El cas de Barcelona

FIG. 20 | Reforma de l’avinguda de la Catedral i Fira de Santa Llúcia. 1990 en el marc de la política de renovació dels espais públic a Barcelona. Imatges del llibre Llocs amb esdeveniments – Event Places de Joaquim Sabaté, Dennis Frenchman and J. Mark Schuster. El projecte de l’avinguda de la Catedral és interessant per ser un exemple clar d’espai relatiu, on el projecte ha anat evolucionant al llarg del temps i que a més és lloc d’esdeveniments per la Fira de Santa Llúcia.

De la mateixa manera que Amsterdam amb els Playgrounds de Aldo van Eyck, Barcelona també va viure una transformació urbana que va començar el 1980 en l’època de transició i la instauració d’ajuntaments democràtics en la que Oriol Bohigas, a càrrec dels Serveis d’Urbanisme de l’Ajuntament va aplicar una política d’actuació sobre l’espai públic per retornar el control de la ciutat a les persones que l’habiten i invertir en l’espai equitatiu i d’expressió política democràtica.

En aquesta primera etapa, Bohigas va aconseguir canviar la imatge general de Barcelona mitjançant nombroses intervencions a petita escala per actuar sobre l’espai públic com a projectes tancats a càrrec d’arquitectes coneguts que els recuperaven amb solucions singulars i projectes molt acabats.

El 1987, Rafael de Caceres assumeix el càrrec de responsable del Servei de Projectes Urbans de l’Ajuntament va implantar un Catàleg de Mobiliari Urbà que va ajudar a unificar els diferents projectes de Barcelona, donant una imatge coherent a l’espai públic de tota la ciutat. Un exemple d’aquesta transició és el projecte de la plaça de la Catedral inicialment d’Òscar Tusquets del que el Servei de Projectes Urbans va decidir fer-ne modificacions per donar un llenguatge sobri i unificat als elements de mobiliari urbà de la plaça que juntament amb un paviment catifa . Aquestes decisions entenien que aquesta plaça no podia ser un projecta acabat com els de l’etapa anterior, sinó que era un espai públic que s’aniria completant amb el temps, que acceptaria el canvi i explicaria per tant una història del lloc. FIG. 20

El 1992, Barcelona va guanyar el seu reconeixement internacional separat de la capital del país gràcies als Jocs Olímpics. La ciutat es va transformar per aquest esdeveniment, i va ser gràcies a l’espectacle inaugural i de cloenda que es va marcar un abans i un després en la manera d’enfocar els Jocs Olímpics. Es va començar a renovar el Poblenou per poder rebre els

esportistes i turistes, i el moviment de gent que resultaria de ser la ciutat olímpica.

Així com passa actualment amb el Poblenou, la zona alta de l’avinguda Diagonal, amb La Illa Diagonal de Rafael Moneo i Manuel de Solà Morales, també va sofrir un procés de transformació per tornar-se el nou centre de negocis, oficines i universitats. No va ser fins el 2004 amb el projecte del Fòrum de les Cultures que es va intentar activar la zona del barri de Sant Martí com a final d’aquest eix marcat per l’avinguda Diagonal. Aquest esdeniment puntual va ser rebutjat per les entitats veïnals tot i que sí que va suposar l’inici d’un interès cap a la zona del Poblenou i de Diagonal Mar.

Finalment l’any 2000 va començar el Pla Municipal del 22@ com a nou districte de centralitat. Tot i que en un inici aquest pla també va ser rebutjat pels veïns, es va revisar i actualment té la intensió de generar una “ciutat compacta amb part del sòl públic urbanitzat i amb infraestructures avançades proporcionant molts més llocs de treball en l’àmbit de les activitats intensives en coneixement (...), s’agrupen activitats entorn de clústers productius, tot reconeixent el patrimoni existent”.15

El 2018, el Festival Llum BCN es trasllada cap al Poblenou. Gràcies a l’èxit de l’esdeveniment, aconsegueix que molts ciutadans es desplacin cap a aquesta zona fent que deixi de ser un barri de pas i d’oficines. Com explica Marc Augé, els espais públics generats pel 22@ tenen el perill de convertirse en no-llocs, és a dir, en espais de pas, de consum i d’oci que no estan relacionat amb la cultura ni història del lloc. Indrets on un no desitja pararhi, que no recorda, que formen part de la individualitat solitària.

El espacio del no lugar no crea ni identidad ni relación, sólo soledad y similitud.16

15

16 Comissió d’Hàbitat Urbà, “L’Eix Pere IV: Eix Cívic i Patrimonial Del Poblenou de

La Ciutadella Al Besòs,” 2012. Marc Augé, Non-Places. Introduction to an Anthropology of Supermodernity (Verso, 1995).