]ñal de mí fray Pedro de Alcalano, castellán de Amposta, concediendo y confirmando todo lo sobre dicho. Y para que todas las sobredichas cosas sean de mayor fuerza y valor, corroboramos la presente pagina con el nuestro sello. – 85 –


Yo Guillermo Gauseran, notario público de Valencia, hize escribir estas cosas con letras rayadas y enmendadas en la quarta línea donde dice: Bernardo Claramonte; y rayadas y enmendadas en la quinta línea donde dize: Belenguer de Beliana; y rayadas y enmendadas en la duodécima línea; rayadas y enmendadas en la vigésima séptima línea y en la trigésima; en el día y año sobredichos.

– 86 –






PREMI CARTA DE POBLAMENT ARTS, LLETRES I ESPORTS CALO CARRATALÁ El torrentino Pascual Carratalá López (Calo), nacido en 1959, es el quinto de los siete hijos del matrimonio formado por Antonio Carratalá Rubio y Pilar López Rodríguez. Está casado con María Francisca Nebot Martín y tiene dos hijos, Irene y Martín. De pequeño fue escolar del colegio Monte Sión, el BUP lo estudió en el colegio Cumbres de Calicanto, el bachiller en el IES Tirant lo Blanc, y la carrera en la Facultad de Bellas Artes de San Carlos de Valencia, donde obtuvo la licenciatura en 1986. El pintor Calo Carratalá viene demostrando su talento con una producción artística que ha pasado por distintos escenarios del ámbito nacional e internacional. No en vano fue el artista que inauguró con su obra TorrenTorrenT 1993-1998 el EMAT de Torrent, ciudad que tiene el privilegio de ser la cuna de este artista poderoso, con ideas que le afloran rítmicamente tras intensos procesos de observación que él convierte en una suerte de poesía cromática, con una figuración que transita entre la realidad, el sueño y la abstracción. Calo Carratalá ha obtenido numerosos premios nacionales de pintura. Ha participado en ferias de arte nacionales e internacionales, su obra está presente en distintas galerías de ámbito nacional, y su trabajo se inscribe dentro de la corriente figurativa más actual. En su etapa de formación, en la década de los ochenta, hizo incursiones artísticas con el vídeo instalación, después realizó expresionismo abstracto, más tarde se volcó en lo figurativo, con los temas de las Frutas y de las Cármenes (en estilo neo-pop, con técnicas de collage), y poco a poco se fue decantando por el paisaje y por la utilización del óleo. Un cambio paulatino que se fue consolidando en esta última faceta, en la que ha logrado situarse como uno de los mejores paisajistas del panorama nacional, como se corrobora al haber obtenido con la obra Myrdal nº2 (un paisaje nevado y rocoso en escala de grises), la Medalla de Oro de la septuagésima quinta Exposición Internacional de Artes Plásticas de Valdepeñas, por la unanimidad del jurado, del que formaba parte el genial pintor galardonado con el Premio Príncipe de Asturias de las Artes, Antonio López, quien calificó esta pintura como una obra de “gran dignidad y naturaleza”, destacando su “fuerza, potencia y vigor poco frecuente”. De ella comentó que es una “obra silenciosa que guarda un secreto difícil de conseguir”. Además del reconocido artista manchego, formaban parte del jurado el alcalde de Valdepeñas, Jesús Martín, el que fuera director del Museo del Prado, director de la Academia de España en Roma y, actualmente, director del Consorcio de Museos de la Comunidad Valenciana, Felipe Garín Llombart; el director artístico del Museo de arte Thyssen-Bornemisza, Guillermo Solana Díez, y la escultora Blanca Muñoz Gonzalo. El 30 de agosto de 2014 a Calo Carratalá le entregaban la Medalla de Oro de la septuagésima quinta Exposición Internacional de Artes Plásticas de Valdepeñas. Calo Carratalá se manifiesta en las siguientes cuestiones:

cómo nace el paisajismo en su obra Mis primeros cuadros de paisaje hacen referencia, como no podría haber sido de otra forma, a mi entorno más inmediato. Estoy refiriéndome a esos cuadros que pinté en los años 90 y con los que tuve la suerte, y el orgullo, de inaugurar en 2006 el EMAT de Torrent, con la muestra titulada TorrenTorrenT 1993-1998. Fueron cinco años pintando l’Horta Sud, y que marcaron de forma definitiva mi inclusión en el mundo del paisaje. Después de esto, y ya instalado en Valencia, obtuve el Primer Premio en el 25 aniversario del prestigioso Certamen de Pintura de Bancaixa con la obra titulada El Faro desde la Malvarrosa, y pocos meses después también obtuve el Primer Premio del Ateneo Mercantil de Valencia con un cuadro titulado Un chalet en Picassent, una de las últimas obras del ciclo TorrenTorrenT. Recuerdo que para entonces me encontraba en Madrid en un estudio que había alquilado cerca de la estación de Atocha, donde pinté una colección que más tarde se expondría en el Club Diario Levante, y también en la Universidad de Alicante, titulada Landscapes. Estos fueron los inicios, luego vinieron nuevos viajes y nuevas colecciones. cuánto tiempo ha dedicado a las últimas colecciones de pinturas sobre la selva y noruega La colección Selvas, que se mostró entre junio y julio de 2008 en la Sala Lametro de Colón, que estaba patrocinada por la Generalitat Valenciana, Ferrocarriles de la Generalitat, Metrovalencia y Vosslsoh, se gestó en 2006, cuando hablé con la directora de la Sala Lametro, María Aranguren, y le comenté el viaje que estaba preparando a la Amazonia con el propósito de realizar una nueva colección de cuadros; fue entonces cuando María mostró su interés en presentar los trabajos en la ciudad de Valencia y en la edición de un cuidado catálogo que recogiera esta aventura personal. En la sala Ferreres del Centro del Carmen de Valencia presenté Noruega 2011, una espectacular muestra que organizó el Consorcio de Museos en el Centro del Carmen, con paisajes noruegos nevados que estuvieron expuestos desde finales de septiembre de 2013 hasta enero de 2014. De esta colección seleccioné cerca de setenta obras entre óleos y dibujos preparatorios, la mayoría de gran formato, y tuve la suerte de que con esta exposición, el Centro del Carmen iniciaba un nuevo ciclo de exposiciones de gran formato pensado para la sala Ferreres. Estuve en Noruega durante noviembre de 2011, invitado por Ingunn Van Etten, directora de la residencia para artistas Kunstnarhuset Messen, en Alvik, un pequeño pueblo situado en el Fiordo de Hardanger (cerca de Bergen). Allí me inspiré y trabajé dando forma a parajes espectaculares de montañas y lagos nevados. ¿qué le empuja a viajar y a plasmar sus emociones y visión estética en los cuadros? Creo que viajar ha llegado a ser para mí una forma natural de entender mi relación con el entorno, de estar presente y de alejarme, de ver sin ser muy visto. Viajo simplemente porque de vez en cuando me gusta irme. Hay artistas que tienen un viaje que llaman interior, yo prefiero el viaje exterior, desaparecer de mi entorno habitual, podríamos decir algo así como transmutarme, irme sin más, conocer nuevos lugares, nuevos paisajes, nuevas relaciones del hombre con su entorno y tener, cómo no, nuevos retos pictóricos.

91


cómo elige y planea sus proyectos paisajísticos En la elección de un nuevo lugar intervienen tantos factores, y no siempre los mismos, que sería muy difícil de enumerar y de explicar uno por uno. Los lugares y los motivos se van presentado con el paso mismo del tiempo y las oportunidades que, desde luego, hay que intentar aprovechar y que también tienen esa característica de imprevisible que las hace fascinantes. sus obras inducen a pensar en la naturaleza y se expresan en lienzo, cartón y madera con variedad de formatos Sí, trabajo con distintos materiales y soportes; si bien todos ellos son bastante tradicionales en el mundo del arte, creo que la forma de presentarlos e incluso su no habitual utilización en los tiempos actuales, les dan un valor añadido. En la exposición sobre la selva se tuvo muy presente lo que llamaríamos el ritmo de la muestra o lo que es lo mismo, la forma con la que el espectador va viendo los cuadros. Con esto se conseguía dotar de dinamismo a la sala y que el espectador reflexionase uno a uno cada cuadro al ir pasando de cuadros redondos a rectangulares y de grandes a pequeños formatos. Creo que tanto la aparición de nuevos formatos e incluso técnicas que van surgiendo en mis trabajos son algo natural, van apareciendo como un continuo que surge de forma discontinua aunque natural, quiero decir que si analizamos cada nuevo hallazgo, seguramente encontraremos que ya hubo intentos con anterioridad, pero para esto tal vez debería auto psicoanalizarme, algo que sin duda no me divierte, prefiero disfrutar de los encuentros; por ejemplo, nunca había pintado tantas y tan variadas acuarelas como en la colección anterior Nieve, y en Selvas vuelven a surgir los cartones que no los había utilizado desde mis tiempos de estudiante en la Facultad de Bellas Artes de San Carlos y, sin duda, los formatos redondos o tondos tendrán que ver con el hecho de haber estado un año pensionado por el Ministerio de Asuntos Exteriores en la Academia de España en Roma, en el curso 2000-2001, donde pinté la serie Adriático, con motivos del paisaje de marinas italianas; más tarde llegaba la serie Blanca en los Alpes y en los Pirineos, y posteriormente la serie Selvas que he comentado. qué paisajes le han reportado mayor satisfacción al retratarlos Creo que todos los paisajes que he pintado hasta el momento los he disfrutado por igual. Evidentemente en el momento actual de Noruega 2011 estoy encantado con esos últimos, independientemente de que sean óleos o grafitos, para mí son parte del mismo proyecto y todavía quiero seguir ampliando y completando la colección. qué pintores le gustan y son sus mayores influencias La lista de pintores que me interesa es muy amplia. Decía Goethe en su libro Viaje a Italia que cada vez que descubría un nuevo pintor era como si apareciera una nueva estrella en su firmamento pictórico. A mí me sucede lo mismo, cada vez que sumo un pintor a mi universo pictórico se hace más grande. Uno de los últimos nombres que he incluido es el de Peder Severin Kroyer, se trata de un pintor noruego de finales del diecinueve y principios del veinte, y con él otros de lo que

