Llibret Colla el Magre (no) Magdalena 2021 by Colla El Magre

A la xicoteta de la casa. Benvinguda, Elia

COLLA EL MAGRE

ÍNDEX Pag. 05. Salutació Pag. 07. Introducció Pag. 11. Escrits Pag. 72. La xicalla Pag. 76. Publicitat

- Quina sort viure al Raval - Del fang de la terra, argila - Al setembre comença l’escola i també la Xerinola - Salut i força al canut - Com més sabem, menys sabem - El treball de jugar - Teixint una vida - Ens fan tancar les tavernes - Història del supermercat

EDITA: Colla el Magre IMPRIMEIX: CLIC IMPRES DIPÒSIT LEGAL: CS 628-2021

collaelmagre.bolgspot.com El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l´ús del valencià.

- Evolució constant - La faena a la fleca: ara i abans - De policies, guàrdies rurals, serens i alguatzils - L’ofici del llimonero - La dona treballadora en l’edat mitjana

COLLA EL MAGRE

Salutació

I no, ni el Dia ha arribat, ni estem en Quaresma, ni tenim el típic desfici fester previ, ni hem amanit cap bugada especial, de tot això, com bé sabeu, res de res. Per primera vegada en la història i, sincerament, esperem que siga la darrera, ens hem ficat a escriure aquest llibret amb una temperatura al volant dels trenta graus, baix l’ombra de la figuera de l’alqueria. La veritat és que no s’està malament del tot però alguna cosa ens diu que no és el lloc ni el temps que pertoca per a aquests menesters. Coses estrambòtiques dels temps que corren!

Temps diferents i temàtiques diferents no han pogut evitar que en escriure aquestes pagines se’ns remoguera per dins i per fora el nostre esperit magdalener. Desitgem que tot passe prompte i de la millor manera possible i, que novament els carrers i les places del nostre poble puguen estar plens de gom a gom. Potser avuí, volem, necessitem cridar més fort que mai eixe “Vítol” que ens agermana i dona sentit i cohesió a tot Castelló. Cuideu-vos, cuideu-nos! Magdalena! Vítol!

“Hem fet el què hem pogut” com diu el nostre Cagueme però, contràriament al que ve sent costum, aquest no és un llibre de festa, perquè de festes i d’alegries se’n viuen ben poques darrerament. Així les coses, en lloc de fer un llibret de festa hem fet un llibret dedicat a la feina, eixa feina que quan està feta sempre fa goig.

I que brolle la ràbia d’un crit ancestral I que fem de la por una dansa tribal I que perguen i paguen amb sang esta fam Que no tot en la vida és faena Que morir és no viure lluitant.

ZOO. Vull

COLLA EL MAGRE

Introducció

Com cada any, l’Associació Cultural Colla El Magre, i enguany a deshora, novament hem decidit publicar, una vegada més i com ja ve sent costum des de 1998, el nostre llibret. Aquest any, segon de pandèmia, per desgràcia no serà amb motiu de les festes de la Magdalena, de les quals i per segon any consecutiu no hem pogut gaudir-ne però la Colla El Magre hem decidit acceptar el repte de realitzar una nova publicació. Aquests temps incerts ens ajudat a fer caliu i valorar les relacions humanes, ha estat novament un motiu per fer colla, per reactivar l’activitat associativa, cultural i festera que fa més d’un any havíem deixat de banda. Per primera vegada a la nostra història, ens posem a la feina en estiu en compte d’hivern. I com que de festes n’hem tingut ben poques,

hem decidit triar com a temàtica de la nostra publicació allò que fa falta per tenir festa: el treball. El treball, la faena, el tall, el jornal, doblegar l’esquena, produir... Sabeu aquella frase de “el treball dignifica” doncs podem veure i entendre el treball com a mitjà de producció per qual rebem un rendiment normalment econòmic allò que ara nosaltres entenem com a sou o jornal. El concepte, força de treball, segons les teories de Karl Marx, “és la mercaderia la qual té el proletariat per vendre-la dins un sistema de producció capitalista”. S’anomena “força de treball” i no “treball”, per què la força la tenen els treballadors i no només no és el treball ja fet, sinó la feina que es podria fer i que es ven per un salari. A grans trets, però, el que entenem per treball és l’activitat conscient de la persona orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta. En el cas de la humanitat i de les persones, el treball es distingeix d’activitats que són desenvolupades per animals i a més pel seu caràcter

intel·ligent i finalista. És el treball humà que esdevé indeterminat, i les formes concretes que pot prendre no depenen tan sols de factors biològics, sinó, que en molts casos la força del treball humà va acompanyat d’un conjunt complex de factors tecnològics i socials. Segons Friedrich Engels al treball «Neue Rheinische Zeitung», es discernia sobre «Treball assalariat i capital», ja fa més de dos segles que el debat sobre el treball i salari és ben palès a la societat i entre els economistes. Durant el segle XIX, la visió que Karl Marx va proposar era que el treballador optava per un sou i que el patró decidia i pagava d’acord amb allò que ell produïa; i aquest sou en el món capitalista en què vivim que és la força de treball. L’economia política clàssica va canviar de la pràctica industrial la noció actual del fabricant com qui compra i paga el treball. Aquesta concepció ha sigut del tot bona pels objectius empresarials, la comptabilitat i la fixació de preus del fabricants i encara avui dia és una manera de fer de les patronals. L’economia en general posa els preus d’allò produït però podem veure que canvien contínuament també canvia el preu del treball, per tant ens referim no només a les mercaderies i productes sinó també als sous dels treballadors; que pugen i baixen com a conseqüència de les circumstàncies més diverses, els últims temps s’han mantingut o directament els salaris no han pujat al ritme que han pujat els aliments o el cost de la vida en general.

L’economia clàssica, com a ciència, va trobar que el valor d’una mercaderia el determinava el treball necessari en la seua producció. Les teories marxistes van ser les primeres a investigar la qualitat que donava el valor al treball i a descobrir que no tot el treball rau en la producció d’una mercaderia. De fet, allò que val un productes es determina per la feina que cal en el seu procés i en a la seua producció. Durant el segle XIX i XX és van buscar respostes a molts dubtes generats sobre el treball i el seu cost ja que no tothom cobrava el mateix per fer la mateixa feina... Qui o com es determina el valor del «treball»? Quant de treball hi ha en el treball d’un assalariat per un dia, una setmana, un mes, un any? Pensem que si el treball és la mesura de tot valor i també l’econòmic, podem expressar el «valor del treball» únicament en treball. Diverses branques d’economistes van proposar i buscar respostes, va plantejar que el valor d’una mercaderia és igual a allò que costa per fer-se però es van poder constatar moltes diferències... Hem de pensar que la mesura del treball ha anat canviant al llarg de la història i dels tipus de feines que es fam i que cal sumar el context social, l’entorn, el tipus de feina... Actualment, vivim en un mon en què el sistema capitalista comença a fer aigües però és bàsic treballar per poder viure. La població tan sols pot viure si a canvi d’un salari. La vida ens exigeix intercanvi de diners poder viure dignament. Una alerta que s’ha actualment el valor expressem en diners de treball, volem dir,

fet contradicció és que de les feines que ara ja no es redueix a temps que no per què treballes

COLLA EL MAGRE

més hores cobres molt més... Mirem-lo com vulguem però és molt difícil eixir d’aquesta contradicció. La resposta a aquesta contracció va ser novament plantejada pel marxisme, allò que els economistes havien considerat com a despesa de producció «del treball» no era la despesa de producció del treball sinó el manteniment del treballador. Definitivament el que la classe treballadora ven al patró és el seu treball, és a dir, realitzar una determinada feina en un temps determinat. D’aquesta manera els treballadors podem al mans del sistema el nostre temps o la realització d’una feina. Les seues despeses de producció coincideixen per tant amb els seus propis costos de producció. Tornem a l’inici en què molts economistes proposaven què era el valor del «treball» però finalment entenem que ens referim a «força de treball» aquest concepte proposta per Marx ens fa veure que la força de treball és la producció en la nostra societat capitalista actual. Pel que fa a la producció, la força de treball humana no tan sols produeix un valor i fa augmentar aquest excedent de producció diària per damunt de les seues despeses diàries, la finalitat del treballador és guanyar un salari si pot ser digne molt millor. Podem comprovar com a bones treballadores que som que a la nostra societat actual l’anomenada classe obrera produeix tots els valors i podem entendre el valor com una altra concepció de treball. Un dels aspectes que crida més l’atenció ara ja al segle XXI és que la divisió de la societat en sectors de producció i

especialitzacions fa que veiem que hem generat en excés, segurament aquest fet ha esdevingut absurd ja que quan més producció i sobreoferta baixa el preu i la qualitat de les feines. Per tant, la visió hauria de ser que un altre mon és possible, amb justícia social és possible, on les actuals diferències de entre treballadors desapareguen i on, després de conscienciarnos, hi hagués altres maneres que el treball és necessari però que no podem ser esclaus de les nostres feines. Com a resum, cal reconèixer la necessitat del treball i de la força del treball per aconseguir un salari per poder viure però ens caldria repensar quin mon hem construït ja que hauríem de vetllar pels drets i les feines amb sous dignes al segle XXI com a punt per tindre una vida de qualitat. Després d’aquestes nocions històriques en el nostre llibret hem volgut fer una aproximació des de l’origen de les feines actuals o aquelles més representatives fins a l’actualitat. Pel que fa referència a la paraula, lingüísticament si ens pregunten com és en llatí treballar, probablement direm que és laborare, per tot allò de l’ora et labora (‘resa i treballa’) de la vida monàstica. Però, si ens hi fixem, segur que ens adonem que morfològicament (la forma de la paraula) no tenen res a veure. I és que treballar ve d’un altre verb llatí: trepaliare , que vol dir ‘turmentar’. Es tracta d’un verb format a partir del nom trepalium o tripalium, que era un instrument de tortura de tres pals (tri vol dir ‘tres’; palium, ‘pals’) clavats a terra on lligaven els presoners o els esclaus.

El treball, doncs, era una penalitat entenem com la conseqüència de torturar amb un tripalium que s’ha mantingut en les llengües romàniques: trabalh (occità), trabajo (castellà), traballo (gallec), travail (francès), trabalho (portuguès)...

Per continuar, i no menys important seran les històries de l’ofici de forner, policia i un article dedicat al reciclatge a través d’un producte molt típic i amb gran evolució: les llimonades.

Lingüísticament és una tortura però entem que la feina no ho ha de ser... ací ja que que cadascú pense i opini el que vulgui.

No volem però tancar el nostre llibret sense una mirada feminista i de gènere i hem inclòs un article sobre els Oficis de la dona a l’edat mitjana.

Per anar concretant, la nostra edició d’enguany portarà per títol “Faena feta fa goig” i amb aquesta publicació farem un recorregut pels diferents oficis que vertebren la nostra ciutat, els quals han marcat la nostra història col·lectiva i alhora dibuixen el nostre futur.

Finalment, tindrem un espai per a la xicalla en què ens explicaran els seus neguits, experiències o ens faran il·lustracions tot depenent de les seues edats.

Els articles que vertebraran aquest llibret inclouran els oficis que giraran al voltant de: Parlarem de la ceràmica i dels taulells com a patrimoni històric de Castelló.

Nosaltres hem posat ganes, il·lusió i recerca. Ara teniu el resultat a les vostres mans i esperem que el gaudiu tant com nosaltres hem aprés en aquest procés. Laura Alegre Sanz

No faltaran altres professions més socials i amb voluntat de servei com ho són l’educació i la sanitat, parlarem també de recerca i universitats, així com, l’activitat física amb l’esport com a mitjà de vida. Un altre camp que hem estudiat és l’evolució del tèxtil, orígens i funcions. Seguirem veient l’evolució de les tavernes fins arribar al model d’hostaleria actual. Passarem pel súper a veure què queda i també un model d’enginyeria com és l’actual BP de Castelló. Webgrafia

https://www.marxists.org/catala/marx/1849/trebassal/me06_397.htm https://www.rac1.cat/programes/el-mon/20170501/422198903993/etimologia-treballar-treball-catala.html https://www.softcatala.org/diccionari-de-sinonims/paraula/treballar/ https://dlc.iec.cat/

COLLA EL MAGRE

Quina sort viure al Raval! Quina sort tenim d’haver nascut i de viure al Raval de Sant Fèlix, raval molt conegut per tot Castelló, un dels primers barris que es van formar fora de les muralles de la vila, zona de pas, entrada nord a la ciutat, el Forn del Pla, el lloc on es representen les tres caigudes en la processó de la Tornà de la Magdalena. Un raval on van viure i encara viuen famílies llauradores, gent que ha dedicat a la terra tota la vida i que ha deixat la seua manera de viure i d’entendre la vida als carrers que habita. Així, per exemple encara es celebren al Raval quan arriba la tardor les festes de carrer, que tot I que encomanades a diferents santedats no celebren altra cosa que el final de l’estiu, de la temporada de collita, i el retorn a la ciutat, al poble, en un temps de descans ben merescut per tornar a començar a preparar les terres per un nou any de producció. Les festes del carrer Mare de Déu de la Balma, les festes del carrer Mare de Déu del Lledó, les de Sant Fèlix de Cantalici, les de Sant Roc del Raval i finalment, les de la Mare de Déu de la Balma, configuren una tardor ravalera plena de celebracions. Aquesta dedicació al conreu de la terra també ha deixat petjada a l’estiu de les cases del raval. Unes cases formades, generalment, per planta baixa, primer

pis i unes golfes aprofitant l’espai de la coberta a dues aigües, i que a la porta de casa, si tenien un cert nivell econòmic i s’ho podien permetre tenien «entrà» de carro. I és que tindre «entrà» de carro no era altra cosa que l’evidència, com el seu nom indica, que a eixa casa tenien la millor ferramenta de treball que existia aleshores: l’haca i el carro, fet que al un mateix temps, indicava que en eixa casa hi havia fanecades la gana per treballar i per tant, perretes. Encara que Castelló i el Raval s’han fet grans i s’ha edificat molt, encara hi ha cases al nostre barri que conserven aquest tipus d’entrada. Una altra de les característiques que també tenim del nostre passat llaurador són els malnoms pels quals ens coneixem les famílies veïnes: el Bueno, el Xabelo, el Verdaero, el Cohetet, Figueta, i un llarg etcètera entre els quals ens trobem nosaltres «els i les Magres» i amb molt d’orgull. I és que la gent del Raval tenim molta sort d’encara conéixer-nos quan caminem pel carrer, ens saludem i com a bon veïnat ens solem parar a xarrar per interessar-nos per situacions quotidianes o l’estat de salut del nostre veïnat. Una altra de les grans sorts que tenim la gent que vivim al Raval és el poder

comprar productes directament arribats de l’hort o de la marjal molt fàcilment, ja que encara existeix la tradició de vendre els excedents de la producció a la porta de les cases, ficant una mostra del producte a la porta de casa. El producte estrella, com no, la taronja en totes les seues varietats: clementines, navels, lanelates, sanguines...adornen les portes de les nostres cases des de finals de setembre fins quasi el mes de maig...Altres portes presenten una oferta molt més variada amb tota mena de productes de temporada: figues, raïm, carabasses, pataques, cebes, bledes, tomates, bajocons, olives, herba-sana o, fins i tot, flors molt d’ací com cales o campanes, nadaletes, octubreres.

El preu d’aquests productes sol ser bo i la qualitat immillorable, així que la venda sol estar assegurada i suposa uns ingressos extra a l’economia domèstica. Eixir a comprar també és fer vida, també és fer raval. Això sí, sense presses, que ací al Raval quan no trobes a un, te’n trobes a una altra i sempre tenim algun romanç per explicar o alguna vivència per recordar...

