Cal defensar la societat

MICHEL FOUCAULT

«Cal defensar la societat»

DELOS

Llista dels cursos de Michel Foucault al Collège de France La voluntat de saber (1970-1971)

Teories i institucions penals (1971-1972)

La societat punitiva (1972-1973)

El poder psiquiàtric (1973-1974)

Els anormals (1974-1975)

«Cal defensar la societat» (1975-1976)

Seguretat, territori i població (1977-1978)

Naixement de la biopolítica (1978-1979)

Del govern dels vius (1979-1980)

Subjectivitat i veritat (1980-1981)

L’hermenèutica del subjecte (1981-1982)

El govern de si mateix i dels altres (1982-1983)

El govern de si mateix i dels altres: el valor de la veritat (1983-1984) NdT: el curs en itàlica és l’únic que té traducció al català.

MICHEL FOUCAULT

«CAL DEFENSAR LA SOCIETAT»

Pròleg de MIGUEL MOREY

Traducció de PILAR BALLESTA I PAGÈS

Direcció editorial: Miquel Osset Hernández Direcció de la col·lecció: Alicia García Ruiz Disseny gràfic de la col·lecció: Imma Canal

Amb la col·laboració de

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: novembre 2012 © «Il faut défendre la société» Editions du Seuil/ Gallimard, 1997 Ouvrage publié avec le concours du Ministère français chargé de la culture - Centre National du Livre.

Obra publicada amb l’ajut del Ministeri francès de Cultura - Centre Nacional del Llibre © Traducció: Pilar Ballesta i Pagès © Pròleg: Miguel Morey © per a aquesta edició: Editorial Proteus

c/ Rossinyol, 4

08445 Cànoves i Samalús

www.editorialproteus.com BIC: HPQ Dipòsit legal: B. 34149-2012 ISBN: 978-84-15549-74-1 Imprès a Espanya - Printed in Spain Romanyà Valls, SA. - Capellades

Michel Foucault ÂŤCal defensar la societatÂť

índex Pròleg a la traducció catalana: Le grand jeu de l’histoire . . . . . . . . 13 «Cal defensar la societat» Curs al Collège de France (1975-1976) Advertiment . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37 Lliçons curs 1975-1976 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45 Lliçó del 7 de gener de 1976 Què és un curs? – Els sabers sotmesos – El saber històric de les lluites, les genealogies i el discurs científic – El poder, aposta de les genealogies – Concepció jurídica i econòmica del poder – El poder com a repressió i com a guerra – La inversió de l’aforisme de Clausewitz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47 Lliçó del 14 de gener de 1976 Guerra i poder – La filosofia i els límits del poder – Dret i poder reial – Llei, dominació i sotmetiment – Analítica del poder: qüestions de mètode – Teoria de la sobirania – El poder disciplinari – La regla i la norma . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69 Lliçó del 21 de gener de 1976 La teoria de la sobirania i els operadors de dominació – La guerra com a analitzador de les relacions de poder – Estructura binària de la societat – El discurs historicopolític, el discurs de la guerra perpètua – La dialèctica i les seves codificacions – El discurs de la lluita de races i les seves transcripcions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89 Lliçó del 28 de gener de 1976 El discurs històric i els seus partidaris – La contrahistòria de la lluita de races – Història romana i història bíblica – El discurs revolucionari – Naixement i transformació del racisme – La puresa de la raça i el racisme d’Estat: transformació nazi i transformació soviètica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111

