BERTRAND RUSSELL
En què crec jo
DELOS
BERTRAND RUSSELL
EN QUÈ CREC JO Pròleg de FERNANDO BRONCANO
Direcció editorial: Miquel Osset Hernández Direcció de la col·lecció: Alicia García Ruiz Disseny gràfic de la col·lecció: Imma Canal
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.
Primera edició: juny 2011 © Pròleg: Fernando Broncano © Traducció: Mercè Capdevila Pujol © per aquesta edició: Editorial Proteus c/ Rossinyol, 4 08445 Cànoves i Samalús www.editorialproteus.com Dipòsit legal: ISBN: 978-84-15047-48-3 Imprès a Espanya - Printed in Spain Romanyà Valls S. A. - Capellades
Bertrand Russell En què crec jo
ÍNDEX
COSES EN QUÈ CREURE QUAN NO ESTÀS MORT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 EN QUÈ CREC JO . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27 Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29 La natura i l’home . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29 La bona vida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39 Les normes morals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49 Ciència i felicitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66
COSES EN QUÈ CREURE QUAN NO ESTÀS MORT
Fernando Broncano
«Tres passions simples però irresistiblement fortes han governat la meva vida: el desig d’amor, la cerca de coneixement i una aflicció insuportable pel sofriment de la Humanitat». Aquesta declaració inicia l’Autobiografia de Bertrand Russell. Lògic i matemàtic, filòsof, assagista i activista a favor de la pau, especialment en els temps complicats de la Guerra Freda, Bertrand Russell destaca com a intel·lectual en un segle d’intel·lectuals. La seva figura es pot comparar en la seva influència amb la de Jean Paul Sartre, amb qui va coincidir per altra banda en moltes campanyes antimilitaristes. En què crec jo està escrit en l’època en la qual Bertrand Russell s’estava convertint en una figura intel·lectual en un segle definit per ser el segle dels intel·lectuals. En aquest tapís de personalitats que van brillar amb una llum que, més tard, només estaria reservada a les estrelles de l’espectacle, en aquest marc de personatges il·lustres, Bertrand Russell va significar la figura paradigmàtica de l’optimisme modernista que s’expressa com a confiança prometeica en las capacitats d’il·luminació de la raó, particularment de la raó basada en la ciència, i en la possibilitat de l’autoregulació col·lectiva de les passions pel seu exercici en una societat lliure. Que la ciència pogués ser cega i que sota la societat liberal hi pogués 13
FERNANDO BRONCANO
coexistir una violència constitutiva, era una cosa que Russell l’admetia com a possibilitat, una possibilitat que es podria evitar si es perseguís la veritable societat il·luminada per la ciència i moguda per l’amor. Abans d’anomenar ingenu a Russell cal recordar la seva contínua militància contra l’armament i el seu pessimisme envers el món realment existent, com si poguessin sobreviure aquestes dues maneres de veure les coses, la del creient i la del practicant. El Russell practicant es va avançar cinquanta anys al que serien les revolucions de les generacions beat, seixantavuitista i hippy; revolucions de les distàncies curtes de la vida quotidiana: l’autonomia de les conductes sexuals; l’hedonisme com a filosofia de vida; la socialdemocràcia com a regulació política del mercat; l’antimilitarisme com a actitud reactiva; la simpatia per les causes globals i el cosmopolitisme. Aquestes idees que haurien de conformar la consciència moral de finals de segle, van ser el missatge anticipat de Russell des de la Primera Guerra Mundial, com si hagués captat el seu significat d’una forma molt diferent a la de, per exemple, Heidegger i els seguidors de Weber de l’escola de Frankfurt, i intuís un subjecte polític que seria la regla en el segle venidor, abans que els subjectes melancòlics benjaminians. En un món dividit en blocs i ideologies, Bertrand Russell va destacar per un compromís clar amb projectes de justícia cosmopolita, d’educació il·lustrada i de combat contra l’autoritarisme sense adscriure’s a cap ideologia en particular ni molt menys a la disciplina 14
Coses en què creure quan no estàs mort
