Carpe Diem, de Josep Mª Puigjaner by Editorial Proteus

«CARPE DIEM», ACOMPANYAT DELS CLÀSSICS Josep Maria Puigjaner

COL·LECCIÓ SIGLO XXI: ÉTICA ACTUAL

PROTEUS

Direcció Editorial: Miquel Osset Hernández Disseny gràfic de la col·lecció: CanalGràfic Disseny editorial: Ana Varela Fotografia de la portada: © Ana Varela

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia, el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: març 2010

www.editorialproteus.com Dipòsit legal: ISBN: 978-84-936999-7-0

Imprès a Espanya - Printed in Spain Romanyà Valls S. A. - Capellades

ÍNDEX Pròleg..........................................................................................................................................9 Nosaltres no ens donem per vençuts (p. 9)

«CARPE DIEM», ACOMPANYAT DELS CLÀSSICS 30 de juliol, 2006. Sitges. SÈNECA (p. 17) — 12 d’agost, 2006. Coborriu de la Llosa. TEILHARD DE CHARDIN (p. 19) — 17 d’agost, 2006. Llívia. JOSEP PLA (p. 21) — 30 d’agost, 2006. Llívia. PLATÓ (p. 23) — 22 de setembre, 2006. Barcelona. BLAISE PASCAL (p. 25) — 5 d’octubre 2006. Barcelona. HORACI (p. 27) — 7 d’octubre, 2006. Barcelona. VIRGILI (p. 29) — 11 d’octubre, 2006. Llívia. AGUSTÍ BARTRA (p. 34) — 9 de novembre, 2006. Barcelona. COMTE-SPONVILLE (p. 37) — 15 de novembre, 2006. Barcelona. JUVENAL (p. 38) — 17 novembre, 2006. Barcelona. PLUTARC (p. 40) — 19 de novembre, 2006. Barcelona. PLINI EL JOVE (p. 43) — 28 de novembre, 2006. Barcelona. CICERÓ (p. 47) — 6 de desembre, 2006. Barcelona. AULUS GEL·LI (p. 49) — 16 de desembre, 2006. Barcelona. XENOFONT (p. 52) — 19 de desembre, 2006. Barcelona. SALVADOR ESPRIU (p. 55) — 22 de desembre, 2006. Barcelona. PÍNDAR (p. 58) — 18 de febrer, 2007. Sitges. TÀCIT (p. 61) — 17 de març, 2007. Sitges. MONTAIGNE (p. 64) — 25 de març, 2007. Barcelona. TEÒCRIT (p. 66) — 3 d’abril, 2007. Barcelona. KRISHNAMURTI (p. 68) — 5 d’abril, 2007. Barcelona. DIETRICH BONHOEFFER (p. 70) — 20 d’abril, 2007. Barcelona. OVIDI (p. 72) — 2 de juny, 2007. Sitges. AUSONI (p. 75) — 11 de juny, 2007. Barcelona. SÒCRATES (p. 79) — 13 de juny, 2007. Barcelona. PROTÀGORAS (p. 82) — 17 de juny, 2007. Sitges. ARISTÒTIL (p. 84) — 23 de juny, 2007. Sitges. QUINTILIÀ (p. 87) — 10 de juliol, 2007. Sitges. CARLES CARDÓ (p. 89) — 27 de juliol, 2007. Barcelona. MARC AURELI (p. 93) — 2 d’agost, 2007. Sitges. JOAN MARAGALL (p. 97) — 7 d’agost, 2007. Sitges. TERTULIÀ (p. 100) — 9 d’agost, 2007. Sitges. EDGAR MORIN (p. 104) — 15 d’agost, 2007. Barcelona. HENRI FESQUET (p. 106) — 30 d’agost, 2007. Llívia. ALBI TIBUL (p. 109) — 31 d’agost, 2007. Llívia. LEONARDO BOFF (p. 112) — 28 de setembre, 2007. Barcelona. MARCIAL (p. 114) — 19 d’octubre, 2007. Barcelona. ALBERT CAMUS (p. 119) — 23 d’octubre, 2007. Barcelona. MIGUEL DE UNAMUNO (p. 121) — 25 d’octubre, 2007. Barcelona. ESTACI (p. 123) — 4 de novembre, 2007, Sitges. PROPERCI (p. 126) — 18 de novembre, 2007. Sitges. ARANGU-

