Dóna-li canya! by Colla El Magre

Reinterpretem Divisa, de Maria-Mercè Marçal: A l’atzar agraim tres dons: haver nascut dones, de família llauradora i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebels. Eloi i Marina us estàvem esperant!

EDITA: Colla el Magre IMPRIMEIX: CLIC IMPRES DIPÒSIT LEGAL: CS 130-2022

collaelmagre.bolgspot.com

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l´ús del valencià de l’any 2022.

COLLA EL MAGRE

Índex a

Salutació..................................................................

Pàg. 04

Introducció...............................................................

Pàg. 06

La revolució de les dones..............................................

Pàg. 10

Muixeranga té nom de dona.......................................

Pàg. 16

Mores, cristianes i el que vulguem ser!...........................

Pàg. 22

Les danses................................................................

Pàg. 30

Parint Versos entre dones.............................................

Pàg. 36

De traca...................................................................

Pàg. 44

El paper de les dones a les festes de carrer..........................

Pàg. 48

Tretze roses roges.......................................................

Pàg. 50

L’altra Magdalena......................................................

Pàg. 54

De la Festa, la vespra....................................................

Pàg. 62

Dones en la música: entrevista a Norma Comes................

Pàg. 66

Les dones i la música tradicional valenciana....................

Pàg. 70

Les dones en la música tradicional: una mirada cap el feminisme.........................................

Pàg. 78

Les danses del corpus................................................

Pàg. 88

Anem, anem.............................................................

Pàg. 94

Espai per a la xicalla.....................................................

Pàg. 102

Publicitats................................................................

Pàg. 109 pàg. 3

pàg. 4

COLLA EL MAGRE

oncs sembla que sí, que com va escriure el poeta valencià per excel·lència, Vicent Andrés Estellés, “ací ens parirem i ací estem” per celebrar, encara que siga a mode de simulacre, les festes magdaleneres. Enguany, el nostre matriarcat revestit en forma de colla, hem decidit fer justícia i dedicar aquest llibret fester a nosaltres, a les dones, a les persones que inicialment tenim la capacitat biològica de parir i donar vida, independentment de quina siga, a posteriori, la nostra decisió al respecte i dels capritxos del nostre desenvolupament vital. Any rere any, ens agrada comparar el procés d’elaboració dels nostres llibres amb un part tot i que clar!, de manera metafòrica. Per tant, podem afirmar, que de nou, hem tornat a parir. I, la nostra criatura ha vingut al món per parlar del paper que juguem les dones dins del món fester. Esperem que gaudiu de la lectura de les pàgines que venen a continuació, i que la seua lectura us encoratge a canviar el món i fer d’ell, un lloc més igualitari (sí, també el món fester necessita de molts canvis). Finalment, us demanem un darrer favor: cuideu-vos! Molt de coneixement i endavant! Magdalena! Vítol!

pàg. 5

Introducció

Dóna-li

canya! Associació Cultural Colla El Magre

COLLA EL MAGRE

I així, pegant canya al patriarcat del sistema que ens oprimeix i també en les festes, hem decidit parir aquest llibret magadalener del segon any de pandèmia.

om ja és ben sabut, el terme festa és femení, podríem dir que festa té nom de dona i, per aquest motiu, la temàtica del nostre llibret aquest any és la dona en les festes i la cultura popular. Volem analitzar el rol, el paper i les funcions que ha tingut en la festa popular i tradicional arran de la història. Novament, l’Associació Cultural Colla El Magre us presentem el nostre projecte de llibret de festes fet un any més realitat. Tot no ha estat flors i violes, ens ha portat mal de caps, neguits, dubtes i presses, però ara ja està ací i el resultat ens fa orgulloses i felices.

No obstant aquesta carrera de fons, hem decidit tirar endavant la que serà la nostra vint-i-cinquena publicació. Enguany, com ja us hem anunciat, amb motiu de les festes de la Magdalena 2022, la temàtica escollida ha estat la dona i la cultura popular. Amb aquesta temàtica, pretenem fer una reflexió al voltant de quin és el paper actualment que juguem les dones dins de la realització de les diferents manifestacions que conformen la cultura popular del nostre poble. Tenint com a punt de partida aquest eix vertebrador, desenvoluparem temes com: - El paper de la dona a les festes: una visió general de quin paper i quin rol ha ocupat històricament la dona en les festes i la cultura. La reivindicació d’un canvi de mirada i la necessitat de fer canvis al segle XXI. Altres articles que hi trobareu són: Dones i Muixeranga, la festa de Moros i cristians / mores i cristianes, el paper de les dones en les danses del Corpus de Castelló i a les danses tradicionals valencianes, i la presència de les dones al misteri d’Elx.

pàg. 7

MAGDALENA 2022

Hem fet una aturada en el Cant d’Estil valencià i el projecte «Parint Versos». Com no podia faltar, hem parlat de pirotècnia femenina i també del paper de les dones en les Festes de carrer, mostra festera molt arrelada al Raval de Castelló.

Seguidament hem cercat dones que tenen papers rellevants en el món de la cultura i hem fet una entrevista a la directora de banda, Norma Comes Vidal, recentment nomenada Directora de la Banda Simfònica de Dones de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV).

Dos àmbits més en què ens hem endinsat són el món de la llengua, cercant el tractament de la dona al refranyer valencià, i el paper de les dones a la religió.

A més, per a aquesta edició, comptarem amb col·laboracions especials com l’article de la Doctora Paloma Mora, professora de dolçaina del

pàg. 8

COLLA EL MAGRE

Conservatori Superior de València i, de les mestres Susana Díaz Tejedor - dolçainera- i Noelia Llorens «Titana» - cantaora. No faltarà tampoc la participació de les més menudes de la colla amb dibuixos i reflexions.

Esperem que el gaudiu tant com nosaltres l’hem treballat i que apliquem aspectes i reflexions que hi són presents. Som conscients que al món de la festa i la cultura popular ha començat el canvi i la dona dia rere dia hi és més present, però encara ens queda molt pel que lluitar!

Dóna-li canya és un modest projecte en clau de dona fet per una colla majoritàriament de dones.

pàg. 9

revolució de les

dones per Laura Alegre i Sanz

COLLA EL MAGRE

Alliberada a qualsevol espai, no deixaràs que ningú t’ature mai, seràs l’estel que guiarà, seràs l’estel que guiarà la llibertat. I tu sols tu. EL DILUVI

egons un mite hebreu, Lilith fou la primera dona d’Adan però després de tenir desacords per alguns comportaments, es va rebel·lar, va marxar del paradís per no ser sotmesa als desitjos de ningú i per això va ser castigada. Aquesta narració no deixa de ser un reflex de com durant la història, la figura masculina s’ha posat per sobre de la femenina, privant-la dels seus desitjos, determinades activitats... i som testimonis que a hores d’ara encara resten molts vestigis a polir. La revolució, que les dones vam iniciar en tots els àmbits de la societat per alliberar-nos i estar en qualsevol espai com a persones i no com a éssers inferiors als homes durant el segle XX, encara ha de continuar. La societat heteropatriarcal i androcèntrica on vivim, ha classificat la dona en un rol molt encasellat tant en l’àmbit laboral com social i l’ha acotat a la reproducció, la cura dels familiars, la realització de tasques de la llar...

Tradicionalment, les festes populars han reproduït els rols clàssics de gènere que són vius a la societat. Els homes eren responsables de la seva organització i logística a través de colles o penyes mentre que el paper de les dones es veia i veu relegat al simbolisme de bellesa responent a cànons estètics com és el de Reina. En poques paraules, les festes estaven creades a imatge i semblança del patriarcat. Tal i com ha passat en altres esferes de la vida i la societat, la dona ha anat guanyat terreny en el món de les festes i preocupa aconseguir una igualtat efectiva ja que existeixen resistències al canvi.

Evidentment, el món de les festes, tradicions i de la cultura popular no és una excepció i encara n’hi ha moltes que exclouen la participació activa de les dones restant no en poques situacions, relegades a un paper testimonial. Hi ha estudis publicats que conclouen com encara al segle XXI, persisteixen els estereotips i la manca d’oportunitats per a les dones en una gran part de les manifestacions populars. pàg. 11

MAGDALENA 2022

pàg. 12

COLLA EL MAGRE

Sabem i cal normalitzar el paper de la dona està canviant en tot allò que fa referència a les tasques i condicions laborals, i a ocupar llocs de responsabilitats o funcions directives. Coneixem com cada dia, hi ha més dones científiques en l’àmbit STEM, però tot i així, la nostra presència és minoritària en camps com la indústria o la mecànica. La filòsofa i activista feminista Àngela Davis té moltes cites que ens fan reflexionar sobre el paper de la dona i que podríem també orientar-lo de cara a les festes i tradicions aquesta la podem parafrasejar “...he deixat d’acceptar les coses que no puc canviar... Estic canviant les coses que no puc acceptar”, nosaltres estem aquest punt canviant el paper i el rol de les dones en les nostres festes. Actualment tot i que és minoritari ja no es veu malament i hi ha presidentes de Gaiates o de colles però quan una dona podrà cantar el

Pregó?. El pas del temps ens ha permès veure com els estereotips i rols tradicionals han anat canviant. A partir del S. XX i després del Franquisme, durant la mal anomenada Transició, la revolució feminista va agafar força. La sociòloga Ana María Pérez del Campo explica com les dones van començar a treballar també en política, sobretot en forces no reconegudes entre d’altres com el partit comunista i socialista. A partir de la mort del dictador, comença a renéixer el feminisme a l’estat espanyol i és al 1975 que l’Organització de Nacions Unides (ONU) declara l’ Any Internacional de la Dona.

L’arribada de la democràcia va ser per als moviments feministes un punt àlgid ja que aquests moviments tenien la possibilitat de reunir-se, congregar-se i alçar la seua veu. Cal reconèixer que tot i haver fet camí, encara avui en dia hi ha evidents signes de desigualtats i la lluita per la igualtat de gèneres continua. Per tant, la revolució del feminisme en temps de democràcia continua sent un repte per a totes les dones (i evidentment per tots els homes), perquè, la ficció a la democràcia també cal denunciar-la. No cal perdre de vista que encara hi ha àmbits on el paper de les dones és secundari. És el cas de moltes festes en què, amb l’excusa de la tradició, la dona té un paper discret o directament se li veta l’entrada. Podríem dir les persones que es troben en situacions de poder són reticents a compartir els seus privilegis. Tenim molts exemples arreu de les nostres terres de festes com el Misteri d’Elx, on l’escenificació i la interpretació dels cants es fa com a l’edat mitjana, quan les dones tenien prohibit de participar en representacions escèniques. Les festes de Moros i Cristians en què la presència de dones a filaes ha acabat a tribunals, les Danses Guerreres de la Todolella, la tradició d’algunes colles de Diables com la de l’Arbós...són exemples vius encara on la dona pateix un rol que la discrimina i segrega. Ester Estela recull al seu article Dones i Cultura Popular recull que les dones hem començat una revolució però que encara està a mig camí i per tant, no hem de perdre de vista aquesta realitat per continuar caminant cap on volem arribar. pàg. 13

MAGDALENA 2022

El paper de la dona al segle XXI ha de ser una espurna que revifi les tradicions i festes populars. Una llàstima és que moltes festes encara conserven les “normes” que veten l’entrada de les dones i prohibeixen la seua participació. Aquestes festes tenen un sistema tan complex i arcaic que posen traves a què les dones tinguem un paper destacat a la festa. De vegades, apareix violència institucional ja que es l’administració competent, la que protegeix festes discriminatòries. Aquest fet és un problema perquè justament les institucions podrien ser una bona baula per a canviar les regles que precisament protegeixen algunes mostres discriminatòries. Si llegim Amadeu Carbó, activista cultural especialitzat en cultura popular, constatem que es qüestiona com pot ser que una festa que és discriminatòria sigui catalogada i preservada per l’administració i en molts casos, fins i tot es permet que sigue catalogada com a Festa d’Interès Nacional o es declarin Festa d’Interès Turístic.

Actuacions d’aquest tipus només contribueixen a impermeabilitzar o fossilitzar la discriminació. En aquest context, l’antropòloga social, la Margaret Bullen usa el símil amb els fòssils per a compartir que “...si la festa que es preserva és masclista o desigual, es quedarà així per sempre i serà molt difícil canviar-la...”. La nostra tasca és seguir en aquesta revolució i no permetre que aquestes festes siguin impermeables al pas del temps ni a l’evolució de la societat. Un altre aspecte que no és pot permetre al segle XXI és que es mantingue una tradició com una excusa per a no evolucionar i canviar el que “sempre ha sigut així”. Cada festa pot ser única i de fet serà complex fer canvis, però partim d’un punt en què l’organització ja siguen comissions, juntes de festes, patronats... han d’avançar i no excusar-se en la tradició estricta. Podem partir de la idea que tota tradició és invenció i que per tant es pot canviar a cada moment i adequar-se al context que ens convinga. De fet les festes tradicionals i populars han estat modificades i refetes en diverses ocasions sense que això haja suposat un escàndol. Així doncs, la idea que la tradició no es pot canviar, és un mite que hauríem de desterrar ja que es totalment adaptable i modificable. Com a conclusió, defensaré unes festes igualitàries que consideren la implicació de la dona en la cultura popular com a necessària i vital. És imprescindible l’entrada de les dones en les festes populars i impulsar els canvis a favor de la modernització.

pàg. 14

COLLA EL MAGRE

La participació de les dones en les festes populars i tradicionals aporta una altra mirada que de vegades pot renovar-les, fer de revulsiu, fer impuls de canvis a favor de la modernització i així canviar-les o si més no, modificar-les. Per això, és essencial treballar la sensibilització social per aconseguir una igualtat d’oportunitats

real i efectiva entre homes i dones, i la participació en les festes tradicionals i la cultura popular, corregint estereotipus sexistes i evitant així reproduir distincions dels rols sexuals i de gènere.

Les tradicions estan per canviar-les, modificar-les i adaptar-les al segle XXI.

BIBLIOGRAFIA i WEBGRAFIA Dones i cultura popular, una revolució a mig fer. Ester ESTELA. Vilaweb Quan la tradició empara el masclisme. Verònica GISBERT. Eltemps.cat https://www.vocesvisibles.com/la-transicion-del-movimiento-feminista-en-espana/ pàg. 15

Muixeranga

té nom de

dona per Maria José Peiró i Delgado

COLLA EL MAGRE

olt sovint quan abordem l ́estudi d ́el procés d ́inclusió d ́un col·lectiu a una activitat on fins cert moment havia estat vetat, acostumem a parlar d ́un moviment d ́apertura. No obtant és possible que estem errant la perspectiva; cap dret s ́ha assolit per la voluntària iniciativa de qui perdrà els privilegis sinó que és qui reclama que ha de prendre decisions, exigir existir, actuar i no esperar. Per tant, la mirada encertada és la que estudia els moviments d ́inclusió des del punt de vista de les persones que reivindiquen el seu espai. Aquest és el cas de la història de l ́arribada de les dones a la Muixeranga. No podem imaginar que un dia, un grup de muixeranguers va decidir que ja era hora, ja sabem que no va ser així. Coneixem la línia cronològica dels fets. Sabem, per exemple,

que a l ́any 1996 es va refundar El ball dels Locos de l ́Olleria constituint-se com a agrupació mixta i convertint-se així en la primera muixeranga amb participació de dones. Potser hauríem de dir, convertint-se en les primeres dones, aquelles, que van aconseguir ser muixerangueres. A l ́any 1997 va nàixer la Nova Muixeranga d ́Algemesí precisament a partir de la reivindicació de les dones algemesinenques que no acceptaven la negativa a la seua participació a la Muixeranga d ́Algemesí. Hem de dir, per tant, que les dones de l ́Olleria primer i d ́Algemesí una mica més tard, van ser les que van aconseguir un nou assoliment i no podem seguir invisibilitzant-nos. Cal reconèixer la força transformadora de les dones: No VAN acceptar el canvi, VAM aconseguir el canvi.

pàg. 17

MAGDALENA 2022

Per tant, les dones no arriben a la Muixeranga fins fa molt poc de temps. La nostra trajectòria com a muixerangueres és curta, molt curta. No així la nostra trajectòria com a “cuidadores” en el context muixeranguer. Les dones han tingut cura de les criatures, han planxat uniformes, han servit taules i fet “perolaes” per a la colla des de molt abans que en formaren part com a muixerangueres actives. Potser siga eixe espai compartit, justament, allò que va fer que es sentiren atretes per la vesant física de les construccions humanes. Però això semblava una bogeria en aquell moment i és que la muixeranga implica contacte físic molt estret i molta confiança, perquè després de segles fent el procés contrari, es tracta de dessexualitzar el cos. El ball dels Locos de l O ́ lleria va sorgir a partir d u ́ na altra organització: l ́Agrupament escolta de Sant Jordi de l ́Olleria. Aquesta treballava des de valors com ara la coeducació i per això ni tan sols es

pàg. 18

va plantejar la possibilitat de fer distincions de sexe o gènere en el sí de la nova formació. Com que es va mantindre la forma d ́organització de l’Agrupament, la aleshores presidenta dels escoltes va passar a ser-ho del Ball dels Locos. Es tractava d ́Eva Albinyana que ens explica com van haver dones als primers moments de la colla fent-se càrrec de tasques com ara “confeccionant el catàleg de les primeres figures, així com el Ball de Carxots”. Les “loques” feien història sense serne conscients. També va ser una dona, Maria Belda, qui va conservar la memòria de El Ball dels Locos i va ser la testimoni oral que va permetre reproduir les figures i la música del ball. Al cap i a la fi, és això el que han fet les dones al llarg de la història. Elles són les que han transmès la cultura oral a través de les generacions.

COLLA EL MAGRE

A la Nova les dones també van anar ocupant espais i a l ́any 2001 Ester Ferrer va ser la primera mestra muixeranguera. No va ser fins l ́any 2004 que la dona va estar present a totes les colles muixerangueres actives en aquells moments arribant les primeres dones als Negrets de l ́Alcúdia. *****

Uns quants anys més tard, al 2015, va nàixer la Muixeranga de la Plana. La nostra colla està indissolublement lligada a la Colla el Magre i podem dir que moltes de les nostres fites han tingut lloc a casa els Magres durant les festes de la Magdalena. La Muixeranga de la Plana no va ser una opció fàcil. Gairebé es podria dir que va ser parida. I per suposat hi va haver dones en tots els moments del procés de creació i de desenvolupament de la colla. La Muixeranga de la Plana és una colla feminista des del moment que s ́hi integren persones diverses i totes participem a la presa de decisions en tots els aspectes queconformen una colla muixeranguera: la gestió, la tècnica, la pràctica, etc. L ́únic requisit per a formar-ne part és el respecte mutu.

pàg. 19

MAGDALENA 2022

La Muixeranga de la Plana es va crear a partir d ́un grup molt reduït de persones i això em va portar a ser cap de colla en el moment de la seua fundació. Durant dos anys havia format part d’una altra colla muixeranguera exercint de mare lactant, veient com la meua família participava activament mentre que jo havia de passar molt de temps donant de mamar a la meua filla, que era molt menuda. Haguera pogut triar quedar-me a casa però vaig triar seguir anant assaig rere assaig. I donat que no podia fer muixerangues, vaig tindre molt de temps per a observar. Eixa va ser la meua formació tècnica: mirar, escoltar, comprendre les dinàmiques... D ́aquesta manera, no sense dificultats i sempre amb ajuda, vam poder tirar endavant la Muixeranga de la Plana a nivell tècnic.

No enteníem la nostra colla d ́una altra manera que no fora diversa, tampoc el món que ens envolta. Però un dia, ens vam voler preguntar quin era el paper de les dones a la Muixeranga i vam iniciar el projecte “Muixeranga té nom de dona”. Al principi vam crear una col·lecció d ́imatges de totes les muixerangueres de la Muixeranga de la Plana acompanyades amb un text triat per elles mateixes. Aquestes imatges van esdevindre una exposició. Posteriorment vam idear una xerrada que acompanyaria l’exposició allà on la portàrem. Muixeranga té nom de dona va exposar-se a diverses localitats com ara Vilanova d ́Alcolea, Albocàsser o Ca Revolta a València. Posteriorment vam voler completar l ́exposició amb noves imatges que presentaven les diferents tasques i rols muixeranguers en femení, amb imatges on podíem vore les dones i xiquetes de la colla realitzant tota la diversitat d ́activitats que suposa bastir muixerangues. L ́exposició tracta de visibilitzar, de posar cara i ulls a les dones que fan possible la colla, que espenten i estiren. No hi ha res que no puguem fer, a les muixerangues i a la vida. Assumint els rols que en cadascun dels moment de la nostra vida vulguem assumir. Ningú pot triar per nosaltres el que hem de ser i tampoc no se ́ns pot excloure per raó de prejudicis i estereotips. Ara per ara podem dir que la Muixeranga és, per fi, un espai conquerit. No serà l ́últim.

pàg. 20

COLLA EL MAGRE

pàg. 21

Mores, cristianes

i el que vulguem

ser

per Laia Alegre i Zurano

pàg. 22

COLLA EL MAGRE

l País Valencià som, inevitablement, una terra de tradicions populars. La nostra història col·lectiva ha calat tant a dins de la narrativa quotidiana que no podem -ni volemoblidar-la. Les vivències de la nostra ascendència defineixen no tan sols les nostres tradicions, sinó que van molt més enllà, impregnant la nostra essència: la nostra forma de ser i de fer com a poble. Un d’aquests trets de cultura popular que ens defineixen són les festes de Moros i Cristians.

