L'herència by Colla El Magre

COLLA EL MAGRE

Per als que vénen i per als que se’n van! Benvinguda Ona!

Som la flor que naix de la llavor que vareu sembrar. Sou la llum que guia en l’obscuritat. Som les vostres veus i no ens faran callar perquè mai perdrem la nostra dignitat. Continuar la senda de la nostra essència i trobar i trobar una resposta per demà. No ens podran guanyar mai, si ens donem la mà i agafem l’herència que ens vareu deixar.

L’herència, Aspencat

COLLA EL MAGRE

ÍNDEX 04. Salutació 06. L´Herència 10.

De renoms, malnoms i sobrenoms

16. Ressons 20.

Una casa al Raval

24.

De la flor del taronger

28.

Un saquet de l´esmorzar

32.

Diners rojos i quatre xavos més

38.

La Marjal: tradició, esforç i recompensa

Colla el Magre

40.

Les quaranta

IMPRIMEIX:

44.

El coto arrosser

46.

Arròs al forn amb carabassa i merengue de café

48.

Els iaios

50.

L´Herència d´italiana: “La cantina del mie nonni”

52.

No és igual anar de festa...

56.

Orgull de genealogia

60.

Els més menuts

EDITA:

Paperam Impressions

DIPÒSIT LEGAL: CS 144-2017

El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per la promoció de l´ús del valencià.

62. Col.laboradors 73. Epíleg

COLLA EL MAGRE

SALUTACIÓ es persones que ens coneixeu ja haureu pogut endevinar que teniu a les vostres mans el llibre més especial de tots els que hem editat fins al moment.

Amb ell vam créixer i d’ell vam aprendre a estimar la nostra terra i les nostres arrels. D’ell va nàixer la colla i, el que és més important encara, una família orgullosa de portar el seu nom i el seu llegat.

Des que vam començar la nostra trajectòria com editors l’any 1998, tots els anys, quan arriba el moment de començar a treballar per uns mesos més tard poder publicar aquestes pàgines, una de les tasques que més mals de cap ens ocasiona és la tria de la temàtica que farà de fil conductor del nostre llibret.

Estem segurs i segures que allà on estiga seguirà guaitant tot el que passa per la Plana, rient i remugant, sent com és ell: el més Magre de tots. Magdalena! Vítol!

Enguany la vida, o millor dit, la fi de la vida, ens l’ha proporcionat i li dediquem aquest llibre al Magre: home, pare, llaurador, iaio, güelo, veí del Raval...que el setembre passat va decidir marxar de viatge per sempre i deixar-nos una gran i bona HERÈNCIA.

INTRODUCCIÓ

L´HERÈNCIA Laura Alegre

Cantaré la nostra història a cau d’orella i somiarem fins demà. Perquè vull, perquè tinc ganes de somiar! Aspencat

eretatge, transmissió, successió, patrimoni, deixa, llegat, llegítima... Aquestes paraules són les que apareixen com a sinònims...per a nosaltres la teua herència són records, Magre, generacions, amor a la terra, Raval, l’arròs, alqueria, Castelló, família, marjal, taronges, gorra, renecs, partides de cartes, bon menjar i bon beure... i una llarga tirallonga d’emocions. Per a mi records que resten per sempre a la memòria... Un passat que ens ha fet ser com són. Un any més ens hem disposat a plasmar part de la història del nostre poble. Aquest any el nostre monogràfic és un homenatge al conjunt de drets, obligacions i béns que, mort el causant, poden ésser transmesos a l’hereu o legatari . Aquest any nosaltres som els hereus i les hererves del Magre que ha marxat cap a Ítaca. O, dit d’altra manera una herència, l’Herència que totes i tots anem rebent al nostre dia a dia, i ens va formant com a persones, l’Herència que ens marca qui som i què tenim. Després del traspàs del iaio ho vam tindre clar: era impensable no plasmar en un llibret tot el que la seua figura, el seu nom, la seua manera de ser, fer i desfer, i l’amor per la terra que ens ha deixat. 6

L´HERÈNCIA Altres erudits de la llengua, com Moll, veuen que el mot herència és una paraula recent en català, i s’aferren a què és pres del castellà. La paraula herència però apareix ja a Muntaner, al segle XIV i en el 1443 apareix en el Gran Capbreu de la col.legiatta de Morella.

Podríem escriure mil i un records, experiències, vivències o anècdotes ja que com podreu imaginar són moltes les que al nostre pensament vénen quan pensem en qui ja no hi és físicament. Els i les Magres amb aquesta edició volem retre-li homenatge a Ell, al seu temps, al seu país i a la seua i nostra història.

Actualment és una paraula femenina i que com acabem de veure es defineix com el dret, el privilegi o exerció a heretar. I per tant, l’herència és el conjunt de béns, materials o immaterials, que ens deixa algú, que mor.

Del concepte «herència» el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ens diu que és la transmissió, per mitjà dels gens, dels caràcters biològics dels genitors als descendents. A més, una altra accepció és la que defineix l’herència com un conjunt de drets, obligacions i béns que, mort el causant, poden ésser transmesos a l’hereu o legatari. D’altra banda, segons el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines, la paraula herència va partir originàriament del llatí haerentia que significa ‘coses vinculades, inherents, pertinences’, forma neutra plural de haerens, participi actiu de “haerēre” que vol dir estar adherit. Aquest mot ja s’usa al segle IX i hi apareix en testimonis escrits al segle XIII en Llull i Desclot.

L´HERÈNCIA Aquest any el nostre monogràfic parlarà d’ella, de la nostra herència, del que ens ha deixat la vida quotidiana d’un llaurador del Raval, que ha estat la nostra llavor. Sense ell no seríem ni ací ni seriem com som. En ell trobem el nostre origen i la nostra raó de ser.

L’amor al seu/nostre Castelló. L’amor a la soca i al ser de soca, però també a les arrels, a les branques, als rebrots, a cada fulla perquè totes i tots som importants. Un infinit de sentiments que se’m farien impossibles de descriure en aquesta introducció i per aquest motiu el llibret anirà mostrant diverses parcel.les de qui va ser el Magre, quins costums i quina vida portava un llaurador del Raval del segle XX. Un personatge de Castelló que va viure una infantesa dura de postguerra, que es va fer amb el seu esforç una llar i una família, com tants d’altres contemporanis seus.

El iaio Magre ens ha deixat moltes coses però una de ben clara és l’orgull de genealogia, un orgull que ens fa entendre la vida -i per suposat la festa- d’una manera particular: a la manera d’Els Magres. Un amor cap a Castelló, cap a la marjal, cap a la terra en el sentit més productiu del terme. També un sentiment de pertinença que de vegades és difícil d’amagar. L’amor a les festes.

Començarem el nostre llibret fent un recorregut per saber qui era i què li agrada fer al iaio. Analitzarem, en primer lloc, la importància dels malnoms en la nostra cultura i sabrem per què li deien“EL MAGRE”, cosa que ens portarà als seus avantpassats i orígens. Seguirem repassant espais i indrets de Castelló que el feien molt feliç i on gairebé tots el recordarem. Per aquest motiu ens centrarem en la Marjaleria, el seu paradís particular que va fer que l’Associació de Veïns, el nomenaren Marjaler d’Honor l’any 2 0 0 3 .

L´HERÈNCIA Però com que no ens volem quedar sols amb els aspectes materials, farem un pas més enllà: reviurem quines aficions tenia i com li agradava jugar a baralla i finalment, descobrirem quines eren les seues preferències gastronòmiques: el saquet de l’esmorzar, un bon arròs al forn amb carabassa, un merengue de cafè...

L’alqueria i la marjal on tant hem gaudit els estius i les festes de l’agost, les anguiles, i el parany, però que al mateix temps va ser el seu lloc de treball: tomates i melons; bajoques i bajocons; melons d’Àlger i carabassetes; cogombres i julivert; cebes i faves; panís i cacaus; i qualsevol altra collita pròpia de la marjal van anar desfilant per tones, per donar de menjar a una família que cada vegada s’anava fent més gran.

Com no podria ser d’una altra manera també descobrirem com el Magre va viure i ajudà a impulsar la nova etapa de les festes de la Magdalena ajudant a portar les gaiates tot lluint els saragüells.

Un altre espai que reviurem és el coto arrosser i el quadro de l’arròs, del qual també com a bon llaurador en va saber treure rendiment fins que se’ns va obligar als castellonencs i castellonenques a abandonar el seu cultiu.

Desitgem que us agrade ja que hem volgut compartir amb totes les persones la nostra memòria familiar i fer-la col.lectiva. Diuen que qui recorda mai no mor...i per tant, el iaio Magre seguirà sempre viu per nosaltres gràcies a tot el que ell ens va ensenyar.

Seguirem amb el Raval de Sant Fèlix, indret de Castelló en què tenim la casa familiar amb entrà de carro ben situada al carrer Taulò- actual Ebenista Hervàs- a la vora del Carrer Sant Roc.

COLLA EL MAGRE

DE RENOMS, MALNOMS I SOBRENOMS DEL RAVAL A LA MARJAL, PASSANT PER LA MAGDALLENA! LA HISTÒRIA DE LA COLLA EL MAGRE EN VA PLENA! Jordi López Solera

“ Recorda-ho sempre Llull: Facis el que facis, no deixis de fer res! Que puguis dir que ha valgut la pena viure, quan s’apagui la llum.” (Roc Casagran, Borja Penalba i Mireia Vives - L’amor fora de mapa, 2015-)

INTRODUCCIÓ

Però a partir de la segona meitat del S.XIX, molts d’aquests malnoms es van anar perdent, com a conseqüència del desplaçament d’una gran part de la població a les grans ciutats. A més, durant la segona meitat del S.XIX, s’anava establint una altra organització social, fruit de les revolucions que vivia Europa durant aquell segle, fet que entre altres coses va portar el registre civil, cosa que va provocar que molts renoms i malnoms es perdessin ja que en aquest registre civil, no s’incloien aquests, només els noms i els cognoms.

egons l’Institut d’Estudis Catalans, els renoms i els malnoms són: “la forma alternativa que la gent utilitza per designar un referent de l’entorn més immediat. Si aquest motiu es refereix a una persona es diu renom o sobrenom, si a més té caràcter pejoratiu o irònic es diu malnom”. Durant els segles XV i XVI era normal que les persones o les poblacions tinguessin renoms o malnoms, que tenien l’origen en la feina que desenvolupaven, la zona on vivien, alguna característica física, d’aquesta manera es substituïa el nom i el cognom pel malnom, que esdevenia un nom no oficial, que es transmetia oralment. 10

DE RENOMS, MALNOMS I SOBRENOMS Tot i així, podem dir que els renoms i els malnoms, han viscut i en molts casos han sobreviscut, gràcies a la transmissió oral d’aquests, és més, a causa del gran creixement demogràfic de moltes ciutats, trobem que hi ha moltes persones que comparteixen

cognoms sense tenir a priori cap parentiu entre elles, cosa que ha ajudat a deixar d’utilitzar els noms o els cognoms en molts casos, per passar a anomenar a moltes persones per un renom o un malnom.

ELS MALNOMS PERSONALS

he aconseguit passar de tenir un malnom a tenir un renom o sobrenom, gràcies a la normalització que n’he fet d’ell.

é, l’objectiu d’aquest article no és fer cap anàlisi lingüística del naixement dels malnoms ni de l’origen històric d’aquests, que per això ja estan els experts en aquestes matèries i jo no en sóc pas un d’ells.

De fet, agraeixo a les meves amistats que en el seu moment m’haguessin rebatejat amb el que actualment encara és el meu sobrenom, ja que m’ha ajudat a diferenciar-me i a tenir una personalitat pròpia.

El que sí que sóc, és una persona que ha viscut el malnom a les seves carns, des dels tretze anys que en tinc un, i molta gent em coneix i em crida per aquest, de fet, amb el pas del temps, crec que 11

DE RENOMS, MALNOMS I SOBRENOMS Jo em dic Jordi López Solera, nascut l’any 1978 a Barcelona, com podreu imaginar, a la dècada dels anys noranta del segle vint, hi havia molts nois que es deien Jordi, entre altres coses, perquè és el patró de Catalunya i perquè en aquella època hi havia una persona molt important que portava el mateix nom -no em feu dir qui és, que els del 3% ens vigilen!-, per tant, cada vegada que li feies una potada a una pedra, sortien quatre o cinc Jordis de sota d’ella. Així doncs les meves amistats em van començar a

dir pel cognom, però com podeu imaginar, de López també hi havien una multitud i com que mai s’ha estilat utilitzar el segon cognom, que m’hagués agradat molt en el meu cas, doncs ja tenia una tropa d’adolescents pensant de quina manera em podien cridar sense generar confusió amb els altres homòlegs antroponímics amb els que comparteixo temps i espai. D’aquesta manera va sorgir el meu malnom, Pex, que encara m’acompanya avui en dia!

ELS MALNOMS D´ALGUNES POBLACIONS

les festes majors de les poblacions veïnes caminant. Com que Castellbisbal està situada dalt d’un turó de terra argilosa, quan arribaven al seu destí, després de caminar una bona estona, portaven els peus bruts, concretament de color vermell, fruit de caminar turó avall, d’aquesta manera, els de Molins de Rei van començar a anomenar als habitants de Castellbisbal, peus-rojos i els d’El Papiol els deien potes-rojos.

om he dit a l’inici de l’article, els renoms, sobrenoms o malnoms, es poden fer a persones, famílies o habitants d’alguna població concreta, el meu cas és el malnom d’una persona, que segurament no passarà a les meves filles. De malnoms de poblacions i els seus habitants, al País Valencià n’hi ha molts, alguns d’antics i alguns de nous, alguns amb sentit de l’humor i d’altres que directament volen ofendre, per nombrar-ne dos, tenim els mig-ouets, que és com s’anomenen als habitants de València ciutat, o als aldeanos, que l’utilitzeu els castellonencs per anomenar als habitants de Vila-real. S’ha de dir que els orelluts sou ben enginyosos en buscar malnoms!

