De la dignitat de l´home i Faula de l´home, de Giovanni Pico della Mirandola i Joan Lluís Vives

PICO della MIRANDOLA De la dignitat de l´home JOAN LLUÍS VIVES Faula de l´home

DELOS

PICO della MIRANDOLA

DE LA DIGNITAT DE L’HOME JOAN LLUÍS VIVES

FAULA DE L’HOME Edició i traducció a càrrec de ANDREU GRAU

Col·lecció DELOS: Clàssics de l’Ètica

PROTEUS

Direcció editorial: Miquel Osset Hernández Direcció de la col·lecció: Alicia García Ruiz Disseny gràfic de la col·lecció: CanalGràfic

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: Novembre 2008 © Traducció i pròleg: Andreu Grau i Arau © per aquesta edició: Editorial Proteus c/ Rossinyol, 4 08445 Cànoves i Samalús www.editorialproteus.com Dipòsit legal: ISBN: 978-84-936319-4-9 Imprès a Espanya - Printed in Spain Romanyà Valls S.A. - Capellades

Pico della Mirandola De la dignitat de l´home Joan Lluís Vives Faula de l´home

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ, PER ANDREU GRAU . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 El Renaixement . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 L´humanisme italià del segle XV . . . . . . . . . . . . . . . . . . .15 Pico della Mirandola (1463-1494) . . . . . . . . . . . . . . . . . .18 La Oratio de hominis dignitate . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 L´humanisme del segle XVI . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28 Joan Lluís Vives (1492-1540) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31 Faula de l´home . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36 BIBLIOGRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41 Edicions de l´Oratio de hominis dignitate de Giovanni Pico della Mirandola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41 Estudis sobre Giovanni Pico della Mirandola . . . . . . . . .42 Edicions de la Fabula de homine de Lluís Vives . . . . . . . . 42 Estudis sobre Joan Lluís Vives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43 DE LA DIGNITAT DE L´HOME . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47 FAULA DE L´HOME . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95

INTRODUCCIÓ

Andreu Grau

EL RENAIXEMENT

El Renaixement es presenta com una reacció del que es fa i es pensa en l’època anterior: l’Edat Mitjana, en els diversos ordres de la vida humana i social.

La ruptura de la unitat eclesiàstica que es va produir amb el Cisma d’Occident (1378-1417) no va estar mancada de conseqüències socials i culturals, com són ara la debilitació del poder del Papa, una certa liberalitat en els costums a causa del trontoll de l’autoritat i de la decadència de la teologia escolàstica. La caiguda de Constantinoble en mans dels turcs otomans el 1453 deixarà l’Occident cristià intranquil. El descobriment d'Amèrica el 1492, a més de confirmar hipòtesis geogràfiques i de constatar l’expansió marítima i el perfeccionament en la tècnica naval, suposarà l’ampliació del món conegut.

El Renaixement és una època de gran activitat, en la qual la tradició escolàstica es resisteix a sucumbir i els corrents humanistes fan el possible per imposar-se. Tanmateix, com molt bé sosté Umberto Eco, «no hem de pensar que el pas de l’Edat Mitjana al Renaixement fos una ruptura brusca i un canvi radical de paradigma.» Més que per la racionalitat 13

ANDREU GRAU

crítica de l’home i pel seu esperit laic, l'època renaixentista es caracteritza pel seu ànim de llibertat i de mundanitat, difícil de trobar explícitament en l'àmbit del pensament medieval, almenys en l’anterior al segle XIV. La producció renaixentista és un assaig per conèixer i dominar la natura amb plena autonomia respecte dels prejudicis religiosos i dels principis teològics. Els corrents naturalistes no amagaran el seu fervor per les teories materialistes de l’antiguitat i pels enfocaments antropològics. El teocentrisme defensat pels grans sistemes teològics medievals anirà perdent força davant de les tendències espiritualistes, místiques i cristocèntriques que començaran a manifestar-se en la Baixa Edat Mitjana, i de l’antropocentrisme que acabaran imposant els humanistes. Aquest canvi ideològic, però, no afectarà la visió de Déu i dels seus atributs, ja que se seguirà presentant-lo com el Creador i el Conservador de l’univers.

S’intentarà recuperar la grandesa humana dels ideals del món clàssic, però també es farà el possible per superar, segons Eco, el racionalisme medieval amb formes de fideisme molt més apassionades 1. L’obra espiritual i material dels homes de l’antiguitat és el que es pretén recuperar, especialment la dels monarques, savis, herois i profetes. Moisès, Sòcrates, Alexandre o Jesús en seran 1

Per a les dues cites d’Umberto Eco, vegeu Art i bellesa en l’estètica medieval, Barcelona, Edicions Destino, 1990, p. 211.

14

Introducció

un exemple. S’admira el seu caràcter moral i la seva postura personal davant del món, els quals es recullen en la literatura o s’expressen en les formes artístiques; però, sobretot, s’exalta la força o la virtut de la seva personalitat. Sobre la base de la moral cristiana, es valoren uns ideals humans del món clàssic que es mira d’acordar amb aquell sentiment de la individualitat impulsat pel nominalisme de la Baixa Edat Mitjana i encertadament representat en les obres artístiques de Leonardo da Vinci (1452-1519), Miquel Àngel (14751564) i Rafael (1483-1520). El renaixentista, amb imatges i relats, mirarà d’exposar aspectes de la vida humana censurats o silenciats a causa de la fèrria concepció teocràtica de l’existència i de l’austera pietat cristiana de l’època anterior.

L’HUMANISME ITALIÀ DEL SEGLE XV

Si bé el mot «humanista» (italià: «umanista») ja havia estat emprat en el segle XV, el de «humanisme», en canvi, és de generació moderna. Es tracta d’un cultisme proposat pels historiadors alemanys a l’inici del segle XIX. L’humanisme es pot tenir com un corrent intel·lectual d’elit o com un component de pensament que es dóna en el renaixement europeu. El seu origen s’ha d’anar a cercar en dos grans escriptors italians del segle XIV: Francesco Petrarca (1304-1374) i Giovanni 15

ANDREU GRAU

Boccaccio (1313-1375). El seu objectiu és l’estudi dels sabers relatius a la humanitat, és a dir, el grup menor de les liberales artes: la dialèctica, la retòrica i la gramàtica, i disciplines o coneixements com la història, la poètica, l’ètica o la política.

