Tramussos d'Àfrica by Colla El Magre

A la marjal lÂ´alqueria fidel senyera dâ&#x20AC;&#x2122;ahir Vicent Jaume Almela i Eixau

EDITA: Colla el Magre IMPRIMEIX: Paperam Impressions DIPÒSIT LEGAL: CS 119-2018

collaelmagre.bolgspot.com

El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per la promoció de l´ús del valencià.

Ín de x

04. Salutació 06. Introducció: Tramussos d´Àfrica 10. Escrits 10. Soooooo haca!!!

14. Els bancs de llavors i la caseta del gos 18. Horts urbans i horts socials 22. Els bancs de terres 26. Slow food i productes Km 0 30. A les comarques de Castelló cooperem! 34. El TTIP i el CETA 38. Picadeta de cacaus i tramussos 42. La tomata valenciana 44. El pa què mengem: la massa mare 46. Artesana 48. Anem a la fira! 52. Qui no menja després de fart, no treballa després de cansat 56. Tornant als orígens: l´agroturisme italià 58. El que menjàvem a casa 62. Estimem la nostra terra 66. Lluminosos camins

74. Els més menuts 76. Col·laboradors 88. Epíleg

Colla El Magre

Salutació A

lmidona bé eixes sinagües, enguany que siguen tres sacs de cacaus (dels valencianets que estan més bons!), cal planxar el davantal que està tot arrugat, una maneta de pintura al motoret no estaria malament, quantes llonganisses seques comprem? trau-li la vora a la falda que li pare curta...són les melodies que comencen a escoltar-se pels carrers i les cases de Castelló de la Plana les setmanes prèvies a les festes de la Magdalena. I és que el poble ho sap: el dia ja s’acosta, el tercer diumenge de quaresma està al girar el cantó i tot ha d’estar enllestit per a quan arribe. En el cas dels Magres, però, tot comença molt abans! Ja fa 21 anys que els nostres preparatius per a les festes comencen amb la tria de la temàtica del llibret. Açò és el masclet que ens marca l’inici. I, a partir d’ací tot seran articles d’ací cap allà, correccions, hores amb l’impremta i un llarg etcètera que dóna com a resultat el que ara mateix teniu a les mans:

“Tramussos d’Àfrica” I amb el llibret fet, ja estem més que preparats perquè vinga la setmana gran de la nostra ciutat, per gaudir de les nostres arrels, per fer festa i tradició i, com no podria ser d’altra forma, per cridar tots plegats: Magdalena! Vítol!

Tramussos d´Àfrica

Colla El Magre

Tramussos d’Àfrica XLII m’he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m’agrada la taula, ara un pessic d’aquesta salsa, oh, i aquest revenet, aquell all tendre, què dieu d’aquests lluç, és sorprenent el fet d’una cirera, m’agrada així la vida, aquest got d’aigua, una jove que passa pel carrer aquest verd aquest pètal allò una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls, i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula, com aquest passarell, aquell melic, com la primera dent d’un infant. Vicent Andrés Estellés, Horacianes

n dels millors plaers reconeguts durant els temps dels temps és el plaer de menjar. Menjar de qualitat més que en quantitat! Aquest és el tema que hem escollit per la nostra edició de 2018. El menjar d’ací, proper i de quilòmetre zero. Segurament aquesta moda de slow food que tan corre de boca en boca no és més que reconèixer 6

i valorar allò que la nostra terra i els nostres llauradors han produït o encara avui produeixen. Durant les festes de la Magadalena consumim molts productes que haurien de ser de proximitat però allò que el camp ja no és rendible o per la globalització del món en què vivim, moltes vegades consumim sense pensar-ho. Cacaus que ara tots venen de la

Xina per exemple, tramussos que ja diu la cançó que venen d’Àfrica, embotits i vins… i molts altres aliments festius que haurien de ser conreats i produïts a prop i que els adquirim de ben lluny. L’objectiu d’aquesta edició és reivindicar els nostres productes o com a mínim conscienciar-nos d’allò que hem perdut i que potser no tornarem a produir. Però també

Introducció

anar més enllà i saber d’on ve aquesta moda de reivindicar els productes locals, de KM0 o menjar lent contra el fast food o menjar ràpid que tant de moda es va posar durant el segle passat. Una reflexió que ens hem de fer totes a l’hora de consumir, cal ferho amb consciència ja que si no el nostre planeta no suportarà el nostre ritme de consum actual. Cal pensar que dels ritmes de producció i exportació d’aliments depenen i hi intervenen molts factors.

tipus de producte, tan gustatius com nutricionals. Però en moltes ocasions ens trobem amb la contradicció que el que es produeix ací no es ven ni es valora. Aquesta mentalitat hauria de canviar ja que si parlem sobretot d’aliments que provenen del camp, el producte fresc que ha estat collit o produït només 24 hores abans d’arribar a la botiga arriba amb unes garanties de qualitat òptimes i a més això afavoreix l’economia més propera.

Hem de pensar que comprar aliments a prop de casa sense renunciar a la qualitat no hauria de ser una feina difícil, a més, se sumem els beneficis d’aquest

Ja estem introduïts en el tema però molts de vosaltres pensareu a què ens referim quan parlem de km 0? Un producte de quilòmetre zero vol dir que és fresc i sempre

té més bon gust; qualsevol cultiu, collit i menjat, sempre és millor que un altre que ve de lluny, això ho podem diferenciar de les polítiques de les grans superfícies que tot i ara comença a canviar. Els supermercats gairebé mai no indiquen les procedències dels productes i no podem comparar; el consumidor hauria d’exigir que se li expliqués d’on vénen. Els últims temps hi ha un ‘boom’ de Km 0, però ja fa temps que nosaltres compartíem compres de proximitat, per la relació directa amb el productor i la qualitat que això aporta. A més, hi sumem els beneficis d’aquests tipus de productes, tant gustatius com nutricionals. 7

Colla El Magre i de qualitat, i si per això hem d’anar una mica més enllà. Aquests temps de crisi que patim ha hagut molta gent que ha volgut tornar a viure dels fruits de la terra. A l’article Tornar als bancals com a eina de lluita publicat a La Directa per la periodista Paula Duran, ens explica testimonis i raons per defensar i tornar al camp com a manera de vida. Així, sorgeixen projectes basats en la recuperació, la protecció i la dignificació de l’agricultura i la cultura tradicionals.

Cal esmentar a més també que quants menys quilòmetres faci un producte abans d’arribar a les nostres mans, millor, però això no és una regla immutable, cal recórrer a productors responsables 8

La nostra geografia és ben diversa des del Penyagolosa a la Mediterrània passant per serralades, boscos, rius, barrancs, albuferes, aqüífers, horts, séquies... són elements que la conformen. Els bancals, trossos de camp llaurats des de les planes i les marjals fins a les faldes de les muntanyes –i més amunt–, representen les senyes d’identitat d’una tradició mil·lenària, la dels llauradors, que està connectada amb una terra rica i fèrtil que durant molts anys ha servit de sustent a l’economia local de molts pobles i ciutats. A tot aquest paisatge, però, se li han sumat altres senyals ben diferents, mostra de la mercantilització que ha patit el territori durant les darreres dècades: muntanyes envaïdes per urbanitzacions i explotades per pedreres, boscos arrasats

pels incendis, litorals consumits pel ciment i pel turisme desfrenat, nuclis urbans massificats o pobles i terres abandonades a la seua sort per la falta d’oportunitats i la transformació a l’economia del tercer sector. A moltes comarques del País Valencià, existeix un degoteig constant de persones que tornen als pobles amb la voluntat de dignificar el territori i l’agricultura autòctona, que arrossega segles de saviesa popular. Aquest èxode urbà està protagonitzat, sobretot, per joves amb una visió crítica de les ciutats com a espais de desenvolupament personal i col·lectiu. Aquest moviment no sols respon a un interès individual, també acompleix una necessitat col·lectiva: el dret a viure en espais sans, amb recursos naturals a l’abast i amb un impacte ambiental mínim, on tota activitat humana siga pel benefici mutu. Hem de d’aconseguir una sobirania alimentària per la transformació social però un problema sense la transmissió dels coneixements i del respecte cap a la terra, les noves generacions vinents es veuran abocades a la pèrdua de la seua identitat cultural i, per tant, de la capacitat de supervivència i consonància amb el seu medi. La pràctica de la sobirania alimentària i l’agroecologia és

Introducció una manera de lluitar i resistir contra el capitalisme depredador que decideix què, com i quan hem de menjar i, a més, ofega el minifundisme, una pràctica històrica al País Valencià, a favor d’una agroindústria extensiva i contaminant. Tornar als pobles i a treballar la terra, a banda de produir KM0 és un clar exemple de revitalització de la cultura popular i de la vida als pobles, així com de la dignificació del treball agrícola i artesà. Trobem diverses iniciatives com productores locals, cooperatives de consum o col·lectius que editen materials audiovisuals com el documental La revolució del cabàs, s’ha aconseguit la modificació d’un decret llei a tot el País Valencià que permetrà la comercialització de la producció tradicional, amb el que això comporta per a la vida dels pobles i les comarques i, sobretot, per al ressorgiment de la figura de la xicoteta agricultora. A hores d’ara la marca SLOWFOOD es coneguda a escala mundial com el moviment que va ser fundat per Carlo Petrini al Piemont com un moviment de resistència per a combatre el fast food. Proclama preservar la cuina cultural i les plantes i llavors associades,

animals domèstics, i el cultiu dintre d’una ecoregió. Això va ser la primera part establerta del més ampli slow moviment. A casa nostra ha nascut el segell SPG-Ecollaures, un aval de garantia que certifica les iniciatives de producció basades en els principis de l’autogestió, l’agroecologia i la sobirania alimentària. S’assenten les bases del bé comú i l’acció conjunta per a una autogestió organitzada i col·lectiva entre projectes afins, amb l’objectiu de consolidar un cicle transformador. Un cop introduït el tema us desglossarem el nostre llibret de la Magdalena 2018, que esperem siga del vostre gust i el gaudiu com si un bon menjar cuinat a foc lent tinguéssiu a les mans. El monogràfic tema del qual és el menjar porta per títol TRAMUSSOS D’ÀFRICA. Escriurem entre altres temes sobre l’agricultura tradicional comparativa amb l’agricultura moderna. També escriurem sobre bancs de llavors i de terres, horts urbans i horts. Un altre tema que treballarem són els productes d’ací, km 0 i sloow food, som el què mengem a més escriurem sobre tractats i lleis el TTIP i el CETA.

També ens centrarem en productes locals que consumim i que ens són molt consumits durant les festes com són els cacaus i tramussos, la tomata valenciana, les farines i les cervesetes. Coneixerem alguns projectes (per exemple L’hort del Manyano; Olis del Cuquello; L’ Espai Pou de Beca; L’Alforí; Dulces la Cartuja; etc.) i també fires agrícoles i gastronòmiques: Fira de Sant Andreu de Cabanes, Fira de la Tomata de Penjar d’Alcalà de Xivert, Fira de l’Atmetlla (Albocàsser), Festa de l’avellana (Benassal), Festa de la cirera (Salsadella). Per aquesta raó defensarem i recordarem la importància de la consciència en el consum, som el que mengem, som el que plantem i també hem de ser el que volem ser, un poble orgullós del passat i hereu de llauradors que s’estimaven la terra. El mateix hauríem de fer amb la nostra cultura, consumir i potenciar la cultura que ens és pròpia, de proximitat i defensar-la. Laura Alegre

Colla El Magre

Soooooo haca!!! El llaurador sempre erra, si aparta els ulls de la terra.

’agrada aplegar a casa i al obrir la porta notar eixa oloreta a meló acordonat, aroma que se escampe per tot arreu, inundant cada racó de casa. M’agrada, però per desgràcia no passa en tot allò que aplega a casa, ve de tendes o supermercats, i aquestes oloretes tant bones sols podem gaudir-les d’alguns productes que cultivem els de casa, o en alguns casos, que, com a bons veïns compartim, els marjalers. Eixe olor a poma o a bresquilla, que se te clave dins del nas i que quan li pegues mos encara augmenta més, quin plaer, plaer negat que encara que dones tres voltes a qualsevol fruiteria o espais per a la seua venda, saps segur que no encontraràs. El meló vol vi bo, el pebrot vol vi fort, i el préssec també en vol. 10

Tot comença en la manera de fer les coses, tot canvia tan depresa, tanta globalització, ens ha portat a deixar de banda la essència de les coses. Es preferís fer productes agrícoles tots igualets, tots del mateix color i de la mateixa mida, i en gran quantitat, i per desgràcia en massa, massa ocasions, el sabor i els aromes peculiars dels productes es quede a l’ager. Es tracta de la diferència de resultats entre els dos tipus de agricultura, la tradicional i la moderna, cada una amb les seues peculiaritats i possiblement en l´actualitat, igual de necessàries les dos. Cada una aposta per una finalitat. Una de les definicions que crec que més s’ajusta a l’agricultura tradicional és que “són les pràctiques agropecuàries, conseqüència de l’evolució conjunta dels sistemes socials i mediambientals autòctons i que mostren un nivell alt de sentit ecològic expressat a través de l’ús intensiu dels coneixements i recursos naturals autòctons, que inclouen la gestió de l’agrobiodiversidat per mitjà de sistemes agropecuaris diversificats”.

No plantes vinya en costera ni sembres blat en barranc ni et cases en forastera... Mira que t’enganyaran! A la fi es tracta de l’herència rebuda de generacions passades, dels coneixements passats de pares a fills, de la diversitat dels cultius i del gran respecte i amor a la terra per part de qui la treballe, de les llavors autòctones intercanviades entre veïns, en el us racional dels recursos naturals, on se busque, no l’alta productivitat, si no mantindre’s el més a prop possible dels resultats naturals de les plantes. Llaurador Valencià Aqueix home magre, tronc de garrofer que té el parlar agre i el callar sincer. Aqueix home imatge de terra en guaret, esdau de l’oratge i senyor del fet. Home de cintura àgil com el blat fet a la postiura d’arbre i de sembrat.

Tramussos d´Àfrica En quant a l’agricultura moderna podem dir que és “aquella en la qual l’èxit del procés productiu, dependrà de l’adequat ús que es faça de la tecnologia disponible per a tal fi, així com també d’una bona gerència, la inversió adequada, considerar les condicions de mercat

i el suport governamental del qual es dispose. En aquest model productiu, conflueixen múltiples disciplines, entre les que poden mencionar-se la biotecnologia i la biologia, ja que d’elles es desprenen ferramentes avantguardistes com la proteòmica, la genòmica o la transcriptòmica.

La clau: el bon ús dels recursos disponibles. L’agricultura moderna té com a característica principal la incorporació de la tecnologia i la ciència amb la finalitat de ser més eficient. Açò permet l’estalvi de recursos com el temps i els diners i l’abast d’una major qualitat i

Colla El Magre Llaura a l’hivern encara que sigue a l’infern. Davant aquesta inundació de tecnologia està clar que les diferències entre els dos tipus d’agricultura són immenses, mentre la tradicional advoca per parcel·les més menudes i una atenció especial sobre el sòl, amb adobs el més naturals possibles com el fem d’animals o restes de les mateixes plantes, la moderna es decanta per grans parcel·les i la aportació al sòl de adobs químics com els sulfats, fosfats i nitrats. Mentre uns es passen les llavors de pares a fills, o entre els llauradors de la zona, fent una selecció durant anys i anys per intentar aconseguir el millor resultat per a les seues collites de les varietats autòctones, els altres, després de passar pels laboratoris de les grans empreses del sector, sembren amb llavors d’alt rendiment, remodelades genèticament o ves-te’n tu a saber, resistents a les plagues, a la sequera, etc.

quantitat en la producció. Amb l’aplicació de tècniques i l’ús de maquinàries, s’aconsegueix la reducció de la dependència de factors externs, entre els quals 12

poden mencionar-se el clima i la mà d’obra, la qual cosa li permet aconseguir alta eficiència en el sistema productiu.”

Uns amb les seues menudes finques realitzen policultius, sembrant, com se sol dir, una miqueta de tot per a què no falte de res, els altres, se solen decantar pel monocultiu, amb grans extensions, on la maquinària especialitzada realitza la majoria de les tasques.

Tramussos d´Àfrica No regues a l’estiu mentre el sol està viu, més si no la pots triar, a tota hora has de regar. I l’ús de l’aigua, com a part fonamental de tot tipus de cultiu, necessari per al creixement de les plantes, també és totalment diferent. Mentre en la tradicional el reg a manta ha sigut durant molt de temps la primera opció, hui en dia ja se realitzen xicotetes instal·lacions per al reg per degoteig o aspersió, però amb l’agricultura moderna el reg es portava un altra dimensió: monitoritzant en tot moment, parlem de segons, la quantitat d’aigua, els fertilitzants químics, els insecticides, i altres productes que li apleguen a la planta per al seu desenvolupament. Bé, fins ací he intentat remarcar a grosso modo les diferències entre els dos tipus d’agricultura, una la d’anar per casa, la dels xicotets llauradors i inclús la dels amateurs que no es dediquen al cent per cent a l’agricultura, i l’altra la dels grans propietaris amb grans extensions. Després del meló, vi a muntó; si és tendral, en barral; si és d’Alger, en pitxer.

