PeusNegres12

Peus Negres www.cargolins.org

Mireia Perelló

COLLA DE CASTELLERS D’ESPLUGUES TEMPORADA 2008 NÚMERO 12

Index Editorial ........................................................... 3 Article presidencial ............................................... 4 Cap de Colla ....................................................... 5 Orgull de Pinya ................................................... 8 Canalla .............................................................. 9 La Ilíada Castellera ............................................... 11 Xifres de la Temporada ......................................... 24 Moments a tenir en compte ..................................... 26 Clixé d’activitats .................................................. 27 Resum de la temporada .......................................... 30 Les Gralles, dins o fora? ......................................... 35 Equip pedagògic de canalla ...................................... 37 El primer 5de7 vist des dels meus ulls .......................... 38 Somric ............................................................... 40 Crim a l’assaig de castells ........................................ 40 Història del Fòrum ............................................... 41 Un any molt emotiu ............................................. 45 Racó Bohemi ...................................................... 46 El Tomak’t ........................................................ 48 Mots Encreuats .................................................... 50 Foto de grup ........................................................ 51

PEUS NEGRES

Revista de la Colla de Castellers d’Esplugues núm. 12 - temporada 2008 - tercera època

Redacció

Pau Albornà, Paco Duran i Josep Santacreu

Edita

Col·laboracions

Colla de Castellers d’Esplugues Josep Argemí 52 08950 Esplugues de Llobregat 650-94-61-59

Portada

http://www.cargolins.org cargolins@cargolins.org

Equips tècnics i directiu, Sergi Pont, Jaume Baix, Anxoveta, Boteboteyo, Rai, Andrés Gallo, Emili Moia, Jordi Gralles, i tots els que ens heu passat fotos, en especial l’Andro.

Cinc de Set durant la Trobada del Baix. Foto: Mireia Perelló

—3—

Editorial i ha hagut una «passa», diuen els afectats. «Una passa formidable!», reblen, esvalotats. Com una epidèmia la «passa» ha passat aquest 2008 i s’ha fet seva la revista, Peus Negres. uè ha succeït —quin fet divers s’és esdevingut? Hom assenyala com a possible culpable un grupuscle de tèrboles intencions que es fa anomenar Grup Dinàmic i que, com a primer punt del seu malaurat programa, propugna la «dinamitació» de la Colla. És una cèl·lula terrorista predominantment santjustenca, que ha estès els seus tentacles fins aquestes pàgines. Oh, Kyrie Eleison! a «passa» també s’escomana per via electrònica en forma de virus informàtic extremament perillós i mutable. Amb la capacitat de saturar amb spam els ordinadors de les víctimes en pocs segons, en la seva variant «Llista» ha aconseguit rebentar el servidor almenys un cop. En la variant «Fòrum» el virus és encara més nociu i ha arribat a dividir i confrontar la Colla de forma permanent, provocant escissions, revoltes i una flaire constant de guerra civil. Un focus viral recent, anomenat «Facebook», s’intueix com a potencialment definitiu. Epidèmia terrible, plaga bíblica, oh, Kyrie eleison, ajudeu-nos Senyor! questa «passa» ha pintat de blau elèctric moltes places que abans eren de diversos colors, i ha fomentat una eufòria desmesurada en els integrants de la Colla. Ha aconseguit que allò que només eren somnis ara «siguin» realitats, actuant com el més poderós dels al·lucinògens. Ens ha enlairat més enllà dels núvols i del temps i ens hem vist com Aquil·les esbotzant els murs de milers de ciutats. Kyrie eleison! h, la «passa»! Epidèmia èpica, bíblica, al·lucinògena, dinamitadora, electrònica i elèctrica, de tons blavissos i d’embranzida terrible —quin goig haver fet «la passa»! I que en vinguin moltes més!

HQ

L

A A

Salut, Cargolins!!

—4—

Article Presidencial Paco Duran

M

’estimo aquesta Colla.

M’estimo la meva Colla...la nostra. Perquè la meva Colla no és la que fa els castells més alts, però per a mi és la que fa els millors castells. La meva Colla és acollidora, alegre, festiva, familiar. Perquè transmet aquesta alegria que corre entre nosaltres i l’encomana a la gent que ens veu a plaça i a les amigues i amics, nous i de sempre, que després, amb una forta abraçada, ens confessen la seva emoció.

La nostra Colla és la de tothom: oberta.

Oberta i amb vocació de col·laboració i diàleg.

Participativa i emprenedora, amb moltes ganes de participar en els principals esdeveniments culturals i associatius del nostre poble. La nostra Colla té caràcter i personalitat.

Per tot això i moltes més coses m’estimo la nostra Colla. I per tot això que ens fa grans cal continuar treballant, colze a colze i cada dia més.

Tenim la base fonamental de l’estructura que bastirem diada rere diada: totes les nostres emocions serviran de suport principal a la pinya del castell, i aquesta al tronc.

Ara, si podem transmetre tota aquesta il·lusió a les persones que ens envolten, estem en situació de portar la nostra Colla al millor lloc, més amunt que mai.

Moltes gràcies a aquell grup de bojos que un dia es van reunir a L’Avenç i van decidir que calia muntar una colla castellera, i a totes les persones que, al seu costat, van ajudar a fer-lo realitat. Els hem de donar les gràcies perque ara gaudim del seu «invent» i som molt feliços.

Gràcies també a les Colles de Sants i Cornellà, que van ser els nostres padrins i les feli-

citarem: a Sants per haver aconseguit els seus castells de 9 en una temporada magnífica, i a Cornellà per mantenir alt el nivell casteller del Baix durant tants anys. Una felicitació que vull estendre a Figueres que ha finalitzat l’any amb la recuperació del 4de7 amb l’agulla.

Felicitats al món casteller per haver-nos sorprès un any més, aconseguint nous reptes, nous castells, per un any de superacions i per continuar treballant per aconseguir un món millor, més solidari, amb projectes i accions per a la integració i cohesió social.

Us ho torno a dir: us estimo cargolines i cargolins.

Salut i castells!

Cap de Colla

—5—

Ja som aquí i ens hi volem quedar!

Jaume Verge é, suposo que aquest escrit que us adreço és l’últim que faig com a Cap de Colla, si teniu sort clar... hehe. El que sí que és ben cert és que la propera temporada tindreu un altre Cap amb el seu equip tècnic que us guiaran per aquests camins tortuosos... Tampoc és que sigui tan tortuós, no? Tres 5de7, dos 4de7a... Doncs no, no sembla tortuós... i no ho és amics meus. Puc dir

B

ben alt i ben fort que ha estat un immens plaer i una gran satisfacció ser el vostre Cap, que sou espectaculars com a persones i que estic encantat de haver-vos conegut. El millor de tot plegat és que l’any vinent espero..., no, no, friso per conèixer molta més gent i que continuï estant encantat de coneixe’ls. També espero que tots tingueu amb el proper equip tècnic, com a mínim, la mateixa paciència que heu tingut amb mi i que els demostrem la confiança en qualsevol decisió presa. Per la meva part els desitjo tota la sort del món en la seva nova tasca i que si en qualsevol cas necessiten quelcom d’aquest fòssil, estaré encantat de ser-los útil, pel que sigui.

Ara sí, si em permeteu anem de ple a la qüestió. En aquesta temporada hem estat capaços de trencar amb el passat i assolir el que jo considerava que era el més dificultós de fer, sentirnos plenament castellers i sentir que formàvem part del món casteller... i en primera persona ser-ne protagonistes. Més enllà de les estadístiques i dels rècords, enguany hem deixat detalls d’allò que et defineix definitivament com a colla castellera. Us n’explicaré alguns que a mi, personalment, m’han omplert d’orgull i m’han fet sentir allò que abans us deia.

Tots els detalls que hem anat mostrant en el primer tram de la temporada, des d’encetar-la amb un set fins a acabar al Gall amb el pilar descarregat, han estat importants, però on realment comencem a presentar les cartes és després de les vacances, on en tres mesos passem de ser eterns adolescents a esdevenir adults amb fills, hipoteca i feina estable (5de7, 4de7a i Vde5). Al setembre, en la primera diada, a Montserrat, tan

—6— sols carreguem el pilar de 5, però malgrat perdre aquell pilar a la colla es respira un aire de tranquil·litat després de la caiguda.

Sembla que ningú no ha pres mal i tothom pensa que això són coses que poden passar i no fem un gra massa de la qüestió... Bé.

Més endavant, a Festes descarreguem el 5de7 (aquest és teu, David) i després d’això la tècnica decideix tirar el quatre en comptes del quatre amb el pilar, sabent que deixàvem passar una oportunitat d’or.

La colla sap com estàvem d’assaig amb el quatre amb agulla i ho entén a la perfecció, la colla sap de castells i la colla sap que hi haurà més oportunitats. Bé.

Octubre, diada del Baix, veiem caure Cornellà en el seu intent sobre el 5, caiguda freda, seca, dura... lletja. Creuem els dits perquè cap dels nostres veïns i companys de Cornellà no hagi pres mal, com finalment no va passar. Què pensa la colla? Doncs que hem d’anar pel 5 sense cap mena de dubte, que aquell no era el castell que havíem de fer aquell dia, que el de debò venia a segona ronda. Amb aquesta actitud el 5 havia d’anar bé... I va anar bé.

A segona ronda encarem el primer intent sobre el 4de7a de la temporada i el descarreguem demostrant l’experiència que tenim: quasi quinze anys de castells ens contemplen i aprenem dels errors. Finalment, a ronda de pilars recuperem el de 5.

Després d’això entràvem en el final de temporada més important de la nostra història i s’esdevé la seqüència que va de l’intent al Clot amb el 5 al vano de Figueres. Al Clot vam ser valents i vam sortir victoriosos... Sí, sí, no us espanteu. Aquell dia ens vam graduar i us puc dir de tot cor que aquell matí va ser un dels matins que jo m’he sentit més orgullós de pertànyer a la nostra colla, de formar part d’aquell grup de valents que estimen amb passió allò que jo també estimo amb passió. Després de la caigu-

da del 5, que ens va quedar en intent, i després de confirmar que alguns tenien contusions però sense gravetat, vam tirar la torre per sortir de ronda, però, a tercera, havíem de decidir què fer... La colla és valenta, la colla no s’arronsa, la colla té l’orgull tocat però la colla és gran...

Tirem el quatre i el descarreguem, és el primer cop que jo recordi que la colla tira un 7 després d’una llenya i aquests detalls són, per a mi, els que diuen qui ets i què vols.

Prediada a cal Minyons. Ara ja tenim clar el que hem de fer. Ni desmuntar un 5, que certament estava com el cul (gràcies Sílvia), va ser prou per fer-nos pensar que potser era massa agosarat el que volíem fer. Al segon intent el descarreguem i a tercera ronda descarreguem el quatre amb el pilar, i a pilars, el de 5. I si encara ens semblava poc, l’endemà ens regalem

—7—

una plàcida diada, sabent que encara podríem apretar una miqueta més l’accelerador, i acabem la temporada amb l’inèdit, fins aleshores, vano de 5.

Ara ja ho teníem tot al sarró i en aquest punt és on he de agenollar-me davant els components més importants d’aquesta colla i, m’atreviria a dir, que de totes les colles, però en la nostra més que més: la canalla. Perquè, companys, tot això que hem aconseguit ni existiria si no tinguéssim la canalla que tenim, junt amb els seus pares que no ens han posat, ni a nosaltres la tècnica, ni als seus fills, cap impediment per aconseguirho; ans al contrari, han col·laborat activament animant els seus fills a lluitar per fer possible els seus èxits que, finalment, han estat de tothom.

Definitivament, tots ells han estat determinants.

Em trec la barretina, sí senyor.

Aquesta colla comença la temporada amb un quatre de set i l’acaba amb un vano de cinc.

Tot això, que anys enrere era impensable, ho heu fet tots vosaltres, i aquesta determinació la marqueu vosaltres, amics meus. Vosaltres us creieu aquests castells i els voleu fer i nosaltres,

la tècnica, hem decidit tirar pel camí que heu volgut, o hem volgut.

I això, que tots plegats hem fet per a nosaltres mateixos, no us penseu que ha passat desapercebut per a la resta del món casteller, no.

Tots aquests detalls no han passat per alt en el si del món casteller, tothom sap qui som i què fem i, per sobre de tot, com ho fem. Això és una responsabilitat que hem d’assumir amb naturalitat i orgull identitari. Ja hi ha una manera de fer «cargolina». Que ho sàpiga tothom: ja som aquí i ens hi volem quedar!

Som una màquina greixada, estem a punt per fer quilòmetres i ja tenim la Via, mirem de no descarrilar i arribarem a l’estació on els nostres somnis ens rebran amb una abraçada i un gran somriure de satisfacció.

Gràcies a tots per aguantar totes les meves cabòries i no morir en l’intent, i sobretot gràcies a tot el meu equip, que ha fet una feina increïble i s’ha deixat la pell, que junt amb tots vosaltres heu fet possible els meus somnis. Us estimo a tots igual... encara que el meu amor em té el cor robat, gràcies a tu en especial.

PD. Estimats germans Rubèn i Quique, us espero en el geriàtric per comentar la jugada, que els xavalets vénen amb força… Rubèn i Quique!!

Gràcies per estar sempre al meu costat.

Salut i castells amics, ens veiem dimarts!

—8—

Orgull de pinya

é, hem viscut una temporada espectacular, plena de moments inoblidables, intensos, èpics... És evident que això no hagués estat possible sense la implicació de tots i cadascun de nosaltres: un tronc ferm, una canalla decidida i una pinya compacta.

La pinya es composa d’elements que tenen tasques molt diferents i que es fusionen en un bloc homogeni, poderós i inexpugnable! En aquestes últimes temporades hem evolucionat en ACTITUD i TÈCNICA. És evident que no hem de baixar la guàrdia i intentar que cada vegada siguem més gent, per nodrir la pinya de més efectius. Així podríem fer més rotacions i ampliar el radi de la pinya.

Des de l’Equip de pinya valorem com a molt positiu el treball fet a tots nivells: baixos, crosses, contraforts, agulles, vents, primeres mans, laterals i taps. Tots ens hem implicat, amb molt d’esforç, tenacitat i concentració, tant als assajos com a les actuacions. Hem de tenir clar que aquesta és la línia que hem de seguir, assumint amb responsabilitat el nostre lloc al castell. No podem oblidar mai que, de les tres parts del castell, la pinya som els primers a començar a treballar, per això un nucli del baix ferm i uns rengles ben alineats és la primera garantia perquè el castell es construeixi amb confiança i fermesa.

Tots aquests esforços han donat com a resultat haver conquerit el 5de7 i tornar a aconseguir el 4de7 amb agulla. Moments que no oblida-

B

rem mai. Emocions i sentiments indescriptibles. I com no: ho vam celebrar al local amb gran bogeria i litres de alcohol, sense oblidar, és clar, la «megarrapada».

L’Equip de pinya volem dir-vos que aquestes dues temporades han estat una experiència molt enriquidora. I tot gràcies a vosaltres!

Espargim l’orgull de pinya per tot arreu!

Cargolins ara i sempre!

Rubèn i Quique

—9—

Equip de Canalla

I

un cop més ja tenim una altra temporada dins el sac. Un sac ple de records i d’experiències, d’aprendre cada dia una mica més, de Castells i de persones.

I especialment de les petites persones, tan grans per dins.

Toca seure, pensar i analitzar, i gaudir del que hem viscut.

Simplement professionals dels castells.

Hi són cada assaig, més hores que ningú. Repeteixen proves i proves, més que tota la resta, i quan la Colla s’ha exigit créixer més amunt, elles han crescut sense parar-se a mirar avall; i han cregut fermament que nosaltres podíem i ho faríem; demostrant a cada Plaça i a cada castell que van a per totes, SEMPRE! Força, equilibri, valor i seny? Que certa l’equació!

S’han recolzat, animat, patit i rigut juntes i amb tots. S’estimen els castells i lluiten contra tot el que s’hi creua davant, contra la por, contra la son al matí després d’assaig, contra els

papes i mames perquè les portin nits i nits a les Moreres, contra els nervis a Plaça... Confien en tu i tu en elles, complicitat de mirades abans d’un castell.

