Suc de pinya 21 by Castellers de Sants

NÚMERO 21 | AGOST 2008

Editorial Des d’aquell “Què hi fas tu, aquí?” que en Miquel Botella i en Josep Gualló es van creuar en el Concurs de Tarragona de l’octubre de 1990 fins a ser a la ratlla dels castells de nou ens separen gairebé divuit anys. Aquella primerenca conversa va ser la gènesi del que l’any 1993 s’acabaria convertint en la colla dels Castellers de Sants i, de ben segur, que als dos protagonistes els hauria estat difícil d’imaginar en aquell moment que l’agrupació castellera que era a punt de néixer al menestral barri de Sants assoliria en poc més de tres lustres el nivell actual. Quinze anys ja són anys per a una colla castellera. Tot i que formem part d’una de les moltíssimes agrupacions que van sorgir arrel del ‘boom’ casteller de la dècada dels 90, ja no podem parlar de colla novella, tant per la solvència de les nostres construccions com per la bona salut de l’entitat des del punt de vista estrictament social. És evident que aquest no és un viatge finalitzat. Aquests quinze anys no són més que un punt i seguit en la nostra trajectòria. Qualsevol entitat ha de ser

una eina en permanent moviment, de constant participació col·lectiva, per tal d’assegurar-ne no només la supervivència, sinó la plena vitalitat dins d’un entramat social complex i en una època de dura competència dels valors més individualistes i competitius. En el terreny purament casteller, la vitalitat de l’entitat estarà marcada en el futur no només per la capacitat d’atacar els castells de nou sinó, sobretot, per la capacitat de mantenir-nos i seguir engrescant-nos amb les construccions de vuit pisos. Però, molt especialment, la vitalitat de la colla estarà marcada per una sana obsessió: la de continuar essent la colla atractiva que som en l’actualitat, una bona mescla de la maduresa dels creadors de la colla amb el constant esperit de renovació que ens ha caracteritzat en els darrers anys i que, sens dubte, ens ha dut a ser reconeguts com una de les colles del món casteller més inquietes socialment. I en aquest apartat hem de ser molt tossuts; tossuts a afermar la nostra visibilitat als nostres barris (la Festa Major borinota i el futur local n’han de ser la punta

de llança); tossuts a consolidar els vincles associatius ja engegats i a crear-ne de nous; i tossuts a continuar amatents al desenvolupament de l’activitat castellera, a formar part activa dels moviments encaminats a fer de la nostra una activitat cada cop més segura i cada cop més adaptada als gustos contemporanis. Aquesta seria la recepta d’un èxit per a una entitat com la dels Castellers de Sants. De moment, però, gaudim de la celebració d’aquests primers quinze anys de vida i de l’exclusiu regal amb què l’internacionalment reconegut com el millor cuiner del món, Ferran Adrià, ens ha obsequiat en aquestes pàgines del Suc de Pinya i al qual li agraïm enormement el gest. I de manera més íntima, també és un bon moment per recordar aquelles persones que ja no són amb nosaltres, aquells castellers que han contribuït a construir la colla que som en l’actualitat: en Xavi Alcaraz, en Josep Gasque, en Joan Garcia Masdevall (en Joan de Sarrià) i en Joan Martínez, que ens ha deixat pocs dies després de l’actuació de Berga. Aquest és també el vostre aniversari!

Sumari p. 25

p. 7

ESPECIAL 1993 - 2008

ANIVERSARI CASTELLERS

DE SANTS

p. 4

Mireu allà dalt, amb els estels què hi ha...

Especial XV Aniversari

Recordo un aniversari feliç

Quinzè passat per aigua

Castell de dones

15 anys, 15 moments

Les receptes de Ferran Adrià

Resum de temporada

Sitges

XV Aniversari

Berga

Mataró

Zona Franca

Sant Cugat

p. 19

p. 26

Suc de Pinya. La revista dels Castellers de Sants. Número 21, Agost de 2008. c/Vallespir, 28. 08014 Barcelona. http://www.borinots.cat borinots@borinots.cat Equip de redacció: Pau Granell, Aleix Ibars, Eduard Niubó, Roger Vilalta. Fotografies: Joana Garrigosa, Glòria Moreno, Lourdes Tolo. Hi han col·laborat: Pedro Artiaga, Andreu Botella, Horaci Gismondi, Matias Jerez, Montse Rafí, Albert Torrent, Ariadna Vàzquez, Mireia Vila, Marta Xarles. Agraïment especial: Ferran Adrià. Els Castellers de Sants i Suc de Pinya no es fan responsables de les opinions expressades pels signants dels articles d’aquest exemplar. Imprès a Indústries Gràfiques Cochs. Revista sota llicència Copyleft, Creative Commons. Exemplar gratuït. Prohibida la seva venda.

Mireu allà dalt, amb els estels què hi ha...

Què li passa a l’elefant ?

que mai (i que n’hem descarregat 9, més que mai a aquestes alçades), que hem repetit castell folrat abans de l’estiu (poca broma, quantes colles han descarregat el 2de8f abans de juliol?), que nova canalla s’ha incorporat als castells de 8 pisos, que els divendres som força gent als assajos i també a les actuacions, (almenys els mateixos que l’any passat), que hem fet la millor actuació d’aniversari i que hem acabat amb un Sant Cugat espaterrant... però d’altra banda, també és cert que tot i així, les sensacions són que podem i hem de millorar moltes coses. Els assajos per exemple, els hem de millorar entre tots (de vegades és tan senzill com ser puntuals), l’assaig de canalla, on ens ha faltat gent per fer les proves que volíem fer, el quatre, que se’ns ha resistit més del

De vegades sense fer massa soroll, de vegades amb pas més insegur, de vegades entrebancant-se, de vegades aturant-se per fer una capcinadeta... segur que és el nostre aquest elefant ? Què li passa a l’elefant? Són preguntes que han anat sorgint en aquest primer tram de la temporada. La resposta la vam tenir a Sant Cugat. Se’l va cridar i va respondre amb tota la seva força, i això ens va deixar doblement tranquils: Perquè no ens l’han canviat, és el nostre elefant! I perquè no sordeja, quan se’l crida, encara ve (i per molts anys). I avança, és clar que avança! Hem fet una primera part de temporada estranya. D’una banda és cert que hem pogut fer castells de 8 més aviat

2008 d

2007 id

2de8f

3de8

4de8

2de7

3de7ps

5de7s

2006 id

4 2

4 8

que seria raonable, les caigudes (hem caigut massa), i el fet que hauríem de ser més curosos a l’hora de tancar pinyes (les sabem fer molt millor !). Són mancances detectades i que hem d’arreglar entre tots. Ens ha costat agafar la regularitat i la seguretat “marca de la casa”. Per tot això molts cops ens ha semblat que l’elefant no avançava com ens tenia acostumats, i ens hem preguntat, és aquest el nostre elefant ? El que dèiem, números a la mà, hem fet un gran inici de temporada. Estem si fa no fa com l’any passat però amb una petita diferència: tenim la feina molt més avançada del 5de8 i el 3de9f que no pas fa un any. Sí, aquest és el nostre elefant i si l’animem, aquesta segona part de temporada la pot fer grossa!

