EPICTET
La saviesa de l’esclau. Antologia
DELOS
EPICTET
LA SAVIESA DE L’ESCLAU ANTOLOGIA
Selecció de textos, introducció, traducció i notes a càrrec de M. TERESA FAU
Direcció editorial: Miquel Osset Hernández Direcció de la col·lecció: Alicia García Ruiz Disseny gràfic de la col·lecció: CanalGràfic
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.
Primera edició: Gener 2010 © Selecció de textos, introducció, traducció i notes: M. Teresa Fau © per aquesta edició: Editorial Proteus c/ Rossinyol, 4 08445 Cànoves i Samalús www.editorialproteus.com Dipòsit legal: ISBN: 978-84-937508-7-9 Imprès a Espanya - Printed in Spain Romanyà Valls S.A. - Capellades
Epictet La saviesa de l’esclau. Antologia
Al meu pare
ÍNDEX
INTRODuCCIó, PER M. TERESA FAu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 un outsider a la capital de l’Imperi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15 L’exili . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18 L’obra que Epictet no va escriure . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .20 A l’escola d’Epictet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21 Angoixa i salvació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26 Epictet, cristiá? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28 La Diatriba . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29 El grec, llengua de l’Imperi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33 Epictet i la posteritat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34 BIBLIOgRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39 Sobre Epictet, Flavia Arrià, Musoni Rufus i l’estoïcisme en general . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39 Sobre el context social, històric i cultural dels primers segles de l’Imperi Romà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41 LA SAVIESA DE L’ESCLAu. ANTOLOgIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45 La vida i la mort. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47 La condició humana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .41 L’actuació responsable: projectes i realitat . . . . . . . . . . . . . . . . . 65 La dimensió cívica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77 Les relacions afectives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93 NOTA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113
INTRODUCCIÓ
M. Teresa Fau
uN outSiDer A LA CAPITAL DE L’IMPERI
Cap a la meitat del segle I d. C., Roma era la capital d’un imperi poderós. I, justament per això, era també una ciutat densament poblada (tenia més d’un milió d’habitants) i d’una gran vitalitat. Socialment i ètnicament heterogènia, s’havia convertit en l’inevitable punt de referència d’una bona part de la humanitat. L’afluència de nouvinguts era constant. uns hi arribaven atrets per la possibilitat d’apropar-se al centre neuràlgic del poder i d’obtenir-ne algun càrrec substanciós, d’altres, menys ambiciosos, volien, simplement, millorar les seves condicions de vida i d’altres, en fi, arribaven a la gran urbs conduïts com a presoners de guerra per a lluitar, en qualitat de gladiadors, en els espectacles oferts a la plebs o com a esclaus destinats a tenir cura de les necessitats d’uns amos més o menys rics. La Roma que contínuament acollia nous pobladors tenia greus problemes d’accés a l’habitatge. Hi abundaven les edificacions precàries on s’amuntegava un nombre excessiu d’habitants obligats a pagar lloguers exorbitants a uns individus que sovint eren, també ells, llogaters. Incendis i esfondraments es produïen amb una freqüència alarmant. 15