92

se ha llamado la Escuela de Skagen (este hallazgo se lo debo a Cristóbal Peris, con quien he compartido tardes disfrutando de esta pintura noruega). También me interesan pintores contemporáneos como el alemán Anselm Kiefer, o los británicos David Hockney y Peter Doig, entre otros. su método de trabajo Siempre parto de estudios preliminares para la realización de un trabajo, esto significa que antes de abordar una obra realizo muchos estudios e incluso durante la realización de ésta sigo haciéndolo, porque pretendo resolver las dudas que me surgen en el transcurso de la obra. Esta forma de trabajar se pudo apreciar en la muestra de Noruega 2011, con cuadros y sus diferentes estudios, en el Centro del Carmen. tras cada colección necesita vaciarse para acometer una nueva empresa Ya están surgiendo nuevos proyectos, pero creo que lo mejor será madurarlos antes de acometerlos. Hay muchas ideas por desarrollar, aunque, como he referido, prefiero darme un tiempo. Estoy cerrando la última colección Noruega 2011, a la vez que voy pensando en nuevos proyectos. otras facetas A su quehacer artístico hay que añadir su faceta didáctica; así, en el curso 2009 -2010 dio clases como profesor de Bellas Artes en la Universidad de Teruel, y en los meses de junio y julio viene impartiendo clases de Pintura de Paisaje en diversos puntos de la geografía española, los últimos han sido en una institución de Córdoba y en el Museo Gonzalvo de Rubielos de Mora en Teruel. También es miembro permanente del jurado del conocido Concurso de Pintura Rápida ‘Ciutat de Torrent’, convocado por el Ayuntamiento de esta ciudad, a través de la delegación de Cultura, que este año ha cumplido su novena edición. obra de calo carratalá en instituciones Ayuntamiento de Torrent, Caja de Ahorros San Isidro de Vall d´Uxó, Ayuntamiento de Albaida, Museo de Arte Moderno Villa de Pego, Universidad de Extremadura en Cáceres, Ayuntamiento de Vitoria, Fundación Cultural Mafre Vida en Madrid, Cortes Valencianas, Consellería de Industria en Valencia, Fundación Bancaixa, Ateneo Mercantil de Valencia, Caja Rural de Torrent, Academia de España en Roma, Ministerio de Asuntos Exteriores, Ayuntamiento de Quesada en Jaén, Ayuntamiento de Estepa, Museo Padre Martín Recio de Sevilla, Diputación Provincial de Alicante, Colección Giménez Godoy de Murcia, Fundación Wellington de Madrid, Caja de Guadalajara. Real Academia Gallega de Bellas Artes (A Coruña); Real Academia de Bellas Artes de Granada, Fundación FocusAbemgoa y Ayuntamiento de Valdepeñas. *

*

*


PREMI CARTA DE POBLAMENT ARTS, LLETRES I ESPORTS PEDRO LÓPEZ El matrimonio formado por Pedro José López Barbero y Claudia Muñoz Salguero tiene tres hijas y un hijo, el menor de los cuatro, Pedro José López Muñoz, que vino al mundo en noviembre de 1983. De niño fue al colegio público El Molí y aún mantiene una buena relación con algunos profesores que siguen en activo, y con todos los amigos con los que, según él, se crió y disfrutó en su infancia. Recuerda los partidillos de fútbol en cada recreo, donde en un mismo campo de fútbol sala jugaban cien niños y donde competían la vez a la vez seis equipos. “Ahora lo pienso y parece imposible haber podido seguir la propia pelota, o pasar tardes enteras jugando a los cromos. Me acuerdo también de cuando nos juntábamos en nuestras casas para hacer todo tipo de trabajos manuales para el colegio, y de tantas otras cosas”, evoca Pedro López. Sus estudios posteriores de primero y segundo de BUP los cursó en el instituto Tirant lo Blanc. En cuanto a su relación con Torrent, dice que nunca se ha separado de su amado pueblo, y que a estas alturas no cree que lo haga: “Torrent me ha dado todo, una buena familia, a mi mujer, Jessica, a mi niña Ariadna de cuatro años, a mi hijo Lucas de tres, y a mis grandísimos amigos. A día de hoy vivo en Torrent y estoy orgulloso de ser torrentino y agradecido cada día de los gestos de ánimo que recibo cuando las cosas no van bien y de las felicitaciones cuando todo va sobre ruedas; por lo tanto, puedo asegurar que Pedro López nació en Torrent y morirá en Torrent, esperemos que de aquí muchos años.” Este torrentino juega en Primera División y es uno de los capitanes del equipo de fútbol Levante Unión Deportiva. Pedro López responde a estas cuestiones: sus inicios en el fútbol Comencé a jugar a fútbol con mis amigos en todos los sitios y a todas horas, como supongo lo hacen a día de hoy muchos niños. Fútbol en los recreos, fútbol en los parques, en el mítico campo de la estación, en plena calle, etc. Mi infancia ha sido fútbol, no necesitaba otra cosa. El mejor regalo que me podían hacer mis padres era una pelota, y ellos lo sabían, con esto quiero decir que aunque de niño he tenido bicicletas, monopatines y otras cosas, el momento de tocar un balón con el pie, o incluso el olor nada más comprarlo, me hacía sentirme el niño más privilegiado del mundo, y creo que todos mis amigos sentían lo mismo que yo, por este motivo nos pasábamos horas y horas jugando. Todos compartíamos la misma pasión. Realmente yo nunca jugaba pensando en si podía llegar a ser algún día jugador profesional, supongo que simplemente me nacía. Recuerdo que el primer entrenador que tuve en Monte-Sión me dijo que pensaba más rápido que cualquier jugador y siempre llegaba antes a la jugada. Cuando realmente me doy cuenta de que puedo vivir de esto es en la etapa en la que comienzo con el Filial del Valencia, porque realmente estaba a un pasito, y es ahí donde pensé: ¿Por qué no puedo lograrlo?

historial deportivo “Mi afición deportiva desde que era pequeño se la debo a mis padres. Aunque ellos nunca relacionaron mi futuro con el fútbol, sabían que apuntándome a un equipo y compitiendo aprendería valores que luego me servirían en la vida, como saber perder, saber ganar, saber competir, etc., y eso es muy importante. Siempre he tenido su confianza y su esfuerzo para que no me faltara de nada. Creo que detrás del éxito de un futbolista hay un gran sacrificio por parte de la familia. Afortunadamente he podido conocer a jugadores campeones del mundo y todos coincidimos en lo mismo: Los duros inicios en los que la familia nos daba todo su apoyo. En cuanto a mi trayectoria deportiva, veo que como todo niño, se empieza por jugar en el equipo del pueblo. En mi caso todo empezó en el CD Monte-Sión, donde estuve desde los 8 años hasta los 12. Después ficho por el Valencia CF, pasando por todas las categorías Cadetes, Juveniles y Valencia Mestalla. A los diecinueve años me ceden al Racing de Santander, donde jugué veinte partidos en Primera División. Con veinte años me traspasan al Real Valladolid, estando durante seis temporadas en el equipo blanquivioleta, tres temporadas en Segunda División y otras tres en Primera. Ya con veintisiete años el Real Valladolid me traspasa al Levante Unión Deportiva, mi equipo actual, en el que llevo cuatro temporadas en la máxima categoría y alcanzando en mi primera temporada la clasificación para jugar competición europea por primera vez en la historia del club.” Cuando su carrera se desarrollaba en el Valladolid, el 23 de septiembre de 2007, anotó el gol más importante de su carrera futbolística con el Real Madrid, un trallazo desde 30 metros. Otro de sus goles más sonado fue el que marcó el 14 de febrero de 2008 contra el Deportivo de La Coruña, cuando cogió el balón desde su propio campo y sorprendió al portero desde 50 metros de distancia de la portería. Actualmente es uno de los capitanes del Levante UD. descripción del día a día de pedro lópez En un día cualquiera me despierto sobre las ocho, y salgo de casa sobre las ocho y media camino a la Ciudad Deportiva, donde nos hacen desayunar a las nueve y cuarto a todo el Equipo. Entreno de diez y media a doce de la mañana, luego, si tengo algún tipo de golpe o sobrecarga, pues me tratan sobre esa dolencia. Intento llegar a casa al mediodía, donde como y suelo descansar un rato. Por la tarde toca recoger a los nenes del colegio y, si puedo y mis ocupaciones deportivas me lo permiten, paso la tarde con ellos y mi mujer tranquilamente, y ya por la noche hay que acostar a los niños, tomar una cena ligera y no más tarde de las doce de la noche hay que ir a la cama. Los días de competición son otra cosa, claro. Un día antes de un partido es el momento más susceptible para mí, en ese sentido reconozco que cambia mi personalidad antes de los partidos, estoy mucho más susceptible y me gusta estar en casa teniendo la sensación de que estoy descansando. Normalmente, los jugadores no nos solemos concentrar, en los partidos de casa vamos directos a comer al hotel para más tarde hacer una pequeña siesta, y de ahí al partido. Cuando jugamos fuera si es más tarde de las 17:00 horas solemos viajar el mismo día, si es antes de esa hora viajamos el día anterior, lo que siempre me ha gustado más.

