Peus Negres 18 by Castellers d'Esplugues

Peus Negres

www.cargolins.cat

Vint anys de castells

1994 - 2014

aniversari

Segon 4de8, descarregat per Festa Major Foto: Manel Tineo

COLLA DE CASTELLERS D’ESPLUGUES TEMPORADA 2013 NÚMERO 18

Editorial

Índex Articles institucionals .................. 3-8 Chronica dels Feyts ..................... 9 Cargolística ................................. 20 La torre de set cargolina .............. 24 Pilar a l’església ........................... 27 Festes de la Magdalena ................ 28 Pilars al cim ................................ 30 Tornar a aixecar-se ...................... 33 Clixé d’activitats ......................... 34 Seguirem .................................... 41 Escrit de canalla ......................... 42 L’Escola de Castells ..................... 46 Jordi-Joan Alsina .........................48 El nou Quarta Ronda ................. 50 Fem vint anys! ............................ 51 La Nau o un local nou? ............... 52 Cartes d’Eivissa ........................... 54 La colla des de NY ...................... 56 Novells ....................................... 57 Rosa elèctric ................................59 Mascherano ................................ 60 Forquilla i ganivet ....................... 61 Matatemps ................................ 62

Peus Negres

Castellers d’Esplugues

Número 18 - Temporada 2013 - III època http://www.cargolins.cat/publicacions/peus-negres

Redacció: Josep Santacreu, Sergi Pont, Nancy Fernández Maquetació i disseny: J. S. Correcció: J. S. Publicitat: Paco Duran Col·laboracions: Equips tècnics i directiu, Ramon Sàlvia,

Adrià Pallarès, Àdal Palau, Joan Catalan, Jordi Adalid, Sílvia Méndez, Jordi-Joan Alsina, Núria Maluenda, Ferran Moreno, Paco Duran, José Macías, Joan Pastor, Andro de Guezala, Joan Pujadas, Orlando Gonzàlez, Jesús Fernandez, Ana Villanueva Fotografies: J. S., Manel Tineo i Ton Gasull Edita: Colla de Castellers d’Esplugues Josep Argemí 49. 08950, Esplugues de Llobregat 650 94 61 59 peusnegres@cargolins.cat www.cargolins.cat cargolins@cargolins.cat twitter.com/cargolins facebook.com/cargolins flickr.com/senkreu youtube.com/cargolins La colla no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de la revista

na temporada més vet aquí Peus Negres, que surt del forn per l’Assemblea amb algunes novetats: en Sergi, des de Nova York, no ens ha pogut ajudar gaire, però en el seu lloc la Nancy ha entrat amb molta força i ha fet una feina de puta mare. Per la seva banda, l’Iris, que feia tasques de correcció d’istil, també se n’ha anat, no tan lluny com en Sergi però prou com per donar-ho tot a Berga: així doncs, el nivell lingüístic d’aquest pamﬂet terrorista casteller ha tornat a decaure lamentablement. En Paco, com en els darrers temps, s’ha encarregat de percaçar anunciants. Tots sabem que la situació econòmica actual és molt delicada i que molts comerços i empreses passen moments molt complicats i fan grans esforços per sobreviure i poder continuar amb la seva activitat. Durant els dies que hem dedicat a la cerca de col·laboracions per al finançament d’aquesta revista ho hem pogut comprovar directament. Molts d’aquests comerços i petites empreses, malgrat les seves dificultats, ens han volgut fer costat i han inserit un espai publicitari en la revista. D’altres, encara que voldrien, malauradament no han pogut fer-ho, ja que han de destinar tots els seus recursos a mantenir-se. És per això que volem agrair molt i molt el suport que ens han donat i volem demanar-vos que feu costat al comerç local. Tenim petits comerços, empreses de serveis i tota mena de botigues que són generadors de llocs de treball i de riquesa per a la nostra localitat. Fent-los costat ajudem el nostre veí i ens assegurem una atenció i un servei proper i de qualitat. Una nova temporada ja s’albira: han començat els assajos i reptes nous ens esperen, ara que fem vint anyets. Tenim per davant molta feina a fer i moltes birres per beure; moltes actuacions i moltes celebracions. En aquesta revista en parlem de manera esparsa: llegiu-la de cap a cap, sense saltar la Chronica dels Feyts, i ja ho tindrem fet. Salut i castells!

amb la col·laboració de:

Fem vint anys amb nous reptes i il·lusions

J. S.

Ramon Sàlvia i Farré, president

stem començant una nova temporada i això vol dir que tornem a tenir aquelles pessigolles a dins nostre davant de nous reptes; som-hi, doncs! Noves il·lusions, nous èxits i algun desengany escadusser ens esperen. Abans, però, una petita referència i balanç del 2013. Ha estat l’any de la nostra consolidació com colla de vuit. És molt difícil arribar-hi, però també mantenir-s’hi, i ho hem fet. Som una colla gran. El que podia semblar una quimera quan parlàvem del tercer autocar s’ha fet realitat: tot just tornant de vacances, i abans i després de la nostra Diada, vam anar a Vilafranca i a Caldes de Montbui amb els dos autocars plens i necessitant diversos cotxes. A més a més, tant a Sants com al Poble-sec vam portar a plaça el 4de8 amb una pinya ben tancada per part nostra. Aquest és el camí si volem consolidar una realitat, només ens ho hem de creure. Que els castells estan de moda és una evidència. Tenim molta gent nova que s’ha integrat a la colla d’una manera fantàstica, i puc confessar que una de les coses de

què més he gaudit aquest primer any com a president és de veure la relació de la gent als assajos. El bon rotllo es veu, es nota i, sobretot, suma per a la colla. També tenim la sort de tenir una Tècnica molt reﬂexiva, prudent i, alhora, ambiciosa, persistent i tossuda, diria jo, i ho dic com una virtut. L’Escola de Castells és molt important i ha aportat molt en el seu primer any. És una tasca molt valorada pels nous castellers. Moltes felicitats als «professors» i «alumnes»! Aquest 2014 tenim nous reptes: celebrar com es mereix el nostre 20è anivesari n’és un i, per això, ja tenim en marxa unes comissions que s’encarreguen de tirar-lo endavant. Convido tothom que hi vulgui col·laborar a apuntar-s’hi. Ens cal la participació activa de tothom en les activitats de la colla. Entre els molts actes, i potser el més significatiu i entranyable, hi ha una trobada amb tota la gent

que en un moment o altre ha portat la nostra camisa del blau elèctric. La colla ha de seguir creixent per fer front a nous castells i per millorar els que tenim; l’equip de dinamització és fonamental en aquesta tasca. També la maleïda crisi ens obliga a tenir més imaginació des d’un punt de vista econòmic per buscar alternatives a les cada vegada més grans necessitats que comporta ser un colla gran. L’entrada de gent nova, molta de la qual sense coneixement previ del fet casteller, crec que ens obliga a ensenyar als castellers que ho desitgin les arrels de la nostra activitat; en definitiva, complementar-ho amb cultura castellera. No vull acabar sense expressar el meu agraïment, en primer lloc, a la Junta per la seva dedicació sense condicions, i, en segon lloc, a tots vosaltres, que d’una manera o una altra heu fet que aquesta primera temporada hagi gaudit tant com a «presi».

T. G.

Lluís Muñoz i Barberà, cap de colla

Aprendrem dels errors per seguir plegats amunt i endavant

omençaré pel principi de la temporada, quan sèiem amb en Ramon per presentar el nostre projecte. Millorar el que havíem fet durant la temporada anterior era complicat, i fins i tot mantenir-ho, però, de les moltes coses que he après a la colla, una és que superar-se és possible. És per això que teníem ganes de seguir endavant i fer una transició cap a colla de 8. Això era una de les coses que més em preocupaven a principi de temporada, i em segueix preocupant en aquests moments, perquè sabem que no només val fer castells més alts o més vegades, ni val només ser a la Closca o muntar activitats i passar-s’ho bé; és també cabdal la manera com ho fem i la manera que caracteritza la colla, amb familiaritat. I aquests eren els objectius, que consistien no només a repetir els grans castells i fer-ne de nous, sinó també a gaudir-los més. Amb aquestes intencions començàvem la temporada cargolina 2013. Una temporada en què tècnicament hem aconseguit poder anar

a totes les actuacions a fer castells de 7; hem seguit fent el 5de7 i el 4de7a, hem recuperat el 3de7s, hem repetit el 7de7, hem portat a plaça el 2de7 en un intent i el 4de8 en quatre actuacions, en les quals l’hem aconseguit descarregar dues vegades. Aquests són els números, l’estadística. Aquí no es veuen els sentiments ni les sensacions de cadascú, ni l’esforç i les vegades que heu arribat tard però heu arribat encara que fos després d’un dia dur de feina, o després de perdre la feina o de barallar-vos amb la parella, en acabat de posar els fills al llit o de deixar el nen per anar a comprar i després poder venir, o de deixar d’anar un cap de setmana amb aquells amics de sempre o al sopar familiar de l’aniversari del tiet, etc… És això tot el que valorem i us agraïm, i és això el que ens plantegem millorar de cara al futur. Perquè us hi sentiu a gust i perquè trobar-se per fer castells serveixi per carregar piles, desconnectar i passar-s’ho bé. I també ens referim als assajos, allà on construïm els castells, on ens deixem la pell per fer millor el que ens agrada i on les

passem de tots colors per acabar aconseguint-ho, de tantes ganes i esforç que hi posem. Per tot això i per tot el que hem fet (i que veureu en aquest Peus Negres), vull felicitar-vos i dir-vos que som autocrítics i que mirarem de fer-ho millor. Tenim una Tècnica que de debò que es deixa la pell per tots nosaltres, una Junta que es preocupa i molt per la part social i per implicar-nos a tots; una Escola de Castells que engresca la gent a fer castells i entre tots plegats acollir més persones per ser encara més, sense oblidar que els que hi som també ens hi hem de sentir a gust. Aquest 2014 ens esforçarem perquè sigui així. És l’any del 20è aniversari de la colla, en què em pregunto: «Com transmetre els valors i la història de la colla a la gent nova?» Crec que el 2014 és el moment oportú per fer-ho, i pensarem com. En definitiva, un any on ha passat de tot, però en què hem seguit creixent; hem de poder aprendre dels errors per seguir junts endavant i seguir amunt.

Lluís Tarrés

Àlex, Txus, Paula, Adrià i Jonàs, equip de pinyes

Pinyeres i pinyeros! Pinyos i pinyes, pinyetes i pinyons!

n any més de castells i de donar pit junts. Un any més immensament orgullosos de la feina que fem allà baix. Una feina que només la pinya sap què és i que es transforma en la base dels nostres castells. Un any més que s’escriuen quatre ratlles que no poden resumir totes les emocions i suors compartides entre camises, faixes i mocadors. Començàvem aquest any amb novetats a l’equip, amb persones que entraven noves i d’altres que hi seguien. Amb el llistó ben alt que deixava la cap de crosses. Ho fèiem amb il·lusió i moltes ganes de fer grans coses. El primer any com a caps de pinyes sempre és complicat; tot i així, hem continuat anant amunt. Amb vosaltres, sempre amunt, cargolins. Ha estat una temporada curta però intensa, en l’últim tram de la qual hem recollit els fruits del que hem anat sembrant durant tot l’any. Ja ho sabem: tots volem fer més i més grans castells. Igualment, tots sabem que només fent la feina assaig

rere assaig, i després de picar molta pedra, es poden assolir els reptes marcats. Encaràvem l’any amb un seguit d’objectius que feien prou respecte. Hem acabat molt satisfets de repetir castells gegants com el quatre de vuit i altres bogeries que diuen que fem, com el pilar caminat de Santa Magdalena. Com a colla ens queden pendents moltes coses, com per exemple descarregar aquesta torre de set. Però des de la pinya seguirem fotent-li les ganes i ajudant a donar la confiança que necessitem. Com bé sabeu, vam repescar a meitat de temporada un tres de set aixecat per sota que ha significat molt per a nosaltres. El vam recuperar en un temps rècord, incorporant-hi gent nova en moltes posicions i sense que caigués ni una sola vegada! (tot i que de vegades hi ha anat de ben poc), fet que ens fa triplement feliços i que ens ha permès de mirar-lo d’una altra manera. Hem treballat molt, individualment i col·lectivament, i hem tornat a demostrar que l’esforç té una recompensa.

Cap d’aquestes coses no hauria estat possible sense el vostre compromís. Sou vosaltres qui ens heu encoratjat a tirar endavant. La vostra motivació i ganes d’aprendre. L’anomenada «gent nova» (que ara ja no ho és tant) i que ha entrat amb empenta i que s’ha encomanat dels que hi són de tota la vida. Així mateix, també pensem en aquells que per un motiu o un altre ja no estan amb nosaltres: tant els que esperem que tornin com també els que ens ajuden a fer pinya des d’allà on són. Aquest caliu que fem quan estem allà baix ens dóna força per continuar amb més força que mai. És per això que no ens espanten els nous reptes que vindran aquest any del 20è aniversari. Tot al contrari. Perquè sabem que entre tots i totes ho farem gegant. Estem molt contents de ser els caps de pinyes d’aquesta gran colla! Amb tota sinceritat,

Orgull de pinya, orgull de colla. Amunt, Cargolins!

6 J. S.

Carta per a tu, que formes part del tronc Gemma Casellas, cap de troncs

empre és difícil fer un escrit per valorar un any de castells. En tot un any hi ha mals moments, bons moments i moments genials; però aquesta temporada l’he viscuda diferent, és la primera vegada que la visc sent «cap de troncs». Això d’estar enfeinada a la nostra colla ja ho havia viscut, la canalla sempre n’era la «culpable»; però ara heu estat vosaltres, «canalles» tot i ser majors d’edat, els que m’heu fet tenir una doble tasca. Durant aquests mesos el que he fet, sobretot, ha estat aprendre. He après coses molt importants, com per exemple que el que per a tu és una cosa petita per a un altre és el més preat, he après que petits canvis poden marcar la diferència (són poderosos?), he après que tots sou valuosos perquè això rutlli (que difícil m’ho posaves quan no venies a assaig!), he après com n’és de cabdal poder parlar amb tu les coses per entendre-les… Però sobretot he après que ho dónes tot per la colla, que t’estimes els cas-

tells moltíssim, que has renunciat a tantes coses per ser-hi sempre… Sí. Aquesta és la meva impressió, no has fallat gens, tu sempre hi has estat (bé… gairebé sempre!). Tu, tant si vas ben avall com ben amunt, que t’has estrenat aquest any o que fa molts anys que fas la mateixa prova assaig rere assaig per poder tornar a dur el castell a plaça: el teu esforç i la teva constància són els que han fet possible aquesta temporada, que sens dubte ha estat important per a la colla. És clar que a més de tu i els teus companys de tronc, la canalla, la pinya, la Junta, la resta de caps… heu estat, sou i sereu pilars fonamentals per tornar-ho a repetir i,

per què no, per poder fer més gran aquest projecte nostre en comú: la Colla! Amb tu hem freqüentat el 5de7, el 4de7a i algun 7de7; i, tot i que hem tornat a ensopegar amb la torre, hem pogut recuperar el 3de7s i hem aconseguit tornar a fer l’aleta del 4de8. Amb tu encara ens queda feina pendent, ens queden castells pendents, però sobretot em queda pendent coneixe’t millor i entendre’t millor. I per això vull seguir treballant aquesta temporada 2014; per tot això que queda pendent i per molt més. Una abraçada,

Gemma

7 M. T.

Canalla de vuit

a acabat la millor temporada de la història i ens reunim per valorar aquest magnífic any. Se’ns presentava un any complicat en què, pel que fa a la tècnica, les coses no estaven del tot bé. Gràcies a la feina que ha fet l’equip de canalla i al creixement que ha viscut la colla en l’últim any, a canalla s’ha creat el clima idoni per fer grans castells, combinant l’experiència dels nens més veterans amb noves cares. Ha estat una temporada en què hem pogut estrenar molts nens a plaça. Socialment s’ha aconseguit establir una gran cohesió de grup, ben unit i alegre. Volem destacar Festa Major, aquell cap de setmana on vam fer moltes activitats amb els més menuts. Vam viure moments molt di-

Equip de canalla

vertits a la cercavila infantil d’entitats d’Esplugues, i a la Prediada la canalla va donar lliçons a la colla de com es fan els folres. I el diumenge, com no podia ser d’una altra manera, la nostra canalla va a estar a l’altura. De fet, ho ha estat sempre. Igual que la colla, la canalla ha treballat de valent per assolir els objectius i vèncer les seves pors. Tot i que hi ha hagut moments de dubtes, els petits han respost. Han respost amb energia i coratge i han superat la pressió que comporta ser una canalla de vuit. La cloenda de tot aquest esforç s’ha realitzat fent el gran amazònic sopar de Nadal i unes colònies molt divertides. Esperem amb moltes ganes i il·lusió l’arribada del 20è aniversari, on no tenim cap mena de dubte que la canalla,

de la mà de la colla, farem d’aquest any una gran temporada. Deixa que els teus somnis siguin més grans que les teves pors.

Ana, Jordi, Josep (Pepins), Macià, Marina i Sara

T. G.

Júlia Viladot, cap de músics

Tabals i gralles

n altre any ha passat, un any creixent com a grup, com a músics i com a persones. Aquesta temporada hem estrenat a plaça quatre gralles i dues tabaleres; per fi hem tingut una bona colla de tabals, assignatura pendent que sembla que aprovem. I les gralles, com heu vist, també segueixen en augment, en qualitat i en quantitat, amb noves incorporacions amb molt de potencial i amb ganes de formar part de la nostra colla castellera. Gràcies a això i a la seva implicació per aprendre, no han faltat les gralles a cap diada. Unes diades molt importants per a la colla per al creixement que estem vivint. Aquesta nova temporada celebrem el 20è aniversari, en el qual estarem presents en tots els actes, però en concret estem treballant perquè gaudiu d’un petit concert de gralles. La il·lusió per als nous projectes és sempre present. Seguirem treballant i creixent!

Amunt gralles!

Chronica dels Feyts Joseph Sancta Creu

El chronista ebri consigna els grans successos i les tombarelles del 2013 esplendent amb el seu conegut estil atrabiliari, desinformat i vesànic per a ludibri i escarn i major anomenada d’aquells que hi apareixen esmentats. Lloat sia Jaume Barri!

Cornellà

diumenge 6 d’abril Començàvem l’any a Cornellà; sis de les darreres set temporades les hem estrenades en aquesta Diada de Primavera que, com que acostuma a escaure’s a prop del 14 d’abril, també és anomenada Diada de la República. A Cornellà començàvem a totes, amb 3de7, 4de7 i 4de7a, el millor inici d’any, amb la intenció de no fer castells de sis en cap diada, objectiu acomplert. En general els castells van anar força rodats, sense gaires complicacions, una bona manera d’obrir la llauna. D’altra banda, malgrat que la tècnica havia anunciat que faríem el 5de7, no va poder ser, sembla que perquè encara s’havia d’acabar de polir algun aspecte tècnic. Es deia que era el primer incompliment de l’any… A més a més, Gràcia ens va plantar el primer 2de7 de l’any als morros, inaugurant una bonica tradició del 2013. Finalment, cal dir que el 3 de gener havíem fet els pilars al partit

Estrena de la Mariona (M. T.)

de la selecció catalana de futbol al camp de l’Espanyol, i que el 13 de març també havíem participat en un bolo comercial a Barcelona.