Actualment, les festes de Moros i Cristians al País Valencià es celebren a Aspe, Almansa, Albaida, Alcoi, Caudete, Almoradí, Castalla, Campello, Oriola, Onil, Oliva, Cocentaina, Elda, Xera, Ibi, Petrel, Ontinyent, Villena, Bocairent, Banyeres, Crevillent, Muro d’Alcoi, Mutxamel, Benimarfull, Rojales, Guardamar del Segura, Callosa d’en Sarrià, Sant Vicent del Raspeig i la Vila Joiosa. Entre aquestes, Almansa, Alcoi, la Vila Joiosa i Crevillent estan considerades com a Festes d’Interès Turístic Internacional.

Indubtablement, 600 anys de govern àrab a les nostres terres amb la consegüent Reconquesta del territori per part de les tropes de Jaume I han deixat una petjada inesborrable en les nostres tradicions. Com a conseqüència d’açò, als segles XVI i XVII trobem les primeres celebracions de les Festes de Moros i Cristians a diferents localitats de l’est i sud-est de la Península Ibèrica, les quals buscaven rememorar els fets bèl·lics ocorreguts en els segles anteriors. Des de llavors fins ara, diferents localitats pertanyents a la província d’Alacant i el sud de València han esdevingut l’epicentre d’aquesta expressió de cultura popular.

Tot plegat, pareix que les festes de Moros i Cristians és un esdeveniment cultural que ningú no es voldria perdre, i menys si és tradició al teu poble! Doncs bé, la participació en aquestes festes no sempre ha estat una opció, no si eres dona. En les següents línies, em centraré en la lluita de les dones en les darreres dècades per guanyar-se el seu lloc a les festes de Moros i Cristians d’Alcoi. Curiosament, aquesta localitat, malgrat ser una de les més representatives d’aquesta tradició, ha estat de les més hostils pel que fa a la incorporació de la dona.

Les associacions que promouen i duen a terme les festes de Moros i Cristians, anomenades comparses o filaes, s’agrupen en dos bàndols: el moro i el cristià. Cada filà compta amb una vestimenta particular i diferent a la de la resta. Les entrades són cercaviles on les filaes desfilen amb la vestimenta oficial i acompanyades de les bandes de música, les quals interpreten les peces pròpies de la festa. Les comparses que hi participen, ho fan formant esquadres d’entre 10 i 15 persones, les quals desfilen colze amb colze.

Tradicionalment, les dones mai havien tingut permès creuar (entrar a formar part com a sòcia de ple dret) una filà. Les seues formes de participació estaven restringides als papers d’acompanyants i poca cosa més. No obstant això, no tenien dret a vot i la seua participació estava restringida a uns pocs dies a l’any. A Alcoi, però, aquesta situació no suposava cap tipus de conflicte, ja que es trobava plenament normalitzada. Va ser al 1979 quan trobem el primer incident que va suposar una mostra explícita de discriminació vers la dona. pàg. 23

MAGDALENA 2022

pàg. 24

COLLA EL MAGRE

Després de la llarga dictadura i amb l’arribada de la democràcia, els primers regidors investits van ser convidats per la filà Llana a formar a una entradeta. Les regidores María Julia Miró (UCD) i Concha Martínez (PSOE) van començar a formar amb la resta de companys. L’aleshores primer tro (president) de la filà va obligar a les dones a abandonar la formació amb les següents paraules: “Les festes són per als homes, i les dones, a la vorera a aplaudir”. Cap persona es va solidaritzar amb elles. Si llavors pensaven que amb la fi de la dictadura ho teníem tot guanyat, és ben clar que no va ser el cas. No va ser fins l’any 1997 (quasi 20 anys després!) que Núria Martínez va esdevindre la primera dona en creuar una filà, la dels Alcodianos. Les coses, però, no van ser gens fàcils per aquesta pionera de 26 anys. Malgrat que l’alcalde de la localitat i el president de l’Associació de Sant Jordi (ASJ, màxima entitat festera) van mostrar el seu recolzament, comentaris com el de “enguany a nosaltres no ens han fet cap foto, Núria se les ha emportat totes” també van ressonar pels carrers. L’any següent, dues dones més, Eva Guerrero i Hermínia Blanquer, van entrar a formar part dels Navarros. Malgrat l’aparentment “no conflictiva” entrada d’aquestes dones al món de la festa en un primer moment, la pressió social a la que van estar sotmeses i la poca benvinguda rebuda per part del sector tradicionalista que s’oposava a la incorporació de la dona a les festes de Moros i Cristians, van frenar l’entrada de més dones en els següents anys. Fins a principis dels 2000, les xiquetes que participaven en les filaes, en arribar a l’adolescència,

eren obligades a deixar de participar mentre que els seus companys -en masculí- passaven a formar part de la filà com a socis de ple dret. Va ser llavors quan xiquetes que havien sigut membres juvenils de les seus filaes es van convertir en festeres en complir la majoria d’edat.

Encara que pareixia que la situació estava millorant, l’any 2002 un fet plenament discriminant es va fer ressò per tot el poble. Hermínia Blanquer, festera de la filà Navarros, va sol·licitar fer esquadra com li corresponia per antiguitat. Aquest fet va provocar la renúncia d’altres -homes- socis per a mostrar el seu rebuig a aquest fet. Molts col·lectius festers es van sorprendre en trobar que la primera integrant pàg. 25

MAGDALENA 2022

femenina d’una esquadra fora una dona de 39 anys, casada i amb filles. Una setmana abans de festes, Hermínia va rebre pressions del primer i darrer tro de la filà per tal que renunciara a fer esquadra i, com que es va negar, es va convocar una assemblea extraordinària. En aquesta assemblea, validada per l’ASJ, es va revocar l’acord de l’any anterior que feia possible l’esquadra mixta a les entrades per 114 vots a favor i 32 en contra. A més, contràriament a com indica el reglament de l’entitat, aquesta decisió es va aplicar per al mateix any, per la qual cosa Hermínia no va poder fer esquadra i, finalment, l’any 2007 es va donar de baixa de l’associació després de 9 anys. Arran d’aquests fets, un grup de persones preocupades per la situació de la dona en les festes i amb la voluntat de lluitar per la seua integració, va constituir l’associació Fonèvol l’any 2003 amb Gemma Ballester com a presidenta i portaveu. No obstant això, com ens explica Anna Valor Blanquer en un article publicat a Eines el 2016, després de la creació de Fonèvol, la situació es va fer encara més complicada:

“Com a reacció als intents de les dones de participar, les festes van esdevenir més hermètiques. L’any 2004 es va aprovar la nova Ordenança de la Festa de l’ASJ, per la qual les filaes havien de crear nous vestits (amb dissenys perceptiblement diferenciats dels tradicionals) per a les dones, estes no podien desfilar amb homes en una mateixa esquadra als actes oficials, la representació de càrrecs importants de la festa quedava restringida a “persones que s’identifiquen tradicionalment amb el personatge històric” (en el cas de Sant Jordiet s’especificava que ha de ser un infant de sexe masculí) i, a més, s’introduïa la figura de les “acompanyants”, dones, filles o germanes de festers que podrien utilitzar el nou disseny femení de les filaes els dies de festa però no tindrien més drets i, pràcticament, tampoc cap deure.” D’aquesta manera, es pretenia cedir un petit espai a la dona en aquestes festes, per tal de no despertar més polèmica, però que no representara cap perill per als privilegis dels qui consideraven les festes de Moros i Cristians a Alcoi com a una propietat inalienablement masculina. Durant els anys posteriors, Fonèvol va treballar en diverses vies (judicial, administrativa i de conscienciació social) per tal de resoldre els conflictes referents a la integració de la dona i avançar per aquest camí. El 2004, El Síndic de Greuges va dictar una resolució en favor de la igualtat de les dones a les festes d’Alcoi, la qual va ser ignorada per part de l’Ajuntament i l’ASJ. Com a resposta, Fonèvol va presentar una moció a l’Ajuntament, la qual va ser rebutjada amb els vots en contra del Partit Popular, l’abstenció del Partit Socialista i els vots a favor de l’Entesa i el

pàg. 26

COLLA EL MAGRE

Bloc. El 2006, L’Audiència Provincial d’Alacant va emetre una sentència a favor de tres dones a les quals se’ls havia impedit ser membres de la filà Navarros pel fet de ser dones, però la filà, en lloc d’acceptar-les, va anunciar que haurien de superar una votació de nou. Amb els pocs fruits obtinguts a través de les vies judicial i administrativa, Fonèvol ha centrat els seus esforços en la conscienciació de la gent, la qual ha estat la clau per als avanços aconseguits fins a la data. En aquest sentit, Fonèvol organitza una sèrie d’accions per reivindicar la plena igualtat de la dona a les seues festes: Jornada “La dona en la festa”: Amb motiu del 8 de març, cada dos anys celebren una jornada per a reflexionar, intercanviar idees i vivències, i gaudir. En aquesta jornada hi participen també

altres col·lectius de dones que participen a les festes, com ara músiques o ballarines, i altres col·lectius provinents d’altres poblacions amb conflictes semblants. Activitats durant les festes: Conviden a la ciutadania a utilitzar confeti morat, els seus adhesius, agulletes reivindicatives i l’etiqueta #donesalafesta a les xarxes socials. Campanya a les escoles: proposen activitats als centres educatius per a fomentar la integració. Concurs i exposició de fotografies: Anualment convoquen un concurs de fotografia crítica sobre la participació de la dona en la Festa i exposen totes les fotografies al Club d’Amics de la UNESCO d’Alcoi.

“Diana”. 1r premi del Concurs de Fotografia 2018 convocat per Fonèvol. Autor: Armando Jordá Vila. pàg. 27

MAGDALENA 2022

Gràcies a totes aquestes accions de conscienciació dutes a terme per Fonèvol, durant la darrera dècada s’han aconseguit grans fites que apropen cada volta més la plena incorporació de la dona a les festes. El 2014, Xesca Lloria va ser la primera dona en entrar a la Junta Directiva de l’ASJ, en aquest cas com a cronista. A l’abril del 2015, trobem el primer acte oficial amb representació femenina: l’l’arracnà de diana de la filà Marrakesch duta a terme per una esquadra de dones. Aquest fet es va rebre amb molta emoció, tant per part del públic com de les participants. El mateix any, 21 dones de la filà de les Realistes també van assumir la diana del carbonato.

Finalment, l’Ajuntament també ha acabat reconeixent la valuosa tasca de Fonèvol i, després de 9 anys de sol·licituds denegades, el 2015 va cedir a Fonèvol per primera volta l’organització d’una entradeta pel carrer Sant Nicolau el dia 14 d’abril, la qual va permetre la participació de moltes dones. Al 2019, al voltant de 371 dones tenien ple dret en les festes d’Alcoi i només quedaven sis filaes sense dones. Les dades ens diuen que les festes d’Alcoi van per bon camí i que, a poc a poc, la dona està guanyant-se el seu espai dins del que sempre han sigut les seues festes. Encara que el nombre de sòcies de ple dret és molt inferior al de socis i que queden moltes batalles per guanyar, veure dones i xiquetes participar oficialment en les festes de Moros i Cristians d’Alcoi ja és una imatge habitual. És important celebrar cada victòria, com la incorporació de Carolina Ortiz Pineda, la primera que té vot en de la directiva de l’ASJ en tota la història de la institució. Però també és molt important romandre constant en les lluites d’avui. Un exemple d’açò és la rotunda oposició que Fonèvol ha mostrat front la proposta de l’ASJ de sancionar les festeres que porten vestits masculins, la qual cosa perjudicaria a les festeres pioneres que encara els porten.

“(Re)generacio(ns)”. 1r premi del Concurs de Fotografia 2015 convocat per Fonèvol. Autor: Héctor Giménez Espinosa de los Monteros. pàg. 28

Com he mencionat abans, la situació de la dona en les festes de Moros i Cristians varia depenent de les localitats. És per això que no podia acabar aquest article sense tornar la vista cap a terres més properes per saber com de integrada està la dona en l’associació que representa aquest tret cultural en la nostra ciutat: Moros d’Alqueria. No obstant

COLLA EL MAGRE

això, sent dir-vos que, malgrat els meus intens per aconseguir informació al respecte, no he pogut trobar res. Després de revisar tant el web com les xarxes socials, no he vist cap referència explícita a les dones com a col·lectiu amb participació en l’associació. Per tant, no puc indicar si, oficialment, existeix algun tipus de discriminació o desigualtat vers la dona en aquesta associació (a nivell de reglaments o de dades de participació). Si que és veritat, però, que al seu web podem llegir que la Junta Directiva està formada per 8 membres que, casualment, són tots homes. Tampoc no sé si serà casualitat que, a les fotografies que comparteixen a les xarxes socials sobre els seus esdeveniments n’hi ha una marcada predominança d’homes. I com que a l’hora d’escriure un article, preferisc basar-me més en els fets que en les casualitats, vaig contactar per correu electrònic i per telèfon

amb l’associació demanant informació, però -altra volta- casualment no vaig rebre resposta. Personalment, el meu primer contacte amb la discriminació que les dones han viscut i viuen a les festes de Moros i Cristians va vindre de la mà d’Anna Valor Blanquer, membre de Fonèvol, a la qual agraisc infinitament la seua ajuda per a la realització d’aquest article. I ara, després d’haver entrat més profundament en aquest món, sols puc elogiar a totes les pioneres que van aplanar el camí perquè nosaltres, i les que han de vindre, puguem caminar, córrer, botar, ballar i formar per ell sense por a entropessar. Gràcies Fonèvol, per tindre cura d’aquest camí i per fer-lo créixer. Molta força! Totes les imatges han estat cedides per Fonèvol.

Entradeta de Fonèvol. pàg. 29

Les

danses per Emilia Rico i Beltrán

COLLA EL MAGRE

“Amb el foc del seu geni animà la dansa. Els gestos i els passos van aprendre a ballar”. Anònim s. XVIII

urant la nostra infància gaudim de molta més llibertat a l’hora d’expressar el que sentim perquè encara no estem a bastament contaminades pels inputs que ens arriben de la societat. I, ballant, ens importa ben poc ser jutjades, només sentim i ens comuniquem amb el nostre cos. Ja abans de comunicar-nos, mitjançant el llenguatge oral i, a totes les cultures, utilitzem el llenguatge gestual. L’educació de l’expressió gestual és important per a la construcció de la identitat i de l’autonomia personal. La humanitat balla de tantes diverses formes com cultures existeixen i ho fa per necessitat, per expressar-se emocionalment, per a relacionar-se i, ara mateix, com que estem en època de vaques magres i aixó de donar la volta al món i descobrir noves cultures és força arriscat, l’explorem amb la música o ens apuntem a tallers de danses d’Àfrica per exemple, sense moure’ns de la nostra localitat. En la cultura tradicional, el rol de les dones ha estat molt marcat tant en la vida privada, tenir cura dels familiars i fer les tasques de la llar, com en l’àmbit laboral i social. Les dones han desenvolupat, quasi majoritàriament, oficis destinats a la cura de les persones o tasques associades al seu rol (filadores, modistes, brodadores, floristes…). Tot i això, la dona ha desenvolupat un paper poc reconegut en tasques del camp, la mar i la indùstria. Dansa i ball no són el mateix. La dansa segueix uns patrons específics determinats, és rítmica i sempre comporta un valor estètic. En general, la dansa ha de mantindre una coreografia, no podem

improvisar a excepció de la dansa moderna. A més, cal dur una vestimenta específica. En canvi, quan ballen, realitzem moviments amb compàs, però no necessariament tenen un ritme específic ni molt menys, estèticament es veuen bé. Quan ballem, tenim llibertat de moviments i no existeixen coreografies estrictes encara que hi ha excepcions, recordeu “La Macarena”?

Apareix la humanitat i també ho fan les primeres danses naturals, les de la vida quotidiana, trobades en les pintures rupestres en la majoria dels continents. Es venerava aleshores, el poder de donar vida que tenim les dones, com la mare terra i, a elles se’ls atribuïa poders màgics. Veritablement, costa creure que fa milers i milers d’anys, en les actituds de les ballarines i els ballarins hi hagueren diferències de gènere, de rols, més enllà de les diferències del sexe anatòmic, no cal discutir-les, on les dones apareixen representant danses rituals, de fecunditat, promovent les collites, etcètera. Dances que compartiren amb els mascles i que no poden ser qualificades de la mateixa manera que les danses no naturals que sorgiren segles després, anomenades culturals o històriques per estar documentades les quals, per imposició de la pàg. 31

MAGDALENA 2022

religió cristiana i del desenvolupament econòmic, expressaran discriminació, opressió i l’ús de les dones per part de la societat masclista dominant. Aquest fet ja mai desapareixerà de la història de la dansa, tot el contrari, anirà aprofundint fins l’arribada dels moviments d’emancipació de les dones ja a finals del segle XIX, principis del XX, però lamentablement, encara no s’ha extingit.

Fou a Grècia on la dansa va ser considerada un art, tenint una musa dedicada a ella, Terpsícore, a qui des de l’època clàssica se l’associa amb la poesia i la dansa. A Xipre, lloc on va nàixer Afrodita, deesa de l’amor i la fertilitat, les dones realitzaven danses rituals eròtiques acompanyades de cants i de percussió amb les quals entraven en trànsit per contactar amb ella i que aquesta els passara el seu poder. Temps després i sobretot a l’Imperi Romà, la dansa va deixar de considerarse indecorosa per a les dones; és més, arribà a veure’s com a mostra de bona educació. En arribar el Renaixement, no només la dansa sinó en general totes les arts escèniques van experimentar una empenta i un desenvolupament.

No és no! Desafortunadament, expressió tan escoltada d’un temps cap ací, tot i que no prou, significat de la qual és conegut per totes, també podria haver sigut utilitzada fa molts segles quan… amb l’església ens vam topar! I, és que, a partir de l’antiga Roma és quan la dansa perd valor social i valor religiós per la dominació del cristianisme. Els rituals i les danses de les dones relacionats amb la fertilitat i la sexualitat, amb cult a les deeses, van ser eliminats. Les dones eren utilitzades en la dansa com a objecte eròtic i era considerat un inconvenient que els homes la practicaren, excepte la dansa de guerra o la religiosa: que li ho diguen a Escipió, l’africà! Situar l’origen de la dansa en l’espai i en el temps és pràcticament impossible pel seu caràcter efímer. pàg. 32

COLLA EL MAGRE

Ser mare i esposa, la “perfecta casada” o, en tot cas, exili, presó o silenci absolut provocat per la por era l’únic paper de les dones al nostre país per a l’Església Catòlica i certs sectors conservadors. Aquesta situació irremissible es va accentuar durant el franquisme, que creà les seues pròpies institucions dedicades al cultiu del temps lliure, on els balls tingueren un paper molt secundari, a excepció dels Coros y Danzas de la Secció Femenina. I, tant l’Estat com la Secció Femenina de la Falange i l’església, provocaren el genocidi cultural al llarg de tot el país, dominant tant la vida pública con la privada i recuperant només les festivitats tradicionalment catòliques, com ara el Dia de la Raza. Tanmateix, les festes i les danses populars continuaren, si més no privadament, en tabernes, bars i mercats.

ha àmbits on el paper de la dona és secundari. Aquest és el cas de moltes festes, en les quals i, amb l’excusa que la tradició és tradició, la dona té un paper molt, molt discret o directament, té l’entrada vetada. Un exemple és el Ball de Cossiers de Montuïri, a Mallorca. El grup el formen vuit homes: sis són els balladors anomenats cossiers, el setè representa el dimoni i el darrer fa el paper de dama, veges! Diversos col·lectius de dones segueixen reclamant que aquest grup canvie la reglamentació. Un altre exemple és l’antiquíssim Misteri d’Elx, on l’escenificació i la interpretació dels cants es fan com a l’Edat Mitjana, quan les dones tenien prohibit participar en representacions escèniques. Més a prop de casa, al municipi de la Todolella, es representa una dansa de guerra realitzada per vuit homes en la qual fan tretze passos imitant una lluita amb espases, bastons i escuts. Posant èmfasi, l’excusa per a no evolucionar és la preservació de la tradició. La tradició, com es remonta a un temps immmemorial, és única i sagrada.

Cal destacar que, les figures de la Reina i Madrines que continuen en l’actualitat, van ser imposades al voltant de l’any 1945 per la Secció Femenina de la Falange per a exemplificar els seus ideals, imitant la Fallera Major de València. Sense cap pressa i amb moltes pauses, aquests rols tradicionals van trencant-se, però encara hi

En el decurs de les activitats quotidianes, els quefers festers, anteriors al Dia Gran de Castelló de la Plana, van capgirar, absolutament tot va capgirar. Castelló de la Plana, 14 de març de 2020, dia i any inoblidables per unes i per d’altres. El càstig d’una pandèmia, altra volta, ens furtà la vida, com la pesta al segle XIV a l’Edat Mitjana,on el negativisme general de la població, la por i la mort van assaltar tota il·lusió. És aleshores quan van nàixer les danses de la mort o danses macabres, expressions artístiques que fan referència a la mort i a la descomposició del pàg. 33

MAGDALENA 2022

cos, i amb les quals intentaven frenar la pesta, res a veure amb els ritus funeraris. Les danses de la mort continuen celebrant-se a Verges, municipi del Baix Empordà, el Dijous Sant. Es tracta d’una dansa representada per cinc esquelets (dos adults i tres xiquets) que salten al ritme que marca un tabal. La descripció completa d’aquesta dansa no ve al cas en aquestes lletres però, sí el fet que, probablement, siga escenificada només per persones del gènere masculí.

practicant de forma oculta i privada, i va ser apartada de la resta de les arts per aquesta mentalitat cristiana. Els moviments del cos amb fins artístics i/o estètics eren pecaminosos, sobretot practicats per les dones. Així va començar la separació de la dansa de la cort de la dansa popular coneguda com folklore. Moltes de les danses folklòriques que es conserven hui en dia, tenen el seu origen en aquestes danses medievals, tot i la prohibició eclesiàstica o, precisament, en contra d’ella.

