Just impossible JEAN-LUC NANCY
Just impossible
JEAN-LUC NANCY
Breu conferència sobre el just i l'injust Editorial PROTEUS
Direcció editorial: Miquel Osset Hernández Diseño editorial: Ana Varela
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia, el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.
Primera edició: gener 2010 © Jean-Luc Nancy «Juste impossible» © Traducció de Pilar Ballesta i Pagès © Aquesta edició: Editorial Proteus c/ Rossinyol, 4 08445 Cànoves i Samalús www.editorialproteus.com Dipòsit legal: ISBN: 978-84-937508-1-7 Imprès a Espanya - Printed in Spain Romanyà Valls S.A. - Capellades
Entre 1929 i 1932, Walter Benjamin va redactar per a la ràdio alemanya uns programes destinats a la joventut. Narracions, xerrades, conferències, van ser recopilades més tard sota el títol de Llums per a infants. El Centre dramàtic nacional de Montreuil i Gilberte Tsaï decidiren agafar aquest títol per donar nom a les «breus conferències» que organitza cada temporada i que s’adrecen tant als nens (a partir de deu anys) com als qui els acompanyen. Cada vegada, no es tracta només d’il·lustrar, de desvetllar. Ulisses, la nit estelada, els déus, les paraules, les imatges, la guerra, Galileu... els temes no tenen límits però hi ha una regla de joc: que els oradors s’adrecin efectivament als nens, i que ho facin fora dels senders establerts, en un moviment d’amistat travessant les generacions. Com que l’experiència arrelà, se’ns acudí transformar aquestes aventures orals en llibrets.
Just impossible Breu conferència sobre el just i l'injust
El text que teniu aquí és la transcripció de la conferència que vaig pronunciar al Teatre de Montreuil l’octubre de 2006, en el marc de les «breus conferències» destinades a un públic de nens, creades per Gilberte Tsaï, que dirigeix aquest teatre. Vaig parlar de manera improvisada. No hi vaig pas anar sense notes, però sí sense text escrit, ja que la seva presència només hagués obstaculitzat el contacte amb aquell públic ben particular. Aquí, doncs, no llegirem un text, sinó la transcripció d’un discurs espontani, amb els seus accidents i les seves aproximacions. Aquesta transcripció se n’ha assegurat amb molta cura i intel·ligència (per Maïlys Bouvet) però és inevitable que es perdi en la forma escrita bona part del moviment i de l’entonació. Aquesta pèrdua pot arribar a fer perillar de vegades una mica el sentit. Tot i això, vull conservar aquesta transcripció retocant-ne només algun detall ínfim: com per la 11
publicació de la meva anterior conferència (Al cel i a la terra), vull evitar qualsevol transformació sigui quin sigui el tipus d’escrit. Cal que la petjada de l’esdeveniment conservi el seu caràcter petjada —ja que és del que es tracta— amb la injustícia que això comporta. Però també és fer justícia, indirectament, al discurs viu i destre, al qual per acabar tot escrit ha de remetre secretament. De tota manera, he considerat necessari introduir alguns subtítols a fi d’escandir pels ulls i el pensament un text en flux continu al que en podrien faltar referents. Finalment voldria exposar aquí una recança: no vaig parlar de la pena de mort, quan en la meva resposta a la segona pregunta hagués sigut natural ferho. Vaig dubtar, pensant que la pregunta potser vindria de la sala, fet que hagués sigut preferible. I llavors l’ocasió va passar. Que la pregunta no hagués sorgit demostra que per aquell públic no és immediatament present.