Lliçó del 4 de febrer de 1976 Resposta sobre l’antisemitisme – Guerra i sobirania en Hobbes – El discurs de la conquesta a Anglaterra, en els reialistes, els parlamentaristes i els Anivelladors – L’esquema binari i l’historicisme polític – El que Hobbes volia eliminar . . . . . . . . . 133 Lliçó de l’11 de febrer de 1976 El discurs dels orígens – El mite troià – L’herència de França - «Francogàl·lia» – La invasió, la història i el dret públic – El dualisme nacional – El saber del príncep – «Estat de França» de Boulainvilliers – L’escrivania, el despatx i el saber de la noblesa – Un nou subjecte de la història – Història i constitució . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 163 Lliçó del 18 de febrer de 1976 Nació i nacions – La conquesta romana – Grandesa i decadència dels romans – De la llibertat dels germànics segons Boulainvilliers – El vas de Soissons – Orígens de la feudalitat – L’Església, el dret, la llengua de l’Estat – Les tres generalitzacions de la guerra en Boulainvilliers: la llei de la història i la llei de la natura; les institucions de la guerra; el càlcul de les forces – Observacions sobre la guerra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191 Lliçó del 25 de febrer de 1976 Boulainvilliers i la constitució d’un continuum historicopolític – L’historicisme – Tragèdia i dret públic – L’administració central de la història – Problemàtica de les Llums i genealogia dels sabers – Les quatre operacions dels saber disciplinari i els seus efectes – La filosofia i la ciència – La disciplinarització dels sabers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 219 Lliçó del 3 de març de 1976 Generalització tàctica del saber històric – Constitució, Revolució i història cíclica – El salvatge i el bàrbar – Tres filtres del bàrbar: tàctiques del discurs històric – Qüestions de mètode: el camp epistèmic i l’antihistoricisme de la burgesia – Reactivació del discurs històric en la Revolució – Feudalitat i novel·la gòtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 241 Lliçó del 10 de març de 1976 Reelaboració política de la idea de nació durant la Revolució: Sinèresi – Conseqüències teòriques i efectes en el

discurs històric – Les dues graelles d’intel·ligibilitat de la nova història: dominació i totalització – Montlosier i Augustin Thierry – Naixement de la dialèctica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 269 Lliçó del 17 de març de 1976 Del poder de sobirania al poder sobre la vida – Fer viure i deixar morir – De l’home/cos a l’home/espècie – Camps d’aplicació del biopoder – La població – De la mort, i de la de Franco en particular – Articulacions de la disciplina i la regulació: la ciutat obrera, la sexualitat, la norma – Bio­ poder i racisme – Funcions i àmbits d’aplicació del racis­me – El nazisme – El socialisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 295 Resum del curs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 323 Situació del curs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 331 Índex de nocions i conceptes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 353 Índex onomàstic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 385

pròleg a la traducció catalana: le grand jeu de l’histoire…

Miguel Morey

Pròleg a la traducció catalana: Le grand jeu de l’histoire…

«Ara bé, ara que el poder és cada vegada menys el dret de fer morir i cada vegada més el dret d’intervenir per a fer viure, i sobre la manera de viure, i sobre el “com” de la vida, a partir del moment per tant en què el poder intervé sobretot a aquest nivell per a majorar la vida, per a controlar-ne els accidents, els atzars, les deficiències, de cop la mort, com a terme de la vida, és evidentment el terme, el límit, l’extrem del poder. Ella està del costat exterior, respecte al poder: és allò que cau fora del seu abast i que el poder només podrà abastar en general, globalment, estadísticament. […]

Per a simbolitzar tot això, agafem, si vostès volen, la mort de Franco, que és un esdeveniment nogensmenys molt, molt interessant pels valors simbòlics que posa en joc, perquè moria qui havia exercit el dret sobirà de vida i de mort amb el salvatgisme que vostès coneixen, el més sanguinari de tots els dictadors, qui havia fet regnar absolutament, durant quaranta anys, el dret sobirà de vida i de mort i qui, en el moment en què ell mateix va a morir, entra en aquesta espècie de nou camp del poder sobre la vida que consisteix no solament a condicionar la vida, no solament a fer viure, sinó finalment a fer viure l’individu més enllà inclús de la seva mort. I, mitjançant un poder que no és simplement proesa científica, sinó efectivament exercici d’aquest biopoder polític que es va establir al segle xix, es fa viure talment bé les persones que s’arriba a fer-les viure al moment mateix en què haurien, biològicament, d’estar mortes des de fa molt de temps. Així és com qui havia exercit el poder absolut de vida i de mort sobre centenars de milers de persones, aquest, va caure sota el pes d’un poder que condicionava tan bé la vida, que mirava tan poc la mort, que ni tan sols s’havia adonat que ja estava mort i que se’l feia viure després de la seva mort. Jo crec que el xoc entre aquests dos sistemes de poder —el de la sobirania sobre la mort i el de la regularització de la vida— es troba simbolitzat en aquest petit i joiós esdeveniment».