«- Iep! tots bé?

-tots bé!..

- m’alegre! Au!»

Això és el Raval. Xaro Alegre Segarra

COLLA EL MAGRE

Del fang de la terra, argila Som terres de taulell. Ens hem acostumat a viure envoltades de grans fàbriques amb grans fumerals que desdibuixen el nostre cel envoltades, en el millor dels casos de tarongers o d’altres espècies arbòries de secà i, en el pitjor dels casos, d’altres monstres fumers que no paren mai, ni de dia ni de nit ni quan sone l’avemaria.

Les tenim tan presents i tan interioritzades que fins i tot les hem integrat al nostre paisatge i no ens sorprèn per a res, circular per carreteres amb marges carregats de grans naus taulelleres. És el nostre dia a dia, el nostre «cevisama» quotidià que ha donat de menjar a pobles sencers del nostre voltant des de fa més de dos segles. Entrar a treballar a la fàbrica, tot un luxe, tot un privilegi que aparentment deixava enrere haver de treballar al camp o malviure dels xicotets oficis controlats pel gremi que de vegades no donaven ni per a mantindre la família. Havia arribat el moment de treballar a canvi d’un sou, ja no d’un jornal. Havia arribat el moment de la modernitat, de treballar per al patró, d’una nova manera de gestió del temps i que anava a revolucionar el context de les nostres comarques.

Fa un temps, allà per l’any 2017, un bon amic, no sé si per obligació o per devoció o per una barreja de les dues, es va enamorar d’un temps, d’un espai i de les vivències que en ell van ocórrer i els records que la gent gran encara en conserva. Aquest espai no és altre que la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Compte d’Aranda, de l’Alcora. La Real Fàbrica o simplement, La Fàbrica, com l’anomenen els alcorins i les alcorines, va entrar en funcionament l’1 de maig de l’any 1727 i va suposar un gran impacte sobre el territori i la seua vertebració que està sent estudiat per diversos projectes de la Comunitat Educativa, que a les seues bases teòriques promulga el seu desig de convertir-se «en portaveu i guardiana del procés de recuperació de la Real Fàbrica; vigilant la continuïtat de la seua recuperació més enllà dels temps polítics i participant en la decisió sobre els futurs usos de les instal·lacions». L’any 2017, centres educatius de l’Alcora - CEIP Grangel Mascarós, CEIP Conde d’Aranda, CEIP Puértolas Pardo, CEIP la Salle, CFPA Tirant lo Blanc de l’Alcora, i l’IES Ximén d’Urrea – van iniciar un projecte d’innovació educativa sota el títol “La Real Fàbrica en el 2027: Recuperem el nostre patrimoni, sumem competències i restem desigualtats”. Encoratjats per aquest primer treball va nàixer l’any, 2018, un segon projecte conformat pels centres IES Ximén d’Urrea (l’Alcora) i els centres de la comarca CEIP Naram (Figueroles), CEIP Costur (Costur) i CEIP Comtessa de Llucena (Llucena), coordinat internament per Daniel

Andrés Roig, Director del Departament de Geografia i Història de la IES Ximén d’Urrea i externament per Teresa Artero Gonell, Tècnica de Didàctica del Museu de Ceràmica de l’Alcora, i que es va batejar amb el títol «La Real Fàbrica: 300 anys d’innovació, memòria i territori». D’aquestes dues llavors inicials han anat creixent altres iniciatives i projectes de recuperació de la Real Fàbrica com per exemple La Fàbrica d’Idees que consisteix en la realització d’un mural ceràmic o Vivències 2019 i Vivències 2020, entrevistes realitzades per alumnes de l’IES Ximén d’Urrea a persones dels diferents pobles de la comarca que van treballar en tasques relacionades amb la ceràmica i que posteriorment han estat transcrites. La posada en funcionament de La Fàbrica no sols va ser important per a l’Alcora. Costur, Llucena, Figueroles, Sant Joan de Moró van ser dels primers pobles que van sofrir profundes transformacions socials, econòmiques i laborals, que a poc a poc van anar estenent-se als territoris dels voltants, transformacions conseqüència de la implantació de la indústria taulellera i que s’ha mantingut al capdavant de l’economia de les nostres comarques des del segle XVIII fins l’actualitat superant totes les crisis i arribant a ser un referent que ha traspassat fronteres. Pot fins i tot arribar a costat d’entendre la magnitud del canvi que va suposar, per a que ho entengueu transcriure textualment les esclaridores i entenedores paraules del meu bon amic: «Abans de l’arribada de la Reial Fàbrica, el poble tenia tradició de forns però eren petits forns familiars que hi havia pels carrers...hi ha

COLLA EL MAGRE

qui diu que per això els diuen gelats alcorins, perquè estaven sempre arrimats al forn... aleshores el que va fer el compte d’Aranda va ser buscar un lloc pla, que estiguera a meitat camí d’on traïen la remulla Costur, Figueroles...d’on es venia la fusta llarga, de pins grans per a les caixes, que serie Penyagolosa, i del lloc on embarcaven la ceràmica que era Almassora, bàsicament...allí (al lloc on s’ubica la Fàbrica) estava el camí que pujava cap a l’Aragó i eixe és el camí que seguien, i al mig estava l’Alcora i concretament, a l’Alcora, hi havia una zona gran i plana, extramurs...la Fàbria era quasi tant gran o més que el poble, ja que va arribar a tindre 9.000 metres quadrats....En acabant, negocis associats a la Fàbrica en van aparèixer molts com la gent dels pobles dels voltants que anaven a traginar malea, maleaires, per a fer anar els forns, sobretot....La Fàbrica el que intente fer és una porcellana fina però, clar, ací la terra és roja, no és blanca i aleshores dona resultat a una falsa porcellana però en un moment donant, això ho diu la novel·la d’Els Secrets de Meissen, aconsegueixen fer una pasta molt pareguda a la porcellana europea, però això sí, roja...». P e r

tant, la

ubicació de la Reial Fàbrica no va ser casual sinó just tot el contrari és va instal·lar en un lloc totalment adient per desenvolupar la seua activitat: abundància de matèries primeres, combustible i mà d’obra i a més, en un lloc estratègic. A tots aquests avantatges hem de sumar el fet de que la Fàbrica va recollir la tradició terrissera dels pobles de la contornà, les quals van ser barrejades amb les darreres tècniques apreses pel Compte d’Aranda a les manufactures d’arreu d’Europa. A més, com diu el PIE de l’IES Ximén D’Urrea «Reial Fàbrica, 300 anys d’innovació, memòria i territori», aquesta singular instal·lació fabril, original i pionera en molts aspectes va basar el seu èxit i pervivència en nombrosos aspectes nous que irrompen en el panorama pre-industrial espanyol: la contractació de prestigiosos tècnics i artistes estrangers, la redacció d’unes detallades ordenances que regulaven tots els aspectes del funcionament de la Fàbrica, la creació d’una escola d’aprenents, establiment de fluids, canals de comercialització del producte, etc. Fórmula magistral que a més, va transformar per complet el panorama tradicional de la ceràmica decorativa, tant per la seua renovació estètica com pel seu plantejament conceptual i tècnic. Es tractava de produir un producte, que anava a competir amb la llosa i la porcellana d’alta qualitat, però a un preu més assequible. La Reial Fàbrica, la primera gran fàbrica, va seguir en funcionament fins a primeries del segle XX i després, les seues instal·lacions van ser reutilitzades i, al seu voltant, va anar apareixent la indústria ceràmica que ens ha arribat fins als

nostres dies i de la qual tenim una dependència econòmica directa tota la nostra zona. Productes químics, treball a torns, contaminació, cadenes de producció, esmalts, terra roja, exportació, crisi del taulell, atomitzador, mercat

àrab, competència xinesa, l’Alcora, Onda, el gran monstre vila-realenc de Porcelanosa, camions, cogeneració.... Sònia Alegre Sanz

COLLA EL MAGRE

Al setembre comença l’escola i també la Xerinola Després de les llargues vacances escolars ben segur que la majoria dels nens (i dels pares!!) tenen ganes de tornar a les aules per exposar les seues experiències estiuenques i gaudir de les xerrades interminables amb les companyes i els companys. I, jo confesso! Hi ha moments massa silenciosos, estones tan tranquil·les que tire a faltar el pàrvul guirigall capaç de silenciar la més atronadora de les tempestes típiques dels darrers dies del mes d’agost, eixa tronà que ens indica que l’estiu ja se’n va al clot o a l’altre barri. Convé destacar abans, que en aquestes lletres no trobareu cap paraula que faça referència ni a les insulses i en molts casos ineficaces lleis educatives (anem per l’enèsima!) ni als objectius finals, plans d’educació, competències, etc, tanmateix vull manifestar que l’alumnat es mereix ser atès com cal i sobretot, ser escoltat a banda dels continguts mínims que han d’assolir any rere any. Davant d’una classe de vora vint-i-cinc o trenta xiquetes i xiquets carregats d’inquietuds, d’històries molt personals, necessitats de tot tipus i a més amb dificultats més o menys greus, no tot és de color de

rosa. Perquè quan una xiqueta i un xiquet “van bé” (en els estudis) doncs, tot és bonic però, que el cent per cent de l’alumnat siga bo i...feliç!! és ciència ficció. Alguna cosa ha de canviar... Potser més experiència i menys paperassa! Bona lectura, la tristesa cura. L’educació és la transmissió de coneixements a una persona per adquirir una determinada formació destinada a desenvolupar la seua capacitat intelectual, moral i afectiva d’acord amb la cultura i les normes de convivència de la societat a la que pertany. A la Prehistòria, l’educació dels nens anava a càrrec de tota la tribu, quasi com ara, ja que imitaven comportaments dels adults, respectant les normes i els tabús i escoltant els mites i les històries que condensaven la cosmovisió de la seua comunitat. Amb la divisió de funcions o del treball van sorgir els primers oficis, basats en les habilitats naturals de cada individu que s’ensenyaven a un aprenent el qual mostrava interés o aptitut en el tema basat en la repetició i memorització de rituals i relats mítics.

I és que, contraposar raonament a memòria no porta enlloc, memòria sense raonament serveix de ben poc. Reivindiquem positivament la memorització de poemes, cançons, llegendes, etc!

Alló que es veu, s’aprèn. En efecte, la nostra llegenda més popular fou, és i serà bufada a l’orella per boca dels pares a fills, de iaies i iaos als néts i les netes, en definitiva, comptada d’una generació a d’altra, apresa i... memoritzada! Els habitants del Castell de Fadrell o Castell Vell ubicat en el tossal de la Magdalena, previngueren la seua baixada oficial fins a la planura fèrtil encarada al litoral mediterrani per a la vesprada (per què no ho van fer a l’albada?) del tercer dissabte de Quaresma en 1251. La “mudança” va tindre un caràcter festiu i al ser sabedors que seria llarga i fatigosa, anaren abastits per rotllos transportats al voltant dels seus colls. Penjaren fanals dels seus gaiatos per il·luminar-se davant la previsible nit que passarien al ras i nugaren les xiquetes i els xiquets amb cordes per no perdre’ls. En començar la nit, van topar-se amb una forta tempesta i obligats, agafaren canyes per sortejar el torrent d’aigua que baixava pel riu Sec. Passaren gran part de la nit a l’ermita de Sant Roc de Canet. Diumenge, en arribar a la plana, es va celebrar una cerimònia religiosa per batejar a la vila com Castelló de la Plana en honor al castell del qual provenien i del lloc geogràfic on desenvoluparien la seua nova vida.

Ara bé, les noves tecnologies de la informació i la comunicació ens fa canviar la necessitat, la quantitat, la qualitat i l’ús de la informació que ens cal fixar en el nostre cervell. Tenir a l’abast la informació ens obliga a distingir el que cal recordar del que cal saber trobar. La memòria en l’educació del ésser humà és un factor clau per l’aprenentatge ja que facilita la retenció o l’emmagatzematge de la informació i per tant, l’aprenentatge es tradueix en coneixement. La necessitat fa mestres. I, com que jo no gaudisc de bona memòria però si la mare que em va parir, ambdues ens vam ficar mans a l’obra i ella va començar a narrarme la seua infantesa o millor dit, els seus anys viscuts en els diferents centres educatius als quals assistí fins que va exercir, ella mateixa, de mestra. De com ha evolucionat el tema des d’aleshores a com està ara el pati, traureu vosaltres les encertades conclusions. Vaig cursar els Estudis Primaris en l’escola de les Aules (plaça de les Aules) des dels sis anys fins als nou. No hi havien escoles per als menors de sis anys i pareix ser que tampoc calien. A l’any 1950, en nou anys, em donaren la primera Comunió en la capella de l’institut Francesc Ribalta on em prepararen per accedir al Batxillerat, etapa que durà fins que vaig complir els catorze anys.

COLLA EL MAGRE

Amics i llibres, pocs i bons. Si vos fixeu en la façana de l’edifici, comprovareu que té tres portes principals i, no per ser utilitzades com a portes d’emergència ni per a facilitar fer campana a l’alumnat desficiós sinó, perquè cadascuna d’elles t’encaminava a una escola diferent. Una, cap a l’Escola Normal (Magisteri); altra, a l’institut i la tercera a l’Escola de Maestria. Un “tres en un” de tota la vida.

L’edifici del convent de les monges clarisses situat a l’actual plaça Santa Clara (segle XVI), va ser l’institut Francesc Ribalta baix el nom d’institut de Segona Ensenyança en l’any 1846 fins al 1857 quan passà a denominar-se Institut General i Tècnic. Davant el deteriorament de l’antic edifici, el 22 de febrer de l’any 1912 començaren les obres del nou edifici de l’institut en el solar que ocupava l’antiga plaça de bous (plaça de Vilarroig), l’actual avinguda del Rei En Jaume.

Al finalitzar els estudis de Magisteri i sense oposicions, vaig poder triar entre diversos destins i començar el meu vocacional ofici, però no el primer, ja que mon pare va caure malalt i com era la major dels tres germans, vaig treballar des dels catorze als setze anys a la sabateria Segarra, situada a la cantonada dels carrers Colon i Enmig. Durant aquests dos anys, assistia a una acadèmia on ens preparaven per accedir a Magisteri... i és on vaig conèixer a l’home amb qui em vaig casar, Paco.

En acabar el Batxillerat i després d’examinarme de la Revàlida, pareguda a l’EBAU actual i fins no fa gaire temps, anomenada Selectivitat (la qüestió és canviar-li el nom per a donar més mals de cap) vaig cursar Magisteri durant tres anys, fins als divuit, també a l’institut Ribalta.

En començar el mes de setembre de 1959, cada dilluns, carregada amb la maleta, feia camí des del carrer Conills número quaranta dos on vivia fins a la plaça del Real (al costat del Saboya) on l’autobús “el Pajarito” em portava fins a Sogorb. Allà esperava el tren que anomenaven “via xurra”, el qual em conduïa fins a Xèrica on jo esperava al carter. “Xino-xano” ell, el seu burro i jo, enfilavem el camí polsegós cap a Novaliches, el meu destí, pedania que pertany a Xèrica. L’ase carregava la meua maleta. Cadascun dels divendres, els tres, fèiem el camí a l’inrevés. El camí des de Xèrica fins a Novaliches, amb l’asfalt de l’època: pedres,pedruscos i terra, tenia una llargària d’un parell de quilòmetres i efectivament, ploguera o no, el ritual d’anar i tornar es repetia cada setmana d’eixe curs 1959-1960. Dormia , dinava, sopava i convivia amb la “sinyó” Maria qui obria les portes de sa casa cada any, a la mestra (no mestre) que corresponia. Ma mare no sap perquè ho feia, si se’n portava alguna subvenció en l’oferir la seua llar i és què, no li cobrava res!