I és a l’Edat Mitjana, on tot es regia pel fervor religiós, quan la dansa fou prohibida. L’església rebutjava tot allò que conreava el cos amb fins estètics. Les dones, com la dansa, eren el símbol del pecat, del mal, del perill per als homes i per als “valors” cristians. Tanmateix, es continuava

Sense la presència de les dones en la nostra cultura popular potser no hi hauria festa ni dansa o, almenys, no com ara les coneixem. La història i les llegendes més representatives de Castelló ens parlen de les dones. Maria Magdalena, La Mare de Déu del Lledó, les xiquetes del meneo, la Reina

pàg. 34

COLLA EL MAGRE

i les Madrines de les gaiates, les “ballaores” de danses tradicionals, de Na Violant d’Hongria. Potser siga la història menys coneguda la de Maria Magdalena, que és mencionada al Nou Testament com una distingida deixebla de Jesús de Nazaret i principal testimoni de la Resurrecció d’aquest. El seu nom fa referència al lloc de naixement: Magdala, localitat situada a vores del mar de Galilea.. Doncs bé, quan el Castell Vell va ser abandonat definitivament, molt de temps després de la coneguda baixada a la plana, i aprofitant-se de les seues ruïnes, un frare ermità del proper monestir del Desert de les Palmes es va instal·lar en un dels aljubs que va convertir en ermita dedicant-la a Santa Maria

Magdalena. Va iniciar així un culte molt popular en la zona. La mort de l’ermità va ser molt sentida per la població castellonenca la qual va acudir en romeria per plorar el seu comiat. El posterior descobriment de la Verge del Lledó per Perot de Granyana i la construcció de nombroses ermites més pròximes al nucli de La Plana, van fer caure la devoció a Santa Maria Magdalena a la qual només recorren en èpoques de greus infortunis. Indiscutiblement, quan la societat balla, riu, i quan ho fa és feliç. Reivindiquem-ho i com va dir el nostre amic Confuci: “Mostreu-me com dansa el poble i us diré si la seua civilització està sana o malalta”.

pàg. 35

Parint

versos entre per Sònia Alegre i Sanz

dones

COLLA EL MAGRE

Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no creiem en les fronteres si darrera hi ha un company amb les seves mans esteses a un pervindre alliberat. I caminem per poder ser i volem ser per caminar…”

ecitant aquests versos de Lluís Llach, així comença Maria Àngels Marqueño Rozalen, la presentació del llibre que hem vingut a veure al Centre Octubre de València, el 24 d’abril de 2021, data al bell mig d’un 23 d’abril, Sant Jordi, dia en què els llibres es casen amb les roses, les roses es casen amb les roses o els llibres amb els llibrets, o potser ningú es casa amb ningú, però moltes persones aprofitem per fer-nos un acte d’estima mútua; i el 25 d’abril, dia de les llibertats nacionals del País Valencià en record de tot allò que ens van furtar a la derrota de la Batalla d’Almansa. pàg. 37

MAGDALENA 2022

L’escenari perfecte. En arribar, ens han informat que la presentació del llibre es farà al terrat, a l’aire lliure, regal preuat en temps pandèmics. Fa sol però bufa un vent d’eixos que no saps ben bé per on vénen, d’eixos que ens fan tindre frescoreta. Agraïsc la careta que em tapa el nas. Tot i ser ben xata, és la primera part del cos que se’m gela. L’he agraïda també per dissimular les primeres llàgrimes –que no seran les darreres- que m’han caigut tan sols escoltar el so de la dolçaina i el tabal que ens han donat la benvinguda. Al fons a l’esquerra, el cel presenta núvols blaus, molt foscos, vénen carregats d’aigua. El campanar de Santa Catalina i el Micalet de la Seu. Els terrats de Ciutat Vella al nostre voltant. Mariàngels (com li agrada que l’anomenen) ha recitat Llach amb l’emoció a flor de pell. Ara ja la conec més i, puc dir, que estar emocionada és un dels trets que la caracteritzen. Continua parlant i, enllaça el darrer dels versos (i volem ser per caminar) amb una frase a mode de sentència: “Totes juntes dibuixem un mapa, el del nostre País Valencià...Tot i que algunes venim d’Albacete”. Per regalar-nos tot seguit unes notes autobiogràfiques: “Jo escoltava a Lluís Llach i a Maria del Mar Bonet i, també a Silvio Rodríguez i a Pablo Milanés i a Camarón a Albacete....perquè sí perquè ja era roja, republicana i feminista i no creia en les fronteres, menys encara si darrere hi havien companys i companyes amb les seues mans esteses a un pervindre alliberat...És per això, que quan vaig decidir fer migració cultural des d’Albacete fins a València perquè allí no teníem universitat, quan els meus amics i amigues em deien perquè no te’n vas a Múrcia com fem totes i tots, que a València t’obligaran a parlar valencià i pàg. 38

et donaran les classes en valencià, jo em quedava tan ampla i responia amb un simple i planer “doncs, aprendre!”. Amb eixa actitud oberta i equivocada vaig venir. Aquelles afirmacions no eren certes. Mai ningú em va obligar a parlar o entendre el valencià, sinó que havia de ser jo qui demanava que em parlaren en valencià perquè volia aprendre...La gent sovint, s’estranyava davant d’aquesta petició i em miraven com una bitxa rara... A la universitat cap classe en valencià. Les companyes i els companys del BEA I DEMÉS lluitaven en aquells moment, entre d’altres, per reivindicar la presència del valencià a les aules. A poc a poc, vaig anar aprenent, des de l’oralitat a la lectura, i encara estic aprenent aquesta llengua que m’encisa i que suavitza la parla dels meus budells...Roja i feminista i també –com demostra a cada paraula- gran amant de la música i la cultura. Això em ve d’arrel: els records més bonics de la meua infantesa són cantant, tocant i ballant amb la meua família ampliada a la meua aldea, totes les generacions fent música juntes. Mon pare tocava el llaüt als balls de ronda del poble i els meus iaios, consogres, cantaven molt bé i els agradava molt insultar-se fent el cant improvisat...”. Les llàgrimes han envaït les meues galtes, la careta comença a ser una barreja d’aigües salades de diferents procedències però no sóc l’única. Mariàngels també ha hagut de fer una parada tècnica. El record de la terra on va nàixer, li ha provocat un evident nuc a la gola que li impedeix continuar i la porta a recitar uns versets de “Com un record d’infantesa” de l’estimat Ovidi Montllor. Prompte es refà, i reprèn el guió que porta preparat però que té per costum botar-se a totes les

COLLA EL MAGRE

pàg. 39

MAGDALENA 2022

presentacions. Reprèn el fil i, ens explica que tot i que sempre ha sigut conscient que a dintre d’ella portava una escriptora, mai haguera imaginat que si algun dia haguera escrit un llibre, el llibre es diria “Parint versos: recull de quintilles per a ser cantades” i seria un llibre en valencià format per versos heptasíl·labs en rima consonat (almenys la majoria) per a ser cantats. D’ella, potser no s’esperava això, sinó que per la seua professió de psicòloga-sexòloga s’esperava que publicarà altres llibres com per exemple “Apologia del plor i de l’orgasme”; “Me llamaron puta y me hice sexòloga”; “L’home teledirigit”...i, estic segura que un llarg etcètera. Però no. Perquè com diu Mariàngels, la vida té vida pròpia i un dia, es va creuar a la seua vida, la Colla Gatzara, la seua colla, la de l’Escola de Dolçaina i Cant d’Estil de Paterna, o com ella mateixa la defineix: la seua família a València. A Gatzara li van fer l’empemteta que li calia per apuntar-se a les classes de cant d’estil i començar a ser alumna de la mestra Teresa Segarra i assistint a les classes de cant va ser on se li va despertat “el cuquet de versar, el cuquet del vers”, un cuquet espavilat que de seguida la va atrapar. Amb ganes d’aprendre i de fer les coses el millor possible, Mariàngels va tindre la sort de formar part d’El Racó del Vers, amb Josemi Sànchez com a mestre, de qui està ben pagada i no dubta en afirmar que “Josemi Sànchez ha sigut el millor mestre que podia haver tingut en l’art del bon versar, el respecte a la llengua i a la bona rima i a més, amb una ideologia en consonància a la meua”. pàg. 40

COLLA EL MAGRE

I així goteta a goteta, versada a versada, finals de curs de Gatzara, homenatges, festes, assistint a classes, fent nits d’albades ha estat com Mariàngels s’ha convertit en una de les primeres versadores de tot el País Valencià. Tot el que versava o anava anotant en una llibreteta i gràcies a tot eixe treball previ a nascut “Parint Versos”. Mariàngels no és sols una versadora, sinó que és una versadora del moviment feminista, orgullosa d’ella mateixa cada vegada que escolta a les manifestacions lletres que va crear (especialment amb Mariló) fa més de 30 anys. Mariàngels va a versar. Ho anuncia. No simplement per a que cante ningú sinó perquè és el seu mitjà d’expressió. Ràpidament, entre mocadors de paper pels de mocs, busque dins de la meua bossa paper i boligràf (sí, sóc del mètode tradicional per a algunes coses) per anotar la versada que diu així (em permetreu que no ho separe en versos heptasíl·labs perquè tot i ser dona de lletres mai se m’ha donat bé comptar síl·labes): “La meua ànima feminista i la vostra, plena de sororitat. No puc ser més afortunada. Per sororitat de la bona i des de lligams diversos i populars. Lligams de Gatzara i lligams de música popular i de vida. Cors oberts a la generositat i amb una consciència col·lectiva molt gran. Dones feministes” Dos segons de silenci sepulcral i els aplaudiments comencen a esclafir amb una força tremenda damunt del terrat del Centre Octubre. Gran Mariàngels! Tot i que a ella li sembla estar allargant massa la presentació, el públic ben agraides estem i crec

que podríem estar tota la vida escoltant les seues històries de vida. Això no obstant, la presentació està arribant a la seua fi i ha arribat el moment dels agraïments: “Pel disseny gràfic i la il·lustració, un regal de dues amigues, Amparo Navarro Vilar (la germana que la vida m’ha posat davant) i Pili Xip, que ha vingut de la mà de la meua germana. Grans professionals i grans persones!”. Fort aplaudiment. “Vull donar un reconeixement especial a Gemma Naval Ferris, gràcies a ella, a més a més de fer albades, podem fer cant d’estil. Això ho hem de cantar! I ella encengué la metxa molt motivada que ha fet que ens acompanyen la Rondalla de Dones Ací”. El públic entregadíssim, com no podia ser d’altra manera. Quina passió desperta Mariàngels i per acabar, tot i que Mariàngels és de paraula fàcil i no acabaria mai, una reflexió final íntima i personal: “He d’haver fet alguna cosa molt bona per recollir tant de suport amb la confecció, elaboració, publicació i presentació de Parint Versos. També és cert que les dones implicades a la cultura i la música d’arrel estem molt vives i tenim moltes ganes d’estar presents i de juntarnos entre nosaltres i crear aquestes sinergies perquè ens agrada molt el que fem, i més si ho fem totes juntes!”. Som dones i ens agrada volem dir-ho a tothom ens havíem fet creure que hauríem de viure amb por oli, oli, ola, feminisme guanyarà per tots serà acceptat quan totes s’ho cregam! pàg. 41

MAGDALENA 2022

El Projecte Parint Versos, ja no és un projecte sinó més bé una realitat. La vida té vida pròpia i parint versos també. Sinergies que s’han creat més enllà del meu control, un poder que s’ha escampat i amb el dorremifasol el feminisme a guanyat! Pell de gallina és poc. Ara sí que les dones músics van prenent posicions. Cantadores, versadores, dolçaineres, tabaleteres i les dones de la rondalla. Com explica Mariàngels algunes artistes consolidades i d’altres dones que comencen en el món de la música tradicional, totes juntes amb Parint Versos tenen l’oportunitat, l’estima i el suport per poder avançar. L’autora acaba el seu paper d’autora (després agafarà el de versadora) fent-nos un bon recordatori amb un vers del poeta valencià per excel·lència, Vicent Andrés Estellés: “Tingueu ben present sempre, que qui perd els orígens perd la identitat!” . I el so de la dolçaina i el tabal ho envaeixen tot, i ens contagien l’esperit fester que caracteritza a aquests dos instruments. Tot seguit entren les dones al cant, acompanyades per les versadores. Impressionant la seua habilitat per rimar i més impressionant encara, la seua capacitat per comptar –ajudades amb els dits de la ma o no- les síl·labes que composen cada vers. Lletres efímeres que es perden (si no s’anoten) al mateix temps de ser llançades al vent i que de vegades ni tan sols la cantadora en coneix el significant del que està dient. I, després de la mostra d’albades, arriba el torn de la rondalla que, amb els seus instruments de corda, fa va una passejada al públic assistent, pels diferents estils de la música tradicional valenciana. pàg. 42

Són totes unes artistes com la copa d’un pi! I al remat, per si de cas encara faltava alguna cosa, la cirereta del pastís, el so de La Muixeranga, ben tocada sí senyores!! Aplaudiments i més aplaudiments! Abraçades, salutacions i unes ganes impressionants de conèixer a Mariàngels. Allà vaig, sense vergonya, amb el pretext que em signe el llibre. Una nova amistat ha començat ho tenim les dues clar...i jo que tan sols venia a la presentació d’un llibre! Parir no pariré, ja vaig decidir que no ho tornarie a fer, però em compromet amb aquesta colla de donasses a fer de comare, a assistir-los el part cada vegada que els faja falta. Sororitat! El projecte (que ja no és projecte) PARINT VERSOS ENTRE DONES és música, vers i cant fet per dones amb la intenció de fer visibles moltes de les artistes que ja estan implicades i en actiu fent albaes i cant valencià d’estil, així com d’impulsar a les noves incorporacions femenines dins d’aquesta expressió de la nostra cultura i la nostra terra. El cant valencià d’arrel, té la improvisació com a forma de creació de les lletres a cantar en cada moment amb gran virtuosisme a les veus que l’interpreten, acompanyades de tabal i dolçaina a les albaes i d’instruments de corda o corda i vent al cant d’estil. Aquest patrimoni cultural tan valuós ha estat poc protagonitzat per dones, fins ara, pràcticament només apareixíem com a cantadores o com a objecte de versos dedicats a “les floretes boniquetes”. Actualment ja som un bon grapat de dones les que som actives i visibles com a cantadores, dolçaineres, tabaleteres, instrumentistes de corda polsada i de plectre i per fi també tenim alguna

COLLA EL MAGRE

versadora. Però totes sabem de les dificultats que trobem també al món de la música tradicional valenciana: el sostre de vidre que amb coratge i il·lusió encara estem trencant. És per tot això que arran de la publicació del llibre Parint versos, recull de quintilles per a ser cantades de Mariàngels Marqueño Rozalén i de la sororitat que s’ha generat per a donar suport a aquest projecte, hem decidit fer-nos visibles com a col·lectiu i oferir als pobles del País Valencià la possibilitat de comptar amb nosaltres a les seues festes populars, setmanes culturals, celebracions feministes, etc. Som dones amb veu de dona, amb missatges renovadors on les dones són subjectes i no objectes i tenim molt a dir. En aquest sentit és determinant el fet de comptar amb dones versadores, de manera que ens podem convertir en creadores i transmissores del nostre discurs actual, necessari i valent. I tot això tocat i cantat per dones molt ben preparades al cant, a la dolçaina, al tabal i als instruments de corda polsada i de plectre.

PARTICIPANTS EN EL PROJECTE: VERSADORES: MARIÀNGELS MARQUEÑO ROZALÉN, TRINI CARBALLO ROMASANTA. CANTADORES: TERESA SEGARRA BELDA, MARIA AMPARO HURTADO DOLZ, NOELIA LLORENS LERMA, TATIANA PRADES CASTELLS, TRINI CARBALLO ROMASANTA, AMÈLIA GIMENO FAMBUENA, CARMEN BISBAL RAMÓN, ENCARNA FERNÁNDEZ MARCOS, MARIAMPARO IBÁÑEZ BARBERÁ. DOLÇAINERES: AMPARO NAVARRO VILLAR, MAITE NOTARIO GÓMEZ, SUSANA DÍAZ TEJEDOR, RAQUEL DASCA NEBOT. TABALETERES: HELENA LAPUERTA DASCA, MARTA LAPUERTA DASCA, MATI POVEDA GABALDÓN, YOLANDA INIESTA MONTESINOS, CONXA DIAGO BÒRIA. INSTRUMENTISTES DE CORDA POLSADA I DE PLECTRE: MARIBEL CRESPO SÁNCHEZ, MARIA JOSÉ PASTOR BALAGUER, GEMMA NAVAL FERRÍS, TICA LLOPIS RAIMUNDO, MARU BOLEA I CLIMENTE.

No totes aquestes dones podran estar a totes les presentacions, normalment seran entre 15-20 dones però comptem amb col.laboradores com Marta Paradís Aguilar, Escarlata Ortíz Crespo i Andone García Ibáñez. I així és com naix la màgia! Unes tocates de tabal i dolçaina i unes albades d’inici. Una taula de presentación del llibre “Parint Versos entre dones”, una mostra de cant d’estil i unes albades de comiat. Tota una mostra de cultura popular viva i feminista que et remou els sentiments! Llarga vida paridores! Vos desitge que porteu a aquest món moltíssimes criatures! pàg. 43

traca per Tomàs Alegre i Segarra

COLLA EL MAGRE

“Però, on vas tu amb això?, el que havies que fer és estar a ta casa”.

quest és alguns dels comentaris que ha hagut d’aguantar la millor pirotècnica de la nostra província en el desenvolupament del seu treball. Reyes Martí Miró (Borriana, la Plana Baixa), una dona que ha crescut entre esclafits i masclets, carcasses i voladores, al costat de son pare, qui li va ensenyar l’ofici, sent avui en dia la cinquena generació que es dedica a la pirotècnia des de 1868, quan es va fundar l’empresa per part del seu rebesavi José Martí Usó.

dones valentes per a donar el primer pas. I, en el cas de Reyes Martí, ha sigut una gran camallada, entrant en aquest món dels petards, com se sol dir, per la porta gran, amb una gran professionalitat i una dedicació que la porta a ser una referent dins del món de la pirotècnia al País Valencià. Gran admiradora d’un dels grans pirotècnics de les nostres terres, Luis Brunchú, de qui va aprendre que en pocs recursos es pot fer un bon espectacle. Té clar que tant els homes com les dones, estan perfectament capacitats per disparar mascletaes o castells de foc, que l’únic que les fa diferents són les sensibilitats de qui les dispara. Dona feta a trencar models, no li quedava altre remei, ha sigut la primera en disparar el castell de la Nit del foc de València, la primera en disparar a Castelló mascletaes i castells de foc, la primera en disparar una mascletà per celebrar el Dia de la Dona el 8 de Març, la primera en moltes coses.