12
La idea de just
Penso que vosaltres —d’ara endavant, aquesta tarda, quan digui «vosaltres», serà per adreçar-me als nens, no als adults presents— potser no sabeu el que és just i el que és injust. Potser no podeu, així, fer-vos-en una idea, però tot i això sabeu molt bé el que és suportar una injustícia, considerar que «no és just» o fins i tot que «és veritablement massa injust», com deia sempre un personatge de dibuixos animats que es diu Calimero; potser actualment ja no el coneixeu, és un ocellet amb un tros de closca d’ou al cim del cap. Per tant, tots vosaltres sabeu alguna cosa sobre allò que en diem el just i l’injust. Un nen, que a més és a la sala, quan ha sabut que jo parlaria del just i de l’injust, ha fet expressament de demanar-me abans: «De què parlaràs, justament?». Aquesta reflexió prova que hi ha una idea del que això representa. Podem partir d’aquesta reflexió: «De què parla15
ràs, justament?» El nen que m’ha fet aquesta pregunta —Simon, per no dir-ne el nom— s’adonava prou que feia un joc de paraules, tot i que potser encara no sabés explicar-ne les subtilitats. Fent-me aquesta pregunta, volia saber de què parlaríem exactament, precisament. No és el mateix que dir «no és just». No es tracta, en aquest cas, d’exactitud. Aquesta diferència entre el «just», moral, oposat a l’injust, i el «just» de l’exactitud podria ser el fonament de la nostra reflexió durant aquesta conferència; però podem tornar-hi al final. Veieu clarament que el «just» de l’exactitud no té el mateix significat que el «just» que s’oposa a l’«injust». Podríem dir: «el contingut d’aquesta ampolla omple just dos gots»; si no és així, si el contingut de l’ampolla només omple un got i mig, no direm pas que és injust. Com passa amb moltes paraules, moltes idees, nocions, per fer servir un terme més culte, o, per fer servir un terme encara més culte que utilitzen els filòsofs, conceptes, tenim un coneixement, al que podríem anomenar intuïtiu, espontani, de la paraula «just». Sabem clarament del que es tracta, però encara s’ha de desenvolupar la idea, el concepte, i potser desenvolupant-la, ens adonarem que aquesta paraula que crèiem saber porta cap a problemes i qüestions difícils que ni tan sols sospitàvem. És el que intentarem de veure junts. Tornem al sentit que jo anomeno «moral» de 16
la paraula «just», és a dir, allò que és just per oposició a l’injust. Penso que molts de vosaltres estaríeu d’acord en dir que el que és just, és el que està d’acord amb la justícia. En el títol de la conferència, hem triat «el just, l’injust», essent el just la qualitat del que és just i, per consegüent, la qualitat d’allò que pertany a la justícia, essent el que és injust allò que és contrari a la justícia. Però de seguida es presenta una petita dificultat. Només és una petita dificultat de llenguatge però porta evidentment cap a altres problemes. Quan jo parlo de la «justícia», penso que molts de vosaltres penseu en el que passa al palau de justícia. El palau de justícia, com sabeu, és el lloc on s’apleguen els tribunals, on es reuneixen els jutges i on es tracten els processos. Les persones poden ser-hi acusades, després ser jutjades, ser defensades per advocats i el que s’anomena un procés porta o bé a la condemna o bé al que s’anomena una absolució de les persones acusades. En l’ús corrent de la paraula «justícia», primer de tot pensem en la justícia que forma part de les grans institucions de l’Estat; hi ha un ministeri i un ministre de Justícia. Però al palau de justícia, al tribunal, es tracta d’aplicar la llei, a través de la seva interpretació pels jutges, pels advocats, pels mateixos acusats o pels que acusen. Aquesta justícia, la justícia en tant que institució, no és la qualitat d’allò que és just, és la institució que aplica la llei. 17