M. TERESA FAU
A la gran ciutat era possible de trobar homes que posseïen fortunes immenses; la seva riquesa els permetia de fer-se construir vil·les luxoses fora de la capital, on passaven, sobretot, els mesos d’estiu. En l’extrem oposat de l’escala social, hi havia indigents, que depenien de la beneficència pública i/o dels donatius de particulars. Entre els uns i els altres, una gran massa de població vivia exercint les més diverses professions i donant a la ciutat un aspecte acolorit i multiforme. Seu oficial d’un imperium incontrastable, Roma donava cabuda a tota mena d’esdeveniments. Les notícies s’hi propagaven amb rapidesa i no sempre eren bones. Intrigues a la cort, intents —a vegades, reeixits— de cop d’estat i reaccions imperials desmesurades formaven part de la realitat quotidiana que havien d’afrontar els habitants de l’urbs. A la gran capital arriba un jove esclau que, segons els experts, hauria nascut vers l’any 50 d. C.. Es deia Epictet (tot i que hi ha dubtes sobre si aquest era el seu nom de debò) i provenia de Hieràpolis, una població de la Frígia meridional situada a prop de Laodicea. un cop a Roma, Epictet va a parar a casa d’Epafrodit, un llibert que s’havia guanyat la confiança de Neró, de qui era secretari i a qui, l’any 68 d. C., ajudà a suïcidar-se, raó per la qual posteriorment Domicià el féu executar. La tradició no ha tractat bé Epafrodit. El presenta com un home ignorant i groller. I, fins i tot, hi ha qui el considera responsable d’una afecció —la coixesa— que 16
introducció
condicionà la vida d’Epictet. Orígenes (Contra Cels 7.53) ens ha transmès una escena truculenta en què Epafrodit maltracta cruelment una cama del seu esclau; ell, serè i somrient, l’avisa: «Me la trencaràs». Quan, finalment, la fractura es produeix, Epictet es limita a comentar: «Ja et deia jo que me la trencaries». L’anècdota va ser extensament difosa en l’antiguitat, notablement afeccionada a narracions de caire morbós, i, encara que el lèxic Suda atribueix la discapacitat del nostre personatge a una malaltia reumàtica, fou acceptada com l’explicació més fidedigna de la coixesa d’Epictet. Sens dubte, un esclau coix és, en termes d’economia de mercat, un producte poc rendible. I potser és per aquest motiu —opinen alguns— que Epafrodit va permetre que Epictet assistís a les lliçons del filòsof estoic Musoni Rufus: una instrucció adequada podia convertir un esclau no gaire útil en un preceptor competent. Musoni Rufus era un membre il·lustre de la noblesa romana que havia consagrat la seva vida a la filosofia. Seduït per la doctrina estoica, en feia difusió en les seves lliçons, que tenien molt bona acollida. Les idees que propagava i la coherència del seu capteniment el van fer incòmode al poder imperial, cosa que el dugué a l’exili en més d’una ocasió. L’impacte que el noble romà causà en l’esclau fou remarcable. Epictet el considera el seu mestre i en parla sempre amb un gran respecte. Sota el seu guiatge, reconegué el caràcter essencialment pràctic de la ciència moral i assumí que la filosofia és, fonamentalment, una 17
M. TERESA FAU
manera de viure. De fet, els ensenyaments de Musoni constitueixen la base del pensament d’Epictet. No sabem de quina manera ni en quina data el nostre personatge assoleix la llibertat. Però tenim constància que, cap a l’any 93 d. C., Epictet, ja manumès, feia classes de filosofia a Roma. Semblava, doncs, que ja havia aconseguit un lloc sòlid i respectable en aquella societat de la qual, fins aleshores, havia estat doblement outsider per la seva condició d’esclau i de discapacitat.