2005 id

2004

5 1

1 3

3 1

1 1

1a de temporada part (1/1 - 31/7) 4

assistència mitjana assajos divendres 130 125 120 115 110 assistència

105 100

2007

2008

90 85 80 75 70 65 60 març

Moltes de les coses que ens passen, les podríem resumir en allò que els doctors en diuen crisi de creixement. La veritat és que si repassem la nostra història ho veurem més clar. Hem fet un salt importantíssim en molts pocs anys. Ara no és estrany veure’ns en els rànquings en posicions que causen vertigen... i d’això també n’hem d’aprendre. Hem deixat de ser la colla mitjana però encara no som la colla gran. Estem entre dues aigües i cal que ens situem en un nou estatus. Per això el nostre elefant també dubta. Avancem, ens volem fer grans i costa. Organitzar-nos com una colla gran, assajar com una colla gran, també com les colles grans tenir un bon grapat d’ocasionals pels grans dies, fer poc a poc el pas d’aprendre que és igual d’important el que puja a dalt de tot com el que dóna mans al darrer cordó, anar preparant recanvis, saba nova en totes les posicions, viure amb una rotació altíssima de castellers... coses noves, a les que ens anem acostumant, no són feines que es puguin fer en un dia. A poc a poc i bona lletra. Ens anem organitzant. Anem fent una feina de fons pensant en els anys futurs que volem que siguin espectaculars. Té molt mèrit que, malgrat tot això, l’elefant avanci al ritme que ho fa. Malgrat tot, estem molt amunt.

abril

maig

juny

Pot ballar la conga un elefant? Objectius per aquesta segona part de temporada Què ens espera després a partir del 26 d’agost ? Cal aprofitar la Festa Major per despertar l’elefant, no deixar que faci mandres al llit i que es posi ràpidament a caminar. L’hem de fer caminar ja des de bon principi sense arrossegar els peus, cal que les passes que faci siguin vigoroses. I per tornar-hi, perquè no només els resultats (que ja ho són) sinó que els passos de l’elefant siguin vigorosos, hem de completar el DECÀLEG DE L’ELEFANT, que es balla així: U: (i molt important): si fem caminar l’elefant arrossegant els peus, difícilment encomanarem aquella trempera marca de la casa: Cerón, Pérez, Torrent, Febrer i tants d’altres, afineu la veu, netegeu el Borinot “melindro” i comenceu a ballar la conga borinota (que els altres ja us seguirem).

juliol

QUATRE: el dimarts 23 de setembre, altre cop, dosos al 2de8f i sisens al 3de9f. I ens ha de semblar més fàcil encara. CINC: el divendres 26 de setembre, aixecadors al 5de7 net. I ho celebrarem amb una cervesa al local. SIS: el divendres 3 d’octubre, sisens al 3de9f (si pot ser xiulant, si no, doncs tampoc no passa res) i aixecadors al 5de7 net. -SET: el divendres 17 d’octubre, hem de fer el millor assaig que mai no haguem fet. Sisens al 3de9f, 5de8 a dosos, 5de7 net sencer, 2de8f a dosos, pilar de 6 amb enxaneta a esquena del dos... BUFA ! VUIT: divendres 24 d’octubre, 5de7 net sencer, pilar de 5 net sencer (sense xarxa).

DOS: el divendres 5 de setembre, hem de col·locar quints al 2de8f i quarts al 3de9f.

NOU: divendres 31 d’octubre, 3de9f a sisens, 5de7net sencer, pilar de 5 net sencer... i de postres, una bona prova de 4d9f, castell que hem de començar a conèixer.

TRES: el divendres 19 de setembre, a l’assaig porta un amic, a part de portar un amic com a mínim cadascú, hem de col·locar sisens al 3de9f i dosos al 2de8f, també quints al 5de8. I ens ha de semblar fàcil.

DEU: divendres 14 de novembre, tots a l’assaig i 3de9f a sisens, 5de7net, 2de8f a dosos, el pilar, i una bona prova de 4de9f (per continuar-lo coneixent). 5

Déu n’hi do! Si aconseguim fer el decàleg de l’elefant, convertirem el Decàleg en “Onzeàleg”: ONZE: La gran conga de l’elefant. Serà una mena de tirallonga de borinots uniformats ballant a l’uníson un ball que ja ens inventarem quan toqui. Festassa a Sants i festa a la ciutat. Aquests són els assajos que volem fer. El llistó sempre l’hem de posar ben alt. Alt, però al nostre abast. Evidentment escriure-ho és molt fàcil, en canvi fer-ho... doncs fer-ho també. Si hi som tots a totes, des del primer dia, si arrenquem amb les ganes necessàries, si creiem que ho podem fer. Les actuacions? De les actuacions ja en parlarem, ara el que toca és apretar als assajos. Si complim el decàleg, no tinc cap dubte que acabarem ballant la conga borinota. Proposo una lletra, la de la famosa cançó de l’elefant que li canto a l’Amèlia: “Mireu allà dalt Amb els estels què hi ha És un gros animal Que amb bicicleta va És un elefant...” Fer els castells que volem fer, a més, m’ajudarà a fer-li entendre la lletra, perquè asseguda al seu cotxet haurà aixecat el cap i haurà vist uns castellots fantàstics, haurà vist el famós elefant gris “allà dalt”, prop dels estels, haurà vist els castellots que tots estem somniant de fer. Quant a allò de la bicicleta, doncs ja m’inventaré alguna cosa. Sona la música de la Festa Major. Que comenci el ball !

Andreu Botella Cap de colla

ESPECIAL 1993 - 2008

ANIVERSARI

Recordo un aniversari feliç

Quinze anys no es compleixen cada dia, és una data senyalada i calia fer una bona celebració.Quina feinada! Des del principi vam ser conscients que hi hauria molta feina a fer, i que, com molt sovint ens passa, potser moltes idees es quedarien pel camí. Però vam començar amb ganes i il·lusió, com cal encarar tots els projectes importants. Vam pensar que fer una comissió in-

poses les mans a la massa, que t’adones de la magnitud de la tragèdia: cada petit detall demana un responsable, una preparació, un equip de treball, una infraestructura… Sortosament a la colla hi ha tot un bon grapat de gent acostumada a lidiar en aquestes places, disposades a donar recolzament i consells, i que esdevenen uns guies de luxe. En fi, no m’aturaré, ara que tot ha pas-

des entre mirades còmplices entre nosaltres i cap al cel gris i tapat. Recordo veure arribar els músics tots xops, també, a fer les proves de so i com xafardejàvem els assajos dels artistes que, al vespre, pujarien uns dalt l’escenari i altres dalt d’un pal llarg que no sabíem ben bé on ancorar. Recordo la tímida arribada de borinots a mesura que s’acostava l’hora de

tegrada pels presidents i caps de colla dels 15 anys borinots seria una bona manera de començar a perfilar la celebració. I posats a començar amb ganes, ens vam reunir tots al voltant d’una bona taula per sopar! A partir d’aquí, les reunions periòdiques es van anar succeïnt i el programa d’actes va anar gestant-se, enmig de baralles pressupostàries i possibilitats d’execució… Uns mesos abans els objectius estaven prou marcats, calia anar tancant fronts i lligar caps. És aleshores, quan

sat, a explicar els maldecaps i els imprevistos d’última hora. Tampoc faré revisió crítica de com va anar tot (ja vam passar aquest examen a la junta de valoració). Passats els dies, m’ha quedat un bon record, a mi i a tots, crec. Prefereixo quedar-me, per exemple, amb el record d’arribar a cotxeres el dissabte al matí enmig del diluvi universal i veure que ja s’esperen uns quants voluntaris per carregar i descarregar furgonetes, amb l’aigua fins als genolls. Recordo muntar barres i endreçar totes les coman-

