Ciutadans del món. Per un civisme de la globalitat, de Ricard Lobo i Gil.

CIUTADANS DEL MÓN. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

Ricard Lobo i Gil

CIUTADANS DEL MÓN PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT Ricard Lobo i Gil

Direcció editorial: Miquel Osset Hernández Disseny editorial: Ana Varela

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: març 2009 © Ricard Lobo i Gil © Editorial Proteus c/ Rossinyol, 4 08445 Cànoves i Samalús

www.editorialproteus.com Dipòsit legal: ISBN: 978-84-936999-4-9 Imprès a Espanya - Printed in Spain Romanyà Valls S.A. - Capellades

AQUESTA OBRA HA ESTAT GUARDONADA AMB EL XXVI PREMI SERRA I MORET (2007), PER A OBRES I TREBALLS SOBRE CIVISME, EN LA MODALITAT D’ASSAIG, QUE CONVOCA EL DEPARTAMENT DE GOVERNACIÓ I ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA.

ÍNDEX Introducció................................................................................................................................11 1. Les grans motivacions i interrogacions de l’ésser humà.......................................................17 Déu, els origens i el destí (p. 18) — La presència inquietant del mal físic i moral (p. 21) — Podem ser feliços? (p. 23) — La incògnita del futur (p. 31) 2. De la ciutadania al civisme global........................................................................................39 Polis, civitas, urbs i ciutadania (p. 40) — Ciutadans del món i civisme global (p. 43) — Àfrica com a paradigma d’incivisme global (p. 49) — Tots hem estat emigrants (p. 56) — Sobre drets i deures (p. 67) — De l’hecatombe als Drets humans (p. 77) 3. Educar en i per al món global...............................................................................................89 Conèixer en quin món i societat vivim (p. 89) — La globalització i nosaltres (p. 93) — El ciutadà davant de la política (p. 96) — De la llar familiar a les aules (p. 100) — La qualitat humana (p. 108) 4. Tenir cura del Planeta.........................................................................................................115 5. Cloenda...............................................................................................................................121 ANNEX. DOCUMENTS

A. Declaració de Drets del bon poble de Virginia (1776)........................................................129 B. Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789)........................................................133 C. Carta de les Nacions Unides (1945)....................................................................................139 D. Declaració Universal dels Drets Humans (1948)................................................................143 E. Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (1966)........................................153 F. Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (1966)..........................................................169 G. Segon Protocol Facultatiu del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics destinat a abolir la pena de mort (1989).............................................................................................197 H. Declaració sobre els Drets dels Pobles Indígenes (2007)...................................................203 I. Carta de la Terra...................................................................................................................221 Bibliografia.............................................................................................................................233

Introducció El civisme entè s en el seu sentit més habitual i genè ric, i l’incivisme transgressor corresponent, és objecte de notable preocupació i interrogació en la nostra societat per part de famílies, educadors, servidors públics i polítics. No sols perquè és un dels termòmetres de la maduresa i qualitat d’una societat i d’un país. Sinó tambe perquè del grau de civilitat dels ciutadans en depenen un cert benestar i fruï ció de la vida privada i pública. Per això el tema del civisme i de les seves transgressions ha estat un tema rellevant i recorrent amb aproximacions teòriques i/o didàctiques cap a temes colaterals que formen part de l’entramat de la vida ciudadana i comunitària més pròxima i immediata del nostre dia a dia. I això, tant si es tracta de la convivè ncia i supervivè ncia en el marc veï nal, en el de la ciutat o la població, del país on vivim, com del món en general.

No és estrany, doncs, que d’una manera o altra en els darrers anys s’hagin anat produint materials i aportacions de diversa naturalesa per ajudar a reflexionar i a actuar d’acord amb uns valors que la modernitat no pot ni deu arreconar o menystenir, com si es tractés d’una antigalla «burgesa» a substituir pel gaudi de l’espontaneï tat, de la gresca sense miraments, o de la primacia de la pròpia comoditat per damunt de qualsevol altra consideració.

El propòsit d’aquest assaig no és pas elaborar una mena de manual de civisme i, menys encara, un tractat de caràcter aca11

dè mic o sistemàtic sobre els valors, cosa ja existent en la bibliografia sobre el tema. Més aviat es tracta d’incidir en aspectes que considero d’especial rellevància en l’actualitat en general i a Catalunya en concret, com és el de la relació entre ciutadà i comunitat global, veritable marc i òptica a partir dels quals cal plantejar les relacions i activitats humanes des que ha emergit el fenomen de la globalització amb tota la seva potè ncia.

Per bé que el centre d’aquest assaig és el civisme, la persona humana n’és el seu protagonista. I tinc la impressió que no sempre es pren prou en consideració quina és la seva naturalesa i les seves dimensions, motivacions i interrogacions més profundes, que no són pas alienes a la vida social i política de tota persona. Per això m‘ha semblat d’interés obrir la nostra reflexió destacant-les, ja que l’ésser humà no és un habitant més del planeta, sinó l’únic dotat de consciè ncia, d’esperit i d’inquietud, l’únic capaç de donar o cercar sentit a l’existè ncia reflexionant sobre sí mateix i sobre el món en el que vivim.

Fetes aquestes observacions inicials, i contrastant les consideracions clàsssiques del civisme amb nous fets que interpel· len la nostra responsabilitat personal i social, m’ha semblat que allò que generalment s’ha entè s per «civisme», se’ns ha quedat estret. I fins i tot segurament desbordat per la realitat del que està passant en l’únic món que tenim per viurehi: el planeta Terra com un tot global físic, social, econòmic, polític i comunicatiu. I no és pas que el civisme en el sentit més tradicional estigui passat de moda, o bé superat per un invent o pirueta mental que el faci inservible o inútil. Més aviat es tracta de considerar que aquells valors o dimensions que funden i orienten una bona relació de convivè ncia entre les persones en els àmbits privats i públics, o que expliquen la realitat i problemàtica actual, cal fer-los extensius a una temàtica més àmplia.

M’estic referint, primerament, a les conseqüè ncies deri12

CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

vades de noves realitats i sensibilitats que cal contemplar i integrar en el nostre discurs cívic, si entenem el civisme no sols com a relació personal i social responsable i satisfactòria en el marc de la vida ciudadana més a prop de pell, sinó també en l’àmbit de la nostra comunitat nacional i de la comunitat global que abasta la Humanitat sencera. Si avui ja parlem més de globalització que d’internacionalització (terme aquest que potser es va concretant en l’àmbit més relacionat amb l’economia, amb els intercanvis comercials o les relacions internacionals oficials), és perquè no sols tenim davant nostre un paisatge on les fronteres cauen o es fan més transparents (al menys a Europa) i les distàncies menys determinants, sinó que és també per la facilitat d’accedir a la immensitat d’informació que circula per la xarxa que està a la nostra disposició i a la immediatesa de comunicació i d’intercanvis. S’han abatut barreres i s’han obert enormes i potents facilitats de comunicació amb fluxes d’informació en una nova era en què també la imatge ens permet fins i tot una visió ocular immediata de casa estant, del Planeta sencer, amb els seus hemisferis, continents i fins a les més petites poblacions amb els seus carrers, habitatges, terrats, jardins, i instal· lacions domè stiques, amb aproximacions de vistes des de satè l· lit que fan perceptibles fins i tot les persones que s’hi mouen i el tragí de les grans ciutats del món.