Jo personalment em decante per l’agricultura tradicional, i com practicant de la matèria puc dir que els resultats valen la pena. Ara bé, no perseguisc grans produccions, ni la rendibilitat dinerària, tant sols saber que el què mengem a casa,

intentant que siga el més natural possible. M’agrada aplegar a casa i notar eixa oloreta a meló acordonat. Tomàs Alegre i Segarra.

Colla El Magre

Els bancs de llavors i la caseta de gos! C

ap a la una del migdia sonava la primera alarma els dies d’agost a la carrerassa d’El Magre. Havia arribat l’hora de dinar i tots els cosins i la resta de xiquets i xiquetes de la carrerassa aprofitàvem al màxim el temps, perduts per algun indret al voltant de les nostres alqueries, oblidant-nos fins i tot de si ens feien o no, soroll els budells.

El crit agut de la iaia cridant-nos per acudir a dinar, sovint ens feia tornar a la realitat i si no volíem sentir remugar més del normal al iaio Magre, havia arribat el moment d’agafar les bicicletes i presentar-

nos a tirar una maneta per parar taula i, ràpidament, seure a dinar. Els dies d’estiu venien marcats per ser una bona colla de gent. Els pares i les mares treballaven, i els iaios, eren els responsables de cuidar-nos com a mínim, fins les tres de la vesprada, hora en què arribaven els nostres progenitors i progenitores a dinar «al segon torn» com deia la iaia. Amb el corresponent guirigall ens disposàvem a dinar, sempre amb el iaio assegut de cap de taula. El Magre dinava amb preses, clar! Havia de fer la becadeta abans

de començar el treball de les vesprades d’estiu que consistia principalment en collir: tomates, melons, cogombres, carabassetes, pebreres i albergínies, algun coralet; i, preparar-ho tot per pujarlo de matinada al mercat d’abastos. Per aquest motiu, tot els dies es repetia la mateixa història: encara no havíem començat les criatures el segon plat o acabat el primer (si és que no hi havia segon), el iaio escridassava a la meua germana: «Lauri!, ves a la nevera de dins i trau el meló!». Darrere d’aquesta frase anaven les instruccions de quin era el meló que havia d’agafar, ja que ell era l’encarregat de triar quins ficar a refrescar i portava el control del temps que cada meló estava dins la nevera. A aquesta ordre ja sabíem tots els néts que calia obeir d’immediat! Arribava el moment d’enfilar camí cap a la part de darrere de l’alqueria on estava la «nevera dels melons» (una nevera vella, que no funcionava massa bé i que sols empraven per a aquest menester) i, amb la precaució de la qual porta de la nevera no se

Tramussos d´Àfrica t’enganxarà a la cortina de canuts de fusta, traure el meló. Conforme aplegava el meló a les mans del iaio, tinc la sensació que es feia un silenci. I, com si d’un ritual màgic es tractarà, el iaio, amb tota la mestria del món encetava el meló. Ja podien ser melons de tot l’any, melons d’Àlger o descomunals melones, que els talls del iaio sempre eren rectes com un fil!

molta paciència, com si d’un tresor es tractara -ara pense que realment ho era- anava guardant les pepites d’aquell meló que havia eixit tan dolç!

Allí estava el futur de la propera collita i a més, un bon producte d’intercanvi amb la resta de col·legues.

Acabada l’operació i el repartiment de les tallades, tots esperàvem el tast del iaio i que aquest tast anara acompanyat de la segona alarma de la carrerassa: el meló havia eixit bo i per tant, calia guardar-ne les pepites (les llavors)! Com si d’una operació quirúrgica es tractara començava el procediment d’urgència! Aquesta vegada solia ser jo l’encarregada d’anar a buscar paper de revista o de diaris vells per recollir totes les llavors i després ficar-les a eixugar damunt la caseta del gos, un cara-sol meravellós que en estiu es quedava sense propietari perquè feia massa calor i el seu habitant era traslladat, com a mínim la major part de les hores del dia, baix la figuera. Una vegada ben eixutes les pepites, el iaio buscava un pot de vidre, dels de tapa de llanda que teníem reservats per fer la conserva, i amb 15

Colla El Magre Arribaria el temps de fer el planter a l’alquerieta, anomenada precisament pel seu ús «l’alquerieta del planter», i d’aquelles pepites de meló en brollarien noves meloneres que amb una mica de sort, traurien melons tan bons com ho havia estat el seu progenitor!

híbrids i llavors de plantes d’estranya procedència, no fa tants anys, aquest mercat era impensable ja que des dels inicis de l’agricultura, els éssers humans han guardat les seues llavors ja fora per a consumir-les o per sembrar la propera temporada.

Aquesta vivència van ser les primeres imatges que em va vindre al cap, quan ja fa uns anys, vaig veure un cartell anunciant que s’anava a celebrar una taula informativa al voltant dels bancs de llavors i el seu intercanvi.

D’aquesta manera i igual que feia el iaio Magre, amb el pas del temps cada territori ha anat seleccionant i millorant les varietats que més s’adaptaven al seu medi en funció de la climatologia, el tipus de terreny, les necessitats de consum i de qui les conreava, etc.

Per estrany que en els dies que hui corren ens puga semblar per eixes coses de la immediatesa i de què tot es compra i tot es ven, fins i tot plantons de qualsevol varietat,

Es tractava de varietats rústiques, molt resistents a plagues i malalties, i que es podien conservar fins l’any següent sense massa problemes. Aquestes característiques van ser

precisament, les que van posar en perill la seua conservació, ja que xocaven amb l’agricultura moderna: química; industrialitzada; amb nombrosos intermediaris; governada per la supremacia de les empreses per damunt dels interessos dels consumidors; etc. fins al punt que es va arribar fins i tot a penalitzar als conservadors tradicionals de llavors, la qual cosa va suposar una pèrdua molt importat per a la diversitat del nostre planeta. Ha estat d’aquesta manera com empreses químiques s’han enriquit -i es continuen enriquint- a costa del sector agrari: fertilitzants, insecticides, medicaments, etc. Tot productes per a lluitar contra plagues inventades en la majoria

Tramussos d´Àfrica dels casos i de molt dubtosa efectivitat però a un alt cost. Aquestes empreses sabien que es pot fer agricultura sense fertilitzants químics, sense insecticides, però sabien molt bé també que si aconseguien prohibir utilitzar i intercanviar llavors tradicionals, el seu negoci seria rodó. Negoci i diners per damunt de la destrucció d’ecosistemes naturals molt valuosos; per damunt de provocar l’erosió dels sòls agrícoles i naturals; per damunt dels llauradors que els van subministrar la seua matèria primera; per damunt de la cultura i de l’entorn. Davant d’aquesta situació de tirania i de destrucció, afortunadament ha anat apareixent gent contrària, que ha sentit la necessitat social de tornar a la sobirania dels recursos de cada zona ja que les varietats tradicionals suposen una riquesa inestimable que juntament amb els coneixements que els llauradors tenen envers els seus cicles i les seues tècniques de conreu, proporcionen un tresor que tenim l’obligació de conservar i millorar per així garantir la seguretat alimentària, l’equilibri ecològic i la riquesa culinària i cultural de cada poble. Va ser d’aquesta manera com van nàixer els bancs de llavors i el

moviment a favor del seu intercanvi (ja que la seua comercialització té molts entrebancs legals). Pel que fa a les varietats que cal conservar, reben diferents noms com ara varietats tradicionals, varietats locals o varietats autòctones (denominació que no es considera correcta del tot). Però del què principalment es tracta és de conservar llavors amb característiques comunes, que han estat millorades pels llauradors d’una zona determinada, adaptades perfectament a les condicions d’aquesta zona. El nostre món i la nostra terra és massa bonica com per estar en mans de multinacionals i governs servils d’aquestes empreses. Ha estat el llaurador i ha de continuar sent el llaurador i també actualment, els consumidors, qui ha de conservar la nostra biodiversitat agrària i cultural. No oblideu que tots som responsables del que fiquem a la nostra cistella de la compra! A casa nostra, l’any 2007, naixia l’associació «Llavors d’ací, per a la promoció i la conservació de la biodiversitat agrària del País Valencià», un col·lectiu de gent que va prendre consciència del perill que suposa que les produccions i

els mercats alimentaris siguen cada vegada més uniformes. Ja no es troben varietats antigues i les que resten moren abandonades a la prestatgeria d’algun armari o dins de pots de cristall, com els que feia servir el Magre, amb les tapes de llanda ja rovellades. Els nostres majors se’n van i amb ells part d’un coneixement d’un valor incalculable: la saviesa popular arrelada a la nostra història. No hem de perdre més temps del que hem perdut ja. Hem de començar a treballar per cercar, conservar, promoure i consumir les varietats tradicionals del País Valencià, per a que tornen a ocupar el lloc que els correspon en la vida dels nostres pobles, així que: espavil!

Sònia Alegre Bibliografia: http://www.llavorsdaci.org

Colla El Magre

Horts urbans i horts socials, una alternativa a l’abandonament dels terrenys agrícoles

ins finals del segle XX al món agrícola era habitual que amb una simple encaixada de mans es tancassen els negocis, vendes de taronges o qualsevol altre tracte sense més. 18

Per tant, si, per exemple, un agricultor volia aconseguir alguna parcel·la extra per a augmentar els seus cultius, sols havia de contactar amb un propietari, ficar-se d’acord i cultivar-la.

En l’actualitat ens trobem davant d’una situació diferent, ja que l’abandonament de terres per part de molts propietaris s’ha accelerat a causa de, entre altres, la falta de rendibilitat i l’envelliment dels

Tramussos d´Àfrica agricultors. Açò, junt a la falta de renovació i interès per part dels joves, ens ha portat a l’increment constant de parcel·les sense cultivar. Per altra banda, n’hi ha un cert moviment de persones interessades en cultivar petites parcel·les per a autoconsum (jubilats joves i algunes famílies interessades en el ecologisme i el medi ambient) i alguns agricultors ecològics o no, formats en mòduls d’agricultura que desitgen incorporar-se a l’activitat, però que no són propietaris agrícoles. Els primers, els interessats en l’autoconsum poden optar a parcel·les municipals d’horts urbans. Per als segons, una bona alternativa són els bancs de terra municipals. HORTS URBANS L’Agricultura Urbana, no és una moda, ve per a quedar-se, és la “revolució silenciosa”. Va començar als inicis de la ciutat industrial del segle XIX, al complir funcions de subsistència, higiene i control social. En països com Gran Bretanya, Alemanya o França les autoritats locals i les grans fàbriques es van veure obligades a oferir terrenys als treballadors per completar els seus recursos i millorar les condicions de vida als barris obrers.

A Gran Bretanya, les primeres lleis (Allotments Act, 1887 y 1908) que van regular els horts, obligaven l’Església i les autoritats locals a proporcionar als obrers terrenys per a cultivar. No obstant això, es van establir mesures per a evitar que els horts es convertiren en una alternativa al treball assalariat: controlant la grandària, el temps de dedicació i prohibint la venda de la producció, la qual sols podria ser destinada per a l’autoconsum. A les ciutats més importants del Regne Unit, Estats Units i Canadà, durant la Primera i Segona Guerra Mundial, s’utilitzaven per subministrar aliments a les ciutats en els períodes d’escassetat per falta de subministres. Amb la finalitat de conscienciar i educar els ciutadans en el cultiu d’horts urbans es van realitzar bolletins educatius, programes de ràdio i pel·lícules formatives, en els quals s’explicava com preparar els terrenys i cultivar, com alimentar els porcs o les gallines amb les restes del menjar o les millors receptes per aprofitar al màxim els aliments. A partir dels anys 70 tornen a sorgir els horts urbans, però la raó no és tant la necessitat d’aliments, sinó la necessitat de respondre al sistema. Estan impulsats pels moviments

ecologistes que busquen una forma d’autogestió, la integració de grups socials exclosos i el desenvolupament de comunitats. Es calcula que al món actualment n’hi ha vora 800 milions de persones involucrades en agricultura urbana. A Argentina existeixen a l’actualitat 800 horts comunals que recolzen directament a 10.000 famílies, beneficiant un total de 40.000 persones. A Caracas, n’hi ha 4.000 microhorts. El programa “Hambre Cero” brasileny aposta per una agricultura urbana com una de les seues estratègies. La ciutat de La Habana produeix fins a 300gr. d’hortalisses diaris per habitant en un 12% de la seua superfície. Pel que fa a la situació europea, Polònia és el país amb més metres quadrats d’agricultura urbana per habitant (25.4 parcel·les/1.000 habitants), seguit d’Eslovàquia (16.3) i Alemanya (12.3). Espanya, malgrat el creixement experimentat en els últims anys, es troba molt lluny d’aquests valors. A l’Estat Espanyol, segons un estudi dirigit per Gregorio Ballesteros, del Grup d’Estudis i Alternatives GEA21, el nombre d’horts urbans supera els 15.000, en més de 300 municipis, amb una superfície de més de milió i mig de metres quadrats, unes 150 hectàrees. 19

Colla El Magre Actualment són cada volta més les persones que participen d’un hort urbà o tenen la seua horta a casa. Ja no es veuen sols com a horts, sinó també com a espais verds, sostenibles i d’oci. Són una via de contacte amb la natura, al mateix temps que aporten beneficis educacionals, socials, ambientals i terapèutics. Així doncs, els objectius dels horts urbans són: • Fomentar la participació ciutadana en l’educació ambiental i el desenvolupament sostenible de la ciutat • Aprendre les tècniques ecològiques del cultiu • Facilitar el contacte directe i la manipulació d’elements com la terra, l’aigua i les espècies hortícoles, tot proporcionant una experiència enriquidora. • Adquirir valors ambientals, fomentar el interès i la preocupació per conservar la biodiversitat i els hàbitats naturals, així com conèixer les varietats autòctones. HORTS SOCIALS Es compleixen ja més de 10 anys des que vam conèixer l’escàndol de les hipoteques “subprime” a Estats Units. Un fet sense precedents que va provocar una de les majors crisis socials, econòmiques i culturals 20

Tramussos d´Àfrica de la civilització humana a escala global. En 2018, seguim immersos en una crisis multidimensional (ecològica, energètica, econòmica, social i cultural) que ha generat una greu fractura social, amb una societat dual que camina a dues velocitats: la dels rics, que no paren de créixer, i la dels pobres, que no para d’augmentar. Els horts socials són una oportunitat per a generar un model diferent, que tinga entre els seus objectius desplegar estratègies de foment de resiliència dirigida a col·lectius diferenciats amb necessitats afegides. Solen ser horts de titularitat municipal amb l’objectiu de poder portar a terme projectes de desenvolupament comunitari en població amb un alt grau de vulnerabilitat social acreditada: parats/des de llarga duració que no perceben ajudes o que si les perceben, estes no superen el SMI, dónes víctimes de violència de gènere, població exreclusa que ha obtingut un tercer grau, joves en busca del seu primer treball que van abandonar el sistema educatiu, persones amb diversitat funcional, pensionistes amb rendes baixes, famílies nombroses, famílies castigades amb la crisi amb rendes bàsiques i que no obtenen ajudes,

persones que viuen en solitud i busquen relacionar-se amb la seua comunitat, etc. S’ha de tindre en compte que els horts socials han servit i serveixen perquè famílies colpejades durament per la crisi econòmica hagen pogut obtindre aliments frescos, els quals han generat un clar caràcter d’autosuficiència i sobirania alimentària, tot incrementant la seua autoestima.

de les famílies en risc d’exclusió social a les quals se’ls assigna una parcel·la a un hort social, obtenen grans beneficis, ja que la pràctica agrícola beneficia la salut dels membres de la unitat familiar a l´incrementar l’exercici físic, proporcionar aliments frescos i saludables, incrementar les relacions socials i atorgar estatus social.