Passar més fam que un mestre d’escola!!?? Doncs, possiblement, perquè el sou no era per tirar coets (1.000 pessetes anuals) però, com les famílies de l’alumnat de la pedania de Novaliches es dedicaven de sol a sol, com és lògic, a l’agraïda faena en el camp, dia si, dia també, oferien les viandes de temporada que la mare Terra els proporcionava. I Antonia, ma mare, es passejava totes les vesprades, a l’acabar l’escola, fins a Xèrica per fer la xerradeta en les mestres d’aquest poble i, com no, per comprar carn, llonganisses, peix… per a ella i per a la “sinyó” Maria. Això que t’ho ensenyen, a escola? En l’aula n’eren una trentena de xiquetes i xiquets des dels sis als dotze anys, asseguts en grups d’edat: de 6 a 8, de 8 a 10 i de 10 a 12. Penjada d’una de les parets hi estava l’enorme pissarra de punta a punta, dividida en tres parts on escrivia la mestra i també l’alumnat. Al mateix centre de l’aula hi estava l’estufa farcida de llenya quan el fred de l’hivern paralitzava cada múscul del nostre cos. I, veges! No estudiaven en llibres de text, s’ho arreglaven amb una única enciclopèdia i ... Un únic quadern! Malgrat el despoblament que estan patint moltíssimes localitats d’interior dins de la nostra província, les escoles unitàries continuen sobrevivint. Grups reduïts de xiquetes i xiquets de diferents edats i diferents però properes localitats, comparteixen alegries, aprenentatges i el temor en molts casos, que aquest, potser siga l’últim curs.

COLLA EL MAGRE

Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. “Assumiràs la veu d’un poble”. Vicent Andrés Estellés.

Quan tornava a Novaliches a boqueta nit i després de la compra i la xerrada en les col·legues, m’esperaven a l’escola uns vuit o deu xiquets, depén del dia, els quals ja havien acabat els Estudis Primaris. Tots tenien pèls al cos, signe xivato per ajudar als pares a les feines de l’horta fins al vespre, moment en què, carregats amb una, dues o tres branques de llenya, entraven a l’aula, i la calfaven aprofitant les brases de tot el dia. I, com tenien entre dotze i catorze anys i altres inquietuts a banda de doblegar el llom a l’aire lliure la resta de les seues vides, eixe any volien presentar-se a la prova per obtindre el graduat escolar que es feia a Sogorb. Quan el curs estava a punt d’acabar, vaig acompanyar-los fins allí en l’autobús que feia la ruta Xèrica- Sogorb i … Tots aprovaren!!

A, e, i, o, u, el burret sap més que tu! Com és evident, arribà el mes de juny i el final del curs, el final de les excursions al voltant de l’escola en companyia de l’heterogeni alumnat, de les xerrades en les veïnes i les mestres de Xèrica i començaren les abraçades, els plors interminables que em van acomiadar pel camí polsegós què unia aquesta localitat amb un dels millors anys de la meua vida com a mestra. L’any següent, el meu destí va ser a la localitat de La Vall d’Alba. Fins allà, l’autobús dels dilluns què partia des de Castelló, em deixava en la Pobla Tornesa. i jo, en una bicicleta prestada, feie el recorregut fins a La Vall d’Alba (quasi 10 quilòmetres). Però, aquesta és una altra història.

Sempre plou quan no hi ha escola! Quanta raó té la saviesa popular! Totes les criatures menors, mitjanes i majors tiraven una maneta, en major o menor mesura, en els treballs del camp encara que foren xiquets en edat escolar. Només s’escaquejaven quan plovia, no cal discutirho, però també quan anaven a l’escola. Així, si hi havia classe i plovia...a l’escola xopades! Si plovia i a més era festiu o cap de setmana, ni hi havia escola ni treball a l’horta!

Emilia Rico Beltrán

COLLA EL MAGRE

Salut i força al canut Pallola, pigota, febres, tisi, pneumònia, lepra, còlics, Foc de Sant Antoni o també coneguda com ergotisme (malaltia produïda per intoxicació a causa d’un fong paràsit del sègol), disenteria (trastorn inflamatori del intestí)... Són malalties, algunes ja erradicades als nostres dies i al lloc on vivim, que eren protagonistes en els primers “hospitals” de la capital de la Plana. Tot era molt diferent a l’actualitat, no hi havia hospitals o almenys no com estem acostumats a veure’ls. En aquest article farem un breu recorregut pels principals hospitals que han donat com a resultats les grans institucions que formen hui en dia el nostre sistema de salut, com han anat evolucionant i com ha canviat la forma en què tots entenem la sanitat. Ens hem de remuntar fins al Segle XIII, des del mateix moment que es va fundar la vila de Castelló en 1251, mitjançant Carta Pobla per Jaume I, dins dels seus murs ja es va crear un centre sanitari anomenat “Hospital dels Pobres”. Aquest es va establir al carrer “Llarger”, que és el hui conegut com carrer Major. Com ocorre també en l’actualitat, en els hospitals hi

havia un centre de culte, una capella dedicada a Sant Sebastià. Hem de ser conscients que en aquests anys de l’Edat Mitjana les creences religioses tenien un paper important, i davant epidèmies com la pesta es realitzaven processons penitencials o pregons per a implorar el cessament de la malaltia o agraint la seua desaparició. Per contra, en aquests actes no s’obtenia, en la gran majoria dels casos, un benefici, ja que es caracteritzaven per grans aglomeracions on es podia transmetre més fàcilment la malaltia. També es posaven en pràctica altres mesures col·lectives, com són l’aïllament social, comunicació de persones afectades per la malaltia a les autoritats pertinents, l’exigència de salconduits que verificaren que es venia de llocs no infectats o la prohibició de la importació d’uns certs productes. Per desgràcia mesures amb les quals tots estem molt familiaritzats. I finalment, d’altres orientades a evitar el contagi com la crema de roba i estris, neteja de marjals i sèquies o la prohibició d’enterrar els morts de la malaltia infecciosa dins de la ciutat.

Pel que fa als professionals sanitaris, no va ser fins a finals de l’Edat Mitjana que es va reconèixer la medicina com a disciplina universitària. L’exercici de la medicina i la cirurgia estaven sotmeses a controls de la pròpia ciutat que era qui expedia el certificat oportú per a l’exercici lliure de la professió. Una altra de les eines que es va utilitzar per a la consolidació de la professió va ser la de detectar i perseguir l’intrusisme, pràctica molt comuna en la societat. Posteriorment, en 1391 , Guillén de Trullols va fundar en la seua pròpia casa un altre hospital, anomenat Hospital de Trullols o Hospital Municipal de Castelló. Aquest centre es trobava també al carrer Major, al costat de la porta del Toll, en l’anomenada Torre de Sant Pere, prop de la plaça Maria Agustina i la plaça de les Aules. Quan més tard va morir, va deixar en herència les seues propietats per al seu manteniment. L’Hospital de Trullols va continuar treballant d’aquesta manera fins més d’un segle després, quan aquest es va unificar amb l’Hospital de la Ciutat atès que els dos prestaven els seus serveis paral·lelament, quedant sota la gestió de la Cofradia de Sant Jaume i posteriorment de la Puríssima Sang. Segles després, l’any 1833 l’Hospital va passar a mans de la Diputació, però no va ser fins a 1860, que va adquirir la seua actual denominació: Hospital Provincial, dedicat a l’assistència de pobres i malalts. Els anys continuaven passant, la població creixia i l’Hospital es feia xicotet. A causa de les mancances assistencials es va decidir la construcció d’un nou Hospital. El projecte de l’obra va ser de l’arquitecte Manuel Montesinos Arlandis seguint el model del hospital francès de Brest i és el desembre de 1882 quan es va col·locar la primera pedra. Aquest acte va estar presidit pel President de la Diputació, que en aquella data era Sr. Vicente Ruiz Vila.

COLLA EL MAGRE

La construcció es va demorar durant 15 anys i el 13 de març de 1907 es va obrir definitivament al públic i es va procedir al trasllat dels malalts, amb una capacitat de 472 llits. Paral·lelament, altres figures professionals sanitàries van sorgint, com es el cas de la infermeria. L’any 1896 es funda la primera escola d’Infermeria d’ Espanya (en el cas de la nostra ciutat no és fins a l’any 1968) y el 1915 es crea el títol d’ infermera. Per contra, altres professions necessitaran encara anys per a ser reconegudes, com poden ser la fisioterapia, psicologia o podologia.

Com no podia ser d’una altra manera, la Guerra Civil també va causar els seus estralls en aquest hospital. Durant els anys que va durar el conflicte la seua labor va ser la d’hospital de guerra, però una vegada va finalitzar, va tocar tornar a la seua funció habitual i entre 1938 i 1944 es van reconstruir els desperfectes per poder emprendre la seua labor assistencial. Els anys posteriors estan marcats per la modernització tant de les instal·lacions com del material tecnològic i sanitari, s’obrin quiròfans i noves sales de tractament i es taquen les sales comunes, albergant els malalts en habitacions dobles tal i com les coneixem ara. I pràcticament al canvi de segle es va presentar el projecte “Hospital 2000”, amb la finalitat de crear un centre per al segle XXI, es van invertir 32 milions d’euros, d’una banda per millorar les instal·lacions i el material i d’altra banda, per a la construcció d’un nou edifici que va donar com a resultat l’Hospital Provincial que tots coneixem. Encara que aquest centre és el que més història i recorregut té en la nostra ciutat, altres institucions han donat un important servei a la població de Castelló. És el cas de l’Hospital de la Magdalena o conegut en els seus orígens com Hospital El Collet, ja que es troba ubicat en la partida El Collet. Conegut popularment com El Sanatori, va ser inaugurat l’any 1953, i es va especialitzar en la rehabilitació respiratòria i en el tractament de la tuberculosi i silicosi. Amb el pas dels anys i el dels seus 13 directors, l’hospital s’ha convertit en un centre sociosanitari per a malalts crònics i de llarga instància.

Finalment, hem de parlar de l’últim centre sanitari, el més recent però també l’hospital públic de referència de la capital de la Plana. No es va inaugurar fins a l’any 1967 per Francisco Franco amb el nom de Residència Sanitària Nostra Senyora del Sagrat Cor, encara que posteriorment va ser reinaugurat com el coneixem hui en dia, com a Hospital General l’any 1986 pel ministre de Sanitat de llavors, Julián García Vargas. Actualment compta amb 574 llits d’hospitalització i 19 d’observació d’urgències, quiròfans i consultes externes. Les nostres institucions sanitàries han anat evolucionat i canviant al llarg dels anys, a l’igual que els coneixements científics i mèdics que ens permeten millorar la labor assistencial que es duu a terme en els nostres centres. De segur que dins d’uns anys mirarem cap enrere i serem conscients dels avanços que es fan dia a dia i de tots els que encara queden per fer.

Lledó Alegre Zurano

COLLA EL MAGRE

Com més sabem, menys sabem Quan parlem de recerca, d’investigadores i investigadors, pareix que estiguem parlant de treballs molt moderns i novedossos. Pensem en un treball al que es dedicaven quatre sabuts fa un grapat d’anys, però que, fins fa relativament poc, no estava molt estés. Coses de joves, diguemne. No obstant això, res més lluny de la realitat.

No obstant això, es pot fer recerca absolutament de tot. Tots els àmbits de coneixement en els que puguem pensar desenvolupen investigacions per tal de poder millorar les seues disciplines. Tecnologia, educació, biomedicina, química, física, ciències socials, economia, dret, història, humanitats, música, art i un molt llarg etcétera.

La recerca porta tant de temps entre nosaltres, com la nostra pròpia espècie existint. La curiositat sempre ha espentat els humans a explorar llocs, situacions o coses que no coneixien per tal de saber-ne més i poder aprendre d’elles. Poc a poc, com ha passat amb la resta d’oficis, aquestes conductes, en un pricipi espontànies, s’han anat sistematitzant, especialitzant i refinant fins a donar lloc al que avui en dia entenem com a recerca.

I és que el que passa amb la recerca és que moltes voltes no es veu. És un ofici que es fa d’esquenes al públic, granet a granet de sorra. Descobriment xicotet rere descobriment xicotet, que fa que finalment coneguem més el món que ens envolta i millorem la nostra qualitat de vida. Amb la recerca passa com amb les mares, que no saps la falta que et feia fins que la necessites i no la tens. I sinó que ens ho diguen ara, que ens ha pillat una pandèmia i amb el cul a l’aire! Mai haviem sentit parlar tant de recerca, de PCRs, d’anticossos o d’antígens com en els darrers dos anys. I és que quan tot va bé, pareix que la recerca és més bé un luxe que una necessitat. Però, aiii quan ens fa falta i no la tenim! Perquè, senyores i senyors, ja ho hem dit abans, la recerca no entén de preses. Per tant, és necessària sempre!

Quan imaginem algú que treballa en investigació, de segur visualitzem a una persona vestida amb una bata blanca i guants, barrejant provetes a un laboratori. Ens imaginem a una científica o científic de manual! I moltes voltes fem bé, ja que la ciència és la filla de la recerca per excel·lència.

Justament pel fet que siga una feina que no es veu i que puga semblar un luxe prescindible, pareix que no sol estar entre les prioritats pel que fa al finançament al nostre país. És per això que moltes investigadores i investigadors han d’anar-se’n a l’estranger per a buscar feina i tindre un sou d’acord amb la seua formació. Perquè el que resulta realment sorprenent és que les persones que es dediquen a la recerca i són, per tant, les que tenen un nivell superior pel que fa a formació acadèmica, s’enfronten a un sistema laboral completament precaritzat si volen mantenir-se en el sistema públic. Perquè ens fem una idea, una persona que es vol dedicar a la recerca, ha de tindre una formació molt extensa: grau universitari, màster i doctorat (el qual consisteix en una mitjana de 4 anys de recerca on el sou ronda els 1000 € al mes, si tens sort). Després d’açò comença una època de contractes i beques postdoctorals amb una duració que no sol superar els 2-4 anys, havent de canviar de lloc de treball (i moltes voltes de ciutat i país) amb sous que moltes voltes deixen molt que desitjar tenint en conter que estem parlant de les persones que estan a l’avantguarda del seu camp de coneixement. Finalment, i sols si eres un dels pocs privilegiats que ha aguantat la carrera fins el final, entre els 40 i els 50 anys, començaràs a gaudir de la desitjada estabilitat laboral. Arribats a aquest punt, crec que no tenim ja cap dubte de què dedicar-se a la recerca és un treball completament vocacional. De la mateixa manera que sembla prou clar que una bona inversió en recerca és clau per al desenvolupament de qualsevol país. Obvietats que, malauradament, no sempre es porten a terme. Ací mateix, a Castelló, podem trobar diversos centres de recerca especialitzats en diferents àmbits de coneixement.