I el 5de7. Tantes coses en un sol castell. Tantes passes repetides, tantes energies dipositades, tantes il·lusions. Què feliç el moment d’abraçarnos després d’haver-lo descarregat! Quantes coses transmeses en un instant. Un castell que no només és un castell. És història, escrita per tots però coronada per elles. Són i sempre seran la canalla del primer 5de7. I són i sempre seran persones molt especials a qui vull agrair tot l’esforç, la constància, l’alegria, l’afecte, la valentia... i tot el que m’han ensenyat.

He après molt amb vosaltres i de vosaltres.

Però el camí plegades no s’acaba aquí, queden moltes aletes per fer, i moltes experiències per viure junts.

Us estimem canalla.

Marta Cirach Pradas

M

’atreviria a dir que ha estat una temporada atrevida, sí, però realment tots érem conscients que ho podíem arribar a fer, i de sobres.

Teníem objectius, ganes, força i tècnica per arribar a aconseguir-ho, calia constància per arribar-hi. Estic segura que més esforç que la nostra Canalla no n’ha fet ningú, elles, totes, han treballat i han arribat alt, cada una al seu ritme, amb el temps personal necessari, però ho han aconseguit.

—10— Quin dia tan especial, al nostre poble, la nostra gran diada, amb mirades de la gent del poble que li havia picat la curiositat i havia vingut a veure’ns, elles, treballant plegades en un mateix castell, ajudant-se les unes a les altres davant els nervis, la tècnica...

Acotxadores valentes, tot i tenir els nervis a flor de pell, l’enxaneta passant per sobre cada una sabent que en aquest castell no serà una aleta ràpida i prou.

Les primeres experiències un pis més avall, deixant de ser al cim, però agafant força i empenta per començar a aguantar pes, aquests colzes lluitant i arribant a alçar-se una mica més a cada castell.

Sens dubte un pas important a fer per un acotxador o una enxaneta que s’ha fet gran per dins i per fora.

Elles han estat molt unides i per això ho han aconseguit, com una colla, que ha d’estar unida per aconseguir els seus objectius.

I després d’aquest, en van venir més, més 5de7 treballats amb la mateixa força i les mateixes ganes, 4de7 amb l’agulla amb un pilar més que parat, quatres de set, tresos de set, torres...

Recordo, en un assaig davant l’església, quan els explicàvem a elles el que hi havia previst fer aquest final de temporada (elles eren les primeres a saber-ho, perquè sense elles, tinguem-ho clar, era impossible d’arribar-hi), elles escoltaven, atentes, amb mirades madures, i sense pensar-s’ho van dir que ho volien, que estaven disposades a donar-ho tot. I ho van donar tot.

Ho heu aconseguit, sense vosaltres, la Canalla, això no hauria estat possible.

Us estimem canalla.

Júlia Cortada Cadena

L

es paraules de les meves companyes resumeixen molt bé el que hem viscut aquesta temporada, però a mi m’agradaria concloure dient que després de tanta feina i de tantes fites assolides el que ens endurem per sempre en el record i el que perdurarà en totes i cadascuna de nosaltres seran aquells petits moments que hem viscut amb tanta intensitat: un munt històries a dins i fora de les places, abraçades després d’un castell nou, mirades de complicitat, confidències a cau d’orella, nervis de l’últim moment; però, per damunt de tot, el record les seves cares plenes de felicitat sabent que han superat obstacles per fer possible un somni, els riures que sempre ens acompanyen i ens acompanyaran.

Elles han après a treballar en equip, a lluitar per un objectiu i a no fer-se enrere davant cap adversitat, i nosaltres també hem après molt, més del que ens imaginàvem, ens han donat una lliçó de vida.

Aquesta història l’hem escrit entre tots i totes, un projecte en comú que sense vosaltres, canalla, no hagués estat possible, així que només ens quedar dir-vos: moltes gràcies a totes de nou!!

Diuen que els somnis es fan realitat de vegades, i avui podem dir que sí.

Us estimem canalla.

Vanessa Mateo Batiste

—11—

La Ilíada Castellera

C

inc mil anys després que Homer escrigués la seva Ilíada, la Colla n’ha escrit la seva pròpia, en què el repte era “fer la passa” i conquerir els castells de set i mig; per a això, calia començar a mort descarregant el primer castell de set en la primera actuació. El lloc: Cornellà, a dos dies de l’aniversari de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià, com aquell qui comença a aixecar la seva república castellera.

Cornellà, catorze d’abril

E

l 4de7 amb què vam obrir el 2008 va anar rodat, seguint l’embranzida de l’any passat, per un camí ja fressat i conegut, amb llorers a banda i banda i rossinyols que refilaven als ametllers florits i les papallones que papallonejaven sota la lleu pluja dels pètals blancs que desprenien les seves flors. El 4de7 va ser tan plàcid que si hagués estat l’últim de la temporada segurament també hauria estat el més tranquil: tan finet, ràpid, ben quadrat, arrelat i lligat va quedar.

A segona ronda vam descarregar el primer 5de6, que prometia moltes coses que en aquell moment semblaven gairebé un somni i que ara són una realitat palpable. Vam acabar amb el 3de6 i un pilar de 4. El primer petit repte havia estat superat amb suficiència, i havíem bastit els fonaments de la nostra particular República Castellera.

—12—

Sant Jordi, vint d’abril

N

o pas massa temps més tard, sinó tan sols una setmana, vam reprendre la batalla a plaça. Sense treva, la Colla va envestir el 3 i el 4 de 7 en la primera diada a casa; el 3de7, perfectament dominat, va ser descarregat en tremoladís però ferm compàs. A tercera ronda, el 4de7, amb algun lleuger desarranjament entre segons i baixos, també es va completar sense problemes. Entremig el 5de6, que no va quedar tan bé com a Cornellà. Però la gent va sortir de l’actuació amb més fe, delerosos de fulminar definitivament els maleïts sostres que ens ocultaven el cel blau, perquè ja ho va dir algú: Amunt... Amunt... Amunt...

La volta ja perd el junt, la llum del cel s’hi filtra. [...]

Ve un any, la volta cau, i s’obre al gran cel blau.[...]

En ser l’estiu vinent floreix el temple en runes. allò altre que «només quan el cel pur torni a mirar a través de sostres derruïts i davalli fins a l’herba i a la rosella arran de parets derruïdes» podrà el cor «elevar-se volant cap a la seva altura». Com deia, començàvem la temporada derruint sense treva els sostres que ens impedien enlairar-nos...

I

Sant Cugat, onze de maig

A

Sant Cugat, davant el gran Monestir, era moment de fer un petit descans en l’escalada històrica per recuperar nou braó per més endavant. També es pot dir que no érem massa camises: i amb els que érem vam plantar castells de sis. El cronista mai no oblidarà els mots d’un representant dels Castellers de Sant Cugat: «Si vosaltres, Cargolins, us caracteritzeu per alguna cosa, és precisament pel vostre seny», referint-se al fet de no pujar un pis més. Això no treu que el 5de6 que vam fer estigués orientat a l’infantament de la petita criatura que ens

feia sospirar, com sospirava la reina pel futur del seu fill en el poema d’Homer: «Zeus i altres déus!, atorgueu-me que aquest fill meu excel·leixi entre els troians d’igual manera que jo i esdevingui fort com jo sóc, que regni amb gran poder sobre Troia i ho digui un jorn: és de molt més brau que no pas el seu pare, quan tornarà del combat. Ah, que en porti sagnoses despulles d’un guerrer que hagi occit i que es gaubi el cor de sa mare!».

Doncs això, que el 5de7 regnés per les places.

—13—

De passeig per Sant Just i Esplugues

D

Cerdanyola, divuit de maig

U

na setmana més tard queia un altre mite: el centè castell de set de la nostra existència. El dia de la gesta era propici: fins i tot convidava a anar-hi en bici des d’Esplugues.

El 3de7 amb què obrírem plaça no passarà als annals de la història com el millor que haguem fet; una rengla s’obria massa tot i que quarts estava més bé de mides. El 4de7, el que feia 100, sí que va ser un bonic bunyol marca de la casa: la plaça inclinada, els pocs efectius de què disposàvem, el xivarri a pinya, el fet que resultés força lent... Però un altre al sac i ben descarregat, pel camí triomfal. I a tercera ronda el tercer 5de6.

esprés de les actuacions anteriors, la colla se’n va anar de bornada per Sant Just Desvern i Esplugues de Llobregat. A Sant Just vam actuar al Casal de Joves, per deixarnos veure una mica i fer una mica de taller de castells. El catorze de juny eren les festes de Finestrelles, on abans acostumava a ploure però sembla que ara ja no —segurament, el canvi climàtic. Castells bàsics de sis i un 5de5 net, que quan el cronista el feia amb els universitaris l’anomenava «el vint-i-cinc». L’endemà, a Can Vidalet, a més d’un 4de7, un 2de6 i un altre 5de6.

Zona Franca, vint-i-dos de juny

A

la Zona Franca, hi feia molta calor. El poeta, inspirat per les muses alpines, va escriure aquesta cosa a propòsit del cel zonafranquí: «Un cel blau sulfat de coure, infinit oceànic, blau barrufable, una enorme pantalla blava de Windows que s’estimbava a sobre com una pedregada de làmines de cobalt. Tot i ser un color fred, devia ser blau de flamarada, flama que ablama la Unió Europea, blava també, el color de l’himen pirètic de la verge Maria».

El poeta, després d’això, encara va escriure més

—14—

potser hagués volgut temptar la sort. Avançar l’escomesa podria haver estat un pas en fals: de vegades l’avanç més segur i decidit és el que fa una passa enrere.

Barberà del Vallès, sis de juliol

U

bestieses que deixarem estar.

El cas és que vam començar «solcant els cels» amb un 3de7 «profanador» i «nietzschià» (meravellós, per entendre’ns). Tot seguit, el 4de7, que nedava com un tauró furiós pel cel blau, i un 5de6 com una elegant balena blava passejant-se pel port de la Zona Franca... En fi, sembla que els aires dels Alps no van provar gaire al poeta.

Manlleu, vint-i-nou de juny

U

na setmana després la festa continuava, aquest cop al municipi osonenc de Manlleu, que vol dir Préstec. A la vora del Ter vam resistir un sol temible i vam contemplar una diada amb castells de sis. La relació és la següent: 3de6 perfecte, 2de6 una mica rebregat i entregirat, 4de6a de tota la vida. Algú, impacient, veient que s’acostaven temps decisius,

na nova diada seguida, i tercera visita de l’any al Vallès. Es podria dir que amb energies, ímpetu o frèndol renovat o renovellat, la Colla va entrar novament en la batalla, abans de fer-se fosc. I així com aquell qui aprofita la nocturnitat per fer major destrossa en son enemic, així nosaltres, a Barberà, amb 3de7 i 4de7, ens vam preparar per al primer gran assalt de la temporada, al Gall. Aquests castells no van presentar problema, tot i que van semblar una mica més insegurs que altres vegades. I a tercera ronda vam tramitar un 2de6.

El Gall, vint-i-u de juliol

V

am començar en aquesta ocasió amb el 4de7, que va servir per estrenar canalla, cosa que el va alentir i va fer que s’anés desarranjant de mica en mica. A segona ronda el 3de7, que també va pujar tremoladís i que, en passar l’enxaneta, va clavar una fuetada a segons que va desfermar algun crit intempestiu. Es va poder recuperar i tot va anar bé. Per acabar la tripleta, el setè 5de6, que va semblar una mica

—15—

desmanegat. I apa, a pilars per fi vam provar el Pde5, que va sumar el segon descarregat des de l’any 2000. Amb aquest pilar començàvem definitivament la conquesta al nostre objectiu, cosa que va generar una gran eufòria: cargolins cridant, saltant i plorant i abraçant-se i petonejant-se, per un pilar que no semblava cap excepció, esplèndid, segur, ferm, lluminós i, en definitiva, una de les claus que ens obria la porta per fer la passa (que, de tant parlar de passa, això ja sembla una epidèmia: però l’epidèmia era precisament el que estàvem celebrant).

Santa Magda, vint-i-dos de juliol

E

n la diada de la patrona dels esmorzars, avui recordarem breument el relat famós de Proust: I tot seguit, maquinalment..., vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat estovarse un tros de magdalena. Però a l’instant exacte en què les molles barrejades del pastisset tocaren el meu paladar, vaig estremir-me, vaig adonar-me que quelcom d’extraordinari passava en mi. Un plaer deliciós m’havia envaït, isolat, sense la noció de la seva causa... Totes les vicissituds de la vida em

semblaren de seguida indiferents, així com fa l’amor...

Perquè Santa Magdalena és un moment extraordinari en què sembla revenir el temps passat al present i prendre tot plegat una mena de comunió mística: el poble que omple per un dia el temple, la colla castellera aplaudida a desdir en pujar les escales de l’altar, i el món perfecte com una magdalena amb llet.

Enguany el pilar el vam aixecar per sota, cosa que sempre embadaleix els profans i els fa esclafir lloances exagerades, que en ressonar per l’església es multipliquen encara més. Comença a caminar el pilar amb els aplaudiments una mica més apagats; a mesura que avança, però, els parroquians van aplaudint amb més força: quan pugem els dos graons i girem, sembla l’aparició d’una divinitat. Sortint pel passadís central, un cop la gesta acomplerta, hom se sent un semidéu dels temps pagans...

A fora d’aquest acte místic, els Diables van recitar els seus versots, que com és costum van estar molt bé, tot i que amb algun moment de davallada de tensió. I va seguir la festa major petita d’Esplugues com ja és habitual.

Després d’això, vam actuar a la Facultat de Lletres de la UB, amb Ramon Llull mirant-nos aixecar un parell de castellets i un pilar per sota.

Ara era hora de marxar de vacances i seguir escrivint la història que els rapsodes encara declamaran d’aquí cinc mil anys.

—16—

Montserrat, set de setembre

P

erò el camí té revolts impensats que voregen «pregons afraus» on llops udolen i el vent xiula entre els pins, com deien per Folgueroles.

No serà pas culpa, però, de la mística muntanya. El cronista aquell dia va entrar a sentir missa, va cantar el Virolai, va senyar-se diversos cops i va resar el que tocava. Com amb l’experiència profana de la magdalena, l’experiència religiosa de Montserrat va animar el nostre benvolgut cronista dels collons a respirar amb nou èmfasi l’aire pur i contemplar absort la blavor aclaparadora del cel guarnit amb nuvolets de cotó com ovelletes encalçant-se en un prat blau entre les formes capricioses de la Muntanya Mística. Oh, quin goig!

Com que érem força colla vam obrir plaça amb un espaterrant 3de7 que, val a dir-ho, va bunyolejar una mica però que, al capdavall, cal jutjar com un èxit. En efecte, seguíem enratxats. Tanmateix, el nostre pilar de cinc, que

amb gran valentia vam provar a Montserrat, va caure. Provar el pilar fora de casa en la primera diada després de vacances, sense manies, era un pas endavant important, però la llenya després de la carregada —el llop udoladís que va voler esgarriar-nos les idíl·liques ovelletes del prat blau— va suposar un contratemps important que, paradoxalment, potser encara ens ajudaria a guanyar la batalla.

Montblanc, Onze de Setembre

A

la capital de la Conca de Barberà, en zona tradicional castellera, en la Diada Nacional, per segon any consecutiu, vam anar a actuar amb els nostres amics els Torraires, i els de Valls. Diguem que, després de l’ensopegada, vam mantenir posicions, descartant, però, el pilar de cinc fins que no poguéssim disposar-ne d’un altre amb garanties. El primer castell va ser el 3de7, que segons es comentava va anar molt bé i força ràpid. El 4de7 va pujar a la tercera, però llevat d’això va sortir de postal. I un altre 5de6, perfilant-se definitivament per Festa Major... En els pilars de comiat la Colla va desple-

—17—

gar la bonica senyera de les quatre feixes de gules sobre camper d’or. La de l’equilàter d’atzur, però, la deixarem per una altra avinentesa.

