Suc de pinya 24

NÚMERO 24 | DESEMBRE 2009

Editorial

Acaba el 2009, un any en què tots els mitjans de comunicació no han parat de parlar de la crisi. O gairebé tots... Vegem sinó què en podria dir el Suc de Pinya després de fer 33 aletes de castells de 8, –25 d’elles en els últims tres mesos de la temporada– i de revalidar els galons de nou amb el 3 de 9 amb folre descarregat el passat 22 de novembre a Terrassa. Si després de tot això encara parléssim de crisi, ens hauríeu de permetre el luxe de no sortir de Cal Borinot en uns mesos.

I és que escrivim aquestes línies amb – encara– un somriure a la boca pensant en la gran actuació del passat 22 de novembre.

Poder descarregar 3 de 9 amb folre, 5 de 8 i 2 de 8 amb folre en una mateixa actuació no és una gesta senzilla. Estem parlant de la millor actuació feta per una colla barcelonina, i només a l’abast de menys de deu colles en els últims anys.

Poder posar la cirereta a aquest gran pastís no hauria estat possible sense tenir en compte altres aspectes no tan vistosos però igualment importants. La quantitat de

castells de vuit descarregats, la seguretat amb què hem portat les nostres construccions a plaça –només dues caigudes sense tenir en compte “l’accident” del pilar de 5 de Sant Cugat–, la gentada als assajos, una primera part de temporada una mica discreta, la vinculació amb el barri que ens ha ajudat en els assajos especials i un llarg etcètera de petits detalls que ens ha permès fer un novembre –amb permís de l’octubre– gloriós.

No ens oblidem del 5 de 8 que tant ens ha costat, però que quan ha vist la llum la catedral grisa s’ha passejat per les places amb uns números envejables. I és que carregar el 5 de 8 a la nostra diada, i al cap de sis dies poder-lo descarregar a Sitges i tornar-lo a repetir dos cops més –com a castell de sortida!– és quelcom de què ens hem d’enorgullir.

No oblidem que som l’única colla del Top 10 casteller que des del 2004 any rere any ens hem anat superant. Sense fer cap salt espectacular, fent feina de formiga i il·lusionant-nos amb els preuats punts suspensius, que són la clau d’aquest èxit que ja

no depèn d’un equip tècnic, si no de tota la massa social de la colla.

De totes maneres, el 2009 històric té un petit però, i és que els grans pilars i els castells amb l’agulla al mig encara són un territori per descobrir. Així com poder ensenyar un 4 de 8 amb una gran solidesa que ens permeti poder-lo pujar dalt d’un folre. No fa massa temps ens titllàvem de bojos nosaltres mateixos quan pensàvem en castells de nou de color gris; o quan anàvem a la plaça del Blat de Valls o a la plaça de la Vila de Vilafranca i vèiem els derbis castellers, no ens passava pel cap que nosaltres en podríem protagonitzar un que tanta tinta ha fet gastar als periodistes castellers. Ara torneu-nos a titllar de bojos, però us imagineu una tripleta màgica –3 de 9 amb folre, 4 de 9 amb folre i 5 de 8– al concurs? O un pilar de 7 amb folre a la Mercè? I uns 2 de 9 amb folre i manilles o 5 de 9 amb folre de color gris? Com va dir aquell, el nostre límit és la imaginació; la nostra és molt gran, i la colla encara ho és més!

Som-hi!

Sumari 2009, l’any dels punts suspensius...

4

la segona part de la temporada

8

Esplugues

8

La Mercè

9

Lleida

10

Hostafrancs

11

XVII Diada

12

Sitges

13

Sant Cugat

14

Gràcia

15

Terrassa

16

Sink the weed

18

Borinot “on line”

19

Fem colla fent barri

20

Castells, patrimoni de la humanitat

22

Sabies que...

23

Borimot encreuat

23

Suc de Pinya. La revista dels Castellers de Sants.

Número 24, desembre de 2009. c/Vallespir, 28. 08014 Barcelona. http://www.borinots.cat borinots@borinots.cat Equip de redacció: Eduard Niubó, Clara Martín, Elisenda Sevilla, Pau Granell.

Fotografies: Arxiu de la colla, Josep Colet, Joana Garrigosa, Glòria Moreno, Lourdes Tolo.

Hi han col·laborat: Laia Andrés, Andreu Botella, Miquel Botella, Pere Camprovín, Daniel Cochs, Marc Febrer, Horaci Gismondi, Esther Oriol, Carles Paniello “Pani”, Jeroen Paymans, Adrià Pérez, Montse Rafí, Albert Torrent (sobretot), Mercè Vilalta, Roger Vilalta, Xavi Vinyals.

Els Castellers de Sants i Suc de Pinya no es fan responsables de les opinions expressades pels signants dels articles d’aquest exemplar.

Imprès a Indústries Gràfiques Cochs.

Revista sota llicència Copyleft, Creative Commons.

Exemplar gratuït. Prohibida la seva venda.

2009, l'any dels punts suspensius..

Que aquest 2009 hem tornat a fer un petit pas cap al paradís casteller és una realitat. Hem continuat treballant de valent per superar-nos dia a dia i ho hem aconseguit. Sense cap mena de dubte hem tornat a fer la millor temporada de la nostra curta (però exitosa) història.

Hem fet gairebé els mateixos 5 de 7 que sempre, estem al voltant dels mateixos 2 de 7, hem fet més 3 de 8 i més 2 de 8 amb folre que mai. Només hem fallat en els 3 de 7 per sota (només n’hem fet 2) i molt especialment en els 4 de 8 (on hem estat molt per sota del que hauríem pogut).

Amb els números a la mà és fàcil de veure: hem aconseguit fer l’aleta a 33 castells de 8 dels quals només un (la primera catedral grisa) va quedar a mitges.

33 castells de 8 en un any repartits de la següent manera: cinc 4 de 8, quinze 3 de 8, nou 2 de 8 amb folre i quatre 5 de 8.

A més, a tots aquests números hi cal afegir l’èxit del nostre tercer 3 de 9 amb folre descarregat. Aquest any ha costat trobar-li el punt però amb tots els canvis que hi hem plantejat ja és normal.

De fet el 3 de 9 amb folre d’enguany té un canvi a cada pis (des dels quarts fins a l’anxaneta), canvis (molt importants) al folre i molta gent nova en posicions rellevants de la soca.

4

De ben segur que, si l’any vinent continuem treballant a aquest ritme, el nostre 3 de 9 amb folre sortirà a passejar més d’una vegada i agafat de la mà del 5 de 8. Tenim molta feina feta, moltíssima, i ara només ens cal saber-la aprofitar!

Tot i així anem a fer una mica de valoració general del que ha donat de si aquest any 2009.

Canalla, pinyes i troncs, compartint un mateix objectiu Aquest 2009 ha estat un any ple de bons resultats; la canalla ha respost a les expectatives treballant de valent. Només així es pot explicar que hàgim estat capaços de canviar un dos al 2, un dos i l’anxaneta del 3 (de 8 i de 9 amb folre) i que hàgim tingut canalla suficient preparada per encarar el 5 de 8 amb garanties.

Tot i així és innegable que a la colla li cal una entrada d’aire fresc i petit. Anem justets d’aixecadors i d’anxanetes (tot i que en tenim que poden anar a un lloc o un altre) però comencem a anar fluixos també pel que fa als dosos.

Aquesta temporada hem fet servir quatre aixecadors (tot i que dos d’ells també ho han fet d’anxaneta), tres anxanetes (dues d’elles han fet d’aixecador alguna vegada) i quatre dosos en castells de vuit.

Pel que fa als castells de set hem tingut alguna estrena nova però continuem sota mínims. És feina de tots tenir nova canalla, acollir els seus pares, oncles, cosins i cosines i ajudar-los a sentir-se que formen part d’aquesta gran colla.

La “canalla borinota” els castellers del futur!

Pel que fa als troncs només voldria comentar que enguany hem anat recopilant informació, que n’hem fet estadístiques i ara, a final de temporada, és moment que vegin la llum. Així, la colla disposa ara mateix de sis segons, sis terços, vuit quarts i set quints que durant aquesta temporada han descarregat algun castell de vuit.

Aquests, com veureu, són uns números de colla gran que ens fan permetre el luxe de pensar que les coses s’han fet bé fins ara i des de fa uns quants anys.

Pel que fa als números generals, dels 51 castellers de què hem disposat enguany per fer castells només un no ha pogut fer castells de set com a mínim i més del 62% del total està per sobre de la mitjana de castells per persona (14,75 en total).

Tot un luxe!