Cornellà (J. S.)

Sant Jordi a Esplugues diumenge 21 d’abril

Ens estrenàvem a casa per Sant Jordi, com és costum, i descarregàvem 4de7a, 5de7 i 3de7 més el primer vano de 5 de l’any. La història va començar amb una formosa cercavila pels bellíssims carrers d’Esplugues amb motiu dels 50 anys del cau Sant Jordi, per molts anys, amichs; en els set pilars que s’hi van fer va estrenar-se alguna canalla i algú altre. El chronista anava trascolant suc d’ordi fermentat i a plaça va entrellucar un 4de7a tranquil, un 5de7 molt lent que es va haver de treballar i la resta sense més complicacions. I tot era bonic i res no feia mal.

Sant Jordi (M. T.)

J. S.

Diada de les Corts

Fires de Figueres

Com que plovia vam haver d’abandonar la idea d’actuar a la plaça de la Concòrdia i actuació indoor («en recinte cobert», segons el Termcat) al cantu al local d’assaig dels Borinots. Segons la notícia a festadirecte.cat, «el 5de7 i el 4de7a han pujat una mica nerviosos i remenats en tots dos casos, un moviment tothora controlat que no ha fet periclitar nulltemps unes construccions amb bones mides. En tercera ronda han descartat el 3de7a que havien anunciat i han optat per un 4de7 amb novetats a segons i quarts; també com els castells anteriors, un pèl remenat però completat sense cap problema. Els Cargolins han acabat amb el pilar de 5». Per la resta, aquesta actuació forma part d’una mena de «triangular» entre Sants, Poble Sec i nosaltres, una diada d’intercanvi a principis de temporada per anar rodant-nos totes tres colles. I sobre el canvi de castell en tercera ronda, sembla que va ser perquè l’Ignasi i la Irene s’estrenessin a plaça o a pavelló esportiu.

Alguns cargolins van anar el vespre de dissabte a les Fires de la Santa Creu de Figueres, atenyent elevats nivells d’alcohol en sang, i l’endemà es llevaven per fer 3de7a, 3de7 i 4de7 sense gaires problemes i anàvem a dinar cap al pàrquing del Mercadona típic per menjar botifarra amb seques regat amb garnatxa. Una bella actuació a dos-cents quilòmetres, i alabat sia Jaume Barri.

diumenge 28 d’abril

diumenge 5 de maig

Fires de Sant Feliu diumenge 12 de maig

A la plaça de l’Estació de la capital baixllobregatina, amb motiu de la Fira de la Rosa, els Cargolins ens disposàvem a fer el 3de7 amb una alineació una mica de cara al més que hipotètic 3de8 (amb quarts i quints), que es va enfilar força bé tot i que una mica lent per la part de dalt. Els companys de Sant Feliu i de Cornellà van desmuntar els seus castells respectius i, com que nosaltres no érem gaire ràpids muntant pinyes (eufemisme), tot plegat es va alentir força. A quarts

Intent de 5de7 (M. T.)

de dues tancàvem el 5de7, amb moltes novetats; va pujar molt desmanegat i lent, amb lleugeres tremolors constants; quan l’enxaneta anava a coronar el tres va petar per baix i llenya elèctrica a Sant Feliu. El chronista, des de l’agulla, va veure com el peu d’un segon anava llenegant fins que se’n va anar volant. En fi, què hi podíem fer més? Era el primer 5de7 que ens queia en cinc anys, amb 45 de descarregats consecutius. En repetició descarregàvem el 4de7 sense gaires problemes i en tercera ronda, sense altra cosa a fer, tornàvem amb el 5de7, amb canvis al tronc, amb el tres molt més quadrat però amb la torre, pel que sembla, a tres quarts de quinze. I, com que no teníem segons pilaners, vam acabar amb tres pilars de quatre.

F. Figueras

El grup A Folk Lent (J. S.)11

3de7a a la Trobada (M. T.)

Can Vidalet

diumenge 9 de juny Amb la pluja amenaçant, vam començar una hora tard a causa de la manca d’ambulàncies. Amb no gaire camises a plaça, i després de tres setmanes de vacances, en la nostra tornada al bonic barri esbarriat de Can Vidalet fèiem un destarotat 3de7a en primera ronda i un 4de7 lleuger de pes, una mica maldestre i després d’un peu desmuntat de 4de7a. I aleshores es desfermava el xàfec i ho deixàvem estar. Abans, Poble Sec i Terrassa ens havien plantat el 2de7 als morros, continuant una tradició que es va repetir en bona part de les actuacions de l’any.

Trobada del Baix dissabte 15 de juny

Organitzàvem enguany la Trobada, amb vuit colles que actuàvem en rondes conjuntes seguint un estrambòtic protocol de plaça que es pot consultar encara al

nostre web. Començàvem a les sis amb la calor fent bullir la plaça vermella del Pou d’en Fèlix i, després dels pilars d’entrada, descarregàvem un 3de7a força tranquil però una mica remenat per donar pas a un 5de7 que es va fer etern però que, en general, va ser molt tranquil. Un 4de7a remorós i amb algunes brandades a l’agulla i un pilar de cinc per comiat. Pel que fa a les altres colles, vam compartir plaça per primer cop amb Gavà refundat, Viladecans i Carallots, que ja anaven de color carbassa, i en general vam poder veure un munt d’intents frustrats de diverses menes: 12 intents no descarregats d’un total de 28 castells. Després vam anar a sopar a la pista coberta, amb concert de gralles i el grup A folk lent, que sembla que va tenir una acollida desigual, i entre naps i cols va ser l’hora d’anar a la Closca.

Pilar de 4 a la Foguera de Sant Joan (M. T.)

T. G.

J. S.

Sant Joan Despí

4 rebentabalcons, cosa força estranya en una colla convidada.

Per Sant Joan tornàvem al poble veí a descarregar 5de7, 4de7a, 4de7 i pilar de 5, tot força tranquil i amb alguna estrena a plaça, com la de la Macarena d’enxaneta. Ens acompanyaven Cornellà i els Castellers de la Sagrada Família, que van estrenar el 2de7 als nostres morros després d’un intent desmuntat. I, després d’això, alguns vam passar pel nou local de Cornellà per veure com els barcelonins celebraven la seva torre. D’altra banda, el dia abans, com de costum, havíem participat en els actes de la Flama del Canigó i d’encesa de la Foguera de Sant Joan.

Festes del Raval

dilluns 24 de juny

Barberà del Vallès diumenge 7 de juliol

El chronista va aparcar la seva bici recolzant-la a l’ajuntament i va esperar que tot déu s’anés aplegant: en un ambient típic metropolità de les set del vespre d’un diumenge de festes alçàvem el 4de7, molt tranquil, amb en Sergi estrenant-se a segons amb un somriure radiant. Seguíem amb 4de7a i 3de7, sense problemes i una mica lents. Després del pilar de 5, com a nota curiosa, vam fer un pilar de

El 4de7 fantasma del Raval (F. Figueras)

Toni Estadella

diumenge 14 de juliol A Barcelona teníem les baixes d’un reguitzell de vents titulars, de manera que, tot i ser prou pinya i tot plegat, vam haver de descartar el 5de7 i vam començar amb un 4de7a que sembla que va anar força bé, amb un tronc de cara al carro gros, segons sembla, i tot seguit vam perpetrar al segon peu un 3de7a infernal, amb molta calor, que sembla que, en tot cas, va estar prou bé. A continuació era el torn del 4de7 a seques, amb moltíssims canvis, que es va rebregar cosa de no dir: en tot cas, es va descarregar, però la Tècnica, incomprensiblement, el va donar com a intent desmuntat per algunes incidències a l’hora de passar l’enxaneta, que va baixar pel mateix cantó tot i que va col·locar-se damunt l’acotxadora, que tanmateix tenia un peu no gaire ben situat. Després d’aquesta parida, vam descarregar el 4de7 amb una alineació més clàssica i, per acabar, dos pilars de cinc simultanis, amb el Macis estrenant-se a segons. I adéu-siau a aquella merda de diada, amb quatre colles, una calor horrible i un speaker per acabar-ho d’adobar.

Sta. Magdalena (Lluís Tarrés)

Concepció Ventura

Memorial D. Carreras diumenge 21 de juliol

Per Santa Magdalena tornàvem a fer el Memorial en record de David Carreras, amb la intenció d’estrenar el 7de7 i el 3de7 per sota, castells de recorreguts particulars. Tot i que per abans d’estiu s’havia parlat del 4de8 i del 5de7a i d’altres coses, no van poder ser per diverses raons que atribolen el dissortat chronista. Així que, després d’una cercavila encapçalada pels benvolguts Diables, que socarraren la plaça de l’Església desfermant l’infern dels bàratres estigis de l’avern, amb la consegüent enrabiada de l’afable mossèn de l’harmoniosa vila d’Esplugues, ens

3de7 aixecat per sota (Facebook / A. Pallarès)

Lluís Tarrés

vam disposar a obrir plaça amb una saborosa truita de ceps, en què sembla que tant bolets com ous van lligar prou bé i va tenir un gust decent. En segona ronda aixecàvem el 3 de forma compassada i tot el que s’acostuma a dir, tot i que al final es va desllorigar una mica i va caldre batallar per dominar un castell que havíem perdut l’any anterior. Descarregàvem el 5de7 en tercera ronda, que era el castell d’en David (i escampant així els fantasmes d’un possible 4de8), i plegàvem amb dos pilars de 5, ofrenant els nostres culs a l’església. L’endemà era l’ofrena a la patrona i no era clar que poguéssim entrar a l’església. El dia abans ha-

Lluís Tarrés

víem fet la Professó del Ferro i les altres històries de Santa Magda, de què parlem en una altra banda d’aquest magnífic Peus Negres. Per tant, anem de cap a les vacances d’estiu.

Vilanova del Camí

diumenge 8 de setembre Va passar l’agost i vam tornar a les places després d’un final de primer tram distret. Ens ventilàvem un 4de7 amb quints del carro gros un pèl romboïdal en primera ronda, mentre que en segona tocava el 5de7, que va pujar rodonet fins que hi va entrar la canalla. Aleshores es va obrir de bat a bat la capsa dels trons i el bellugueig va ser una puta crazy ballaruga amb

4de7 de Vilanova del Camí (Font: Moixiganguers)

Vilafranca (J. S. / F. F.)

Montblanc (J. S. / F. F.)

rengles estirant-se i estrenyent-se i els dosos separats i un infern de merda i caos. Tot se n’anava a un cantó o a l’altre i res no anava a l’hora; més que un castell dinàmic, va ser un castell anàrquic que irradiava devessalls d’entropia. En tercera ronda tocava el 4de7a que, després que per fi es va quadrar, va pujar desquadrat i amb una remor intensa de gent de tronc i pinya que no es trobava gens bé, amb bramuls de baixos esgüellats que es precipitaven a les fondàries abissals de les tenebres. I pilar de 5 d’arreveure.

Festes de Montblanc

dimecres Onze de Setembre El dia de la Diada Nacional de Catalunya baixàvem per l’autopista plena de peatges cap a la Conca de Barberà mentre vèiem tot de vehicles amb estelades camí de Tarragona i més enllà. La nit abans, un breu escamot cargolí

havia baixat a Montblanc als concerts. El gruix blau elèctric deixava enrere la pluja i hi aterrava per fer el 5de7, que va anar força lent; el 3de7s, que va anar de puta mare; un 4de7 feixuc prova del de vuit, que va anar una mica desquadrat, i un vano de 5 per plegar, i adéusiau. I adéu-siau; baixava un autocar a Esplugues perquè alguns cargolins van participar en els actes de la Via Catalana al seu pas pel poble. Hi vam alçar tres pilars de quatre sucessius a la plaça de l’Ajuntament, un dels quals a les 17.14 hores, per reivindicar que Catalunya torni a tenir un estat independent propi aquest 2014.

5de7 de Prediada (J. S.)

Aniversari de Xicots dissabte 14 de setembre

Pilar de canalla (T. G.)

Actuàvem per primera vegada a la capital de l’Alt Penedès, a una setmana de Festa Major, i per tant ens preníem la diada amb calma: un 5de7 d’allò més tranquil, un 4de7a que va semblar una mica remenadís però que va ser també molt ferm, i un 4de7 prova del de vuit, com sempre un pèl desquadrat però també molt maco. Un altre vano de cinc i cap a Sant Mateu a celebrar la XX Diada. Facebook / Antonio Villanueva

Festa Major d’Esplugues de Llobregat Pregó i Seguici

divendres 20 de setembre Al darrer assaig havíem pogut fer bones pinyes de 4de8 amb el cop de mà dels Minyons i, en acabat, havíem pujat a la barraca del Brillas a regalar les gargamelles, primer tast del que havia de venir a partir de l’endemà, dia del Pregó

i seguici de Festa Major. El poble es va anar aplegant al Brillas al voltant del licor de ginjoler previ al Seguici, en el qual vam fer algun castell i pilar, com un 5de6 estràbic desmuntat i un pilar de 4 de l’exímia Escola de Castells. Entràvem a la plaça de l’Ajuntament amb un pilar caminat més lent que altres anys i, després de la xiulada a la batllessa, escoltàvem el pregó d’Ofèlia Cruz, representant de l’equip d’oncologia i hematologia de Sant Joan de Déu. El mestre Marcel Casellas dirigia la cobla acompanyat d’en Roger Mas, que era l’artista convidat: les corrandes del Ferro, ferro van ser, com sempre, una bogeria, amb esporàdics crits d’independència i estelades voltant per la plaça. En acabat, va sortir el crematasques, menat per Boc de Biterna, perquè la gent agafés un gat, una merla i una bona mona, en direcció cap a les Tres Esplugues, on teníem torn de barres.

XX Prediada Lluís Tarrés

Ferro, ferro durant els actes del Pregó (Lluís Tarrés)

dissabte 21 de setembre Al matí hi havia cercavila infantil, concert vermut, dinar fet per la Vella, després una estona de botifarra, cercavila eterna i, finalment, l’actuació de vigília de Festa Major amb Cornellà i Torraires, cap a les set. El protocol de plaça era estrany, amb dues rondes de repetició al final, cosa que va enfurismar els cornellanencs, que no entenien què passava. Nosaltres vam fer 4de7a, 5de7, 4de7 i vano de 5, que se suposa que van anar força bé. Després, alguns van pujar a les Tres Esplugues, alguns van passar pel sopar i concert de la colla de Bastoners i d’altres se’n van anar a dormir com a bons cargolins, que demà era el gran dia.

XX Diada

diumenge 22 de setembre Entràvem a plaça amb en Sergi fent el seu primer pilaret amb un somriure enlluernador, i encetàvem la història amb el 7de7: la truita de ceps va reemplaçar per primer cop des del 2008 el 5de7 com a castell de Diada, i va anar prou bé.

I ens enfrontàvem al repte del dia: el 4de8, que havíem assajat de manera gairebé monotemàtica les darreres setmanes. Es va enfilar al primer peu si fa no fa amb bones mides; amb la canalla a dalt va començar a remenar i no va parar fins que no van començar a baixar quints. Es va haver de treballar força, però voilà, segon carro gros de la història al sarró. Tanta feina i tanta lluita, tantes coses que prenen sentit quan per fi es descarrega el putu 4de8, en pròpia plaça amb la teva gent, i et fots a saltar i a cridar i a abraçar-te com un boig… I et quedes tan bé i ets tan feliç, aleshores… Després del 4de8 el tercer castell era el 3de7 per sota. Va tornar a pujar més o menys bé fins la darrera aixecada, que es va regirar força, però es va poder controlar i, amb confiança, el vam acabar descarregant.

J. S.

M. T. J. S.

En acabat, la Marta s’estrenava de terç al pilar de cinc, cosa que està molt bé, i fèiem els dos pilars rebentabalcons, un dels quals, com és més o menys habitual, va acabar caient, enguany molt aviat. Amb això signàvem la millor actuació de la nostra història, com gairebé sempre els darrers anys per Festa Major. Pel que fa a Capgrossos i Borinots, van fer una molt bona actuació. Destaquem el fet que els mataronins van tornar a fer d’Esplugues plaça de 9, i així es van treure l’espineta de fa uns anys. Tant ells com Sants van descarregar el pilar de 6. A més a més, es va estrenar la placa en commemoració del nostre primer 4de8. Vam anar a dinar a la Closca, van haver-hi algunes rapades, i vam celebrar-ho amb profusió de galledes d’aigua vessades, i visca els Castellers d’Esplugues.

Caldes de Montbui diumenge 12 d’octubre

I després d’una temporada sense provar-la, el 2013 tornàvem amb la torre. S’havien canviat coses del tronc i la canalla s’havia renovat; els darrers assaigs havien estat monotemàtics, però, amb tot, semblava que potser hi anava un pèl justa. En tot cas, les pinyes eren molt bones i l’havíem descarregada alguns cops neta; així, la «pubilla dels castells», o la puta torre, es considerava llesta per durla a plaça. La portàvem en primera ronda a la plaça inclinada de llambordes de Caldes, entre un fotimer de venedors de globus i tres colles més: Moixiganguers, Micacos i els amfitrions, els Escaldats. La torre va bastir-se erta i sòlida, però

per dalt l’aixecador es va encallar amb els dosos col·locats, cosa que va fer estremir-se un pèl el tronc, que a l’hora que l’enxaneta va fer la darrera passa va acabar esbaldregant-se com un castell de cartes: les quartes van sortir volant de manera espectacular. Així, per un no res, no vam tornar a carregar el 2de7, dos anys més tard del darrer; en tot cas, malgrat que vam tenir la torre a tocar, l’humil chronista, després de cagar-se en tots els déus de la Terra, va opinar que potser encara li quedava una mica de feina per polir. Després d’allò vam passar ronda i tot seguit, sense gaire respecte pel protocol de plaça, que enguany ha estat un campi qui pugui, vam fer 5de7, 4de7a i 4de7 sembla que lleuger. Tot plegat una mica destarotat.

Per plegar, afegirem que els Moixiganguers van descarregar el 4de8 més deformat que haguem vist mai i que després van desmuntar dos cops el 3de7a, però, tornant-se a follar el protocol de plaça, encara van fer un altre castell. Per la seva banda, els Escaldats van assolir la millor actuació de la seva història amb 3 i 4 de 7. Els amfitrions ens convidaven a birra i pica-pica, i tots cap a la Closca.

C. de E.

M. T.

T. G.

El 4de8 fantasma a Sants (J. S.)

Aniversari de Borinots diumenge 20 d’octubre

La colla descartava, amb senderi, el 2de7, però tornava a esfetgegar-se amb el 4de8. Ens convidaven a menjar botifarra per esmorzar i, després del pilar d’entrada, que vam fer caminar a pas de cargol, vam desmuntar un 5de7 que anava prou bé: l’ombra de la torre. En segona ronda —les rondes eren «a la tarragonina»— el descarregàvem sense més problemes i, en tercera, provàvem el conegut com a «quatre fantasma». Sembla que moltíssima gent tenia coll avall que el provaríem, però el cas és que el cap de colla va treure el nas i ho va anunciar a la resta de la plebs. I així el quatre fantasma es va alçar com una puta roca, però, amb quints col·locats, es va tirar avall. Pep Ribes va dir: «Després de l’intent de la torre de set de la setmana anterior, els ànims dels Cargolins estaven tocats, però al

4de8 desmuntat a Sant Just (M. T.)

final van ser valents, que ja agrada. Amb el 4de8 a dalt i moltes possibilitats, incomprensiblement el van fer baixar abans de col·locar dosos, que és quan realment comença el castell. A veure si abans no acabi l’any hi tornen, perquè té bona planta i mereixen fer-ne més d’un.» Després d’allò, vam descarregar sense problemes el 3de7s i, tornant a profanar el protocol de plaça, en cinquena ronda va ser el moment de reproduir el 4de7a. Per acabar, es van dictaminar dos pilars de 5 simultanis.