Tornem al País Valencià, on hi ha una cultura popular de transmissió oral molt rica en la toponímia local, sobretot entre poblacions. Pep Gimeno, “Botifarra”, n’és una eminència en el camp del coneixement de tot de dites populars que han arribat fins els nostres dies, que fan referència als habitants de molts municipis del País Valencià, de fet, us recomano que, si teniu oportunitat, aneu a veure un concert seu, perquè entre cançó i cançó fa moltes referències a aquests malnoms, tot un pou de saviesa popular valenciana!

A la meva comarca, el Vallès Occidental, també tenim poblacions que han adquirit un malnom, per exemple, els habitants de la població de Castellbisbal, fins fa poc eren coneguts com els peus-rojos, a conseqüència de que, fa molts anys, quan no hi havia transport a motor, el jovent anava a 12

DE RENOMS, MALNOMS I SOBRENOMS

EL MAGRE, LES MAGRETES I LA COLLA EL MAGRE

om a persona amb un malnom a les meves esquenes, vaig tenir una agradable sorpresa quan, en venir a Castelló, vaig descobrir que la família de la Laura també tenia un malnom!

castellonenca. Li van posar aquest malnom perquè a part de treballar la terra, criava porcs a casa i esmorzava magre molt sovint. El magre és un tipus de carn del porc que s’extreu de diferents parts i que generalment s’utilitza per fer embotits o per fer guisats.

Al rebesavi de la Laura li deien el Magre, un home amb arrels de llauradores, que mantenia la tradició agrícola de la família, treballant la terra a la marjal

Aquest malnom, va anar passant de pares a fills, fins

DE RENOMS, MALNOMS I SOBRENOMS de vint-i-cinc anys, les filles i el fill de l’”agüelo” van decidir que era el millor nom per identificar la nostra colla, la colla el Magre i de la qual, jo n’estic plenament satisfet i orgullós d’haver aterrat a la millor colla del món i part de l’univers.

a l’avi Tomàs, que també li deien el Magre. De fet, fins i tot, tenen una carrerassa al camí de la Plana que porta el seu nom! De l’«agüelo» Tomàs hem heretat moltes coses, sobretot l’estima a les nostres arrels i a la terra que ens acull, a treballar-la i a respectar-la, a estar amb la nostra gent i a no perdre mai els nostres orígens, la nostra parla i a mantenir la cultura ben viva, sobretot la cultura castellonenca, del Raval a la Marjal, passant per la Magdalena! Però no només això, també hem heretat el malnom, que ja fa més

Les nétes de l’agüelo” ara són les magretes, que llueixen el malnom per tota la ciutat amb un orgull que es transforma en una brillantor als seus ulls que il.luminen cada racó de la ciutat, ja sigui recollint les canyes en festes, com participant d’una figura de la Muixeranga de La Plana, com passejant

DE RENOMS, MALNOMS I SOBRENOMS tranquil.lament pels carres del centre amb les “mini magretes” que de ben segur, un d’aquests dies agafaran el relleu de les magretes i portaran el malnom amb el cap ben alt, perquè els i les Magres són història de Castelló, una història viva i en plena evolució cada dia, una història plena de respecte i estima per la terra que les ha vist nàixer, créixer i que les ha fet les grans persones que són avui. Jo, personalment, si hagués triat -ja se sap que amb les coses de l’amor no es tria- hagués triat ser de la Colla el Magre, perquè són festa, valors, història, respecte, tradició, Terra, en definitiva, són poble i com deia Salvador Allende: “la història és nostra, serà dels pobles!” Així que des del meu humil racó del món, dic amb veu clara i alta que jo també sóc Magre i parafrasejant a l’Ovidi Montllor, o millor dit adaptant una estrofa de «La Cançó del Cansat», que li va dedicar a en Joan Fuster dic:

Em va tocar tocant Mediterrani. Per barret Pirineus, i una llesqueta. Per sabata Oriola d’estranquis. I per cor duc a Castelló, la terreta.

Moltes gràcies colla! Moltes gràcies “güelo Tomàs”!

COLLA EL MAGRE

RESSONS Tomàs Alegre

quests darrers dies de gener, preparant i fent el planter de tomateres, entre cavil. lacions i cavil.lacions, m’he adonat que els treballs per dur endavant aquesta tasca, m’eixien de manera automàtica. Netejar el raser, preparar el lloc i el fem on descansaran les safates de planter, decidir quines llavors sembrarem, i com sembrar les llavors a les safates, col.locar-les al seu lloc, i un llarg etcètera han estat tasques que han sorgit de mi una darrere de l’altra, sense pràcticament ser conscient i amb tota l’habilitat necessària per a aquests quefers, tot i que feia més de 25 anys que no em dedicava.

(que està de viatge indefinit a les Illes Columbretes), en deia d’un dia per al altre, demà toca fer el planter de tomateres, sempre primerenc, sense por al fred. De segur que van ser en aquells anys en què el cervell va fer un raconet en el subconscient per a guardar tota aquella saviesa, que a dia de hui, em serveis per a poder continuar fent faenoles a la marjal de La Plana. Uns diran que la ment és molt poderosa i ho arreplega tot, altres que en internet ho encontres tot, però jo pense que hi ha coses que només es poden transmetre de generació a generació. Són l’herència que els que han passat abans que nosaltres per aquest món, i que d’alguna manera les persones volem, decidim que han de continuar endavant.

Recorde quan era un xiqüelo, com any rere any, als voltants de les vacances de Nadal, mon pare, El Magre

RESSONS que eren el supermercat de Castelló en quan a fruites, verdures i hortalisses, han passat a ser ocupades per construccions i gespa.

Però bé, no és d’aquesta herència intel.lectual de la que vull compartir amb vosaltres aquestes línies, si no de l’herència material. Com ben sabut és per totes i tots, Castelló sempre ha tingut arrels llauradores i pràcticament, a excepció de les poques zones muntanyoses més altes que hi ha al terme municipal, sempre ha estat cultivat, bé amb cultiu de secà, d’horta o marjal.

I com no, la perifèria de la ciutat, que a poc a poc, ha anat tragant-se finques, incloent alguna partida sencera, deixant un anell al voltant del casc urbà, gens afavorit, motivat també per alguns projectes urbanístics de palla que s’han quedat en res. Un altre factor a tindre en consideració ha estat el minifundisme que progressivament ha anant fent les finques més menudes, llevant-los tota l’opció per poder-se modernitzar perdent, en molts casos, el carro de poder implantar les noves tecnologies agràries.

Després de les grans transformacions dutes al secà, passant del cultiu de garroferes, oliveres, ametllers, vinyes, etc., al cultiu de la taronja, motivat principalment per la possibilitat de l’ús de l’aigua, provinent tant de l’embasament de Maria Cristina, com de pous perforats per les diferents comunitats de regants, sobretot a les partides de Benadresa, Bovalar i Magdalena, juntament amb les partides de l’horta des de Fadrell fins a Canet, pràcticament tot el terme és un tarongeral.

I després de pegar-vos la tabarra, vos preguntareu, que perquè vos conte tot açò? Simplement perquè hi ha moments d’inflexió en la vida que te porten a reflexionar sobre certes coses. També per la faena que tinc, estic en contacte contínuament amb el camp i la gent llauradora i amb tota aquesta informació, te n’adones que alguna cosa no va bé.

Tampoc hem de deixar de banda la zona de la Marjaleria, com se sol dir des del camí la Donació a la mar, que després de la desaparició del cultiu de l’arròs, amb l’eclosió urbanística de villes, alqueries i casetes, parcel.les i parceletes, ha portat a aquesta zona del terme a consolidar-se com a lloc on passar l’estiu i cada vegada més tot l’any. Zones de marjal

La mare i el pare, llauradors de tota la vida, van poder tirar endavant, i com solia ser habitual per aquells temps, en casar-se van rebre les finques de part dels seus pares, que han sigut el seu/nostre sustent i així van poder traure la família cap avant.

RESSONS les mantens per capritx, costant-te diners de la butxaca o les deixes ermes.

Finques en diverses partides del terme, garroferal a la Xoquera, hortets a l’Estepar, Almalafa, Taxida, Canet o Coscollosa, la marjal a La Plana o la terra d’arròs a la Fileta, Mota o Travessera, finquetes menudes que amb gran treball, esforç i moltes nits sense dormir per culpa del mal oratge, i quatre jornals de fora casa, van ser suficients.

Sols cal pegar una volta pel terme, des de Benadresa a Vinatxell, i des de Fadrell a la Magdalena, passar per les trenta-dos partides del terme municipal i adonarse de la quantitat de finques perdudes, xicotetes i grans. Centenars de fanecades desaprofitades, convertides en nius de rates com a conills, i eixa, per desgràcia és la tendència per al futur, més finques de tarongers perdudes, més séquies plenes de malea que no deixen circular l’aigua, marjals que han passat de ser un vergel a ser un senillar de tres metres d’alçada. Quina tristor! Aquesta serà l’herència que deixarem als que vénen darrere de nosaltres?

Però els temps van anar canviant, la taronja cada dia més devaluada; els costos de producció multiplicats per 100; la paraula d’un home que abans era més que un contracte, i ara ni paraula ni contracte valen res; la pressió urbanística; etc., va fer que algunes finques foren venudes per poder tirar endavant, i les poques que queden o

COLLA EL MAGRE Totes i tots som culpables de no haver sabut com a mínim mantindré el que tant es va costar als nostres pares i iaios; propietaris, comerciants, polítics i una llarga llista més d’oficis, però tots arrelats a la terra. La vida és així, i de segur que si algú d’ells alçarà el cap, de seguida el tornaria a fotre cap a dins. De moment per la meua part, intentarem tornar a fer d’un trocet de la marjal de la Plana que es troba a la Carrerassa d’El Magre, el què ha de ser: el nostre lloc d’abastiment de verdures i hortalisses, per d’aquesta manera, fer honor a l’herència rebuda. I, mentre anem femt les faenes pròpies de la terra, anirem cantant la cançoneta de Pep Gimeno, “Botifarra”, també conegut com la Veu del País Valencià:

Si no canvia la taronja, ai si no canvia la taronja, i el preu no millora un poc, agarrem la motoserra, i fem nenya per al foc, i fem nenya per al foc!

Un trist final per a mols anys d’esforços i sacrificis per part del nostres avantpassats. 19

COLLA EL MAGRE

UNA CASA AL RAVAL Xaro Alegre i Segarra

Eixa serà sempre ma casa i el lloc on vaig nàixer; una casa al Raval de Sant Fèlix que durant molts anys va tindre entrà de carro; una casa de llauradors; una casa amb 4 metres de façana i 20 metres de fondària; una casa, just al número 9 del carrer Tauló, rebatejat com de l’Ebenista Hervàs.

La meua infantesa i la dels meus germans està en aquesta casa. Una infantesa bona per als temps que corrien! Però a més de la infantesa, a casa, dins d’eixes quatre parets hem viscut molt, ja que des de l’any 1992, a banda de ser nostra casa, eixes quatre parets també es van convertir en el cau de la nostra colla. No tota la casa, no creieu! Ens vam conformar amb ocupar-los als pares sols l’entrà, això sí ben ocupada!

om d’altres al raval, pertany al grup de cases que es van edificar després de l’any 1798, any a partir del qual es va donar permís per poder construir cases fora de les muralles, als ravals. El Pla i les Forques al nord i el Raval de Sant Francesc al sud. Cases heretades que passaven de pares a fills. La meua la va heretar mon pare, del seu pare i al mateix el iaio també la va heretar ja que allí ja vivien els seus avis paterns, el primer Magre, que nosaltres sapiguem.

Per allí passava el pirulero, el polero, la peixatera, el pellero que se’n portava la pell del conill els diumenges i ens la bescanviava per una caixeta de mistos o safrà; d’allí trèiem pastissos al Nadal i mones a la Pasqua per portar-los a coure al forn de Miravete; d’allí, al menjador de casa, el nostre iaio s’asomava pel costat de la televisió per intentar seguir els cavalls dels vaquers a les pel.lícules en blanc i negre de l’Oest o quan eixien imatges

Amb tanta herència ja us podeu imaginar la solera de la casa! De fet sempre que busques alguna cosa n’acabes trobant altres de sorprenents com per exemple la darrera troballa: la factura de la primera televisió que vam tindre! 20

COLLA EL MAGRE

d’un mateix cantant sempre ens deia «estos seran germans»; allí, acudia el veïnat per escoltar a Elena Francis parlant per ràdio i seguir la novel.la «Ama Rosa»; allí vam tindre un braser baix d’una taula camilla i que després vam substituir per una estufa de gas que portava una bombona blava que no feia més bulto que un poal (quin comboi!); a la seua cuina fèiem el menjar amb llenya o amb serradura, després el vam fer amb el petroleo -un d’aquells foguerets blancs xicotets que eren poc més que una caixa de sabates i portaven un dipòsit al darrer per al petroli- i finalment al gas butà, que la mare ja no ha volgut saber-ne res de gas natural, ni d’induccions ni coses semblants. Recordeu aquelles cuines planetes que tenien dos o tres foguerets?