93


Siendo sincero, siempre he sentido ese cosquilleo en el estómago antes de los partidos. Es una sensación de responsabilidad, de saber que no puedo fallar a tanta gente que es hincha del equipo y, sobre todo, a gente allegada o incluso a la familia, y justamente esa responsabilidad es una de las cosas que más me gusta de este mundo. No hay sensación mas bonita que acabar un partido y haberlo ganado, el pensar que toda la semana trabajando ese partido ha tenido su recompensa... Y después del partido a intentar dormir un poco, cosa que difícilmente conseguimos la mayoría de jugadores, puesto que dada la tensión del partido se nos hace muy difícil dormir esa misma noche. Y así acaba mi día de partido, intentando dormir lo antes posible para recuperarme del esfuerzo cuanto antes y volver a la normalidad, pero es un ciclo. qué siente cuando juega y cuál es su carácter en el campo de fútbol Pienso que cualquier jugador de elite cuando juega siente mucha responsabilidad. A mí me gusta sentir esa presión en cada partido, siempre digo que el día que no la tenga dejaré de jugar. Mi carácter es fuerte, quien me conoce me dice que cambio mucho cuando juego a fútbol, pero es mi manera de competir: Quiero ganar, y a cualquier jugada, por tonta que parezca, le doy mucho valor, porque puede definir un partido. reconocimientos deportivos de los que se siente más satisfecho Tengo muy buen recuerdo del reconocimiento que consiguió el Juvenil del Valencia en 2000-2001, cuando yo formaba parte del equipo que quedó Campeón Mundial de Clubes en Japón. También cuando la Fundación Deportiva Municipal me nombró Mejor Deportista de la temporada 2004-2005. De lo que me transmitió el público cuando marqué mi mejor gol de la temporada 2007-2008 al Real Madrid batiendo la portería de Iker Casillas. Pero, el más especial para mí es una placa que me regaló mi padre con motivo de mi partido número 100 en Primera División; aunque próximamente se acerca un reconocimiento que seguro que será muy bonito e inolvidable, el Premi Carta de Poblament de Torrent, recibirlo es un orgullo como torrentino. sueños, ilusiones, disciplina, familia, amistades y aficiones Mi sueño ya lo cumplí cuando debuté en Primera División, y mi ilusión es poder alargar todo este sueño, aunque no es fácil, pues se tiene que luchar contra muchas cosas que a veces no se pueden controlar, como las lesiones, la afinidad con los entrenadores, etc., pero todo lo que esté en mi mano siempre he de ponerlo en disposición del Equipo, porque a medida de que se cumplen años me voy dando cuenta de que me va quedando menos, por ese motivo creo que se comienza a vivirlo todo más intensamente. Por otra parte, creo que una de mis virtudes es la disciplina, y aún más la competitividad. Sin disciplina no se puede mejorar en nada. Pienso que en la vida diaria se debe ser disciplinado e ir aprendiendo cosas que en un futuro te pueden valer, tanto en temas de trabajo como personales. Por otro lado, creo que muchos jugadores llegan a la élite por ser competitivos, que es una condición innegociable para triunfar no solo en fútbol,

94

sino en todo por lo que se luche en la vida, por muchas condiciones que se tengan, si falta ese hambre de querer ir hacia arriba y de querer ganar costará mucho más llegar a la meta. Mi familia es lo más importante que tengo. Mi mujer y mis hijos son un pilar importantísimo en mi vida, ellos me hacen fácil lo difícil. Me considero un privilegiado por tenerles a mi lado cada día, así como a mis padres y a mis hermanas, cuñados, etc. Y a mis amigos, pues los suelo ver a menudo, independientemente de tener poco tiempo libre, siempre saco tiempo para aprovechar y no perder nunca el roce. Tengo la certeza de que tener buenos amigos en la vida es muy importante y, afortunadamente, creo que los tengo. En cuanto al último apartado, la verdad es que con dos niños me queda poco tiempo para mis aficiones, aunque me relaja mucho salir en bici, quedar con amigos, y sobre todo ir al cine con mis hijos y mi mujer, porque nos encanta mirarles la cara mientras ven la película y ver que están disfrutando. visión de futuro De momento pienso que me queda mucho fútbol y mucho por aprender. A corto plazo me gustaría cumplir mi contrato con el Levante y acabar mi carrera en el extranjero. A largo plazo tengo ilusión de poder dedicarme a algo relacionado con fútbol. A día de hoy me estoy sacando el nivel 2 de entrenador, es una opción. el campus deportivo “El campus de Torrent nació durante una conversación con Guaita y nos propusimos poder hacer uno conjuntamente; luego con Jorge Mil, el director de nuestro campus, le fuimos dando forma, aunque a los primeros campus no pude acudir por diversos motivos profesionales, y puesto que no podía estar en el día a día con Guaita, y con la gente que dirigía el campus, opté por no entrar, pero en cuanto he podido me ha encantado poder disfrutar de los niños de mi pueblo y de los alrededores. Tratamos de hacer el campus lo más serio posible, todos los entrenadores son titulados y tenemos gente que dirige y coordina profesionalmente, pero sin olvidarnos del tema lúdico hacia los niños. El objetivo prioritario es tratar de transmitir los valores que tanto a Guaita como a mí nos han dado resultados positivos en nuestras vidas deportivas y personales: saber competir, saber y querer aprender, saber perder y saber ganar, y, sobre todo, los muchos amigos que todos ellos hacen durante su estancia en el campus.” También se realizó este año por primera vez el Torneo Pedro López, que se llevó a cabo del 18 al 20 de abril en el campo de fútbol San Gregorio en Torrent, con la participación de más de 900 niños de categorías pre benjamín, benjamín e infantil, pertenecientes a más de 25 escuelas de la Comunitat Valenciana. *

*

*


PREMI CARTA DE POBLAMENT CIÈNCIA, TECNOLOGIA I MEDI AMBIENT JOSÉ ALFONSO ANTONINO DAVIU José Alfonso Antonino Daviu nació a finales de 1976, es el mayor de los cuatro hermanos nacidos del matrimonio formado por los torrentinos José Alfonso Antonino Andreu y Francisca Daviu Verdet. Su padre es licenciado en Ciencias Físicas y doctor en Ciencias Matemáticas, y su madre es diplomada en Profesorado de Educación General Básica y licenciada en Filosofía y Ciencias de la Educación. El pequeño José Alfonso estudió en el antiguo colegio Calicanto y guarda muy buenos recuerdos de sus profesores, pues le inculcaron el amor por los estudios y la pasión por aprender. Recuerda en especial a don Emilio Bayarri, ya fallecido, a don Pascual Asensi, don Fausto Codina, don Marcos Porta, doña Teresa Forés, doña Carmen Rausell, doña Rosa Lafuente, don Ramón Segarra, don José Luis Roig, don José Mª Navarro, y a otros grandes maestros. Desde hace años, José Alfonso Antonino Daviu es profesor titular de Universidad del Departamento de Ingeniería Eléctrica de la Universitat Politècnica de València; está casado con Larisa Dunai Dunai, con la que tiene dos hijos pequeños, José y Daniel. En el terreno personal, José Alfonso siempre ha sido un apasionado del deporte en general, también le gusta la lectura, el cine, y estar con sus hijos y con familia. Reside en Torrent. de niño estudioso a ingeniero industrial El matrimonio Antonino Daviu siempre ha imbuido a sus hijos la importancia de la constancia, el esfuerzo y la tenacidad, preocupándose de despertar su curiosidad e interés hacia aquello que estudiasen, fomentando su gusto por los estudios y, en particular, hacia la ciencia. José Alfonso recalca que sin su sacrificio y constante apoyo, ni él ni sus hermanos nunca habrían podido alcanzar sus logros actuales. Él fue un niño estudioso y el que mejores notas sacaba en su clase, lo que queda demostrado en que obtuvo Matrícula de Honor al finalizar sus estudios de bachillerato. Y siempre le atrajo la ingeniería y admiraba a grandes inventores a lo largo de la historia, cuyos nombres recitaba cuando todavía no alzaba un palmo del suelo: Leonardo da Vinci, Graham Bell, Nicola Tesla, Edison… y soñaba añorante el poderse acercar siquiera a lo que aquellos genios habían logrado. Este interés le llevó a matricularse en la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales, en la que completó los estudios de Ingeniería Industrial, que culminó con un 10 en el Proyecto Fin de Carrera. Dentro de estos estudios existen diversas ramas, y se decantó por la de Ingeniería Eléctrica, dada su curiosidad e interés hacia la física, la electricidad y el electromagnetismo. estudios y trayectoria José Alfonso obtuvo con gran éxito el título de ingeniero industrial en 2000 y el de doctor ingeniero industrial en 2006, ambos en la Universitat Politècnica de València. Su tesis Doctoral fue galardonada con el Premio Extraordinario de Tesis Doctoral. Desde 2012, es también licenciado en Administración de Empresas por la Universitat de València, habiendo sido galardonado con el Premio

