Suc de pinya 16 by Castellers de Sants

Suc

Castellers de Sants

núm. 16, novembre de 2005

Pinya •Dust a weed, un 2 de 8 amb accent •A flor de pell, què pensen els nous •Tsunami gris, la colla segueix creixent •La recta final, de vertigen

CASTELLERS

EDITORIAL Ha acabat una nova temporada. I ha acabat com no ho podria haver fet altrament: descarregant per fi el dos de vuit amb folre. I aquesta no és només una dada d'importància per la transcendència que pugui tenir el fet de completar el nostre primer castell folrat, sinó sobretot pel que aconsegueix resumir a la perfecció aquest fugaç instant de felicitat a la plaça de Rius i Taulet de Gràcia. La torre de vuit ha estat i és el símbol d'una tasca constant que va començar ja fa uns quants anys entre els incrèduls somriures de l'inestable folre i els queixosos crits de patiment d'una soca gens avesada a ser trepitjada. La torre de vuit ha estat i és el símbol d'una millora tècnica evident en la colla: per l'esforç que ha suposat aconseguir una perfecta sintonia entre uns ferms nuclis de la soca i del folre; per l'esforç que ha suposat assolir l'equilibri de forces necessari entre tots els cordons a banda i banda del castell; per l'esforç que ha suposat trobar el punt de confiança que se li demanava a un tronc que havia d'aprendre a treballar més sol; i per l'esforç que ha suposat reunir decisió, finor i calma a qui finalment carrega i descarrega les nostres il·lusions col·lectives: la canalla. Per sobre de tot, però, la torre de vuit ha estat i és el símbol d'un estat d'ànim. Ha estat l'any del creixement, en quantitat de camises, sí, però en especial de creixement en la qualitat de la gent que hi ha entrat. Ha estat l'any del triomf d'una tasca integradora on tots hem participat, tant els que portem anys a la colla com els que ens hi hem incorporat recentment, i tot al voltant d'un altre nucli tan o més ferm que el de la soca i el folre: el nostre petit però acollidor local de Vallespir. En temps de discussió de les polítiques d'integració social que s'han dut a terme a la vella Europa, un cop més una humil activitat cultural aporta un nou i vàlid exemple de com construir sòlids edificis de convivència ciutadana. No defallim, doncs, per la nostra banda, en l'objectiu de fer-los cada cop més alts i més participatius. I confiem, mentrestant, en un ràpid apropament a la base per part de la classe dirigent d'aquest fatigat continent.

índex -Editorial........................................................2 -Davant el mirall.............................................3 -Ei Borinots, Shshshshhhh...!......................5 -Resum de la temporada...............................6 -"Dust a Weed"..............................................8 -Gràcies Joan, amic....................................10 -A flor de pell................................................11 -Realment s'ho val?.....................................12 -Els perquès de la gran temporada.............13 -Nous Borinots............................................14 -Tsunami gris...............................................16 -Què diu la gent de la colla..........................17 -La recta final...............................................20 -El ioga i els castells....................................23 -Taula d'actuacions.....................................27 Suc de Pinya La revista dels Castellers de Sants núm. 16, novembre de 2005 C/ Vallespir, 28 08014 http://www.borinots.org Correu electrònic : borinots@borinots.org telèfon: 609 44 24 95 Equip de redacció: Rosa Vidiella, Roger Vilalta, Oriol del Barrio, Eduard Niubó, Pau Granell Disseny i maquetació: Eduard Niubó, Pau Granell Fotografies: Anna Ureña, Joana Garrigosa, Carme Bernet, Glória Moreno. Hi han col·laborat: Marc Amigó, Esther Barberà, Andreu Botella, Miquel Botella, Pau Camprovin, Vicen Ferrer, Jeroen Paymans, Montse Rafí, Marc Sala, Jordina Sánchez, i Alfred Vergara . Imprès a Indústries Gràfiques Cochs S'autoritza la reproducció total o parcial dels textos, amb la condició que se'n citi la procedència. Revista sota llicència Copyleft, Creative Commons. CASTELLERS

Exemplar gratuït. Prohibida la seva venda.

Davant el mirall Una temporadassa... Aquesta temporada hem causat sensació. Si mirem els castells, per fi ha arribat el 2 de 8amb folre, un castell que feia temps que seguíem i que, no podia ser d'altra manera, vam descarregar a Gràcia, però també el 3de8 descarregat de Sitges i l'altre carregat a Mataró, els 12... sí, sí, 12 4 de 8 descarregats per tot arreu i amb una confiança que no ens coneixíem, els 14 2 de 7 (comptant aquell que vam descarregar a l'assaig), i tants altres castells de gran nivell que ens han portat a la que, números en mà, ha estat la millor temporada de la nostra història. Hem aconseguit estar tot l'any al nostre màxim nivell, sense fissures, amb alguns desenganys que hem pogut corregir ràpidament, sense defallir. Hem sembrat i hem recollit els fruits. Si els castells són un estat d'ànim, aquest any ha estat un somriure. Un gran somriure fruit dels petits grans de sorra que en major o menor mesura hi hem aportat una quantitat excepcional de borinots i borinotes. És per això que és de justícia que ara mateix aneu al lavabo, us poseu davant el mirall, agafeu el primer got que trobeu, l'ompliu de la beguda que més us agradi i, aixecant el got i mirant-vos fixament als ulls digueu: “felicitats! Has fet una gran feina!”. Bromes a part, quina temporadassa ! Una gentada... Ho deia en Maties, en un any, la meitat de la nostra història, si fins el desembre de 2004 havíem fet 22 quatres de vuit i 4 tresos de vuit, el 2005 hem fet dotze carros grossos i dos 3 de 8 (això sense comptar el nouvingut 2 de 8 amb folre). Com ha estat possible aquest gran salt qualitatiu ? La primera resposta la trobarem en la gentada que hem estat. Amb els que hem estat aquest any als assajos i a les actuacions ens hem permès el luxe de fer 12 actuacions amb mínim un castell de vuit (fins aquest any el màxim era 6 actuacions de 8 en una temporada), de poder assajar el folre tots els divendres i alguns dimarts, i de portar-lo a plaça quan ens ho hem proposat, de fer assajos especials per preparar les grans cites i poder fer

totes les proves que hem volgut. Aquest any hem estat més de 220 camises grises almenys en 4 ocasions... no cal dir que el paper dels Borinots ocasionals ha tornat a ser fonamental, i és que quan hem estat molts, hem estat moltíssims, i quan no hem estat tants, hem estat molts! 80 camises.... No cal dir gaire res més, hem repartit 80 (!!!!) camises a nous borinots i borinotes que han arribat amb aquest plus d'entusiasme i il·lusió importantíssim que ens han sabut encomanar. Aquestes camises noves també han permès que la gent que volia fer el pas enrere, l'hagi pogut fer amb tranquil·litat, han estat camises de renovació... una gran temporada enmig d'una gran renovació. Ah! I no ha marxat ningú, els del pas enrere saben perfectament que el seu nou paper és també importantíssim, són Borinots ocasionals. Benvinguts al nou status... Altres factors que han contribuït a aquest creixement? L'obertura importantíssima de Cal Borinot en un lloc ben visible del barri, la feina d'acolliment i captació i la presència a les publicacions d'àmbit local i als mitjans de comunicació d'abast nacional, tant a premsa escrita com als programes de ràdio o als de televisió (on, per cert, tot el món casteller estem d'enhorabona per les estrenes del fantàstic “Quarts de nou” al 33, el “Castellers” de Catalunya Cultura, o la interessantíssima revista “Castells”). Els castells comencen a tenir els canals que es mereixen, i ens n'hem de felicitar. 3 caigudes... Amb el convenciment que la millor manera de créixer és no caure, en un any on hem plantat més castells de nivell que mai, on hem anat a totes en tantes ocasions, hem caigut sols 3 vegades: el 3 de 8 carregat a Mataró, l'intent de 2 de 8amb folre a Sabadell i l'accident del 3 de 7per sota a la nostra festa major. Aquesta és una característica de la nostra colla que convé recordar i no perdre, i per fer-ho cal assaig, assaig i més assaig. Si volem fer castells cada cop més grossos aquest és un camí que funciona i que funcionarà.

