Tota una vida

Mareta, mareta, anit vaig somiar, que una nineta m ’ havies comprat.

POPULAR

Per a una dona que ho va ser tot.

Benvingut Éric!

-

-

EDITA: Colla el Magre IMPRIMEIX: CLIC IMPRES DIPÒSIT LEGAL: CS 154-2019

collaelmagre.bolgspot.com El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per la promoció de l´ús del valencià.

- 2- - -

---Índex --04. Salutació 06. Introducció: Viure Escrits 14. Nàixer

Articles d´opinió:

24. Crèixer

68. De Brasil al Forn del Pla

28. Aprendre

70. La Colla del Magre:

26. Festejar

42. Parir

72. Records

48. Cuinar

74. Els Magres

festa i tradició en família

52. Estimar 56. Construir

80. Renàixer

60. Envellir

(Article presentat al concurs Festes de Castelló)

64. Recordar

86. Els més menuts 89. Col·laboradors 100. Epíleg

- 3 -

- 4- - -

E

fectivament, ja ha passat un altre any i de nou la festa ens toca a la porta! Un any que, com molta gent sap, per nosaltres, Els Magres (família, colla i amics,) no ha estat gens fàcil. I és que si fa dos anys, amb motiu de les festes de la Magdalena 2017, publicàvem “L’Herència”, en record del iaio, enguany no hem tingut més remei que publicar el llibret que teniu a les mans, i que com ja heu vist, porta per títol Tota una vida.

“Tota una vida”

--- Salutació ---

és el temps -a ritme d’un conegut bolero-, que la iaia o la mare -depèn de qui de nosaltres vos parle-, va dedicar a criar-nos i a ensenyar-nos les coses més importants de la vida. Tota una vida, que de manera molt breu hem decidit mostrar-vos a les pàgines que segueixen a continuació.

Esperem, com sempre, que gaudiu del resultat i que gaudiu també de les festes. Nosaltres de segur ho farem, perquè les festes de Castelló a banda de ser dignes entre les primeres, són orgull de genealogia i d’això, afortunadament, nosaltres en tenim molt.

Quin fillol oblidaria la rabassa maternal?

Magdalena! Vítol!

- 5 -

Introducció

Viure

E

l pensador italià Antonio Gramsci, a principis del segle XX, va llençar al cel la seua cèlebre sentència “Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà, no pot deixar de prendre posició. La indiferència, l’abúlia, són parasitisme, són covardia, no vida”. I prendre partit a la vida va ser el que ella ens va ensenyar. Dit d’una altra manera, plantarli cara i malgrat totes les circumstàncies que ens sobrevingueren viure i no arronsar-se mai... I ella ens ho va mostrar en el seu final sense pols ni remolí, sense deixar-nos fer a la idea i sense romanços. La iaia va ser per nosaltres una donassa, un exemple i referent de dona.

Des de la seua discreció ens va ensenyar a ser valents i tirar endavant vingueren com vingueren i d’on vingueren. La seua vida com la de moltes dones de principis de segle XX no va ser un camí de roses: filla, germana, muller, mare, àvia i besàvia.

Una vida ben viscuda i sempre envoltada dels seus, des del seu naixement als anys 30 fins el seu traspàs la primavera de 2018. Anys durs de postguerra, de transicions, de bonances i de crisis, canvis físics i materials.

El diccionari de la Llengua Catalana de l’Insitut d’Estudis Catalans ens dóna la definició de viure com tenir vida; ésser viu. A la nostra llengua les primeres mostres de l’ús d’aquest verb les podem trobar en clàssics del Segle d’Or com Ramon Llull, a les cròniques medievals o a “Lo Somni” de Bernat Metge. Per tant, viure per cantar a la vida, a la vida de la iaia Rosario que ja no està físicament, ja no està entre nosaltres.

Ara farà un any que va marxar de vacances i encara no ens sabem avenir, tenim en el seu record l’homenatge. És ben sabut que qui recorda no mor i ella romandrà viva a la nostra memòria per sempre. Per tot el que fou i ens va ensenyar.

- 6- - -

La iaia ens va deixar un buit, al cor i a l’espai, va marxar sense pols ni remolí, sense avisar (tot i que es va acomiadar a la seua manera). Molt discreta sense fer gaire rebombori, com ella volia i després, això sí, de fer-se les mans i beure un cafè - sense sucre com a ella li agradava i alguns hem heretat.

I el regust amarg d’aquell cafè ens ha quedat... i sense paraules que ens va deixar. Per tant, viure serà escriure, escriure per no oblidar la figura de la MARE, la iaia i de l’agüela (besàvia). Escriure per recordar ja que qui recorda viu i nosaltres la mantindrem sempre viva. Recordar la icona de la matriarca ara que ja no hi és i fer-lo des d’una mirada vital i vitalista ja que ella ens va donar vida...

Tot i que el nostre monogràfic és de festa, la necessitat de viure ens porta a escriure, escriure a mode d’homenatge per tal que resten per sempre més records, experiències, vivències que ja mai repetirem amb ella però que amb ells farem costum i els mantindrem vius a les nostres retines.

Ella va marxar però ens ha deixat un gran llegat, això és innegable des de la genètica, el saber fer, el menjar o alguna que altra mania...Sabem que no tornaran els temps passats i viscuts, però estem segures que ella des d’allà on estiga ja amb el iaio, Roberto i la resta dels que ja no hi són, estaran ben satisfets del que som i el que fem.

El nostre propòsit és mantenir viva la flama del record que ells ens van transmetre com una homilia.

Del perquè de viure i d’escriure, naix l’homenatge en forma de monogràfic ben difícil de transmetre i transcriure. L’hem fet amb tot l’amor del món, amb llàgrimes i melangia, però també amb orgull i estima per aquella donassa que ens ha sabut ensenyar a ser

tribu.El moment de decidir el nostre llibret fester ha estat per assentiment del consell de redacció, totes a l’uníson que aquest any era per ella, per la iaia Rosario... amb molta pena però amb el cap ben alt.

Aquest any li toca a ella i l’edició portarà per títol “Tota una vida”, un xicotet homenatge per la llavor que ens va donar vida. Partirem, precisament d’una línia de la vida, remarcant els fets i les dates més importants dels esdeveniments que van marcar una vida, que la van conformar i li van donar sentit.

I, a partir d’aquests fets puntuals, tractarem de manera més extensa i generalitzada cadascun dels esdeveniments que conformen les nostres vides (del naixement fins després de la mort), esdeveniments ben arrelats a les nostres tradicions i que com tot en la vida va evolucionant.

El nostre recorregut començarà, com ve sent costum, amb uns versos que faran de brancal a la publicació i una salutació. Tot seguit, una introducció de la temàtica a tractar, per després, centrar-se en desenvolupar cadascun dels punts d’una línia de la vida, que serà l’eix central de la nostra publicació.

Aquesta línia, començarà amb el moment del naixement i en aquest punt, compararem com es naixia a principis del segle XX i com es naix a hores d’ara, la mortalitat infantil, les comares, les tradicions i les creences al voltant de tot aquest moment.

Tot seguit, vindrà el moment de l’ escolarització i una reflexió de com ha canviat l’escola pública al llarg del darrer segle centrada principalment, en els centres educatius de Castelló i més concretament, en els centres on acudien els xiquets i les xiquetes del Raval de Sant Fèlix.

- 7 -

Un altre moment a destacar en aquesta línia de la vida, serà la comunió, moment que fins fa poc temps, marcava un abans i un després a la vida de les criatures; moment en què s’havien de deixar de banda els jocs d’infants per passar a una altra època que actualment anomenem adolescència.

- 8- - -

I després de l’adolèscencia, el festeig que havia de culminar en casament: el demanar la mà, l’aixovar, els preparatius, la celebració, el vestit, i les càrregues familiars que sovint solia comportar aquesta unió en matrimoni.

Però, com bé sabem, no tot en aquesta vida ha de ser treballar. També ha d’haver espai per al lleure i aquest, per molt estrany que ens puga parèixer també està en constant evolució, com també canvien i es modifiquen les aficions.

A continuació, arribaran els fills i començarà la criança.

Entre penes i alegries va passant la vida, i un dia els fills es fan grans i van portant les seues parelles a casa i van tenint fills i filles, i la família va ampliantse amb l’arribada dels néts. És moment aquest, de recordar cançons i jocs que semblaven oblidats i retornar a la nostra pròpia infantesa.

El treball de casa i la cuina, eixe espai carregat del ben saber fer, del saber aprofitar tot el què donava la terra i guardar per quan no hi ha. El caliu de la cuina de llenya o la comoditat de gas butà. Lloc de confessions i amaniments per a grans celebracions.

- 9 -

Espere tant i tant de tu, que no mato el meu cos.

Segueixo amb tots.

Un pensament però, per aquells que estaran junts a tots i tots junts..

Per aquells que ara estan tant lluny però tant a prop, tant a dins de nosaltres.

Aquells que fan possible l’esperança de viure, morint a cada instant.

Cante a la vida plena, des de la vida buida.

Tanque els ulls, baixe el cap.

El moment daurat (o no) de la moderna jubilació, d’anar acceptant que ara et pertoquen tasques més relaxades i deixar fer als altres allò que en altres temps havies de fer tu. Fins que un dia la llum s’apaga i arriba el moment inevitable del traspàs, tot un ritual que també ha evolucionat a una velocitat de vertigen les darreres dècades.

Com bé sabem, amb el traspàs no acaba tot: què és el que resta? Res i al mateix temps tot.

I fins ací, amb una reflexió final del que hem heretat, arribarà la primera part de la nostra publicació.

Encetarem tot seguit l’espai dedicat pròpiament a la festa, on publicarem l’article inèdit que presentarem al XXVII Concurs Festes de Castelló convocat pel Patronat Municipal de Festes; diferents artícles d’opinió; i les aportacions dels més menuts de la colla.

Com sempre, el llibret està íntegrament redactat i confeccionat pels membres de la colla, i ha estat presentat al concurs de promoció de l’ús del valencià a les festes de la Magdalena convocat per la Generalitat Valenciana.

Destacarem per una banda, la uniformitat del treball amb un aspecte rellevant: tots els articles del llibre comencen en infinitiu ja que són la forma verbal que expressa una acció de forma impersonal atemporal i lliure de qualsevol altre aspecte verbal.

Des de la llibertat dels infinitus volem que gaudiu d’aquest cant a la vida, ja que encara que semble una contradicció, l’edició té l’objectiu de ser un record i homenatge.

Com ens recordava l’Ovidi Montllor en “ A LA VIDA”:

Per tant com que la vida és com una obra de teatre, i la seva durada no és el més important, allò que és realment rellevant és la qualitat de la representació.

Per nosaltres la seua vida és mereix el record i molt més... esperem que gaudiu d’aquesta edició com si fos una obra de teatre, estem segurs que no quedareu indiferents.

Bibliografia: Gramsci Antonio. Odio als Indiferents.

Montllor Ovidi. Cançoner complet.

Webgrafia: http://dcvb.iecat.net/

- 10 - - -

- 11 -

--- NÃ ixer ---

Nàixer El 28 de gener de 1932 naixia, a Castelló de la Plana, al pany de cara-sol del carrer Caperó, Rosario Segarra Montserrat. Filla de Rosario Montserrat Vilar i de Vicent Segarra Melià. El matrimoni va tindre tres fills (Vicent, Rosario i Paquito) i afortunadament, cap d’ells, va ser albat.

A

mb el nom d’albat o albaet es designava, al País Valencià, a les criatures que morien abans de complir els set o huit anys d’edat (abans de prendre la comunió). Aquest mot feia referència al fet que la mort arribava als infants, justament “a l’alba de la seua vida”, o dit en altres paraules, al seu començament.

La creença popular era que l’albaet, que havia estat batejat als pocs dies d’haver nascut per ser alliberat del pecat original, al morir a tant curta edat, no havia tingut temps de pecar i per tant, anava directament al cel i es convertia en angelet.

I, des d’allí, s’encarregava de vetlar per tots els seus parents i amics.

Aquesta creença popular feia que, tant el vetlatori com el soterrar de la criatura, es revestira de puresa i prenguera un sentit festívol ja que la família s’havia de sentir pagada per tindre un angelet al cel, que a partir d’eixe moment els faria la vida més fàcil.

de color blanc en símbol de puresa- al cos de la criatura, deixant els peus nus. A més, el cos era coronat amb flors blanques de tela o de paper i s’acabava de decorar amb un manollet de les mateixes flors col·locades damunt del ventre, com si les sostinguera a les seues mans. Pel que fa al rostre, aquest solia ser maquillat amb carmí ressaltant especialment les galtes i els llavis per donar-li aparença de viu ja que a la criatura no se la considerava morta sinó viva en el cel. Sovint, el cos dins del taüt -a ser possible també de color blanc o revestit amb llençols d’aquest color- era col·locat de mostra, damunt d’una taula i se solia decorar l’estança amb flors de tela o paper de color blanc, quatre ciris als cantons i estampetes de la Verge amb el Jesuset o de l’Àngel de la Guarda.

Per aquest motiu, la celebració de la mort de la criatura, era tot un esdeveniment que revestia al País Valencià unes característiques pròpies (tot i que no exclusives, ja que en altres cultures també se celebrava la mort de l’albaet).

El ritus funerari començava amb el revestiment del cos, amb la col·locació de la mortalla -sempre - 14 - - -

Aquesta escena va ser retratada pel dibuixant francès Gustave Doré qui en 1872 va descriure gràficament les seues vivències a l’estar present en un vetlatori d’un albat dut a terme en Xixona:

Amb tota aquesta escenografia, quedava el cos purificat, però a més, calia honrar a qui a partir del moment de la seua mort, anava a intercedir entre els mortals i Déu. I per honrar-lo, què millor que fer una festa en el seu honor?

Amb aquesta finalitat es parava taula per convidar els assistents al vetlatori: fruits secs, cacaus i tramussos, vi i mistela, pastissos, i tot allò del que disposava la família, ja que aquesta celebració presentava un marcat caràcter popular, sent les famílies pertanyents a les classes socials més baixes les que duien a terme aquest tipus de rituals funeraris amb major freqüència (major natalitat infantil i a la vegada major mortalitat infantil ja fora per epidèmies, manca d’higiene, pobresa, pobra o nul·la assistència mèdica, etc.).

Ja en època més recent, l’escultor i artista polifacètic, Jere, en una de les seues obres també va reproduir, amb el realisme que el caracteritza, una escena de vetlatori, en la qual podem observar -com en l’obra de Doré- un element que sempre era present als vetlatoris: el perolet, recipient aquest, que s’omplia amb aigua perfumada per anar dissimulat la pudor del cos mort i de quan en quan, s’anava perfumant l’estança mitjançant un aspersori.

En fer-se de nit, acudien els veïns i mentre que la gent gran solia prendre cadira prop del cos de la criatura, per vetlar-la i acompanyar la família, la gent jove anava congregant-se per començar les danses, per començar la festa.

El ball solia començar amb unes primeres estrofes que es repetien sempre i que reproduirem a continuació. En cantar-se les primeres estrofes, de manera ordenada, anaven eixint les parelles a ballar, fins que, a poc a poc, anaven afegint-se altres parelles més espontàniament al llarg de la nit fins la matinada. Sovint, se solia començar a ballar davant del cos de l’albaet i a poc a poc, a mesura que el rogle de balladors i balladores anava fent-se gran la dansa se solia traslladar al carrer. Arribats a aquest punt, on ja regnava la disbauxa, tothom podia cantar tot tipus d’estrofes tant de vetlatori com d’altres balls o estrofes versades inventades per a l’ocasió.

El que començava com una ofrena a l’albaet, amb unes passades lentes i elegants que mostraven el respecte dels presents cap a la mort, es convertia a poc a poc, en un bureo, on les parelles entraven

- 15 -

i sortien del ball segons les seues ganes de ballar, la seua resistència o el seu coneixement, i que especialment, els joves, aprofitaven per socialitzar o fins i tot, per buscar parella. De fet, han estat recollits testimonis que asseguren haver conegut la seua parella en una dansà de vetlatori o haver començat a festejar en alguna d’aquestes celebracions.

