VIURE EL CONCURS DES DEL JURAT

Quan vius el Concurs de Castells com a casteller de peu, les sensacions es centren en la lluita de la teva colla per aconseguir els propis reptes. La tensió de la pinya, les ordres del cap de colla, les complicitats amb els companys, els crits de celebració amb els castells descarregats... Com a membre del jurat del Concurs, res de tot això. La rauxa es queda a l’arena.

No obstant això, si ets un malalt dels castells, la participació al Concurs com a jutge és una experiència molt gratificant. Les tres jornades tenen prou ingredients per gaudir-les cadascuna amb les seves particularitats.

Però la feina dels jutges castellers ha canviat molt i també... els seus riscos. Parlo dels errors en les seves decisions. Amb els mitjans audiovisuals que disposem avui en temps real és molt difícil no encertar-la. Enrere queden aquelles situacions en les quals, quan hi havia algun dubte, s’havia de demanar al Fer-vi, que era l’encarregat de les filmacions, que ens portés físicament el vídeo VHS per visionar-lo en una cambra petita al costat dels torils, amb el sostre baix, que ens feia ajupir i que a més corria el perill d’esfondrar-se pel mal estat de l’edifici. L’operació feia que qualsevol revisió tardés una eternitat, amb una plaça que rugia esperant el veredicte.

Un altre element significatiu ha estat el trasllat del jurat. La ubicació al segon pis ha desinflat la pressió que exercia la plaça. Abans, quan érem damunt dels torils, on ara hi ha els periodistes, tenies les cares dels castellers ben a prop, i de vegades no eren gaire amables. Més d’una vegada hi va haver alguna invasió del nostre espai, més o menys pacífica, per reclamar explicacions o influir en les decisions. Les situacions difícils que s’han pogut donar sempre s’han resolt solidàriament amb els altres companys del jurat, amb els quals hem mantingut una relació magnífica, més enllà dels nostres colors. I més tenint en compte que portem la nostra camisa a les tres jor- nades del Concurs. Ho dic perquè aquesta qüestió es revisa quan alguna veu planteja que seria millor no portar distintius de colla, per allò de la imparcialitat. En aquest sentit, sempre hem defensat que l’uniforme casteller ens investeix com la toga als jutges i reivindica l’honor de les nostres colles de tenir-hi un representant.

Amb aquestes condicions actuals, la feina és generalment plàcida. No obstant, hi ha alguns moments que la cosa es complica. La participació de vint colles a la jornada de dissabte a Tarragona fa que sigui la més intensa. Les rondes conjuntes amb més de set colles actuant simultàniament fan que els set membres del jurat ens haguem de repartir el seguiment d’una o dues colles cadascú.

Però l’hora de la veritat és la jornada del diumenge a la TAP. Potser perquè hi tens la teva colla actuant. Potser perquè en aquesta jornada hi ha algunes de les colles més competitives del món casteller que estan disposades a esprémer el reglament al màxim, o per la sensació que les teves decisions poden tenir conseqüències més mediàtiques. Aquí és quan hi entren altres factors que no es donen en les altres dues jornades.

Per exemple, el diumenge a la TAP la comunicació de l’organització amb les colles a través dels “walkies” esdevé un altre terreny de competició. Totes les colles senten el que diuen les altres, i també les indicacions de la organització. Hi ha moments en què hi ha una autèntica batalla soterrada a les ones walkianes, amb creuaments, retrets i exigències, que no transcendeix a la plaça, però que configura una cara desconeguda del Concurs.

Per últim, us puc dir que els èxits de la Colla Jove viscuts des del segon pis de la graderia tenen un punt de masoquisme, ja que no pots abraçar a ningú dels teus. Tot i que fa dos anys, amb el nostre tres de deu carregat, per poc em prenen per boig quan em van veure saltar i cridar tot sol darrera les taules.•