Parlem de dues generacions d’humanistes: la del segle XV, que vol oferir una imatge de l’home com un ésser que tendeix a la divinització; i la del XVI, que mirarà de mostrar més la seva humanitat. Representants de la primera generació foren, entre altres, els italians Lorenzo Valla (1407-1457), Marsilio Ficino (1433-1499), Pico della Mirandola (14631494), Pietro Pomponazzi (1462-1524) i Angelo Poliziano (1454-1494), l’holandès Rudolf Agricola (1443-1485) i el portuguès Lleó Hebreu (14601535). Les grans corts d’Europa veuran l’humanisme amb bons ulls i la burgesia el tindrà com una força favorable a la seva consolidació com a classe social.

Papes, Reis, consellers, eclesiàstics, diplomàtics i secretaris defensaran les seves propostes; només hem de veure les actuacions de Coluccio Salutati, Leonardo Bruni, Llorenç el Magnífic o Ercole I d’Este per adonar-nos de l’adhesió als nous ideals. Cosme de Medicis, tenint com a punt de referència l’escola de Plató, funda l’acadèmia de Florència el 1459. A l’expansió d’aquesta eufòria intel·lectual, hi contribuirà, sens dubte, la invenció de la impremta el 1450 pel part del ferrer alemany Johannes Gutenberg (1400-1468).

16

Introducció

Una de les característiques culturals de l’humanisme és l’estudi enfervorit de l’antiguitat clàssica pagana en els àmbits de la literatura i de les belles arts, però, al mateix temps, també ho és de la doctrina cristiana primitiva. Calia aprendre llengües antigues (caldeu, hebreu, grec, llatí clàssic...) per poder estudiar els manuscrits d’èpoques passades. Florència s’havia posat al capdavant del moviment de restauració dels estudis grecs; es creia de debò que aquesta llengua era l’autèntica via per arribar a una forma de vida civilitzada. Es fan també esforços per depurar el llatí, és a dir, per escriure’l amb la claredat i la bellesa pròpia de les formes clàssiques. S’hi afegia, a aquests estudis, el dels originals de les Sagrades Escriptures, fet que obeïa una doble raó: necessitat d'anar a cercar les fonts i els orígens del pensament cristià, i justificar una alternativa a la teologia tradicional. Aquest canvi, el refermaran els estaments de l'Església, conscients de la necessitat d'una reforma. Aquestes activitats culturals i educatives tindran com a finalitat oferir una imatge nova i positiva de l’home en tots els aspectes.

Les crítiques dels humanistes menen a la necessitat d’introduir canvis efectius que s’adaptin als nous temps i als nous coneixements. De mica en mica, es van produint transformacions en les tècniques educatives: els textos mnemotècnics se substitueixen per uns de més científics i raonats, i es recorre als autors clàssics com a autoritats i com a exemples de bona lletra. Si l’escolàstica s’havia centrat només en un grup de clàssics que consi17

ANDREU GRAU

derava apropiats o adaptables a la seva doctrina, els humanistes tendiran a presentar un ampli marc d’obres clàssiques i a introduir comentaris bíblics de tradicions no llatines. La filologia i la crítica literària seran unes bones armes contra tota interpretació que es vulgui fer des d’una tradició autoritària. L’erudició serà garantia de veritat; la tradició, en canvi, resistència.

En el seu afany objectiu per les particularitats del passat, els humanistes fan minvar la unitat escolàstica.

No és difícil, doncs, trobar canvis considerables en l’enfocament filosòfic, sobretot en matèries relacionades amb la metafísica i l’epistemologia, la qual cosa, a vegades, ha estat motiu per menysprear-los com a filòsofs o titllar-los de pensadors poc profunds. La seva preocupació pel concret, per la bellesa i per la correcció no els ha privat de rebre els qualificatius de mers estetes o propagadors de la cultura.

PICO DELLA MIRANDOLA

(1463-1494)

Al Castell de la Mirandola, neix el 1463 Giovanni Pico della Mirandola, comte de la Mirandola i de la Concordia. En la seva formació intel·lectual, hi va influir notablement la seva mare, Giulia Boiardo. De 1476 a 1478, cursa estudis de dret canònic en la Universitat de Bolonya, on també té els primers contactes amb humanistes i es dedica a observar els moviments celestes.

18

Introducció

Florència i Ferrara seran els seus següents destins.

En aquesta darrera ciutat, coneix el reformador dominic Girolamo Savonarola (1452-1498), el qual influirà notablement en la seva carrera intel·lectual. Posteriorment, es dirigirà a Pàdua, on romandrà dos anys. La seva universitat, ja des de finals del segle XIII, era la seu de l’aristotelisme averroista i lloc decisiu per al desenvolupament de les ciències empíriques naturals. Pico hi romandrà dos anys per formar-se en el saber escolàstic i en la filosofia àrab. Elia del Medigo, erudit i gran coneixedor de llengües antigues, l’introduirà en la lectura d’Averrois i li oferirà indicacions precises sobre el pensament cabalístic.

El 1484, torna a Florència i s’incorpora a la seva acadèmia. Aprofitarà per comparar els ensenyaments rebuts a Pàdua amb les noves investigacions en el terreny del platonisme; però Pico veu que les noves formes d’abordar el coneixement de la realitat no han de suposar el menyspreu ni l’anul·lació de les grans aportacions de l’escolàstica. Vol conèixer la realitat amagada en la natura, amb la qual cosa pensa que es pot arribar a la veritat única. Pico demostra ésser un filòsof acadèmic, en el sentit platònic, i no d’universitat. Metodològicament, s’inscriu en el platonisme, generador d’una nova actitud intel·lectual, i deixa de banda l’aristotelisme de la universitat: tendència de l’escolàstica conservadora i tradicional. Més lliure, la tendència academicista, emmarcada en l’humanisme, dóna importància a l’expressió creadora del subjecte humà.