Sant Just Desvern

diumenge 27 d’octubre A Sant Just tornàvem amb el 4de8, just a primera ronda. El carro gros pujava molt bé, però per alguna raó la canalla va dubtar i es va tirar avall amb dosos col·locats i l’aixecadora per quints. id4de8 (M. T.)

19 En repetició hi tornàvem; pujava molt fort, amb alguna petita remenadissa, molt bé de mides i força tranquil, potser com sempre una mica lent. L’acotxadora s’hi va col·locar i l’enxaneta va fer la primera passa, però, per alguna raó estranya, no va acabar de travessar el pom de dalt, va baixar per on havia vingut i el castell va tornar a quedar a una sola passa. La baixada va ser molt bregada. En segona ronda fèiem el 3de7s, que va ser un nyap, seguit pel bunyol de la truita de ceps, en què tot anava desmanegat en una fressa de rondineigs i esgarips. Renunciàvem a la típica ronda fantasma i, per tant, sortíem de plaça amb només dos castells descarregats més els dos pilars de 5 de comiat.

Diada de l’Escudella

diumenge 10 de novembre Tornàvem al carrer Blai del Poble-sec i sortíem de 5de7, que va anar com oli en un llum i que va donar pas al carro gros. Aquest 4de8 va pujar força bé, amb alguna tremolor, un pèl estirat a terços. Es va carregar amb molta tranquil·litat; hi va haver una petita sotragada intranscendent i la descarregada, ja amb quints fora, va ser exultant, fins que la celebració es va desfermar com una puta bogeria. Va ser un 4de8 molt maco fet amb molta seguretat, després de totes les inseguretats que havíem protagonitzat les setmanes anteriors. Era el segon carro gros de l’any, el tercer blau elèctric. Pep Ribes va

dir: «Cargolins, així sí, companys. Moltes felicitats. Mola!». Completàvem el 3de7s en tercera ronda una mica rebregat i tancàvem l’any amb el pilar de 5, en què l’Àdal també va acomiadar-se de la colla. Un any estrany que podria haver estat molt millor però que ha estat molt bé; l’any vinent més i millor!

4de8 (M. T.)

4de8 al Poble-sec (F. Figueras) Descarregada del 4de8 (F. Figueras)

Cargolística J. S. i Txus

n any més heus ací la llambregada als numbrus de la colla elaborada pel mateix barraler de lletres de sempre. Una dada important és que la colla ha dut a terme dues actuacions menys que el 2012. Això ha provocat que hagi estat el primer any des del 2004 que hem coronat menys castells de set que l’any anterior: de 62 a 56 —6 menys, que corresponen exactament a dues actuacions. També hem fet 3 pilars de 5 menys. Ens hem quedat a 6 castells de set dels 400 totals de la nostra història (380 descarregats, 14 carregats). Així i tot, hem completat dos 4de8, un més que la temporada passada. I, a més a més, hem intentat el 2de7, ens han quedat dues actuacions incompletes —per pluja i per haver perdut ronda, a Can Vidalet i a Sant Just respectivament— i hem fet 6 3de7 aixecats per sota —el màxim són els 7 del 2011; el 2012 l’havíem intentat infructuosament 3 cops—; tot plegat ajuda a explicar per què, respecte a la temporada anterior, hem fet menys 4de7, 1. Actuacions de l’any 2013

3de7, 3de7a, 4de7a i 7de7. L’anàlisi de l’evolució de cada castell és una pallissa i la deixem per a qui en tingui més ganes, però en tot cas la gràfica 4 n’ofereix una panoràmica ràpida. Sense comptar els pilars de 4, el percentatge de castells descarregats ha estat del 91,5 %, dels més baixos dels darrers temps. Amb tot, només hem patit 2 llenyes (més un pde4 carregat): el 2de7 de Caldes i el 5de7 de Sant Feliu, el primer que ens queia des del Clot l’any 2008 (l’altre intent esbaldregat d’aquest castell és de 1996); en dúiem 45 de descarregats consecutius. Així doncs, i sense tenir en compte els pilars de 4, el 2,1 % dels nostres castells ha fet llenya, el registre més baix des de l’any 2006 (el dels intents desmuntats de 3de7) i el tercer més baix de la nostra història. El 6,4 % de castells desmuntats és el percentatge més alt dels darrers anys, tot i que del 2004 enrere aquesta xifra és molt més alta. (Val a dir que les dades d’abans del 2005 són preses de la Base de Dades de la Jove de Tarragona i, per tant, segur que no

2. Resum 1994-2013

3. Resum del 2013

4. Castells de set descarregats entre 1994 i 2013 18 4de7a 16

5de7 4de7

4de7

3de7 3de7a

10 3de7

4de7a

3de7a

5de7

7de7

3de7s

3de7 6

3de7s

4de8

3de7 4

4de7

3de7a

7de7 2

4de8 3de7s

4de7a 0

1994

1995

1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

5. Percentatge de castells descarregats 1994-2013 (sense pilars de quatre)

CASTELLS PER CATEGORIA 6. Evolució dels castells per categoria 100 90

80 70

són tan acurades com les posteriors.) En resum, la colla ha estat encara més segura tot i seguir ananthi a totes, s’han incrementat els castells desmuntats i hi ha hagut menys llenyes que els anys immediatament anteriors. Com recorda el cap de colla, ha estat la primera temporada que no hem dut castells de sis —a banda de les actuacions comercials, enguany 4, i altres actuacions especials, com el seguici del Pregó. Enguany hem descarregat 3 3de6 i un 2de6 i, al Pregó, vam desmuntar un 5de6 desllorigat. Pel que fa a sumar punts, les actuacions de la nostra Diada i la del Poble-sec han estat les dues millors de la nostra història. La tercera és la de Diada del 2012, amb els primers 4de8 i 7de7. Així doncs, hem pujat una mica el nivell, però, amb tot, si fem una comparativa semblant a la que vam fer en el Peus Negres anterior, veurem que en el nostre context estem més aviat estancats i que colles d’un nivell semblant al nostre ens han passat una mica la mà per la cara. A la gràfica 7 es veu com dues colles amb què tenim força relació darrerament, Sagrada Família i Poble Sec, ens han retallat distàncies fins a igualar-nos o superar-nos, gràcies sobretot al fet que han dut el 2de7 amb regularitat i que han assolit el primer 4de8 (carregat els verds i descarregat els blaus). Pel que fa als companys de Cornellà, tenen 2 4de8 descarregats i 3 de carregats (l’últim és del 2002), i compten amb 37 2de7 coronats fins al 2005 amb un percentatge de descarregats del 78 %. És clar que el 2de7 és la nostra assignatura pendent des de fa temps. A la gràfica 6 es veu com han evolucionat els castells per categoria (s’hi compta el 2de7 com a

% Castells 6

% Castells 7

% Castells 8

20 10 0

ANY

7. Evolució comparada (font: portalcasteller.cat)

ASSISTENCIA 8. Castellers de tronc i pinya confirmats per actuació 150 140

PAX

130

CONFIRMATS MITJANA

120

MITJANA 1r TRAM MITJANA 2n TRAM

110 100 90 80 20131110 Diada Poble Sec

20131027 Diada Sant Just

20131020 Diada Sants

20131012 Diada Caldes

20130922 Diada FM

20130921 Prediada FM

20130914 Diada Vilafranca

20130911 Diada Montblanc

20130505 Diada Figueres

20130908 Diada Vilanova del Camí

20130721 Diada Santa Magdalena

20130714 Diada Raval

20130707 Diada Barberà

20130624 Diada Sant Joan Despí

20130615 Diada Trobada del Baix

20130609 Diada Can Vidalet

20130512 Diada Sant Feliu

20130505 Diada Figueres

20130428 Diada Sants

20130421 Diada Sant Jordi

20130406 Diada Cornellà

castell de set, tot i que això és opinable). S’hi pot comprovar com els castells de set han substituït els de sis fins a reduir-los a un lloc testimonial (actuacions comercials, cercaviles i altres romanços), i que els de vuit hi van traient el nas. La gràcia serà quan la línia dels castells de vuit s’encreuï amb la de set (de moment va baixant la de set i pujant la de vuit), però sospitem que encara queda una mica de temps per a aquell moment. Una altra qüestió és l’assistència a les diades. Enguany l’equip de pinyes ha deixat constància escrita dels pinyaires i de la gent de tronc que han anat a les diades. No hi són tots, ja que hi falta canalla, músics i acompanyants, com pares i parelles de castellers. Amb tot, és una estadística força interessant per veure com evoluciona l’assistència a les actuacions. A la gràfica 8 es pot comprovar com, en general, les camises, després d’un inici força fort, van davallar bastant i no es van recuperar fins ben bé la tornada de vacances, amb el punt àlgid de Festa Major. Així, el segon tram de temporada ha gaudit d’unes pinyes més grans que les del primer: la mitjana és de gairebé 130 castellers al setembre per poc més de 100 abans d’agost. Val a dir que en les quatre diades més concorregudes hem provat castells de vuit i el 2de7, mentre que el Poble-sec, on vam descarregar el segon 4de8 de l’any, és la setena. A més a més, les sis darreres actuacions es troben entre les set amb més castellers. La gràfica 9 ordena les diades per assistència, del mínim de Figueres al màxim de Festa Major, i encreua les dades amb la distància de cada actuació. Així, Figueres, la més llunyana, ha estat igualment la de menor volum de cargolins; per contra, Sant Mateu, a casa, ha tingut més força que cap altra.

160

DIADA (en km) 9. Assistència a actuacions i distància

140

120

100

CONFIRMATS DISTANCIA castellers / 100 m

Título del eje

Normalment, com més a prop, més volum de gent, però no sempre és així: Can Vidalet no va arribar a 100 confirmats i Caldes de Montbui, a uns 40 km, ha estat la quarta actuació més nombrosa. Si a Figueres, que es troba a 144 km, érem 87 confirmats, vol dir que per cada 100 metres de distància hi havia 6 cargolins; la mitjana a final de temporada ha estat de 50 castellers cada 100 metres, és a dir, d’un casteller cada 2 metres. Si aquesta proporció hagués sigut la de Figueres, hauríem estat 72 mil castellers a l’Alt Empordà (una dada amb un criteri científic molt rigorós). Pel que fa a altres històries, ha estat el tercer any consecutiu que la plaça de l’Ajuntament és de nou, gràcies als Capgrossos en aquesta ocasió. És el primer cop que actuem a Vilafranca del Penedès i el

tercer que organitzem la Trobada del Baix, hem estat a 5 capitals de comarca diferents i 2 cops al barri de Sants i hem coincidit amb totes les colles del Baix Llobregat (incloent-hi la primera actuació al partit de la Selecció de Catalunya), un total de 10. Hem compartit plaça amb 32 colles diferents. Hem fet més de tres rondes de castells en 5 ocasions (de 20 actuacions; un 25 %) i ens han clavat el 2de7 als morros 13 vegades en 11 diades diferents (55 % del total). Ha estat una bona temporada… Però el 2014, que fem vint esplendorosos anys, ha de ser encara més bona, per Jaume Barri, oh i tant que sí, caguncony. Font de les dades: 1994-2004, Colla Jove de Tarragona; 20052013, Castellers d’Esplugues.

Seguici de Santa Magdalena

La torre de set cargolina

Nancy Fernández

l 2013 ha estat la millor temporada dels Castellers d’Esplugues. Tot i això, molts cargolins se’n van anar de vacances amb la sensació de no haver acabat la feina, i és que aquesta temporada van marxar amb una espineta clavada… La maleïda (si em permeteu posar-li aquest adjectiu) torre de set blau elèctric. Em proposo d’analitzar ben a fons aquest castell per tal que els més antics de la colla recordeu ben bé de què es tracta, i també per als més nous, que encara no sabeu del tot de què va però vau viure també la frustració de no aconseguir-la. Aprenguem la teoria que la pràctica ja té data, i no una qualsevol, una data especial: l’any 2014, el vintè aniversari cargolí.

Cinc cèntims d’història El 2de7 va ser assolit en la primera època d’or dels castells, al segle XIX. Al segle XX, els primers que el van descarregar van ser la Colla Vella de Valls l’any 1932 a l’Arboç (el Penedès). De fet, després de la Guerra Civil espanyola, la Colla Vella el va tornar a carregar a la diada de Santa Úrsula i, tres anys més tard, el 1951, en la mateixa diada, el van descarregar per primer cop en l’època moderna. La torre de set, a més de la forma clàssica, té dues variants més: aixecada per sota i amb folre. El 2de7 aixecat per sota el va aconseguir per primer cop també la Colla Vella Xiquets de Valls, el 1877. Durant el segle XX va ser un castell que no es va intentar i, ja al segle XXI, els Castellers de Sants el van descarregar al primer intent l’any 2008. No obstant això, aquest castell no figura a la taula de puntu-

Assaig a la Nau el 8 d’octubre (J. S.)

acions del Concurs de Castells del 2012. L’altra variant és el 2de7 amb folre. Normalment es fa com a exercici tècnic per a un posterior 2de8f. Al món universitari, en canvi, la torre de set s’acostuma a construir amb folre com a ajut pel fet que aquestes colles no compten amb canalla que pugi als castells. Només els Arreplegats de la Zona Universitària, els Marracos de la Universitat de Lleida i els Xoriguers de la Universitat de Girona han assolit el 2de7 folrat. Actualment hi ha 46 colles castelleres que han aconseguit carregar el 2de7. No obstant això, l’única colla que l’ha pogut descarregar sense caure’n abans han estat els Castellers de la Sagrada Família. I és que la feina de la torre tot just comença quan baixa la canalla; és en el moment de descarregar-la

2de7s descarregat dels Borinots (Directe.cat)

25 quan comença la gran dificultat d’aquest castell. Per aquest motiu, només 28 colles han estat capaces de descarregar-la.

En què consisteix la torre? Quines dificultats té per no haver-la pogut descarregar mai encara? Depenent de la zona geogràfica on es troba la colla que el realitza, el castell es pot anomenar «dos de set» o «torre de set». Així doncs, les colles que es troben al sud de Catalunya tendeixen a anomenar-lo «dos», i les del nord, «torre». També se l’anomena popularment «la pubilla dels castells»; aquest sobrenom en vol destacar l’especial dificultat. Molts aficionats castellers consideren el 2de7 un castell amb una dificultat de 8 tot i tenir un pis menys. La torre de set, o 2de7, és un castell de set pisos d’alçada i dues persones per pis en el tronc excepte en els dos darrers pisos, que estan formats per l’acotxador i l’enxaneta. És el castell amb menys superfície de base. Això el fa molt inestable i obliga els castellers a tenir molt bona tècnica per mantenir la posició, entre altres motius perquè tot el pes del pom de dalt recau només sobre dos membres de tronc. L’exigència física és, per tant, considerablement més gran respecte a les altres configuracions en què la càrrega es distribueix en tres o quatre membres. Mentre es carrega i es descarrega, tant les estrebades dels castellers en pujar i baixar com les descompensacions del pes a les espatlles dels membres del tronc esdevenen moviments laterals que han de suportar sense cap ajuda, ja que el company del davant amb prou feines el pot socórrer amb les oscil·lacions perpendiculars a aquells, és a dir, endavant i endarrere.

Així, la torre pateix de manera determinant quan l’acotxador es col·loca i l’enxaneta travessa, perquè aquest encreuament dels més menuts produeix un canvi sobtat de càrregues que entregira l’estructura fins a trencar el castell en no tenir cap possibilitat de torce’s. Per aquest motiu, és el castell que menys avisa en el moment de fer llenya, i passa en un instant d’un estat aparentment estable a la seva trencadissa definitiva. Més que ensorrar-se, sembla en molts casos que exploti a l’aire al nivell dels pisos superiors. Com que és la construcció de més dificultat tècnica, la torre és el primer castell que requereix un reforç en augmentar en alçada. El 2de7 ha estat fins fa molt poc el castell límit sense folre, mentre que les altres estructures bàsiques no el requereixen fins a arribar als nou pisos.

I ara que tenim la teoria apresa… El 2de7 blau cargolí El 2de7 espluguí té molta història al darrere, però no vull anar massa enrere, parlaré només d’aquesta temporada, hem de viure el present. Arribàvem a assaig amb objectius clars: consolidar el carro gros i, per fi, descarregar la torre. Tots els dimarts i divendres l’assajàvem i, ja cap a l’estiu, semblava que aquest any sí, la descarregaríem. A la diada de Caldes de Montbui vam portar la torre; una torre que, malgrat que a la pujada va estar molt ferma, es va trencar a quarts quan l’enxaneta estava a punt de travessar l’acotxadora. Un altre cop es tornava a resistir la torre, però estic segura que allò tenia un significat: la torre vol ser descarregada en un moment especial, pel que representa per a la colla i per tot el temps que es porta intentant, i així serà.

Primer 2de7, carregat, al Clot (Arxiu)

Lluís Renyé

Sentiments blau elèctric

Antonio Villanueva. Me preguntan por mis sentimientos al oír torre de siete. ¿Qué podría decir?, frustración, rabia, pero por encima de todo deseo y ganas de vencerla. Cuando no has sido casteller y la ves en alguna actuación la crees sencilla y hasta fácil de hacer, pero no te imaginas lo frágil que es la jodida y lo que cuesta vencerla cuando por alguna circunstancia se atraviesa. Desde mi punto de vista, la concentración y la fe es lo que nos hará conseguirla, y la próxima temporada seguro que así será. En nuestro último intento estaba convencido de que lo conseguiríamos, por eso, al sentir el golpe en la piña, fue como el despertar de un sueño. Pero ese abrupto despertar es el que nos ha de dar las fuerzas para el próximo año añadirla a nuestro historial. Sin prisa pero sin pausa, con esfuerzo y ganas, seguiremos creciendo y haremos cada vez más grande a nuestra colla. Tenemos retos muy ilusionantes y bonitos por delante, AMUNT CARGOLINS!!! Txus. Quan sento «torre de set», el primer en el que penso és a concentrar-me per treballar al 200 %, màxima atenció en els que tinc al voltant per ajudar-los a entrar bé. Intento transmetre aquesta concentració als que tinc al costat i al meu rengle, i sobretot transmetre confiança en el treball i l’esforç. I unes ganes tremendes de descarregar-la d’una puta vegada. Jonàs Bassó. La torre és el meu castell preferit, llàstima que encara no l’hem descarregat, però això hi dóna més emoció. És un castell que significa molt per a la colla; pel temps que es porta intentant, per tota la gent que hi ha passat, pel malaurat accident que vam tenir a Montblanc que va provocar el que va provocar… A mi personalment m’agrada perquè és el més difícil

2de7 de Caldes de Montbui (T. G.)

de tots els que fem (o almenys això ens representa a nosaltres). I m’agrada la dificultat. M’agrada que sigui un repte al qual ens hem d’enfrontar i m’agrada que sigui un castell que hem de dominar. És el castell que necessita menys volum de pinya, però també el que necessita més tècnica, més concentració, més control… És el castell més inestable i, per tant, és el que dóna més emoció… La torre és castells en estat pur! Sareta. Hi ha nits que et desvetlles a totes hores. Tens massa ganes que per fi sigui el moment de ser recompensat per la feina feta. Les ganes de tornar-te a enfrontar al repte que ja se t’ha resistit massa vegades et superen. Tens la sensació que és el dia, que s’ha treballat al màxim i durant tant de temps que ni les pessigolletes constants de la panxa et fan pensar que tor-

naràs a ser vençut. Fins que arriba l’hora de la veritat, en què tots els dubtes i les pors s’apoderen de tu. Però ets conscient que és normal, i saps perfectament que és el moment de tocar el cel. La pinya es tanca i el tronc comença a enlairar-se. L’execució va a bon ritme i ja t’imagines el toc de l’aleta i uns segons després tota la colla celebrant-ho. Però s’atura el temps un cop més i, en un sol instant, la torre t’ha tornat a guanyar. Més ben dit: ha tornat a guanyar a tota la colla. Cares llargues de tristor, altres de ràbia, algunes llagrimetes… Però quan tornes a assaig veus que el que té força de veritat es el sentiment cargolí, que torna a estar esforçant-se i que no dubta mai que algun cop acabarà aconseguint fer-se seu el 2de7. Per un 20è aniversari amb una torre de set blau elèctric!