Gerard Chiva i Rovira. Enginyer Tècnic Agrícola

Així doncs, la pràctica de l’agricultura urbana contribueix de forma directa a la millora de la qualitat de vida de les persones a les ciutats. A més a més, en el cas 21

Colla El Magre

Els bancs de terres

ELS BANCS DE TERRES A LES COMARQUES DE CASTELLÓ: INICIATIVES PER A LA RECUPERACIÓ DE LES NOSTRES TERRES AGRÍCOLES

a feina agrícola i el treball de la terra ha estat en decadència des de fa ja vàries dècades. Les nostres comarques han viscut aquest abandonament de les feines agrícoles i de l’aprofitament dels nostres recursos vegetals i animals. El problema de l’abandonament de les 22

terres agrícoles es remunta als anys de la industrialització. El País Valencià ha sigut tradicionalment agrari, donant producció no només autosostenible, sinó també com a font d’ingressos econòmics fruits de l’exportació dels productes. Als últims anys, la crisi econòmica, la inversió en construcció i l’envelliment de la població provoquen que la

terra valenciana estigue perdent aquesta denominació. Tant és així que la nostra regió encapçala la llista dels territoris que han sofert un greu abandonament de terres de cultius hortícoles i fructícoles als últims anys. No fa molt, el diari El Mundo a Castelló ja anunciava que la pèrdua

Tramussos d´Àfrica d’una gran quantitat d’hectàrees de cultiu a la província pot ser conseqüència del fet que el camp no atrau el nombre suficient de professionals per mantenir el volum de terra cultivada de dècades enrere i molts dels titulars d’explotacions agrícoles es jubilen sense relleu generacional per afrontar el manteniment de les parcel·les. Al mateix temps, es posa de manifest una decadència de les ajudes a joves agricultors. L’abandonament de les terres té com a impacte directe i principal la contribució a la pèrdua de superfície agrícola útil. Al mateix temps, té implicacions negatives en altres aspectes ambientals importants per al manteniment d’una terra sana i ecològica. Aquest abandonament augmenta el risc de que es produïsquen nous incendis i, al mateix temps, la pèrdua de cura per netejar brosses als camps dificulta les tasques de control i extinció de focs. Un altre efecte directe d’aquest abandonament es manifesta en la proliferació de possibles plagues. La manca d’atenció envers la terra genera risc fefaent de degradació ambiental i paisatgística. Com a conseqüència de tot açò, als últims anys s’ha produït un augment de la demanda social per defensar la conservació

ambiental i la necessitat de polítiques públiques per atallar la pèrdua de la biodiversitat autòctona. Al marc de la renovació de l’Acord del Botànic, al gener de 2017, es va aprovar un projecte orientat a assolir iniciatives envers a la consecució de l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides que, a les terres valencianes es concretava amb accions de foment de polítiques d’elaboració de plans de direcció del cooperativisme agroalimentari per impulsar i desenvolupar el sector, promovent la formació d’agricultors, la recuperació de l’agricultura local autòctona i la posada en valor de l’agricultura ecològica i sostenible. Són totes aquestes accions importants i necessàries per a la defensa i recuperació del territori agrícola. Al mateix temps es troba important protegir la terra agrària de l’especulació urbanística, més quan l’abandonament de terres provoca un debilitament del col·lectiu agrari en les tasques de defensa de les seues parcel·les i els seus recursos. Una de les accions notables en aquesta línia és la promoció d’activitats per afavorir l’ús

agrícola de parcel·les que sofreixen abandonament, de manera que es creen espais d’intermediació entre propietaris i gent que desitja treballar l’horta i no posseeix terreny propi. D’aquesta necessitat sorgeixen els anomenats bancs de terres, pensats per a facilitar el contacte entre els propietaris de parcel·les aptes per a l’explotació agrícola i les persones interessades en el seu cultiu i promoure, d’aquesta manera, el desenvolupament d’activitats econòmiques associades a l’agricultura, creant noves oportunitats d’ocupació. A més a més, aquesta iniciativa aposta també per obrir possibilitats d’oferir als aficionats a l’horticultura un sòl agrícola per crear petits hortes d’autoconsum. En definitiva, les actuacions de creació i desenvolupament de bancs de terres tenen com a objectiu principal promoure i establir un recurs davant l’abandonament de les terres, per exercir una restauració paisatgística i generar un impacte positiu en els àmbits mediambiental, econòmic i social. A la província de Castelló es generen interessants propostes de gestió de bancs de terres amb iniciatives públiques i privades a localitats com 23

Colla El Magre ara Castelló de la Plana, Vila-Real, Nules, Benicarló, Vinaròs, Borriana, la Vall d’Uixó, la Vilavella, Almenara, Artana o Xilxes, entre altres. Aquestes iniciatives, amb fortaleses i debilitats, estan contribuint a la regeneració agrícola de les hortes castellonenques, milloren la base territorial de les explotacions, i eviten l’abandonament i falta de cultiu de terres amb possibilitat d’explotació. La branca agrària no està entre les preferències laborals dels joves castellonencs i, iniciatives públiques i comunitàries en la línia de la conservació dels béns de la terra contribueixen a motivar aquells joves que sí vulguen tindre cura de la terra i no tinguen possibilitats econòmiques i laborals, a facilitar el relleu generacional i com a motor ocupacional que, al sector de la població jove és, sens dubte, un repte social actual important.

Al mateix temps, cedir terres inhàbils per a l’ús comunitari d’aficionats crea consciència mediambiental a la nostra societat, formant ciutadans sensibles amb la natura i coneixedors de la importància de tindre cura del nostre entorn. Amb una activitat agrària responsable i controlada es millora la condició biològica de l’entorn i es protegeix el paisatge on la gent viu i treballa. Les persones que dediquen la seua feina al camp tenen possibilitats de col·laborar a crear un entorn distingit, amb un nou significat estètic, ecològic i cultural, transformant-lo en un element important per a la qualitat de vida en mitjans rurals i urbans. En definitiva, els bancs de terres es valoren com un element important en la recuperació agrí-

cola de la nostra terra i es considera necessari caminar cap a la creació de noves propostes que permeten establir mecanismes d’intercanvi que siguen beneficiosos per a les persones que hi participen, i sostenibles i respectuosos amb l’entorn natural i social de la nostra terra. És, sens dubte, una iniciativa important per minvar l’abandonament rural i, per tant, amb un impacte social que necessàriament deu ser tingut en compte per les nostres institucions. Rebeca García, Lluís Cabedo i Alberto Cabedo

Tramussos d´Àfrica

Colla El Magre

Slow food i productes km 0 El pa lleuger i eixut i el formatge serrat i feixuc.

’oli del Pla de l’Arc i el vi Magnanimus a Vilafamés, els Formatges d’Almassora «Quesos Almazora», els licors de mandarina o llima de Nelet a Vila-real... Tots tenen una qualitat que els identifica, tots són productes de la nostra terra i gràcies a la marca «Productes Km0», hui per hui ,podem identificar-los com a productes de proximitat.

Aquest projecte, com altres que després comentarem, naixen de la necessitat de diversificar nous llocs de treball com a conseqüència de la crisi que anys arrere ens va afectar a tots, però en major mesura al sector de la construcció i la indústria ceràmica. Per exemple, el Pacte Ceràmic és una iniciativa la qual té com objectiu aportar solucions per a intentar reubicar a aquells treballadors que se n’hagen vist afectats. Les entitats impulsores d’aquest pacte formen el «Consorcio gestor del pacto territorial de empleo de los municipios cerámicos y su área de influencia en Castellón», integrat per 20 municipis de la província: L’Alcora, L’Alcúdia de Veo, Almassora, Betxí, Borriol, Borriana, Costur, Fanzara, Figueroles, La Pobla Tornesa, Llucena del Cid, Les Useres, Onda, Ribesalbes, Sant Joan de Moró, Sueras, Tales, La Vall d’Alba, Vilafamés i Vilareal. A més a més, la Confederació d’Empresaris de Castelló (CEC), la Confederació Castellonenca de la Menuda i Mitjana Empresa i els sindicats CCOO i UGT són els agents promotors.

Per una banda, dins de la iniciativa del Pacte Ceràmic es formen diferents projectes com el nomenat anteriorment, la marca «Producte Km0», la qual és garantia de proximitat i qualitat autòctona, baix aquest logotip podem trobar una gran varietat de productes, olis, vins, fruites, licors...El consumidor sap que el gènere és fruit d’una agricultura ecològica. Al mateix temps, per facilitar la comunicació entre productor, comerciants i el consumidor final s’ha creat una plataforma virtual per a que tots tinguen accés a la informació i als fulls d’inscripció. De fet, ja són 28 agricultors i 10 elaboradors els que en formen part, així com 25 restaurants que elaboraran els seus plats en aquests productes. Un dels altres projectes, continuant en la mateixa línia, és el «supermercat Km0», el qual fomenta la incorporació tant d’elaborador d’aliments com d’agricultors, mitjançant la implantació d’un model basat en una bona formació del futurs treballadors, una marca local, «producte Km0», la creació de bancs de terra locals, dels quals es parla en profunditat en altre article,

Tramussos d´Àfrica i assessorament en les activitats agroalimentàries. Per altra banda, també englobats en el Pacte Ceràmic es formen altres projectes com el «Re-construye» amb la finalitat de rehabilitació d’edificis i «Descubreturuta.com» que promociona rutes turístiques locals. Però, encara que ací, a Castelló, tenim el nostre grup impulsor, aquesta idea té una trajectòria molt més antiga i internacional, de fet «Slow Food», que traduït seria menjar lent, és el nom que se li dona al moviment que lluita a nivell mundial.

«Slow Food» va ser fundada per Carlo Petriani l’any 1986 en la ciutat italiana de Bra, en la regió del Piemont. Hui en dia és una associació internacional present en 160 països, el nostre un d’ells, i amb el recolzament de més de 100.000 socis. Cal recalcar que és una associació sense ànim de lucre i que el benefici que trau de les diferents activitats repartides per

tot el món, es torne a reinvertir, ja siga en més activitats o en les seues fundacions de les que més tard parlarem. La xarxa «Slow Food» naix amb la finalitat de lluitar contra la influencia de la «Fast Food», menjar ràpid, provocada pel ritme de vida estressant i ràpid, «Fast Life», que portem actualment en el qual no hi ha pràcticament temps per a gaudir dels aliments, dels seus sabors i així com invertir en ells el temps necessari per a la seu elaboració. Aquesta tendència ens aparta dels menjars tradicionals i autòctons i condueix a la globalització dels aliments, i per tant, en molts casos, a la pèrdua dels hàbits saludables d’alimentació. Però, el seu objectiu engloba molt més, és un canvi en l’estil de vida, en la forma d’entendre la gastronomia, donant-li la importància que realment li pertoca, com a història i cultura d’un poble, protegint la seua identitat i diferenciació, també impulsant el plaer vinculat a l’aliment. Al mateix temps, promou l’equilibri amb el ecosistema i la biodiversitat, a través d’una millor utilització dels recursos i el compromís amb els productors i la forma de produir, per aconseguir un repartiment dels recursos més just i equitatiu.

Per aconseguir aquests objectius, es val de diferents eines molt interessants. En primer lloc nomenarem el «Arca del Gusto», on es cataloguen tots els aliments. Són seleccionats per la seua singularitat, per ser part de la cultura, tradicions i història d’una regió, i en molts casos per assegurar la seua supervivència i siguen herència per a les pròximes generacions, impulsant el seu consum. Formar part d’un d’els 1.519 productes que constituïxen l’Arca, que recordem és a nivell internacional, és tot un orgull. De fet, nosaltres els valencians hem de sentir-nos molt orgullosos, ja que diversos productes de la nostra terra van ser seleccionats. De Castelló trobem l’oli de la Serra d’Espadà, de la Cooperativa de Viver, l’oli del Baix Maestrat i el formatge de llet crua de l’ovella Guirra també del Baix Maestrat. A nivell de tot el País Valencià, l’ovella Guirra, la taronja blanca comuna o el meló de tot l’any són uns dels aliments que hi apareixen. En segon lloc, parlarem del «Baluarte», que no es centra únicament en el producte, si no que la seua finalitat és assessorar als productor artesanals, per intentar conservar els mètodes de treball 27

Colla El Magre tradicional i respectuosos amb el medi ambient, però sense deixar de ser viable per al productor. Aquest projecte compta amb més de 1600 productors i 400 productes «Baluarte» per tot el món. Per últim, «Tutelado Slow Food» són aliments que tot i no complir els criteris a nivell tècnic per a formar parts dels dos programes abans explicats, si que s’han de protegir per la seua singularitat, i com en el cas anterior també compten amb assessorament i suport. La xarxa «Slow Food» conta amb dos fundacions, «La Fondazione Slow Food per la Biodiversità» que coordina programes de recolzament als projectes anteriors i que se centra principalment en els països del hemisferi sud, no tan sols en salvaguardar els aliments locals si no en salvaguardar la vida de les persones que allí habiten, implantant models d’agricultura sostenible. L’altra és la «Fundación Terra Madre» impulsant una xarxa internacional de persones implicades en aquesta temàtica, la aspiració de la qual seria arribar a un sistema agroalimentari «Bueno, Limpio y Justo». Encara que a nivell internacional aquesta associació és coneguda des 28

de fa prou anys, a Espanya ha viscut diversos cicles, va tindre un principi molt esperançador, allà per l’any 1898, any en el qual va guanyar molts adeptes, però temps més tard va estar a punt de desaparèixer. Aquest cicle es va repetir diverses vegades fins a l’any 2002-2003 on es van començar a formar les bases per a una associació forta. El formatge asturià de Gamonedo i els fesols de Tolosa van ser els primers productes espanyols en ser un «Baluarte».

restaurant, un d’ells almenys de verdura.

Per poder transmetre la filosofia «Slow Food» sorgeix la iniciativa dels Restaurants Km0 on és tan important el plaer pels aliments com el respecte a la biodiversitat, medi ambient i als productors. Igual que el Pacte Ceràmic, «Slow Food» compta amb una relació de restaurants i cuiners Km0 que es pot consultar, per sort, a Castelló en tenim un, «Pou de Beca», a la Vall d’Alba. Per poder entendre el valor que suposa formar part de la xarxa «Restaurante Km0 Slow Food» cal conèixer els principals criteris d’inclusió. Mínim haurà de tindre cinc plats Km0 tot l’any, mínim haurà de comprar cinc productes del «Arca del Gusto de Slow Food» de forma continua i mínim comprar a cinc productors locals de menys de 100 km del

Cert és, que des de fa un temps, ens estem acostumant a sentir que cada volta hi ha més persones que compren menjar ecològic, que busquen una alimentació més sana, allunyant-se de la globalització. Paraules com «transgènic» o «hort urbà» formen part del nostre vocabulari i mirar les etiquetes dels aliments i la seua procedència acció habitual al comprar. Vols que els nostres menjars típics i tradicionals sobrevisquen? Vols ajudar a conservar la biodiversitat? Està en mà de tots ajudar, al cap i a la fi, som el que mengem!

Però, ¿què és un plat Km0? Ací és on radica la dificultat i el compromís del restaurant, ja que el 40% del plats s’haurà d’elaborar en productes de procedència local, i l’altre 60% en ingredients de el «Arca del Gusto, Baularte, Tutelado Slow Food» o certificat ecològic. Al mateix temps, està prohibit utilitzar aliments transgènics o animals nodrits amb ells.

Lledó Alegre Zurano

Tramussos d´Àfrica

Colla El Magre

A les comarques de Castelló cooperem! Per la recuperació de l’agricultura ecològica i els productes de proximitat. Cançó de llaurador Tant com estime la terra, ai mare!, i no vull ser llaurador, ai mare!. Jo no vull ser llaurador. Si no hem compren un tractor, ai mare!, que les xiquetes del poble, ai mare!, no em volen veure amb la mula. No vull fer verema a França, ai mare!, Jo vull treballar ma terra, ai mare!. Jo vull treballar ma terra. I si no marxe no em case, ai mare!, que les xiquetes fadrines, ai mare!, no volen xicots amb mula. No et puc pas donar la culpa, ai mare!, tu pels fills vols lo millor, ai mare!, tu pels fills vols lo millor. Qui és que obliga el llaurador, ai mare!, a deixar sa mare terra, ai mare!, per ell mil malediccions. Ovidi Montllor ( La fera ferotge)

arrerament estem veient com els productes d’agricultura ecològica i de quilòmetre zero estan tornant amb força, en un món cada vegada més globalitzat, 30

hi ha gent que està recuperant els productes de proximitat, donant un impuls a oficis que semblava que s’estaven perdent. De fet, a les comarques de Castelló de La Plana, cada vegada podem

trobar més oferta d’aquests productes, que van des de la mateixa agricultura ecològica, cerveses artesanes, cooperatives de productes de proximitat, i fins i tot restaurants de quilòmetre zero.

Tramussos d´Àfrica Però quin és l’objectiu de la majoria d’aquestes iniciatives? Doncs la sobirania alimentària! I que és exactament això de la sobirania alimentària? El concepte de sobirania alimentària formalment s’entén com “el dret de cada nació a mantenir i desenvolupar els seus aliments, tenint en compte la diversitat cultural i productiva”. En definitiva, poder decidir què es cultiva i què es menja. Actualment, les polítiques agrícoles i alimentàries que s’apliquen a la majoria de països, no ho permeten, ja que la globalització dels mercats ha fet que la producció que es fa a molts països sigui de monocultius, perdent la seva diversitat agrícola

que tan sols beneficien a les grans d’empreses. Si traslladem el concepte de sobirania alimentària a les comarques de Castelló, podem dir que aquest concepte és bàsicament que, per exemple, els pagesos puguin decidir què conreen, quan ho fan i com ho fan, tenint ple accés a la terra, a l’aigua, a les llavors, etc... Però també que els consumidors, puguem accedir sense dificultats a tota la informació dels productes que volem consumir, si són transgènics o no, on i com s’han conreat,...