Sobre les pinyes, només puc dir que cada vegada en sabem més; les nostres pinyes són, generalment, força nombroses. Disposem de la gent suficient per fer

el que hem fet però com que el nostre objectiu no és quedar-nos eternament a aquest nivell sinó que volem continuar creixent, és necessari que tots fem un pas endavant. Els nous han pres posició i s’han instal·lat força endavant a les nostres pinyes, cada vegada ocupen llocs de major importància i això és bo perquè vol dir que tenim recanvis per totes les posicions i per tots els castells. Tenim gent molt preparada per assumir papers rellevants dins de les pinyes, estem treballant molt bé les espatlleres de folre i això ens permet fer molts canvis i també estem entrant nous baixos i, per tant, estem foguejant noves crosses.

Bona feina! Sí senyor!

Els assaigs de dimarts, un laboratori que funciona però a mitges No us vull enganyar i per tant seré una mica crític amb tots i cadascun de nosaltres. I seré crític perquè penso que totes i tots hem oblidat una mica els assaigs dels dimarts. Pocs, molt pocs, estem a l’hora de l’assaig de canalla i molts menys hi donem un cop de mà. Cal que ens plantegem aquests assaigs com l’assaig més important de la nostra vida perquè aquests nens que els dimarts no poden fer les proves més altes són els que a plaça han de defensarnos els castells grans. Sense bones proves a l’assaig de canalla no hi ha bones proves en castells grans!

No pot ser que a les 19:00 (l’hora en què comença l’assaig!) hi hagi quatre o cinc persones per parar proves i espatlleres a terra. Entenc que és un horari complicat, que molts treballem, que als que no treballem ens faci mandra, però és important que tots fem un pas endavant. A les 19:00, puntuals, hem de ser-hi totes i tots canviats i amb ganes de fer molta feina!

El millor, però, és que tot i ser pocs als assaigs de dimarts, la nostra canalla ha donat la talla! És increïble, però tot i els dubtes sempre han estat a punt, no han dubtat ni un moment i han fet la seva feina a la perfecció. Han pujat decidits a carregar els castells i han baixat amb la calma i la tranquil·litat de saber que allò no caurà.

Per ells, per tots ells un 10 i un gran aplaudiment!

Els assaigs de divendres, el dia de les proves grans Els divendres, en canvi, han funcionat força millor.

Hem reunit molta més gent al pati de l’escola i això ens ha permès fer proves cada vegada més grans. Aquesta temporada passarà a la història (també) per ser l’any del

primer 5 de 7 net sencer, o l’any del millor assaig que mai hàgim fet (2 de 6, 3 de 7, 4 de 7 i 5 de 7 sencers, folre a terra de 2 sencer, folre a terra de 3 amb l’aixecador a punt d’entrar, soca de 2 fins a quints i soca de 3 amb els sisens penjats darrere els quints).

I aquesta feinada que hem fet ha tingut la seva repercussió a les actuacions. Hem estrenat baixos nous, agulles noves en castells de vuit, crosses, laterals, mans i vents, hem introduït força canvis als folres del 2 i al folre del 3, tot i ser només el quart, ja hi havia algunes cares noves. És el moment de no afluixar, de continuar amb les mateixes ganes que aquest any per fer dels assaigs dels divendres el que ha estat sempre: el dia de les grans proves.

Hem de continuar creixent en nombre perquè només així també ho farem en compromís. Si cada vegada som més els que hi estiguem implicats serem més els que voldrem fer castells grans, serem més el que anirem a les places amb la camisa grisa i la faixa sota el braç i, per tant, serem més els que farem possible el castell.

Aquest és un peix que es mossega la cua i nosaltres tenim la clau per fer que el peix es faci cada vegada més gran!

Les actuacions, la consolidació de la feina feta Ja ho hem dit més amunt: enguany hem fet una bona collita de castells. Però l’important, és la sensació que hem deixat a totes les places on hem actuat; una sensació de ser una colla segura (només dues caigudes –pilar de 6 i 5 de 8 –i un accident– pilar de 5 a Sant Cugat), que fa els seus màxims castells arriscant el menys possible, una colla compromesa amb la seguretat dels més petits, una colla que transmet bon rotllo allà on va.

Vam començar l’any com sempre, amb molts castells de set i de set i mig, rodant la gent i els troncs, amb apostes clares del que havia de ser la temporada. Amb el març superat i l’abril a punt de caramel enfocàvem els castells de vuit que havien de veure la llum a Sitges per Sant Jordi, però la pluja va fer endarrerir la seva aparició i l’Aniversari, la primera prova de foc, ens examinava. Hi arribàvem amb la feina feta (havíem fet alguns 3 de 7 i 4 de 7 nets, però els del divendres abans amb certs dubtes); i els dubtes van aparèixer a plaça. El carro gros no va pujar gens quadrat, més obert del normal, i vam haver de desmuntar-lo dues vegades. Tot i això teníem el primer 3 de 8 de l’any i en un cap de setmana havíem fet tres 2 de 7.

Al juny, amb la calor i el bon temps, hi vam tornar. Havíem fet dos 3 de 8 (a l’aniversari i al Poble Sec) i ens disposàvem a fer el tercer a Sabadell i, aquest cop sí, el volíem acompanyar del 4 de 8. El tres no va ser cap problema però el quatre... ai el quatre! La nostra travessia encara no havia acabat i tot i que el castell va quedar descarregat, els dubtes anaven augmentant de mica en mica. Tan van augmentar que abans de marxar de vacances en vam desmuntar un altre, a Sant Cugat, on vam ferhi el primer 2 de 8 amb folre de l’any; i a Vic, la darrera plaça que ens va veure abans de tancar la paradeta per vacances, ni el vam portar en cartera.

Superades les vacances i amb la feina (de despatx i d’ordinador) feta vam començar el segon tram: el que havia de consolidar-nos. I la veritat és que ens hem “doctorat”. Hem fet uns mesos de setembre, octubre i novembre espectaculars.

Des de principi de setembre hem anat enganxant una actuació darrere d’una altra sense parar de fer castells de vuit.

Des del 6 de setembre a Vilanova del Camí fins al 22 de Novembre a Terrassa hem fet quatre 4 de 8 (Esplugues, la Mercè, Lleida i Hostafrancs), deu 3 de 8 (un a cada actuació!), vuit 2 de 8 amb folre (Esplugues, la Mercè, Lleida, Hostafrancs, la Diada, Sitges, Gràcia i Terrassa), quatre 5 de 8 (la Diada –carregat–, Sitges, Gràcia i Terrassa) i un 3 de 9 amb folre (Terrassa).

Números de colla gran!

ens farà estar més tranquils amb les situacions que es generin (que de ben segur de vegades són difícils d’entendre) però sobretot ens faran gaudir encara més de tot el que aquest món dels castells ens té preparat. És feina de la tècnica vetllar pel bon funcionament dels assaigs, del bon plantejament de les actuacions i la temporada, d’assolir uns bons resultats de forma immediata però sobretot de treballar per poder-los assolir a curt o llarg termini, però és feina dels castellers sentir-se uns privilegiats per poder formar part d’aquest gran grup.

Meditem-ho!

I ara ... què puc fer per la colla? És normal que en una colla on conviu tanta gent com la nostra hi hagi discrepàncies d’opinió, que la gent tingui sensacions diferents a les que nosaltres, des de la tècnica, intentem transmetre, però segueixo creient que encara hi ha gent que no és conscient del lloc on es troba. Mireu, hi ha dues maneres de concebre una colla castellera: una en què la colla aspira a fer cada vegada els castells més grans (i per tant on les “places” als castells són cares d’aconseguir) i una altra on la colla es dedica a fer castells per diversió.

Nosaltres, com a colla, vam decidir triar la primera opció però amb matisos.

Volem fer castells cada cop més grans i, per tant, apostem per unes alineacions que puguin ser el més constants possibles, però sabem que hem de continuar treballant la gent de futur, que ha d’estar

Per acabar... capacitada per si mai és necessari.

Ara bé, m’agradaria recordar que per davant de tot hi ha de ser sempre el col·lectiu. És feina nostra, dels castellers, no entendre malament que LA COLLA va per davant de la persona i que, per tant, tots i cada un de nosaltres aportem el nostre petit gra de sorra en la consecució dels èxits comuns. Tots sense excepció; des dels grallers fins a la darrera persona de la paradeta, des de l’anxaneta fins als taps!

Fer-nos nostre aquest pensament

Ara ja, i per acabar, voldria deixar a l’aire una pregunta. Una pregunta que entre tots i totes haurem de respondre amb el pas dels dies, dels mesos i dels anys. Sabem qui som (la millor colla de barri!), sabem d’on venim (d’uns anys de progressió lògica; feina ben feta a l’assaig = bones actuacions els diumenges) i sabem on ens trobem (el moment crucial de la nostra existència; ser o no ser; créixer o morir). Ara ens toca preguntar-nos: cap a on anem? Aquesta és la qüestió! Què en volem fer de la nostra

colla? On volem arribar? Des de la tècnica no tenim cap mena de dubte que entre totes i tots serà possible trobar-hi una resposta; entre totes i tots farem del futur, un futur encara més gris.