19

ANDREU GRAU

L’abril de 1485, rep una carta d’Ermolao Barbaro, en la qual s’ataca els escolàstics com a «bàrbars» i es fa una apologia de la forma d’escriure dels humanistes.

Home de gran cultura, Barbaro pertany als cercles florentins propers a Coluccio Salutati. Pico li contestarà que el discurs filosòfic no s’ha de sotmetre a les formes literàries, sinó que, al contrari, ha de mantenir la seva autonomia. La filosofia és expressió de l’esperit lliure humà i està més enllà de les pautes dictades per l’oratòria. Pico defensarà que allò que de debò importa en els discursos filosòfics no és la forma d’exposició, sinó els continguts.

Marxa després Pico a París, on acabarà de formarse en els coneixements escolàstics. De Florència a París: de la llibertat de l’esperit creador als debats i pugnes escolars improductius. El 1486, tornarà a Florència.

Pico sent curiositat per la càbala i comença la redacció del que serà el seu programa o manifest humanista: l’Oratio de hominis dignitate. Es tracta d’un discurs de presentació de nou-centes tesis, les Conclusiones, que proposava discutir en la reunió de savis que havia programat celebrar a Roma per a l’epifania de 1487. Es veu, però, en aquesta breu obra, com ha hagut de recórrer a les filosofies d’Heràclit, Empèdocles, Plató, Aristòtil, Avicenna, Averrois, a l’escolàstica, a la càbala i als corrents hermètics. El nostre pensador cerca un saber universal que aglutini el saber vertader que es desprèn dels estudis científics, filosòfics i 20

Introducció

teològics, i que rebutgi les arts falses. Amb l’afany propi de l’humanista, esperava que, d’aquesta reunió, en sortís el reconeixement per part de tots els assistents de l’existència d’una única veritat, humana i divina, que no deixés de banda cap forma o manifestació de coneixement, des dels oracles caldeus a l’escolàstica, passant per les filosofies de Plató i Aristòtil i, per suposat, per la doctrina cristiana. Molt probablement, a Pàdua s’havia adonat del progressiu divorci entre les ciències naturals i la filosofia i es veia amb la necessitat de proposar el retorn a la unitat de les ciències. La seva intenció era discutir nou-centes tesis sobre tots els coneixements del moment i arribar a síntesis acceptables entre les diverses doctrines, filosòfiques i teològiques. Fets com aquests van dur-lo a ésser qualificat d’eclèctic.

Les tesis que redacta són a partir d’un programa de treball; però aquestes no foren acceptades en els ambients eclesiàstics després de la seva publicació el 7 de desembre de 1486; tampoc no ho va ésser, pel que sembla, l’Oratio. Pico les imprimeix i les tramet a les universitats europees, en un gest que, com molt bé diu Silvia Magnavacca, anticipa històricament el de Luter. 2 El 1487, el papa Innocenci VIII les fa examinar per una comissió de teòlegs i canonistes. Pico havia 2

Silvia Magnavacca, «Contemplación de lo natural y acción humana en la magia: San Agustín y Pico della Mirandola», Veritas. Revista de filosofía, n. 3, Porto Alegre, setembre 1999, p. 837.

21

ANDREU GRAU

dedicat vint-i-sis tesis al tema de la màgia, entenent-la com la part pràctica de la ciència natural. De les noucentes tesis in omni genere scientiarum, en les quals podem veure un manifest de les idees humanistes, l’esmentat pontífex en va condemnar tretze. La discussió es prohibeix perquè n’hi ha que parlen de màgia; però el que de debò es condemna és la seva temptativa a la unitat de tot el coneixement i la proposta d’arribar a un irenisme radical, és a dir, a una pau filosòfica que garanteixi l’assoliment d’un coneixement absolut. Si es volia celebrar la reunió de savis era perquè Pico estava convençut que, en el fons de tots els sabers més diversos, hi ha quelcom d’universal.

En aquest moment, davant d’aquesta sentència pontifícia, la vida de Pico serà objecte de persecucions i fugides. L’esmentat papa promulga la condemna perquè les tesis són escandaloses i herètiques, i semblen afavorir l’actitud jueva de rebuig al cristianisme. Pico prepararà la seva marxa cap a París el gener de 1488 amb l’esperança de trobar recolzament de les seves propostes entre els teòlegs de la Sorbona. El nostre humanista és detingut a Lyon i empresonat en el castell de Vincennes. El papa l’havia condemnat per heretgia. Per la intervenció del seu amic Llorenç el Magnífic, Pico podrà sortir de França i tornar de nou a Florència. La bona voluntat que havia posat en la celebració de l’assemblea de savis i en l’objectiu que se’n perseguia es van veure frustrats i, a més, castigats; el que podia haver estat una manifestació d’amistat 22

Introducció

ara es convertia en un focus d’enemistats i desconfiances. La seva Apología, obra de 1487, intenta ésser una resposta a les acusacions, tot mostrant, perquè no hi hagi possibilitat de sospita, el seu respecte a la institució eclesiàstica.

El 1489, escoltarà els sermons de Savonarola. Sense deixar de banda el seu ideal humanista, s’aproparà a les conviccions religioses del dominic, que predicava una reforma radical de l’Església i dels seus costums, i que demanava canvis polítics en la ciutat de Florència.

Comença a escriure uns comentaris als Salms i al Gènesi, el Heptaplus. Aquesta obra, de caràcter fonamentalment religiós, suposarà el punt de partida de la seva actitud crítica davant del que es pot i el que no es pot considerar ciència. En una línia de pensament més realista, considerarà que tot allò que no pugui ésser explicat a partir de les causes naturals s’haurà de rebutjar.