REN (p. 130) — 23 de novembre, 2007, Barcelona. DIONISIO RIDRUEJO

(p. 135) — 15 de desembre, 2007. Barcelona. PERSI FLAC (p. 137) — 18 de desembre, 2007. Barcelona. MIQUEL BATLLORI (p. 140) — 25 de desembre, 2007. Barcelona. THOMAS MANN (p. 143) — 29 de desembre, 2007. Barcelona. DEMÒSTENES (p. 146) — 31 de desembre, 2007. Barcelona. FERRATER MORA (p. 151)

Al meu avi, Lluís Puigjaner Vidal, que adquirí des del primer volum la col.lecció Bernat Metge, de clàssics grecs i llatins. Al meu pare, Tomàs Puigjaner Bagaria, que la va posar al meu abast i ha fet possible aquest llibre.

PRÒLEG NOSALTRES NO ENS DONEM PER VENÇUTS

Nosaltres no ens donem per vençuts és el títol d’un dels molts escrits de Josep-Maria Puigjaner. Resumeix la seva personalitat: tenacitat, sentit plural, i defensa de les seves posicions sempre amb la paraula. Aquest llibre d’ara, Carpe diem, acompanyat dels clàssics, hi torna. Forma part d’una literatura del neguit personal i col·lectiu («fragments de vida, de la meva vida, que vaig deixant escampats pel paper»). Literatura no gens complaguda ni complaent. Exposa forts i constants motius d’inquietud: el pas del temps, la decepció, la incertesa del futur. No ens podem deixar enganyar per la serenitat de la seva prosa i l’esperit conciliador, erasmià, que la guia. Julià de Jòdar, novel·lista, acaba de dir a la premsa que no escriu assaig perquè «un assaig no té vida». Discrepo. Un assaig, com aquest dietari de Puigjaner, té vida. «En abstracte», sí, com a qualsevol assaig, però en extracte, ara, també. Un assaig pot recollir idees essencials de la vida, extractes d’ella com destil·lacions, i així no dir només la vida, sinó ser-ne part. La novel·la, cert, depèn dels seus personatges; però aquests van a les palpentes sense alguna idea o llum posada al davant pel novel·lista. Per això són rars —o són superficials— els autors que no llegeixen assaig, o que no es deixen informar pel pensament. El llibre que ara tenim a les mans és un dietari i no ho és. Perquè, en ell, el contingut s’imposa a la forma, i el pensament remunta, sobrevola el calendari, tot i que el pensament