El pilar a l’església Adrià Pallarès

a unes setmanes em van preguntar quin ha estat el moment més emotiu de la meva vida i quina cosa he fet de la qual estic més orgullós. Aquesta va ser la resposta: El juliol passat vaig protagonitzar un pilar caminat el dia de l’ofrena ﬂoral a la patrona d’Esplugues. Per a la gent que no és castellera, o que no sap de què va el tema, pot ser un pilar més… Però per a mi no va ser així. Per a mi, el de Santa Magdalena és el pilar més important de l’any. Va ser el més important que he fet mai, i difícilment se superarà. Quan em van dir que era jo qui el faria, no m’ho vaig creure; no sabia què dir ni què fer, però una alegria recorria tot el meu interior. Fa molts anys que somiava fer-lo. Sabia perfectament quin pilar era i a qui l’hi volia dedicar. Estava molt alterat; només tenia nervis, inquietud i neguit perquè tot sortís bé. Recordo, però, que en el moment de muntar la pinya estava tranquil: els nervis van desaparèixer, com si tingués molt i molt clar que tot sortiria bé. Quan la pinya es col·locava al seu lloc, jo em vaig posar un mocador al cap en memòria d’un gran company i amic. Tot era normal, n’havia fet uns quants, de pilars, i aquell no havia de ser diferent per cap raó. Però no va ser així… En el moment de pujar a la pinya, les cames em tremolaven, els nervis anaven a mil i la gent no callava. Quan vaig posar-me damunt el baix,

en el moment en què la pinya recollocava les mans, la gent va callar de cop i tothom em mirava: recordo que en aquell moment em vaig espantar molt. No volia que res anés malament, no ho hauria permès… El pilar se seguia muntant, les gralles sonaven i la gent estava molt atenta. Pilar carregat, arriba el moment de moure’ns. Recordo que estava molt espantat i nerviós, mirant fixament la creu de l’altar; però, en el moment en què vam començar a caminar, els nervis, la por, el neguit… tot va desaparèixer. Com si d’una aura es tractés, em va envoltar la sensació de ser l’única persona a l’església. No hi havia ningú més. El silenci sepulcral es va conver-

tir en aplaudiments i crits. Jo no era conscient del que estava passant fora de mi. Nomes existia el pilar i jo. A mesura que anàvem avançant, em van començar a caure llàgrimes. No sabria dir si eren d’emoció o de tristesa. Potser una mica de totes dues coses. Enfilàvem la recta final: dos esglaons i mitja volta i ja estaria tot fet. No quedava gens, però van ser els moments més emotius. Veure que puges els dos esglaons, que fas mitja volta i que quedes just davant de l’altar, amb tothom aplaudint, cridant i mirant, és una sensació molt gratificant. Però jo seguia tot sol. Quan va baixar la Mar, va ser el moment en què vaig tornar a ser allà. Durant el moment en què baixava vaig tindre la sensació que no havia estat sol, que hi havia hagut algú amb mi tota l’estona ajudant-me a fer-lo, que m’animava a seguir… Una dona se’m va acostar i em va dir: «Se ha notado la gran fe que tienes, y lo emotivo que ha sido para ti.» Realment tenia raó, però no per la fe ni les creences, sinó pel sentiment… Per acabar, m’agradaria donar les gràcies a una persona molt especial que va ser de molta ajuda per a mi. M’alegro que hagis estat allà amb mi ajudant-me a fer-ho i que hi siguis molts cops més. Moltes gràcies, Pau!

Professó del Ferro (T. G.)

Festes de la Magdalena Jep Creu

es festes de Santa Magda, com tothom sap, són les més belles de les que es fan i es desfan al poble. Per a nosaltres van començar un divendres en què, després d’un molt bon assaig a la fresca amb pica-pica final, hi havia concerts a les Tres Esplugues. Però la cosa va començar de debò l’endemà, amb diversos actes a partir de l’hora del vermut, amb dinar i sobretaula. En acabat hi havia partides de botifarra, però a diferència de l’any passat la carajillada no es va allargar gaire gens. Es va fer plegar tothom i anar a muntar coses, molt malauradament, deixant un buit fins a l’hora de la Professó del Ferro. Amb el mestre Casellas punxant la seva bel·lísona música, la camioneta amb la bóta de licor de ginjoler emmenava la rècula de dipsòmans cap al pintoresc carrer de Montserrat, una de les poques coses que l’Ajuntament ha deixat dreta sense enderrocar. Allà, com sempre, les colles que hi participaven van fer algun lluïment en algun moment; nosaltres hi vam fer el tercer pilar caminat, titllat de «pilar light» per alguns per tal com, per comptes de complicar-lo encara més, el vam fer una mica més senzill que l’any anterior. En acabat, hi va haver sopar de germanor entre colles i gent del poble amb musiqueta, i tothom en fou pregonament gaubat, llevat del nostre estimat mossèn Xavier, que Jaume Barri el beneeixi, i etc.

T. G.

M. T.

29 Pilar davant l’església (J. S.)

Seguici de Sta. Magda (J. S.)

En Ramon durant els versots (T. G.)

L’endemà, diumenge, era la diada castellera de Santa Magda, de què ja s’ha parlat en el seu just moment exacte. Vam dinar amb els Castellers de Lleida als patis del Lola Anglada i vam seguir fent la gresca a la Closca. I així, el dilluns a la tarda, festivitat de la patrona, era el dia del pilar a l’església. L’Orriols va pronunciar l’homenatge al ginjoler, arbre de fusta mirífica per fer gralles, i tot seguit les colles van anar perpetrant els balls propis. Els Bastoners estrenaven abillament de gala, l’Esbart es va remenar una mica, nosaltres

vam fer l’adret pilarot, els Diables van cremar a fora, hi havia els Geganters, i etc. I vam anar fent via. Els pilarots del camí els feia gent poc habitual, que exhibien rostres somrients com sols. En Rai va fer el pilar caminat de davant l’església, el que els Diables ens fan el passadís i se’ns en foten. De bon començament aquell pilar ja es veia que patiria: estava molt esquenat i va acabar petant enrere. La Susa, que hi pujava, ja hi havia caigut feia dos anys, i els Diables per la seva banda seguien enfotent-se’n, i etc.

Després de la llenya vam fer la foto típica de grup, i de cap al gran temple. El mossèn ens havia amenaçat de no deixar-nos-hi entrar perquè el dia abans els Diables havien cremat enmig o després o jo què putes sé de la missa. Al final el vam fer; l’Adrià, que n’escriu la crònica, exhibia també un radiant somriure espetegant. I, d’altra banda, no vaig poder deixar de pensar en tu, maco, et seguim trobant a faltar. I a fora, els Diables, que celebraven el desè aniversari, van dir els versots. El moment dels versots és dels més macos de la jornada i, tot i que potser al 2013 van abaixar una mica el nivell, els que es van pronunciar van estar molt bé. En Jofre no sé què coi va fotre amb les estelades, es van cagar en el mossèn, en Pastor va recitar de memòria, any rere any millor, i etc. I al nostre president, el Ramon, li van regalar un cinturó perquè no s’abaixi els pantalons com els seus antecessors al càrrec. En fi, aquest 2014 ja li dedicaran un versot de debò, suposem. I això és una visió esbiaixada de tot plegat, i per molts anys, i etc.

Pilar al Bastiments (Arxiu)

Un bocinet d’història...

Pilars al cim Paco Duran

othom coneix aquella cançoneta: «Cargol treu banya, puja a la muntanya…» I nosaltres, com a bona colla cargolina, anem a la muntanya. Com a castellers i cargolins, hem portat la faixa més d’una vegada als cims i hem enlairat més d’un pilar als vents. L’any 1996 va ser el primer en què la colla es va plantejar de fer un pilar al cim. La muntanya escollida per a l’ocasió va ser el Bas-

timents. En aquella ocasió un bon grup es va desplaçar un dissabte a Ulldeter, fent acampada i passant la nit al costat del refugi, i l’endemà van conquerir el cim, no sense patiments, i hi van fer un pilar ben maco. Hi ha anècdotes per a tots els gustos, com la d’una família que, poc acostumada a aquella mena d’excursions, hi va portar la vaixella de porcellana de casa dins un carro de la compra que van arrossegar muntanya amunt fins a la zona d’acampada.

Collserola (Arxiu)

L’any 1997 vam començar amb objectius més modestos: excursió caminant d’una jornada per fer uns pilars al cim de Sant Pere Màrtir i davant el temple del Tibidabo. Més endavant, durant el mes de juny, en una excursió d’un dia, vam pujar el cim del Taga. Un bon grup de gent jove havia marxat el dia abans, dormint en un refugi proper. El grup que vam pujar el diumenge per la banda

Taga (Arxiu)

31 d’Ogassa vam anar arribant a poc a poc al cim, al qual semblava que no hi arribàvem mai. El pilar es va fer sense cap problema i, després de dinar, vam anar cap avall i tornàvem a Esplugues sense cap incidència remarcable, a banda que la Montse Sardà, que va descobrir a la tornada que tenia vertigen, va fer bona part del camí de baixada arrossegant el cul per terra. L’any 1998 no vam sentir la crida de la muntanya (potser va ser un any massa sec, no ho recordo). L’any 1999 vam anar a Camprodon. Allà, al costat de l’ermita de Sant Antoni, amb la Vall de Camprodon i els Pirineus de fons, vam fer un altre pilar. En aquesta ocasió, un bon grup del nostres va dormir en una sala annexa a l’edifici del refugi i l’ermita, i ja ens esperaven a dalt. La pujada va anar molt bé en general, tot i que més d’un va portar algun nen a coll, i a la baixada alguna relliscada va posar en perill les parts nobles d’alguna excursionista. L’any 2000, un petit escamot ens vam escapar a Núria i vam fer algun pilar a l’esplanada de la vall, davant la mirada curiosa d’alguns visitants i excursionistes. Jo no el considero un pilar al cim, però aquest pilar té una significació especial per a mi, ja que va ser el

primer que vaig fer. L’any 2001 torna a ser un any de sequera. El juny del 2002 vam anar al cim del Perafita. No hi vam poder pujar a causa de la nevada que va caure aquell cap de setmana. Per sort, com que havíem reservat plaça al refugi dels Estanys de la Pera, vam passar una bona tarda i nit de dissabte a redós del fred que feia a fora. El sopar, preparat pels guardes del refugi, va ser molt bo, i després vam acabar d’arrodonir la nit amb les nostres provisions de galetes i licors. El diumenge al matí ja vam veure que només podríem fer una passejada pels volts del refugi i, després d’esmorzar i de fer un pilar de tres, amb el que escriu d’enxaneta (ja veieu quin pilar), vam girar cua cap a Esplugues. I així anem fins a l’any 2004, en què un grup de tossuts i tossudes vam tornar al Perafita. El temps era molt bo i no hi havia cap impediment per arribar al cim. En aquesta ocasió sí que vam fer el pilar. Els pilaners, per tal de posar-hi una mica d’emoció a l’acte, van fer que a la baixada la Gemma fes un salt mortal sobre la pinya (i les pedres de terra), i finalitzaven l’execució del pilar d’una manera molt espectacular. Els anys 2005, 2006, 2007

i 2008 passen sense més. L’any 2009 vam fer un parell d’intents de pilars al cim. Al gener, al Matagalls, el fred i el vent ens van fer impossible aixecar cap pilar, encara que ho vam intentar, però totes les proves se’n van anar avall a causa de la forta ventada. La neu i el gel van fer el camí més costerut. Al setembre vam pujar al Puigmal. Érem un grup massa reduït, sense canalla, que no ens va permetre de fer res. Vam aprofitar, però, per fer una bona excursió circular, deixant els cotxes al Pla de Fontalba, pujant el Puigmal, baixant cap al Santuari de Núria i tornant pel camí del barranc una altra vegada cap a Fontalba. El 2010, res de res. I el 2011, sortida al Robinyera, al Pirineu d’Osca. El mal temps ens va espatllar la pujada al cim. El dissabte vam acampar al Pla de la Piedramula (2000 m) i el temps era bo, però el diumenge, quan el grup ja es trobava a uns 2500 metres d’alçada, va haver de recular a tota màquina: s’acostava una tempesta i no era qüestió de ser-hi a prop. El grup es va refer del desen-

Perafita, 2004 (Arxiu) Pilar al Perafita, 2004 (Arxiu)

Montserrat (T. G.)

cís menjant per esmorzar botifarra amb ous ferrats. El 2012 vam tornar a Ulldeter. Acompanyàvem els membres del Centre Excursionista d’Esplugues al cim del Gra de Fajol a fer la reposició de la creu que aquest centre hi havia col·locat feia uns anys i que uns… (poseu-hi vosaltres l’adjectiu que més us agradi) havien desmuntat i s’havien emportat. Mentre anàvem pujant, la força del vent va anar augmentant i, ja al coll de la Marrana, es va fer evident que no podíem fer el pilar

Montserrat (J. S.)

al cim. Els grans tenien dificultats per pujar i vam fer que els més petits, l’Ivan i el Sasi, tornessin avall amb el seu pare i que ens esperessin arrecerats al refugi. Una vegada vam tornar tots a baix, vam fem un pilar a l’esplanada de l’estació d’esquí de Vallter 2000. I, finalment, enguany hem pujat a Montserrat. Aquesta vegada hem escollit el cim de Sant Jeroni per enlairar el nostre pilar. Hi vam pujar un bon grapat, uns des del monestir i el cremallera fins a Sant Joan, els altres des de Collbató,

enfilant-nos per bonics senders de muntanya. Ens vam trobar a l’estació de Sant Joan, on vam esmorzar tots plegats. Mentre menjàvem vèiem com en Genís i en Josep anaven corrent d’una banda a l’altra de la muntanya sense parar, igual que havien fet la pujada. D’altres no van anar tan sobrats, però també hi van pujar. I, després de reposar forces, vam enfilar cap a Sant Jeroni, a on vam arribar sense cap problema. Vam fer-hi un parell de pilars i unes quantes fotos i vam tornar cap avall camí del Santuari. Un petit embolic sobre la ruta de tornada va fer que el grup se separés per camins diferents a meitat de la baixada. Ens vam tornar a trobar per dinar, gràcies a la tecnologia moderna (els mòbils, vull dir), i després vam tornar cap a casa, no sense que el grup que havíem baixat per Collbató ens prenguéssim unes cerveses ben merescudes. Fins aquí la història dels pilars als cims. Com que les cargolines i els cargolins som molt aficionats en general a la vida a l’aire lliure, de ben segur que aviat podrem continuar aquesta petita història muntanyenca.

Joan Pastor i la Vella Gra de Fajol

quest 2014 farà vint anys que un grup d’entusiastes vam decidir tirar endavant una colla de castells. Si voleu que us sigui franc, ni en els moments més optimistes ens podíem imaginar que la colla arribaria a estar com està ara. En vint anys en passen de tots colors: hi ha grans alegries i també grans tristeses, moments d’entusiasme i també de grans depressions, dies que ets a dalt del cim i dies que ho engegaries tot a rodar. En vint anys ha passat per la colla moltíssima gent, gent que ha anat deixant la seva empremta i que ha format

Tornar a aixecar-se la colla que som ara. En vint anys aquesta colla ha viscut moments molt complicats, moments en què l’ombra de la desaparició planava sobre nostre; però, afortunadament, sempre hi havia algú que tenia les arrels ben arrelades i la colla tornava a brotar. Una colla de castells necessita al·licients per poder-hi ser, necessita noves fites que generin il·lusió i necessita bon rotllo que faci agradable anar a assaig, però també necessita sacrifici i compromís de tots els seus components, ja que sense sacrifici i compromís no es poden assolir noves fites ni nous castells.

Una colla castellera no necessita pessimisme, ha de saber superar els moments complicats quan les coses no surten tan bé com voldríem. Aquesta colla castellera ha demostrat que sap tornar a aixecar-se. Ens hem aixecat quan la vida ens ha donat un cop baix. Ens hem aixecat quan ha caigut un castell, fins que l’hem fet una i altra vegada, com el tres per sota i el quatre de vuit, i ho farem amb la torre, no en dubteu, jo n’estic convençut.

Sempre amunt amb seny!

T. G.

Clixé d’activitats

’any 2013 ha estat un any que ha vist com ha crescut el nombre d’activitats de tota mena parallelament al creixement de la colla. Un tòpic que diem cada any.

Àpats La temporada començava, com de costum, amb la calçotada, que

coincidia amb el cap de setmana de l’Assemblea General. Oh, que bons que sou, coi de calçots! Oh, la reputa, que en sou, de deliciosos, malparits! Ceballots socarrats damunt les ﬂames!, mentre us cruspim sentim com l’energia del quilòmetro zero casteller ens ﬂueix per les venes i ens reviscola els músculs per encarar un nou any casteller! Cares i mans negres, sentors de barbacoa i regust picant de la salsa regat amb vi de garrafa, i blablabla! Com cada any, d’àpats se n’han fet un fotimer, entre els de després d’assaig o algun pica-pica en un assaig especial, o

Arita

els famosos «sopars per posicions de quatre euros», o com sigui que es diuen: se’n van fer els de Quarta Ronda —amb profusió de canapès—, el de vents i rengles de mans —que va ser d’estil mexicà— i el de membres del tronc, que no van fer res i així es va extingir aquesta bonica iniciativa. La major part dels sopars han estat de carmanyola o d’entrepans preparats per l’equip del bar, que val el seu pes en birres. I, fora d’això, hi ha el sopar d’estiu i el sopar de Nadal, que cada any veuen com la Closca es va quedant petita: necessitarem el local nou que els arquitectes ens estan projectant ben aviat! Quan no anem a la Closca sopem al xinu o un altre lloc, com il·lustra la imatge de la capçalera, que va editar l’Arita. A més, la colla ha participat d’una manera o altra en àpats populars, com en el de dissabte de Festa Major o en el de Toca per la Marató que organitza el grup de percussió Drums d’Esplugues al desembre. I és que a la colla som uns golafres, com tothom sap. J. S.