Més endavant, el 1492, en l’opuscle De l’ens i de l’u, confirmarà la seva tendència a establir sempre el diàleg entre tendències oposades, com són ara les filosofies de Plató i d’Aristòtil. Resultat de la seva relació amb Savonarola, contrari a tots aquells que vulguin arribar a conèixer l’obra de la creació per mitjans no compatibles amb la doctrina de la fe, serà el distanciament de les doctrines màgiques, cabalístiques i astrològiques. Entre 1493 i 1494, per iniciativa del Fratre, Pico escriurà els dotze llibres de les Disputationes adversus astrologos, on atacarà l’astrologia com una pseudociència, contrària als 23

ANDREU GRAU

vertaders estudis astronòmics. Defensarà que l’home és lliure i que el seu destí no està, en absolut, imposat pel curs dels astres. Deixarà clar que l’astrologia judiciària no té base científica, que és inútil per al coneixement i que està plena d’argumentacions falses, i que, per tant, aquells que la practiquen mai no podran mostrar-nos prediccions conseqüents. En la línia inaugurada en el Heptaplus de cercar causes naturals, Pico, més enllà de les consideracions sobre la màgia, exigirà de les disciplines que siguin de debò ciències; si hom espera trobar alguna validesa en l’astrologia serà en tant que es correspon amb la màgia natural. 3 Pico mor jove: el novembre de 1494. Ha estat un home savi: coneixedor de l’obra de pagans i de cristians, i de les disciplines filosòfiques i teològiques. Ha demostrat, a més, posseir una capacitat especial per classificar i sintetitzar teories diverses. En les seves revolucionàries tesis, es veu clarament que coneix la tradició i que la té en compte; i respectant-la, per fidelitat a la veritat, mostra el seu caràcter innovador. Com havia estat la seva voluntat, és sepultat a l’Església de Sant Marc el 17 d’aquell mes, estant fora de Florència les tropes de Carles VIII de França per fer-se amb la ciutat. Un any abans, el papa Alexandre VI li havia concedit el perdó de l’Església en un breu paper signat i dos anys després, el 1496, a Bolonya, el seu nebot Gian Francesco, publicarà l’Heptaplus, l’Apologia, el 3

Cfr. Magnavacca, loc. cit., p. 840.

24

Introducció

Tractatus de Ente et Uno, les Disputationes adversus astrologos, l’Oratio i les seves cartes.

L’ORATIO DE HOMINIS DIGNITATE

L’Oratio mostra les preocupacions de l’humanisme de la segona meitat del segle XV, la característica principal del qual és la ubicació de l’home en l’ordre de la creació. L’home és el punt de partença i el tema principal del discurs. Pico es dirigeix a un públic elevat socialment i intel·lectual, i ho fa amb l’expressió: «Pares honorabilíssims», tracte que va repetint al llarg de l’obra per marcar els punts d’interès o per avivar la seva atenció davant de la importància del missatge.

Malgrat que la seva finalitat fos introduir les Conclusions, l’Oratio, sintetitzant intel·ligentment la forma i els continguts, és també una invitació a participar en una disputa sobre aspectes diversos del saber.

El Discurs és el gran paradigma de l’antropologia pròpia de la primera generació d’humanistes: aquella que representava els ideals antropocèntrics del primer humanisme. Al començament de la Oratio és diu molt clarament que l’home és un gran miracle, l’interstici entre el món etern i el temporal. Com ensenyava Marsilio Ficino, l’home és qui domina la natura enfront dels influxos deterministes dels astres.

També és un un manifest de la nova filosofia, de la 25

ANDREU GRAU

nova concepció d’entendre la naturalesa humana.

Tracta temes diversos i des de diferents perspectives: la grandesa de l’home; el camí per assolir la perfecció humana; la pau, entesa més com un consens i no com la manca d’enfrontaments; l’amor; la filosofia; la distinció entre la màgia natural i la diabòlica; l’origen de la càbala...

Malgrat els entrebancs que puguin sorgir al llarg de la seva existència, l’home està en camí d’arribar a una vida perfecta gràcies a las grans aportacions de la filosofia moral, de la filosofia natural i de la teologia. Es tracta d’un ascens vers la unitat divina, entesa com a pura contemplació intel·lectual i com a conquesta de la pau interior. Deixarà clar Pico que tancar-se en una escola és signe de ment estreta. Ell no havia prestat jurament sobre les paraules de ningú, havia acudit a tots els mestres de filosofia i havia examinat els seus papers i conegut tots els corrents. Amb aquesta confessió, declarava la seva independència i les seves ganes d’arribar a la veritat pels seus propis recursos.

Gràcies a la filosofia moral, no som considerats ni profans ni impurs. La moral té la funció de netejar tot allò que impedeix arribar a la felicitat final que ens ofereix la teologia. Ara bé, aquesta filosofia es fonamenta en una teoria de l’home, en una antropologia; així, no es podrà parlar de l’activitat o de l’acció humanes si, abans, no es defineix l’home en la seva essència.

Per a Pico, hi ha d’haver una mena de pacte entre la carn i l’esperit, el qual permeti superar els dualismes 26

Introducció

que tant han empobrit la imatge de l’home. Després de la reconciliació de cadascú amb el seu interior, haurem de cercar aquella unitat en les ciències i en la societat. Amb la ciència moral, frenem els impulsos passionals i fem fora les apetències dels plaers superflus; aleshores, la nostra ànima resta purificada. Pico sosté que cal cercar les mesures justes que defineixen les pròpies virtuts. La dialèctica serà l’encarregada de fer que la raó no caigui en la imprudència i ens col·loqui en el camí equivocat. Només seguint aquest camí, l’ésser humà assolirà l’excel·lència d’estar al costat de Déu.

Segueix el nostre autor la tradició naturalista sobre la màgia de l’escola florentina. Des d’un principi, distingeix entre màgia diabòlica o goeteia i màgia natural: bona màgia i màgia maligna, respectivament. La primera és totalment rebutjada perquè és a les mans dels enemics de la veritat; la segona, en canvi, a més d’ésser legítima, és el camí que ens ha de dur a un coneixement efectiu de la naturalesa. Des d’un punt de vista filosòfic, religiós i jurídic, aquesta màgia ha d’ésser defensada per les seves notables aportacions.