UNIVERSITAT JAIME I (UJI) En primer lloc, trobem la Universitat Jaume I (UJI), el lloc que recull més investigadores i investigadors de tota la província. Més de 1.600 persones es dediquen a la recerca a les seues instal·lacions. A l’Uji trobem investigació orientada a disciplines molt diverses. 14 instituts dedicats a les àrees de coneixement de ciències, ciències socials, enginyeria i arquitectura i humanitats. I la gens menyspreable xifra de més de 175 grups d’investigació amb les següents àrees d’aplicació: u Tecnologies de la informació i les comuniacions u Producció industrial u Tecnologia química u Materials i nanotecnologia u Gestió empresarial, economia i finances u Materials i nanotecnologia u Gestió empresarial, economia i finances u Energia u Medicina, tecnologia sanitària i promoció de la salut u Psicologia u Agroalimentació u Matemàtiques i anàlisi de dades u Cultura, llengua i patrimoni u Educació u Dret u Sociologia i cooperació u Periodisme i comunicació audiovisual u Medi ambient u Arquitectura, ordenació del territori i transport u Turisme

COLLA EL MAGRE

Com veieu, un ventall molt ampli pel que fa a àmbits de coneixement. És per això que l’UJI representa el major centre de recerca a Castelló. Enguany, l’UJI ha celebrat els seus primers 30 anys de vida educativa i científica. L’any 1991, l’UJI va encetar el Pla Propi de Promoció de la Investigació per tal d’incentivar les activitats d’investigació i transferència del coneixement entre el personal docent i investigador. Al 1997, s’inaugura l’edifici integrat a l’UJI que alberga l’Institut de Ceràmica Agustín Escardino (ITC) que té com a objectiu desenvolupar l’excel·lència en el sector del taulell. Al 1998,

s’inaugura la Biblioteca, eixe apreciat edifici que esdevé la casa de molts estudiants que passen per aquesta universitat. Al 1999, apareix el Servei d’Instrumentació Científica, que dóna suport als grups d’investigació. Al 2002 i al 2005, s’inauguren el Laboratori de Ciències de la Comunicació (LABCOM) i el Parc Científic, Tecnològic i Empresarial, respectivament. La Unitat de Cultura Científica i de la Innovació (UCC+I) naix l’any 2011 per tal d’impulsar la difusió i comunicació de la ciència. En els darrers

anys, també s’han incorporat altres fites al calendari, com ara la creació del Servei d’Experimentació Animal (2014), l’Acreditació HRS4R d’excel·lència (2020) o la inauguració del Centre de Recerca en Robòtica i Tecnologies Subaquàtiques (Cirtesu) (2020).

Per tot açò, en els darrers anys l’UJI no sols ha augmentat el seu nombre d’investigadores i investigadors, així com la seua producció científica, sinó que també ha escalat en els rànquings de les universitats de tot el món, situant-se en el tram 601-700 en el rànquing de Shanghai.

FUNDACIÓ DE L’HOSPITAL PROVINCIAL DE CASTELLÓ Des de la seua creació l’any 2004, La Fundació de l’Hospital Provincial de Castelló impulsa i fomenta l’activitat investigadora al Consorci Hospitalari Provincial de Castelló i promou la formació del personal mèdic i sanitari per al

coneixement de les tècniques més pioneres. La seua finalitat és la de dotar a Castelló dels tractaments oncològics, oftalmològics i de salut mental més innovadors.

COLLA EL MAGRE

INSTITUT D’AQÜICULTURA TORRE LA SAL (IATS) Aquest institut es va fundar l’any 1949 quan Buenaventura Andreu, Julio Rodríguez Roda y Manuel Gómez Larrañeta van obrir el laboratori del Grau de Castelló. L’any 1957, va passar a formar part de l’Institut d’Investigacions Pesqueres, amb seu central a Barcelona, fins que el 1978 la reorganització del Consejo

Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) el va transformar en un institut independent. L’any 1979, aquest Institut es trasllada a la seua actual ubicació, a Torre la Sal. Actualment, el IATS compta amb 14 investigadores i investigadors amb diferents línies d’investigació de peixos i moluscos.

CENTRE D’INVESTIGACIÓ I TECNOLOGIA ANIMAL (CITA) Aquest centre es va inaugurar l’any 2005 i pertany a l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA). La recerca científica l’ha situat com a centre de referència a nivell europeu i per al sector ganader de la Comunitat Valenciana. La seua finalitat és el desenvolupament de noves tecnologies i aplicacions amb la finalitat de millorar i facilitar la feina als productors i empresaris. La seua recerca recull àrees com la de reproducció, millora genètica, recuperació de races autòctones, sanitat animal, medi ambient, etcètera.

Finalment, no puc acabar aquest article sense fer un humil reconeixement a totes aquelles dones que des de sempre han estat aportant les seues troballes al coneixement col·lectiu. I és molt important remarcar el “sempre”, ja que són molt poquets les dones científiques a les quals se’ls ha reconegut les seues aportacions. Açò es deu a què, malgrat foren elles qui duen a terme les investigacions, els resultats eren atribuïts als marits o companys de feina. No obstant això, les dones sempre han estat treballant en el món de la recerca, encara que moltes voltes sense mèrits ni reconeixements.

Segons la UNESCO, sols el 30% de les persones que es dediquen a la investigació són dones. És per això que resulta tant important visibilitzar la figura de la dona com a investigadora, tant les grans referents que hem tingut al llarg de la història, com les actuals que fan grans aportacions a la ciència. D’aquest manera introduïm figures a la nostra societat que poden servir de referents a totes aquelles xiquetes que senten eixa picoreta per saber més i més i que,

pot ser, amb bons exemples a seguir, poden esdevindre grans científiques en un futur. I és que en la recerca hi ha cabuda per a tothom, perquè si d’alguna cosa estem ben segurs és que quan més sabem, més ens adonem de tot el que ens queda encara per conèixer. Laia Alegre Zurano

COLLA EL MAGRE

“El treball de jugar” ANY 2049: “VA DE BO, CAVALLERS” -David, David.. per a la televisió ÀPunt: Com et sents ara que t’has proclamat campió de la Comunitat?

Em van triar per a l’equip del col·legi, després vaig anar pujant de categories i ara és un estil de vida per a mi.

- Doncs estic molt emocionat. No ha estat fàcil el partit d’avui, he hagut de lluitar molt, però, finalment, ho he aconseguit. A més, ací a la catedral: al trinquet de Pelai.

- David, per al periòdic Mediterráneo: A qui li dediques aquest triomf?

- Sí, per favor, per la televisió de Castelló: D’on et ve l’afició per l’esport? - Mira, si et dic la veritat, de xicotet jo volia ser futbolista, com la gran majoria de xiquets. Però, gràcies al col·legi vaig descobrir aquest esport. Crec que va ser a quart de primària quan el meu professor d’educació física ens va dir que aprendríem a jugar esports tradicionals. I, sense dubte, el rei d’aquests esports és la pilota valenciana. Així que el meu primer guant me’l vaig fabricar jo mateix, amb l’ajuda de la meua germana. De fet, en un principi no em va parèixer massa bé això d’haver de jugar a la pilota valenciana, però, a poc a poc, li vaig anar agafant el gustet i em vaig adonar que se’m donava prou bé.

- Doncs, en primer lloc, a la meua família, per recolzar-me sempre. Al meu entrenador, per ajudar-me a arribar fins ací. A la meua colla, per acostarme sempre a les nostres tradicions i arrels. I també al meu col·legi i a totes les persones que van pensar que era fonamental donar a conèixer aquest esport entre la xicalla. - Per al Levante, David: Com et planteges el teu futur? - Doncs el futur ja és demà. Seguir entrenant, competint i compaginant la meua passió per la pilota amb la residència de medicina. Perquè, malgrat hem avançat molt, ja sabeu que el meu sou encara no està al nivell del d’un futbolista.

ACTUALMENT: “LA PILOTA VALENCIANA” Aquest esport, originari de l’Antiga Grècia, va ser introduït a la península per l’Imperi Romà. Les primeres referències del Juego de la Pelota (com es deia abans) les trobem després de la conquesta de Jaume I. A la Corona d’Aragó va ser molt popular entre la noblesa. Més tard, arribaria a les classes populars, ja que es practicava a l’aire lliure, al carrer. A partir de l’any 1391, es va començar a prohibir als carrers i per això va perdre importància entre les classes socials més humils, les quals no podien entrar als recintes dels nobles per jugar. Sols al Regne de València es va introduir la modalitat de practicar aquest esport a un recinte tancat, anomenat trinquet. A la resta de territoris de la Corona d’Aragó va desaparèixer.

COLLA EL MAGRE

A València, es va passar de tindre 13 trinquets censats al segle XVI, a únicament tres al segle XIX. Des d’aleshores fins mitjan segle XX va ser la edat d’or de la pilota valenciana. I a partir de llavors, la revolució urbanística, l’augment de la circulació automobilística i la progressiva castellanització de la societat van provocar una situació crítica per a aquest esport a la dècada dels 60 del segle passat. Amb l’arribada de les autonomies, la Federació de Pilota Valenciana es deslliga de l’espanyola i les institucions públiques aposten decididament per la pilota valenciana (qualsevol col·legi o institut de nova construcció ha d’incloure una instal·lació per a la pràctica de la pilota, fomentant així l’aprenentatge d’aquest esport per part de les escoles públiques). Tot açò va desembocar en el reconeixement de la pilota valenciana com a Bé d’Interès Cultural Immaterial per Decret 142/2014 el 5 de setembre de 2014. Pel que fa a tot allò que envolta el món de la pilota valenciana, sempre s’ha emprat el valencià com a llengua vehicular. Fins i tot durant la dictadura, on la nostra llengua va ser tan perseguida, en l’àmbit de la pilota, es va continuar parlant valencià abans, durant i ara. La pilota valenciana es juga al trinquet, el qual és l’espai esportiu més antic d’Europa. Té forma rectangular, tancat per damunt amb una coberta. Les parets amb més alçada s’anomenen muralles i les de menys, rebots. És molt característic també al trinquet l’escaleta, lloc on seu el públic, el tamborí, el qual s’utilitza per a matar els angles que formen les parets, i la corda, situada a 1,80 metres que divideix el trinquet en dos parts.

El trinquet més important de la comunitat es el Trinquet de Pelai (1868), conegut com a la Catedral a la ciutat de València. També són coneguts els trinquets de Sagunt, Benidorm, Vila-Real, Borriana i Dénia.

Es tracta d’una pilota molt dura, d’uns 40 grams i 42 mm de diàmetre. -Els guants, de pel fina i tallats de forma triangular reforçant el naixement dels dits i deixat la resta al descobert.

La partida de pilota comença amb la veu del marxador (àrbitre) que diu “va de bo, cavallers”. S’enfronten dos equips d’un, dos o tres jugadores o jugadors. Es diferencien pel color de la samarreta o faixa: blau són els jugadors de menor nivell i roig els de major. Existeixen varies modalitats de joc.

L’arrelament de la pilota valenciana es constata amb dades: 640 instal·lacions, al voltant de 220 clubs, més de 2.000 federats (dels quals 200 són dones, amb competicions pròpies des de 2007), 2500 xiquetes i xiquets amb llicència dels Jocs Escolars Comunitat Valenciana (JECV) i més de 20.000 escolars que participen cada any en el projecte Pilota a l’Escola. A la part més alta de la piràmide, a la temporada actual, la Fundació per la Pilota Valenciana té signats contractes amb 24 pilotaris professionals, esportistes que viuen per a aquest esport, amb el seu salari mensual corresponent, el qual es negocia cada any, i un seguit mínim de partides a disputar.

Escala i corda: és considera la més important i es juga a nivell professional. Es juga a l’aire lliure i sols es permet un sol bot de la pilota abans de tornar-la, la qual ha de passar per damunt de la corda. Galotxa: similar a l’anterior, però es disputa a un carrer natural o artificial, adaptant les regles, però mantenint l’esperit. Llargues: modalitat a l’aire que es juga al carrer. Sols es permet un bot. Juguen equips de tres, quatre o cinc pelotaris. Per aconseguir un tant, la pilota ha de botar més enllà de la línia coneguda com a línia de la falta. Raspall: modalitat que compta amb jugadores i jugadors professionals. Es juga al trinquet o al carrer i deu el seu nom al fet que el pilotari pot raspar el sòl amb la mà per a tornar la pilota. Els elements indispensables per a jugar són:

-La pilota de vaqueta, absolutament artesanal i amb un acabat secret que molts pocs coneixen.

A la pilota valenciana compten amb grans professionals i mestres, com ara Nel de Murla, Xiquet de Quart, Juliet, Rovellet o Genovés I.

COLLA EL MAGRE

TREBALL DE DONES Els darrers 10 anys està començant a apreciarse la revolució de les dones també en l’àmbit esportiu. Al 2007, es va formar el primer grup de dones competidores oficials. Fins llavors, una vintena de pioneres jugaven contra homes del seu poble. Avui, 450 federades i milers de xiquetes juguen a pilota. En poc més de 10 anys -comparat amb segles d’evolució de les categories masculines-, una dada evidencia l’impacte: per al campionat autonòmic de raspall hi ha 60 parelles d’homes i 58 de dones. Ana Belén de Borbotó, Victòria de València, Mar de Bicorp o Elisa Tarazona de Riba-Roja van estar entre les pioneres. Elisa Tarazona guarda les cròniques en paper de les seues partides com a jugadora. En una d’elles, es pot llegir “en aquest món canviant, la dona, en la seua lluita reivindicativa, està aconseguint metes insospitades i no sabem si el trinquet, on es practica el viril esport de la pilota valenciana, serà

finalment un dels seus múltiples assoliments. Encara que, sincerament, ho considerem prou difícil”. Era l’any 1970. A l’actualitat, noms com el de Mar Gimenez, Victòria de València o Ana de Beniparrell ajuden a realçar la bellesa d’aquest esport i fomentar la seua pràctica entre les xiquetes. Ací, a Castelló en tenim una bona mostra, ja que l’any 2005 va n¡àixer a la nostra ciutat Carmen Jiméne García, Carmeta, primera dona federada de la província de Castelló. Carmen va començar a jugar a pilota, de ben menuda, quan cursava quart de Primària en el col·legi Tombatossals de la mà de Santi Sales com a activitat extraescolar. A l’any següent, ja en el club pilotari Castelló, va jugar els seus primers jocs esportius sempre acompanyada del seu entrenador Juanjo Jiménez.

Amb un any més, ja va guanyar el seu primer or autonòmic en frontó individual en la categoria aleví, convertint-se en la primera i única jugadora de Castelló que ho ha aconseguit.

lliga d’elit de raspall tant en parelles com en trios. També, en galotxa, ha sigut la primera dona que ha jugat en un equip de la província al costat del club pilotari Castelló.

A partir d’aquest moment i fins l’actualitat, ha guanyat més de 12 medalles en diverses modalitats a nivell individual, arribant a aconseguir en la categoria cadet tots els ors femenins (raspall, frontó, One Wall i frontó en frares).

Carmen també és atleta i junt al club d’atletisme Playas de Castellón ha participat en 11 campionats d’Espanya, quedant sempre finalista, i aconseguint ser campiona d’Espanya en categoria infantil i subcampiona d’Espanya en cadet.

L’any 2019 va formar part de la selecció valenciana de pilota i va participar en l’euro Jove de Portugal on va aconseguir ser campiona europea sub 15 i enguany, recentment, ha estat seleccionada també per a participar en l’europeu del pròxim octubre a Holanda. Al costat del club Pilotari Meliana ha jugat i guanyat diversos campionats de galotxa i raspall, arribant a jugar amb només 15 anys la

Tota una promesa i un orgull per al poble de Castelló. Així, malgrat declaracions de la federació on no creuen oportú “crear falses expectatives a curt termini amb la professionalització (de la dona)”, ja que, en l’àmbit masculí “a penes hi ha 30 jugadors professionals”, per què ens hauria de frenar això?