A Castelló tenim la Xarxa d’Agroecologia de Castelló (XAC), que té com a objectius: 1. Promoure l’agricultura ecològica, incloent-hi les diverses perspectives en què es tradueix en l’actualitat (biodinàmica, sinèrgica, etc.). 2. Contribuir a la sobirania alimentària dels pobles, mitjançant la lliure distribució dels recursos agrícoles i del coneixement del maneig sostenible de la terra.

Per aconseguir aquesta sobirania alimentària, és important que hi hagin cooperatives d’agricultura ecològica, de consum ecològic, que estiguin formades per productors locals, i com no, que hi hagi cuina de KM.0. De fet, perquè la sobirania alimentària pugui ser una realitat en els nostres pobles i ciutats, s’han de donar debats que ens facin qüestionar els models i sistemes agraris i alimentaris actuals i sobre qui i com té el control dels recursos naturals. No podem seguir tenint grans quantitats de terra amb monocultius que no són produïts de forma sostenible i ecològica.

3. Conservar i promoure la cultura agrària i rural que ens és pròpia a través de sistemes de gestió adaptats al territori. 4. Difondre l’agroecologia com a ciència que estudia els processos agrícoles des d’un punt de vista integrador: social, econòmic i ambiental. 5. Preservar biodiversitat.

respectar

Colla El Magre

Però no només tenim espais com la XAC, a Vistabella hi ha la cooperativa Biopenyagolosa, aquest projecte reeixit, està aconseguint recuperar diferents espècies com la tòfona, la pataca de Vistabella o els llegums de Vistabella, aquesta cooperativa agrícola i forestal que cultiva les terres més altes del Penyagolosa, aposta clarament per l’obtenció de productes de primera qualitat, lligats a la terra. Aquesta cooperativa, és una de les opcions de futur per donar suport als

camps de la zona i per promoure i consolidar l’economia local, seguint els criteris d’agricultura neta i tradicional. A més, una de les qüestions que aconsegueix que es tanqui el cercle de producció, és el fet que els comerços locals prioritzen els productes d’aquesta cooperativa, com és el cas de el rostidor l’Alforí, que actualment, és un dels restaurants especialitzats en plats elaborats amb tòfona de Vistabella i que no deixen indiferents els paladars de les persones que s’acosten a tastar-los.

A la Vall d’Alba trobem un restaurant de quilòmetre 0, el Pou de Beca Restaurant & Espai Cultural Obert, aquest restaurant que compagina la gastronomia local i de proximitat amb la promoció de la cultura valenciana, basa la seva cuina en la sobirania alimentària, adquirint els productes que necessiten d’agricultors,

ramaders i pescadors, no només de la zona, si no que a més, compleixin els requisits de consum ecològic. Com bé expliquen en el seu espai web, aquest projecte es regeix pels principis del bé comú i treballa per la pervivència dels pobles de l’interior de Castelló i dels seves tradicions.

Més a prop de la ciutat de Castelló, a Almassora, trobem la cooperativa Hort de Manyano, que l’any 2015 va encetar un projecte anomenat biocustòdia i que té com a objectiu la producció, comercialització i la distribució de productes ecològics,

tant del sector agrari com del sector ramader, apostant per la preservació del paisatge agrari i per la diversitat biològica de Castelló. A més, aquest projecte també aposta per l’economia social i solidària.

Tramussos d´Àfrica

Però no hem d’entendre només el minifundisme com una divisió parcel•lària, sinó com una organització territorial que engloba al seu voltant elements productius, conservació del paisatge, tradició, cultura i un ecosistema mediterrani que hem de protegir.” Així doncs, a casa nostra podem trobar exemples sobre com treballar la terra i els productes que ens dona, d’una manera més ètica i sostenible, lluny de les grans corporacions que, entre els monocultius, els transgènics i la producció massiva, estan acabant amb els recursos naturals i trepitgen els drets socials i laborals de les persones que treballen en aquestes grans empreses. Cooperatives que aposten per un

En uns bancals de la Jana, hi ha des de fa moltíssims anys una família que durant generacions ha estat treballant la terra i produint oli d’oliva que extreuen d’unes oliveres mil·lenàries a través de tècniques tradicionals que combinen amb noves tècniques, però sempre des del respecte al medi natural i amb l’objectiu de revitalitzar tant social, com laboral, com econòmicament la zona. Un dels trets característics d’Olis Cuquello, és la defensa que fan del minifundi de secà, que és un tipus d’explotació de la terra i que

ells ho expliquen d’aquesta manera: “El minifundi és l’explotació dominant en l’agricultura tradicional valenciana. En les terres d’interior, com les de la Jana, s’estén per tot el territori, amb les seues característiques pròpies, com les construccions de pedra en sec, on llargs marges de pedra separen uns bancals dels altres i protegixen els cultius de l’erosió de l’aigua i el vent, o la diversitat d’arbres variats, com el garrofer, l’ametller i els arbres fruitals, que acompanyen els camps d’oliveres.

canvi de model en la nostra alimentació, un canvi que es basi en la cooperació, el treball en xarxa, en la solidaritat, en el respecte per la terra que ens acull, en la recuperació de maneres de fer ancestrals són les que ens fan avançar cap a un model més just on, tant les persones productores com les consumidores, juguem un rol important, un rol decisiu, apoderant-nos i participant directament tant de la nostra alimentació, com del model agrícola i econòmic que volem . Són moltes les experiències de trencament que en tenim a Castelló i arreu del país; ara cal aprendre d’aquestes experiències, donar-hi suport i fer-les servir per portar-les col·lectivament a primer pla de la nostra realitat quotidiana.

Webgrafia: •https://etselquemenges.cat/ •https://xarxadagroecologia.wordpress.com/ •http://poudebeca.blogspot.com.es/ •http://projectebiocustodia.bio/ca/ •http://www.oliscuquello.com/index.php/ca/ la-terra/el-minifundi-de-seca •http://chil.es/agroindustria/group/ biopenyagolosa •http://www.soberaniaalimentaria.info/ •https://nyeleni.org/ •http://www.elcritic.cat/

Jordi López Solera

Colla El Magre

El TTIP i el CETA A

nem a simplificar molt; el comerç naix amb el control i avanços en l’agricultura; al tindre els humans a la seua mà més aliment d’aquell que podien consumir, ja es podien intercanviar productes amb altres tribus i pobles. Naix primer el bescanvi, i després la moneda com element. Des d’aleshores, les persones, els pobles, els països, han intercanviat béns i productes.

Les nostres comarques viuen igualment èpoques daurades quan hi ha negocis que amb més o menys durada ens permete exportar, ja siga vins, fruits secs, taronja o ara el taulell. En èpoques especials, els governs podien actuar, incentivar, prendre mesures per intervenir en l’economia, en el comerç, en el mercat. Tindre una moneda pròpia permetia tindre marje per devaluarla i afavorir certes transaccions.

La nostra terra, diuen els que saben d’eixes coses, entra en el món del comerç bàsicament amb el contacte amb els fenicis. I des d’aleshores, hem viscut compartint, produint per bescanviar, venent i comprant. Hem fet ports per a exportar i importar, camins, carreteres.

Però estem en l’Europa dels mercaders, i no la dels pobles, on se’ns va obligar a uniformar-nos els estats cap a les regles del joc de lneoliberalisme; no equiparant drets de les persones sino facilitats per als grans capitals, les grans empreses i els grans interessos financers i econòmics; desmantellant sistemes públics i polítiques proteccionistes.

El mercat s’ha autoregulat en bona mesura, s’han creat quant ha tocat, unes regles del joc comercial, però sempre l’oferta i la demanda ha posat preus, modes, negocis. El segle d’or dels valencians el vivim quan València es converteix en la ciutat econòmicament més dinàmica de la mediterrània, el port principal, la ciutat de la seda.

Però hem pegat un bot més, i ara ja estem en el món globalitzat, i en una època veritablemet fotuda. Si aquesta construcció europea havia estat realment crua, calia anar més enllà, i de la mateixa manera que la UE signa tractar amb tercer països on acabem pagant sempre els plats trencats pebrereta (els valencians), com per ejemple ara el tractat amb

cinc països Sud-africans que ha estat letal per a les taronges valencianes, ara estem acceptant tractats amb les potències de Nord Amèrica que ens deixa completament als peus del cavalls: siga el TTIP amb els Estats Units de Nord-Amèrica, o el CETA amb Canadà; no equiparem drets laborals, mediambientals, etc; pactem la desprotecció total per als xicotetes. Aquests tractats serien lesius contra els interessos dels pobles i les persones que configuren l’Estat Espanyol. En el Títol I de la Constitució Espanyola (CE) es tracten els principis rectors de la política social a Espanya, principis que es perdran amb l’aplicació del tractat. Tampoc permet la participació ciutadana en la presa de decisions, la qual cosa denota un abandonament total de les responsabilitats de protecció a la ciutadania. Vulnera la CE ja que si bé el CETA respecta el dret de regular dels Estats, blinda el dret a l´indemnització cap a l’inversor canadenc pels danys que aquesta regulació pot causar-li respecte als càlculs de negoci fets. És a dir,

Tramussos d´Àfrica

Colla El Magre encara si el Govern Espanyol actua dins de la legalitat constitucional en la seua política de regulació, hauria d’indemnitzar a les grans empreses si aquestes veuen minvat el seu potencial benefici. Anem, com ha ocorregut en el cas del Castor, però amb el CETA no farà falta que ho arreplegue un contracte. Aquest acord pretén: — Suprimir aranzels i elevar quotes a la importació, en particular en matèria d’agricultura. — «Harmonitzar» les reglamentacions als dos costats de l’Atlàntic, flexibilitzant lleis i normes que protegeixen la sanitat pública, els treballadors, els consumidors o fins i tot el medi ambient. Però el CETA és un «acord viu», ja que l’equiparació de normes existents es continuarà realitzant durant la seua aplicació pels qui

van negociar l’acord i es crea un òrgan supranacional, el Consell de Cooperació Reguladora (capítol 21), format per tecnòcrates, presidit pel ministre canadenc i el president de la CE, per a dictar recomanacions vinculants, suggerides pels grups de pressió empresarials. — Concedir drets excepcionals a les multinacionals per a garantir-los l’obtenció de beneficis, dotant-los d’un sistema arbitral d’inversions (ICS) amb efecte paralitzador en els òrgans legislatius dels Estats, a causa de les milionàries indemnitzacions a les quals solen condemnar als Estats. El CETA diu que aquest sistema arbitral: el CETA no ofereix garanties reals sobre els drets humans: 1. Imposa un model econòmic basat en energies fòssils i brutes (augmentant l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i l’escalfament global), i impedeix regular el preu de l’energia o qualsevol ajuda a les renovables. 2. No protegeix els drets laborals, ni la salut, ni la seguretat ni el desenvolupament sostenible, però és executiu a l’hora de protegir a l’inversor, al que no li reconeix cap obligació. 3. La nostra privadesa i les nostres dades es convertiran en una mercaderia.

4. Allarga la vida de les patents, la qual cosa provocaria un augment del preu dels medicaments, de les llavors, de productes culturals i de la recerca. Reconeix únicament 27 denominacions d’origen espanyoles, 2 són del PV: Cítrics valencians i torró de Xixona i Alacant. [Cedint a Canadà les marques «Orange València» i «València Orange»]. O siga, taronges no valencianes es podran comercialitzar amb la marca Orange València o València Orange 5. Expulsaria del mercat a agricultors, xicotets empresaris i professionals, transformant la nostra alimentació, els processos de producció, les compres públiques i impedint el desenvolupament sostenible. L’obertura sense restriccions de les compres públiques a les multinacionals canadenques i l’augment de les quotes d’importació sense aranzels a Canadà en el sector agrícola, representen una seriosa amenaça a aquestes febles economies i posen en escac a l’economia local. 6. Dificulta la lluita contra la desigualtat, en deixar fer als mercats i limitar seriosament la capacitat dels governs estatals, regionals i locals per a crear, expandir i regular els serveis públics, fins i tot per a revertir les privatitzacions

Tramussos d´Àfrica fracassades, en incloure la clàusula trinquet, i en quedar-se els propietaris del capital amb els guanys generats pel comerç. 7. Legalitza una justícia exclusiva per a les multinacionals, que podran defensar els seus beneficis demandant als governs, oblidantse de protegir a les persones de les responsabilitats en les quals puguen incórrer els inversors. 8. Impedirà l’aplicació de polítiques destinades a la consecució de la plena ocupació i l’estabilitat de preus, ja que una major liberalització dels mercats financers farà que les economies siguen més vulnerables a les crisis financeres. 9. Consolida la influència dels grups de pressió empresarials (lobbies) en l’elaboració de les polítiques públiques, a través de la seua participació en els òrgans de presa de decisió, la qual cosa perjudicaria l’adopció de polítiques d’interès públic. És a dir, la cosa no pinta massa bé!

Carles Mulet Garcia

Colla El Magre

Picadeta de cacaus i tramussos... A i, quina glòria! Uns cacaus saladets, un plateret de tramussos i una cervesa ben fresca! Quin plaer! Quasi sembla que ja fa olor a Magdalena! I és què, qui no tasta els cacaus o els tramussos a les festes de la setmana gran? Jo encara no conec a cap que siga tan borinot! D’una banda, els cacaus a la nostra comunitat, són des de fa molts anys part important de la nostra gastronomia, tot i vindre de fora, des d’Amèrica més concretament. Aquest fruit sec tan habitual als nostres esmorzars, però dificil ara de trobar a les nostres terres, va ser cultivat per primera vegada en arribar a Europa, a València. Ja a l’any 1791-1793, es practicava el seu cultiu a Puçol, per tal de veure quina climatització necessitaven aquestes plantes i anys després es desenvolupà la propagació del cacau a la nostra terra. El cacauet era altament valorat a Espanya, i a banda tenia unes propietats d’ús que el feien molt 38

beneficiós. Per això, per tota la península es va intentar el seu cultiu, peró per molts llocs que ho intentaren el cacau escollí la terra valenciana com la més adient per al seu creixement, degut a les característiques que aquesta presentava i al clima càlid que hi havia durant els mesos de llaurar, que eren maig i juny.

Aquest fet va ser molt bó per a la gent del poble, ja que com he dit del cacau es podia traure molt de benefici. En primer lloc, d’ell es desprenia un oli que segons es comentava a l’època era molt saludable, i fins i tot hui dia, es gasta en alguns llocs del món per cuinar o condimentar. Aquest oli, de color groguenc, provenia de la llavor crua del cacau i era paregut a l’oli d’oliva. Altres usos que es donava a aquesta plantació era l’ús com a aliment per als animals o amb la vaina del cacau com aliment per a les persones que, bé torrat o cru, es menjaven els grans del fruit amb destressa. Les varietats de cacaus existents eren abundants, però, ací el més destacat fou el cacau del collaret.

Anomenat així per la forma de la seua vaina, que acostuma a tindre una o dues llavors al seu interior. Com quasi sempre s’observa una disminució prou pronunciada de la vaina entre aquestes llavors es deia que aquesta formava una espècie de collar apretat, i d’ací el seu nom. Aquest tipus de cacau, a causa del sol que requeria va ser cultivat a l’Alginet, Benifaió o altres pobles com ara Dènia, que van aportar-li amb els nutrients procedents de les seues terres eixe color rojenc tan particular. Aquest tipus de cacau de gran sabor, es conseqüència al seu alt contingut oleic, arribà a ocupar unes set-centes hectàrees i va ser també utilitzat per fer manteques,obtingudes amb un procés de torrefacció, blanqueig i molta fina dels cacaus, o torrrons per a Nadal. Van ser 150 anys aproximadament els que va durar aquest aliment emblemàtic a casa nostra, però ja al segle XX i cap a la dècada dels setanta, començà a baixar notablement la produccció local i açò conduguè a un greu aument de les importacions.

Tramussos d´Àfrica

Replegant el ferratge del cacauet.

Progresivament el cacau deixà de cultivar-se i aquesta pràctica quedà concentrada a l’autoconsum i al manteniment de llavors. Fins que el Convivum de València va reparar en el seu valor a la nostra comunitat i va reactivar la seua economia i el seu valor social com a producte autòcton, salvantlo així de la seua extinció. I és que el cacau del collaret ha sigut el primer projecte de recuperació, de productes autòctons en perill

d’extinció, tutelat per el Convivum, que promociona el Slow Food i que en l’actualitat protegeix gran quantitat d’aliments de km0.

Pel que respecta al cacau del collaret, aquest es conserva als cultius de Teodoro Alepúz Penalva, dut per el seu net César Penalva que segueix amb la tradició que el seu avi practicà durant més de seixanta anys, Toni Montoliu o la granja Piera, que treballen en el seu manteniment i producció.