L’ExILI
Just, però, en aquell moment dolç, es produeix un fet que li capgira la vida. L’emperador Domicià, mitjançant un decret, expulsa de Roma filòsofs, astròlegs i matemàtics. L’antic esclau ha d’abandonar l’urbs i marxar a l’exili. S’instal·la a Nicòpolis («Ciutat de la Victòria»), una vila de la regió de l’Epir que August havia fet construir per a commemorar el seu triomf a la batalla d’Àccium. Era una població pròspera gràcies, sobretot, a la seva ubicació, a l’entrada del golf d’Ambràcia, que la convertia en un lloc d’embarcament molt utilitzat per les naus que es dirigien cap a Itàlia. A Nicòpolis, Epictet funda una escola que ben aviat gaudirà de bona anomenada. Entre aquells que hi acudeixen, hi ha visitants que volen parlar amb el filòsof per a consultar-li algun afer, escoltar-ne les lliçons o 18
introducció
enfortir-hi els vincles d’amistat. Hi ha també viatgers encuriosits, que són de pas per la ciutat i que aprofiten una estona de lleure per a anar a escoltar aquell personatge de qui han sentit a parlar. Però el gruix dels assistents a l’escola el constitueixen els deixebles, joves que, majoritàriament, no han nascut a Nicòpolis i que pertanyen a famílies benestants, de les quals els arriba tot allò que necessiten per a viure còmodament. N’hi ha que procedeixen de Roma i n’hi ha que vénen de diversos indrets del món grec. Tots ells han rebut l’educació que correspon a individus de classe social elevada, una educació a la qual ara volen afegir les lliçons d’Epictet. Pel que fa al futur, no s’han d’amoïnar pas: compten amb el patrimoni familiar, que heretaran al seu moment, i són conscients que, si els interessa, tenen moltes possibilitats d’ocupar càrrecs en l’administració imperial. Pel que sabem dels testimonis de la vida d’Epictet, el seu sojorn a Nicòpolis esdevingué definitiu. Allà rebé un bon dia la visita de l’emperador Hadrià, filohel·lè confés, que admirava el nostre personatge. Allà dugué una vida austera, dedicada a la meditació filosòfica i a la docència. I només abandonà la ciutat per a fer algun viatge (tenim notícia d’una breu estada a Atenes). Tot i que recomanava als seus deixebles que contraguessin matrimoni i que engendressin fills, ell no es casà ni tingué descendència; però, ja ancià, adoptà un nadó que anava a ser abandonat i portà una dona a casa per tal que tingués cura de l’infant. La seva mort, de la qual no ha transcendit cap detall, se situa entre els anys 120 i 130 d. C.. 19
M. TERESA FAU
L’OBRA QuE EPICTET NO VA ESCRIuRE
No s’ha conservat cap obra escrita pel nostre personatge. Molt probablement, ni tan sols es va arribar a plantejar mai la possibilitat de publicar res. Tanmateix, hi ha una obra d’Epictet, que consta de quatre llibres (nosaltres, atesa la seva poca extensió, més aviat en diríem opuscles) de Diatribaí (Dissertacions) i un enqueirídion (Manual). A més, ens han arribat textos de diversos autors (sobretot d’Estobeu), que es fan ressò del pensament del filòsof. Devem les Dissertacions i el Manual a Flavi Arrià, que, de jove, fou deixeble d’Epictet i que, posteriorment, va assumir càrrecs rellevants en l’administració imperial, cosa que no li privà de dedicar temps a la filosofia i a la història (li coneixem una Anàbasi d’Alexandre Magne). Fascinat per la figura del mestre, recollí —alguns diuen que taquigràficament— les seves paraules i les aplegà en vuit llibres de Dissertacions; després, per a facilitar-ne la lectura, en publicà un resum, el Manual. Posteriorment, per circumstàncies que ignorem, es van perdre quatre dels vuit llibres de Dissertacions. En quin context foren pronunciats els mots que llegim en les Dissertacions? Per a respondre a la pregunta, caldrà que fem referència al mètode d’ensenyament emprat pel nostre personatge. La utilització de textos era un element fonamental 20
introducció
de les classes. S’hi llegien —i Epictet comentava— passatges d’autors estoics (els més citats eren Zenó, Cleantes i, especialment, Crisip), però també de filòsofs de tendències oposades (sobretot, d’Epicur). A vegades la sessió se centrava en uns versos d’Homer o en textos de Plató o de xenofont. Els deixebles també estaven obligats a fer aportacions: redactaven els seus propis comentaris, refutaven els plantejaments dels companys, feien preguntes al mestre... I tot això permetia a Epictet d’ampliar les explicacions i de dialogar amb els alumnes. La classe podia, de sobte, ésser interrompuda per l’arribada d’algun visitant amb qui el filòsof iniciava una conversa en presència dels deixebles. I no era infreqüent que, durant la sessió, es produís una situació anòmala o, fins i tot, divertida. Actualment, hi ha tendència a considerar que allò que recull Arrià en les seves Dissertacions no és pas la lliçó magistral impartida pel filòsof, sinó els aclariments que hi feia després, les respostes a les preguntes dels alumnes i les reaccions davant d’algun fet inesperat. Si és així, Arrià s’hauria fixat en la vessant més anecdòtica, amb la finalitat —segurament— de posar en relleu el tarannà del mestre.