l’Operació Enxaneta, tothom amb la mateixa pregunta (“Voleu dir que vindrà algú amb la que està caient?”). Recordo corredisses amunt i avall del Palau de Vidre amb cubells i tovalloles perseguint goteres que semblaven salts d’aigua. Recordo trobar-me, de cop, amb tot ple de gom a gom: nens regalimant xocolata per les galtes i les mans, Margeners curiosos, gent d’altres entitats que venien a compartir la festa… Recordo unes vigílies indoor però

prou lluïdes i uns Margeners satisfets. Recordo unes borinotes exhibint el castell femení amb orgull davant una allau de flaixos i un mar d’emocions (The grey woman power). Recordo els nervis dels “castellers per un dia” de les entitats que van venir a fer els pilars commemoratius de l’aniversari juntament amb nosaltres, i lo bé que s’ho van passar. Recordo com vam picar de mans al ritme dels “Ahà” del professor Karoli i les seves andròmines: “O-o-ohhh!” (I no vull recordar els nervis tot esperant el que finalment no va aparèixer). Recordo l’ambient de festa que va crear Meztuka i les ganes de passar-ho bé de castellers i gent del barri, desitjosos de fugir de la pluja i compartir rialles i balls amb els amics. Recordo anar cap a casa mirant de reüll, per enèssima vegada aquell dissabte, el cel tapat, invocant Sant Bartomeu, Sant Plastilineu, Sant Pere i qui fes falta! Recordo unes matinades de diumenge assolellades enmig de l’alegria i la incredulitat de tots, i enmig de tortells, croissants i entrepans boníssims, com sempre. Recordo més furgonetes per carregar i descarregar, vermuts per preparar, taules per muntar, i molts borinots incansables col·laborant en totes les tasques.

Recordo una gran actuació, grandíssima. La foto, el vermut, les corredisses per tenir el menjar a punt… Recordo, especial com sempre, el toc de castells interpretat pels grallers mentre tothom fa volar els tovallons. I una sala plena de borinots menjant fideuà i cuixetes (de les cuixetes sí que me’n recordo, no sé per què!). Recordo brindis i converses de sobretaula. Recordo veure el film fent esforços per no ser vençuda encara per l’esgotament dels dos dies, enmig de badalls dels veïns del “pati de butaques”. Recordo batallons de recollida i trasllat a Cal Borinot, migdiada tardana i celebració nocturna del jovent de la colla…

Un moment! Recordo que els de la revista em van dir que no m’allargués massa! Amb tants records, a veure qui és l’atrevit que em diu que no tinc memòria!

Montse Rafí (la Prehi, crec recordar…) Presidenta

Quinzè passat per aigua Amb els pantans amb els nivells més baixos dels darrers anys, en plena vigència del decret de sequera i amb uns nadons borinots del 2008 que no han vist caure ni una trista gota del cel, encarem els actes del XV aniversari dels Castellers de Sants amb la seguretat que duem una certesa al sarró: és impossible que amb aquests condicionants externs, unes tasques organitzatives que comencen el 2007 es puguin veure afectades per cap mena de precipitació atmosfèrica. Murphy desafia el decret Sota cobert, doncs, es desenvolupa la jornada amb més actes de la celebració del quinzè aniversari. Amb la protecció pràcticament total del sostre de les Cotxeres (algun punt de l’equipament recordava llunyanament les cascades d’Iguazú) se celebra per segona vegada l’Operació Enxaneta que, tot i el diluvi que cau en aquell moment a l’exterior, aconsegueix reunir i fer participar en les diverses proves a més de vint nens i nenes que, en acabar l’activitat, gaudeixen d’una xocolatada elaborada per mans íntegrament castelleres. El final de l’Operació Enxaneta coincideix amb l’entrada a l’auditori de les Cotxeres de nombroses camises color terra mullada (nomenclatura oficial molt apropiada a les condicions climatològiques de la jornada) de la penúltima colla creada dins el món casteller, els Margeners de Guissona. La colla de la Segarra ens deixa unes molt bones sensacions en aquesta primera ocasió en què actuem amb ella. La quantitat de margeners que

no s’acoverdeixen davant d’un dia meteorològicament tan poc casteller, la qualitat amb què executen les tres construccions de sis pisos i el bon ‘rotllo’ que es respira a la colla fa pensar que, tot i el handicap de néixer un pèl lluny de la zona amb més concentració d’agrupacions castelleres, se’ls presenta un futur molt més que prometedor. En aquestes vigílies d’aniversari, els de Sants acompanyem els estàtics castells segarrencs amb tres, quatre i cinc de set. Finalitzada l’actuació, tal com va succeir l’any passat, les borinotes ens tornen a regalar un castell íntegrament femení dels detalls del qual us informa més acuradament la Marta –capa de colla per un dia– Xarles, i que, enguany, compta amb la participació de les dones del barri, a més de les de la colla dels Margeners. “Amb un simple pilar de tres i com hem suat!” Són les paraules de la Mar Pahisa, de l’Esplai Espurna, una de les nou entitats que participen amb la construcció d’un pilar de tres en la celebració d’aquests quinze anys de castells a Sants. Així, sota el sostre protector de les Cotxeres s’eleven de forma simultània nou pilars de tres de les entitats del barri més un de cinc dels Castellers de Sants. Tot i les condicions del temps, tot i no poder celebrar la festa a l’exterior, hi ha una molt bona participació. “Ens ha emocionat molt –diu en Josep M. Ramon, pare d’alumne de l’Escola Lavínia–, sóc de prop de Valls i mai fins avui no havia pogut fer de primeres mans.”

La idea que les entitats participessin en la nostra festa executant la mateixa activitat que nosaltres ha estat molt ben rebuda. Segons l’Oleguer, de Sants 3 Ràdio, ha estat “una experiència d’intercanvi amb les entitats de Sants; a la gent li agrada això de fer castells, potser ho hauríem de fer més sovint”, i el Víctor, del carrer Guadiana, ens explica que “sempre ho vèiem per la tele i ens feia gràcia provar-ho, tot i que el primer dia que em vaig posar de baix em van pujar dues persones més i em van matxacar una mica l’esquena”. Agraïm, doncs, a aquestes quatre entitats del barri, així com a la gent de Terra d’Escudella, de la CAL, de l’Esplai Sant Medir, dels Geganters de Sants (que ens van regalar una pancarta) i Agrupament Escolta El Pi de Les Corts que hagin celebrat amb nosaltres aquests quinze anys d’existència al barri i que, a més, ho hagin fet a la nostra manera: elevant construccions humanes. Els actes de celebració del dissabte continuen amb l’espectacle de circ i malabars del Professor Karoli que, tot i la baixa de darrera hora de l’anunciat i esperat Tortell Poltrona, aconsegueix d’animar els assistents, petits i grans, amb les seves bicicletes i vehicles d’auto-invenció, també petits i grans. I, ja de matinada, la rumba dels Meztuca clou una jornada que veritablement s’ha iniciat, desenvolupat i finalitzat al voltant d’una única certesa: no es pot tornar a fer coincidir una celebració a l’aire lliure en plena vigència d’un decret de sequera. Roger Vilalta