Hi ha qui parla de quatres de nou amb folre, de Mercès grises o de dosos de vuit nets. Jo, però, prefereixo pensar en tornar a fer el que hem fet fins ara, continuar, passet a passet assegurant

castells i nivell, construint un futur en què, si vinguessin maldades, estaríem molt ben preparats. És l’hora doncs de tornar a sembrar per poder recollir els fruits ben aviat. Us hi animeu?

Confiança, paciència, constància ... i molts punts suspensius!

Marc Febrer Cap de colla

ELS DARRERS SIS ANYS 2005 C

5de7 3de7ps 9de7 2de7 4de8 pde6 3de8 2de8f 5de8 3de9f

D

2006 D

1

16 2 1 6 8

13 5 1 13 10

4 4

12 5

12 3 12 12 1

1 1

2007

C

C

1

D

2008 C

1 2 1

D

2009 C

14 4

14 2

11 8

11 5

11 7

15 9 3 1

1 1

D

2

. .i més actuacions Esplugues, 20 de setembre per Pere Camprovín d8 2d8f 3d8 pd4 pd5 pd4 El 4 no estava mort, estava de parranda lerelerele L’actuació d’aquell diumenge a Esplugues probablement no passarà a la història d’aquesta colla, ni serà l’actuació més recordada de la temporada, però tot i això crec que és un punt d’inflexió important. Va donar el tret de sortida de les grans actuacions, vam recuperar la confiança a tots els nostres millors castells i, després d’aquella actuació, va canviar totalment la mentalitat que teníem del 4 de 8. Vam fer la tripleta més matinera de la segona part de temporada, permetent-nos així, que pocs dies més tard poguéssim actuar a La Mercè amb una tranquil·litat i confiança absolutes.

En els assajos anteriors a la festa major d’Esplugues crec que ens vam arremangar tots, pensant que ja era hora de treure la nostra casta de colla gran que volem ser, i fer el 4 de 8 amb tanta normalitat com amb la que ho podem fer pel nivell al que estem. I com que ens ho crèiem, així va ser. Traient-lo de sortida i sense manies vam fer un bon 4 de 8 que deuria ser un dels quatres més celebrats des de feia temps. Així doncs, tot i quedar-nos encara per fer els dos castells més grans de la jornada, ja teníem una gran satisfacció i només quedava posar-hi una bona dosi de concentració per acabar la feina. Com que som ferms i som grans tot seguit vam fer un 2 de 8 amb folre que ens servia per recuperar sensacions en castells folrats, i un 3 de 8 que ens servia per començar a pensar en nous reptes.

Encara que era bonica i ens venia de nou, els Borinots amb la tripleta no en tenim prou!

8

La Mercè, 24 de setembre Per Carles Paniello (Pani) pd5 pd4cam 4d8 2d8f 3d8 pd5 pd5 pd5 No ens n’adonem i ja tornem a estar davant l’actuació de la Mercè. Aquest any tota la gent estava esperant aquesta diada amb moltíssimes ganes des que un dia, al final de l’assaig, el Marc digués una frase de l’estil: “Per la Mercè en principi tripleta, però si va bé: punts suspensius.” Des del dia que va dir això, els “punts suspensius” van anar de boca en boca, i no només per la gent de la nostra colla, sinó per gent d’altres colles, i pels diferents mitjans de premsa. Al final, però, ens van faltar uns dies d’assaig, així que va tocar aplaçar el 3 de 9 amb folre per més endavant, tot i les il·lusions que tenia tota la colla en estrenar aquest castell en una diada tan assenyalada. Així que amb la tripleta en ment, ens vam anar trobant tots al davant de la basílica de la Mercè esperant la sortida de les autoritats. Sembla una tonteria, però aquesta espera es fa llarga, i es respira la tensió a plaça amb la colla del costat, molt pendents del que farem, ja que no saben que el tres està descartat. A la que ens sembla que les autoritats estan a punt de sortir, tanquem la pinya del pilar i puja el segon, i immediatament el moviment és copiat per BCN. Però uns minuts després veiem que ha estat una falsa alarma, i com que les autoritats no surten, es desmunten els pilars, però cap colla sembla que vulgui ser la primera a desmuntar. Baixen els segons i uns minuts més tard donen l’ordre, i les cinc colles aixequem simultàniament els nostres pilars. D’allà en cercavila cap a plaça Sant Jaume, amb tota la canalla a espatlles, entrant a més d’un local, i sorprenent a més d’un, com ara els xinesos del restaurant del carrer ciutat, que ens miren amb cara de sorpresos mentre dinen.

L’actuació en si, la podem qualificar de fàcil i sense especials complicacions, pilar caminat, 4 de 8, 2 de 8 amb folre, 3 de 8 i 3 pilars de 5. Un molt bon resultat, tot i no haver pogut fer el 3 de 9 amb folre, i per molta gent doble motiu d’alegria, en veure que Barcelona no havia tingut el seu dia. Per una vegada les grans protagonistes de la diada van ser les anomenades colles locals ja que totes van sortir de plaça molt contentes havent fet la millor actuació de la temporada i alguns fins i tot la millor de la seva història. Així que amb l’alegria d’haver fet una gran diada, anem cap a celebrar-ho a la Meixon, i posteriorment mentre uns es dirigeixen cap al cercavila de la Mercè, altres continuaven “preparant-se” per la nit de concerts i Festa Major! I els dies següents toca mirar àlbums de fotos, i reculls de premsa, per pujar l’autoestima!

9

Lleida, 27 de setembre per Mercè Vilalta pd4cam 4d8 2de8f 3de8 pde4 pde5 pde4 Avui actuem i ens llevem més d’hora de l’habitual. La raó: actuem a Lleida! Després d’agafar la bossa anem cap a la Plaça de Sants, ja que és allí on hem quedat amb la colla per agafar els autocars. Un cop arribem veig com la gent de la colla amb cara de son va arribant i es van saludant els uns amb els altres; hi ha cares de cansament, ja que ha estat una setmana dura, assajos, l’actuació potent de la Mercè, dissabte al Prat i ara cap a Lleida, veig que som força gent, i que la distància i l’esforç d’aquesta setmana no fa tirar avall els ànims de la colla.

El viatge de l’autocar és tranquil·let, uns aprofiten per recuperar hores de son, els altres per jugar a la botifarra, escoltar música o parlar... i al cap d’una estoneta ja arribem a la capital de la terra ferma.

Anem caminant des de l’autocar fins a la plaça de la Paeria, i sento els comentaris de molta gent dient “Sí que és petita aquesta plaça” i ben cert que és, just encara no entro a la plaça i ja veig als meus pares que estaven mirant si arribaven les camises grises, ens saludem i ja al cap de poc comença el pilar caminat, tret de sortida i senyal que comença l’actuació!

Per mi no és una actuació normal, ja que hi ha la meva família, també la del Miquel, i això de tenir la família que et ve a veure no és gaire habitual per mi, com ja heu tastat al viatge d’anada i tornada, no els queden molt a prop les nostres actuacions i em fa molta il·lusió que siguin aquí mirant els nostres grans castells.

Anem posant-nos al dia i de cop sento com precanten la pinya, m’acomiado d’ells i els dic que ja ens anirem veient, que ara sí que comença la nostra actuació i que he d’anar avisar les crosses!

Sortim de 4 de 8, des de la primera tripleta d’aquest any és la tònica general, sé que anirà bé, ja li hem tornat agafar confiança i efectivament es nota una millora bastant considerable dels primers quatres de la temporada fins aquest. Quan s’obre la pinya, penso: bé! anem per bon camí per fer avui la tripleta!

A la segona ronda fem el nostre castell estrella el 2 de 8 amb folre, s’ha de reconèixer que va ser un castell força treballat, però ja està bé que no ens confiem i que de tant en tant haguem de defensar el castell.

I tanquem ronda amb un 3 de 8, un tres ferm i amb bona mida, un tres al que ja li falta un pis i un folre damunt de la pinya, un tres que mentre escric aquestes línies ja me l’imagino d’aquí 15 dies de nou i descarregat!

A part de nosaltres també actuaven els Capgrossos de Mataró i els Castellers de Lleida; els primers van fer també igual que nosaltres la tripleta, i per als amfitrions el seu objectiu també era fer la tripleta, però la sort castellera no els va acompanyar gaire, van carregar el 4 i van fer dos intents desmuntats de 2 de 8 amb folre, això els va condicionar molt i ja no van provar el 3 de 8, sinó que van tancar amb un dels castells que porten millor, el 5 de 7.

Els intents i la caiguda dels Castellers de Lleida va fer que s’allargués una mica l’actuació i que quan ja estiguéssim a tercera ronda a la plaça només quedés la família dels respectius i poc públic més, tot i que sap greu sobretot quan estàs a les teves terres, que no hi hagi gaire públic, també s’entén ja que a la capital del Segrià no hi ha molta tradició de castells tot i que sembla que gràcies als Castellers de Lleida va canviant a poc a poc, però encara queda molta feina per fer.