En aquella casa, com en les de la resta del veïnat, per estrany que puga semblar, no hi havia quarto de bany. Les necessitats majors i menors es feien al comú, i per dutxar-nos ficàvem una tina de llanda al mig de la cuina i amb una arruixadora ens tiràvem l’aigua per damunt. Després ja vam fer el primer quarto de bany, i vam tindre una dutxa. Això va ser lo más de lo más! El terra era de sorra per a que entrara l’haca al corral, que estava al fons del tot, de manera que l’animalet tots els dies travessava tota la casa com a mínim un parell de vegades. Quan l’haca va morir, vam formigonar i uns anys després ja vam ficar el piso. 21

UNA CASA AL RAVAL Un altre lloc destacable que no ha estat aliè al pas del temps és la mateixa porta de la casa: primer una porta de fusta gran, molt pesada, amb dos ventalls que s’obrien de bat a bat per poder entrar el carro i l’haca, però que per sort comptava amb un postís, una lleugera fusta a mode de porta amb vidres i cortinetes, que ficàvem pel matí quan eixia el carro i llevàvem per la nit quan el carro havia d’entrar. La mort de l’haca, la incomoditat i el pas del temps, van fer que l’alumini substituïra a la fusta, reduint-se la

mida de la porta i desapareixen l’escalonet de pedra de l’entrada on estaven marcats els carrils per on entrava el carro, la porta postissa i les cortinetes. Totes les cases del Raval han anat evolucionant de la mateixa manera i ara ja en són poques les cases amb portes de fusta. A més, pel que fa a l’estructura, tot i les diferents reformes, encara hi ha trets que les fan característiques com una entrà gran, amb una bona ristrera de cadires, en alguns casos encara amb encordats de boga o de cànem, o un rebost baix l’escala. De corrals sí que ja en queden ben pocs. Estava dins del tot on ara tenim el modern quarto de bany, que ja té quasi trenta anys! I de xemeneies també en queden poques ja que com a Castelló no fa fred, la majoria de gent les va tapiar. Pràcticament de qualsevol racó de ma casa us podria contar una història. Sols he de tancar els ulls, o ni això, per recordar com era quan jo era menuda. Recordeu quan el pare va vendre el carro i va comprar el motoret? Quin luxe! Els veïns van vindre a veure’l! Tota la família pujàvem al remolc i baixàvem tots a l’alqueria, pareixia que volàvem acostumats a la velocitat de l’haca! Després el motoret es va quedar sols per treballar la terra, i a casa va arribar aquell 4L roig que el pobre va portar més matute que matute... L’altre dia encara vaig trobar els cupons que cobràvem per ser família nombrosa! El primer sofà també va ser una cosa fora sèrie! I la nevera pingüino? Contarie i no acabarie! 22

UNA CASA AL RAVAL Ma casa, la de sempre, la que si segueixes per la seua vorera cap al carrer Sant Roc trobes un cantó conegut per tots nosaltres com el «cantonet» on ma güelo i darrerament mon pare eixien a prendre el sol i xerrar una mica amb els veïns que per allí passaven. El cantonet que el destí ha volgut que siga el lloc on des de fa ja molts anys muntem el cadafal per veure les desfilades magdaleneres.

I davant del cantonet, la placeta i a la placeta un banc, on mon pare passava moltes estonetes amb el seu gos! Aquesta és ma casa, aquesta és nostra casa, aquesta és la casa d’Els Magres!

COLLA EL MAGRE

DE LA FLOR DEL TARONGER Tània Ruiz i Alegre

Comence a recordar… i ací em trobe recordant records, plena de fang, amb una taronja a la mà. L’herba a l’hort creix més ràpida que el xiquet del veí, tan ràpida com passa una vida. I hui que no estàs, les visites a Taxida, semblen molt diferents, però, sempre familiars. a plogut a Castelló i amb l’aroma a tarongina, el meu cap es dispara... Recorde eixos diumenges, en vindre de l’alqueria, fent una paradeta per carregar caixons, ací, a la terra de les teues alegries.

El sol comença a amagar-se i va sent l’hora de replegar i fer marxa. Sembla que en arribar de la marjal,com sempre, estaràs esperant impacient, al teu silló, la teua bossa de navels...I qui sap, per què no?

Quantes visites per replegar la fruita de l’hivern!

Arribe a casa i mentre descarregue, ronda el meu cap una xicoteta cançó que senqué de menuda, però no la recorde bé.... Sé que es cantava per fer dormir als xiquets però, poca cosa més sé. En arribar ma mare li preguntaré.

M’entrellace amb els arbres, vaig pensant en temps passats però a la vegada molt presents, buscant un bon tresor, ben rodonet, amb bon color, que no estiga tou, ni picat pels pardals... I per fi! Ara sí que sí, el tinc a les mans! I a la boca! Mmm...

Mentre sopem juntes, parlem, cosa que El Magre veuria molt malament, em conta la història de la cançó i bé, del que no és la cançó... Comencem a xafardejar amb velles històries i sense adonar-nos un xicotet somriure es dibuixa als nostres llavis, i pensem: Si estiguera ahí el cap de taula ja ens hauria renyit, per què això de parlar mentre es menja, no està ben vist.

En acabar, arrime les mans a la meua cara, com bé m’ensenyà la meua iaia i em sembla que, com altres vegades, vinc de l’alqueria de jugar al burro o al parxís o a qualsevol cosa. Quina olor tan peculiar, tan nostra! Bé, i, a la vegada, tan indiscreta que sempre et delata quan piques un poquet baix del taronger! 24

DE LA FLOR DEL TARONGER <<Aclariment>>: Seure o fer de cap de taula, és estar a la punta, on no tens ningú al costat que et mareja, ni et fa puntadetes, ni et lleva una pataca del plat..., doncs això. Hi ha dos tipus de cap de taula: el que coneixes així de sempre i has de respectar, encara que siga el millor lloc a taula, per edat, sabiesa o tradició i després està l’altre cap de taula, el que no vol ningú i s’atorga al més menut de la família o a l’últim que arriba a parar taula, encara que la primera raó sol ser la més certa.

Amb el temps, els germans van anar creixent i casant-se i van donar-li néts a l’avi, que encara que no solia mostrar els sentiments, estava ben orgullós que la família es fera gran, i no podia evitar l’alegria quan anàvem a veure’l a la caseta de fusta mentre feia partida a les cartes amb els amics i companys. –Ui, on aneu senyoretes de migcul? Ens preguntava amb un somriure. –A esmorzar i a arreglar el motoret “güelo” que en dos setmanes són ja les festes de la Magdalena! –li dèiem ben pagades. - Qui guanya?- preguntàvem. -El qui no perd! -li agradava respondre’ns. I ens quedaven un poquet a veure com cantava les quaranta.

Seguim amb la “xarramenta” i ens traslladem a anys d’infantessa, on les séquies eren les millor piscines i llocs de pesca, i fins i tot es feien canoes per navegar-les! (Quina diferència amb les actuals, que ficaries una pota dins i ja no et traurien d’allí si no és a “espentejons” i vés i busca ajuda) -Però aquells anys eren diferents, les portes estaven sempre obertes, la gent al carrer, els animals lliures...i clar algun germanet “malparit” et perseguia de vegades amb una serp menuda a la mà, mentre tu corries atemorida pel fàstic –diu ma mare.

Després, una vegada ja a l’alqueria ens revisava el treball i si alguna cosa no estava al seu gust ens cridava, i de quines maneres! A banda de per la seua veu, el crit del iaio era inconfundible: el deia cinc o sis noms abans que el teu! Mai sabies que eres tu a qui buscaven. Havies de tindre intuïció! I ganes de

Encara, que com hui dia, als bons nens se’ls premia i a aquells quatre germans, que sempre ajudaven a son pare amb les tomaqueres, un dia els arribà l’alegria més grossa. Amb la comunió ja feta i amb un poquet de temps, començarien a construir una gran piscina. Qui els haguera vist dies i dies baix del sòl allí ficant rajoletes amb els ulls enlluernats de l’emoció! Sembla que la primera omplida de bassa, amb l’aigua del pou va ser tota una experiència! Jo no estava allí, però, pel que em conta la mare, em recorda a quan els menuts Magres de la família, a l’estiu, no poden aguantar-se les ganes i entren amb dos dits d’aigua a xapotejar. Que bonics els estius a l’alqueria! 25

DE LA FLOR DEL TARONGER treballar també, per què normalment el cridar-te anava seguit d’una ordre: agafa alguna cosa, replega açò i ho no deixes pel mig... i clar s’havia de creure si no volies sentir això de “que cabuts i malcreguts que sou!”. Però, ens ho passàvem tan bé! Diuen que hi ha coses que no canvien mai i a nosaltres ens agradava tant sentir al iaio remugar...Estic ben segura que si ho feia era perquè realment es preocupava per nosaltres, que erem els seus Magrets i Magretes i perquè el crit o la renya també el feia sentir-se part d’aquesta màquina, que engeguem any rere any, la nostra colla. Aleshores, quin mal feia? Cap.

En acabar la feina, era hora d’anar a dinar amb la iaia que ens estava esperant: -A bones hores calces blanques! –ens deia. I arribava el moment d’una pregunta típica: Iaia que tenim hui per a dinar? Xorles amb borles. – ens responia. Va! A la taula i al llit al primer crit! Que a panxa buida tot són badalls, Vinga! Al lloc! I ja seiem a la cadira que cadascú teníem assignada, esperant impacients per veure el plat. Que moltes vegades era paelleta feta amb llenya, d’eixa que vols fer igual i no t’ix. -Iaia no deies que hi havia xorles? –deiem innocents. -Ja, ja! Us han enganyat com a caragols! –ens deia el iaio. I amb açò, ma mare em tallà: -T’enrotlles més que les persianes xiqueta! I per fi, arribà el torn de parlar de la cançó que em va vindre de vesprada al cap. Resulta que aquesta cançó, era una cançó de bressol, que l’àvia cantava a ma mare de menuda per fer-la dormir i que alguna vegada devia haver sentit cantar a ella:

La meua xiqueta és l’ama del corral i del carrer, de la fulla de la parra i de la flor del taronger...

Ben sabut és, que abans les cases eren casa i corral a l’hora, per poder obtindre menjar dels animals que es cuidaven i per poder guardar l’haca. I aquesta era una cançoneta molt dolça que feia a ma mare adormir-se en un tres i no res, com si fora cosa de màgia. 26

DE LA FLOR DEL TARONGER en un dels seus versos deixava a la llum el nàixer de les nostres arrels, de la nostra pertinença. Per què ara més que mai, sé d’on venim: de la flor del taronger.

Me la va cantar, i en escoltar-la no podia parar de veure’s reflectits en eixa lletra als iaios. Representava part de la nostra història com a castellonencs i castellonenques, com a família de llauradors. Amb eixa manera de parlar que ens representa, tan espontània, tan nostra, tan de la terra. Eixa forma de parlar i de ser, que tant ens caracteritza i ens identifica.

........................... De sobte i sense adonar-me, amb els ulls entelats encara i envolta de records, una veu per dins em diu: Au va! Que ja el dia és arribat de la nostra Magdalena i es convoca al poble sencer a traure l’amor de pena. Quines paraules les de Bernat Artola, sempre amb el pel de punta en sentir-les... Doncs vinga, que açò ja comença!

Ens té igual anar com cagalló per séquia de vegades, o ser uns caps de suro d’altres, a fer la mà! Sabem que a casa tenim el que volem, una família com una colla, que ens recolza i ens fa sentir la joia més valuosa i això és el que importa.

Magdalena Vítol!!!!

Quin fillol oblidaria la rabassa maternal? Sabia, en aquell moment, que per molts anys que passaren, jo també recordaria ja sempre eixa cançó. Cançó que

Que el teu record siga més llarg fins i tot que la vida.

COLLA EL MAGRE

UN SAQUET DE L´ESMORZAR Lledó Alegre i Zurano

És l’any 2016, ja és dissabte de Magdalena i el primer de tot és partirse el treball: uns han d’anar a l’alqueria a portar el motoret i mentre, la resta preparen un bon esmorzar per començar la setmana de festes amb forces.

Sona el despertador, ni tan sols ha començat a clarejar, són les 6 de la matinada, però el treball de camp es fa de bon matí. El fred ja aprete en aquesta època de l’any i més encara a aquestes hores, cal abrigar-se, pantalons de feina i la boina per a eixes parts del cap que deixen veure més carn del que deurien. No hi ha temps de desdejunar ni fam tan sols. El Magre desperta el gos, “León” que fins i tot està més dormit que l’amo i el puja a la furgona, el protector del fort, no per les seues dimensions, però si pel seu caràcter. Espera! Espera! Que se li ha oblidat el saquet de l’esmorzar, que com cada matí l’acompanya, un bon tros de pa i pernil, botifarra o qualsevol embotit semblant per a donar-li sabor, i si sobra una miqueta millor, així quan tornarà de treballar, la seua néta Sònia, podrà regirar-li el saquet i menjar-se la resta i alguna coseta més encantada: una mandarina primerenca, una pruna, o qualsevol cosa que a la xiqueta li puga vindre de gust. Aquesta afició, però, no és sols de la xiqueta, filles i muller es disputen des de fa anys el regirar-li el saquet per matar el cuquet a l’hora de berenar.

badejo, pebrera fregida, sardines salades, amanides de ceba tendra i olives i una gran varietat de formatges i embotits acompanyats sempre amb un generós tros de pa del nostre amic Joan, és el que ocupa la nostra taula. Sempre regat amb una cervesa ben fresqueta acabada de tirar del barril o un bon got de vi sense o amb llimonada. Els iaios ja es fan majors i no ixen a esmorzar, però sempre volen que els guardem una miqueta. A casa l’esmorzar és sagrat! Per acabar un cafè que calfe el cos perquè no cal oblidar que estem al febrer o alguns anys, si tenim sort, al març. Aquest primer dissabte de festes sempre s’especula sobre tota la setmana, com eixirà aquest acte o aquell, com quedarem per a tal dia o tal altre, converses d’il.lusió pel que queda per vindre que fan que l’esmorzar se’ns ajunte amb la mascletà. 28

UN SAQUET DE L´ESMORZAR La quadrilla està preparada per posar-se mans a l’obra, però primer han de passar pel bar a fer-se un cafè, o en el cas dels més valents un gotet de barreja, i a rebre les ordres de l’ hort que toca en aquesta jornada. Hui, a collir taronges, un treball dur que segur els obrirà la gana.

