Religió a l'escola? Despropòsits de l'adoctrinament infantil

religió a l’escola? despropòsits de l’adoctrinament infantil Josep Roca Trescents

RELIGIÓ A L’ESCOLA? DESPROPÒSITS DE L’ADOCTRINAMENT INFANTIL

Josep Roca Trescents

COLECCIÓ SEGLE XXI: ÈTICA ACTUAL

PROTEUS

Direcció Editorial: Miquel Osset Hernández Disseny gràfic de la colecció: Imma Canal Disseny editorial: Ana Varela Fotografia de la portada preparada per Carles Roca

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia, el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: juny 2013 © Josep Roca i Trescents © Editorial Proteus

c/ Rossinyol, 4

08445 Cànoves i Samalús www.editorialproteus.com Dipòsit legal: B. 13378-2013 ISBN: 978-84-15549-91-8 BIC: HPQ Imprès a Espanya - Printed in Spain El Tinter, SAL. - Barcelona Empresa certificada EMAS Imprès en paper 100% reciclat

ÍNDEX Introducció.............................................................................................................11 PRIMERA PART: FETS, VALORACIONS I ALTERNATIVES Imatges i primeres reflexions......................................................................................17 Abús i violació mental de l’adoctrinament religiós dels infants................................23 L’adoctrinament, element clau de l’estratègia religiosa proselitista........................33 L’adoctrinament infantil, descobriment tardà (p. 33) — Implantació massiva posterior (p. 35) — Evolució de l’adoctrinament oficial catòlic (p. 39) — L’adoctrinament com a prioritat (p. 43) Propòsits, despropòsits i aberracions en l’adoctrinament infantil................................46 Doctrines gratuïtes (p. 48) — Confusió i deformació de la consciència ètica (p. 55) — Fonamentalisme intel·lectual (p. 69) Petit balanç dels resultats proselitistes.......................................................................45 Les alternatives honestes. Reptes de l’educació humanista i en valors.......................81 Menysteniment del problema de l’adoctrinament infantil (p. 85) Els Drets en relació a l’educació religiosa.....................................................................89 Les grans Declaracions sobre els Drets Fonamentals (p. 90) — Drets i deures d’escoles i pares (p. 92) SEGONA PART: L’EDUCACIÓ RELIGIOSA INFANTIL A L’ESCOLA ESPANYOLA El pes de la història...................................................................................................105 L’estatut jurídic de l’educació religiosa escolar segons el Concordat........................107 Comparació entre el model espanyol de religió a l’escola i el d’altres països europeus....113 Algunes dades sobre l’educació catòlica infantil i primària........................................121 Tipus de competències i continguts de l’ensenyament religiós..................................125 Competències episcopals (p. 125) — Competències bàsiques en relació a l’assignatura de religió (p. 133)

Enfrontaments sobre la funció docent en matèria religiosa....................................139 Dimensions del conflicte amb la Jerarquia (p. 139) — Propostes alternatives de la religió a l’escola infantil (p. 146) — Solució integradora: educació interreligiosa (p. 148) — Proposta radical: escola laica (p. 151) Proposicions finals...................................................................................................155 Referències bibliogràfiques......................................................................................161

Agraeixo a Josep Canals, a Pere Vilaseca i a Ramon Salicrú els intercanvis d’opinió i comentaris, com a reconeguts professionals de l’educació, preocupats en formar, des de la infància, en els valors humans.

11

INTRODUCCIÓ Totes les grans ideologies parteixen del convenciment que les seves formulacions doctrinals i la seva manera específica d’entendre la vida avantatgen i són molt més sòlides que les altres creences. Si parlem d’ideologies religioses, en reivindicar un origen sobrenatural, es consideren l’expressió de veritats absolutes, vinculants per la seva pròpia naturalesa sagrada. No només això: no s’avenen a acceptar que altres paradigmes, principis i comportaments puguin tenir les mateixes pretensions. Encara van més enllà quan proclamen que l’ésser humà té necessitat, intrínsecament i per naturalesa, de la fe que prediquen1. Sense fe, proclamen, la vida estaria mancada del més essencial: el que li dóna sentit i la salva.

Arribats a aquest punt, les opcions religioses deixen de presentar-se com a decisions opcionals i lliures. Esdevenen preceptives, necessàries i obligatòries en consciència. Ja no són només madurades opinions i savis consells, fruit de l’experiència, formades al llarg del temps, sobre com entendre i portar una vida digna i sana, com interpretar la realitat que ens envolta, com reeixir socialment o professionalment o com assolir la felicitat. Abans que sistemes de valors, i per El primer capítol del llibre de la Conferència Episcopal El professor de religión y moral catòlica (veure bibliografia) es titula precisament: El hombre, ser creyente. La necesidad de la fe.