ANY 2050: “’Shhh! ACÍ MANE JO” Respire fons... i no tinc por. Tota la meua vida he estat preparant-me per a açò, somiant amb açò i, a la fi, ha arribat el meu dia. Quantes persones hi deuen haver? 70.000? Segur! Sent el meu cor bategant fort, quasi el puc sentir al meu pit i a la meua gola... Finalment, Ire! La primera dona que pita la final del mundial de futbol! Ací estic, al passadís, esperant els darrers minuts per eixir amb la pilota a les mans. No puc evitar enrecordar-me del meu iaio... quantes voltes em va portar a Castàlia per a veure al Castelló. “Soci 1325 i baixant”, em

COLLA EL MAGRE

deia. Quanta emoció quan em contava que fins l’any 1945 es jugava al camp del Sequiol, tal com diu la cançó: a la memòria, llega la gloria, del viejo campo del Sequiol. I com s’enfadava quan perdien! De fet, crec que s’enfadava fins i tot quan guanyaven. Però, cada diumenge, allà estàvem els dos. L’escut es porta al cor, “pam pam orellut”. Recorde que em vaig aprendre de memòria el nom del futbolistes (llegendes, els deia el meu iaio): Planelles, Vicente del Bosque, Oliva, Tabares, Cubillas... Em va contar que vam arribar a estar a segona i fins i tot a tercera. Qui ho diria ara que van guanyar la lliga l’any passat! Vinga, Ire, centra’t! Recorda que el pare estarà allà fora amagat entre la gent i li deus part d’aquest dia. Vam haver de lluitar molt. Ara, pareix que queden lluny aquells dies en els

que arbitrava als camps infantils: “Xica, deixa el xiulet i agarra la granera!”; “Què no has vist que el meu fill no ha fet res? Torna a la cuina, va!”, “Què bé et para el pantaló curtet, quines cames! De tots els insults encara no he pogut oblidar-me (no sabeu les voltes que me vaig haver de mossegar la llengua). Sempre vaig pensar que deurien existir les targetes grogues i roges per als pares i aficionats. I és que pareix mentirà que aleshores no hi hagueren pràcticament dones àrbitres! Pare, gràcies per lluitar per mi i per tantes altres com jo. Què important ha sigut el recolzament incondicional de tota la meua família. Cada volta que vaig dubtar, em vau ajudar a alçar-me. Vinga, respira fons, amb autoritat, que ací manes tu. I avui... em toca currar!

ACTUALMENT: “L’ESPORT REI, ¿ESTÀ A L’ALÇADA?” “Un partit de cadets a Tenerife acaba amb una baralla entre els pares dels jugadors. Dos pares acaben a galtades.“ “Sempre els deia als meus jugadors: vosaltres sou l’exemple per a molts xiquets, no ho malgasteu.” “Una àrbitre de 18 anys hospitalitzada després d’haver sigut agredida a un partit de futbol juvenil.” “Som beneficiaris d’un estatus, d’uns privilegis i unes responsabilitats que no poden ignorar-se.” “Un entrenador agredeix al tècnic rival en un partit de infantils a Saragossa.” “El futbol forma part de lo quotidià de la nostra vida i va inexorablement lligat a les esperances e il·lusions de milions de persones”

“Els intermediaris trien cada volta a xiquets més menuts. Als 14, els que destaquen signen contractes amb multinacionals. La majoria es perden pel camí.” “Als xiquets els afecta molt les golejades. Se’ls influencia molt amb guanyar, guanyar i guanyar. N’hi ha molt d’abandó per part dels xiquets i pares a causa de la pressió.” “Cap jugador es tan bo com tots junts” “Arriben a casa i el primer que els preguntem és: com heu quedat? Nosaltres els eduquem a això.” “La competició està present quan parlem de l’esport. Però, no hem d’oblidar que l’essència de l’esport infantil és que aprenguen, estiguen amb altres xiquets i aprenguen valors. I, a l’hora de la veritat, es falla molt.” “El futbol femení rep el que sobra de la resta de seleccions masculines, per això no compten amb els materials, el recolzament ni la representació necessària dins l’ecosistema esportiu” “Quan les xiquetes comencen a jugar, es volen parèixer a moltes de les jugadores de la selecció. És qüestió de temps, no sols que estiguen en el futbol femení, sinó que la dona també estiga entre la banqueta del futbol masculí.” “Ada Hegerberg, quan va rebre el Balón de Oro el 2018 (primera volta que aquest reconeixement s’atorgava a un dona), li van demanar “twerk” a l’escenari.” “El que cerquen els dirigents en la elit és tindre a la gent més preparada, més capacitada i que més rendiment puga traure. Això està per damunt del gènere.” “El costat femení de la Selecció són les parelles dels futbolistes“ “No les anomenes xiques, anomena-les futbolistes”

COLLA EL MAGRE

La Federació de Futbol de la Comunitat Valenciana (FFCV), a nivell global, futbol base, aficionat i professionals va arribar a la xifra de 104.259 llicències a la temporada 2019-2020. Fins i tot, l’FFCV ha arribat a expedir 70.827 llicències en la modalitat de futbol base des de Prebenjamí fins a Juvenil. I, malgrat que la il·lusió per convertir-se en futbolistes professionals és molta; malgrat que històries com la de Mesi inspiren a milers de xiquets; malgrat que eixa mateixa il·lusió encoratge a milers de pares a empentar els seues fills cap a una carrera moltes voltes

despietada... la cruel realitat de les dades juguen en la seua contra. Tan sols un de cada 2.500 xiquets federats en divisions inferiors a Espanya aconsegueix jugar en primera divisió. El mercat futbolístic està sobredimensionat, grans estrelles i grans clubs, grans influencers. Però, la realitat és que entrar a formar part dels equips de primera és una de les metes més difícils d’aconseguir. I si bocabadants són les cifres pel que fa a les categories masculines, quan ens centrem en el futbol femení, les cifres es pegen la volta.

VALÈNCIA ALACANT CASTELLÓ TOTAL

Futbol Masculí

48.042

25.653

15.273

88.968

Futbol femení “valenta”

3.661

1.666

825

6.152

TREBALL DE DONES L’aposta forta pel FUTBOL FEMENÍ

A nivell nacional, les futbolistes professionals de l’equip espanyol van celebrar el seu 50 aniversari l’any 2020. El futbol femení ha passat del menyspreu dels 70 a la professionalització d’avui. Un grup de pioneres que va patir el masclisme i el menyspreu de la dictadura va obrir el camí el 21 de febrer de 1971. A les dones els va costar tant demostrar que els agradava el futbol que va passar quasi mig segle des que van començar a disputar partits de forma regular a Espanya, fins que van poder

viure d’ell. Van compaginar el treball amb l’esport, amb horaris insalvables i diners de la seua butxaca. Poc a poc, metro a metro, van anar traçant el camí cap a la professionalitat. Malgrat això, les bretxes de gènere en la indústria del futbol estan entre les més grans. Pel que fa al salari, les diferències són encara abismals. Encara que la indústria futbolística genera més de 500.000 milions d’euros cada any, un 49% de les jugadores de futbol professional no rep un salari i un 87% finalitzarà la seua carrera esportiva abans dels 25 anys.

Valenta ha assumit la direcció amb un propòsit molt clar: el foment del futbol femení. Entre els seus objectius es troben: -Crear el primer Comitè Esportiu de Futbol Femení de la història de de l’FFCV. -Prestigiar les competicions femenines amb la reestructuració d’aquestes. -Realitzar reunions a les tres províncies (Alacant, València i Castelló) amb els clubs de futbol femení per escoltar inquietuds i poder tindre una versió més àmplia de la situació actual. Des de l’FFCV s’ha volgut dotar de la màxima visibilitat a tot aquest tipus d’iniciatives de Valenta. Per exemple, l’aparició de Valenta Radio, cita setmanalment amb les escoles i clubs de futbol femení de tota la Comunitat Valenciana; reportatges especialitzats, vídeos i tractament exclusiu en xarxes socials. Tot aquest seguit d’accions han obtingut una gran resposta positiva per part del futbol de la comunitat. A les xarxes socials de l’FFCV, per exemple, ha augmentat el percentatge de dones que segueixen els conters oficials d’un 15% a un 29%. Futbol femení a la comunitat: el projecte “VALENTA” La Federació de Futbol de la Comunitat Valenciana va crear al desembre de 2019 una àrea de futbol femení que no hi havia existit en els 110 anys de l’entitat. Aquesta àrea, anomenada Valenta, ha potenciat com mai l’expansió del futbol entre les dones i xiquetes de la Comunitat Valenciana.

El futbol femení ha arribat per a quedar-se i aspira a poder ser el treball de totes aquelles professionals que vulguen practicar-lo.

Begoña Zurano Picazo

COLLA EL MAGRE

La Roser des de ben menuda ja enfilava amb destresa l’agulla, com era típic als anys 50 amb la majoria de femelles. Totes elles havien crescut veient brodar a sa casa a les altres dones de la família, tant a diari, com per a les ocasions especials, on la feina s’acumulava. Un bon exemple, era el temps dedicat a la preparació de la roba festiva per la Magdalena. Ficar-se a brodar faldilles, emmidonar sinagües, enllestir justillos i faixes, junt amb un bon grapat de botons per reforçar i sargir descossits als pantalons i camises que deixaven els homens en tornar de treballar era un disbarat. Així que amb tot aquest destarifo, era imprescindible una maneta per part de les xiquetes a casa, a qui se’ls atribuïa les tasques més bàsiques, però, amb les que, a poc a poc, anaven agafant traça i habilitats amb l’agulla. La Roser vivia l’arribada de les festes amb gran il·lusió, doncs era l’oportunitat perfecta per clavar la mà al costurer de l’àvia i disfrutava cada feina que se li encomanava per petita que fora. Als matins totes les dones es reunien al carrer per treballar les teles i la llana, entre d’altres, i aquest fet constituïa una espècie de ritual entre veïnes que

Teixint una vida

mentre cosien es ficaven al dia dels esdeveniments més cridaners al barri. I així va ser com començà una vida entre fils i cotó. Una vida a terres valencianes que havia estat en constant relació amb el sector tèxtil i amb tot el que allò envoltava. Als anys cinquanta i seixanta del S. XX, el sector tèxtil a la Comunitat Valenciana, era una de les fonts ecònomiques principals i aquesta indústria era típica a la seua geografia.

Però, el seu desenvolpament començà fa segles com una eina per l’autoproveïment i amb una influència reduïda al mercat a nivell local. Fins arribar, amb posterioritat, a la industralització. L’exportació de teixits a l’exterior i la creació dels primers centres d’elaboració començà al país amb l’arribada dels moriscos a les nostres terres. La llana i la seda serien les protagonistes de la manufactura entre Espanya i Europa i la nostra comunitat ocuparia un dels llocs més destacats a la seua confecció. Pel que fa a la llana, el Maestrat i Morella, van ser fonamentals en la seua producció i comercialització, que experimentaria gran expansió al s. XIV, gràcies a la demanda per part d’ Europa. L’especialització en el bestiar oví i els cultius industrials van ajudar a la creació de rutes comercials destinades al negoci i l’exportació. Al 1399, el Consell de València publicà ordres relatives a la confecció de panys a l’estil de Wervic, mentre que el Consell Municipal tractava de protegir la producció front a l’importació. L’estructura productiva de la panyeria es va caracteritzar per les seues reduïdes dimensions i al llarg de tot el s. XV sorgiren nombrosos conflictes entre tots els oficis implicats en la producció tèxtil llanera, com bé replega la documentació municipal valenciana. Un d’aquests seria al 1436, quan els sastres manifestaren disconformitat per la intrusió dels pelaires, mentre que les autoritats municipals establiren la necessària tasca dels pelaires per

reconèixer la qualitat de la llana destinada a la producció de panys, desestimant una petició contrària per part dels teixidors. En aquest segle, València va ser integrada en la <<diagonal insular>> amb redistribució amb Eivissa, Sardenya i Sicília, on circulaven una àmplia gamma de productes mercantils i els panys valencians van ser primordials. I on l’exportació d’aquest producte constituí la prolongació dels negocis llaners a la Comunitat. Ja al s. XVIII, l’ocupació de la majoria de la població a Morella estava relacionada amb la llana. I un altre eix imprescindible per la tasca llanera va ser Alcoi, que des del s. XIII respresentava un gran centre industrial. Així com altres pobles com Enguera, Ontinyent o Bunyol, on es confeccionaven teles i llanes de gran qualitat. Al s. XIX i amb la industralització, el treball passaria a ser automatitzat i a concentrar-se més específicament en les fàbriques. Respecte a la seda, cal destacar que aquest és teixit imprescindible a la història valenciana, al s. XV, i més concretament, a l’any 1474 es crea el gremi de velluters, amb un gran paper per part dels genovesos que van portar tècniques innovadores de producció a la nostra terra i al 1479, els velluters valencians aconseguien el seu màxim esplendor que es prolongaria al llarg d’un parell de segles més. Obtenint, per part del Rei Carles II, al 1686, la concessió del títol <<Col·legi de l’Art Major de la seda>>, passant a ser aquesta la major corporació i nexe d’unió dels xicotets empresaris del sector.

COLLA EL MAGRE

No obstant això, aquest segle comportaria també una crisi associada, que es superaria amb l’ajuda dels centres de Toledo i Granada tractant tots plegats de conquerir els mercats de la península. En aquest camp, l’agricultura jugà un paper molt important, doncs les terres valencianes van ser destinades al cultiu de moreres i la criança dels cucs de seda. Ja al s. XVIII, València seria el centre de la producció de la seda, confeccionant velluts i sedes llaurades amb gran qualitat i amb característiques que les farien úniques al comerç exterior. El 65 i 72% de tota la producció espanyola es concentrava a la comunitat i era, aproximadament, la meitat de la població valenciana la quantitat de gent que directa o indirectament traballava amb la seda. Tot i així, amb el temps, la contínua competència en el gremi aconseguiria evidenciar els principals problemes a la sederia valenciana, on moltes de les tasques específiques continuaven realitzantse a mà, i per separat, front a la mecanització en altres països com Itàlia.

velluters a la seua família, seria recordat a tot europa per la seua tasca incansable al sector i per l’alta categoria de les seues teles. Castelló, València i Alacant varen veure com el sector quedà reduït a la mínima expressió, sent fonamentalment especialitzat en el treball del teixit ornamental. El moment d’esplendor havia passat, però, marcaria per sempre la història, la cultura i l’art a la comunitat. València acabaria sent nomenada Ciutat de la seda per la UNESCO i mantindria una ruta, per tal de commemorar aquest gloriós temps, destacant, entre d’altres, llocs fonamentals com la llotja de la seda o llotja dels mercaders, edifici representatiu i declarat com a Patrimoni de la Humanitat, construït per Pere Compte. La Roser estava completament abstreta pensant en com hauria sigut viure aquesta època a la nostra terra. I sabia que hui dia era complicada la situació al gremi.

A València, el desenvolupament era més lent, i a més, la diferenciació de feines per gènere, no ajudava. Doncs, era més complicada l’organització de mà d’obra i açò endarreria tot el procés. El conjunt d’aquests problemes estructurals conduirien a que al s. XIX aquest sector començara a decaure, desapareguent l’ofici de velluter finalment. L’últim velluter a terres valencianes, Vicente Enguidanos, membre de la quarta generació de

Vicente Enguidanos confeccionant velluts amb un teler únic.