A L’ESCOLA D’EPICTET
És hora ja de parlar del contingut dels ensenyaments del nostre personatge. Es tracta d’un filòsof estoic, la qual 21
M. TERESA FAU
cosa vol dir que pertany al corrent que nasqué a Atenes vers l’any 300 d. C., quan Zenó establí les bases de la nova doctrina. Com la majoria d’escoles que tenen el seu origen en època hel·lenística, l’estoïcisme pretén apaivagar l’angoixa de tots aquells que, en un món que les conquestes d’Alexandre havien fet massa gran, se sentien perduts i mancats de punts de referència. Els estoics divideixen l’estudi de la Filosofia en tres parts: Lògica, Física i Ètica. Per a ells, l’ésser humà neix dotat de facultat discursiva, però aquesta capacitat no té, al principi, contingut (caldrà anar-lo adquirint per mitjà de l’experiència). L’entorn influeix en els sentits i els provoca unes phantasíai («impressions») que poden ser enganyoses. Cal, per tant, estar amatent a distingir allò que és veritat d’allò que és fals. Quant a la Física, els estoics consideren que el món (kósmos) està regit per un lógos (la traducció exacta del mot —«llei», «raó»...— és gairebé impossible). Els éssers humans formen part d’aquest món, en són ciutadans —cosmopolites, en el sentit literal del terme— i gràcies al lógos («raó») que posseeixen, hi estan connectats i el poden comprendre.Tots els objectes són d’índole material i estan formats per uns elements que, en darrer terme, procedeixen d’una mena de foc (pŷr technikón). Aquest foc està dotat d’una capacitat de moviment que, alternativament, el duu, primer, a la rarefacció —període en què neix el món que coneixem— i, després, a la condensació —període en què 22
introducció
tot torna als orígens en una conflagració universal—. Acabada l’etapa de condensació, en comença una altra de rarefacció, i viceversa. Pel que fa al foc que provoca tota aquesta dinàmica, els estoics en parlen d’una manera tal que podem dir que, pràcticament, l’assimilen a la divinitat. L’Ètica estoica té una clara influència socràtica: qui actua malament no ho fa per dolenteria, sinó perquè ignora el bé. Cal que cadascú faci allò que és adequat a la seva naturalesa i que es deixi guiar per la racionalitat. D’aquesta manera, s’adonarà que les coses que la societat qualifica de positives —salut, riquesa, poder— són, en realitat, indiferents. La racionalitat farà també possible l’aproximació a l’àmbit diví, ja que l’intel·lecte humà és una guspira emanada de la divinitat. També de Sòcrates prové la necessitat d’assolir l’autoconeixement, és a dir, de ser conscient del lloc que cadascú ocupa en el kósmos i dels límits que li són imposats, límits que de cap manera ha de transgredir, car voler anar «més enllà» li serà sempre causa de desgràcia. La felicitat consisteix en l’ataraxía («impertorbabilitat»), que el savi posseeix perquè sap que hi ha una providència divina en relació al món i a la humanitat. I és una providència benèvola, la qual cosa vol dir que allò que, en cada ocasió, s’esdevé és el millor que podia passar. L’ésser humà que n’és conscient ha d’adaptar la seva voluntat i la seva actuació a les circumstàncies concretes que li toca de viure i acceptar-les amb serenor i, fins i tot, amb joia. 23
M. TERESA FAU