Tot això no és pas irrellevant o anecdòtic, perquè la visió del món en imatge en temps real i a gran escala si es vol, també ens acara amb fenòmens tan greus i impactants com les immenses deforastacions, incendis aterridors o desglaços gegantins en els pols. Hem accedit a visions espectaculars del planeta Terra, inundat de llum en terres i oceans, acaronat pels núvols, regat per les pluges, sacsejat per les tempestes i amansit per les neus. I com si això no fos poc, el llançament d’estris interestel· lars ens ha permè s un cert coneixement i visió dels planetes i estrelles situats a distàncies de INTRODUCCIÓ

13

mareig. I comencem a veure’ns també com ciutadans i potser únics admiradors solitaris de les immensitats de l’univers.

Així és com fins i tot físicament hom se sent de veritat ciutadà del món, i el civisme ens situa en un marc amplíssim de responsabilitats globals. No seríem conseqüents si cada un de nosaltres només se sentís implicat i responsable, educat, solidari i respectuósos amb les persones i el nostre entorn més proper, sense tenir en compte, per exemple, els nombrosos paï sos sotragats per conflictes armats, o les persones que es troben clivellades per la fam o per malalties com la sida. Especialment a Àfrica, on conflueixen tots aquests desastres de manera més dramàtica i generalitzada.

Hem accedit, doncs, no sols a visions espectaculars del planeta Terra, inundat de llum en terres i oceans, sinó també a escenes dramàtiques que ens ajuden a fer-nos cabal del món en què vivim. Això representa un canvi substancial també en la consciè ncia de la Humanitat que, durant tants i tants segles només coneixia visualment el petit món en què es movia.

Per això en aquest assaig he optat també per relacionar els nostres drets i deures amb realitats punyents del món, els denominats Tercer i Quart món, amb el fenòmen de les migracions i poblacions desplaçades, i amb les grans hecatombes del segle XX, closes afortudament amb la creació el 1945 de les Nacions Unides, i amb la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948 i els seus antecedents històricojurídics a l’altra banda de l’Atlàntic primer, i amb la Revolució Francesa després.

Tot aquest cabal que hem heretat del segle passat l’hem confrontat amb les noves realitats del segle XXI i amb la vista i la ment posades en factors determinants per al futur de la nostra societat i societats globalitzades: la nova ciutadania, la família i l’educació en la societat-xarxa, el ciutadà davant la cultura i la política.

La relació entre civisme i política és una dimensió a con14

CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

siderar molt rellevant, i reclama una especial atenció a Catalunya. Si en la política hi estan implicats els ciutadans i els qui per elecció o delegació seva constitueixen poders que configuren l’Estat de dret democràtic, ningú pot quedar eximit de les responsabilitats civiques en ordre al bé comú i a les justes aspiracions de llibertat i de respecte a la comunitat amb drets que la democràcia ha de garantir i tutelar. Cal que els poders públics i les persones que les exerceixen siguin conscients que els són exigibles no sols eficàcia i eficiè ncia, sinó també exemplaritat en l’exercici de les seves funcions que afecten tots els ciutadans. També aquests són responsables amb el seu vot, i si és el cas amb la militància, de la bona marxa de la societat exercint els drets i deures cívics. El prestigi de la política és a les mans d’uns i altres.

Acabarem finalment on tot comença: amb Gaia. No sols perquè depenem d’ella a totes totes, no sols perquè després de tants i tants mil· lenis d’oferir-nos la seva bellesa i la companyia de tanta flora i fauna espectacular fóra un crim deixar-la sola i inhòspita, sinó perquè allò que hem rebut dels nostres avantpassats ens cal anar-ho traspassant sense maltractar-ho a noves generacions per al seu gaudi.

Amb aquest proemi he volgut assenyalar algunes motivacions del present assaig que en els temps actuals són especialment rellevants perquè responen a problemes d’abast planetari que constatem també presents en el nostre entorn econòmic, sociopolític i cultural més immediat. Si partim, doncs, del fet que tots som ciutadans del món globalitzat que ha anat emergint amb les transformacions dels darrers decennis del segle XX, i que els homes i dones del segle XXI tenim unes responsabilitats individuals i col.lectives que depassen el nostre entorn més immediat, deduï m que pot ser útil traçar algunes pistes de reflexió per al civisme de la globalitat que propugno.

Per a aquesta tasca, òbviament no partim pas de zero pel que fa a documents doctrinals i a instruments jurídics avui INTRODUCCIÓ

15

assumits internacionalment, per bé que implantats a la pràctica de manera molt desigual, a voltes fins i tot violats impunement en les nostres societats, amb greus agressions a drets i deures è tics fonamentals. M’estic referint a aquelles formulacions dels drets de les persones i dels pobles que des de finals del segle XVIII amb la primera declaració de drets de l’è poca moderna, la Declaració dels Drets del bon poble de Virginia del 1776, fins a la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides de l’any 1948, i la més recent Declaració sobre els drets dels pobles indígenes de 2007 —per citar-ne aquí alguns dels més paradigmàtics—, constitueixen un corpus que mai no serà prou divulgat, conegut i sobretot aplicat. La rellevància actual d’aquests i d’altres documents internacionals i la utilitat de trobar-los aplegats justifica que els reproduï m en 9 Annexos que es tanquen amb la molt impactant Carta de la Terra.

16

CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

1. Les grans motivacions i interrogacions de l’ésser humà Qualsevol anàlisi o reflexió sobre la conducta humana (la responsabilitat i la convivè ncia cívica ho són per antonomàsia) deriva, en siguem conscients o no, d’un marc determinat de pensament, de conviccions més o menys profundes, de dubtes o hipótesis més o menys plausibles o, si més no, de suposicions guardades al calaix de la memòria a l’espera de ser ratificades. L’esforç per penetrar en el més profund de la condició humana per intentar escatir el sentit de la vida, avui se’ns ha fet més ardu. En un món turmentat i amenaçat per reptes de gran abast, l’escassetat de pensadors d’encuny humanista i humanitzant, l’enlluernament pel coneixement científic en detriment del pensament filosòfic, i en general el culte gairebé idolàtric de les aparences més superficials amb efectes mediàtics, tendeixen més aviat a generar encara més superficialitat que no pas cultiu del pensament i dels valors de l’esperit.