Pico recorre als mites de l’antiguitat per explicar i comentar les seves tesis i les seves crítiques. No és, però, el seu discurs una apologia de l’home independent de l’acció divina, sinó d’un ésser subordinat als seus designis que mostra el seu lloc preeminent en l’obra del Creador. La seva dignitat rau en la seva perfecció dins la creació; ell mateix ha d’arribar, per les seves forces, al 27

ANDREU GRAU

que li pertoca; per això, clama constantment la necessitat dels coneixements de les filosofies natural, dialèctica i moral com a vies per a la seva perfecció.

L’amor és el més elevat. En aquest món, aquest sentiment ens permet entendre l’existència d’una realitat superior i fa possible que organitzem la nostra realitat humana; només per ell podrem esdevenir éssers plens de divinitat. Com els altres filòsofs platònics i neoplatònics de l’època, Pico creu que l’amor preserva la unitat moral de l’home i guia l’aspiració humana vers la divinitat.

Pel que fa a la pau, el seu futur està en un consens entre totes les formes o corrents de coneixement; només seguint aquesta postura, s’arribarà a assolir una pau autèntica. L’home necessita assolir un estat de pau interior, espiritual, i un d’exterior, social. Cal arribar a una nova civilització basada en la pau i en la concòrdia que obri una nova època en la història.

L’HUMANISME DEL SEGLE XVI

L’humanisme del segle XV es va centrar, fonamentalment, en els estudis filològics i literaris, i va intentar oferir una imatge positiva de l’home en tots els aspectes; el del XVI, en canvi, va fixar-se més en la divisió i organització dels sabers i a meditar el paper de l’home en uns temps hostils a causa de les gue28

Introducció

rres i de les divisions religioses. Aquesta segona generació d’humanistes, com molt bé assenyala Eusebi Colomer, està marcada per l’esclat de la Reforma, moment en què es veu com «l’esqueixament religiós de la cristiandat i els conflictes socials i polítics que se’n seguiren» havien «imprès en l’Humanisme un aire de seriositat que abans no tenia. Com llançar-se alegrement a ordir nous elogis de l’home, mentre pels camps ensangonats d’Europa els homes s’esbocinen entre ells com llops? L’Humanisme pren un caire realista i ètic i esdevé, potser per això, més humà. És també una generació universalista més europea que italiana.» 4 Les preocupacions d’ambdues generacions respecte als temps passats eren distintes: els del XV van voler recuperar la vida de l’antiga Atenes, mentre que els del XVI ho van voler fer de la cristiandat primitiva.

L’humanista del XVI es mou en un ambient acadèmic i intel·lectual en el qual es percep amb més vivacitat el contrast entre el seu mètode de coneixement i el que encara resta sotmès a l’escolàstica o a les estructures de pensament medievals. La Universitat de París havia guanyat en prestigi al llarg de la Baixa Edat Mitjana; a finals del segle XV, però, va començar a veure la caiguda d’aquells grans sistemes que s’havien con4

Eusebi Colomer, El pensament als Països Catalans durant l’Edat Mitjana i el Renaixement, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997, ps. 279-280.

29

ANDREU GRAU

solidat en el seu interior. El nominalisme havia deixat d’ésser aquell moviment innovador i provocador del segle XIV per passar a ser un simple terminisme. Tot apuntava a una reforma. No només calia reestructurar la institució universitària, sinó també els programes educatius i els continguts de les matèries. A aquelles divagacions buides, a aquells discursos limitats a pràctiques de regles lògiques, hom havia d’enfrontar una dialèctica ferma en principis i vàlida per a tots els sabers i per a qualsevol circumstància.

Des de la mentalitat renaixentista i reformadora que anava emergint en aquesta universitat, els sistemes escolàstics —tomisme, escotisme i nominalisme— es veien com a construccions estèrils. Tasca dels humanistes del XVI fou denunciar les desfetes produïdes per aquestes escolàstiques. Les lluites entre immobilistes i innovadors va acréixer; la presència de professors protestants va anar en augment; i, de mica en mica, les idees reformades es van introduir en els ambients acadèmics. Tot i que els humanistes tingueren com un valor intel·lectual important l’ús de la llengua llatina, les llengües vulgars arriben a la seva maduresa i arriben a ésser emprades com a expressió d’arts i ciències.

S’ha dit que, en el Renaixement, l’escolàstica i l’aristotelisme van entrar en crisi. El que de debò entra en crisi és l’autoritarisme, sempre aliè, que s’atribueix a l’autoritat. Una cosa és clara: la fama no ha de fixar el mestratge de l’autoritat ni l’autoritat del mestratge.

30

Introducció

Una honesta filantropia es confon amb una nova forma econòmica del caràcter burgès. La grandesa d’aquests humanistes serà demostrar que el coneixement té com finalitat una educació de profit per a la vida. Joan Lluís Vives fou un dels seus grans representants.

JOAN LLUÍS VIVES

(1492-1540)

De família de judeoconversos mercaders, Joan Lluís Vives va néixer a València el 1492 i va morir a Bruges el 1540. «Per a Joan Lluís Vives —escriu Angelina— , els primers anys d’infància, el pas per les escoles de la ciutat, tampoc no degueren ser massa estables. El seu entorn familiar estava de nou immers en greus problemes i l’enfrontament amb el Sant Ofici no ajudava a mantenir un clima de pau i de repòs.» 5 Segons aquesta investigadora, els anys de València de Vives són foscos i «amb punts de referència lluny de la veritat documental»; tot el que l’envolta és el misteri i la inseguretat. «Sens dubte —apunta la professora García—, el pare va enviar el futur humanista a estudiar a París, perquè era la millor mesura profilàctica que podria triar. Li evitava que, com a hereu, tingués pro5

Angelina García, Els Vives: una familia de jueus valencians, València, Edicions Tres i Quatre, 1987, p. 169.