L’’autor valencià, Vicente Blasco Ibáñez, al seu llibre La Barraca (1929), en fa la següent descripció: Cuatro muchachas con hueca falda, mantilla de seda caida sobre sus ojos y aire pudoroso y monjil, agarraron las patas de la mesilla, levantando todo el blanco catafalco (...). Los músicos preparaban sus instrumentos para saludar al albaet apenas transpusiese la puerta, y entre el desorden y el griterío con que se iba formando la procesión, gorjeaba el clarinete, hacía escalas el cornetín y el trombón bufaba como un viejo gordo y asmático (...).

Después, rompiendo el gentío, aparecieron las cuatro doncellas sosteniendo el blanco y ligero altar sobre el cual iba el pobre albaet, acostado en su ataúd, moviendo la cabeza con ligero vaivén, como si se despidiese de la barraca. Los músicos rompieron a tocar un vals juguetón y alegre, colocándose detrás del féretro y después de ellos, abalanzándose por el camino, formando apretados grupos, todos los curiosos (...).

Les primeres estrofes de la dansa, tot i que hi ha moltes variacions, solien ser més o menys així o amb un contingut semblant. Vegem-ne algunes: La dansa del vetlatori dones vinguen a ballar que és dansa que sempre es dansa quan es mor algun albat En este poble s’ha mort un albaet molt bonic, però no ploreu per ell que ja ha acabat de patir.

El pare i la mare ploren, no ploren “per el” xicot, que s’ha mort la criatura sense saber el que és mon.

Quin goig més gran que deu tindre, la mare d’eixe xiquet, que se n’ha pujat al cel i s’ha tornat angelet.

La dansa del vetlatori senyores ja s’ha acabat que és dansa que sempre es dansa quan es mor algun albat.

Una de les versions més antiga que ha arribat fins als dies és aquesta: La dansa del vetlatori dones vingau a ballar que és dansa que sempre es dansa quan es mor algun albat En esta casa s’ha mort un albaet molt bonic, però no ploreu per ell que ja ha acabat de patir.

El pare i la mare ploren, no ploren pel xic no, que s’ha mort la criatura sense saber lo que és mon.

Quin goig més gran que deu tindre, la mare d’eixe xiquet, que se n’ha pujat al cel i s’ha tornat angelet.

La dansa del vetlatori senyores ja s’ha acabat que és dansa que sempre es dansa quan es mor algun albat.

De contingut idèntic són les següents estrofes: - 16 - - -

La dansa del vetlatori vingueu dones a ballar, que és dansa que sempre es dansa quan es mor algun albat.

Al vetlatori acudeixen del veïnat i parents; que no ha aplegat a patir aquell pobre albadet.

La cosa més dolça i fina, més que el millor pensament; a tots els presents mos dol que estiga de cos present.

Els pares desesperats ploren pel seu xiquet que els han arrencat del cor siguent tan re-xicotet.

Esta nit estem d’albat: m’he s’ha mort el meu xiquet; els jóvens estan dansant, nosaltres estem dolents i per dins estem plorant.

O aquestes altres: La dansa del vetlatori, la dansa del vetlatori, vinga totes a ballar que és dansa que sempre es dansa quan es mor algun albat, la dansa del vetlatori.

Al vetlatori acudixen, i al vetlatori acudixen, el veïnat i parents que no ha aplegat a païr aquella pobra albaeta, i al vetlatori acudixen.

Al poble desesperat i al poble desesperat se li ha mort la Innocència que els han arrancat del cor ha pres veu en esta guerra el poble desesperat.

Esta nit estem d’albat i esta nit estem d’albat n’és albà la meua xiqueta i els jòvens estan dansant nosaltres estem dolent i per dins estem mutant.

Com no podia ser d’altra manera, el cantador valencià Pep Gimeno, Botifarra, la veu del País Valencià, també porta aquesta preciosa dansa, dins del seu repertori, i ell, concretament, la versió que canta és la següent: El vetlatori a l’albat xiquetes vol començar, que està ja tot preparat i podeu anar ballant.

La cosa més dolça i fina, més que el millor pensament, a tots els presents ens dol que estiga de cos present.

L’alegria d’esta nit per a tots ens ha arribat no ens l’ha donat el vi, sinó des del cel l’albat La mare i el pare ploren, no ploreu pel xiquet, que s’ha mort la criatura i s’ha tornat angelet.

Ara només puc plorar llàgrimes de melangia, que un mal vent se m’ha emportat el clavell que més volia.

Un poc més diferent, és aquesta versió que va musicar al 2009, la cantant valenciana Mara Aranda amb el grup Solatge, la qual pareix estar versada per un pare o una mare per ser cantada en el moment del vetlatori, però com podem observar el contingut no deixa de ser el mateix: - 17 -

de l’albat, no es feia amb les campanes grans del campanar sinó amb una de més xicoteta que solia fer-se accionar, no des del campanar sinó a l’interior de l’església i amb un ritme més alegre que el d’un adult, aquest toc s’anomenava “toc de glòria”.

Jo tenia un hort florit de clavells i d’assutzenes, de roses i de gesmils que em llevaven dols i penes.

Cada dia matinet, quan el sol d’orient eixia, saludava al bon matí, amb el cor ple d’alegria.

Un altre tret destacable del contingut de les estrofes, és l’acompanyament als pares en un intent de consolar-los.

Ara només puc plorar llàgrimes de melangia.

Un mal vent se m’emportà el clavell que més volia.

Respecte de l’acompanyament musical de les danses, el cant solia anar acompanyat principalment, d’instruments de corda (guitarra, guitarró, llaüt i bandúrria) i de xicoteta percussió (especialment les castanyetes dels balladors i les balladores), que a mode de rondalla, tocaven per la de l’u, amb un ritme compàs mantingut al llarg de tot el ball (és el que els castellans anomenen «fandango»).

No hi ha consol per a mi, però una cosa us diria: gràcies amigues i amics per la vostra companyia.

D’elles es desprèn, clarament, el sentiment i la creença que el poble tenia vers la mortaldat infantil, que havia de ser motiu d’alegria i celebració per a tota la família, els coneguts i el veïnat. Alegria, que es demostrava també amb el toc a mort que s’usava per anunciar que havia faltat una criatura: un toc d’alegria, que res havia de veure amb els habituals tocs a mort dels difunts adults. I és que el toc a mort

Tot i que s’han realitzat diferents estudis al voltant dels orígens d’aquesta dansa (o millor dit, d’aquest conjunt de danses), els resultats no estan massa clars, tot i que pel que sembla, la dansa del vetlatori que ens ha arribat fins als nostres dies, és molt possible que date al segle XVIII, però ja es coneixia amb anterioritat. De fet, exactament l’any 1520, al deslliurar el poble i el terme municipal de la Llosa de Ranes del de Xàtiva, es va tindre notícia -arxivada a la biblioteca municipal de Xàtiva- de l’existència de la celebració d’aquesta dansa. Fins i tot, hi ha qui afirma, que aquesta dansa i el ritual del qual en forma part, és herència d’antics pobladors de les nostres terres i troben en aquesta manifestació reminiscències dels àrabs i fins i tot, dels ibers.

Territorialment la zona on estava més arrelada aquesta dansa era la zona costanera central, des d’on anava decreixent la seua presència tant cap a l’interior com cap al nord i el sud. És destacable el fet que el riu Túria va actuar com element expansiu d’aquest ritual, mentre que les muntanyes de l’interior van actuar com a barrera. A més, les

- 18 - - -

comarques del sud d’Alacant va haver un altra zona on la celebració va estar fortament arrelada, expandint-se el costum cap a Almeria i alguns llocs d’Andalusia. Pel que fa al nord del País Valencià, hi ha molt poca documentació, però es té constància que va arribar a passar del riu Sénia.

Pel que fa a la seua perduració, es té notícia per testimoni directe, de què la dansa que es ballava arreu de tot el País Valencià, va arribar a formar part del ritual funerari fins principis del segle passat i de què fins i tot hi va haver intents fustrats de durla a terme posteriorment. El principal motiu de què es deixara de celebrar aquest tipus de ritual va ser simplement que a l’església catòlica i a la classe dominant no li agradava aquest tipus de manifestació, massa popular i festívola per al seu gust. En són una bona mostra en aquest sentit, les paraules del bisbe d’Oriola, en Josef Tormo, adreçades a l’Audiència de València, l’any 1775 i que es refereixen a les danses com les danses del mortitxol: “ (...)En número considerable de estos pueblos se ha introducido la bárbara costumbre de los bayles nocturnos con motivo de los niños que se mueren, llamados vulgarmente “mortichuelos” , no habiendo bastado para exterminar los daños espirituales y temporales que de ello resultan, el desvelo de mis Antecesores y mío, y excomuniones fulminadas para desterrarlo. Por dos, y aún tres noches, y hasta que tal vez el hedor del cadáver les obliga a avisar al Cura, suelen juntarse hombres y mugeres, la mayor parte mozos y doncellas en las casas de los padres de los difuntos, y contra las leyes de la humanidad se gastan chanzas, invectivas y bufonadas contrarias a la modestia, y consideraciones cristianas que presentan la muerte de un hijo; y después se bayla hasta las dos o tres de la mañana, en que se retiran, alborotando las calles con gritería, relinchos y carcajadas, y muchas veces no dejando fruta en los campos, con no pocas quejas y sentimiento de sus

dueños. La grande población de aquel territorio hace mui frecuentes estas funciones, por los muchos niños que se mueren, lo que ocasiona que se pierdan muchos jornales, pues como el retirarse a sus casas es a hora en que es mui difícil logren el descanso correspondiente de la noche para trabajar entre el día, se aumenta su infelicidad y miseria y se perjudican los expresados fines. (...) ” Com podem imaginar, l’Audiència es va pronunciar a favor de la queixa d’En Josef Tormo. Concretament, el 6 de novembre de 1775, i la seua resposta va ser la següent: “Que en conformidad de lo resuelto por el Consejo en veinte y siete de marzo deste año, y de lo expuesto por el Fiscal de su Magestad, mandavan y// mandaron: Que en ninguno de los pueblos del Obispado de Orihuela, que existen dentro de este Reyno; con pretexto de Fiestas, Cofradías, Hermandades, Terceras Ordenes, Clavarías, Mayordomías, Imágenes de Santos colocadas en Iglesias, calles y plazas, hallazgos de ellas, Capillas, Retablos, Hermitas, Oratorios públicos y privados, Octavarios y Novenarios, no ocho días antes, ni otros ocho después de la fiesta, se corran toros, novillos y bacas, tanto con soga como sin ella, representen comedias o autos, se tengan bayles ni otros festejos profanos, y que cuando se hayan de tener dichas diversiones de novillos, bacas, comedias, autos, bayles u otros juegos profanos, sin aquellos motivos, y sólo por causa de entretenimiento, desahogo, u otras semejantes en tiempos en que sean necesarias las labores del campo, sólo se permitan y toleren en los días en que no se pueda trabajar, y en los parages o sitios de menos inconvenientes para el comercio público, y mayor seguridad de las Gentes, dejando libre el tránsito de las calles públicas; y se prohiben absolutamente las máscaras, y tanto de día como de noche los bayles con motivo de los M ortichuelos y las funciones tituladas de Aguinaldo (...)”

- 19 -

Amb l’aniquilació del costum antic, la dansà del vetlatori va quedar pràcticament oblidada, fins que el moviment de la riproposta i la posada en valor del folklore autòcton allà per la dècada dels setanta, la va traure per sort, del baül i la va tornar a posar en escena, això sí fora del marc que en altres temps li va correspondre. Així, la Dansa del Vetlatori -aquesta vegada en majúscules per haver quedat reduïda a una sola dansa amb xicotets matisos- va anar entrant, a poc a poc, en el repertori de molts grups de danses del País Valencià per ser ballada a les festes majors, damunt dels escenaris, en desfilades pels carrers, junt amb d’altres peces com ara boleros, jotes, balls plans, i un llarg etc. Fent un pas més enllà, fins i tot la Dansa del Vetlatori ha estat convertida en diverses ocasions en espectacles molt dignes, que demostren que clarament s’ha superat ja l’època de les coreografies recargolades de la «secció femenina», n’és una bona mostra la coreografia feta pel castellonenc Xavi Ripollés per a l’alumnat del Centre Municipal de les Arts Rafel Martí de Viciana de Borriana amb la versió musicada per a banda interpretada per Pep Gimeno, Botifarra, i que si ho desitgeu podeu veure accedint a aquesta adreça web: https://www.youtube.com/ watch?v=gKHEAIhxaWA. La «reinterpretació» duta a terme per la Secció Femenina, va quedar registrada al NO-DO, l’any 1972, i si teniu curiositat la podeu visualitzar seguint aquest enllaç: https://www.musicatradicional.eu/es/piece/22226.

Arribats a aquest punt, moltes sereu les persones que ja haureu tret les vostres pròpies conclusions i pensareu que estem parlant d’altres zones territorials i de costums de temps molt antics. Rés més allunyat de la realitat! A Benlloc, a 30 quilòmetres de la nostra capital i dins de la nostra comarca, La Plana Alta, concretament el 6 de juny de 2012, Vicent

Pitarch i Almela, va recollir el testimoni oral del que probablement ha estat el darrer intent de dansa del vetlatori a les nostres terres.

El testimoni va ser recollit de boca de Vicent Pascual Roig, que va faltar el 7 de desembre de 2016, però que en aquell moment comptava amb 93 anys d’edat i un estat mental perfecte.

Vicent Pascual Roig, nascut l’any 1919, fill de Joaquina Roig Dols -de casa Dols de Castelló- i de Josep Pascual i Tirado -efectivament, l’autor del Tombatossals! - va explicar-li a Vicent Pitarch, que quan ell era molt menut, tindria un anyet o un anyet i poc, va morir el seu germà Pepito (Josep Pasqual Roig).

Pepito (tercer fill del matrimoni)es veu que des de ben menut presentava problemes de salut. Per aquest motiu i seguint costums de l’època, el metge de la família va receptar-li «aire de muntanya» i com que la família tenien amistat amb la mestra de Benlloc -Teresita Alberto-, van pujar a Pepito a Benlloc.

Finalment, Pepito, va morir el 24 de maig de 1920, segons la informació que consta a l’Ajuntament i que ha trobat Vicent Pitarch; o, el 24 de juny de 1920, segons la data de l’esquela que a més, ens informa que va morir «a los tres años y medio» (per tant, havia nascut a finals del 1916 o principi del 1917), passant els seus darrers dies a la casa del número 12 del carrer de l’Adjutori de Benlloc.

Diuen que Pepito va morir amb un voladoret a les mans que li havien regalat les dones del poble i que, a partir d’aquesta imatge, son pare, Josep Pascual i Tirado, va crear la contalla del voladoret que apareix al Tombatossals.

La mort del xiquet va ser molt tràgica i traumàtica tant per a la família com per al veïnat de Benlloc, fins al punt que les dones belloquines es van esforçar molt en organitzar un soterrar entranyable

- 20 - - -

per acomiadar Pepito i fer-los costat a la família.

Aquestes dones, seguint el costum del poble, van voler ballar les danses del vetlatori a l’albaet, però la mare -dona procedent de la capital- ho va rebutjar ja que ella, ja no estava acostumada a aquest ritual i es trobava molt afectada per la pèrdua del menut.

Aquest fet evidencia que l’any 1920, a Benlloc, encara es conservava el costum de ballar-li als albaets però que a la capital, ja s’havia perdut per complert.

En record de Pepito, que va ser soterrat al cementiri de Benlloc, per no haver de traslladar el cos del xiquet fins a Castelló, roda hui un voladoret en la seua memòria i jo m’atreviria a afegir «en la seua memòria i en la de totes i tots» perquè què és el què passa quan els rituals propis d’un poble, d’una cultura, són prohibits, perseguits i finalment eradicats? Què és el que passa quan som jutjats des de fora per la moral i l’ordre social dominant? Doncs que els trets més nostres, més genuïns, s’esborren de la memòria (fins i tot col·lectiva) i, com en el cas que ens ocupa, tan sols un segle més tard, ens poden arribar a semblar vertaders disbarats.