En el camp del coneixement, la comprovació empírica genera «veritat» després de passar pel sedaç de la «falsació» (per dir-ho en termes de Karl Popper).També es denuncia la impostura intel· lectual que, com han explicat Jean Bricmont i Alan Sokal, consisteix en importar sense justificació nocions de les ciè ncies exactes al que s’anomenen ciè ncies humanes. Sigui com sigui, en l’è poca actual més aviat s’han anat diluint suposades certeses que no pas se n’han descobert de noves. S’han incrementat les conjectures des del 17

moment que, sobretot en el món occidental, la religió ha deixat de ser una fortalesa de seguretats al marge de la ciè ncia, la qual com més avança amb nous coneixements, més zones fosques apareixen a l’horitzó, com afirmava el gran físic R. J. Oppenheimer.

En l’inventari de les interrogacions profondes de l’home i la dona d’avui n’hi ha que poden ser contestades per la filosofia. I d’altres per la ciè ncia. Però les que són més decisives probablement mai no obtindran una resposta certa, definitiva i vàlida per al comú del gè nere humà. Potser precisament per això, les religions han aportat un bagatge doctrinal considerable, però amb massa facilitat qualificat com «la veritat» o corpus de «veritats», assumibles només pels respectius creients que adoptin acríticament el seu llegat doctrinal transmè s al llarg dels segles. Però tots sabem que els llegats tradicionals de les religions que es presenten com dipositàries d’una «revelació» o d’una doctrina de mestres de vida, ni poden situar-se totes al mateix nivell de credibilitat, ni aquells llegats poden ser assumits al marge del mè tode històrico-crític que contempli els llenguatges literaris utilitzats en cada è poca, el seu entorn cultural i històric, i les motivacions que els han generat. En tot cas hom es pregunta si la fe i/o l’adhesió personal al mestre o al llegat literari corresponent poden justificar la recepció i adopció doctrinal de cada religió.

Déu, els origens i el destí L’existè ncia o no de Déu és una de les més pregones de les interrogacions que es poden plantejar els humans. I ho és perquè la resposta a aquesta interrogació condiciona la nostra visió del món i de l’ésser humà. D’altra banda, no és indiferent pel que fa a la trascendè ncia dels nostres actes. Però si bé la creença en Déu hauria de tenir conseqüè ncies en el 18

CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

grau de rectitud moral, d’exemplaritat cívica i de compromís social de les persones, tots podem conè ixer ciutadans creients però incívics, i ciutadans agnòstics o ateus que són al mateix temps actors de la bona convivè ncia cívica i d’exemplaritat moral. Totes les religions i ateï smes combatius han conegut aberracions filosòfiques i fanatismes perversos que han generat trasbalsos polítics i socials, però a partir d’aquests fets no és lícit desqualificar sistemàticament tota creença en Déu o tota forma d’ateisme, perquè efectivament hi ha raons per creure i n’hi ha per no creure, encara que no totes les religions són igualment creï bles ni tots els ateismes igualment assumibles.

Per bé que la religiositat o la consciè ncia religiosa en molts casos ha mogut i donat sentit ja sigui a la militància cívica, ja sigui a actituds positives pel que fa a les relacions entre els ciutadans, el civisme no ve pas justificat necessàriament per la creença en Déu o per la religiositat, sinó per conviccions i sensibilitats respectuoses de la dignitat de la persona, del bé comú de la societat local i global i per que generen conductes constructives i humanament satisfactòries. D’altra banda, el menor protagonisme que la religió té actualment en l’espai públic i en les conviccions personals, han fet que religió i civilitat no apareguin vinculades com ho eren en altres temps, sobretot en els nombrosos moviments juvenils que sota el guiatge de l’Església catòlica relacionava estretament religió i servei a la societat, especialment en àmbits socials especialment precaris. Actualment, considerant aquest fet des de l’òptica estrictament laica, sembla que el que s’ha perdut per un costat pot haver-se guanyat per un altre, en el sentit que el voluntariat organitzat sembla que és força més potent que fa alguns decennis.

Dit això, s’observa que la pè rdua d’influx social i de presè ncia pública de la religió, ha repercutit negativament en algun aspecte no pas irrellevant. M’estic referint a un empobriment general de la dimensió espiritual de la persona. La LES GRANS MOTIVACIONS I INTERROGACIONS DE L’ESSER HUMÀ

19

paraula «esperit» no necessàriament cal relacionar-la amb la religió en sentit estricte. La laï citat de la nostra societat ha conduï t en cert grau al laï cisme, de manera que en alguns casos un rubor acomplexat ha relegat tots els derivats de la paraula i concepte «esperit» a la cambra de l’oblit o, si més no, de la intimitat personal. És així com aquelles dimensions profundes que l’ésser humà no comparteix amb cap més ésser de la Terra, i potser de l’Univers, han estat oblidades o menystingudes o amagades. Es tracta d’aquella força misteriosa que amb el substrat físic en el cervell humà, s’obre a la trascendè ncia i al que anomenem «valors de l’esperit». No sembla pas que aquests, en el món occidental, a diferè ncia de l’oriental, ocupin un lloc privilegiat ni destacat ni siguin objecte d´especial atenció en l’educació dels joves i en el cultiu dels adults com en altres è poques. Per aquest biaix, és possible que es vagi produint un notable empobriment de la nostra mirada sobre el món, sobre la societat, sobre les persones i fins i tot sobre la natura.

Després d’aquestes consideracions sobre Déu i la religió, constatem que la Humanitat sempre s’ha interrogat sobre l’origen de l’Univers. En els nostres temps la ciè ncia en cerca el secret i la resposta sobre la base suposada de que l’Univers efectivament ha tingut un inici, cosa que no és cap evidè ncia. No en va Aristòtil, un dels grans mestres de la filosofia del món occidental, i el mateix sant Tomàs d’Aquino, (condemnat primer per la jerarquia de l’Església catòlica i més tard rehabilitat fins a ser l’exponent màxim de la ciè ncia teològica occidental), admetien des de la filosofia que la raó podia acceptar sense caure en l’absurd la possibilitat de l’existè ncia de l’univers sense un inici en el temps. És a dir, l’Univers podria ser etern com el mateix Déu. Si la ciè ncia arribés a concloure que efectivament es produí un «big bang» originari de tota la matè ria existent, quedaria per explicar com es passa del no-res a alguna cosa.

Una altra interrogació inquietant per a la majoria d’hu20

CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

mans, és saber quin és el nostre destí, què ens espera després de la mort, si és que realment ens espera alguna cosa o algú. És cert que per a molta gent creient, el més-enllà ha exercit una considerable força motivadora de compromís social i cívic, a l’espera d’una remuneració per a l’eternitat.