La llei, és sempre justa? Esteu tots a punt de contestar que no, tot i que potser no en tingueu cap exemple per donar. Espontàniament, desconfiem de la llei. Penso que tothom s’adona clarament que si la idea de justícia, del que és just, es confongués amb la llei, alguna cosa no rutllaria. D’aquí a uns mesos, a França, serà prohibit fumar en tots els llocs públics, però de moment, això encara no passa. Quina és, per tant, la situació més justa? Si es pot dir, quin és el «just» vertader. Jo pertanyo a una generació que va viure l’inici dels cinturons de seguretat. Vosaltres pugeu al cotxe i us cordeu el cinturó, és un reflex, però quan jo tenia un xic menys de trenta anys, va ser introduïda, per llei, l’obligació de portar un cinturó de seguretat. Hi havia gent, en aquell temps, que estava molt enfadada, i que creia que aquesta llei era injusta. Sostenia la idea que el fet d’obligar una persona a collar-se al seient del seu cotxe amb una corretja era un atac a la llibertat. En aquell temps vaig tenir un accident de cotxe i no duia cinturó. Si hagués dut un cinturó, m’hagués fet menys mal. Actualment, tothom considera que és just que la llei imposi dur el cinturó de seguretat. Podríem multiplicar els exemples, n’hi ha molts. De la mateixa manera, vosaltres esteu acostumats, actualment, a una gran varietat de noms, molt més gran del que era fa vint o trenta anys. Fa trenta anys, la llei prohi18
bia posar als nens francesos determinats tipus de noms, per exemple els noms que pertanyen a la llengua o a les tradicions bretones. Alguns pares que havien posat noms bretons als seus fills van haver de passar per un tribunal. Actualment, això sembla que sigui una antigalla rara, però la cosa no és pas tan antiga, encara que us ho sembli. Per tant, enteneu que la llei no és necessàriament justa. Però això no vol dir que cada un de nosaltres pugui decidir que no compleix la llei perquè considera que no és justa. És una altra cosa. Es tracta de saber com decidir la llei, a partir de quines discussions dels ciutadans o dels seus representants. De moment, considereu això: si entenem que la llei, per ella mateixa, no és sempre justa, és que tenim una idea del just, del just vertader, de la justícia com a idea, com a ideal, i no només de la justícia en tant que institució. Tenim per tant una idea de la justícia més enllà de les lleis, potser fins i tot d’una justícia per la qual no pot haver-hi llei, una justícia que no pot ser closa en una llei, que és més que qualsevol llei. Tots nosaltres tenim, tots vosaltres teniu, el sentiment, la idea que hi ha el just o l’injust sense que això hagi de tenir necessàriament relació amb la llei. Penso que molts de vosaltres sabeu què és això de rebre, a classe o a casa, un càstig que objectivament no us heu merescut. Segurament alguns de vosaltres heu estat castigats perquè un company 19
havia fet l’imbècil i el mestre us va castigar els dos, o fins i tot tota la classe. Un professor no hi és per ser just amb cadascun de vosaltres; hi és perquè l’ordre regni per a tothom. Poc importa, rebeu un càstig que no us heu merescut i exclameu: «És massa injust!» Coneixeu altres formes d’injustícies: un company es passeja amb una nova consola de jocs —tant li fa quina sigui, no seria just que jo fes publicitat— però vosaltres, vosaltres no la teniu i els vostres pares es neguen a comprar-vos-la. És injust. Però, per què? Això no té res a veure amb la llei; pot ser per raons de diners, que la família del company té més mitjans, o de principis dels pares, que prefereixen que no passeu tres quarts del vostre temps amb una consola de jocs. D’altra banda, aquesta decisió educativa pot ser extremament justa en relació amb la vostra feina i el vostre futur. Però jo no sóc aquí per fer de pare. Vosaltres sabeu, per tant, teniu la idea, el sentiment, que hi ha just i injust sense que pugueu donar-ne el significat, el principi general. Per exemple, és just que tothom tingui la consola «dallonses»? Potser vosaltres estaríeu a punt de dir «sí», però quantes consoles de quants tipus és just que tothom tingui? És molt difícil tenir-ho tot en compte. Si mireu els diaris, la tele, veieu clarament que vivim en un món en el qual s’intenta fer-nos creure que seria just que tothom tingués totes les 20