Es necessitaven canvis per obtindre millors beneficis. Ella ho sabia bé, perquè sempre havia estat lligada al sector. Sa vida havia sigut, com deia sa mare, una vida de fil i cotó que no tindria sentit sense el treball de la tela i tot el que l’envolta. Era el que ella estimava, el que havia après des de que ajudava amb els descosits a casa de l’àvia perque s’apropaven les festes de la Magdalena. Per això, sent ja adulta va escollir el treball a una tenda de confecció d’indumentària típica a la ciutat i, actualment, després d’haver treballat professionalment al sector durant més de seixanta anys, col·labora estretament amb el gremi, realitzant estudis que permeten a la indústria tèxtil valenciana lluitar contra la competència asiàtica i de l’Europa de l’Est. I així és com la indústria treballa la seua actualització i constant afebliment, amb recolzament de l’institut tecnològic AITEX o amb la cooperació amb l’associació d’empresaris del tèxtil a la Comunitat Valenciana, ATEVAL. Aquest sector és part de la nostra economia, però també és part de la nostra identitat. Roser no volia deixar de formar part d’aquesta comitiva que traballava per mantindre el nostre renom internacional i a la vegada les nostres costums. Costums que venien de temps antics, però que marcaven la nostra essència i que any rere any, rememoraven els temps viscuts. Com li agradava a Roser veure l’ Ofrena de flors!

Doncs per a ella aquesta era també un ofrena a la Seda i la roba típica que naixia d’aquest teixit i al cànem, cultiu més menut, però també de valor a Castelló, a través d’espardenyes i cistelletes que lluïen les més menudes. Era una desfilada carregada de colors i de teles ornamentades amb dedicació i vocació. Quin luxe viure aquest moment asseguda a la cadira del cantó amb un tros de tela a la mà i enfilant l’agulla! -va pensar amb ull ploraner. Sabia que la costura havia sigut el seu camí i el seu destí. Absorta en els seus pensaments començà a emocionar-se… -Au! Ja m’he punxat!

Tania Ruiz Alegre

COLLA EL MAGRE

Ens fan tancar les tavernes Les relacions humanes sempre han estat un factor social bàsic per desenvolupar les societats. En aquest sentit els bars o les tavernes coneguts com actualment els coneixem han existit des de molt abans del que pensàvem, és a dir, des de sempre. La seua aparició i consolidació està estretament lligada amb el desenvolupament de les relacions socials i la construcció de la ciutat com a model de societat. Formen part de la nostra vida i acudim a ells per moltes raons però sobretot per establir relacions interpersonals i socialitzar-nos. A banda del consum que se’n fa els bars, les tavernes i els restaurants fan un espai de vida i de relacions humanes. Són punts de trobada, espais de gaudi i de plaer en què els sentits els disparen menjar, beure, riure, compartir... Els bars són un fenomen social popular que ha marcat els costums i la cultura de nombroses generacions ... Tradicionalment, els bars són llocs de trobada i reunió informal, antigament en la nostre societat heteropatriarcal generalment estaven freqüentats per públic masculí. Per sort per a les dones aquest fet ja és anecdòtic...

Malgrat aquesta demostrada importància social, hi ha qui considerava que eren llocs poc recomanables ja que es potenciava el consum de begudes alcohòliques. En un món com el nostre per sort no tenim les mateixes percepcions... Què hi farem! Ja se sap la vida és qüestió de prioritats i de visions.. Fent recerca, segons diversos articles, es poden trobar els orígens dels negocis de l’hosteleria a l’antiga Roma, encara que tothom els coneixeu pels banquets romans amb abundant menjar i vi, doncs es veu que és un mite i que a Roma es menjava poc i ràpid. Segons les necessitats ja existien diversos models de negoci depenent del que oferien, hi havia tres tipus de local principalment. El més serveis oferia era la caupona, avui seria com un hostal, en ell es podia menjar a la planta baixa i allotjar-se. Algunes caupones tenien espais privats el que entendríem com a reservats o actualment sales VIP. Normalment estaven fora de les ciutats també disposaven d’un estable per als cavalls.

Els altres locals gastronòmics de Roma eren la popina i la taverna, es diferenciaven en què a la popina hi havia servei de de taules i cadires i a la taverna es menjava de peu o en bancs a l’exterior de el local. Sempre se servia menjar poc elaborat, ja que la idea era menjar ràpidament. La disposició dels locals era molt senzilla, una “barra” que disposava també d’un espai amb aigua per rentar els plats i d’un petit foguer per escalfar el menjar que ho necessités. Si pensem en un del menjars per excel·lència dels

valencians, m’ha fet pensar en què menjaven els romans com a esmorzar? La resposta no difereix massa del que ‘esmorza actualment era senzill però molt variat: llegums, formatge, fruita, ous, olives, verdures, coques de farro o blat, i fins i tot carn i peix. El aliments s’amanien amb salses amb base de mel, vi, vinagre i diverses espècies: el condiment més conegut dels romans era el garum que és una salsa feta amb de vísceres fermentades de peix i de gust molt fort.

COLLA EL MAGRE

La beguda solia ser vi diluït en aigua, ja que el vi pur estava reservat als banquets i cerimònies; s’emprava la mel per endolcir-lo. Altres begudes populars eren el piperatum, una beguda que s’obtenia barrejant aigua calenta amb vi, mel, pebre i herbes aromàtiques; i la posca, una barreja de vinagre i aigua. Un altre aspecte que tenen les tavernes originàries és que la gent es reunia i moltes vegades es feien jocs en grup, entre els quals els jocs d’atzar i les apostes van ser prohibides, com ací gujar a cartes, domino.... Tot i les semblances, hi havia alguna cosa que avui ens semblaria xocant: aquests locals oferien, a més de menjar i allotjament, els serveis sexuals de les treballadores que era vist com una alternativa econòmica a les prostitutes: aquest “servei extra” tenia un preu similar a una copa de vi. Després de saber una mica més dels orígens podem comprovar que durant la història i al món ha hagut diversos models, tot i que ara pensem que ens ho hem inventat tot al segle XX i amb la globalització, doncs serà que no i com a peculiaritats fetes amb la recerca, és de bon saber que, els grecs van inventar els restaurants de portar a casa. A l’antiga Grècia hi hava establiments en els quals es venien begudes calentes a l’hivern, fredes a l’estiu i menjar per a per a portar. La professió de taverner també és molt antiga i que les tavernes que oferien menjar i beure venia de Grècia a Roma i posteriorment als països europeus però sempre sota el concepte de c “tavernes romanes”. Va ser tal l’èxit de

l’activitat, que l’Edat mitjana ja es reconeixia al taverner com una professió. Al Japó existien el bars de després del treball els Izakaya japonesos van aparèixer en 1603 quan un venedor de sake que servia copes de degustació va decidir acompanyar les begudes amb plats de menjar tradicional. Els treballadors van prendre com a costum després de la jornada laboral. Un altre tipus de bar que ha arribat als nostres dies i que té els orígens a Anglaterra són els “pubs” són del segle XIX i el seu nom prové de l’abreviació de public house. Eren espais en els quals es reunia la classe obrera i es van convertir en l’eix de la seva vida social. Un altre model de local que ha arribat als nostres dies és el restaurant... un terme no exempt de polèmiques. D’origen francès i va ser utilitzat a París en 1765 per a designar a un establiment que servia menjar i beguda molt més elaborat i selecte. El primer restaurant, el Botí, obert en 1725. Les cadenes de restaurants, la primera va ser fundada en 1827 als Estats Units i es va dir Delmonico’s Restaurant. En aquest local es donava menjades i begudes i, tenien una caixera que cobrava.. Ara centrant l’atenció a casa nostra, a l’estat espanyol a començament del segle XX va haver una irrupció del negoci, es podria anomenar la revolució dels bars i restaurants, a la zona d’Astúries, amb les sidreries i almàsseres va ser un lloc on se’n van obrir molts.

Actualment, l’oferta és molt variada hi ha molta i diversa oferta, per tots els gustos i totes les butxaques. Cal pensar que al segle XXI el concepte de cuina moderna també va canviar i hem descobert la cuina de fusió i d’avantguarda, possiblement per la globalització mundial. Segurament i en un futur no gaire llunyà apareixeran noves tendències, ofertes i nous espais. A Castelló hi ha tradició com a bons valencians d’anar al bar... Hi ha com a molts pobles i ciutats bars i tavernes que han marcat època i tendència. El Chicky i les seues torraetes d’anxova, el Monterrey, La confianza que era antigament el recent desaparegut Urbano, el Perrico, per excel·lència de l’estiu, amb els típics callos i caragols!! L’orxateria del tio Nelo, el bar del Mercat, l’Espígol, l’Oar, el Roca, Las Planas, Galàxia, la Pacheca del Grau, el Casa Darío, la Mustia en les seues espectaculars rosquilletes, Casa Nyoles, la Venta la figuera, el Borriolenc, el Palmito, Casa Maria, Cagallo, la venta Murciana, el Bar imperial o el Venecia, la garrofera o la tartana, Casa La Xelina o El Cabedo... I una llista que mai s’acaba, espais de trobada, d’experiències i de compartir....Segurament ens en deixarem molts en la memòria però recordar aquests espais desperta paladars i records i queda clara la importància històrica i social de l’hostaleria. Sempre adaptant-se i en constant evolució per a continuar oferint-nos a tots el bo i millor. Laura Alegre Sanz

COLLA EL MAGRE

Història del supermercat Qui va inventar el supermercat? L’inventor del supermercat va ser Clarence Saunders, quan el 16 de setembre de 1916 va obrir la primera botiga amb autoservei per part dels clients. El va cridar PIGGLY WIGGLY, i estem en Memphis, Tennessee. Clarence va nàixer en Virgínia i prompte va deixar l’escola per treballar, amb 19 anys realitzava les seues tasques com representant majorista, en 1915 va obrir el seu propi comerç, fent un pas més per cercar nous beneficis: el client se serviria per si mateix.

A Espanya, en 1957, el llavors ministre de comerç Alberto Ullastres va decidir posar en marxa la «operació supermercat», es van instal·lar en el país una xarxa d’autoserveis que ajudarien a la modernització del comerç. A pesar que el concepte de venda en una gran superfície ja s’havia instal·lat al nostre país durant la dècada dels anys 40 a través de grans magatzems com a «Galerias Preciados» o «El Corte Inglés», Espanya continuava sent un país en què l’abastiment i adquisició d’aliments es continuava fent per mitjà dels comerços tradicionals: botigues, ultramarins i llocs de mercat.

Sanders va patentar l’invent del supermercat poc després i va afegir innovacions que inclús a dia de hui perduren, com posar el preu a tots els productes. Un supermercat és un establiment comercial de venda al detall, i entre els productes exposats, es troben aliments, roba, articles d’higiene, perfumeria i neteja. El fi dels supermercats és, generalment, oferir gran varietat de productes a baix preu.

A l’octubre d’eixe any 1957, es va inaugurar el mercat Barceló de Madrid, un super experimental amb una xarxa d’autoserveis gestionat per l’estat espanyol. Després de l’èxit del primer, el següent d’eixa xarxa de supermercats públics es va inaugurar el 7 d’agost de 1958 als baixos de l’edifici del Gran Kursaal de Sant Sebastià, i cinc dies despres el faria un altre a Bilbao, seguint Saragossa, Gijón i La Corunya.

supermercat de capital privat”, fundat per les famílies Carbó, Prat i Botet i al que van batejar amb el nom de Caprabo.

L’11 de juliol de 1959 es va inaugurar al número 318 del carrer Sant Antoni Maria Claret de Barcelona el que es considera com “primer

Ana Zurano Picazo

Amb els anys els súper de caràcter public van acabar desapareixent, donant pas a una extensa xarxa de comerços privats d’autoservei.

COLLA EL MAGRE

Evolució constant

Or negre, així se li ha anomenat des de fa dècades, i tots podem imaginar perquè. La indústria en aquest sector porta evolucionant des de 1859, quan es va produir l’explotació primer pou de petroli a Pennsilvània. El petroli va ser la principal font d’energia que va revolucionar el transport proveint a tots els vehicles, ja foren de terra, mar o aire. En 1965 va començar la construcció de la refineria de Castelló, impulsada pel creixement econòmic i la necessitat energètica del país, a més de la seua idònia localització per al proveïment d’un gran territori nacional i internacional. Des del començament de la seua construcció, quan la majoria dels seus treballadors eren de Castelló, aquesta planta de refinament ha impulsat l’ocupació a la nostra ciutat. La planta va començar a produir a principis de març de 1967 i, des de llavors, no ha

deixat d’augmentar la seua producció, emprant, directament o indirectament, a centenars de persones i incrementant la riquesa económica en la nostra terra. Durant més de cinquanta anys la refineria ha crescut i ha anat adaptant les seues plantes de producció a les necessitats de consum de la societat i a les normatives fixades per l’Estat i la Generalitat, elaborant productes més específics i de forma més neta i eficient. En l’actualitat cobreix el 85% de les necessitats petrolíferes de la Comunitat Valenciana i les Illes Balears, i destina el 9% a mercats d’exportació. De forma resumida, la transformació del petroli es realitza fraccionant el mateix “cru” en les parts de les quals es compon, realitzant una conversió catalítica d’aquestes parts en productes de major valor afegit, i modificant les seues estructures per a elevar la

seua qualitat, a més d’eliminar els compostos no desitjats com el sofre. Totes les unitats de producció estan perfectament connectades per a elaborar els productes desitjats i per a aprofitar al màxim els processos d’integració tèrmica, permetent una alta eficiència energètica. En tots aquests anys la refineria ha invertit molt en diversificació i millora de la planta. Un clar exemple d’això va ser la construcció de la planta de coquització retardada en 2009, permetent la producció de dièsel i coque, un producte amb gran demanda en les cimenteres. En 2012 es va crear el moll d’atracada en la dàrsena sud del port, facilitant i fent més segura la recepció i lliurament de productes via marítima. En 2018 va entrar en funcionament la nova torre de destil·lació a buit, amb la qual s’obté major marge de benefici en la producció, garantint la rendibilitat futura de la planta. I en els últims mesos s’ha anunciat la construcció de la nova planta d’hidrogen verd, amb la qual la refineria

vol arribar al compromís de reduir al màxim les emissions i continuar sent una de les indústries capdavanteres en el proveïment d’energia. Una altra evolució molt característica d’aquesta indústria ha sigut la millora quant a seguretat humana i seguretat dels equips. Cada vegada més, qualsevol procés productiu, porta amb si nombrosos controladors de seguretat i sistemes d’emergència que asseguren un perfecte control de la producció, i amb ell, una gran seguretat per a tots els treballadors, ja que són l’actiu més important. Gràcies a aquesta adaptació i evolució constant i, sobretot, a tots els seus treballadors, la refineria continua sent un punt de referència a la nostra ciutat i una planta molt competitiva en el sector. Jaime Martínez Romero

COLLA EL MAGRE

La faena a la fleca: ara i abans

La majoria de la gent desconeix el que hi ha darrere dels oficis tradicionals i de tot allò que els envolta. I com no podia ser d’un altra manera, de l’ofici de forner, la majoria de la gent no sap res.

Ara, amb l’excusa de la pandèmia i el «descobriment» gràcies a Eduard Punset (que en glòria estiga) i al pa Bimbo, de la massa mare o, com diem ací, del rent, llevat o lleute, com vulgueu dir-li, mireu si és una novetat que jo sé més maneres encara d’anomenar el descobriment en la nostra llengua. És ironia ehhhhh; no confondre el rent amb el llevat de pastilla o pastilla simplement, que és com ho diem ací. Com deia, pareix que la gent s’ha interessat més per fer pa a casa (el què fa l’avorriment!) i també s’ha interessat per com es fa el pa als forns, els seus ingredients diferents, tipus de pans, el pa integral 100% i no pa amb segó i un llarg etc. Hui en dia, gràcies a la tecnologia, el nostre treball ha millorat un poc i no és tan pesat com en temps del meu avi Vicent, qui, juntament amb

la meua àvia Isabel, van comprar als anys 20 l’anomenat “Forn de Cirilo” al carrer Sant Roc. Jo del meu avi no recorde res, va morir l’any 1971 quan jo tenia 2 anys. El que sé de com es treballava m’ho va dir mon pare, qui va nàixer l’any 1933 i en lloc d’anar a escola anava amb Miguel el de “la rica” i son pare a l’horta a jugar. És a dir, de lletra sabia allò just. El meu avi des de l’any 1938 fins 1943 va estar empresonat per “roig” i va eixir de la presó gràcies a la mediació d’un frare de la parròquia, perquè mon pare i el germà encara no havien fet la comunió i això no podia ser amb l’edat que tenien. A partir de llavors van començar a treballar al forn. Es posaven a treballar a les 10 de la nit amb només una pastadora mecànica, una pastera, balances i el forn morú. El justet, però era la postguerra i no hi havia farina: els forns tenien una farina (o el que fora allò) assignada pel règim i pastaven eixa farina per fer el pa de racionament. La gent anava al forn a pel mig panet per persona que tocava, on els arrancaven un cuponet de la cartilla. Però, com he dit abans, la farina no era bona, no valia molt, però almenys omplia la panxa.