Després dels pilars ja vàrem anar cap a l’autocar, la gana començava a fer-se cada cop més gran, sort que al cap de mitja horeta ja estàvem tots entaulats a Tàrrega preparats per dinar, s’ha de dir que va estar molt bé, el dinaret, un lloc molt ben triat (felicitats Pau), i després cap a l’autocar falta gent i viatget de tornada un altre cop cap a Barcelona!

Hostafrancs, 4 d’octubre per Sr. Daniel Cochs 4de8 2de8f 3de8 pd4 pd5 pd4 JUGUEM A CASA Feia molt de temps que no actuàvem a Hostafrancs. Les darreres actuacions castelleres en aquesta part del barri les havia fet una colla que res té a veure amb el barri del qual Hostafrancs forma part.

Molts membres de la nostra colla, que som o vivim a Hostafrancs, sempre ens havíem hagut de sentir a dir, per part de veïns i amics, que si els havíem oblidat. Però no és la nostra colla qui organitza la Festa Major, i dins la comissió dels qui sí que l’organitzen hi havia (dic hi havia perquè ara ja no hi és) un personatge que ens boicotejava i afavoria l’actuació d’una altra colla.

Actuacions que, per cert, eren més tristes que un enterrament de tercera. Per una banda, les feien en dies en què molta gent treballava i, per tant, ningú no els feia cas. I per l’altra, actuaven sols, en un racó, fent actuacions de segon nivell, o potser no arribava ni a això.

La qüestió era que la colla de Sants no hi fóra.

Però aquest any, la cosa ha canviat. Tot i que qui ha organitzat la diada castellera han estat els de l’Associació de Comerciants de la Creu Coberta, s’ha demostrat com aquesta associació sí que sent el caliu i el sentiment de pertinença a la nostra colla, i que a més se la fan seva.

I així va ser com enmig de la carretera de la Creu Coberta, i amb un nombrós públic, vàrem realitzar juntament amb Capgrossos i la Jove de Sitges una actuació de les de la segona part de temporada.

Amb tripleta de vuit inclosa, i com aquell qui diu sense despentinarse, l’únic petit entrebanc va ser que no es pogué carregar el pilar de sis (el guardem per una altra ocasió). Les altres colles també van estar a l’altura, realitzant els castells que en aquell moment tenien a l’abast.

Ja era hora que juguéssim a casa, i a més guanyéssim.

11

XVII DIada, 18 d’octubre per Horaci Gismondi pd4cam 2d8f 5d8c 3d8 pd4 pd5 pd4 pd4 pd5 pd4 Arriba la Diada, una fita sempre especial pels Castellers de Sants, actuem al nostre barri, acompanyats de la nostra gent que ens fa caliu a la Plaça de Bonet i Muixí, que a poc a poc ha esdevingut un punt de referència al món casteller.

Però aquesta 16a Diada és també especial pel fet que provarem per primera vegada el 5 de 8, un castell imponent i que només està a l’abast de les grans colles, pel nombre de gent que hi puja, la durada i la dificultat que implica coronar els dos poms de dalt.

Les proves als assajos han sigut molt bones, la Catedral està a tocar i tan sols ens podrien jugar una mala passada els nervis. Però hi ha il·lusió, molta il·lusió a la colla i també molta feina feta. Treball de formiga que es torna en força d’elefant gris.

El diumenge es presenta com un dia que fa goig per fer castells, i després d’unes matinades ben acompanyades de gralles, timbals i xocolata a dojo, tips i feliços ens comencem a congregar al voltant de la plaça. Aquestes fites especials dels Borinots són també oportunitats per retrobar-se amb gent que fa temps que no veus, però que segueixen fidels a la camisa grisa. Borinots ocasionals, o veterans dels que van engegar la colla quan fer un 3 de 6 era tot un repte, però que aquí hi són, amb la camisa amb els colors esvaïts pels anys però encara disposats a fer pinya quan saben que són necessaris. I Aquesta és una de les jornades en què toca fer història i cal donar un pas endavant.

Ens acompanyen a plaça els Minyons de Terrassa i uns entusiastes Castellers de Lleida, que volen revalidar un 2 de 8 amb folre que se’ls resisteix aquesta temporada.

Pilars caminats i comencem actuació. Pel primer plat del menú ataquem el 2 de 8 amb folre, castell al que ja tenim per la mà. El castell puja ferm i serè i tot just després de l’aleta toca treballar de valent. Però hi ha confiança i ofici, el descarreguem amb seguretat i una gran tasca de tots, tronc, folre i soca, són les formigues de l’elefant.

La primera ronda tanca amb un lleuger 2 de 8 amb folre dels malva i un aplomat 4 de 8 dels de la terra ferma.

Ara ve el plat fort de la jornada, arriba l’ hora de la veritat pel nostre 5 de 8. Ja sento els nervis característics dels moments crucials... tenim la catedral a l’abast? Està realment a tocar lo 5 de 8? Tanquem pinya i comencem la brega. Los terços donen per bones les mides i comencem a escriure un nou capítol de l’èpica borinota. Escolto veus demanar pit, esquerres afluixeu, primeres no em deixis! Sento aplaudiments però no les gralles, de cop una batzegada i tot s’ensorra.

–S’ha carregat? li pregunto al company de rengle. No cal que respongui. Tothom crida i es desferma l’eufòria, ja hi és. La Catedral de Sants ja és una realitat. Tan sols els nervis han fet trontollar la magnífica estructura, però no és un somni, no hi ha dubtes que aviat la tindrem descarregada amb suficiència. Hem tornat a fer història, Borinots.

Tanca la segona ronda un 3 de 9 amb folre dels egarencs i un molt lluitat i defensat 2 de 8 amb folre dels lleidatans.

Per tercer plat ens hem reservat el vaixell insígnia de la flota de Sants, el 3 de 8 que aviat esperem folrar per revalidar la nostra condició de colla de nou. Una execució decidida, aplomada i gairebé perfecta remata una de les millors actuacions de la història de la colla.

Tanquen ronda un 5 de 8 dels Minyons i un 3 de 8 dels lleidatans, que a més a més planten un espadat de sis a la ronda de pilars; i la resta de coses no cal que us les expliqui. Una actuació que sense dubtes formarà part de la història viva de la colla, el dia que Sants va tenir la seva Catedral.

Sitges, 24 d’octubre per Andreu Botella pd4cam 2d8f 5d8 3d8 pd4 pd5 pd4 LA CATEDRAL, LA BOINA I EL BASTÓ El dia 24 d’octubre de 2009 es va fer evident que, quan fa un grapat d’anys, li vaig comentar a un casteller de la colla que el primer 5 de 8 borinot el veuríem asseguts en un banc de plaça Bonet i Muixí, amb la boina al cap i un bastó entre els dits, em vaig equivocar.

Ni boina, ni bastó, ni dentadura postissa... Sitges mon amour! La llar del nostre segon 4 de 8 descarregat, d’un 3 de 8 (2005) que va significar el tret de sortida cap al 3 de 9 amb folre de 2008, del primer pilar de 6 carregat quasi descarregat, del castell de 8 més matiner de la història de la colla fins ara. Sitges és la població fora de Barcelona on hem descarregat més castells de vuit pisos (5 de 8 (1), 2 de 8 amb folre (4), 3 de 8 (6), 4 de 8 (4)), i Sitges va tornar a ser una plaça especial. Sitges ens té enamorats.

Què té Sitges que no tinguin les altres? Dues coses. Primer de tot, té una colla castellera, la Jove de Sitges, i persones com els seus cap de colla i presidents d’aquests darrers anys (José A. Carrasco i Santi Terraza) que ens han permès el privilegi d’actuar-hi regularment aquestes darreres temporades i ens hi han fet sentir sempre com a casa. En segon lloc el Cap de la Vila té un ambient espectacular. Entre l’hospitalitat dels amfitrions i el fet que la plaça sigui “un lloc de pas” però molt recollit, és a dir, garantia de gent i soroll, allà s’hi fan els castells com a tots ens agrada fer-los: ben acompanyats i en un ambient de gala.

Hi tornàvem per partida doble. Tornàvem a ser a Sitges i tornàvem a intentar el 5 de 8. El castell va pujar molt bé però no tant com per preveure la placidesa amb què ens el vam cruspir. Després de la guerra sense quarter de diumenge anterior difícilment podíem estar gaire confiats. Aquest castell, que com dirien els pro-taurins, és tot honor i bravura, va reconèixer el nostre mestratge i per uns moments va quedar quiet del tot, congelat, doblegat al nostre art, i quan la Naomi va fer la segona aleta la plaça es va enfonsar... però el castell va restar immòbil. Va ser un detall que aquest cop enlloc del castell pròpiament dit, el que s’enfonsés fos la plaça. Quins crits! En un tres i no res i amb aparent facilitat acabàvem de descarregar la primera catedral grisa.