Pel cantó dels Torraires, com sempre, castells de 6 al límit amb troncs contorsionats i canalla que li costa acabar de coronar. Els rosats, per la seva banda, que venien del 4de9f del dia anterior, van descarregar a la perfecció 5de8 i 2de8f, però malauradament el 4de8a va pujar molt rebregat, tancat molt als pisos superiors, que segurament va precipitar l’error de l’enxaneta en passar, que va arrossegar l’acotxadora. Malgrat tot, a repetició el van repetir i el van completar sense dificultats.

Pregó i Prediada, vint de setembre

E

l dinou de setembre va començar la Festa Major. El divendres va ser el dia de la feliç cercavila, en què es poden contemplar els cargolins avançant de mica en mica del Robert Brillas a la Plaça de l’Ajuntament (anomenada de Santa Magdalena, i als anys 30 de la República) protagonitzant tota mena de balls tradicionals dels Països Catalans, sota el xàfec a punt de petar i el licor de ginjoler regalant unes goles sense gaire sentit de la mesura —per als an-

tics, libar i trascolar eren homenatges als déus: heus ací per què els vam tenir de la nostra part.

D’altra banda la pregonera va mirar de trepanar les oïdes del dissortat cronista, i la xiulada es va repetir. Les corrandes d’en Marcel Casellas van ser ballades per tothom i una estelada es va plantar al balcó de l’Ajuntament.

La Prediada va ser també precedida d’una cercavila d’aquelles interminables. A les vuit del vespre tocades va començar l’actuació, amb molt de xivarri i una tabalada pel mig. El primer castell, el 3de7, va sortir impecable; tot seguit, un 4de7 que havia de ser prova de quatre amb agulla. La prova no va anar massa bé: va belluguejar massa, va vellejar fins i tot en algun moment, tot i que es va descarregar sense cap perill imminent a diferència de temporades anteriors, quan fer-lo era més aviat una Odissea o un miracle, segons com, i que els que porten més temps a la Colla sempre recorden als més nous amb sentències de l’estil «que això és un castell de 7, eh macos? Au, gaubeu-vos!». Oh, veu del seny!, gràcies per recordar-nos d’on venim, per no oblidar fins on hem d’arribar! El 5de6 amb què acabarem l’actuació, en aquest sentit, era el preludi de l’endemà.

—18—

XV Diada, vint-i-u de setembre

I

així semblà que la Colla per fi despertà i va canviar el signe de la seva història. I a cada plaça una nova gesta enlairava més la victòria.

L’actuació de Festa Major va ser la millor de la nostra història per segon cop en aquesta temporada —i a partir d’aquí, es repetiria el que vam escriure pel número especial del 5de7.

Aquell dia vam fer, definitivament, la passa famosa, però ja l’havíem començada molt abans, amb la trempera i la il·lusió de la Colla i el compromís de tothom.

Vam obrir plaça amb el 3de7 que va anar tan bé com el de la Prediada. A segona ronda el titànic 5de7 es va alçar a plaça amb mides perfectes i una fermesa envejable, que no semblava pas el primer. A tercera ronda, el 4de7: l’agulla la vam reservar per un altre dia, seguint la tònica habitual de la Colla: només es prova a plaça el que està molt ben assajat.

Per la mateixa raó es va descartar el pilar de cinc.

A partir d’aquell dia, sembla que la Colla és una altra. Hem pujat un nou esglaó, molt més important que el de Santa Magdalena pel que ens aplaudeixen tant.

El Serrallo, d’octubre

E

quatre

n la Prediada dels Castellers del Serrallo vam prendre’ns un petit respir després de l’esprint de la Festa Major, i només vam descarregar 3 i 4 de set («que també són castells de set, eh

macos!»). Van anar, sembla, sense sorpreses, i van ser acompanyats d’un 2de6 esvelt i elegant com una torre d’ivori. El descans vora la mar es va perllongar, per alguns, durant la nit i fins l’endemà, que a la mateixa ciutat de Tarragona se celebrava el Concurs de Castells, que van tornar a guanyar els Castellers de Vilafranca amb 2de8 i 4de9 nets, és a dir, sense folre, més Pde8fm i 4de9fa descarregats.

—19—

Trobada del Baix, onze d’octubre

I

, sense més temps per contemplar les estrelles guspirejar en les onades de la Mediterrània, set dies després era la Trobada de Colles del Llobregat Jussà, a Sant Feliu.

D’entrada, aprofitarem per desitjar sort a Sant Feliu, que està en un moment delicat i estem segurs que se’n sortiran. Cal també apuntar que, per l’organització de la Trobada, el suport del seu Ajuntament va ser irrisori. També anuncia-

rem la tornada dels Castellers de Castelldefels, que portaven uns anys d’aturada, fent només un pilar per l’Onze de Setembre, i que enguany han fet un parell d’actuacions. Felicitats!

Pel que fa a nosaltres, vam fer la millor actuació de la història, novament. I, per bé que increïble, hi creiem, perquè déu és català i estava del nostre costat, i vam celebrar-ho amb rius de libacions i tres castells espetegants com tres trons eixordadors i tres llamps enlluernadors. El castell de focs artificials que vam poder contemplar després de l’actuació era l’homenatge als nostres castells, com un regal de la ciutat de Sant Feliu, poble germà nostre, que va tornar a estar del nostre costat.

I així, en una actuació amb sis colles en què només es fan dues rondes més el pilar, sent els últims d’actuar, vam obrir plaça amb el 5de7. Qui m’ho havia de dir a mi, fa un any, que podria escriure tan aviat «vam obrir plaça amb el 5de7 que va anar de puta mare»? Però, en efecte, vam obrir plaça amb el 5de7, que va anar de puta mare. Certament, però, si va anar tan bé és perquè es va descarregar perquè, cal confessar-ho, no va estar tan bé com el de Festa Major: es va haver de defensar sobretot a la descarregada, de mides estava estrany (la torre enganxada a la rengla i el pilar de la descarregada molt més alt que el de davant, el tres una mica deformat, l’acotxadora del dos mal posada) però, en tot cas, malgrat una estrebada forta amb dosos baixant, no va patir excessivament.

—20— A segona ronda vam descarregar el 4de7a. Que es diu molt ràpid, però que era un somni molts anys anhelat. El cronista, cada dia que entrava a l’assaig, somniava en el 4de7a. Cada cop que a plaça veia un 4de7a, hi veia el nostre. El 4de7a, que era un mite perquè l’havíem descarregat el primer de desembre d’un hivern glaçat a Sant Feliu, la darrera actuació de la temporada, i que es va poder intentar perquè havien endarrerit la Trobada un parell de setmanes per circumstàncies que ara no fan al cas; aquest mite, deia, que presideix l’entrada al nostre local, que ens observava silent de feia molts anys, amb un somriure sarcàstic de peix que s’esmuny de les mans del pescador que frisa per atiparse’n, aquest tauró de dues aletes amb quatre rengleres de dents esmolades, va caure finalment en les nostres xarxes.

Doncs bé, el 4de7a, que va pujar al primer peu, va tenir unes mides una mica estranyes i es va anar rebregant a mesura que es bastia i es desbastia. La pinya va suar rius de suor per mantenir el tronc ben lligat. Quan l’enxaneta va coronar el pilar del 4a, l’estructura del 4 bellugava força però ja semblava feta, i tota l’atenció es va centrar en el pilar, que també va caldre lluitar fins la mort. Però va aguantar. Les mans del quatre van subjectar el pilar i, abans de sortir en Jordi, la gresca ja estava muntada.

I com que encara havíem d’enllestir la feina, de comiat vam descarregar el pilar de cinc, el tercer de la temporada i el segon descarregat, molt important perquè era el primer des de Montserrat. Va anar molt millor que el del 4de7a i va ser el final apoteòsic d’aquest dia èpic en què vam ser capaços, per primer cop, de descarregar dos castells de set i mig en una sola diada: el segon 5de7 de la nostra història, i el segon 4de7a de la nostra història.

—21—

El Clot, nou de novembre

Vigília de Minyons, quinze d’octubre

airebé un mes més tard vam anar al Clot, convidats pels Castellers de Barcelona. El dia, força maco, invitava a grans gestes, però una onada ens va aigualir la festa i vam patir la segona llenya de la temporada.

Vam començar amb un 3de7 del tot apamat sense cap mena d’ensurt i sense cap mena de res. Era un 3de7 perfecte, i era el passaport per al 5de7 a segona ronda, que vam tirar al primer peu. Va pujar esplèndid, millor de moment que el del Baix, amb molt poc bellugueig. Amb dosos col·locats al tres, i enfilant-s’hi acotxador i enxaneta, el pis de quarts del tres va sortir volant pels aires.

Per què? Els Castellers d’Esplugues ens miràvem embarbesclats, que diria Llull, o perplexos, que dirien els sociòlegs actuals, i cercàvem respostes pertot arreu. L’explicació més difosa és que els quarts de la plena i la buida del tres, en passar l’acotxadora, es van obrir entre ells, van perdre de sobte la posició i van caure amb la resta del castell. Però aquest cronista no en té ni idea, perquè quan va mirar cap amunt tot era oli en un llum, però quan hi va tornar a mirar només veia ploure barrufets.

D’aquesta manera, a repetició vam aixecar un 2de6 de pena que va estar molt mal lligat i que feia patir i que va caldre suar perquè no s’ensorrés com un castell de cartes. Per acabar, i amb olímpica sorpresa per a molts, vam provar el 4de7, que va pujar també a la primera i també va necessitar molta lluita. L’encaix dels segons amb la pinya era molt dolent, tot i que a terços la cosa estava molt millor. El tronc, molt bregat (i rebregat), va resoldre qualsevol problema de pinya.

I la conclusió que vam treure d’aquesta diada és que podíem caure, però que a la primera que poguéssim ens tornaríem a aixecar i a vèncer, com van dir al fòrum de la web i com va dir Companys...

a Terrassa vam tornar a fer la millor actuació de la nostra història; amb això, gairebé vam acabar de matar tot el que és gras i que era al nostre abast. El primer que va caure com fruita madura va ser el 5de7 que, en tot cas, vam haver de desmuntar al primer intent (grans nervis, records recents malastrucs). En repetició les mides van ser igual de dolentes, però es van poder mantenir; en les aletes, semblava que millorava, tot i que el bellugueig va ser constant i torturava el castell, que va haver de suar la cansalada, tant tronc com pinya, per veure’l completat. El tercer cinc de set de la nostra història, el tercer descarregat.

Tot seguit, el 3de7. Que de mides va estar

G

I

—22— molt millor, tot i alguns desarranjaments aquí i allà, per exemple el segon de la rengla, que s’entregirava cap a un cantó. En acabat, en Jaume I va dir als seus castellers que el tres havia estat flors i violes i que, per tant, provaríem el quatre de set amb agulla en tercera ronda, i que, apa, a fer la millor actuació de la història. I l’estructura del quatre del 4de7a, en general, va ser un petit nyap que sembla que va perillat per diversos cantons; el pilar, de fora estant, estava molt millor, tot i que el terç també deia que tenia una mala posició. Però el pilar no va patir cap batzegada d’aquelles que ensorren ciutats senceres, sinó que es va descarregar amb una certa tranquil·litat. I, llavors, el segon 4de7a va ser una realitat.

Vam acabar amb un altre pilar de cinc, i ja en portàvem també uns quants aquesta temporada. L’endemà encara quedava la cirereta.

Diada de Figueres, setze d’octubre

A

Figueres, com en família, vam plantejar una actuació molt tranquil·la, un homenatge a tot plegat, i amb un regal sorpresa que ningú no s’esperava. El primer castell, un 4de7, va pujar no massa maco i al segon peu, però sense massa complicacions. Va ser acompanyat pel 4de6a i el desè 5de6, que es van fer entre rialles i en una gran distensió. Per acabar, la cirereta, que era finalitzar amb la traca triomfal: el vano de cinc, inimaginable, gairebé, a principis d’any, i fins i tot després de la llenya de Montserrat. Havíem descarregat en nombroses ocasions el pilar de quatre net a assaig, i el dissabte havíem plantat el de cinc amb força marge.

El cap de colla, per sorpresa, ens va anunciar el vano; el vam muntar i el vam descarregar amb molta facilitat. Va ser un final formidable per a una temporada formidable, la millor de la nostra història per segona o tercera vegada consecutiva.

—24—

Xifres de la Temporada ’anàlisi estadística d’aquesta temporada supera tot el que n’haguem pogut dir altres anys i és el reflex del moment dolç que vivim. n repàs ràpid a la taula d’actuacions ens mostra ja algunes d’aquestes novetats.

D’entrada, hem actuat amb 24 colles diferents (per només 16 l’any passat), de les quals tres d’elles formen part de l’anomenat G4: colles de gamma extra. Hem tornat a coincidir amb els Castellers de Castelldefels, i hem visitat 13 pobles i ciutats diferents. n 16 diades diferents hem alçat castells de 7 pisos, ja des del primer dia; hem arribat al castell de 7 número 100 (el 4de7 de Cerdanyola), i en total n’hem completat 30, un registre sense precedents. i destaquen els tres 5de7 i els dos 4de7a.

Fins avui, només havíem descarregat un castell de set i mig, l’any 2002 a la VIII Trobada

L U E

H

DATA

LLOC

12-abr Cornellà, Festes Primavera Brillas, Sant Jordi 20-abr CanVi, Congrés 11-may Sant Cugat, Sant Ponç 11-may Sant Just 11-may Cerdanyola, Actuació 18-may Festes de Finestrelles 14-jun Festes Can Vidalet 15-jun Festes Zona Franca 22-jun Manlleu 29-jun Festes Barberà del Vallès 06-jul Festa del Gall 20-jul Santa Magda 22-jul Universitat, Congrés 31-jul Montserrat 07-sep Montblanc, Onze Setembre 11-sep Esplugues, Pregó 19-sep Brillas, Prediada 20-sep XV Diada 21-sep Diada del Serrallo 04-oct Sant Feliu, Trobada del Baix 19-oct Palau Congressos 27-oct Festes del Clot 09-nov Prediada Minyons 15-nov Diada de Figueres 23-nov 30-nov Comiat de Les Moreres Font: Josep Santacreu

COLLES

Cornellà i Margeners Sabadell i Figueres — Sant Cugat i Xicots Vilafranca — Cerdanyola i Caldes Torraires Xiquets del Serrallo Sants i Moixiganguers Nyerros de la Plana Sabadell i Margeners Figueres — — Sant Feliu Torraires i Vella Valls — Sant Cugat i Sabadell Joves Valls i Sants Serrallo i Mallorca Colles del Baix — Vila de Gràcia i Barcelona Minyons Terrassa i Badalona Figueres i Matossers —

Puntuació segons la taula del Concurs. Només compten els tres millors castells.

del Baix de Sant Feliu. El 5de7 l’havíem provat infructuosament el 96, dos cops. El progrés d’aquest any ha estat espectacular i és el resultat de la feina ben feta les anteriors temporades. En efecte: de la consolidació dels darrers anys dels castells bàsics de 7, enguany els hem pogut tirar fins en 25 ocasions, cosa que ens ha permès de provar els de set i mig amb garanties. e la mateixa manera, aquest any hem descarregat 4 pilars de 5 i n’hem carregat un. El primer, al Gall com l’any passat (que en fou tanmateix l’únic del 2007), va ser seguit pel de Montserrat, que només es va carregar.

