El rei mussol Text d’Ungulani Ba Ka Khosa Il·lustracions d’Americo Amos Mavale
El rei mussol Text d’Ungulani Ba Ka Khosa Il·lustracions d’Americo Amos Mavale
2
–E
n aquells temps, temps antics, el món era tan petit i palpable que els gestos se sobreposaven a la parla corrent de la gent. N’hi havia prou amb un senyal amb la mà, un cop de cap, un gratar-se l’espatlla, un canvi de peu, un somriure obert, un picar de mans o un remenar de malucs, perquè els animals entenguessin el missatge humà. Els animals, les
3
aus o els rèptils, mamífers o batracis, en tenien prou amb un esgüell, bel o bramul, xerroteig o brunzit, perquè la comunicació s’establís, fill. –Eren uns temps bonics. –Sí. La realitat i la imaginació s’entrecreuaven, es casaven i es descasaven. La frontera entre la imaginació i la realitat era tan fràgil que pocs coneixien el marge que les separava. I això era perquè la mentida encara no s’havia inventat. –I com va aparèixer, pare? –En el desgavell que els humans van provocar entre els mussols i els altres ocells. –Explica-m’ho. –Primer cantarem a l’Arbre mare, protector dels esperits. Zu, zuum, zuuum, zuum Obre’m la porta, Arbre mare! Obre’m, obre’m la porta! Qui ets, tu? Zu, zuum, zuuum, zuum Sóc jo, el teu fill humà, Arbre mare. Sóc jo, el teu fill humà! Què vols, peus llargs? Zu, zuum, zuuum, zuum La protecció dels esperits, Arbre mare,
5
de la mirada del mussol! Zu, zuum, zuuum, zuum Obre’m la porta, Arbre mare. La porta és oberta. Que la pau t’acompanyi, Arbre mare. Zu, zuum, zuuum, zuum. –En aquells temps primers, fill, les persones i els animals convivien paret per paret, es feien bromes, s’intercanviaven favors i es repartien les zones d’influència. Als humans, pel do que sempre han tingut d’entendre les llengües, els tocava el privilegi de conviure amb tothom. Tot sovint els veies passar les estones lliures amb els lleons sota l’àmplia i reconfortant capçada dels arbres de la sabana; o saludar l’entrada de la nit amb els ratpenats que sortien en remolí de les coves a buscar l’aliment nocturn. A vegades, s’enfilaven a l’esquena dels hipopòtams i cavalcaven per les profunditats dels rius, somrient als peixos i rifant-se de l’eterna tristesa dels cocodrils. El món era tan transparent, que el cel i la terra i les aigües es barrejaven en les veus i en els cants i hi havia una harmonia que el temps faria desaparèixer. –Hi havia pau. –Això mateix, fill. Hi havia pau. –I com va començar, el desgavell? –Cantem. Zu, zuum, zuuum, zuum Sóc el teu fill, humà, Arbre mare! Sóc jo, el teu fill humà.
7
–Un dia, i sense cap raó aparent, els ocells es van acostar als humans, i en aquella seva manera senzilla de comunicar-se –pssiu, psiuu, psiu, pssiuuu–, van dir: «–Hem decidit escollir un cap, raça de peus llargs. –Per què el voleu, un cap, si el cel us protegeix? –És a terra, raça de peus llargs, on els problemes poden sorgir. –Ja no respecteu les ales dels altres quan es posen a les branques dels arbres?
8