Sònia Alegre i Sanz Moltíssimes gràcies a José Manuel García i Cerveró (Jere), M. Victoria Pascual i Mon, Vicent Pitarch i Almela i Xavier Ripollés i Padres, per la vostra col·laboració.

INTERNETGRAFIA: https://blocs.mesvilaweb.cat/LlosaLozano/?p=142840 https://www.altima-sfi.com/ca/tanatopedia/Dansa-delvelatori-cat/ http://musica.uprrp.edu/lalvarez/velorio1. html http://serracalderona.com/va/folklore-i-tradicio/ balls-folklorics-i-tradicionals/ball-d el-vetlatori/ http://depoblet.blogspot.com/2011/01/la-mort-del-albaet. html

- 21 -

--- Crèixer ---

Crèixer Entre el carrer Caperó i la partida de Canet va crèixer...L’any 1936, quan ella acabava de complir 4 anys, va començar la guerra civil i quan la cosa es va posar lletja, els va tocar fugir a l’alquerieta de Canet: allí van passar la guerra, plantant i recollint fruits i criant animals. Gràcies a aquesta economia de subsistència i a poc més, ni ella ni la seua família mai van passar fam.

coneixia, interactuava del dia a la nit, es tenien confiança, s’ajudaven, i feien un ús comú de l’espai que els unia.

Fer la vida al carrer, una vida de portes obertes, de carrers sense asfalt, de traure cadires a la fresca, d’agranar la vorera, de colles de criatures corrent amunt i avall.

E

l carrer ha estat, fins fa pocs anys, l’escenari més apropiat per a la interacció social del veïnat. L’aparició i l’augment desproporcionat de vehicles a motor i el canvi radical en l’estil de vida aquests darrers 50 anys, han fet que el carrer s’haja quedat reduït a l’espai pel qual simplement transiten persones i cotxes.

A dia d’avui és un fet pràcticament normal no conèixer ni al veí o la veïna. Frase aquesta que ja no s’usa en sentit literal sinó que ha resultat ser una veritat com un temple!

Què lluny han quedat ja els dies en què tota la gent que vivia al mateix carrer o en carrers propers es

De joguets en teníem pocs i de temps per jugar tampoc, no és que en tiguérem massa, però tot i així, intentàvem traure-li tot el suc als nostres xicotets temps d’esbarjo. El carrer era tot nostre!

Jugàvem a jocs heretats, que ens ensenyàvem entre nosaltres. Aquells que hui han estat anomenats jocs tradicionals, i que en la seua majoria presenten com a comú denominador el carrer i la pobresa o la inexistència de materials necessaris per a la seua pràctica o el seu desenvolupament.

A les critatures de curta edat, se les solia entretindre amb cançonetes acompanyades de moviments senzills fets per exemple amb les mans: “palmes, palmetes” per ensenyar a fer palmes; “Bernat, Bernat”, per aprendre on tenim el cap; “Quan vages a comprar carn”, per despertar les sigolletes i la picardia dels infants; “el conillet amagadet” per aprendre a respondre quan et criden les persones grans; “Tita pon un ou”, per aprendre a fer colpets

- 24 - - -

amb el dit a la palma de la mà; “mis-misinet”, per fer carícies; o un dels meus preferits que serveix per conèixer els dits de la mà “Este és el pare; esta és la mare; este demane pa, este diu que no hi ha i este, corronxet, xonxet!”. Amb aquests jocs de primeres edats si ens fixem el que es treballava és el que ha estat anomenat psicomotricitat.

Superada la primera etapa infantil començava el joc de carrer pròpiament dit, sovint competitiu.

Entre d’altres recorde haver jugat a les birles; a les pedretes; a la Mare Carabassera; a xapes; a carreres de sacs; als quatre cantons; a la cadena; a les cadiretes; a tres pamets; a pot-pot; al sambori; a pedra, paper o tisora; a la corda; a les boletes; al xurro va!; a amagar; a un, dos, tres, paret!; a pis pisiganya; al boli; a la trompa; a la gallineta cega i un llarg etcètera. Jocs, que si començaven en la seua majoria sent mixtes, acabaven diferenciant-se per sexes: les xiquetes jugàvem a la corda, mentre els xics jugaven a pillar; les xiquetes jugaven a pispisiganya, mentre els xics jugaven al boli. Així fins que la diferència arribava al punt en què les xiquetes havíem de seure a la porta de casa a fer costura i els xics es dedicaven a fer malifetes.

de tindre ben present que perquè tant les cançons com els nostres jocs tradicionals no es perguen, s’han de practicar. De res no ens servirà recollirlos en llibres si no els trasmetem a les generacions futures, perquè eixos jocs i eixes cançons hauran mort, ja no formaran part de nosaltres, dels nostres dies d’infantesa, del nostre patrimoni. Per això, encara que els nostres carrers ja no siguen carrers de terra, hem de trobar espais per continuar jugant als jocs que vam heretar i hem de trobar moments per ensenyar les cançons que un dia ens van ensenyar a nosaltres. Només així mantindrem viva l’herència, el saber fer d’un poble, que juga i canta a les generacions que vindran.

I si de jocs en coneixíem molts, com que no hi havia televisió ni ràdio, la gent en general també era coneixedora de moltes endevinalles, contalles, i historietes que ens explicaven a les criatures per a tindre’ns una estoneta distrets. Cançons d’infantesa que encara ressonen al cap de qualsevol qui les hage escoltades de menut: un pardalet i una anguileta; les oques; tres pometes té el pomer; Joan Petit quan balla; la masovera; la xata melenguera; ja no canta el capellà; el sereno i la serena; xuxo-xuxuero; el tio pepe; si tu vas al cel; la meua xiqueta és l’ama...

Afortunadament moltes d’aquestes es tornen a escoltar en boques dels més joves perquè ha estat molt el treball de recuperació i difusió que s’ha dut a terme, especialment a les escoles infantils, però hem - 25 -

Els jocs de la infantesa perduren a la memòria de qualsevol adult, es queden ben guardadets dins del cervell de la mateixa manera que tambÊ ho fan les cançons que ens canten i aprenem els nostres primers anys de vida.

Xaro Alegre i Segarra

- 26 - - -

--- Aprendre ---

- 27 -

Aprendre La iaia, era filla d’una família humil castellonenca dels anys 40 i no va poder accedir a estudis superiors. Quan era ben petita va esclatar la Guerra Civil cosa que va influir en la seua vida escolar... Va cursar els seus estudis bàsics al Colegio- Aulas de la Trinidad. La seua escolarització va ser curta, des de finals dels anys 30 fins a principis dels anys 40, escolaritzada per tant, entre dos sistemes educatius marcats per les fites històriques de l’Espanya moderna: entre l’ensenyament de la República i del Franquisme.

- 28 - - -

C

om devia ser en aquella època l’escola pública? Com era el sistema educatiu que Franco va destruir? Passem d’un model d’escola republicana amb uns valors i un model d´aprenentatge viu a una escola carregada dels valors del règim dictatorial, segregada per sexes i amb marcat caràcter religiós.

Podem fer una mirada crítica respecte del debat teòric i de les pràctiques escolars a les comarques valencianes al llarg de la Segona República i ens revela que els enfrontaments constants de caràcter polític que tingueren lloc entre els principals partits, en bona mesura estaven condicionades per la realitat de les polítiques educatives republicanes provinents dels organismes estatals.

Trobem a Escola de la República plantejaments oposats del Partit d’Unió Republicana Autonomista (republicà, laic, populista) i la Dreta Regional Valenciana (catòlica, de dretes, interclassista) en temes com l’escola unificada, el laïcisme o la coeducació, provocaren el retard en l’aplicació del Pla nacional de cultura, l’aplicació de mesures obstruccionistes al desenvolupament de l’escola pública, i el boicot a la materialització de pràctiques laiques i coeducatives. Tot plegat, la manca de consciència nacionalista de tots dos partits, afegida a la despreocupació pels temes identitaris dels partits estatals, va conduir al fet que no fructificaren els esforços d’importants sectors del magisteri per aconseguir una escola en valencià.

L’escola valenciana, malgrat tot, va viure durant l’etapa republicana la seua època més lluminosa durant els anys 1931 al 1939.

El germen de l’escola en valencià el trobem en les propostes de Carles Salvador (1919) i de l’Assemblea de Nostra Parla (1922), quan demanen que en les localitats valencianes l’aprenentatge

ha de començar-se en valencià, i només després haurà d’ensenyar-se el castellà; així com la creació d’una classe de valencià en l’Escola Normal per a formar els futurs mestres. El Crit de la Muntanya, publicació promoguda per l’insigne valencianista Vicent Tomàs i Martí, arreplega les intervencions d’Empar Navarro, Maximilià Thous Llorens i Carles Salvador en l’Assemblea de la Nostra Parla delimitant l’exigència d’una escola en valencià.

Carles Salvador serà el gran i infatigable impulsor de la defensa i la lluita “en pro del dret que tenen els xics de llengua valenciana a rebre una ensenyança racional dins les escoles de la seua terra” i proposa, a més, la creació d’una Associació Protectora de l´Ensenyança Valenciana (1921) a imitació de l’Associació Protectora de l´Ensenyança Catalana (1898) iniciativa que es veurà trencada per la dictadura de Primo de Rivera. Proclamada la II República (1931), es reprèn la demanda d’una escola en la llengua pròpia del País. Carles Salvador es fa ressò d’ella en l’assemblea de la Federació nacional de Mestres de Llevant, (Castelló 1932), en les pàgines del setmanari El Camí, i en les del Butlletí de l’Associació Protectora de l´Ensenyança Valenciana, institució nascuda al 1934 amb la intenció de “dotar el valencianisme de l’òrgan més eficient per al seu conreu, l’Escola, sense la qual cap llavor podrà assolir plenament la victòria de crear un estat d’opinió capaç de portar el nostre País Valencià a reivindicar les seues llibertats nacionals”. Aquesta defensa del valencià a l’escola també estigué present en la II Setmana Cultural Valenciana del Centre d´Actuació Valencianista, (1933) i en la Setmana Pedagògica d’Ontinyent (1934) on participaren mestres que fundaren l’Associació de Mestres Valencians (1934), per tal de formar-se pedagògicament i elaborar materials per a facilitar la seua tasca, com ja havien fet Lambert Castelló i Emili Beut amb els seus beceroles Primer llibre per a infants (1933).

- 29 -

Una fita importantíssima fou la signatura de les Normes de Castelló (1932), cosa que va contribuir a la normalització lingüística del valencià i, per tant, a la seua incorporació a les escoles.

El triomf del general Franco va suposar la dràstica interrupció del procés d’introducció del valencià a l’escola, promogut durant la República. Els defensors de la llengua continuaren la seua tasca a Lo Rat Penat, on Carles Salvador, Enric Valor, Josep Giner, Francesc Ferrer Pastor, Ismael Rosselló Zurriaga, Mossén Sorribes, Enric Soler i Godes, Emili Roca, Didí Puig... impartien cursos de Gramàtica Valenciana.

Al llarg dels anys 50 i 60 alguns estudiants de Magisteri i universitaris, membres de les joventuts rat-penatistes, s’agruparien en la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat i organitzarien sessions de treball, estatges i cursets. Influïts pel freinetista Institut Cooperatiu de l’Escola Moderna (ICEM) i per l’Escola de Mestres Rosa Sensat, de Catalunya, publiquen la revista, Escola (1965-1969), on es presentaven com una “comunitat pedagògica de treball de mestres valencians”. Ells foren els iniciadors de l’ensenyament del valencià en centres públics com a activitat complementària i els col·laboradors del renovador Seminario de Pedagogia del Colegio Oficial de Doctores y Licenciados de Valencia. Al 1975 deixaren d’existir com a Secció de Pedagogia, i es transformaren en l’Associació de la Impremta i la Correspondència a l’Escola (ACIES), de la qual sorgiria el Moviment Cooperatiu d’Escola Popular del País Valencià.

Arribats a aquest punt... realment van ser tan diferents els dos sistemes d’ensenyament? Com podem comprovar sí ...Començava una nova etapa, una dictadura feixista, que el que intentava era, precisament, conservar ben poques coses de la República. Per tant, els dos sistemes d’ensenyament de ben segur que tindrien poc a veure. Fins a quin punt la ideologia de la dictadura es va dur a terme a les aules? Com eren els mestres, quina era la seua ideologia? Els mestres del franquisme es van veure obligats a ensenyar determinats conceptes que anaven en contra del que ells creien? Es van veure obligats a callar idees pròpies per por al Règim?

Tristament sí...

L’escola del franquisme va suposar la fi a totes les propostes educatives que s’havien fet durant la República. Els mètodes d’ensenyament van deixar d’estar basats en la lògica, l’experimentació i la llibertat de pensament. Es prohibia la coeducació i també l’ensenyament en llengua diferent a l’oficial (a la de la nación). Els mètodes pedagògics i els mestres que es buscaven eren totalment diferents.

L’escola va passar a una situació mancada de recursos i amb un important dèficit. Molts alumnes van deixar l’escola pública per la privada. El Règim dictatorial de Franco va abolir en poc temps tot allò que s’havia fet en matèria d’ensenyament durant la II República.

Ara bé, malgrat les deficiències, els conflictes i les carències, el període 1931-1939 al País Valencià va ser, en el terreny educatiu indubtablement, el de «les llums de la república», una època que brilla amb llum pròpia, en especial si la comparem amb la que la va succeir: la trista, llarga i negra nit del franquisme.

- 30 - - -

La intenció era crear una escola nova i una nova societat. Els mestres es van veure sotmesos a una gran repressió. Unes comissions provincials depuradores van revisar la vida de tots els mestres (ideologia, creences religioses, conducta moral i passat polític).

Molts d’ells van ser castigats: se’ls separava per sempre de l’ensenyament, se’ls traslladava a altres escoles, se’ls privava del sou temporalment o alguns fins i tot anaven a la presó...

Al seu lloc hi anaven persones que tenien la ideologia franquista i sovint ho feien sense cap tipus de preparació. Molts d’ells eren clergues. Va haver-hi manca d’escoles, i la majoria dels infants que es podien arribar a escolaritzar no passaven de l’escola primària.

L’església era molt important a l’escola, es feien classes de religió, catequesi i exercicis espirituals. Queda clar que el franquisme va ser un trencament que va acabar amb totes aquelles reformes que s’havien dut a terme durant la República. No obstant això, cal tenir clar que aquests processos van afectar de forma diferent a les escoles, depenent del lloc, dels mestres i, òbviament, també dels alumnes.

L’escola del franquisme va suposar un trencament amb el model de l’escola republicana. Un trencament potenciat com a resultat de la Guerra Civil. Les reformes que s’havien dut a terme durant aquells anys anteriors, es van veure totalment

anul·lades. L’alumne va deixar de ser el protagonista de l’educació, deixant aquest lloc al seu mestre.

L’estretíssim lligam que havia existit entre ells, mestre i alumne, també va desaparèixer, així com les reformes de renovació pedagògica, les quals havien donat lloc a una il·lusió i a unes ganes d’aprendre molt importants. Tot això, de sobte, es va veure trencat.

Els continguts no s’ensenyaven, es feien aprendre de memòria. I la disciplina que hi regnava era freda, una relació distant entre el mestre i l’alumne.

Tots aquests aspectes es veuen reflectits en l’ordre dictada pel Ministerio de Educación nacional, en el preàmbul de la llei d’Educació Primària de 1945. S’acabava amb tots els intents de renovació pedagògica.

Es van tornar a obrir les escoles religioses, tancades amb la revolució. L’educació es basava en els Principios del Movimiento Nacional i en la doctrina de l’Església Catòlica. Es va anomenar l’escola nacionalcatólica i es caracteritzava per ser rígida, basada en la disciplina i l’obediència. Les normes eren força rígides. “Las señoritas siempre tienen que sentarse con las piernas juntas y salir de casa convenientemente enguantadas”, ens deien. L’escola depenia de la religió i acceptava interferir en la ideologia dels infants a canvi de grans beneficis.