De la importància de descarregar per primer cop aquesta bestiota no cal dir-ne gaire res, sí que voldria subratllar un fenomen paranormal que ocorregué en aquella mateixa actuació per tal que l’amable lector determini si alguna força estranya va tenir alguna cosa a veure amb el resultat final: A final de l’actuació vaig veure un grapat de borinots mantejant el cap de colla, no el de la nostra, sinó el de la colla de Sitges (que aquell dia s’acomiadava en el seu càrrec). És el primer cas que conec de mantejada de cap de colla aliè.

Aquesta visió d’agermanament eufòric i de proesa compartida em va tenir una estona pensatiu i em va fer tornar al tema inicial de la boina i el bastó: Ja em vaig equivocar una vegada, per tant si algun cop em pregunten pel 2 de 8 net gris, pel 2 de 9 amb folre i manilles gris, pel 5 de 9 amb folre, o per qualsevol altra animalada d’aquestes... serà millor no dir res, riure per sota el nas i pensar que és possible. Seguim treballant.

Seguim fent feina de formiga... aparteu-vos que venim!

13

Sant Cugat, 8 de novambre per Esther Oriol 3d8 2d7 5d7 pd4 pd5c pd4 Venint dels cincs de vuit de Sants i Sitges, i amb l’horitzó proper de Gràcia ja a la vista, la diada dels Castellers de Sant Cugat ens havia de servir per agafar aire i encarar la recta final de la temporada amb la mirada posada en repetir el cinc i tornar a tocar el cel amb el tres de nou. I d’aire no ens en va faltar, perquè bona ventada va enviar Èol des de la seva caverna. La meva primera tardor castellera ja era la de les samarretes sota la camisa i el coll ben tancat.

Agafem el tren cap a Sant Cugat, amb la idea de repetir tripleta... I per ferho comencem amb un tres de vuit. Allà dalt devia bufar fort el vent, perquè el tremolí després de l’aleta va ser dels d’aiaiai. Però com en som de valents que podem fins i tot contra els elements. Trompada salvada i cap avall. Descarregat i ja en fan 14 (em diuen) aquest any.

Un cop de mà a les altres colles i va, tornem-hi. La tripleta es desestima per falta de camises (amb borinots dins d’elles) a plaça, i seguim amb el dos de set.

Venint d’on veníem tinc la impressió de posar la reductora, però de vegades cal fer això per agafar embranzida... i a més, si la tècnica ho diu, va a missa, o al jutjat, que això depèn de cadascú... Pim pam, dos de set descarregat i diu la crònica que amb una alineació molt jove. Tanquem ronda amb el cinc de set i cap als pilars de comiat, on el vent, present en tot moment, ens va jugar una mala passada.

Marxem cap al tren intentant treure conclusions positives. I jo les trobo quan sento dir a unes quantes persones: “La setmana que ve, un pis més!” Entesos: toca, doncs, tornar-nos a arromangar, que arriba l’estiuet de Sant Martí i Gràcia ens espera. I Èol es pot quedar ventant molins, que nosaltres ja hem agafat prou aire per arribar ben amunt!

14

Gràcia, 15 de novambre per Albert Torrent 5d8 id3d9f 2d8f 3d8 pd4 pd5 pd4 Ha arribat el dia de Sant Albert (patró del químics, per aquells que no ho saben, i també de biòlegs, físics i d’altres científics) ens trobàvem davant el repte de fer el primer castell de nou pisos de la temporada. Bé, potser aquest era el segon repte del dia, l’altre era mirar d’arribar a comptabilitzar tots els Alberts de la colla; ja aviso que n’hi ha uns quants, però per no cometre el greu error de deixar-me’n algun no seré jo qui faci el recompte.

I potser per què el Sant que duu el meu mateix nom s’havia llevat de bon humor o bé per l’estiuet de Sant Martí, aquell diumenge feia un dia preciós.

Un cop a plaça i mentre el gruix de la colla anava cap a la plaça del Sol a fer la cercavila, un servidor estava repartint les samarretes que havia dut pels membres de la Colla jove de l’Hospitalet, els quals van venir a donar-nos un cop de mà (com se sol dir chapeau –pronunciïs «xapó» pels menys il·lustrats en la llengua del país veí). I com si fos un d’aquells venedors ambulants, només em faltava dir allò tant típic «me lagh quitan de las manos».

Després d’haver repartit samarretes i de rebre nombroses felicitacions degut al dia de la meva onomàstica, el nostre distingit president em va presentar en Guillem, un estudiant que està fent un treball de recerca sobre els castells i la immigració. I tot seguit el nostre president em va demanar que li presentés algun casteller de fora Catalunya. Jo, tot un exemple de submissió i obediència, vaig mig segrestar uns quants voluntaris que el van atendre molt amablement (a tots moltes gràcies per la vostra bona disposició).

I ja ha arribat el moment de parlar de castells. En primera ronda, la catedral, que es diu ràpid, i el que encara es diu més ràpid, per calmar els nervis (raonament de lògica complexa digne del propi Dr. Spock). Doncs la veritat és que devem fer molt bé les catedrals quan la única preocupació que tenia una membre del tronc del castell i cito textualment: «jo patia perquè no se’m baixessin els pantalons i ensenyés les calces». Només afegiré un parell de comentaris, compra’t un cinturó, apreta’t més la faixa, assegura’t de portar calces netes!

Després de descarregar el cinc tocava el 3d9f per la segona ronda, com si fos el Marc Febrer després de l’assaig dels divendres miraré d’esplaiar-me una mica.

L’any passat vaig tenir l’oportunitat i el plaer de poder estar al folre de tots els tresos que vam fer. Aquest és un regal que crec que mai oblidaré i sempre podré dir als meus fills que en el primer 3d9f jo era allà, al folre, rere un tal Marc Febrer. Però enguany degut a un lleuger augment de pes (només 15 quilos en un any!, per cert us podeu apuntar al grup del Facebook «Torrent baix el 2010») tinc una altra posició. Faig de contrafort amb molt d’orgull, rere el gran Ignasi, en el nucli de la soca. Les sensacions són molt diferents, passar de trepitjar a ésser trepitjat es nota, però viure el castell des del formigó armat és una experiència inigualable.

El que va passar amb el tres ja ho sabem tots, un peu desmuntat i després un altre intent desmuntat. Com estava el castell no us ho puc dir, ja que des de la meva posició només podria dir quin peu calça en Jep. En la repetició una altra torre de vuit per la col·lecció (i en van…) i un tres de vuit per rematar la feina per endurnos a casa una altra magnífica actuació (sempre segons el meu criteri).

Alguns tornaran a casa amb cara disgustada («Ho hauríem d’haver tornat a provar», deuen pensar), d’altres com jo creiem que hem fet una gran actuació descarregant de nou la catedral i d’altres tornaran a casa amb uns quants quilos de més després d’endrapar tant com han pogut en l’aperitiu post actuació.

Camí de casa alguns ja pensaran en la següent actuació, que si els malves volen fer quatre gammes extres, que si hem de fer el tres de nou... però tot això ja és una altra història.

Terrassa, 22 de novembre per Roger Vilalta 5d8 3d9f 2d8f pd5 pd5 Tot pensant com enfocar d’una altra manera l’escrit sobre la que, de moment, és la nostra millor actuació de la història, se m’ha acudit que em semblava just definir-la com la Diada dels grans detalls o, millor, la Diada dels detalls de colla gran.

Potser és el que té veure els castells des de fora, cosa que, sigui dit de passada, no havia fet ens els gairebé quinze anys que duc a la colla.

Per bé que és cert que et perds molts d’aquells moments que tan sols olores (mai millor dit) quan ets dins de les catacumbes del castell, també és veritat que de fora estant hi descobreixes altres tonalitats.

Tot comença mitja hora abans de l’actuació quan veig des d’una distància prudencial el cop de cap de satisfacció d’en Joan Beumala (del ‘3 rondes’ de Catalunya Informació) quan en Marc li confirma que anem a per totes. En aquell moment m’imagino en Beumala fregant-se les mans tot pensant “tenim el duel servit!” Primer detall.

I sense prèvies, l’assalt als deu pisos. Aquelles cares de concentració, aquella soca minuciosament construïda i on s’hi destaca una notable taca gris que ha de ser motiu d’orgull per a qualsevol Borinot. Segon detall. L’intent fracassa per ben poc, però que n’és de decisiu aquest “ben poc“ en el món dels castells!