Més capil·laritat... Ens sabem organitzar millor. Aquest any no hem descartat cap castell per no ser prou gent a les actuacions i en això voldria destacar la gran feina que s'ha fet des de diferents flancs per fer veure a quines actuacions hi havíem de ser tots, i a quines altres no era tan necessària la presència de tothom. L'experiència d'aquest any amb les convocatòries, el calendari de butxaca, el web, els mails i els missatges SMS, i també el boca-orella que cadascun dels Borinots hem practicat amb assiduïtat, han estat importantíssims. Els amics i familiars de Borinots ja “borinotegen”, és una gran notícia! Les crides grises arriben cada cop a més gent, aquesta gran capil·laritat ens dóna una capacitat de mobilització que mai no havíem tingut. Justament aquesta característica distingeix les colles grans de les altres, i nosaltres comencem a tenir-la. Sabrem ser una colla gran ? Sempre hem estat una gran colla, però si les coses segueixen anant com van, si no afluixem, estem en condicions de fer el pas endavant que tots hem somiat tants cops, i aquesta oportunitat que se'ns presenta no la podem perdre. La colla és una cosa viva, actualment més viva que mai, i tots notem que alguna cosa està canviant. No és res concret i són moltes coses alhora: l'entrada de gent nova, el triomf dels dimarts, l'assistència a les actuacions, el calendari d'actuacions, la quantitat de castells de dificultat que hem fet (del 2 de 7 en amunt n'hem descarregat 27!), els 4 de 8 i els recanvis en castells importants, els nous “pinyeros” de pedra picada, les soques i folres, la presència a la Coordinadora de colles castelleres de Catalunya i a la de Barcelona, les aparicions als mitjans, el tema del casc, el poc que hem caigut, els petits dosos que quasi ja estan a punt, l'aspecte de la nostra plaça en la Diada i l'Aniversari, que som tossuts com mules... No

és res concret i són moltes coses alhora. Estem creixent i ens estem adaptant a una nova situació. La colla necessitarà cada dia més gent amb ganes de col·laborar en tasques i de contribuir a fer encara més increïble aquesta història que va començar a escriure's l'octubre del 1992. La pregunta segueix sent, si tot va bé, sabrem ser una colla gran ? No tinc cap dubte que la resposta és sí, sobretot si (com dic sempre) som capaços de conservar aquestes ganes, il·lusió i bon ambient que tenim i que no hem de deixar escapar. El millor és que està en les mans de cadascun de nosaltres, que sols depèn de cadascun de nosaltres (quina responsabilitat!), i que tenim ganes de fer-ho. Si treballem com ho estem fent sabrem ser una colla gran: “no hi ha bona sort, només bona feina”! El que dèiem, agafeu un vas, poseu-vos davant el mirall... FELICITATS PER LA TEMPORADA ! ENDAVANT BORINOTS !

Andreu Botella i Torrent Cap de colla

1a part d

2de8f 3de8 4de8 2de7 3de7ps 5de7

1 7

3 4

TOTAL

2a part

1 1

1 7

1 12 13 3

Tempoda 2005, resum de castells a partir del 5de7 1a part: castells assolits fins el 31 de juliol 2a part: castells del 31 de juliol fins a final de

Ei Borinots, Shshshshhhh...! No fa ni un any de la inauguració de Cal Borinot al número 28 del carrer Vallespir i són moltes les veus que diuen que se'ns ha fet petit! Estarem morint d'èxit? Quan em varen demanar un escrit sobre el local vaig accedir creient que no em costaria gens parlar de les coses bones que ens ha aportat obrir el local social, tots n'hem parlat moltes vegades. La ja cèlebre frase “hem obert una finestra al barri” no pot ser més certa. Cal Borinot ha acostat més encara la colla castellera a la gent del barri, que passegen i s'aturen a xafardejar les fotografies dels aparadors, que entren i compren samarretes, bosses i mocadors de la colla per regalar a amics i familiars, que s'interessen per com va la temporada i que estan contents de veure un grup de gent que porta el nom del barri amb orgull per totes les places. És evident que el petit “bar” que portem entre uns quants voluntaris ha suposat una font d'ingressos gens menyspreable, però ha significat molt més que això, ja que ha esdevingut el lloc de reunió de rigor després de cada assaig i com no! per veure els vídeos de la Joana i del Pau enregistrats a les actuacions i als assajos i per veure i criticar el “Quarts de nou” del C33 els diumenges al vespre. Tot això ha reforçat la vida social de la colla i ha facilitat molt l'acolliment i l'adaptació de la gent nova. Com veieu, no és difícil parlar de les meravelles del local, podria seguir més i més, però potser val la pena aprofitar l'ocasió per fer algunes reflexions en altres sentits. Ja fa temps que veiem que cada dia som més els que ens reunim al local després dels assajos, i també alguns dies que no hi ha assaig, per fer petar la xerrada, riure i prendre alguna cosa. Amb la caloreta de l'estiu hem anat ocupant el carrer convertint-lo en una terrassa improvisada. Ja sabeu per on vaig, oi? Els horaris en què ens trobem, el gruix de gent que som, el bon moment que passa la colla que fa que estiguem eufòrics, les mancances a nivell d'acondicionament acústic del local… tot això fa que els veïns pateixin cridòries, rialles i, en definitiva, soroll a hores poc saludables per segons qui. I que consti que hem tingut molta sort amb uns veïns molt comprensius i que ens han fet arribar les queixes de manera molt correcta i respectuosa, fet que és d'agrair.

un nou local més gran i adequat haurem de fer tots un esforç per respectar el descans dels veïns. I ja posats a reflexionar i tocar una mica la cresta, cal que recordem que el funcionament de Cal Borinot es basa en les feines que fan castellers de manera totalment voluntària. No tenim ni cambrers professionals, ni cuiners, ni personal de neteja. Això vol dir que tots hem d'ajudar a fer-ho més fàcil i còmode, perquè ningú està al servei dels altres. Gestos com portar el plat brut a la cuina, posar l'envàs buit de cervesa a la caixa de retorn, llençar les deixalles (tovallons, closques, embolcalls, papers…), buidar els cendrers o recollir les cadires i les taules fan que la feina d'endreçar es reparteixi entre tots i no recaigui sempre sobre dues o tres persones. Bé, no m'agradaria quedar com un Pepito Grillo corcó, però cal que no descuidem el respecte i la col·laboració entre tots per tirar endavant de la millor manera possible aquest projecte que compartim tots i que ha d'anar creixent cada dia més. Quedem a Cal Borinot i en parlem tot fent unes braves i una cerveseta? Salut i castells! Montse Rafí

Cal que hi pensem tots una mica, perquè això no pot més que girar-se en contra nostra. Seria una llàstima que la bona imatge que tenen al barri de nosaltres quedés tacada per una conducta malentesa. I mentre no trobem

Resum de la temporada A principis d'aquesta temporada l'equip de tronc ens vam marcar uns objectius ambiciosos i és una gran satisfacció poder dir que a dia d'avui la major part d'aquests s'han complert, i molts d'ells amb nota.

