L’evolució del parlar canareu
Alba Burruecos Santiago
conjugacions (<-ABAT, -EBAT, -IBAT): cante, canta, cantave, cantava, mostre, mostra, mostrave, etc.; igualment la desinència de la 3 pers. del condicional simple: cantaire. L’àrea va des del nord fins a una línia que s’estén per sota de Llucena i Castelló, amb alguna excepció com Tortosa que fa canta, cantava, perdia. 2) Les desinències -o, -os, -o, -on, de les pers. 1, 2, 3, i 6 respectivament del SP: que canto, que cantos, que canto, que cànton, que bàtigo, que bàtigos, tc., que des del nord (llevat de la Ribagorça i el Pallars) arriba fins al sud d’Alcalà de Xivert i Albocàsser, amb una connotació rústica que impulsa a substituir-les per les desinències més esteses -a, -es, -e, -en. Són també nord-occidentals les desinències -esses ( o -asses), -éssem (o -àssem). -ésseu (o -àsseu), -essen (o assen), com en la generació gran del mall. i eiv., en lloc de les centrals, -essis, éssim, -éssiu, -essin: cantesses, cantéssem, etc. 3) Les desinències -essa i -issa de la pers. 1 de l’imperfet de Subjuntiu: cantessa, partissa, partiguessa, etc., que, des del Pirineu, baixen fins a la Terra Alta i el Baix Ebre. 4) Les desinències -aia (o -aie), -aies, -aie, -àiem, -àieu, -aien, dels verbs de la 1ª conjugació, que han substituït les en -ava, -aves, etc.: ploraia, cantàiem, txarraien, etc., i que ocupen les terres de Fraga, el Segrià, la Noguera, la Segarra, les Garrigues, l’Urgell; el tipus cantava, -aes, -ava, -àem, -àeu, -aen és més ampli i apareixen al nord i sud del País Valencià. Els pronoms, en situació preverbal, solen mantenir la forma plena: me, te, se, mos, vos substituït sovint per us), lo, los, la,amb casos de reducció segons el contest. Segut de mot que comença per vocal o després de mot acabat en vocal, lo>l: l’home, apaga’l foc; la+ vocal>l: l’antrada, l’entrada (però la última); després de vocal, los>ls: entre’ls hòmens. Quant a l’article personal, s’ha perdut els derivats de DOMINU, -A, origen de en, na, n’, remplaçats per les formes de l’article definit: lo Joan, l’Andreu, la Maria, l’Alba. Degut a l’articulació clara de la [ẹ] final, a una gran part de l’occidental mots acabats en -ẹ, masculins des de la formació de la llengua, han mantingut el seu gènere enfront de l’oriental on s’ha fet femenins: així pinte, aladre, estable, lleme de l’occidental, oposats ‘‘grosso modo’’ a pinta, arada, establa, llema de l’oriental. En sintaxi criden l’atenció diversos fets, no gaire estesos i freqüentment relegats a les velles generacions: 1) Cap al Segrià i les Garrigues apareix un futur amb valor d’imperatiu, de característiques singulars, com pot veure’s en aquests exemples adduïts per Josep Vallverdú: ‘‘Pensaràs-hi, eh?’’, ‘‘Trauràs-t’ho tu mateix, sents?’’. Destaquem-hi la posposició del(s) pronom(s) complement(s), explicable per un creuament semanticosintàctic amb l’imperatiu (pensar-hi, trau-t’ho, fixa-t’hi), i la presència d’una partícula final, sovint interrogativa, que tanca l’oració.
11