Dona i coets, un binomi que avui en dia comencem a normalitzar i que durant molts anys ha sigut un vedat tancat per als homes. De segur que seria per a veure per un foradet les caretes d’alguns i algunes en els primers espectacles que va portar a terme. De sempre la dona en aquest negoci ha tingut un paper secundari, dedicant-se majoritàriament a faenes administratives, o bé, faenes en fàbrica. I com en molts oficis, reservats en un principi per a homes per la llei del tururú, sempre hi ha hagut

Un xicotet apunt, que té i no té res a veure amb el Dia de la Dona, era el 28 de febrer de 1909 quan es va celebrar als Estats Units el primer Dia Nacional de la Dona. En 1910 la Internacional Socialista va proclamar el Dia de la Dona amb caràcter internacional. Aquest dia pretenia ser un homenatge als drets de la dona i per a aconseguir el sufragi universal femení. La proposta va ser aprovada per 17 països, però no es va establir una data fixa per a tal celebració. El 19 de març de 1911 va començar a celebrar-se aquest dia a Àustria, Dinamarca, Suïssa i Alemanya. En 1975 coincidint amb l’Any Internacional de la Dona, l’ONU va celebrar el Dia Internacional de la Dona per primera vegada el 8 de març. pàg. 45

MAGDALENA 2022

En quant a currículum, què dir! un amplíssim mostrari de premis arreu del territori nacional donen fe de la faena ben feta, entre els últims: 2015 Segon premi en el Concurs Internacional de Focs Artificials d’Alacant Primer premi en el Concurs de focs artificials de Vitòria 2016 Primer premi en el Concurs de Mascletaes “Ciutat d’Alzira” Primer premi en el Concurs de focs artificials de Vitòria 2017 Castillo de focs artificials disparat el 17 de març en Falles València Mascletà disparada en dia 18 de març en la Plaça de l’Ajuntament de València Segon premi en el Concurs de focs artificials de Vitòria 2018 NIT DEL FOC, disparada el 18 de març en Falles València Mascleta disparada en dia 19 de març en la Plaça de l’Ajuntament de València Cremà de les falles oficials en Falles València Però com no podia ser d’altra manera, Reyes Marti, no és l’única dona en aquest mon que ha tirat cap avant, entre elles també podem destacar a Maria Jose Barbera Lora Zamorano. Maria Jose Lora Zamorano és ja també la cinquena generació de la família de pirotècnics. És neta de Josefina Caballer i neboda de Miguel Zamorano pàg. 46

Caballer de Moncada. Majo Lora Zamorano es dedica a la pirotècnia des de fa més de 20 anys, continuant amb l’herència rebuda des de 1877. La seua empresa de pirotècnia Caballer FXGlobal Foc treballa en espectacles piro-musicals i multimèdia. I si no tenia prou faena, també és la presidenta de Piroval, la patronal valenciana del sector. La seua empresa Caballer FX-Global Foc, ubicada en el poble de Vilamarxant (Camp de Túria) es caracteritza per combinar d’innovació amb tecnologia digital amb la tradició de les bones mascletaes i castells de foc. El currículum és extens, però algunes de les seues ultimes actuacions són: 2018 Piromusical Tordesillas Catell de foc Salamanca Piromusical tu Estela Piromusical Carmina Burana Festival Internacional Astenagusia Donostia Mascletà la Plaça de l’Ajuntament de València, Dia de la Dona

COLLA EL MAGRE

2016 Castell de foc Falles Mascletà Falles en la Plaça de l’Ajuntament de València 2015 Castell de foc Blanes I no són les úniques, moltes altres han estat, estan i estaran, a primera línia, a segona o tercera, a peu de carrer o muntant en fàbrica, en despatxos o laboratoris. Dones valentes que miren cap enrere recordant els orígens universals de les primeres notícies sobre aquest art, les quals venen de l’Índia, Egipte i la Xina, que són els grans aficionats en l’Antiguitat. De la Xina a Venècia, va viatjar Marco Polo en l’edat mitjana, portant la pólvora a Occident. A partir del segle XVI, València s’aficiona pels contactes amb Venècia i Sicília en l’art dels focs. Les relacions comercials eren permanents per part de la Corona d’Aragó amb aquestes terres, i així seguim. Dones valentes que miren el present, malgrat els temps difícils a causa culpa de la pandèmia que portem arrastrant dos anys, perdent facturació a nivells impossibles de suportar: treballadors que no s’han pogut mantindre, espectacles suspesos, ERTOs, i molta mala llet. Dones valentes que miren al futur amb convicció i mesura, que saben que açò passarà, que tornaran a fer el que més els agrada, fer feliç a la gent que gaudim del coets. I, en la cara ben alta, tornaran a rebre l’ovació infinita de la gent que tant els ompli. Molta força i GRÀCIES! pàg. 47

El paper de les

dones festes a les

per Joan Miravete i Sebastià

de carrer

COLLA EL MAGRE

om en tots els aspectes de la nostra societat, les coses poc a poc van canviant. En les festes de carrer, però, tot va més poc a poc i el paper de les dones en estes festes està molt encasellat, sobretot en aquelles on encara funcionen amb una estructura a l’antiga, podríem dir, on no hi ha una comissió de festes sinó quatre matrimonis. En aquests casos, una parella actuen com a clavaris i tenen el sant en sa casa i les altres tres parelles «els empleats o majorals» els ajuden a organitzar les festes i, en un futur cada vegada mes curt, també tindran l’oportunitat de ser clavaris i tindre el sant a sa casa. En la meua opinió un dels moments on les dones tenen el paper principal és en tot allò relacionat amb la faena que es fa al forn i tot allò que l’envolta. Per a la confecció dels rotllets i de les primes el 99’9% de les persones que venen al forn són dones, sense les quals no es podria fer tota aquesta faenada. Rarament pot aparèixer algun home pel forn, llevat de mi, i és per a posar rotllets en els caixons o arreglar les primes en els calaixos, o bé servir algun cafè o aigua a les dones que estan moltes hores assegudes fent els rotllos o les primes. Això és degut a què els hòmens, com tots sabem, «no estem preparats genèticament per a fer certes faenes» i en canvi les dones ja naixen preparades per a fer-les. En els meus més de 30 anys d’experiència coent primes i rotllos podria comptar amb els dits d’una mà, i encara em sobrarien 3 o 4 dits, els hòmens que s’han posat de veritat a fer rotllets tot un matí junt a les dones. També és veritat que, si algú ho ha intentat, han sigut les mateixes dones les que l’han enviat perquè això és faena de dones. Crec que, ara per ara, és una barrera impossible d’enderrocar.

Tot el que es fa al forn és cosa d’elles, fer el dinar, les pastes, les amanides, etcètera. L’única participació masculina és portar les cadires el dia d’abans i els ingredients de les primes i del dinar. Aquest és el testimoni que jo puc donar pel meu treball de forner, però per altra banda, com que els meus pares han sigut majorals i després clavaris de Sant Fèlix i de Sant Roc, puc aportar algun altre cas de com de compartimentades i definides estan les faenes en les festes de carrer. A l’hora de fer el res al carrer, els hòmens posaran les cadires davant de casa dels clavaris, mentre les dones van ensucrant les primes i les posen en safates per a quan acaben el rosari. Safates amb primes que repartiran les dones mentre que els hòmens trauen la beguda perquè ningú s’engarrofe amb les primes, i després, també ells trauran el raïm o el meló. L’endemà en la processó el lluïment serà per a les dones: les xiques de paner amb «la teja i el mantó de manila» i la clavariessa i les majoralesses amb el millor de la caixeta totes ben mudades. Ara bé, fins fa pocs anys, al llibre d’actes només apareixien el noms dels hòmens, elles no pintaven res. Encara falta una altra coseta, si una parella són majorals i ell es queda vidu mentre esperen a ser clavaris, ell pot tindre el sant, dóna igual si continua vidu o es torna a casar. Ara, si la dona és la que es queda vídua, no pot tindre el sant de cap manera. Almenys així està establert, però que jo sàpiga, no s’ha donat el cas fa molt de temps i crec que si es donara el cas, no passaria això. Encara hi haurà mes coses, però tampoc hem d’oblidar que són festes de caràcter religiós i, per tant, molt tradicionals, i qualsevol canvi tardarà més temps en arribar si és que alguna vegada es vol canviar alguna cosa. pàg. 49

Tretze

roses roges per Tania Ruiz i Alegre

COLLA EL MAGRE

spectres, llums translúcides, supersticions, creences, tradicions, mentides… i un llarg etcètera que ha rodejat la vida, al llarg de la història, de les dones. Fa segles que les dones, des de menudes, ja tenien marcat quin era el camí que devien seguir per ser “una dona com Déu mana”. I és que el gènere femení ha estat relegat a la llar, la cura, la criança i considerat inferior a quasi tots els àmbits de la vida quotidiana, front al gènere masculí. Néixer dona era néixer indefensa. (I això, què era un altra dona la que, a través del dolor, s’encarregava d’obrir les portes al món de la vida.) La vida de les femelles ha estat complicada i aquesta és una realitat que queda reflectida fins l’actualitat, on encara es lluita per aconseguir una igualtat digna i real.

remarcar, per exemple, un article del periòdic El imparcial on es deia el següent: “La mujer no debe dejar mal al marido, en cuanto a conocimientos, aunque haya de quedar por necia”. I així és com, constantment, s’inculcava el invisible paper de la dona a la societat. El món de l’educació, podria ser un dels àmbits, entre d’altres, on destacaven refranys amb menyspreu que han anat passant de generació en generació fins els nostres dies. Aquelles dones que decidien anar més enllà i cultivar la seua ment eren tatxades de liberals i descuidades, i no era difícil escoltar: “Dona brincadissa, ni a casa ni a missa”, doncs aquestes eren dues de les seues tasques primordials.

Fins el s.XIX, el paper d’home i de dona havia estat marcat per la supremacia de l’home i la subordinació de la dona. Fets que es reflectien, fins i tot, a la legislació espanyola, on quedava clar que el paper principal i decisiu corresponia als hòmens, mentre que les dones havien de fer el que se’ls encomanara. Aquesta ideologia també es patentava a la societat i es percebia a través de refranys com: “A bord una dona, cosa poc bona”, doncs el paper de la dona era ser submisa, obedient i mantindre una bona cara i figura: “Dona i sardina, com més petita més fina” “La dona busca-la néta i prima, que bruta i grossa ja s’hi torna”. I també s’inculcaven, a banda de pel llenguatge oral, per mitjà del llenguatge escrit on es pot

Dones aprenent tasques bàsiques de la llar.

Fins meitat del s. XX, les dones no hi anaven a la Universitat, i si per algun cas alguna hi anava era amb un permís previ. Un cas va ser el de Elena Maseres a l’any 1872, que va poder estudiar a la Facultat de Medicina i va ser la primera dona a Catalunya i Espanya pàg. 51

MAGDALENA 2022

en poder matricular-se, presentant un permís del rei Amadeu de Savoia. Tot i així, una vegada finalitzada la carrera, se la va acusar de falsificar les seues notes i no se li va permetre obtindre el títol corresponent. El president de la comissió declarà i al·legà el següent: “Falsas o no, no quiero doctores con faldas”. L’oportunitat, per aquells temps, d’estudiar o tindre cert poder en una societat patriarcal, soles es presentava per a les dones amb més diners: “A casa de dona rica, ella mana i ella crida”, i encara així, de manera cauta i pautada per un home de més llinatge. Queda patent com la història anava deixant a les dones d’ineptes i aclarint que aquestes no tenien més valor que els diners que podien atresorar. I per això, clar està, calia néixer en bona família, ja que per les dones el món laboral era també una altra tasca difícil. Elles tenien assignat el treball a casa, mentre l’home sempre estava al carrer. “Homes i gossos al carrer, dones i gats a casa”, “Qui amb dones va i burros mena, tot el camí va amb pena”, “De vaques llaurat i de dones cavat, mal treballat i pitjor trepitjat”, “De sardina, pel maig, fins les dones hi pesquen”… i així una extensa llista. Però, per sort, el temps aniria potenciant i evidenciant les aptituds de la dona, que a poc a poc aniria guanyant-se el seu lloc a la societat i lluitant per mantindre’l. Lluites, de vegades tímides o solitàries, però, que marcarien grans canvis per a les següents generacions. pàg. 52

Les exigències cap al gènere femení s’ampliaven fins i tot a l’obligació de crear una família, elles no eren prou sabudes per guiar el seu futur... L’església catòlica era un referent molt important dins de la societat i una gran defensora dels rols tradicionals de la família. I es temia que les fadrines no acceptaren el matrimoni com a objectiu i missió vital. “Dona ociosa, no pot ser virtuosa”, “Dona aficionada als balls, per casa no té treballs” i així, com sempre, a través de la cultura del refrany es continuava marcant el que estava bé o no per a les femelles. Paraules que sonaven als carrers, a les cases i en definitiva al dia a dia, i que elles devien escoltar amb un somriure a la cara, perquè era el que tocava. Hui, és sabut que el protagonisme femení en el terreny de l’acció social durant el s. XIX va ser major del que ens havia fet creure la historiografia fins fa poc, perquè el canvi s’intentà però amb pocs èxits. Les dones mancaven pràcticament de poders i drets i per tant, aquesta era una batalla àrdua i dificultosa. Però, amb l’augment de la presència del món sindical, el moviment feminista començà a reflotar i a anar guanyant adeptes al País Valencià. I així, s’anaren experimentant petits avanços polítics, encara que les lleis fins la Constitució democràtica de la Segona República no introduirien una igualtat política i jurídica entre sexes. Aquesta situació de subordinació també va començar a canviar amb la Llei de Moyano, de 1857, que va establir l’ensenyament obligatori per als infants dels dos sexes.

COLLA EL MAGRE

Fet que va esdevindre el centre del programa feminista que considerava l’educació una qüestió social i essencial pel progrés. La dona posseïa uns valors morals i humanístics superiors o iguals als dels homes i per tant calien ser aprofitats. El dret a l’educació significava un progrés beneficiós per la societat, que fins ara relegava la vida social de les dones a xafardejar: “Dos dones i un pato, mercat”, “Cap home savi i discret, diu a la dona un secret”, “Dona que molt mira, poc fila”...

Així com també s’aconseguí, amb aquesta Constitució, l’afirmació que el matrimoni devia constituir-se en igualtat d’ambdós sexes o el dret a divorci. Aquesta modernització junt a la creixent participació de les dones al moviment obrer, augmentaria la consciència feminista i la lluita per una condició social digna. Que, encara que amb el franquisme experimentà una gran retrocessió, tornaria posteriorment a ressorgir, amb més força, fins l’actualitat.

El moviment feminista anava guanyant força i el primer acte públic de les feministes fou el 1921 quan repartiren pels carrers un manifest exigint drets civils i polítics per les dones i el presentaren al Congrés i al Senat. En un principi, les dones soles exigien el reconeixement com a individus amb més funcions vitals que la de ser mare o esposa. Concepción Arenal, seria una mostra d’aquest tipus d’ideologia que criticava la discriminació cap a la dona i es centrava en aspectes tan bàsics com els drets socials i civils. Fins ara, “L’home proposava i la dona disposava” però, ja no. Les dones començaven a deixar clar el seu paper clau a tots els àmbits. Als anys 20 en Espanya, ja hi havia un moviment feminista organitzat, que tenia per objectiu la millora de l’educació, el món laboral, l’obtenció del dret a vot i la derogació de les lleis discriminatòries. I a l’any 1931 amb el nou règim democràtic, s’aconseguiria el sufragi a les dones.

Reivindicacions feministes.

“Dona, desperta’t; el repic de campanes de la raó es fa sentir a tot l’univers; reconeix els teus drets. El poderós imperi de la naturalesa ja no està envoltat de prejudicis, fanatisme, superstició i mentides. La flama de la veritat ha dispersat tots els núvols de la bogeria i de la usurpació” Olympe de Gouges. pàg. 53

L’“altra”

Magdalena per Begoña Zurano i Picazo

COLLA EL MAGRE

“Que en casa de María de Magdala, las malas compañías son las mejores, con ese corazón tan cinco estrellas, que hasta el hijo de un Dios una vez que la vio se fue con ella, y nunca le cobró, la Magdalena”

Potser, el punt on convergeixen totes elles en realitat és què, la història de cada religió sempre va ser escrita per homes. Però, realment ha sigut la religió qui ha provocat la situació de la dona o ha sigut la societat qui ha manipulat el missatge d’origen per a enfortir el patriarcat?

Joaquín Sabina

aria Magdalena és la figura que evoca grans plaers però també vessa rius de llàgrimes, la que dona nom a les nostres festes fundacionals. Amb ella comença aquest viatge sobre el paper de la dona en la religió i les esglésies. Abans de començar, advertisc als lectors que aquest article està inspirat en els treballs de moltes teòlogues contemporànies i els grans profetes i mestres de la fe, però no deixa d’estar motivat pel cor d’una dona feminista i profundament religiosa. Per tant, permeteu-me un biaix i que ningú ho prenga com un dogma de fe, sinó més aviat com una reflexió personal. Resulta realment increïble que, les grans religions amb les quals convivim, siguen tan diferents entre si, fins al punt de provocar les guerres més atroces, destrucció i mort al llarg de la història, es posen d’acord en alguna cosa: “el lloc que la dona ha d’ocupar en elles”. Dones servils, silents, submises, mares devotes o símbols del pecat. Dones dependents, relegades a un segon, tercer o qui sap quin pla. pàg. 55

MAGDALENA 2022

Com era un principi

Si ens remuntem a l’antiga Grècia veiem la importància de les dones que són divinitats, però al seu torn totes dominades per Zeus des de l’Olimp. De tots els déus de l’Olimp cinc eren deesses. Tres d’aquestes deesses eren verges: Atenea, guerrera de caràcter marcadament masculí; Àrtemis, guerrera; i Hestia respectada per ser una eterna solterona. Les altres dues, Afrodita, l’amor sexual i Hera, emmanilla fidel i mare. Elles van marcar la conducta de la dones en la societat grega i romana durant molt de temps. De fet, encara en els nostres dies alguna cosa d’elles perdura. Tant les dones gregues com les romanes no gaudien de moltes llibertats. Estaven sotmeses a l’home ja que es considerava que les dones eren inferiors i que es guiaven per les seues passions i no pel seu raciocini. A Roma, mentre que la República va estar en vigor, gaudien de més privilegis, però una vegada instaurat l’Imperi la seua situació va empitjorar considerablement. En aquestes primeres passes de la història, convivint i fent-se vida, les grans religions en els seus orígens, són majoritàriament revolucionàries. Si fem un repàs sobre elles podem comprovar els següents aspectes: pàg. 56

Judaisme En la Tora, llibre sagrat que recull les revelacions de Déu a Moisès, es diu que “Déu va crear l’home a imatge seua, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona” (Gen 1, 27), ens va crear iguals. I, si seguim profunditzant en les escriptures, ens trobem amb dones que van tindre una presència molt important, fins i tot alguna d’elles va arribar a ser profetessa: La Tora i Tanaj recullen la tradició escrita hebrea, formada pels textos de l’antic testament i els profetes. Cristianisme Amb l’aparició de Jesús, apareix realment la revolució de les dones. En un món dominat pels homes, Jesús es posa en el lloc de la dona, plora, vol que se li apropen les criatures, reparteix el pa i té preferència pels més dèbils. Jesús considera iguals tant els homes com les dones, les crida i promou la llibertat, la igualtat i la germanor. “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist” (Gal 3, 28). Jesús no es conforma únicament amb la paraula, ell va molt més enllà. Les dones eren un dels últims estrats de la societat, juntament amb les criatures. Són considerades impures per tindre la menstruació, els homes no les podien tocar per no contaminar-se. Dones que no podien parlar ni intervindre en els dinars, ni tan sols podien orar junt els homes. Jesús les posa al front, es deixa tocar per elles, les convida a seure i compartir els seus ensenyaments i són les primeres en veure a Jesús ressuscitat, les primeres a qui envia a difondre la bona notícia. Les dones de Jesús no mai el van abandonar ni van renegar d’ell.

COLLA EL MAGRE

Realment, sols amb aquests gestos de segur que va fer tremolar a tota la societat jueva.

Pels segles dels segles

Durant els segles I i II, les dones van participar activament de les comunitats religioses. El fet de celebrar les primeres eucaristies en les seues pròpies cases va afavorir la seua integració i el compartir amb tots els germans. Islam L’Alcorà recull els ensenyaments d’Alà revelats al profeta Mahoma (any 630-650 d.c.). És la paraula literal, perfecta, eterna i inalterable de Déu. Culminació de la revelació divina donada de forma incompleta a jueus i cristians. Tant és així que s’ha de dir en àrab i no admet les traduccions per a no patir cap alteració. L’Alcorà es revela a tota la humanitat i tenint en conter que en aquella època les dones eren poc més que mercaderia que es podia comprar i vendre, Mahoma dóna a les dones un status superior al que tenien. També va permetre que les dones pregaren amb els homes i tenien la mateixa possibilitat de salvació que ells. Les tres dones del profeta són de molta importància al llibre sagrat, n’hi ha revelacions de Mahoma que han sorgit arran de les peticions fetes per elles. Han estat model de creient per a homes i dones i són “les mares dels creients”. Hinduisme La dona està en una categoria inferior als homes, però en la etapa Vedica (1500-500 a.c.) gaudien d’un poc més de llibertat, amb la possibilitat d’accedir a les escriptures, triar amb qui casar-se i posseir alguns bens.