Aquesta pot ser una fal· làcia de les religions que han pretè s sustentar les bones pràctiques en un més enllà gloriós en comptes de col· laborar al convenciment de la bondad de la recta conducta per ella mateixa en relació amb la comunitat propera o més llunyana. La creença i la religió poden aportar un plus de convenciment i de determini en el compromís cívic i en la militància social. Però el veritable fonament moral de l’activitat humana rau en quelcom absolutament universal i anterior a l’adoctrinament o vivè ncia religiosa: és el principi «cal fer el bé i evitar el mal», principi inscrit en la conciè ncia de tots els humans i desenvolupat per l’è tica en els diversos àmbits de la vida humana.

La presència inquietant del mal físic i moral Més inquietant encara és la presè ncia inevitable del mal entre nosaltres. Quin sentit té, ens preguntem? Per què el mal està tan arrelat en el món i en la societat? Per què hi ha éssers humans destinats a sofrir intensament en el seu cos, en la seva psicologia, en les seves relacions personals amb els altres, en el seu treball o en les seves necessitats més elementals? Per què el sofriment físic o moral, a més, està repartit de manera tan desigual i sense cap relació amb la bondad o la maldat de les persones? Tots hem comprovat com aquesta presè ncia del mal i del sofriment no és pas irrellevant en la vida de les famílies, en la vida comunitària i en la convivè ncia. Si bé és cert que les bones pràctiques cíviques poden repercutir en la disminució del mal i del sofriment aliè , també ho és que no depè n pas d’això que desapareguin totalLES GRANS MOTIVACIONS I INTERROGACIONS DE L’ESSER HUMÀ

21

ment de les nostres vides, la qual cosa pot induir a situarnos en la indiferè ncia davant del mal dels altres, considerat inevitable en la vida col· lectiva. Un cop més, l’exigè ncia è tica del bé i el convenciment que el bé és factor de felicitat i de plenitud, ha de ser un incentiu contra la indiferè ncia i l’eventual fatalisme dels qui es pleguen o s’inhibeixen davant la presè ncia del mal físic o moral.

Quan parlem del mal que ens aclapara i ens interpel· la, cal distinguir entre el mal físic en general i el mal moral en concret. No tota mena de mal que qualifiquem a l’engrós com mal «físic» deriva necessàriament d’una acció humana volguda, com és el cas dels més grans mals inevitables de la humanitat: els fenòmens naturals catastròfics amb destrucció i pè rdua de vides humanes i sofriment, les malalties de tota mena, la vellesa, la mort... Aquesta presè ncia torbadora del dolor i del sofriment i del mal físic en general és el que ja en el temps de la Il· lustració i del Racionalisme va portar a la negació de Déu per part de molts intel· lectuals.

Era un ateisme que Sartre va explicar i interpretar com un «refús a la blasfè mia», perquè si existia el mal no podia ser que existís un Déu bondadós que ho permetia o ocasionava.

Si s’afirmava l’existè ncia de Déu se’l feia responsable del mal com a ésser omnipotent que podia evitar-lo. Equivalia a afirmar un Déu malvat o justicier, absolutament contradictori amb la bondat infinita inherent a la idea de Déu.

Doncs bé: aquesta realitat de la presè ncia del mal inevitable sempre serà una de les grans interrogacions de la Humanitat.

Aquesta afirmació es vàlida també davant de la presè ncia del mal moral. La tradició judeocristiana l’ha anomenat «pecat», dotant el mal moral d’una dimensió religiosa com a ofensa a Déu, idea que és refusada per molts en la societat actual allunyada de la creença o discrepant de la interpretació catòlica atè s que es considera que Déu no pot ser afectat per les accions dels homes. Però el mal moral persis22

CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

teix present en les consciè ncies i es vist igualment com a maldat contrari al bé, a la bondat i a la rectitud de les conductes, amb una incidè ncia evident en la relació entre les persones i en la bona marxa d’una societat convivencial. És per això que la relació entre bé moral i el que avui entenem per civisme és prou evident.

Totes aquestes interrogacions que difícilment pot eludir qualsevol persona mínimament reflexiva quan es planteja el sentit de la pròpia vida i la seva relació amb el món i la societat, estan estretament relacionades amb el desig de la felicitat, segurament la més universal de les aspiracions humanes.

Podem ser feliços?

L’aspiració i la recerca de la felicitat és una de les forces més distintives i més imperioses dels éssers humans. Tots la perseguim i pocs l’aconsegueixen, o pensen aconseguir-la: potser perquè es cerca allà on no hi és? O hi és només de forma fugissera, com un tast de la veritable felicitat? La seva recerca, emperò, acompanya a totes les persones al llarg de seva vida i en tots els temps.

Paradoxalment, la felicitat ha estat percebuda des de l’antigor com la que més inquietud genera en tota persona humana. La inquietud, la precocupació o l’ansietat no és pas quelcom episòdic, circumstancial o puntual en la vida dels éssers humans, sinó que forma part de la constitució del seu psiquisme. Així ho va expressar de manera eloqüent i molt gràfica aquesta faula de l’antiga Grè cia: Una vegada mentre Inquietud (Cura) travessava un riu, parà esment en el fang. I en prengué un grapat tota consirosa i començà a donarli forma. Mentre contemplava la seva obra, intervingué Júpiter, i Inquietud li pregà que li infongués l’esperit. Júpiter accedí de bon grat. Però en el moment que Inquietud anava a imposar-li el seu propi nom, Júpiter li ho prohibí dient que era el seu nom el que li LES GRANS MOTIVACIONS I INTERROGACIONS DE L’ESSER HUMÀ

23

havia d’imposar. Mentre ho discutien, intervingué Terra (Tellus) expressant el desig que portés el seu nom, ja que era ella qui li havia donat el cos. Tots plegats prengueren Saturn (Temps) per jutge, el qual sentencià amb raó: «Tu, Júpiter, ja que li has donat l’esperit, rebràs el seu esperit quan mori; tu, Terra, rebràs el seu cos ja que ets el qui li has donat. Però atè s que la primera en plasmar aquest ésser ha estat Inquietud, que ella el posseeixi mentre visqui. I pel que fa a la vostra discussió sobre el nom, que s’anomeni Home, perquè ha estat fet de l’”humus”» (Terra).

Aquest text és d’un autor grec desconegut que ens ha arribat només en versió llatina i inventariat entre les faules d’Higini (s. I a. C.). Per les similituds que té amb la narració bíblica del Gè nesi sobre l’origen de la Humanitat, representa una coincidè ncia molt significativa. A més, amb unes poques ratlles aquest text relliga magistralment a partir de la mitologia, una sè rie d’elements constitutius o descriptius dels éssers humans: el seu suposat origen diví (per obra del diví Júpiter); la seva matè ria constitutiva (l’humus orgànic de la Terra); el seu nom rebut de Saturn, «home», perquè prové de l’humus; la seva essè ncia que el distingeix de tots els altres éssers terrenals (l’esperit rebut de Júpiter i a qui ha de retornar); la principal coordenada del seu esdevenir (el Temps); el seu destí i fi natural amb el retorn a la Terra (la Mort); i la insatisfacció constitutiva per les seves limitacions i inseguretats (la Inquietud o preocupació).