Diumenge de Magdalena crec que és el dia que més Magres esmorzem junts, muntem les taules al carrer ja que dins del cau no hi cabem tots, i la companyia és sense dubte, el plat estrella. Tornen a ser les 6 de la matinada, com cada matí quan es desperta El Magre, fa molt de temps que no necessita despertador, com diu Sergio, el veí dels meus iaios, ell arrancant la furgona és el despertador del carrer. Porta ja anys jubilat però l’horari de tota una vida no és fàcil de canviar. Ara més que mai l’alqueria és el que reclama la seua atenció, als conills, les gallines i els ànecs cal donarlos de menjar i tots els dies l’hort necessita uns pocs treballs, pocs perquè El Magre ja es va fent major. Però el que no perdona és l’esmorzar, ara va a la “Caseta de Fusta”, ja que està propet de l’alqueria, continua portant el seu saquet de l’esmorzar, però ja no hi ha pressa per acabar. S’entreté parlant amb uns i amb altres, però totes persones de la terreta. És molt probable que siguen llauradors com ell o almenys ho hagen sigut fa anys, així que ja vos podeu imaginar de què tracten les seues converses. A l’hora del cafè, ara ja sense copa, no és estrany veure’l jugar a cartes, el guinyot és el seu joc preferit, encara que té un poc de mal geni i sempre li diu al company el que haurien d’haver fet per a guanyar.

Este hort està tancat, així que hui els tocarà anarse’n al bar a esmorzar on es trobaran amb els seus companys de professió i de segur sense voler s’allargarà un poc més del que deu. I és que aquesta és i sobretot era, una pràctica molt habitual, anar “a fer gasto”, és a dir, emportar-se l’esmorzar de casa i consumir en el bar la beguda, cacaus o olives i cafè i copa o carajillo. Com sempre, tot va a modes i els bars no eren una excepció, en aquests temps els bars de moda per a la gent de la terra eren el Bar Roca a la Ronda Magdalena, el Barrachina a l’antiga nacional 340, el Bar Tirado a Alcalde Tàrrega o La Venta Guillamon a Benadressa eren punts de reunió assegurats per a trobar colles de collidors. Els dies que es treballa un hort que no està tancat -la majoria en altres temps- i sempre que l’oratge ho permet, és molt probable que no vagen al bar a esmorzar, i que les pedres es transformen en cadires i l’ombra dels arbres en la millor teulada. El gotet de barreja, la figa albardada i el repicar de les campanes ens acaba de despertar, ja tenim la canya, ara cal tornar al cau dels Magres i prepararho tot per a pujar a la Magdalena, però abans tots junts gaudim d’un generós esmorzar. El plat més singular són els típics ximos: pa fregit farcit de tomaca, tonyina, ou dur i pebrera, molts segur que pensen per què només els mengen el diumenge de Magdalena si son tant bons. 29

UN SAQUET DE L´ESMORZAR I com que hi ha confiança, de vegades li porten coses a Vicent perquè les cuine o es fan entre ells intercanvi de collites i altres béns preuats!

sinó olives partides i ben salades, de les que se’ls nota el gust a timonet, romer i saborija. Sempre que prove una d’eixes olives em ve a la memòria al meu iaio Tomàs, El Magre, i la meua iaia Rosario asseguts davall la figuera, en l’alqueria, un cara a l’altre amb una taula de fusta al mig, poal entre les seues cames i pedra en mà, anar esclafant una o una les olives. No cal dir que no són exactament iguals, és com voler que el caldo de la teua mare isca igual que el teu amb els mateixos ingredients, és missió impossible, això em fa pensar que és probable que no torne a provar unes així en la meua vida.

Intenta anar tots els dies perquè no està molt segur que a la propera li renoven el permís de conduir, ja no veu igual que abans i encara que les seues filles i fill li diuen que ja no hauria d’anar a esmorzar a un lloc on ha d’anar amb cotxe, ell es resistix a perdre els seus costums i independència: cabut! Les setmanes per a que comencen les nostres festes se poden comptar amb en els dits d’una mà, les festes de la Magdalena 2017, i com cada any els Magres estem diumenge rere diumenge esmorzant a la “casseta de fusta”, malnom, almenys per a nosaltres, de Bar la Marjaleria. És una cita obligatòria ja que hem d’agafar forces per a preparar el motoret per a la seua eixida anual i que puga lluir pels carrers de Castelló i sobretot no deixar-nos tirats a meitat camí a la Magdalena.

Amb el carajillo sóc conscient d’una cosa, les coses canvien, aquest esmorzar és diferent del dels anys anteriors, ningú ve a preguntar-nos pel iaio Tomàs, quan açò ocorria cada vegada que veníem a la “Caseta de Fusta”, però tots saben que som els d’El Magre. Els records fan la resta, intente veure’l en el cadafal veient el pregó, o remugant quan en el cau entrem sense parar al menjador, intente veure’l en el nostre nom “El Magre”...Però sobretot el veig en la meua família, el regal que ens va donar, l’amor a la nostra terra i els nostres costums, l’orgull de ser castellonenc.

Els plats de llonganisses amb tomata, callós, abadejo, carxofes, sardina salada...Tots comencen a eixir, per sort hi ha molta varietat perquè cadascú té uns desitjos al matí, i per descomptat que no falten uns plats d’olives enmig de la taula, no olives clàssiques,

De qui ens haurà vingut el fet de què ens agrade tant l’esmorzar?

UN SAQUET DE LÂ´ESMORZAR

COLLA EL MAGRE

DINERS ROJOS I QUATRE XAVOS MÉS Sònia Alegre

uja dalt, a la naia, i, allí, baix de l’escala, al forat, hi ha una caixa de llanda...i efectivament, allí estava la caixa. Seguint aquestes instruccions tan precises, gravades a la memòria de qui amaga un tresor, un tresor preuat, diners heretats, però que d’un dia per a l’altre van passar a “no valdre res!”. La caixa en sí ja és una relíquia: una caixa de llanda que segons podem llegir en origen contenia mig quilo de cafè de la marca La Garza, una companyia torrefactora de cafès que es va fundar l’any 1923 i que es va especialitzar en la importació, torrefacció i distribució de cafès i que, per a sorpresa de qui escriu, encara existeix actualment. Però el que hi ha dins no té preu per nosaltres: són coses nostres que vénen d’antic. Un tros de roba de llenç, molt vellet, que serveix per embolicar alguna cosa i també per dissimular el contingut de la llandeta...Els bitllets són diners rojos, de quan a la República, no sé ni com els vam trobar perquè ma mare ja havia mort i no ens va dir mai que els tenia guardats. Estaven amagats en un forat entre el cabiró i el sostre de la casa del carrer Caperó on vaig nàixer i després ha viscut tota la vida el tio Vicent... 32

DINERS ROJOS I QUATRE XAVOS MÉS imagine que ma mare els degués amagar allí quan a la guerra vam haver de fugir a l’alqueria de Canet, on vam passar “lo més gros”.

Burgos, va aprovar un decret-llei que va fer que el Banc d’Espanya declarés sense validesa els bitllets de pessetes fins al moment de curs legal que s’hagueren posat en circulació amb posterioritat al 18 de juliol, dia del Alzamiento Nacional. No obstant això, els bitllets republicans seguien sent vàlids a les zones republicanes i a l’estranger, de manera que al territori espanyol coexistien dos tipus de pessetes en funció de qui governava en cada zona.

- Iaia, i per què creus que ta mare va guardar amagats els diners rojos si ja no valien per a res? - Ai xiqueta! Perquè l’esperança mai es perd! Per si de cas, no ho sé, ma mare ho guardava tot! (I ací, no puc evitar que em vingue al cap eixa cançó de Raimon: Molt lluny,/ en les butxaques d’uns pantalons vells/ que ma mare guardava/ -ma mare ho guarda tot-,/... visca eixes mares guardadores i que a més, sabien on ho guardaven tot!)...Un dia teníem diners i a l’altre, ja no vam tindre res!

A més, el decret de 1938, també va ordenar confiscar el paper moneda imprès pel govern republicà a partir de 1936 que havien posat en circulació alguns ajuntaments i, fins i tot, cooperatives, dels territoris republicans.

Així va ser perquè l’any 1938, en plena Guerra Civil, per un decret del Ministeri d’Hisenda del govern franquista es va ordenar la prohibició de “la tinença de paper moneda posada en curs per l’enemic”, és a dir, es va obligar a tots els espanyols a lliurar tot el capital que tingueren en diners de la República (també anomenats els diners rojos o els diners de l’enemic), obligant-los a canviar els diners republicans per la nova moneda encunyada pel règim i que, a partir d’aleshores, seria la única de curs legal.

A l’aixopluc del Banc d’Espanya i de les diferents entitats bancàries de cada localitat van ser les encarregades d’efectuar la recol.lecta del capital que posseïa la ciutadania, uns diners que per a molts significaven tots els estalvis guanyats al llarg de la vida. A canvi se’ls va fer entrega d’un pagaré, signat i segellat, que teòricament havia de servir per a que aquest capital se’ls bescanviés pel nou model de moneda imposada pel franquisme. Però a l’hora de la veritat, de bescanvi res de res, i a dia d’avui, tot i que per part de diferents col.lectius s’han intentat cobrar indemnitzacions (col.lectius per la Memòria Històrica, la

I és que des dels primers mesos de la Guerra Civil, concretament el 12 de novembre de 1936, la Junta de Defensa Nacional creada pels nacionals en 33

DINERS ROJOS I QUATRE XAVOS MÃ&#x2030;S

DINERS ROJOS I QUATRE XAVOS MÉS Asociación de Perjudicados por la Incautación del Gobierno Franquista (APIGF) o el propi Baltasar Garzón), els hereus d’aquestes persones compten com a molt amb un paper que certifica la legítima propietat d’uns diners que van ser sostrets sense cap tipus d’escrúpols o, en altres casos, amb els propis diners -com és el nostre cas- que no van poder arribar ni tan sols a canviar, no sabem si per manca de temps o mitjans o simplement per la por que patien les persones que els posseïen ja que, fins i tot, aquest fet podia arribar a considerar-se constitutiu de delicte.

Durant la II República circulaven a Espanya diversos bitllets d’entre 25 i 1.000 pessetes i diverses monedes de diferents metalls: - de plata: de 5, 2, 1, i mitja pesseta; - de cupro-níquel (el reial): de 25 cèntims; - i de coure: 10 cèntims (la perra grossa); 5 cèntim (la perreta); 2 cèntims; i 1 cèntim (el centiment). En fracassar parcialment l’alçament militar de 1936, la situació va originar una guerra que prompte es va endevinar llarga. Per això, una de les preocupacions d’ambdós bàndols va ser l’obtenció de divises per a efectuar els pagaments de les mercaderies que compraven a l’estranger.

Calia començar des de zero, des de la misèria, no pogueren fer res més ja que tot el capital pel qual s’havia treballat tota una vida o més, els havia estat robat per aquell qui manava. Els diners republicans ja no valien res!

Amb l’ambient bèl.lic la pesseta va perdre valor als mercats de divises internacionals i l’estat, es va veure en la necessitat d’atresorar tots els metalls valuosos convertibles en divises o útils des del punt de vista industrial. També la gent que podia atresorava -a pesar dels decrets que ho prohibien en ambdues zones- les monedes, les joies i qualsevol valor convertible en diners en l’incert futur. Per aquest motiu, van desaparèixer de la circulació les monedes de plata existents (que el mateix Govern retirava a mesura que arribaven a les seues arques) així com les monedes de coure i ferro que va emetre el Govern republicà ja iniciada la guerra.

Alguns d’aquests bitllets i monedes havien estat estampats precisament a casa nostra, a Castelló de la Plana, a la Fàbrica de Moneda i Timbre, fins el 23 d’abril de 1938, data en què a causa de l’ofensiva de les tropes rebels contra la nostra la fàbrica es va haver de traslladar -incloent el trasllat les màquines i el personal obrer- a Aspe on van ser impresos els darrers bitllets, monedes i segells de la II República espanyola el 30 de març de 1939, després que l’exèrcit feixista italià va envair el municipi i els republicans, en els millors dels casos, hagueren de fugir.

L’acaparament de moneda fraccionària va afectar tremendament a l’activitat econòmica ja de per si alterada, i va obligar, a les zones republicanes, a recórrer als anomenats “vals” i “bons” que servien especialment els comerciants, per a la devolució del canvi de bitllets. Aquesta forma de diners va ser emesa per ajuntaments, comerciants, indústries, transports públics, diferents entitats, etc. Els bitllets -el paper-, que substituïen a la moneda fraccionària, eren canviats en els respectius ajuntaments o entitats emissores per bitllets del Banc d’Espanya,

Segons l’informe del Banc d’Espanya de data 11 de març de 1938, els diners republicans encauats durant la Guerra Civil per l’exèrcit de Franco va arribar a 356 milions de pessetes, xifra que actualment equivaldria a més de 3.000 milions d’euros (ja que el valor actualitzat més interessos d’una pesseta de l’època equivaldria aproximadament a 86,24.€ actuals). 35

DINERS ROJOS I QUATRE XAVOS MÉS la qual cosa garantia el seu valor i el canvi d’uns per altres en qualsevol moment, ja que els diners del Banc d’Espanya quedaven en dipòsit, separat de les arques municipals.

La iaia diu que dins de la caixa de llanda hi ha diners rojos però la veritat és que a dins, hi ha un poc de tot: - quatre bitllets de 100 pessetes, amb data Madrid, 1r de juliol de 1925, amb el rostre de Felip II; - dos bitllets de 50 pessetes, amb data Madrid, de 15 d’agots de 1928, i el rostre de Velázquez. - sis bitllets de 25 pessetes , amb data Madrid, de 15 d’agost de 1928; i amb el rostre de Calderón de la Barca.