«CARPE DIEM», ACOMPANYAT DELS CLÀSSICS

és donat per cada full d’aquest. L’excusa són els dies i el pretext el carpe diem, l’«aprofita el dia que passa» d’Horaci i la saviesa antiga. Però el tema i els arguments ja són una altra cosa. És un assaig de pensament a remolc dels dies i els fets, però, a la fi, d’idees i preocupacions que podrien haver adoptat una altra forma que la del dietari. L’important és allò que s’hi diu. I Puigjaner ens parla i reflexiona de moltes i diverses coses alhora. Unes quantes ja avançades en llibres, articles i intervencions anteriors, al llarg dels anys. Jo mateix he anat seguint l’autor des que el llegia als primers temps del diari Avui, l’any 1976, quan era corresponsal a Madrid, i al setmanari cultural Oriflama, publicació cívico-pop, de frescor irrepetible, que ell dirigia amb l’ajut d’Antoni Plaja. Després li he seguit els escrits a la Revista de Catalunya i a La Vanguardia, així com els seus successius pronunciaments a través del Club Arnau de Vilanova i, en un altre àmbit, a les associacions de cristians demòcrates, en les quals no ha deixat de jugar un paper instigador, al costat d’altres destacats protagonistes. L’ethos d’un país no es fa sol. Tot això, i més —el periodisme, els nombroses llibres—, fan de Puigjaner un intel·lectual. «Intel·lectual» és la persona d’idees compromesa amb els seus contemporanis. Alguns dirien que el nostre autor és un intel·lectual catòlic i catalanista. I, filosòficament, un personalista. Però això és quedarse curt, o encara no dir gran cosa. Són etiquetes. Amb l’experiència, descobrim que aquestes ens serveixen de ben poc. Un home sol és inclassificable. I un, o molts, es defineixen només pels seus actes, per allò que fan. No per allò que ell o els altres diuen que pensen i tanmateix que són. Mai ningú no pot ser «posat al seu lloc», com li agrada dir a la gent d’ordre, perquè la persona precedeix el lloc. Però importa, ara, dir que Puigjaner és un escriptor, i que d’aquí a molts anys es podrà dir, i confirmar, que haurà estat un dels intel·lectuals de la transició catalana i espanyola a la democràcia, així com de la posterior societat —la d’avui: l’avenç tecnològic, les migracions, el benestar, el malestar— impactada pels grans canvis

PRÒLEG

mundials. El llibre d’ara és testimoni d’aquell temps més anterior i d’aquest més recent. I és, sobretot, una aportació a l’hora d’entendre’ls. «Entendre!» El meu avi em deia, quan jo feia alguna malesa: «Enteniment...!» No ho he sentit dir a gaire més gent. Doncs bé: l’intel·lectual Puigjaner és, abans de qualsevol altre distintiu, un intel·lectual de l’entendre. Fa honor al nom del seu ofici. Perquè, per damunt de tot, tracta d’entendre l’altre, i, per entendre, de buscar entendre’s amb ell. I no sabria dir quin dels dos fets, en el fons, li és primer. El cas és que la seva intel·ligència és inseparable del seu voler posar-se d’acord. I si albira o palpa el desacord, és inseparable de tornar a entendre, per veure si són possibles escletxes d’acord. Perquè entendre no sols és capir, sinó tenir un enteniment, és a dir, com una conxorxa subtil amb l’altre, si d’entendre persones parlem. En aquest sentit, Puigjaner pertany a la tradició catalana del seny, que comença amb Ramon Llull i aboca al tarannà actual d’un país que, al costat també de la rauxa i del pessimisme, vells coneguts, hi predomina, a totes les classes socials, la iniciativa i l’esmentat seny. Ningú no pot presumir, sense contradicció, de tenir seny, però aquest que té Puigjaner almenys és prou curós d’ell mateix i sap veure’s, com aquell que diu, des de fora. Perquè és el d’un home que per raons professionals i familiars, si més no, ha hagut d’observar la realitat catalana des de l’exterior, i en concret des del periscopi madrileny. A Madrid, per cert, hi ha hagut, entre d’altres, amics de la cultura catalana com Dionisio Ridruejo i José Luis L. Aranguren. A mi, personalment, m’encantava escoltar la relació quasi completa d’aquests que ens feia Jordi Maragall. La llista fora llarga, és clar; però és limitada. I ara s’ha anat aprimant més. Com potser la dels amics catalans de Madrid. Perquè al costat de la intolerància d’una part, hi ha el tancament egocèntric de l’altra. Puigjaner és un patriota català, com ell mateix s’ha anunciat algunes vegades, però no té aquest tancament, ans el contrari. Malauradament, aquest doble caire que té el nostre autor de lleialtat a allò propi i de confiança en allò forà, no sembla