La divinitat no demana als éssers que ha creat que li retin culte. Però sí que els exigeix un determinat capteniment: han d’emprar la raó que els ha estat atorgada per a entendre el món i per a actuar-hi en conseqüència, malgrat els esculls que trobin pel camí i els riscos que hagin d’afrontar. Epictet assumeix el bagatge estoic, per bé que, quan hi fa referència, demostra una clara predilecció per l’Ètica, en detriment de la Lògica i, sobretot, de la Física. S’interessa més per la pràctica concreta que per la mera teorització; el que vol és donar als deixebles unes pautes de conducta que els siguin útils en la vida quotidiana. Per això, sovint s’ha dit que Epictet no era un filòsof —de fet, ell mateix rebutjava aquest qualificatiu—, sinó un moralista. Tanmateix ell no menysprea, ni de bon tros, el pensament especulatiu, ja que assumeix plenament la necessitat de conèixer i d’harmonitzar el lógos còsmic i el lógos personal, i és sobre aquesta base que ens presenta la seva Ètica. L’antic esclau emfasitza la llibertat interior, de què —diu— tot ésser humà gaudeix, i insisteix en la necessitat de distingir els béns veritables dels béns aparents. Convençut que tothom neix dotat d’una sociabilitat natural, que és d’origen diví, exhorta els seus seguidors a implicar-se en els afers de la societat on viuen, acceptant d’ocupar-hi càrrecs, quan l’ocasió ho demani, i exercint-los amb honestedat i amb diligència. També els aconsella que contribueixin solidàriament a la supervivència biològica de la comunitat, és a dir, que es casin, 24
introducció
que tinguin fills i que compleixin escrupolosament les responsabilitats pròpies d’un cap de casa. Aquest és, per a Epictet, el capteniment adequat d’un home de bé i com cal, un capteniment que se situa als antípodes de la conducta dels epicuris, éssers a qui el nostre autor atribueix un tarannà egoista i desnaturalitzat. Tanmateix, la implicació que l’estoic proposa als seus deixebles porta implícita una bona dosi de distanciament. Cal assumir càrrecs, certament, però sense quedar-hi atrapat; cal estimar la muller i els infants, però, a la vegada, ser conscient que qualsevol dia poden desaparèixer (en una època en què la mortalitat infantil arribava a xifres esgarrifoses, llegim, tant a les Dissertacions com al Manual, frases punyents sobre la mort dels fills); les persones del nostre entorn són un present amb què hem estat obsequiats, però la seva existència no és per sempre. Tot és efímer, també la pròpia vida, i el savi, bon coneixedor del lógos que regeix el kósmos, ha d’acceptar que hi ha coses que s’escapen del seu control. Al capdavall, allò que succeeix, passa perquè havia de passar (l’atzar no existeix). Tancar els ulls a aquesta realitat només aporta neguit i sofriment. Com a punt de referència a tenir tothora en compte, Epictet proposa dos models: Sòcrates i Diògenes. Al filòsof atenès, li són atribuïdes les més excelses virtuts (saviesa, coratge, prudència, generositat...) i un no menystenible sentit de l’humor. De Diògenes, hom subratlla el seu caràcter plenament lliure i una gran capacitat per a assumir les contrarietats. Tots dos cons25
M. TERESA FAU
titueixen el paradigma del savi estoic: impertorbable, de conducta exemplar i coneixedor de la veritat.