consoles, tots els ordinadors, tots els videojocs possibles i imaginables. Però us adoneu clarament que això grinyola, que realment això no pot ser una qüestió de justícia. Tenim, per tant, una idea del just i de l’injust, però no sabem massa bé com definir el que és exactament just o injust. Ens adonem que això porta més enllà que la llei, a una altra cosa que la llei. Potser això hauria de portar a principis de fons, que permetrien dir el que és realment just. Però, quins són aquests principis? Si sortim de la llei tal qual està escrita en el Codi i tal qual és aplicada pels advocats, què ens trobarem? Una altra llei dita la llei del més fort. Potser és el que fa que el company tingui una consola més que jo, o que tingui una consola i jo no en tingui, perquè és més fort en el sentit en què la seva família té més diners, la qual cosa és una forma de força. Molts de vosaltres creieu que el més fort físicament té raó i que és just que hagi guanyat perquè ha ventat un clatellot a l’altre. La justícia, en aquest cas, es confon amb la baralla. Però estic segur que molts de vosaltres penseu que la llei del més fort no és una llei, que no pot ser una llei. Sinó és la dita llei de la selva, i justament, a la selva, on només hi viuen animals, els més forts dominen els més febles. L’expressió «la llei de la selva» juga amb una contradicció: a la selva, no es tracta de lleis, sinó de relacions de força. 21
L’ús de la força sola no pot ser just, això també, prou que ho sabem. Fins i tot si ens tempta de considerar, sovint, que el més fort té raó, sabem prou bé que la força no pot ser justa per ella mateixa. Amb tot i això és un model que es fa servir molt en el nostre entorn: les pel·lícules de Schwarzenegger, per bé que darrerament en faci menys perquè és governador de Califòrnia i ja no té temps de fer cinema, les de Van Damme o també videojocs com Street Fighter. De tot això se’n desprèn un model de justicier, de qui fa justícia perquè és el més fort, perquè té més músculs, perquè té, com Schwarzenegger, dues metralladores, tres bazookas, i ho demoleix tot. Llavors es diu que es fa la justícia ell mateix. És un model que pot ser molt seductor, podríem creure fàcilment que és això el que és just. Totes aquestes històries tenen lloc més enllà de la llei: la llei és impotent, els policies no aconsegueixen res, però apareix Schwarzenegger, ho demoleix tot i soluciona el problema. Efectivament, ho trenca tot, però, en aquestes pel·lícules, sempre obra per una causa justa: hi ha, per exemple, una pobra nena que està amenaçada per terribles gàngsters. Ni en les pel·lícules de Schwarzenegger, ni en l’òptica que el més fort podria fer la llei, no trobem la idea que hi ha d’haver una causa justa al servei de la qual es posi la força. 22
Sabem, dins nostre, el que vol dir la paraula «just». Sabem, per exemple, que és injust repartir un pastís en parts desiguals. Si, fins i tot si Schwarzenegger arriba i talla un tros ben gros per a un i un de ben petit per a vosaltres, és injust. Prou que ho sabeu, aquesta situació es dóna freqüentment en els àpats, sovint mireu si la porció del veí és ben igual que la vostra. Ara bé, comprendreu que pot ser del tot just donar a algú un trosset petit de pastís, per no dir gens de pastís: si un nen és diabètic, és perillós per a ell menjar massa pastís. El que és just, per a ell, per a la seva salut, és no fer-li menjar sucre. També sabem que és injust pagar menys el treball d’una dona que el treball d’un home, tanmateix això es produeix de manera molt freqüent. És injust i tanmateix no està del tot prohibit per la llei. Però és just cobrar més per una feina més dura o més perillosa. Què hi veiem al capdavall d’aquesta reflexió? Tots nosaltres sabem que és just donar a cadascú el que li correspon. «Donar a cadascú el que li correspon» o «donar a cadascú el que li pertoca»: aquesta definició de la justícia és molt antiga, és tant antiga com la nostra civilització. És una fórmula, una frase, que trobem des de l’Antiguitat la discussió de la qual ha preocupat molt de temps i segueix preocupantnos actualment. Potser és impossible acabar la qüestió; és el que us mostraré. 23