Aquesta mena de bitllets locals es van retirar oficialment de la circulació el 31 de març de 1938, però alguns municipis van ignorar la prohibició i van mantenir el seu ús fins a la fi de la guerra quan es van convertir en paper mullat.

- set duros de plata: un de 1871 d’Amadeu I, Rei d’Espanya; un altre, de 1890, d’Alfons XIII, Rei d’Espanya por gracia de Dios; i cinc -dos de 1878, un de 1975, un altre de 1883, i el cinquè de 1875d’Afons XII, també Rei per la G. De Dios. - set monedes de dues pessetes: cinc d’Alfons XII -de 1883, 1884, dues de 1882 i una de 1879- i dues de 1870, del Govern Provisional, amb la Hispània gitada damunt dels Pirineus subjectant una branca d’olivera i els peus descansant damunt de la roca de Gibraltar. - cinc monedes d’una pesseta: dues amb la Hispània de 1870 i 1869; una d’Alfons XII de 1883; i dues més, d’Alfons XIII de 1893 i 1890. - una de cinquanta cèntims (mitja-pesseta) de 1904, d’Alfons XIII. - i de coure hi ha un fum! De totes les mesures i de totes les vàlues això sí la majoria d’elles il.legibles,

El valor dels bitllets del banc d’Espanya va anar sempre en descens a causa de la inflació i de la baixa cotització exterior. Des del començament de la guerra el bàndol alçat estampillava els bitllets republicans que circulaven pels territoris que controlava, i quan en 1937 se van emetre els seus propis bitllets (a Burgos), la seua cotització es va distanciar molt de la dèbil pesseta republicana, que s’acabaria desplomant al final de la guerra, ja que el nou Estat no va pensar mai bescanviar els bitllets republicans en circulació. La situació va portar a la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre a confeccionar des de finals de 1938 uns segells-monedes en cartons circulars amb l’escut de l’Estat gravat en una de les cares i l’altra reservada per a adherir diferents segells de correus. 36

DINERS ROJOS I QUATRE XAVOS MÉS esmeradetes i amb necessitat d’una bona neteja que amb temps i ganes, m’he promès a mi mateixa que els faré.

de conduir i moltíssimes coses més, que avui, per sort ens podrien parèixer un disbarat. Per contra els homes eren els amos i senyors i podien disposar de pràcticament tot sense el consentiment de les dónes: són ben conegudes a les nostres terres apostes de joc consistents en parts de la casa, animals utilitzats com a força de treball o, fins i tot, la dona!

Dels duros de plata la iaia n’està ben pagada perquè a banda dels que queden dins la llanda, ja en van eixir huit de casa i van servir per a moments molt importants: - dues en té ma mare, van ser les seues arres de casament: un duro de plata del 1885 i l’altre de 1878; - altres dues en té ma tia Lidón, aquestes de 1870 i 1871; - dues més mon tio Tomàs, de 1893 i 1894; - i dues més per a ma tia Elena, de 1891 i 1882.

Per sort molt ha canviat tot açò en els nostres dies i més encara que volem que canvie però sovint és bo mirar al passat per fer memòria, per poder continuar avançant. Molt em parla la iaia del que hem avançat les dones en el nostre camí cap a la igualtat, però tornem al tema que ens ocupa, els diners, únicament es refereix al iaio i de la seua part d’esforç se n’oblida per complert.

Tot seguit, la iaia em conta que sa mare es va passar tota la guerra amb una cistella penjant del braç, una cistella coberta amb un drapet que baix amagava un tresor, que no era que ni més ni menys que ous de gallina! Ous que de moltes penes la van traure: que baixaven al refugi i s’estaven hores, quan la fam es presentava, un foradet a l’ou i cap a dins per calmar la gana; que faltava alguna cosa precisa, un parellet d’ous bescanviats o fins i tot venuts d’estraperlo...I és que quan no hi ha de res qualsevol cosa es pot convertir en un tresor!

Diners que tantes suors li van costar de guanyar, suors físiques d’una família de llauradors que tan sols tenien les seues mans, la terra i una haca per treballar-la i, amb aquestes tres eines van poder viure dignament i treure endavant una família amb quatre fills.

- Quan a la guerra, de diners no hi havia per gastar, -m’explica la iaia-, i després encara menys! I parlant-me de diners m’explica una cosa de no fa tants anys i que igual no ve mal de recordar ací i en qualsevol moment. Em parla de que les dones casades no podien tindre res al seu nom, que tot era dels homes...

Jornals, collites, senyorets, desbrossar, fer remulla, plantar, abonar, regar, criar animals, xarcullar, fer d’obrer, la peladora dels frares carmelitans, garroferes, l’arròs, tarongerars, anguiles, tords, l’horta i el secà....i el saber una mica de tot, van permetre al Magre no fer-se ric, però sí viure dignament, amb la satisfacció que dóna el treball ben fet.

No hem de perdre de vista que fins l’any 1981 -i d’açò en fa quatre dies- les dones havien de demanar permís al seu marit per poder treballar, cobrar el seu salari, obrir una llibreta al banc, obtenir el carnet 37

COLLA EL MAGRE

LA MARJAL:

TRADICIÓ, ESFORÇ I RECOMPENSA Jaime Martínez i Romero

Ring,ringgggggggggggg….

Una vegada l’estómac ple, arriba l’hora de treballar. En cinc minuts ja estem al lloc, l’alqueria, la casa que podria comptar tantes històries com a dies porta en peu. L’alqueria és la casa que va construir el iaio Tomàs, lloc on tota la família ha passat estius sencers, i lloc on El Magre va treballar la terra que, gràcies a ell, hui en dia podem treballar nosaltres.

ona el despertador, les huit del matí. És dissabte, primer dia de descans després d’una llarga setmana de treball, però no importa matinar, saps que la marjal espera. T’alces i et prepares tot el que és necessari per a treballar com cal, sabatilles, xandall i un bon foldre polar, còmode i calentet. Agafes el cotxe i directe a la Caseta de Fusta, el bar de la Marjaleria per excel. lència, cal agafar forces amb un bon esmorzar. Pel camí ja penses en eixa terra que cal treballar i cuidar, eixa terra que ens donarà la satisfacció de poder recol.lectar uns aliments amb un sabor inigualable. Una vegada els tres aseguts a la taula, i amb l’esmorzar davant, comença la nostra reunió informal on ens preguntem coses com: Quins són els passos que hem seguit fins ara? Quin és el progrés?, i important, Quin és l’orde del dia? A més a més d’aquestes qüestions, Tomàs ens diu a Saverio i a mi com cal fer les coses, és la nostra veu cantant, la persona que ens ensenya tot. 38

LA MARJAL: TRADICIÓ, ESFORÇ I RECOMPENSA Una vegada llestos, entrem a l’horta i veiem quin és el progrés que han tingut eixes hortalisses que amb tanta il.lusió vam plantar i hem estat cuidant. És una sensació molt satisfactòria veure que el teu treball obté resultats, veure que eixa xicoteta llavor, és ara una cridanera carlota amb un sabor molt fresc. Amb la moral alta després de veure com l’horta es va omplint de color, i amb les idees clares, agafem l’aixada, la carretilla i tot el que és necessari per a seguir amb la nostra feina, donar-li una nova vida a esta terra. No és fàcil aprendre quan és l’època de sembra cada cosa, ni quina és la forma concreta de fer-ho, però tenim la millor informació possible, el llegat del iaio Tomàs, on cada tipus de sembra o, simplement, el mètode per a regar, té la seua explicació. A més a més de seguir uns passos concrets, també ens deixem guiar per la nostra intuïció i intentem fer les coses el millor possible. Després d’un matí de treball i un fi aconseguit, ens dirigim a acabar la nostra xicoteta reunió. Amb eixa cervesa freda que et fa sentir més realitzat, posem en comú les nostres sensacions del dia, les possibles incerteses de cadascú, i quins són els nostres objectius per al pròxim dia. Des que vam començar amb il.lusió aquest projecte, dia a dia he anat comprenent com de sacrificada era la vida dels nostres avantpassats, en què, després de molt de temps treballant de valent per a alimentar la família, una simple tempesta pot fer inservible tot aquest sacrifici. De la terra he aprés a ser un poc més pacient, a donar-li el reconeixement que es mereixen tots els agricultors, i sobretot he aprés a apreciar el valor que té tot el que un pare, una mare, o els teus iaios, poden ensenyar-te. 39

COLLA EL MAGRE

LES QUARANTA! Laia Alegre i Zurano

massa jóvens per al guinyot– guaitant la bosseta de plàstic amb tots els nostres noms per saber qui serà la seua parella. Ai pobre de qui li toque ser la parella de l’agüelo Tomàs! I no perquè no sàpiga jugar, sinó perquè és el que més en sap. I és que és normal, ja són molts anys de guinyotaes, moltes les cartes que han passat per eixes mans i moltes les lliçons apresses a base de pals.

ltim diumenge de Magdalena, alguns ja estan apurant els últims granets d’arròs que queden al plat, altres s’alcen per anar fent el cafè per tal de desfer-se’n del inevitable i dolç ensopiment que segueix tota bona paella, els més valents amaneixen la mistela per acompanyar les coques dolces –que això sempre va bé– i n’hi ha qui es passeja amb l’olla plena de gel disposat a fer uns bons combinats que vagen aclarint la gola per al Vítol.

L’ «agüelo» Tomàs, al llarg de la seua vida, ha sigut una persona fidel o, si més no, cabuda. Ha sigut cabut en moltes coses que et feien respirar fondo i contar fins a deu. Però, per sort, també ha sigut cabut amb la llengua, amb la terra, amb els costums castelloners, amb la família, amb els amics i, no puc deixar-m’ho, amb el guinyot. És impossible comptar totes les partides jugades a la caseta de fusta, nom que donem a casa al Bar La Marjaleria de la Fileta, o al de Les Tres Banderes. Cada matí des de la seua jubilació, allí es plantava com un clau, promptet que sinó després es fa massa tard, esmorzar, partida de guinyot amb els amics de la Marjaleria i a treballar. El Municipalet, el Romo, el Badat, l’Ermità, Llonja, Sabata, el Tapit, el Rulo, Pepe el Matxo i molts més són els que han compartit guinyotaes matí rere matí amb el Magre.

Ha estat una setmana de categoria, i per molt que cridem “altra setmana més” a la plaça Major, la veritat és que els cossos ja estan demanant bullit i sofà. Altre any que ha passat sense adonar-nos-en. Fa un tres i no res estàvem punxant el primer barril de cervesa i ja fa nou dies des d’això. El cansament es barreja amb el mal cos que dóna pensar en la fi de les festes i l’ambient pareix que es torna més gris i espès. Però de sobte, se sent una veu que diu “A veure, qui s’apunte a una guinyotà?”. I és en eixe precís moment quan te n’adones: encara és Magdalena! El cansament i l’enyorança ja vindran demà, que avui encara queda molt per celebrar. Deu minuts després ja està tot enllestit, tres generacions de magres –la darrera fornada encara són 40

LES QUARANTA treballar –ja que res d’això pren sentit amb la incorporació de la dona al treball remunerat– a un punt d’encontre del que dones i homes gaudeixen.

Per a jugar bé al guinyot – ens contava – en tot moment has de tindre al cap el següent: les brisques i els trumfos que han eixit ja i els que en queden, si s’han cantat les 40 o les 20 i de quin pal i quina és la carta més alta de cada pal que n’hi ha a cada moment. Molta universitat, però a l’hora de la veritat, el Magre ens passava a totes les netes per damunt amb els seus comptes. I això no era tot, perquè si per algun miracle eres capaç de retindre tota eixa informació al teu cap, no et penses que ja estava tot fet, perquè ara havies de saber com utilitzar-la.

El guinyot, malgrat ser un dels jocs amb més prevalença a les nostres terres, no és ni molt menys l’únic al que tradicionalment les famílies de Castelló han acudit en busca d’entreteniment. Un altre joc que em plena el cap d’imatges i records del Magre és el burro. L’escenari ací es situa a l’emparrat d’una alqueria del camí La Plana una vesprada qualsevol de l’estiu. Amb aquest joc la cosa ja es fica seriosa, i és que guanyar o perdre al burro no tan sols és una qüestió d’amor propi, sinó de diners! Hi poden participar de 4 a 6 persones, les quals van posant diners a la part central de la taula. A cada partida el guanyador o guanyadora va augmentant les seues arques a expenses d’aquells que, al perdre, han de pagar-los.

Millor o pitjor jugat, el guinyot és un joc que no pot faltar a la nostra colla cada vegada que ens apleguem totes i tots. I és que es tracta d’un joc ben afermat a les nostres terres que esdevé tradició per a moltes famílies castellonenques. Un joc que, com tot, evoluciona i s’adapta a les noves formes de vida. És per això que el guinyot està deixant de ser un joc on són sols els hómens els que juguen abans d’anar-se’n a

LES QUARANTA com a objectiu aconseguir quedar-se a la mà amb quatre cartes del mateix número, una de cada pal. Qui primer ho fa, ha de posar la mà al mig de la taula cridant “burro!”, i tots els altres l’han de seguir posant les mans damunt. La mà que quede més amunt –i per tant l’última que ha estat afegida– serà la que perda la partida i se li atorgarà la primera lletra de la paraula “burro”, la “b”. El joc el perd qui abans se’n aconseguisca totes les lletres i per tant siga, tal com diu el joc, el més burro.

L’ «agüelo» Tomàs, que era molt sabut en aquests temes, s’amagava els diners davall un cendrer de Cinzano per tal que no ningú sapiguera com estaven les seues finances i, per tant, com de bé o malament se li estava donant el joc. Estava clar que ningú no eixiria de pobre per moltes partides que guanyara al burro, però la concentració i la tensió que es respirava en aquelles partides de segur serien l’enveja de qualsevol casino de Las Vegas.