Si ens posem a mirar números i estadístiques queda molt clar que hem fet la millor temporada de la nostra història, però per mi el fet més destacat no és el quant sinó el com, ja que una cosa ens ha dut a l'altra. El gran treball fet en els assajos ha donat els seus fruits en forma d'uns troncs consolidats i amb recanvis a tots els pisos i això ha permès que portar a plaça grans castells com el 2 de 7 i el 4 de 8 només depengués del nombre de gent que venia a les

actuacions i no de si venia aquest o l'altre. Un fet destacable és que aquest any fins a nou persones s'han estrenat en els castells de vuit, i diverses més han fet molt bones proves d'aquests castells a assaig. Fins a vuit segons diferents han descarregat el 2 de 6 net o nou terços diferents han fet el 4 de 7 net a assaig. Aquest treball a l'assaig també ha permès veure estructures molt variades de 4 de 7 amb l'agulla i de 5 de 7, que han estat castells que han permès el rodatge de gent no habitual en castells grans, permetent així deixar el 3 de 7 i el 4de 7 per preparar aquestes estructures amb un pis més. A més també s'ha pogut treballar un castell com el 9 de 7, que necessita molta gent ben preparada i que l'any que ve podria ser un gran al·licient per alguna actuació especial. Un món a part ha estat el 3 de 8, el qual ha patit molts canvis des de l'última vegada que es va descarregar a Terrassa el 2003, i en el qual s'han provat moltes alineacions diferents fins a trobar la que donava més garanties. Tot i això, el treball i l'esforç fet per molta gent en aquest castell crec que es notarà en les properes temporades i els propers nous reptes de la colla. Per donarnos compte dels canvis que hi ha hagut només cal dir que un baix, els tres segons, un terç, dos quarts i un quint s'estrenaven en aquest gran castell. També m'agradaria destacar el gran treball que s'ha fet en els assajos de pilar de dissabte al matí, que si bé no ha donat el fruit del pilar de 6, si que ens ha permès treballar gent de cara a aquest futur pilar, i sobretot ens ha aportat una gran quantitat de gent preparada per fer el pilar de cinc, com s'ha pogut comprovar al final de les

assajos especials que s'han fet la setmana abans de grans diades, on tothom va respondre de manera excepcional i que són un altre símptoma de la gran progressió que estem fent. De cara la temporada vinent tots aquests assajos han de cobrar molta més importància si volem treballar amb nous objectius ja que els divendres el temps apreta molt i les proves de pinyes, soques i folres deixen molt poc temps per assajar castells nets. Per tant, si volem portar a plaça el 3 de 8 de la manera com ho hem fet aquest any amb el 4 de 8, treballar el 9 de 7 per tirar-lo en alguna diada especial, i començar a jugar amb les estructures de 5 de 8 o de castells de nou, necessitarem aprofitar al màxim totes aquestes hores d'assaig. Per part meva només vull donar les gràcies a tothom per haver-me fet disfrutar com ho he fet aquest primer any com a cap de tronc, i agrair especialment a l'Albert tots els moments, bons i no tant bons, que hem viscut durant aquest any i mig que hem format equip. diades fent en moltes ocasions 2 o 3 pilars simultanis. Molta part de tot això ha estat possible gràcies al grau de compromís que la gent de tronc ha demostrat durant tota la temporada assistint a tots els assajos (normals i especials) i a totes les actuacions, i l'actitud amb la que ho han fet. És molt reconfortant i il·lusionant veure com la gent després d'un assaig o d'una actuació ja està pensant en l'assaig següent per veure com es pot millorar això o allò altre per tal que un determinat castell es pugui dur a plaça o es descarregui amb molta més solvència que l'anterior vegada. Aquesta actitud ha animat molta gent de pinyes a venir els dimarts, cosa que ha permès treure molt de suc a aquests assajos que, com molt bé explicava el nostre cap de colla en la revista anterior, són imprescindibles per seguir fent el pas i consolidar-nos com a colla gran. En aquesta segona part de temporada als assajos de dimarts se'ls hi ha unit els

Pau Camprovín Cap de tronc

"Dust a Weed" o la globalització del fet casteller Amics, em ve de gust comentar alguns fets, trets i condiments al voltant de la gran efemèride, no pas perquè siguin d'especial rellevància, sinó perquè necessito induir-me una certa verborrea mental per complir el meu compromís d'escriure-us. Molts de nosaltres compartirem un cert escepticisme al voltant del tan anomenat fenomen de la globalització, fins i tot alguns em consta que en sou fervorosos detractors, d'altres ho defenseu com una evolució imprescindible i imparable. No n'encetaré una polèmica ni cap picabaralla dialèctica, no pas. Però hi ha un fet que no em podeu negar, i és la "globalització" del fet casteller. Un servidor, d'orígens nòrdics, té el plaer de compartir files amb altres castellers d'orígens i procedències molt més llunyanes i exòtiques. Tot sovint, un es troba donant pit encaixonat entre una valenciana, un argentí, un escocès, una alemanya, un mosso del Punjab o un uruguaià. I en el cas del dos de vuit, crec recordar que amb un peu trinxava una clavícula peruana, mentre l'altre buscava reforç sobre una espatlla hindú. Tant se val. A l'hora de desmuntar el folre ens vàrem esmodronyar igualment perquè els gamberros de baix ja saltaven d'alegria... I com és això? Què els uneix a tots per contagiar-se d'aquesta eufòria? És cert que la gran majoria d'aquesta gent som castellers que portem com a mínim un temps, molt o poc, lligant-nos la faixa. No obstant, en aquestes dues o tres setmanes m'he fixat en la rapidesa en què el virus de la faixa s'encomana, incuba i esclata, i precisament en un nouvingut, en concret d'Irlanda. Deu ser cosa del destí, que ens visiti algú d'Irlanda? Deu tenir res a veure amb la nostra propera visita a aquell país? Quantes camises falten, per cert? Bé, no ens desviem. La víctima sobre la que he estudiat aquest fenomen és un periodista irlandès, que aterrà entre els nostres rengles per fer un reportatge sobre la nostra curiosa activitat folklòrica. Si no estic equivocat, el seu primer contacte més enllà del paper d'espectador (és a dir, el seu primer assaig) va

ser farà cosa d'un parell de setmanes a Gràcia. És cert que un grup tan nombrós de gent imposa un cert respecte, que no convida a participar-hi. I com a tal, recordo veure'l mirant, amb tot interès però des d'una molt discreta posició endarrerida, les nostres evolucions. Però clar, uns quants tenim paper i vocació d'intentar que la gent es senti acollida, i vàrem optar per convidar-lo a opinar sobre el que veia, per tal de que també pogués preguntar tot el que volgués. No ha de ser fàcil fer un reportatge sobre castells sense que ningú te n'expliqui cinc cèntims!! Així que de tant en tant hi anava un o altre i petàvem la xerrada. He de reconèixer en aquest punt que la meva incursió en la conversa anglosaxona va ser del tot interessada. S'acostava el moment de fer l'assaig de folre, i un servidor buscava pobres desprevinguts que acceptessin gaudir del meu honorable pes sobre les seves espatlles. I, ni curt ni mandrós (traducció lliure), li vaig proposar que es fiqués a la soca, cosa que va acceptar sense dubtar-ho ni un moment. De fet, va dir que li feia il·lusió, però clar, pobre home, què havia de dir? I vet aquí que es va produir el desastrós moment del contagi. El poca-solta del nostre cap de pinyes el va estrenar posant-lo al rengle de mans, perquè tastés amb profunditat la passejadeta de tot el tronc. I quina va ser la meva sorpresa quan, en baixar de la soca i anar a interessar-me pel seu estat, me'l trobo amb