«Il faut défendre la société», lliçó del 17 de març de 1976.

15

MIGUEL MOREY

Es publica aquí el curs que Michel Foucault va impartir al Collège de France durant l’any 1976, del 7 de gener al 17 de març, un total d’onze lliçons, l’edició original de les quals (a GallimardSeuil, 1997) fou a càrrec de François Ewald i Alessandro Fontana, amb la col·laboració de Mauro Bertani. La raó d’aquesta demora de més de vint anys en la publicació cal buscar-la principalment en el testament que Foucault va redactar poc abans de partir cap a Polònia, al setembre de 1982,1 del que se’n coneixen dues de les seves tres clàusules: «La mort, no la invalidesa» i «Cap publicació pòstuma».

«Il faut défendre la société» fou el primer dels cursos dictats per Foucault al Collège que veié la llum com a llibre, inaugurant així una tasca que, encara que incompleta, s’ha de reconèixer ja com a fonamental per a la comprensió del seu treball, el tercer eix imprescindible per a aconseguir abastar-lo en tota la seva com-

1

Un viatge de tres mil kilòmetres, conduint un camió carregat de queviures i medicines, juntament amb Simone Signoret, Bernard Kouchner, Jacques Lebas i Jean-Pierre Maubert, tots fent torns al volant rumb a una Polònia en un dificilíssima situació política.

En tornar, Foucault va declarar al respecte: «L’ajuda humanitària —roba, medicaments, aliments— ha estat sens dubte inestimable, però no ens hem pas d’imaginar que Polònia és un país abocat a la fam. La situació no és pas “africana” allà. Què és el que ens han demanat més sovint? “Parleu de Polònia, parleu-ne sense parar”. L’estratègia del govern polonès no és més que el primer full d’un díptic, el segon serà sens dubte l’aixecament de l’estat de setge —aixecament que serà tant menys arriscat com més rigorosa sigui la legislació antisindical. Per l’aixecament de l’estat de setge, les autoritats poloneses esperen recuperar la seva “honorabilitat” internacional. Per bé que les coses podran, en aparença, ser “com abans”. Bé pot haver-hi “normalització”, com es diu. Però la normalització, és el règim de l’opressió “normal” en un país socialista; no és de cap de les maneres l’acceptació, l’adhesió, la passivitat de la població. L’experiència dels anys passats és inesborrable: continuarà formant i donant suport a tota una “moral” dels comportaments individuals i col·lectius. Des d’aquest punt de vista, la multiplicació dels contactes entre els polonesos i l’exterior és vital. Necessiten que sapiguem el que són, el que pensen, el que fan». M. Foucault, «Il n’y a pas de neutralité possible», entrevista amb D. Eribon i A. Lévy-Willard, Libération, núm. 434, 1982, recollit a Dits et écrits, iv (París, Gallimard, 1994), p. 339 (en endavant de, seguit pel número de volum i la pàgina).

16

Pròleg a la traducció catalana: Le grand jeu de l’histoire…

plexitat, juntament amb la seva obra i amb la recopilació d’articles, conferències i entrevistes recopilades per Daniel Defert i François Ewald amb el títol de Dits et Écrits. De les dificultats per a sortejar les últimes voluntats de Foucault (en les que es reafirmà conforme s’acostava el final de la seva vida, insistint als seus amics: «No em feu la jugada de Max Brod amb Kafka»), i poder dur a terme aquest projecte, el company de Foucault, Daniel Defert, comenta el següent: «L’edició dels cursos fou complexa. Fou evocada molt aviat després de la mort de Foucault.

Bourdieu, aleshores al Collège, havia estat contactat per una assistenta per a assegurar la publicació. Gilbert Burlet havia dipositat al Collège la totalitat dels seus enregistraments. Llavors es va plantejar un cas que no havia tingut cap precedent al Collège: el Collège podia editar cursos? Hi va haver una assemblea dels professors, que estatuí que la propietat dels cursos correspon al seu autor. La qüestió dels cursos tanmateix se’ns escapà, encara que, a partir del moment en què existien uns enregistraments, la teníem arran de nas. Existia una edició d’un any a Itàlia, una edició anunciada a Hong Kong així com al Brasil. Era urgent malgrat tot tenir una edició de referència: deixant fer edicions tan aleatòries, no podíem garantir res de seriós. Els cursos són avui coeditats per François Ewald i Alessandro Fontana, cosa que depèn de fet d’una decisió judicial. La família de Foucault va desitjar en efecte aturar l’edició pirata. Stéphane Hessel, responsable temps enrere dels problemes de propietat intel·lectual envers les Nacions Unides, fou nomenat mediador per un jutge, i decidí que Fontana (l’editor italià en el sentit anglès), que m’agrada molt, seria coeditor de l’edició francesa: això aturava l’edició italiana.