- 31 -

La intenció era fer desaparèixer l’obra educativa republicana. Es va fer una important depuració de mestres. Molts mestres van haver d’abandonar definitivament el magisteri actiu. Molts van ser empresonats o van haver-se d’exiliar. Convenia tenir mestres convençuts, identificats amb la ideologia franquista perquè la inculcaren als nous alumnes.

Per aconseguir donar classes, s’havien de seguir uns cursets d’orientació i perfeccionament professional.

La intenció era tornar a l’antiga tradició catòlica espanyola. L’escola franquista també rebutjava els models educatius estrangers (Montessori, Decroly, Freinet), etc., entre moltes altres coses. Per tant, era una escola que no tenia gaires recursos pedagògics ni materials. Els valors del franquisme s’imposaven directament als que fins aquell moment havien format part del magisteri. L’educació era patriòtica i no respectava la consciència del mestre, de l’infant, ni les llibertats d’ambdós. Cantàvem el “Cara a sol”.

La majoria d’aquestes idees van quedar reflectides en les introduccions de lleis que va fer el nou règim: la Llei sobre la reforma del segon ensenyament (20 de setembre de 1938), la d’ordenació de la universitat espanyola (29 de juliol de 1943) i, sobretot, la Llei sobre l’educació primària (17 de juliol de 1945). El cap del Servei Nacional d’Ensenyament Primari, Romualdo de Toledo, va adreçar als mestres, el 5 de març de 1938, una comunicació que fixava el caràcter i l’organització que havia de tenir l’escola primària. Obligava l’assistència de mestres i alumnes a la missa dominical, així com el fet d’haver de fer a classe, cada dissabte, la lectura i el comentari de l’evangeli de la dominica. L’escola era clarament l’instrument de propaganda del nacionalisme totalitari.

L’Estat donava facilitats a l’església perquè monopolitzés l’ensenyament secundari. La Ley de Educación Primaria fixava, als 12 anys, la fi de l’ensenyament obligatori, sense esperança de poder ingressar a la Universitat, degut al baix nivell educatiu.

Destacaré que l’Estat tenia uns pressupostos molt baixos destinats a l’educació i que fins l’any 1956 no es va dur a terme el primer pla de construccions escolars, època de les primeres millores econòmiques. Hi havia encara molts infants sense escolaritzar, (l’ensenyament pre-escolar no era obligatori ni gratuït, gairebé tot privat), males condicions d’ensenyament, aules massa plenes, insuficient preparació dels mestres, baixa renovació científica de mètodes i continguts...

A finals de la dictadura, hi havia oposicions clares al model d’ensenyament que s’estava duent a terme.

El moviment de renovació pedagògica i el moviment d’ensenyants sobretot es va donar a Catalunya.. El primer es va formar a finals dels anys cinquanta per pares i mestres. Eren de la petita burgesia liberal i il·lustrada, pròxims al nacionalisme i al catolicisme progressista, es van adonar que la creació d’escoles actives catalanes podia ser realment un progrés per reconstruir la cultura catalana. Volien reprendre el progrés pedagògic que hi va haver entre els anys 1900 i 1939, sumant-hi també elements de renovació que provenien de França i d’Itàlia. L’altra oposició

- 32 - - -

al model franquista, el moviment d’ensenyants, té els seus orígens als anys setanta. Les seues causes es troben en l’extermini que hi va haver durant el franquisme, la depuració de personal docent i el control ideològic que hi havia sobre els mestres que pretenien crear una millora educativa. L’escola fou en molts casos, un espai dur en què els infants creixien i aprenien amb una estricta disciplina...

Dos models antagònics que la iaia va cursar ja que ella, va acabar al 1944 tot just quan marcava la llei d’ensenyament franquista.

Ara, amb certa perspectiva, actualment els i les docents lluitem per aconseguir una educació plural, diversa, laica, inclusiva, pública, equitativa i en la nostra llengua. Partint de la ideologia de la renovació pedagògica i en què els alumnes són els protgonistes del seu aprenentatges i els mestres són aquells que els guiem en el seu procès.

Laura Alegre i Sanz

Bibliografia: Agulló Díaz M. del Carmen. Entre l’entusiasme i l’obstruccionisme: la realitat de l’escola valenciana durant la Segona República (1931-1939). Universitat de València.

Agulló Díaz M. del Carmen, Malonda Grau Joan B. Valencià a l’escola. Memòria i testimoni.

Palomeras Marta. L’escola republicana i l’escola franquista estudi comparatiu.

Webgrafia: https://escuelainclusiva.wordpress.com/2012/05/25/la-evolucion-del-sistema-educativo-espa nol/

- 33 -

- 34 - - -

--- Festejar ---

- 35 -

Festejar Ja feia un temps que els grups de xics i xiques s’havien juntat i s’havien fet amics. Ara, tots dos compartien colla i no tardarien molt a començar a festejar. Set anys de passejos i cines després, Rosario es va casar amb ell, Tomàs, El Magre, d´El Raval, com ella. alt, amb bona planta i templaot. Mai l’havies vist abans i no saps res d’ell. Diumenge següent i l’altre havies tornat a fer la mateixa passejada, a la mateixa hora pam dalt pam baix, amb la colla d’amigues com cada setmana. Però no te l’havies tornat a creuar. Aquest cap de setmana, amb la vinguda del bon temps, hi havia ball a la Pérgola dissabte de vesprada. I les amigues, com quasi tota la joventut de Castelló, havíeu decidit anar. I allí estàveu totes, agafades del braç passejant per dins la Pérgola amb la música omplint tot el jardí. I de sobte, pum! És ell, no hi ha cap dubte. Està amb tres amics més i estant anant cara a vosaltres. Notes com el cor et batega més apresa i la sang comença a acumular-se més i més en les teues galtes. Quan les dos quadrilles vos trobeu de cara, és un dels seus amics el que comença la conversa que uneix els grups. Conversa que iniciarà tota una vesprada de rialles i balls. Però com sempre, el temps corre més apresa del que volem i ja són més de les huit de la vesprada, hora d’anar-se’n cap a casa.

R

etrocedim 60 anys enrere. És estiu i per la vesprada hi ha ball a la Pèrgola - l’antiga, la bona, però d’això ja en parlarem més avant ja fa tres diumenges que estaves passejant pel carrer Enmig i vas veure un xic que et va cridar l’atenció:

Què faríem aleshores avui en dia? Tenim milers de possibilitats. Sols sabent el nom el podríem buscar a Facebook, Instagram o Twitter. També li podríem demanar el número de telèfon per parlar per Whatsapp. El que està clar és que si volguerem tornar a quedar, no hi hauria massa dificultat en trobar-nos.

Però, si tornem als anys 50, les possibilitats són molt més reduïdes. Sols ens queden dues opcions: saber on viu l’altra persona o quedar directament a una hora i un lloc determinat per al proper dia.

- 36 - - -

Com podeu veure, les coses eren molt diferents aleshores. Cap als 14 o 15 anys els i les joves començaven a eixir amb els amics o les amigues.

Moltes voltes, els grups eren sols de xics o de xiques fins que es feien més grans i cap als 18 anys ja es juntaven els grupets per a fer colla. Per norma general, entre setmana no es quedava amb ningú, com a molt algun dijous, però poca cosa. Els caps de setmana canviava un poc i a Castelló hi havia dos plans estrella.

El primer consistia en passejar pel carrer Enmig.

El recorregut, amb algunes variacions, consistia en anar dels quatre cantons fins a la plaça la Pau o els cines Rex que estaven situats al carrer Asensi. I tornar enrere a desfer el camí. En aquestes passejades, les xiques anaven totes agafades del braç, i expliquen per ahí, que quan a una xica li agradava algú, la deixaven a la vora de la rengla de xiques perquè al creuar-se amb ell estigueren més a prop.

molt més reduïda. Entre els cines de l’època estaven el Rex, el Capitol, el Rialto, el Romea, l’Astòria o el San Pablo.

L’altre entreteniment que omplia les vesprades dels caps de setmana d’aquella època era el cinema. Fora del que la gent jove es creu ara, abans a Castelló n’hi havia fins i tot més cines que avui. Pensem que poca gent tenia televisió a sa casa i l’oferta d’oci era - 37 -

Igual que ara, amb l’arribada del bon temps, els balls arribaven a Castelló. Es feien a la Pèrgola, punt central d’oci a la nostra ciutat, que poc tenia a veure amb la Pèrgola que ara coneixem. L’antiga pèrgola es va inaugurar el 1869 i segons Joaquín Tirado, l’arquitecte tècnic municipal que va dissenyar l’actual Pèrgola l’any 1971: L’antiga Pèrgola “era un recinto al aire libre en forma circular; rodeado de viguetas de hormigón, con pilares revestidos de azulejos; con un banco periférico de piedra, que tenía una barandilla de hierro encima del respaldo; el pavimento del suelo era de baldosa cerámica y estaba decorado. En el centro del círculo había un pequeño estanque y dentro del mismo otro ajardinado con palmeras y distinta vegetación”.

el seu marc temporal i cultural. Mirem el passat i ens pareix impensable reproduir eixos costums.

Moltes vegades ni entenem com és possible que els nostres avis i àvies seguiren certs rituals per a coses tan quotidianes. Sempre es pensa que ara si, ara és l’època en què per fi hem avançat i ja tenim la llibertat de fer les coses com es deuen fer. I, no obstant això, igual que fem ara nosaltres, dins de 60 anys seran els nostres néts els que ens facen exactament la mateixa pregunta: com pot ser que això ho féreu així?

Aquest espai era un punt de trobada i oci per a la gent jove, ja que a les xiquetes més menudes que portaven calcetins - sí, aquesta era la mesura de si ja et consideraven prou fadrina com per a poder entrar al ball - no les deixaven entrar. Els balls, per suposat, eren de vesprada.

I és que tot s’ha d’entendre situat dins del seu entorn i en la seua època. Els costums, els ritus, les maneres de fer... tot evoluciona. I com be es diu, adaptar-se o morir. Anem per bon camí, totes i tots hem guanyat moltes llibertats en tema de relacions afectives. Les coses ja no són blanques o negres. La gama de grisos que tenim avui en dia ens ofereix una espectre de diferents tipus de relacions que nosaltres mateixos podem construir amb la nostra experiència.

Independentment del plan que fora, o de la companyia - si anaves amb la parella o amb els amics - l’hora de tornar a casa era la mateixa. Segons diferents testimonis, aquesta hora podia variar entre les 20:30 i les 22:00.

Al cap i a la fi, canvien els costums, canvien els temps i canvien les maneres, però l’essència és la mateixa.

Conèixer algú, festejar, casar-se i compartir la vida junts és una molt bona combinació. Per sort, no és l’única i cadascú és lliure d’estimar com i qui vulga.

Per norma general, amb la primera persona que començaves a festejar era amb qui et casaries. No estava ben vist canviar de parella. Pel que fa a la durada de les relacions fins al casament, era molt variable. Tot depenia de l’edat dels joves quan començaven a festejar junts.

Per descomptat, això de viure junts abans de la boda era tan impensable aleshores, com el fet de casar-se abans d’haver viscut amb la teua parella avui en dia.

Com és la vida! Tots els costums pareixen tindre la màxima coherència quan estan enquadrats en - 38 - - -

Moltes grĂ cies, per la participaciĂł amb molta estima de: Toni Zurano, Rosa Picazo, Xaro Alegre i alguna que altra veu del raval.

Laia Alegre i Zurano - 39 -

- 40 - - -

--- Parir ---

- 41 -

Parir Rosario Segarra Montserrat i Tomàs Alegre Sidro van tindre quatre fills, la primera va ser Maria Rosario, el 31 d’agost de 1957; després va vindre Lidón, el 28 de juliol de 1959; més tard, Tomás, el 9 de novembre de 1962; i per últim, Elena, 19 de gener de 1964. Ella com pràcticament totes les dones de l’època, van parir a casa, amb el suport de la família i l’atenció d’una comare.

P

er posar-nos en context dels diferents rituals i els actes que es duien a terme durant l’enllumenament i després del part a mitjan segle XX, hem d’entendre com estava la situació sanitària. A nivell de tota Espanya ens trobàvem immersos en canvis en quant a assistència sanitària es refereix. En eixos moments estava vigent la “Ley de Bases de Sanidad de 1944” que específicament del tema a tractar incloïa la següent cobertura: “Maternologia”, higiene prenatal i assistència mèdica maternal, puericultura de la primera i segona infància. Però la realitat era que la cobertura no aplegava a tot el món com ho fa en l’actualitat i menys encara fora de les grans ciutats o en les zones rurals. Per això l´atenció sanitària oficial no arribava per atendre totes les demandes de la població.

Abans de continuar amb l´article m’agradaria fer un xicotet aclariment a nivell lingüístic, al raval de Sant Fèlix, barri on Rosario va tindre els seus fills, anomenaven comare a les dones que portaven el xiquet o la xiqueta a batejar substituint la mare i també a la persona que assistia el part tant en estudis sanitaris com sense, en canvi el nostre diccionari cita literalment que la comare és: “Tècnica sanitària específicament preparada per a assistir i assessorar les dones durant l’embaràs i el part” i “Padrina d’un xiquet en relació amb els pares o el padrí”. Per facilitar l’article quan parlaré d’una comare sense estudis em referiré a ella com a “partera”. D’altra banda, el nostre diccionari també recull partera com:

“Dona o femella que està a punt de parir o que fa poc que ha parit.” Quan siga aquest el cas l’escriuré sense cometes.

I eren precisament les “parteres” les que suplien d’alguna manera aquesta manca d’atenció sanitària en quant al part refereix. Eren dones que vivien al mateix poble o als pobles del costat de les futures mares i que en la gran majoria de casos els unia una relació de confiança ja que havien assistit els parts de veïnes i conegudes.

Els coneixements eren transmesos normalment de mares a filles o dins d’un mateix entorn familiar.

Aquestes dones no tenien estudis reglats ni exàmens escrits, però si l’experiència de les seues antecessores. Cert és que, a mitjans del segle XX, ja hi havia professionals sanitaris i eren ells mateixos qui també aconsellaven a les “parteres” tècniques o senyals d’alarma, fins al punt que algunes d’elles estaven autoritzades pel metge per assistir els parts.

Encara que tenien tota aquesta experiència, els familiars i la mateixa partera era part activa en la presa de decisions.

Quan una dona es posava de part, la família acudia a buscar-la i ella es personava a la casa. No s’administrava res per calmar els dolors, però sí que hi havia costum de donar a les parteres xocolata calenta amb la intenció d’accelerar el part. Altres, també feien massatges a la panxa amb la mateixa

- 42 - - -

intenció. Després de l’enllumenament, es netejava la dona amb aigua temperada, prèviament bullida, amb unes gotes d’alcohol amb gasses netes. També s’utilitzava iode per a ajudar a cicatritzar la ferida.

En alguns casos, quan es temia per la vida del nounat, les “parteres” tenien costum de donar “l’aigua de socors”, que era un baptisme fet per elles mateix per a assegurar que en cas de defunció fóra al cel.

Aquesta aigua normalment es portava de l’església, però a falta d’ella es feia amb aigua corrent. Aquesta tècnica o costum ja portava un temps realitzantse, fins i tot en alguns manuals d’Obstetrícia per a Matrones de finals del segle XIX s’adverteix que són els mateixos capellans qui han de formar a les “parteres” en el Sagrament del Baptisme.

En quant a l’atenció dels nounats, era ben diferent a l’actual, no hi havia proves diagnòstiques específiques. Les “parteres” es rentaven, amb aigua temperada, prèviament bullida a la criatura i després en alguns casos li donaven aigua de camamil·la amb sucre per expulsar el meconi.

L’assistència al part d’aquestes dones tenia un caire d’ajuda desinteressada, no vol dir que no tingueren gratificacions pel treball, però distava molt d’un sanitari en l’exercici de la seua professió com és lògic. Podien rebre pagament en efectiu, poca quantitat, o pagament en espècies, una mica de roba, menjar, fins i tot ajuda en el treball del camp.

Les “parteres” eren, per dir-ho d’alguna manera, una alternativa a l’atenció sanitària, serveis i prestacions socials que per a diversos sectors de la població no eren efectius ni pròxims, sobretot en zones rurals.