El que correspon a cadascú Dient que és just donar a cadascú el que li correspon, teniu una bona definició de just, i malgrat això estic segur que veieu de seguida on sorgeixen les dificultats. Què és el que correspon a cadascú? Ja hi arribarem, però per començar parlarem d’una primera dificultat que copseu potser menys fàcilment. Donar a cadascú el que li correspon, és primerament començar fer coexistir dos principis darrera el terme «cadascú»: un principi d’igualtat, d’entrada: «cadascú» és considerat exactament com tots els altres, i un principi de diferència propi a cada persona, perquè el que correspon a la Nicole potser no és el que correspon a en Saïd i el que correspon a en Gaël no és necessàriament el que correspon a en Jonathan. Hi ha dos principis: igualtat i diferència. Si esteu d’acord, jo proposaria dir igualtat i singularitat. La singularitat és el que és propi a cadascú en tant que és un ésser singular, que és únic. Igualtat i singularitat són inseparables dins la idea de justícia i, alhora, poden entrar, potser no en contradicció, però sí en conflicte. Això ens ensenya una primera cosa molt important: el just i l’injust es decideixen sempre en una relació amb els altres. En el just i l’in24
just, es tracta dels altres i de mi, però sempre de mi en relació amb els altres. Em pertoca el que em correspon com pertoca als altres el que els correspon. El que vol dir que no pot haver-hi mai justícia per a un de sol, això no tindria ni sentit. Per tant, la justícia només existeix en relació amb l’altre. És per això que el fet de fer-se la pròpia justícia no té cap sentit. Tanmateix, és veritat que cadascun de nosaltres, en la seva persona singular, té dret a un reconeixement completament particular. No seria just, per exemple, decidir que tothom ha de tenir els cabells pèl-roigs i obligar tothom a tenyir-se els cabells. Al contrari, els matisos singulars dels cabells són part, tot i que només sigui una ínfima part, del que és cadascú, singularment. Així doncs —segona part de la definició— què és el que correspon a cadascú? Ara no ens plantejarem el fet de saber com donar o tornar a cadascú el que li correspon. Però podem distingir fàcilment alguns elements del que correspon a cadascú: cadascú té dret a viure, en conseqüència, correspon a cadascú tenir els mitjans per viure, alimentar-se o protegir-se de les intempèries; cadascú té dret a ser instruït, és just per tant que cada nen pugui anar a l’escola. Estic segur que ara mateix alguns de vosaltres pensareu: «Això, no és tan segur que sigui just.» I tanmateix, l’escola per a tothom, forma part de la justícia, perquè no tenir instrucció i cul25
tura, és no poder desenvolupar totes les possibilitats d’home i de dona en la seva vida. De la mateixa manera, és clar, cadascú té dret a la sanitat, per tant, a poder ser curat, i cadascú hi té dret, també, quan un destí que podria ser qualificat, potser, d’injust, l’ha fet néixer minusvàlid. És just, en aquest cas, tenir accés a determinades atencions, poder fer servir una cadira de rodes, tenir un accés per a minusvàlids, etc. És just que això ho estableixi la llei. Actualment, la llei obliga a que, en els transports i els llocs públics, hi hagi accessos per a cadires de persones minusvàlides. Podríem continuar més estona aquesta discussió sobre el que és just i el que ha de ser reconegut com a just per tots en una societat donada, en matèria d’educació, d’allotjament, de sanitat, de salari, de condicions de treball i de vida, perquè que hi ha moltes coses que sabem clarament que són justes. Aquesta discussió ens portaria, si tinguéssim temps per fer-ho, cap a la llei. És per això que la llei canvia i evoluciona, perquè es fa palès que hi ha tal o tal altra exigència de justícia a la qual, fins aleshores, no es prestava atenció o no era prou visible. Per tant, això ens portaria, novament, cap a la llei i a allò que sempre hi haurà per canviar, per reformar, per adaptar. Actualment, sabem que el fet de fumar és molt dolent per a la salut i per a la gestió del que s’anomena sanitat pública degut a les atencions que 26