«CARPE DIEM», ACOMPANYAT DELS CLÀSSICS

pas abundar avui. Com el de l’home de fe i a la vegada de criteri propi, i crític, si parlem de l’església catòlica, que és també Puigjaner. En política i cultura, incloent-hi el cantó religiós, el nostre personatge representa, per tant, una certa manera de jutjar la realitat social que s’ha anat donant a Catalunya —també a França, entre els escriptors i polítics humanistes d’un segle ençà—, al marge de capelles, partits i fins i tot d’ideologies concretes, en un ampli ventall d’opinió que comprèn de l’esquerra democràtica a la dreta liberal, o viceversa, si es prefereix. Diria que aquesta perspectiva s’ha anat formant a Catalunya des de Joan Maragall i ha tingut desenes de portantveus destacats, de Gaziel a Francesc Candel, de Serrahima al bisbe Carrera, de Vicens i Vives a Jaume Lorès, i tants altres. Algun dia, potser d’aquí a unes dècades, la història tornarà l’eco a totes i cada una d’aquestes veus, i ens mostrarà que, en efecte, tingueren un ressò determinat en la construcció d’aquest petit país europeu, tan fràgil com potent, com és Catalunya. Ja no classificarem en caselles, sinó que veurem tots aquests homes i dones constructors de civisme d’una sola i justa llambregada. Jo no sóc de la generació ni de l’òptica, sempre, de Puigjaner. Però m’hi sento pertànyer, a una i a l’altra, cada vegada que penso el que ell, i altres autors o ciutadans com ell, han fet i continuen fent perquè el nostre país sigui un país digne i civilitzat, el de «les persones que aspiren a la sensatesa en la manera de viure». És clar que es tracta encara d’un patrimoni a mig fer. També s’ha de dir, com un incís, que tenim energúmens, dins i fora, prests a ensorrar-nos de seguida la casa, per dolenteria (odi, corrupció) o inconsciència (sectarisme, mesquinesa). D’alguns falsos patriotes, per exemple, podríem dir, amb Juvenal: «¿Qui tractarà de noble el qui, conegut només per un nom excel·lent, és indigne dels seus avantpassats?». Per tant, la lluita es preveu llarga, i l’exemple dels constructors, ineludible. Passen partits i capelletes, passen ideologies i jerarquies, però la fe que mou muntanyes i la raó que travessa fronteres no moren mai.

PRÒLEG

Per això no és gens estrany, i era de suposar, que un escriptor amb la personalitat de Puigjaner fes venir els clàssics al seu dietari. El seu carpe diem no és aquell, banalitzat, que es presenta avui com a sinònim del plaer inajornable. És, potser al contrari, l’«aprofita l’hora» de qui pensa en termes de projecte («encara estem en una fase primitiva de la civilització») i d’una felicitat, a qualsevol hora, exigent. Només cal veure els clàssics que Puigjaner ens convida a repensar i per què els ha triat. Encara que ell digui que són de l’antigor, el dietari que ara tenim entre mans ens els fa presents per la lletra però futurs per l’esperit. Magistral, el seu retrat de Virgili. Superb, inquietant, el de Demòstenes. Però no oblidem que el principal retrat del llibre és el del seu autor per dins. I, amb ell, mèrit d’aquest, el retrat de molta altra gent de fe per la qual un país —un home, una dona— encara poden ser. Norbert Bilbeny