Però tot evoluciona, i aquesta figura es va anar perdent a causa de la generalització de l’atenció sanitària sobretot a partir dels anys 60. Aquest procés va ser gradual i gens traumàtic, encara que es pot entendre que a moltes dones els costara temps

desprendre’s de la labor que feien les seues veïnes o amigues per a deixar eixos moments tan íntims i importants a les mans de comares que podien no conèixer, sobretot quan parts anteriors havien anat bé. Per exemple, el cas de la meua àvia va ser el que van viure moltes altres en el barri de Sant Fèlix. Ella va parir a casa seua i va ser atesa per una comare titulada. Cert és que el fet que foren comares titulades no impedia que es continuaren rituals tan arrelats com donar xocolata a les mares de part. Un altre costum generalitzat, tant abans com després que els parts començaren a ser atesos per comares, era la de donar brou de gallina a les mares com a primer menjar. Es creia que això les ajudava al fet que els pujara la llet, cosa que en aquella època era necessari per a alimentar els bebès ja que no existia llet artificial com en l’actualitat.

D’aquesta necessitat va aparèixer la figura de la “Mare Dida” o “Mare de Llet”. Per descomptat aquesta figura té segles d’antiguitat i no sempre ha sigut la necessitat que ha marcat la seua existència, en famílies riques quan estava mal vist que la dona alletara al seu fill es recorria a mares de llet per a fer-ho. En el cas d’un barri treballador com és el cas, la seua presència era marcada per la necessitat de mantindre els nounats amb vida.

Normalment eren dones que vivien prop de la família que tenien bebès de la mateixa edat i podien alimentar amb la seua llet als dos, o dones que havien perdut als seus fills al part o per una malaltia, cosa que ocorria molt més que ara. Aquest vincle que es creava entre les dos famílies perdurava anys inclús quan els xiquets es feien majors. Les “Mares Dides” no podien estar en nounats sempre ja que havien d’atendre la seua casa i el seu fill, per això quan el fill d’una mare que no tenia llet plorava de fam esta li preparava uns “munyonets” banyats en aigua amb sucre fins esperar a la “Mare Dida”.

- 43 -

Amb l’aparició de la llet materna artificial aquesta figura va anar desapareixent pràcticament fins a arribar a la seua extinció, encara que aquests últims anys coincidint amb el suport de les autoritats sanitàries a l’alimentació amb llet materna són cada vegada més les mares que donen la seua llet per a alimentar bebès de dones que no poden alletar però que també advoquen per aquest tipus d’alimentació.

El bateig era un fet cultural, social i religiós molt important. A més del seu sentit religiós, el baptisme implicava una presentació en societat del nou membre de la família. Aquest acte es realitzava en els primer dies de vida del nounat, ja que la mortalitat infantil era molt més elevada que en l’actualitat, i el baptisme assegurava l’entrada en el cel en cas de defunció, es creia que els xiquets que morien no batejats corrien el risc d’anar als llimbs.

La mare no assistia a aquesta cerimònia, ja que es quedava a casa recuperant-se del part, i el Sagrament del Baptisme es celebrava en presència de la família més reunida, els padrins i la comare. Aquesta era una dona, propera a la mare, que la substituïa en el moment del baptisme. Anys enrrere la comare del baptisme era la mateixa que la “partera” que t’assistia en el part. En l’època i lloc en què ens centrem, això no era així, la comare era triada per la mare.

La vestimenta del nounat era especial, portaven posat un faldó blanc i normalment el cap cobert amb en capell o mantellina. En moltes ocasions era confeccionada per la mateixa mare o àvies i s’utilitzava per als següents fills. El nom del xicotet o xicoteta solia ser heretat dels pares o avis.

Era tradició que els xiquets del barri acompanyaren a la família a l’església i al tornar a casa cantat una cançó, “Padrí pollós”, aquesta cançó anava dedicada al padrí, la tradició demanava que ell havia de tirar caramels i monedes de 5-10 cèntims als xiquets i xiquetes, que corrien al seu voltant per intentar agafar el màxim possible.

Padrí Pollós en un i dos la padrina pirulina el padrí pirulí si no tiren confitura morirà la criatura

(lletra d’altra versió) Padrina pollosa padrí pollós el més xicotet té el cul merdós, si no tireu confitura morirà la criatura.

Una vegada les mares ja podien eixir al carrer era obligatòria com a primera visita l’església per a donar-li gràcies a Déu perquè el part haguera eixit bé i presentar-li al seu fill.

Amb el temps els costums canvien, a partir dels anys 70 quan es va produir l’expansió hospitalària les dones van començar a acudir als hospitals per a donar a llum. Els parts en les llars pràcticament van deixar de produir-se. Actualment, advocant per un part amb menys intervenció hi ha dones que opten per un a casa i cada vegada més els hospitals estan adequant les seues tècniques cap a un part més natural sense oblidar els avenços mèdics que tantes vides han salvat.

Lledó Alegre i Zurano Moltes gràcies a totes les persones, que amb el seu testimoni han fet possible aquest article.

- 44 - - -

Bibliografia Amezcua, Manuel. Memorias de una partera tradicional.

Index de Enfermería, 2002; XI(38):40-44 [http://hdl.handle. net/10481/50646] Andina Díaz Elena, Siles González José. La historia de una “partera” en la España rural de mediados del siglo XX. Index Enferm [Internet]. 2015 Jun [citado 2019 Feb 02] ; 24( 1-2 ): 8185. Disponible en: http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_ arttext&pid=S1132-12962015000100018&lng=es. http://dx.doi. org/10.4321/S1132-12962015000100018.

Linares Abad M., Moral Gutiérrez I., Alvarez Nieto C., Grande Gascón M.L., Pancorbo Hidalgo P.L.. Relaciones sociales de

género de matronas en un distrito rural en España. Enferm. glob. [Internet]. 2012 Abr [citado 2019 Feb 02] ; 11( 26 ): 364376. Disponible en: http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_ arttext&pid=S1695-61412012000200023&lng=es. http://dx.doi. org/10.4321/S1695-61412012000200023.

Linares Abad M., Moral Gutiérrez I., Alvarez Nieto C., Grande Gascón M.L. Costumbres sociales, culturales y religiosas del nacimiento en la España rural de mediados del siglo XX. Un discurso de mujeres mayores.

Webgrafia http://www.innova.es/musica/infantil/padri.htm

- 45 -

- 46 - - -

--- Cuinar ---

- 47 -

Cuinar El sol calfava fora amb força, i la xixarra omplia la tranquil·litat de la marjal. Ja eren vora les dos i l’arròs estava a punt. A la taula i al llit al primer crit! - cridava Rosario. I, obedients, fills i néts anaven acudint a l’emparrat, cadascú al seu lloc de la taula per gaudir altre diumenge més de la seua deliciosa paella amb olor a herba sana.

L

’art culinari és una forma creativa de preparar els aliments i depèn molt de la cultura, així com dels rituals socials establerts al voltant del menjar.

Existeix un art culinari en cada poble, cultura i religió. La majoria de les receptes i les seues variants tenen els seus orígens a la cuina tradicional, desenvolupada al llarg del temps, amb rituals de preparació transmesos de generació en generació.

No sols mengem per a assegurar el nostre creixement i desenvolupament, sinó també per plaer. Menjar és, sens dubte, un acte social.

Els costums alimentaris es formen depenent dels períodes favorables d’alguns productes. Hui en dia, els aliments utilitzats vénen d’horts o hivernacles, en relació a la biodiversitat de cada regió. Es poden trobar tota classe de fruites i verdures en qualsevol moment de l’any, cosa que abans era impensable.

Sens dubte, aquest fet ha canviat la conducta alimentària i nombrosos rituals. Fins i tot alguns aliments han estat abandonats progressivament.

A casa nostra sempre s’ha menjat del que es conreava a l’horta i es criava al corral. No hi havia opció per a ser delicat, o et menjaves el que hi havia o et quedaves sense menjar. Sempre que ens queixàvem del menjar ens deien “mengeu ara que podeu, que més avant pot ser vulgueu i ja no pugueu” o “com es nota que mai heu patit fam com nosaltres a la guerra, sinó vos menjaríeu fins i tot les pedres!”.

Encara així, per molta gana que es tinga, hi ha aliments que no entren ni per l’ull ni per la boca. Ma mare, per exemple, era incapaç de menjar llenties.

Quan era menuda - ens contava - va anar amb sa mare a un menjador social. Aleshores eren temps de guerra i el menjar no sobrava enlloc. En arribar allí, els van donar un plat de llenties ben carregades de “carn”, i de l’agonia que els va fer, van eixir d’allí sense menjar. I no va ser fins que nosaltres, els fills, ens vam fer grans i li vam demanar llenties, que va cuinar-ne per primera volta. Altre cas paregut és la carn de cavall la qual sempre es va negar a menjar.

Van ser temps difícils els de la guerra i postguerra, els pocs que tenien un tros de terra per poder treballar eren afortunats. Gràcies als productes que conreaven i algun animalet que criaven van poder tirar endavant sense passar gana. En poques paraules: molt de boniato, molta carabassa i algun pollastre de corral.

Per sort, a casa nostra mai ha faltat el menjar.

Menjar que, ma mare Rosario, preparava de moltes i diverses maneres per a la seua família. Elaborava receptes fantàstiques, amb productes de temporada.

El que traduït al dia a dia significava que si era temps d’albergínies, doncs a menjar albergínies dia sí i dia també; si hi havia conills, doncs a menjar conills. I és que en aquella època això dels congeladors ni se sommiava, i ningú es podia permetre que el menjar es fera malbé.

- 48 - - -

Ma mare era una molt bona cuinera, cosa que va aprendre de sa mare, ja que abans cuinar i cosir eren assignatures obligatòries per a les dones. I és que, amb els productes acabats de collir i la carn ben fresca, poca cosa més feia falta per a xuplar-se els dits: olletes, putxeros, guisats, arrossos, estofats, alguna coca dolça o salada o, simplement, unes sopes d’all o uns ous estrellats.

Com bé he dit abans, el ritual del menjar anava directament lligat a dates assenyalades del calendari: - A Carnestoltes, llesquetes d’ou.

- Dissabte de Pregó, putxero de cards i

cigrons ben carregadet de carn, i figues

albardades.

- Diumenge de Romeria, ximos i truita de

faves amb alls tendres.

- Per a Pasqua, mones, benitetes i coques de

minut.

- Per al sopar de la nit de l’agost, cargols,

callos, anguiles amb salsa i alguna

granoteta fregida.

- Per al dinar del dia de l’agost, paella amb

pato, meló d’Alger i gelat de geladora

(d’eixes de manivela).

- Per a desembre, abans del sant de mon

pare Tomàs, fèiem la confitura de boniato i

cabell d’àngel per fer els pastissets i

tindre’ls preparats per Nadal.

- Per a Nadal, paella amb pilotes.

Per als sants o la celebració d’algun esdeveniment important (batejos, comunions...), ma mare es passava els dies sencers fent viatges de casa al forn d’Àngel. Tortades d’atmetlla, rosegons, cristinetes, benitetes, panquemaos, boletes de coco o coca de tomata o espinacs eren menjars típics per a oferir a la família, amics i veïns.

- 49 -

Sens dubte, el seu tresor més preuat era el seu llibre de receptes, exemplar únic que va anar escrivint al llarg dels anys amb les seues pròpies mans. Llibre on va anotar les seues receptes i que ara ens ha deixat com un llegat únic. Un preciós regal, malgrat saber que la majoria de les seues receptes se’n van anar amb ella i per molt que ho intentem, mai no podrem imitar: sardines en escabetx, lleteroles i sangueta amb ceba, faves fadrines, conill amb tomata, pilotes de Nadal, arròs al forn, rogets amb creïlles al forn, olla de carabassa i moltíssims plats amb què la seua família hem tingut la sort de deleitar-nos.

Hui en dia, la cuina tradicional pareix que estiga passada de moda. Ara tot és cuina d’avantguarda, una cuina feta per a trencar amb allò establert i que integra les últimes tecnologies. La sorpresa és una de les seues principals característiques: plats molt estètics, proporcions reduïdes, de mos lleuger, poc gras, presentat en vaixelles de peces grans. Tot per aconseguir que ens quedem amb ganes de més.

Les tècniques emprades són molt modernes, tot controlant el punt de temperatura exacte i la textura desitjada i aconseguint emulsions, deconstruccions i diferents aspectes que trastoquen els plats originals.

Parlar d’esferificació, gelificació, nitrògen líquid, pistola de fumat, vaporitzador o deshidratació, per a ma mare era parlar en xinès, tot conte. A ella no li feia falta aplicar cap d’aquestes noves tècniques per a elaborar eixos gustosos menjars amb els quals ens tenia a totes i tots encantats. Si ma mare alçara el cap... - ens deia.

Gràcies Sinyo Rosario, gràcies mare, per haver tingut l’art de la cuina i de juntar-nos al voltant de la taula. Gràcies per preparar-nos incansablement els teus exquisits menjars que, sense ser d’avantguarda, ens han ensenyat a apreciar la bona cuina. Sempre estaràs present en les nostres cuines i en els nostres cors. Et trobem a faltar.

- 50 - - -

Lidón Alegre i Segarra

--- Estimar ---

- 51 -

Estimar La dona d´El Magre, com era coneguda al Raval, va ser mare de tres filles i un fill, àvia de sis nétes i un nét, i fins i tot besàvia de quatre xiquetes, un xiquet i un altre que venia de camí. Com podeu imaginar, la capacitat de Rosarito per estimar estava molt desenvolupada.

E

stimar... quina paraula tan bonica i que necessària per a la vida! I més per a la vida social i familiar. I és que no hi ha societat més propera per l’ésser humà que la família, que dóna suport des del moment del naixement.

edat acceptable per a ajudar a les feines familiars.

Aquesta edat no era massa dilatada i, pot ser per això, es coneixia que els fills venien amb un pa sota el braç, doncs la seua tasca contribuïa a la millora i benefici de la llar familiar.

De sempre s’ha sabut que la família ha estat formada per un grup de persones connectades per un nexe que les uneix, la sang. Però també és cert, que el temps, els canvis i les experiències han anat donant suport a altres definicions.

Però, cap a la meitat del segle XX, la importància guanyada per la industrialització i el desenvolupament de la vida urbana, beneficiaren a la desaparició d’aquest tipus de famílies, donant pas a la coneguda actualment, família nuclear. Encara que aquesta es diferenciava en alguns aspectes, per aquells temps, de l’actual.

La família ja no representa sols compartir gens, sinó cura, estima, acompanyament, suport, en definitiva un conjunt d’actes, que envolten als seus, per formar pinya.

I aquestes pinyes ja no són com hi eren totes abans, actualment han passat a ser molt diverses.

Fa uns vuitanta anys, quan nasqué l’àvia, l’antic estil patriarcal a les famílies rurals començava a desgastar-se i a sofrir el que seria un progressiu i lent procés de canvi. Per a aquestes el fonamental era dur a terme un matrimoni religiós, on moltes vegades influïen els interessos generacionals i presentaven una estructura extensa, on diverses branques familiars convivien a la mateixa llar.

Pel que feia a les diferències entre sexes, la divisió era clara, el paper de l’home estava centrat únicament a les tasques productives, al camp o les fàbriques, mentre que el de la dona devia contribuir a ambdós, quedant així al seu càrrec també la cura dels nadons, fins que aquests tingueren una

Seria per aquesta etapa, quan es casaria Rosario, un 26 d’octubre de 1956 i així continuaria la seua història, ara ja, en matrimoni.

Aquest tipus de formacions eren encapçalades per dos subjectes, un de cada sexe i a l’època començaven a nàixer noves actituds. El matrimoni es veia com un fruit d’elecció personal i les parelles buscaven la felicitat a les relacions.

Tot i això, la posició social de l’home diferia amb la de la dona i els rols eren molt diferenciables encara.

Aquests promesos tingueren descendència, i com era habitual açò dugué canvis.

La cura dels fills, continuava estant altament present a les tasques de les femelles. Els fills es visualitzaven com una assegurança de vellesa i reforçar la seua criança era paper de les mares.