Com és possible que si bé totes les religions, d’una manera més o menys explícita, donen una importància sorprenent a la dones, acaben per amagar-les i manipular la seua personalitat? Potser perquè, en totes les societats s’establia que Déu originàriament havia creat un ordre natural on, l’inferior estava supeditat al superior. I clar, el superior havia de ser l’home. Així que el poder i la política van usar els arguments teològics modelant-los per a continuar amb la societat patriarcal. Segurament el paper fonamental de la dona, que no era un altre que el de la procreació, fou també un altre factor important ja que permetia als homes continuar sent amos de les dones. Per últim, també per la condemnació moral de les dones. Aquestes sempre van ser moralment pitjors que ells. De fet, els déus mes malvats són en veritat malvades: - Kali, el déu del mal en l’hinduisme. - Pandora, en la filosofia grega origen i recipient de tots els mals. pàg. 57

MAGDALENA 2022

- Lilith en el judaisme, primera esposa d’Adán, associada a la foscor i temuda pels homes, es va revelar per voler ser igual que Adán. Va pronunciar el nom de Déu i va haver de fugir del Edén. Va ser considerada “la dona fatal per excel·lència”. (Càbala lliure místic jueu escrit en l’edat Mitjana). - Eva, en el cristianisme: font del pecat original, condemna a tota la humanitat per això. Així doncs, al llarg dels segles van anar creant i modelant les normes que regirien les conductes correctes de la dones i de la societat. Judaisme Després del Tora es va escriure el Talmud, que és la interpretació que fan els rabins jueus del Tora. D’aquest llibre eixirien les normes que hauran de complir les dones. Entre altres: - La dona respectable es queda a casa. - Els homes no poden parlar amb elles en públic, encara que siguen les seues esposes. - Les dones mengen a soles. - Les dones han de cobrir la seua cara i cabell amb un vel. Cristianisme A mesura que el cristianisme va creixent, va disminuint el paper que van exercint les dones en totes les celebracions. Pau, que en la seua carta als Gàlates advocava per la igualtat, parlarà als Corintis dient: “Però vull que comprengueu que Crist és cap de tot home, l’home és cap de la dona, i Déu és cap de Crist. Pel que fa a l’home, no s’ha de cobrir el cap, perquè és imatge i glòria de Déu, mentre que la dona és la glòria de l’home. No és l’home que va ser tret de la dona, sinó la pàg. 58

dona de l’home.”. Les dones més fortes descrites als evangelis aniran difuminant-se, tot creant el relat de dones dedicades a servir, mares i esposes, o pecadores penedides. Sense anar més lluny, Maria, la mare de Jesús, ha estat definida històricament pel seu silenci, humilitat, humanitat, virginitat i maternitat. Es va deixar de costat la seua faceta de dona oberta a l’escolta de Déu, intentant comprendre a un fill que predica just el contrari del que sempre li havien ensenyat, viatjant a soles en un temps on era impensable fer-ho. Una dona que interpel·la per Jesús, que té fortalesa mentre el veu morir en la creu. Totes aquestes qualitats no interessava que foren molt reconegudes per la resta de dones. Islam Les diferents tendències del islamisme i el fet de no poder ser traduït a cap altra llengua van contribuir a l’aparició de diferents escoles una volta va desaparèixer Mahoma. Aquestes també marcarien els rols i normes que havien de seguir les dones: - Dones supeditades als seus marits, promeses de salvació sols per als homes “els creients tindran com a recompensa esposes pures, verges afectuoses” (Sura 2, aleya 25; Sura 56, aleya 36) - Dones impures durant la menstruació - L’Alcorà no especifica que les dones hagen de portar vel, el que diu es que han de vestir amb decòrum i cautela tant homes com dones (Sura 24,

aleya 31)

- L’Alcorà permet que es jutge a les dones pel seu adulteri, sense necessitat de testimonis la dona pot ser processada.

COLLA EL MAGRE

Hinduisme A l’època Brahmànica (500 a.c. – actualitat), se seguia el Codi de Manu revelat a Manu per el Déu Brahma. Ací es dicten les regles morals, socials i religioses que tota bona dona ha d’adoptar. - “Durant la infantesa una dona ha de dependre del seu pare, durant la joventut del seu marit i dels seus fills o dels seus familiars més propers. Una dona mai no ha de governar-se a la seua voluntat. Una dona ha de reverenciar el seu home faja el que faja ell.” (versicle 148) - Dicta les normes sobre l’aplicació de la violència a les dones, el rol sagrat de ser mare, el no tindre dret a triar marit i no tindre dret a la propietat o herències. Ara i sempre? El nostre “ara” encara és un ara amb veu d’home. Mentre que en les cúpules de les grans religions

solament es puguen veure homes, i mentre que les dones que decideixen oferir la seua vida a Déu seguisquen relegades (sense llevar-li la gran importància que això té) a labors de servei, mentre que les xiquetes continuen sent considerades com una càrrega indesitjable, mentre se’ns continua cobrint la boca o el cabell o mutilant en algun lloc, en nom d’unes lleis suposadament divines... Mentre tot això continua succeint, el nostre ara estarà retorçant el vertader missatge de totes la religions, que no és un altre que la llibertat, la igualtat per a tots i la defensa dels més febles. Sempre no serà així: Perquè si les religions han trobat raons per a justificar la subordinació de la dona, també hi ha raons d’esperança que ens impulsen a lluitar per la nostra igualtat. Arran de l’auge dels moviments feministes en la societat a partir del S. XIX, també en les diferents esglésies s’estan començant a veure canvis.

pàg. 59

MAGDALENA 2022

Podem apreciar aquets canvis en la lluita per tornar a restituir la posició de privilegi què en el seu moment van tindre les dones, l’accés de les dones al sacerdoci i la predicació de la fe i per descomptat l’aparició de teòlogues com Isabel Gómez Acebo (Llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat Complutense, en Teologia per la Universitat de Cometes i membre fundador de l’Associació de Teòlogues Espanyola). Dones estudioses dels llibres sagrats, que es qüestionen i qüestionen una visió masclista i arcaica del paper de la dona a l’església.

Hi ha tantes Magdalenes! Maria Magdalena és una dona que està de moda, és la més nomenada en els Evangelis després de Maria la mare de Jesús. Seria lògic pensar que està en boca de tanta gent per la seua rellevància pàg. 60

i pel que va representar en el seu temps, però en realitat tenen més importància totes les històries que s’han inventat sobre ella al llarg dels segles que qualsevol altra cosa. Maria Magdalena prostituta, Maria Magdalena pecadora penedida, Maria Magdalena dona adúltera a punt de ser lapidada, Maria Magdalena amant de Jesús.... però, qui va ser realment Maria Magdalena? “A continuació va anar recorrent ciutats i llogarets proclamant la Bona Notícia del regnat de Déu. L’acompanyaven els Dotze i algunes dones que havia sanat d’esperits immunds i de malalties: Maria Magdalena, de la qual havien eixit set dimonis; Juana, dona de Cusa, majordom d’Herodes; Susana i moltes altres, que els atenien amb els seus béns.” Lucas 8, 1-3 Maria originària de Magdala era una ciutat pròspera i moderna, segons els últims descobriments. És

COLLA EL MAGRE

molt probable que Maria tinguera una posició solvent i estable ja que oferia els seus béns per a atendre a Jesús. És sanada per ell de set dimonis. El set és un nombre molt important ja que denota “totalitat”. No entenguem els dimonis com a possessions sinó més aviat com a malalties tant físiques com mentals (de les quals desconeixien la seua procedència). Jesús la cura i la integra directament en el seu cercle, transforma la seua vida per complet i es converteix en la seua deixebla. Per a Jesús el fet que fora dona no li suposa cap problema a l’hora de tractar-la com a una igual, en la cultura jueva això era impensable. Maria Magdalena estarà al costat de Jesús sempre. Formarà part del grup que recorre la ciutats amb ell, l’acompanyarà en la seua agonia i mort, el vetlarà durant el seu enterrament, plorarà en veure que no està en la tomba i serà la primera a la qual Jesús se li apareguerà. A més, li donarà la missió de mantindre viva la promesa de Crist i que comença a predicar la bona notícia. No és difícil creure que això va haver de ser així, si les dones no podien compartir pràcticament res amb els homens, qui sinó ella els va parlar del missatge de Jesús. Clar que una missió i protagonisme tan gran i important en mans d’una dona no podia durar molt, mentre xocava directament amb els costums de la societat. Així que, a poc a poc, comença la transformació d’aquesta gran dona Maria Magdalena, l’única que no és filla de ningú, germana o dona de ningú. És Maria de Magdala, a la qual Jesús va cridar pel seu nom al tercer dia, la que ho va deixar tot per ell.

que el Papa Gregori VI, “el Magne”, finalitza la fusió de Maria Magdalena amb altres personatges bíblics el quals res tenien a veure amb ella. La prostituta penedida que perfuma els peus de Jesús i la que plora en la creu la seua mort. És a dir passa de ser la primera deixebla i testimoni privilegiat de la resurrecció (cosa que no encaixava bé amb l’estereotip de la dona medieval) a convertir-se en la prostituta que plorava als peus de la creu (això ja era més assumible). Així aquesta imatge perdura fins fa relativament poc, en 1969 el Papa Pau VI retira del calendari litúrgic l’apel·latiu de penitente. El Papa Joan Pau II la reconeix com “l’apòstol dels apòstols” en 1988. Des de 2016, per exprés desig del Papa Francesc, és Santa en el calendari Romanà igualant-la a la resta dels apòstols. Encara que això no canvia l’opinió popular que hi ha sobre la seua persona, construïda a base de llegendes medievals, de l’art, de la literatura i del cinema (El Sant Greal, L’última temptació de Crist, El codi da Vinci...) fins i tot a nivell musical en Gòspel o Jesucrist Súperstar. Tot això, ha contribuït a manipular la vertadera identitat de Maria Magdalena: “L’Apòstol dels apòstols”

A poc a poc, es va fer una tasca de reinterpretació dels passatges en els quals apareix, fins al punt pàg. 61

De la

Festa vespra la

per Lledó Alegre i Zurano

COLLA EL MAGRE

a cultura popular del nostre poble està escrita tant per homes com per dones, però cert és que històricament la dona ha portat un paper menys visible, en l’ombra. Ja és hora de retre homenatge a totes aquelles dones que amb el seu treball i dedicació han contribuït en què tinguem un llegat tan ric. En aquest article tractarem de La Festa o Misteri d’Elx i explicarem el paper fonamental que ha tingut la dona per a la conservació d’aquest tresor cultural.

El misteri d’Elx és una obra d’origen medieval que es representa any rere any en la Basílica de Santa Maria d’Elx durant el mes d’agost amb motiu de la festivitat de la Verge de l’Assumpció. Aquesta obra està dividida en dos jornades. D’una banda, es representa la vespra el dia 14 d’agost, la verge Maria, Maria Salomé, Maria Iacobe i alguns àngels entren per l’entrada principal de la basílica i ascendeixen per l’andador fins a arribar a l’escenari o cadafal. Seguidament, des de la cúpula de l’església descendeix un àngel a l’interior de la Mangrana, aparell amb un aspecte esfèric quan comença a descendir, però que, després s’obri i permet veure el que hi ha a l’interior. Aquest àngel anuncia a Maria la seua imminent mort i li fa lliurament d’una palma daurada. Més tard, entren en escena els apòstols per a assistir-la en la fi de la seua vida. Una vegada arribat el moment, el xiquet que representa la Mare de Déu serà substituït per la imatge de la verge de l’Assumpció, patrona de la ciutat, i la seua ànima serà recollida pels àngels en un nou aparell aeri anomenat Araceli on finalitzarà el primer acte.

pàg. 63

MAGDALENA 2022

D’altra banda, la segona jornada de l’obra es diu la Festa, que s’inicia en els moments previs al sepeli de Maria, on es produeix una confrontació entre els apòstols i un grup de jueus, que finalitza en quedar un d’ells paralitzat en tocar el cos de la Verge. Més tard, Sant Pere els bateja i recuperen, miraculosament, la mobilitat i s’uneixen a l’enterrament de la Verge. En aquest moment, Araceli descendeix de nou per a unir l’ànima de Maria al seu cos i ascendir als cels ressuscitada. La representació finalitza en aparèixer l’últim aparell aeri, Trinitat, amb la Santíssima Trinitat i la coronació de la Verge com a Reina de la creació. El misteri és una de les joies culturals dels valencians, va ser declarada Monument Nacional l’any 1931 i l’any 2001 es va incloure en la

pàg. 64

primera Proclamació de les Obres Mestres del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Però, arribar a aquest punt ha suposat per als il·licitans anys de treball i la dona ha estat molt present en el naixement i desenvolupament d’aquest. De fet, el primer document del qual es té constància és el testament d’Isabel Cano datat el 9 de juliol de 1523, on conta que tots els anys, en la vespra de l’Assumpció, era portada en processó una imatge de la Verge, que tenia en la seua casa, fins a l’església de Santa Maria i allí es feia una grandíssima festa. Posteriorment, són dues dones les que guarden la imatge en la capella de la Verge de l’Assumpció dins de l’ermita de Sant Sebastià, fins que es traslladada a Santa Maria en 1648; i són precisament dones, en concret les beates de Sant Sebastià les que continuen estant a càrrec i vestint a les Maries fins al primer terç del segle XIX.

COLLA EL MAGRE

Una altra figura indispensable són les Cambreres de la Verge, fent-se referència a elles a partir del segle XVIII, relacionades amb labors de preparació de la imatge, és a dir, vestir-la i acompanyar-la en qualsevol acte. Més tard també es fa referència a les dones costureres de la ciutat, amb la tasca de cosir l’oripell dels aparells aeris així com la palma del Misteri. Les Germanes Carmelites van heretar aquesta tradició en el segle XX la qual posteriorment, va passar a càrrec del mestre de cerimònies. Durant la representació del Misteri d’Elx, la cúpula es cobria i es cobreix per una lona i eren les costureres de Santa Pola les que l’apedaçaven, acostumades a cosir veles de vaixell. Conforme ens acostem a l’actualitat, la presència de les dones en la Festa va anar en augment. En 1976, la junta rectora del Patronat, va incorporar les dues primeres dones: Carmen Albentosa, que va arribar a ser secretària de l’organisme i, Magdalena Campello que va ser presidenta de la comissió de representacions. Posteriorment, Maria Rosa Verdú ocupant el càrrec de regidora de Cultura va ser tresorera de la junta. I per primera vegada en la història, una dona ocupa el càrrec de vicepresidència, ella és Maria Teresa Botella.

manera, el Patronat del Misteri d’Elx compta amb un pla d’igualtat amb el qual avançar en la incorporació de les dones en els diferents àmbits. I encara que, com hem comentat anteriorment, el paper de la dona ha anat cobrant més rellevància aquests últims anys, el debat sobre la dona i la seua incorporació continua estant obert, sobretot tenint en compte que són homes, ja siguen adults o xiquets, els qui interpreten tots els personatges, tant femenins com masculins. Cal destacar, que aquesta tradició té el seu origen fa més de 500 anys i es manté tractant de respectar així l’origen litúrgic-medieval d’aquesta, que vetava, expressament, l’aparició de dones en aquesta mena de representacions. Però, cada vegada apareixen més veus discordants referent a això, com la d’Alícia Castillo, presidenta del comitè de la UNESCO que afirmava després d’assistir a una representació que “la tradició no està renyida amb el gènere i espere que aquesta evolució se continue en la representació”. Cert és que tant la societat com la tradició evoluciona, hem de ser nosaltres impulsores d’aquest canvi, perquè la nostra cultura reflectisca la classe de societat que volem ser.

En les últimes dècades, les dones estan presents en diferents seccions i treballs de la Festa, per exemple, en la formació musical les xiquetes ja poden formar part del cor juvenil o en el control d’accés o el servei d’hostesses durant les representacions. Per a continuar treballant en aquest sentit, l’última Llei del Misteri, aprovada en 2005 per les Corts, es regula la igualtat d’accés en els organismes que regeixen el Misteri d’Elx així com l’accés als llocs de Portaestendard i Electe que participen en la representació. De la mateixa pàg. 65

Dones en la música:

entrevista amb

Norma

Comes per Lluís i Alberto Cabedo i Mas

COLLA EL MAGRE

arlar del paper de la dona en la cultura popular implica explorar el paper que té i ha tingut en la música. L’àmbit de la música, tant acadèmica com popular o tradicional, sempre ha estat travessat per un biaix de gènere, en el qual les dones, malgrat participar de l’experiència musical en tots els àmbit, ha tingut tradicionalment una manca de visibilitat, especialment, en la construcció de referents de músiques dones en camps com ara la composició, la direcció o la interpretació d’alguns instruments musicals. Trobem poques dones que interpreten instruments de vent metall o percussió; hi ha una manca de presència femenina en grups de rock, punk o heavy; coneixem poques dones compositores i poques es posen al front de la producció musical o la direcció d’agrupacions musicals. Castelló és terra de grans músics. Les nostres comarques són i han sigut pàtria de genis musicals, entre els que es troba el mundialment conegut Francesc Tàrrega. I ens podem sentir ben orgullosos de comptar entre els nostres il·lustres músics amb dones que han marcat importants fites en el panorama musical nacional, com ara, la nostra benvolguda filla predilecta de la ciutat, Matilde Salvador. Si bé posar en valor el paper de la dona en la cultura popular és un acte de justícia restaurativa, i indubtablement estem en camí de construir un panorama musical més igualitari, la visibilització de la dona en certs àmbits musicals no està encara en el nivell al que devem caminar com a

societat. Construir espais per a donar veu a dones músiques, que finalment poden convertir-se en referent per construir un imaginari col·lectiu i una projecció per a altres persones, és part d’eixe procés. En aquest camí, parlem avui amb Norma Comes, una de les més importants figures que tenim en el panorama de la direcció orquestral a la província. Natural de Borriana, Norma es va iniciar en la interpretació del clarinet, especialitat amb la que va aconseguir importants fites com formar part com a clarinetista de la Jove Orquestra Valenciana i de la Jove Orquestra Nacional d’Espanya, així com reserva de la Jove Orquestra Europea Gustav Mahler i de la Jove Orquestra de Catalunya. Posteriorment, es va centrar també en la tasca de la direcció d’orquestra i banda. Actualment, Norma és professora del Conservatori Professional de Castelló, directora de l’Agrupació Filharmònica Borrianenca i de l’Associació Musical Castàlia de Castelló. Recentment, ha sigut nomenada com a directora titular de la Banda Simfònica de Dones, una banda de més de 80 músics integrada de manera exclusiva per dones. Aquesta iniciativa que neix a l’any 2015 de la mà de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, amb l’objectiu de reivindicar el paper de la dona en les diferents manifestacions musicals i, per extensió, a l’art en general. Norma assumeix aquest important càrrec per a la nova temporada 2022. Des de la Colla del Magre li desitgem que aquest siga un any d’èxits, il·lusionants projectes i molta música. pàg. 67

MAGDALENA 2022

1. Qui és Norma Cormes? Conta’ns un poc de la teva vida més enllà de la teva vessant coneguda de directora de banda. El primer contacte amb la música va ser a través del clarinet. Sóc clarinetista; són els primers estudis musicals que faig fer i van marcar els meus primers anys de la dedicació. Vaig tocar com a intèrpret en orquestres com la Jove Orquestra de la Comunitat Valenciana o la Jove Orquestra d’Espanya, a més de en diversos grups de música de cambra. Més endavant, vaig començar a treballar com a professora de música en conservatoris, fins que l’any 2002 vaig obtindre la meua plaça fixa. He donat classes als conservatoris de Torrent, Requena, Bunyol, al Conservatori Superior “Salvador Seguí” de Castelló de la Plana i actualment tinc la plaça al Conservatori Professional de Música “Mestre Tàrrega” de Castelló de la Plana. A banda de tot açò, i de la meua vessant de directora de banda, per suposat, sóc mare. 2. Per què vas decidir ser directora? La vida et posa oportunitats davant i, de vegades, sense saber ni pensar-ho aquestes determinen el teu futur. Amb la direcció va ser un poc això: vaig arribar a la batuta de rebot, de la mà d’un bon amic qui em va demanar ajuda amb la banda del meu poble. Per tant, la meua primera experiència com a directora va ser a la banda jove del meu poble i, la veritat és que, quan ho vaig provar, em va enganxar. El que més em va encisar és el que molts companys directors denominem “la droga del gest”, que és bàsicament el fet de que fas un xicotet gest i este gest crea immediatament una pàg. 68

sonoritat. Després d’aquesta primera experiència, vaig haver de parar perquè van vindre els meus fills i vaig decidir dedicar-me a ells. Però al cap d’uns anys, la vida em va posar davant un professor increïble, com és Josep Rafael Pascual Vilaplana, compositor valencià, director d’orquestra i, sobretot, un gran pedagog. Vaig caure a les seues classes i l’Associació Musical Castàlia de Castelló em va oferir la possibilitat de ser la directora de la banda. Des d’eixe moment i fins avui, he continuat dirigint. 3. Com creus que el contacte amb la música de xicoteta ha afectat la teua vida musical actual? Són coses del destí. Jo vaig contactar de xicoteta amb la música perquè un cosí meu tocava la trompeta a banda del meu poble i tocava molt bé el piano. El vaig sentir un dia tocar i em va impactar; eixe dia li vaig dir a mon pare que jo volia tocar música. Mon pare va aconseguir que una persona que donava classes de música m’ajudara i vaig començar a tocar en la banda. Una volta allí, el director va fer que anara al conservatori, i progressivament em vaig començar a dedicar a la música. Així, va ser cosa del destí, perquè si no haguera sentit tocar al meu cosí, probablement no m’haguera dedicat a la música, doncs no vinc d’una família de músics i no tenia un ambient musical a casa ni a prop. El que sí que tinc clar és que no m’empenedisc; estic molt contenta d’haver-me dedicat a la música i no crec que haguera sabut fer una altra cosa. 4. Què penses del panorama musical de Castelló? Com de preparats i preparades estan les i els nostres joves?