Extraordinario Fin de Carrera de la Facultat d’Economia de la citada Universitat, con el Premio Cátedra de Finanzas Internacionales-Banco de Santander al mejor expediente de la titulación y con el reciente Reconocimiento de Excelencia Académica de la Generalitat Valenciana. Entre los años 2000 y 2002, trabajó como ingeniero experto en Tecnologías de la Información para la empresa multinacional IBM, y durante este periodo, ocupó puestos de responsabilidad en diversos proyectos internacionales de gran relevancia para la citada compañía, como el proyecto IRIS para el Banco Nacional de Grecia, que le llevó a trabajar durante dieciséis meses en el citado país a cargo de un equipo de trabajo. Sin embargo, su vocación por la docencia e inquietud investigadora se fueron incrementando, a raíz de compaginar el inicio de sus estudios de doctorado con su periplo en la empresa privada. Este interés se vio recompensado en 2003, año en el que abandonaba la empresa privada y se incorporaba como profesor a la Universitat Politècnica, gracias al Programa Cantera de incorporación de jóvenes talentos. Desde entonces, el profesor Antonino ha desarrollado con gran brillantez su actividad profesional, hasta alcanzar su posición actual de Profesor Titular, en la citada Universidad. Durante el citado periodo ha sido profesor invitado en prestigiosos grupos mundiales de gran relevancia en su área investigadora: Helsinki University of Technology (Finlandia) en 2005 y 2007, Michigan State University (USA) en 2010 y Korea University (Corea del Sur) en 2013. docencia e investigación Desde 2003, el profesor Antonino ha impartido clases de numerosas asignaturas del Área de Ingeniería Eléctrica en la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de la Universitat Politècnica de València: Tecnología Eléctrica, Instalaciones Eléctricas, Máquinas Síncronas, Mantenimiento de Máquinas e Instalaciones Eléctricas, siempre con notas excelentes en las encuestas recibidas de evaluación del alumnado. Ha dirigido más de 30 Proyectos Fin de Carrera y Tesinas Fin de Master, es coautor de dos libros y varios artículos educacionales publicados en revistas y presentados en varias conferencias internacionales (Viena, Canadá, Berlín). Ha impartido también docencia en la AGH University of Science and Technology of Krakow (Polonia) y actuado como jefe de Sesión en varias Conferencias de prestigio en el ámbito docente. Paralelamente, desarrolla su labor investigadora en el área de la Ingeniería Eléctrica. Su investigación se ha centrado en el desarrollo de modernas tecnologías para el diseño, optimización y diagnóstico de averías en motores eléctricos, un campo de gran auge y actualidad, dada la importante participación de estas máquinas en un amplísimo abanico de procesos industriales (se calcula que en torno a un 50% de la energía generada en un país se consume en este tipo de motores). Además son elementos fundamentales en aplicaciones de gran actualidad como la generación de energías renovables o los vehículos eléctricos. En este campo investigador ha ido alcanzando, a pesar de su juventud, una gran relevancia a nivel internacional, prueba de ello son las más de 100 publicaciones de las que es autor, entre revistas internacionales (cerca de 40 publicaciones en prestigiosas revistas mundiales), congresos internacionales y libros. Durante estos últimos años, ha presentado ponencias en prestigiosos congresos internacionales: Brasov (Rumanía), Viena (Austria), Klagenfurt (Austria), Cracovia (Po-

95


lonia), New Orleans, Phoenix, Pittsburg y Dallas (USA), Baiona (España), Bolonia (Italia), Gdansk (Polonia), Montreal (Canadá), Berlín (Alemania), Ámsterdam (Holanda), Y ha impartido seminarios en prestigiosas Universidades: Helsinki, Cracovia, Michigan y Corea del Sur. Es también coautor de una patente internacional y ha participado en más de quince proyectos de investigación financiados en diversas convocatorias (a nivel regional, nacional y europeo), siendo investigador principal en tres de ellos. También fue requerido por la Comisión Europea para participar como experto evaluador de Proyectos en el 7º Programa Marco. Es colaborador experto del grupo norteamericano Rex Kenyon & Associates y de compañías internacionales de renombre en su ámbito de investigación: UBE y Preditec (España), Sabic, Saudi Aramco y Silicon trading and Co. (Arabia Saudí)… El profesor Antonino ha sido requerido para participar como tribunal de tesis doctoral en tesis en el ámbito nacional (Valladolid) e internacional (Francia) y es miembro habitual de tribunal evaluador de tesinas de master. Además, ha codirigido una tesis doctoral y actualmente dirige otras cuatro tesis en el área. El reconocimiento que ha alcanzado queda patente en su nombramiento como IEEE Senior Member en 2012 (tan sólo un 8% de los miembros alcanzan este reconocimiento en la prestigiosa sociedad IEEE (Institute of Electrical and Electronics Engineers). Desde 2014 es miembro del Comité Editorial y Editor Asociado en la prestigiosa revista IEEE transactions on Industrial Informatics (que ostenta la primera posición entre todas las revistas de IEEE con un factor de impacto de 8.87); ha actuado como editor invitado en la revista IEEE transactions on Industrial Electronics; y en 2013, copresidió el 9th IEEE International Symposium on Diagnostics for Electrical Machines, Power Electronics & Drives, SDEMPED 2013, celebrado en Valencia, y que reunió a los grandes expertos mundiales en el ámbito del diagnóstico de máquinas eléctricas (http://sdemped13.webs. upv.es/index.php/committees). También es miembro permanente del comité de SDEMPED (IEEE International Symposium on Diagnostics for Electrical Machines, Power Electronics & Drives), junto a grandes personalidades mundiales en el área; y es jefe de tutoriales (Tutorial Chair en SDEMPED 2015, que se realizará en Portugal. Asimismo, ha actuado como jefe de la sesión científica en numerosas conferencias internacionales: SDEMPED 2007 (Cracovia), ICEM 2012 (Marsella), IECON 2012 (Montreal), EDUCON 2013 (Berlín), SDEMPED 2013 (Valencia), IECON 2013 (Viena), ICEM 2014 (Berlín), IECON 2014 (Dallas); y ha sido organizador de Sesión Especial en varias conferencias de renombre: ICEM 2012 y 14, ICELIE 2013, IECON 2012, 2013 y 14, etc… El reconocimiento internacional se ha materializado también en diferentes premios de carácter investigador como: Premio al Mejor Artículo de investigación presentado en el congreso ICEM 2012 (Marsella), Premio al Mejor Artículo de investigación presentado en SDEMPED 2011 (Bolonia) o el Premio al Mejor Artículo de la sesión en ICELIE 2013 (Viena). Por otra parte, ha sido galardonado, junto a su compañero, el profesor Joan Pons, con el prestigioso ‘Second Prize Paper Award’ del comité de máquinas eléctricas de la Sociedad IEEE Industry Applications, que premia al segundo mejor artículo del año publicado en revistas de la citada sociedad. Este reconocimiento fue recogido en varios medios informativos regionales y nacionales. Recientemente 96