De vegades penso que semblo una principiant, tants anys fent castells i encara em poso nerviosa per unes tonteries... Mira que l’hem assajat uns quants cops, i sempre ha sortit perfecte!, i total és un tres de sis (això sí, amb agulla, que si no no seria prou lluït)... La veritat és que m’amoïnen dues coses: l’organització, tanta gent a la pinya en llocs inusuals per elles, que no callen!, i el fet d’haver de portar el castell, tots els homes allà mirant (i alguns amb esperit crític, que ens coneixem), i aquells llargs silencis... sempre puc dir les frases típiques, com “ara finet”, “no t’entris” o “forta de panxa”... Són els pensaments que ja comencen a formar part de la tradició de l’aniversari, veure quina sorpresa preparem aquest any, el neguit de que tothom estigui a lloc, els assajos preassaig, i la satisfacció de sentir els aplaudiments efusius de tothom i l’orgull de totes les dones (de casa i de fora) quan les segones baixen de la pinya. Enguany, a més, lluint un mocador especial que ens ha fet una àvia borinota i que segur que formarà part de la tradició a partir d’ara. He de dir que aquest any (com l’anterior) m’he emocionat, i em sembla que no he estat l’única. Marta Xarles Sotspresidenta

15 anys, 15 moments En aquests quinze anys d’història s’han acumulat moltíssimes experiències personals. Aprofitant aquest moment i la idea del Xavi Vinyals d’obrir un fòrum al web perquè cadascú expliqués tres moments especials relacionats amb la colla, al Suc de Pinya n’hem fet aquesta petita tria.

g veia que vai d l e : n u a noren a mi no er s moments r e e r p t e n u ó q s a e Xavi qu al j obar-me el Podria dir r molt puntu t , s g é i m a o s n s a mer fer cass 21.30, i nir al pri que vens a ssaig a le : a e m n u r i r d a ç i n hi havia ls mal come ure que no us dos fil e e v s i s l a e c i b l m a gent va l· Vinyals a l’estona l porta metà a a v l a s e s m a p r i e r ma germantr tells?, ob ntre jo i ia res. Me e n m e t n n e e v a o x n i o es. la fa ningú... J les column pares s’en e i d s t n a e t n s o , c t un tal an al anar arrib e coneixeu als bancs u q s e : d r u e g s e s a s anta r v m a per què t m gosar fe na romaníe a e i v n e e t u n q e a o t rsot n egun primera pe t! realmen n primera pr a a l t a i r e : m o o uart e n toth nys d’un q ntendre qu e e m Tarrako? i g n i e a v i s . é Despr de la gent pa d’ell.. eufòria... les cares ig per cul a g s i s e a v a i a , i ntir el mnes na que ven davant. Se tres colu l n a e v x a i t e n t u a m un càsa m d’hora ens blava com tingués ar m e s S l e . à i l s l a m co nens ap al baixar àmic, amb , passeu c n é i b d t g l i o a M s s : vin els grans Veure un a Pau Campro s no feien a així... é s r o p c s e a d n u e g u l q i sentir i tig o a guna prova perfecció l a a l ter e a F n . e . v . i jo no en cinar . u . l que puja . · s l t a o p g i u a . Jo v nzillament , va que t castells.. ujar... Se e la pinya p r b m o i s s s e é m b a r s l’Aleix di trany que era tan es è u q r e p nia això. lle Mònica Bat

El primer 5 de 7, després d’algunes ensopegades, o més ben dit, el reportatge de vídeo del 5 de 7 amb tot de cares concentrades abans del castell i la pell se’m posa de gallina quan l’anxaneta (oi Adrià?) fa les dues aletes... Alfred Vergara

El quatre de vuit que vam fer el 20 de juny del 1999 al Maremagnum, que trencava amb més d’un any i mig de sequera de castells de vuit i representava que “in extremis” ens vam guanyar participar a la Mercè d’aquell any. Josep Colet

El dia que vaig tenir la camisa grisa a la mà. Un no es fa casteller cada dia! El maig del 1993 durant un assaig al Casinet d’Hostafrancs ens diuen que han arribat per fi les camises. Estàvem a dos o tres dies per la presentació oficial... i ens criden els primers a l’Eduard Niubó i a mi (per aquest ordre). Com hauran quedat? El color s’asssemblarà al que vam decidir? Entrem a una saleta i ens trobem la Rosa Vidiella, la Montserrat Fàbregues i no recordo qui més davant un pilot de capses de cartró. I aleshores l’Eduard, que havia tingut l’honor de ser cridat el primer, s’adona que s’ha deixat la cartera (ja aleshores les camises s’havien de pagar en part)... total. Passo al davant i sóc el primer en provarme la camisa de la colla i endur-me-la sota el braç. A partir d’aquell moment ja érem una colla castellera com qualsevol altra. Sobre lo estrany que se’m va fer el diumenge sortir de casa i passejar per Sants per primer cop vestit de casteller ja en parlarem un altre dia... perquè en aquell “entonses” anar per Sants vestit de casteller era com a dia d’avui anar vestit de girafa... molt estrany. Andreu Botella

Tots Sants del 2000, primer 3 de 8 descarregat. Jo feia de cap de colla i en el moment en què la Laia Sabas acab ava de fer l’aleta vaig mirar cap a baix per comprovar el tron c. El Quim Alcaraz, el segon del rengle, em va aclucar l’ul l. Tot estava bé i va començar el famós “poc a poc...”. Aquell moment significava moltes coses i les llàgrimes no podien para r. Xavi Vinyals

El Xavi Vinyals em ve un assaig de dimarts per fer una xerradeta. Allà hi érem jo i la Gisela (els dosos que anàvem a fer el primer tres de vuit). Ens va plantejar la pregunta de si ens vèiem amb cor de fer-ho, que tota la colla depenia d’això i que no podíem fallar. La conversa va ser llarga, potser perquè s’ho mereixia, però ens va conv èncer. El que recordo no són les paraules, sinó la força d’arribar més amunt i superar-se que em va dona r aquella conversa. Cal remarcar també (potser perq uè eren altres èpoques) que el Xavi es va fumar quas i un paquet sencer de tabac (Camel?, aquí no arribo). Guiu Jaen

La vida a l’assaig. Perquè fer castells suposa molt més que anar els diumenges per les places aixecant torres humanes, ja ho sabeu tots prou bé. M’encanta l’assaig i com es va construint tot un teixit de relacions entre els castellers i castelleres, petits costums i petits “nuclis” segons el lloc que vas ocupant a les proves. Parlo, per exemple, del nucli de la soca, al que habitualment i orgullosament pertanyo: els comentaris de complicitat amb la Laia (ei! recorda’t del braç, quina pudor aquests peus...), la manera de fer del Porta (sempre massa preocupat per no fer treballar les seves crosses),els acoblaments costellils amb el Roger, les mirades còmplices que vas trobant rengle enllà, el garbuix de peus que tens pel damunt i que saps perfectament a qui pertanyen, la mà de la crossa que tens a l’esquena i que a vegades et transmet tannntes coses amb una senzilla apretada... I com això segur que tots podeu parlar dels vostres “nuclis”: laterals, agulles, vents, els diferents pisos del tronc, els grallers, els últims cordons que tanquen les pinyes, els rengles de mans, la canalla... Montse Rafí

El primer 4 de 8 de la temporada passada (20-05-2007, Av. Mistral). I direu, què va tenir aquell castell o actuació d’especial? el més probable és que la majoria de castellers acabeu oblidant aquell 4 de 8 o sigui un més dels tants de la llista, però per mi sempre serà especial, ja que en aquells moments ja sabia que estava embarassada. Tot just feia sis dies que ho sabíem, per tant aquell 4 de 8 representa moltes coses, entre d’elles: el primer 4 de 8 de l’Amèlia (i com voleu que dormi, pobreta!) Ariadna Vàzquez

ments que gemo de m su re un concret, és No és un moment final de temporade a st vi re la a ionen ges dels nous at neralment m’emoc im i s re ca s an veig le e da o el vídeo. Qu te que sembla qu mp co no do em i any creure borinots d’aquell lts cops no puc Mo m. si ís lt mo i els conegui de fa sos que té camisa me s si ci fa s mé ona no ells. que aquella pers erístic de tots ct ra ca nt me mo vaig recordant un Tarrako