els ulls oberts com plats (malament, vaig pensar...) i només aconsegueix articular, en anglès, això sí, que se li havia complert un desig. Cas clínic, vaig concloure. Al següent assaig, era allà un altre cop. Ja no es mantenia a distància. I un altre assaig, ja voltava amb les mans amunt. El que s'ha de fer per cobrir un reportatge, devia pensar... En un moment donat, un dels nostres castellers més xerraires i captadors de noves promeses li estava explicant què assajàvem amb tanta insistència. L'Alfred li digué: "El dos de vuit". I el Paul respongué: "Ah, Dust a Weed!" Cagada pastoreta, vaig pensar... A aquest li agafarà fort. I ves per on que me'l trobo a Gràcia poc abans de l'actuació, i ja només de veure'ns (amb ulls com plats: coses del virus) ja ens afanyem a recordar-nos de que l'objectiu del dia és el "Dust a Weed".... El virus ja havia incubat, estava a punt d'esclatar. No relataré l'actuació, perquè tots hi éreu. Primera ronda, es tanca la soca, pugem uns quants, pugem uns quants més, gralla que toca, tremolí, toc d'aleta, tremolor, pell de gallina, gamberros a la soca que comencen a botar, etc. En tocar de peus a terra (literalment, perquè el que es diu "tocar de peus a terra" en sentit figurat vaig trigar una bona estona) em trobo

enmig d'un bullici de crits, plors, abraçades i consignes triomfals. "Dos de vuit, dos de vuit!!!" I en un moment donat s'atura el temps, el rellotge es clava, les imatges es congelen. Enmig de la gentada i l'eufòria, em trobo l'amic Paul, amb ulls ja no com plats, sinó com safates, cridant amb els dos braços amunt "Dust a Weed, Dust a Weed!!!!!!!". Ja està. Ja no hi ha res a fer. I com un borinot més, deixà de banda la seva gravadora, el seu bloc de notes i el micròfon, i es barrejà en aquell mar d'alegries i abraçades que es perllongà fins al capvespre... Al seu voltant, els demés malalts de faixa: borinots de naixement, borinots d'acollida, borinots adoptats, borinots ocasionals... Vet aquí com davant dels nostres ulls hem pogut assistir, com si d'un reportatge d'animalons de la 2 es tractés, al trepidant procés pel qual el virus de la faixa s'escampa, s'estén, capta adeptes de terra endins, de mar enllà... Amics, la nostra pinya, afortunadament, és un matxembrat de tints, una enciclopèdia de cultures, un diccionari del món... gràcies al germen de la faixa. Així que si seguim aquesta tendència, potser que comencem a imaginar-nos una diada castellera a Irlanda... Posem una plaça Rius i Taulet a Dublín, que deu ser quelcom com "The Rivers and Little Table Square". Posem un patrocinador de les colles castelleres? Guiness negra, que allà fot fred i l'Estrella d'aquí no la deuen voler ni per esmorzar. Posem també que els grallers es passin a assajar amb la gaita... i el més fàcil de tot serà aconseguir una enorme gentada de simpàtics pèl-rojos i pèl-rojes corejant a tot pulmó: "Dust a Weed! Dust a Weed!!!!" Esperem, en qualsevol cas, no haver d'imaginar-ho, i poder estar ben aviat per Terres Celtes per poder comprovar-ho. Per cert, quantes camises dèieu que faltaven?

Jeroen Paymans

Gràcies Joan, amic

Com la majoria de vosaltres sabeu, aquest 27 d'agost va ser un dia molt trist per mi: el Joan de Sarrià (com nosaltres l'anomenàvem) va morir. Molts dels que esteu ara a la colla no sabeu qui era, d'altres el coneixíeu de vista, uns altres l'havien vist sobretot a les actuacions, ja que la seva feina no li permetia baixar a assajar molt sovint, i uns quants l'havíeu conegut tal com era. Quan una tarda vaig decidir pujar a Sarrià per donar un cop de mà (després que l'Escocès m'ho hagués demanat milers de vegades) no sabia que el que em trobaria seria tot una gent que acabarien sent amics. No sabia que em trobaria una persona com el Joan. Era una persona que quan s'embrancava en alguna cosa, s'hi tirava de cap (president de la Colla de Sant Medir de Sarrià, comissió de festes de Sarrià, penya blau-grana i sobretot els Gegants i els Castellers de Sarrià). Quan em va dir que, amb molta pena seva, havia decidit venir a assajar amb nosaltres a Sants, sabia de segur que el Joan havia fet tots els esforços i intents possibles per fer tirar endavant la seva colla, els Castellers de Sarrià, i que, malgrat tot, la cosa no funcionava. Sabia que portaria la nostra camisa com un borinot més (i vam poder-ho comprovar, encara que

menys temps del que ell i jo hauríem volgut). De totes maneres, vull donar-li les gràcies per tot el temps que he pogut gaudir i estar amb ell i per la mena de persona que era: un amic que es bolcava per tothom que fes falta i per qualsevol causa. Moltes gràcies a tota la Colla de Sants (borinots i borinotes) per fer-me tot el costat que em vau fer. També m'agradaria fer realitat el somni del Joan, que encara que fes broma era el mateix que tot borinot: fer cada vegada castells més alts i ser cada vegada més gent. Res més, MOLTES GRACIES JOAN.

Frodo

A flor de pell Entrar a la colla Quan una persona s'introdueix ja de gran a una colla castellera, suposa tota una experiència en tots els sentits (sociològicament, física, mental, etc.). Sobretot si la màxima aproximació al món casteller havia estat davant la televisió quan, com a exercici mental, intentava entendre la nomenclatura dels castells. A part de provocar certa sorpresa (i mofa, per què no dir-ho) a la gent de l'entorn, amb qui comparties l'absoluta ignorància respecte aquest món, has d'endinsar-te en un univers totalment nou: en un grup de persones que dediquen bona part del seu temps lliure a estrènyer-se fort els uns amb els altres, uniformats, perdent gairebé la identitat, per tal que de la unió de tants cossos acabi erigint-se una columna humana. Realment, un objecte d'anàlisi molt fructífer per a qui s'interessi per Freud. També has de fer un gran esforç per a entendre tot un nou vocabulari: cordons, taps, crosses, poms, aletes, “entra puntes”, “treu gepa”, “estàs entrat de pit”, “agulles que entren”, contraforts que donen pit, primeres mans que rellisquen… El teu cos ja no és el mateix. Descobreixes músculs (quan els peus del de dalt comencen a fer-te mal), contorsions que pensaves impossibles (fer de tap té la seva dificultat), i en un moment determinat el teu cos deixa de ser tal, arribant a la fusió absoluta amb la resta de pinya (o això, o l'agobiament t'acaba ofegant). Poquet a poquet, allò que en un principi et semblava un grup de gent força caòtic units per l'amor a l'acrobàcia, es va perfilant més clarament com un col·lectiu summament organitzat. Comences a reconèixer grups d'acollida, caps de totes les parts del castell, presidents… De fet, tantes figures representatives s'agraeixen perquè ajuden a difuminar allò que es veurien com figures de poder… La possible vergonya que hi pot haver, o el sentiment d'estar fora de lloc, es van dissolent amb les primeres pinyes en què es va participant. Aquests moments d'estar notant els cabells, ossos, alès, de persones amb qui en la quotidianitat no creuaries ni una paraula, converteix la individualitat en quelcom relatiu.