I tot seguit el nostre torn. Sortida de 5. Perdó, deixeu-m’ho dir amb totes les paraules perquè si no ens pot semblar una cosa trivial: sortida de cinc de vuit; valenta?, sí, però sobretot confiada. I altre cop, el “ben poc”. Per ben poc, per un segon, per un fugaç mal pas, que no se’ns despenja l’enxaneta o, fins i tot, el pom de la torre sencer. Un detall, però, del que en sortim vencedors: la tranquil·litat de la Naomi, la fortalesa de la Cèlia, la impassibilitat del tronc. Tercer gran detall.

L’actuació continua amb la segona desgràcia del dia per Minyons, l’intent de torre de nou amb folre i manilles, el quatre amb l’agulla descarregat per Barcelona i el tres de nou altre cop dels malves. Ens torna a tocar nosaltres, i sí, com bé sap en Beumala, som-hi de nou! Evidentment, hi ha nervi, però un nervi d’aquell positiu, d’aquell que és barreja d’incertesa, convicció i concentració. El castell puja a la primera, força bé de mides, però l’excessiva durada fins a la carregada fa preveure que no serà gens fàcil de completar. Efectivament, la descarregada del tres de nou s’efectua amb un estil més propi de les contrades meridionals, i quan comencen a sortir sisens és narrat per en Xavier Brotons al Quarts de Nou amb un sorprès “el baixen, el baixen, eh?” i, en confirmar-se la descarregada, amb un “no semblava el primer de la temporada, l’han aguantat amb molta tranquil·litat i confiança els moments més crítics de la descarregada”. Vet aquí, doncs, el quart gran detall.

Però el cinquè detall és el més important. És el mateix que ja vam viure a Sitges. El conformen el conjunt de cares, plors, abraçades, somriures d’orella a orella. És aquell instant impagable que ha de compartir qualsevol Borinot, porti més o menys temps a la colla i sigui quina sigui la seva funció en el castell, des dels més menuts fins als soferts baixos, portaagulles i portacrosses, des del tronc i el folre fins als responsables de la paradeta i els –també soferts– grallers i timbalers (algú es pot imaginar com de dur ha de ser tocar patint?).

I per acabar la torre, la cirereta. Un castell que, tot i que fa molt temps que no queda en carregat, ha tingut moments de perill evident enguany, sense anar més lluny a Gràcia. Però aquí es demostra quan tothom està per la feina, quan la concentració és màxima, quan s’és conscient que no pot fallar res ni ningú per tal d’assolir la millor diada històrica de la colla. Sisè gran detall. Una soca compacta, el millor folre de la temporada i un tronc experimentat per rubricar la proesa.

I el detall que ho agrupa tot, el que paeixes en fred. És el que significa descarregar cinc de vuit, tres de nou amb folre i dos de vuit amb folre en una sola actuació i, especialment, el que significa fer-ho en una diada de les grans. És el detall que sintetitza i explica moltes coses de la nostra colla, del recorregut que hem fet en els darrers anys, el que mostra el model que entre tots hem dibuixat, el que ens parla d’un calendari fet a la nostra mida, d’un estil de fer castells en què la regularitat i la cerca de la mínima caiguda són la nostra ensenya, d’una progressió lineal; en definitiva, d’aquesta confiança màxima que ens permet afrontar les diades grans com el que ja som, una gran, una enorme colla.

17

. . and last but not least, Borinots the Sants proudly announce.. our

Sink the weed!!

Per començar, deixeu-me que confessi que la principal dificultat d’escriure aquest article no ha estat cap detall casteller. Ni el tronc, ni la pinya, ni el pom… Això són ingredients que, a títol individual o en conjunt, són necessaris, però no suficients per arribar a omplir un full en blanc tot parlant d’un castell en concret. No, amics. El meu principal handicap ha estat, ni més ni menys, que enguany no hi hagi participat cap guiri carismàtic que pugui enfilar-se al podi del protagonisme anecdòtic, el qual, habitualment, adoba el meu deliri literari. I déu n’hi do la complicació que això

m’implica. No obstant això, fa una setmana que dic al claustre d’editors del Suc de Pinya que tinc l’article a mitges, i vet aquí que l’acabo de començar. Ah! I un altre entrebanc important és que sóc a la feina, i l’ampolleta d’Ontañón que habitualment lubrica els guions més esperpèntics de la crònica castellera no pot figurar a sobre la meva taula… Així que sobri i orfe d’estrangeria, som-hi, no?

La sort d’escriure l’última entrega de l’aclamada sèrie “The Weeds” a dia d’avui és que al nostre cinc ja l’he vist en tres ocasions descarregat... en viu. Llegit així, sembla com un epígraf, com una mena d’afegit gairebé pòstum a una etapa… I potser, i tant de bo, així sigui. La primera entrega va ser el “Dust a Weed”, deu fer cosa de dos o tres anys… Entremig, hi ha hagut alguna entrega prèvia (un prerelease, que en dirien els entesos) de la nova saga “The Know”, però bé, això ja es veurà, ho he de parlar amb l’editorial.

Aquest any, molt abans del que la majoria pensàvem d’amagat, ens plantàvem a la nostra Diada amb els nervis propis dels qui van a fer quelcom inèdit en la paleta dels grisos més brillants. Després d’aquell primer cinc que encara espaternegava, acabat de collir de les xarxes, vam portar l’èxtasi, ara ja sí complet, a Sitges; i després a Gràcia; i ja per últim, va ser un ingredient més de la macroorgia borinota que es va veure i viure a Terrassa.

No en parlaré perquè tinc el convenciment que la revista que teniu a les mans estarà ben farcida d’imatges, escrits i sensacions al voltant d’aquella màgica actuació.

Tornant al fibló epigràfic, potser una forma, totalment personal i oberta a discrepàncies, de pair amb més sere-

nor el que hem aconseguit enguany és començar a ser conscients que tanquem una etapa de creixement vertiginós, i la tanquem per encetar una cursa de fons on el repte és mantenir-nos a la carena, brincant de cim en cim, i eixamplar el ventall de trastos que estem portant a plaça. Reconec que l’any passat, mentre enviava per mail l’article aquell, pensava que la temporada 2008 seria pràcticament insuperable. El 5 com a objectiu hi era, i tant... però a mig/llarg termini… I vet aquí que l’empenta grisa ha aconseguit sorprendre’m un cop més signant una temporada històrica. Aquest any, novament, tancaré la paradeta pensant que el que deixem enrere és difícilment superable… i novament espero equivocar-me, però nosaltres mateixos, per sort, ens ho estem posant difícil. Deixeu-me, primer, caure en l’error fàcil de començar a donar forma al proper somni borinot: una nova entrega de la saga “The Know”. Espero veure’l igual de lluny que el cinc, i espero, us ho ben asseguro, equivocar-me d’una forma igualment estrepitosa, i l’any vinent tornar a escriure un paquet de vivències històriques al voltant de quatre rengles.

Però mentre elucubreu sobre la conveniència, o no, de començar a somiar amb un nou fascicle, el segon de la saga “The Know”, … deixeu-me ser un pèl crític per una altra banda, o intentar encomanar més encara les ganes d’esperonar a qui pertoqui, que tinc un bolígraf ansiós d’obrir un nou producte gloriós, vistós, amb moltíssimes aplicacions, que combina perfectament amb altres elements del nostre aixovar domèstic. És una única entrega… i es titularà “… The Seas”. Si? Vinga va, que me’l treuen de les mans!!

Jeroen Paymans

Borinot “on line” Dissabte 21 de novembre. Un dissabte normal però em noto pensarós i amb el cap mirant cap al nord-est. Penso en cares, en noms, en altres dissabtes semblants.

L'enèsima entrada al web no em dóna cap informació ni pista per saber com està tot per l’endemà.

Diumenge 22. Em llevo a quarts de nou. Ràpidament el meu cap fa el càlcul.

Quatre hores. Ja hem començat? Ordinador i pinya.cat. Cap novetat i, a més, queixes que no es pot seguir en directe.

Per fi noves entrades. 5 de 8 descarregat en primera ronda. Ostres, la Catedral per tranquil·litzar! Si em costa encara de creure que l’hem fet! En fi, expectació, actualitzo però no passa res. Segueixo estudiant, que tinc examen el dilluns. Però no hi ha manera, no em concentro. De cop i volta, F5 i... el cinc, el tres i la torre... tot descarregat. La meva sogra encara riu ara dels crits que vaig fotre!

Sí, un any més, millor actuació de la historia, la fermesa en anar avançant, l’estil borinot consolidat i sí, jo un any més, a més de deu mil quilòmetres. Però bé, l’objectiu d’aquest article és explicar com visc això de ser borinot a la distància. No sé exactament què explicar. Molts em coneixeu però també és cert que sou molts els borinots que ni sabeu qui sóc o, com a molt, sóc aquell que va fer un pilar de 4 al Pau sense Treva o de portacrosses al primer assaig d’aquest any –em sembla que va ser la clau de l’èxit d’aquesta temporada, oi? Je, je.