1

12

RELIGIÓ A L’ESCOLA? DESPROPÒSITS DE L’ADOCTRINAMENT INFANTIL

sobre de tot, es consideren l’expressió de la veritat i el camí transcendent de la vida autèntica, entesa com a eterna.

Per tant, no pot estranyar que, històricament, s’hagi cregut, especialment des de les altes instàncies del poder religiós, que gairebé tot era vàlid per tal de fer proselitisme i guanyar creients i que, amb diferents fórmules concretes, s’hagi convertit en una pràctica secular i comú a totes les creences transcendents. La seva expressió clàssica en l’àmbit educatiu, per tal de formar militants, és l’adoctrinament confessional. Al cristianisme, amb una càrrega dogmàtica i mistèrica més elevada que a d’altres religions, el seu ensenyament, sistemàtic i programat, s’ha considerat especialment inajornable i urgent des dels inicis de la vida de l’infant.

Les pàgines que segueixen denuncien els abusos d’aquesta concepció, des de les seves premisses fins als comportaments que se’n deriven, tant a nivell de principis com de conductes i que, a través de contexts històrics canviants, es resisteix a renunciar o a cedir privilegis atàvics. Tot el pensament occidental, com el conjunt de la nostra societat avui tan secularitzada és sensible, com mai en el passat, als principis inviolables de la llibertat individual. Per tant, xoca frontalment amb les pretensions d’una ortodòxia única i definitiva i contra qualsevol forma d’imposar-les. Les concepcions laiques rebutgen l’adoctrinament confessional, encara més quan es pretén inculcar des de la primera infància i dins del marc de l’ensenyament i de l’educació escolar.

Tanmateix, segueix fortament ancorat i ben vigent en els nuclis religiosos més doctrinaris i de poder, conscients de l’instrument irreemplaçable que l’escola, esdevinguda universal i obligatòria, representa i facilita en gran manera. La major part de la jerarquia catòlica evidencia aquest convenciment en els seus pronunciaments i actuacions. Fins i tot quan es veu forçada a reduir el nombre de parròquies, per tal de fer-les sostenibles, s’esforça en mantenir íntegrament

INTRODUCCIÓ

13

la titularitat de totes les seves escoles confessionals (unes 207.000 arreu del món, gairebé la meitat que el nombre total de parròquies), com la seva primera activitat social, ja que és la punta de llança de la seva acció proselitista. No només això, sinó que tracta d’influir en el mateix sentit en el conjunt de l’escola de titularitat pública. L’exemple més actual d’aquesta pressió és la que exerceix l’episcopat espanyola en fer tot el que està a les seves mans per tal que a la LOMCE, el projecte de llei d’educació presentat pel govern del Partit Popular (Wert), la religió s’equipari acadèmicament i a tots els efectes2 a les assignatures fonamentals, tot conservant ‘la dimensió evangelitzadora de transmisió i testimoni de la fe’!

Les tensions i el conflicte no esclaten només, com és natural, entre les posicions oposades que representen, per una part, les estructures religioses de poder i, per altra, els corrents de pensament liberal i laic. Resulta més il·lustratiu, per la càrrega d’autocrítica institucional i de reflexió humanista que comporta, l’enfrontament que es dóna dins mateix de les files creients i, especialment, en les seves organitzacions educatives més professionals i, segurament, més competents 3. El respecte escrupolós a la llibertat de consciència probablement no fa més fàcil la formació infantil, ni potser tampoc la transmissió de valors, però és una exigència intrínseca i bàsica de la veritable educació humana integral, i que el llibre recull en les proposicions finals.

Sistema d’avaluacions i còmput en la nota mitjana de l’expedient acadèmic de l’alumne.

3 Veure, a la segona part, p.139 ss.

2

PRIMERA PART: FETS, VALORACIONS I ALTERNATIVES

17

IMATGES I PRIMERES REFLEXIONS La presència de turistes no és precisament ben vista, per part dels seus habitants, pels carrers del barri Mea Sharim, a la Jerusalem occidental, on es concentra la població dels jueus ultraortodoxos. Cada racó exemplifica una manera força peculiar, extrema i rigorosa d’entendre la vida, escrupolosament ajustada, del naixement fins a la mort, als preceptes de la Torà, en què, per posar-ne un exemple, les famílies superen els cinc fills de mitjana, seguint literalment el manament del llibre del Gènesi 4. La nostra visita, interessada i curiosa en tant que turística, tractava de ser tan discreta com aconsellaven les circumstàncies. Fins que vàrem arribar a una petita plaça porticada. Allí ens van cridar l’atenció colles de nens, amb el típic vestit, negre sobre blanc, inclosa la kipà cobrint-los el cap, amb els rinxols incipients, d’acord amb els preceptes del Levític 5. Sortien i entraven apressadament de l’escola, al costat de la sinagoga. Segurament gaudien d’un curt recés, en mig de les seves classes. La porta, oberta de bat a bat, ens permetia, des de fora estant, tafanejar endins. Allí recitaven, monòtonament, inacabablement, amb rítmiques i profundes inclinacions de cap, fins tocar el pupitre, textos de la Torà, o potser del Talmud o la Mishnà, seguint les instruccions i sota l’atenta mirada Gen. 1:28.