necessiten totes les persones que pateixen càncers o malalties pulmonars a causa del tabac. És per això que és necessari que la llei evolucioni. La llei no canvia cada dia, però sempre hi ha bons motius per mirar de transformar-la o de crear-ne de noves, per tal que la societat esdevingui més justa. Però cal assenyalar de seguida que no aconseguirem mai dir completament, integralment, exactament, el que correspon a cadascú en particular. ¿Com podem resumir el que correspon a cadascú de nosaltres en tant que és una persona única, en tant que és la Nicole o en Saïd o en Gaël o en Brahim? En certa manera, podríem dir que només cal que sigui reconegut com algú singular. És una llista infinita: quan hauré acabat de ser just amb la Nicole o en Saïd? Quan l’hauré acabat de reconèixer, no només com un company o una companya o com algú interessant perquè pot deixar-me la consola o ajudar-me amb les mates, sinó de reconèixer-lo a ell, de veritat? Fent aquesta pregunta, veiem com es forma la divisió més àmplia entre el just moral i el just de l’expressió «justament», l’exactitud, l’ajustament. No hi ha ajustament possible d’aquesta justícia. Podríem dir, si voleu, que la justícia és necessàriament sense justesa o sense ajustament. Jo puc, per descomptat, comprar roba per a la Nicole o per a en Saïd, però val més que la compri de la seva talla, per tant, que sigui ajustada. 27
(Adreçat a un nen de la primera fila.) Sí, et pot fer riure, però si et compro uns texans de la meva talla, faràs mala pinta... Per tant, la roba ha de ser ajustada fins que la persona hagi acabat de créixer. Però, què serà ajustat si ens interessem en l’aspecte decoratiu de la roba? Quins texans són més justos? Els blaus, els negres o els grisos? Evidentment, no és possible dir-ho. Per descomptat, hi ha coses més importants que la roba, hi ha allò que cadascú desitja, allò que agrada a cadascú, allò que cadascú somia. Però també hi ha alguns assumptes vers els quals no som del tot justos amb nosaltres mateixos. Penso en el nen diabètic del que parlava abans: tots nosaltres, si més no molts de nosaltres, tenim ganes de menjar llaminadures, però és perillós menjar llaminadures quan s’és diabètic. Igualment, sovint teniu molt poques ganes de fer els deures i, tot i això, és necessari fer-los. Però, penseu en això per vosaltres mateixos, podeu anar encara i sempre més enllà, no hi manera de cloure la llista del que correspon realment a cadascú.
L’amor, la justícia impossible En última instància, només hi ha una cosa que correspongui a cadascú, és el que s’anomena l’amor. No només l’amor de les històries sentimentals, l’a28
mor que us fa riure quan un noi petoneja a una noia o d’altra banda quan un noi petoneja a un noi o una noia petoneja a una noia, sinó l’amor en el seu sentit més ampli. Sabem molt bé que estimar algú, vol dir que el considerem pel que és, singularment, i que estem disposats a fer-ho tot per aquesta persona, a donar-li tot perquè tot li correspon. Això no vol dir donar-li qualsevol cosa, incloent el que és dolent. Evidentment, els pares o, en general, els adults responsables dels nens hi són per intentar saber el que és just, el que és bo. És per això que existeixen els drets dels infants i que no són els mateixos que els drets dels adults. Els adults tenen el deure de pensar en el que és just, per bé que no puguin saber mai exactament de què es tracta. Un adult just amb els nens no és un adult que creu saber el que és just: faràs mates i xinès, portaràs texans d’aquest color i faràs aquest ofici —si fem mates o xinès, podem fer moltes coses. No, un adult no pot saber el que és just perquè no és una qüestió de saber. Tot i això, s’ha d’esforçar en pensar en el millor en una direcció de la qual, en el fons, només l’amor pot donar-li el rumb. En conseqüència —em pararé després d’això perquè puguem discutir— podríem dir que ser just, un cop dit tot el que acabem de dir, un cop reconegut el mínim del que correspon a tothom, és ser capaç de comprendre que cadascú té dret a 29
un reconeixement. No tornaré a fer servir la paraula «amor», ja que aquesta paraula pot fer-nos confondre motius sentimentals i altres motius; farem servir, per tant, una altra paraula: reconeixement. Aquest reconeixement ha de ser infinit; és un reconeixement que no pot tenir límits. Per tant, en el fons, és impossible de realitzar completament —impossible d’ajustar. Això ens pot permetre dir, doncs, que ser just, no és pretendre saber el que és just; ser just és pensar que el més just encara està per trobar o per comprendre; ser just és pensar que la justícia encara està per fer, que encara es pot demanar més i anar més lluny. En la història de la Segona Guerra Mundial, es va anomenar Els Justos, segons