31

ANDREU GRAU

blemes i hagués de seguir els camins inquisitorials per on anava tota la família. Sabia clarament que una pragmàtica donada pels Reis Catòlics en 1501 prohibia, als fills i néts de penitenciats per la Inquisició pel delicte d’heretgia, exercir cap ofici en audiències o cancelleries; ni podien ser secretaris, alcaldes, algutzirs, comptadors, escrivans o altres càrrecs. Quines possibilitats podia tenir, doncs, Joan Lluís Vives a la seva ciutat natal, sent besnét, nét i fill d’heretges?» 6 La possibilitat d’entrar en l’administració o de poder lliurement dedicar-se a alguna activitat comercial li quedava vedada.

Amb quinze anys, Vives marxa a estudiar a París: deixa un món de persecucions i de morts. El seu caràcter pràctic el fa enfrontar-se als pseudo-dialèctics o terministes, molts dels quals provenien de la Península. Salva, però, el seu mestre Gaspar Lax, nascut a Sariñena el 1487 i mort a Saragossa el 1560, autor d'un gran nombre d'obres curtes dedicades bàsicament a la lògica, la matemàtica i la filosofia natural. En el Col·legi de Montagut, Lax fou deixeble d'un dels últims grans mestres del nominalisme: el britànic John Major. Lax era home d'idees concises, clares i enginyoses, cosa que, segons el testimoni d’una carta, era de gran valor per al nostre valencià; ara bé, opinava que els continguts que explicava ja no interessaven als joves estudiants de l'època.

6

Ibídem, ps. 171-172.

32

Introducció

El saber dels escolàstics i dels terministes rebia força crítiques i era desqualificat com a saber. Només ens cal llegir el Adversus pseudodialecticos (1519) de Vives per adonar-nos. En aquesta obra, l’humanista vol mostrar que la lògica aristotèlico-escolàstica ja no és útil en esferes pràctiques, ni certa en la seva pròpia esfera teòrica; a més, es queixa de l’excessiu temps que hom dedica a l’ensenyament d’aquesta art respecte de les altres parts de la filosofia.

Des de París, es va traslladar als Països Baixos. Va viure a Bruges i a Lovaina. El 1522, la Universitat d’Alcalà li ofereix d’ocupar la càtedra d’Antonio de Nebrija, però no l’accepta. El seu pare estava essent processat per la Santa Inquisició i tenia por de tornar a una terra que li era hostil. El 1523, esdevé professor a la Universitat d’Oxford, a Anglaterra. Vives va mantenir una estreta relació d’amistat amb Erasme de Rotterdam (1466-1536), amb Guillaume Budé (1468-1540) i amb Thomas More (1478-1535). Com la de molts humanistes, la seva postura filosòfica és una mena d’eclecticisme: sintetitza Plató, Aristòtil i Agustí, de qui escriu comentaris a les seves obres, i no sembla deixar de banda Sant Tomàs d’Aquino, malgrat la seva reacció contra l’escolàstica. José Luis Abellán el té com la gran figura filosòfica del Renaixement i, més concretament, de l’erasmisme espanyol; en parlar d’aquest moviment, amb totes les seves connotacions, positives o negatives, oficials o clandestines, obligatòriament ens hem de referir a les terres hispa33

ANDREU GRAU

nes; àdhuc s’ha arribat a acceptar, comunament, que l’erasmisme, com a corrent de pensament, és fonamentalment hispà. 7 Propi dels conversos, Vives predica l’amor cristià: amor fraternal al qual repugna tot tipus de discriminació humana. 8 Contra la moral aristotèlica, dirà que cal assumir els principis de la doctrina cristiana per copsar i interpretar la realitat. Per a ell, l’ètica s’ha de fonamentar tant en la moral dels evangelis com en la seva doctrina religiosa. Els preceptes de la moral cristiana es corresponen amb els de la moral natural.

Segons la seva interpretació del Nou Testament, Crist s’ha de tenir com l’objecte de la nostra vida i com el que duu a cercar l’autèntica naturalesa humana. Però Vives representarà també, com destaca Marcel Bataillon en un article de 1952 titulat «Vives, reformador de la beneficència», la mentalitat treballadora i puritana de la burgesia mercantil de Bruges. Defensa la propietat privada com a dret, necessitat i fruit del treball, però la rebutja com a possessió egoista que impedeix assolir la felicitat col·lectiva. L’esforç humà en la vida i en el treball dignifiquen l’home. Cal cercar, però, alternatives a la caritat amb llocs de treball per als pobres. Ell és partidari de la beneficència organitzada, de la justícia social, com molt bé es pot percebre en el Cfr. José Luis Abellán, El erasmismo español, Madrid, Espasa-Calpe, 1982, ps. 147-148.

8 Cfr. ibídem, p. 152.

7

34

Introducció

seu De subuentione pauperum; per això, considera que, per evitar mals socials, cal plantejar propostes efectives i controlades.

Com hem vist també en Pico i es pot comprovar en l’obra d’altres humanistes, una de les obsessions de Vives fou la pau entre les nacions i entre els pobles. És un defensor de la concòrdia contra la guerra, i contra l’ambició i l’afany de poder que la provoquen. 9 A Vives, li preocupa Europa davant l’avançada turca i li preocupa la divisió de la cristiandat per part dels protestants. En una temptativa de política democràtica i europeista, proposa el mutu acord i respecte entre les nacions per damunt de la direcció de l'Església i de l'Imperi. L’individu no compta tant com la societat; la persona no es pot deslligar del bé social. Aquell Aristòtil que, de vegades, critica, en aquestes qüestions, resta salvat. La seva filosofia pràctica es fonamenta en l'excel·lència de l'home en l'amor i en la virtut. No és estrany, doncs, que, en matèria política, es presenti com un pacifista admirador del Sèneca antibel·licista i consideri essencial l'acord entre les nacions per garantir la seguretat i el progrés.