La llenya va obligar a canviar el tronc del pilar, que va tornar a ser descarregat en la increïble Trobada del Baix, que va suposar un salt qualitatiu impressionant per la Colla: va ser el primer cop que descarregàvem dos castells de set i mig, i a més tornàvem a descarregar el pilar. A Terrassa vam repetir aquella actuació afegint-hi el 3de7, cosa que tornava a suposar la millor

D

ACTUACIÓ

4de7, 5de6, 3de6, 3Pde4 3de7, 4de7, 5de6, Pde4s 3de6, Pde4 5de6, 2de6, 4de6a, 3Pde4 3de6, 5de5n, 4de6a, Pde4s 3de7, 4de7, 5de6, 3Pde4 3de6, 4de6a, 5de5n, 2Pde4 4de7, 2de6, 5de6, Pde4 3de7, 4de7, 5de6, 3Pde4 3de6, 2de6, 4de6a, 2Pde4 3de7, 4de7, 2de6, 3Pde4, Pde4 al balcó Pde4, 4de7, 3de7, 5de6, Pde5, Pde4 Pde4cam, 3(2Pde4), Pde4scam 4de6a, 3de6, Pde4s Pde4, 3de7, 2de6, 4de6a, Pde5c, Pde4 Pde4cam, 3de7, 4de7, 5de6, 3Pde4 3Pde4 desc, Pde4(c) i Pde4cam Pde4 de dol, 3de7, 4de7, 5de6, 2Pde4 Pde4, 3de7, 5de7, 4de7, Pde4, 3Pde4 3de7, 4de7, 2de6, 2Pde4 Pde4, 5de7, 4de7a, Pde5 3de6, 2de6, 3de6, Pde4s 3de7, i5de7, 2de6, 4de7, Pde4 id5de7, 5de7, 4de7a, 3de7, Pde5 Pde4cam, 4de7, 4de6a, 5de6, vano5 Pde4

punts 229 308 47 205 107 308 107 263 308 188 325 337 0 0 286 308 0 308 415 325 423 0 325 456 275 0

acum 229 537 537 742 742 1050 1050 1313 1621 1809 2134 2471 2471 2471 2757 3065 3065 3373 3788 4113 4536 4536 4861 5317 5592 —

mitjana 229,0 268,5 268,5 247,3 247,3 262,5 262,5 262,6 270,2 258,4 266,8 274,6 274,6 274,6 275,7 278,6 278,6 281,1 291,4 293,8 302,4 302,4 303,8 312,8 310,7 —

1�intent�desmuntat� 1�intent� 26*�

Castells�de�7�(55%)� Castells�de�6�(45%)�

—25—

*Inclou�un�5de5n�

� CASTELLS�DE�SET�1995�2008� actuació de la nostra història. El vano de 5 de � 4de7� 4de7c� 3de7� 3de7c� 4de7a Total� i que ves fites, és evident que ho hem5de7� aconseguit Figueres, el cinquè pilar de l’any, va suposar 94� � � � � � � 0� aquesta2� temporada fulgurant.

I 95� 1� 2� 1�ha estat � un èxit � 6� també el rècord històric, segons les nostres da96� 3� 1� el que 9� esperem � � 13� consoaixí, ara és� que puguem des: el 1997 era fins ara el nostre sostre, amb97�4 2� � 6� � � � 8� lidar aquests castells� per poder seguir9�creixent 98� 2� � 7� � � de descarregats.

99� 1� � � � parar � des d’almenys � 1� com anem fent sense qua00� 4� � 1� 2� � � 7� quest enorme salt qualitatiu, en núme- tre anys enrere, amb la mateixa il·lusió i empen01� � � � 1� ros s’indica amb les puntuacions de02� la 1�1�ta que ��ens ha2�� dut fins 2� aquí.

1� � 6� primera taula. L’any passat, la millor actuació 03� 3� � 2� 1� � � 6� n� la taula titulada estadístic» 04� 4� 1� � � «Resum � 5� (la del Gall), va sumar 323 punts; la del Gall 05� 5� � 1� hi ha 1� el total � dels� castells 7� que ha 1994-08 d’enguany, que igualava la de Figueres del 2006, 06� 9� � 1� � � � 10� fet la colla segons les� dades� de què 07� 11� � 5� � disposem.

16� feia 337 (tot això, comptant només els tres mi08� 13� � 12� � 2� 3� 30� Josep Santacreu llors castells). Aquests punts han estat superats Tot� 60� 3� 49� 7� 3� 3� 125� successivament tres vegades: en la nostra diada, � al Baix i a Terrassa, el nostre màxim actual.

RESUM ESTADISTIC 1994-2008 d c i id ot plegat amb només dues llenyes: la del pilar de 5 i la de l’intent de 5de7 al Clot TOTALS Pde4 516 5 1 1 41% (a més d’un pilar de 4 intranscendent). En un 4de6 82 3 1 6 7,2% 12% any de tanta progressió i castells nous, es pot 3de6 143 1 7 9 13% 21% considerar tot un èxit. Com es llegeix en la se4de6a 103 2 1 4 9% 15% 5de6 24 0 0 0 1,9% 3,2% gona taula, i sense comptar pilars de 4, hem 2de6 Castells 130 1 4 10 11% 19% descarregat el 93% dels nostres intents i només de 7 2de6s 1 0 1 0 0,2% 0,3% hem caigut el 2,8%.

Pde5 d c i id 12 4 4 2 1,7% 2,9% na altra dada destacable és l’absència del 4de7 115 10 13 63 60 3 6 24 7,3% 12% 3de7 49 7 3 37 7,5% 13% 4de6. Els deu 5de6 són el màxim que 4de7a 3 0 1 0 0,3% 0,5% hem descarregat en una sola temporada, i tam5de7 3 0 2 2 0,5% 0,9% bé tots els castells de 7 (de Pde5 en amunt).

2de7 125 fets 0 0 1 0 0,1% 0,1% i dèiem l’any passat que només esperàvem 201 total que continués la progressió per assolir no- Font: CJXT (1994-2004) i elaboració pròpia (2005-2008)

A

E

9%

3%

2%

86%

T

castell

desc

carregat 1

Pde4

52

Pde4s

4

Pde4cam

4

Pde4scam

1

3d6

8

4d6a

7

5d6

10

2d6

8

Pd5

4

4d7

13

3d7

12

4de7a 5de7

2 3

Total

128

Percentatge

97,0% 93,1%

% sense Pde4

id

intent

1

% sens Pd4

% aleta 1

Total

% Total

54

40,6%

4 4

3,0%

1 8

6,0%

11,3%

11,8%

7 10

5,3%

9,9%

10,3%

7,5%

14,1%

14,7%

8 5

6,0%

11,3%

11,8%

3,0% 0,8%

3,8%

7,0%

7,4%

13 12

9,8%

18,3%

19,1%

9,0%

16,9%

17,6%

2

1,5% 3,8%

2,8% 7,0%

2,9% 4,4%

1

1

5

2

1

1

133

1,5% 1,4%

0,8% 1,4%

0,8% 1,4%

Font: Josep Santacreu 1.Percentatge de cada castell específic, comptant-ne només carregats i descarregats, respecte al total de castells carregats i descarregats, i sense comptar els pilars de quatre.

31%

RESUM ESTADÍSTIC

6%

S

5%

57%

U

—26—

Moments a tenir en compte Jaume Baix questa temporada hem anat superant molts reptes i registres, i vet aquí alguns d’ells:

A

14 d’abril. Cornellà de Llobregat. El primer castell que tirem a plaça aquest any és un 4de7 que, evidentment, esdevé el castell de set més matiner de la història de la Colla.

20 d’abril. Esplugues. Aconseguim fer la primera parella de castells de set d’aquesta temporada, també en temps rècord.

18 de maig. Cerdanyola. Aquell 4de7 significa l’aleta número 100 en un castell de set pisos, 90 dels quals descarregats.

7 de setembre. Montserrat. Fem un tres de set que representa el cinquantè castell d’aquesta estructura coronat.

Onze de Setembre. Montblanc. El 3 i 4 de 7 d’aquell dia sumen els 100 castells de set descarregats.

21 de setembre. Festa Major. Vam assolir el primer 5de7 de la història, cosa que ens va permetre per primer cop una actuació amb tres castells de set.

11 d’octubre. Sant Feliu. En la Trobada de Colles del Baix, Sant Feliu torna a ser talismà. Sis anys després recuperem el 4de7 amb el pilar al mig, i aquest cop l’acompanyem amb el cinc de set i el pilar de cinc (llàstima que només siguin dues rondes).

15 de novembre. Terrassa. Aquest cop sí, amb tres rondes, fem la millor actuació de la Colla en la nostra trajectòria, i establim, per tant, 5de7, 4de7a, 3de7 i Pde5 com a nou repte a batre.

16 de novembre. Figueres. L’altra plaça talismà.

Fa dos anys va significar recuperar el 3de7, que

l’any passat i sobretot aquest hem consolidat, a banda de la recuperació, més lenta en aquest cas, del Pde5. L’any passat hi vam celebrar el 50è 4de7, però enguany els hem obsequiat i ens hem regalat a nosaltres el primer Vano de Cinc de la nostra història!

Repàs general de la temporada ixí, de les 19 actuacions regulars del 2008 (sense comptar bolos ni col·laboracions en solitari), només en tres no hem descarregat algun castell de set (Sant Cugat, Finestrelles i Manlleu). És a dir, els 30 castells de set descarregats han estat repartits en 16 actuacions, en 10 de les quals n’hem fet almenys 2. A més aquest any no s’ha fet cap 4de6 ni actuant en solitari, i només tres 3de6 en actuació «normal».

A

19�actuacions�regulars�el�2008� 30�descarregats� 1�intent�desmuntat� 1�intent� 26*�

Castells�de�7�(55%)� Castells�de�6�(45%)� *Inclou�un�5de5n�

� CASTELLS�DE�SET�1995�2008� � 94� 95� 96� 97� 98� 99� 00� 01� 02� 03� 04� 05� 06� 07� 08�

4de7� � 1� 3� 2� 2� 1� 4� 1� 1� 3� 4� 5� 9� 11� 13�

4de7c� � 2� 1� � � � � � � � � � � � �

3de7� � 2� 9� 6� 7� � 1� � 2� 2� 1� 1� 1� 5� 12�

3de7c� � 1� � � � � 2� � 2� 1� � 1� � � �

4de7a � � � � � � � � 1� � � � � � 2�

5de7�

Tot�

60�

3�

49�

7�

3�

3�

� c

i

id

2%

3%

9%

TOTALS

d

86%

RESUM ESTADISTIC

�

� � � � � � � � � � � � � 3�

Total� 0� 6� 13� 8� 9� 1� 7� 1� 6� 6� 5� 7� 10� 16� 30� 125�

—27—

Clixé d’activitats Paco Duran

Sopar de Nadal 2007

P

er celebrar el sopar del 2007 vam decidir d’anar al restaurant El Punt, molt proper al local, i estalviar-nos així tota la moguda del sopar de l’any anterior, amb trasllat de fogons, cassoles i tota la resta d’atuells de cuina al menjador del col·legi. En aquesta ocasió, el partit de futbol Barça-Madrid va atreure tota la nostra atenció, ja que encara s’havia de decidir la data de l’enfrontament i era probable que coincidís amb la del sopar. Així, molta gent es podria haver trobat amb dues alternatives: anar al sopar o al camp.

Finalment, la Junta Directiva del Barça ens va trucar per posar-se d’acord amb nosaltres i no fer coincidir aquests dos esdeveniments; el partit es va ajornar i vam poder celebrar el sopar el dissabte i anar al partit un altre dia.

Com ja és tradicional, finalitzat el sopar va començar la festa al local i la cosa va estar tan animada que després de tres dies vam haver de trucar els antiavalots per treure la gent del local i fer que marxessin cap a casa i es pogués iniciar la neteja.

Torneig intercasteller Aquest any tocava a Vilafranca. El torneig es jugava en una zona esportiva enorme. Vam tenim sort d’arribar d’hora: la gent de l’únic bareto de la zona va veure com de cop i volta va començar a entrar gent demanant esmorzars i van decidir fugir. Vista la situació, vam fer una maniobra envolvent, els vam agafar i els vam fer tornar a la cuina. Ben esmorzats, una mica més tard vam començar els partits.

Vam jugar un gran partit amb els Castellers

de Vilafranca: empat a 3. A continuació en teníem un altre de bo amb Lleida: vam guanyar per 7 a 1. Ara tocava la Joves de Valls, que havien vist el nostre estil i van decidir jugar a trencar. Sort que no van trencar res ni ningú, tot i que van estar a punt. Vam perdre el partit per 4 a 2. A les dutxes, quan ja ens pensàvem que tocava anar a sopar, ens van dir que encara s’havia de jugar un altre partit. L’equip havia perdut la concentració i ja només pensàvem a anar a sopar, i vam jugar un partidet de tràmit: empat a no recordo si 8 o alguna cosa semblant.

Vam anar a Vilafranca a sopar però tot era ple. Per a molts la cosa del sopar va quedar en intent desmuntat, i farts d’esperar van optar per la retirada. L’endemà ens van despertar les fanfàrries, i una botifarra amb pa de pagès i cervesa ens va posar les piles. Quan tothom ja pensava a tornar cap a casa va resultar que encara havíem de disputar tres partits. Els vam jugar i fins l’any vinent si déu vol.

Les autoritats vilafranquines, emocionades amb el comportament dels Cargolins, van sortir a la carretera a acomiadar-nos fent un gran desplegament amb una comitiva de cotxes de la Policia Local, bastoners, falcons, gegants i castellers que ploraven la nostra marxa.

La Calçotada Les obres dels habitatges que es fan al costat del local i que envaeixen el nostre pati d’esbarjo i d’assaig d’estiu ens van desplaçar fins al pati del col·legi del costat. Allà férem la calçotada i ens menjàrem 1200 calçots i altres viandes típiques de l’època i de la tradició.

El fet que coincidís la nostra calçotada amb unes eleccions generals va causar una enorme

—28— abstenció. Els responsables polítics del país ens van trucar i vam parlar de cara a coordinar-nos d’ara endavant per tal d’ocasionar el mínim impacte possible entre l’electorat.

La Junta es va vendre de sotamà la recepta de la salsa dels calçots i va obtenir 3400 milions de dòlars, que van ser ingressats en un compte secret.

Sopar d’estiu Encara hi ha gent que baveja (jo en sóc un) recordant la fideuà que ens van cuinar per aquesta ocasió. El que fins ara era un sopar de carmanyola va quedar tocat per la vareta màgica de l’equip de cuina per transformarse en un sopar de luxe. Cada vegada que la gent de la Colla es posa als fogons, ja sigui per Nadal o per qualsevol altre ocasió, el dinar o sopar pertinent és una celebració i exaltació

dels sentits.

Vam sopar al pati, sota la llum de les finestres del bar i uns petits llumets de colors, i vam passar una estona molt agradable. També ens va trucar el nostre amic Ferran Adrià per demanar-nos la recepta de la fideuà (com ja havia fet amb la dels calçots). No ens hi vam posar d’acord: ell només oferia 12000 milions de dòlars i vam rebutjar l’oferta. Ja caurà.

Amb anterioritat al sopar havíem organitzat, a les 6 de la tarda, al col·legi Isidre Martí, que ens va cedir amablement les seves instal·lacions, un minitorneig de futbol sala, bàsquet, jocs infantils i jocs de taula. Vam tancar les portes del col·legi per evitar l’entrada de caçatalents, que en veure com ens movem per les pistes de joc volien contractar tothom i deixar-nos sense castellers. Vam passat una tarda molt divertida.

—29—

Castanyada Un any més, en aquest any que sembla que se’ns vagi la castanya, vam celebrar Tots Sants amb la clàssica castanyada, amb aquest bell fruit del castanyer que inspirà la cançó del Marrameu, que torrava castanyes a la voreta del foc: ja n’hi petà una als morros, ja teniu Marameu mort. Oh! Moscatell i rom cremat, cerveses i coca-cola, concurs de panellets i una interminable xerrera. I ja teniu que Marrameu ja no s’enfila per terrats ni balcons, que té una gateta a casa que li escalfa les castanyes.

Chronica Rosa

A

quest any sembla que totes les nostres pregàries per obtenir més canalla han tingut l’efecte desitjat. Es veu que algunes parelles de la colla —fartes dels plors i les lamentacions de la gent de l’equip de canalla i dels precs que cada divendres abans de l’assaig fèiem agenollats a Les Moreres— s’han posat a la feina i, fins a la data, ens han comunicat els següents embarassos:

Alícia i Rubèn!!!

Mari i Toni!!!

Vanessa i Jaume!!!

Mari i Xavi!!!

La nostra enhorabona.

MOLTES FELICITATS!

—30—

Resum de la Temporada Sergi Pont i Josep Santacreu

Gamma extra

U

n any més la història s’ha repetit i els Castellers de Vilafranca s’han imposat al capdamunt del món casteller. Els verds han aconseguit reeditar aquest honor després de culminar un Concurs de Tarragona memorable en què van carregar el 4de9 net i la torre de 8 neta. No obstant això, els èxits dels vilafranquins han arribat sempre de la mà de castells

amb poques garanties que només han pogut carregar i que sovint han acabat amb un bon grapat de baixes.