I. Villanueva N. F.

tophe, tranquilooó!», etc. Hi havia tres rondes de cartrons i una panera per a cada un, amb molts premis, entre els quals un pernil i un massatge, i una dieta de l’Aina, i mocadors i tal de la colla, i un fuet de Ca la Remei, i cava de la Torras i vi del Cau de les Arts, i un descompte al xinu llardós de sempre, i moltes coses més.

N. F.

Sortida amb bici a la platja del Prat

Ràfting elèctric El cap de setmana del 5 i 6 de novembre uns cargolins atrevits van pujar a l’Alta Ribagorça per fer ràfting per la Noguera Ribagorçana. L’escamot aventurer va sortir de la Closca el dissabte al migdia cap a casa en Pujo, al llogarret de Sant Josep de Fontdepou, per fer la gresca i dormir. L’endemà, ben d’hora, ben d’hora, van tirar cap amunt per davallar a velocitats trepidants pels revolts del riu sense cap por. Així, després del ràfting, per recuperar forces es van fotre una bona barbacoa. Una gran activitat on no va faltar el treball en equip, el bon rotllo i molts i molts riures, a dues setmanes de Caldes de Montbui.

El bingo de l’Escola de Castells L’Escola de Castells ha irromput amb força enguany, com diu el nostre presi i com es veu a l’article que han redactat per a aquest llampant Peus Negres. Per recaptar calés per comprar material i autofinançar-se, l’equip de l’Escola va organitzar un bingo a la Closca un divendres de setembre després d’assaig. Hi havia bonificacions especials en forma de cava per a línies i per als primers que, quan en Txus digués el número, entonessin una frase determinada: amb el 48 s’havia de cantar «lolololo», amb el 10 «Viiiilafranca», i amb d’altres «Cargolins Cargolins, Cargoliiins, t’estimo» o «Chris-

El dissabte 6 de juliol al matí, un nombrós grup de cargolins es va cofar el casc i va pujar a la bici per pedalar uns quinze quilòmetres fins al Prat de Llobregat. L’escamot va baixar des de la Closca cap al riu Llobregat i va anar seguint-ne el curs per la riba dreta fins que el camí s’acaba i s’ha de tombar cap al Prat. Per allà es voreja el delta del Llobregat i les pistes de l’aeroport fins als bancals de sorra de la platja a la vora de la mostra de pineda que resisteix el desori urbanístic. S’hi va arribar cap a migdia. El dia era radiant i convidava a remullar-se al mar i fer castells. I entre jocs i naps i cols, havent dinat el gruix va anar passant cap a casa. Alguns s’hi van quedar fins més tard, la major part dels quals hi havien anat amb cotxe. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquesta cosa ja s’ha fos.

Marta Jarque

Sí i sí,

per P. G. B.

eguint la moda de la consulta, preguntem: «És vostè cargolí?» Si la seva resposta és SÍ, passem a la següent: «Passa més temps a la Closca que a casa seva?» «SÍ, òbviament, sóc una persona que ha sortit més nits que el camió de la brossa i, d’altra banda, allò és per a mi gairebé una segona residència; si no, que els ho preguntin als del bar, que ja els porten allà fins i tot la correspondència.» Com si de l’antiga Roma es tractés, es podria dir que tots els camins porten a la Closca. Qualsevol excusa és bona per obrir… «Avui farem un assaig especial, obrirem el local després, oi?» Sí, esclar que obrirem. I farem entrepans també, que és una cosa que als del bar ens encanta perquè gairebé no hi ha enrenou, higiene, organització i, per sobre de tot, poca gent berrejant i picant la barra, que sembla allò una concentració de Mossos. Encara sort de les gralleres, que ens donen un cop de mà amb la planxa; agraïts, demanem

al Déu del Metal que els hi doni molts intents i pocs fills. «Després de la diada que hem fet en a prendre pel cul, tot i que ja estem una mica espitosos i arribarem a les mil i una, hi ha quarta ronda, oi?» Per descomptat, tot i que als del bar no ens queda cap vèrtebra al seu lloc després de la diada, del viatge tan còmode a l’autocar i, per acabar-ho d’adobar, de l’efusiva abraçada que hem rebut del Josep Maria, que ens ha tret el pulmó dret per la boca. Però obrim l’estona que faci falta… «Hem fet la pitjor diada de la història perquè ahir vam estar de parranda i encara no hem parat, però la Closca s’obre, oi?» La duda ofende, obrirem per tal de superar que hem fet el pena i per comentar i fer la moviola de la diada, preguntant, per exemple, «Què feia aquest segon amb una birra a la butxaca del pantaló? I el primeres intentant treure-l’hi!», o «Has vist el Rai pentinant-se? I què feia aquella quarta amb el seu telèfon escrit al front?». I, sens cap mena de dubte, obrim quan

es diu: «Hem fet la millor diada de la història, s’hauria de celebrar, no?» Sí, obrim, és obvi. Qui en dubtava?, si alguna vegada fins i tot hem obert per celebrar que el local estava massa polit i ja tocava embrutar-lo, com no obriríem per una celebració de veritat. Això s’ha de remullar (i no tan sols amb cubells d’aigua… ehem, ehem, i no volem mirar a ningú) i, òbviament, sense fer apologia de l’alcoholisme, us ajudarem a fer aquest últim pas per convertir el vostre fetge en foie gràcies a les begudes espirituoses i els greixos dels kebabs i pizzes que rulen pel local (els pollastres del Cardona triguen però són més o menys sans). Ens han comentat que l’any vinent ens donaran dues plaques commemoratives més. La primera, l’Apu que ens porta el menjar, que ja ni tan sols pregunta l’adreça, l’artista, i li mantenim el negoci a flote (més o menys com fèiem amb el xino els divendres després d’assaig); i, l’altra, el Ñapa, que aviat podrà comprar-se un xalet als Pirineus gràcies a les primes que li ha donat el senyor Seagram. Resumint, que, com ja hem dit moltes vegades, la Closca mai no dorm. És com un after, però sense el com. Passis el dia que passis per davant, sempre està la porta oberta, sempre hi ha quelcom a fer o a celebrar allà. Ara posem-nos una mica seriosos, tan sols un moment, que encara queda molt article per dir parides. Ja sabem que som pesats i que ens fa mal la boca de dir-ho, però bé… S’ha de respectar més el local, que és de tots! En la meitat de les farres acaba fet una quadra, controleu una mica! Els lavabos hi ha dies que sembla que hi han passat els huns… D’una banda, vos-

37 Sopar de Nadal (Antonio V.)

altres que pixeu drets, apunteu! I, de l’altra, vosaltres que ho feu assegudes, sigueu una mica més higièniques amb les vostres coses! I, al mig, canalla, deixeu de jugar amb el paper de cul!, que al final comprarem del que raspa i se’n podrà fer un 2 × 1: et neteja i de passada et depila l’Oreo de com raspa… Respecteu l’horari del futbolí. Ens sembla perfecte que mengeu fora a les quartes rondes, però cony, llenceu-ho tot després, que la merda no es recull sola! Estem fins al carajo de rebre crítiques de les amarga…, volem dir de les senyores del Gall, quan ens veuen aparèixer pel local. De tota manera, dintre del seu grupet hi ha més d’una senyora que (com al grup de Facebook, sí) et trepitja i ni tan sols es disculpa, o que tampoc no et saluda, que són les que millor ens cauen. D’altra banda, perquè no ens diuen absolutament res, només posen cara de malhuele. Els donarem un consell gratuït a totes, que foll… que facin més gimnàstica, que desestressa i desatasca, a veure si milloren el caràcter. Una altra cosa, el local no és el traster de ningú i hi ha vegades que els trastos et mengen. Nota mental: dir a Canalla que torni a

organitzar les seves coses després de les colònies, que el gimnàs s’està asilvestrant una altra vegada. Després d’aquest petit clatellot que sempre entra en el guió, recordem que, a part de les farres, sempre anem informant d’activitats al local. Per exemple, hi ha un grup de motivats (tot i que alguns estan desertant) que obren el gimnàs. Pregunteu al Narizotas (perdó, Rai) o al caiguda lliure dels folres (també conegut com a José Macis) pels dies i horaris d’obertura, si us hi interessa anar. La Closca s’obre durant tota la temporada de futbol, les condicions les podeu preguntar al Gallo, que us les explicarà molt amablement, o bé remeteu-vos de nou al Macis. Qualsevol esdeveniment més que es faci, com per exemple partides de cartes, Play, Wii, muntar la carrossa de Reis per a la canalla, colònies, calçotades, etc., s’avisarà amb antelació per si voleu participar-hi o bé ajudar en el muntatge. Bueeeeeeeeeeeeno, la valoració des de darrere la barra del bar sobre la temporada, és la següent: Hem fet dos 4de8, però podien haver estat més; des d’aquí animem a tota la gent que vingui més a as-

Jordi G.

saig i que apreti amb la vida sempre. Hem recuperat el 3de7s: com ens agrada aquest castell! Quins ous més grossos té aquesta pinya, sí senyor: el tronc ha d’aguantar les batzegades, però aquí una pinya forta com la nostra marca la diferència, que els donguin als especialitos del tronc. Però hi ha un «ai!»: aquesta temporada un altre cop la maleïda torre ha pogut amb nosaltres i se’ns continua resistint.

38 Ja va tocant que dominem la fera; va, cony, que podem, Cargolins! Resumint, ha sigut una temporada ni bona, ni dolenta, la millor de la història es comenta, però sense tindre soltura amb el 4de8, amb un 2de7 interruptus, una caiguda d’un 5de7 que mai no hauríem esperat i, el que és pitjor (tot i que per a l’economia de la colla sigui bo), cap barra lliure! Com podem excusar aquesta falta imperdonable? Si la meitat de la gent que entra a la colla és amb la promesa que en alguna celebració de diada beurà de ganyot! Error imperdonable de la Tècnica, però, com que la majoria d’ells són dels nostres millors clients, ho deixarem córrer. Ja va tocant rematar el text. Per a la temporada vinent tenim confirmada una baixa il·lustre (i tan baixa, més o menys mida hòbbit), la de l’Àdal. Sort, amic, et troba-

Celebració de Festa Major (M. T.)

rem a faltar; no hi ha hagut mai un casteller més gran en un cos tan petit. En aquest moment no recordem si hi ha cap deserció més (esperem que no, que hi falta gent!), però les nostres neurones fan vaga o eco. No ens volem oblidar del Pastor i la Candi, que han lluitat com campions i han passat una dura prova, sí senyor, un aplaudimiento per a ells, com diria algú… Per posar fi a això, volem agrair a tots els que fan possible que el bar rutlli. Gràcies al Jordi M. A. i al Macis, que, tot i que ells en són la cara visible a Junta, no podrien fer res a la barra sense l’ajuda dels llepagots habituals: Pèssol, Emmel, Adri i Txus. Gràcies també a tots aquells que ens han ajudat en els muntatges, la neteja, etc., per les festes més sonades i per les no tant també, no els anomenem a tots perquè no volem oblidar-nos ningú, cadascun d’ells ja sap que

els del bar els tenim reservat un espai al nostre negre cor. Ah, no ens oblidem tampoc d’agrair la neteja de la barra a les que abans hi havien ballat al damunt… I, per descomptat, no podem deixar de donar les gràcies a les nostres respectives parelles per la paciència que tenen amb les hores que pringuem de barra. Ja ens acomiadem. Volem recordar que només ens queda un any de bar! Com a mínim el Macis ja no renovarà, la resta que faci el que els surti de la bisectriu, així que… tic-tac, tic-tac. I, com sempre, aixequem el nostre got i diem: Salut i castells, Pow! Sempre amb nosaltres.

P. G. B.* * Partit de la Gent del Bar (perquè no hi ha dret que el whisky sigui més car que la llet, ni que hi hagi més forns de pa que bars)

Torneig Intercasteller Adrià Pallarès

ona tarda, no? Aquest any se celebra una festa en el món del futbol. No estic parlant del Mundial, sinó del XIII Torneig Intercasteller, que ha tingut lloc els dies 15 i 16 de febrer a Igualada der Llobregá. Ja de pas farem referència al criteri del jurat per escollir una data tan idònia, ja que ens comenten que fa caloreta per Igualada al febrer… Des de no fa tant de temps, en una pista de futbol d’un col·legi d’Esplugues de Llobregat, un grup de valentes i valents es reuneixen cada dimecres per entrenar, tot i que no calgui, per guanyar el campionat de futbol. Tant l’organització del Torneig

com els membres de la colla que hi van a jugar coincideixen a afirmar que les aficions són la clau. L’any passat vam gaudir d’una molt bona afició que va saber transmetre a la perfecció l’energia positiva als seus jugadors, i així vam dur a terme una moooolt bona fase de grups. Aquest any no hem partit com a caps de sèrie; tot i així, hem realitzat un gran torneig: onzens. La cosa aquest any s’ha posat interessant, ja que hi ha hagut àrbitres professionals durant tots els partits, que han ajudat així a una imparcialitat completa, tot i que hem sabut que amb un parell de pernils… Però no els calia, d’això no hi ha dubte. També els jugadors hem gaudit

d’una assegurança mèdica en cas de lesió. Recordem les dates per als següents entrenaments: • Com tirar penals: Dilluns, 16.45 h • Com fer massatges: Dimarts, 17.30 h • Es pot tenir estil portant l’aigua a la banqueta?: Dimecres, 19.00 h • Es pot tenir estil portant l’aigua a la banqueta? Nivell avançat: Dijous, 19.30 h • Com cordar-se les vambes sense caure, nivell principiant: Divendres, 21 h Salut, castells i molts gols!!! «Pipi paga el Intercasteller. Primer aviso…»

De marcians a egipcis Pares de canalla

rem marcians i gairebé teníem les antenes comprades, quan ens vam assabentar que havíem de ser egipcis: jeroglífics, piràmides, palmeres… Els pares es van ocupar de fer la carrossa, que va quedar prou bé, amb palmeres i tot. I les mares es van encarregar de dissenyar les disfresses, amb llençols i complements de cartolina. Fins i tot portàvem collarets i arracades amb el símbol de la colla. Moltes hores de muntar la piràmide amb fustes, de posar altaveus, llums, dos tallers per a la canalla, cosir llençols… Però molta satisfacció pel resultat final. Va ser un dia molt especial que vam gaudir tant la canalla com els seus pares, fins i tot el xofer, que ens ho va confessar en petit comitè… I què va demanar la canalla als Reis per a la colla? Nous castells molt alts i segurs, castells nous, descarregar molts castells i portar-nos bé tota la canalla, la torre de 7 i el 4de7 aixecat per sota, un 10de10, fer història amb castells molt alts i ser els millors castellers… Per què no? Els Reis són màgics!!!

Les grans de la canalla ens ho vam passar molt bé. Ens va encantar pintar-nos, com que no ho havíem fet a casa ens pintàvem les unes a les altres (uns nens petits vestits de pastorets ens miraven al·lucinats!!!!). El vestit d’egípcia quedava molt bé amb tots els complements, però amb tant ball i moviments al final es va trencar una mica, però com que no es notava gaire no va passar res i vaig aguantar fins al final. El millor de tot, regalar caramels. Com que érem les grans, havíem de vigilar que la resta de canalla no tirés caramels quan la carrossa estava parada. I, per últim, el millor de tot: el ball i les cançons del final!!! L’any que ve, si m’hi volen, m’hi apunto una altra vegada segur!!!!

Núria M’ho vaig passar superbé fent el taller de disfresses. A la carrossa anava supercontenta i nerviosa. M’agradava llençar carmels als nens i veure que eren feliços. He demanat als Reis per a la colla fer nous castells molt alts i segurs. Un petó a tota la canalla!!!! :-) :-)

Clara La disfressa era un llençol amb nusos i vam fer unes cartolines daurades amb gomets blaus i vermells per fer un collaret i una corona, i també dúiem un cinturó daurat amb una capa molt xula. Vam pintar unes formes que després es van penjar per tota la carrossa.

La cavalcada va ser genial, vaig anar dalt de la carrossa i m’ho vaig passar molt bé tirant caramels, però també em vaig cansar una mica, em van trepitjar la disfressa i va quedar tota destrossada, però va ser superxulo i m’ho vaig passar molt bé. Ho van muntar genial! Aquest any he demanat al Reis d’Orient per a la colla emoció, alegria, salut i aconseguir els nostres somnis.

Clàudia M’ha agradat molt aquest any. El que més m’ha agradat han sigut les disfresses i com ha quedat la carrossa, ho he disfrutat més perquè hem fet les disfresses i la decoració de la carrossa tots junts. M’ho he passat molt bé pintant amb els dits. La cavalcada ha sigut molt divertida, hem estat ballant, cantant i tirant carmels. Ha sigut tot un èxit.

Ylènia Aquest és el primer any que hi participo i ha sigut molt especial. M’ha encantat veure tants nens i nenes alegres demanant caramels, acompanyats de les seves famílies. M’ha impressionat l’esforç que han posat moltes persones per acabar-ho tot a temps. Ha estat una experiència genial que mai oblidaré.