- 52 - - -

Així com, els quefers de les vivendes, on començaven a disminuir el nombre de membres que en elles hi convivien, comparat a temps anteriors.

La situació i obligacions del gènere femení, estaven molt marcades a la societat, ara bé, el moviment feminista no trigaria a aparèixer fermament.

I amb aquests canvis socials les dones començarien a reivindicar la seua importància i a posicionar-se en contra de les habituals situacions d’inferioritat que es vivien. Lluitant per una igualtat i una dignitat real per a totes.

El 7 d’octubre de 1978, per casualitat dia de Nostra Senyora del Rosari, s’aprovà la legalització de l’ús, venda i promoció dels anticonceptius al país, fora de tractaments ginecològics particulars. D’aquesta manera el pas del temps i els nous ideals que anaren sorgint donaren lloc, a poc a poc, a noves formacions familiars i amb aquestes les persones aconseguiren ser més lliures i la societat més plural.

Així, gràcies a l’arribada de diferents estils de vida i ocupacions, s’avançà cap a un model més democràtic a les famílies, que evolucionà ràpidament als anys 90. Sorgint així els models anomenats postmoderns o postpatriarcals. I que fan referència a noves formes d’organitzar la convivència, apartades de l’antiga ideologia rígida i unilineal del matrimoni amb fills.

- 53 -

El cicle de vida familiar que començava amb l’emancipació pel matrimoni, se seguia amb els naixements i criança dels fills o filles, que continuava amb l’emancipació d’aquests i es dissolia quan moria un dels dos cònjuges. Els camins començaven a ser múltiples i diversos i el més important, reversibles, donant lloc així a la possibilitat de la reestructuració familiar.

Actualment, ens trobem en constant progressió. Un exemple, és observable augment de les parelles de fet, i a la par, el descens de les parelles de dret.

Immersos al segle XXI, és hora d’evolucionar, de prendre com a model d’ideal familiar tots els existents, de buscar en la varietat la riquesa cultural i de centrar-nos en els valors realment importants.

La ment de l’àvia i de les persones de la seua quinta es veu arrossegada al canvi i la renovació.

L’afecte i l’estima sempre hi seran presents a les diferents manifestacions de l’amor. I l’amor sempre serà el nexe de les famílies. Famílies nuclears postmodernes, monoparentals, xiquets o xiquetes tutelats per algun altre familiar, parelles de diferent sexe o del mateix que decideixen adoptar, d’altres que no volen fills o filles, matrimonis separats, divorciats...en definitiva famílies.

Famílies i societat que lluiten juntes per millorar i que deuen ser ferms perquè el paper de les dones mai més siga el mateix.

Educació, ensenyança, criança, totes en el mateix sentit, perseguint la igualtat i enaltiment de la dona.

Donant a totes el seu lloc, i els seus drets, permetent l’elecció independent de decisions, deixant per fi els estereotips patriarcals.

I arribant a valorar com toca l’immens regal que hi fan, quan escolleixen ser mares. Perquè així “ com l’heura a la soca, com a la soca el brancam, com a la branca la fulla, com a l’espiga los grans”, us necessita el meu poble, tant com abans.

L´any 2018, l’àvia se’n va. A taula queden tres llocs buits. Però al llarg d’aquests anys la família ha continuat canviant i creixent, llaçant sentiments que no marquen els gens.

Tània Ruiz i Alegre

- 54 - - -

--- Construir ---

- 55 -

Construir Els anys seixanta arribaven a la seua fi quan Rosario i la seua família van començar a construir l’alqueria a la marjal de Castelló. I així passarien els anys, del carrer Tauló, al Raval de la ciutat, a la carrerasa del Magre, a la Marjaleria.

Si com a construir entenem fer, formar o edificar; construir un monument, una casa, un pont o una frase o una societat o simplement crear alguna cosa, aquesta accepció la podem transportar al fet de construir una família, cosa de la qual vos podeu sentir ben orgullosos.

Corria l’any 1932 quan la mare va nàixer al carrer del Bisbe Caperó, conegut col·loquialment per la gent com carrer Caperó, sent alcalde de la ciutat en Manuel Peláez Edo (1931-1933).

Per aquells anys, Castelló era prou més xicotet que ara i la població rondava els 38.000 habitants.

Aleshores, els edificis i les zones d’escampament més emblemàtiques de la nostra ciutat, una ciutat jove ja estaven construïts.

Així, l’Ajuntament o Casa Consistorial es va erigir entre 1689 i 1716, sota la direcció de Melcior Serrano, i va substituir el vell “Palau de la Vila”, construït en un lloc proper per a albergar les primitives institucions municipals.

M

are, ara mateix farà un any que vas començar el viatge cap a Ítaca, o al cel, on de segur tindràs un bon lloc al costat de qui mana per ahí dalt. També, de segur que hauràs tornat a veure el pare, que va moure any i mig abans que tu. També, de segur que per ahí dalt parleu de la rècua que heu deixat per ací i també, de segur, del que vau aplegar a “construir” per ací baix.

El Fadrí va començar a construir-se el 1440.

En 1457 va intervenir el mestre Saera construint aproximadament el primer cos. Després d’una llarga paralització i diverses propostes en 1593 van intervenir i van finalitzar la torre Francesc Galiança de la Llanxa, Guillem del Rei, Pere Crosali, Marc Volsanys, Antoni i Joan Saura; segons el projecte que havia presentat el portuguès Damián Méndez en 1591.

- 56 - - -

L’edifici de Correus i Telègrafs va ser projectat per Demetri Ribes i Marco en 1917 i van finalitzar les obres en 1932, any del naixement de la mare, havent estat catalogat com un dels millors exemplars d’edificis castellonencs del segle XX. El Teatre Principal és obra de Godofredo Ros de Ursinos, qui en 1890 va iniciar la construcció d’aquest edifici per iniciativa de l’Ajuntament de la ciutat, i la va acabar en 1894.

El Parc Ribalta va ser dissenyat i creat en 1869 sobre el solar que va ocupar l’antic Cementiri municipal del Calvari, i es va adornar el seu centre amb l’estàtua del pintor Francesc Ribalta.

La Cocatedral de Santa Maria, també coneguda com a Església de Santa Maria la Major, situada a la Plaça Major, al costat de l’Ajuntament i la torre campanar independent del Fadrí. La construcció del temple comença en el segle XIII, passant per incendis, destruccions i altres contratemps, però avui en dia ja podem gaudir-la amb tot el seu esplendor.

La Basílica de la Mare de Déu del Lledó va ser construïda entre 1724 i 1766 sobre altres dos edificis més antics d’origen medieval. La tradició local remunta l’origen de la devoció i culte per la Patrona de la Ciutat de Castelló fins a 1366.

El Palau Episcopal situat al carrer Governador d’aquesta ciutat va ser construït a la fi del segle XVIII en estil neoclassicista.

L’Institut Francesc Ribalta, obra de l’arquitecte Francisco Tomàs Traver, sobre el solar que ocupava

l’antiga plaça de bous de Castelló, inaugurat el 14 de gener de 1917.

La plaça de bous és inaugurada el 2 de juliol de 1887, construïda per D. Manuel Montesinos Alardins, i fent la primera correguda al dia següent amb bous de la ramaderia del Duque de Veragua per als toreros Lagartijo i Frascuelo.

L’Hospital Provincial va ser inaugurat en 1907 en el nou assentament, ja que abans estava ubicat on avui en dia es troba la Diputació Provincial.

Pel que fa al nucli urbà d’aquells anys, sols cal mirar el plànol per veure que les diferències són realment rellevants.

Al nord de la ciutat, el Raval de Sant Fèlix de Cantalici i de Sant Roc estava envoltat per la Ronda Magdalena i el carrer Sant Roc. Fora d’eixos límits: horta, ja que el carrer Alcalde Tàrrega i l’avinguda Caputxins no existien.

Pel que fa al sud, podem dir que en la confluència que coneixem avui entre Ronda Millars i carrer Trinitat, acabava la ciutat, a excepció de quatre edificis aïllats a les voreres de la carretera de València i el camí d’Almassora, per on circulava la Panderola. També significatiu és que des del carrer Jover per l’actual carrer Herrero en direcció València, aquest últim ja discorria pel mig dels horts.

- 57 -

L’est, que podem situar-lo des de plaça Maria Agustina al carrer Asensi i actual plaça Fadrell, per carrer Governador Bérmudez de Castro, es poden veure les construccions al voltant del carrer Governador i poc més, a excepció de l’antic carrer del Mar (avinguda Germans Bou), per on circulava la Panderola procedent o en direcció al Grau.

Castelló anava creixent, s’obrien nous carrer. La gent, després de la retirada del conreu de l’arròs, començava a construir per la Marjaleria. Els pares van construir l’alqueria a la carrerassa El Magre camí que ha rebut com a denominació el malnom del pare. El nucli urbà també s’eixamplava i noves zones urbanitzades donaven lloc a nous edificis.

I l’oest, delimitat per l’Hospital Provincial, la Plaça de bous, el Parc Ribalta i la via del tren, que ja en aquell temps feia de barrera al creixement de la ciutat per aquell costat.

Sempre creixent, cap al nord, amb l’ampliació del Raval de Sant Roc, la Guinea, i ja més recentment amb la construcció del Pau Lledó. El sud, amb tota la urbanització de l’avinguda València i voltants, la Gran Via Tàrrega Monteblanco (antiga Sequiota), i la zona del pavelló poliesportiu Ciutat de Castelló.

L’est, sense dubte la zona de la ciutat que més ha crescut, primer amb la urbanització del denominat Polígon, i ja posteriorment amb la urbanització i construcció del diferents paus, con el de Taxida, Gumbau o Sensal. I per finalitzar, l’oest, tot el contrari a l’est, ja que la barrera de la via del ferrocarril feia de tapó i poc atractiu per a nous desenvolupaments urbanístics per eixamplar la ciutat cap a este punt cardinal. Per sort i després de diversos anys, es va poder aconseguir soterrar les vies del tren, creant una nova estació inaugurada l’any 2000, donant-li una nova visió a esta zona de la ciutat.

Aquesta era la situació de la ciutat en aquells temps a poc de nàixer la mare. La vida anava passant, però com la vida moltes vegades és una punyetera, de sobte, el desastre de la Guerra Civil, eixa maleïda Guerra Civil que va abocar la gent a la misèria i a patir durant molts anys, abanda de tota la destrucció en cases, edificis i el que pitjor, les ferides en els cors de la gent que a dia d’avui tots voldríem que estigueren curades i tancades.

Nous edificis emblemàtics s’han afegit als anomenats abans, i de segur alguns es quedaran per nomenar, com per exemple els ja comentats pavelló i estació de tren, o l’Auditori i el Palau de Congressos de Castelló, obra realitzada per l’arquitecte Ferrater i inaugurat l’any 2004, o el nou Palau de la Festa inaugurat l’any 2011, que va agafar el relleu a la Pèrgola.

Tot, a poc a poc, va passant, i ja una vegada tornant a la vida quotidiana, la mare va anar creixent pel carrer Caperó, fent-se major, festejant i a la fi casantse amb el pare, i traslladant-se a viure al carrer Ebenista Hervàs, antic carrer Tauló, denominació rebuda pel fet que aquest carrer començava a la Plaça Sant Roc i acabava en la sèquia Major, i el veïnat per poder creuar-la empraven un tauló de fusta.

Uns se’n van i altres naixen. I mentrestant, els del mig anem fent. Vosaltres, pare i mare, des del treball i la perseverança, des de la humilitat i la modèstia, vau posar el vostre gra de sorra per fer més gran aquesta ciutat, per construir un lloc millor on viure per tots i totes i per construir una gran família.

Gràcies per tot.

- 58 - - -

Tomàs Alegre i Segarra.

--- Envellir ---

- 59 -

Envellir Rosario i Tomàs s’han anat fent majors, la família que han construït està creixent cada vegada més. Ara es veuen envoltats de néts, per gaudir del sol d’estiu, ja que tots volen estar amb ells a l’alqueria.

D

esprés d’una vida marcada pel ritme frenètic dels treballs, veiem, la gran majoria de la població, el temps lliure que ens deixarà la jubilació com un dels pocs avantatges d’envellir. És la fi de la vida laboral, de fet, l’etimologia de la paraula jubilació el deixa ben clar, prové de jubilare “fer crits d’alegria”. Però no hem d’oblidar que aquesta etapa de la vida va unida a l’envelliment, no a tots ens afecta de la mateixa forma, però generalitzant podem dir que les facultats mentals i físiques es veuen deteriorades.

La jubilació marca un abans i un després en la vida.

Hi ha persones que l’enfronten amb gran optimisme i alegria, la veuen com una oportunitat per a aprofitar el temps perdut, reprendre relacions socials, gaudir del temps en família, descansar, viatjar o descobrir activitats i aficions noves. Llibertat és el sentiment que en molts casos es manifesta. Amb aquesta visió es permet una gran adaptació als canvis.

Per contra també hi ha qui no es pren aquesta nova etapa amb tanta alegria. En alguns casos la pèrdua del rol profesional provoca una pèrdua de la identitat personal així com del reconeixement social, cosa que afecta negativament a l’autoestima.

Hi ha majors que se senten inútils, que s’avorreixen o es deprimeixen.

En el cas de les dones aquest fet encara és més alarmant a causa de la diferència econòmica de les pensions. Per entendre aquest fet hem de remuntarnos al rol social i laboral que han viscut els nostres majors. Una societat patriarcal, en la qual l’home treballava i la dona es quedava encarregada de la cura dels fills i de la casa en molts casos, és la principal causa d’aquesta escletxa de gènere. La tendència és que aquesta diferència vaja disminuint amb la incorporació de la dona a la vida laboral.

D’altra banda, la jubilació es dedica també a donar suport a la família. Els avis es queden al càrrec dels néts, portant-los o recollint-los de l’escola, preparant menjars... Gaudir del temps que comparteixen junts és beneficiós per a tots. Les persones majors troben nous propòsits i se senten més actius, els néts en canvi poden aprofitar per aprendre tota la saviesa que el transcurs de la vida els ha donat. Són molts els avis que viuen l’ajuda en la criança dels néts com una nova oportunitat, ja que poden invertir en ells el temps que probablement no van poder invertir en els seus fills per culpa del treball.

L’estiu i els altres períodes vacacionals són quan els avis més temps passen en els xiquets. Siga als pobles, masies o alqueries els xiquets en moltes ocasions deixen la seua llar per anar a viure amb els avis i ells realitzen aquest paper amb tot l’amor del món.

La jubilació també sol comportar una pèrdua en el poder adquisitiu, per això és comprensible que puga comportar aparellats sentiments de por i incertesa.

- 60 - - -

Jaime Martinez i Romero

- 61 -

- 62 - - -

--- Recordar ---

- 63 -

Recordar M’agrada molt recordar a l’“agüela” Rosario, a l’”agüelo” Tomàs i al Xispa.

A mi l’”agüela” velleta em va cuidar molt des que vaig nàixer. Fins als quatre mesos que la mare va haver de tornar a treballar venia totes les vesprades a casa. La mare em donava el pit i després jo em pegava una bona dormida d’un parell d’horetes al seu bracet, mentre ella em gronxava i no parava de cantar-me cançonetes encara que jo estiguera dormint. Mentre, la mare feia feina per casa i estudiava, i quan l’”agüela” notava que ja estava a punt de despertar-me avisava la mare de que la dormida s’estave acabant. Em tornava a veure mamar i després d’una estoneta, em feia un parell de petons, i xino-xano se’n tornava cap al Raval.

Després, quan la mare va tornar a treballar, a mig matí, la mare em portava a sa casa fins que venia la iaia i entre les dos em cuidaven.

L

a mare diu que l’”agüela” Rosario es va posar molt contenta quan va saber que jo havia de nàixer: seria la seua primera besnéta.

Si li preguntaven que volia que fore si xiquet o xiqueta ella responia: “que vingue bé i avant!”.

Però la mare diu que ho deia per quedar bé, perquè clarament ella preferia una xiqueta.

Quan li van dir el nom que m’anaven a ficar, Lluna, li va parèixer un nom molt estrany perquè no coneixia cap xiqueta amb aquest nom però, a poc a poc, es va acostumar i li agradava moltíssim.