Per la seva part els Minyons de Terrassa, amb un estil ben oposat, han aconseguit, a la seva diada, carregar el primer 3de9 amb l’agulla de la història. Però aquesta gesta només ha suposat la culminació d’una bona temporada en què la colla egarenca s’ha recolzat en un espadat de garanties per abordar els seus millors castells.

Aquest any també s’han mantingut a un gran nivell les colles vallenques, encara que el regust final ha estat ben diferent per les dues formacions. La Colla Vella, tot i carregar sis castells de gamma extra, ha fallat en els moments decisius, especialment a la diada de Santa Úrsula, on no va ser capaç de descarregar cap castell. En canvi, la Colla Joves ha demostrat una millora important respecte l’any passat gràcies, en bona part, a un 5de9 amb folre que han pogut descarregar en dues ocasions, a Vilafranca per Sant Fèlix i al «derbi» de Santa Úrsula.

Les 10 millors colles

A

5de9f de la Joves de Valls per Santa Úrsula

banda de les quatre principals potències del món casteller, aquest any diverses colles s’han enfrontat amb èxit a construccions de nou pisos. En primer lloc, els Capgrossos de Mataró han consolidat la feina feta en anys anteriors (han descarregat el 3 i el 4 de 9 en diverses ocasions) i amenacen d’entrar a la gamma extra ben aviat.

Als mataronins s’afegeixen les formacions tarragonines, que enguany han assolit el 3de9.

De totes maneres, la temporada dels Xiquets de Tarragona ha estat decebedora, sobretot després de la caiguda del que havia de ser el seu segon castell de nou pisos, una caiguda que els

—31— va deixar fora de combat. Per la seva part, la Jove Xiquets de Tarragona ha estat la millor colla de la capital castellera, tot descarregant castells importants com el 5de8, a banda del 3de9 suara esmentat.

Però la sorpresa de la temporada l’han protagonitzat els Castellers de Sants, que han assolit per primer cop el 3de9 (n’han fet tres), i han recuperat la torre de 7 aixecada per sota, un castell que no es veia a plaça des del segle XIX. No volem acabar aquest repàs de les millors colles de la temporada sense mencionar els Castellers de Barcelona, que han carregat el 4 de 8 amb l’agulla i el pilar de 6, i sobretot els Castellers de Lleida, l’altra sorpresa de la temporada.

Ni més ni menys que un pilar de 7 carregat i quatre torres de 8 amb folre han servit als lleidatans per guanyar-se el respecte del món casteller i culminar la millor temporada de la seva història.

Colles de vuit

E

s pot considerar que el panorama de les colles de 8 ha sofert un petit daltabaix: hi han anat a parar només els Castellers de Barcelona, en perdre el 3de9f, i han perdut la categoria de 8 Sant Cugat, Xics de Granollers, els Nens del Vendrell i els Castellers de Sitges.

De les colles estrictament de 8, a més de Lleida, només han millorat lleument els Castellers de la Vila de Gràcia, que amb tres 4de8, ha ampliat la seva gamma de 7 amb un 2de7c i el 3 aixecat per sota. Els Sagals d’Osona han mantingut el nivell amb dos 4de8 tot i que han perdut el 2de7: amb tot, han fet força tres per sota i s’han unit al club del 3de7a.

El grup dels de 8 ha estat força sotraguejat, i uns dels màxims damnificats han estat els Xicots de Vilafranca, una colla que ha perdut tota la gamma (el 2de8f, el 3de8...) i que només ha pogut descarregar el 4de8 en 4 ocasions (però l’ha desmuntat en 6). En intents han quedat també els assalts al 2de8f, al 3de8 i al Pde6, que també

Coordinadora de Colles Més enllà de les diades i els castells, la temporada 2008 s’ha vist afectada per l’enfrontament que han protagonitzat els Castellers de Vilafranca i la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC), una entitat que està formada per representants de les dotze colles més destacades i que s’encarrega de vetllar pels interessos comuns de les colles castelleres, com ara l’assegurança i els drets d’imatge. Segons la Junta directiva de la CCCC, els Castellers de Vilafranca van incomplir un acord segons el qual es comprometien a «mantenir la unitat d’acció en tot allò que interessés al món casteller, i molt especialment en els temes de seguretat i prevenció». L’ús d’un protector bucal i la difusió mediàtica del casc dels dosos van ser els detonants de la decisió que va prendre la Coordinadora el passat mes de novembre: dissoldre la junta i convocar eleccions anticipades per escollir-ne una altra sense la presència dels vilafranquins. Per la seva banda Miquel Ferret, president dels Castellers de Vilafranca, va assegurar que aquesta decisió s’havia pres per marginar-los ja que a molts els molestava que anessin un pas per endavant en molts aspectes.

Finalment, al mes de desembre la CCCC va desconvocar les eleccions, conservant la Junta directiva actual. Malgrat les discrepàncies entre els onze membres de la Junta i els verds, sembla que s’ha pogut arribar a un acord. Pel bé del món casteller, esperem que duri. l’ha perdut respecte l’any passat. El 2de7, que l’ha coronat 7 cops, només l’ha descarregat 3.

Un altre cas sagnant ha estat el protagonitzat pels Xiquets de Reus, que també han perdut el 2de8f i el 3de8 i només han pogut descarregar dos cops el 4de8. Amb un 4de8 fet abans d’estiu, els Castellers de Terrassa també reculen, així com els Marrecs de Salt, que l’any passat també incorporaven al repertori el 3de8. Els Marrecs, en tot cas, són els que més 3de7s han descarregat (9), i han sovintejat el 2de7 amb força alegria.

—32—

Primer 3de9f dels Borinots, carregat al Concurs

Colles de 7 Així, el món de les colles de 7 s’ha ampliat, tant per dalt (les que han baixat un pis), com les que han millorat per baix. S’han vist molts 5de7 i 4de7a, a més de la revolució del 3de7a, i per tot plegat la competitivitat en aquesta franja s’ha reviscolat que déu n’hi do.

Destaquem primer els Nens del Vendrell, una colla històrica, fundada el 1926 i que, entre moltes altres coses, va fer el primer castell folrat del segle XX (el Pde7f ) i va descarregar el primer 2de8f del segle al Concurs de 1970. Els Nens han perdut el 4de8 aquest any i han situat en el 2de7 el seu millor castell: que es recuperin aviat!

Els Xics de Granollers han perdut el 3 i el 4de8 per primer cop des de l’any 95, i només han pogut completar un 2de7. Sant Cugat, que va carregar el 4de8, enguany han fet exactament el mateix però sense poder consolidar

4de7 de Figueres en la seva Diada

el carro gros. Sitges, en la mateixa situació, s’ha quedat amb el 5de7 com a millor castell.

Baixen els Castellers de Mallorca que, tot i haver perdut el 3 per sota, el 3 amb agulla els ha salvat; en tot cas, han hagut de veure com els rivals illencs, els Al·lots de Llevant, han completat la seva millor temporada en els dotze anys d’existència amb l’inèdit 2de7 (dos descarregats) i tres 5de7.

Els Minyons de l’Arboç han perdut el 2de7, i els companys de comarca, els Castellers d’Esparreguera han recuperat enguany el 5de7 després de 4 anys sense aconseguir-lo, millorant notablement en el darrer tram de temporada.

Per la seva banda, els Castellers de Sabadell han ampliat la gamma amb set torres de 7 —un castell que segons les informacions de què disposem no havien coronat el 2007—, a més del 3de7a en tres ocasions: és l’única colla que feia aquesta construcció abans de la revolució

—33— d’aquest any.

Els que més han millorat han estat els Margeners de Guissona i nosaltres mateixos, sense falsa modèstia. Els de Guissona, que van començar amb molta força l’any passat, enguany ja han completat tota la gamma de 7 llevat la torre, que amb el ritme que porten i el suport que tenen de tothom segur que aconsegueixen.

Els Moixiganguers d’Igualada han incrementat el seu repertori de set i mig amb dos 5de7 més que l’any passat i un 4de7; en una situació semblant, Tirallongues de Manresa, que havent recuperat el 4de7a l’any passat (inèdit des del 2003), enguany l’han carregat dos cops més i hi han afegit un 5de7 descarregat. També han completat una magnífica temporada els Castellers de Figueres, que després d’un bon inici de temporada amb sis castells bàsics de 7, amb un període de turbulències amb canvi de cap de colla inclòs, han acabat el 2008 amb 5de7 i 4de7a descarregats. Finalment, tant Poble Sec com els Nyerros han augmentat els seus castells

El 3 amb agulla

E

l 3de7a, si em permeteu l’incís, és un castell que ha fet forrolla, és a dir, que ha tingut un èxit extraordinari, aquest 2008.

La història és curiosa, perquè ha passat de ser un castell menystingut i trepitjat per la majoria de les colles a impregnar-se d’un prestigi desconcertant en un sol dia: el 29 d’octubre del 2006. A Sitges, els Castellers de Vilafranca van descarregar el primer 3de8a conegut.

Automàticament, tot va canviar.

El 3 amb agulla era un castell que solien fer les colles petites de sis per poder sortir de plaça amb tres castells quan no tenien prou efectius per poder fer més coses. Moltes colles grans el blasmaven amb un menyspreu feridor, algunes de les quals aquest 2008 s’han apuntat al desfici del 3 amb agulla.

L’anunci del 3de9fa per part dels verds l’any passat i el fet que la Vella (amb un pa-

Primer 3de9fa de la història, carregat pels Minyons el 16 de novembre en la seva Diada (Foto: www.minyons.org)

rell d’intents per Sant Fèlix i Santa Úrsula) i després Minyons de Terrassa s’apuntessin a la cursa (que han guanyat els malves), va prestigiar moltíssim aquesta construcció.

Amb 7 pisos, el feien Saballuts des del 99 i no sé si cap altra colla, perquè permetia incrementar el repertori de set i mig sense gaires complicacions en cas de tenir un pilar de cinc ferm i dominar bé el 4de7a. L’aparició d’algun 4de8a i aquesta nova percepció del castell, ha fet brollar com bolets el 3de7a: vuit colles de set l’han almenys carregat aquest any (i no comptem les de 8 ni les de 9); l’any passat, fora de Sabadell, no ens consta que el provés ningú d’aquest nivell.

El cas del 3de6a, però, segueix amb el mateix prestigi de sempre. I la llàstima és que les colles petites solen rebre un suport força minso en tots els aspectes, i sovint també entre els propis castellers.

—34— bàsics de 7; pel que fa a Cerdanyola, han carregat el 5de7 i es mantenen lleugerament millor que ara fa un any, tot i que la manca de camises els limita força.

Si fa no fa, es mantenen en el mateix nivell els Bordegassos de Vilanova, que, tanmateix, fa alguns anys que estan en greu davallada, havent estat colla de nou el 1999, i colla de vuit fins fa poc. Els Castellers del Serrallo, de Tarragona, que han patit 8 llenyes (dos intents 2de7 i un de 4de7a, més dos 4de7c i tres Pde5c), ha descarregat tres 5de7 i ha assolit tres 4de7a: també s’han mantingut malgrat que tantes caigudes poden passar factura. Els Castellers d’Altafulla, després d’haver conservat in extremis l’any passat la categoria de colla de set, enguany han aconseguit dos 3de7. Els Nois

2de7 dels Al·lots de Llevant

de la Torre i els Castellers de Badalona també s’han mogut en les mateixes xifres. Per acabar, els Castellers de Sant Pere i Sant Pau han fet tres 4de7a i molts 3 i 4 de 7, que també suposa una lleugera millora dels seus registres.

No ens oblidéssim pas dels Castellers del Riberal, els quals, amb un 4de7 carregat, han tornat a ser colla de 7.

Els Castellers de Cornellà han fet si fa no fa el mateix que el 2007. Això els ha situat, per primera vegada, empatats amb nosaltres al rànking de l’Avui; tanmateix 10 pilars de 5 els col·loquen per damunt en el del Webcasteller. Es pot dir que estem en un nivell semblant, però mentre que ells, tot i una trajectòria de molts anys de castells de set i mig, porten un temps estancats, nosaltres anem progressant contínuament.

5de7 de Cornellà. (Font: http://www.castellerscornella.org/)

Les gralles,

—35—

“dins o fora” de la colla de castells?

Jordi Gosalbez

T

ots sabem que una bona colla de castells, com està demostrant que és la d’Esplugues, necessita una bona colla de grallers.

Els grallers, igual que els castellers, no cauen del cel ni creixen en els arbres. Hem de buscar gent que vulgui participar del fet casteller, trobar gent per fer els castells i gent per fer de músic, perquè tot i que sembli que la feina del músic no és essencial per fer un castell, en una actuació conformen el 50% del castell. A més, els

músics necessiten una formació força més llarga i costosa que la dels castellers, o sigui, que triguen més a madurar. Així és que de la mateixa manera que es té un planter de canalla pels castells, també s’hauria de començar a tenir un planter de grallers per d’aquí uns anys tenir uns músics com cal.

El sistema per tenir una colla de gralles ferma i sempre disposada és diferent per a cada colla i per a cada persona. En la majoria de colles el tema dels músics està com en la nostra: o no en tenen, o no han pogut venir perquè col·laboren amb altres entitats, entre altres raons. Moltes vegades ens trobem a les diades els músics de les diferents colles, aplegant-nos, demanant que ens deixin el tabaler, tocant una colla per totes les altres (com el dia de la Trobada del Baix a Sant Feliu) o directament fent una actuació muda.

Tot i que sembla un mal endèmic, també trobem colles que tenen un grup de músics com cal, compromesos amb la colla, nombrós i amb una sonoritat força bona, com els companys de Cornellà, Sant Cugat i bastants altres.

Com ja comentàvem abans, el temps de preparació d’una persona que es vulgui dedicar a tocar la gralla amb la colla és força llarg i se n’han fet molts esforços. Hi ha hagut gent que ha volgut aprendre a tocar perquè no faltessin músics a la colla; malauradament, la gralla no és un instrument fàcil ni agraït: –S’ha d’assajar molt, i amb el soroll que fa no es pot fer a qualsevol hora lliure que es tingui a casa, ja que els veïns se’t tiren a sobre.

–Fer-la sonar requereix molta força en bufar, i no tothom en té prou.

–Quan es deixa de tocar deu dies, es perd el que s’havia guanyat en vint i, a més, tot i que hi ha cançons molt fàcils, el toc de castells és una

—36— peça força complicada d’interpretar.

El resultat és que de les cinc persones interesades a aprendre a tocar el toc que van començar fa un parell d’anys, només en continuen dos, i a més encara els falta una mica per fer el toc.

De fet, per fer-lo correctament encara els falten alguns anys.

Del tema de la percussió ja ni en parlem, ja que no s’ha fet res en anys.

Ja veiem que a curt termini la solució passa per la contractació de personal qualificat, que la majoria de vegades deixa d’anar amb les seves respectives colles per anar amb unes altres cobrant per fer-ho. Això també ens pot passar a nosaltres quan tinguem els grallers ensenyats, que no seria el primer ni l’últim cop que passa.

Certament, la combinació de graller compromés al 100% i amb prou nivell per fer el toc poques vegades es dóna.

També resulta que tocar en una actuació de castells és força avorrit: sempre és la mateixa peça, no la pots tocar quan vols, no pots tocar mentre no es fan castells perquè molestes els que canten la pinya i, quan per fi pots tocar el que vols, acostumen a ser dos quarts de quatre de la tarda i has de marxar a dinar o a l’autocar perquè la diada és a l’altra banda del país. Això fa que gent que té facilitat per tocar i que s’ha après el toc de seguida s’avorreixi i, o bé plegui, o bé marxi a tocar amb altres colles amb més varietat musical, com gegants o bastons. També pot ser que es posin a fer castells, ja que tenen els amics dins la colla o perquè ho proven i els agrada més pujar al castell que tocar. Jo no ho he provat, potser el dia que em posi dins un castell ja no tocaré més la gralla, com també els ha passat a alguns de la nostra colla.

