cas estudi #1 Asalto Barcelona

AUTOR

Daniel Canogar ha estudiat fotografia a Nova York i actualment és un artista conegut a nivell internacional pel seu interès i estudi sobre la imatge projectada i les instal·lacions artístiques.

“La memoria y su pérdida son un tema central en mi trabajo. Si no tuviéramos recuerdos, estaríamos condenados a un presente amnésico, carente de perspectiva temporal”

Un dels temes que tracta en repetides obres és el de retornar la memòria a l’individu, ja sigui utilitzant objectes de tecnologia desfasada o projectant al públic sobre edificis emblemàtics. D’aquesta manera Asalto és una instal·lació que representa els ciutadans conquistant un edifici emblemàtic del 22@ com és el Museu del Disseny de Barcelona. Les persones trepen per la façana, estirant-se els uns als altres, i escalant l’espai públic.

FIG. 22| Asalto Barcelona. 2019. Daniel Canogar. http://danielcanogar.com/es/obra/asalto-barcelona

PARTS

Per aconseguir aquestes projeccions, la instal·lació consta de dues parts. La primera és la projecció en sí, feta utilitzant andamis, projectors i la façana del DHUB com si fos la pantalla de cinema. La segona part és el

contingut de les projeccions que són siluetes i imatges de persones reals que han participat en un esdeveniment anterior a la projecció on han sigut escanejatssobre un cromo.

La manera en la que es projecten les imatges preses prèviament no és irrellevant. Les persones apareixen amb imatge, o siluetes en blanc, negre o dels colors de la gama CYMK; representant totes les possibilitats d’identitat de l’individu. Com a persona individual (fotografia), col·lectiu amb diferents opinions (blanc o negre) i ésser real més enllà de la pantalla (la gama CYMK s’utilitza en el món digital per generar documents que posteriorment s’hauran d’imprimir. Són els colors de les tintes de les impressores i per tant les tonalitats necessàries per passar d’una imatge en el món virtual de la pantalla a una imatge que puguis agafar amb les teves mans sobre paper).

COM UTILITZA L’ESPAI PÚBLIC?

A principis de la carrera recordo que el Ricardo Flores i la Judith Leclerc ens ensenyaven a entrenar els ulls per saber mirar. De fet aquest era el propòsit de l’assignatura de Bases pels Projectes, on ells remarcaven que la gent camina mirant-se els peus, per inèrcia, sense prestar atenció als voltants. Sense veure que l’espai públic és més que un panot i una amplada de vorera. Més endavant a Construcció III, la Cristina Pardal ens parlava sobre les façanes ventilades i prefabricades posant-nos l’exemple de La Illa Diagonal de Rafael Moneo i Manuel de Solà-Morales. Un edifici del que ja m’havien parlat a Urbanisme II i que queda de camí a la universitat, tot i així no m’havia arribat a preguntar quina funció, més que la purament estètica, tenia el canvi de material i color entre el sòcol de pedra basalt, i la resta de la façana de travertí.

En aquesta intervenció, Canogar utilitza el pla de façana, que tanta gent té oblidat com a part de l’espai públic, per llançar un missatge als usuaris. Projectar-hi a sobre i a la vegada donar la possibilitat que les persones interactuïn amb l’espai públic d’una manera que no ho feien fins ara, ocupant la façana del DHUB.

COM AFECTA LA PERCEPCIÓ DE L’ESPAI?

A través d’aquesta obra, l’usuari entén l’edifici com si estigués a la seva escala. Les llums del paviment que estan col·locades a la Plaça d’Antoni Coderch de manera permanent, guien la mirada cap a la façana del DHUB. La pèrgola serpentuosa trenca la rectitud de l’espai i ajuda a tapar la contaminació lumínica que arriba dels fanals de la plaça de les Glòries. Amb l’edifici en foscor, les finestres del DHUB reflecteixen el cel i la llum ambient, però en canvi deixen entrar la projecció de les persones com si entressin cap a dins.

La intervenció ajuda a l’usuari a participar del festival i a la vegada de l’espai públic, formant part de la façana del museu i per tant fent-lo seu. És una incitació a l’apropiació d’un dels edificis emblemàtics del 22@.

Hi ha vàries teories que es veuen representades en aquest exercici, entre elles ajudar a que els usuaris es plantegin quines estratègies es segueixen per donar forma a l’urbanisme d’avui en dia. Segons la literatura/bibliografia treballada, es poden sintetitzar en tres contraposicions: la primera és l’urbanisme top-downdes de les autoritats executives vs. les decisions orgàniques bottom-upque provenen de la societat. La segona és la discussió latent entre els límits de la planificació i la no-planificació més orgànica i vernacular que té a veure amb fins a quin punt s’ha d’involucrar l’arquitecte, urbanista o tècnic en les decisions urbanes. I la tercera, relacionada amb aquesta última, són les polítiques socials vs. les polítiques pragmàtiques que prevalen l’evolució econòmica per sobre d’aspectes socials o ètics. 24

24 Charles Jencks, El Nuevo Paradigma En La Arquitectura Contemporánea, ed. Ediciones Generales de la Construcción (Valencia: TC Cuadernos, 2004).