SANTA TECLA I LA MERCÈ

TEXT: AINA ARDÈVOL · FOTO: M.NEUS BAENa, claustre agramunt i antoni grau

Encara recordo aquell assaig en què la Jordina em va dir si volia fer l’escrit:

-Jo? No, no, no, si jo no en tinc ni idea d’escriure.

-Aina, no vull un anàlisi dels castells fets, només les teves sensacions.

-Ai Jordina, això és més complicat que afrontar tots els castells d’una temporada.

Doncs així va anar la nostra conversa, i ara em trobo aquí, escrivint perquè us feu una idea de com ho he viscut jo. Si no us interessa passeu a la pàgina següent, que segurament serà més interessant...

Només despertar el primer que penso és “Ja? Ja hem arribat a Santa Tecla? Si d’aquí 3 mesos menjarem torrons i tindrem ganes que comencin els assajos! (perquè, no ens enganyem, som així). Aina, per favor! Pensa en la diada d’avui: quatre colles a donar el millor de si mateixes”. Jo, com sempre, esmorzo un got de suc i res més. Poc menjar entra quan sé que he de menjar molt: el meu cos va en contra meu. Arribo al local. M’agrada veure l’ambient. Molta gent. Això mola, eh?, aquelles cares de neguit i d’il·lusió i de ganes d’entrar a plaça quan abans millor. Puja l’Aleix, fa el “discurset” i després del silenci, esclat de crits al local. Aiii, a mi m’ha entrat un no-sé-què a la panxa. Sortim de 5d9f. I el descarreguem! Un més al sac. Després, el castell que més nerviosa em posa: el 3d9fa. Sonen gralles i va pujant, i es col·loquen sisens, la canalla els persegueix ràpid, carreguem el 3 i ara avall, surt el pom, surten els quints. Veig el pilar i la plaça crida, i de cop veig el Sentís i el Miki... i es trenca. El pilar cau massa ràpid, però tot és un esclat! I és que hem carregat el nostre primer 3d9fa. Ai, el dia que el descarreguem, serem immensos! De tercer castell el 9d8. Difícil de fer i més encara després de fer el que hem fet. Dinar i després processó.

I què us penseu, que s’acaba aquí? No, no! Arribo a casa que jo demà he d’estar com una rosa, i valtros també, eh! Jo, com que l’endemà tinc una feineta extra, li dic al Jeroni que si em pot fer unes fregues a les cames, que les tinc molt carregades (per la processó, eh, no perquè haguem fet millor diada que els Xiquets, no sigueu dolents), i un cop llesta a dormir.

Dia 24. Ja? Un altre cop? Doncs som-hi amb el mateix ritual que ahir, però pensant que avui serà Sant Esteve... menjar les sobres del dia anterior... Aina, que tens pilar caminant!!!! De camí al local vaig pensant en el pilar. Encara que no ho sembli, és important! Si arriba, perfecte: tot són alegries, petons, felicitat per la culminació de tot plegat. Si no arriba, doncs és la cirereta que fa que et decantis per un cantó positiu o negatiu. Hi haurà gent que em dirà que no passa res, que els castells que hem fet són més importants; per uns altres m’haurà caigut a mi i seré la taca negra. Bé, al final penso que jo em quedo amb les meves sensacions i la meva opinió per a mi. La diada a les Cols, us seré sincera, se’m va fer llarga. Dues rondes que semblaven un dia de concurs.

Un cop marxa la canalla a fer el segon castell agafo la Paloma i, després d’algunes negociacions, la faig seure una estona amb mi, perquè ha estat tota la diada corrent. Un cop tornen i celebren les estrenes al castell jo em començo a preparar, em poso la faixa i faig algun dels meus rituals.

Marxem cap al mig de les Cols l’Oriol, jo i darrere la Gina amb la Paloma. Comencen Xiquets, estic atenta al seu pilar. Us diré que quan els vaig veure passar per davant meu vaig pensar que no arribaven... Em vaig equivocar. Puja l’Oriol, deixo que es col·loqui, pujo i darrere meu ho fa la Paloma. El camí ja el sabeu, anar fent. Un cop encarem la Plaça de la Font, veure Matalàs encara amb el seu pilar, què voleu que us digui, em va donar ganes d’accelerar i avançar-los, però no podia fer-li això a l’Isma. I com era d’esperar, vam arribar al balcó, més frescos que la colla del davant. Felicitacions, fotos i alegria!

Quina gran Santa Tecla !•