Els dos intents de 3 de 9: a la soca es va patir, i molt. El Marc Amigó va acabar no tenint cap dels dos peus sobre el Porta, l’Enric Serrat tossia i tossia mentre deia que s’ofegava, i la Montse i jo no paràvem de dir: vinga, vinga, un últim esforç... En aquests moments t’adones fins a quin punt la gent vol patir per aconseguir un castell. Laia Andrés

Sense cap mena de dubte és el viatge a Lovaina i la celebració del nostre primer castell folrat (descarregat!). Cada vegada que hi penso tinc més clar que allà vam començar a ser grans. El millor, però, aquell grup de músics ambulants fent un jazz-swing de la dècada dels anys 60 o 70, ambientats com a tals i tots els Borinots al voltant celebrant el preuat 2 de 7 amb folre. No en sabien ni res, els tios! Des d’aquí demano a la Joana que pengi el vídeo (complert) del castell i de la celebració a la galeria multimèdia perquè en puguem gaudir tots quan vulguem... Marc Febrer

La traca final de la primera Festa Major. Després d’anys parlant-ne i d’acabar convencent la junta per fi vam poder muntar-la en un carrer a la Festa Major de Sants. Moltes hores dedicades a buscar grups, fer la decoració, lligar-ho tot... Molta, molta feina i moltíssima tensió, i tot sense saber com aniria. Al final tot va anar perfecte; havíem muntat un acte impressionant revifant les festes de Sants. Amb la traca tota la tensió acumulada va acabar sortint i les abraçades i llàgrimes entre els que més hi havíem estat currant van ser inevitables. Havíem muntat una cosa molt gran! Adrià Pérez

Potser quan vaig recollir el premi a la millor afició en el passat torneig de futbol intercasteller tot disfressat de Melindro. Va ser un gran cap de setmana i m’ho vaig passar molt bé fent el borinot (mai millor dit). Albert Torrent

El 4 de 8 de la Mercè 07! Tot i la relliscada amb la torre de 8, vam sortir de plaça amb el cap ben alt. I tants altres castells que han marcat la diferència. Sense deixar enrere el seny! Lluís Via

Molt al principi, quan després d’un assaig en què gent d’altres colles ens ensenyaven a fer castells ens van fer seure tota la colla en una rotllana de cadires i ens van explicar que, per tirar endavant, les colles tenien un grup de gent que són la comissió tècnica i que calien voluntaris per fer aquesta feina. Uns quants vam aixecar la mà i aviat van començar les reunions. No sé per què em sembla més destacable, si per ser el moment que començàvem a arrencar sols o perquè hi cabéssim tots en una rotllana. Si ho veiéssim ara faria riure. Eduard Niubó 18

Les receptes de Ferran Adrià Benvolguts amics Castellers de Sants, Em plau fer-vos arribar un parell de receptes per a la celebració del vostre 15è Aniversari. Per una banda, he pensat en l’aire de mel amb flors i festucs perquè es van posant els ingredients sobre una base que m’ha recordat el vostre folre. Es tracta d’un plat molt delicat i si no vas ràpid a servir-lo... cau! I per una altra banda, en el llaç de remolatxa, que faria la funció estètica com la vostra faixa. MOLTES FELICITATS I QUE HO PUGUEU CELEBRAR PER MOLTS ANYS!

Amb afecte, Ferran Adrià

LLAÇOS DE REMOLATXA AMB POLS DE VINAGRE INGREDIENTS PER A 10 PERSONES Per a la base de lamicrack de remolatxa: 2 remolatxes fresques de 150 g/u. 20 g de sucre llustre 25 g d’Isomalt 5 g de glucosa

Per als llaços cruixents de lamicrack de remolatxa: 200 g de base de lamicrack de remolatxa (elaboració anterior) 1 motlle de PVC de 30,5 x 3 cm 5 g de pols de vinagre Pebre negre acabat de moldre

DESCRIPCIÓ ELABORACIÓ 1. Peleu les remolatxes. 2. Trossegeu-les i poseu-les a bullir partint d’aigua freda. 3. Quan estiguin cuites, escorreu-les 4. Peseu 150 g de remolatxa cuita i ajunteu-ho amb la resta d’ingredients a la Thermomix 5. Tritureu-ho a 80 ºC a mitja velocitat fins obtenir una base fina i homogènia.

1. Sobre una safata de forn amb un silpat estireu 10 làmines de base de remolatxa de la mida del motlle i 0,1 cm de gruix. 2. Deshidrateu-ho en el forn a 120 ºC durant 25 min. 3. Empolvoreu-ho amb la pols de vinagre i deshidrateu-ho 25 min. més. 4. Poseu-ho a punt de pebre negre acabat de moldre i encara en calent doneu-li la forma desitjada. 5. És important esperar que es refredi lleugerament perquè quan es deixi anar el llaç no perdi la forma. 6. Guardeu-ho en un recipient hermètic i en un lloc fresc i sec.

ACABAT i PRESENTACIÓ 1. Serviu els llaços sobre una pissarra donant-los volum.

AIRE DE MEL AMB FLORS I PISTATXOS INGREDIENTS PER A 4 PERSONES

ELABORACIÓ

Per al puré de pistatxo verd: 110 g de pistatxo verd repelat 10 g d’oli d’oliva

1.Tritureu els pistatxos amb l’oli en el got americà fins que obtingueu una crema fina i sense grumolls. 2.Introduïu-ho en un contenidor de PacoJet i congeleu-ho a -20 ºC. 3.Un cop congelat, passeu-ho 3 vegades per la PacoJet i deixeu que es descongeli a temperatura ambient.

Per a la crema sense crema de pistatxo verd: 100 g de puré de pistatxo verd (elaboració anterior) 30 g d’aigua ¼ de fulla de gelatina de 2 g (previament rehidratada en aigua freda) sal

1.Escalfeu l’aigua i diluïu-hi la gelatina escorreguda. 2.Barregeu el puré de pistatxo verd a temperatura ambient amb la barreja anterior. 3.Poseu-ho al punt de sal. 4.Reposeu-ho a la nevera durant 1 h.

Per als pistatxos tendres repelats: 40 pistatxos tendres

1.Traieu els pistatxos de la closca amb l’ajut d’un trencanous procurant no trencar-los. 2.Repeleu-los i guardeu-los a la nevera.

Per a l’oli de pistatxo torrat: 25 g de pistatxo torrat salat pelat 25 g d’oli de gira-sol

1.Ajunteu en el got americà els pistatxos amb l’oli de gira-sol i trenqueu els pistatxos procurant que no quedi una pasta. 2.Deixeu reposar la barreja en un recipient alto i estret durant 24 h a temperatura ambient. 3.Passat aquest temps, coleu l’oli que s’haurà dipositat a la part superior i guardeu-ho.

Per a l’aigua de mel de romaní caramel·litzada: 600 g de miel de romero 1200 g de agua

1.Reduïu la mel a foc lent fins que arribi al punt de caramel·lització. 2.Descaramel·litzeu-ho amb l’aigua fins que el total (aigua i mel) sigui de 1.000 g. 3.Guardeu-ho.