Al complir un any vaig començar a anar a l’escoleta de La Lluna. Anave amb l’autobús, que era molt xulo, i a les cinc venia l’”agüela” a buscar-me. L’autobús parava al cantó del seu carrer. Em replegava molt contenta i em portava a sa casa. Allí m’esperava impacient ja el Xispa, amb moltes ganes de jugar.

Només arribar em donava el berenar. Jo menjava molt poquet quan era menuda, però l’”agüela” tenia molta paciència per donar-me de menjar i em feia coses molt bones: truita, llonganisses, xulletes... Tot acompanyat d`una llesca de pa per sucar l`oliet.

M`ho donava a bocinets, asseguda al seu silló. Jo jugava amb el Xispa corrent a dins i a fora, i quan l`”agüela” creia que tenia la boca buida em cridava.

- 64 - - -

De postres un petit de maduixa. Moltes vegades era pràcticament tot el que menjava durant tot el dia.

per a que l’”agüela” no estiguere tant trista, Miquel li va regalar una figureta de Sant Antoni.

Quan estava berenant solia arribar l’”agüelo” del cafè. Em donava els cinc centimets que li sobraven del tallat i una galeteta de canyella. Jo agafava els centimets i me’ls guardava a la meua vidriola de la vaqueta.

L’”agüela” es va morir de repent, no va arribar a estar malalta tan de temps com l’”agüelo”. Va ser molt trist quan va morir. Nosaltres estàvem de viatge i no ens ho creiem.

A l’estiu, totes les vesprades també estàvem amb ells perquè baixavem a l’alqueria a prendre el bany.

Una de les coses que més recorde és que ella em va ensenyar a fer les primes, unes coquetes que fem al Raval.

Als tres anys vaig començar l’escola i la natació per les vesprades i ja no estava tant amb els “agüelos”, però totes les setmanes passàvem una o dues vesprades amb ells perquè si no l’”agüela” reclamava.

Si em posava malalta la mare em portava a casa l’”agüela” perquè em cuidara. Em cuidava superbé.

Es posava al silló del costat del llit i em donava la maneta tota l’estona o em feia freguetes a la panxa si em feia mal. També em ficava un drapet amb aigua al front si tenia mal de cap. Es preocupava moltíssim si jo estava malalta.

A l’”agüela” li agradava molt que li donara besets i s’enfadava quan no li’ls volia donar o si quan em besava jo em torcava la galta. Va haver una temporada que em va pegar per fer-la maliciar i sempre em torcava les galtes. Ella em renyia i s’enfadava de veritat.

Quan l’”agüelo” es va posar malet, es va morir el Xispa, i l’”agüela” es va posar molt trista. Algunes vesprades pujàvem totes a passar la vesprada a l’hospital amb l’”agüelo”.

M’agradaria no oblidar mai els besets que em donava, apretant-me les galtes i dient-me “dolceta i ensucradeta” com li ho feia a la mare quan era menuda. També m’agradaria no oblidar mai al Xispa corrent a dins i a fora de casa l’”agüela” i a l’”agüelo” mig content, mig enfadat dient-nos coses, però sóc molt menuda i no sé si al fer-me gran me n’oblidaré, però jo crec que no.

En morir l’”agüelo” tots li vam fer molta companyia i li vam portar a l’”agüela” el Sant Roquet de la Donació, per a que no es trobara sola. Me va fer molta pena i vaig plorar molt el dia que vam haver de donar-li el Sant Roquet als nous clavaris, però - 65 -

Lluna Mulet i Alegre

- 66 - - -

--- Articles d´opinió ---

- 67 -

Article opinió

De Brasil al Forn del Pla

I

mmesurable és l’honor que senc de poder aportar el meu granet d’arena a aquest llibret, i en especial aquesta ocasió en què una vegada més ens toca brindar pels que ja no hi són.

Encara me’n recorde el dia que vaig vindre per primera vegada a la Colla El Magre, com no podia ser diferent, un divendres de Magdalena. Venia amb Laia, la Magreta, i tinc encara gravat a ferro en la memòria aquella escena com si d’un quadre amb moviment se tractara.

Sonava de fons una rondalla que recordava ja el que anava a passar al tradicional bureo dels Magres, fins eixe moment desconegut per a mi. Va ser tot molt emocionant, trobar-me de sobte a un saló ple de gent, tant de peu com assegudes al voltant d’una gran taula, plena de menjar i beguda. Tot això sense comptar a les xiquetes jugant i corrents, plenaven aquell lloc d’ il·lusió i esperança.

La meua primera impressió va ser que allò era una gran festa, però alguna cosa no em quadrava, l’ambient era diferent, l’harmonia, l’alegria, i l’energia que hi havia baix aquell sostre no era comú. A mesura que vaig anar coneixent-los a tots vaig vore que hi havia allí reunits, ni més ni menys, que 4 generacions de la mateixa família, l´”agüela” Rosario, els fills, els néts i els rebesnéts.

Ha plogut molt des d’eixe dia, hem viscut molts bons moments, compartit rialles i alguna que altra plorera. Més de mil són les batalles viscudes, i puc dir en tota certesa que el sentiment que tinc cap aquesta família és immens, i que està guardat al fons del meu cor, protegit pels millors records.

Podrie parlar de moltes situacions especials viscudes amb tots ells, almenys per a mi. Malgrat això, guarde amb especial record una xerradeta que vaig tindre amb Rosario, no fa ni un any, tots dos asseguts al voltant de la taula de la cuina. Jo menjava figues albardaes acabades de fer, mentre ella m’explicava, pas a pas, i amb molta paciència, com les havia fetes.

Encara no m’he atrevit a seguir la seua recepta, però tot és qüestió de fer una arrimadeta al Forn de Joan al Raval, que de segur ens obri les seues portes, per intentar fer la recepta.

Eixa vesprada entre unes coses i altres vaig acabar explicant-li, com va ser la meua infantesa allà al Brasil. Parlàvem de la concepció de família, de barri, que allà es tenia i com de dura era la vida fa 10 anys.

Després d’escoltar-me Rosario em va revelar que tot això que jo descrivia, s’havia viscut ací però molt abans, però que la gent ja no ho sap perquè no ho han viscut.

D’eixa conversa vaig aprendre que potser les societats no siguin tan diferents com pensem, sols que van desfasades en el temps, i que el problema el té el poble que no recorde, o no volen que recorde.

No vaig aconseguir traure a Rosario al carrer a prendre la fresca, per això havia entrat a la cuina aquella vesprada. Però a canvi, vaig rebre un dels més grans regals. Rosario me va posar la mà al braç, i vaig sentir per primera vegada, com em die: “ A este xiquet me’l tinc que afillar!

- 68 - - -

Gabriel de Souza

- 69 -

Article opinió

La colla del Magre: festa i tradició en família

A

ra fa quasi vint anys que les Festes de la Magdalena per nosaltres tenen altre sabor.

Era finals de segle passat quan al caliu de la música tradicional, balls i festes populars, coneixíem i anàvem fent colla amb Sònia i Laura. Ara fa vint anys eixíem junts pel Casal Jove, pujàvem a festes de pobles o ballàvem junts als Aplecs de Villores i La Mata. Amb Sònia i Laura anàvem a concerts, fins que un any ens van convidar, junt amb un grup de música que teníem en aquells temps, a tocar al sopar popular de cada divendres de Magdalena que la Colla El Magre organitza a la porta del seu cau, al carrer Ebenista Hervàs. Gaudir en aquesta festa no és gens difícil. Bon menjar, begudes, música i ball: tota una recepta per passar-ho bé.

Festa rere festa, concert rere concert, es va anar forjant una relació que, a poc a poc, s’anava tornant en sincera amistat. Sònia i Laura van ser la porta d’entrada a la casa d´Els Magres. Avui ens costa recordar com és la Festa de la Magdalena sense la Colla El Magre.

Avui, gaudim del Rotllo i Canya i del Pregó des del cadafal, cantem des del motoret i anem tots junts, tres generacions de Magres, al Mesó del Vi.

I com començà tot? Sabedores com eren de la nostra afició pel folklore, Sònia i Laura ens van convidar un any al seu cadafal per veure el Pregó. La forma d’entendre la festa d´Els Magres era particular, vivint la tradició i gaudint de cada moment amb bon humor i simpatia. Des d’aleshores, hem continuat la tradició de veure cada Pregó des del cadafal Magre.

No hi ha lloc millor!

A l’entrar a la casa d´Els Magres ens vam trobar amb els avis Magres. Tomàs i Rosario ens obrien les portes de sa casa per juntar-nos amb, ara sí, quatre generacions d’una família ben especial. Ells dos han sigut nucli d’una família castellonenca de soca i tradició. De voler els orígens, de parlar el valencià d’ací, d’amor cap a la terra i d’estima cap a una cultura que ens és pròpia i ens agermana. Ells són, sense dubte, el motiu i la raó de la Colla d´Els Magres.

L’àvia Rosario, a qui retem homenatge en aquest llibret, és l’exemple d’una mare castellonenca, qui gaudeix de tindre als seus prop, generosa i atenta.

Ha sigut una dona que, arrelada al Raval, ha contribuït a transmetre les tradicions; perquè allò que ha sigut tota la vida, ha de romandre.

- 70 - - -

Aquells qui com nosaltres viuen les Festes de la Magdalena a prop de la tribu dels Magres reconeixeran que, entre les moltes virtuts, l’àvia era una gran cuinera. Nosaltres recordem amb estima el putxero de dissabte a migdia que, en vindre de la mascletà i del Mesó del Vi, ens templa el cos per poder continuar la festa amb la panxa plena. Eixe putxero que, amb amor i cura preparava per a tota la família i amics cada any per tal que poguérem fruir de la festa plenament. Cards, cansalada, punteta de pit, cigrons, i a baix foc durant tot el matí; així la colla s’ompli d’una oloreta que alimenta.

I altra cosa que, de segur, recordarem amb estima, són les safates de figues albardades que l’àvia preparava per temperar els pregons. Amb gotet de mistela, cada dissabte paladejàvem d’un parell de les que, sense dubte, són les millors figues que mai hem tastat.

Sentir-se com en família ha sigut molt fàcil al cau d´Els Magres. Ja avui comptem amb centenars d’històries, anècdotes, rialles i combois junts. Uns anys on les Festes de la Magdalena tenen un altre color. Foc, llum, ball a una setmana molt especial.

Gràcies Magres per acollir-nos i deixar-nos compartir amb vosaltres la vostra forma de gaudir les festes.

Lluís i Alberto Cabedo i Mas

- 71 -

Article opinió

Records

R

osario, la meua sogra, què puc dir d’ella? Era una bona dona.

sa casa per aprendre a cuinar les seues sardines en escabetx, altre dels seus punts forts a la cuina.

Sempre que pense en ella em vénen al cap algunes expressions que ja formen part del meu vocabulari, com “descopronà”. Expressions que queden lligades a les famílies i que es transmiten de generació en generació, conservant així aquest patrimoni cultural amb tant de valor.

Quan l’auelo Tomàs va morir, Rosario venia a casa nostra a dinar molts diumenges. Pareix que l’estiguera veient ara. Cadascú amb el seu lloc, tant a la taula com al sofà. Puc imaginar-me-la al sofà amb la seua característica toqueta.

Rosario era una dona molt marjalera. Gaudia molt de l’alqueria i dels costums i tradicions de Castelló.

Vaig conviure amb ella molts estius a l’alqueria, quan les xiquetes eren menudes i els passàvem tots plegats. Tres generacions vivint sota el mateix sostre estiu rere estiu. Compartint taules, jocs i responsabilitats. O el que és el mateix: compartint la vida. Cada diumenge, com és costum, paella per a dinar i després una partideta de cartes al burro.

Sempre recordaré a Rosario amb molt de carinyo.

Encara que la veig tots els dies quan mire al meu home Tomàs, el seu fill. Com tots els que ja ens han deixat, sents el seu vuit quan se’n van alhora que recordes cada bon moment viscut amb ells.

Una volta ja ingressada a l’hospital em va dir: “Ana, diumenge sí que vaig a dinar, no fallaré” amb un gran somriure. Però, ja no va poder ser. Allà on estigues: t’estime.

Rosario passava els estius envoltada de les seues nétes i el seu nét. Mentre els més menuts es passaven el dia xalant de la llibertat que la marjal ofereix als xiquets, ella es passava el dia cuidantlos i vetllant perquè no els faltara de res. Una vida sencera dedicada a la seua família.

A l’hivern, quan els auelos tornaven al Raval, cada diumenge tots a dinar amb ells. Rosario era molt bona cuinera. A banda del dinar, preparava unes postres boníssimes. Mai oblidaré el seu mític pastís de galetes, el més bo que mai he tastat, o els seus bunyols de crema.

Per sort, part de la seua cuina ha quedat en nosaltres gràcies al seu llibre de receptes i a les lliçons de cuina que ella mateixa ens va transmetre. La meua filla Laia, poc abans de què l’auela faltara, va anar a - 72 - - -

Ana Zurano i Picazo

- 73 -

Article opinió

Els Magres

L

es relacions personals, poden fer canvis sobtats que mai no et podries imaginar. Els meus pares i jo coneixem als Magres des de sempre com a clients del forn, dels de tota la vida.

Primer als avis, Tomàs i Rosario, després als fills i després als néts; després els fills es van casar i van canviar de domicili i es va perdre el contacte amb ells, però no amb Tomàs i Rosario, que seguien com a clients de casa.

De tant en tant, Rosario venia acompanyada amb alguna néta,sobre tot Laura o Sònia que vivien pel barri prop dels avis. Sònia encara recorda, i sempre que parlem del tema m’ho diu, el taulell de marbre blanc, molt gran i alt per a una xiqueta xicoteta, que hi havia a ma casa, i un pot amb galetes de xocolate “negritos” diu ella que s’anomenaven - perquè jo de les galetes no me’n recorde, del taulell per supost que sí. Jo també recorde com per a Pasqua era el temps de fer les mones i portar-les a coure al forn. A ma casa sempre coincidien Tomasita la dels Pasquals (i el seu taulell enorme de mones que portava al cap aguantat per una capçana de roba) i Rosario la del Magre, acompanyada per alguna filla i alguna néta, que havien ajudat a l’auela a fer la pasta i després fényer les mones, de moltes maneres i mides. Cada xiqueta havia fet la seua mona, i per supost, estaven molt pagades de la faena feta i amb moltes ganes de què mon pare les traguere del forn per a poder veure com els havien eixit. Jo encara recorde haverli cuit les mones a Rosario els darrers anys que van vindre, jo era molt jovenet, però el temps passa i tot són records tèrbols perquè d’això ja fa un grapat d’anys. A poc a poc, es va anar acabant el fer les mones a casa i portar-les al forn a coure. Els temps canvien i els pares i avis van fent-se grans.

Després va vindre l’any que la colla El Magre van ser Clavaris de Sant Roc i van vindre tots a casa a fer els rotllets i les primes. En aquells dies vam tornar a tindre una relació més estreta una altra volta. Van ser dies molt bonics de festa i germanor.

Però quan la cosa va fer un tomb espectacular en la meua relació amb la colla, va ser arran d’unes preguntes que Sònia em va fer per a un article al llibret de la colla, en el qual parlava dels meus avis, pares, de mi mateix i del forn. Va ser en el 2007 o el 2008, no ho recorde bé. Quan vam acabar de parlar, Sònia em va convidar a què em passara per la colla, i si volia a anar amb ells a la Magdalena. I així ho vaig fer i va ser una de les millors decisions que he pres en la meua vida. Des del primer moment em van considerar un més de la colla i jo pense que també un més de la família, com en moltíssimes ocasions m’han demostrat. Com quan em van convidar al casament de Xaro i Pedro, o a les noces de plata de Tomàs i Ana, que també vaig anar. Quan jo em case, també els convidaré a tots, perquè eixe sentiment també es produeix a la inversa perquè jo també els considere de la família.

També els vam tindre al costat quan els meus pares l’any 2012 van ser Clavaris de Sant Fèlix de Cantalici, el patró del Raval.