L’altra opció que tenia la gent, sobretot els llauradors, era plantar blat i tindre farina de casa. Llavors la portaven al forn i allà els forners la pastaven, feien el pa i els donaven 4 panets de quart per cada quilo de farina que havien portat o, si volien i sabien, les dones pastaven en casa una vegada a la setmana i portaven a coure el pa al forn. De vegades, si tenien la mà gelà” que es deia havien de dur les fogasses al forn i posarles al calfó, que era una «habitació» situada damunt mateix del forn a la qual es pujava per una escaleta lateral i, com el seu nom indica, aquella cambra era l’infern de la calor que feia. Això ajudava a la fermentació de les fogasses del pa que feien les dones. El forner podia cobrar amb diners, a tant la fogassa o bé “a puja”, que consistia en què de cada 25 peces cuites al forn, el forner se’n quedava una, és a dir, cobrava en espècie. L’altra opció que tenien el flequers per a fer pa era comprar farina d’estraperlo de més qualitat, però el pa s’havia de vendre també d’estraperlo, és a dir, sota mà, amb el perill de que la fiscalia et denunciara i et pogueren detindre. Mon pare contava que de jovenets anaven a per farina d’estraperlo a Almassora amb la Panderola. A l’anar bé, però la tornada l’havien de fer a peu perquè pujava la fiscalia i els podia llevar la farina. Però la faena del forn no era sols fer el pa, durant tot el dia la gent acudia a coure cassoles d’arròs, o altres coses, com ara cacaus, moniatos, carabasses, rotllets, cristines, etc.

El forn era un lloc públic i hi havia sempre un paler a disposició de la gent per a coure totes estes coses. Per a les festes de Pasqua o Nadal s’havien de coure les mones o els pastissets i eixos dies eren una bogeria. Heu de pensar que la majoria de cases no tenien forn a les cuines i l’única opció que els quedava era el forn de pa per a fer el menjar. Aquells temps han passat, gràcies a Déu, i ara estem tots millor, però jo encara he arribat a alçar-me a treballar a les 12 de la nit, i sabia quan vaig decidir seguir amb l’ofici de forner que estava obligant als meus pares a no jubilar-se mai, perquè voldrien seguir ajudant. I així ho va fer mon pare fins l’últim moment i ho fa ma mare a dia d’avui, i ben contenta de poder-ho fer encara. De més jove, vaig optar per no eixir divendres de festa perquè només sopar havia de marxar perquè era el dia més fort de la setmana. Els diumenges a les set de la vesprada he d’estar a casa per a preparar la faena de l’endemà, com faig tots els dies a les 19 hores, i algunes cosetes més. I, de tant en tant, et diuen «és que els forners sou rics», i a aquesta afirmació tan categòrica, jo conteste: treballe un dia més que tu i tinc un dia menys que tu per a gastar-me els diners, en alguna cosa s’haurà de conèixer. Malgrat tot, és un ofici que m’agrada i encara que m’ha condicionat la vida estic orgullós de ser forner. Joan Miravete Sebastià.

COLLA EL MAGRE

De policies, guàrdies rurals, serens i alguatzils. Hui en dia la majoria de gent tenim prou clar el concepte generaliste de Seguretat Ciutadana, encara que depenen de la institució a què és faça referència, Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, Organització dels Estats Americans, Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, etc., poden comptar amb matisacions diferents. Però en línies generals podem dir que: La seguretat ciutadana és l’acció integrada que desenvolupa l’Estat, amb la col·laboració de la ciutadania i d’altres organitzacions d’interés públic, destinada a assegurar la seua convivència i desenvolupament pacífic, l’erradicació de la violència, la utilització pacífica i ordenada de vies i d’espais públics i en general evitar la comissió de delictes i faltes contra les persones i els seus béns. Dit açò, podem afirmar que des que els humans som humans, sempre s’ha defensat, per xicotetes que foren les comunitats, la convivència i el pacifisme, i com a humans, les excepcions a este concepte en la història de la humanitat són múltiples i horroroses. Des de les

grans guerres al terrorisme, de l’assassí al maltractador, del furtapatos de torn a l’estafador, del que aparque damunt la vorera al gos que no pare de lladrar tota la nit, i així fins a acabar en tot el Codi Civil i Penal. Per això, la humanitat anat organitzanse, fent lleis, normes de convivència, constitucions, etc., per poder regular els comportaments, i de fet, seran organismes i entitats públiques o privades les encarregades de, preventivament, fer complir estes normes i sancionar als que les incomplisquen. A nivell local, és a dir a Castelló, com en altres ciutats, hui en dia aquesta tasca és du a terme per la Policia Local de Castelló, però no sempre ha sigut així, ja que esta policia és relativament jove, enguany ha complit 126 anys. Altres entitats han desenvolupat estes tasques abans i fins i tot s’han solapat, però a dia de hui, és l’única organització municipal encarregada de la prevenció i sanció dins del marc de les seues competències. La gent major i no tan major, de segur que recorden més d’un, d’estes figures més antigues i, per als mes jóvens, com be diu el refranyer, “el saber no ocupa lloc”.

la plana aprobadas por S.M. y señores del Real y Supremo Consejo de Castilla, en Madrid el 6 d’abril de 1818, on després de l’acatament i obediència subscrits per l’Audiència de Valencia i el Govern Militar i Politic de Castelló, foren presentades les ordenances d’aquell gremi a l’Excel·lentíssim Ajuntament de Castelló que va acordar la seva obediencia el 6 de juny del 1818. En aquest preàmbul, es subraia la necessitat d’afavorir la facilitat de recs, tindre expedits els camins de l’horta i secà, preservar els fruits exposats en l’hort...

Començarem per una dels figures més antigues, l’alguatzil. Tenim referencies anteriors a 1594, ja que de les prerrogatives concedides a Castelló per Felip III, una va ser l’assignació de dos alguatzils a la vila en lloc de l’únic de que, nominalment, disposava. Poc a poc va anar passant el temps, i ja en 1853 disposaven d’un Reglament per als alguatzils de Castelló de la Plana i en 1894 va contar l’ajuntament amb 8 alguatzils, la dita figura desapareixeria a l’any següent, ja que en 1895 va ser l’any que és va crear el Cos de Guàrdia Municipal, assumint a part dels alguatzils en actiu. Altra figura que després de molts anys realitzant les seves funcions i ha quedat integrada dins de la Policia Local de Castelló és la de Guàrdia Rural. Este organisme naix de la necessitat dels llauradors de poder contar amb un cos eficaç de Guarderia Rural, s’entreveu ja en el preambul de les Ordenanzas para el regimen y gobierno del gremio de la villa de Castellon de

Amb tot, la primera de les disposicions legals al voltant de la Guarderia Rural, és la Reial Ordre de 8 de novembre del 1849, en la qual es diposa que els ajuntaments amb cabdals del comú podran crear places de guàrdies municipals de caràcter rural, d’acord amb les seves necessitats. El 8 de juliol del 1898 es va aprovar la llei de Policia Rural, que seguia atribuint als Ajuntaments per la llei Municipal del 1877. Va ser presentada al Congres pel Compte d’Onyativa i D. Fernando Gasset Lacasaña, sent aprovada per les Corts i sancionada pel rei Alfons XIII, formanse Comunitats de Llauradors en les localitats de mes de 6.000 habitants o mes de 5.000 fanecades. La primera en organitzar-se dins del que era l’Estat Espanyol on va ser la de Castelló, seguida de les de Borriana, Almassora i Vila-Real. Després del desenvolupament de l’esmentada Llei de 8 de juliol del 1898 i mijantçant el R.D. de 26 de febrer del 1906, es va considerar la necesitat d’armar al cos de policia rural. L’estatut

COLLA EL MAGRE

municipal aprovat per Decret-Llei el 18 de març del 1924, va atribuir la competència municipal a la Guarderia Rural, que va seguir desenvolupantse per les Comunitats de Llauradors, segons la seva llei constitutiva ja citada. Amb la constitució i reglamentació de les Germandats Sindicals del camp en 1945, es va establir amb caràcter obligatori i a càrrec de les pròpies Germandats, el manteniment del servei de Policia Rural, sent en aquests anys quan aquest servei va adquirir major popularitat, contant amb una plantilla d’uns 45 guàrdies. I seguien passant els anys fins que finalment, estingides les Càmares Agràries Locals i en virtut de la Llei de la Generalitat Valenciana 6/1992 de 31 de desembre, continua en funcions la Guarderia Rural com a servei municipal sota les directrius de la Policia Local i el Consell Agrari, estan a dia de hui completament integrada dins de la Policia Local com una secció més de les que la integren. Ave Maria, les dotze de la nit i serè, era la cantinela que repetien cada hora per a informacio del veinat. Nascust a l’emparament dels gremis, aquells homens amb el xuixo i fanal, i com no el clauer, ven coneguts com a serens, prestaven un servei de vigilància nocturna per el carrers de la ciutat per impedir robatoris, danys a les propietats i si calia donar la veu d’alarma. El serè tradicional va veure confirmada legalment la seva posició d’un Reial Decret de 16 de setembre del 1834 en el que es declarava obligatori, al menys, en totes les capitals de província, la pròpia Llei d’Enjudiciament Criminal s’ocupa d’això.

Llei Enjudiciament Criminal, Art. 283: Constituiran la Policia judicial i seran auxiliars dels Jutges i Tribunals competents en matèria penal i del Ministeri Fiscal, quedant obligats a seguir les instruccions que d’aquelles autoritats reben a l’efecte de la investigació dels delictes i persecució dels delinqüents:

PRIMER. Les Autoritats administratives encarregades de la seguretat pública i de la persecució de tots els delictes o d’alguns especials. SEGON. Els empleats o subalterns de la policia de seguretat siga quina siga la seua denominació. TERCER. Els Alcaldes, Tinents d’Alcalde i Alcaldes de barri. QUART. Els Caps, Oficials i individus de la Guàrdia Civil o de qualsevol altra força destinada a la persecució de malfactors. QUINT. Els Serens, Zeladors i qualssevol altres Agents municipals de policia urbana o rural. SEXT. Els Guardes de muntanyes, camps i sembrats, jurats o confirmats per l’Administració. SÈPTIM. Els funcionaris del Cos especial de Presons. OCTAU. Els Agents judicials i els subalterns dels Tribunals i Jutjats. NOVÉ. El personal dependent de la Direcció Central de Tránsit, encarregat de la investigació tècnica dels accidents.

Degut a que el salari corria a conter dels gremis i veïns, la faena cada volta més perillosa, poc a poc, van anar desapareixent i al voltant dels anys 60, els últims serens van ser acollits per l’ajuntament de Castelló de la Plana com auxiliars de la Guardia Municipal.

També per eixos temps, estava la figura del guardaparcs, coneguts popularment com a llegüeros, depenien dels serveis de Parcs i Jardins i encara que tingueren la consideració de guàrdies no depenien de la Guàrdia Municipal, encara que a última hora, com els serens, van ser inclosos dins de la Policia Local.

COLLA EL MAGRE

«Ara com ja no vola ximpúm, tracatrà. Ara com ja no vola ximpúm, tracatrà. Està al Paseo leré, està al Paseo leré. Està al Paseo leré, leré, leré, leré. Està al Paseo leré, leré. Qui fa de guardaagulles ximpúm tracatrà. Qui fa de guardaagulles ximpúm tracatrà. Algun llegüero leré, algun llegüero leré. Algun llegüero leré, leré, leré, leré. Algun llegüero leré, leré.»

Bé, estem a principis del any 1895 i en Sesió Ordinària del dia 2 de gener: “Sense discussió va ser aprovat el dictamen següent: “Excm. Sr.: Reunida la Comissió d’Hisenda que subscriu per a dictaminar sobre la proposició que antecedeix, subscrita pel Regidor El senyor Andrés Puig Gasulla, referent a la creació per la seua excel·lència d’un Cos de guàrdia municipal, vistes les raons que en la mateixa es mencionen i la necessitat imperiosa de tal reforma, aquesta Comissió acorda i proposa el següent: 1º. Que s’acorde accedir a allò que s’ha sol·licitat en aquesta proposició pel que fa a la creació d’un cos que s’intitularà guàrdia municipal i que constarà de deu individus i un cap. 2º. Que en compte de cessar en els seus càrrecs huit alguatzils com s’enuncia en la proposició de referència, cessen únicament sis a fi que els servicis municipals no es ressenten. 3º. Com aquesta modificació en el personal d’alguatzils i creació de l’indicat cos de guàrdia municipal determinarà un augment en el pressupost, podria fer-se el pagament de l’excés del personal fent una transferència del capítol 1r article 1r, ja que es troben vacants les places següents:

Un comptador . ... ... ... ... : 2.777,75 Pessetes. Un oficial 3ª… ... ... ... … ... : 1.666,66 “ Un ajudant de l’arquitecte ... : 1.666,66 “

Total….... ... ... ... ... ... … … : 6.111,07 “

I sent l’augment de pressupost segons s’expressa en la proposició 2.631 pessetes, mes l’import de dos alguatzils a 816 cada un ----- -1.632, resulta un total augment de ----- -4.263 pessetes, xifra que no aplega en molt, a la qual cosa ascendeix el total de què importa els havers de les places vacants. 4º. l’import de l’armament, com vulga que aquest és de propietat de l’Ajuntament, el satisfarà la seua Excel·lència amb càrrec al capítol d’Imprevistos, i el d’uniformes se seguirà igual procedir que el que se segueix en l’actualitat amb els dels alguatzils. 5º. l’armament dels guàrdies municipals consistirà en sabré i revòlver els dies ordinaris i, quan les necessitats del servici o qüestions d’orde públic ho exigiren, usaren a més carrabina. 6º. l’uniforme consistirà en pantaló blau turquí amb franja verda, levita tancada del mateix color que el pantaló amb vius també verds; aquesta levita portarà dues carreres de botons daurats, sabata negra d’una peça, cartera i cinturó enxarolats, barret negre de seda de dos pics amb vius verds i una escarapel·la del mateix color amb l’escut municipal. V.E. acordara com sempre el que tinga per convenient. Cases Consistorials de Castelló, a trenta-un de Desembre de mil huit-cents noranta i quatre. Enrique Perales, Mateo Asensi, Andrés Puig i Fermín Andreu, rubicadas.