ha sido seleccionado como finalista en los prestigiosos IET Innovation Awards concedidos por la centenaria sociedad Institution of Engineering and Technology del Reino Unido. cómo es su día a día Uno de los aspectos que le apasiona de su vida profesional es que raras veces coinciden las actividades que realiza de una jornada a otra y, de hecho, en ocasiones difieren bastante. En una jornada que se pudiera considerar ‘corriente’, se levanta temprano, entre su mujer y él visten y arreglan a sus hijos, desayunan algo frugal, y se coordinan para llevar a los niños a la guardería y al colegio. Durante la mañana, José A Antonino trabaja de forma continua en varios aspectos: dedica gran parte del tiempo a labores de investigación, en el laboratorio desarrolla ensayos experimentales y en su despacho analiza y estudia los resultados obtenidos o redacta artículos científicos, entre otros; también dedica gran parte del tiempo a sus labores docentes, preparando a conciencia las clases, incluso con varios días de antelación, pues la labor docente no se limita sólo a impartir la clase, sino que hay muchas horas y trabajo detrás para la correcta preparación de la misma; a esto se suma que pertenece al equipo de dirección del Departamento de Ingeniería Eléctrica, y muchas veces debe abordar labores de gestión derivadas de esta responsabilidad. Suele ir a comer pronto con su mujer, oriunda de Moldavia, a la conoció en un congreso internacional hace más de diez años, y también es profesora en el Departamento de Ingeniería Gráfica de la Universitat Politècnica de València (Larisa Dunai ha sido galardonada con importantes premios como el MIT Technology Review, del prestigioso Instituto Tecnológico de Massachussets, lo que la reconoce como una de las diez personas innovadoras con más talento en España), y después reanuda sus tareas hasta la hora de recoger a sus hijos. Como se describe, el desarrollo de una de sus jornadas es muy variable, en ocasiones hace visitas a industria para impartir cursos, seminarios o la realización de medidas, y frecuentemente viaja a otros países con motivo de congresos o seminarios internacionales. dónde desarrolla su actividad profesional Gran parte de su labor la realiza en la Universitat Politècnica, y su labor docente en las aulas de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales y de la Escuela Técnica Superior de Ingeniería del Diseño. Su tarea investigadora la suele desarrollar en su despacho y en los laboratorios del Departamento de Ingeniería Eléctrica de la Universidad. Sin embargo, su labor docente e investigadora le lleva a viajar por numerosos países, para impartir seminarios y asistir a congresos internacionales en los que da alguna ponencia. Como ya se ha citado, ha realizado estancias de investigación en calidad de profesor invitado en la Helsinki University of Technology, Michigan State University y Korea University, y recientemente ha sido invitado por la Université Claude Bernard Lyon para la realización de una estancia durante 2015. visión personal de la situación valenciana y nacional en cuanto a investigación en las materias que le ocupan, su opinión sobre las nuevas generaciones de estudiantes y proyección laboral de estos estudios Al respecto, apunta: “La situación de la investigación en mi área de trabajo no se escapa al contexto general de


crisis y, en particular, a los problemas que se han venido viviendo en el ámbito investigador. Frecuentemente no se percibe la importancia de la investigación en sociedades como la nuestra, ya que es algo que ofrece más réditos a medio/largo plazo. Sin embargo, se trata este de un pilar fundamental para fomentar la prosperidad de una sociedad como prueba el hecho de que los países más avanzados del mundo son aquellos que invierten más en investigación, en términos de porcentaje de PIB. Pero, este contexto de dificultad también ha ayudado a sacar lo mejor de muchos jóvenes investigadores, los cuales, lejos de amedrentarse, han buscado vías y soluciones alternativas para desarrollar su trayectoria, las cuales, en ocasiones, están más allá fuera de nuestras fronteras. En todo caso, destacaría las medidas recientes que se vienen implantando en diversas entidades, como la Universitat Politècnica de València, que están en línea con esta visión proactiva. Algunas de estas medidas, como la implantación de nuevas fórmulas para fomentar la innovación por parte de jóvenes estudiantes o la potenciación de la cooperación a nivel investigador con grupos internacionales pueden ayudar a abrir nuevos mercados al tiempo que se potencia la creación de nuevas promesas en este ámbito. En cuanto a la segunda cuestión, cada generación es diferente y resulta difícil establecer comparaciones entre las mismas, ya que los contextos socio-económicos son distintos. A nivel de las materias que imparto, solamente puedo constatar que persiste el entusiasmo de gran parte de los estudiantes, a pesar del difícil contexto actual en términos de perspectivas laborales. También destacaría su mentalidad abierta hacia la movilidad y gran disposición a la integración cultural. Y en lo relativo al tercer apartado, la Ingeniería Industrial es una de las carreras más demandadas actualmente dadas sus mayores perspectivas de salida laboral, a pesar del contexto actual de crisis. El Ingeniero Industrial es un ingeniero generalista, que se puede adaptar a muchos campos diferentes, ya que ha estudiado durante la carrera materias de áreas científicas muy diversas (termodinámica, electricidad, mecánica, estructuras, gestión, electrónica, etc.). Ello hace que sean muy demandados, no sólo por empresas industriales sino también por entidades muy diversas, desde empresas de consultoría o ingeniería hasta organismos públicos. En concreto, el área de Ingeniería Eléctrica constituye una especialidad considerada como ‘clásica’ dentro de dicha titulación. Si bien muchas veces concebida como una rama ‘difícil’ por los estudiantes, su importancia en el ámbito actual es enorme. Huelga decir que el funcionamiento de cualquier sociedad avanzada no sería posible sin la electricidad. A este respecto la proyección laboral de un ingeniero eléctrico es vasta. Ingenieros eléctricos tienen su cometido en diversas empresas involucradas en el sistema de generación, transporte y distribución de energía eléctrica. Asimismo, el diseño de la instalación eléctrica de cualquier industria o edificio requiere conocimientos constatados en materia eléctrica. Aplicaciones muy diversas que abarcan desde el área aeroespacial, transporte o infraestructuras requieren también de la participación de ingenieros eléctricos. En cuanto a la investigación las salidas son innumerables abarcando aplicaciones vanguardistas como los vehículos eléctricos o las energías renovables.” *

*

*

97


PREMI CARTA DE POBLAMENT SOCIETAT I CONCÒRDIA CONGREGACIÓN DE RELIGIOSOS TERCIARIOS CAPUCHINOS DE NUESTRA SEÑORA DE LOS DOLORES (AMIGONIANOS) de 1889 a 2104, ciento veinticinco años trabajando por torrent El 31 de octubre de 2014 se han cumplido 125 años de la llegada de los primeros religiosos terciarios capuchinos al convento de Monte-Sión, tras el ofrecimiento que les hizo la ciudad y los vecinos a la congregación amigoniana en 1889, donde fundaron una escuela que ha continuado su labor ininterrumpidamente hasta nuestros días, siendo hoy un centro educativo que acoge más de mil doscientos alumnos de todas las etapas de enseñanza. Del capítulo XXI de la autobiografía del padre Luis Amigó, se extrae lo siguiente: Llegado el mes de septiembre de dicho año 1889, quiso el Señor someter a los Religiosos Terciarios (que habitaban en la Cartuja del Puig) aún en sus principios a una ruda prueba, que fue la falta de salud, pues las fiebres palúdicas, endémicas en aquella región por la proximidad de los arrozales, se recrudecieron tanto aquel año que llegó a ser una verdadera epidemia. Y de tal modo atacó esta enfermedad a la comunidad, que pocos se libraron de ella; siendo esto motivo de que algunos religiosos hubieran de dejar el hábito y de que entrase entre ellos el desaliento. Por lo que se pensó en buscar otro local más sano, a donde pudiera trasladarse la comunidad a fin de librarla de aquel contagio. Sabido esto por los vecinos de Torrente (Valencia), movidos del afecto que profesaban al que fue su vicario don José Méndez, que ingresó en la Congregación con el nombre de P. José María de Sedaví, nos ofrecieron, desde luego, la iglesia y convento de alcantarinos de su pueblo, poniendo a cargo de los religiosos el hospital que había en dicho edificio. Desde luego aceptamos tan generosa y providencial oferta y el Sr. Alcalde, don Francisco Carratalá, como presidente del municipio y en representación del pueblo, nos hizo escritura de cesión del referido convento. Obtenido, pues, ya y preparado que fue el local necesario para el traslado de la comunidad, salió ésta de la Cartuja del Puig, para posesionarse del convento de Torrente, acompañándoles yo, el día 31 de octubre del mismo año 1889; y fuimos recibidos por el pueblo con grandes demostraciones de afecto y regocijo, del que en todo tiempo ha dado inequívocas pruebas aquella población, a la que estaremos eternamente agradecidos. Como queda anotado, han pasado ya ciento veinticinco años desde que llegaron los religiosos terciarios capuchinos a Torrent y se instalaron en el antiguo convento alcantarino de Monte-Sión, que habían abandonado sus antiguos moradores en 1836, y estaba dedicado en una parte a beneficencia (de la que se encargaban las Terciarias Franciscanas de la Inmaculada), y en otra parte a cuartel de la Guardia Civil. Como el propio padre Luís Amigó revela, al frente del primer grupo de religiosos que entraban a Torrent iban él mismo y el padre José María de Sedaví (conocido en Torrent como padre José Méndez), quien hasta hacía unos meses había sido coadjutor de la parroquia de la Asunción. 98