«CARPE DIEM», ACOMPANYAT DELS CLÀSSICS

30 DE JULIOL, 2006. SITGES

Si la saviesa es donava amb la condició de tenir-la tancada, sense comunicar-la, jo la refusaria: cap bé no es posseeix a gust sense company. Sèneca El mar està esplèndid. Hi ha una estesa i immensa bonança d’aigua que acarona el navegar ociós de petites barques. Ahir, el mar va fer un canvi: des de la grisor d’una calitja persistent s’instal·là en el seu blau marí, alternat de franges verdoses d’una claredat inalterada. La nit només li posà, al mar, l’habitual mantell fosc, però avui han tornat a reviure tots els colors de l’aigua. No m’estranya que fenicis, cartaginesos, romans, grecs i àrabs es dediquessin a escorcollar tots els racons d’un mar tan seductor, tan pròdig en pobles, tan amarat de cultures. La bonança marina m’acosta a la serenor espiritual de Luci Anneu Sèneca. A qui vulgui rastrejar les profunditats de la vida humana, li haig de recomanar que se submergexi en la lectura de les Lletres a Lucili, obra del filòsof Luci Anneu Sèneca, ciutadà romà nat a la Hispània Bètica, a Còrdova exactament, l’any 4 a. C.. Avui ens cauen al damunt tants títols literaris d’èxit mundial, sovint tan absolutament prescindibles, que ja no ens recordem dels autèntics savis de l’antigor, que tantes coses sabien de la vida humana. A l’amic Lucili li transmet Sèneca un bon farcell d’idees morals estoiques, que giren gairebé sempre sobre dos eixos: la virtut és l’únic bé de l’home, la mort ha d’ésser afrontada sense cap temença.

«CARPE DIEM», ACOMPANYAT DELS CLÀSSICS

Com a escriptor, Sèneca gaudeix comunicant-se. Sap que la vida s’ha de compartir perquè sigui plena i substanciosa. «Si la saviesa —escriu en una carta a Lucili— es donava amb la condició de tenir-la tancada, sense comunicar-la, jo la refusaria: cap bé no es posseeix a gust, sense company». I, en una altra misiva, el pensador hispànic reflexiona sobre la vera naturalesa de la filosofia, i diu al seu amic: «No és pas la filosofia un art per enlluernar el poble, ni propi per a l’ostentació; no consisteix en paraules, sinó en obres. Ni tampoc no té per objecte fer passar el temps distretament, ni fer minvar el tedi de la vagància, ans ella forma i afaiçona l’ànima, ordena la vida, governa les accions, mostra el que s’ha de fer i el que s’ha d’ometre, seu al governall i dirigeix el curs entre els dubtes i les fluctuacions de la vida». Sèneca s’esforça en exhortar al seu amic Lucili perquè es deixi penetrar per la filosofia fins al més pregon de la seva ànima, i perquè, de tant en tant, compulsi si el seu interior està o no en una línia de millorament, que no resideix en les paraules ni tan sols en els escrits, «sinó en la fermesa de l’esperit i en la minva de les cobejances: pels fets prova les paraules». Els experts en l’obra de Sèneca es pregunten si el filòsof es va convertir al cristianisme. Pel fet d’haver viscut a Roma fins a l’any 65 d. C. hauria pogut tenir informació sobre la nova religió que anunciava un Déu «desconegut» —per dir-ho amb la paraula usada per Sant Pau. Sembla, però, que el pensador hispànic no arribà a conèixer la doctrina evangèlica, gens valorada —ans refusada per subversiva— pels notables de la societat romana. Tanmateix, en les Lletres a Lucili, hi trobem —val a dir-ho— passatges de gran elevació espiritual: «Déu és prop de tu, és amb tu, és dintre de tu. Sí, Lucili: un esperit sagrat resideix dintre de nosaltres, observador dels nostres mals i guardià dels nostres béns, el qual ens tracta tal com per nosaltres és tractat. Ningú no pot ser bo sense Déu...». «Bé que és incert qui és Déu, i com és —explica Séneca—, el cert és que Ell dóna consells nobles i infrangibles, i Ell habita en cada ànima virtuosa».

El sol s’està deixant anar vers l’horitzó d’occident, amb la pressa que li imposa la seva pròpia llei. El mar, després d’haver-se revestit dels colors elegants i sempre renovats de mitja tarda, oneja amb la lleugera displicència del mes de juliol. Sembla que tot convida a la quietud, al repòs i al gaudi. Però hi ha poderoses raons perquè no sigui així. En altres ribes d’aquest mateix mar, hi ha homes en guerra carregats —diuen— de raons per no deixar de matar innocents. El món s’ho mira amb pena i amb ràbia dolorosa. Sembla que ningú sigui capaç d’evitar la matança de centenars d’infants. Es podran adduir les raons i les «justificacions» que es vulguin per part dels àrabs i dels israelians, però tot indueix a pensar que encara estem en una fase primitiva de la civilització.