Després del castell, aquell que t'ha estat clavant el colze, t'ha trepitjat o s'ha menjat el teu cabell, o que tenia el coll de la seva camisa sucat de saliva recorrent-te la cara, aquell a qui has sentit esbufegar, apel·lar amb crits histèrics a la tranquil·litat, que t'ha tranquil·litzat amb una mirada resulta gairebé màgic quan enmig de la pinya et trobes amb uns ulls que s'escolen per algun espai esdevé algú de qui tens la sensació de conèixer-lo de tota la vida. Per no parlar del que passa al tronc. Aquí les coses ja es compliquen per a algú ja adult i per qui a més treballar la forma física mai havia estat una de les prioritats. Però com que hi ha gent que hi posa molta voluntat i una dosi de manca de vergonya, fins i tot a aquesta gent se'ls permet fer les primeres passes en la vertical. I és en aquests moments que veus com és de necessària una bona pinya, primera, i segona, com és de meritori estar allà dalt: d'una banda, perquè no només hi ha la pressió d'aguantar el castell, sinó que a més tens la pressió de pujar sense baixar els pantalons a ningú, d'haver d'anar ben enfaixada per facilitar les coses a la canalla (tot i que s'ha de reconèixer que, quan se'ls posa aquest tipus d'obstacle, se'n surten molt bé), d'assegurar-te de tenir una correcta olor de peus, de pensar en com tenir cames, cul, esquena, de procurar no entrar-se, de no molestar els dosos amb el cap, d'evitar redreçar-ho quan no es pot, de no triturar els braços de qui hi hagi al teu nivell, de no llançar-los daltabaix en sortir, de canviar de braços en baixar (procurant no endur-te cap cap)… I a més, tenir en compte que tot això s'ha de fer sense pensar-ho. Una vegada, una persona de l'altra banda de l'oceà em va dir que els catalans érem estranys, en explicar-li això dels castells. Pot semblar-ho, però només cal aconseguir descarregar un castell perseguit durant anys, i viure el moment del toc de gralla de l'aleta anhelada, el cor que comença a accelerar-se amb la baixada dels dosos, i ja baixen els quints, i tothom està reprimint-se els crits, i sembla que ho fem, i l'explosió de llàgrimes, abraçades, crits finals... per a entendre-ho tot. Jordina Sánchez Amat

Realment s'ho val? Preparant la Diada Semblava que faltava molt, i de cop t'adones que ja és aquí, el proper diumenge és “la Diada”. Llavors comença una setmana en què tot el que no tingui relació amb aquest dia queda postergat: casa, feina, amics, família. Penses i dius coses com “el dilluns ja ho faré, ja ens veurem, ara vaig una mica atabalada, passada la diada trucaré...”

conversa es repeteix: Com divendres i sortir a passejar el veus el tres? Què n'opines de la diumenge? Tantes hores, tant torre? Sabeu si plourà? d'esforç, tants nervis i tanta dedicació compensen? A mesura que va passant la setmana notes que aquella Suposo que són preguntes que estranya sensació que tens a tots ens hem fet algun cop. Jo no l'estómac comença a guanyar hi tinc cap dubte: S'ho val. intensitat. Tens ganes que arribi el diumenge, tens ganes de fer Gairebé tot allò que és fàcil té el castells i tens ganes de poc valor. Darrere de cada celebrar-ho. Encara que estàs castell hi ha esforç, feina ben convençuda que tot sortirà bé feta, il·lusió, cooperació i no pots evitar començar a patir. dedicació. Quan es fa el castell tothom, pinya, tronc i canalla, Posats a patir, es pot patir per sent una emoció, una alegria i qualsevol motiu, del més satisfacció difícil d'entendre per i m p o r t a n t f i n s e l m é s algú que no pertany a la colla. insignificant: Arriba el diumenge, no plou, fa Que no plogui, tal com va la un bon dia. Serà una bona diada setmana la cosa no pinta gaire perquè tots, del més petit al més bé. gran, estan disposats a que ho sigui. Que l'Albert no es posi malalt, l'altre dia estava una mica moix. Si aconseguim l'objectiu ho celebrarem com mai tots Que la Paula no es posi plegats. Si no ho aconseguim nerviosa, és el seu primer ens donarem ànims uns als castell de vuit. altres, i també plegats i sense perdre la il·lusió continuarem S'assaja els dies que toca i els que no. Assaigs diferents, amb Que no surti cap imprevist treballant perquè realment s'ho val. molta gent, els de sempre, els d'últim moment. que feia temps que no venien i Esther els que acaben d'arribar. Tots Que els castells es carreguin. amb ganes, amb il·lusió, esperant que arribi el moment de Q u e e l s c a s t e l l s e s descarreguin. fer els castells desitjats. No tot són castells, també s'assaja el teatre, el musical, els balls. Es passen llistes del que necessiten els nens i intercanviem barrets per pantalons, camises per banyadors...

Que ningú prengui mal. Que ... Quan comences a despertar-te a la nit i sembla que no puguis pensar en res més és quan sorgeix la pregunta.

Tothom té coses per fer, penjar cartells, organitzar el dinar, Realment s'ho val? cobrar, passar llistes... No podríem dedicar-nos a una activitat més tranquil·la i Tant se val amb qui estàs, mares, relaxada? Veure la pel·lícula del nens, amics o família. La

Els perquès de la gran temporada La d'aquest any ha estat una gran temporada. Les xifres canten, el 2005 hem descarregat catorze castells de vuit. L'any 2003, fins ara la millor temporada, n'havíem descarregat sis, i l'any passat dos. Però més enllà dels bons resultats castellers que altres colles també han aconseguit crec que la temporada ha estat realment gran per un altre factor, més de fons i, a la llarga, més determinant que els resultats castellers immediats. M'estic referint al gran nombre de castellers que han participat a les actuacions. Mai havíem tingut unes pinyes tan grans i, el que segurament és encara més important, quan ha calgut cridar a sometent i s'ha fet almenys quatre vegades per poder intentar el dos de vuit amb folre la resposta ha estat massiva. A la nostra Diada, hi van participar més de dos-cents cinquanta membres de la colla. Al quatre de vuit hi havia set cordons nostres.

de la raó que, a parer meu, és a la base de l'embranzida i dels èxits d'enguany. Ja se n'han dit algunes coses: la seriositat dels assajos de dimarts, l'existència del local, el bon ambient prevalent al grup, les noves incorporacions, l'assistència a assajos i actuacions i algunes més. Totes elles són certes. Però tots aquests signes de vitalitat que percebem amb orgull arrenquen del moviment que van generar la temporada passada un nodrit grup de borinots joves, els que van llançar la idea del local social.

I aquest és el punt essencial. Generalment, les grans colles van a les actuacions amb més efectius que les altres. Però, des del meu punt de vista, el que marca més significativament les diferències és la capacitat de convocatòria que les grans colles tenen en els moments extraordinaris, quan intenten les construccions de més dificultat. Per això, si en les properes temporades aconseguim mantenir el nivell mitjà de convocatòria d'enguany i la complicitat d'aquest centenar llarg de borinots que no s'han volgut perdre les quatre o cinc actuacions i assajos de compromís, podrem dir de veritat que tenim la base per arribar a ser una gran colla.

En pocs mesos, el nombre de persones amb iniciativa i ganes de fer feina per la colla es va multiplicar per quatre i no exagero en relació al que havia estat l'habitual en les darreres temporades, i mai en la història de la colla s'havia vist una presència tan gran de joves a les juntes setmanals i en la preparació de les diferents activitats socials. En els castells, com en tants altres ordres de la vida, de miracles no se'n fan (llevat de Lourdes, on també anirem); els bons resultats es corresponen amb la intel·ligència per identificar les oportunitats i el bon treball per convertir-les en realitat. Miquel Botella

No vull acabar aquesta nota sense fer esment

Nous Borinots

*Per falta d'espai no hem pogut posar tots els nous borinots, de totes maneres aqui teniu una bona representaci贸 de les noves camises.