I en quant a la seua continuïtat, cal destacar que actualment són un reclam per a la gastronomia gourmet, seguint els paràmetres de conservació de l’agricultura tradicional, i arribant fins i tot, a comercialitzar-se, digitalment o físicament, en botigues com ara la tenda de la Unió de Llauradors, en València, baix el nom: “Perles de Benifaió”, nom que mostra clarament la qualitat atorgada a aquest aliment i que fa que qualsevol bon menjador, com jo, obriga gana en pocs segons. A 39

Colla El Magre

Menjant cacaus!

Pedrera de la partida dels Castellars.

més s’han creat noves versions del cacauet que es pot degustar garrapinyat amb sabors com xocolata, fresa o inclús wasabi. Uf! Sort que al 2003 es firmà un acord amb el Departament de Genètica de la Universitat Politècnica de València per conservar així la llavor d’aquesta, internacionalment ja, benvolguda varietat de cacau valencià!

a la nostra comunitat per un caçador anomenat Ramón Jorge Perpiñà, que mentre passejava per la partida dels Castellars de Monserrat als anys setanta, entre terres de Llombai i Reial de Montró, va trobar unes terrasses calcàries naturals, i allí, una planta desconeguda fins al moment, que posteriorment s’anomenaria la tramussera valenciana, de la qual va guardar llavors.

Però açò no és tot, d’altra banda trobem també altre aliment imprescindible a les nostres festes, els tramussos, eixos companys de xerrades al motoret o de picadeta mentre passa el Pregó anunciant l’arribada de la Magdalena.

Els anys van passar i cap a finals dels setanta la pedrera de la partida dels Castellars desenvolupà activitats extractives, fet que va fer que aquesta varietat de planta desapareguera per complet a la zona.

Quan per fi, es va poder aconseguir que d’aquestes llavors creixeren noves tramusseres s’adonaren que aquestes no tenien cap semblança amb cap altres, ni d’ Espanya, ni del món. Estaven front un endemisme Valencià. I ara, calia trobar si encara hi havia alguna planta viva al nostre territori.

Aquest llegum que tant ens agrada als castellonencs, va ser trobada

Finalment, prop de vint anys desprès les llavors de Ramón arribaren

La recerca fou intensa i en algun moment un poc desesperant,

fins al Centre d’Experimentació Agrària (CEA), de Carcaixent i en aquest centre, Josep Roselló i Higinio Pascual, especialista de l’Institut Madrileny d’Investigació Agrària i Alimentària en lleguminoses d’interès agrícola (IMIA), desenvoluparen una intensa activitat de recerca i conservació.

Tramussos d´Àfrica però, l’alegria arribà quan en 2006 es descobriren, uns setcents exemplars molt a prop del la <<Lloma del tramussar>>. Casualitat? No es sap cert, el cert és que encara s’estudien els topònims relacionats amb el tramús i no en són pocs. Tramússol a Bocairent, Lloma del Tramusseral a Agres, Fuente del Tramussero a Cortes de Pallars, El Tramússol a Alcoi, El Tramussar a Camp de Mirra, El Pla de Tramussar a Xàtiva, entre d’altres, van despertar gran curiositat als investigadors que volien saber si aquesta havia estat soles una simple coincidència o hi havia alguna raó explicativa al darrere. La veritat és que si hi ha relació directa o no, això no se sap cert al cent per cent, però, el que sí sabem bé és que la tramussera valenciana és nostra i així ho confirma la història del seu descobriment. I és que, aquests llegums no són sols un simple manjar, sinò que també han calat fins la cultura valenciana i les seues tradicions. El tramús no és sols menjar de festa, és cultura de poble, identitat i orgull de la nostra terra. I així ens ho fan saber algunes cançons populars a Castelló,

com ara tramussos d’Àfrica. I no m’intenteu enganyar, sé ben segur, que ja la teniu al cap. Tramussos d’Àfrica, que són fresquets, els ven Joano, el tramusser, vinguen senyores, fadrines també, porten espardenyes, sabates i botes i ho baratarem. Ximet de Burra, número u, que s’emborratxa més que ningú, Ximet de Burra, número dos, que s’emborratxa, que s’emborratxa perquè és un gos. Donem les gràcies a tots els presents, sense oblidar-nos dels bons cuiners, també als de fora per no quedar mal i amb molta alegria, direm tot lo dia visca Sant Joan. Aquesta cançó, va passar sent cantada i entonada, generació rere generació, fins arribar als nostres dies, i va ser cantada també, per l’admirat grup Al Tall, que tanta ajuda oferien a la permanença de la nostra cultura i esperit valencià.

I és que, terra i cultura sempre aniran lligades. I ens mostraran el vertader sentir del nostre poble, el poble valencià. Perquè, quan deiem que la nostra, és la millor terreta del món no ens referim sols a la nostra gent, que ja seria prou, si nó a un conjunt de trets que ben bé ens diferencien i ens fan únics, com la nostra gastronomia autòctona, les nostres arrels amb olor a tarongina que sempre ens deixen clar d’allà d’on venim o la nostra llengua vernacla que tanta cura i estima necessita. I ara com bé diu la cançó m’acomiade i done les gràcies a tots els presents, però especialment als cuiners, sobretot als que torren cacaus i salen tramussos! I que visca Sant Joan ho cridarem tot el dia, però, el que ara toca cridar és :

Magdalena Vítol!!!! Au cacaus!!!

Tània Ruiz Alegre

Colla El Magre

La tomata valenciana Q Verda, mot verda, vaig ser de xicoteta i quan vaig creixer sense vergonya, ben rogeta em vaig tornar!

uè voleu per a berenar? Entrepà de tomata refregà i oli amb pernil, formatge, mortadel·la...! Quins entrepans què ens feien per a berenar! Eixes amanides de tomata que junt a l´abadejo fregit i la sardina de bota eren l’esmorzar dels diumenges estiuencs a l’alqueria. Eixe conill amb tomata i caragols (si n’hi havia). Eixa coca ben carregada de tomata, tonyina, pebrera, ou dur i pinyons. Quins berenars ens pegàvem! Sols de pensar-ho se’m fa la boca aigua... I tot té en comú la tomata. Tomata fresca, amb sal, en amanida o entrepà, en suc, en salsa, quètxup, en pols o torrada. Eixes tomates que cultivava el Magre a l’alqueria de la Plana. Encara que en l’actualitat les podem trobar tot l’any gràcies als hivernacles, la seua temporada és a l’estiu, quan estan més sucoses i gustoses. A la nostra alqueria sempre s’han cultivat tomates, abans en més quantitat perquè les veníem al mercat d’abastos o a la cooperativa. Després, quan el Magre es va fer més gran i es va jubilar, sols cultivàvem per a consum propi.

Respecte al cultiu de la tomata. Primer la llavor se sembra al viver, quan les mates estan al punt, es trasplanten a la terra, la qual ha d’estar molla, ben abonada i amb els cavallons recoberts de plàstic. Les mates han d’estar a la distància adequada per tal que es puguen desenvolupar correctament. A mesura que les mates van creixent, es construeix una espècie de barraca amb canyes que serviran de suport i guia perquè les branques cresquen rectes. Entre esta vesprada i demà s’ha de nugar tota la tomatera! Fins que no estiga tot, oblideu-vos de prendre el bany! – sentenciava l’aüelo Tomàs. I amb ganes o sense, tos els germans a nugar les tomateres. I la mateixa cançó es repetia quan calia podar-les, desmamonar-les perquè cresqueren sols dos o tres tiges o polvoritzar les flors perquè les tomates cresqueren més uniformes. Quantes vesprades hem dedicat la família sencera a la tomatera! Tots els dies, després de collirles, les encaixonàvem. Primer les netejàvem una a una amb draps mullats. Després les triàvem: les

Tramussos d´Àfrica més bones en caixetes planes i les més lletges o madures en caixons.

imprescindible a totes les cuines.

Encara que tot té la seua recompensa. Quan les tomates començaven a agafar color, tots els dies a mirar la tomatera, a veure qui collia la primera tomata. Jo crec que sols amb les nostres mirades impacients ja les fèiem madurar. Què bona l’amanida amb les primeres tomates, acabades de collir, amb all, oli i sal!

N’hi ha moltes variants de la tomata: valenciana, ralf, xerry, de cirera, de penjar... Totes bones, però no n’hi ha res com el gust d’una tomata valenciana acabada de collir. La varietat de tomata valenciana té una pell fina i un interior carnós amb poques llavors. El darrer estiu, d’una llavor de tomata morà, el meu germà va collir una tomata de quilo i mig, tot un plaer per a la vista i el paladar.

La tomata, malgrat estar tan arrelada en la nostra gastronomia i costums, és originària d’Amèrica del Sud, on es referien a ella com “el fruto inchado”. La tomatera és una planta de la família de les solanàcies, la seua flor és de color groc i el seu fruit és la tomata, la qual adquireix el color roig, groc, rosat o granat en madurar. Té poca aportació calòrica i està composada majoritàriament per aigua, hidrats de carboni, sucres simples, fibra, potassi, fòsfor, vitamina C i E i antioxidants. Es va introduir a Espanya a principis del segle XVI, junt al panís, la creïlla o la batata. Al principi, no va tindre una bona acceptació perquè es relacionava amb una planta verinosa. No obstant això, amb el temps s’ha fet un aliment

pràcticament

Actualment, els escassos productors de tomata valenciana guarden les seues llavors anys rere anys, tretes dels millors fruits de la temporada. Sense cap dubte la millor tomata per a nosaltres és la tomata valenciana, això sí, de temporada. Refranyer: . Tomata amb sal, pernil de pobres. . La tomata, com la dona, tot l’any és bona. · Massa tomaca per a un parell d’ous. · Si vols tenir un bon tomacar, per Santa Àgata l’has de sembrar. ·Una tomaca amanida, la trobaràs beneïda . Lidón Alegre Segarra

Colla El Magre

El pa què mengem: la massa mare H

ui en dia a les nostres ciutats estem assistint a una nova moda com és l’aparició del no res d´uns pseudo forns de disseny amb una imatge molt moderna i treballada i realment molt atractius per als consumidors. Estan plens de pans de mil maneres i “sabors” de coques, pastissos etc. Tot molt comercial perquè darrere s’amaguen grans marques industrials de masses i pastissos congelats i precuits o siga que és el mateix comprar un producte allà que si el compres a un super, però com hem dit abans amb una bona imatge. Ens diuen que els seus pans estan fets amb “massa mare” i quasi tots com a borreguets dient «ohhhh massa mare!» i no saben ni el que és en una gran majoria d’ocasions i per als que sabem una miqueta del tema ens han descobert Amèrica. Què és la massa mare tan nomenada? És un ferment fet amb aigua i farina al qual es pot afegir un poc de llevat de pastilla o no,si posem pastilla tenim massa mare i si ho deixem fermentar per l’acció dels fongs que es troben en l’aire tenim 44

massa mare natural, això és molt simplificada l’explicació del que és una massa mare. Però resulta que encara n’hi ha una explicació més fàcil ,la massa mare es el que ací a Castelló de la Plana s’ha dit tota la vida RENT, si no eres de Castelló als pobles diuen llevat, lleute, creixent, etc. segons la comarca. Tanta massa mare per açò! Busquen manipular la gent i ho aconsegueixent! El rent hui en dia n’hi ha forners que no l’utilitzen perquè dona un poc de faena però al meu entendre és l’ànima del pa,li dona sabor, aroma, durabilitat i alguna cosa més. A l’hora d’utilitzar-lo es posa una quantitat de rent (en proporció a la farina) a la pastera juntament amb la farina, la sal, l’aigua i el llevat i es pasta tot, almenys així ho vaig aprendre jo de mon pare i ell del meu avi, una volta acabes de fer tot el pa al rent que t´ha sobrat li tires mes aigua i més farina i un poc de sal i ho pastes per a l’endemà, això és refrescar el rent, un cop pastat ho poses a la nevera durant 24h i allí dins eixa pasta va fermentant a poc a poc i desenvolupant aromes làctics que després li passarà al pa.

Cada forner que utilitza rent li està donant el seu segell personal al pa que fa. Els més vells recordaran quan es pastava a casa i es portava el pa a coure al forn i com quan acabaven de pastar deixaven una porció de pasta per a la propera vegada que havien de fer el pa, o tal volta d´una veïna a un altra anaven passant-se la boleta de rent durant la setmana i el dia abans el refrescaven i l’endemà ja estava preparat per a posar a la pasta. Jo personalment l’última setmana de vacances barrege farina i aigua el dilluns i cada dia vaig refrescant la pasta fins al dia d’obrir que el rent està llest per a utilitzar, després durant tot l’any vaig refrescant-lo i sempre té la mateixa base, és com allò del tonellet de vi del que anem traent-ne i de tant en tant n’afegim perquè dins està la mare, en el rent és el mateix. Ja veieu res de nou, ens ho volen vendre com l´última novetat i resulta que ja està tot inventat. Joan Miravete Sebastià

Tramussos d´Àfrica

Colla El Magre

Artesana A

rtesana, és l’adjectiu perfecte per a un producte tan estimat per tots, la Cervesa. Cada dia podem escoltar a amics o coneguts explicant l’experiència d’haver provat una Cervesa diferent, i tot el que els a sorprès. Això deixa veure que ja no ens conformem amb “el de sempre”, volem conèixer sabors diferents i de qualitat en una de les nostres passions, “el suc d’ordi”. A Castelló, tenim la sort de poder gaudir d’una bona Cervesa artesana, creada i produïda a la nostra província. Des de fa uns pocs anys, han estat diverses les empreses que han obert amb el propòsit d’oferir una Cervesa diferent, amb productes i matisos de “la terreta”. La cultura de produir cervesa artesana està creixent cada dia més, i amb ella la curiositat de tots per anar descobrint les noves idees dels mestres cervesers. Ja sigui a casa, en una fira gastronòmica o en la pròpia fabrica, solament ens queda provar-les totes i gaudir del seu sabor inspirat en la nostra terra. Jaime Martínez Romero

Cerveza Montmirà (L’Alcora) La cervesa Montmirà és la primera cervesa de producció artesanal de la província de Castelló. El seu emblema és el blasó o escut fundacional del primer assentament va ser en la localitat castellonenca de l’Alcora. Va ser creada en 2009 i des de llavors han oferit un producte diferenciat dels altres, aportantli matisos de sabor propis de la província. Aquesta empresa familiar ens ofereix diversos tipus de la seva Cervesa artesana; la Penyagolosa, amb un lleuger sabor a dàtil; la Columbretes, una fina cervesa rossa de blat; la Tombatossals, una cervesa negra amb bastant cos; la Roxa, amb un toc de gingebre, i la Bresca, amb un lleuger toc de romer i mel.

Cervesa Badúm (Peníscola) És una Cervesa natural i autòctona, elaborada a Peníscola. El seu nom és un reconeixement al patrimoni històric de la Ciutat, “la torre de Badúm”, torre d’origen medieval alçada sobre un penya-segat en ple paratge natural de la Serra d’Irta. Actualment aquesta cerveseria artesana produeix diversos tipus del seu “or líquid”. En primer lloc, la seva cervesa més autòctona, la Badúm amb Carxofa, elaborada amb carxofa de Benicarló D.O. D’altra banda, també podem gaudir de la Badúm Blat, amb aroma a plàtan i clau; la Badúm Pilsen, amb un toc a cítrics i una escuma densa; la Badúm Stout, la seva cervesa negra amb sabor a cafè i regalèssia; i finalment, la lleugerament dolça Badúm amb carabassa.

Tramussos d´Àfrica

Cannabeer (Segorbe) Un producte amb un ingredient estrella, el Cànem. Aquesta idea tan sorprenent naix en 2013, volent integrar sabors herbals a la cervesa. El seu diferencial gust a cànem es percep en el retrogust una vegada l’hem empassat. Tot el procés d’elaboració es realitza de forma artesana, amb una segona fermentació en ampolla per aconseguir el millor resultat en pressió i maduració. Per a la seva producció, les llavors de cànem s’afegeixen a l’ordi i segueixen conjuntament tot el procés.

Isanbeer (Castelló) Després de diversos anys produint de forma particular, a mitjans de 2014, comença a comercialitzarse aquesta cervesa tan de Castelló. És fàcil notar aquest trosset del que “la terreta” ens dóna, amb ingredients com la llimona, la flor del taronger o la garrofa. Isanbeer ofereix cerveses com la Magdala, una cervesa daurada fàcil de prendre, amb aromes cítrics i una suau amargor; la Panderola, amb sabor a caramel, escuma blanca torrada i un amargor mitjà; o l’Azabache, de color negre i espuma torrada, amb un toc a cafè amarg i un fons dolç per la garrofa. És una cervesa d’alta fermentació, sense filtrar ni pasteuritzar, sense conservants ni colorants i amb una segona fermentació en ampolla, produint una gasificació natural, la qual cosa ens farà gaudir del seu sabor sense sentir-nos inflats.