COLLA EL MAGRE

Tinc la sort de treballar al Conservatori de Música de Castelló i puc dir que tenim joves molt vàlids. En tenim també altres que venen a música com una extraescolar, cosa que no critique en absolut, i crec que està molt bé, per suposat. La música no ha de ser exclusivament especialització, sinó que pot ser formació complementària a altres àrees i s’ha demostrat que és boníssima per a això. Però sí, tenim joves molt preparats i que estan ja fent coses molt interessants de les quals nosaltres estem molt i molt orgullosos. 5. Com veus la música tradicional valenciana en l’actualitat? I a la nostra ciutat? Curiosament, quan vaig començar a estar més lligada a Castelló de la Plana, gràcies a la banda de l’Associació Musical Castàlia, em vaig donar compte de què ací es valorava molt la dolçaina, què és un instrument tradicional valencià, cosa que no passava igual a altres llocs, com quan jo era xicotetea a Borriana per exemple. Vore tanta dolçaina pel carrer i a tanta gent que sap tocar-la com aficionats em va sorprendre i alegrar molt. La veritat és que m’alegra molt que la música tradicional estiga tan viva i tan present a les nostres vides i a les nostres festes, clar que sí. 6. Ser dona és una condició positiva o negativa a cara del desenvolupament musical? I en la direcció de bandes? Jo pense que ser dona no és una condició ni negativa ni positiva; en este aspecte som totalment igual que els homes. Que la tradició, com en moltes altres àrees, no siga fidel a això, doncs és el què ha passat sempre, allò pel que lluitem i on

anem aconseguint avanços. Però en sí, ser dona, no és ni un aspecte positiu ni negatiu per dedicarse a la música. I en el que respecta a la direcció de bandes, exactament igual. Pot ser tan bon director de banda un home com una dona, clar que sí. Una altra cosa és la tradició. Malauradament la direcció de les bandes era un lloc de treball que no l’ocupaven mai les dones fins fa ben poc. Tenim la sort de que, per fi i poc a poc, cada dia som més. Quan jo era menuda no hi havia directores de banda ni d’orquestra, i en este sentit crec que jo mateixa he entrat molt tard en aquest món perquè no tenia referents i, per tant, era una cosa que jo no em plantejava que poguera fer, no ho contemplava com un possible futur. 7. Què li diries a una xiqueta que que vulga dedicar-se a la música? Que avant, per suposat, i que de ben segur serà molt feliç. Que tindrà moments durs i desagraïts, però com en totes les carreres. Una xiqueta s’ha de dedicar a lo que vullga, i si el que vol és música, pues a la música clar que sí, cap problema. Quan una persona es dedica a allò que vol i desitja, no pateix ni la meitat que si no té vocació cap a allò que fa. Moltes gràcies, Norma. Esperem que les teues paraules puguen servir per a crear aquests referents que animen a altres xiquetes a veure que ser directora de banda és un camí possible i apassionant. Molta sort en els teus propers projectes. pàg. 69

Les

dones i la

música tradicional valenciana

per Paloma Mora i Goterris

COLLA EL MAGRE

valenciana interpretada amb dos dels instruments més representatius de la mateixa: la dolçaina i el tabal; ja que no dispose de suficients línies per abastar tots els àmbits de la música tradicional. Després d’aquests breus aclariments, passe ja a tractar l’assumpte principal d’aquest article.

Dra. Paloma Mora i Goterris (Dolçainera i professora

de dolçaina a l’itinerari d’Instruments de la Música Tradicional i Popular del Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València i al Centre Municipal de les Arts Rafael Martí de Viciana de Borriana).

n primer lloc, m’agradaria donar les gràcies a totes aquelles persones que, amb la seua desinteressada contribució, han fet possible la redacció d’aquest article, la temàtica del qual cal encara investigar d’un mode més profund i rigorós. Malgrat l’interès despertat en més d’una ocasió, quasi no es troben referències bibliogràfiques que puguen aportar la suficient informació al voltant d’aquest tòpic. Per aquest motiu, les fonts de consulta són totes aquestes persones que han aportat les dades de les quals disposen. En segon lloc, és necessari matisar que, encara que el títol d’aquest treball faja referència a la música tradicional valenciana en general, em centraré més concretament en la música tradicional

La interpretació de la dolçaina i el tabalet al País Valencià va ser durant moltes dècades, o fins i tot podríem afirmar que durant segles (ja que s’han trobat referències en llibres de comptes molt antics dels pagaments dels honoraris d’aquests músics), un ofici que consistia a anar tocant de poble en poble. Generalment, aquests músics es menejaven per parelles formades per un dolçainer i un tabaleter, encara que aquesta formació podia variar ocasionalment. També era habitual que el dolçainer fora adult, mentre que el tabaleter solia ser un xiquet o un jove en moltes ocasions familiar de l’adult, per la qual cosa se’l podia considerar l’aprenent de l’ofici. Les festes de tots els pobles normalment es concentraven des de mitjans de primavera fins a mitjans de tardor, per la qual cosa el dolçainer havia de dedicar-se la resta de l’any a un altre ofici (com el de fuster, ferrer, sabater, etc.) per tal de subsistir els mesos en els quals no podia guanyar-se un sou com a músic. Això si, sempre es tractava d’oficis que podia deixar de realitzar en qualsevol moment, ja que l’agricultura o la ramaderia no els hauria permès lliurar-se’n en cap moment de l’any. Cap a mitjans del segle XX, va començar a existir una notable mancança de dolçainers de nord a sud del país que va arribar a posar en perill un gran pàg. 71

MAGDALENA 2022

nombre de manifestacions culturals i populars del poble, algunes de les quals estan avui en dia protegides com a bens d’interès immaterial per diferents organismes nacionals i internacionals. Va ser en eixe moment, quan, empentat per la imminent necessitat de l’època, Bernardo Soler d’Alzira va començar l’any 1973 a impartir per primera volta classes a Algemesí per augmentar la participació de dolçainers a les Festes de la Mare de Déu de la Salut. I, tan sols 2 anys després, el 1975, va nàixer l’Escola Provincial de Dolçaina de València amb seu a Algemesí i amb el suport de la Diputació de València. Joan Blasco va ser el primer professor d’aquesta escola i va impartir classes fins l’any 1977. En l’actualitat, l’Escola Musical de Tabal i Dolçaina d’Algemesí (EMTiD), reconeguda com a Escola de Música Oficial de la Generalitat, compta amb nombrosos alumnes i professors de totes les edats i ambdós sexes, tot garantint sense dubtes la supervivència dels instruments i la festa. Aquesta revolució musical de finals de la dècada dels anys setanta i principis dels huitanta es va estendre ràpidament per tot el país i, juntament amb l’aparició de les primeres escoles de dolçaina i tabal, van sorgir les primeres agrupacions: les colles. Aquests esdeveniments van marcar un punt d’inflexió molt important en l’àmbit de la música tradicional i popular valenciana que representen aquests instruments. Per una banda, l’antic ofici de dolçainer tal com s’havia conegut fins eixe moment va començar a transformar-se per complet i per sempre. Tanmateix, els intèrprets de la “vella escola” es van haver de reinventar arrossegats per les noves tendències de l’època. Per altra banda, les dones començarien a introduir-se d’una manera pàg. 72

més notable just en eixe moment. Des de llavors, la seua participació no ha deixat de créixer de manera progressiva fins al punt que podem parlar de certa normalització de la dona en l’àmbit de la dolçaina i el tabal des de finals dels huitanta/principis dels noranta, ja que d’aquelles dates endavant resulta molt complex seguir la pista de totes les dones que tocaven ja de manera habitual. Així doncs, citaré en primer lloc a les tabaleteres que he localitzat, que casualment representen els casos més antics i que comparteixen generalment el fet que totes elles eren descendents de dolçainers i tabaleters que, per diverses circumstàncies, les van ensenyar a tocar i que van començar a edats més primerenques. La primera de totes va ser Rosa Xirivella (19482020) de Foios, qui ja portava dins la sang la música tradicional quan va nàixer. El seu pare Adolfo Xirivella tocava, a l’igual que el seu avi patern Leonardo Xirivella i altres familiars, tant la dolçaina com el tabalet, mentre que el seu avi matern, el pare de la seua mare Rosa Rausell, era cantaor. Així doncs, Rosa va debutar el 1954 en una processó a Almàssera tocant el tabalet amb el seu pare a causa de què el seu tabaleter habitual no va poder assistir. Arran d’aquell moment, Rosa no va deixar de tocar en tota la seua vida. Lamentablement, Rosa va faltar la primavera de 2020 i, a l’octubre d’eixe mateix any, el Consell Municipal de Cultura del seu poble natal va decidir concedir-li a títol pòstum el Premi Foios Cultural 2020 per haver sigut tota la seua vida “un emblema cultural, artístic i participatiu de la vida social a la localitat”, segons paraules textuals del regidor de cultura Juan José Civera.

COLLA EL MAGRE

era qui els acompanyava a la bateria. Encara que habitualment era Ramón qui acompanyava a son pare amb el tabalet en els cercaviles i els actes més tradicionals, Teresa també el va acompanyar amb el tabalet en algun moment puntual, segons ens ha informat el seu propi germà. El segon cas el trobem a Forcall, i en aquesta ocasió es tracta de Maria Ángeles Amela Ferrer, filla del “tio Miguel de la Torre Almela” (Miguel Almela Balaguer), tabaleter oficial de la localitat. Miguel va ensenyar a tocar el tabal a la seua filla Mª Ángeles nascuda el 1949, aproximadament l’any 1963, ja que, a causa d’una dolència, no sabia si podria tocar eixe any a la Santantonada. Encara que finalment es va recuperar a temps i hi va poder participar.

Cartell del Premi Foios Cultural 2020 en el qual apareix Rosa

Els altres dos casos més antics que he trobat pertanyen ambdós a l’interior de Castelló, més concretament a la comarca d’Els Ports. El primer és el cas de Teresa Ronzano, filla del conegut dolçainer de Sorita Camilo Ronzano. A finals dels seixanta, Camilo va formar “Los Cramters”, una orquestrina familiar en la qual ell mateix tocava el saxòfon i el clarinet, els eu fill Ramón tocava l’acordió i la seua filla Teresa

Teresa Ronzano tocant la bateria en la orquestrina “Los Cramters” amb el seu pare i el seu germà, finals de la dècada dels 60. pàg. 73

MAGDALENA 2022

Finalment, al tabal també trobem a Maria Jesús Pastor Aguilar, germana de Julià Pastor Aguilar, conegut dolçainer de Morella que ha dedicat bona part de la seua vida a la recerca i la divulgació de la cultura i el patrimoni tradicional, principalment a Morella i voltants. Maria Jesús va començar a tocar a partir de l’any 1981 aproximadament. També per eixa època va començar Amparo Jesús-Maria Romero, germana del conegut dolçainer-tabaleter i constructor Paco Bessó i alumna d’una de les primeres escoles en les que Paco va començar a donar classes de tabalet (foto inferior). Paco també ens va parlar d’altres dos xiques, Mª Llum Huélamo i Lola Carrasco, les quals van començar a estudiar tabalet amb ell a l’escola del Centre Social del Grau de València durant el curs 1979/1980.

1983, Amparo Jesús-María, Escola de dolçaina i tabalet de la Falla Plaça de l’Arbre de València.

Pel que fa a la dolçaina, trobem també diverses similituds entre les primeres dones localitzades que van començar a tocar-la. En aquest cas, es pàg. 74

tracta principalment de joves un poc més majors que ja comptaven majoritàriament amb una formació musical prèvia, que no tenien parentesc amb altres dolçainers o tabaleters de la “vella escola” i que es van iniciar en aquelles primeres escoles creades a finals de la dècada dels setanta i principis dels huitanta. A Algemesí trobem els tres primers casos en les processons de la Mare de Déu de la Salut de 1977. Es tracta de Vicen Ferrís, Inmaculada Palop i Adela Palop. Vicen havia estudiat magisteri i música i sabia tocar la flauta. A més, també va estudiar cant i percussió al conservatori de València. Era amiga de Tomàs Pla, dolçainer aficionat que, en companyia d’Enric Illana, va participar en les processons de la Verge per primera volta el 1974 amb la Muixeranga i sense cobrar, i va ser aquest amic qui la va animar a participar tocant la dolçaina. Vicen va decidir finalment provar i en el curs 1976/1977 va començar a aprendre l’instrument. En companyia de Vicen, també van començar a assistir a les classes les germanes Inmaculada i Adela Palop, filles de Rafael Palop, un dels primers dolçainers sorgits de l’Escola Provincial de Dolçaina de València amb seu a Algemesí. Les tres juntes participarien per primera volta en les processons que van tindre lloc al mes de setembre de 1977, tocant a la Ball de la Carxofa. Conten que com van ser les primeres dones que van eixir a tocar, no sabien molt bé com havien de vestir-se. A més, cap d’elles tenia indumentària tradicional. Així doncs, van decidir anar les tres igual, amb una brusa blanca, falda i davantal negres, una faixa roja estreta i una manteleta,

COLLA EL MAGRE

com es pot veure en la imatge inferior presa per un fotògraf anomenat Nácher, el 8 de setembre de 1977. Ens comenta Vicen, que la seua inesperada presència a la processó va causar reaccions de molts tipus: alguns les van aplaudir, altres es van sorprendre i, fins i tot, hi va haver qui va afirmar que no estaven tocant en realitat.

A l’Olleria localitzem també altra de les pioneres. Es tracta de Carme Mompó, qui va tindre el seu primer contacte amb la dolçaina a finals dels setanta després de trasalladar-se a València a casa d’una tia seua per a estudiar a la universitat. Carme va començar a prendre classes a l’Escola Teodoro Llorente amb Joan Blasco, qui la va animar quan la va conèixer en un dels cursets de dansa que s’impartien llavors a la Societat Coral Micalet. Allí va coincidir, entre altres, amb el dolçainer d’Ontinyent Enric Gironès (pare de Miquel Gironès, dolçainer del grup Obrint Pas), Paco Ramírez, Toni de Benimaclet, Xavier Ahuir de Meliana (dolçainer del grup Al Tall) i molts altres companys amb qui va crear el col·lectiu la Moma. Conta Carme a una entrevista que li van fer recentment que, encara que va haver da deixar la dolçaina durant un temps a causa dels estudis, la va reprendre anys més tard.

8 de setembre de 1977 – Fotògraf Nácher – Algemesí (Inscripció que es pot llegir a la part posterior d’aquesta fotografia)

En 1978 es va unir també Salut Pous, qui va coincidir únicament un any amb les germanes Palop (Vicen va seguir tocant tant la dolçaina com el tabalet durant més d’una dècada). A Salut va ser Diego Ramón, professor que va començar a donar classes a l’Escola Provincial al curs 77/78, qui la va ensenyar a tocar, encara que pareix ser que aquestes classes van ser al marge de dita escola. I, posteriorment, es van anar unint a poc a poc altres dones com Amparo Pellicer o Mati Esteve, entre altres.

Per altra banda, ens conta Josemi Sánchez que també per aquella època va coincidir a les classes de Joan Blasco amb una tal Antònia d’Alzira, a qui tots coneixien per Toneta. De Toneta hem localitzat una foto presa als jardins de Vivers el 2 de novembre de 1980, en la qual se la pot veure amb un flabiol a la mà acompanyada per dos homes. També hem pogut trobar al quadern de tocates Nº1 de Blasco, editat per Piles, un Vals anomenat Toneta, escrit per ell mateix i dedicat a aquesta xica. La darrera dolçainera que citaré és Trini Roldán, qui va iniciar els seus estudis musicals a la Societat Lírico-Musical de Benissa al 1980, i va tindre el seu primer contacte amb la dolçaina de la mà de Paco Bessó el 1985. Quan va concloure els seus estudis de magisteri musical l’any 2000, Trini va començar a impartir classes de dolçaina pàg. 75

MAGDALENA 2022

a diferents escoles i, finalment, es va traure els títols professionals de música a les especialitats de clarinet i dolçaina. En 2002, va començar a dirigir a Calp la Colla del Carellot i, actualment, imparteix classes de dolçaina i de jardí musical a la Societat Musical La Pau de Sant Joan d’Alacant i dirigeix la Colla Sargantana, la qual pertany a la mateixa Societat. Finalment, m’agradaria tancar aquest article presentant una formació molt especial. I és que des que l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va establir el 1975 el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, són cada volta més nombroses les activitats i els actes de tot tipus que s’organitzen cada any per commemorar aquesta data. I, com no podia ser d’altra manera, també ocorre en el món de la música tradicional. Així doncs, l’any 2006, després de llegir un article on s’engrandia la dona al món de la música, algunes amigues i companyes del EMTiD d’Algemesí, amb la força i l’ànim que els va transmetre aquest article, van decidir ajuntar-se per a veure què podien fer amb la finalitat de reivindicar el paper de la dona al món de la música tradicional. Com aquell any ja havia passar el dia de la dona, van decidir preparar un projecte per a final de curs. D’aquesta manera, li van passar la proposta a la seua directora, Ma Salut Alcalà, qui les va recolzar des del primer moment. I, amb directora i un bon grapat d’alumnes il·lusionades amb el projecte, es va crear la Colla de Figues. La Colla de Figues, ara ja consolidada totalment com a una formació musical permanent integrada únicament per dones, té com a objectiu donar la visibilitat que la dona necessita, tant al món de la música com a qualsevol altre, i créixer com a colla, no tan sols en quantitat, sinó també en qualitat. pàg. 76

El repertori que aquesta formació interpreta està composat majoritàriament per obres escrites per dones o dedicades a dones, tot sent una de les seues finalitats donar a conèixer aquest repertori perquè continue en augment. A l’actualitat, la Colla de Figues continua desenvolupant la seua tasca participant en diversos actes durant l’any i preparant, com des de ja fa anys, un concert commemoratiu amb motiu del Dia Internacional de la Dona. Al cens de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters (FVDiT) constaven inscrites amb data de 30 de maig de 2020 un total de 112 agrupacions, les quals sumaven un total de 2044 músics, 728 intèrprets de percussió i 1316 de dolçaina. D’aquests totals, 371 eren dones (18.15% del total dels músics censats), 104 percussionistes (14.29% del total de percussionistes) i 267 dolçaineres (20.29% del total de dolçainers). Malgrat que les xifres podrien ser molt millors, hem de tindre en compte dos aspectes fonamentals. El primer, no totes les agrupacions de dolçaina i tabal estan inscrites a la FVDiT, pel que aquestes xifres podrien augmentar o disminuir si poguérem tindre constància d’absolutament totes les agrupacions existents. El segon, fa sols vora 40 anys totes aquestes xifres eren pràcticament 0%, ja que les dones presentades en aquest article han estat trobades realitzant una extensa recerca. Per tot açò, la meua conclusió és que s’està treballant pel bon camí, en el qual ningú ja no s’atreveix a afirmar quan veu a una dona que sols fa com si estiguera tocant. No obstant això, encara hem de seguir treballant perquè les xifres continuen augmentant i que la dolçaina i el tabal arriben a ser per complet instruments d’ambdós gèneres.

COLLA EL MAGRE

Concert de presentació de la Colla de Figues d’Algemesí el 2006 pàg. 77

Les

dones

en la

música tradicional: Una mirada cap al

feminisme per Noelia Llorens “Titana” i Susana Díaz i Tejedor

COLLA EL MAGRE

a música ens ha acompanyat en totes les èpoques des que l’espècie humana existira al planeta. Ha servit tant per a comunicarnos com per a ballar, cantar, fer rituals,etc., i per suposat, cada persona hem sentit música des d’abans de nàixer amb el batec del cor de la mare i inclús el nostre propi. La música té una gran importància en el desenvolupament de les persones, tant en l’apartat físic i mental com en l’emocional. I va a formar part de les nostres vides des que naixem fins el dia en què morim; els sons, els ritmes, els bressols, els cants de faena, rituals, rogatives, cançons populars, etc. La música tradicional és aquella que ve de les arrels d’un poble, de les seues manifestacions populars, de les diferents etapes de la vida, del treball, etc., i de tot allò que conforma un pensament respecte a la forma de sentir qui som i d’on som.

Les dones sempre hem format part de la música i això té fàcil demostració, simplemment cal d’adreçar-se a la gran varietat d’iconografies que existeixen per tal de veure la quantitat d’exemples que en tenim.

Dones egípcies sonant instruments de l’època

Escultura de la capella de la música de Pamplona pàg. 79

MAGDALENA 2022

Els papers duts a terme per les dones han sigut diversos i variats segons l’època en què han estat contextualitzats. Així, les activitats desenvolupades per les dones han sigut i són: el cant, la dansa, el ball, el toc d’instruments, la composició i en menys quantitat, la direcció (molt més actual).

Home tocant l’ ”albogón” i dona tocant la ta’rija. Iconografia de Las cantigas de Santa María d’Alfons X

En la nostra societat actual, la qual cada dia és més diversa i globalitzada i en què es barregen tot tipus d’estímuls i influències de diferents cultures, diferents músiques, folklorismes, diversitat política i social, de vegades, no en som capaços d’aturar-nos a reflexionar quina informació i quins són els valors que estem transmetent amb el que fem, el que diem i el que encoratgem a fer a altres persones. L’objectiu d’aquesta ponència és aportar informació per tal de generar consciència respecte el paper que han ocupat i ocupen les dones dins de la música tradicional i popular i posar mires cap a un tractament transformador feminista. Quins punts es tracten i quin és l’objectiu

Grup de joglaresses tocant diferents instruments: ta’rija, pander quadrat, “palillos” i llaüt pàg. 80

Al llarg de la ponència tractem diversos punts per tal d’abastar diferents temàtiques que considerem que s’han de tindre en compte a l’hora de parlar de les dones. Fem menció a: - les dones i la música tradicional - l’evolució de les dones dins de les festes i la música tradicional - la rondalla, el cant d’estil i les albaes - les dones i la dolçaina i el tabalet. - les compositores i directores. - les dones i el cant - tractament de les dones en lletres de les cançons

COLLA EL MAGRE

En tots aquestos apartats sempre haurem de tindre en compte si la inclusió de le dones ha estat i és real i per a constatar-ho ens fixarem en aquestos aspectes: la imatge que la dona projecta en l’activitat que realitza, el rol que desenvolupa per tal de comprendre els valors que transmet, les activitats que realitza sent actives o passives, la indumentària que fa servir i finalment si ha existit evolució des d’activitats anteriors. En relació al citat anteriorment podem dir que hi ha aspectes que podem observar més fàcilment, donada la quantitat d’exemples que hi ha en realció a altres que passen molt més desapercebuts. Per començar cal dir que totes les persones partim dels nostres prejudicis, esdevinguts de la nostra educació, vivències, cultura. Moltes vegades parlem i actuem naturalment sense haver reflexionat en la nostra manera de pensar i parlar i en acceptar allò que sempre s’ha dit o fet. Hi ha una evolució clara amb el pas del temps i amb ella van canviant els valors dins de la societat i cultura en la que vivim. Cadascú i cadascuna és lliure per transmetre uns valors o altres, nosaltres des de la nostra llibertat intentem dins d’aquesta ponència fer-vos conscients de circumstàncies que, de vegades, situant-los en un espai d’alegria, de festa, etc. generat per la música, no ens adonem i de manera inconscient reforcem i mantenim valors que menyspreen les dones, les situen en un lloc passiu o secundari, etc. No es tracta de convèncer ningú de res, tan sols d’aportar informació objectiva per a que cada persona la faça servir com considere. Nosaltres “sembrem la llavor” en mires d’evolucionar cap a un tractament feminista.