Cèlia Hola, sóc en Jordi Adalid i el que més em va agradar de la carrossa va ser veure l’Àlex, l’Alfons i altres papes amb els ulls pintats XDXDXD Molt macos heeehhe

Seguirem

ra fa deu anys que vaig entrar en aquesta colla, els Castellers d’Esplugues. Fa deu anys en tenia dotze i ﬂipava cada cop que veia una prova de sis neta. Érem els Cargolins, una colla de sis amb ganes de créixer i que aspirava a poder portar a les places, amb solvència, el 3 i el 4 de 7. Una petita colla que somniava a poder repetir algun dia el 4de7 amb l’agulla (castell que només havíem fet un cop, el 2002) i que desitjava poder reprendre el pilar de 5. Jo l’únic que volia era que arribés la nit de dimarts o de divendres per anar a les Moreres a assajar. Fa deu anys no era conscient de la colla on havia anat a parar. He de dir que sempre he estat una friki dels castells i sabia, més o menys, de què anava la cosa. Però mai, mai no hagués imaginat que aquesta colla seria tan important per a mi. És ben cert que quan ets petit veus el món d’una altra manera, i deu ser per això que sempre m’ha fascinat la canalla i la manera com ells viuen els castells. La meva etapa com a membre de la canalla va ser força difícil, a més els Cargolins no passàvem pel nostre millor moment. Hi havia actuacions on havíem de fer castells de cinc nets per manca d’efectius a pinya. El 2006 se’m va proposar d’entrar a l’Equip Pedagògic de Canalla i, pel que fa als castells, la cosa anava millor: aquella

temporada vam descarregar set castells de set pisos. Començava a viure una nova etapa, i la colla també. Havíem aconseguit el pilar de 5 i a la Festa Major del 2007 provàvem per segon cop a la nostra història el 4de7 amb l’agulla, sense èxit. Però només el fet d’haver sigut capaços de portar-lo a plaça ens feia creure que res no era impossible. I el 2008, com no podia ser d’una altra manera, els Castellers d’Esplugues ens ficàvem a la butxaca dos 4de7 amb l’agulla i tres 5de7… Impressionant! Els Cargolins ens havíem fet de set i mig. El 2009 estrenàvem castells: el 3de7 amb l’agulla i (perdoneu) la p*** torre de set, carregada, que marcava el nostre sostre fins al moment. La colla i la canalla no deixaven de créixer, i jo amb ells. Un any més tard ens fèiem amb el 3de7 aixecat per sota. Per a molts dels que hem viscut els moments més durs, havia estat impensable que nosaltres arribéssim a aquest nivell. Però el vent bufava a favor nostre i estava clar que ens n’havíem d’aprofitar. Amb la canalla cada vegada més menuda i experta, i la colla cada cop més gran, ens enfrontaríem al repte més difícil. 2011, any agredolç. Començava un nou projecte amb la Júlia com a cap de canalla i jo al seu equip tècnic. La canalla creixia en tots els sentits i jo estava molt contenta: el meu pare havia decidit posar-se la

faixa. Els cargolins vam completar la millor temporada de la història per quart cop consecutiu, però se’ns tornava a entravessar la torre. L’havíem provada a Montblanc i al ConcurSet, ambdues sense èxit. La caiguda de Montblanc, que va portar la mort d’en Ramon, va ser un cop molt dur per a la colla i per a la canalla. El 4de8 va quedar descartat aquell any. Però el 2012 hi tornàvem, tots estàvem més animats i amb ganes d’encarar el gran repte de l’any: fernos de vuit pisos. El 4de8 aquest any havia de ser una realitat. El juny del 2012 en Pau ens va deixar i, al setembre, els Castellers d’Esplugues vam dedicar-li el primer 4de8 de la nostra història. Recordo haver dit molts anys que deixaria el meu càrrec dins l’Equip de Canalla, que ja tocava viure els castells d’una altra manera. Recordo que vaig dir que el 2013 i el 2014 serien anys de descans per a mi. En fi, el 2013 encapçalava amb la Marina l’Equip de Canalla. El 2013 hem fet cinc intents de 4de8 i n’hem descarregat dos. Jo encara no m’ho crec, miro enrere i només puc ﬂipar. La canalla m’ha acompanyat durant aquests deu anys, o potser sóc jo qui els he acompanyat a ells. Però qui m’havia de dir que aprendria tant dels nens, qui m’havia de dir que el meu pare seria baix al primer 4de8, que la meva germana es posaria mai una faixa… Qui m’havia de dir, fa deu anys, que la meva colla, la meva família, es faria de vuit. Els castells canvien la vida de la gent. Ara fa vint anys que en David Carreras, en Quique Hernàndez, en Josep Galtés i en Jordi Maluenda van engegar això que ara gaudim tots, que som nosaltres, els Cargolins, els Castellers d’Esplugues.

Ana Villanueva, Orgullosa cap de canalla i cargolina

Escrit de canalla Francesc Pujols

CARNESTOLTES

COLÒNIES D’ESTIU

El dia de Carnestoltes vam anar a la Closca per celebrar-ho disfressats, portant carmanyola i amics, amb els quals vam fer una passarel·la per guanyar premis. Els premis eren: la disfressa més original, la disfressa més divertida i la disfressa més elaborada. I, finalment, el sopar, que estaven boníssimes totes les carmanyoles. Opinem que va ser molt divertit i ens agradaria repetir-ho.

A prop de les Llosses hem vingut aquí a acampar, al costat tenim un riu ben gelat. Cireres vermelles i yellow simpsons, els equips ja estan formats. Són Colònies 2013 i unes olimpíades que tota la canalla es disputarà. Deixa de queixar-te, ara és hora de gaudir tots els moments que junts passem, només somriu i canta moments que no oblidarem. Canalla cargolina, us estimem. (Versió de Bicicletes de Blaumut)

CAVALCADA

SANTA MAGDALENA

El dia 5 de gener a les 19 h vam quedar a la plaça Catalunya d’Esplugues per preparar-nos per la carrossa (maquillatge, vestimenta, etc.). Disfressats de pallassos tiràvem caramels als nens i nenes del poble. La carrossa la vam fer nosaltres amb l’ajuda dels adults. Vam estar rondant pels carrers fent feliços els infants.

Per començar les festes de Santa Magdalena vam fer la cercavila de la Processó del Ferro i el pilar al carrer Montserrat. L’endemà, que era el diumenge al matí, vam fer la diada del Memorial de David Carreras, en la que vam fer el primer 3de7s de la temporada, un 5de7 i el primer 7de7 de la temporada. El dilluns al vespre vam fer una cercavila tota plena de pilars i finalment el pilar de l’església, i vam marxar de vacances havent completat el millor primer tram de la història dels Castellers d’Esplugues.

TALLERS Els tallers són activitats que ens preparen els caps per passar-nos-ho bé, com ara gimcanes o manualitats. Les nostres manualitats preferides (de les que hem fet) són: — Una polsera castellera. Era de la mateixa tela que el mocador i tenia un cargolí com a detall — Un portallapis…

FESTA MAJOR Després de l’estiu vam començar la Festa Major celebrant una cercavila amb les altres entitats d’Esplugues. La Candela es va estrenar d’acotxadora al 5de6 i al 3de6. La Queralt es va estrenar de dosos al 3de6. L’endemà vam exhibir la cercavila de canalla, on vam carregar castells formats per tots nosaltres, per

exemple, 4de4a. A la nit, la colla vam fer la Prediada. Vam carregar el primer folre de canalla!!! Un pde4f. També vam fer altres castells. A la nit vam escoltar el pregó de cada any i vam celebrar l’inici de festa molt alegres. El 23 de setembre, a les 12 del matí, va començar una diada molt important. Esperàvem carregar el 3de7s, el 7de7 i el 4de8. La diada va ser espectacular: vam descarregar tots 3 castells.

TALLER PARC SANT JUST Per començar el taller, els caps van formar els grups i ens van explicar el que faríem aquell dia. Primer vam fer un memory casteller. Després vam fer proves com llençar el pinyol d’una oliva al màxim de lluny possible. Tota la canalla s’ho va passar molt bé.

TOTS SANTS Ens vam trobar a la Closca, i alguns anàvem disfressats i fèiem molta por. Vam sopar i a continuació vam entrar per grups al túnel terrorífic. Tractava de que havies d’escapar i intentar que els zombies no et toquessin. Tots estàvem molt espantats ja que estava molt ben muntat, semblava real. Ens vam emportar uns quants espants. Tot i això, va ser molt divertit i tota la canalla vam disfrutar d’aquell sopar.

SOPAR DE NADAL Tot va començar a la porta del nostre local: dos membres de la tribu «allanac» ens van portar a l’entrada amb una mena de trineu; el sopar tractava de

que havíem de formar part de la tribu «allanac» per sobreviure. Vam superar unes proves: inventar cançons, fer activitats… Vam menjar sopa i «frankfurts» per sopar. La Closca estava decorada com si fos una selva: animals salvatges; arbres… Ens vam quedar a dormir a la Closca i l’endemà vam marxar a casa molt contents.

COLÒNIES D’HIVERN Vam anar de colònies a Gualba, a una casa molt gran anomenada Pinatar. Els caps ens van dir que estàvem en uns campaments d’adoctrinament, i que ens havíem de portar molt bé i fer cas de les seves ordres. Hi havien dos equips, els «Cracks» i els «Deus elèctrics». Vam fer moltes activitats, i entre les quals una pista americana, entrenaments físics i jocs d’estratègia, i un tió de Nadal superxulo!

Fotos: Ton Gasull, llevat del pilar, de J. S.

Mitja vida fent castells Àdal Palau

a arribat l’hora que no volia que mai arribés, l’hora d’acomiadar-me com a casteller. De fet, són un cúmul d’emocions les que em volten pel cap. Sé que he pres la millor decisió, ja que per les lesions que he patit i pateixo tard o d’hora ho havia de deixar. Fa uns quants anys vaig sofrir una lesió important en una de les vèrtebres; els metges em van aconsellar que deixés els castells, però després d’un any de treball dur i intens vaig poder tornar a entrar dins el món casteller. Però aquest cop va ser diferent: no entenia com em va poder petar l’esquena després d’haver escalfat, i llavors vaig entendre que havia arribat el moment. Arribar a aquesta conclusió no ha estat fàcil; he necessitat temps de reﬂexió i, sobretot, valorar el que significa per a mi deixar de fer castells. Ja sabeu: l’adrenalina d’estar al límit, l’orgull de quan les coses surten tal com les havies somiat, les cares de felicitat de tots vosaltres, abraçades, llàgrimes, petons, veure com la canalla és capaç de superar les seves pors per tal d’aconseguir l’èxit, la gran recompensa que té el treball en equip a llarg termini, veure com les persones ens fem més fortes en veure que quan no

surten els castells l’únic que has de fer és confiar, treballar i lluitar perquè el pròxim cop surti tal com ho havies desitjat i, sobretot, veure com la teva gran família és capaç de tirar endavant amb l’ajuda de tots en moments difícils… Però, tot i això, després de gairebé divuit anys fent castells ha arribat l’hora de passar pàgina, tancar una etapa meravellosa de la meva vida i guardar la camisa a l’armari. Dins la colla, la meva estimada colla, he aconseguit molt més que grans castells, he aconseguit que molta gent formi part de la meva vida, i junts hem crescut com a persones. Marxo feliç d’haver pogut ser cap de colla, de la meva estimada colla, i orgullós d’haver estat en tots i cadascun dels castells límit que junts hem dut a terme. Gràcies a tots vosaltres per tot el que al llarg d’aquests anys m’heu donat i ensenyat. Sempre us duré dins el meu

cor. Els que hi sou i els que ens vau deixar sobtadament. Us animo a tots a seguir creixent, lluitant perquè les llavors que planteu donin el seu fruit i aconseguiu grans objectius. No només fent castells més tècnics, però; també cal que cuideu els uns dels altres, que gaudiu de cada moment i que penseu sempre en el millor per a la colla, perquè ser una gran colla no és tan sols fer els castells més alts. Per acabar, voldria donar les gràcies en especial a certes persones (no cal dir noms perquè que ells i elles ja saben qui són), a la Vella, a la meva família i a la meva parella pel suport incondicional que he rebut i sentit al llarg d’aquests anys. Sempre us duré dins el meu cor.

Salut, pit i amunt! Ens veiem a plaça!

N. F.

Nancy Fernández

2013, l’any de l’Escola de Castells «L’Escola de Castells és una porta al món casteller, un espai relaxat on explicar amb tranquil·litat què són els castells»

«S

i féssim un resum en anys, diríem que aquest any, el 2013, és l’any de l’Escola de Castells», deia el president de la Colla de Castellers d’Esplugues, Ramon Sàlvia, en un dels darrers sopars de la temporada. I és que, si més no, el 2013 ha nascut aquest fenomen que ha arrossegat, sobretot, «la jove» cargolina. L’Escola de Castells neix de la necessitat de trobar un espai relaxat, amb els temps i les activitats més ﬂexibles que en un assaig, on els castellers puguin provar i, alhora, millorar i aprendre la tècnica i la cultura castelleres. L’Escola es considera una porta al món casteller, un espai que cobreix la carència que sorgeix en un assaig a l’hora d’explicar amb tranquil·litat què són els castells i

l’ambient casteller. L’Escola també és un grup que surt al carrer, que es deixa veure i que intenta fer créixer cada vegada més la colla, un grup amb moltes ganes de ferse gran costi el que costi. Des d’aquesta temporada s’està provant l’Escola de Castells, de moment amb una mitjana d’assistència alta, amb noves camises i també amb gent de la colla que va a millorar i passar-s’ho bé. És un projecte que està viu: no se sap cap a on avançarà, la mateixa gent que va a l’Escola ho decidirà. És per això que els encarregats de l’Escola sempre donen veu als seus escolanets, perquè ells i la gent que els ha donat suport des del moment d’inici són els que ho fan possible. Gràcies.

Els escolanets parlen Òscar Redondo. Trobo que l’Escola de Castells és una molt bona idea que em fa desconnectar de tot, oblidar-me dels deures i de moltes altres coses. Sempre m’ho passo molt bé i riem molt, fem petites ximpleries que fan cada dia més gran l’Escola. Gràcies a tots els caps d’Escola i a tota la gent que hi va i fa possible aquest projecte! Rosa Ruiz. L’Escola per a mi va començar sent un extra on m’ho passava bé i feia coses que no es poden fer en un assaig. A poc a poc va començar a ser alguna cosa més. M’agrada molt anar-hi i aprendre i millorar molt fent el burro passant-nos-ho molt bé! De vegades hi ha un cert risc, però aquesta és l’emoció tan divertida de l’Escola. Espero que aquesta temporada es pugui tornar a fer!

N. F.

Pilar al Pregó (J. S.)

Equip d’Escola D. Cuatrecasas. A l’Assemblea de la colla del mes de febrer es va anunciar que es muntaria una escola de castells, però encara no era clar com estaria enfocada, així que semblava que seria tot molt improvisat i fins i tot efímer. A mesura que hi vaig anar assistint, amb un objectiu clar d’aprendre-hi tot el que no sabia sobre castells, se’m va proposar de formar part de l’equip d’Escola. Inicialment em vaig espantar una mica, perquè no sabia què podria aportar jo a l’Escola i als aprenents de castellers, però amb l’ajuda dels companys i gràcies a la paciència dels que heu vingut ens en vam anar sortint. Hem pogut practicar molt i fer molts jocs i burrades, però, en definitiva, hem après moltes coses i hem compartit moltes estones divertides, i d’això es tractava. Sincerament, ha estat molt satisfactori veure com ha anat venint gent nova animada per altra gent que assistia a l’Escola, i alguns que venien només a provar i que s’hi acabaven quedant i finalment han acabat formant part de la colla. Moltes gràcies per venir! Ens retrobem la temporada vinent! Salut i Escola de Castells! Cristina. A causa de la falta de

temps, he pogut participar en poques coses de la colla, ja que per fer-ho bé es necessita temps i ganes. L’Escola de Castells ha estat un projecte iniciat per en Joan, que va intentar fer el 2012 i que fins aquesta temporada no s’ha pogut fer. Quan em va proposar fer-ho em va semblar bona idea, ja que el projecte em semblava molt interessant i vaig pensar que potser ja anava sent hora d’implicar-me més en la colla i transmetre els meus coneixements com a castellera, que, després de portar deu anys a la colla, crec que en són força. Per a mi, l’Escola ha estat un lloc molt agradable, ja que és un lloc on et pots dedicar més individualment a les persones i als seus dubtes castellers. Per la meva banda, he intentat explicar consells més tècnics de tronc. L’Escola només fa un any que ha començat i considero que, pel poc temps que té de vida, ha donat molt bons resultats. Crec que l’any que ve encara anirà millor perquè tenim la referència d’aquest any per valorar-la i procurar millorar-la encara més.

Sandra Gallardo. Quan va néixer l’Escola, la gent no sabia ben bé com definir-la ni sabia què pretenia ser. Ara, amb la temporada acabada, si preguntéssim a la gent què és l’Escola probablement trobaríem infinites respostes: un lloc on distreure’s, una altra perspectiva per fer castells, un lloc on perfeccionar la tècnica castellera, etc., etc. Però en realitat l’Escola és el lloc de tothom, on tots els escolanets ens reunim per passar-nos-ho bé, per aprendre a fer coses de castells i també per fer el burro. Espero que aquestes vacances descansem al màxim i que tornem amb les piles carregades, perquè tots junts fem Escola! Salut i Escola. Joan «Pujo». Doncs a poc a poc i bona lletra i ja veurem cap on bufa l’any que ve, de moment té prou bona pinta. Vull felicitar Eugènia, Pepins, Macià, Erik, Nancy, David, Sandra, Emmel, Cristina i a mi mateix per la feina feta, i els escolanets per motivar-nos cada dimarts. VISCA L’ESCOLA DE CASTELLS!!

«L’èxit de les colles castelleres les situa en el pinyol de la vida social i cultural del poble»

Jordi-Joan Alsina

Benvolguts Cargolins,

esprés de parlar amb en Josep i la Nancy, us adreço aquestes ratlles sobre la manera com veiem les colles des dels mitjans de comunicació. La veritat és que aquesta proposta em va posar molt content, ja que de vegades a les, diguem-ne, «colles petites» els costa d’adreçar-se als qui ens dediquem a la informació castellera, atès que es pensen que només parem esment a les colles grans. Per a mi, totes, totes, són grans colles; el que sí que és cert, però, és que les colles que estan en el top ten del rànquing generen moltes més notícies que la resta. Tanmateix, els qui fem informació castellera, per als quals els castells són una passió, seguim els passos de totes les colles siguin del tipus que siguin, amb els seus avenços i les seves ensopegades. Se’m demana que parli de la mediatització dels castells i de la seva cobertura mediàtica. Agradin o no, els castells segueixen la cultura popular catalana, segueixen la tradició i són un espectacle de més de dos-cents anys. El dia que es tiren castells a plaça és tot un esdeveniment, ja que pot ser una gran festa com Sant Jordi, o que estiguem de Festa Major, celebrant l’Aniversari o la Diada de la colla. Els castells són una celebració i, com a tal, sempre tenen cobertura mediàtica, tant local com general. En aquest punt, com en tot, m’empipa fer símils futbolístics, però és així: té molta més cobertura un partit de Primera Divisió entre dos grans rivals que un partit de Preferent Catalana també de màxima rivalitat. A l’hora de la veritat, hi ha jornades que si surten als mitjans és per la morbositat: aquell punt en què la rivalitat entre colles arriba a moments des-

agradables, o quan en una llenya hi ha accidentats greus, o si les ambulàncies no hi són… I molts exemples més. Ara bé, si hi ha una situació que em desagrada especialment és aquella en què, en diades puntuals o en el mateix Concurs de Tarragona, ens trobem amb agències mediàtiques, i ﬁns i tot algun mitjà molt conegut, que envien a cobrir la notícia reporters (ells no en tenen la culpa) que no tenen ni idea de castells ni del que passa a plaça. Així, ens passem l’actuació explicant-los com van els castells, però, així i tot, després no saben reﬂectir correctament l’actuació ni el que s’hi ha vist. Com es lògic, no podem ser a tot arreu i en moltes colles l’encarregat de comunicació ens fa arribar la crònica. D’aquesta manera es poden trobar unes cròniques que veritablement són una meravella, riques gramaticalment, amb una gran descripció del que ha succeït, que quan les llegeixes sembla que ho estiguis visquent en el moment de l’actuació i, si ho llegís algun professional, potser li sortirien els colors en veure el que ells n’havien escrit. La cobertura mediàtica depèn del mitjà. Normalment, en una emissora local es pot fer un programa més tècnic, més centrat en la colla i en l’actuació. Per contra, en un mitjà general això és més difícil per tal com, en adreçar-te a tot el territori i a un públic general, i excepte en grans diades, l’interès no pot ser tan focalitzat i, per tant, si es comença a parlar amb profusió de detalls tècnics, depèn de com, i malgrat l’emoció que hi posis, l’emissió pot resultar avorrida. Si d’una cosa estic content és que en el mitjà en què col·laboro, el programa La Primera Pedra de Rac1, vam co-

49 mençar a parlar de castells tres minuts a la setmana, mentre que ara pràcticament són vint minuts en una hora tan «habitual» com és a les 7.45 del matí. Hem arribat a ser líders a Catalunya els caps de setmana amb més de dos-cents mil oients, que escolten el dia a dia de totes les colles del país. Que com es veu una colla com la vostra des dels mitjans? Doncs amb molt d’interès; aviat fareu vint anys de projecció castellera amb uns nivells de castells importants, com el 4de8, 3de7s, 7de7, Pde5… Castells que, casualment —menys el 7de7—, eren habituals a les grans colles quan vau néixer. Ocupeu el número 26 del rànquing amb una gran projecció, ja que esteu en el grup de 8 amb 25 colles més. Abans, per obtenir notícies castelleres tot l’any ens tornàvem bojos; avui en dia l’èxit de les colles fa que vagin ocupant un lloc social molt important en el seu territori. Ara sempre genereu notícies, moltes cada setmana, de vegades difícils de triar. Això és el més important del teixit social que s’està creant al voltant d’una colla castellera i que integra tothom, de nous residents a companys especials amb alguna discapacitat. Treballant pel territori, fent activitats diverses, des del suport a ONG al teixit associatiu d’Esplugues, això fa gran a una colla, això fa grans el Cargolins. Endavant, Cargolins!