Però en la vida no tot són festes, el temps ha seguit passant. Va faltar mon pare i va ser eixe any 2014, el primer que vaig anar amb vosaltres a l’alqueria per a les festes d’Agost. L’any que anàveu disfressats, que bé ens ho vam passar i quant vam riure (amb la falta que a mi em feia riure aquell any). Com sempre vam acabar tots xops, amb l’ajuda inestimable d’Ana,

- 74 - - -

- 75 -

que és la que llança la primera poalada d’aigua al nouvingut de torn.

El temps seguia passant, va faltar l’auelo Tomàs, el mateix dia en què Miquel celebrava la festa de Sant Roc a la Donació i presentava a la colla com a clavaris l’any següent, coses de la vida. Mentre, ma mare també venia als dinars de la colla i havia tingut més relació amb Rosario, Toni i Rosa,els pares d’Ana, les festes uneixen molt. Fa dos anys, quan vam ser clavaris de Sant Roc de la Donació, vam vindre tots a fer primes al forn, de totes les generacions, de jóvens i de majors. Però les quatre veteranes marcaven el pas a la gent jove: Rai, Rosario, Rosa i ma mare.

La vida seguia passant, i Rosario venia tots els dies a fer-se un tallat al forn, acompanyada per alguna filla o néta, i xarrava amb ma mare i també amb Rai quan venia a ajudar-nos a fer rotllets o primes.

O quan feien el buero a la colla les tres allà fora, assegudes a la porta, veient com la gent ballava mentre elles xarraven.

O també a la festa de Sant Roc, a casa Miquel estos últims anys, tenien una cadira de preferència les quatre. Xarant dels fills, dels néts (bé, ma mare d’açò no pot parlar molt) o dels besnéts, de com ha canviat tot des què elles eren jóvens. I sempre estaven d’acord. Bo, tal volta Rai no, però era igual, Rai era molta Rai. Va passar un altre any i durant la setmana de festes, el divendres, el dia del sopar de la colla va faltar Rai, ens va fer molt de buit i a Rosario i a ma mare els va doldre amb tota la seua ànima. Rosario encara va vindre algun dia a fer-se el tallat després de faltar Rai, però va ser molt curt, al mes d’abril i sense esperar-ho ningú també va faltar ella.

Ma mare no s’ho podia creure: en un mes les seues amigues, jo diria que família, havien mort. Ha sigut un any amb dos buits molt forts. A ma mare li costa - 76 - - -

més el vindre als dinars en què em diuen que la convide, diu que ja no té ningú amb qui parlar, a no ser que vagen Rosa i Toni. Se sent desplaçada i diu que això és per a gent jove. Però de tant en tant, encara ve i dinem tots junts, procurant que no se’ns note molt que recordem a persones molt estimades que ja no estan asseguts a taula amb nosaltres.

Però la vida segueix i hem de mirar endavant, perquè així ho voldran els que ja no estan amb nosaltres; i enguany primer toca Magdalena, però després toca boda en la família, i això és sempre una alegria per a tots.

Com veieu, la vida pega moltes voltes, i algunes vegades poden passar coses que mai et podries imaginar, com trobar-te una família nova, que és el que m’ha passat a mi.

Joan Miravete i Sebastià

- 77 -

- 78 - - -

--- Article inèdit ---

- 79 -

Article inèdit

Renàixer

C

ara al sol con la camisa nueva, que tu bordaste en rojo ayer, me hallará la muerte si me lleva, y no te vuelvo a ver....I, Padre Nuestro que estás en los cielos, santificado sea tu nombre......Dos i dos són quatre, i quatre i dos són sis, però dis-ho en castellà! No parles ni jugues si no tens permís! La creu, la sotana, la vara, el rosari!

Memoritza l’abecedari! Caudillo por Dios y por España! Calla quan t’ho manen! Escola reglada. Toc de queda. Perdona a tu pueblo señor! Expedients disciplinaris. Censura. Horaris estrictes. Tot controlat pel nacionalcatolicisme!

14 de juny de 1938, les tropes franquistes, sota les ordres del General Aranda, entren a Castelló i conclou d’aquesta manera la Guerra Civil a la capital de La Plana, després de 40 bombardejos (4 navals i la resta d’aviació). Soldats per tot arreu, i l’avinguda de Lledó i l’avinguda de la Mar, plenes de gom a gom. Per a uns, ha arribat el moment de la victòria, per a d’altres, el moment de la derrota.

Braços en alt i cançons del bàndol guanyador per

saludar als nacionals. A Castelló, ha guanyat la Dictadura i ha perdut la República. La Legió Còndor i l’aviació italiana han fet la seua tasca. Moments d’alegria i, al mateix temps, moments d’ostracisme, d’exili, de separacions violentes.

Conseqüències dels durs temps de guerra, pèrdua dels drets democràtics que es van guanyar pels governs republicans. Fi del regionalisme. Fi de l’anticlericalisme. Però sobretot, pèrdues familiars i materials fruit de la barbàrie de la guerra, d’haver vist com mor el veí de la porta del costat de casa, o el teu germà, o una filla a braços de sa mare després d’un devastador bombardeig...Gent amagada, com a rates, en els diferents refugis existents: Santa Clara, Correus, La Farola, avingud del Rei... Fam, misèries, patiments, estraperlo, enceten l’època de postguerra.

Amb aquest panorama qui tenia ganes de pensar en festes? Tot i això, l’any 1939, Castelló va celebrar les seues festes i com diu Àlvar Monferrer al seu llibre “La Magdalena: del mito a la actualidad”: prou van fer en celebrar-se! Amb l’església de Santa Maria derruïda, la romeria va eixir del convent de Sant Agustí, església més antiga de Castelló, i va tornar pel mateix camí, ja que l’ermita de Lledó també havia estat desmantellada.

I diem romeria per dir alguna cosa, ja que tant aquest acte com la processó nocturna, és recordada pels veïns més majors

- 80 - - -

del nostre poble, com una desfilada paramilitarreligiosa dels mandataris de FET i de les JONS. I més o menys igual, van seguir les celebracions fins l’any 1944. Hi havia anys que s’introduïa alguna novetat o s’incorporava algun que altre acte però tot en la mateixa línia.

Si pensem però en la duresa del moment històric en què es trobem, ben bé podem afirmar que la recuperació de les festes i la regularització de les mateixes conforme als mandats del règim governant, no es van fer esperar massa temps més, ja que tot i trobar-se encara en plena crisi, l’any 1944, van començar els treballs per reiniciar o millor dit, per renovar les festes de la Magdalena, festes locals que venien d’antic i que el govern considerava necessari reglamentar d’acord amb el seu ideari en haver fet desaparèixer les festes de juliol de caràcter laic. És per aquest motiu, que l’Ajuntament amb el vist-iplau del governador civil Jose Andino Núñez, sent alcalde Benjamín Fabregat, va manar que es creara, concretament el 3 de desembre de 1944, la Junta Central de Festejos, junta que va estar integrada per membres de la corporació local (falangistes, membres del Moviment Nacional, militars i representants de la societat civil castellonenca) i que es debatia principalment, entre recuperar les festes tradicionals de la Magdalena tal i com s’havien celebrat fins la Segona República, però incentivant els desapareguts actes religiosos; o bé, crear una nova festa d’acord amb els valors del nou règim nacional-catòlic, semblant a les falles, revestida d’ “Espiritu Nacional”.

Finalment, es van decantar per la primera opció, però clar, s’havia de netejar qualsevol requici de l’època anterior i amb aquesta intenció van començar de nou els debats al voltant de l’organització de les festes. Per una banda, el bàndol pro faller que havia perdut la votació inicial, va anar guanyant força i va aconseguir imposar la divisió de la ciutat en sectors i la creació, en cadascun d’ells, de comissions per organitzar la festa al seu sector. A més, també va ser cosa d’aquest bàndol el que es tornaren a construir monuments gaiaters; i que es triara una reina de les festes i una cort d’honor -dames de la ciutat- que havien de ser fervents exemplificadores dels ideals de la Secció Femenina -bona patriota; bona catòlica; i bona esposa- a imitació de la Fallera Major de

- 81 -

València i la seua cort. D’aquesta manera, es reforçaven els estereotips femenins que defensava la Falange: la dona com a objecte passiu i ornamental; i, al mateix temps, es reforçava la ideologia classista del règim franquista perquè reines i dames serien elegides entre les famílies de les classes dominants i dels càrrecs franquistes.

i l’acte del “Magdalena, Vítol!” per clausurar la setmana de festes. D’aquesta manera es dotava la setmana de festes d’una estructura estable que ha perdurat fins als nostres dies.

Continuant amb les discussions de la Junta Central de Festejos, inherents al fet d’inventar-se unes celebracions conforme als valors imposats pel règim dictatorial, va arribar el moment de definir què anava a ser una gaiata i també en aquest aspecte es van diferenciar, novament, dos bàndols: - el pro faller, que insistia en imitar els monuments fallers i proposava que les gaiates es cremaren el darrer dia de festes; - i l’altre, que preferia recuperar les tradicionals gaiates de mà i fer-les més grans i espectaculars.

Gràcies a aquesta discussió, va nàixer de la mà d’Antonio Pascual Felip -vocal de la Junta Central de Festejos- la definició, en majúscules, del que a Castelló entenem per gaiata: un esclat de llum, sense foc ni fum. I d’aquesta manera, amb aquesta definició tan senzilla i tan certa, va quedar tancada la discussió.

On no va haver cap tipus de discussió va ser al voltant de la duració de les festes, ja que la Junta Central de Festejos, va acordar per unanimitat, que en lloc dels tres dies que havien durat les festes fins al moment, Castelló anava a tindre, a partir d’eixe moment, una setmana de festes, setmana en què es contemplaria un “Dia de la Caridad”, imposat per l’Auxilio Social per ajudar als castellonencs i les castellonenques més desfavorits; i un dia dedicat a la Mare de Déu del Lledó en què se celebraria una ofrena de flors semblant a la que ja es celebrava en València en honor a la Mare de Déu dels Desamparats o en Saragossa en honor a la Mare de Déu del Pilar. A més, es va afegir el Pregó, la desfilada de gaiates

Amb les bases establertes, es triava, per a l’any 1945, la primera reina de les renovades festes de la Magdalena, Carmen Abriat Puig, nomenada per l’alcalde Benajmín Fabregat, filla de Miguel Abriat Cantó, Capità General de la Regió Militar de València. L’Ajuntament de Castelló li regalava

- 82 - - -

el vestit de castellonera -amb un en tenien prou per a tota la setmana, afortunadament-, de tela de glassé, fet per la modista Dolores Carreguí Masip, que només va cobrar les teles que costaren 1.506 pessetes, una xifra considerable per a l’època.

Segons la documentació municipal, aquest import es va aconseguir amb la venda com a ferralla d’uns vells generadors d’electricitat propietat de l’Ajuntament, que havien estat adquirits per l’Ajuntament republicà uns anys abans.

Entre les dames es triava a Lupita Andino Ruiz, filla de José Andino Núñez, governador civil entre 1941 i 1946, que seria reina de les festes l’any 1946; i a Luisa Asensio del Nido, filla de Juan Asensio, governador militar.

Conformada la Cort, les Festes de la Magdalena, es van celebrar del 3 a l’11 de març seguint el calendari catòlic marcat per la Quaresma. Dissabte, es va fer el Pregó, cavalcada creada per Manuel Segarra Ribes per exaltar el sentit provincial i folklòric d’acord amb l’ideari de la dictadura, en el qual es van recitar els versos d’en Carlos Gonzalez Expresati; diumenge, la Romeria i la Desfilada de Gaiates, exhibint-se dotze gaiates, que finalment no es van cremar, però que molt poc van tindre a veure amb les gaiates actuals, ja que van ser monuments grans, fixes i amb formes antropomòrfiques, això sí, il·luminades; i al següent cap de setmana, van tindre lloc l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu del Lledó i el Magdalena Vítol per concloure la festa.

L’estructura quedava així fixada, fixada i ben ancorada, ja que aquest esquema és el que ens ha arribat fins als nostres dies. Restava encara, molt el treball per fer i moltes coses que perfilar: unes festes que naixien del no-res però que al mateix temps venien d’antic, del mite, de la llegenda d’un poble que va baixar a fosques des del turonet de la Magdalena al pla buscant una millor vida. Unes festes que havien de renàixer esborrant part de la seua història.

L’any 1946 es triava el pasdoble “Rotllo i Canya” de Josep Garcia, com la cançó que havia de representar les noves festes. L’any 1947, l’escultor Tomàs Colón feia desfilar la primera gaiata tal i com l’entenem hui en dia, i eixe mateix any i, sorprenentment en valencià, Bernat Artola escrivia el Pregó, tot un crit de defensa i d’estima cap a les nostres arrels. El 1949, el Pregó Infantil. El 1950 naixia la Germandat dels Cavallers de la Conquesta. El 1961, va començar a gastar-se l’eslògan “Fiestas de la Luz”. El 1969 es va celebrar el 25 aniversari de la renovació de les festes amb la vetllada d’armes dels Cavallers de la Conquesta, el començament del Mesó del Vi i el Coso Multicolor i van haver mascletades i castells de foc tots els dies. El 1975 va arribar la democràcia.

El 1976 es van fundar els Moros d’Alqueria i el 1977, la Colla Rei Barbut. El 1989 es va crear la Fundació Municipal de Festes. El 1989 es va crear la Junta de Festes de Castelló. El 1993 Federació de Colles de

- 83 -

la popularització i l’obertura de la festa a tota la població, donant com a conseqüència l’aparició de les colles i una participació més directa de la gent al món de la festa.

No és ara moment de fer balanç però sí de tindre clar que les festes són i pertanyen al poble i hem de ser nosaltres qui hem de treballar per les festes que volem. Que venim d’antic ho tenim clar, però què passarà amb el futur? Les nostres gaiates; el nostre Castell Vell; la nostres ermites de la Magdalena, Sant Roc de Canet i la Mare de Déu de Lledó; els nostres mesons; les nostres mascletades; les nostres colles; els nostres castells de focs; els nostres motorets; les nostres comissions de sector; els nostres carrers i les nostres places. Són nostres i una vegada a l’any, la setmana del tercer diumenge de Quaresma, tenim el dret a gaudir-les!

La resta de l’any podem triar si treballem o no per elles, per millorar-les, per conservar-les, per difondre-les. A la colla ho tenim clar! Som i serem filles i fills de Castelló i en nosaltres ha recaigut el pes de seguir fent que les nostres festes siguen el que ja són: les millors festes del món!

Tomàs Alegre i Segarra Sònia Alegre i Sanz Castelló. El 1995 es va celebrar el 50 aniversari de les renovades festes i així, un llarg etcètera de dates i dades fins arribar als nostres dies. I si en voleu saber més, com deia el grup valencià Al Tall, als llibres està tot escrit.

Som el que som perquè ens han fet ser així. Goteta a goteta s’ha anat fent el riuet, un riuet que mai acaba de créixer, que cada vegada és fa més ample i més llarg, i va adaptant-se a les circumstàncies que l’envolten. I, si la dictadura ens va regalar el fer renàixer les festes, la democràcia va comportar - 84 - - -

- 85 -

Balma

- 86 - - -

Sergi

Éric

Ona

Els nostres menuts

- 87 -

Lluna

Irene

Aina

- 88 -

- 89 -

- 90 -

- 91 -

- 92 -

- 93 -

- 94 -

- 95 -

- 96 -

- 97 -

- 98 -

- 99 -

Epíleg

Lletra a Dolors Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m’acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d’aquest dolor en trec la força per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer sabent que tu creixes amb mi: projectes, il.lusions, desigs, prenen volada per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, i amb tu i per tu somnio d’acomplir-los.

Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m’acompanyes, i aquell esforç, que prou que coneixes, de persistir quan res no ens és propici.

Des d’aquests mots molt tendrament et penso mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se’m representa sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-se absent per sempre.

Te’m fas present en les petites coses i és en elles que et penso i que t’evoco, segur com mai que l’única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l’esperança i la bellesa.

Miquel Marti i Pol

- 100 - - -

- 101 -

Us desitge unes bones festes de la Magdalena

- 102 -