Mireu, a mi m’agradava anar a assaig el dimarts, ser el primer i obrir la porta.

M’agradava veure el pati buit mentre recordava com és ple quan assagem.

M’agradava l’assaig de canalla amb poms i espatlleres funcionant. M’agradava anar els divendres a les reunions de la tècnica, palpar la cuina dels castells, els problemes

i solucions que s’aportaven. M’agradava molt veure evolucionar un castell.

M’agradava estar a l’assaig, xerrar amb tothom i de tot. Escoltar com algú explicava la seva vivència en tal castell i en tal posició. M’encantava fer-me meu el castell a través dels altres. M’encantava quan algú s’estrenava en un castell fos en la posició que fos. La cara que li quedava, la il·lusió.

I estrenar-se també inclou l’assaig, aquest espai que sembla mentida que existeixi en una ciutat com Barcelona.

M’agradava anar al local després de l’assaig i passar molta estona parlant de mil coses en molt bona companyia. De fet, l'última vegada que ens vam veure va ser després del primer assaig d’aquesta temporada. Va ser un camí cap a casa –Vilafranca– estrany. Tan familiar i a l’hora tan diferent.

Per últim, m’agradava anar a les sortides, el tren o l’autocar –encara es perden?– i m’agradava anar a les places i sentir aquell rum rum de que ja ens podem enfaixar. M’agradaven els moments de concentració abans dels grans castells i també dels més petits o intranscendents.

M’agradaven les abraçades i els plors quan l’havíem fet grossa. M’agradava la sensació de tornar a casa havent fet castells.

Tot això que m’agradava ho enyoro. Ho explico sovint per aquí. És de les coses que més trobo a faltar. És per això que sóc un assidu visitant del web i que m’involucro emocionalment amb tot el que va passant.

Segueixo la temporada amb la mateixa expectativa que sempre. Miro tots els webs del món casteller, blogs, fòrums, etc. Intento copsar què està passant. Diferents mails que m’arriben em donen visions del que estem fent. Per sort, tants anys fent castells em dóna pistes de com va tot i m’atreveixo a llegir entre línies.

Poca cosa em queda per dir. És molt gran el que estem fent. Són castells que em meravellen, que em costa d’imaginar fent-los. Però ara són nostres, són de color gris i a les fotos sou vosaltres, tants noms que puc dir amb un somriure als llavis, i tantes cares desconegudes amb la camisa grisa. I això és lo gran.

Per últim només una reflexió estadística. Vaig marxar el 30 de juny del 2006. Si mireu què ha fet la colla després d’aquesta data sorgeix una pregunta ineludible. Cal que torni? Els meus pares m’ho recorden cada vegada que em truquen per informar-me del que hem fet –acabo explicantlos jo a ells els detalls de tot. Ostres els de Sants des que vas marxar!

Xavi Vinyals

Fem colla fent barri Fem colla fent barri és una proposta que intenta fer-se ressò d’altres entitats o agrupacions de Sants, dels que en sentim a parlar sovint però que potser no coneixem prou bé; perquè tenim la gran sort de ser una colla de barri i perquè la millor manera d’enfortir els vincles amb el barri és coneixent-lo millor.

El Casal Independentista de Sants “Jaume Compte” “El Casal és tot i no és res” em diu el Jordi Fexas, un dels membres fundadors del Casal Independentista Jaume Compte. Una bona manera d’explicar-me que el Casal és l’acció que porten a terme els socis que el formen, així com les entitats que hi treballen, com l'Assemblea de Joves de Sants, per exemple.

Oficialment es defineix com una associació de base, unitària, reivindicativa i dinàmica, d’esquerres i independentista.

El Casal va néixer de les ganes d’organitzar l’esquerra independentista del barri per esdevenir una eina de lluita per la llibertat dels Països Catalans, a nivell general, i per la defensa de la cultura catalana i de la justícia social al barri.

Als inicis, l’any 1990, la iniciativa va sorgir d’un grup de militants d’MDT* amb una clara voluntat d’aglutinar la gent jove del barri amb inquietuds polítiques i socials d’esquerres, tot i que el Casal sempre ha mantingut un caire molt intergeneracional.

Durant uns anys va tenir la seu al carrer

20

Demòstenes, fins que es va traslladar a l’actual seu del carrer Premià.

Aviat, però, el Casal tornarà a estar de mudances i s’instal·larà a un local del carrer Muntades, que esperen inaugurar a principis d’any.

Actualment l’equip que el gestiona d’una manera més directa és d’unes quinze persones, que conformen la comissió gestora, el segon òrgan de decisió per sota de l’Assemblea General de Socis, que celebren anualment. El Casal s’organitza a través de les comissions de treball, d’entre les que hi ha unes fixes -com la que coordina la publicació L’insurgent, per exemple- i altres puntuals –que s’ocupen de les accions concretes que van sorgint-.

D’aquesta manera el Casal treballa en activitats de tota mena, a vegades coordinat amb entitats d’àmbit nacional (com la Cal o Alerta Solidària) i sovint amb entitats de Sants (com L’Assemblea de Barri, La Burxa o els Maulets), però sempre movent-se sobre els tres eixos bàsics que el defineixen: eix polític (difusió del treball de l’esquerra independentista al barri) eix lúdic (difusió de la cultura catalana) i eix social (treball de base social sobre el territori).

El de Sants és un dels Casals amb més història dels que hi ha a la ciutat de Barcelona i un d’entre la quarantena que hi ha arreu del territori català. Hi ha hagut algun intent d’organització nacional a través d’una Coordinadora, però va quedar, com diem en l’argot casteller, en “intent desmuntat”, sobretot per motius econòmics.

El Casal es manté econòmicament gràcies, sobretot, a les aportacions dels socis –que actualment en són un centenar aproximadament- i també del que es treu de l’organització d’activitats com la Calçotada Popular de Sants. Les activitats que organitza el Casal es fan amb l’objectiu d’acollir i dinamitzar iniciatives d’arrel popular i, a vegades, resulten deficitàries. En algun cas, com la Revetlla de Sant Joan, el Secretariat d’Entitats els dona un cop de mà cobrint les pèrdues. És un exemple de l’esforç comú per mantenir algunes tradicions com celebrar el solstici d’estiu ballant al voltant d’una foguera, al carrer i entre amics i veïns.

Si us voleu fer socis o sòcies podeu passar pel Casal a omplir la butlleta amb les vostres dades. El Casal està obert de diumenge a dijous de 18.30 a 23.00 h. i divendres i dissabte de 18.00 a 00.00 h.

Podeu ampliar la informació sobre el Casal i estar al dia dels projectes i notícies que es generen al seu entorn a través de la web http://www.barrisants.org/web/jcompte

El safareig En aquesta ocasió el safareig podria ben bé sortir a un programa nocturn d’aquests especialitzats en reobrir escàndols i afers passats (tipus Hormigas blancas, ja m'enteneu).

Estic parlant del que podríem anomenar “Cas Infanta”.

Amb motiu de l’enllaç de la Infanta Cristina, l’ajuntament de Barcelona va demanar a les colles castelleres de la ciutat que participessin a la celebració oficial amb uns pilars commemoratius. Allò va suposar un trasbals important dins la colla i finalment aquesta participació es va acabar decidint en una votació en una assemblea extraordinària (va guanyar el sí per ben poc).

Aquest gest va enutjar molta gent del barri, sobretot els antimonàrquics i independentistes, com era imaginable. La

resposta no va ser gens agradable per la colla, que va suportar recriminacions per aquest motiu –totes elles a títol individual, no promogudes per cap associació ni entitat-, a més a més de baixes de castellers pel desacord amb la votació. La història és molt llarga i podríem trobar molts punts a tenir en compte en tots els sentits (els merders que aleshores hi havia amb l’ajuntament sobre el tema de l’actuació de La Mercè, els pocs anys d’experiència de la colla, el ressò mediàtic…). Els que no ho vam viure podem demanar que els veterans ens en parlin, perquè hi ha anècdotes per sucar-hi pa!

Sortosament, el temps ha passat i, tant i tants anys després, una castellera com jo pot asseure’s amb un dels fundadors del Casal, com en Jordi, i comentar aquest afer entre rialles. La colla va ser castigada per aquell fet, però tots hem seguit endavant i hem sabut trobar punts

de retrobament. Bona mostra d’això és la pancarta que l’Assemblea de Barri va regalar a la colla amb motiu del primer 3d9f descarregat a la Bonet i Muixí l’any passat.

Fixeu-vos si hi ha bon rotllo, que enguany estem parlant d’organitzar conjuntament la Revetlla de Cap d’Any, a Cotxeres i per a tot el barri. Entre tots, seguim endavant amb les tradicions!