El burro no era l’únic joc en què els majors es jugaven els diners, també estava, entre altres, el cinquet. Aquest joc, però, tenia un to més relaxat que el burro. Es juga de manera individual i la dinàmica consisteix a anar completant les escales dels quatre pals fins quedar-se sense cartes a la mà. La persona que abans se’n desfaça de totes les cartes és la guanyadora.

Per a les xiquetes, però, això de jugar amb diners de veritat se’ns quedava un poc gran –més que res perquè no en teníem–, per això sempre agafàvem un pot de vidre ple de pessetes i les fèiem servir com a substituts dels euros. També existeix una altra variant del joc, la qual té poc més a veure amb l’anterior a part de què ambdós tenen el mateix nom. Aquesta variant és més jugada pels infants i té

I espereu-vos, que açò no acabe ací. Un altre joc al que el Magre li ha dedicat moltes hores és el tute. La dinàmica d’aquest joc és prou pareguda a la del guinyot, però en aquest cas es reparteixen totes les cartes des de l’inici del joc, es canta amb el cavall en lloc de la sota i és de 3 jugadors individuals. Una altra versió d’aquest joc és el “tute cabrón”, on qui perd no és qui menys punts en fa, sinó qui es queda enmig. Per altra banda, el ramiro –o remigio en castellà– és un joc de cartes que consisteix a fer parelles i escales fins que no quede cap carta sense lligar. Un altre joc de la mateixa família que el ramiro és el continental. La colla El Magre som molt aficionats a aquest últim, encara que a l’agüelo Tomàs no mai l’hem vist jugar a aquest joc. Al continental es juga amb moltes baralles i no n’hi ha límit de persones per a 42

LES QUARANTA jugar, com sempre, quants més millor. La dinàmica és molt semblant a la del ramiro, llevat d’algunes excepcions i peculiaritats del joc. Estranyament, no és un joc molt estès i són poques les persones que en saben jugar, malgrat que tot el que ho prova s’enganxa. I és que si no fora aixina, no s’entendria com ens passem hores assentats per acabar amb el cul quadrat i els dits engarrotats de la fotracà de cartes que has de subjectar en les últimes –i eternes– partides del joc.

La llista de jocs és, de segur, molt més extensa. No és la meua intenció, però, allargar-me més –i no se si la meua memòria em portaria molt més lluny tampoc–. Així que ja sabeu, si no coneixíeu algun d’aquest jocs de cartes, no espereu més per aprendre’l, i si ja els coneixíeu tots, a jugar, perquè recordeu que no tot en la vida és faena!

COLLA EL MAGRE

EL COTO ARROSSER Lidón Alegre

’arròs, plat indiscutible de la nostra gastronomia, pareix mentida que no siga originari de la nostra terra. De fet, el seu cultiu va començar a la península entre els segles XIII i XIV, procedent d’Àsia central i importat pels àrabs. Enacara que es va plantar a diferents llocs arreu de tot l’estat, va ser realment productiu als terrenys pantanosos que teniem al País Valencià. Molta va ser la gent que va viure gràcies al cultiu d’aquesta gramínia i molta la gent que continua vivint, encara que no ací a Castelló, ja que el cultiu com totes i tos sabeu, s’ha perdut. Però no avancem esdeveniments, que aquesta història comença molt abans. Després de la conquesta de les terrres de La Plana pel rei Jaume I, un terreny abrupte, ple de canyes i jonqueres, amb molt d’esforç i l’herència dels

pobles àrabs, es va anar pujant el terreny cavant les séquies, primer de forma desordenada i més tard, donant-los una estructura: a les séquies més menudes se’ls va donar eixida a les séquies mare que desembocaven finalment a la mar. No va ser fins l’any 1912 que es va aprovar la petició del Coto Arrosser per poder conrear l’arròs al terme de Castelló, i posteriorment, en 1925 es va constituir el Sindicat Agrícola Arrosser, i ja l’any 1934 es va fundar la Cooperativa Arrossera de Castelló. I és ací, en aquesta època, per aquests anys quan els meus pares van nàixer. Llauradors fills de llauradors, que no es van escapar d’enfangar-se a les terres dels quadrons. Uns anys més tard, vam arribar els meus germans i jo, vertaders protagonistes d’aquesta història. Com cada any, després de les festes de l’agost, 44

EL COTO ARROSSER allà cap al dia 20 d’aquest mes, tota la família ens traslladàvem a la marjal de l’arròs. Com en aquells temps no teníem cotxe i anàvem en carro, mon pare, El Magre, havia de fer viatges addicionals per portar les cosses imprescindibles a l’alquerieta de l’arròs per a viure durant el temps que durés la collita. L’alquerieta de l’arròs només tenia dos habitacions, una en què hi havien tres llits -sí sí, encara que érem sis persones!- i una cisterna; i l’altra, que era el corral, on guardàvem l’haca i les gallines. També teníem un emparrat, on realment fèiem la vida diürna, cuinàvem i dinàvem. Encara que parega menuda, era una de les més grans del voltant, ja que teníem la sort de tindre l’era, lloc on es ficava a eixugar i a trillar l’arròs. Com que no hi havia llum, gastàvem un carburero per les nits. Tampoc i havia foguers, i cuinàvem a llenya, sempre plats no massa elaborats perquè la feina era molta i el temps, els aliments i les eines escassos. Recorde per exemple les creïlles en ou o tomata, o les rues de llet de pot amb cola-cao que els nostres veïns sopaven. Un dels records més divertits que conserve és quan quedàvem amb els fills de Porcar per anar a caçar granotes pel terreny fangós que es quedava després de segar l’arròs i també per banyar-nos al tros de séquia que el nostre pare ens netejava. Però no vos penseu que només els xiquets ens divertíem, ja que els majors també anaven a pescar anguiles, per a després fer-les per sopar i tenien els seus moments d’esbarjo després de la dura feina. A l’arròs s’havia de treballar de valent, i encara que érem xiquets, una vegada l’arròs estava segat i trillat, s’havia d’eixugar, i nosaltres érem els encarregats de girar l’arròs. Per aquesta tasca el nostre iaio ens feia posar uns trills als peus en unes pedres darrere, i passar entre els cavallons per canviarlos de direcció. Després ens tocava anar corrent a

un canalet que hi havia darrere de l’alqueria per a rentar-nos el peus, perquè picava molt. Tot aquest cicle el repetíem tres, quatre o les vegades que foren necessàries. Al finalitzar el dia, amb l’ajuda de l’haca, arreplegàvem tot l’arròs en una muntanya i el tapàvem amb una lona. I, així tots el dies fins que l’arròs estava sec i el podíem ensacar. Una vegada la cooperativa donava l’aprovat l’arròs se ficava tot en sacs, i ma mare, Rosario, La Mortala, els cosia amb una agulla saquera per a que poguera emportar-se’ls el camió a la cooperativa. Ací acabava la temporada arrossera, almenys per a nosaltres, clarament mon pare, com molts més llauradors, havien de treballar prou abans per cultivar l’arròs. Amb el temps, el cost del cultiu de l’arròs va augmentar però no ho va fer al mateix ritme que els preus del producte i per tant va deixar de ser rentable. A més, un altre dels inconvenients que sorgiren, va ser la manca d’aigua i vist com estava el panorama la majoria de fills dels arrossers no van voler continuar amb els peus dins del fang i les sangoneres enganxades. Per aquests motius l’ajuntament va patrocinar la dissecació de les terres, per a revaloritzar-les i dedicar-les a cultiu més còmode i en menys necessitat d’aigua. A partir d’aquest moment es va començar la construcció de noves alqueries fins arribar els darrers anys a una urbanització incontrolada, que ha degradant l’entorn paisatgístic i ecològic, i que ha acabat desembocant en la denominació de la zona com a no urbanitzable protegida. Possiblement poques persones puguen recordar-se de com va ser, no fa tants anys, la nostra terra. Una terra plena de séquies abundants i netes, plena de fauna viva, i plena d’arròs. A Castelló ara, de l’arròs, sols ens queda el record. 45

COLLA EL MAGRE

ARRÒS AL FORN AMB CARABASSA I DE POSTRE MERENGUE DE CAFÉ, UN DINAR MOLT CASTELLONENC Joan Miravete i Sebastià

calendari, portar menjars a coure al forn era una cosa diària i pràcticament indispensable per a celebracions familiars com els sants. Així pels forns veiem desfilar: moniatos torrats, cacaus, carabassa, rotllets, descàrregues, coca celestial, coca mal-feta i un llarg etcètera. .Amb una graciosa particularitat: si per qualsevol cosa a la «Tia Maria» (posem per cas) la coca o les benitetes no li pujaven ni li eixien ben toves, la culpa mai la tenia ella,sempre la tenia el forn o el paler, perquè ella mai es podia equivocar en la mida de les coques.

o se si estareu d’acord amb mi però una de les coses què més ens uneix als valencians és la nostra passió per tot tipus d’arrossos: Caldosos, com el de fesols i naps; amb crosta; amb galeres ; a banda; arrossejat; paella (bé, este en concret enlloc d’unir-nos pot-ser que ens separe a l’hora de posar-nos d’acord pel que fa als seus ingredients); i encara faltaven els arrossos al forn o passejats, perquè esta doble denominació? Perquè era un arròs què es feia a casa i es portava a coure a la fleca ja què a la majoria de cases no tenien forn per a coure l’arròs i l’havien de “passejar” fins al forn i una vegada estava cuit tornar a dur-lo a casa per a menjar-se’l.

Tornant al tema de l’arròs al forn -el meu preferit-, i en particular a una varietat què és molt de Castelló: l’arròs al forn amb carabassa. Si la carabassa és dolça quede un arròs espectacular! Per a la seua elaboració que es molt senzilla necessitem: carabassa dolça, arròs, alls secs o tendres, botifarres una miqueta eixamorades, uns trossets de costella, uns talls de cansalada, oli, sal, safrà i aigua(o ara en estes modernors caldo, encara què jo sempre l’he vist fer amb aigua).

Eren altres temps i la gent feia molts productes a casa per a dur-los a coure al forn; per suposat, a Nadal tocaven els pastissets de moniato i de cabell d’àngel i, a Pasqua, les mones. Eren les dos èpoques de l’any amb mes feina per als forners, però el costum no era només en estes dates del 46

ARRÒS AL FORN AMB CARABASSA I MERENGUE DE CAFÉ en motles de paper dels de les magdalenes, però més grans, i una volta escudellats els posem en una llanda i ensucrem amb sucre de carar. 5 minuts al forn a foc suau per a que facen un poquet de crosta pel damunt. Els traem del forn i els deixem refredar, i després d’un bon plat d’arròs al forn amb carabassa i un merengue de cafè per a postres, com els que li agradaven tant al Magre, i ja podem anar a fer-nos un carajillo per a tindre una bona digestió.

Hi ha qui fa sofregit amb la carn, els alls, la carabassa i l’arròs però allò mes normal és fer-lo tot en cru, és a dir posem l’arròs, l’oli, els alls, la sal i el safrà a la cassola i ho remenem. Després afegim l’aigua, el doble què d’arròs però en llevem una miqueta perquè la carabassa ja porta aigua, posem les botifarres, la costella i la cansalada i al forn. Vos puc assegurar que quan trac amb la pala de dins del forn una cassola d’este arròs se’m fa la boca aigua per l’oloreta què fa i la vista que té i és que per a que un mejar sigue bo no cal pensar amb caviar ni angules ni coses d’estes, la gent ens conformem amb coses mes senzilletes però igual de bones. I per si no n’heu tingut prou, de postres vos propose un merengue de cafè (pa poca salut no gens!)que si està fet com Déu mane està boníssim. Veureu, el merengue de cafè entra dins dels anomenats merengues italians per la seua elaboració, perquè una part del sucre que porta la mida, es posa en forma de xarop, anem a pams. Primer de tot per a la seua elaboració hem de fer un bon cafè, fortet, al qual li afegirem una bona quantitat de sucre i ho posarem al foc en una cassoleta per a fer un xarop. El millor és utilitzar un termòmetre, quan la barreja de cafè i sucre arribe als 120º, tanquem el foc. Mentres haurem separat els rovells de les clares i pujarem les clares a punt de neu, abans que estiguen al seu punt afegirem un poquet de sucre per a donar-los consistència, i quan el sucre s’ha desfet, comencem a afegir a les clares el xarop (que ja haurà perdut temperatura) molt poc a poc, com quan posem l’oli al fer allioli, tot açò sense deixar de batre les clares. Quan ja estan ben dures posem la barreja en una mànega pastissera què porte una boqueta arrissada i escudellem el merengues 47

COLLA EL MAGRE

ELS IAIOS Ana Zurano i Picazo

i clarament jo he heretat és l’amor pel dolç. Quan jo era major me l’emportava de passeig a la platja i li comprava un merengue, sempre de cafè, i allí se’l menjava com un xiquet es menja una piuleta.

Per això veient el tema m’agradaria fer un xicotet homenatge als meus iaios, per a mostrar-vos altres formes de vida de fa anys.

Un dels regals que em va donar el meu iaio va ser sens dubte la seua germana, coneguda per tots com la tia madrina, l’anomenàvem així perquè era madrina de mon pare i tots els seus germans, mai havia tingut fills i s’acontentava d’estar amb tots nosaltres. Ella també tenia un carro, com el seu germà, i venia a la plaça Fadrell i igual que a ell i a mi, li encantava el dolç.

aquesta altura del llibret ja sabreu de sobra el tema d’enguany, possiblement vos feu una molt bona idea de qui era el iaio Tomàs el Magre: el meu sogre. Jo el continue veient en el meu home, ja que tenen moltes coses en comú...Sovint recorde les primeres voltes que vaig parlar amb ell: tenia un valencià tan tancat que no li entenia res del que volia dir-me.