L’esmentada edició, el mateix Fontana ho va reconèixer, comportava errors. Vam agafar com a principi, en la nostra edició, l’enregistrament oral, és a dir allò que havia sigut públic, doncs no quèiem dins de l’abast de la prescripció testamentaria: “Cap edició pòstuma”. Però teníem malgrat tot el rastre escrit, i, com els lectors que tenen accés al manuscrit poden adonar-se’n, Foucault escrivia gairebé íntegrament els seus cursos, cosa que constitueix 17

MIGUEL MOREY

una garantia, una seguretat, i permet de constituir una edició de referència, amb un aparell crític».2

ii Quan Foucault comença a dictar aquest curs, fa poc menys d’un any que acaba de publicar Surveiller et Punir,3 el text que, segons se sol dir, ratifica l’abandonament del seu projecte arqueològic, centrat en la temàtica del saber, i amb el que s’inicia la seva etapa genealògica vertebrada entorn del problema del poder, i el punt de partida del qual podria trobar-se en textos com «Nietzsche, la généalogie, l’histoire»4 i L’ordre du discours, la seva lliçó inaugural de presa de possessió al Collège de France, el 2 de desembre de 1970, publicats ambdós al 1971.5 Sobre l’especificitat de

«“Je crois au temps…” Daniel Defert légataire des manuscrits de Michel Foucault». Entrevista de Guillaume Bellon, a Recto/Verso, núm. 1, juny 2007, disponible a: http://www. revuerectoverso.com. Vegeu també al respecte, la versió complementària que ens brinden, des d’Itàlia, Christian Del Vento i Jean-Louis Fournel a «L’édition des cours et les “pistes” de Michel Foucault. Entretiens avec Mauro Bertani, Alessandro Fontana et Michel Senellart», Laboratoire italien, 7, 2007, disponible a: http://laboratoireitalien.revues.org/144.

3 Surveiler et punir. Naisssance de la prison, París, Gallimard, 1975.

4 Recollit a de, ii, p. 136 i ss.

5 A cavall entre arqueologia i genealogia, Foucault enuncia el projecte de treball que hi inaugura en aquests termes: «Les anàlisis que em proposo de fer es disposen segons dos conjunts. Per una banda, el conjunt “crític”, que aplica el principi d’inversió [on, segons la tradició, es creu que s’hi reconeix la font dels discursos, el principi de la seva profusió i de la seva continuïtat, en aquestes figures que semblen jugar un paper positiu, com la de l’autor, de la disciplina, de la voluntat de veritat, s’hi ha de reconèixer més aviat el joc negatiu d’un tall i d’una rarefacció del discurs, p. 53-4]: intentar fitar les formes de l’exclusió, de la limitació, de l’apropiació, de les que parlava fa una estona; mostrar com s’han format, per a respondre a quines necessitats, com s’han modificat i desplaçat, quin condicionament han exercit efectivament, en quina mesura s’han girat. Per altra banda, el conjunt “genealògic” que aplica els altres tres principis [l’atzar, la discontinuïtat i la materialitat, p. 54-6]: com s’han format, a través, a despit o amb el suport d’aquests sistemes de condicionants, sèries de discursos; quina ha sigut la norma específica de cadascuna, i quines han sigut les seves condicions d’aparició, de creixement, de variació», L’ordre du discours, París, Gallimard, 1971, p. 62-3.