No és estrany que aquesta faula mítica fes fortuna segles més tard quan Heidegger la va utilitzar en el seu Sein und Zeit (L’Ésser i el Temps) per explicar l’estructura ontològica fonamental de l’ésser humà: la inquietud o preocupació existencial (Cura en llatí, Sorge en alemany) que no el deixarà mentre l’esperit animi el seu cos en aquest món d’incertesa.

Si l’ésser humà té inscrita en la seva naturalesa aquesta inquietud vital, és perquè a diferè ncia de l’animal irracional que és dut necessàriament per l’instint a satisfer les seves necessitats tendint així vers el seu bé natural sense que ho pugui evitar, els humans a més de la força dels instints que 24

CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

podem controlar mitjançant la raó i les virtuts aristoteliques anomenades cardinals (prudè ncia, justícia, fortalesa i temperança), som moguts per un desig profund vers la recerca de la felicitat, que no és el mateix que la satisfacció de l’instint.

No en va des de l’antigor, els relats mítics dels orígens i la reflexió filosòfica —tan l’antiga com l’actual—, han plantejat el tema de la felicitat com el vector més determinant de la conducta humana. Per que és un fet que la nostra consciè ncia no pot deixar de considerar la felicitat com el bé més preuat al qual es condicionen tots els altres. No és pas casualitat que aquest sigui un tema tractat no sols pels filòsofs, sinó també pels científics i els literats, com ho demostra l’àmplia bibliografia existent en la tasca d’escatir i explicar l’entramat del concepte i de la realitat ambigua de la felicitat: sigui des d’una perspectiva filosòfica, com pot ser la d’André Comte-Sponville, o des d’una experiè ncia espiritual-budista com és la de Matthieu Ricard, o des de l’aproximació científica d’Eduard Punset, per citar-ne només alguns exemples, entre molts d’altres.

Des dels grans mestres de vida de l’antic Orient fins als filòsofs grecs, tots van considerar la felicitat com el darrer estadi i objectiu final dels humans, sobre el qual calia ensinistrar a joves i a grans per ajudar-los a assolir-lo. Filòsofs com Sòcrates, Plató, Epicur o Aristòtil vincularen estretament filosofia i felicitat, ensenyant que per aconseguir-ho calia el domini dels instints (el més epidè rmic) sota el control de la raó (el més profund). Fins que Aristòtil bastí la seva Ètica en funció de l’assoliment de la felicitat (en grec «eudaimonia»: de «eu», bo; i «daimon», fat, destí). Era concebuda com la culminació, el punt més elevat, el destí final possible de la persona ja en aquesta vida. Una altra cosa és que tothom pugués arribar a assolir-lo plenament.

Segons estudis recents sobre la felicitat vista i viscuda per joves de tot l’Estat espanyol entre els 15 i els 29 anys, el 88’6% LES GRANS MOTIVACIONS I INTERROGACIONS DE L’ESSER HUMÀ

25

considera que «ser feliç consisteix en saber disfrutar de la vida i passar-s’ho bé». Aquets primera asserció denota una considerable vaguetat i superficialitat en la vivè ncia de la «felicitat» juvenil i primera edad adulta. Probablement la mateixa enquesta adreçada a persones de més edad obtindria un bon nombre de respostes semblants, respostes que posen en relleu factors epidè rmics d’una societat estressada que situa en l’oci i la diversió l’escenari de la seva felicitat.

D’altra banda, Néstor Luján escrivia amb ironia que en una enquesta —difosa en un setmanari francè s— realitzada sobre una selecció de personalitats conegudes, el públic havia escollit com a símbols i encarnació de la felicitat («bonheur») el cantant Georges Brassens com a primer classificat (home més aviat misàntrop i malhumorat, rebé la notícia amb un renec!), seguit del príncep Ranier de Mònaco (la felicitat li fou fugissera per les desgràcies que acumulà), i en desè lloc apareixia el president francè s Jacques Chirac (malgrat l’afectació del seu prestigi personal i polític per presumptes afers tè rbols en l’è poca de l’enquesta). I és que el perill permanent de la condició humana és confondre la felicitat amb béns intermitjos (qui sap si arrabassats al proï sme o a la societat), fugissers (com tot el que és material) i provinents de l’entorn exterior (no pas de la interioritat on neix la felicitat serena, l’equilibri i la lucidesa).

Feta aquesta breu incursió en l’epidermis de la idea de felicitat, preguntem-nos: ¿ com es pot accedir a la felicitat en una societat que la cerca en béns tan volàtils com són la diversió, el plaer, el diner, la fama o el poder econòmic, per citar-ne només alguns? Com és que allò que hauria de ser la culminació de la vida dels humans, és un bé tan escàs? Quina és la relació entre una vida honesta i cívicament correcta i la felicitat?

Eduard Punset, en el seu gairebé inquietant Viatge a la felicitat, —una mena de navegació pels viaranys del cervell humà, de la psicologia i de la sociologia—, analitza entre 26

CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

d’altres temes, el que ell anomena «els grans mites dels condicionaments externs de la felicitat»: la feina, la salut, la família, els diners, l’educació i el grup è tnic. I el balanç és que en aquesta matè ria dominen encara els tòpics, les investigacions al respecte són encara pobres, i els resultats són més aviat decebedors. Segons ell, la felicitat es regeix pel «principi dels sistemes complexos.» I conclou: «Quina falta d’humilitat pretendre que podem culpar un únic factor extern de l’absè ncia de felicitat…!». I jo afegeixo: o atribuir la felicitat a un sol factor extern!

Segurament pot ser que la felicitat, abordada molt ran de terra, es regeixi pel principi dels sistemes complexos, però aventuro la idea que en aquesta matè ria, com en tantes d’altres, la filosofia i el que coneixem com a «savieses» (no pas ideologies), més que no pas la sociologia o les ciè ncies físicobiològiques, tenen un especial protagonisme. Ja Epicur i Aristòtil van establir una estreta vinculació entre filosofia, saviesa i felicitat. Comte-Sponville ho ha sintetitzat en un calc amb aquesta definició: «la Filosofia és una pràctica discursiva que té la vida com objecte, la raó com a mitjà i la felicitat com objectiu.»

En tot el que antecedeix he anat discorrent a partir d’una certesa i d’una sospita. La certesa és que tots els humans volem i cerquem la felicitat d’una manera o altra. I la suspita és que la majoria o té una idea més o menys vaga del que és la felicitat, o bé la situa en béns intermitjos, parcials, equívocs, enganyosos o netament erronis. Per això em temo que el parer de la majoria no ens portaria en la bona direcció. O, si més no, ens podria deixar contents i enganyats.