Montse Rafí Sots presidenta

*MDT: Acrònim de “Moviment de Defensa de la Terra”, organització que lluita per la construcció d'una nova societat catalana, unificada, independent i socialista. Podeu conèixer la història de la formació i les línies d’actuació i pensament actuals, entre molta altra informació, a www.defensadelaterra.org

21

Els castells, patrimoni de la humanitat La quarta sessió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, reunida a Abu Dhabi (Emirats Àrabs Units) el 28 de setembre passat, va decidir inscriure 88 nous elements a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Amb aquestes incorporacions, el nombre total d’elements inscrits actualment a la Llista és de 178, situats en 80 estats diferents.

Quatre dels elements inscrits a la Llista corresponen a l’Estat Espanyol, dels quals tres pertanyen a l’àmbit lingüístic català. A més de la Patum de Berga, hi estan inscrits El Misteri d’Elx i el Tribunal de les Aigües de l’horta de València. El “Silbo Gomero”, singular forma de comunicació mitjançant xiulets pròpia d’aquella illa canària, és el quart.

Els orígens de la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial es remunten a l’any 1972, quan es va adoptar per part de la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura), la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural i Natural, destinada a la protecció de grans monuments i de paratges naturals.

Ja en aquells moments es van sentir veus demanant la creació d’un catàleg similar per a aquelles manifestacions tradicionals, festes i rituals escampades arreu del món i que, pel seu caràcter immaterial i efímer, sovint veuen la seva continuïtat amenaçada. S’argumentava que seria una llàstima i una gran pèrdua per a la diversitat cultural de la humanitat que aquest patrimoni acumulat durant segles es perdés en aquest món cada cop més global i uniforme.

Però encara havien de passar uns quants anys perquè es prenguessin mesures en ordre a la protecció d’aquest ric i variadíssim patrimoni. Concretament, no va ser fins l’any 2003 que la UNESCO va adoptar la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Estem, doncs, davant d’una iniciativa relativament recent.

Aquesta Convenció va definir el patrimoni immaterial com “els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les tècniques que les comunitats i els grups, i en determinats casos els individus, reconeixen com a part integrant del seu patrimoni cultural”. Aquesta definició inclou pràctiques socials com ara les representacions, les tradicions, les festes i els ritus, les arts escèniques, l’artesania i, més en general, aquells coneixements i habilitats que, transmesos de generació en generació, serveixen per donar a la comunitat un sentit d’identitat i continuïtat.

22

Es tracta d’elements culturals que no tenen contingut material, el seu dipositari és la ment humana i el cos és el seu element de representació. El coneixement i les habilitats necessàries per a la seva pràctica són col·lectives i gairebé sempre la representació és comunitària.

Amb aquesta descripció ja podem veure que els castells tenen tots els atributs per aspirar a aquesta nominació. I, de fet, va ser a la Nit de Castells celebrada a Valls l’abril de 2007 quan es va fer la primera proclamació pública d’aquesta aspiració. Però la UNESCO és una organització d’estats i havia de ser l’Estat Espanyol el que fes oficialment la proposta.

Això va succeir a la reunió del Consejo del Patrimonio Histórico –organisme integrat per representants de totes les comunitats autònomes– de juliol de 2008, el qual, a proposta del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat, va donar via lliure a la presentació de la candidatura dels castells a ser declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. La demanda es va formalitzar amb la presentació, el 28 d’agost passat, a la seu de la UNESCO, a París, del Dossier de Candidatura dels Castells elaborat per la Comissió creada a l’efecte. En aquesta Comissió s’hi integren, a més del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, la fundació UnescoCat i la revista Castells.

La decisió d’incloure o no els castells a la Llista Representativa del Patrimoni

Cultural Immaterial de la Humanitat l’ha de prendre la UNESCO en la reunió que celebrarà el setembre de 2010 a Nairobi.

El fet d’estar inscrit a la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat no aportarà als castells més suport econòmic o material del que ara ja tenen. Però és clar que aquest reconeixement internacional farà que el coneixement i el prestigi dels castells –tant a Catalunya com a l’estranger– augmenti espectacularment.

Si això s’aconsegueix, es podrà dir que la dinàmica dels castells –tant pel que fa al seu prestigi com a la seva difusió– haurà estat meteòrica. De fet, els castells hauran passat, en molt pocs decennis, de ser una pràctica d’àmbit comarcal a obtenir el màxim reconeixement universal. El que atorga l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, la UNESCO.

Miquel Botella i Pahissa President de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya

Sabies que..

per Adrià Pérez

…som l'única colla que aquesta temporada no ha caigut de castells folrats? …juntament amb els Capgrossos de Mataró som l'única colla que no ha caigut de cap castell de 9 aquesta temporada? …és la temporada que menys 4 de 8 hem fet descarregat des de l’any 2004? …el primer 2 de 7 de la temporada (parc de les Infantes) era el número 100 descarregat en tota la història de la colla? …el 5 de 7 descarregat al Poble Sec era el número 150 descarregat en tota la història de la colla? …som la colla que ha fet més 2 de 7 aquesta temporada? …aquest any hem descarregat més del doble de 2 de 7 a l’assaig que a plaça? …som la colla que ha descarregat més 3 de 8 aquesta temporada? …el 5 de 8, el 3 de 9 folrat i el 2 de 7 per sota son els únics castells que no ens han quedat mai en intent? … hem descarregat tots els castells que ha descarregat la Colla Joves Xiquets de Valls aquesta temporada tret del pilar de 6? …som l'única colla que ha dut el pilar de 6 a plaça i no l’ha, com a mínim, carregat? …som la colla que menys 4 de 8 ha fet aquesta temporada entre les colles que han descarregat castells superiors a aquest? …som la colla que més 5 de 8 ha fet en l’any que ha estrenat aquest castell? …som l'única colla que ha descarregat castells de nou i no n’ha fet mai cap intent? …som la segona colla, amb els Minyons de Terrassa i la Colla Joves Xiquets de Valls, que ha descarregat més 2 de 8 folrats aquesta temporada (9) només superats per la Colla Vella dels Xiquets de Valls (10)? …som la cinquena colla que ha descarregat més 5 de 8 aquesta temporada? …l’actuació feta a Terrassa iguala la millor actuació feta mai per una colla de Barcelona? …som la colla que ha fet castells superiors al 4 de 8 que menys llenyes ha tingut (3)? …és l’any que més castells folrats hem descarregat (10) i que ho hem fet en més places diferents (9)?…mai no havíem descarregat cap castell de 8 a la província de Lleida i aquest any n’hem assolit 3? …mai no hem descarregat cap castell de 8 a la província de Girona? …hem fet tots els nostres castells de nou en localitats diferents (Tarragona, Barcelona, Vilafranca i Terrassa)? …hem fet millor actuació que les altres colles amb qui hem compartit plaça aquesta temporada almenys una vegada? …a Gràcia hem descarregat tants 4 de 8 com 5 de 8, un de cada? …això no s’acaba aquí? …som SANTSacionals?

El borimot encreuat

per Laia Andrés

Horitzontals: 1- Cada baix en necessita dues. 3- Primer cognom de la nostra plaça.

5- Borinot que juga al Manchester. 7- Lloc 2/5 22 del 4 de7 més mullat (al revés). 9- Ens agradaria tenir-ne sempre sis o set. 11- Color 12 16 7 33 35 de la nostra camisa (al revés). 13- Actuació important. 15- En pots treure de la pinya i 9 llegir-la. 17- Ho fan els jugadors de futbol.

Nosaltres assagem. 19- Ciutat on vam des6 11 30 carregar el primer 2 de 7 amb folre. 21- Població on vam descarregar el primer 2 de 7 13 15 per sota. 23- Organitzadora del Correllengua. 25- Tots en tenim un a l’any, i la colla no 17 20 podia ser menys. 27- A la colla ara en tenim set. 29- No viu amb els set nans però és cas19 14 34 tellera i Blanca. 31- Millor que al baix li faci bona olor si no vol que les seves crosses ho 21/24 passin malament.

Verticals: 2- Actuació amb intermitents d’aigua. 4- Pots ser-ho de la colla (al revés).

6- Color preferit d’una castellera. 8- Vam ser 4 /23 10 25 18 26 32 els primers en portar-lo. 10- Castellera provinent de les terres d’Osona. 12- A la colla en tenim un i una (al revés). 14- Cognom del núm. 1 de la base de dades de la colla. 1627 29 Nom de volcà i cognom de tres castellers de la colla. 18- Famosa enxaneta de la Vella (al 31 revés). 20- La Laura, la Maria o la Carla pels mallorquins. 22- Vinga va, un més! 24- L’únic de nou. 26- El Roger Artigues volia que ens bullís, i el Xavi Vinyals que la tinguéssim freda. 28- Població de Catalunya del Nord on hem actuat. 30- Mes de Pau sense treva. 32- Casteller brasiler. 33- Població de la Diada del Mercadal. 34- La família irlandesa més castellera. 35- Barri que toca Sans (al revés).

1/8

3 / 28

23