ANgOIxA I SALVACIó
Al llarg de l’obra del nostre personatge, trobem nombroses al·lusions a la presència de l’angoixa i del dolor en la vida humana, i a la possibilitat de fer-hi front. Però aquesta no és, ni de bon tros, una característica exclusiva de la producció d’Epictet. Ben al contrari, si donem un cop d’ull als escrits d’altres autors, més o menys contemporanis, constatarem la freqüència amb què hom fa referència al neguit, a la por, a la inseguretat, al sofriment... Aquest fenomen, que, ja fa anys, va ser estudiat amb molt d’encert, és una resposta a les circumstàncies de l’època. En un món de grans dimensions, on les decisions rellevants les pren un grup reduït —i no necessàriament assenyat— de persones, on tot pot canviar d’un dia a l’altre, on els valors de temps enrera ja no són operatius, en un món confús i aparentment absurd on l’única certesa inamovible és l’arribada de la mort, l’individu mitjà se sent desorientat i desvalgut. Aleshores cerca refugi i consol allà on li és ofert. I no és improbable que es faci adepte d’alguna de les nombroses religions dites «de salvació» que, gràcies a eficaces tècniques de proselitisme, s’escampen arreu de l’imperi. En efecte, propagadors de noves doctrines recorren, 26
introducció
incansables, pobles i ciutats, proclamant les excel·lències de la seva fe. De vegades, donen a conèixer divinitats antigues que, fins aleshores, només havien estat venerades en una àrea molt limitada; de vegades, prediquen l’arribada d’un nou déu o de l’enviat d’algun déu. Parlen amb fermesa de l’existència d’una vida més enllà de la mort i prometen la salvació a qui observi un determinat codi de conducta i participi d’uns determinats rituals que, a més, aporten al convers consol, suport i benestar. Temps a venir, una d’aquestes religions —ens referim, òbviament, al cristianisme— assolirà una difusió extraordinària, fins al punt d’esdevenir la religió oficial de l’imperi. No és pas ara el moment de prendre en consideració les causes que feren possible el triomf esclatant del cristianisme. Simplement, hi hem fet al·lusió en referir-nos a la vigoria de les religions de salvació i a la seva capacitat per a apaivagar l’angoixa. Lliurar-se a pràctiques religioses no és, però, l’única solució per a aquells que se senten insegurs i neguitosos. També poden apropar-se a algun dels nombrosos individus que, en aquella època, presenten la filosofia com el gran remei contra el sofriment. Al capdavall, si, ja en el període hel·lenístic, davant del trasbals ocasionat per les noves condicions de vida, els filòsofs (tant els epicuris com els estoics i els cínics) provaven d’assossegar els seus contemporanis, per què no ho han d’intentar ara, en plena època imperial, quan les circumstàncies són encara més complexes i la inquietud afecta molta més gent? 27
M. TERESA FAU
Freqüentar la filosofia no significa necessàriament ser del tot aliè a la religió. Certament, hi ha pensadors —els epicuris, per exemple— que solen situar-se a una gran distància respecte de la divinitat, però també n’hi ha que s’hi manifesten propers. I entre aquests destaca, precisament, Epictet, de qui hom ha arribat a afirmar que és el més religiós de tots els estoics. El nostre autor esmenta sovint la divinitat anomenant-la Zeus. No es tracta, tanmateix, del Zeus del panteó olímpic, sinó d’un déu totpoderós i omniscient al qual és impossible d’amagar res. Provident, té cura del món i de tots els que hi habiten, especialment dels éssers humans. Malgrat la seva grandesa, no és inaccessible, car escolta les pregàries que li són adreçades i, d’una manera o d’una altra, respon. Pot ser identificat amb la natura, però resideix també en el cor humà. És un déu personal, a qui hom ha de manifestar gratitud per les obres creades i plena adhesió als seus designis infal·libles.
EPICTET, CRISTIá?
