UN DELS GRANS

TEXT: carles xavier gómez · FOTO: dani milà

Que la colla s’ha fet gran, és una obvietat. No només pel nivell dels castells que fa, sinó perquè ja té un grup considerable de veterans (que és una manera amable de dir “iaios”). Els veterans acostumem a buscar-nos a l’assaig, anem a un racó i ens expliquem batalletes tot esperant que ens cridin a les pinyes. Un membre d’aquesta mena de secta era el Rafa.

El Rafa era una d’aquestes persones imprescindibles a qualsevol col·lectiu. Representant de la colla davant d’altres entitats, president durant diverses temporades… una d’aquelles persones que sense fer soroll, sense protagonismes, fan que tot funcioni. Bon company, les emprenyades li duraven cinc minuts. I quin tros de casteller! De pedra picada.

Al final d’un dels assaigs de la temporada anterior, ja a prop de Santa Tecla, després d’un assaig duríssim em vaig apropar a ell i li vaig comentar “Rafa, estic rebentat”. Ell em va contestar que no podia més, que darrerament li costava molt aguantar i que demanaria que el posessin més enrere. Jo que coneixia la seva rauxa, no li vaig fer cas i li vaig contestar: “Au, va! Això ho dius ara perquè estàs cansat. Un bon sopar i quatre fregues… i tornem-hi”. Cap dels dos no sabia que la malaltia ja se l’estava menjant per dins afeblint-lo de manera inexorable.

Rafa, com tothom, ha fet coses molt bones (moltes) i d’altres no tan bones (poquíssimes). Com exemple de les primeres: aguantar tot tipus de temporades fins a descarregar un castell de deu i marxar per la porta gran, aguantant el pes de castells mastodòntics fins al final. Un valent. De les segones, una cosa que els seus amics no li perdonem: marxar massa d’hora. No, Rafa, no. Perdona, però estem una mica emprenyats amb tu!

En fi. La vida son vivències i les persones que coneixes al llarg del camí t’enriqueixen. Tu,

Rafa, ens has enriquit a tots nosaltres i a la colla. Eres un dels grans, un casteller deu.

La colla, afortunadament, ens sobreviurà a tots, com ha de ser. Cobrirem el forat que has deixat a les pinyes, però el forat que has deixat al grup de veterans i al cor dels centenars de castellers de la Jove, no.

Adéu casteller, amic. Et recordarem sempre. •