de cap partit. Això li va evitar la ceguesa que van patir tants intel·lectuals coetanis cap als crims del camp propi, en particular, els comesos pels règims autoritaris comunistes a la Unió Soviètica i a la Xina. La seva aparent incapacitat per al judici polític afinat pels programes polítics, el va protegir de l’ombra que avui enfosqueix les figures de Heidegger i de Sartre, i amb ells de diverses generacions d’intel·lectuals que no van ser capaços d’il·luminar els racons foscos del segle XX. Russell sempre va tenir un esperit lliure i una fidelitat insubornable al sentit comú i a un racionalisme aplicat també a la política i a la vida quotidiana. La seva independència d’idees li va concedir la fama, especialment a Estats Units. En els primers vint anys es va convertir en un escriptor cridat a fer conferències en els espais socials més diversos. Les seves gires per Amèrica del Nord van anticipar el que serien els fenòmens posteriors de l’espectacle mediàtic i cultural. Potser només Einstein va superar a Russell en visibilitat i impacte. Aquesta fama també li va fer guanyar molts enemics, sobretot de la part de l’integrisme religiós nord-americà, alguns particularment insidiosos i combatius com el bisbe episcopalià de Nova York Willliam T. Manning, el qual orquestraria una permanent campanya contra Russell. És un cas il·lustratiu de l’aura que va acompanyar Russell en la seva etapa als Estats Units. L’any 1940, després del seu fracàs matrimonial amb Dora i aparellat després amb Patricia, Russell era professor a Berkley quan se li va oferir una càtedra al 15
FERNANDO BRONCANO
College University of New York (CUNY) que li permetria traslladar-se a Nova York amb un salari millor. En aquesta càtedra havia d’explicar lògica i els fonaments de les matemàtiques, una cosa que convenia a Russell, ja que desitjava tornar a ser reconegut per les seves aportacions en aquestes matèries i des de 1935 havia reprès el seu treball. Tot i això, el bisbe va amenaçar a les autoritats pel fet d’intentar contractar algú que defensava idees immorals en educació i en ètica de la sexualitat i del matrimoni. L’acusació va prosperar en una campanya creixent de premsa, manifestacions i denúncies judicials fins al punt que va aconseguir crear un escàndol nacional amb el resultat de prohibir per sentència judicial l’adscripció a la càtedra. Einstein, Dewey i molts altres intel·lectuals l’havien defensat sense èxit. L’incident és interessant perquè En què crec jo va ser presentat en el judici per l’acusació com a prova de la immoralitat de Russell i de la seva poca idoneïtat com a professor de filosofia de les ments tendres dels estudiants universitaris. El fet que Russell havia estat contractat per explicar lògica i matemàtiques va importar poc a les autoritats. Era la seva personalitat la que s’estava jutjant, la seva figura d’intel·lectual més que el seu pensament filosòfic. La campanya, desgraciadament, va continuar, i a Harvard, on l’havien elegit aquell any per impartir les conferències William James, també va ser refusat. Els seus punts de vista sobre la coeducació, sobre la diferència entre matrimoni com a conveni, la sexualitat com a dimen16
Coses en què creure quan no estàs mort
sió de la conducta lliure i consentida de persones adultes i la reproducció i criança dels nens resultava escandalosa per les ments conservadores. En què crec jo és un text important entre els escrits de la filosofia moral, política i de l’educació de Russell. Però Russell era alguna cosa més que un publicista d’idees pedagògiques i de costums lliures. L’enorme autoritat en la filosofia contemporània que té la va guanyar en àrees més àrides del pensament: sobretot com a lògic i com a filòsof de la lògica; com a matemàtic i com a filòsof de les matemàtiques; com a filòsof del llenguatge, de la ment i de la ciència; com a científic en epistemologia i, en certa forma, com a filòsof de la filosofia en tant que creador del positivisme i la filosofia analítica. En la seva dedicació a la lògica i a les matemàtiques, Russell omple la primera meitat del segle XX i la seva influència s’estén de forma indiscutible per la filosofia contemporània. Russell va fer contribucions substancials a la lògica a principis del segle XX. Va formular la Paradoxa de Russell, va desenvolupar juntament amb Alfred N. Whitehead la sorprenent formalització lògica de les matemàtiques que representa Principia Mathematica. El seu programa logicista de reducció de les matemàtiques a la lògica va ser posteriorment interromput per les paradoxes de la teoria de conjunts, fet al qual va respondre amb una barroca teoria de tipus, però els seus mètodes van ser molt més importants que l’èxit o el fracàs parcial en el camp de les matemàtiques i la lògica. En aquest camp, les seves contribucions a la filosofia en les dues prime17