Tsunami gris Ja hem arribat al final de temporada i només voldria que recordéssim les paraules de la Carme Bernet (la presi) a principis de temporada, i més concretament a l'assemblea de gener: “Créixer, créixer, créixer...” Aquest era un dels objectius de la colla per aquest any i podríem dir que ha anat força bé. No hem arribat a les 100 camises, però n'hem repartit un número gens menyspreable, més del 50 %. Per aconseguir-ho s'han anat organitzant un munt d'activitats: tallers a diferents escoles del barri com Perú, Pràctiques II o Joan Pelegrí, taller a la Pau Sense Treva, tallers al Happy Park, tallers a l'Acampada Jove, assajos al carrer, jocs infantils a la Festa Major de Sants, actuacions enfocades al creixement de la colla, enganxada de cartells per promocionar la colla, sessió de fotos per sortir al programa del Teatre Lliure per a la temporada 2005-2006… Tot i que sovint, en acabar qualsevol activitat, hem patit un desànim general que ens feia pensar que allò no servia per res, o almenys per poc, hem continuat treballant creient que més aviat o més tard arribarien els resultats. Voldria agrair l'esforç i el temps dedicat a tothom que ha ajudat en aquestes activitats i animar-los a continuar per la propera temporada com aquest any. Però en tota aquesta història hi ha una segona part, sense la qual tot l'esforç seria inútil. L'acollida de tots els nous borinots. Hem

d'aconseguir que se sentin com un més de nosaltres des del primer dia. Hem d'encomanar-los les ganes de fer castells i de viure'ls com a nosaltres ens agrada. L'alegria desbordada del 3/8 a Sitges va agafar molts nouvinguts desprevinguts i els plors i les emocions es van encomanar ràpidament. Cal que tothom visqui així els castells des que entra per primera vegada per la porta de casa nostra, i per aconseguir aquest propòsit hem de tenir present que l'acollida dels nous borinots és bàsica per créixer. Sense ells la colla no podrà avançar. Explicar què són els castells, com es fan, quin funcionament i quina història té la colla és feina de tots i no d'un grup reduït de persones, perquè la colla som tots i tots ens l'estimem. I a tots els nous borinots, només voldria repetirvos un cop més el que sempre us dic, que ningú neix ensenyat i que qualsevol de la colla us resoldrà els dubtes que tingueu. Penseu que ja sou Borinots de Sants i la colla també depèn de vosaltres, perquè ningú és imprescindible però tots som necessaris. Les 100 camises no han estat possibles aquest 2005. Fem que la propera temporada sigui una realitat! Marc Sala

Què diu la gent de la colla Natàlia Ibars -Com has vist l'evolució de la temporada? Positiva. -Què t'agradaria fer l'any que ve? El 5 de 8 i consolidar la tripleta de vuit. -Vas sovint a Cal Borinot? De tant en tant... -Què et sembla l'ambient que es respira a la colla? Un ambient bo i això es reflecteix en l'entrada de tanta gent nova a la colla! Miquel Bonet Alomar -Com has vist l'evolució de la temporada? Des que he arribat hem anat pujant cada cop més amunt i el que ens queda. -Què t'agradaria fer l'any que ve? Consolidar la tripleta i anar a pel 5de8 -Vas sovint a Cal Borinot? Jo diria que sí, dimarts i divendres sempre i algun altre cop. -Què et sembla l'ambient que es respira a la colla? Vaig arribar a Sants pel seu ambient, què vols que em sembli? És collonut!!

Toni Galmés (al·lot) -Com has vist l'evolució de la temporada? És que fa poc que hi sóc, però bé, bastant bé. -Què t'agradaria fer l'any que ve? 5d8, 4d9f -Vas sovint a Cal Borinot? Després d'assaig -Què et sembla l'ambient que es respira a la colla? M'encanta. M'agrada moltíssim, en sèrio. Trob que sou una gent encantadora, el factor socialitzador d'una colla com aquesta em conhorta. Marc Sala Sifré “Tarrako” -Com has vist l'evolució de la temporada? Bona, però fa falta rematar la feina. -Què t'agradaria fer l'any que ve? Consolidar el 3d8 i 2d8f i preparar castells superiors. -Vas sovint a Cal Borinot? És la meva primera casa, només em falten les claus. -Què et sembla l'ambient que es respira a la colla? Molt bo i molt sa, crec que és l'enveja de totes les colles.

Josep Colet Teixidó -Com has vist l'evolució de la temporada? De menys a més. -Què t'agradaria fer l'any que ve? El 3d8 10 vegades. -Vas sovint a Cal Borinot? No massa. -Què et sembla l'ambient que es respira a la colla? Bo, tot i que a vegades un pèl triomfalista. Cormac Hally -Com has vist l'evolució de la temporada? Ha anat molt bé però hem tret la torre i el tres molt tard a plaça. -Què t'agradaria fer l'any que ve? 3d8, 2d8 i pilar de 6. -Vas sovint a Cal Borinot? Sempre que puc. -Què et sembla l'ambient que es respira a la colla? És acolllidor i l'ambient és molt bo. Horacio Gismondi -Com has vist l'evolució de la temporada? Amb molta il·lusió, sobre tot per veure l'entusiasme de la gent i l'esforç que molts fem per assistir als assajos. Si la gent dóna suport podrem fer grans castells. -Què t'agradaria fer l'any que ve? Consolidar el 3d8 i poder fer unes 3 vegades el 2d8f i començar a preparar el 3d9!! -Vas sovint a Cal Borinot? Sóc un fixe, volldam i playstation. -Què et sembla l'ambient que es respira a la colla? Està molt bé. Es veu que vivim un moment de molt bon rotllo i això facilita el contacte amb la gent i això encara fa més colla... Anna font i Roser Navalpotro -Com has vist l'evolució de la temporada? Molt bé, progressa adequadament. -Què t'agradaria fer l'any que ve? Consolidar els castells que ja tenim. -Vas sovint a Cal Borinot? De tant en tant. -Què et sembla l'ambient que es respira a la colla? Molt maco.

Aïda Orfila -Com has vist l'evolució de la temporada? Molt bona. -Què t'agradaria fer l'any que ve? 2d8f, 3d8, 4d8 i 5d8. -Vas sovint a Cal Borinot? Sí. -Què et sembla l'ambient que es respira a la colla? Collonut. Ariadna Vazquez Perarnau -Com has vist l'evolució de la temporada? Molt bo. Hem fet una gran feina, la temporada que ve encara ho notarem més. -Què t'agradaria fer l'any que ve? 4d8, 3d8 i 2d8f en vàries actuacions. Començar a pensar en el 5d8 (uiuiui!). -Vas sovint a Cal Borinot? Sí. -Què et sembla l'ambient que es respira a la colla? Fantàstic.