Castelló Beer Factory (Castelló) Castelló Beer Factory naix en 2016 de l’afició de tres socis per la cervesa diferent. Després de diversos anys elaborant a les seves cases aquesta cervesa tan característica, van decidir oferir-nos a tots el poder gaudir-la. Entre les seves varietats podem disfrutar de la Golden, estil “Blonde Ale”, lleugera, refrescant i amb poc amargor; la Happy Hoppy, “Indian Pale Ale”, amarga amb malts de caramel; la Sant rock, “Belgium dubbel”, dolç amb aromes a fruita seca; l’Engendro, “Ameriacan Pale ALe”, cítrica i resinosa, elaborada amb sis llúpols diferents; o la 964 Porter, “English Porter”, una cervesa negra molt suau, amb caràcter Torrat, amarg i matisos a xocolata.

Colla El Magre

Anem a la fira!

Les fires agrícoles i gastronòmiques

enim una terreta que val or! I d’això no en tenim cap dubte. Ací, a Castelló, si ens preguntaren el per què d’eixa afirmació, un bon grapat de persones respondríem que la riquesa de la nostra terra es troba precisament a la nostra terra, o dit d’altra forma, la riquesa del nostre territori es troba al nostre sòl. La conjugació de l’oratge, la humitat i el tipus de sòl fan de Castelló un terreny on una basta diversitat d’aliments broten de la terra per vestir les nostres taules de vius colors. És per això que la tradició agrícola a les nostres terres ve de l’antigor i abasta una gran diversitat de fruites, hortalisses i verdures, des de l’horta i la marjal de les nostres costes, fins el conreu de secà a les muntanyes. Dins de tot el ventall d’aliments que tradicionalment es 48

conreen al llarg de tot el territori, des de Vinaròs fins Almenara, resulta molt fàcil perdre’s i obviar molts d’ells per falta de coneixement. Seria una llàstima que a la Vall d’Uixó no conegueren la tomates de penjar d’Alcalà de Xivert, o que a Vistabella mai hagueren sentit parlar de les cireres de la Salzadella. I, de fet, probablement eixe seria el cas de no ser per les fires agrícoles i gastronòmiques que es duen a terme a molts municipis amb l’objectiu de donar a conèixer els productes locals. Són moltes les fires que es celebren a Castelló al llarg de l’any, totes amb productes autòctons i de gran qualitat. En aquest article parlarem breument d’algunes d’elles. I ja sabeu, si encara no les coneixeu, no deixeu passar un altre any sense gaudir de les nostres fires agrícoles i gastronòmiques!

Tramussos d´Àfrica Fira de Sant Andreu, Cabanes Es tracta d’una de les fires més antigues al País Valencià. Enguany, la fira va celebrar la 510 edició del 24 al 26 de Novembre. El programa que ofereix aquesta fira és d’allò més variat. Per una banda, aquest any quasi 300 expositors es van aplegar per tal d’oferir al públic assistent els seus productes. Per altra banda, l’àmbit gastronòmic també adquireix un gran protagonisme en aquesta fira, on s’ofereixen tats de vins de les bodegues de la IGP de Castelló, cerveses, formatges, embotits i dolços. A més, enguany els participants també van poder

gaudir de la demostració d’afamats xefs de la zona en directe, els anomenats showcookings.

Fira de la tomata de penjar, Alcalà de Xivert N’hi ha alguna cosa millor que una llesqueta de pa amb tomata refregada i un filet d’oli per damunt? Sols de pensar-ho de segur que se’ns fa la boca aigua. I a Alcalà de Xivert saben que no hi ha cap altra tomata millor per fer açò que la seua tomata de penjar.

amb productors locals de tomata i diferents productes tradicionals.

Tot aquest seguit d’activitats gastronòmiques van anar en tot moment acompanyades de tallers per als més menuts -i per als no tan menuts, exposicions, concursos i concerts com ara el de Trobadorets, Pep Gimeno “Botifarra” i Efraín. Ja se sap que a Cabanes va qui te ganes, però per a la fira de Sant Andreu serà difícil trobar algú que no en tinga.

A més a més, la gastronomia també pren un important paper en aquesta fira, on el públic assistent va poder gaudir de showcookings i un tast de la ruta del vi de Castelló.

És per això que des de fa 5 anys aquesta localitat celebra la Fira de la tomata de penjar. Enguany, el 14 i 15 d’octubre es van agrupar més de 60 expositors 49

Colla El Magre Fira de l’Ametla, Albocàsser Ja fa sis anys que a Albocàsser celebren la Fira de l’Ametla. El 7 i 8 d’octubre els carrers del poble es van omplir de gent amb ganes de tastar i conèixer les diferents varietats d’ametles que es conreen a les muntanyes d’Albocàsser. Tot un plegat d’activitats al voltant de l’ametla es van dur a terme durant el cap de setmana. Una exposició anomenada “Varietats d’ametles i eines de treball”, projeccions i diverses xerrades van cobrir l’àmbit més didàctic de la fira. A més, l’associació de jubilats i pensionistes va

Festa de la Cirera, La Salzadella Què bones són les cireres! I com de bé ho saben a la Salzadella, on ja fa nou anys que se celebra la Fira de la Cirera, Art i Tradició. Enguany, la data escollida per acollir a vora 10000 curiosos al poble va ser el 3 i 4 de juny. Els carrers de la Salzadella es desborden d’expositors locals desitjosos de mostrar els seus productes al públic. 115 expositors han ofert enguany tot un ventall de productes artesanals provinents de la cirera: 50

preparar un taller de com preparar la Coca Celestial. Pel que fa a l’àmbit gastronòmic, els dos forns del poble van col·laborar en la fira oferint els seus dolços d’ametla. Ara bé, la fira no haguera estat el mateix sense el ja famós Concurs de Pujada de Sac d’Ametles a la Falsa a la Casa de la Cultura, en les seues tres categories: masculí, femení i infantil. El que queda clar és que a Albocàsser qui no te faena és perquè no vol.

rebosteria, licors, melmelades... a més d’altres productes artesanals provinents tant del País Valencià, com d’altres regions com ara Aragó o Catalunya. Altres activitats com ara teatres, showcookings o visites guiades han omplert el programa fent de la Fira de la Cirera de La Salzadella tot un èxit.

RUTA de la

TAPA

Tramussos d´Àfrica Fira citrícola, Torreblanca Es tracta d’una fira de només dos anys de vida. Enguany, en la seua segona edició celebrada el 9 de Desembre, els habitants de Torreblanca han volgut fer protagonistes d’aquesta fira a la taronja i la carxofa. Vora 20 expositors s’han aplegat a la vila per a oferir cítrics, carxofes o productes derivats. A més, el públic assistents va quedar meravellat amb el repartiment de suc de taronja i carxofes torrades, tot un gust per al paladar. Per acabar d’arrodonir la fira, l’organització també va oferir una ruta de la tapa on 11 bars i

restaurants locals van preparar tapes de taronja i carxofa, a més de xerrades i showcookings. Amb tan sols dos anyets aquesta fira ja ha aconseguit deixar al públic bocabadat i, de segur, esperant ja la tercera edició.

Fira del Comerç, Ramaderia i Agricultura, Vall d’Alba Els objectius d’aquesta fira són els d’oferir nous productes i tècniques al món de l’agricultura i la ramaderia per tal d’augmentar la seua productivitat i obtindré una major rendibilitat. Entre els vora 200 expositors d’aquesta fira, també es pot trobar una oferta variada d’articles d’alimentació i artesania, provinents principalment de Castelló, però també d’altres províncies de l’Estat.

XX edició, amb l’afluència d’unes 30000 persones. Com veieu, per a gustos colors! I és que amb poc de temps, els pobles de les nostres comarques s’han anat convertint en els millors expositors dels seus productes locals. Anem a la fira?

Laia Alegre Zurano

Enguany, aquesta fira celebrada del 7 al 9 d’abril, ha consolidat la seua 51

Colla El Magre

Qui no menja després de fart, no treballa després de cansat Q

uè bo és menjar! És una de les principals necessitats de les persones. Menjar desperta els sentits i provoca sensacions. Amb la panxa buida, poca cosa es pot fer. Serà per això que tot, absolutament tot, ho celebrem al voltant d’una taula. La gastronomia adquireix una gran importància a l’entorn social, fent d’acompanyant i moltes voltes de fil conductor de les nostres celebracions.

Allioli Ingredients: oli d’oliva, all, rovell d’ou i sal. Pot ser de les receptes amb més supersticions de la nostra cuina. L’allioli no es lliga si el mires quan s’està fent, si el fa una dona amb el període, si no el remenes en una direcció determinada...

L’hora del dinar, sobretot els diumenges, és un moment molt especial, on tota la família es reuneix per passar una estona parlant i gaudint del menjar.

A més, la gastronomia és un dels trets més identificatius d’una regió, ja que moltes voltes sabem d’on estan parlant sols en sentir el seu plat típic: paella al País Valencià, calçots o escalivada a Catalunya, cocido madrileño a Madrid, gazpacho a Andalusia, calamars en la seua tinta a Navarra, chicharro al

País Basc, migas a Terol, morteruelo a Conca, etc. La gastronomia va molt unida a les festes i tradicions d’una regió. Per tant, allà on anem, de segur que el que mengem i com ho mengem estarà ben present. Com supose que passarà a tots els llocs, quan realment se’ns omple la boca és quan parlem de la nostra gastronomia. Ens agrada menjar, però sobretot ens agrada menjar els plats d’ací, amb productes autòctons i receptes de la terra.

Tramussos d´Àfrica Sopes escaldaes

Tords amb alls

Figues albardaes

Ingredients: oli d’oliva, pa dur, all, sal i ou. Encara que ara estiga caient en desús, per als nostres avantpassats era un dels plats més cuinats, ja que no tenien la sort de comptar amb la varietat de productes de carn i peix que tenim ara.

Ingredients: tords, alls, oli d’oliva i sal. Al llarg dels anys l’afició al parany ha passat de pares a fills, conservant així el mateix parany de generació en generació.

Ingredients: farina, aigua, llevat, sal, figues seques i oli d’oliva. Les figues de l’auela Rosario, famoses per a totes aquelles persona que hagen passat pel cadafal de la Colla El Magre el dissabte de pregó. Què bones!

Colla El Magre Olla de dejuni Ingredients: fesols, espinacs, creïlles, aigua, oli d’oliva, sal i safrà. L’olla era un plat molt comú a Castelló. Un refrany diu: “Mare meua, em vull casar. Filla meua, no tinc olles. Mon anirem a l’Alcora i en comprarem de noves”. Antigament sols es menjava olla amb carn els dies de festa, la resta de l’any era olla de dejuni.

Flors de carabassa arrebossades Ingredients: flors de carabassa, farina, ou, oli d’oliva. La carabassa ha estat un ingredient molt culinàriament molt emprat a la nostra regió: a l’olla, en puré, a l’arròs al forn, de postres...

Rossegons Ingredients: ous, sucre, ametla, farina, ratlladura de llima i bicarbonat. Ben entretinguts de menjar i pensat per a gent amb bona dentadura. A vegades es donen a les primeres comunions per als convidants.

Tramussos d´Àfrica Llesquetes de pa dur Ingredients: llet, sucre, ous i oli d’oliva. La gent se les menjava per tal de tindre més energia. També es les donaven als animals quan treballaven. Coca de Castelló Ingredients: ous, creïlles, sucre i ametla. Antigament era una coca de gent pobra, ja que en no tindre prou diners per l’ametla, afegien també creïlles. Tots aquests menjars i postres són autòctons i de qualitat, receptes que han passat de pares a fills per tal de gaudir de la nostra gastronomia. Les tradicions viuen gràcies als joves, que capten el seu encant i el continuen. Així que ja sabeu, a la taula i al llit al primer crit! I de postres, un bon carajillo! Ana Zurano i Picazo

Colla El Magre

Tornant als orígens: l´agroturisme italià V

os imagineu passejant per les muntanyes del sud d’Itàlia? Vos imagineu trobar una casa enmig de la muntanya, on un seguit d’animals fan la seua vida? Vos imagineu aparcar davant d’un hort ple de verdures fresques? Vos podeu imaginar entrar en eixa casa i quedar-se a menjar el que hagen cuinat eixe dia de la seua pròpia collita? Doncs alguna cosa semblant són els agroturismes italians... a que abelleix? Un poc d’història... La història de l’agroturisme a Itàlia comença a mitjans dels anys 60. Després d’un període de promoció cultural i política (emulant altres països europeus), l’agroturisme va entrar per primera volta a la 56

legislació local italiana l’any 1973 a Trento. En 1983 i 1985 apareixeran les primeres lleis estatals que regularan els agroturismes. Segons les estadístiques més recents a Itàlia, n’hi ha 19.973 granges agroturístiques, de les quals 16.504 ofereixen allotjament amb 206.145 llits, 9.941 restaurant i 11.421 activitats recreatives, culturals i educatives. La regió amb l’oferta d’agroturisme més rellevant és Toscana, seguida de TrentinoAlto Adige i Lombardia. Segons estimacions recents d’Agritourist (2012), la facturació anual del secor és d’aproximadament 1.17 bilions d’euros. Els valors fonamentals de l’agroturisme italià La República Italiana recolza l’agricultura també mitjançant la

promoció de formes idònies de turisme al camp. Els principals objectius són: - Valorar els recursos específics de cada territori. - Afavorir el manteniment de les activitats humanes en àrees rurals. - Afavorir les iniciatives en defensa del sòl, el territori i l’ambient per part dels empresaris agrícoles. - Recuperar el patrimoni immobiliari rural mitjançant la tutela de les peculiaritats paisatgístiques. - Recolzar i incentivar les produccions típiques i de qualitat i les tradicions gastronòmiques relacionades. - Promoure la cultura rural i l’educació alimentària.

Tramussos d´Àfrica

Un mode original de viure al camp La peculiaritat de l’agroturisme és la de poder ser realitzat sols a establiments agrícoles i per agricultors, els vertaders protagonistes. L’agroturisme és ja tot un fenomen, i s’està difonent a molts països del món, especialment als europeus, gràcies a la gran atracció exercida pel món pagès respecte una societat cada volta més urbana. D’aquesta manera, la granja, submergida en el verd i en el paisatge rural, es converteix en un lloc en el qual viure al camp de manera completa però senzilla, lluny de la formalitat i el soroll de la ciutat. Gràcies a l’agroturisme, el camp italià ha pogut salvar una part importantíssima de les seues construccions rurals històriques i de valor, i ha fet sobreviure l’agricultura tradicional en les zones més difícils. De fet, gran part de les empreses agroturístiques es troben sobretot als turons i les muntanyes, on l’agricultura que requereix grans superfícies i sistemes productius molt industrialitzats no es pot desenvolupar.

En canvi, l’agroturisme potencia sistemes productius de dimensions més menudes i la integració amb l’ambient. Per tant, l’agroturisme dóna als seus hostes la possibilitat de conèixer de prop els llocs on va nàixer i es va desenvolupar aquest art italià, i on encara es guarden infinits tresors per descobrir. Viure aquesta experiència significa poder prendre contacte amb l’agricultura, les estacions, les produccions, els oficis... però també amb l’arquitectura rural tradicional, les cases de pedra, rajola o fusta que componen estils i models molt distints entre ells. Masos, corrals, alqueries i granges, però també refugis i cabanyes són els noms que distingeixen els diferents tipus de establiments rurals al terreny italià. En la varietat està el gust Cada empresa agroturística és distinta i és el fruit d’una història: el lloc, les tradicions locals, les produccions agrícoles, les construccions, el paisatge, el clima, però sobretot la família, que normalment és propietària i dissenya el seu propi projecte.