12 D’AGOST, 2006. COBORRIU DE LA LLOSA

Vivim i patim, en aquests moments, esdeveniments de dimensions planetàries. Per tant, hem de situar-nos tots en aquesta escala planetària si volem comprendre millor, si volem suportar millor, i —no sé si ho he de dir— si estem disposats a estimar més tot allò que succeeix al nostre entorn i que ens desborda, tot allò que ens empeny cap endavant. Teilhard de Chardin «Senyor de la Consistència i de la Unió, que ocupes el Cor de la Matèria, els moviments de la qual controles, en última instància, enterament. Senyor de la meva infància i Senyor de la meva fe; Déu plenitud de vida i per nosaltres mai acabat de néixer. Déu que, per a presentar-te a la nostra adoració com a “evolutor i evolutiu”, ets l’únic que és capaç de satisfer-nos, allunya per fi la munió de núvols que encara t’oculten, siguin els dels perjudicis hostils, siguin els de les falses creences». He de confesar que aquestes paraules de Teilhard de Chardin em causen un veritable estremiment de l’ànima. Cal adver-

«CARPE DIEM», ACOMPANYAT DELS CLÀSSICS

tir d’antuvi que aquest Senyor de Teilhard és el Crist, el Crist universal, a l’entorn del qual gira tota la realitat —la coneguda i la inconeguda per l’home. El Crist, per la seva condició humana, és a dir, per haver viscut i mort com un home, és Déu esdevingut Cor de la Matèria. Això, que va ser dit i escrit ja fa més de seixanta anys, resulta tan nou, tan revelador, tan favorable a contemplar la vida amb una perspectiva inusitada fins avui, que em veig sol·licitat a fer-me’n ressò, per si serveix de llum a algú enmig de la foscor que ens angoixa, en un món que progressa mentre paradoxalment decreta la fam de milions de persones i la mort de milions d’infants. No és aquest el lloc, ni sóc jo la persona idònia, per a intentar una exègesi cabal d’aquestes formidables i estimulants idees del geni francès. M’acontento amb una simple constatació: que resulta esplèndid registrar les vibracions personals que experimenta l’esperit davant l’obra d’un científic que és emportat cap a la mística, davant l’obra d’un místic que s’expressa en un llenguatge alhora científic i literari. No sé ben bé com dir-ho, però el cas és que Teilhard incita amb una potència inaudita al descobriment del Déu de l’Univers, a la descoberta del Déu del petit univers que som cadascú de nosaltres —homes i dones. A la recerca del Déu a través del qual és possible trobar un sentit a tota la realitat existent, a la realitat conformada per la Matèria —amb els seus àtoms, els seus nuclis, els seus gens—, i a la realitat configurada per l’Esperit, amb les seves sublimitats, amb les seves contradiccions, les seves turbulències i també —perquè no dirho— amb els seus retrocessos i els seus fracassos. En aquests dies d’agost a muntanya, a 1550 metres d’altitud, la remembrança del llegat literari d’aquest immens escriptor em trasllada des de la Matèria i l’Esperit cap al Món (també amb majúscula, com ell l’escrivia), aquest Món que es juga cada dia la seva evolució, que va fent el disseny del seu futur, i que per fortuna comença a inquietar-se per les condicions de la seva viabilitat. Les constatacions de Teilhard de fa sis dècades semblen fetes d’ara mateix i editades en un llibre d’aquest 2006:

«Vivim i patim, en aquests moments, esdeveniments de dimensions planetàries. Per tant, hem de situar-nos tots en aquesta escala planetària si volem comprendre millor, si volem suportar millor, i —no sé si ho he de dir— si estem disposats a estimar més tot allò que succeeix al nostre entorn i que ens desborda, tot allò que ens empeny cap endavant». Tots sabem que Darwin és considerat el pare de l’evolucionisme, però el seu evolucionisme no anava gaire més enllà del transformisme. Però arriba Teilhard de Chardin i eleva l’evolucionisme a la màxima potència. Dit d’altra manera, fa de l’evolucionisme un sistema d’explicació coherent de tota la realitat de l’Univers. L’evolució que comença amb Darwin com una simple hipòtesi de la biologia del segle XIX, es revela als ulls de Teilhard com la condició mateixa de tot pensament científic. És a dir, no es pot treballar científicament prescindint de una concepció evolutiva del món. L’evocació de la concepció teilhardiana del món, aquí, entre muntanyes que s’agermanen amb núvols de tarda estival, imposa silenci i genera com una mena de gaubança només perceptible per aquells que aspiren a que l’Home sigui capaç de rescatar de la mort lenta el seu planeta Terra.

17 D’AGOST, 2006. LLÍVIA

Però, ¿quin és el temari de l’art universal? Tot és ficció,inanitat, pedanteria. Els artistes han d’arrelar-se, han de viure en un país. Tota la resta és perdre la vida. Josep Pla Hi ha dies que sembla que no hi ha res a dir ni a escriure. Els diaris d’avui, com els d’altres dies de l’estiu, no ens desvetllen res de nou. Són àtons, inconsistens, prescindibles, si és que pot ser lícit prescindir del patiment de milers de persones —àrabs o israelians— que acaben de fer una treva en la guerra.

«CARPE DIEM», ACOMPANYAT DELS CLÀSSICS

Aquí, en aquesta latitud pirinenca, i en concret en el meu racó de naturalesa, el vent belluga lleugerament les branques dels desmais del jardí. Els núvols, emmandrits i indecisos, que aquest matí jugaven amb el sol a cuit i amagar, ara l’han eclipsat i desprenen una pluja ingènua i benèfica. En el meu petit espai domina el silenci i la quietud, que són aquelles condicions que desvetllen els ressorts més amagats de la persona. Tot convida, aleshores, a entretenir l’ànima en reviure impressions que li han quedat sedimentades a dins. Com, posem per cas, les que m’han quedat després de la lectura —més ben dit, relectura— de les Notes sobre París, de Josep Pla. Es veu que poc després de l’eclosió de l’impressionisme en pintura, els intel·lectuals francesos discutien si s’havia de fer art localista o art universal. Alguns artistes de Montparnasse afirmaven amb autosuficiència pretesament incontestable que s’havia de fer «art universal», mentre prenien cafè a La Rotonde i pontificaven com si tinguessin el món sota els seus peus. Josep Pla, en evocar aquest moment parisenc, posava així el dit a la nafra: «però, ¿quin és el temari de l’art universal? Tot és ficció, inanitat, pedanteria. Els artistes han d’arrelar-se, han de viure en un país. Tota la resta es perdre la vida». Encara avui —i penso que el debat s’allargarà molt enllà—, més de vuitanta anys més tard, ens preguntem si existeix un art universal, en què consisteix, i tornem a considerar si els artistes han d’expressar-se en uns cànons diríem especials, més elevats, suprems, per tal que la seva obra sigui captada, celebrada i gaudida per qualsevol persona de qualsevol país i de no importa quina cultura. Ara com ara, a la primera dècada del segle XXI, constatem que l’art que de debò gaudim és un «art local», és a dir, aquell que emana de una sensibilitat semblant a la nostra, aquell que s’adapta a la nostra capacitat de copsar l’obra artística. Som capaços, evidentment, de gaudir de quadres que presenten paisatges desconeguts, llunyans i per a nosaltres exòtics, però els paisatges que ens agraden són els nostres, els que hem conegut, els que hem viscut, els que hem copsat —o tenim possibilitat de cop-

sar— directament amb la mirada. En art, tendim imperiosament a ser localistes. M’inclino a pensar que la inevitable globalització no comportarà l’aparició d’un art universal. Si de cas, es globaritzaran els arts locals, els que expressen la sensibilitat dels artistes de cada indret de la terra. Cosa que ha de contribuir sens dubte a que no ens trobem tan estranys els uns als altres, a que arribem a captar valors artístics que, en altres èpoques, quedaven fora de l’àmbit de la nostra ignorant sensibilitat.