Transcurrido el tiempo, en 1967, el convento se constituyó también como parroquia bajo la advocación de Nuestra Señora de Monte Sión, y en ella se encuentran integrados numerosos grupos apostólicos y hermandades de la ciudad. Actualmente, la Congregación Amigoniana cuenta con 350 frailes repartidos por todo el mundo, de los que 120 están en España, por lo que se puede asegurar que Torrent y los Terciarios Capuchinos han escrito una historia común. La comunidad de Terciarios Capuchinos de Nuestra Señora de los Dolores en Torrent, está formada por los religiosos Padre José Deusa García, P. Daniel Escamilla Murciano, P. Guillermo Maya Restrepo, P. Javier López Díaz, fray Antonio Faus Sanchis, fray Juan Manuel González Izquierdo y fray Rafael Yagüe Alonso. Tiene su residencia en el tercer piso del local destinado al colegio, en la avenida Padre Prudencio Palmera, número 8, de Torrent. primera época, de 1889 a 1936 Durante los primeros años en Monte-Sión, los religiosos atendieron el hospital y la beneficencia de hombres, asistiendo a domicilio a algunos enfermos, cuidando el culto de la iglesia conventual, y educando en una pequeña escuela que ellos mismos dirigían, y que el 6 de febrero de 1893 conseguiría autorización para impartir clases de primera enseñanza. También se ocuparon de impulsar y dar nueva vida a la Pía Unión de San Antonio de Padua, que, fundada casi nada más llegar a Torrent por los primeros amigonianos, fue reconocida oficialmente por la Curia General de la Orden Franciscana el 21 de octubre de 1898. En el libro Real Pía Unión de San Antonio de Padua. Cien años de vida, su autor, José Royo, afirma que la llegada de los Religiosos Terciarios Capuchinos al Convento de Ntra. Sra. De Monte-Sión ofreció la posibilidad de realizar por parte de sus religiosos una eficaz obra de apostolado entre los niños y la juventud torrentina; por lo que es fácil deducir que entre las primeras actividades de la Congregación la de la escuela llegara a constituirse en el apostolado principal. El gran paso hacia lo que posteriormente distinguiría a la Casa como Colegio Nuestra Señora de MonteSión se produjo en 1918, cuando se consiguió ampliar oficialmente la enseñanza impartida al Bachillerato y, sobre todo, cuando estaban por cumplirse treinta y siete años de estancia de los terciarios capuchinos en Torrent, pues el Ayuntamiento hizo el 8 de junio de 1926 la escritura de cesión del Convento a favor de la Congregación, aunque diez años después, la vida en MonteSión se vio truncada por la Guerra Civil española y los frailes se vieron obligados a abandonar el convento. segunda época, de 1939 a 2014 Finalizada la contienda civil, en abril de 1939, algunos religiosos, con su superior a la cabeza, el padre Prudencio Mª de Palmera, se instalaron en una casa cercana a las ruinas del convento y para el curso escolar 1939-1940 el colegio reabrió sus puertas en aquella sede provisional. En 1948 Regiones Devastadas concedió la subvención para llevar adelante el proyecto de reconstrucción del Convento según los planos que había realizado tres años antes el arquitecto Carlos E. Soria; y dos años más tarde, el 20 de octubre de 1950, fue bendecido e inaugurado el nuevo edificio. Para entonces hacía ya siete


años que se había sido inaugurado el nuevo templo de Monte Sión, el 4 de octubre de 1943, levantado fundamentalmente gracias a las aportaciones económicas, de material y de mano de obra de las gentes de Torrent. En 1967, mediante el decreto 555/1967, el Colegio Monte-Sión fue declarado sección filial masculina n.11 del Instituto de Valencia Luis Vives y, al comenzar ese nuevo curso escolar, fue inaugurado ya como tal en los actos que tuvieron lugar los días 7 y 8 de octubre de aquel mismo año. El 25 de septiembre del año siguiente, el templo conventual fue erigido Parroquia Nuestra Señora de Monte-Sión, y poco después, tomaría posesión de la misma, en calidad de primer párroco, el padre José Deusa García. A partir de ser constituido sección filial del Instituto Luis Vives, el Colegio Monte-Sión experimentó un extraordinario crecimiento y pronto hubo que emprender obras de ampliación que condujeron a la construcción de un nuevo cuerpo de edificio, inaugurado el 31 de enero de 1971, y poco después a la edificación de un pabellón casi gemelo del anterior que se ubicó en la parte opuesta. Otras obras de ampliación se llevaron a cabo entre los años 1977-1980, con la construcción de nueva planta del espacio de la fachada ocupado por el edificio levantado por Regiones Devastadas, y en los 2007-2008. Con estas últimas obras, la Casa de Torrent adquirió su aspecto actual. monte-sión en la actualidad El Colegio Nuestra Señora de Monte Sión cuenta en 2014 con unos mil doscientos alumnos repartidos entre Educación Infantil, Educación Primaria, Educación Secundaria Obligatoria y Bachillerato. Su directora actual es doña Candi Marco Navarro, En el ámbito deportivo, el Club Deportivo MonteSión, vinculado al colegio, tiene equipos en diferentes categorías tanto en fútbol como en baloncesto. Al inicio de una recopilación de datos que se pueden consultar en la secretaría del colegio sobre la historia del deporte en Monte-Sión, que en 1988 escribiera el padre Jesús Costa, se apunta: Dentro de la labor apostólica-cristianasocial de los religiosos de la Casa Monte-Sión “El Convento”, no se perdió de vista la acción educadora que en sí debe comprender el Deporte, ya que atrae tanto a los niños (como) a la juventud, (y) organiza “El Ocio” del Tiempo Libre y evita mucha dispersión de facultades libres de la Persona que podrían desembocar en “Inconvenientes” corporales, morales y has(ta) psíquicos y sociales. Así lo entendían ya aquellos “Frailes” del “Convento” antiguo que comenzaron a organizar el Deporte, a realizarlo y a tener en cuenta sus valores: El Deporte en Monte-Sión. El padre Costa fue el impulsor del fútbol y el padre Amo del baloncesto, a principios de los setenta del s. XX. En la actualidad hay 320 chavales en el CD MonteSión. De su cantera han salido jugadores de fútbol tan importantes que figuran en Primera División Nacional y han recibido también el Premi Carta de Poblament del Ayuntamiento de Torrent: Paco Alcácer, Guaita y, ahora, Pedro López. La sede del Club Deportivo Monte-Sión está en el mismo colegio y sus puertas están abiertas a todos los niños, aunque cursen en otros colegios. El Ayuntamiento de Torrent cede al CD Monte-Sión el uso de las instalaciones municipales de Parc Central. Por su parte, la Parroquia Nuestra Señora de Monte Sión atiende una feligresía en torno a las siete mil quinientas personas y cuenta en su seno, entre otros mo-

vimientos y grupos apostólicos, con la Real Pía Unión de San Antonio de Padua –Antonianos-, una de las primeras que se fundaron, y que, además de colaborar activamente en la vida de la parroquia, gestiona el Teatro Hogar Antoniano; la Cofradía de Nuestra Señora de Monte-Sión; las Hermandades de Semana Santa de la Virgen de los Dolores, del Santo Sepulcro, de la Oración del Huerto, del Prendimiento de Jesús y de Jesús Nazareno; la Tercera Orden Franciscana Seglar; los Cooperadores Amigonianos; los movimientos JuniorZagales y JUVAM (Juventud Amigoniana); así como numerosos grupos de fe que colaboran en la liturgia, la catequesis y en la pastoral penitenciaria y pastoral de enfermos (entre otros servicios pastorales). En el Centro Parroquial tiene también su sede Cáritas. la celebración del aniversario Del 26 al 31 de octubre de 2014, la Comunidad de Religiosos Terciarios Capuchinos de Nuestra Señora de Monte-Sión celebraba el aniversario de la llegada de los Terciarios Capuchinos (Amigonianos) a Torrent, y entre la diversidad de actos programados destacaron, por orden cronológico, el Musical “Luis Amigó. Con pasión”, que se representaba en el Teatro Hogar Antoniano, con la colaboración de alrededor de una veintena de jóvenes del colegio y de la parroquia de Monte-Sión, así como del grupo Antoniano (en la escenificación, que cuenta la vida y el mensaje de fray Luis Amigó a través de la alegoría de la fiesta, se recaudan 650 euros a beneficio de Cáritas Parroquial); la exposición de fotografías “Monte-Sión: 125 años”, un paseo en imágenes por la historia del convento en el que se ubican la Comunidad de los religiosos Terciarios Capuchinos, la Parroquia y el Colegio, organizada por el profesor de Historia del colegio Monte-Sión y Cronista Oficial de Torrent, José Royo Martínez, que se mostraba en el Centro Parroquial, y a cuya inauguración asistió numerosísimo público, junto al superior general de los Terciarios Capuchinos, padre Marino Martínez, al párroco de la iglesia de Nuestra Señora de MonteSión, Javier López Díaz, y al concejal de Cultura, Modesto Muñoz; la presentación del libro “El P. Luis Amigó y la Congregación de los Terciarios Capuchinos en la prensa de Valencia”, escrito por José Royo, también en el Teatro Hogar Antoniano, y presentado por el P. José Ángel Lostado, superior provincial y prologado por el P. Juan Antonio Vives; el concierto de Música de la Banda sinfónica del Círculo Católico de Torrent, en la parroquia Nuestra Señora de Monte-Sión; la masiva subida al Convento desde la parroquia de la Asunción, animada por la Banda de Música del Círculo Católico y el Grupo de Baile L’u i dos de Torrent del Llar Antoniá; la solemne Eucaristía de acción de gracias, presidida por el cardenal arzobispo de Valencia, Antonio Cañizares Llovera, con la asistencia de la alcaldesa de Torrent, Amparo Folgado, al frente de la Corporación Municipal, y un castillo de fuegos artificiales que cerraba los actos conmemorativos. En la celebración se contó con la presencia de religiosos venidos de Roma, padre Marino Martínez (superior general), y padre José Oltra Vidal; de Alemania, padre Jens Müller y padre Gisbert Lordieck; de Costa de Marfil, padre Sanctus Morand Avlessi; de España, el padre José Ángel Lostado (superior provincial) y todos los superiores locales, fray Arsenio Trejo, padre Manuel Carrero, padre Sisinio Bravo, fray José Miguel