COLLA EL MAGRE

Aquesta és l’acta de creació del Cos de Guàrdia Municipal de Castelló, la llavor de l’actual Policia Local de Castelló. Prou ha crescut des d’aquells 10 individus i un cabo, a vora dels 300 efectius que consta en l’actualitat, entre policies i agents de mobilitat, com també o ha fet la ciutat que per aquelles dates contava amb una població de 30.000 persones, i ara estem al voltant de 175.000 veïns. En aquells anys, Castelló travessava moments dolços, Castelló es feia gran. La construcció del port, la del Passeig de Ribalta, el Teatre Principal, la plaça de Bous, el Hospital Provincial... tot indicava que el poble creixia per a passar a ser ciutat. u u u u u u u u u u u u u

126 anys d’història d’una Policia Local, que ha vist passar de tot, que com tot en la vida, no li ha quedat altra que seguir creixent i evolucionant. Avui, la Policia Local és un Cos perfectament preparat en les seves diferents especialitats, d’acord amb les exigències d’una ciutat moderna i progressista. La formació i dotacions del personal en els seus diferents graus i seccions és la millor garantia en l’exercici de les llibertats públiques. Una àmplia cartera de serveis s’ofereixen al ciudatà, donant cabuda a qualsevol qüestió que puga preocupar al veïns, dins de les competències atorgades al Cos de Policia Local.

Protecció Bàsica de la Seguretat Policia Comunitària o de Proximitat. Policia Judicial Policia Assistencial i d’Atenció Ciutadana. Policia Administrativa Policia de Trànsit, Seguretat Vial i Mobilitat Urbana. Policia Rural Policia Mediambiental, Sanitària i de Protecció d’Animals. Policia Científica i Tècnica. Serveis Especialitzats de la Policia Local de Castelló. Serveis Integrals de la Policia Local de Castelló. Servei de Policia de Platja Servei Especial de Marjaleria (SEM)

L’evolució de la Policia Local, ha segut, és i serà una constant en ella, és de l’única manera que pot donar el millor d’ella, sempre al costat dels ciutadans perquè pugen gaudir la seua convivència, desenvolupament personal i pacífic, i com no, les sues llibertats. Tomàs Alegre Segarra

COLLA EL MAGRE

L’ofici del llimonero Fa pocs dies, fent turisme per una ciutat d’Aragó, vam vore una botigueta d’eixes d’alimentació de les quals queden poques, entre delicatessen i antigor, damunt l’aparador i mig descolorides pel sol, unes caixetes de “llimonades de paperet” en diversos formats. Amb sabor de taronja, llima, format soda (sense edulcorants) i gasosa (la llimonà de sempre). Valien totes menys d’un euro i tenies crec que per fer-te un sis refrescos individuals, amb la barreja dels dos sobrets. Pensava que era tot reclam vintage, però a l’entrar em diu la dependenta que, clar que en tenen a la venda, com estranyada per la pregunta, i que era un producte de molta eixida. Tastats tots els formats ja en casa, són molt diferents als refrescos comercials coneguts per totes i tots, però per menys de 10 cèntims el tens fet. I ací comença la divagació. Fer eixos refrescos va ocasionar, a més d’un cost mínim, un residu mínim: dos sobrets molt xicotets de paper, que entre els dos ocupen com un sobre de sucre dels que te posen al cafè. Una llanda de refresc du alumini, té un cost energètic i ambiental de produir, i un altre tant de reciclar (en els millors dels casos), un transport (també el format de paperet, sí, però amb el que pesa una llanda de 0,33 centilitres, quantes caixetes pots moure?)

Hi ha oficis que han desaparegut per “la comoditat” i les maneres de consum irresponsable a les quals ens hem aveat. Quantes tones d’envasos de tot tipus consumim d’un sol ús que directament van a parar al contenidor? Quin cost ambiental, energètic, d’emissions, de transport té crear eixos envasos per ser usats una sola vegada i després, si hi ha sort, destroçar-los per amb un gran cost energètic i ambiental tornar-ne a fer-ne de nous per continuar eixe cicle. Segurament, pensar en el reciclatge com la solució és tindre una mirada ben curta i continuar apostant per un model irresponsable i depredador; clar que millor reciclar que no tirar al fem directament, però, un canvi dràstic no estaria mal. Dècades enrere recorde perfectament, per exemple, com passava per casa el “basurero”. Anava replegant per les cases xicotets poals o “calderos” de plàstic on cada veí tenia els seus residus. Recordant el tipus de consum que es feien en les cases, quasi tot deguera ser orgànic, alguna llanda si no era reciclada com la majoria per a usos domèstics i poc més. Els pots de vidre es guardaven per a les conserves caseres, els productes de carnisseria, com a molt, duia el paper encerat (que a l’hivern, supose, pararia al foc).

El “llimonero” passava amb un periodicitat establerta per tots els carrers del poble (no sabria dir si dos vegades per setmana, més o menys). Parava on veia la caixa de cerveses i/o llimonades buides (sencera o mitja), s’enduia les buides, i deixava en la caixa les plenes. Les llimonades, amb taps que es tancaven hermèticament amb un mecanisme de sivella metàl·lica, el tap de ceràmica i una junta de goma, tampoc generaven cap residu de xapes o taps. Eren reutilitzables i part de la botella. Com a molt, una espècie de saquet de plàstic que protegia el tap i demostrava no havia estat obert després de la fabricació. La fabricació solia fer-se en municipis propers, encara he vist botelles de llimonades fabricades al poble, però ja no les vaig vore comencialitzades. Després ja van vindre les marques comercials com la Revoltosa o La Casera. Ara és un producte molt residual i ocasional. Abans, beure vi era imprescindible en la majoria de les taules, vi de casa o de la cooperativa i, la manera de rebaixar-lo i fer-lo més agradable era barrejar-lo amb les llimonades. Als supermercats o tendes, era habitual tornar les botelles buides de vidre, popularment conegudes com “cascos”: aigua de Benassal, fantes o cocacoles, cerveses, llimonades i, o te tornaven els cèntims del cost de la fiança d’eixa botella o es descomptava per a la compra de la botella plena. Avui en dia, quan una llimona de litre i mig et pot costar uns 20 cèntims i el seu consum, com complement per al vi, ha decaigut enormement, recuperar oficis com els del llimoneros segurament és pur romanticisme, però segurament és extrapolable a bona part de tot el que consumim i com ho fem. Com ens

hem acostumat a generar residus en tot, quan abans era impensable. La política dels “cascos”, de tornar els envasos allà on els has comprat per donar-li un nou ús, no ha pogut avançar al nostre país davant la negativa de les grans cadenes d’alimentació que han posat al seu lloc al partit principal de govern que no ha volgut fer el que s’està fent en mols països avançats, on és normal vore com es tornen els recipients i botelles i tot tipus de plàstics al supermercats per part de la persona que els ha comprat i consumit. Cert és que les maneres de treballar i viure han canviat molt, que s’ha guanyat en seguretat, en varietat, en qualitat, en elaboració dels aliments, que la globalització ens permet consumir ara a preus baixos productes que abans eren un luxe fora de temporada, o directament un luxe sempre, però el problema de què fer amb residus és un mal de cap que va a més; el reciclatge un negoci en si. Estem en l’Edat del Plàstic, des de els anys 70 la humanitat ens hem clavat en una espiral de consum desaforat que està fent malbé el nostre planeta; vivim més còmodes, com si la terra, el nostre entorn, els seus recursos, foren infinits, veiem com normal comprar l’aigua en botelles i poder fer una casa residu de 10 o 15 botelles de plàstic en una setmana, i si les duem al contenidor groc, tindre la satisfacció d’actuar responsablement... com si amb això no estiguérem contaminant i generant emissions innecessàries. I ens faran campanyetes, eixos grans negocis, per fer-nos sentir a gust i satisfets sense canviar cap hàbit. Hi ha oficis que és difícil que tornen, però demostraria hem aprés vivim en món que no pot suport el nostre ritme. Carles Mulet Garcia

COLLA EL MAGRE

La dona treballadora a l’edat mitjana Contràriament a la imatge generalitzada d’ignorància i subdesenvolupament que, sobretot, el cinema i la literatura han creat de l’Edat Mitjana, es tracta d’una etapa on les dones van destacar en comparació amb el període anterior, l’Edat Antiga, i el posterior, el Renaixement. La situació de les dones a l’Edat Mitjana depenia en gran mesura de l’estament social al qual pertanyien. La gran majoria de dones vivien subordinades als homes del seu entorn, foren el seu pare, el seu marit o fins i tot els seus fills. Encara que algunes van desafiar el model social medieval i van cultivar les ciències, les arts i el pensament.

En l’àmbit tèxtil eren filadores, teixidores, tintoreres, costureres, sastresses o bugadores. En l’alimentació eren forneres, verduleres, taverneres, mesoneres o fabricadores de cervesa. També es trobaven en treballs del cuir o del metal i, com no, també hi havia prostitutes que exercien al carrer, cases especialitzades, albergs, tavernes o al voltant del banys públics. Les dones nobles tenien un paper clau en el manteniment de les aliances i les dinasties en el poder a través d’enllaços matrimonials, normalment pactats des de l’infantesa i celebrats en la pubertat. La seua vida passava d’estar controlada pel seu pare a estar-ho pel seu home. Existien els matrimonis secrets, celebrats per escapar de casaments forçosos. No obstant això, era una cosa perseguida per les famílies. L’Església reconeixia aquests matrimonis per garantir la primacia del sacrament per damunt de les pressions del poder secular. Dins les ocupacions de les dones nobles destacava la costura. Filar i brodar es consideraven activitats apropiades per a elles, ja que es realitzaven en l’àmbit

domèstic i així s’evitava que estigueren ocioses, fet que podria fer-les caure en el pecat de la ganduleria o ocupar-se d’assumptes impropis. Les dones que van tindre accés a una educació van destacar dins la vida cortesana en poesia o música. La misogínia de l’època ridiculitzava i criticava l’educació de les dones i l’Església advertia dels llibres que podien ser apropiats per a elles. En algunes ocasions participaven en les guerres, ja fóra per a defensar el Castell dirigint els soldats en absència o mort del marit, o com acompanyants dels seus esposos a les croades, ja que es tratava de campanyes que duraven mesos i sovint traslladaven gent de tot el feu incloent la família. Així va succeir amb Ioles o Iolanda d’Hongria, coneguda per Violant d’Hongria, regina d’Aragó, i segona esposa de Jaume I. El seu home considerava molt important la presència de la seu dona, que s’havia convertit en la seua millor companya i consellera i va voler que només ella estiguera present en el moment de les negociacions per la capitulació de València. A ella es deuen gran part de les paus signades en el tractat d’Almizra. Els monestirs femenins oferien oportunitats de formació i llibertat per a les dones, allunyades del control familiar. Moltes de les pensadores i artistas del període van estar lligades a la vida religiosa perquè els permetia dedicar part del seu temps a l’exercici intel·lectual. Gran part de les monges provenien de la noblesa i pagaven grans dots en entrar a esta vida per assegurarse la manutenció.

Com no podien ser ordenades, les seues funcions eren similars a la de les cortesanes. Les abadesses dirigien aquells complexos, que podien acumular terres i donatius i actuar com a feus. D’aquesta manera, es van convertir en una figura de poder polític i religiós. Al món rural, la dona era jornalera, regadora, lletera o plantadora. Les llauradores compartien les tasques de cultiu de la terra, la cura dels animals i alguns treballs domèstics amb el seus homes. S’encarregaven de collir els fruits quasi en exclusiva, a més de la bugada, la cuina i la cura dels xiquets. La mitjana de fills per aquella época era de 8-10 per parella, encara que molts no sobrevivien als primers anys a causa de la pobresa i les malalties. També hi havia dones que treballavenen a grans catedrals gòtiques, carregant i subministrant materials de construcció des dels tallers i llogies fins l’obra, o portant aigua. Això sí, percebent la meitat del que recaptaven els peons menys qualificats. Existien cofradies d’oficis que agrupaven a homes i dones. No obstant això, després es prohibia la incorporació de les dones als gremis, covertint-les en un ésser jurídicament incapaç. Les millor pagades eren les argamaseres o pastadores, les fusteres i les que treballaven a les vitrines. Dones sense nom, que exercien les tasques més dures i menys qualificades i que, a més, es dedicaven a les labors domèstiques i a la criança.

COLLA EL MAGRE

Un dels pocs oficis que regularment van dur a terme fora de la llar va ser el de llevadora, encara que les mainaderes i nodrisses de les classes benestants també podien ser professionals. Cuidaven els malalts de la seu família, de manera que la medicina domèstica era a les seues mans. També s’ocupaven de les enfermeries dels monestirs i dels hospitals de pobres i malalts. Fins als segles XII i XIII, les dones no van tindre cap problema per a exercir la medicina i assistien lliurement en parts.

Atenien la salut d’homes i dones, atestaven com a expertes davant de les corts judicials i administraven medicaments. En aquest camp destaca Trota de Salermo, doctora italiana del segle XI, que va escriure influents treballs de medicina femenina. A l’Edat Mitjana augmenten el nombre d’artesanes i comerciants, especialment botigues relacionades amb la cervesa o el tèxtil.

Va ser al sigle XIV quan per primera vegada una dona, Chistine de Pizan, va poder guanyar-se la vida escrivint. Ho va fer amb 25 anys, després de quedar-se viuda i amb sis fills. Es va convertir en la primera escriptora profesional de la història gràcies a la seua tenacitat i força de voluntad. I no tan sols aixó, sinó que va passar a la història con una defensora dels drets de les dones en la societat. El seu llibre La Ciudad de las Damas es considera el primer llibre feminista de la història. En ell defèn que l’excel·lència o la inferioritat dels éssers no resideix en els seus cossos segons el sexe, sinó en la perfecció de les seues conductes o virtuts.

Per altra banda, Lubna de Còrdova, va ser, sense subte, una de les primeres Intel·lectuals andaluses que es coneixen. Encara que va nàixer esclava, de seguida va cridar l’atenció del Califa Al-Hala II, qui la va contratar con a secretaria i escriga. Va acabar dirigint la Biblioteca Real de Còrdova i impulsant la de Medina Azahara. Com he comentat ja, en esta época, l’aportació de les dones al camp de la medicina es limitaba a assistir als parts i poc més. El cas de Jacoba Felicie es paradigmàtic, ja que exercia de metgessa i, a més, cobrava per les seus consultes. És a dir, era una profesional.

COLLA EL MAGRE

A conseqüència d’aixo, va ser jutjada per un tribunal universitari, obligada a pagar una multa i va ser amenaçada d’excomunió. A causa de a la marginació de la dona en alguns oficis, al voltant de l’any 1400, sen sent la primera veu femenina de protesta. Malgrat açò, no es va poder aturar l’exclusió de les dones, tant a l’accés a la cultura, com a l’activitat social o cívica. L’antifeminisme de finals de l’Edat Mitjana originat per la filosofia oficial de l’Església, els moviments literaris i l’aparició del fenòmen burgués, va desembocar en el Renaixement. Un període fosc i tancat en tot lo que toca a la dona, el qual consagra el triomf d’un ideal masculí i de moral religiosa. Época d’intolerancia, de guerres de religió

i de tancaments de tots els que no estaven conformes. Destaca també l’exit de la reclusió de les dones als convents, a les cases o a la presó. Va ser llavors quan es va inventar el corsé, que impedia tot moviment lliure, marcant així el principi de la repressió sexual. Des de llavors fins ara és molt llarg el camí que les dones han recorregut per guanyar els seus drets i llibertats, tant en l’àmbit laboral com en el social. Un camí que han recorregut les nostres mares, iaies i avantpassades i que ens deixa una lluita com a herència. Ens queda molt per aconseguir, però juntes, ho podrem tot! Lidón Alegre Segarra

Espai per a la xicalla...

Elia

Ona

Pau

Éric

Ferran 73

Balma

Aina

Sergi

i els seus treballs

Irene

Lluna

Publicitat

COLLA EL MAGRE