2

18

Pròleg a la traducció catalana: Le grand jeu de l’histoire…

les seves anàlisis del poder, distants tant del model tradicional del pensament de dretes (model jurídic) com del de l’esquerra (model economicista), poc després de la publicació de Surveiller et punir, Foucault, pedagògicament, em comentava el següent: «Quan jo plantejo la qüestió del poder, el que de fet faig és preguntar pel seu funcionament, per l’exercici del poder. Fent una comparació — per bé que totes són coixes—, es podria dir: quan en el segle xviii es plantejà el problema de l’electricitat, començaren a fer-se descobriments capitals sobre ella a partir del moment en què deixaren de preguntar-se per quina era la seva naturalesa o d’on venia… Jo parlo de “com funciona”. No d’“on ocorre”. Preguntar-se d’on ve l’electricitat, si és i mateix o no que el corrent vital, si s’emparenta amb els esperits animals… els problemes no són pas aquests.

Amb el poder passa una mica el mateix: preguntar si el poder ve de l’Estat, si tot el poder sorgeix de la dominació d’una classe sobre una altra, la qüestió no és pas aquesta. No dic que no existeixi com a problema. No dic que en un moment donat no hagi de recuperar-se. Però em sembla que si es vol aprehendre el que ocorre en totes les societats —atès que en totes hi ha mecanismes de poder— no cal anar preguntant: Qui est chez vous le pouvoir?

Perquè no es pot respondre directament a aquesta pregunta. Val més preguntar pel com: Com ocorre? Com es distribueix? És això el que m’interessa, aquests canals, aquests fils, aquests corrents. És la nervadura del poder allò que tracto de trobar. I això no implica en absolut que entengui que és impossible respondre a la pregunta per l’origen del poder, o la classe que deté el poder. Però encara no ens hem donat instruments d’anàlisi prou fins com perquè aquestes grans qüestions massives que se’ns plantegen puguin ser resoltes de manera convincent».6

L’exemple de l’electricitat prové de G. Bachelard, qui el fa servir per a il·lustrar les seves nocions d’obstacle (i desbloqueig) epistemològic a, per exemple, La formation de l’esprit scientifique (París, Vrin, 1938), cap i, o Le rationalisme appliqué (París, puf, 1949) caps. vi i viii. El desplegament efectiu d’aquesta indagació pel funcionament del poder és resumit

6

19

MIGUEL MOREY

Poc menys d’un any després d’haver conclòs aquest curs, el 25 de novembre de 1976, surt d’impremta el primer volum de la seva història de la sexualitat, La volonté de savoir, que recupera el títol del que fou el seu primer curs al Collège de France, al 1971. Es tracta d’un text programàtic en el que s’anuncia el projecte d’una història de la sexualitat del que aquest seria el primer dels sis volums que la constituirien, i que es presenta marcat per una clara voluntat polèmica enfront de tots aquells discursos que en la modernitat han vinculat a la sexualitat amb la llibertat i la veritat essencial d’un mateix, des de Reich i els freudomarxismes a Freud revisitat per Lacan. «Ara bé, en relació al que jo anomenaria aquesta “hipòtesi repressiva”, podem elevar tres dubtes considerables. Primer dubte: la repressió del sexe és ben bé una evidència històrica? El que es revela a primer cop d’ull —i que autoritza per consegüent a plan-

per G. Deleuze sota la forma d’una suspensió o posada entre parèntesis metòdica de cinc postulats tradicionals (entesos aquí a la manera dels «obstacles epistemològics») en l’estudi sobre el poder. Són els següents: Postulat de la Propietat (segons el qual el poder és quelcom que posseeix la classe dominant): El poder no es posseeix, s’exerceix. No és una propietat, és una estratègia: quelcom que està en joc. Postulat de la Localització (segons el qual el poder s’ha d’entendre com a poder de l’Estat): L’Estat no és el lloc privilegiat del poder; el seu poder és un efecte de conjunt. Cal atendre a la microfísica del poder, a les seves llars moleculars. Postulat de la Subordinació (segons el qual, el poder encarnat en l’aparell d’Estat estaria subordinat a un mode de producció que seria la seva infraestructura): Cal evitar el concepte estret de determinació, mostrant el que hi ha d’invent en la manera com se solucionen els problemes infraestructurals. El poder no és una mera superestructura. Tota economia suposa uns mecanismes de poder immiscits en ella. Postulat del Mode d’Acció (segons el qual el poder actua per mitjà de mecanismes de repressió i ideologia): El poder de cap manera s’acontenta amb impedir i excloure, o fer créixer i ocultar, sinó que produeix allò real, a través d’una transformació tècnica dels individus.