Què pot ser, finalment, la felicitat? Davant d’aquesta pregunta, la majoria de gent podria respondre de manera similar a com ho feien els enquestats que he citat: gaudir de bona salut, la diversió, el sexe… Altres dirien: viure en una bona o acceptable situació econòmica, ben acompanyat, i gaudint dels béns materials que ofereix el món d’aLES GRANS MOTIVACIONS I INTERROGACIONS DE L’ESSER HUMÀ

27

vui. En definitiva un cúmul de «coses» i «situacions» per gaudir de la vida. Però els fets són tossuts: hi ha persones que tenen tot això i no són felices. I d’altres que no les posseeixen i, en canvi, es consideren raonablement satisfets i fins i tot instal· lats en un cert grau de felicitat.

Aristòtil ja constatava en la seva è poca (384-322 a. C.) que «sobre la naturalesa de la felicitat finalment no hi ha entesa, i entre les explicacions dels savis i les de la gent, no hi ha coincidè ncia». Ell, per la seva banda, (un dels més gran savis de la filosofia occidental), va concloure que la felicitat era el bé summe de la persona, allò que és recercat per sí mateix (i no pas per a una altra cosa), perquè és el fi últim de la vida humana. Com a tal, havia de ser resultat d’una activitat específicament humana, no dels sentits, sensacions o funcions vegetatives, que compartim amb els animals irracionals i sotmeses a les contingè ncies del dia a dia. Aquesta facultat suprema de l’home és l’esperit o la intel· ligè ncia, on resideix la consciè ncia de plenitud, la pau de l’esperit, l’equilibri psicològic, des d’on es projecta la mirada serena sobre l’entorn material que ens envolta amb els seus alts i baixos. Per això molts consideren que la felicitat és una experiè ncia profunda, de maduresa aconseguida i que brolla de la pau interior. Però la felicitat pot ser sotregada per un disgust, per una desgràcia o per un fracàs, però sense que enfonsi necessàriament en la desesperació, torturi en l’acritud, corsequi en el ressentiment. Dependrà del grau de maduresa i del bagatge virtuós que la persona ha estat capaç d’heretar o adquirir al llarg de la vida.

Matthieu Ricard, científic investigador en genè tica cel· lular, esdevingut monjo budista en un monestir del Nepal, ha dedicat una llarga i àmplia incursió en el tema de la felicitat, intentant destriar el gra de la palla. Contradint el seu compatriota i filòsof Henri Bergson, per al qual la felicitat és quelcom tan complex i confús que la Humanitat ha preferit deixar-ho en la vaguetat, Ricard afirma que la feli28

CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

citat no és pas un sentiment fugaç i sense conseqüè ncies, sinó que «es tracta d’una manera de ser que determina la qualitat de la nostra vida». I no pas en moments o experiè ncies puntuals, gratificants i concrets de la vida, sinó que es tracta d’una qualitat de plenitud de la vida en el seu conjunt, d’un substrat vital que pot ser sotregat en determinats moments per contradiccions, sofriment o disgust, però sense que s’arribi a destarotar el nostre psiquisme. En definitiva, la felicitat seria aquell estat interior de serenitat i fortalesa que permet afrontar els episodis puntuals punyents o desagradables, als que estem sotmesos adesiara, sense que col· lapsin o esgotin la plenitud interior.

L’experiè ncia d’una llarga història de la Humanitat, i la més curta del nostre cicle vital, ens ha anat dotant del realisme necessari per comprendre per què la felicitat és un bé escàs: perquè no tothom pot gaudir d’un psiquisme sa i equilibrat (sense el qual la felicitat pot ser una quimera); ni tothom ha pogut rebre una formació i educació adequades sabent distingir els mitjans i els objectius en la vida personal i col· lectiva; ni tothom ha pogut superar situacions dramàtiques susceptibles de desvallestar tota una vida; ni tothom arriba a descobrir i saber que la felicitat es genera dins de nosaltres, no pas fora de nosaltres.

Una de les paradoxes més punyents de l’ésser humà és que la intel· ligè ncia, malgrat ser l’òrgan rector de la nostra vida pràctica i espiritual, no controla ni ho decideix tot: els fenòmens més decisius de la vida no estan subjectes a la decisió de la persona, sinó que o resulten del pur atzar, o bé d’una causa externa a la pròpia voluntat o, segons determinades formes de creença, tot brollaria d’un pla diví inapel· lable. El fet és que ningú ens ha demanat permís per néixer; som el que som per l’atzar de la penetració d’un espermatozou determinat, entre centenars de milions,en un òvul concret; si ens hem enamorat d’una persona concreta per compartir tota una vida, ha estat sempre per una troLES GRANS MOTIVACIONS I INTERROGACIONS DE L’ESSER HUMÀ

29

bada fortuï ta; i en general ens tocarà deixar aquest món per factors externs gens previstos ni controlables per la nostra voluntat. Però malgrat aquesta realitat atzarosa i inquietant de la vida dels humans, un grau de felicitat és possible si la persona es deixa guiar per la raó en l’elecció dels objectius; per la prudè ncia que moderi els nostres actes, i per un bona dosi d’altruisme o de generositat sense els quals la persona esdevé un ésser esquifit i tancat, incapaç de poder-se sentir en pau amb ell mateix.

I la felicitat plena i estable? Per dir-ho resseguint els enunciats que han ressonat al llarg dels segles: serà un recorregut que culmina en el Nirvana budista? O la beatitud contemplativa de la veritat per l’intel· lecte, formulada per Aristòtil?

O per la pràctica estoica de la virtut amb total refús i indiferè ncia envers els béns sensibles i el plaer, com ensenyà l’estoicisme? O la benhaurança en un més enllà anunciada pel missatge evangè lic? Del més enllà poc en sabem. Del més ençà podem assegurar que la felicitat és una aspiració universal, però en el seu sentit ple, dificilment assolible per la mateixa naturalesa del subjecte humà. En tot cas es pot convenir que el cultiu de la intel· ligè ncia i la preponderància de l’intel· lecte en distingir i ordenar els mitjans i els objectius en general; el foment de la sensibilitat en la captació i el gaudi de la bellesa i el plaer raonable dels sentits; i la relació satisfactòria amb l’entorn social en el sentit més immediat i més ampli, tot això plegat és susceptible de generar allò que més es troba en la direcció de la felicitat plena i universalment desitjada.

Potser el lector es preguntarà perquè tractant aquest assaig sobre el «civisme global» he introduï t el tema de la felicitat. Primerament perquè aquest és un tema-clau molt trivialitzat, essent, en canvi, l’aspiració fonamental de tota persona humana, subjecte i objecte del civisme global. En segon lloc, perquè sense la implicació personal en les responsabilitats col· lectives i globals no es pot donar una 30

CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

autè ntica felicitat. Finalment, perquè essent la felicitat una aspiració tan inherent a la naturalesa humana, en canvi se’n veuen excloses tants i tants milions de persones —no oblidéssim que actualment es calcula que uns mil milions són víctimes de la pobresa més extrema arreu del món— i que dificilment podran fer compatible fam amb felicitat…

La felicitat i el civisme global tenen un enemic comú: l’egocentrisme. I han de coincidir també en un component bàsic: la qualitat humana, a la que em referiré ulteriorment per la seva rellevància en l’objectiu d’aquest assaig.