La solució a llarg termini per la constant falta de grallers a les actuacions pot passar perquè la gent de la colla que té ganes de tocar la gralla i el tabal comencin a aprendre’n amb ganes i entusiasme però tambe amb el sacrifici de deixar de fer castells.

També pot ser una solució que a la canalla se li doni l’opció d’aprendre a tocar, sempre tenint

en compte que es farà o una cosa o una altra, vaja, música o castells, ja que experiments de fer les dues coses, pel que sé d’altres colles, no han donat bon resultat en el tema musical. Els que han pujat a un castell ja no volen saber res de gralles ni tabals. En aquest cas també hem de sacrificar gent del castell, i precisament la canalla no acostuma a sobrar.

De vegades sense ni proposar-nos-ho ens trobem que tenim una colla de gralles prou potent que no sabem ni d’on han sortit, com a la Festa Major, que van venir a col·laborar amb nosaltres els grallers de Viladecans i les gralleres de Sant Feliu. Aquell dia vam ser una colla de set o vuit músics, i que a més sonàvem prou bé, però Viladecans i Sant Feliu no són Esplugues i allò va ser un fet puntual, maco però puntual.

Per descomptat que si hi ha algú que llegeixi això que vulgui aprendre a tocar la gralla o el tabal, només cal que ho digui al cap de colla, al president o al/als músic/s, ja que des del setembre passat hem organitzat conjuntament amb els músics de geganters un petit taller de gralla i tabal tots els dimarts i divendres de dos quarts de vuit del vespre fins les nou/nou i escaig, en què donem classes de teoria, de com fer sonar l’instrument i classes pràctiques al local de geganters, que ara que fa fred és força acollidor. Molts de vosaltres que llegiu això pensareu: «no puc anar perquè tinc assaig de castells precisament els mateixos dies i a la mateixa hora», però justament es tracta d’això, de sacrificar-se de debò pel projecte de la Colla de Castellers d’Esplugues, i precisament perquè es puguin fer molt bons castells a plaça hem de deixar de fer-los i començar a tocar-los, que també és molt maco, i fins potser més enriquidor i tot.

Així doncs, espero que aquest escrit serveixi perquè reflexionem una mica sobre el tema dels músics i no pensem que és una cosa a part dels castells, ja que sense música poca festa castellera tindríem, i també perquè els tinguem una mica més en compte, que com sempre li dic a en Josep «a veure si sortim en alguna foto».

—37—

Equip pedagògic de Canalla Daina i Ana er casteller comporta experimentar diferents sensacions: eufòria, alegria, companyerisme, coratge, estima, passió, valor, confiança, nervis, por… ot casteller ha sentit totes aquestes sensacions tot estant a la pinya, al tronc, al pom de dalt, com a músic o espectador. a por forma part de tots els sentiments i no per això ha d’influir de cap manera als castells, tothom n’ha passat en algun moment i, aquesta temporada, especialment la nostra canalla. quest darrer any ha sigut gloriós per a nosaltres perquè hem assolit grans castells que significaven un repte per a la colla, i molt especialment l’esperat 5de7. La canalla ha treballat molt dur per assolir aquest castell juntament amb el 4de7 amb l’agulla, on han hagut d’abandonar la por i, per sobre de tot, tenir la confiança i el valor suficient per afrontar aquest

S T L

A

gran repte. er agrair-los tot aquest esforç i ser com són, durant dos intensos dies aiguats van aconseguir ser uns bons castellers olímpics: entre curses de sacs, tirs de faixa i mocador, curses de velocitat, salts d’alçada i un gran joc de nit poc lluminós amb un riu a prop molt perillós (rodolí). Mantenint la flama olímpica intacta nit i dia, es van guanyar unes medalles i uns diplomes ben merescuts. I, sobretot, han demostrat que no són valents només als castells sinó que a la nit van superar la gran por a la foscor i es van enfrontar a dos éssers peculiars. què més podem dir de la nostra canalla, que com elles enlloc les podrem trobar?!

Que gaudeixen cada aleta i cada castell assolit; que molt per davant de tot són cargolines amb ganes d’arribar ben amunt, i que sense elles... això seria impossible! I per això els hem d’agrair tota la força, l’equilibri, el valor i el seny que hi posen a cada castell.

P

I

—38—

El primer 5de7 vist des dels meus ulls No ho dubteu, ho explicarem als nostres fills!

Pau Albornà

A

questa darrera Festa Major es van complir dos anys de la meva arribada a la colla. Una setmana abans de Sant Mateu, el Lluís, el Joan, l’Eugeni, el Pedra i jo vam entrar per la porta de les Moreres molt cohibits i sota l’atenta mirada dels cargolins. Durant aquesta temporada i mitja he tingut la sort de ser testimoni i de participar d’una progressió sense precedents en la història dels Castellers d’Esplugues.

Increïble, apassionant, merescut, emocionant... aquests són alguns dels adjectius que diria a qualsevol persona que em preguntés com ha anat la catorzena temporada dels Cargolins.

Avui us vull explicar com he viscut jo, des de la meva pròpia pell blava, aquest final de temporada que només pot ser definit amb la paraula èxit, amb la paraula pinya!

A començaments de temporada ja vam començar a assajar el 5de7. A mesura que anàvem fent proves ja es podia comprovar que era un objectiu que teníem a l’abast (això també va per tots aquells del fòrum que reclamen que s’informi dels castells que es volen tirar a plaça... jeje); així doncs, amb el 3 i el 4 totalment consolidats, el 5de6 va esdevenir el tercer castell que portàvem a plaça amb més assiduïtat. Normalment, solc pujar al 4de7 i la meva relació amb el 5 va començar a terços però al cap d’uns assajos vaig deixar d’entrar a les proves perquè encara no estava prou bé tècnicament per ferlo. En aquell moment em va saber una mica de greu. Com tothom, ja sigui a la pinya o al tronc, jo també tinc aquest orgull positiu que t’impulsa a no conformar-te amb res. Crec que, mentre no sigui un sentiment negatiu, la com-

petitivitat ens enriqueix com a Colla ja que t’obliga a esforçar-te provocant que milloris individualment.

El que no em pensava és que poc després començaria a entrar de nou al 5... però de segon!

No en teníem gaires i la tècnica va pensar en mi perquè omplís la vacant que hi havia a la torre. Ja havia superat la ràbia positiva inicial i em vaig implicar al màxim amb la nova tasca que tenia a les meves espatlles. I mai millor dit, ja que m’enfrontava a una posició i pes diferents. Potser no era el lloc que per mida em pertocava però el més important era que féssim el 5 i si la colla em necessitava jo estava decidit a fer el que fos. Les proves anaven prou bé, notava una gran diferència amb el pes i quan m’agafaven les mans a la pinya, però ho resistia. Solia tenir moltes converses amb la Júlia, a qui vull agrair el seu suport com a psicòloga castellera de capçalera, sobre la meva adaptació i si finalment em pertocaria fer-lo a mi. Jo tenia clar que el 5de7 era un castell que s’havia de fer sí o sí, per collons. Em convencia a mi mateix que n’era capaç i sabia que si la tècnica confiava en mi era perquè creien que el podia fer. Finalment, però, setmanes abans de la Festa Major el va començar a assajar el Gerard, que sens dubte estava molt més preparat físicament per parar el castell.

Paral·lelament anava fent proves de terç al 4de7 amb l’agulla, la segona fita a assolir durant el final de temporada. Encara que ja l’havíem descarregat una vegada, per mi era igual d’important que el cinc. Amb la caiguda del pilar de cinc a Montserrat ens vam desanimar una mica però vam saber-nos recompondre per tornar-lo a provar i poder intentar el 4 amb

—39—

l’agulla. El futur justificaria la insistència.

Al final de l’assaig del Robert Brilles, l’últim abans de la Festa Major, ja sabia que no entraria de segon al cinc. M’agradaria aplaudir el gest que va tenir el Jaume aquell dia. No calia que em donés cap explicació, jo comprenc els castells com un treball d’equip on tots som igual d’importants, on les victòries i les derrotes són mèrit de tots independentment de la posició que ocupis. Però ell va decidir venir a parlar amb mi per explicar-me les raons que havien provocat que jo no fes el cinc. Li vaig transmetre la meva dosi d’amor propi, però en cap cas vaig perdre la il·lusió. Encara que no formés part del tronc, tenia les mateixes ganes de fer-lo i m’impacientava perquè arribés el diumenge.

El 21 de setembre es presentava com un dia vibrant. Les expectatives eren molt altes i l’optimisme es veia als ulls de tothom. Estava segur que intentaríem i descarregaríem el 5de7, pel que fa al 4de7 amb l’agulla no tenia clar si el tiraríem.

El silenci i la tensió envaeixen la plaça,

l’enxaneta fa l’aleta a la torre i al tres, baixa la canalla, els quarts, els terços... CARGOLINS, CARGOLINS, CARGOLINS! La pinya, el tronc, les gralles i el tabal, els de la paradeta, els fotògrafs... tothom salta d’alegria, tothom celebra emocionat que hem fet, sí, hem fet història. A la tercera ronda em toca pujar al 4de7 i, encara que el clima estigui ple d’eufòria, m’ho prenc amb molta concentració. Estic nerviós però hem d’arrodonir la festa i fer, per primera vegada, tres castells de set en una mateixa diada.

També ho aconseguim i la cirereta arriba amb el pilar de cinc. Insuperable? La Trobada del Baix i Terrassa eixamplarien aquesta gran fita dels Cargolins...

Després d’una temporada amb molts esforços el 5de7 ja és nostre. Jo, a la pinya, però vaig sentir aquest castell tan meu com qualsevol altre.

Que tremolin els terços perquè penso treballar per poder pujar al cinc i, mentrestant, que tremolin les crosses i les mans de la pinya!

Salut i castells!

—40—

Somric e cop i volta s’ha fet fosc, al principi entrava un raig de llum, però ara res de res, la foscor és absoluta i ve acompanyada d’una calor cada vegada més intensa. Tanco els ulls, total ja no veig res, em concentro en els sons, al principi una remor, ara un murmuri cada cop més lleu, de sobte ja no hi sento… respiro… Em falta oxigen i el poc aire que m’arriba fa una olor desagradable, faig bocanades cada cop més petites, intento no respirar. La pressió cada vegada és més forta i deixo de sentir les extremitats del meu cos. No hi veig, no hi sento, no respiro, no tinc tacte… em pregunto si m’hauré mort, encara tinc consciència però no sé si aguantaré gaire, diria que em marejo, però no ho puc saber, no em puc bellugar ni un mil·límetre, m’estic angoixant…

D

només tinc una opció, deixo de pensar. De cop és com si hagués abandonat el meu cos, el tros de carn roman allí quiet, inert, apretat, sudorós, però jo me n’he anat, sóc ben lluny, lliure, em tranquil·litzo…

De sobte, començo a tornar, primer escolto una remor, després intueixo una mica de llum, la pressió m’allibera i recupero les parts del cos que ja no recordava que tenia, el soroll cada vegada és més intens i per primera vegada arriba una mica d’aire fresc, me l’empasso i és com si tornés a néixer, obro els ulls i bellugo els dits, aixeco el cap, em fa molt de mal el coll, estic com perdut, què estic fent… però de sobte m’abracen, un peto, una altra abraçada, què passa… no sé on sóc… hem fet el cinc de set, em criden, ara ja ho entenc tot, somric.

Anxoveta

Crim a l’assaig de castells

E

n obrir-se la pinya una de les crosses semblava morta. El detectiu Magre, segones mans alt magristó, de bigoti afuat, cabells curts i principi d’alopècia, s’avançà fumant, elegant, fulles verdes embolicades i embriagadores, que perfumaven d’hort d’avi americà el local d’assaig. Ert. Hieràtic.

Magre impertèrrit es col·locà el monocle i sentencià: —Algú ha mort la Maria.

L’enrenou fou instantani i fins les campanes repicaren embogides, castellers amunt i avall esparverats corrien topant mútuament fotent-se de lloros adés i ara; Zeus alhora enfurí i fremí

els núvols irescuts —bàratre!

—Poc us alarméssiu —Magre exhortà—. Encara la crossa camina! Tant, que ara s’enfila pel sostre, constreta pel pànic. Dedueixo, infal·lible, que la perspiració hiperhidròtica del segon, que com la ciència catalana demostra pot provocar podobromhidrosi (és a dir, una pudor de peus criminal), l’havia ajaguda a terra com faria una tona de DDT amb la lleu papallona.

I afegí parsimoniós amb ulls tanmateix inflamats d’odi a la tàrtara: —Però s’ha comès un crim, i no dormiré fins a trobar l’assassí que m’ha mort la planta de maria!

JS

—41—

La història del Fòrum Boteboteyo

F E

a cosa de 3 mesos un rumor arribà a les meves oïdes. El 9 de setembre naixia un nou apartat a la web dels Cargolins: naixia EL FÒRUM.

ncuriosit vaig entrar-hi i quina sorpresa la meva en veure que la gent que tenia la necessitat d’opinar, per fi podia fer-ho des de casa, la feina… i a qualsevol hora del dia. Un boom tecnològic que ens va donar l’oportunitat d’expressar totes les nostres inquietuts sempre que volguéssim. (Ho sento pels que encara no tenen Internet. A què esteu esperant?? Ah vale, la crisi!)

Començaren a obrir-se temes pròpiament castellers on aviat la gent anà deixant els seus posts, opinant amb la seriositat que requeria cada tema. Però s’hi registrà l’Anxoveta. Encara recordo les seves primeres entrades, que trencaren la inicial innocència del fòrum. A poc a poc s’anava perdent la vergonya i cada cop més i més gent s’anava registrant per dir, queixar-se, fer conyes, felicitar o només llegir. Un nou cibermón on poder discutir de qualsevol cosa amb nous ciberamics.

Fins i tot, jo, que em considero bastant introspectiu, vaig voler aportar el meu granet de sorra. Per culpa d’aquesta timidesa que m’ha acompanyat tota la vida, vaig amagar la meva identitat

amb el nick de Boteboteyo. Encara vull romandre invisible, pero haig de comunicar que no sóc l’administrador Cargolins, ni l’Arita, ni el Rai... Us demanaria que deixeu d’investigar, de preguntar i que disfruteu amb les meves entrades com els nens disfruten dels Reis Mags. Qui sóc jo, qui són els cargolins voladors... poc importa!

I

poc temps després, a l’octubre, ja es divulgava públicament al fòrum que el Nou s’estava tirant la seva pròpia germana travelo, que resulta que a la vegada era la nòvia del Blau!! I què em dieu del fals rumor sobre els assajos d’amagat de l’Eloi amb els Capgrossos?

Pam! I entrà l’Obaga, modoset al principi… Recordeu la seva primera entrada?: «PER FER BULLIR l’olla escalfar molt bé l’aigua, a uns 100ºC, si no és que estem a la muntaya, que llavors la temperatura d’ebullició baixa a causa de la menor pressió atmosfèrica» Qui diria que aquest futur bomber desvelaria ràpidament la seva identitat, lluitaria per la unificació del fòrum, o fins i tot posaria «muñequitos» pels sosets del fòrum seriós.

I així anaven passant els dies: un fòrum que anava guanyant més afluència de nous cibercastellers, cosa que lògicament significava més varietat d’opinions.

Fins i tot es pot afirmar que alguns registrats van patir

—42— mal, entre espavilats, sosets, i administradors.

En plena guerra, el meu valent amic i corresponsal de guerra, en Cargolí Volador, (que tampoc és cap dels administradors) ha pogut recopilar informació al respecte, entrevistant alguns del components del fòrum, els quals ens han fet aquestes declaracions:

una mena de fòrum-adicció. Estimats Obaga, Arita i Blau, què fèieu abans que el fòrum existís?

Fins i tot vam tenir visitants excargolins: el Borja, el Capgròs… i què dir de l’Antisagal, l’amor incondicional del Just. Un altre foroaddicte, que després de maxacar els masters (bueno, a un dels masters) va desapareixer… o potser es va transformar en un altre passejant del fòrum??