99


Bello, padre Jesús María Etxetxikía (anterior párroco de Monte-Sión), padre Félix Martínez, fray José Antonio Lainez, fray Delfín Pereda, fray Juan José Baz, fray Carlos Sagardoy, y padre Jürgen Hoffend, entre otros. agradecimiento Como se ha venido citando en lo que precede, el pasado 31 de octubre hemos celebrado el 125 aniversario de la llegada de los primeros religiosos terciarios capuchinos a Monte-Sión. Han sido muchos años de historia y vida compartida entre los frailes del convento y el pueblo de Torrent. Y en esta celebración de aniversario, “gracias” es la palabra que nos brota del corazón. Gracias a Dios por estos 125 años vividos con pasión. Gracias por la vida de todos y cada uno de los religiosos que a lo largo de todos estos años pasaron por nuestra comunidad escribiendo, con su generosa entrega, bellas páginas de nuestra historia. Gracias por las gentes de Torrent, que desde el principio nos acogieron y hasta hoy no han dejado de acompañarnos y querernos. Gracias a todos los amigos y colaboradores de “los frailes del convento” que han formado y forman parte de nuestra historia: los antonianos, los fieles y hermandades de la parroquia, los profesores y personal del colegio, los alumnos que estudiaron con nosotros y sus familias, las autoridades civiles de todo signo, los sacerdotes y religiosos de Torrent… y tantas personas que desde la cercanía y sencillez de su vida estuvieron siempre prestas a ayudarnos y brindarnos su amistad incondicional. Todos ellos han hecho posible que esta historia, que comenzó un 31 de octubre de 1889, dure hasta nuestros días… y siga viva. Hoy no nos queda sino manifestar nuestro orgullo por formar parte de este querido pueblo y reconocer con gratitud que Torrent forma parte de nuestra historia… y nosotros de la suya. El padre José Oltra Vidal, superior general de la Congregación en 1989, con motivo del centenario de la presencia amigoniana en Torrent, manifestaba: “Torrent – Monte-Sión, para los Terciarios Capuchinos es: casa, hogar, familia, amistad, pueblo nuestro, vida de cosas grandes y pequeñas, las cosas de cada día que alimentan y expresan la fe en los hombres y en Dios. Son todos y cada uno de sus habitantes, las corporaciones eclesiásticas y civiles, el Colegio, la Parroquia, el Hogar Antoniano… Gracias, Monte-Sión, gracias Torrent, por estos años de historia compartida” P. Javier López Díaz Párroco de Ntra. Sra. de Monte-Sión *

100

*

*


PREMI CARTA DE POBLAMENT A LA TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL SALVADOR FERNÁNDEZ CALABUIG El torrentino Salvador Fernández Calabuig nace en septiembre de 1943, en el número 26 de la calle Ramón y Cajal, con puerta trasera a la calle Santa Teresa, siendo el primero de los cuatro hijos que tuvo el matrimonio de Salvador Fernández Andreu y Trinidad Calabuig Villarroya. Asiste al colegio de La Purísima, de las Hermanas Terciarias Franciscanas hasta los diez años y estudia el bachillerato en una Académia de Torrent, regentada por doña Vicenta Cubells. Con catorce años, se incorpora a la empresa familiar de chocolate, Productos Sucrao SL, desempeñando por las mañanas tareas comerciales y de administración y estudiando por las tardes. Desde entonces se va forjando su vocación empresarial, por lo que cursa por libre estudios mercantiles en la Academia Hispalense de Valencia y se examina en la Escuela de Comercio, diplomándose en Dirección de Empresas por la Escuela de Altos Ejecutivos de Valencia. Se casó en 1972 con Inmaculada Torrent Carratalá, con quien tiene tres hijos Inma, Mónica y Salva, y dos nietos, Nacho y María. actividad empresarial: de la fábrica de chocolate familiar ‘sucrao’, a la empresa metalúrgica ‘mugarsi’ y a la promotora-constructora ‘promociones anfer’ “A los dieciséis años, acompañado de un chófer, ya que como es lógico no tenía carnet de conducir, empiezo a sustituir a mi padre y mi tío en algunas rutas de venta, Valle de Ayora, Maestrazgo, etc., por lo que simultaneo la gestión administrativa con la de ventas, durante unos años en Productos Sucrao, S.L. y realizo el Servicio Militar en el Regimiento de Artillería nº17 de Paterna, donde fue voluntario a los 19 años.” Apunta Salvador Fernández, como inicio a este resumen que a continuación se ofrece sobre su figura: En esa época (1963-1970) se pasaba todo el tiempo libre en el convento de Monte-Sión, donde formaba parte del Cuadro Artístico Antoniano, y allí, junto a unos amigos, le surgió la idea de incorporarse a la empresa metalúrgica Mugarsi, ya que ellos se encargaban de la producción y necesitaban a alguien para administración y coordinación. Salvador Fernández refiere al respecto: “Seguramente yo tenía el ‘gusanillo’ de ser empresario en plenitud, así que me incorporé a ese cometido, compaginando durante 1963 y 1964 la mili, Sucrao y Metalúrgica Mugarsi. Al inicio de 1972 construimos una nave que se fue ampliando progresivamente, y en el mes de mayo de ese mismo año, en vísperas de contraer matrimonio, opté ya por la dedicación completa a la fábrica de Herrajes para muebles y manivelas, y me separé definitivamente de Productos Sucrao, S.L.” Junto con otras empresas, funda también en 1972 la Asociación nacional de fabricantes y exportadores de herraje, de la que fue presidente hasta 1984, a la vez que preside la Comisión sectorial de ARVET (asociación regional valenciana de exportadores de transformados metalúrgicos)

En 1987 con su hermano Juan-José y otro socio constituyen la promotora-constructora Promociones Anfer, S.A., dedicada desde entonces a urbanizar terrenos y construir naves industriales y viviendas, actividad a la que se dedica hasta su jubilación. Poco después, con otros empresarios valencianos, funda la Asociación Valenciana de Empresarios (AVE), una institución supra-empresarial o lobby para defender intereses valencianos. su papel en el primer estudio socioeconómico y en la caja de ahorros de torrent La Caja de Ahorros de Torrent designa a Salvador Fernández en 1970 como uno de los coordinadores de los grupos que se constituyeron para emprender el importantísimo Estudio Socio-económico en Torrent, que realizan los profesores Vázquez Rabanal y González Páramo, y que cristalizó en la Fundación Instituto ProDesarrollo, de cuyo Patronato es miembro hasta 1976. Dos años antes accede al Consejo de Administración de la Caja de Ahorros de Torrent. Tras la democratización de los órganos de gobierno de las cajas de ahorros, en 1978 es elegido secretario del Consejo en representación de los Impositores y preside el Consejo José Ferrís, con quien colaborará estrechamente, dotando a la entidad de modernidad y solvencia. En 1983 Salvador Fernández es vicepresidente del Consejo por el turno de personas de reconocido prestigio, ocupando la Presidencia en funciones por dimisión de su antecesor entre noviembre de ese año hasta marzo de 1984. En los diez años que estuvo en el Consejo, la Caja de Ahorros de Torrent saneó y fortaleció su balance, completó su expansión y consolidó su implantación como entidad financiera en la comarca de l’Horta Sud. de la federación empresarial metalúrgica valenciana, cev y cierval, a presidente de la caja de ahorros de valencia Por pertenecer como asociado a la Federación Empresarial Metalúrgica Valenciana (FEMEVAL), es elegido en 1981 miembro de su Comité Ejecutivo. En 1983 la Asamblea General le nombra presidente, cargo que desempeñó hasta 1987 y, al dimitir el presidente de la Confederación Empresarial Valenciana (CEV), Vicente Iborra, ocupa unos meses la presidencia en funciones de esa entidad, y la vicepresidencia primera de la Confederación de Organizaciones Empresariales de la Comunidad Valenciana, CIERVAL, de 1983 a 1987, y también es miembro del comité ejecutivo de la Confederación nacional del metal (Confemetal). Desde 1984 hasta 1987 pertenece al Pleno de la Cámara de Comercio de Valencia, y al Patronato de la Feria Muestrario Internacional; en el mismo periodo forma parte del Consejo asesor del IMPIVA y del Consejo Social de la Universidad Politécnica de Valencia y del Consejo Interuniversitario. Tanto en la Cámara como en la Feria llega a desempeñar los cargos de vicepresidente. Salvador Fernández Calabuig simultanea la actividad empresarial neta con la inquietud por los problemas de su tierra, primero en Torrent y más tarde en Valencia, de ahí que haya sido vicepresidente de la Cámara de Comercio y de la Feria de Muestras de Valencia. En 1987, tras cesar en FEMEVAL y Caja de Ahorros de Torrent, es nombrado presidente de la Caja de Ahorros de Valencia. Durante su mandato, hasta 1989, la