una apel·lació de la tradició jueva vinguda de la Bíblia, a les persones que, sense ser jueves, havien salvat jueus, els havien allotjat i protegit contra les lleis que van ser en un determinat moment, desgraciadament, les lleis de la França i l’Alemanya nazi. Per què aquestes persones van rebre el nom de Justos? Perquè, a despit de la llei, a despit de les seves afinitats naturals, sense ser jueves, sense tenir lligams de religió o de comunitat amb els jueus, es van dir: «No pot ser que hi hagi gent perseguida degut a la seva religió. No és una raó vàlida, fins i tot és la raó més injusta del món.» No és just en absolut dir: «Tu estàs condemnat perquè ets jueu, esquimal, àrab, malí o no 30
sé què més?» És simplement el que s’anomena racisme i en aquest cas precís, el racisme com a antisemitisme. Per tant, es va anomenar Els Justos la gent que no sabia res de les persones que salvaven o que es van esforçar per salvar, sovint arriscant-s’hi molt, arriscant-s’hi la vida, simplement. Ells només sabien això: aquelles persones tenien dret a un reconeixement infinit, sense límit, i fins i tot arriscant-s’hi la vida. No dic pas que aquesta idea hagi de ser l’únic eix de pensament a propòsit del just i de l’injust, però penso que la idea que hauria de dominar el nostre pensament és que el just, aquesta vegada en el sentit de la qualitat, del fet de ser just, és donar a cadascú el que ni tan sols sabem que li devem. Es tracta de considerar simplement que és una persona i que té dret a un respecte absolut. Heu de pensar això per vosaltres mateixos, no hi haurà mai ningú que us vingui a dir: «Aquesta és la justícia absoluta.» Si algú pogués dir això, potser no ens caldria ser justos o injustos, només ens caldria aplicar estúpidament el que seria una llei.
31
Preguntes i respostes
Quina opció és més justa la dreta o l’esquerra? És una molt bona pregunta. La diferència entre la dreta i l’esquerra es caracteritza, si caricaturitzo una mica les coses, per dues visions diferents de la justícia. Per a la dreta, la justícia ve donada per la naturalesa o per l’ordre de les coses; per a la dreta, la manera, suposada natural, de funcionar de les coses és justa. Existeixen, per exemple, desigualtats innates: alguns són més forts, d’altres tenen més diners, tot i que sigui una mica difícil atribuir això a la naturalesa. Segons aquest pensament, és natural que segueixin essent més forts o tenint més diners i que la justícia es faci respectant aquestes diferències suposadament naturals. És per aquesta raó que la dreta no és favorable al fet que l’Estat ocupi massa lloc. No cal que l’Estat imposi massa lleis, que legis35
li massa, ja que els individus han de poder espavilar-se per ells mateixos. A l’esquerra, es considera que la justícia no és donada de manera natural i que està per fer. I per això, s’ha de buscar. Aquestes coses són, crec, les que podem dir per distingir aquests partits des del punt de vista de la justícia. Per descomptat, podem matisar les coses, de fet, cal fer-ho. Per això, caldria distingir dues dretes i dues esquerres. Hi ha una dreta que vol una forta presència de l’Estat per fer aplicar el que es considera una llei natural: per exemple, el fet de ser francès, nascut de pares nascuts a França, nascuts d’avis nascuts a França, etc. Aquest exemple donaria una mena de dret natural; hi hauria una justícia natural que permetria rebre a les persones nascudes en aquesta situació, que son, per agafar una de les seves expressions, «bons francesos», un tracte privilegiat respecte als altres. No és la dreta dita «liberal». Hi ha també una segona esquerra, que actualment és pràcticament inexistent, que creu o que va creure saber per quins mitjans apoderar-se dels mecanismes de l’Estat i del poder públic per instaurar per via autoritària una justícia nova. Aquestes dues actituds extremes, tant de la dreta com de l’esquerra, són actituds que porten a pensar que podem «mostrar» la justícia: està, per dir-ho molt simplement, en la natura o en un model polí36
tic que serà instaurat. Això ens porta al fet que la justícia no pot ser «mostrada». Però queda una diferència fonamental: a l’esquerra, la justícia està per fer, primer cal descobrir-la.
37