L

a família anava creixent i ja érem molts els que ens connectàvem diàriament: el Lluís, el Gerard, Elquenovalgimnàs, l’Anushka, el Jordi, la Poma, el Tafaner, el Barrufet, l’Eloi… Tant i tant creixíem, que les ciberconverses sobrepassaren les ciberfronteres…

Als sopars, als assajos, a les diades… quina manera d’ intercanviar opinions… Però entre opinió i risotada no ens adonàvem que una batalla era apunt d’esclatar. I és que mai plou a gust de tothom: un nou tema al fòrum cridà l’atenció de tots els cargolins cibernautes: Fer o no fer conyes al fòrum? Vet aquí la questió. Uns opinaven que els temes es trencaven i perdien intensitat amb les bromes, altres no paraven de fer conyes… de fet encara en van fer més. Pobres els màsters! Què podien fer? Encara que ja havien demostrat ser uns cracks amb la web, en aquest punt es va fer bastant visible la seva curta experiència com a administradors… I hem de reconèixer que no va ser invenció dels màsters, ostres, siguem sincers!! Que els pobres ho consultaren amb alguns membres registrats… Finalment es decidí dividir el pare fòrum en dos: –Cargols a la llauna. Per parlar de qualsevol bajanada, bestiesa o ximpleria relacionada o no amb l’activitat castellera.

–Fòrum casteller. Per parlar de castells més o menys seriosament.

I aquella batalleta esdevingué la 1ª Guerra Foru-

BANYUT Els companys que foten canya són la hòstia! M’encanta quan hi ha sarau perquè si el fòrum fos només de castells, els sosets estarien contents sí, però el que li dóna vida al fòrum som els de la rauxa!

Dels administradors què dir? GRANS administradors! perquè Just, les roses són vermelles per si no ho sabies, jaja tu m’entens.

I bé sobre la separació dels fòrums, la veritat un fòrum ÚNIC seria la canya perquè és una merda passar d’un fòrum a l’altre i així també ens podríem fotre dels sosets més directament, que és el que mola. I bé que el fòrum ha estat molt bona idea per part dels organitzadors de la web, les meves felicitacions i res que duri molt, salut, CASTELLS i vida llarga al fòrum!!

OBAGA El fòrum es una explosió d’opinions diverses, de sensacions, d’emocions, un espai on poder discutir de forma oberta els diferents i personals punts de vista. És una paret on els més rebels grafitegen sota pseudònim per així poder fugir de la polèmica sense ser apedregat pel «vox populi». És també un espai on es pot mostrar la creativitat més minimalista i surrealista.

Encara que a alguns sembla que la varietat no els agrada i volia aprofitar per envia’ls-hi un missatge: Si volíeu un fòrum politicament correcte i diplomàticament avorrit, i finalment l’aconseguiu, em sembla que després de tant queixar-vos seria tot un detall que hi seguíssiu participant.

BLAU Crec que el fòrum és de lo millor que ens ha passat aquesta temporada, extracastellerament parlant.

No entenc per què la gent s’ha ofuscat tant amb la unificació dels fòrums... Com ja vaig dir a un dels meus posts, si ens separen, creem un nou fòrum, passem del seriós i fem del Cargols a la llauna el FÒRUM que tots desitgem.

Aprofito també per saludar al meu Nou estimat i a les seves dues germanes que tantes bones estones m’han fet passar. Nou, fes-me un petonet al cul! I també per felicitar a tothom per aqueta fantàstica temporada... 5 de 7, 4 de 7a, pilars de 5!!!

Cargolins, som els millors!!

LA POMA La gran desil·lusió.

L’altre dia vaig entrar en el nostre fòrum i vaig veure Cargols a la llauna. Carai!, quin fòrum més ben plantat que fins i tot

—43— donem receptes de cuina, vaig pensar jo amb la meva ignorància, però no, era per dir «bajanades, bestieses i ximpleries».

Despres d’entrar i començar a llegir-lo una mica arribo a la conclusió que el pitjor de tot era l’excusa que se’ns donava per separar-nos. Sense pensar que en les diades castelleres tots anem a una i no pensem en les formes d’expressar-se o de pensar de cadascum dels nostres companys, sinó en la forma d’ajudar-nos mútuament per aconseguir carregar i descarregar els castells.

Després d’això ve el moment d’expresar sentiments i satisfaccions com quan uns plorem, altres riuen, altres criden, etc. Si llavors no ens separen en grups dintre del forum tampoc hauríem d’estar separats.

Saludos d’un cargolí discrepant.

PACO A mi, això del fòrum em sembla una de les coses més collonudes que s’han fet darrerament. Em diverteix molt, tant si es tracten les coses de forma seriosa com si és de la manera més boja. És una eina ràpida de comunicació i d’intercanvi d’opinions.

Encara que normalment la gent amagui la seva identitat sota un nick, permet conèixer totes les opinions. Penso que això no invalida aquestes opinions i, potser, les fa més reals, més veritables i tot.

La separació de seccions per a «seriosos» i «formals» és comprensible ara, doncs ja he dit que la mateixa energia expressiva de la colla ha generat una saturació de temes i de formes d’expressió: Hi ha qui juga amb els missatges per a «guanyar escalafó», hi ha qui es diverteix amb la provocació i la sàtira, però crec que més endavant es «normalitzarà» tot.

La qüestió és que ajuda a la comunicació entre la gent de la colla. Molt bé pel fòrum, molt bé pels administradors i molt bé per tothom que hi participa.

CARGOLINS Comunicat del supercargolí administrador.

Com a administrador, he hagut de fer front a diverses revoltes, intents de cops d’Estat i inicis de guerra civil. El bàndol opositor, enrocat en un seguit de reivindicacions impossibles i inacceptables per als administradors, s’ha estancat i, des de l’aparició del Loko, el cap militar dels rebels, ha perdut tota la credibilitat en caure en posicions extremistes indefensables.

D’aquesta manera, els boicots i els atacs han anat cessant i ara és només una minoria irredempta la que manté el xantatge als administradors del fòrum, només per romanticisme tronat o per orgull. Cal dir que nosaltres, amb una posició totalment democràtica, hem fet el que ens ha donat la gana perquè per això hem estat escollits per la plebs. En tot cas, sempre hem respost a les demandes de la Colla i hem treballat per ella amb tot l’amor del món. I animem la gent a entrar i xerrar al fòrum.

I

així aparegué el «gran dictador» Loko... que —a part de proclamar la revolució, lluitar sense èxit amb totes les seves forçes per la unificació dels fòrums i increpar a tothom que se li ficava pel mig—, creà el seu propi diccionari. Cal destacar:

Diccionari catala-loko: — Just: JustoMolinero o Justitodemente — Cargolins: karakolillos — Administradors: masters blasters — Castells: kastillakos — Elquenovalgimas: elquenolevantapesas — Arita: Rita — Iris: Irrisitas — Pilar: pilariko — Banyut: Kornudo així una gran guerra que, molt al meu pesar, ha acabat amb la derrota de tots els bàndols. Ara, es podria dir que els fòrums han mort? Allò que havia sigut una eina de comunicacio, un diari de conyes, la nostra casa dintre l’immens cibermón, ha desaparegut?

Que les guerres mai han estat bones. Fem la pau, estimem-nos i mai deixem d’escriure als fòrums!! Companys... reflexionem.

Acabaré amb les paraules d’en Josep Maria Tarrés: FÒRUM + SAFAREIG = GALIMATIES mitja temporada hem inaugurat a la nostra pàgina web el FÒRUM, amb un èxit sense precedents pel que fa a participació (més de cent temes oberts i més de mil opinions de tota mena), que ha superat amb escreix les expectatives més agosarades.

Però no tot són flors i violes al fòrum, ha sorgit una forta polèmica sobre què és bo dir-hi i què no, amb una gran divisió d’opinions i un bon debat sobre la llibertat d’expressió. Després de la discussió ha esdevingut el cisma, i el fòrum s’ha dividit en el Fòrum casteller i els Cargols a la llauna.

Preocupat per tot allò que amoïna la colla, he investigat sobre el problema i he trobat algunes dades que poden resultar interessants, o no.

La paraula fòrum ve de l’antiga Roma, on hi havia una petita vall pantanosa on enterraven els morts, la Vall del fòrum. El rei de torn en construir la cloaca maxima (any 600 aC), la va drenar i pavimentar, els romans van aprofitar el nou espai per a posar-hi botigues i temples, i amb el temps esdevingué el centre geogràfic i social de la ciutat on es debatien tots els temes importants comercials, polítics i religiosos.

D’altra banda tenim la paraula safareig, que es refereix a la cisterna d’aigua que antigament tenien a tots els pobles i ciutats per a fer la bugada. Allà es trobaven moltes hores totes les veïnes que mentre feinejaven, i per a matar l’estona xerraven, xafardejaven, criticaven i tafanejaven per tal de riure una mica i per alimentar la curiositat.

D’aquest costum ve l’expressió actual de fer safareig.

I

A

—44— tual on a qualsevol hora del dia o de la nit puguem trobar la colla i riure una mica i despatxar-nos a gust.

De totes formes mentre anem pel món fent els castellassos que fem darrerament i tinguem el bon ambient i entusiasme que tenim, tota la resta me la bufa una mica.

POST DATA – Edu, company, aguanta allà a London segrestat que dintre de poquet aniran a rescatar-te. Aguanta!!

– Agraïments a l’Eloi, que per les meves fonts d’informació és qui va suggerir la idea del fòrum a un dels administradors.

– I els grans enigmes: Qui collons és el Loko? Realment l’Anxoveta és el Rai? Tornarà el fòrum algun dia a recuperar la glòria que va tenir en un temps passat?

Saluts, castells i fòrum!!

Boteboteyo

Així ens trobem amb un sol espai per a dues funcions força diferenciades i prou importants les dues: els que hi van a fer safareig troben el fòrum ensopit i avorrit, i els que hi van a fer fòrum, troben comentaris de tota mena que dificulten el debat. Tot plegat un galimaties.

Per una banda un fòrum seriós aniria molt bé per a reforçar la comunicació, que ja hi es, en directe i de tu a tu, entre la colla i copsar opinions sobre temes importants.

Per l’altra, resulta imprescindible tenir un safareig vir-

COMENTARI D’ANDRÉS GALLO SOBRE EL FÒRUM Primer, felicitar-vos a tots per la magnífica temporada que hem dut a terme aquest any. GRÀCIES A TOTHOM! Al meu parer el fòrum és una eina necessària, que hauria d’haver existit molt abans, però «val més tard que mai». Benvingut Fòrum!!

Em sembla bé que la gent opini sobre tota mena de coses que passen i afecten la Colla, mentre sigui amb respecte i educació. També trobo correcta la creació dels dos fòrums, un per parlar seriosament i l’altre per comentar coses en conya i ximpleries vàries.

Però el que no trobo normal és que sent una colla en què, en principi, tots ens portem més o menys bé i en què hi ha bon ambient, s’utilitzin els pseudònims per criticar persones que han opinat al fòrum de forma diferent o que tinguin pensaments diferents. El fòrum hauria de ser un lloc d’opinió lliure. Com a usuari (sense pseudònim amagat... jajaja) m’he adonat que a alguns dels usuaris d’aquest fòrum els manca una mica d’humilitat, ja que la manera de respondre en segons quins temes de vegades és despectiva i «setciències».

A causa d’aquests mals comentaris hi ha gent que pot sentir-se «humiliada» o «menyspreada», en creure que no saben tant com ells, i es cohibeix a l’hora d’escriure.

Des d’aquí demano que els que tingueu un major coneixement de castells, els useu per ensenyar-nos, no per criticar-nos.

Salut a tothom, i bona entrada d’any.

—45—

Un any molt emotiu Emili

Hola colla, cargolins i cargolines, quest any la colla ha assolit nous reptes, però no escriuré sobre això. Aquest any ha estat personalment emotiu per algunes qüestions: Primer, que la meva nena, la petita Carol, ja s’ha estrenat com a enxaneta: al començament als pilars aixecats per sota, i en la diada de Barberà del Vallès ella soleta va i puja el seu primer pilar de quatre i tot seguit al balcó... i la Carol vol més, em va faltar el barber, ja ja!

Segon, el Concurs de Castells de Tarragona, «el meu primer Concurs». A la grada de la plaça de braus al sol estàvem un grapat de cargolins i cargolines bavejant davant l’espectacle que ens oferien les divuit colles participants. 5de9f, 4de9 net, etc. Tots en silenci mirant l’arena somniant que en un futur no llunyà durem la camisola blau elèctric a plaça. Sempre amunt Cargolins!

També, més personal, que la mama de la Ca-

A

rol vingués a veure un assaig; em va costar però ho vaig aconseguir. Algun dia vindrà a una diada...

L’actuació a Montserrat, un lloc tan nostre, tan català, i plantar castells: que maco, que emotiu, que guai!

Disculpes Com sabeu sobretot els nous, us vaig fer una petita entrevista per publicar-la a la revista. Ho sento de debò, he perdut els papers.

Gràcies A principis d’any vaig tenir la pensada i ho vaig dir a tothom que hi ha dues maneres d’augmentar el nombre de cargolins i cargolines: — Tindre «bebitos i bebitas» — Portar nòvius o nòvies de fora de la Colla Felicitats!

PD. Encara tinc la il·lusió i moltes ganes de pujar al tronc dels castells!

—46—

Racó bohemi Josep

R

eprenem el racó bohemi de Peus Negres amb gran sorpresa, perquè no esperàvem pas reprendre’l. Els continuats retards que ha sofert la revista ens han permès d’incloure’l, tot demostrant allò tan conegut que de tot mal surt un bé i que tota pedra fa paret. Parlarem de Castells humans. Històries de vides envoltades de castells, llibre de contes publicat recentment, escrit per Pep Prieto i Carles Ribas.

D’entrada, cal deixar algunes coses clares. La primera és que és un llibre d’encàrrec per part de Pep Sucarrats, del Joc Casteller (http://www. eljoccasteller.cat). La intenció del llibre és doble: d’una banda, apropar el món dels castells a qualsevol lector; en segon lloc, tractar valors humans amb el món casteller de fil conductor.

La idea és, doncs, incorporar de forma natural la temàtica castellera en la ficció i no pas descriure amb tots els ets i uts el desenvolupant de la nostra activitat.

Per aquesta raó, i com els dos autors remarquen a la nota preliminar del llibre, els contes no tenen la voluntat de ser un reflex exacte del món casteller. A això és important d’afegir que els dos autors no són «erudits» del tema. Unint aquestes dues variables el resultat és una multitud d’inexactituds tècniques castelleres al llarg de tot el recull. Tanmateix, i llevat d’alguns detalls que certament algú els hauria d’haver fet veure que són una autèntica bestiesa, aquests errors no són massa greus i, en definitiva, són irrellevants des del moment en què el rerefons casteller és només circumstancial perquè l’important és la reflexió moral. El que interessa dels castells és tot el repertori de valors que posa en joc: solidaritat, integració, superació,

amistat, abnegació, i tot allò que ja coneixem.

Doncs apa: força, equilibri, valor i seny!

No ens aturarem en tots els contes per manca de temps i d’espai. Primer farem una ullada al conte titulat «Nàufrag», de Carles Ribas, que tracta de la supervivència en una illa deserta d’un aficionat casteller. D’una banda, «Nàufrag» exemplifica el desori lingüístic de Castells Humans, que és l’horror de qualsevol amant de l’idioma: des d’errades gramaticals a dojo i de tota mena (competència, en tot cas, del corrector del llibre) fins a la manca de punts i a part, passant per la curiosa diferenciació que fa Ribas entre «asexual» i «no-sexual» i moltes altres imprecisions i errades.

Fora d’això, «Nàufrag» és també un exemple dels encerts del llibre, que se centra en la visió optimista del món i el caràcter diguem-ne sal-

—47— pany i té tendència a esllavissar-se vers el costat fosc de les diades: les borratxeres i el sexe. No ens hi detindrem perquè no volem allargar massa això, però comparteix alguns errors de Ribas (a «El terme mig» dóna una imatge dels castells estrambòtica), i té la mateixa intenció moralitzadora, que tampoc no analitzarem en detall.