Moltes empreses s’esforcen per oferir un conjunt complet de serveis i activitats, en canvi altres s’especialitzen en una sola forma d’oferta, proposant bé l’opció d’allotjament o bé sols la possibilitat de menjar a la granja. Altres agroturismes, en canvi, funden la seua filosofia en l’atenció a l’ambient i a la conservació de la història i de la cultura local. Algunes granges es converteixen en vertaders museus dedicats a l’agricultura i el camp. Altres es presenten com autèntics centres de conservació de la biodiversitat vegetal o animal. Avui en dia, la tendència general és la d’oferir una gama completa de serveis, però cada agroturisme és distint i construeix una proposta original diferent a la resta. Personalment, em quede amb els agroturismes menuts, on entres directament a casa dels agricultors, menges al seu menjador sense preocupar-te del menú, perquè és únic per a tots. És vertaderament un goig... vos animeu? Begoña Zurano i Picazo Saverio Scudiero

Colla El Magre

El que menjàvem a casa T ots els anys igual! Encara no ha passat el Nadal com aquell que diu i ja estem embolicats amb les festes de la Magdalena! Primer, ve l’estrés del llibret, que encara que tots els anys diem que l’hem de tindre abans de festes, això mai ha sigut realitat i a última hora ens toca anar contrarellotge...Deprés vindran les vestimentes i per últim la darrera preocupació: fer un bon acopi d’aliments per a que no ens falte de res la setmana de festes! He començat a escriure aquest article hui: dia de Reis. Dia de grans il·lusions per als més menuts i per als més grans. Dia de la innocència que fàcilment en transporta a la meua infantesa...La il·lusió era la mateixa, els regals molts menys! Potser per això ara, el comboi s’ha reduït al moment d’encetar els paquets i poca cosa més. Vivim en l’abundància! Per sort, la gran majoria de la gent tenim de tot i ho tenim de manera immediata, sense haver d’esperar que arribe cap data assenyalada o haver de fer-nos la replegueta dels xavos per anar a comprar-nos el capritx més capritxós que ens ha vingut al cap. 58

Igual són coses de l’edat que et fa cada vegada més mirar cap enrere!...Un detallet a casa els pares era més que suficient per fer-nos ben contents! Encara me’n recorde un any que els Reis de l’Orient em van deixar un cabdell de fil i un ganxo dins d’una bola de plàstic i jo més contenta que unes pasqües: a fer ganxo s’ha dit! Remats per als draps de clau, saquets per al pa, randes per a les tovalles i els llençols, regals que vindrien després, ja que en fer-me més boniqueta tots els regals es van reduir a peces per fer-me l’aixovar (que antic sona tot açò!). Una cosa semblat als regals passa amb el menjar: ve Nadal i no

sabem què comprar perquè tot l’any estem menjant el que ens abellís! Com ha canviat la història! De família llauradora, esperàvem el Nadal amb candeleta: a principis de desembre començàvem a fer la confitura per pocs dies abans de Nadal fer els pastissos! Tot era una festa i perquè no dir-ho una bugada també: fer la pasta, aplanar-la, omplir els pastissos, passar la rodeta per fer les vores, pintar en ou, ensucrar i portar-los a coure al forn damunt d’un taulell de fusta que amb molta traça les dones portaven al cap...Menys mal que a casa érem gent la gana i ens distribuíem les tasques...Ja sabeu! Molta gent molt treballa però molt menja!

Tramussos d´Àfrica Els pastissos que siguen grans i estiguen ben plens! - ens demanava el pare. I a partir d’eixe moment, tota la casa feia una oloreta que enamorava, i esperàvem ansiosos l’ arribada del dia 21 de desembre, el dia del sant del pare, Sant Tomàs, perquè eixe dia havia arribat el moment de tastar els pastissos. Ai! Els pastissos d’aquests temps ni se secaven, ni engreixaven, ni pujaven la tensió, ni tenien colesterol! Després arribava el moment de matar el tito, un altre comboi familiar! Agafàvem el tito, el ficàvem dins d’un sac de pa per a que no ens fera mal amb les ungles i li’l aguantàvem al pare, que era l’encarregat de fer-lo passar a millor vida. Quins titos més “majos”! Després de desplomats i arreglats se’ns quedaven en 14 o 15 quilos de carn que feia les delícies de tota casa. La sang per a les pilotes de la paella del dia de Nadal, la major part de la carn del tito per a guisar-la la nit de Nadal, i el copró i algun tall més poc agraciat per al caldo del segon dia de Nadal, al que també afegíem les pilotes que no havíem gastat per a la paella. De postres: meló de

tot l’any! Uns melons que després de collits eren seleccionats pel pare i penjats del sostre amb unes vetes, on esperaven que arribaren les festes per baixar a taula. I després del meló: pastissos! Tot açò ho complementàvem amb alguna cosa més que havíem pogut guardar: tomates, bajocons secs, coralets per fer la picadeta per guisar el tito, figues seques que teníem esteses en canyissos amb els quals de vegades fèiem panfigos (obríem la figa i la reomplíem d’atmeles). També teníem creïlles i pomes i fins i tot, alguns bagots de raïm. Arròs, que es convertia en sèmola si el molíem, i un dolç codonyat que portava de cap al meu germà. Dels porcs que criàvem a casa, ho aprofitàvem tot: quina cansalada i quins gerros de conserva més bona! Pernils i magre, molt de magre! Això sí que eren despenses plenes! I damunt a casa no es tirava res! Si el pa es feia dur, el portàvem a torrar amb sal, oli i pebre-roig i un poquet d’all si venia de gust; o si no, fèiem sopes d’all o de tomata o en el millor dels casos, llesquetes d’ou! I si encara així hi havia pa dur les gallines, els ànecs, els titos, els conills o els gossos el feien desaparèixer ràpidament.

Els animals que teníem a casa no menjaven pinsos com ara, sinó que pràcticament podem dir que s’alimentaven de totes les restes de fruita i verdura que sobraven a casa i d’algun complement més com els caragols que els esclafàvem per als ànecs. El pa l’aprofitàvem al cent per cent però la resta de les coses també. De les tomates sobrants en fèiem conserva; de les bresquilles i de les peres almívar; i fins i tot, amb tomata i meló, ma mare feia una melmelada que estava boníssima. Omplíem els pots i al bany de maria! I alé, a la despensa per seguir guardant, per poder tirar mà d’aquest tipus de fruites fins que arribaren les mandarines. Entre mig, com a molt, alguna llanda de cacaus torrats al forn o carabassa o moniatos també torrats. Crec que a casa mai vam comprar fruita. Menjàvem el que teníem ja fora al bancal o a la despensa. Això fins que vam descobrir els plàtans i ens ficàvem molt pessadets per a que ens els compraren. Recordeu del magatzem de plàtans que hi havia al carrer Governador? «El Plátano de Oro»? 59

Colla El Magre Amb les verdures passava el mateix. Cada temporada tocava una cosa i si es collien bledes a casa menjàvem bledes cuinades de diferents maneres, i si es collien bajoques passava idènticament el mateix. A mi el que més m’agradava, com a la majoria de xiquets, és quan es collien les creïlles. Que bones fregides! Però les meues preferides eren les creïlles que havien quedat més menudes: les bullíem amb pell i les pelàvem després, i una vegada pelades les fregíem i els tiràvem picadeta d’all i julivert per damunt. D’ahí al cel! La truita de creïlla també era una de les meues predileccions i com no, les mandonguilles d’abadejo! Al forn, fetes amb quadronets amb

sal i oli i pebre-roig tampoc em desagradaven gens o torradetes senceres, amb pell, amb un poc d’allioli...mel! Amb que poqueta cosa ens conformàvem i que bo que estava tot! Vos recordaré que neveres no en teníem. Sols teníem unes carneres: unes gàbies de tela mosquitera on ficàvem les llonganisses i les botifarres, els blanquets i algun que altre tipus d’embotit per a que les mosques no acudiren i al mateix temps, s’eixamorara l’embotit i no es fera malbé. La carn no calia conservar-la. Procedia d’animals de casa i mai millor dit, era mort i pelat, i consumit.

Aquesta situació d’autoabastiment es repetia amb major o menor mesura a pràcticament totes les cases del raval, per tant, ja podeu imaginar-vos que l’existència de tendes no era massa precisa, ja que a més de l’autoabastiment la gent ens intercanviàvem alguns productes i d’altres arribaven a les cases gràcies als nombrosos venedors d’ambulats. També era normal posar «la mostra» a la porta de casa, que no era altra casa que una cadireta o un caixó amb una mostra dels productes que es tenia en aquella casa (normalment fruita o verdura). Això no obstant, de tendetes pel raval, hi havia algunes. Jo per exemple, als catorze anys vaig començar a treballar en una: a casa Marieta! Allí hi havia de tot, com a

Tramussos d´Àfrica la tenda de la Redona, a la placeta Sant Roc, que encara segueix en funcionament però amb un gènere molt menys variat que els que tenien en aquells temps. Casa Nyoles a la Ronda, allí tenien un bon vi a granel que despatxaven directament dels tonells. La tendeta del «Sinyo Joaquin», cavant de l’església dels «Carmelos», al carrer Ros d’Ursinos, on anàvem amb les rues obertes per a que ens les reomplira amb anxoves...Unes anxoves grans que treia d’unes llandes més grans encara! I la més moderna, ja tipus supermercat: Alcoceba. A la banda de baix del nostre carrer, al cantó amb Palmeretes. Entre les coses que veníem a casa Marieta, destacaria per curiós, les barres de gel. Ens portaven unes barres grans de gel, embolicades amb pallús -la corfa de l‘arròs-, que per vendre-les les havíem de tallar a quarts. Belmonte, es deia la fàbrica del gel que estava a la carretera Borriol, pujant a l’esquerra, un poc abans d’on ara comença el pont de la universitat. De gel en teníem tots els dies, però la seua venda augmentava especialment els diumenges quan

la gent volia tindre les coses ben fresquetes. Diumenge a més, la gent aprofitava per comprar vermut i els que podien afegien a la compra un paquet de papes que valien 5 pessetes o sarsa, o un sifó que valia dos pessetes i mitja o llimonades, o per 5 pessetes més, cacauets saladets de casa Monfort, un magatzem on torraven cacaus que estava al carrer d’Alcalde Tàrrega. A la tenda veníem de tot: verdura, fruita, llandetes, sabons de pastilla...També veníem ous que ens els portaven tots els dies i jo havia de segellar-los ú per ú, per saber de quin dia eren. Cada temporada venia marcada per un tipus de menjar i el mateix passava amb les dates senyalades: per Nadal, pastissos i arròs amb pilotes; per Carnestoltes i Tots Sants, llesquetes d’ou; per Magdalena mai faltava la truita de faves d’una collita acabada d’estrenar acompanyada per ous de les gallines ponedores de casa; per Pasqua, les mones farcides de confitura dels moniatos i carabasses que havíem collit a casa; dijous i divendres sants, olleta de dejuni ben carregada d’espinacs de la marjal, abadejo i ous bullits; diumenge de Pasqua, paella per dinar i per berenar-

sopar un bon perol de faves al tombet collides pel matí amb alls tendres, cansalada, costella i botifarres. Del panís fèiem mongetes; dels gira-sols torràvem pipes; de la séquia pescàvem llises i anguiles que fèiem amb salseta o amb all i pebre; amb cotó-en-pèl, caçàvem granotes que després fregíem; per les marjals buscàvem caragols, que després d’enganyats queien a la cassola; i així passàvem els dies esperant que canviara la collita per poder canviar el menú. Direu el que voldreu però no hi ha rés millor que menjar cada cosa al seu temps!

Xaro Alegre Segarra

Colla El Magre

Estimem la nostra terra E

stimem la nostra terra. D’això no en tenim cap dubte, és un fet. Però quan ens preguntem: per què? La boca se’ns tanca i frunzim el front. Com pot ser que coste tant buscar raons a una cosa tan simple com l’amor per la nostra terra? Pot ser les cançons tenen raó, i allà on mana el cor, el cap té poc a dir. O pot ser és que no sabem trobar les

paraules justes que concreten un sentiment que moltes voltes és de tot menys concret.

Perquè quan coneixes a la seua gent ja no pots deixar-la d’estimar. És un amor etern!

Segurament no ens podríem quedar amb una sola resposta, la nostra terra és massa gran i diversa per enquadrar-se en unes poques paraules. I és que n’hi ha tantes coses per estimar! No podríem triar una! No és el clima, no són les nostres costes, no és la marjal ni les muntanyes, no és la gent, no és la nostra música ni les nostres danses, no són les festes ni les tradicions. No és res d’això, perquè ho és tot. Tot és un conjunt inseparable que fa que duguem la nostra identitat com a poble ben a dins del cor i que alhora ens l’omple de tendresa per estimar cada centímetre del que xafem amb els nostres peus. No podem quedar-nos amb una sola resposta, i no ho farem. Estimem la nostra terra per infinits motius...

Perquè em fa sentir diferent a la resta.

Perquè és l’herència del nostre poble. Pel mediterrani, pel clima, per la proximitat de la gent, per l’olor a pólvora de la Magdalena, per la dolçaina i el tabal... perquè és la nostra terra. 62

Per la seua tranquil·litat, el seu clima i la multitud de tradicions. Perquè és llum. Perquè estimem el progrés del nostre poble que depèn de nosaltres mateixa, que ha de ser ben nostre. La identitat es rep i es recrea, es treballa, es viu a casa i s’aconsegueix amb l’esforç posant al davant el cor. L’estima a la terra, a les arrels populars, tradicionals i culturals, als drets com a poble, la nostra llengua, van en nosaltres, formen part del nostre tarannà, són irrenunciables. Estimem la nostra terra com a base, partida i compromís per assegurar el bé comú. Estimem la nostra llengua com a vehicle de bona comunicació i no de conflicte. Estimem i defensem les arrels d’una cultura que ens identifica com a poble. Perquè és nostra i sempre ho serà com ho és la nostra família, els llaços de sang mai no es perden.

Tramussos d´Àfrica

Colla El Magre Perquè ací en pariren i sóc terra! Perquè és una terra que sap acollir. És nostra i molt diversa on tots i totes tenen un lloc on estar. Perquè aquesta és una terra acollidora! Plena de valors i tradicions, una terra valenta i orgullosa de lo seu! I no, ací no em pariren, però ací estic, orgullós i agraït, perquè si sóc qui sóc és gràcies a aquesta terra. Però clar, la terra no és més que el resultat de la gent que la treballa, que la cuida i estima. Perquè som país. Perquè quan no la tens a prop, la trobes a faltar. Pels mars i muntanyes que ens han vist créixer i convertir-nos en el que

som ara. Roques i pedres on hem caigut mil vegades i que ens han ajudat a tornar a alçar-nos. Aquesta terra som nosaltres. Forma ja part del nostre cos i esperit. Perquè allà on ens duga la vida, sempre la portarem al cor a ella i a la seua fantàstica gent. Perquè és la millor del món. Perquè és on he elegit viure. Perquè som terra ens deixem travessar per les arrels, i ens xopem de la suor del poble, alimentem les llavors i el vent ens arrossega per tot el nostre menut però llarg país, i sorgim amb força per lluitar pels trencs d’alba, els nostres, els que ens pertoquen, els que hem guanyat.

Som terra, perquè és el millor que sabem ser. Amb la col·laboració per xarxes socials de: Albert Garcia Jose Santolaria Beltran Yolanda Escrig Vaquer Josep Grau Fina Sales Ferrando Ximo Poulaine Gabriel de Souza Colla L’Olla Jose Juan Sidro Jose Melchor Valero Muñoz John Glacius Meri Chapetes Sandra Gascón Castillo Herme Martinez Chelo Asencio Monroig Carlos Chippirraz Gomez-millan Vanesa Guisado Rivas Víctor Bonet Peris

Tramussos d´Àfrica

Colla El Magre

Lluminosos camins

oquen les 9 al campanar de la vila. Baix, el guirigall marca també l’hora. El moment de la veritat està a punt d’arribar...Xarangues, dolçaines, crits, estendards que ballen a ritme, nervis, consignes, xiulets i xiulits, samarretes de colors que marquen on es troba ubicat cada sector gaiater i, en un raconet, discretes, les colles. En breu començarà el lliurament dels premis...Llibrets, portades, articles, il·luminacions, monuments gaiaters, i tota la plaça i mig Castelló, estarem amb l’ai! al cor... És el moment en què el nostre 66

treball ha de donar els seus fruits i la rivalitat és ben present en l’ambient! I no és per menys! A la plaça Major, com no podria ser d’altra manera, queden reunits per uns minuts els esforços de molta gent que d’una manera o altra ha aportat el seu granet de sorra per a que la gaiata, per a que la seua gaiata, siga el nostre millor pregó! Lleugeres passen les primeres entregues de premis: convocatòries per la promoció de l’ús del valencià i concursos literaris diversos. Premis que podíem anomenar menors i que van succeint-se els uns als

altres. Mentre baix l’escenari, tota la plaça apunta ja, a qui guanyarà el concurs de gaiates: la dotze pel seu disseny innovador!; no! La deu perquè és la més tradicional!; d’això res, guanyarà la catorze perquè és la del meu sector!; doncs a mi la que més me va agradar a la Desfilada de les Gaites va ser la ú, tenia un joc de llums preciós! Arribarà el moment en què la cosa es posarà seriosa i els presidents i les presidentes dels diferents sectors ompliran l’escenari, i ara sí que sí! Haurà arribat el moment i, actualment al més pur estil Eurovisión s’aniran cantant les puntuacions damunt l’escenari....