Correllengua 2005 La festa del CORRELLENGUA està agafant cada vegada més empenta arreu dels Països Catalans. Enguany, va començar a Rià, al Conflent (Catalunya Nord), i va finalitzar com cada any a Perpinyà. Durant dos mesos, s'ha anat celebrant a pobles i ciutats, tant amb xerrades, trobades de grups, conferències amb especialistes sobre temes culturals i lingüístics, etc., com també de forma festiva, tal com hem fet a Sants. Aquest any, però, no hi ha hagut l'habitual concert infantil d'infants de diverses escoles, al que també hi participava la nostra canalla, ja que es va valorar que resultava més interessant per a les nenes i els nens, poder participar als jocs del Parc de l'E. Industrial, juntament amb els esplais i els agrupaments del barri. Però resulta que vam tenir un dia ben plujós, i els jocs infantils no es van poder celebrar. La pluja, però, va minvar a mitja tarda, cosa que ens va permetre poder fer el tradicional cercavila, amb moltíssimes persones més, amb qui vam compartir música, il·lusió i els ja tradicionals pilars que fem els Castellers de Sants. Un cop a la "nostra" plaça, es va llegir el Manifest i a continuació vam fer la xocolatada, gràcies a que la pluja ja no va tornar a aparèixer. Esperem que l'any vinent, el bon temps ens acompanyi i puguem realitzar totes les activitats que programem. Vicen i Rosa

La recta final A la pàgina web de la colla podeu trobar el resum de les nostres actuacions. Però què millor que tenir-ho a casa en paper? Aquí en teniu una petita mostra. Terrassa, 18/09/05 Aquell diumenge , a terrassa els borinots vam descarregar el 30è castell de vuit de la nostra història. Un castell amb estrenes en d i v e r s e s posicions, primers laterals, baixos, dosos... un quatre de vuit (el sisè de la temporada) "marca de la casa". A part del castell de vuit, obríem plaça amb el vuitè dos de vuit de la temporada, que ja fa pensar en reptes superiors. Cinc de set i vano de 5 per acabar una actuació que ens servia per retrobar-nos amb els castells de 8 després de les vacances i amb la mirada posada a La Mercè i, sobretot, en la XIII Diada. Per La Mercè, el 7è! 24/09/2005 El dissabte 24 de setembre, el dia de la patrona

de la nostra ciutat (La Mercè), hem superat el nostre rècord descarregant el setè carro gros de la temporada. L'actuació comença amb un pilar de 5 a la basílica de La Mercè i un cercavila fins a la

plaça de Sant Jaume amb tot el seguici popular. Entrem a plaça amb un pilar de quatre caminat, aquest any des de la plaça de Sant Miquel. Comencem l'actuació amb la ronda conjunta, ràpidament muntem el peu del dos de set, més de deu rengles de vents i de mans mostren a tota la plaça q u e e l borinots ens prenem la d i a d a seriosament. En un moment, segons i terços donen el castell per bo i tira amunt, i com si ja l'haguéssim fet fa poques hores, el novè dos de set de l'any es descarrega sense problemes, i ja ens fa pensar en reptes superiors de cara a la XIII diada. Només desmuntar el peu del dos de set comencem a preparar la pinya del que serà el nostre setè quatre de vuit del curs, i és que la colla obre la segona ronda i no és necessari fer esperar el públic ni les altres colles. Així que en un tres i no res pugen els segons a la mastodòntica pinya gris, els segueixen els terços i darrere d'ells la resta del tronc i la canalla que ha de coronar el castell. Donat l'intent per bo, sonen gralles, el castell puja perfecte, i en pocs minuts ensenyem un carro gros segur, ràpid, quiet, maco.... que es descarrega sense cap problema i que celebrem com cal, ja que hem batut el nostre rècord en descarregar el setè quatre de vuit de la temporada. El cinc de set és el castell triat per la tercera ronda, i ja en la ronda de pilars,tres pilars de cinc simultanis tanquen una de les millors actuacions de la temporada. Actuació que ha de servir per demostrar-nos a nosaltres mateixos que som una colla amb molta més autoritat del que ens pensem.

La Diada 16/10/2005 Després de fer els millors assajos de la història de la colla, amb una presència massiva de castellers i simpatitzants, anàvem tots amb la confiança que la Diada ens portaria l'actuació que tots havíem somiat. Al final no va poder ser. De totes maneres encara ens quedava prou temporada per mirar de donar-li la volta. No seria per falta de ganes. El 3de8 a Sitges, 22/10/2005 Després de la decepció de la Diada, Sitges va tornar a ser aquella plaça amiga que tan bé tracta els Borinots. Una història d'amor que va començar un 9 de novembre del 1997, quan els borinots hi vam descarregar el segon quatre de vuit de la nostra història, i que es va repetir el 21 de setembre de 2003, amb un altre carro gros. Els dos castells de vuit que vam descarregar aquell dissabte, fan del Cap de la Vila de Sitges la segona plaça on els Borinots hem descarregat més castells de 8 juntament amb la plaça de la Vila de Vilafranca. El tres de vuit i el quatre de vuit representen un salt endavant per la colla i només la mala sort amb el tema de les ambulàncies va impedir que els Castellers de Sants igualéssim la millor actuació de la nostra història. Ens va faltar el 2de7, no el vam poder ni intentar, però aquest mal regust de boca que et deixa no poder completar una jornada rodona i històrica queda paliat per l'alegria immensa que vam poder

viure a plaça en descarregar el tres de vuit. El tres de vuit carregat, 6/11/05 Novament la il·lusió de fer el dos de vuit amb folre portava més de dos-cents borinots a la plaça de Santa Anna de Mataró. Malauradament un tres de vuit només carregat en la primera ronda frustrava novament la possibilitat de fer l'intent tan esperat. De totes maneres es va signar la millor actuació de l'any fins el moment, cosa que semblava passar desapercebuda ja que les aspiracions eren molt més altes. El dos de vuit, 20/11/2005 Ràpid, parat, bones mides, amb confiança, nervi però el just. Aquests serien els 4 trets bàsics per definir el gran castell que vam fer el diumenge 20 de novembre de 2005, el dos de vuit amb folre. Un cop a plaça després d'haver fet el pilar al carrer dels Xiquets de Valls, arriba el nostre torn. Es comença a muntar la soca que minuts més tard haurà d'aguantar el colossal castell. Una soca forjada amb assaig (molt d'assaig!), suor i ganes, en definitiva una soca de ferro! Pugen els s e g o n s , seguidament l'agulla, les crosses i els contraforts. El nucli, el cor del castell ja

és dalt, els primeres mans fan l'escaleta als terços, aquests prenen mides, i puja tot el folre. Un folre compacte, fort, amb una col·locació perfecta. Un cop els quarts dalt, validen l'intent i les gralles donen el toc d'alerta. A partir d'ara ja no val a badar, no pot fallar ni una peça: la canalla, el tronc, el folre i la soca han de funcionar com una sola peça, tota la feina feta als assajos durant tant de temps ha de donar per fi els seus fruits. Pugen quints i dosos, el castell s'assenta, la canalla va pujant, es col·loca l'aixecador, l'enxaneta comença a fer les tres passes, tothom pensa el mateix; va una mica més!! I sí, el castell es carrega!, l'enxaneta traspassa, la plaça aplaudeix en veure el castell coronat, la canalla comença a baixar, el castell segueix conservant una mida que frega la perfecció, tothom està treballant el justet no hi ha més nervis que els necessaris, no hi ha cap canvi de peu al folre, la soca aguanta d'una manera heroica i finalment ocorre el que fa tant de temps esperàvem, el dos de vuit amb folre es descarrega. Com si n'haguéssim fet ja una dotzena, ni el més optimista es pensava que aniria tan bé, després de 2 anys de carregar el primer, al mateix lloc on va començar, acaba aquest “serial”! Abraçades, plors, alegries, petons, cares plenes de satisfacció, tot queda curt per celebrar la consecució del que fins al moment ha estat el castell de més dificultat de la colla.