La incògnita del futur A fe que aquella sentè ncia i consell d’Horaci a Leucònoe, carpe diem, quam minimum credula postero (cull en el dia d’avui, i no pensis gaire en el de demà) devia ser adequat potser en uns temps de ritme lent i qui sap si pronunciada al ritme de l’arada dels bous sota la xardor del sol del Laci. És cert que el tragí de la vida moderna i la preocupació del dia a dia, a la majoria dels mortals no els deixa massa temps ni ganes de pensar en el futur que avui molts pinten no sols incert, sinó també carregat d’amenaces de tota mena. Entre d’altres podríem citar: inseguretat en l’evolució de l’economia, que afecta tothom; crisi generalitzada dels valors abans indiscutits; provisionalitat dels models d’educació; grups de pressió amb interessos insolidaris; amenaça de l’ús de la ciè ncia i la tecnologia amb finalitats moralment dubtoses, com a mínim; emergè ncia d’una nova societat on els continguts, l’espai i el temps queden modificats pels fluxos continus de la informació en xarxa; previsions gens falagueres sobre amenaces de la Terra maltractada i del canvi climàtic.

A banda de tot això, i pensant-ho bé, el futur, pel sol fet de ser una incògnita imprevisible, per sí sol i sense necessitat de més acompanyaments, genera inquietud i alimenta LES GRANS MOTIVACIONS I INTERROGACIONS DE L’ESSER HUMÀ

31

pors. Si a això s’hi afegeixen dades de tota mena que ens van servint els mitjans de comunicació i els qui tenen per ofici fer projeccions vers horitzons temporals més o menys llunyans, es comprè n que fins i tot s’insisteixi en recomanacions de tipus psicològic pel que fa als infants, en el sentit de la necessitat que tenen d’un clima familiar i escolar de major seguretat i protecció.

No crec pas que ningú es preocupi massa pel fet que els astrofísics quantifiquin l’edat actual de l’Univers en 15.000 milions d’anys, i que en prevegin encara uns 20.000 milions més per anar tirant, encara que l’expectativa de vida de la Humanitat ningú s’atreveix a aventurar-la… Es troben la Terra i la vida en perill per obra i gràcia de la pròpia Humanitat a causa del maltracte que reben per part nostre? Si a més ensopeguem amb el tractament literari i mediàtic que es fa de la catàstrofe i del catastrofisme (del grec catastrofé, destrucció, trastorn, desenllaç dramàtic), ens preguntem si hi han fets reals i creï bles que avalin aquesta preocupació.

I, efectivament, així és segons els informes que en els darrers anys s’han anat emetent, com veurem a la darrera part d’aquest assaig. Però una cosa és l’alerta per prevenir la catàstrofe i mobilitzar el civisme global, i una altra és el catastrofisme amb efectes mediàtics.

L’any 1993 es van celebrar unes Jornades organitzades per la Generalitat de Catalunya i dirigides pel Dr. Ramon Parés sota el títol La catàstrofe i el catastrofisme. Es tractava d’analitzar l’origen i la percepció social de la catàstrofe en el s. XX. De fet, ja entrats en el segle XXI, sí que en té d’interè s quan s’estan plantejant greus amenaces per a la vida dels humans.

El temor a que les coses vagin malament, sobretot en una è poca de tantes novetats de la ciè ncia i de la tecnologia, no és d’estranyar. Fins i tot, per aconsolar-nos, pot tenir efectes benè fics de previsió. Però també genera en el món actual una certa atmosfera angoixant i una incipient tendè ncia al catastrofisme i de retop, al pessimisme. Si hom es pregunta 32

CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

sobre les causes, en trobaríem més d’una: la primera és la sensació d’inseguretat que la vida moderna genera, malgrat que mai els humans havíem gaudit d’unes mitjans de protecció com els que avui tenim. Una altra és l’allau d’informacions que diàriament ens cauen al damunt: estadísticament, les males notícies superen àmpliament les bones. Finalment, perquè els mitjans de comunicació tendeixen a privilegiar el caràcter excepcional-negatiu de les notícies, i més encara les que ens afecten més per la seva proximitat física i emocional. No cal dir que en relació a aquest tema, els professionals de la informació, i sobretot els que decideixen el què i el com es trasmeten les informacions, poden procedir de maneres molt diferents segons es faci o no d’acord amb la deontologia professional corresponent, evitant l’impacte del tremendisme que sempre engreixa la curiositat i les vendes.

Un exemple del catastrofisme tremendista el podem constatar en les previsions que es feien en la segona meitat del segle XX sobre l’esgotament dels recursos petrolífers, que alguns situaven als inicis del segle XXI. Les previsions actuals no són pas d’esgotament d’aquells recursos a curt termini, sinó més aviat de notable incremenrt de preus pels costos d’extracció dels fons marins i del transport, i per la contaminació atmosfè rica que ocasionen.

El futur ignot ha tingut i té bàsicament tres tractaments característics segons les esmentades Jornades: el primer, el de l’Escatologia (del compost grec esjaton últim, darreries; i logos raó, coneixement): és el coneixement dels fets relacionats amb la fi de l’home i del món, tractament de caràcter religiós i lligat especialment als escrits bíblics. Un altre seria el de la Futurologia, amb pretensions científiques, però en general considerat acientífic i poc rellevant. Finalment, el de la ciè ncia Prospectiva, que presenta un especial interè s è tic i cívic.

L’any 1957 el filòsof Gaston Berger i un equip de col· laboradors van crear a França el primer Centre InternaLES GRANS MOTIVACIONS I INTERROGACIONS DE L’ESSER HUMÀ

33

cional de Prospectiva, la revista Prospective i tot un seguit d’estudis de diveses disciplines per endagar un corrent de pensament, basat en una motivació humanista, fent de la Prospectiva una actitud, una ciè ncia i una pragmàtica en ordre a la presa de decisions davant dels conflictes previsibles. Es treballava amb un mè tode per prevenir el que les societats i la Humanitat sencera pot trobar-se al davant si no es prenen determinades mesures d’anticipació en els diversos camps de la vida humana comunitària. Aquesta nova disciplina es va exportar ben aviat a d’altres paï sos d’Europa i també als Estats Units. També a Catalunya, on existeixen centres que treballen amb aquest mè tode al servei d’empreses i institucions. També en un nivell d’alta recerca, el sociòleg i investigador sobre la Societat de la informació, Manuel Castells, en la seva obre L’era de la informació efectua unes previsions amb mè tode prospectiu sobre les tendè ncies que poden configurar la societat en el segle XXI. El fet és que els canvis que es produeixen cada cop més accelerats, a uns els reporten progrés i major benestar; a d’altres, sofrir major grau de dominació, fam, misè ria i malalties; i a tots, formes de suposat «progrés» que poden ser fatals.