Atesos els plantejaments de l’antic esclau a propòsit de la divinitat, no té res d’estrany que alguns investigadors (sobretot, del segle xIx) haguessin fet l’intent de cristianitzar Epictet, afirmant que havia llegit —i utilitzat— diversos escrits del Nou Testament. La presèn28
introducció
cia a Nicòpolis d’una comunitat cristiana (epístola de Sant Pau a tit, III.12) i un esment dels cristians a les Dissertacions (IV.7.6) donava més força a aquesta hipòtesi. Però, l’any 1911, A. Bonhöffer publica una obra memorable, epiktet und das Neue testament, que rebat amb eficàcia els arguments dels defensors d’un Epictet cristià. L’autor alemany fa un minuciós estudi comparatiu del Nou Testament i de la producció d’Epictet, i demostra que l’obra del filòsof estoic és independent del text bíblic, tot i que hi ha coincidència en l’ús de la variant de la llengua grega anomenada koiné. El que resulta innegable és que els cristians de l’antiguitat se sentiren profundament atrets per la figura d’Epictet. Els Pares de l’Església admiraven no únicament l’obra, sinó també la vida, que consideraven exemplar, del nostre personatge. Tant és així que hom ha arribat a especular amb una vinculació entre la vida monàstica dels segles V, VI, VII i VIII i l’obra d’Epictet. En seria una prova la presència del Manual en nombroses biblioteques monacals (especialment, del segle VIII) i l’existència de dues Paràfrasis, en què aquesta obra és sotmesa a un procés de cristianització.
LA DiAtribA
Tornem de bell nou al filòsof estoic per a fixar la nostra atenció en el títol —Diatribaí (Dissertacions, en la 29
M. TERESA FAU
nostra traducció)— que Arrià dóna al conjunt dels ensenyaments rebuts del mestre. El terme diatribé té una multiplicitat de significacions que el fan gairebé impossible de traduir satisfactòriament. Tot i que el trobem en contextos molt diferents, ens interessa, ara i aquí, de remarcar la utilització que se n’ha fet en l’àmbit de la filosofia. En efecte, Plató (Apologia 37d) posa el mot en boca de Sòcrates, quan aquest retreu als seus conciutadans que no hagin estat capaços de suportar les seves diatribás. Diatribé suposa, doncs, d’entrada, una persona que parla i unes altres que són —voluntàriament, o no— receptores del missatge. gradualment, aquesta paraula va arrelant en el món de la docència. un mestre parla i uns deixebles escolten i, en aparèixer els dubtes, fan preguntes, que el mestre, al seu torn, respon. Per tal de mantenir l’atenció dels seus oients, l’ensenyant recorre a tot un seguit d’estratagemes: al·lusió a episodis mítics, referències a personatges històrics coneguts (en alguns casos, contemporanis), narració d’anècdotes i, si s’escau, d’acudits, etc... Quant al llenguatge, procura que sigui àgil i amb freqüents canvis de to: pot passar abruptament d’una eloqüència sublim a una forma d’expressió col·loquial, familiar o directament vulgar, fa servir diminutius, «inventa» paraules noves, s’adreça constantment als seus interlocutors (a voltes, amb una vehemència gairebé agressiva), interroga, s’exclama, gesticula. Tot això, per tal que no minvi l’interès de l’auditori. 30
introducció
En apropar-nos a les diatribaí que Arrià ens ha fet arribar, trobem a faltar el registre retòric i elevat que, quan convé, exhibeixen les altres composicions del gènere. I ens demanem si Epictet no el fa servir perquè, senzillament, no n’és capaç. De fet, podria ser que, a causa de la seva extracció social, no hagués tingut accés a la preparació que capacitava per a tenir una expressió verbal elaborada i elegant. O és que, simplement, l’artificiositat del llenguatge retòric no li deia res i, per aquest motiu, en prescindeix? La resposta, no la sabrem mai. El cas és que el filòsof fa servir un llenguatge molt planer i amb freqüents repeticions (quasi mai empra sinònims). Les formes gramaticals que utilitza estan molt lluny dels cànons que els autors de l’època observen rigorosament. Anomalies en l’ús de les preposicions i de les conjuncions, incorreccions en la morfologia verbal i desaparició de les partícules són alguns dels trets que caracteritzen les diatribaí d’Epictet. Potser algú podria sospitar que la —diguem-ne— poca cura en l’expressió del nostre personatge és imputable a Arrià, que, al capdavall, fou qui s’encarregà de recollir-ne les paraules. No és pas així ni de bon tros. De fet, la producció pròpia d’Arrià és un clar exponent d’aquell model de prosa ben elaborada i perfectament construïda que, inspirant-se en els textos més emblemàtics de l’Atenes clàssica, fan servir els autors grecs d’època imperial. És, precisament, perquè Arrià vol transmetre amb exactitud l’ensenyament del mestre que 31