Postulat de la Legalitat (segons el qual, el poder de l’Estat s’expressa per mitjà de la llei): S’ha d’entendre la llei no com allò que demarca netament dos dominis —legalitat/il· legalitat—, sinó com un procediment per mitjà del qual es gestionen il·legalismes. La llei no és un estat de pau —no és la carta atorgada pel nou sobirà el dia de la seva victòria—, sinó la batalla perpètua: l’exercici actual d’unes estratègies (vegeu G. Deleuze, «Écrivain non: un nouveau cartographe», a Critique, 343, 1975, recollit amb modificacions a Foucault, París, Éd. Minuit, 1986). En el curs de 1973 al Collège de France, sobre «La société punitive», Foucault ja comença a avançar reflexions que l’acosten al punt de vista esquematitzat per Deleuze, i, tres anys més tard, en el primer volum de la seva història de la sexualitat, La volonté de savoir (Gallimard, París 1976), sembla recollir i prolongar l’anàlisi de Deleuze a l’apartat que duu el títol de «Méthode», p. 121 i ss.

20

Pròleg a la traducció catalana: Le grand jeu de l’histoire…

tejar una hipòtesi de partida— és ben bé l’accentuació o potser la instauració d’ençà del segle xvii d’un règim de repressió sobre el sexe? Qüestió pròpiament històrica. Segon dubte: la mecànica del poder, i en particular la que és posada en joc en una societat com la nostra, és ben bé per l’essencial de l’ordre de la repressió? El prohibit, la censura, la denegació són ben bé les formes segons les quals el poder s’exerceix d’una manera general, potser, en tota societat, i a cop segur en la nostra? Qüestió historicoteòrica. Per últim, tercer dubte: el discurs crític que s’adreça a la repressió creua per a barrar-li el pas un mecanisme de poder que havia funcionat fins aleshores sense contestació o bé no forma part de la mateixa xarxa històrica que allò que ell denuncia (i sens dubte transvesteix) anomenant-lo “repressió”? Hi ha ben bé una ruptura històrica entre l’edat de la repressió i l’anàlisi crítica de la repressió? Qüestió historicopolítica».7 Si es té present que Surveiller et punir és abans que res un exercici de balanç i reescriptura de tota la seva obra arqueològica anterior, en el que (1) es reprèn el problema central d’Histoire de la folie (el tancament, com a exercici eminent d’un poder que genera per mitjà d’aquest tancament un saber a partir del qual s’optimitza l’exercici del poder que alhora genera…, etc. —en un cercle infernal, on la institució manicomial explica el naixement i l’articulació progressiva dels discursos psi-, i viceversa); en el que (2) es recuperen els procediments estilístics o retòrics de Naissance de la clinique (aquí el llibre s’obre enfrontant el relat d’un suplici, el del magnicida frustrat R.F. Damiens, condemnat a ser trossejat viu per quatre cavalls a París, el 2 de març de 1757, amb el reglament redactat el 1838 per L. Foucher per a la casa de joves detinguts a París; de manera anàloga a com, a Naissance de la clinique, s’introduïa la mutació entre l’ancien i el nouveau regime pel que fa a la medicina amb dos textos acarats: una cita del Traité des affections vaporeuses des deux sexes de P. Pomme, de 1769, i una altra de l’obra de Bayle, Nouvelle doctrine

Loc. cit. p. 18.