30 D’AGOST, 2006. LLÍVIA

Ja que a tu et sembla —diu Sòcrates al jove Clínias— que la saviesa es pot ensenyar i és l’única cosa que dóna la felicitat i la bona fortuna a l’home, ¿no diries que és necessari ser amic de la saviesa, i no tens tu mateix el propòsit d’esmerçar-t’hi? Plató Des de les quatre de la tarda s’ha desfermat un ventijol fresc que ha agermanat núvols fins aleshores dispersos pel cel. Res que no s’hagi produït milions de milions de vegades en aquest planeta on ens ha tocat viure. És un fenomen natural que —m’imagino— ha d’haver inspirat un bon tou de poemes. El vent ha despentinat els desmais, sensibles a qualsevol alenada de l’aire, i ha esvalotat les fulles dels pollancres i dels oms. L’única que roman immòbil i perseverant és la quietud del capvespre, que en aquesta hora acostuma a revelar la consistència de les coses i, de vegades, si estem atents, el valor de les persones. L’altre dia em preguntava si existeix un art universal o si hem de convenir en que només hi ha art local. Avui em poso una qüestió semblant, referida a la literatura. ¿Existeix una literatura sense fronteres, capaç d’interessar i de delectar a persones de civilitzacions molt diferents entre sí? He de con-

«CARPE DIEM», ACOMPANYAT DELS CLÀSSICS

fessar que no sé ben bé què respondre. Diria, però, que podem considerar universal aquella literatura que ens revela què és l’home, com és l’home, quins són els seus gaudis i les seves sofrences, quines són les seves ambicions i els seus fracassos, com és de gran o de petita la seva temença a la mort, com és de forta o de feble la seva esperança en una altra vida després d’aquesta. ¿No és cert que tot això té un interès i una acceptació universals? Hi ha escriptors de la Grècia clàssica, com Plató, que tracten talment els fets humans que els impregnen d’universalitat. A la seva obra Eutidem, per exemple, Plató posa en boca de Sòcrates vàries reflexions sobre la ciència i la ignorància. Una d’elles evoluciona així: «Posat que tots dos —Sòcrates i el seu deixeble Clínias— desitgem ser feliços, i que s’ha demostrat que esdevenim tals per l’ús, o millor, pel recte ús de les coses, i que el recte ús i la bona fortuna deriven de la ciència, cal, pel que es veu, que tothom i de tota manera s’esforci per ser tan savi com sigui possible». Unes línies més enllà d’aquest mateix diàleg, Plató es planteja si la saviesa es pot o no es pot ensenyar. Sòcrates i el seu deixeble Clínias convenen que sí, que la saviesa és objecte d’ensenyança. «Ara, doncs —diu Sòcrates al seu jove amic Clínias—, ja que a tu et sembla que es pot ensenyar i és l’única cosa que dóna la felicitat i la bona fortuna a l’home, ¿no diries que és necessari de ser amic de la saviesa, i no tens tu mateix el propòsit d’esmerçar-t’hi? Absolutament, Sòcrates —féu Clínias— i tant com podré». No aniria gens malament que avui, encetat el tercer mileni, les persones que aspiren a la sensatesa en la manera de viure s’inspiressin en algun dels diàlegs de Plató. I si fos molta la gent que tingués la bona pensada d’abstenir-se de llegir futilitats, defensar-se davant de best-sellers inconsistents, i aventurar-se, per contra, a escoltar la paraula del filòsof grec, segur que alguna cosa milloraria al món i disminuiria el poder de l’estultícia.