No detallarem els errors de concepció del que són els castells, que al llarg del llibre resumim en tres: protagonisme exacerbat dels troncs sobre les pinyes; visió dels castells com a competició esportiva; desconeixement del funcionament dels assaigs i les diades castelleres, com ara de la dificultat de descarregar un 4de9 net, que no deuen ni sospitar. Si la intenció és bona, la distorsió sobre el que són els castells pot arribar a ser contraproduent per motius obvis.

En resum, Castells humans és una bona iniciativa i un primer pas important pel que fa a la introducció dels castells en les llibreries, els quals han tingut una presència del tot anecdòtica fins avui. Ara caldria que l’exemple es reproduís en escriptors de més renom (com Noah Gordon, que ja vam comentar al número de l’any passat, però que era nefast) i amb més coneixement del que parlen.

I per tota la resta, salut i castells.

vador o redemptor dels valors morals associats als castells, que solen ser un salvavides pels personatges.

D’aquesta manera, en aquest conte, un home solitari de mena que, podríem dir, és un «nàufrag» en la societat, gràcies a l’afició castellera troba una manera de trencar el seu aïllament: els seus amics, «sempre amoïnats per l’escasa sociabilitat del nostre nàufrag, acordaren en un moment determinat portar-lo a una exhibició castellera». Arran d’aquí esdevé un veritable «friki» casteller, roda totes les places que pot i es fa conegut per les colles, atret pel «caliu humà» que «copsa» i que va fer «eixamplar les cavitats de la seva ànima».

En efecte, un cop rescatat de la seva illa psicològica, quan és de debò un nàufrag i ha de sobreviure en una illa deserta, té molta més força interior per superar el repte.

Com podem veure, el missatge és molt optimista. L’activitat castellera, que es manté en un segon pla, és la clau de l’èxit del nàufrag.

Visca!

Al costat de Ribas, Pep Prieto té molta més agilitat narrativa i els seus relats són més frescos i aguts. Usa l’humor molt més que el seu com-

SOLUCIONS ALS MOTS

�

A�

T�

14�

V�

A�

13�

I�

X�

12�

T�

�

11�

I�

C�

10�

I�

9�

8�

�

A�

N�

I�

I�

M�

R�

P�

O�

T�

S�

A�

S�

O�

E�

�

N�

T�

A�

B�

I�

D�

�

A�

S�

I�

C�

�

N�

A�

�

N�

L�

E�

T�

I�

T�

A�

L�

P�

7�

R�

T�

I�

N�

�

E�

6�

A�

C�

�

T�

L�

5�

N�

A�

4�

A�

T�

3�

M�

A�

2�

I�

C�

1�

2�

1�

�

O�

I�

C�

A�

N� 3�

Z�

M�

A�

R�

C� 4�

A�

D�

I�

D� 5�

T�

A�

L�

M�

�

L�

O�

R�

�

S�

B�

O�

R�

A�

L�

G�

I�

A�

�

E�

C�

�

S�

�

M�

A�

K�

O�

�

U�

�

S�

S�

C�

I�

M�

E�

E�

N�

A�

T�

N�

U�

N�

E�

R�

G�

I�

A�

�

11�

10�

E� 8�

T� 9�

T�

F�

�

�

S�

S�

U�

E�

A�

E�

C�

�

R�

A�

S�

R�

T�

A�

E�

S�

�

X�

R�

N�

A�

E�

�

I�

I�

P�

A�

� 7�

T�

�

A�

S�

E�

A�

A�

6�

R�

E�

D�

E�

O�

R�

A�

P�

N�

A�

G� 12�

C�

I�

N�

M�

A� 13�

S�

R�

A�

D�

A�

R� 14�

—48—

T MAK’T AL LORO!

E

ns han estat venent que ha sigut una temporada esplèndida, la millor de la història, incloent-hi la millor actuació del segle i acabant en el top 30 del rànquing casteller per damunt del poble veí.

Però res més lluny de la realitat, no ens hem de deixar ensarronar tan fàcilment, la redacció del Tomak’t juntament amb l’Institute of Tecnhologie of Massachussets ha fet un estudi dels problemes reals de la colla: – La temporada vinent començarà amb una nova tècnica, jove, inexperta i corrupta.

– Assajarem en un local provisional amb greus mancances de seguretat i giene. hi– El fòrum d’internet està dividit i manipulat per la Junta.

– El grup dinàmic està patint una greu crisi d’identitat i no ha sigut capaç de dur a terme cap de les iniciatives que havien anunciat.

– La greu falta de puntualitat de gran part dels membres de la colla no fa més que augmentar.

– L’explotació del poble de Sant Just ja no dóna més de si i alguns rifenyos comencen a abandonar la colla.

– La canalla creix i el relleu no arriba.

– El president abandona amb el maletí a rebossar.

– La baixa forma dels castellers comença a ser preocupant i el gimnàs cada dia està mes buit.

– La crisi econòmica ha tocat greument els comptes de la colla.

—49—

BALANÇ DE LA TEMPORADA

L

a temporada va començar molt forta. Durant les festes de primavera ja s’intuïa que seria un gran any, a la plaça de Cornellà una dos i una quart es miraven de reüll un primeres mans acabat d’arribar, mentre un baix no es separava de la seva crossa. Per Sant Jordi, ja a casa, les abraçades i els petons corrien entre els cargolins, una crossa convidava a sopar a un contrafort i un terceres laterals se n’anava d’amagat amb un tap. Al maig l’ambient anava en augment i durant les sortides al Vallès un segones ja lluïa nova companyia i una grallera semblava que només tocava per a un agulla. Al juny la cosa es va calmar, a Finestrelles i Can Vidalet les mirades anaven de rengla a rengla, però no passaven d’aquí. Dues quarts no paraven de fer broma amb un vent que els reia totes les gràcies mentre es deixava falcar per una altra. A la Zona Franca, tot i la calor que hi feia, les relacions van començar a refredar-se i a la setmana següent a Manlleu les abraçades es podien comptar amb els dits d’una mà. Al mes següent tornàvem al Vallès i semblava que la cosa es tornaria a animar: un segon abandonava la plaça agafat de la mà d’una crossa i una quart s’arrapava molt a un terç quan li baixava del damunt. Però de tornada al poble el mes va acabar molt fred i es va veure clar que aquest any a l’església només hi aniríem a fer un pilar. es vacances s’acostaven i semblava que la separació no afectaria gaires integrants de la colla. La sorpresa va arribar en tornar de vacances; la visita a la muntanya sagrada va fer estralls entre la pinya: una agulla i un baix no amagaven el seu amor durant un tres de set i un contrafort s’agafava al cul d’una crossa durant la torre; el pilar ja no va aguantar tantes emocions. Per la Diada Nacional a la Conca de Barberà una tabalera repicava de satisfacció després del somriure d’un segones i una escaleta mossegava les natges del sisè cordó. De nou a Esplugues, durant la Prediada ja s’intuïa com acabaria l’any, una quart i un terç seguien enganxats entre castell i castell i un quartes mans es fregava amb el terceres. La diada de Festa Major, com no podia ser d’una altra manera, va acabar en orgia conjunta, i el mes següent, a Tarragona, l’intercanvi de parelles era a l’ordre del dia. Per la Trobada del Baix dos rengles que no n’havien tingut prou es mesclaven entre les altres colles per a experimentar noves sensacions, però tornaven amb els blaus que eren els únics que els provocaven el plaer desitjat. Durant el mes de novembre les coses semblava que es calmaven, però al Clot una infidelitat va fer trontollar el cinc, a Terrassa tot tornava als inicis, un primeres i una quart s’enfaixaven amb una sola faixa, la grallera i l’agulla ballaven de bracet, el vent ja només tenia ulls per a un segones, i un terç desapareixia amb una contrafort. L’any acabava a la capital empordanesa i ara sí que els comiats serien dolorosos, les noves parelles no es volien separar i les que s’estaven formant no es podrien creure que haurien d’esperar fins al 2009 per a fructificar els llaços.

L

—50—

6�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

7�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

8�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

9�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

10�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

11�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

Mots encreuats per Senkreu 12� � �

� �

1�

2�

3�

4�

5�

6�

7�

1�

�

�

�

�

�

�

�

2�

�

�

�

�

�

�

�

3�

�

�

�

�

�

�

�

4�

�

�

�

�

�

�

�

5�

�

�

�

�

�

�

�

6�

�

�

�

�

�

�

�

7�

�

�

�

�

�

�

�

8�

�

�

�

�

�

�

�

9�

�

�

�

�

�

�

�

10�

�

�

�

�

�

�

�

11�

�

�

�

�

�

�

�

12�

�

�

�

�

�

�

�

13�

�

�

�

�

�

�

�

14�

�

�

�

�

�

�

�

Horitzontals.�1.�El�millor�castell�d’aquest�any.� Polisacàrid�repetit,�que�actua�com�a�pigment.� 2.�Embafi�d’aigua�o�humitat.�Composició� poètica�breu,�i�especialment�satírica�o� humorística.�3.�Embrutada,�que�té�una�taca.� Algú�amb�molta�ira.�4.�Bestiesa,�acció�pròpia� d’animals.�Llença�més�llenya�al�foc.�5.�Alto!,� sense�principis.�Perfil�d’una�muntanya,�si�fa� no�fa�horitzontal,�cresta.�Xicra�foradada.�6.� Pinta.�Aparells�que�mesuren�el�nitrogen.�7.� Color�platejat�d’un�disc�que�ha�venut�més�de� dues�centes�mil�còpies.�Cerimònies�on� reparteixen�hòsties�als�parroquians.�Fluor.�8.� Capa�fina�que�cobreix�una�cosa.�So� d’aplaudiment.�Article�indefinit.�Nota�musical� que�es�repeteix.�9.�Prefix�que�indica�negació.� Institut�Soviètic�d’Anàlisi�Transcastellera.� Gent�que�ocupa�cases�abandonades.�10.� Color�blavís�tirant�a�turquesa.�Cobert�de� diamants.�11.�Que,�havent�estat�amagat,�ha� estat�vist�o�descobert�per�algú.�Silenci.�No� n’hi�ha�més�quee�la�que�crema.�12.�Mico�gran� i�pelut.�Vents�d’un�ambient.�13.�Deixis�anar�en� llibertat.�Graons,�allò�que�pugem�per�Santa� Magdalena.�14.�Personificació�de�la�mort�en� la�mitologia�grega.�Guerxa,�mancada�d’un�ull.� � �

8�

9�

10�

11�

12�

13�

14�

�

�

�

�

�

�

�

13�

�

�

�

�

�

�

�

�

14�

�

�

�

�

�

�

�

�

Horitzontals.�1.�El�millor�castell�d’aquest�any.� Polisacàrid�repetit,�que�actua�com�a�pigment.� 2.�Embafi�d’aigua�o�humitat.�Composició� � � � � � � � poètica�breu,�i�especialment�satírica�o� humorística.�3.�Embrutada,�que�té�una�taca.� � � � � � � � Algú�amb�molta�ira.�4.�Bestiesa,�acció�pròpia� d’animals.�Llença�més�llenya�al�foc.�5.�Alto!,� � � � � � � � sense�principis.�Perfil�d’una�muntanya,�si�fa� no�fa�horitzontal,�cresta.�Xicra�foradada.�6.� � � � � � � � Pinta.�Aparells�que�mesuren�el�nitrogen.�7.� Color�platejat�d’un�disc�que�ha�venut�més�de� � � � � � � � dues�centes�mil�còpies.�Cerimònies�on� � � � � � � � reparteixen�hòsties�als�parroquians.�Fluor.�8.� Capa�fina�que�cobreix�una�cosa.�So� � � � � � � � d’aplaudiment.�Article�indefinit.�Nota�musical� que�es�repeteix.�9.�Prefix�que�indica�negació.� � � � � � � � Institut�Soviètic�d’Anàlisi�Transcastellera.� Gent�que�ocupa�cases�abandonades.�10.� � � � � � � � Color�blavís�tirant�a�turquesa.�Cobert�de� diamants.�11.�Que,�havent�estat�amagat,�ha� � � � � � � � estat�vist�o�descobert�per�algú.�Silenci.�No� � � � � � � � n’hi�ha�més�quee�la�que�crema.�12.�Mico�gran� i�pelut.�Vents�d’un�ambient.�13.�Deixis�anar�en� � � � � � � � llibertat.�Graons,�allò�que�pugem�per�Santa� Magdalena.�14.�Personificació�de�la�mort�en� � � � � � � � la�mitologia�grega.�Guerxa,�mancada�d’un�ull.� � Verticals.�1.�Afectat�de�catalèpsia.�Conversa� � per�internet.�2.�Atreu�el�ferro.�Que�lenifica,� mitiga�un�dolor.�3.�De�la�nació.�S’abasteixin� d’armes.�4.�Marc�capgirat.�Abreviatura� d’Itàlia.�Lloc�on�pul�lulen�els�badocs�i� empanats�en�general.�5.�Propi�de� l’ensenyament;�pedagògic.�Mena�de�sella� que,�lligada�a�les�bèsties�de�càrrega�(ases,� muls...),�serveix�per�traginar�càrrega�feixuga.� 6.�Europa.�Dotar�d’ales.�Un�Nadal�de�cap�per� ‘vall.�Una�carbassa�en�l’examen.�7.�Conec�on� és�el�Sud�est.�Hi�poses�aromes.�8.�Propi�d’una� epidèmia.�Anarquia.�Existeix.�9.�Dones�que� exerceixen�el�poder�de�forma�abusiva.�Arbres� que�arriben�al�nirvana.�Gran�Bretanya.�10.� Gal�li.�Nom�japonès.�«Digui?»,�al�telèfon.�11.� Noè�hi�encabí�tots�els�animals�de�la�terra.� Abandonar�una�cosa,�deixar�de�pretendre�la.� 12.�Se’n�diu�de�les�dones�que�habiten�la� pampa�argentina.�«Ala»�en�grec,�que� precedeix�el�nom�d’alguns�dinosaures�alats.� 13.�Relatiu�a�l’amni,�on�es�desenvolupa�el� fetus.�Torni�a�arenar,�reompli�de�sorra.�14.� Aparell�que�controla�la�velocitat�a�les� autopistes.�Festa�enorme�després�del�4de7a�i� el�5de7.�

solucions p. 47

Verticals.�1.�Afectat�de�catalèpsia.�Conversa� per�internet.�2.�Atreu�el�ferro.�Que�lenifica,� mitiga�un�dolor.�3.�De�la�nació.�S’abasteixin� d’armes.�4.�Marc�capgirat.�Abreviatura� d’Itàlia.�Lloc�on�pul�lulen�els�badocs�i� empanats�en�general.�5.�Propi�de� l’ensenyament;�pedagògic.�Mena�de�sella� que,�lligada�a�les�bèsties�de�càrrega�(ases,� muls...),�serveix�per�traginar�càrrega�feixuga.� 6.�Europa.�Dotar�d’ales.�Un�Nadal�de�cap�per� ‘vall.�Una�carbassa�en�l’examen.�7.�Conec�on� és�el�Sud�est.�Hi�poses�aromes.�8.�Propi�d’una� epidèmia.�Anarquia.�Existeix.�9.�Dones�que� exerceixen�el�poder�de�forma�abusiva.�Arbres� que�arriben�al�nirvana.�Gran�Bretanya.�10.� Gal�li.�Nom�japonès.�«Digui?»,�al�telèfon.�11.� Noè�hi�encabí�tots�els�animals�de�la�terra.� Abandonar�una�cosa,�deixar�de�pretendre�la.� 12.�Se’n�diu�de�les�dones�que�habiten�la� pampa�argentina.�«Ala»�en�grec,�que� precedeix�el�nom�d’alguns�dinosaures�alats.� 13.�Relatiu�a�l’amni,�on�es�desenvolupa�el� fetus.�Torni�a�arenar,�reompli�de�sorra.�14.� Aparell�que�controla�la�velocitat�a�les� autopistes.�Festa�enorme�després�del�4de7a�i� el�5de7.�

Cargolins

foto de grup el dia de santa magdalena

—51—

Castellers d’Esplugues www.cargolins.org

Quatre de Set amb l’Agulla, descarregat l’onze d’octubre en la XIV Trobada del Baix a Sant Feliu

FOTO: Mireia Perelló