Aquesta història, la meua història, comença amb el meu volgut iaio patern, José Zurano Trujillo, que era de professió cacauer, una professió ja molt poc comú en la nostra època. Tenia un carro on està l’edifici de la Hispano, en el qual venia cacaus, tramussos, pipes, caramels...A l’estiu anava amb dues cistelles pel passeig Ribalta, venent a més del que s’ha dit, uns pastissets xicotets que es diuen mamelletes.

La veritat siga dita, era una dona molt singular, quan n’hi havia tempestat amagava els despertadors de tota la casa davall dels matalassos i es passava tota la nit en vela. No sé segur el motiu, però sempre em cridava “Serrana” possiblement pels entrepans de Pernil que ens menjàvem juntes. Ana Gimenez Martinez era la meua iaia paterna, sempre que pense amb ella la veig vestida de negre amb el seu davantal, el seu mocador al cap i la seua toqueta. Encara que quede malament dir-ho jo era la seua neta preferida i ella una dona dolça i afectuosa. I com qualsevol iaia, consentir a la seua néta era una norma, i en estraperlo em donava 1000 pessetes de les d’abans. Quan va conèixer Tomàs (fil), el meu marit, em deia: encara no t’ha demanat la mà?...No el deixes escapar que és molt bon xic!”.

Un dels més vius records de la meua infància és passar pel carro del meu iaio a l’eixir del metge i donar-me caramels per haver segut valenta. Però la seua principal vocació va ser aventurer, de jove sempre estava d’ací cap allà. Una vegada, fins i tot, se’n va anar caminant fins París creuant els Pirineus, en això em recorda a mon pare, sempre caminant. Una altra de les coses que tenen en comú 48

ELS IAIOS A diferència dels paterns, els meus iaios materns no vivien a Castelló, ells eren de Villalba de la Serra, un poblet de Conca. Esperanza Soliva Soliva era la meua iaia del poble, era una dona molt activa, sempre estava fent faena i li encantava ballar, la jota era la seua especialitat. Com principalment ens veiem en Nadal i estiu sempre intentava que fóra tot perfecte quan ens veia, la nevera plena i el rebost a sobreeixir. Criava un porc per a la matança, que era tot un espectacle, i els néts érem els encarregats de portar-li les sobres del menjar per a engreixar-lo. Cert és que la pobra dona va patir amb nosaltres, érem uns pillets i ens agradava pujar a les golfes que estaven plenes de pinyes per a encendre el foc i rebolicar-ho tot i, més d’una vegada, li va tocar córrer darrere de nosaltres amb la sabatilla i la granera dient-nos “apague els llums que vindrà el tio Paco amb les rebaixes” . Al meu iaio, Felix Picazo, per desgràcia, mai el vaig conèixer. Va morir abans que jo nasquera, però per fotos sé que era igual que ma mare, i reconec trets meus en el seu rostre. Sé que era un home de camp, li encantava perdre’s per la muntanya i passar les hores passejant, segur que d’ací ens ve a tots l’afició d’anar a agafar rovellons. Ara amb els anys cada vegada em recorde més dels meus tios i iaios, a tots i cada un d’ells els trobe a faltar i els porte en el cor, inclòs al iaio Magre, i es que algun dia tornarem a trobar-nos.

COLLA EL MAGRE

L´HERÈNCIA ITALIANA: “LA CANTINA DEI MIE NONNI” Saverio Scudiero Begoñza Zurano i Picazo

ant se val el lloc on naixem, fins i tot l’època: sempre hi ha algunes persones que marquen la nostra vida, que deixen part de la seva història a la nostra i que, amb el pas del temps, apreciem en tota la seva magnitud.

La meva àvia va ser el pilar de la família. Era una dóna lliurada, lluitadora, dura quant havia de serho però afectuosa quan ho necessitàvem. Una dóna emprenedora en una època d’homes. Ella era sens dubte el motor de la casa.

En el meu cas, els meus avis materns, Alfonso i Domenica, són aquestes persones.

El meu avi era home de caràcter dur, afectuós a la seva manera encara que sense moltes demostracions en públic. Era molt maco, la qual cosa li va provocar més d’un “problemeta” a casa. Aquí a l’estat espanyol, diríeu que era el típic “ligón italià”. Però de cara als seus fills, una mirada bastava per deixar-los petrificats, com el típic “avi espanyol”.

La meva dóna diu que tinc predilecció per ells i no se si és veritat. L’única cosa que sé, és que en recordarlos, sempre se m’escapa un somriure i si tanco els ulls puc sentir l’olor de la meva terra.

Darrere de tota aquesta façana del meu avi, per mi va ser un gran amic i còmplice.

El meu nonno Alfonso era un home fort, alt, amb el pèl negre engominat i mig tupè, i amb un bigoti molt característic. La meua nonna Domenica era un dóna molt alta i atractiva. Els va tocar viure una vida dura enmig de la II Guerra Mundial a Itàlia. Van veure la misèries que provoca el bel.licisme, van sofrir per treure endavant a la seva família (però aquesta història us la explicaré més tard) i tot això i molt més és el que els va convertir en les persones que jo vaig conèixer en la meva infància.

Sent jo molt petit, recordo anar a la seva cantina i robar-li unes lires per comprar-me xuxeries. Els dos sabíem el que jo feia però ell simplement mirava cap a un altre costat. També amb ell vaig donar els meus primer passejos amb moto de forma furtiva, quan tenia amb prou feines 11 anys. D’amagat, em deixava agafar-la i donar voltes. Fins al dia en què em vaig pegar el gran bac, però fins i tot en aquest moment, 50

L´HERÈNCIA D´ITALIANA el meu avi va ser la primera persona a la qual vaig acudir perquè em guarís.

«Marco» que tant va agradar a l’estat espanyol, veritat? Van embarcar en Gènova i van fer escala a Barcelona (qui li anava a dir a aquella nena que trepitjava per primera vegada Espanya, que algun dia tornaria amb freqüència a visitar als seus néts), i d’aquí, després d’un mes de travessia van arribar a Caracas. Ací va ser on es van retrobar amb el meu avi que va poder veure per primera vegada a la seva filla.

La meva àvia Domenica va morir en 1984, i el meu avi no va tornar a ser el mateix, suposo que una mica d’ell va morir també aquest dia. Ens va deixar l’estiu de 2001 envoltat de tota la família. Tots sabíem que no estava bé, però ningú ho deia en veu alta. Va haver de ser ell mateix el que ens va dir: Ja que estem tots junts “facciamo una festa”. Tenia clar que es marxava però això també formava part de la seva vida.

Diuen que darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dóna; en el cas de la meva àvia, la dona va eclipsar a l’home.

Entendre la història dels meus avis, és entendre la vida de tota una generació a Itàlia. I la veritat podria donar lloc a un bon guió de pel.lícula.

Amb els diners estalviats van obrir un restaurant, va néixer la meva tia Mirella i la vida es va anar normalitzat. Els negocis marxaven bé, però la meva àvia estava cansada d’una ciutat en la qual cada dia era mes perillós viure. I per això, l’any 1962 van tornar a embarcar rumb a casa.

Es van casar joves i allí en el Sud d’Itàlia l’escassetat obligava a emigrar al Sud d’Amèrica per la qual cosa, a principis dels anys 50, el meu nonno, va embarcar rumb a Veneçuela deixant a la seva dona embarassada al poble.

Una altra vegada en Amantea, en el sud. Una altra vegada tornada a començar. I una altra vegada van decidir obrir una cantina, els dos junts: la meva àvia cuinant i el meu avi despatxant.

A Veneçuela va començar a treballar de camioner. Durant el temps que va estar sol allí, poques històries han transcendit (o potser no me les han volgut explicar).

Recorde que tenia un gran pal darrere de la barra per si algu no pagava. Després d’això van arribar els meus oncles Rocco i Frabrizio i més tard, nosaltres, els seus néts... tot el seu llegat.

A Itàlia, mentrestant, va nàixer Franca (la meva mare) i la meva àvia va aconsegueir obrir una petita cantina i durant 5 anys va treure el negoci avant fent menjar i venent vi. Però veient que les notícies des d’Amèrica cada vegada eren mes escasses... agafa a la nena i els diners que tenia estalviats i va decidir anar a la recerca del seu el meu avi.

A poc a poc, els records es van diluint i el que queda són les velles històries, les que vaig viure, les que em van explicar i les que, per descomptat, jo conte als meus fills. Perquè també vull que formin part de la seva història, de la seva vida... de la seva herència.

Tot açò em recorda a la serie de dibuixos 51

COLLA EL MAGRE

NO ÉS IGUAL ANAR DE FESTA... Lluís i Albert Cabedo

botifarra i tomata, vi i d’altres begudes, tot acompanyat de música, ball i rialles. Ho vam passar molt bé i ens vam quedar amb el sentir d’estar envoltats de gent oberta i familiar. Bona gent!

a quasi ni ens recordem de com són les Festes de la Magdalena sense la Colla El Magre. Fa un bon grapat d’anys que gaudim de la festa en una colla que per nosaltres ja és d’ambient familiar. Avui ens demanen que contem per què no és igual anar de festa, i per nosaltres és molt fàcil de dir-ho en tres paraules: la Magdalena en la Colla El Magre és una mescla de tradició, menjar i beure, i passar-ho bé.

Sabedores com eren de la nostra afició pel folklore, Sònia i Laura ens van convidar un any al seu cadafal per veure el Pregó (element aquest de les nostres festes que a qui li agrada no se’l vol perdre i a qui no li agrada no el vol ni olorar). Va ser aleshores quan vam conèixer a la resta de la família Magre i la bona experiència ens va fer voler tornar sense pensar-ho. La forma d’entendre la festa d’aquesta família era particular, vivint la tradició i gaudint de cada moment amb bon humor i simpatia. En aquest article anem a intentar resumir molt breument com és el primer cap de setmana de les festes de la Magdalena en la Colla el Magre.

La nostra relació amb els Magres es remunta més de 15 anys, quan coincidíem molt sovint a festes amb Sònia i Laura: als Aplecs dels Ports, les Festes de Carrer, infinitat de concerts del rotllo, al Casal Jove de Castelló..., i sempre, per un motiu o un altre, acabàvem les festes junts. La raó principal és la forma de gaudir la festa que compartíem i que no sempre era la de la majoria de la gent que ens envoltava: música popular i folklore, bon beure i millor menjar. Festa rere festa, concert rere concert, es va anar forjant una relació que a poc a poc s’anava tornant en sincera amistat. Aleshores nosaltres teníem un grup de música anomenat Saüc, on interpretàvem cançons tradicionals valencianes i en composàvem de noves amb un estil popular. Sònia i Laura ens van acompanyar a alguns d’aquests concerts, fins que un any ens van convidar a tocar a la característica festa al carrer que tots els divendres de Magdalena, la Colla El Magre celebra. Magre amb

Les festes de la Magdalena no comencen el tercer dissabte de quaresma per als Magres, sinó unes setmanes abans amb els preparatius i, més concretament, amb la preparació del “carromato magdalenero”. Este carromato (altrament conegut com motoret) és un element clau en la festa perquè, a més de ser un mitjà de transport molt efectiu per a tota la colla, resulta una festa en sí mateixa. 52

COLLA EL MAGRE Els diumenges de les dos o tres setmanes abans de les Festes, a bona hora, hi ha una cita a la Caseta de Fusta per tal d’agafar forces per engalanar el motoret: canviar el faldó/bandereta, enramar la casa, arreglar la música... són algunes de les tasques que s’han de dur a terme per lluir un motoret polit i funcional.

i encetar el pernil, les anxoves, les llonganisses i els sac de cacaus. Es tracta d’un dia tranquil que generalment se’ns va de les mans. I és que la festa s’agarra amb il.lusió i energia i els cacaus donen ressecor. El muntatge del cadafal, és una cosa molt seriosa: cal lligar amb força els cabirons i això només ho sap coordinar Tomàs. Un fresquet o dos, salutacions al veïnat cadafalero i cap a casa, que el dissabte comença d’hora.

La segona cita és el mateix divendres vespra del Pregó, quan la Colla es reuneix per muntar el cadafal

COLLA EL MAGRE

COLLA EL MAGRE Dissabte arranca, com no podria ser d’altra manera, amb un esmorzar d’abadejo, sardina amb pebrera i una cerveseta fresca. Una volta amb la panxa plena, carreguem el motoret i amb el Bolero de Castelló de fons, emprenem camí cap a la Mascletà. Ploga o faça sol estar ben a prop dels coets ens fa sentir un inici de festes amb alegria i bon humor. I és la millor manera de fer cap al Mesó del Vi, on la festa continua. Però tal vegada recordem amb més gust el putxero que l’àvia prepara, i que ens templa el cos per poder continuar la festa. Cards, cansalada, punteta de pit, ós de pernil, cigrons,... a baix foc durant tot el matí, ens donaran l’energia necessària. A les quatre sona l’avís, i tothom al cadafal, que el Pregó va a començar!

Ja fa uns anys que els tasts de vi dolç s’han convertit en part de la tradició. Siga com siga, uns gots de vi després d’un bon esmorzar temperaran el cos per a carregar amb força el motoret. Ja tota la colla, amb amics i nouvinguts, dalt del motoret, fem camí cap a Sant Roc de la Donació. Allà ens esperen Miquel i Robert (que sempre serà pressent) amb rotllets i el barral ple de mistela. Entranyable parada aquesta al mig de la nostra marjal. Entre acudits i rialles, xoriços i botifarres, ja veiem al fons l’ermita. Tan prompte arribem alguns anirem a l’era a ballar una dansà. Mentre altres, junt amb la Colla Tot a Crits, preparen les brases per torrar la carn. Xulles, llonganisses, allioli i bon vinet seran la recompensa per haver complert el nostre deure castelloner. Una volta ja hem dinat, tornem cap a la vila. La tornada és una fita vertaderament important per als Magres: s’ha d’acompanyar amb cubates, la Jota d’Alfar i la nostra Salve, a la parada obligatòria a l’ermita de Lledó. I tot seguit, arribar al Forn del Pla, al cau, a casa on ens preparem per a sopar, que el dia ha sigut llarg i hem de recuperar les forces perdudes.