Durant la ponència acompanyem les nostres explicacions d’audicions que fan mostra de tot allò que anem exposant, a més de fer mostra d’alguns instruments que tradicionalment han estat units a les dones, com ara el pander quadrat, la pandera o pandereta o atifells de cuina. Evolució de les dones en les festes i el toc d’instruments Existeixen iconografies antigues on la dona es veu tocant alguns instruments, per tant podem dir que el tractament de les dones dins de les festes i el toc d’instruments ha variat al llarg del temps atenent a les circumstàncies socials i polítiques de cada època i cultura. De manera general cal dir que les dones han estat en un lloc totalment secundari i passiu sent sempre la filla de..., la dona de..., la germana de...,i s’ha de dir també que les activitats que duia a terme havien d’estar en conformitat amb les decisions de l’home. Entrat el s. XX, en el món de la música són pocs els exemples que en tenim de dones que de manera autònoma i pròpia hagen estat nomenades com a músics i molt menys com a caps de cartell, tampoc en trobarem noms en les representacions de festes a no ser que el rol a desenvolupar fora totalment passiu i expositiu, realçant els valors de la bellesa, el saber estar, acompanyament... Durant la guerra civil espanyola i la dictadura es van imposar uns valors i actuacions controlats totalment per la repressió del moviment, on pàg. 81

MAGDALENA 2022

les dones teníem un paper totalment subjugat a les decisions dels hòmens, a més “Sección Femenina” ja s’encarregava de deixar ben definits els diferents rols que havia de desenvolupar cada gènere, i a raó d’això queda ben clar que les dones no podíem formar part de la majoria de les manifestacions públiques i molt menys en els aspectes que tractem en aquest article. Per tot això i durant molts anys (quaranta almenys), es desenvolupen, per l’obligació, una sèrie de creences, de valors i d’actuacions, generalment masclistes, que passaran a formar part del pensament general de les persones com algo normal. Aquest assoliment de pensaments quedarà marcat a foc en procediments i expressions de la societat en general, sense deixar espai a les dones per a exercir cap tipus d’accions des de la seua llibertat, en cas de fer-ho seria titllada de golfa, guarra, solterona, etc. entre altres idees menyspreants on quedaria exposada cap a la resta i se li faria el buit o la burla per part d’aquells grups de persones. Per tot això, cal dir que entre altres idees, també es va generar pensaments de quins instruments eren més adients per als hòmens o per a les dones i per això podem afirmar que encara hui en dia estem en el camí de poder “ocupar” amb certa normalitat espais que encara els ostenten majoritàriament hòmens. Cap a finals del s. XX i principis del nou mil·lenni, es veu amb més normalitat la inclusió de dones en les formacions de música tradicional, encara que malauradament en la majoria dels casos és per a cantar. Molts pocs són els grups que inclouen pàg. 82

dones en la seua formació de músics i considerem que és un espai encara per “conquerir”. És per això que moltes prénen la iniciativa per tant de donar visivilitat a les dones, fent mostres de música tradicional, llançant-se a oferir actuacions o activitats, fent repropostes, etc., per ser elles mateixes les que puguen decidir la formació musical que volen i els rols a desenvolupar dins de les mateixes. El tractament de les lletres en les cançons i cants En la ponència exposem exemples evolucionant cronològicament des de l’edat mitjana fins a lèpoca actual. Atenent a aquest plantejament, parlem clarament de papers secundaris totalment passius, on només s’esperava d’una dona que fos una dolça i bella xica que esperava trobar marit per a poder ser mare. La seua bellesa era molt important i podem dir que la fonoteca està plena d’exemples en les que generalment s’enalteix aquest aspecte per tal de ser acceptada en societat i per a poder trobar marit, tot això donat perquè els hòmens eren els que tenien la riquesa, l’estatus, el prestigi, la força, la intel·ligència, etc., i no gens al contrari, sent que l’única cosa que les dones podien oferir era la seua bellesa i virginitat. I hem d’anar en compte perquè sembla ser que a hores d’ara mantenim estos valors en la sociat amb vigència i continuem generant en moltes xiquetes, el perjudici que han de crèixer per tal de trobar marit i ser mares, i si no ho troben, no se sentiran realitzades.

COLLA EL MAGRE

Ex.; La xica per a casar-se ha de tindre condicions, ha de ser “guapa” i amable tindre diners a muntó i un “novio” que se’ls aguarde. Ex.; Xiquetes almidoneu-vos que a la setmana que ve, vindrà una barca de novios per a aquella que no té. L’ús de diminutius també era bastant freqüent apropant les dones al món del proteccionisme, el paternalisme i la feblesa amb què s’ha caracteritzat a les dones al llarg dels temps. Cal dir que l’edat era clau per al tractament que se li donava a la dona en les cançons, així, per exemple, quan una dona ja havia sigut mare, ja era tractada com a tal. I com no, “La mare de Déu” era tractada com a model positiu per al génere femení per les seues virtuts; ser verge (signe de castetat) i ser mare. Per últim, podem afegir que quan les dones es feien majors i passaven a ser “güeles” o sogres, se’ls feia referència en to despectiu, fent mofa o burla. Per una altra banda parlem també d’una sèrie de lletres en què es fa mostra de la utilització de la violència masclista per tal d’aconseguir que la dona es doblegue a la voluntat de l’home. Ex.; Arracona-me-la, tira-me-la al racó, si és casada no importa, si és fadrina millor.

Ex.; Esta nit vaig a parlar-li a una xica llauradora, si m’arriaba a dir que no la tire a la regadora. Per totes aquestes circumstàcies creiem fonamental fer una renovació en les lletres de les cançons i cants. Si ha hagut evolució en quant a les formes de ballar, de vestir i d’interpretar les cançons, per que no ha d’haver-hi en les lletres? Considerem que la música està viva i és transmissora de valors. Si el que estem fent no és una mostra del que es feia i es deia en altres èpoques (contextualitzat-ho), moltes vegades caurem en fer arribar a la gent idees i valors masclistes i obsolets. Això produeix en part de la societat un gran rebuig en conèixer i acostarse a la música tradicional i tot el que forma part d’ella. És per això que considerem que cal actualitzar les lletres de les cançons. No es tracta de canviar allò que es diu en la cançó, ni tampoc de fer menyspreu cap a algú, es tracta d’actualitzar les lletres respectant les estructures, missatges, etc., per tal que el que s’estiga cantant siga comprensible per a la societat en general, atenent a idees d’igualtat i a valors actuals sense que genere rebuig. Conclusió El nostre objectiu és clar, posar damunt la taula una sèrie de circumstàncies per a pensar, reflexionar i actuar envers un tractament d’igualtat, feminista i així avançar de manera activa mantenint les tradicions (subjugades a canvis), d’una manera respectuosa i sense oblidar mai d’on venim i perquè fer noves aportacions. pàg. 83

MAGDALENA 2022

Sobre les autores NOELIA LLORENS “TITANA” ve de família “cantaora”. Sempre ha crescut envoltada de música des de ben menuda passant matins complets entre cants i contes junt a sa tia Milín. A sa casa sempre s’havia cantat, des del seu iaio Batiste “Titan”, la germana del iaio, Vicenta “La roja”, fins a sa tia Milín o sa mare Amparo. Tenia 9 anys quan son pare la va dur a Godella a aprendre a cantar cant valencià. Recorda aquelles nits de cant d’estil a les festes de Godella on la duien a escoltar a grans cantaors i cantaores amb veus precioses que li feien sentir emocions molt boniques. És una enamorada dels cants del poble, de la música de la nostra terra i, per sort, té una família que sempre l’ha espentada a fer allò que li feia feliç. Ha cantat amb alguns dels grans noms de la música del nostre territori, com ara; Vicent Torrent, Miquel Gil, Josep Aparici “Apa”, Pep Gimeno “Botifarra”, Victòria Sousa, Toni Teresa Segarra, Paco Muñoz o Toni Guzmán. Ha participat en diferents homenatges a grans figures de la nostra terra, ha fet cantades en el “Cant al Ras” de Massalfasar, nits d’albaes i cant d’estil en diferents poblacions, així com mostres de cants de batre. Ha participat en la gravació del disc “Cançons que canten i ballen” de l’editorial Bromera, amb la cançó “Illes”. Ha col·laborat en el disc “Botifarra Simfònic” de Pep Gimeno “Botifarra”, cantant “la Petenera”. Participa com a cantaora junt a Miquel Gil al disc ARREL, de MURAL SONOR, del 50 aniversari d’Acció cultural del país Valencià que pàg. 84

en la gira que rep el mateix nom i ha tret el seu primer disc TITANA l’any 2021. El seu malnom de cantaora “Titana”, el va heretar del seu iaio Batiste Lerma ‘Titán’, sabater i cantaor del poble de Godella.El respecte per la transmissió oral i la cultura que Noelia sempre mostra seguint els passos de totes aquelles persones que ens han precedit són característiques essencials en ella. És per això que s’involucra de tal manera que no podia deixar passar l’oportunitat de deixar en les cançons que canta lletres renovades amb propostes feministes, sempre respectant la base de la música tradicional. Renovavió de lletres, de rols i d’actuació. SUSANA DÍAZ TEJEDOR comença la seua formació en la música tradicional de tabal i dolçaina de la mà d’Enric Gironés a l’any 1988 en la falla Màlaga Doctor Montoro de València. Durant alguns anys rep una formació no reglada junt a Ximo Llorca Ponsoda i Joan Martínez de qui aprèn aspectes com la interpretació, caràcter en la forma de tocar, fonamentació i valors més importants relacionats amb el respecte i valor de l’instrument. L’any 2001 comença a rebre classes en la Universitat Popular de València amb Alejandro Blay. Es caracteritza per ser una persona en formació continua, amb ganes d’aprendre i d’augmentar els seus coneixements és per això que amplia els seus estudis musicals de solfeig al conservatori “El Molí” de Godella i rep formació de tarota amb amb Eduard Navarro, de percussió mediterránia, amb Diego López, i de percussions tradicionals amb Vanesa Muela i Cris Zagaleja.

COLLA EL MAGRE

A banda de ser mestra de Música, d’Anglès i de Primària, per la Universitat de València, també ha donat classes de dolçaina i tabal en la Falla Manuel Candela - Beatriu Tortosa en la colla “El Cabasset” des de l’any 2008 fins l’any 2013 i actualment dona classes de dolçaina i percussió en l’Associació de dolçaina i percussió Pignatelli de València des de finals de l’any 2007 fins l’actualitat. És una mestra molt completa en constant aprenentatge que transmet amb passió tot allò que ha anat aprenent i a més fonamenta i contextualitza els seus ensenyaments, aspecte molt important quan es toca un instrument tradicional. Ha sigut component del grup “Cucanyes” i és des de l’any 2002 component de la colla “El Cudol” de València, amb la qual ha pogut gaudir estrenes d’espectacles de caire solidari i ha pogut participat en l’Exaltació de la fallera major de València l’any 2017 entre moltes altres experiències. Han colaborat amb bandes com la “Sant Josep de Pignatelli” de València , “Gayano Women’s Band” i el mític grup “Obrint Pas”, així com diferents amb grups de danses com ara el “Grup de danses de Montcada” i “Repicó” de Manises, Almogàvers de Sueca, l’Olivar d’Alaquàs, Grup de danses de Montcada, grup de danses de Pedralba, grup de danses de Puçol, etc. Ha participat en Europeades, a Finlàndia i Portugal. I també ha participat en els homenatges realitzats a casa Fuster a Sueca adreçats a: Joan Fuster, Ovidi Montllor, Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés i Antoni Miró. Ha fet tot tipus d’actes al carrer, des de cercaviles a dianes,

entrades de moros i cristians, danses, balls del Corpus, actes de falles, cavalcades de “les Magues de Gener”, les inauguracions del Palau de les Arts Reina Sofía de València i el museu “Musit” d’instruments tradicionals a Gilet. Forma part de la formació musical del disc TITANA havent participat aportant idees durant el procés de producció, edició, maquetació, així con la renovació de lletres i gravant amb els vents i percussions tradicionals del disc, a més de ser la compositota d’una de les peces. També forma part de la directiva de la Federació de dolçaina i tabal FDiT del País Valencià, en els apartats de formació i de música tradicional. És una persona amb una sensibilitat especial per a compondre obres de caire tradicional que tothom puga tocar com ara: “Cercavila Pignatelli”, “La jota alegre”, “Cercavila Al pas de Ximo”, “Dolçhavanera” i “Apassadoblat“, i a més ha realitzat arranjaments en varies cançons tradicionals. Una de les tasques que actualment desenvolupa és la investigació, recerca, recuperació i difusió de música tradicional i així ho reflecteix als seus articles publicats en llibrets de falles i fogueres, revista Caramella i en la revista Carraixet de l’Horta Nord. Susana és una enamorada de la música que naix de les arrels, d’eixa música que posa la pell de gallina i remou el cor. La dolçaina és l’amor que mai li ha fallat i així ho fa notar quan la fa sonar ja que és capaç de transmetre amb el seu so i interpretació eixa energia que sent quan toca. pàg. 85

MAGDALENA 2022

Noelia Llorens “Titana” i Susana Díaz i Tejedor pàg. 86

COLLA EL MAGRE

Informants i bibliografia que hem fet servir per preparar la ponència Reis Alborch, Ma. Salut Alcalà i Cervera, Rosella Antolí i Santolària, Pilar Aragó, Paco Blasco, Alejandro Blay, Alba Braza i Boils, Paco “Bessó”, Eduard Caballer, Lola Carrasco, Josep-Vicent Castel, Eva Castelló, Rosa Chirivella, Antoni de la Asunción, Amparo Desfilis, Michele Dieke, Lluís-Xavier Flores i Abat, Alicia, Anna, Macu,

Maria i Lirios Garcia i Jordà, Marián Gasó, Enric Gironés, Toni Guzmán, Ma. Salut Lluch i Girbes, Ma. Llum Huélamo, Maite Iborra, Ma. Dolores Jorques i Agüera, Cristina López, Tica Marqués Ramon, Carmen Mompó, Xelo Moragues, Sergi Navarro, Eva Ortiz, Dídac Palau, Rosa Palau, Ma. Jesús Pastor, Marcial Pierres, Laia Puig, Chimo Rodrigo, Josemi Sánchez, Rafa Solaz, Victoria Sousa i Vicent Torrent.

CANALES ROMÁ , CHUSEP Ensisam de totes herbes Valencia (1891) FRECHINA , JOSEP VICENT Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la mediterrània

Edit. Caramella

MARTÍNEZ, JOTA Instrumentos musicales de la tradición medieval española “una colección de Jota Martínez y Mara Aranda” Edit. Círculo Rojo OLIVERES, INMA La imatge de la dona a la cançó tradicional article. Revista Caramella PARDO , FERMÍN I JESÚS MARIA , JOSÉ ÁNGEL La música popular en la tradición valenciana Edit. IVM REIG BRAVO , JORDI La música tradicional. Una aproximació etnomusicologia

Edit. La clau tradicional

SEGUÍ, SALVADOR Cancionero de València, Castelló i Alacant TORRENT , VICENT La música popular Ediciones Alfons el Magnànim ZAPATA CASTILLO, Mª ÁNGELES , YELO CANO, JUAN JESÚS I BOTELLA NICOLÁS, ANA MARÍA Mujeres en la música: una aproximación desde los estudios de género edit. SEDEM (sociedad española de musicología)

pàg. 87

Les

danses del corpus per Lidón Alegre i Segarra

COLLA EL MAGRE

es dones han desenvolupat al llarg dels temps funcions importantíssimes per al manteniment de la humanitat i, malgrat això, no apareixen en els llibres ni en la història. Al contrari, han sigut devaluades en la ciència, tecnologia, literatura… i han ocupat aquells espais considerats privats, i per tant, de poc valor. En el patrimoni cultural, en general, les dones no eren reconegudes o eren subestimades.

ha sigut una tasca molt masculina encara que ara s’està accelerant la inclusió de les dones.

En representacions tradicionalment unides a l’Església Catòlica, les dones no eren ben vistes. Això ha ocasionat que foren homes o xiquets els que interpretaven papers de dona. A més del sacrifici personal, de generositat i d’altra sèrie de valors que sovint han complicat la seua vida, la col·laboració de les dones en l’aparador social simplement amb la intenció de lluir la seua bellesa, ha impedit sovint el seu accés a llocs on valorar l’intel·lecte i no el físic.

Després, va ser el Papa Joan XXIII qui va solemnitzar la festa amb processó i exposició de l’Eucaristia, cosa que va servir per a reafirmar la fe catòlica davant de jueus i musulmans, molt presents en la comunitat, en la societat cultural i en la religió. En una relació de festes de guardar de l’any 1326 al Consell de València, es manava respectar aquesta festa anualment. Eixe dia estava prohibit treballar i estava sancionat amb amenaça de multa. Els carrers eren els protagonistes i feien d’escenari de desfilades cíviques i processons religioses.

Així podem veure com en els actes festius, pel general, es potencia una identitat de gènere que es pot veure amb claredat en els papers que assumeixen les dones en el desenvolupament dels actes, quasi sempre derivats dels rols tradicionals de mare i esposa com a únics. Però les dones, sobretot les més joves, han provocat un canvi en la societat actual. En l’àmbit festiu, les dones han exercit rols de gran importància, han treballat com a amfitriones, preparant vestimentes o menjars, mentre que els homes exercien rituals festius amb més visibilitat social. Actualment, es facilita a les dones tindre accés a aquests contextos visuals, com per exemple en l’àmbit musical. El tocar instruments

I va ser l’any 1208 quan una dona de nom Juana de Cormilon i més tard Santa Juliana de Lieja, va sol·licitar a la Diòcesi de Lieja una festa per a celebrar l’eucaristia, el que ara coneixem com la festa del Corpus, la qual es va estendre per tota Europa.