7

21

MIGUEL MOREY

des maladies mentales de 1825); i on (3) es dóna finalment resposta a la pregunta que quedava a l’aire a Les mots et les choses («Les ciències humanes no aparegueren quan, sota l’efecte d’algun racionalisme apressant, d’algun problema científic no resolt, d’algun interès pràctic, ens vam decidir a fer passar l’home (de bon grat, de mal grat, i amb més o menys èxit) del costat dels objectes científics a nombre dels quals potser encara no s’ha provat que es pugui absolutament arrenglerar-lo; elles van aparèixer el dia en què l’home es va constituir en la cultura occidental alhora com allò en què cal pensar i allò que cal saber», p. 355-56), pregunta que quedava en suspens a causa de la seva atenció exclusiva a l’àmbit d’allò discursiu i el seu desinterès pel correlat institucional corresponent, sempre present fins aleshores (ara, a Surveiller et punir, mitjançant l’anàlisi del naixement de la presó i de la resta d’institucions disciplinàries que calquen el seu model —l’escola, l’hospital, la fàbrica, el quarter…— serà finalment possible determinar la nervadura d’això sota l’efecte de la qual cosa sorgí la necessitat de les ciències humanes), si es té present tot això, i s’afegeix a l’anterior que, amb La Volonté du savoir, es fa un pas de rosca definitiu a les seves anàlisis del poder i del saber, que ja no troben en el tancament el seu experiment crucial, i on s’abandona definitivament la imatge d’un poder que és abans que res repressió, un poder que reconeixem com aquella cosa que sempre diu no, alguna cosa que ens impedeix ser allò que som i volem ser, en benefici d’una imatge molt més insidiosa del poder que caldria localitzar en aquelles instàncies, discursives i institucionals que ens fan ser allò que som i volem ser,8 si es té present

«Què no s’ha dit sobre aquesta societat burgesa, hipòcrita, pudibunda, avara dels seus plaers, entestada en no voler ni reconèixer-los ni nomenar-los? Què no s’ha dit sobre la més feixuga herència que hauria rebut del cristianisme —el sexe-pecat? I sobre la manera com el segle xix ha utilitzat aquesta herència per a fins econòmics: el treball abans que el plaer, la reproducció de les forces abans que la pura despesa de les energies? I si no era en això l’essencial? Si hi havia al centre de la “política del sexe” uns engranatges ben diferents?

No pas de rebuig i d’ocultació, sinó d’incitació? Si el poder no tenia com a funció essencial dir no, prohibir i censurar, sinó lligar segons una espiral indefinida la coerció, el plaer i la veritat?». Vegeu «L’Occident et la vérité du sexe», recollit a de, iii, p. 103.

8

22

Pròleg a la traducció catalana: Le grand jeu de l’histoire…

tot habitual, quelcom important: l’especial rellevància que pren aleshores la noció d’«instrument», ni que sigui perquè en parlar en tals termes allò que es posa en obra és un discurs a propòsit de la positivitat d’allò que hi ha, i de com aconseguir-la, la vella qüestió dels mitjans i els fins. Per això, no s’ha de pensar la inversió de la sentència de Clausewitz, en clau dialèctica (com un no davant d’un sí, com un posar cap per amunt el que estava cap per avall, etc.), perquè el gir que Foucault du a terme es produeix introduint el problema de si aquesta afirmació és reversible, sobre el pivot que permet la posició de la guerra com a instrument polític, que el propi Clausewitz, a la lletra del seu text, autoritza. I la pregunta ve a ser aleshores: La guerra, pot valer-nos com a analitzador de les relaciones de poder?

A partir d’aquí i simplificant encara més, en el transcurs d’aquestes classes assistirem a una morosa revisió de la noció de poder disciplinari (central a Surveiller et punir) i de tots els aspectes implicats en ella, revisió que, pas a pas, i en bona mesura gràcies a la introducció del problema de les races, la lluita de races i el racisme (incorporat finalment com a operador polític d’Estat pel nazisme) l’anirà allunyant progressivament dels supòsits disciplinaris que constituïen el seu punt de partida, per a culminar, a l’última lliçó, la del 17 de març, amb l’articulació d’un nou camp conceptual, el propi al biopoder i la biopolítica —camp en el que la noció de «gouvernementalité» (en la qual, en bona mesura, s’acaba diluint la preeminència concedida fins aleshores a la polaritat saber/poder) està cridada a ocupar un lloc d’una importància cabdal, si més no en tant que frontissa que li permetrà un últim desplaçament discursiu, un nou ús de la genealogia que l’encamina a plantejar el problema de la subjectivitat de la manera com es porta a terme en els seus últims cursos i escrits.10

Vom Kriege [De la Guerra], Berlín, Dümmlers Verlag, 1832, Llibre, i («Sobre la naturaleza de la guerra»), cap. 1 («¿En qué consiste la guerra?»), § 24 («La guerra es una mera continuación de la política por otros medios»), edició pòstuma.

9

23