Per a la base d’aire d’aigua de mel de romaní caramel·litzada: 1.000 g d’aigua de mel de romaní caramel·litzada (elaboració anterior) 6 g de LECITE (nom comercial de la lecitina de soja en les Textures d’Albert i Ferran Adrià)

1.Ajunteu els 2 ingredients en un recipient alto de 25 cm de diàmetre. 2.Tritureu-ho amb l’ajut d’un túrmix per barrejar bé els ingredients. 3.Emulsioneu-ho amb el túrmix a la part superior per introduir la major quantitat d’aire possible i que a la superfície s’hi formi una escuma que per la seva textura anomenarem aire.

Per a l’oli de fulles tendres d’eucaliptus: 10 g de fulles tendres d’eucaliptus 100 g d’oli de gira-sol

1.Poseu en un cassó l’oli i les fulles d’eucaliptus trossejades. 2.Infusioneu-ho a 70 ºC durant 1 h i deixeu-ho fora del foc durant tres hores. 3.Coleu-ho. NOTA: Per a l’oli d’eucaliptus cal utilitzar unes fulles rodones que surten a la base del tronc, ja que les allargades piquen en excés.

Per a la faba tonka ratllada: 1 faba tonka ratllador Microplane

1.Ratlleu la faba tonka amb el ratllador Microplane de manera que s’aconsegueixin fils llargs. 2.Guardeu-ho en un recipient hermètic en un lloc fresc i sec.

Per a les llavors de fonoll fresc: 4 ramets de flor de fonoll fresc

1.Amb l’ajut d’unes tisores separeu les llavors de les flors de fonoll. 2.Guardeu-ho a la nevera.

Per a l’esmicolat de de Sechuan button: 1 flor de Sechuan button

1.Amb una punta aneu esmicolant les boletes que formen la flor de Sechuan button. 2.Guardeu-ho a la nevera. NOTA: El Sechuan button produeix un efecte elèctric al paladar. És la flor de la planta Spilanthes Oleracea, originària de la província xinesa de Sechuan; també es troba a Madagascar i l’Amazònia. En algunes regions de Sud-Amèrica la planta rep el nom de “jambu”.

INGREDIENTS

ELABORACIÓ

Per a les flors fresques: 20 flors de farigola 20 flors d’hisop 4 flors de clavell ideal 4 flors de violeta blanca 8 flors de sàlvia pinya 4 flors de gerani llimona 4 flors de tagete 4 flors de begònia roja 4 flors de begònia blanca 4 flors de begònia rosa 20 flors de alfàbrega 20 flors de menta piperita 4 flors de borratja 8 flors de romaní

1.Seleccioneu les flors i repartiu-les per a 4 persones. Guardeules a la nevera tapades.

Altres: sal Maldon

ACABAT I PRESENTACIÓ 1.En el centro d’un plat quadrat O! LLUNA col·loqueu els pistatxos tendres repelats amb una separació entre si d’1 cm, formant un espai circular d’uns 6,5 cm de diàmetre. 2.Entre els pistatxos col·loqueu 4 tocs de 4 g cada un de crema sense crema de pistatxo verd. 3.Salsegeu els pistatxos amb una cullerada d’oli de pistatxo torrat. Poseu a punto el conjunto con uns cristalls de sal Maldon. 4.Tapeu el conjunt amb 4 cullerades d’aire de mel caramel·litzada, de manera que no es vegin els pistatxos que hi ha a sota, i l’aire arribi a una altura de 2 cm, procurant que la superfície quedi plana. 5.Per la superfície de l’aire repartiu totes les flors, la llavor de fonoll i l’esmicolat de Sechuan button, de manera que no es toqui cap element entre ells. 6.Acabeu aplicant una gota d’oli d’eucaliptus a la flor de begònia blanca i 0,3 g de faba tonka ratllada a sota de la flor de begònia roja. NOTA: Les flors poden canviar segons la temporada, però és molt important que totes les que integren aquest plat tinguin personalitat pròpia. S’ha realitzat una altra versió d’aquest plat substituint les elaboracions de pistatxo por un foie-gras marcat a la planxa i refredat en nitrogen, que adopta una textura de terrina, amanit amb una aigua de foie-gras i un suc de trufa negra ligats amb XANTANA. Coberts: cullera i forquilla de tapa Manera de degustar-lo: comenceu menjant les flors per separat juntament amb l’aire de mel. Acabeu amb l’amanida de pistatxo tendre que hi ha a sota de l’aire. Com repartir les flors:

Resum de temporada Crònica castellera des de Sitges, 27 d’abril per Albert Torrent El despertador sona i em recorda que m’he de vestir per anar cap a l’estació de Sants que avui toca anar fer castells a Sitges, aquesta setmana se m’està fent especialment llarga degut a una feina de matinada a la Feria de Abril de Barcelona. Una vegada a l’estació la gent es dedica a comentar certa tornada d’una semifinal de la Champions, amb no gaire esperances, la veritat (el temps els donarà la raó) i així anar esperant que arribi tothom per marxar cap a Sitges. El tren arriba amb retard, cosa inusual en una empresa de la serietat i rigor de la RENFE, per rematar-ho va ple de gom a gom i per si fos poc hem de compartir el tren amb una altra colla de la ciutat. Una vegada dins el tren només puc dir una cosa, calor, moltíssima calor, només quan s’obren les portes en cada una de les parades arriba una brisa que fa que la sauna en què s’ha convertit aquest tren sigui més suportable. Per fi arribem a Sitges on continua fent molta calor. Anem justos de temps, a corre-cuita arribem al punt de trobada, és en aquest moment quan el Pere i la seva esfereïdora caixa de ressonància comença a reclamar que ens anem enfaixant. Ja tots enfaixats comença el cercavila, he de dir que a mi m’encanten els cercaviles, és més, estic segur que si pregunteu qui disfruta més, si la canalla o els galifardeus de torn que estem sota la canalla, aquests segons guanyem per golejada. Ara sí que sí, ja toca començar a fer castells, i tal i com ja va anunciar el cap de colla en l’últim assaig, toca fer el tres de vuit. Després del pilar caminat comencem amb un impecable cinc de set, i una cosa està clara: avui passarem calor, molta calor, a mi no em queden més botons per descordar i les gotes de suor em recorren tot el cos. Comença la segona ronda, és el torn del vuit, i és en aquest moment on si se’m permet la llicència procuraré esplaiar-me fent una descripció d’un castell viscut des de la pinya, també conegudes com les galeres i centrant-me amb la meva pròpia experiència. Ja han cantat pinya i em toca fer de contrafort del Marcel, una vegada més el Pere i aquell megàfon seu comencen a tancar les pinyes, jo em quedo encastat entre el Marcel i l’Alfred i ja de bon principi la frase maleïda: “Tu Torrent fot-li canya al pit que estem a la baixada”. Pobre Marcel, es pensa que sóc el colós de Rodes i no arribo ni a la mosqueta morta de Sants, però en fi, m’encomano a tots els sants i verges coneguts i començo a donar-li pit, el castell va pujant pis rere pis amb fermesa i tranquil·litat, tranquils estaran la resta, jo només sento el Marcel que em reclama pit, jo faig el que puc, quedo encaixonat entre el baix i el primeres, no sé on coi fotre el cap, quasi no puc respirar, la veritat és que no puc respirar, i per si fos poc els talons del Maties se’m claven al pit. Són els tres minuts més asfixiants de la meva vida. Per fi les gralles toquen l’aleta i el castell baixa amb seguretat, una vegada avall tot és eufòria, el càntic de borinots borinots ressona a la plaça, el nostre castell de vuit més matiner de la història en una plaça amb història pels borinots. Jo no tinc esma ni per cantar, de mica en mica vaig respirant l’aire que m’ha faltat en

tot el castell, vaig deixant de ser un carpaccio de carn per recuperar la textura i forma d’un ésser humà, el Marcel em dóna un copet i em diu “molt bé nano”. Jo, encara blanc, vaig a la caça i captura d’una ampolla d’aigua la qual engoleixo amb més ànsia que la cervesa després de l’assaig de divendres, que ja és molt dir. La feina la rematarem amb un tres de set per sota molt patit i treballat i amb un vano de cinc. Ja només queda la tornada, aquesta vegada ben assegudet al tren tot pensant en el dinar que m’espera a casa.