Tramussos d´Àfrica Crits, xiulits, alegries, decepcions, per finalment escoltar les paraules màgiques que atorguen el preuat guardó, el primer premi de gaiata! Llàgrimes, besets i fortes abraçades, un estendard acreditatiu que lluirà tota la setmana al costat de la gaiata i la corresponent quantia econòmica, però sobretot, l’orgull d’haver guanyat i de saber que el teu monument no morirà enguany, sinó que tindrà un any més de vida: serà la propera gaiata de la ciutat! Darrere hauran quedat llargues hores de treball i el gran patiment dels pares de les criatures! Eixes persones que, recentment, han rebut el nom d‘artistes gaiaters i que fins i tot, han vist reglat el seu saber fer amb la creació per l’Ordre 58/2017 de 27 de maig de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, d’uns estudis de formació professional batejats com «Cicle formatiu de grau superior corresponent al títol de Tècnic Superior en Artista Faller i Construcció d’Escenografies». Per a bé o per a mal, ja podreu respirar amics! Estanislao, Pepín, Tico Bernat, Jovi Monroig, Vanesa Pérez, Juan Boix i tants d’altres que no conec! Fins i tot Lorenzo Ramírez i Paco Puig també respiraran des del cel!...Ha arribat el moment de donar l’enhorabona

a l’elegit. Ja sabeu que la sort no sempre pot acompanyar-vos a tots però, també coneixeu a la perfecció, que amb el disseny i la construcció d’una gaiata, no sols es tracta de guanyar o perdre sinó la cosa va més enllà! I per això i com se sol dir: l’any que ve més i millor! Perquè sí, perquè afortunadament no us ho podeu remeiar! Perquè teniu a les vostres mans el do que permet recordar a tot el poble de Castelló que la seua història s’ha fet, es fa i seguirà fent seguint la llum antiga. Mai sabrem que hi ha de veritat i que hi ha de llegenda en aquelles xiquetes del meno que baixaren al pla un 8 de setembre de 1252, nugadetes amb cintes als gaiatos que sostenien els llums necessaris per il·luminar el camí de tot un poble que caminava cap a la prosperitat. Mai sabrem tampoc si realment la baixada al pla es va fer realment per la nit. Però tant s´hi val! Llegenda o realitat, la gaiata forma part del nostre imaginari col·lectiu com a poble i com a símbol de la nostra ciutat, i any rere any ens transporta als orígens del tot! Dels gaiatos amb fanals com a parents llunyans de les nostres gaites n’hem sentit parlar pràcticament tot el poble i d’ells n’ha quedat

bona mostra amb les gaiates individuals que amb major o menor afluència van apareixent cada edició magdalenera. Però, en aquest camí evolutiu -llarg o curt depenent des d’on es mire- poca gent recorda per exemple, la Gaiata del Micalet de València, una gaita que es va construir al segle XV pels jurats de la ciutat de València per commemorar l’extensió dels furs de València a Castelló, que la nit de la rogativa a la Magdalena desfilava pels carrers de la vila acompanyada de xicotetes gaiates semblants a les que ens dibuixa la llegenda i que simbolitzaven els diversos nuclis de població del terme que es trobaven fora de la ciutat emmurallada... Taxida, Almalafa, Villamarch (Villamargo), Fadrell... Gaiates amb tants llums com veïns, caps de família i familiars acudien a la rogativa, segons marcava la tradició. Ja al 1865 trobem una altra fita gaiatera important! I és que per acord municipal es va establir la utilització de vidres en la construcció de les gaiates individuals o «de mà» -com eren conegudes- per poder obtenir així diferents tonalitats de llum així com també l’ús de ciris verds que se situarien estratègicament en el camí pel qual havia de passar la romeria. 67

Colla El Magre nou festeig: les falles (per allò de l’Esperit Nacional). Ai! De pelets ens vam salvar! I si bé es cert que el bàndol pro faller no va aconseguir el seu objectiu primordial sí en va aconseguir altres de secundaris com la creació de comissions per organitzar les festes per barris, l’elecció d’una reina per a les festes i unes dames a imitació de la Fallera Major de València i la seua cort d’honor.

I seguim sumant, i seguim evolucionant! I és que l’any 1914 es van afegir a aquestes gaiates de mà, les «gaiates patrocinades», gaiates que com el seu nom indica eren pagades per entitats locals com el Cercle Mercantil, la Càmera Agrícola, el Gremi de Sant Isidre, l’Ajuntament o el Tetuan 14. Uf! Ara mateix m’ha vingut al cap la imatge de Vicent Castell que va fer el 1914 la gaiata de l’Ajuntament i la del Cercle Mercantil; i en 1915 va fer la de la Càmera Agrícola, el Gremi de Sant Isidre i la del regiment militar. 68

L’any 1929 van aparèixer les primeres gaiates de barri a iniciativa de l’alcalde de la ciutat Manuel Bellido, i el 1934, Bernat Artola va fer la gaiata per a la Càmera Agrícola... i després va vindre la guerra. Però no cregueu que ni la guerra ni la dura postguerra van poder amb les gaiates! Tot i que al sí de la «Junta Central de Festejos» formada per la corporació local, falangistes, membres del Moviment Nacional, militars i representats de la societat, allà per l’any 1944 es va crear un gran debat: recuperar les festes tradicionals de la Magdalena tal i com se celebraven fins l’arribada de la Segona República o bé, la imposició i implantació d’un

I ací va arribar el punt àlgid! Havia arribat el moment. Calia definir allò que era una «gaiata». Com ja podeu imaginar el bàndol profaller volia reduir la gaiata a la imitació d’una falla i inclús es va arribar a proposar cremar-les el darrer dia de festa; mentre que el bàndol gaiater proposava fer unes gaiates de mà més grans, més monumentals, més espectaculars, enllaçades amb la tradició anterior. Afortunadament en aquest punt, va aparèixer Antonio Pascual Felip, a qui sense saber-ho tant devem el món de les festes de Castelló! Ell va ser qui amb poques paraules va definir a la perfecció el que havia sigut i serà per sempre una gaiata: «un esclat de llum, sense foc, ni fum»! I punt. Fi de la discussió. Això no obstant va ser inevitable que els monuments gaiaters de 1945 -les primeres gaiates monumentals modernes- tingueren un cert

Tramussos d´Àfrica regust faller. Van ser monuments de gran porte, fixos i amb formes antropomòrfiques, però que afortunadament van tindre llum i per suposat no van ser cremats el darrer dia de festa. Dos anys més tard, el 1947 quan les gaiates van començar a semblar-se a les actuals, amb una gaiata que va fer l’escultor Tomàs Colon. Gran any el de 1947! Gaiates, Marxa del Rei Barbut (actual Marxa de la Ciutat) i el cant del Pregó de Barnet Artola! No va ser Miguel Collado qui va fer la tercera gaiata de la ciutat l’any 1983?...Sí, sí, segur! De 1983 a 1991 va desfilar pels nostres carrers la gaiata de Bellido com a gaiata de la ciutat. Encara me’n recorde. Era una gaiata preciosa! A Castelló, com a gent ben llesta que som, en hem acostumat a respondre a boca plena quan ens pregunten «això de les gaiates que és?», que la gaiata és un esclat de llum sense foc ni fum, i ens solem quedar tan amples! Però, moltes vegades, m’he parat a pensar com de complicat és explicar a qui ve de fora què és una gaiata. Ja no d’on ve ni què representa, sinó com explicar-li com és un monument gaiater?...A veure, provaré sort! Al meu cap veig la gaiata en abstracte per una estructura central que sol tindre com a mínim quatre cares

simètriques (tot i que vaja, en les gaiates d’estil modern no s’aplica aquest principi...com m’agraden a mi les gaiates octogonals!) i que ha de tindre com a elements iconogràfics bàsics un gaiato (que generalment se situa a la part superior, com un remat o una corona); l’escut de la ciutat; i a més, i sobretot, ha de tindre, l’element principal que la caracteritza i li dona identitat pròpia, llum. A més, a banda d’aquest trets se solen respectar unes proporcions com el fet que l’amplària total del monument ha de ser la meitat de la seua alçada. I una altra cosa molt important és el fet que les gaiates han de ser mòbils i s’han de col·locar damunt d’un carro construït prèviament i que sol ser de base quadrada però que pot agafar qualsevol forma geomètrica en funció de les necessitats de l’artista gaiater. Aquest carro no pot tenir una alçada superior a un

Colla El Magre sext del total del monument i al seu torn, el conjunt del monument – carro inclòs- no pot mesurar més de sis metres des de terra ni els tres metres d’amplària. Que pagades desfilen les comissions de sector espentat els seus monuments el Tercer Diumenge de Quaresma quan entren pel Forn del Pla! Però que més podria dir-vos d’un monument gaiater? Doncs que principalment els podem classificar en dues categories: les gaiates tradicionals i les gaiates modernes. Pel que fa a les primeres, les tradicionals, a quasi totes sol destacar la presència de fusta i amb uns acabats d’estil barroc d’aquest mateix material, i a més, la fusta se sol combinar amb el vidre pintat a manera de vidriera. En canvi les gaiates modernes solen usar un altre tipus de materials: plàstics, ferros, aluminis, pvc,... productes moderns, com el seu nom indica. La veritat siga dita, és que les gaiates modernes no acaben de collar! Tot i així recorde alguna gaiata moderna grauera digna de bones mencions! El mateix sol passar amb les gaiates infantils dedicades als i les protagonistes més menuts de la festa, que en ocasions semblen reproduccions a xicoteta escala de les grans, com si foren de joguet! 70

D’altres en canvi, queden un poc més deslluïdes i es limiten a exhibir millor o pitjor els dibuixos animats de moda. M’ha paregut escolar que enguany, hi haurà una gaiata infantil de la ciutat i crec que fins i tot la van portar a Fitur! Però vaig a seguir, que m’embolique com el credo...Pel que fa als materials, s’ha de destacar el fet de què les primeres gaiates modernes van estar fetes de llistons de cartró i de cartró-pedra...però amb el pas dels anys i depenent del pressupost es van anar introduint diferents materials. Dins d’aquesta evolució, destaque el fet per exemple, de que s’ha passat d’un esquelet de fusta a una estructura de ferro o acer. Ai, el pressupost! Qui paga, mana! Tot i així, el material que no pot faltar en una gaiata mai de la vida és el vidre! El vidre: l’element encarregat de transmetre els efectes lumínics cap a l’exterior, l’element encarregat de projectar eixa llum tant nostra, eixa llum que vam fer la promesa de mantindre sempre encesa, eixa llum que Bernat Artola va saber batejar tant bé com «la llum de l’amor filial». La llum! La llum de les gaiates antigues, que a les gaiates anteriors al 1945 no eren altres coses que minetes d’oli: cresolets plens d’oli

que amb unes metxes o cordells de cotó, que il·luminaven el monument fins que la metxa es consumia. Després van vindre les llums fixes: unes peretes a les quals arribava el corrent des d’una bateria disposada en un artefacte del carro que sostenia al monument. I més tard, aquestes bateries van ser substituïdes per endolls distribuïts al llarg de la volta de la processó, enganxats a la xarxa general, on hàbilment els membres de les comissions endollaven i desendollaven els seus monument. I dels endolls, al relé que va possibilitat que es pogueren fer els primers jocs de llums i així, fins arribar als nostres dies on els jocs de llums son programats per vertaders especialistes amb els seus ordinador i es nodreixen dels grups electrògens que acompanyen els monuments. Ara ja no ho recordem! Però quina tristor i quins colors més estranys el primer any que les gaiates van funcionar amb leds! I ja ficats ens faltaria explicar com es construeix una gaiata! La resposta és molt fàcil: una gaiata es construeix amb il·lusió i esforç, com pràcticament totes les coses que valen la pena en aquesta vida! Tot el procés comença amb la cerca o el trobament de l’artista gaiater, en qui la comissió diposita tota la confiança. Ell serà el dissenyador, el pare de la criatura – per desgràcia

Tramussos d´Àfrica

Colla El Magre de mares gaiateres només hi ha una que jo conega- i com a pare, també serà qui posarà nom, amb un lema, al monument. Normalment també serà l’encarregat de la tria dels materials i dels colors , així com de determinar les tècniques de decoració que es faran servir... Amb tot açò clar, es farà la maqueta per resoldre possibles problemes constructius i a més, poder calcular el cost del monument. Superades aquestes fases arribarà el moment de la construcció. Fase oberta a tots els membres de la comissió, que hauran de treballar a contrarellotge per a que el monument quede finalitzat en la data prevista. Hores de son, caps de setmana, llargues estones de treball majoritàriament no remunerades als boxs de les gaiates -anteriorment a l’antic escorxador-, tot per a què la gaiata siga el nostre millor Pregó. I arribarà el moment del bateig de la gaiata, i tot s’accelerarà i el Dia haurà arribat, i la gaiata desfilarà i per a cadascú serà el seu el monument més bonic, i abans d’arribar cadascuna al seu sector -quina festa feiem quan era menut i arribava la gaiata a la placeta del carrer Sant Roc!-, lluiran totes juntes a l’Encesa, i arribarà el moment, el dimarts a la nit, on a la plaça Major es lliuraran els premis... 72

- Quina gaiata ha guanyat? Quina gaiata ha guanyat? Estava distret i no m’he assabentat! - La deu, la deu, no sents que ha guanyat la deu! - Vaja! No sé en què estava pensat! Doncs, sí! Ja tenim guanyadora un any més! Qui sap l’any que ve cap a on pegarà? Esperem per favor, que no tornen mai més els escuts si no són els de la ciutat de Castelló (element obligatori), que d’àguiles i demés simbologia franquista ja hem vam patir prou. Però pel que fa a la resta de motius, ja és sabut que tots venen i tots se’n van per tornar a vindre: cistells; taronges; les partides de la ciutat; els seus monuments; les ermites; els detalls típics dels sectors; angelets, puttis o querubins; cornucòpies; dolçaines i tabals; algun pregoner a cavall; la Mare de Déu de Lledó, el cas del Rei En Jaume I...Fonts, formes senzilles, formes barroques, motius geomètrics...s’han succeït es succeiran al llarg del temps. Potser se n’incorporaran de nous també. Això no ho sabem! Però el que està clar és que les nostres gaiates, com pràcticament totes les coses que ens envolten, aniran evolucionant, adaptant-se als nous temps, a les noves demandes de la societat, als nous gustos i a les noves tecnologies, però no oblidaran mai que són la llum que ens ha dut fins ací.

Les gaiates, d’una manera o d’una altra no moriran mai! I no ho faran perquè tenen un valor històric propi que ens identifica com a poble! De taronges, per exemple, hi ha per tot arreu, fins i tot a la Xina! Però hem podeu dir on més hi ha gaiates? I per molt que alguna gent renegue, les gaiates són Castelló i Castelló són les gaiates. Formen part del nostre poble, un poble que si un dia va ser capaç d’inventar-se-les, ara té l’obligació de conservar-les per seguir rememorant any rere any, que la Ciutat té l’honor de vindre de l’antigor per lluminosos camins! Magdalena! Vítol! Sònia Alegre Tomàs Alegre

Tramussos d´Àfrica

Colla El Magre

Ona

Lluna 74

Irene

Aina

Els mĂŠs menuts

Sergi

Davide

Balma

Colla El Magre

Tramussos d´Àfrica

Colla El Magre

Tramussos d´Àfrica

Colla El Magre

Tramussos d´Àfrica

Colla El Magre

Tramussos d´Àfrica

Colla El Magre

Tramussos d´Àfrica

Colla El Magre

Tramussos d´Àfrica

Colla El Magre

Epíleg un privilegi compartir aquest any. Vosaltres heu estat els responsables, veritables autors, de què cada acte es dugués a terme; de què cada mot hage estat acompanyat de boniques músiques; de mirades clandestines plenes d’escalfor; de què tot anara amb l’harmonia perfecta; de què tot sortira com cal, procurant que tot estigués sempre a punt. Sols vosaltres heu estat capaços de fer-me una Muixeranga a la porta de casa meua de la que amb força esdevingué a les meues mans una rosa de paper.

o podia fer menys, amigues i amics, que escriure-vos unes línies d’agraïment al vostre llibret. Parlar de la vostra colla, la Colla d’El Magre, és dir família, és dir amics, és dir festa i tradició. Com bé recordareu, els Magres vau arribar a mi un Diumenge de Romeria (fa un grapats d’anys d’això ja) i a partir d’aquell moment, mai vau faltar a la cita anual de passar per la Donació abans de pujar al 88

turonet de la Magdalena; després, vau tornar a mi, aquesta vegada en forma de roses de paper; i , després com enviats des d’Ítaca, ja es vau quedar amb mi. En vosaltres he trobat la família que no tinc. He trobat amics i confidents. Tot un motor per tirar endavant! Magdalena, festes d’agost, concerts, aplecs i Sant Roc de la Donació. El passat any 2017, vaig tindre l’honor de tindre-vos de clavaris, i dir honor és poca cosa. Ha estat

Els Magres sou ja part de la Donació, això és evident! I així ho assenyalarà PER SEMPRE l’olivera que hi ha plantada, eixa olivera que a les seues arrels guarda un dels secrets més dolços i tendres. L’olivera d’Els Magres, eixa olivera que des del 16 de setembre és part del nostre país, el País de l’Olivera!

Miquel Eixau

Tramussos d´Àfrica

La Colla el Magre us desitge unes bones festes de la Magdalena