Lev. 19:27.

4 5

18

RELIGIÓ A L’ESCOLA? DESPROPÒSITS DE L’ADOCTRINAMENT INFANTIL

d’un jove mestre, probablement un rabí. A les escoles dels jaredims, o a les dels jadistes, no els ensenyen anglès, ni informàtica; però, abans d’adquirir qualsevol altre coneixement, sabran de memòria el que Jahveh, segons la més pura interpretació dels llibres sagrats, exigeix d’ells, al detall i per a cada circumstància, al llarg de tota la vida. Els nens d’aquestes sectes també són el col·lectiu preferit per a fer-los manifestar sorollosament, si cal contra el propi estat d’Israel, en totes les manifestacions que consideren d’esperit laic o que no s’atenen a la seva rígida i excloent interpretació de les Escriptures6.

Un espectacle similar o comparable al dels jaredim israelians es repeteix en escenaris geogràfics i religiosos diversos i distants. Pot ser a les madrasses, les escoles islàmiques dels ulemes o dels imans, en molts casos annexes a les mesquites, on s’inculquen els pilars, les lleis, costums i tradicions de l’Islam. L’ensenyament, denominat Hafiz, implica aprendre, al peu de la lletra, fins la totalitat dels 6.200 versicles de l’Alcorà, que és, de llarg, el llibre més memoritzat i recitat de la història universal. De la mateixa manera, per a algunes sectes cristianes fonamentalistes, (mormons, baptistes, testimonis de Jehovah, etc.) els relats i ensenyaments bíblics són la raó de ser i el nucli de tota la formació infantil. A les escoles catòliques i a les parròquies, en lloc dels textos bíblics (paradoxalment la seva lectura va estar prohibida al ‘poble’ durant nou segles!), des de la Contrareforma, l’aprenentatge literal obligatori ha estat el catecisme. Aquests compendis doctrinals i morals, més o menys detallistes i casuístics, eren els instruments precisament dissenyats amb aquest propòsit, emprats també, profusament, per moltes confessions protestants. La manera clàssica de redactar-los ha estat sempre en forma de pre Com exemple d’una d’aquestes manifestacions amb protagonisme infantil vegeu El País, 16 de juliol del 2012.

6

IMATGES I PRIMERAS REFLEXIONS

19

guntes i respostes contundents 7, definicions precises i sense fissures ni raonaments, de tot el que cal saber i complir per tal de ser bons cristians i, així, salvar-se 8.

Alguns reportatges sobre els monestirs hindús de l’Índia, o dels budistes del Tibet, ens han mostrat com, de manera semblant, s’adoctrina, des de la primera infància, els petits ‘novicis’, rapats i embolcallats en amples túniques color safrà, predestinats de naixement a esdevenir monjos i lames. Un cas molt més greu, ja que els ensenyaments inculcats als nens són frontalment oposats a les doctrines pacifistes i espirituals budistes, el representa l’ensinistrament infantil que inclou la disposició per a la lluita violenta, capaç de portar fins a perpetrar accions terroristes, com un mandat diví, contra els enemics de la religió pròpia, i que té una secular tradició als monoteismes. La deplorable Creuada infantil, per tal de conquerir Terra Santa, a l’Edat Mitjana, o les cruels milícies de Hamas a la nostra, il·lustren els pitjors extrems a què pot conduir l’obcecació religiosa, especialment la imbuïda des de la infància. Tot i molt lluny d’aquestes barbaritats, el fanatisme i la rivalitat La paraula catecisme, prové del grec ‘cata eco’, que era la forma d’ensenyament que utilitzava, com a metodologia, el sistema de preguntes i respostes.

8 La majoria de catecismes infantils, plens de definicions i de sentències contundents, han estat a les antípodes del que es pot considerar un ensenyament raonable, raonat i respectuós. Entre els de llengua espanyola, els clàssics per antonomàsia i model de tots els posteriors, han estat els famosos catecismes dels jesuïtes G. Astete (1537-1601), —que ha tingut més de mil edicions!—, i el de J. Ripalda de l’any 1616. En ambdós, la primera dels centenars de preguntes que els omplen, fixa, sense opcions ni cap ambigüitat, l’adscripció de l’infant: ‘P. ¿Ets cristià?; R.Sí, per la gràcia de Déu’. També les confessions protestants es van preocupar molt aviat d’escriure els seus catecismes. És el cas del de Calví, publicat el 1536, poc després substituït pel catecisme de Ginebra, del 1542, destinat a l’adoctrinament dels joves, i que va ser el model del més famós de tots, el catecisme de Heildelberg de l’any 1563.