Jordi-Joan Alsina i Canudas (Barcelona, 1957) és cronista casteller i responsable de cultura popular a La primera pedra de RAC1 des de fa dotze anys. És també casteller de rengle dels Borinots. Regenta una cansaladeria al barri de Sants, oberta des de 1883, que malda per conservar la tradició gastronòmica catalana. És promotor cultural i sempre ha lluitat per mantenir viva la ﬂama de la cultura popular catalana: els Carnestoltes de Barcelona, l’Home dels Nassos o els Tres Tombs i l’associació Arca de Noè, fundada per l’escriptor Santiago Rusiñol el 1927. És autor de Gastronomia, festes i tradicions a Catalunya (Barcelona: Morales i Torres, 2007).

J. S.

Ramsés Herrero i Nancy Fernández

El nou Quarta Ronda «Volem oferir un programa més proper, de castellers i colles castelleres, que surt al carrer a cercar notícies amb ganes i empenta!»

a ja dos anys i mig que roda el Quarta Ronda, el programa de castells fet per castellers, i a poc a poc ens estem fent un raconet al món dels mitjans castellers. Cada cap de setmana que tenim diada algú s’ha d’ocupar de portar la càmera, el trípode, «on és l’l’Orlando per gravar?», «Va, Ramsés, que t’esperen a la pinya!», «Nancy, « busca el cap de colla de Moixiganguers!», ««Sergi! On és en Sergi? Sergi, please, can you help us with the report of the last weekend?». weekend? El programa ha anat canviant; no ha estat fàcil, però ha estat obligat canvi-

ar. Enguany ha estat un any difícil per al programa. Ens hem saltat algun mes i altres vegades hem tingut problemes amb els convidats. I així no sortien els programes. En Sergi, al capdavant del programa, a més d’altres obligacions amb la colla, tenia previst d’anar-se’n un any per les Amèriques. Però l’esperit del programa seguia als nostres caps. I és per això que Quarta Ronda ha continuat amb més força. Aquest any tenim una nova collaboradora al programa, la Nancy, la nova cara del Quarta Ronda. L’Orlando segueix fent els millors vídeos amb la nova càmera de la colla (gràcies, Junta) i en Ramsés ens està preparant el nou disseny per a la temporada vinent. I és que el nou equip de Quarta Ronda vol canviar la cara al programa i oferir-ne un de nou més proper, un programa de castellers i de colles castelleres, un programa

que surt al carrer a buscar notícies castelleres! I, com sempre, amb moltes ganes i empenta! No ens volem oblidar de donar les gràcies a tothom que de vegades ens ha donat un cop de mà: l’Oriol, que ens ajuda quan no hi és l’Orlando; la Carme, que encara que diu que ja no hi participarà sempre ens pregunta si necessitem res, i, per acabar, en Jordi, que esperem que en el futur les seves col·laboracions siguin més presencials. I, per descomptat, sempre donarem les gràcies al mestre Pau, perquè aquest és el seu programa i la seva empenta i la seva energia continuen sent els pilars fonamentals del Quarta Ronda. Per a la nova temporada, el programa estarà disponible el primer dimecres de cada mes al web. Encara no heu vist els darrers programes? Va! www.quartaronda.cat

Salut i Quarta Ronda!

1994 - 2014

Fem vint anys! presentants de totes les colles vindran a la nostra ciutat. Exposició dels vint anys. L’exposició, que serà al Robert Brillas de l’11 al 26 de maig, i itinerant després, oferirà una panoràmica transversal de la colla que mostrarà en un recorregut senzill les aletes més destacades i la vitalitat social de la colla, fent esment dels fets que més han marcat el decurs de la nostra història. Apunteu-vos la data, passerells! Ball de gralles. Els músics preparen per abans d’estiu un ball de gralles espectacular, que farà remenar el cos a ritme de gralla i tabal a tots els cargolins, alhora que demostrarà com ha anat millorant el nivell dels nostres músics els darrers anys. Molta bufera! Festa del vintè aniversari. Pel juliol estem preparant una festa en què podrà participar tothom: els que són ara castellers i els que han passat per la colla i tenen la camisa penjada a l’armari o arnada en un bagul esbarriat. Serà un gran sopar multitudinari que acabarà amb concerts. Merchandising especial. Des del

aniversari

logotip que hi ha en aquesta pàgina a material com enganxines o samarretes… Viatge a Alcanar en el marc de les Festes Quinquennals del poble, l’11 i 12 d’octubre, i potser alguna altra sortida, com el Tagamanent o unes colònies plegats. Entre es projectes possibles, hi ha també una col·lecció de cromos, unes jornades tècniques, unes d’esportives (bici, muntanya i altres…), un vídeo especial dels actes, etc. Com veieu, tot això i més i a petar-ho força, Cargolins, que si fem vint anys hem de fer vint castells de vuit enguany! D’altra banda, com tothom sap, les coses no es fan soles, i tothom que hi vulgui donar un cop de mà o donar idees té les portes obertes de bat a bat. Salut i castells! Per molts anys més!

VERTICALS. 1. Si són grossos són de vuit. Acceptada. 2. Esmorteirien. Estranyes. 3. Vora d’un mar o d’un riu. Els oncles dels bacils, plens de sofre. 4. Grup terrorista d’estat. Ocell daurat. Molta gana. Embolica un cigarret. 5. Movies les orelles com un animal. Acers dialectals. 6. Pronom feble de tercera persona. Antiga nota que, sumada a et, abasta tots els detalls. Noies d’Olesa. 7. Monedes nipones. Comença a ploure. Està com un mussol tot i que fa bo. Resposta al referèndum per la independència. 8.Escriptors de sainets. Asparagina. 9. Est. Repetiria. Amb els ais, queixes i planys. 10. Determinàvem el sexe d’un animal. Ajuntàvem. 11. Feren trenes. Vagaregin a l’atzar. 12. Enfuriats amb gran furor. Forma prefixada procedent del grec que significa ‘costum’. 13. Vailet o xiquet de Torredembarra. Cometin errors. Rucs. 14. Creuers, naus transversals d’una església que formen una creu amb la nau principal. I estalvi. HORITZONTALS. 1. Casteller amb camisa blau elèctric. Sent. 2. Revifaries el foc. Una cagada. 3. Moneda russa. Vindria al món després d’un viatge des de París. 4. Vall fluvial costanera envaïda per la mar. Portuguesa. Nitrogen. 5. La canalla hi val el seu pes. Mai no podrà fer de baix. Precipitaves aigua en estat sòlid. 6. Posa en situació. Camps plens de pereres. 7. Eps, què fots! Aparell que mesura els volts. 8. Mosquit que encomana la malària. Tira els extrems. Carta per jugar a la botifarra. 9. Castell carregat. Fonamentéssiu el castell. Dinamita el castell. 10. El vent és d’aquest metall segons el poeta Joan Vinyoli. Passades de pilota sota les cames dels sacerdots. Pinta per pentinarse. 11. Pal per jugar al billar. Diner. Gairebé té ira. En té un sota la màniga. 12. Fixen un grup aril a una molècula orgànica. Suades. 13. Tu flipes, nano. Copies la forma de fer d’altri. 14. Van pel món occint gent. Molèstia.

Solucions als matatemps (p. 62) S

10 9 8

S L I B

E I

I L

C A

C A F

R 3

S E L

A G 4

A E O

O 5

L O S L

T S

I L 6

S T E I A

A R E T I

M E V A X S 10

O T E

R E E R A N E R T 11

S E A

A T A V R A 12

S S E

N I R R E

A R

S T

N E

R E

N M I

I 7

E T N

S I

I P

N S

E R

I S

A L

S E S

V U

A I

M A

S R

T P E S S N

I O N 13

A R T 14

i, Cargolins! Tal com ja s’ha dit al llarg de tot el PEUS NEGRES, enguany celebrem el vintè aniversari! Ens anem fent grans i anem sumant experiències diverses, però seguim amb la mateixa il·lusió, o més encara, que el primer dia. Sempre amunt perquè el color blau cel es digui algun dia blau cargolí. Com que som més bons que la mare que ens va parir, s’està preparant tota una rastellera d’actes per celebrar els quatre lustres, dues dècades, cinc quadriennis i quatre quinquennis que fa que donem la tabarra per les places castelleres. Tot seguit n’esmentem alguns dels més destacats. Assemblea de la Coordinadora de Colles Castelleres. Es farà a Esplugues el 29 de març. Al matí portarem els convidats a fer una passejada turística per Esplugues: Can Tinturé, la Rajoleta, claustre del monestir de Montsió, carrer de Montserrat… L’Assemblea, que serà a la tarda a la Baronda, és un acte que dóna rellevància a la colla dins el món casteller: uns dos-cents re-

La Nau o un local nou?

Alejandro de Guezala, Joan Pujadas i Orlando Gonzàlez

Imatge del nou local al carrer Àngel Guimerà, al costat de l’escola Lola Anglada

a cinc anys ens vam traslladar des del poliesportiu de les Moreres, on assajàvem des dels inicis de la colla, a la nau industrial que havíem estat compartint amb les gimnastes del Club Esportiu Les Moreres mentre duraven les obres de construcció del nou poliesportiu. Aquests anys van ser un continu

Planta del local i distribució dels espais

ajustament amb les gimnastes per tal de poder condicionar l’espai i compartir-lo amb elles. Finalment, l’Ajuntament ens va informar que les gimnastes marxarien al nou poliesportiu —en el qual l’activitat dels castells no tindria cabuda, atès que els espais estan especialment dissenyats i ocupats per activitats esportives— i que ens deixaria la Nau de forma «temporal» a con-

dició que la compartíssim amb la resta d’entitats de cultura popular d’Esplugues. Tal com ja heu vist, això ha esdevingut una realitat i s’ha adaptat l’espai posant-hi un mur i uns petits reixats perquè totes les associacions puguin deixar el seu material, etc., a la Nau. Paral·lelament a tots aquests esdeveniments, fa anys que a la colla es parla de procurar-nos un local adient a les nostres necessitats. D’aquesta manera va sorgir la iniciativa, per part de tres dels arquitectes que formem part de la colla, de plantejar un projecte «realista» i factible per poder-lo presentar a l’Ajuntament. La intenció del projecte era intentar disposar d’un espai digne i efectiu per dur a terme els castells al nivell que els estem portant; un local que es correspongui a la grandària actual de colla, que no para de créixer any rere any. El Pujo va fer una recerca de solars amb bona ubicació que tin-

guessin les característiques necessàries per poder construir un nou local. Per a aquesta recerca s’havia de tenir en compte que el solar ja pertanyés a l’Ajuntament (és a dir, que només ens haguessin de cedir un terreny sense pagar-hi res més), que tingués unes característiques urbanístiques que permetessin l’ús que li volem donar i que estigués en una zona adequada. La recerca va fructificar i el Pujo va trobar un lloc molt adient per a la solució que buscàvem i que, a més a més, és molt a prop de la Nau. Ens vam posar a la feina i, amb l’Orlando, vam presentar la iniciativa en una etapa inicial a l’Ajuntament per saber què en pensaven. Ells mateixos es van adonar que era una bona ubicació i que era un

projecte «factible» en un futur. Per tant, vam començar a dissenyar un Projecte Contingut de Local Social i d’Assaig per als Cargolins: una nova i completa Closca on cabessin totes les nostres necessitats presents i de futur immediat. Després de reunions sobre programa funcional, grandària i necessitats, hem arribat a un projecte bastant assequible. Vam reunir-nos amb els Capgrossos per saber com s’ho van fer per tenir el seu local, les mancances i els inconvenients un cop construït, la viabilitat econòmica, com es pot rendibilitzar el bar del local, el cost de manteniment… El resultat és un projecte bàsic de funcionament d’un local per ubicar-lo en una parcel·la que ja és

pública i d’ús cultural i que presentarem a l’Ajuntament perquè quedi constància de la voluntat d’ambdues parts de dur a terme el millor per a la colla i el seu funcionament, intentant reduir les despeses i invertint en un espai que a la llarga pot generar beneficis tant a la colla com a l’Ajuntament. Tots volem un nou local i tots volem estar millor, volem unes instal·lacions dignes i un futur rutilant per a la nostra gran colla. És el moment de fer-ho realitat, de plasmar-ho i de lluitar per aconseguir-ho. Som colla de 8 i mereixem un local de colla de 8 que ens permeti créixer com a colla dins del poble. Per un 2014 ple de bons castells i de bones iniciatives!

Plànol d’entorn Planta del local

Reflexions d’un cargolí exiliat

Cartes d’Eivissa Ferran Moreno, “Ferru”

«Però es que més em va emocionar de tot s’any van ser ses dedicatòries a n’en Joan; això ho diu tot de sa gent que fa de Cargolins una colla especial, única, forta, una gran família!»

vet aquí que s’acaba un altre any, un any feixuc i espantosament fastigós. No he gaudit quasi de res i prefereixo acomiadar-lo amb una insana alegria. Dit això, i amb s’ànim evident que seguiu llegint, canviaré de to i deixaré de banda ses tenebres… I què cony dic ara? Perquè tornar a explicar es 4de8 ja fa pudor. Ara, que podria explicar en es cargolins com es viu un castell multimèdia, cibernètic, on-line o com en vulgueu dir; sí, això mateix, els fotré un rotllo així i seguiré plantant lletugues en es meu hortet per quan vinguin es cargolins, que en necessitaré un munt, de lletugues, per alimentar tota sa colla, que no para de créixer —dimonis, no

sé com s’ho fan, però sempre són més, alguns ni els conec, i, si seguim així, aviat ni em coneixeran (sort que encara em queda la Llista dels Cargolins, que si no…!)—, i després esporgaré arbres, però ara haig d’escriure, que, si no, en Santa m’estirarà ses orelles. Com anàvem dient, aquest any, per circumstàncies desgraciades, he viscut s’experiència de gaudir d’una diada de Festa Major en rigorós directe però sense ser-hi físicament. He vibrat amb s’arribada a plaça i amb es 4de8 descarregat per segona vegada. I he recordat el 3de7s que també vau aconseguir. Una gran diada de Festa Major. Entre es records inoblidables que voldria oblidar, hi ha sa ràbia

i sa frustració per sa llenya de sa maleïda torre (pobreta, com la insultem i com la desitgem). Guardo encara a sa memòria meva (i des telèfon) es missatges (whatsapp?) que em vàreu enviar, sobretot de n’Andro i na Laura (com vas patir, pobreta amb sa trompada d’en Pau). I em va agradar especialment, per emotiu i perquè demostra com som es Cargolins, que després d’una llenya tan dolorosa, no tant per es mal que ens fa caure sinó perquè era sa torre, es somni que ens queda per complir, vàreu ser capaços de fer una diada bonica, amb força, pit i collons; com sempre, vaja…! Però es que més em va emocionar en tot s’any, i em va fer pensar que sempre serem una grandís-

sima colla, varen ser, en sa diada de ca nostra, a sa Festa Major, ses dedicatòries fetes a n’en Joan, es meu estimat Pastor i sa nostra agulla inigualable. Ell estava passant (estava, que quedi clar, que sembla que tot va per bon camí) un tràngol complicat, molt difícil, i sa colla va decidir fer-li viure en directe, on-line, sa diada. Vaig estar en contacte amb ell i vaig poder veure sa cara de compromís, de satisfacció i d’alegria d’en Joan i de na Candi. I això ho val tot i no es pot comprar, ho diu tot de sa gent que fa de Cargolins una colla especial, una colla única, forta, una gran família…! Tampoc no puc oblidar que ha estat un any de canvis, un puto any de canvis: tenim nova Junta i nou president, així que toca agrair públicament i de manera sincera sa tasca feta en es que va ser es meu president (oi, Josep Maria?)

mentre vaig estar a sa Closca fent castells; reconèixer es seu esforç per tirar endavant quan sa colla no ho tenia clar i haver-nos dut fins a ser colla de vuit. I, després de fer sa bola en es president sortint, toca fer-l’hi en s’entrant: així que Ramon, ànims, ja sé que saps que lluitar amb aquesta colla de dropos i dropes que s’amunteguen per encalçar ses estrelles és una tasca sacrificada i dura, però te’n sortiràs perquè ets capaç de fer-ho i perquè el Vent des Nord i la Mar (i jo en secret) estarem vetllant per tu, des des meu paradís d’exiliat. També em toca lamentar profundament sa marxa, sobtada, d’en Sasi, na Bea i es seus boixos, així com les de tots es que han hagut de deixar-ho per diversos motius. I ara ja va sent hora de deixar d’escriure perquè, si no, en lloc de ser Peus Negres serà un monogràfic d’en Ferru i ningú no el

voldrà llegir (més o menys com ses «Chroniques des feyts»), així que plego, ja podeu girar es full i llegir quelcom més entretingut. Abans, però, vull donar-vos ses gràcies per ser com sou, per ser cargolins, per aguantar-me, per deixar-me venir i per haver-me fet de cor blau i orgull de pinya…!!!

Vivint la colla des de NY Sergi Pont

mb prou feines fa tres mesos que he marxat i ja enyoro la faixa i la camisa. Els assajos, els sopars i les nits a la Closca. La birra freda postdiada i els pollastres d’en Cardona. Els gemecs d’esforç dels baixos quan la canalla fa l’aleta i les instruccions dels segons demanant que aﬂuixeu de l’esquerra. La tensió prèvia als grans castells i la celebració posterior. De fet, ho trobo a faltar des que em vaig desenfaixar per última vegada abans de venir a Nova York. El magnetisme de la colla és molt gran i, fins i tot a 6.000 km de distància, no he pogut evitar informar-me de com anaven als assajos i seguir les diades en directe (fins i tot quan això suposava llevar-me a les 6 del matí per connectar-me a Twitter). He viscut les decepcions i les alegries del darrer tram de temporada d’una forma diferent a la qual estic acostumat; sense donar pit, però amb les mateixes forces que a plaça. Ara em toca viure la colla d’una altra manera. Sempre que en tinc ocasió, aprofito per fer d’«ambaixador» dels castells i de la nostra colla. A la ciutat dels gratacels no som gaire coneguts, però tot i això els castells desperten admiració en aquells que en senten a parlar o en veuen alguna imatge per primera vegada. El millor exemple, un article publicat al Washington Post del 12 de desembre, que destaca les virtuts de la pràctica castellera. A mi m’agrada parlar dels Cargolins i, sempre que puc, explico amb or-

gull les nostres petites grans gestes. I és que és difícil no estar orgullós de la colla amb la temporada que hem fet. Ens hem superat una vegada més i hem fet un altre pas endavant amb el 4de8. Personalment, em quedo amb la Diada de Festa Major i el segon 4de8 de la nostra història, que tant esforç ens va costar. D’aquesta manera vaig acomiadar-me temporalment de la colla, i això també ajuda que en guardi un record molt especial. Ara, des de la distància, desitjo que el 2014 comenci tan bé com va acabar el 2013 i que aviat pugui celebrar de nou amb tots vosaltres les futures millors actuacions de la nostra història.