Ja Nicolau Maquiavel en el segle XV insistia que «no s’han de vigilar únicament els desordres del present, sinó també els que es presentaran, perquè si no es preveuen a temps, la medicina arriba massa tard i la malatia ja és inguarible».

Aquesta visió prospectiva de la història —Edward H. Carr va sentenciar que la veritable història és la del futur— res no té a veure amb la Futurologia, la qual només considera el futur de manera neutra, i treballa sobre la suposició, sense mè tode científic. La Prospectiva, en canvi, és reforçada amb la visió retrospectiva, també d’encuny humanista, que consisteix no sols en analitzar els fenòmens evolutius i la seva dinàmica i el seu influx en l’actualitat, sinó també a mantenir vius i operatius els coneixements, l’experiè ncia i les refle34

CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

xions dels grans pensadors del passat, els més llunyans i els més recents. Es tracta de recuperar aquells valors que ja no són només de temps periclitats o d’una generació passada, sinó que són un patrimoni de la Humanitat que tenim el deure de transmetre als qui vindran, perquè no siguin fagocitats per la superficialitat, per la ignorància o simplement per l’oblit.

Hi ha escriptors, no molts per cert, que han dedicat no poc esforç a la transmissió de l’experiè ncia i el pensament d’altres escriptors, com ho ha fet per exemple, recentment, Josep M. Puigjaner amb Emmanuel Mounier, Albert Camus, Pierre Teilhard de Chardin, Saint-Exupéry, Julien Green, Gabriel Marcel, Edgar Morin i Karl Popper. Afortunadament podríem ampliar molt més el llistat d’humanistes desapareguts o vivents, també catalans, capaços d’advertir-nos de les amenaces, suggerir-nos valors a fomentar, i fins i tot assenyalar indicis de retrocés en uns àmbits, i de progrés en uns altres.

El tema i terme «progrés» no és pas un invent de la ciè ncia i de la tecnologia actual, o de la sociologia o de la política dels nostres temps. És, però, un dels conceptes més equívocs que circulen tant pels camps de batalla de la política («forces de progrés…»), de la ciè ncia («creació de vida sintè tica…»), com de la imaginació… Sigui com sigui, és un concepte atractiu, perquè expressa dinamisme i avenç, encara que per sí mateix no diu cap on ens porta, ni té full de ruta ni carta de garantia provada.

La idea de progrés neix en el segle XVIII engendrat per la Il· lustració per escatir quin és el sentit de la Història. Així, contra la interpretació religiosa i providencialista de l’eclesiàstic francè s J. Bossuet, sorgeix el 1756 la rè plica virulenta de J. A. Voltaire. Sota l’influx dels pares de la nova ciè ncia (Descartes, Newton, Locke), refusa tot dogmatisme i construeix la seva Filosofia de la Història sobre les idees d’ordre i progrés. Es tracta de millorar l’existè ncia humana amb el LES GRANS MOTIVACIONS I INTERROGACIONS DE L’ESSER HUMÀ

35

domini de la raó: així sorgirà el paradigna de l’home menys ignorant, més racional, més feliç sota l’ordre que instaura la llei. Ens trobem, doncs, davant d’una concepció optimista del progrés que s’expressa de manera encara més contundent a través del seu contemporani i enciclopedista M. J. Condorcet, primer sistematitzador teòric del progrés universal. Aquestes tesis van alimentar els plantejaments de la Revolució Francesa sota el lema «llibertat, igualtat, fraternitat», obrint nous horitzons sociopolítics amb la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789 i amb el naixement de les democràcies parlamentàries i l’Estat de Dret.

Aquest ja s’havia estrenat, poc abans i de manera incipient com veurem més endavant, amb la «Declaració de Drets del bon poble de Virgínia» de 1776, la primera que conté un catàleg de drets humans, i la «Declaració d’Independè ncia dels Estats Units» del mateix any. És conegut com i perquè aquest progrés sociopolític a Europa amb la Revolució Francesa, es va enterbolir poc després amb els abusos de poder, amb la guillotina i altres corrupcions. I la Revolució Soviè tica del 1917, nascuda també d’un clam per la llibertat i la justícia i contra l’explotació, es va convertir en una dictadura atroç sense que s’arribés a generar el veritable progrés material i moral de la societat soviè tica.

Què es pretén dir, amb tot això? D’entrada, que «progrés» és un concepte equívoc: es pot avançar en algun o alguns aspectes de la vida dels homes (ciè ncia, coneixement, condicions de treball, esperança de vida, reducció de la pobresa i de les guerres), i retrocedir en d’altres tan decisius i fonamentals com són: valors morals, educació de qualitat, atenció a la vellesa, disponibilitat de temps d’oci per a gaudir dels béns culturals, etc. En definitiva, un futur de progrés humà en la història només es dóna dins d’un marc sociopolític fonamentat en els respecte i promoció dels drets de les persones i dels pobles, i amb la promoció i pràctica 36

CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

dels valors morals i culturals. Mentre en el món hi hagi milions d’essers humans i paísos bastonejats per la fam, la ignorància, per la violè ncia dels poderosos i les guerres, el progrés humà no passarà de ser una vella i bella utopia.

Dit això, ens trobem on érem al principi d’aquest paràgraf. Davant del futur hi ha certament elements d’esperança.

Però també molta incògnita, molt poques seguretats i una justificada inquietud sobre el que ens espera. Hi ha qui postula seguretats mitjançant la creença religiosa, mentre d’altres la veuen com un refugi anestesiant i conformista més que no pas com dinamitzadora de voluntats i actuacions.

Les religions mai no podran alliberar els humans de la incertesa, del dubte i de la inquietud davant un futur incert. Però sí que en determinades circumstàncies històriques i en llocs determinats han estat i poden ser generadores d’humanitat, de major serenitat, de refús del catastrofisme, d’incitadores al compromís i generadores d’esperança.

Malgrat que l’objecte d’aquest assaig no és pas el tractament i l’anàlisi filosòfica de les grans preguntes que hem esbossat aquí, aquestes no haurien d’estar absents de qualsevol reflexió en què el subjecte humà es confronta amb sí mateix pel que fa a les seves motivacions i responsabilitats en la societat i en el món. No són interrogacions conjunturals, sinó que responen a dimensions fonamentals i inquietuds profondes de l’ésser humà com a tal que ens acompanyen en el nostre itinerari vital. Condueixen a un exercici d’humilitat i a posar de relleu que a la grandesa de l’esperit humà dotat d’intel· ligè ncia, correspon també una condició de feblesa i d’inseguretat de la condició humana. Saber compartir-ho amb persones del nostre entorn pot ser també una manera de fer-nos’en solidaris, una de les dimensions amables del civisme global.

LES GRANS MOTIVACIONS I INTERROGACIONS DE L’ESSER HUMÀ

37