Des de llavors, s’han anat celebrant amb molt esplendor i a temporades, al mateix temps que altres desapareixien per diverses causes (vicissituds polítiques, guerres, pestes, catàstrofes). De la mateixa manera, també s’afegien quadres costumistes, balls o carros, segons qui estava al poder. En la dècada de 1970, un grup de persones, amants de la tradició de la nostra ciutat, es van reunir per a tornar a fer ressorgir la festivitat del Corpus. Formaven part d’este equip membres del grup El Millars, Vicent Serra, Jusap Oria, Eliseu Artola, Toni Porcar i dones com Immaculada Puig pàg. 89

MAGDALENA 2022

o Anna Fraga, i molts altres. Ressaltar que, gràcies a l’esforç personal d’altra dona, Paquita Roca, es crearen estatuts i es va constituir l’Associació del Corpus de Castelló, en 1991. Vicent Serra i Paquita Roca, amb l’ajuda de Francisco Esteve, ermità de Sant Jaume de Fadrell, han sigut l’ànima dels Dansants, fins l’any 2000, i després, dones com Empar Carpi, Anna Fraga, Elena Balado, Marta Sanza, Susana Mon o Espezanza Aicar, tot ensenyant-nos a estimar i a respectar la festa. Gràcies a estos arregladors de processons, es va anar recuperant aquesta festa. Actualment, la festa de guardar del Corpus no existeix, és dia laborable i la processó recorre els carrers en dissabte i participen els gremis de llauradors i molinera, carrosses, les gripes, els gegants, els caballets, els xiquets dels arets, carracatxocs, la verge de la burreta i la degolla, la moma i els momos, xiquets de primera comunió, associacions de veïns i culturals, parròquies, confraries, cor, ordres religioses, sacerdots de les parròquies, cabildo de la Catedral, bisbe, autoritats i banda de música municipal. Té una part profana i una religiosa, tot en un orde. Comença en la plaça Major, on es reuneixen les autoritats davant de l’ajuntament, i l’Associació de Dansants s’encarrega d’obrir el seguici, en el seu aire més profà, i després de batejar els nous membres dels distints grups (el 1995 es va fer el baptisme d’uns gegants, Pepito Chapa, personatge molt conegut a Castelló, va ser padrí d’un d’ells), es fa un homenatge a una persona o entitat que haja fet alguna cosa per la cultura. Després, gegants, dansants, caballets i cabuts ballen davant de la corporació. pàg. 90

COLLA EL MAGRE

El ball dels nanos o cabuts Els nanos representen uns genis una mica malignes, esperits infernals que van d’un lloc a un altre, es posen amb tot el món, i fan fugir els xiquets. Protegeixen els gegants quan van al seu entorn i segons la saviesa popular, si un nano dóna un cop al cap d’un xiquet amb el seu castanyot, aquell no creixerà més. El seu ball consisteix en un creuament de quatre parelles (cap de dança i cotinec, sinyoret i sinyoreta, valenciana i llaurador, velleta i vellet) una filada per dins per canviar el cap de posició i una jota final. Els acompanya la música del tabal i la dolçaina, i la lletra, per a qui no la coneix (crec que tot el món ho sap) diu: Xorrocotxoc, barriguera i corretjot Xorrocotxoc, bresquillera i albercoc Xorrocotxera, tira’m una pera Tira’m una pera i un albercoc

Indistintament al vestuari del nano, en el interior van homes o dones, encara que la majoria són dones i, si no fora per elles, algun cabut es quedaria sense eixir, perquè els homes s’inclinen per altres menesters. Ball dels gegants Actualment són 6, Lledó i Tafol, Senteta i Sentet i Azufaifa i Mussa, que, acompanyats per tabaleters i dolçainers, peguen voltes i es creuen entre ells. Un ball molt senzill, doncs l’envergadura del gegant no permet molts moviments. Tots són portats per homes. Ball dels caballets Quatre moros i quatre cristians, quatre parelles, huit figures vestides amb una colorida indumentària, fetes de cartró premsat i fusta, carregats per homes exclusivament.

pàg. 91

MAGDALENA 2022

Ball dels arets Era ballat antigament pels xiquets de la beneficència, ara no. Van vestits de pastorets, amb panderetes sense pell i, un altra dona, Alícia Pastor, amb molt d’afecte i paciència, és la que s’encarrega d’ensenyar als pastorets (només xiquetes) i els proporciona el vestuari adequat. Ball dels arquets o Polonesa Simbolitza l’alegria per la participació dels llauradors en la festivitat. L’integren xiquetes vestides de pastoretes. El nom li ve dels arcs florals que s&#39;utilitzen per aconseguir diversos efectes coreogràfics en els diferents passos del ball. Després de la part profana, desfila la religiosa, la Mare de Déu de la burreta, els autos sacramentals, quadres costumistes, parròquies, clergat, xiquets de primera comunió, etc. I més dansants realitzen balls com ara: Ball de la magrana Té orígens en les danses de gitanos i gitanes. Van vestits de calabresos i representen els jueus. En acabar la dansa, quan s’obri la magrana, rendeixen acatament a l’Eucaristia. És una de les moltes versions del ball de cintes o vetes. Els dansadors trenen i destrenen les cintes de colors que porten a les seues mans, les cintes naixen d’un pal, situat al centre damunt del qual es troba la magrana. La degolla S’origina en el ministeri del Rei Herodes. Està formada per un grup d’homes vestits amb tela de sac i coronats amb fulles de parra, cadascú pàg. 92

porta un carxot (rotllo de pergamí) i fustiguen el públic. Feien que la gent es descobrira el cap al pas de la processó i a qui es despistava, d’un colp li llevaven la gorra o el barret. Representen els soldats als quals Herodes va ordenar que mataren els sants innocents. La Moma i els momos Els Momos representen els set pecats capitals, la supèrbia, l’avarícia, la luxúria, la ira, la gola, l’enveja i la peresa, i la Moma, la virtut. Tots els pecats porten noms femenins, però estan representats per homes. La Moma porta ceptre, corona i antifaç blanc i la resta el porten negre, no paren de ballar al so de les castanyetes, la dolçaina i el tabal. Tant en aquestes danses com en altres de la nostra cultura, té un paper important una altra dona, Consol Jovena, que ha viscut i viu dedicada al ball popular de les nostres tradicions, sent moltes les generacions que han passat per la seua escola, inculcant l’amor pel ball i per les nostres costums. Acaba la processó al pas de les autoritats i la banda de música municipal. Les flors, les plantes aromàtiques, la música, el colorit, la pompa, el vestuari, les danses, els coets, l’ingeni i la participació popular són part de la nostra cultura i manera de viure. No hauríem oblidar que moltes persones, sobretot dones, d’idees i maneres molt diferents de ser, s’uneixen i treballen juntes per mantindre les tradicions i transmetre-les als joves. No hauríem d’oblidar d’on venim per aconseguir avançar correctament. Sense les dones no seria possible!

COLLA EL MAGRE

pàg. 93

Anem,

anem... per Emilia Rico i Beltrán

Article inèdit presentat al XXIX Concurs “Festes de Castelló”.

COLLA EL MAGRE

a boira gebradora i matinera ja estava allotjada dalt les faveres, les quals havien sigut sembrades, collides i tractades, amb molta cura, per unes mans d’un vellut de seda, fins al capvespre anterior. Aquelles faves menudes foren les primerenques d’un hivern que començava a apagar-se, sabedor que tenia els dies comptats, el qual oferia el seu alè desmaiat i necessari a una primavera verge que començava a créixer. Les veïnes del Raval i castellonenques de soca fèiem servir les faves més tendres, cuinades i barrejades amb ous, unes vegades amb alls tendres i d’altres amb llonganisses, cada tercer diumenge de Quaresma.

ies abans d’aquesta dolça collita, la colla de veïnes havíem amanit la calç blanca per deixar-la, a Ella, ben bonica, perquè els seus visitants gaudiren, per què lluïra com sempre amb l’arribada del Dia Gran de la nostra localitat. Ella va ser construïda l’any 1451. La seua estructura estava conformada per dues naus paral·leles separades per dos arcs molt rudimentaris i coberta amb volta de canó. Quatre

anys després, es va construir el seu pòrtic i, al 1590, es va reformar i ampliar d’aquesta manera: al seu altar Major (dedicat a Ella pel frare conegut per totes com “frare barbut”) es va col·locar un retaule de fusta i les cavallerisses s’ampliaren. Ella disposava de cuines, un ampli menjador i una dispesa que, durant segles, va obrir les seues portes a multituds de pelegrins. Per raons desconegudes, suposem que per deixadesa del seu amo per aquells temps, el Consell Municipal, i l’estat en ruïna que presentava a l’any 1745, provocà que l’ajuntament suspenguera la tradicional Romeria què hi arribava des de la Plana. Va ser l’any 1758 quan fou reformada pel mestre d’obres Vicent Pellicer i adoptà l’estructura tal i com la coneixem ara.

I, seguint amb la nostra feina, ens vam ficar mans a l’obra i l’emblanquinàrem amb la calç fins deixar-la ben preciosa i, Ella, des de la seua ubicació privilegiada, observa, any rere any, un riu infinit i anònim, però carregat d’emocions lligades amb un sentiment de germanor i fidelitat als seus orígens, el qual avança, en romeria, amb l’ajuda de les canyes. Canyes tallades minuciosa i delicadament al mes de gener en lluna vella, pàg. 95

MAGDALENA 2022

que netegem, comptem i lliguem formant feixos engalanats amb les cintetes verdes al seu cim, un verd que identifica la nostra ciutat. Feina encisadora que realitzem, des que vam complir els vuit anys, en el canyar familiar emplaçat al camí de la Borrassa on, abans de tot, triem les canyes més llustroses. La grandària dels joncs per als adults és d’uns 190 centímetres d’alçària i per a la xicalla, de 170. De les 25.000 canyes recollides, unes 21.000 les traslladem al Mercat Central per al seu repartiment el dia de la Romeria entre les veïnes i els veïns i entre les benvingudes i els benvinguts forasters. Altres 1.000 canyes fan camí fins a la tinença d’alcaldia del Grau i la resta, les reservem per a les autoritats, per a les màximes representants festeres, per als membres de les gaiates i per als convidats oficials.

Canyes que, segons conta la llegenda, van aprofitar els nostres avantpassats, allà per l’any 1252, per creuar el riu Sec, el qual, farcit d’aigües plujoses i revoltoses, dificultava, i molt, el pas de les criatures desitjoses d’arribar des del seu primer emplaçament, en el Castell de Fadrell, fins a la seua estimada Plana, la de Castelló, pàg. 96

terra promesa en el Privilegi de Trasllat pel Rei conqueridor Jaume I, sempre ben aconsellat en aspectes polítics i abrigat per una dona, la seua Na Violant d’Hongria.

Qualsevol trasllat sempre és difícil i els nostres avantpassats van començar el seu propi amb el recolzament dels gaiatos i d’aquestes canyes i amb l’ajuda d’uns fanals per il·luminar el dur i llarg camí pedregós que moria a la Plana. I, com l’evolució no hiverna al igual que no es deté el temps, els fanals també ho van fer i van evolucionar convertint-se, pocs segles després, en gaiates individuals que simbolitzaven les diferents partides rurals que es trobaven fora de la ciutat emmurallada: Fadrell, Almalafa, La Mota, Patos, Travessera, etc. Gaiates que, un any, van ser acompanyades per una de més gran, la gaiata del Micalet de València, construïda al segle XV pels jurats d’aquesta ciutat per commemorar l’extensió dels furs de València a Castelló, que la nit de la rogativa a la Magdalena desfilava pels carrers de la vila.

COLLA EL MAGRE

mateixes mans esgotades però orgulloses, les quals havien recollit les faves cuinades amb tanta tendresa, les mateixes mans que van elegir les febles però simbòliques canyes, treballen de manera totalment altruista durant quasi un any sencer. Mans que treballaven, durant eixos instants, la fusta, mans artistes que, amb l’ajuda de cisells, martells, esquadres, llapis de fuster, … s’afanyaven per donar-li forma a un tauló amorf, un tros de tauló que després, ple de dibuixos amb formes cargolades, esdevindrà en un esclat de llum sense foc ni fum ofert a la població per les diferents comissions dels sectors gaiaters, donantli la llum i la vida perquè la Gaiata siga el nostre millor Pregó!

De manera semblant però alguns segles després, amanirem amb alegria les viandes ben calentes, els dolços més reconfortants i els vins immillorables del nostre País Valencià, per durlos a l’escorxador municipal, lloc gèlid on, les

Són les 6:30 del matí del nostre diumenge, no d’un qualsevol. Sembla que la foscor de la nit tinga pressa en anar-se’n i, alhora, no molt lluny del Raval, comença a sonar el volteig que ens fica els pèls de punta. Amb les bruses llustroses, altres descolorides i els mocadors verds amanits, preparem el saquet bastit amb les viandes que mana la tradició i no l’evolució: la truita de faves, les llonganisses seques, els ximos, els cacaus i tramussos i la bóta de vi i mitja dotzena de figues albardaes per matar el cuc i fer traguet a Sant Roc de Canet, altra vegada com mana la tradició, a meitat camí de la Romeria i, després, al fer la Tornà, allí cantarem altres cançons i ballarem la tarara sí, tarara no. Sant Roc de Canet és un edifici emblemàtic construït l’any 1652 en agraïment al Sant protector de la pesta i diverses epidèmies que es van patir, sobretot, durant els anys 1647 i 1648. A partir d’una alqueria de conreu abandonada ubicada en el Camí dels Molins i prop del camí vell de Canet, va ser transformada pàg. 97

MAGDALENA 2022

en ermita, la qual posseeix un únic signe extern que la diferencia de la resta d’alqueries, i és la presència d’una espadanya de rajola sobre el ràfol, malgrat no tindre campana al seu buit. Tanmateix, a la cúspide del nostre Campanar de la Vila es troba la Campana Vicent acompanyada per d’altres. Aquesta campaneta amb 580 quilograms de bronze té gravats al seu cos el rotllo i la canya entrellaçats. La seua funció no és cosa de fer riure, ja que li dóna veu al nostre estimat Fadrí, quan és acariciada per unes mans imprescindibles, les quals sense extenuació, la fan ballar per despertar-nos cada tercer diumenge de Quaresma amb el seu Vol d’Alba, anunciant que ja el Dia és arribat de la nostra Magdalena. Al mateix temps i en harmonia

pàg. 98

amb el seu volteig alegre i apassionant, sona la mascletà que ompli cadascun dels nostres sentits de soroll, de fum i d’olor a pólvora, que ens fa despertar i alçar-nos, atapeint els nostres estómacs de papallones juganeres, les quals no es detindran fins que aquest Dia arribe a la seua fi. Afanyat que fem tard! En arribar a la plaça Major, on és la Casa de la Vila, el Fadrí i Santa Maria, les portes del Mercat Central s’obren de bat a bat. De sobte, els nostres ulls es fan vidriosos amb el record dels estimats que no estan físicament, eixa aigua és admetre, orgullosament, d’on venim, així com transmetre a les menudes generacions com de satisfetes ens sentim de vindre de l’antigor per lluminosos camins, és a dir, contestes i pagades de ser de Castelló!! El guirigall matiner que es forma a la plaça i als seus voltants, ens ompli de goig pur i verdader. Les dolçaines i els tabals ja comencen a despertar-se. A la cua de les portes del Mercat, veiem les mateixes cares de sempre, de cada matí del tercer diumenge de Quaresma, i què? Cares cansades perquè potser encara no s’han gitat des del dia anterior, el Dia del Pregó o, potser, perquè porten molts mesos ja sense descans pels seus quefers festers, però alegres i il·lusionades pel què ha de vindre. Espenteta per la dreta, espenteta per l’esquerra i…ja som dins! Amb les canyes a les mans i alegres com unes pasqües, enfilem cap al bar del Mercat per animar el cos i avant, antigament fèiem camí fins al desaparegut bar Oar. Quatre barreges!! Dos figues albardaes!! Abraçades, rialles, alguna que altra queixa per açò o per allò o perquè pareix que s’està ennuvolant el cel… perquè mai ha de ploure a gust de totes!

COLLA EL MAGRE

pàg. 99

MAGDALENA 2022

Es fan de sobte les vuit del matí, veges, com passa el temps! Autoritats, membres de la Junta de Festes, la Reina i les seues Madrines, romers i qui vol perquè la casa de Déu està oberta a tothom, entren a la Concatedral de Santa Maria on es celebra la Missa i, al finalitzar, es donarà pas al començament de la Romeria. I amb la canya pels camins seguim a la processó, seguim avant pel carrer Major cap a la plaça de Maria Agustina, enfilem per les “Palmeretes” i arribem al Primer Molí… i al Segon. Seguint pel Camí del Molins i pel Caminàs, la multitud ja s’ha dispersat. Unes paren a esmorzar, assegudes a les parets dels regalls dels tarongers i altres continuem fins a Sant Roc de Canet. Després de matar el cuc i fer traguet aquí, emprenem l’anada pel camí de Boira i el camí Vell de Barcelona des d’on es veu, de lluny, l’Ermita de Santa Maria Magdalena. Les papallones dins l’estómac continuen, ara més entremaliades i, totes tenim la mateixa sensació de quan veiem el senyal amb fons verd que ens indica “Província de Castelló de la Plana” després d’estar dies o setmanes fora de la nostra terra i hi tornem per carretera. Ahí està Ella, al cim del tossal amb 111 metres d’alçada, emblanquinada, vestida amb les seues millors gal·les quatribarrades, cridant a tothom amb la seua campana: benvingudes i benvinguts! Campana incansable i rítmica tocada per tothom que vulgue, com la seua homòloga Campana Vicent que li traspassa el seu càrrec per unes hores, les quals ens pareixen minuts o, millor dit, segons, perquè de seguida arriba el moment de la Tornà, el camí per excel·lència pel qual els nostres avantpassats s’allunyaren del seu passat pàg. 100

i, sense adonar-se’n, estaven oferint-nos a totes i cadascuna de les seues generacions, un futur. El camí i el futur convertits en tradició, la qual serà transmesa a cau d’orella a tota la xicalla des del primer dia de la seua vida, i encara que hem d’evolucionar, i ho fem a corre-cuita, les tradicions no canvien. Mentre unes pugen airoses per fer voltar la campana, altres visitem el Castell de Fadrell i la sang dels moros que sembla té, aquest any, un color més vistós que el darrere, no és veritat? -

COLLA EL MAGRE

diem algunes i, alhora, totes riem i cantem i ens abracem sense saber el per què o, tal volta, sí. Gaudim dels balls a l’esplanada de l’ermita, ens abastim de rotllets amb confeti, uns de grans, altres amb una canyeta, els més, xicotets i penjats a les bruses, els quals no arribaran a fer la Tornà bé perquè és tradició menjar-te’l o xuplar-lo, bé perquè els fregaments amb la gentada els fan desaparèixer i només et queda l’agulla clavada en la brusa a l’altura del pit. Tant s’hi val!! L’animada multitud s’arremolina en veure arribar a les guapes festeres mentre esclata la mascletà que ensordeix i apaga les veus dels tabals, de les dolçaines i els plors d’algunes xiquetes acovardides per l’estrèpit. Multitud que ha arribat en el tren, el qual ve des de la Plana fins a l’estació de les Palmes, en autobús o en motocarros que dibuixen una serpentina calmosa i sorollosa. Formes diverses de fer tradició i que sí estan marcades per l’evolució, ja que qui ho fem amb motocarro busquem la comoditat i la tranquilitat de pensar que aquest any el motor no es pararà. No som de Castelló si no tornem per Lledó!! Amb la panxa plena de botifarres, llonganisses, de paella, de vins i el que faja falta perquè, qui fa el que pot no està obligat a més, enfilem pel camí de la Tornà quasi a l’inrevés passant per la Capelleta de la Mare de Déu del Lledó, Sant Roc de Canet on ballem i ens abastim de rotllos, pel convent de Sant Josep de les monges carmelites de clausura, basílica de la Mare de Déu del Lledó, avinguda del Lledó, camí La Plana, Forn del Pla i carrer Sant Roc, tot pensant amb moltíssim orgull que, l’any vinent, complirem amb la tradició perquè… Som de Castelló!!! pàg. 101

ELOI

MARINA

ELIA

PAU

FERRAN

SERGI

ERIC pàg. 103

BALMA

ONA

Una vegada vaig tindre un

somni

IRENE

pàg. 105

Què

em molesta i per què per Aina Alegre i López

ra i sempre han hagut molts anuncis sobre joguines a la televisió sobretot al Nadal.

Però a mi no em molesta que fagin anuncis de joguines a la televisió, a mi el que em molesta en veritat és el sexisme que hi ha als anuncis.

AINA

Anuncis de molt rosa i nines que només surten nenes jugant amb les nines. Llavors aquella joguina només se la poden demanar les nenes. Anuncis de molt negre, vermell, blau i cotxes que només surten nens i, en canvi, aquesta només se la poden demanar els nens. Això és el que sempre s’ha cregut. Llavors les nenes i els nens petits que veuen aquests anuncis s’ho creuen i creixen amb la típica frase de “el rosa és per a nenes i el blau és per a nens”. I això ho hem d’evitar perquè: per què les nenes no poden jugar amb cotxes o que el seu color preferit sigui el negre, el vermell, el blau…? O a els nens que els hi agradi molt el color rosa i les nines? I jo penso; per què les nenes no surten jugant amb els cotxes i els nens amb les nines? O directament que juguin junts a tots els anuncis i així la gent s’enterarà de què les nenes i els nens podem jugar al que vulguem. No perquè això sigui de color rosa només ho pot utilitzar una nena i perquè lo altre sigui blau només un nen. Deixem-nos ja de tonteries i fem real la frase de “tot és de tothom”. Tu pots jugar al que vulguis.

Trombonista, xaranguista,

música de banda per Lluna Mulet i Alegre

oque el trombo des que tenia 6 anys. Durant tot el cicle elemental no he coincidit amb cap xiqueta trombonista, és més al conservatori de Borriana, no hi havia cap alumna femenina en tot el departament de ventmetall. A les proves d’accés als ensenyaments de grau professional que vaig fer l’any passat tampoc hi havia cap dona als tribunals exceptuant la mestra de cor. He tingut tres mestres de trombó, els tres homes. Enguany, estic cursant primer d’ensenyaments professionals al conservatori Sant Josep de Calasanz i allí, dins del departament de ventmetall, sols m’acompanyen Nalua, a la tuba, i Clàudia, a la trompeta. Nalua també forma part de la Unió Musical del Grau, de la qual vam entrar a formar part el passat mes de novembre. Entrar a formar part oficialment de la UMG – “la replegà”- va ser una experiència molt xula i emocionant, sempre serà per a mi, un record molt emotiu.

A la UMG per fi, he coincidit amb una dona trombonista, Henar, que m’ajude moltíssim. Tinc pendent tocar en xaranga, ja que els darrers dos anys pràcticament les xarangues no han eixit al carrer a causa de la COVID. A mi, sempre m’han agradat molt les xarangues. Si vos fixeu, a les xarangues hi ha poques dones però espere que això canvie prompte. Mai m’ha importat ser l’única dona però el món de la música i, en especia, en el vent-metall, es necessita molta més presència femenina. Companyes animeu-vos!

LLUNA pàg. 107

MAGDALENA 2022

Espai

publi citari pàg. 108

COLLA EL MAGRE

pàg. 109

MAGDALENA 2022

pàg. 110

COLLA EL MAGRE

pàg. 111

MAGDALENA 2022

pàg. 112

COLLA EL MAGRE

pàg. 113

MAGDALENA 2022

pàg. 114

COLLA EL MAGRE

pàg. 115

MAGDALENA 2022

pàg. 116

COLLA EL MAGRE

pàg. 117

MAGDALENA 2022

pàg. 118

COLLA EL MAGRE

pàg. 119

La Colla El Magre desitja unes bones festes de La Magdalena 2022!