En la sortida de la ignorància i en l’apropament a les lletres, Vives hi veu la realització humana. Per poder assolir una bona erudició, hom s’ha de fer amb el mètode principal: escriure bé i ràpidament. El nostre valencià vol deixar clar que les pautes de la formació 9

Cfr. ibídem, p. 151.

35

ANDREU GRAU

humana no han d’ésser establertes pel caprici d’una determinada classe social, sinó que ha d’ésser l’efecte d’un imperatiu que imposa la dignitat pròpia de l’ésser humà. La noblesa s’adquireix amb la dedicació de l’esperit a les arts formatives.

FAULA DE L’HOME

Vives publica la Fabula de homine el 1518, a Lovaina. Aquesta curta obra, la va escriure essent preceptor de Guillem de Croÿ. Ens dirà Eusebi Colomer que «és una obra inspirada clarament en l’humanisme italià, concretament, en el pensament platonitzant i espiritualista de Ficino i en l’Oratio de hominis dignitate de Pico. Vives hi tracta, en forma d’al·legoria de caràcter mitològic, un dels temes clàssics de l’Humanisme del quatre-cents: la dignitat quasi divina de l’home.» 10 Els déus es troben per celebrar l’aniversari de Juno. Júpiter, el déu suprem, presenta una obra de teatre. L’home, emmascarat, és un dels actors. La seva excel·lent capacitat d’imitar des dels éssers inanimats fins als mateixos déus fa que aquests, bocabadats, acceptin que ell, sense màscara, esperit pur, com els déus, participi en el convit. Pos10

Colomer, op. cit., p. 280.

36

Introducció

teriorment, pel seu important paper en la representació, la seva màscara, símbol de la naturalesa carnal, també serà elogiada pels déus. Amb aquest doble elogi, Vives vol fer una apologia de la creença cristiana de la resurrecció total de l’home, en cos i ànima, i, a més, intenta mostrar el reconeixement per part d’un món pagà de la realitat humana tal com l’entén la fe cristiana.

Vives valorarà positivament les facultats i capacitats humanes: la prudència, la saviesa i la raó, i indicarà el favorable paper de la memòria i de la religió, en la seva vida. La religió es presentada com a quelcom propi de l’home, com el més excel·lent que posseeix i com allò que demostra certament el parentiu que té amb la divinitat. L’optimisme que es desprèn d’aquesta obreta contrasta, però, amb la constant preocupació de Vives pels temes que mostren la desgràcia dels homes i de les societats, com ja hem indicat en el capítol anterior.

Naturalesa, voluntat i educació són els principis seriats que han de dur l’animal humà a fer-se home. La fabula vol deixar clar que hi ha una naturalesa que discrepa de la del brut; però la naturalesa, la potència natural que priva l’home d’ésser una bèstia no és suficient; cal el consentiment per part de la voluntat: el «vull» que fa que l’home representi tots els papers i, aleshores, sigui l’admiració dels déus. Heus ací el que fa possible l’assoliment de l’acte de la humanitat, que és el mateix que dir la seva perfecció. Pico della Mirandola havia insistit en el caràcter intermedi que té 37

ANDREU GRAU

l’home. No és el sublim, però tampoc no és l’ínfim, i això ho veiem constatat en l’escrit de Vives. El seu lloc central el fa ésser àrbitre no només del que hi ha més enllà, del que té al seu voltant, sinó del que és ell mateix.

38

BIBLIOGRAFIA

Edicions de l’Oratio de hominis dignitate de G. Pico della Mirandola Pico della Mirandola, G., Opera Omnia, premessa d’E. Garin, Edició facsímil, Torino, 1971.

Pico della Mirandola, G., Oración acerca de la dignidad del hombre, traducció de J. M. Bulnes Aldunate, Puerto Rico, Universidad de Río Piedras, 1963.

Pico della Mirandola, G., Discurso sobre la dignidad del hombre, traducció d’A. Ruiz Díaz, Mendoza, Universidad de Cuyo, 1972.

Pico della Mirandola, G., De la dignidad del hombre, edició preparada per Luis Martínez Gómez, Madrid, Editora Nacional, 1984.

Pico della Mirandola, G., Discurso sobre la dignidad del hombre, edició escolar (introducció, traducció i notes de Francisco Tauste), Barcelona, Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1986.

Pico della Mirandola, G., «Discurso sobre la dignidad del hombre», Humanismo y Renacimiento, selecció de P. R. Santidrián, Madrid, Alianza Editorial, 1986.

Pico della Mirandola, G., Discurs sobre la dignitat de l’home. Nou-centes tesis, Barcelona, Edicions 62, 2001.

41

Pico della Mirandola, G., Discurso sobre la dignidad del hombre, traducció, introducció i notes de Pere J. Quetglas, Barcelona, PPU, 2002.

Pico della Mirandola, G., Discurs sobre la dignitat de l’home, traducció d’Antoni Seva, València, Universitat de València, 2004.

Estudis sobre Giovanni Pico della Mirandola Cassirer, E., Individuo y cosmos en la filosofía del Renacimiento, Buenos Aires, Emecé, 1951.

Colomer, E., De la Edad Media al Renacimiento. Ramón Llull, Nicolás de Cusa, Juan Pico della Mirándola, Barcelona, Editorial Herder, 1975.

Garin, E., La revolución cutural del Renacimiento, Barcelona, Crítica, 1981.

Kristeller, P. O., El pensamiento renacentista y sus fuentes, México, Fondo de Cultura Económica, 1982.

Kristeller, P. O., El pensamiento renacentista y las artes, Madrid, Taurus, 1986.

Kristeller, P. O., Ocho filósofos del Renacimiento italiano, México, Fondo de Cultura Económica, 1970.

Edicions de la Fabula de homine de Lluís Vives Vives, J. L., Opera Omnia, vol. IV, edició de G. Mayans y Siscar, Valencia, 1782-1790.

42

Vives J. L., Obras completas, 2 vols., edición de L. Riber, Madrid, Aguilar, 1947-1948.