101


Caja corrige las pérdidas contables provenientes de la etapa anterior y aprueba la fusión con la Caja de Ahorros de Segorbe. Ambos logros son la base necesaria para el crecimiento que la lleva en pocos años a consolidarse como la primera entidad financiera de la Comunidad Valenciana y la tercera Caja de Ahorros española. También se ha de mencionar que de 1996 a 2001 formó parte del Consejo de Administración de la Caja Rural de Torrent. la fundación del club de gerentes En 1972, y con motivo de unas conferencias de la Obra Social de la Caja de Ahorros de Torrent sobre la formación de directivos, nace la iniciativa de fundar una Escuela para Gerentes, que al tiempo sirva como punto de encuentro y sea representativa de los empresarios de Torrent. En 1973 Salvador Fernández Calabuig es cofundador del Club de Gerentes, forma parte del primer Comité Ejecutivo, y es su presidente de 1974 a 1979. Desde esta institución se ha impulsado la formación de directivos y empresarios de las distintas poblaciones de l’Horta Sud. implicado en causas sociales y cívicas Paralelamente a su actividad profesional como empresario, es en la vertiente social y cultural en la que, de manera permanente, ha demostrado su voluntad de servicio a la sociedad, participando altruista y desinteresadamente en numerosas organizaciones sin ánimo de lucro. Con el objetivo de contribuir al desarrollo social, económico y cultural de la ciudad en la que siempre ha vivido, de la comarca y de toda la Comunidad Valenciana. Haciendo un ejercicio de memoria, y ante las demandas de saber más de quien dirige esta publicación, Salvador Fernández Calabuig, recuerda lo siguiente: “Pues, tendría unos 23 años cuando comencé a participar en la vida asociativa. De 1966 a 1971 fui tesorero de la Real Pía Unión de San Antonio de Padua en el Convento de Monte-Sión, etapa en la que se reconstruyó y adecuó el Teatro Hogar Antoniano; en 1972 fui elegido vicepresidente del Círculo Católico de Torrent, permaneciendo en su junta directiva hasta 1978, periodo en el que se dotó a la institución de nuevos estatutos, local social y cometidos, convirtiéndola en centro de formación cívica y social para la ciudad. Participé activamente en la transición política desde 1975, a través de la UDPV (Unió Democrática del País Valencià), con Vicente Ruiz Monrabal. En 1981 promoví la restauración del Mas del Jutge, pues el conjunto arquitectónico del siglo XVII estaba muy deteriorado, y presidí la comisión creada a tal efecto en 1989. También coordiné entre 2007 y 2008, la construcción del convento de las Madres Agustinas en El Vedat. Leyendo a Enric Valor, Sanchis Guarner, y Joan Fuster, siempre pensé que los valencianos debíamos ser conscientes de nuestra personalidad, y en la medida de mis posibilidades he intentado mejorar nuestras instituciones y nuestra proyección, y hoy, desde la experiencia, y la voluntad de servicio, continúo pensando que la sociedad civil merece que se la haga consciente de su peso y su cometido.” En el tintero se deja que fue miembro de la Asociación Valenciana de Empresarios antes mencionada, y del Foro Comarcal d’Empresaris de l’Horta Sud, y que

102

en la actualidad es miembro de la Fundación ETNOR para la ética de los negocios y las organizaciones, y del Comité Territorial de Torrent de la Asociación Valenciana de Caridad. reconocimientos Su labor ha sido reconocida muchas veces, por lo que se le han otorgado diversas condecoraciones, entre las que cabe destacar las siguientes: Insignia de oro de la Federación Empresarial Metalúrgica Valenciana, Medalla de oro de la Caja de Ahorros de Torrent, Medalla de plata de la Cámara de Comercio de Valencia y Medalla al Mérito en el Ahorro del Ministerio de Economía. En todas las instituciones en cuyos órganos de decisión ha participado, Salvador Fernández Calabuig ha dejado la impronta de su trabajo y de su manera de actuar y de pensar, inspirada siempre en el amor por su ciudad, que le ha motivado para sumarse a cualquier proyecto que tuviese por objetivo la mejora y el progreso de Torrent y de sus convecinos. cómo valora su cometido empresarial, y cuáles son los mejores recuerdos que guarda de toda su actividad profesional Pues creo que he cumplido con los cometidos que me han sido asignados, pese a los errores que como humano he cometido, y sí, me siento satisfecho, aunque siempre se puede hacer más. Tengo grandes y buenos recuerdos de todas mis etapas y algunos no tan buenos por las dificultades arrostradas, tanto empresariales como institucionales, pero en conjunto sí que hago un balance positivo. He tenido la suerte de tener tres grandes referentes a lo largo de mi vida: Mi padre, como primer maestro de accesibilidad y honradez; Francisco Torrent, padre de mi mujer, un hombre de profundas convicciones; y José Ferris, como humanista y persona entregada a las causas sociales. su opinión sobre el momento actual del mundo empresarial en torrent Consecuentemente con el momento de crisis que atravesamos, también la empresa en Torrent ha sufrido menoscabo, y han desaparecido prácticamente sectores en los que yo desarrollé actividades, en unos casos por la falta de dimensión como el del chocolate y en otros como consecuencia de la competencia de países emergentes, como China, India, etc. Confío, no obstante, en que el carácter tradicionalmente emprendedor de los torrentinos sea capaz de afrontar los nuevos retos y conseguir de nuevo una industrialización importante. a qué se dedica actualmente Casi coincidiendo con la crisis, en 2008 cumplí los 65 años, y como ya la actividad a que me dedicaba estaba practicamente acabada, tras ultimar los proyectos en curso, me dediqué a administrar las sociedades participadas, pero sigo ocupado y mantengo mi despacho profesional, al que acudo todos los días y donde atiendo mis asuntos personales. En mi tiempo libre leo mucho y me dedico a seguir restaurando una ‘caseta de secà’, donde reúno a mis amigos en ágapes amistosos y, como me gusta mucho disfrutar de la naturaleza, voy al campo, y ocasionalmente, en tiempo de desveda, me apunto a cazar alguna perdiz.


epílogo La labor desarrollada por Salvador Fernández Calabuig en el gobierno de las instituciones citadas no siempre ha sido cómoda, más bien al contrario, muchas veces le ha exigido sacrificios y sinsabores, pues con frecuencia ha sido llamado a ocuparse de ellas en momentos en que atravesaban serias dificultades, y se vio obligado a tomar medidas duras e ingratas, pero necesarias para recuperar el rumbo adecuado y asegurar su viabilidad y su continuidad. En sus distintos cargos institucionales, muchos de ellos del máximo nivel de responsabilidad, ha dejado constancia de su buen hacer en el ámbito de las relaciones humanas, propiciando en todo momento el diálogo y esforzándose en fomentar la voluntad de entendimiento, para acercar posturas y alcanzar acuerdos en aras del mejor funcionamiento de las organizaciones. Y cuando ello comportaba asumir un coste personal o un riesgo de imagen, lo supo aceptar con valentía y generosidad en los momentos precisos, conformándose con la satisfacción de coadyuvar a una buena causa. *

*

*

103


Edita Ajuntament de Torrent Alcaldessa de Torrent Amparo Folgado Tonda Regidor de Cultura Modesto Muñoz Puchol Direcció i coordinació BIM i Publicacions Municipals Ana Coronado Gavilán Il·lustracions Calo Carratalá Disseny Eugenio Simó Muñoz Fotografies: Salvador Álvaro Nebot Manuel Bañó Diego Richarte AC Alejandro Gimeno Carla Mejías, del Gabinet de Premsa de l'Ajuntament i facilitades pels premiats Traducció: Oficina de Promoció i Ús del Valencià Imprimeix: Gráficas Royanes

Novembre de 2014




Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.