Sol ens va visitar una estoneta per acabar d’arrodonir una diada “estupenda”. Quin bon gust de boca...! Vam començar nosaltres com a amfitrions amb el segon 3 de 8 de la temporada, impecable; vam seguir amb el primer 4 de 8, irresistible; i per acabar, vam rematar-ho amb un 2 de 7 d’escàndol, 2 pilars de 5 i 2 pilars de 4. I tot això a mitjans de maig, increïble! Vilafranca i Capgrossos no ens van decebre pas ja que Vilafranca va fer un 4 de 8 amb l’agulla, un 2 de 8 amb folre i un 3 de 8 amb un bestial pilar de 7 per acabar, i Capgrossos va fer un 3 de 8, un 2 de 8 amb folre (el primer de la temporada), un 4 de 8 i un pilar de 5. Cal destacar que tots els castells es van fer amb una gran diligència, tranquil·litat i confiança i tal com va expressar en Joan Beumala a l’Avui, “la del quinzè aniversari dels Castellers de Sants la podríem definir, genèricament, com la diada “perfecta”: puntualitat, ritme, grans castells i un bon ambient de públic en un escenari recollit, la plaça de Bonet i Muixí...”

L’Aniversari, 11 de maig per Mireia Vila Aquesta diada personalment té una càrrega d’emocions afegida ja que el 10è aniversari va ser la meva primera vegada, en quan a castells es refereix, i es reserva un lloc especial en el nostre calendari. Després de molta feina, il·lusió, nervis, pluja, festa, arriba la culminació de tot un seguit d’actes amb l’actuació castellera en companyia de dues colles amb les que sempre ens sentim molt ben acompanyats: Vilafranca i Capgrossos. La veritat és que després d’estar escoltant durant tota la setmana des de tots els mitjans de comunicació la inevitable pluja que ens visitaria el cap de setmana, després d’haver superat els primers desànims i la primera confirmació amb un dissabte passat per aigua (que no va aconseguir abaixar els ànims dels borinots i borinotes de cap de les maneres) tots plegats ja ens esperàvem el pitjor, que hauríem de suspendre l’actuació de diumenge. Però en aquesta ocasió la sort va estar altra vegada de la nostra part i fins i tot el

Berga, 18 de maig per Matias Jerez EMOTIONS (emocions + emotives) MARÇ 2008. Es tria el tercer cap de setmana de maig per fer les colònies de la canalla borinota. Encaixa amb el calendari i s’accepta. A mig mes es demana als responsables de canalla de modificar la data de colònies per culpa d’una actuació interessant i dotada. Definitivament, les colònies poden ser ajornades al següent cap de setmana; el culpable, una actuació el 18 de maig a Berga amb els Minyons de Terrassa. Berga = Capital de comarca de la província de Barcelona més allunyada de la seva capital. Berga (per la família Jerez Bernet) = Capital del que anomenen “la comarca” (com els hobbits), hàbitat natural de part de la seva família directa, i hàbitat habitual de les seves vacances de primavera i d’estiu. Un desig: estrenar comarca i plaça de la Catalunya Borinota (v. www.borinots.cat) amb castells de vuit. SETMANA SANTA 2008. Els Jerez Bernet fan públic al poble de La Nou del Berguedà, on viuen els pares de la Carme (106 habitants a quasi 1000 metres d’alçada), que allò de què tant i tant se’ls havia parlat, castells i Castellers de Sants, ho podrien veure en viu i en directe el diumenge 18 de maig a Berga. Actes religiosos (comunions i confirmacions) impediran a molts poder ser-ne presents, però molts altres s’apunten la data. DISSABTE 17 DE MAIG. Els Jerez Bernet pugen al poble, i La Nou torna a parlar de castells i de Castellers de Sants. Només un problema: hi ha sequera; però plou, i plou, i plou… I si plou? Tant se val, demà diumenge tothom que pugui de La Nou, a les 12 a la plaça de Sant Pere, a la plaça dels salts de la Patum, a Berga, a la capital de “la comarca”, però a veure castells, no a veure la Guita, ni l’Àliga, ni Nans ni Turcs, a veure als Castellers de Sants. DIUMENGE 18 DE MAIG. Ens llevem a La Nou, ben tapat el cel però no plou, pantalons blancs, ens acomiadem de la família i marxem cap a Berga. A Berga no plou però és ben tapat, esmorzem i cap a la plaça de Sant Pere, mirant cap al cel, amb el paraigua a la mà. S’acosta l’hora i som a la plaça, ja amb altres de la colla i de Minyons, un carajillo a La Barana, el bar patumaire de la plaça, i comencem a saludar amics i coneguts, i encara no plou. Comencem castells a quarts d’una mirant al cel i es tira endavant: Minyons clàssica de vuit. Nosaltres no decebem els desitjos dels Jerez Bernet i fem la nova plaça de vuit: 3 de 8 una mica belluguet però segur, 4 de 8 inesperadament només carregat i 2 de 7 no del tot fàcil però convincent. Ronda de pilars amb vano de 5. El Martí Jerez Bernet, davant del seu públic (avis, tiets, amics i coneguts de La Nou) està seriós i concentrat damunt del segon d’un dels pilars de 4, el Marcel, ajudant, 24

com cal, a la seva enxaneta, l’Anna. La Irene Jerez Bernet, potser nerviosa, haurà bufat les aletes amb la gralla més fort que mai. Entremig de tot queden els avis de La Nou, contents de veure castells tan a prop, a Berga; el cosí i nebot, l’Arnau, que, si no fos pels cent quilòmetres que ens separen, seria borinot; l’alcalde de La Nou, l’Eleuteri, que va fer més fotos que no pas pinya, com em va prometre; la Carme, la dona de l’alcalde, que ens maleïa pel que l’havíem fet patir; la Judit de la Victòria, que ens demanava si faríem un castell amb agulla (veu el Quarts de Nou per culpa dels Castellers de Sants); el Chueca, tinent d’alcalde de La Nou, i la seva dona, la Mercè, terrassencs i minyons per origen però per un dia borinots; els de La Canal, el Jordi, l’Imma, la Marta i l’Albert, escapant-se de la missa de confirmació de l’Església de Sant Pere per veure’ns; l’Anna, la germana de la Carme, i el Jordi, el nostre cunyat berguedà, desitjant que mai hi hagi una colla castellera berguedana (la Patum potser és més bèstia però només és un cop a l’any). En resum, uns borinots, mig berguedans, inflats d’orgull i felicitat. P.S. (escrit a Sants el 29 de maig de 2008 amb el record massa present): Adéu Joan Martínez, massa vegades t’he passat pel damunt i aquest cop no et vull passar per alt.