Vives J. L., Diálogos y otros escritos, introducción, traducción y notas de J. F. Alcina, Barcelona, Editorial Planeta, 1988.

Vives J. L., «La Fabula de homine (1518) de Joan Lluís Vives», traducció catalana de Martí Duran, a Duran, E. – Solervicens, J. (editors), Renaixement a la carta, Barcelona, Eumo, 1996.

Estudis sobre Joan Lluís Vives Abellán, J. L., El erasmismo español, Madrid, EspasaCalpe, 1982.

Batllori, M., Humanismo y Renacimiento. Estudios hispano-europeos, Barcelona, Ariel, 1987.

Bonilla y San Martín, Luis Vives y la filosofía del Renacimiento, 3 vol., Madrid, 1903.

Colomer, E., El pensament als Països Catalans durant l’Edat Mitjana i el Renaixement, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.

García, A., Els Vives: una família de jueus valencians, València, Edicions Tres i Quatre, 1987.

Marañón, G., Españoles fuera de España, Madrid, EspasaCalpe, 1979.

Monsegú, G., La filosofía del humanismo de J. L. Vives,

43

Madrid, C.S.I.C., 1961.

Noreña, C. G., Juan Luis Vives, Madrid, Ediciones Paulinas, 1978.

Puigdollers, M., La filosofía española de Luis Vives, Barcelona, Labor, 1940.

Urmeneta, F. de, La doctrina psicológica y pedagógica de L. Vives, Madrid, C.S.I.C., 1949.

Xirau, J., El pensamiento vivo de J. L. Vives, Buenos Aires, Editorial Losada, 1944.

44

Giovanni Pico della Mirandola De la dignitat de l’home

He llegit, molt honorables pares, en obres àrabs, que el sarraí Abdalà 1, havent-li preguntat què es considerava més digne d’admiració en aquesta mena de teatre que és el món, havia respost que res no hi havia de més admirable que l’home. A aquesta opinió, s’hi afegeix aquella altra de Mercuri: «Gran miracle, oh Asclepi, és l’home.» 2 En meditar el motiu d’aquestes dites, no em va satisfer tot allò que molts al·legaven sobre l’excel·lència de la naturalesa humana: que l’home és l’intermediari entre les criatures, el servent de les superiors i el rei de les inferiors; intèrpret de la naturalesa per la seva agudesa sensorial, per la seva indagació racional i per la llum intel·lectual; interstici entre l’eternitat estable i el temps canviant, i —com diuen els perses—, còpula del món o, millor, himeneu; un xic inferior als àngels, segons David 3.

Certament, tot això és important, però no és el principal, és a dir, allò que, en justícia, reclama per a ell el privilegi de l’admiració general. Per què, doncs, no admirem més els àngels i els beatíssims cors celesMolt probablement Pico es refereixi a Abd Allah ibn al-Muqaffa (718-775), pensador d’origen persa.

2 Asclepi I, 6.

3 Salm 8, 5-7.

1

49

GIOVANNI PICO DELLA MIRANDOLA

tials? Finalment, em va semblar que havia entès per què l’home era l’animal més feliç i, per tant, digne de tota admiració, i quina era, precisament, aquella condició que havia obtingut per sort en l’orde del món, envejada no només per les bèsties, sinó pels astres i per les intel·ligències transcendents. Era una cosa increïble i admirable —per què no?—, ja que, també per això, justament, l’home es diu i es considera un gran miracle i un animal admirable. Però, escolteu, Pares, quina és aquesta condició i considereu benignament, d’acord amb la vostra humanitat, la meva obra.

Ja Déu Pare, Summe Arquitecte, havia construït aquesta casa mundana que veiem, temple augustíssim de la divinitat, amb les lleis de la secreta saviesa.

Havia adornat la regió més elevada del cel amb les intel·ligèn-cies; havia animat les esferes etèries amb les ànimes eternes; havia emplenat les parts brutes del món inferior amb una multitud d’animals de tot gènere; però, enllestida la feina, desitjava l’Artífex que hi hagués algú que apreciés la causa d’aquesta obra, estimés la seva bellesa i admirés la seva grandesa. Per això, havent fet ja totes les coses (com Moisès i Timeu afirmen), va pensar finalment de crear l’home 4. Però ja no hi havia model a partir del qual reproduir una nova raça, ni res entre els tresors per llegar en herèn4

Gènesi 1, 26-28; 2, 7. Plató, Timeu 41 b-d. Timeu de Locres, De l’ànima del món, 99 d.

50

De la dignitat de l’home

cia al nou fill, ni un lloc en els seients de tot l’orbe perquè aquest contemplador de l’univers es pogués asseure. Ja estava tot ple; tots els llocs s’havien distribuït en els nivells superiors, mitjans i inferiors. Però no era propi del poder patern defallir al final de la producció, com si estigués esgotat; com tampoc no ho era de la saviesa dubtar per la mancança de consell en una obra necessària; ni de l’amor benèfic que qui hagués de lloar la generositat divina fos obligat, en ell mateix, a condemnar-la.

Finalment, el suprem artífex va establir que aquell al qual no es podia donar res de propi tingués en comú el que hi havia de particular en cadascun dels éssers creats. Aleshores, va agafar l’home, obra d’imatge indefinida 5, i, col·locat al centre de l’univers, li va parlar de la següent manera: «No et vam donar ni un lloc fix, ni un aspecte propi, ni cap gràcia peculiar, oh, Adam!, perquè tinguis i posseeixis, pel teu desig i per la teva intenció, aquell lloc, aquell aspecte i aquelles gràcies que tu mateix escullis. La naturalesa definida per als altres éssers es troba en els límits de les lleis que nosaltres hem prescrit. Tu, no sotmès a cap limitació, definiràs la teva naturalesa pel teu poder de decisió, a les mans del qual t’he posat. Et vaig col·locar al mig de l’univers perquè, des d’aquell indret, examinessis més còmodament el que hi ha en el món. No et vam fer celeste ni terrestre, ni mortal ni immortal, perquè, 5

Gènesi 1, 26.

51