Cada any sentim el Pregó amb il.lusió renovada. Un cercavila que, encara que comparteix cada any una estructura semblant, nosaltres la vivim en cada ocasió de manera diferent. Passen al llarg de la desfilada, junt amb moros, jueus, grups de danses, pobles i gaiates, una altra desfilada de cerveses, cacaus, vi, cubates i, per descomptat, les figues albardades que l’avia Rosario prepara com ningú. Una vegada acabat el Pregó ja és hora d’anar a sopar. Llonganisses i cerveseta ens donaran forces per a ballar una dansà. Alguns joves i valents eixiran encara a veure l’ambient; la resta a dormir, que a l’endemà s’ha de complir.

No és igual anar de festa... i sincerament, amb la Colla del Magre no ho és. Centenars d’anècdotes, històries de joventut i rialles de fa ben poc il.lustren aquesta seguida de tradicions i costums que hem relatat, i que fa que la festa per a tots nosaltres siga una cita obligatòria per a cada any.

Per fi el dia és arribat de la nostra Magdalena. Apurant al màxim la dormida i encara amb els ulls lleganyosos enfilem cap a la Plaça Major a per una canya i una figa albardada amb mistela. Acomiadem la comitiva i camí a la Colla a preparar l’esmorzar.

Gràcies Magres per acollir-nos i deixar-nos compartir amb vosaltres la vostra forma de gaudir les festes. 55

COLLA EL MAGRE

ORGULL DE GENEALOGIA Sònia Alegre Tomàs Alegre

Jo vinc d’un silenci que no és resignat, d’on comença l’horta i acaba el secà. Raimon

prometia ser millor, després que el Rei En Jaume I atorgués al nostre poble el privilegi del trasllat allà per l’any 1251, i ara, de la mateixa manera, són elles les encarregades de conduir la gaiata de la ciutat cap al cor de la vila!

ira-les! Per allà vénen! Que reboniques! Totes vestides de blanc, mans a la cintura i menejant el culet, van omplint el carrer d’El Forn del Pla. Ja han arribat! Ja estan ací! Ja han complit un any més amb la tradició d’un poble enamorat d’ell mateix, fidel als seus orígens i orgullós de la seua identitat. Són les xiquetes del meneo, les meues xiquetes del meneo! Aquelles que, com conta la llegenda, baixaren al Pla, nugadetes als gaiatos per no perdre’s en la fosca i plujosa nit en què va començar tot! Símbol de la nostra festa, com les gaiates, el Pregó i les mascletaes. Segons expliquen les velles històries, elles conduïren els veïns del turnonet de l’ermita de la Magdalena cap al Pla pel mig dels aiguamolls, cap a unes terres de conreu més fructíferes, cap a un futur que 56

COLLA EL MAGRE - Jo també vaig ser xiqueta del meneo! Quina il.lusió li feia a ma mare! Vaig desfilar a la Tornà de les festes de la Magdalena de l’any 2017! Ara fa tot just 50 anys! A mi encara en faltava un meset per complir els 3 anyets però vaig aguantar com una campiona tot l’itinerari...eixe itinerari que tants de mals de cap ha causat al llarg de la història de les nostres festes! Crec que des de l’any 1945, any rere any, es parla al seu voltant o es modifica per diversos motius.

La Federació va aparèixer cap a l’any 1993, amb la pretensió de fer més forta la veu dels col.lectius de recent aparició dins del món de la festa i que en un principi no van ser massa ben acollits pels sectors gaiaters, ja que van veure en ells no una manera d’enriquir la festa sinó una competència directa. La idea no era aquesta però sí fugir de l’oficialitat i l’encorsetament en què havien derivat els sectors gaiaters, que avui en dia per sort han reviscolat i s’han obert a les demandes de la societat. Ara ja en són 25 els sectors gaiaters i no 19, xifra en què es van quedar ancorats durant molts anys.

A la mare, ja ho sabeu, sempre li han encantat aquestes coses i ha estat sempre una lluitadora pel manteniment de les tradicions del nostre poble. I és que vinc d’una família de festers, de castellonenques de soca, d’una família que un dia allà pel anys 90 del segle passat va decidir fer un pas més enllà i fer-se colla, la d’El Magre, i viure des de dins el món de la festa.

Una vegada el sector del Raval Universitari va aconseguir tindre la seua pròpia gaiata la resta de barris que s’havien fet grans també van veure complides les seues demandes. Gaiates i colles, colles i gaiates, i l’aparició de nous tipus d’entitats han anat enriquint el món de la festa i popularitzant-lo, oferint diferents alternatives a la gent de Castelló per viure la festa tot i que, s’ha de dir, les festes de Castelló són i sempre han estat festes del carrer, de manera que no cal pertànyer a cap col.lectiu per poder gaudir-ne d’elles. I és que quan arriba el tercer diumenge de Quaresma tots el carrers de la vila s’omplin de germanor!

Pioners en fer-se colla, poques hi havia quan ells van començar, ens han sabut transmetre a les generacions venidores una manera molt especial de viure i veure la festa, que no consisteix tan sols en fer festa, sinó en recordar any rere any que tenim l’orgull d’haver nascut en un poble que ve d’antic. Però la cosa no va quedar allí, i a més de fer-se colla, no van parar quiets, i molts dels seus membres, van fundar i ocupar càrrecs durant llargs períodes de temps a la Federació de Colles -formada inicialment per 18 colles-.

Afortunadament això del tercer diumenge de Quaresma tampoc ha canviat i mira que va haver una temporadeta que des d’alguns sectors estaven pessadets amb establir una data fixa per a les festes 57

COLLA EL MAGRE de la Magdalena! Quina poca substància! Si el fet que les nostres festes fundacionals pugen i baixen és un tret que les caracteritza!

Sant Pere que té allí la seua capelleta. Just ací i com ve sent costum, es va ajuntar amb la Romeria que havia eixit del cor de la ciutat.

D’aquell any 2017, de moltes altres coses me’n recorde a tota hora, serà que m’estic fent vella? De vegades no sé si és que jo mateixa ho recorde o és que tantes vegades m’ho han explicat que és com si ho recordare.

Danses a l’explanada de l’ermitori i després de dinar, a fer la Tornà: passar per la capelleta de Lledó, una dansà a Sant Roc de Canet acompanyada per rotllos i moscatell, una visita a les monges, una Salve a la basílica de la Mare de Déu del Lledó, entrar pel Forn del Pla i arribar a la Plaça Major, on pel matí tot havia començat, tot açò fent trampeta per a què la xiqueta pogués estar a punt i hora tota vestideta de blanc!

La mare no va tindre un dia de Romeria fàcil aquell any ja que al comboi de traure’m a mi de xiqueta del meneo es va sumar el fet que la colla van ser anomenats Clavaris de Sant Roc de la Donació, i a més, Miquel, l’ermità els va donar la satisfacció d’haver de pujar a l’ermita de la Magdalena la canya de Matilde Salvador, el mocador de Miquel Peris i el del seu per sempre estimat Robert Nebot.

Segons em conta ma mare, per aquells anys el tema dels vehicles engarlandats, estava sofrint constantment grans canvis, inclòs hi havia gent disposta a que desaparegueren de les nostres festes, un símbol com eixe arrastrat per generacions i generacions ficat en entredit! Això no es podia consentir! Conta que un grup de gent que pertanyia a la Federació de Colles, i com no, amb el tio Magre pel enmig, van dur a terme unes negociacions amb les autoritats de la ciutat i es va poder aclarir un poc la cosa, haurien de ser un poc més “legals” i estar una miqueta mes arraconats. Però veges tu, per sort han arribat als nostres dies! La història i la vida són molt punyeteres i fiquen a cadascú al seu lloc, i 50 anys després seguim pujant a la Magdalena i anat a veure els castells de foc amb el nostre tractor i el nostre remolc que representa una ermiteta! Aiiii! Si mon tio Tomàs alçare el cap que pagat estaria de veure que la saga continua!

Del dia del seu nomenament com a clavaris, la mare ens va guardar un detall a mi i a la meua germana, dues capses de cartró amb un parell de roses de paper guardades dins i un paperet manuscrit que les acompanya i que diu: «Servisquen aquestes roses de paper per mantenir viva la memòria de l’agüelo Magre, que el destí va voler que faltara és un dia abans del nostre nomenament com a Clavaris de Sant Roc de la Donació. Castelló de la Plana, 18 de setembre de 2016». El fet de ser Clavaris de Sant Roc de la Donació va implicar que a les 8 del matí ja estiguera tota la colla amb el seu carro engarlandat a l’ermita del camí que porta el seu nom per repartir les cintes als romers que venien del Grau pel Camí de la Travessera. I, des de la Donació, com s’ha fet sempre i es farà, la Romeria del Grau, va agafar de nou el camí de la Travessera en busca del camí del Caminàs, per arribar al seu encreuament i baix l’atenta mirada de

Hi ha coses que no canvien mai i no tenen el perquè canviar o si ho fan, o fan tan poquet a poquet que pràcticament ni ens n’adonem. De vegades són raons de pes com el fet que Castelló s’ha fet una ciutat gran i ha necessitat espais més grans, d’altres 58

COLLA EL MAGRE Hui, he tornat a pujar en Romeria, que ja el Dia és arribat de la Nostra Magdalena, i asseguda vaig l’ombra d’un pi, a la vora de l’era de l’ermitori, he vist a les meues filles, a les meues nebodes i a la resta de la colla ballar i jugar, i no puc més que pensar que no tot ha canviat tant i tant.

canvis depenen de modes o de nous invents, però la roda sempre acaba rodant i l’essència sempre acaba per mantenir-se. Que ben pensat ho van tindre tot aquella gent que van donar-li forma a les nostres festes fundacionals! Mascletà i Pregó, Romeria i Tornà, Dia dels xiquets, activitats varies entre setmana i un plat fort per al segon cap de setmana que té com a acte principal l’Ofrena a la Mare de Déu del Lledó, tot rematat per un Vítol que tanca la festa diumenge per la nit, un Vítol que serveix de comiat i de compromís de mantenir viva la festa.

Som com som: mediterranis, gent del carrer, amants de la pólvora i de les tradicions, i perquè no dir-ho també, del bon menjar i del bon beure! Som afortunats: hem rebut una herència que perdurarà segles per a que la gaiata continue per sempre sent el nostre millor Pregó! Magdalena! Vítol!

I no ens cal res més! Que uns altres ja van treballar per nosaltres! Congressos Magdaleners cap amunt i Congressos Magdaleners cap avall!

Tercer diumenge de Quaresma de 2067.

A la mare li agrada parlar-me de Matilde Salvador i de Vicent Pau Serra i Fortuño, Serreta, -que va escriure el Pregó dels xiquets i li va dedicar un poema- i sempre em diu, que van tindre l’honor de baixar-los al Pla amb el seu motoret. També em parla de Paquita Roca, la dóna de Vicent, una dóna molt sabuda, indumentarista i balladora que juntament amb Imma Puig va dignificar molt la vestimenta de festa del nostre poble. I, per suposat mai s’oblida dels ermitans de la Donació: Miquel i Robert, Robert i Miquel. A la llista s’afegeixen molts altres noms cadascú per motius diferents però tots per haver contribuït a fer el què avui són les nostres festes fundacionals: Lluís Revest, Bernat Artola, José García, Sánchez Gozalbo, González-Expressati, Àlvar Monferrer, José Juan Sidro, José Miguel Sobrino, i un llarg etcètera que avui, gràcies a la tecnologia, podem consultar en Festa pèdia, una iniciativa que per estrany que ens puga semblar ja fa més de 50 anys que va néixer. 59

COLLA EL MAGRE

ELS MÃ&#x2030;S MENUTS

Balma i Sergi

Ona

Aina

COLLA EL MAGRE

Irene

Lluna i Davide

COLLA EL MAGRE

ANUNCIANTS COL.LABORADORS

COLLA EL MAGRE

MAGDALENA 2017

EPÍLEG Per als que vénen i per als que vindran Aprendre a morir és deixar de ser esclau. SÈNECA

El passat 2016 ha estat any de penes i alegries, Els Magres com sempre hem fet una pinya ben forta, hem mirat al cel i hem aguantat.

oques coses semblen tan certes com que cadascun de nosaltres algun dia morirà. I aquesta certesa de la pròpia mort incideix en la forma en que avaluem el sentit de la nostra vida. Per nosaltres, el 2016 que hem deixat enrere ha estat una mostra d’aquesta vida que arriba i que ho il.lumina tot i de la mort, que deixa una grisor que a poc a poc s’esvaeix amb records i pensaments.... I temps que ho al seu lloc ho desa tot.

Per l’abril rebríem la magreta més menuda de tota la família. Arribava Ona, mentre que al setembre després de durs mesos d’urgències, hospitals i una llarga malaltia dèiem l’últim adéu al Magre, el 17 de setembre, justament un dia abans de que fórem nomenats Clavaris de Sant Roc de la Donació (el destí de vegades juga aquestes passades!).

Després de la lectura pel passeig de la nostra història familiar, com una de les microhistòries que conformen la Història de Castelló, ens resta pensar que el poble que oblida està condemnat a mort. Nosaltres som hereus d’una manera de ser, fer i entendre el nostre patrimoni humà, cultural i festiu d’una determinada manera. Som conscients que hem de treballar per dignificar la memòria dels que ja no estan i saber fer una bona transmissió als que arriben.

Ell ja no està i sabem que no tornarà, però sempre estarà present, ens mantindrem sempre fidels al seu llegat. Pel seu passat i pel seu futur, viurem el nostre present com un present, gaudint de cada moment, un regal que ens ha tocat viure juntes i sempre per sempre: MAGRES.

COLLA EL MAGRE

La Colla el Magre us desitge unes bones festes de la Magdalena