Amunt, Cargolins!

qüestionari als nous Jordi Adalid

a) Com et dius? b) Quan i com vas entrar a la colla? c) Quina va ser la primera diada? d) Quina impressió vas tenir de la colla? e) Com veus el nostre futur? (Si hi falta cap novençà és culpa del becari! N. de la R.)

Patricia Pedrera. Vaig entrar a la colla un dia que vaig acompanyar la Nancy. Vaig veure l’ambient i em va agradar. La meva primera diada va ser Figueres. El bon rotllo, el treball en equip, la varietat i dinamització que teniu, és com una gran família. Ajudar que la colla continuï creixent i, en un futur no gaire llunyà, poder pujar… Rubén Cuadrado. Vaig començar cap al maig per insistència d’alguns cargolins (entre els quals, la Nancy i en Rubén); a més, un dia que vaig anar a buscar la Patri em van ensarronar i m’hi vaig quedar. La primera diada va ser Can Vidalet, i la primera impressió, molt bona, amb gent amigable i molt de la festa; fer castells és una bona excusa per aplegar-se. A llarg termini veig la colla fent castells de nou, sempre que seguim practicant aquest folre. Lourdes. Hi vaig entrar a finals de juny, ja que la Paula portava més d’un any burxant perquè ho fes. La primera diada va ser Barberà del Vallès. Des de les primeres diades que vaig venir com a espectadora em va agradar molt. Espero que tots els nostres objectius s’aconsegueixin. Raimon Galve. Hi vaig entrar al març perquè a la meva tieta i al meu cosí els agradava. La primera diada va ser al local de Sants. El primer que vaig pensar va ser que aquell ambient no es troba a tot arreu i el desig per al 2014 és la torre de set.

Jordi Albert. Diria que va ser després de Sant Jordi, i per motius de mobilitat, ja que ja feia castells en una altra colla i em resultava molt difícil desplaçar-m’hi; per molta insistència d’amics i per mono de castells, vaig decidir-me a unir-m’hi. La primera diada va ser a Sants i ho recordo per una anècdota curiosa que em va passar en tornar a Esplugues: em va tocar empènyer la «Pujoneta», hahaha! Després d’això vaig pensar: on m’he fotut…? Hahaha, però un cop passada la primera setmana d’assaig vaig veure que la gent és molt collonuda i t’acull com si hi portessis tota la vida. Un desig per al 2014? Buf, que complicat… Queden pendents moltes coses, com repetir i fer nostre el 4de8, però el que més desitjo és treure l’«espineta» —i qui diu «espineta» diu «espinota»— que té la colla amb la famosa torre de set. Joan Pi. El dia que hi vaig entrar no el recordo; va ser per l’Escola: em va dir en Jordi que n’hi havia una. La meva primera diada va ser la Trobada de colles castelleres del Baix Llobregat. La primera impressió va ser que era una gran família.Veig que la colla arribarà lluny. Sílvia Méndez. Vaig entrar a la colla per uns pares (i amics) de l’escola de les meves filles, arran de Festa Major, en què es va fer el primer 4de8; va ser molt emocionant. A Cornellà, la primera diada del 2013. Vaig pensar que allò era molt més complicat que no semblava! Ha, ha, ha, no entenia res!!!! El desig per al 2014, aconseguir tots els objectius que ens proposem.

Miriam Cabrera. Vaig entrar-hi a mitjan abril a través dels cargolins d’Arreplegats, sobretot per la Marina, que va ser la primera que vaig conèixer i que em va donar l’adreça de la Nau i l’horari d’assaig. La primera diada va ser Sant Jordi, amb Figueres i Sant Feliu: hi vaig fer de crossa, va ser molt emocionant! Tant la gent com l’ambient casteller em van encantar; en arribar al meu primer assaig estava molt nerviosa, ja que no tenia ni idea de castells i tothom m’explicava les coses bàsiques que havia de saber. Jo crec que la colla seguirà creixent, perquè esta entrant gent jove i molt motivada. I espero que aquest any, el 20è aniversari de la colla, es pugui fer a plaça la torre de set tan esperada per tots. Òscar Redondo. Vaig entrar a la colla l’octubre del 2012. La primera diada va ser la de Festa Major de Sant Just. Que tothom es porta molt bé entre tothom. Al 2014, el 3de8; la torre no crec que la fem fins més tard… Oriol Valero. Hi vaig entrar al juliol pel meu germà i perquè tenia coneguts a la colla que m’hi van animar. La primera diada va ser la de Montblanc. Vaig sentir bones vibracions, molta gent, grup, unió. Si va marxant gent i no n’entra de nova i els líders de la colla no saben fer de líders… poc futur hi veig, encara que hi ha molta força en el grup! Marianna Giordano. Vaig entrar a finals de temporada, cap a l’octubre o novembre amb en Jordi. La primera impressió va ser genial!!! Moltes pessigolles a la panxa!! El futur és una pinya que es va fent més i més gran amb les persones. Albert Romagosa. Hi vaig entrar per Diada de Festa Major del 2013 perquè vaig pensar que m’ho passaria bé. El que més em va agradar va ser el caliu que hi ha al grup. Desitjo que s’acompleixin nous reptes.

Joan Catalan (Masche). El primer assaig va ser el setembre del 2012, però no hi vaig tornar fins a la calçotada, cap al març del 2013. La primera diada, Cornellà. Molt companyerisme, una gran família, la suma d’individus fa el grup. Futur: colla consolidada de 8, alguna prova de 9. Noe Hernández. Vaig començar a anar a l’Escola una setmana abans de la diada de Sant Just, que va ser la meva primera diada. Em va agradar molt la companyonia que hi ha a la colla, trobo important que es faci l’Escola perquè dóna l’oportunitat de fer coses que en un assaig normal no es farien. He vist que s’ha intentat fer proves de castells més grans, però penso que potser faltaria més gent a la colla per arribar-ho a aconseguir. Espero que aquest any es visquin grans moments a la colla i poder-ne formar part. Ariadna Albert (Arial). Si no recordo malament, vaig entrar al juny després d’acabar els exàmens per la insistència del pesat del meu germà. La meva primera diada va ser a Sant Joan Despí, però em vaig estrenar el dia abans a la Flama. El primer que vaig pensar… vergonya, però m’ho vaig passar genial amb la gent de l’Escola de Castells, aprenent a pujar, fent pilars per sota i moltes coses més. Desig per al 2014: intentar fer el que no hem pogut o no ha sortit el 2013, perquè aquest any serà el de la torre de set i el 4de8 rodó. El futur, perfecte, perquè cada any ens anem fent una mica més grans. Oli. Vaig entrar al setembre gràcies a les Viladot. A l’estiu vaig fer un pilar a la platja i em va agradar, vaig estrenarme a Festa Major i en entrar vaig pensar: «Brutal, inoblidable». Per a mi, fer castells és semblant a tirar un penal, estic orgullos d’aquesta família i desitjo que ho descarreguem tot i que la meva filla tingui edat per fer castells.

Arnau Valero. Hi vaig entrar abans d’estiu perquè m’hi va portar una amiga i jo ja en tenia ganes. La primera va ser a Sant Joan Despí i vaig pensar que la gent era molt collonuda. Per al 2014 espero fer de terç del 4de8. Maria Salvany. Vaig començar a venir a l’Escola de Castells i al setembre vaig iniciar-me en els assajos. M’hi van animar la Cristina i en Macià i vaig entar amb en Ferran i l’Helena, una nova fornada. La primera diada va ser Festa Major i el primer que em va pasar pel cap va ser: «Només fins a Festa Major, eh? Que ja vas prou liada…» Espero aprendre’n molt el 2014.

Elisabet Ballestero. Vaig interesar-me pel món casteller i, a través del correu, vaig assistir a un assaig porta un amic, on em vau fer sentir molt bé. Vaig estrenar-me per Santa Magalena i des del primer dia em sento una més. Per al 2014 estic segura que serem grans i anirem amunt! Ferran Muntaner. Vaig conèixer la colla a través d’en Macià i l’Erik. Al principi només anava a l’Escola. Vaig estrenar-me per Santa Magdalena, vaig veure que volia formar part d’aquesta família i espero que continuem pel camí de ser colla de vuit.

Rosa elèctric La colla va creixent de mica en mica i els darrers mesos d’enguany hem celebrat tres naixements. L’Arita i en Dani van tenir l’Abril el 8 de gener passat; va fer 3,420 kg de pes i 48 cm d’alçada, «tota una boleta». A la foto estan ben maques totes dues! En Bernat va arribar poc més tard, el 13 de gener, fill de la Clàudia i l’Edu Martínez. Desconeixem què feia de pes i alçada, però si surt com son pare serà un bon ganàpia. El 25 de gener van ser avis la Maria i en Ramon; el seu fill Jordi i la Berta van ser pares de l’Abril. La Mònica i l’Albert van tenir dues bessones el 22 de febrer. Enhorabona per la bessonada! Finalment, l’Ana i l’Ayose van tenir en Pablo el 5 de març, al límit del tancament de PEUS NEGRES. Felicitats també! D’altra banda, l’Ariadna i en David, la Marta i l’Àlex, i en Txami, també esperen fills! Felicitats a tots a tots els papes i mames, i a seguir fent enxanetes!

La Clàudia i en Bernat

L’Arita i l’Abril

Les bessones de la Mònica i l’Albert La néta d’en Ramon i la Maria

Mascherano Joan Catalan

ola! El meu nom és Joan, però tothom dins la colla em coneix com a Mascherano (abreujat «Masche»). Sí, sí, com el famós jugador argentí de futbol. Això és el que té ser més baixet i jefe d’un gran membre de la colla, l’Andro. Si us sóc sincer, mai no m’havia plantejat formar part d’una colla castellera; de fet, el tema de castells me’l mirava de lluny, per no dir que pensava: «què coi foten aquests sonats pujant els uns damunt els altres? Prendran mal…» Però vet aquí que un dia, ara fa poc més d’un any, l’Andro em va comentar que formava part dels Cargolins i em va convidar a un assaig especial previ a un intent de 4de8 que es volia dur a la Festa Major d’Esplugues per primera vegada a la història de la colla. Sense estar-ne gaire convençut vaig acceptar i, un cop allà, amb la faixa vermella de principiant mitjanament ben col·locada, vaig rebre els consells bàsics de seguretat i les indicacions oportunes per envoltar i donar pit. No entenia gaire el que estàvem assajant, però en finalitzar l’assaig l’Andro em va dir que ja teníem preparat el 4de8 per a la gran Diada del 2012. No vaig poder assistir a la Diada i tampoc no vaig

entendre l’excitació de l’Andro el dilluns següent quan va arribar a l’oficina amb un somriure d’orella a orella i explicant que, per fi, els Cargolins eren colla de 8. Em va mostrar vídeos, fotos, més vídeos i més fotos, i desbordava un entusiasme que poques vegades abans he vist a algú altre. Ves per on que a data d’avui sóc jo mateix qui, amb la mateixa passió i intensitat que l’Andro aquell dilluns, relato als meus familiars, amics i coneguts les experiències increïbles que estic vivint a la colla: dos 4de8, infinitat de 3de7s, calçotades, festes nocturnes, partits de futbol, noves amistats, concerts, pollastres a l’ast… Puc dir, ple d’orgull, que aquesta Colla és una gran Família, un grup humà ple de grans individus on m’he sentit plenament integrat des del primer dia. Un grup on tothom intenta ajudar el company, dins de l’àmbit casteller i fora també. A més a més, tinc la gran sort d’haver estat a la pinya en diferents posicions: lateral, agulla, contrafort, diagonal, guillotina, crossa i tap. Això m’ha fet entendre molt millor com funciona un castell i la importància que té cadascú de nosaltres en la seva construcció. Són precisament la confiança en els altres, l’esforç individual que es converteix en comunitari i la perseverança, els que fan que la Colla sigui Gran. En la meva modesta opinió de nouvingut, veig una colla molt sòlida, molt unida, amb moltes ganes de fer coses grans, de créixer, de ser més professional encara. De fet, l’última actuació d’aquesta temporada al Poble-sec ha sigut la confirmació del que som i del que volem ser, i no dubto que tots seguirem aportant la passió i la il·lusió demostrades fins avui. Aprofito per agrair a tots el membres de la colla, i especialment a la Tècnica, l’amistat, carinyo i confiança que he rebut de tots vosaltres. Gràcies, sou collonuts. Sempre amunt!!!

Forquilla i ganivet: la Botifarra de Castells Núria Maluenda e us sorprenguésns vau demanar qu uí ho hem fet: vet aq e qu em ei cr i , m si a stells. Hem fet un la Botifarra de Ca t cial amb sentimen botifarra molt espe liju ndres i i bolets amb alls te casteller, de ceba tossuts i els castellers són uè rq pe , ba ce la b : vert s bolets, perquè am el i , en os op pr es fan el que M’agrapinya cap amunt. la n fa s re nd te ls els al us agradi. ineu el significat i ag im n’ us e qu a ri isa? da r és la vostra cam lo co in qu e D … I, com no a… Esla botifarra és blav cs on D … ic tr èc el u un Bla són boníssimes i, e qu ja , di ra ag us pero que ic. avat al blau elèctr cl és r lo co el s, te cop fe

La botiga EL PETIT GOURMET CATALÀ va néix de barri de to er amb la idea ta la vida: un de tornar a at lloc que fa de Intentem lluitar ansar al pobl ce nt re per les tradic social i on en e el comerç ions catalane tra qui vol i hi abans amb to s to pot fer petar t oferint la ga t l’amor que hi la xerrada. stronomia trad podem posar talment quan icional, elabo els botiguers anem a Vic o rada com es fe amb les recept a algun poble ia es més ben gu i exclamem: «Q Doncs això és ardades, uines botifarr el que hem vo es ! lgut acostar a I quin fuet!» que ens caract la gent d’Esp eritza són les lugues. Una de nostres botifa al poble, i co les coses rres. Com que m que sóc filla sempre hem es del poble, vam les entitats qu ta t units pe ns ar de fer un ho e, sense ànim menatge a tote de lucre, fan d’aquestes en ta s ntes coses pe titats, com ar l poble. D’alg a castells, en dels fundado una vaig ser mem rs va ser el m bre als princi eu germà, en llers són una pis: un Jordi Malueda associació qu , «Malu». Els e he portat m orgullosa de ca steolt a dintre i pertànyer i, pe a la qual m’h r això, vam de especial, amb e se nt it ci di r de fer una bo el repte, com tifarra que fo sempre, de su s pe rar-nos. La Botifarra de Castells és una botifarra sense greix — amb carn, co que és una de m sempre mag les coses que ni soja per in ra, més valora la flar-les, ni pu no stra clientela— lm ons ni cor — superfícies. U que és el que na bona botifa fan servir les rra de 150 g, amb fils. grans com les fem to tes, lligada en cara Així, amb tot el nostre cor, va m crear la Bo nada amb una tifarra de Cas miqueta de ca tells, blava, m va, que és el no ariEl truc per co stre toc perso nal. ure una bona botifarra és to mai no s’han t el contrari de de punxar, pe rquè esquitxe l que fa molta suc per tal qu n; les botifarr gent: e es coguin pe es s’ ha n de cuinar am r dins sense cr a poc i, si ho b em el seu ar fem al caliu d’ -se per fora. S unes bones br ’ha de fer sem ció de fer-ho as pr es, sempre ca e a poc en un lloc cont l recordar de rolat i no fer tindre la prec foc. Precisament, auel mes de gene r i febrer torn a la nostra bo arem a oferir tiga, al carrer tots els gusto Mestre Joaqui car-nos en ho s i podreu ad m Rosal, 1, d’E rari de comer quirir les boti sp lugues. Si pref ç al 670 335 47 farres eriu encarreg 6 i us atendrem Molt bona tem ar-les, podeu encantats. porada a tots truus desitgem de s del Petit Go urmet Català!

Matatemps

Per Senkreu (solucions, p. 51)

Mots encreuats 1

HORITZONTALS. 1. Casteller amb camisa blau elèctric. Sent. 2. Revifaries el foc. Una cagada. 3. Moneda russa. Vindria al món després d’un viatge des de París. 4. Vall fluvial costanera envaïda per la mar. Portuguesa. Nitrogen. 5. La canalla hi val el seu pes. Mai no podrà fer de baix. Precipitaves aigua en estat sòlid. 6. Posa en situació. Camps plens de pereres. 7. Eps, què fots! Aparell que mesura els volts. 8. Mosquit que encomana la malària. Tira els extrems. Carta per jugar a la botifarra. 9. Castell carregat. Fonamentéssiu el castell. Dinamita el castell. 10. El vent és d’aquest metall segons el poeta Joan Vinyoli. Passades de pilota sota les cames dels sacerdots. Pinta per pentinar-se. 11. Pal per jugar al billar. Diner. Gairebé té ira. En té un sota la màniga. 12. Fixen un grup aril a una molècula orgànica. Suades. 13. Tu flipes, nano. Copies la forma de fer d’altri. 14. Van pel món occint gent sense pietat. Molèstia.

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14

HORITZONTALS. 1. Casteller amb camisa blau elèctric. Sent. 2. Revifaries el foc. Una cagada. 3. Moneda russa. Vindria al món després d’un viatge des de París. 4. Vall fluvial costan la mar. Portuguesa. Nitrogen. 5. La canalla hi val el seu pes. Mai no podrà fer de baix. Precipitaves aigua en estat sòlid. 6. Posa en situació. Camps plens de pereres. 7. Eps, què f mesura els volts. 8. Mosquit que encomana la malària. Tira els extrems. Carta per jugar a la botifarra. 9. Castell carregat. Fonamentéssiu el castell. Dinamita el castell. 10. El ven metall segons el poeta Joan Vinyoli. Passades de pilota sota les cames dels sacerdots. Pinta per pentinar-se. 11. Pal per jugar al billar. Diner. Gairebé té ira. En té un sota la màn grup aril a una molècula orgànica. Suades. 13. Tu flipes, nano. Copies la forma de fer d’altri. 14. Van pel món occint gent. Molèstia.

Jeroglífic

Quin castell dius que vau fer?

Tu tambĂŠ hi eres. Aquesta revista ĂŠs per a tu.

Ton Gasull

Castellers d’Esplugues 1994 - 2014

aniversari

Tres de set aixecat per sota descarregat el 21 de juliol al Memorial David Carreras

www.cargolins.cat twitter.com/cargolins facebook.com/cargolins youtube.com/cargolins flickr.com/senkreu

FOTO: Lluís Tarrés