Mataró, 7 de juny per Horaci Gismondi Anem a Mataró a l’aniversari dels Capgrossos. Arribem una mica cap cots, la veritat. Dues caigudes inesperades ens van deixar una mica moixos després de començar la temporada a tota pastilla amb el 3 de 8 més matiner de la nostra història. Castells són castells, diuen, i ara toca demostrar l’orgull de portar aquesta camisa grisa. Som borinots quan les coses ens van bé i tot ens surt de meravella, però encara som més borinots quan som capaços de superar els entrebancs, les adversitats i sortir de plaça amb el cap ben alt després de treure un conill del barret de copa. Arribem al lloc de l’actuació, la plaça de Santa Maria. Un lloc amb caliu per fer castells, gentada, sensacions de gran diada en l’aire. Em criden per fer de baix i comencem amb un 5 de 7 per veure com estan dels nervis els inquilins dels pisos superiors. A les catacumbes del castell, tot serenitat. Xerrem animadament amb les crosses, anem escoltant les gralles per sentir com marxa el castell i fins i tot si a la plaça hi hagués wi-fi aprofitaria per baixar-me el correu. Em pregunto quant més pesaria el rengle si fos un 5 de 8. Acollona, la veritat. Surten terços, castell descarregat sense més novetats, sembla que tornem a la normalitat. En segona ronda pugem el llistó i anem pel 3 de 8, ara per ara la nau insígnia de la flota de Sants, castell que si la temporada progressa per on volem que vagi, hauríem de folrar per ser de 9. Somniem somiers!...

El 3 de 8 ens demostra que estem bé, que només cal continuar assajant i que ens refarem aviat per tornar a les grans construccions. Tanquem l’actuació amb el nostre 3 de 7 per sota, castell que sempre va bé a plaça i que el públic agraeix de veure. Els Minyons de Terrassa, l’altra colla convidada, compleixen el seu objectiu, descarreguen la torre de vuit amb solvència i completen la clàssica amb un 3 de 8 lleugeret i amb una canalla menuda i decidida que permet preveure que aviat estaran folrats. Ara bé, toca parlar dels amfitrions. Immensos Capgrosos. Van clavar un 3 de 9 treballadíssim amb seguretat i confiança, demostrant que una vegada més estan a un gran nivell. Què dir del 5 de 8, la catedral dels blaus és una mostra de poderío. No les tenien totes amb ells, i van demostrar que també saben lluitar i mostrar caràcter quan toca lluitar i les coses es posen difícils. Per mi un 5 de 8 és el castell que marca frontera, la catedral imposa respecte i només es deixa conquerir pels millors. “Chapó” Capgrossos. Un últim apunt. Em va sobtar molt la festa del dinar d’aniversari dels mataronins. Venien de fer una actuació monumental i tothom era amb aquella calma tipus la pel·li del Tavernier “Un diumenge a la campanya”. Podeu apuntar-vos que si algun dia Sant Bartomeu ens concedeix la gràcia de descarregar un 5 de 8 i un 3 de 9, a mi em trobareu ballant sobre les taules, ebri i definitivament extraviat! Apa, borinots, la feina ben feta, la festa ben grossa! Horaci aquí, a la Xina Popular Holaci

Zona Franca, 22 de Juny del 2008 per Pedro Artiaga Per segona vegada, anem a actuar al meu barri, i per segona vegada la ubicació (en la meva modesta opinió) no és la correcta. Resultat: manca de públic i una calor infernal. De totes maneres és una actuació important per a nosaltres, cal recuperar el ritme, i sobretot però important, la confiança en els nostres castells. En primera ronda, el nostre vaixell insígnia, el 3 de 8, i degut a la baixa de l’Anna, recuperem la vella guàrdia en el pom de dalt. Es tanca la pinya, pugen segons i terços, i a sonar les gralles. Com no podia ser d’altra manera es carrega i descarrega sense cap problema. Comencem la segona ronda amb la intenció de recuperar el 4 de 8 després de Berga, muntem en un primer intent però segons no ho tenen clar i es desmunta. En segon intent es tira amunt i sense excessius problemes, però potser amb massa nervis de tots, tant en el tronc com en la pinya.

Sant Cugat, 29 de juny per Ariadna Vàzquez La pregunta que a tots ens inquietava era la mateixa: hi farem el dos de vuit? Els més impacients s’acostaven als responsables tècnics, consultant: “Farem el dos?”; els impacients atrevits els preguntaven: “Suposo que farem el dos de vuit, no?”; els impacients més brutos, deien: “No serem tan cagats de no fer el dos?”; i els impacients més prudents: “La setmana que ve farem el dos de vuit?”. Sigui com sigui, les converses de la gran majoria no s’allunyaven massa de: “Està molt maco, l’hem de fer!”, “Sí, però després de les últimes caigudes, no ens la podem jugar!” “Ja però, si el fem ja ens plantem a la Mercè amb la feina mig feta.” “Però és la primera del Martí i l’Anna.” “Hem fet uns últims assajos genials.” “Ja però, amb un parell més, no et diria pas que no...” Hi havia arguments per tot! I finalment (i un cop vist el resultat), per sort, va guanyar l’elefant! Les ganes que en teníem tots, l’ambient de la plaça, el sol, les cares dels Borinots dels grans dies, els grans assajos que havíem fet les darreres setmanes, el record de fites assolides en aquella mateixa plaça anys anteriors, per alleugerir la possible victòria d’España a l’Eurocopa... No sé ben bé el que va ser que va fer decantar la balança cap al sí, però el cas és que ens plantàvem, altre cop a Sant Cugat, per plantar-hi el que fins a dia d’avui és la nostra millor actuació, el tres, el dos i el quatre de vuit. Una gran actuació amb un final lleugerament amarg. Un cop a casa o al tren o tot mirant el quarts de nou o llegint la premsa l’endemà, ens adonem de la grandiosa actuació que hem fet (la tripleta!) i ens sentim feliços tot somiant en que el nostre objectiu és ara una mica més a la vora de nosaltres. I el quatre? Ja 26

I anem per l’última ronda, torre de set, on repetim el del castell anterior, nervis i més nervis, però el resultat és el més important, tornem a tenir confiança en nosaltres, que és la cosa més important. Arribem a la ronda de pilars, vano de 5 i autogestió, em col·loco de contrafort de l’Horacio, ve l’Andreu i em diu “descalça’t, que fas el pilar de 4”. Si ja suava de la calor, començo a tenir una suor freda i un nus a l’estómac, però és el meu barri, i malgrat que a aquesta hora ja no hi ha ningú, per què no? Manen pujar, em poso sobre el Máximo (per primera vegada damunt d’algú) i la veritat és que la sensació és molt diferent. En Pau Camprovin m’indica com col·locar-me, toquen gralles, pugen la Paula i l’Helena, tot va bé. Em va fer molta il·lusió estrenar-me en el meu barri (la Naomi va fer-hi el seu primer castell de vuit fa dos anys), i no m’importaria repetir-ho, però espero que amb millor ambient. LA TRIPLETA JA ÉS MES A PROP!

l’arreglarem. Els valents (dels qui parlava abans) deien: “Fotem-li canya al cinc de vuit, i així de quatres, no n’haurem de fer més!” El que no m’esperava era la gran celebració que ens va dedicar la ciutat el mateix vespre, petards fins a altes hores de la matinada! Que bonic! Era per la nostra actuació no? Detallets finals: L’aigua freda. Sant Cugat és Sant Cugat fins i tot en això. Un autèntic contrast amb les dues ampolles per colla de l’actuació a la Zona Franca de la setmana anterior. L’ambient, tot i que el públic va marxar aviat, trobo que és una plaça agraïda, amb un públic entregat. Les acàcies. Ja us ho explicaré. Però sobretot, em quedo amb quedo amb la canalla. La nostra canalla, que una vegada més va demostrar-nos la seva valentia! Sobre l’actuació? Ja hi éreu, oi? Què us he d’explicar! Grans castells i castanyes per a totes les colles! 27