Seguidament, es reprèn l'actuació, i en segona ronda descarreguem el dotzè quatre de vuit de la temporada, un 4 amb bones mides i paradet. Ja en tercera ronda, intentem el 3d8, però el castell es deforma i es desmunta, la gent ja comença a estar cansada, i entre això i els canvis a nivell de tronc d'última hora, el castell no presenta tantes garanties com un parell de setmanes enrere. En ronda de repetició, fem un tranquil cinc de set i acabem amb 2 pilars de 5 simultanis, i fem la millor actuació de la nostra història. Una temporada amb final feliç, i tranquil, 27/11/2005 Com ja era d'esperar, després d'una recta final de temporada de vertigen i amb emocions molt fortes, l'actuació del 27 de novembre a la Plaça Orfila de Sant Andreu, va ser de relax, tot i així, es va poder veure un castell de mèrit com el 13è 2 d 7 d e l a temporada. Compartint plaça amb els Castellers de Sabadell i els Castellers de Sant Feliu, a la 1 del migdia arrencava l'actuació que havia de servir per retrobar-nos amb estructures que feia mesos (des de juliol i agost) que no fèiem, el 3 de 7 i el 4 de 7. Comencem amb el 3d7, amb cares noves a nivell de tronc i canalla, el castell es descarrega sense cap mena de dificultat, el 2 de 7 és el castell de la segona ronda, també amb alguna cara nova a posicions importants. El castell es completa sense més i un 4 de 7 tanca l'actuació, que igual que els castells que els han precedit es veu gent no habitual a nivell de tronc. Amb un pilar de cinc tanquem actuació i temporada, la millor temporada de la nostra

El ioga i els castells El ioga és un sistema molt antic, hi ha qui diu que té més de cinc mil anys, que té el seu origen entre el mar d'Aràbia i el massís de l'Himàlaia. És una tradició que es va passar de generacions en generacions de forma secreta i oral fins als volts del 1500 aC. quan apareixen els Vedas (els primers llibres escrits) on apareix per primer cop la paraula Ioga i molts dels seus conceptes. Malgrat aquesta antiguitat és pràcticament segur que les tècniques ioguiques que coneixem avui en dia no siguin tan antigues. La paraula ioga significa unió. Unió amb un mateix i amb tot el cosmos. És aquell sentiment de ser una mateixa i única cosa amb el Tot. Per entendre aquesta definició ens pot servir fer un símil casteller: és aquell estat quan a la pinya o a la soca sents el teu treball i alhora sents que formes part d'un conjunt. Alhora ioga també significa les tècniques i mètodes per arribar a aquesta unió. Aquest doble significat de la paraula ioga expressa al mateix temps la naturalesa del seu objectiu final, la unió, i el mètode per aconseguir-la. Pel que es refereix a la pràctica dels mètodes ioguis s'ha d'anotar que no uneixen res, ja que l'individu ja està unit a l'univers on es troba, sinó que la seva funció és la de fer possible la vivència d'aquest fet. La finalitat primordial del ioga ha quedat implícita en la seva definició. Però més concretament, quan ens referim a la pràctica, l'objectiu està en funció dels interessos del practicant. Al ioga hi arriben persones amb expectatives diferents, quan per uns pot convertir-se en el medi per obtenir relaxació, descans i equilibri, per altres és la forma de desenvolupar la seva ment i augmentar la capacitat de concentració. Molts s'apropen al ioga buscant la forma de conèixer-se millor a si mateixos i aprofitar de forma més eficaç el seu potencial. En molts casos la pràctica del ioga es converteix en una via cap al coneixement superior i la realització personal. L'objectiu el marca el propi participant i el ioga mai demana creure en res, només el que un experimenta per si mateix. El ioga és una via de coneixement clara i assequible a les necessitats i possibilitats de l'home modern, i s'hauria d'eradicar definitivament els conceptes limitats i erronis que tenen algunes persones que el ioga és algun tipus de faquirisme o proesa física. Com deia Swami Sivananda “Més val un gram de pràctica, que tones de teoria”, frase que comparteixo al cent per cent, per tant passem a la pràctica. La pràctica del ioga ens pot ser molt beneficiosa com a castellers. En l'aspecte físic ens pot aportar molta més agilitat, equilibri, força, resistència i sobretot un coneixement del nostre propi cos que ens permetrà estar més còmodes en postures de treball o corregir males postures. Pel que es refereix a l'aspecte mental, la pràctica del ioga ens pot aportar tranquil·litat, relaxació, concentració i, conseqüentment, alegria. La pràctica del ioga es basa en exercicis d'estiraments i en exercicis de relaxació i de meditació, fent molta atenció a la respiració, ja que és amb la respiració com agafem l'aire, i l'aire és l'energia que ens permet viure. Fent referència a la pràctica castellera hi ha pràctiques que ens serviran a tots i d'altres que poden ser específiques per a cada posició. Aquí destacaré les pràctiques que poden ser més comuns. La primera pràctica fa referència a la respiració. La respiració en el ioga és complerta, quan intervé la respiració abdominal o diafragmàtica (que és la que habitualment realitzem), la toràcica o costal (la que realitzem en fer exercicis de gimnàstica i la que per general entenem quan se'ns diu que

respirem profundament) i la clavicular o alta (molt poc aconsellable si no es realitza com a final del procés de respiració complerta). Per realitzar aquest exercici ens situem estirats sobre el llit o a terra. Tanquem els ulls i situem les nostres mans sobre el melic (sense fer pressió) i observem on comença la inspiració (agafem aire) i on acaba l'expiració (deixem anar l'aire) de forma natural sense canviar res de la nostra respiració observarem com en la inspiració l'abdomen puja i en expirar baixa (ho notarem amb el moviment de les mans) mentre que el pit estarà passiu. Un cop hagueu notat aquest moviment podeu intensificar-lo i quan l'impuls natural de la inspiració s'acaba allargueu-la una mica (sempre sense forçar). Veureu com l'expiració surt de forma natural, i quan estigui arribant al final allargueu-la amb l'ajut dels músculs abdominals. Després d'haver reconegut la respiració abdominal un mínim de 15 o 20 respiracions podem passar a la toràcica. En la mateixa posició, estirats, posem cada mà al seu costat (prop les aixelles i sentint el contacte amb les costelles). En inspirar obrim la caixa toràcica, hem de notar que les mans se separen entre elles, i en expirar com s'apropen. Hem d'estar pendents que l'abdomen estigui passiu durant el procés (entre 15 o 20 respiracions). Ja per acabar amb la respiració passem a la clavicular. Posem les mans a les clavícules (pot resultar més fàcil una sola mà just sota la nou del coll) i provem que amb la inspiració inflem la part alta dels pulmons i això provoca un moviment cap a dalt de les clavícules i les costelles superiors i amb l'expiració torna tot al seu lloc. Aquesta respiració és molt superficial i pot portar a estats de tensió (és la respiració que observem a algú amb atac d'ansietat) si no es realitza com a final del procés de la respiració complerta. Un cop reconeguts els tres tipus de respiració podem fer la respiració complerta. Abans de començar expirem profundament buidant tot l'aire que tinguem als pulmons. Observem la nostra respiració sense fer-li res. Amb la inspiració observem com s'omple l'abdomen, llavors omplim i expandim el tòrax i finalment ja coincidint amb el final de la inspiració observem com s'eleven les clavícules. Amb l'expiració fem el recorregut invers, primer buidem la part clavicular, després la toràcica i finalment l'abdomen. Repetim el procés un mínim de 10 respiracions. Ens podem ajudar de les mans per notar com s'omple cada part. Tant en la inspiració com en l'expiració cada fase (abdominal, toràcica, clavicular) és una tercera part del total (inspiració, expiració). A continuació trobareu uns dibuixets on proposo dues sèries diferents d'exercicis físics que ens poden ajudar abans i després d'un assaig o d'una actuació. No tingueu por en preguntar-me tot el que no hagueu entès o els dubtes i les experiències que tingueu! I com deia més amunt: “Més val un gram de pràctica, que tones de teoria”, així que ja saps... prova-ho!

Pràctica per realitzar abans d'un assaig o actuació

Pràctica per realitzar després d'un assaig o actuació

Marc Amigó

Actuacions fetes enguany.