Aquests catecismes de la Reforma s’havien avançat al de la Contrareforma, el Catecisme catòlic romà del Concili de Trento, publicat l’any 1566. La tradició de catecismes de referència, amb compendis de tota la doctrina de la religió pròpia, ha continuat fins als nostres dies. Més endavant ens referim a l’actual Catecisme oficial de l’Església Catòlica (1996).

7

20

RELIGIÓ A L’ESCOLA? DESPROPÒSITS DE L’ADOCTRINAMENT INFANTIL

han tingut el medi de cultiu més impune i fèrtil en els ensenyaments religiosos integristes, sobretot si s’inculquen prematurament (en el sentit literal: abans de tota maduresa). El tret comú de tots ells és el caràcter fonamentalista i sectari, sobretot quan s’hi han sumat rivalitats ètniques o altres formes d’intolerància. Les doctrines varien, però els mètodes elementals i els objectius excloents i fanàtics són molt semblants. Els que hi estan sotmesos són nens sense capacitat de discerniment, d’entendre i, menys encara, de valorar el que se’ls repeteix a diari sobre les veritats transcendents i sobre la versió més rígida dels preceptes de les respectives religions. Memoritzar-ho tot és el deure prioritari de la seva infantesa, ja que haurà de ser el referent obligat, reflex condicionat i model de comportament per a tota la vida. Se’ls examina de l’aprenentatge de la religió amb la mateixa precisió i rutina que dels coneixements d’aritmètica o de geografia, però amb el caràcter imperatiu i absolut propi de la transcendència! Aquesta forma precoç d’inculcar la fe s’assembla massa a l’ensinistrament d’un animal domèstic, a través de la insistent repetició mecànica, acompanyada, per tal que tinguin efecte, de promeses de premis i amenaça de càstigs, sempre desproporcionats, com a estímul i coacció.

Quins arguments podrien arribar a justificar l’adoctrinament infantil, malgrat l’evidència dels abusos, de gravetat diversa, que comporta? L’essencial, segons proclamen totes les confessions, podria ser que la religió pròpia, revelada per Déu, s’identifica amb els fonaments espirituals i morals universals, inherents a l’ésser humà. Mai seria massa aviat per tal d’arrelar els principis immutables de la llei natural i per assenyalar amb nitidesa l’estret camí de la salvació! Potser per la gosadia d’aquesta apropiació, només comprensible en règims teocràtics, la violació mental que l’adoctrinament suposa no ha merescut l’atenció prou seriosa, ni de part dels teòrics i els professio-

IMATGES I PRIMERAS REFLEXIONS

21

nals de l’educació ni, especialment, la dels responsables dels afers comunitaris i públics. Es tractaria d’una dèria irrellevant i d’uns abusos menors en una etapa educativa preliminar o preparatòria. Fins i tot es pot pensar que omplir la ment infantil de mites i llegendes escau, en el fons, a la seva inclinació natural a la fantasia. En tot cas, ja els depuraran en les fases posteriors, més importants, de la seva formació. Aquesta violació mental no deixaria de ser un mal menor, malgrat que es teoritzi sobre la transcendència de les primeres empremtes mentals i afectives.

Però hi ha almenys una altra raó de conveniència genèrica (a part d’algunes específiques de cada país i religió), històricament significativa, a favor de la permissivitat generalitzada respecte l’adoctrinament religiós precoç, molt especialment de part dels responsables públics, inclosos moltes vegades els dels Estats aconfessionals i laics.

El poder públic ha considerat, molt sovint, que a l’ombra de la creença en Déu i, en especial, de les morals amb premis i amenaces de naturalesa religiosa, els individus i les societats esdevenen més disciplinades, dòcils i submises.

La creença religiosa, i especialment la seva dimensió moralitzant, actuaria com un estupefaent, també contra el desordre social. Per tant, facilitaria finalment l’acció de govern. Contribuiria, subtilment però amb eficàcia, al manteniment de l’ordre públic, objectiu sempre desitjable per a les autoritats. L’adoctrinament prematur seria el preu que, ideologies particulars al marge, caldria satisfer per tal de tenir, arribats a adults, ciutadans més pacífics i disciplinats. Religió contra rebel·lió. Finalment, aquesta expectativa de conveniències no sempre s’acomplirà. Però, encara que fos així, el respecte absolut per la llibertat de consciència de cap manera es pot convertir en la moneda de canvi que hom està disposat a pagar. Bertrand Russell sostenia que, si calen arguments religiosos per fonamentar la bona conducta, individual o social, segurament el que falla és el