M. TERESA FAU
recull les seves diatribaí, pràcticament, al peu de la lletra. Quant a la possibilitat que tingués —o no— ocasió de revisar el material abans de publicar-lo, hi ha una carta del mateix Arrià a Luci gel·li que ha fet pensar a alguns investigadors (no pas a tots, però) que, en un principi, aquests apunts no estaven pas destinats a la publicació. Com sigui, allò inqüestionable és que les diatribaí d’Epictet foren extensament divulgades i que, amb posterioritat, Arrià en féu un compendi, el Manual, en què l’espontaneïtat de la dicció està ja força esmorteïda. Sens dubte, doncs, les Diatribaí es fan ressò de la manera d’expressar-se d’Epictet. Per la resta, s’ajusten fidelment al models d’aquesta mena de composicions: al·lusions a personatges històrics, referències mítiques, narració d’anècdotes i de vivències personals, utilització de diminutius i d’expressions col·loquials, exclamacions i preguntes constants, i unes interpel·lacions als interlocutors que, a voltes, voregen l’insult i, a voltes, constitueixen autèntics improperis. Tot aquest repertori d’estratègies declamatòries ens és ofert en la variant de la llengua grega anomenada koiné, que també trobem en nombrosos papirs que ens aporten documentació sobre la vida quotidiana i, com ja hem fet constar en pàgines anteriors, en els escrits del Nou Testament.
32
introducció EL gREC, LLENguA DE L’IMPERI
Epictet impartia les seves lliçons en grec i en grec se li adreçaven els deixebles, ja que aquesta era la llengua d’ús habitual a l’escola de Nicòpolis. Però no només a l’escola de Nicòpolis. Malgrat que Roma exerceix un poder indiscutible sobre milions de persones, el llatí no és pas l’única llengua de l’imperi. Del gran imperium també formen part extensos territoris que, durant segles, han estat regits per grecs. Són totes aquelles regions que, a consequència de les conquestes d’Alexandre, constituïren els anomenats reialmes Hel·lenístics, on l’elit greco-macedònia governant dugué a terme una intensa hel·lenització. Quan Roma sotmeté aquelles terres, constatà l’arrelament que el grec hi havia aconseguit. De fet, ja abans d’annexionar zones llunyanes, els romans havien establert contacte amb comunitats que parlaven grec. Ens referim, especialment, a les poblacions que, situades al sud de la península itàlica, configuraven la regió denominada Magna Grècia, la qual, des del segle VIII a. C. (o, potser, des d’abans), havia anat donant acollida a colonitzadors hel·lens. En general, hom pot afirmar que la totpoderosa urbs acceptà la cultura grega. De fet, molts prohoms romans se senten seduïts per la —Horaci dixit— Graecia capta: n’aprenen la llengua, s’apropen a la seva literatura, visiten els seus monuments més emblemàtics i, a casa, tenen preceptors grecs (o hel·lenitzats) per als infants. I, quan 33
M. TERESA FAU
els fills ja han arribat a la joventut, solen enviar-los a fer una estada a la vella Hèl·lade, per tal que hi completin la seva formació acadèmica. Tanmateix, malauradament per als grecs, la sol·licitud romana per la seva cultura no és acompanyada d’una especial consideració pel que fa a qüestions polítiques, socials i econòmiques. generalitzar és difícil i arriscat, però resulta innegable que hi ha sectors dels món hel·lè que viuen amb incomoditat el domini romà. I, davant d’una estructura gegantina i sòlida, a la qual no poden oposar resistència efectiva, cerquen refugi i conhort, justament, en allò que els romans tant els admiren: la cultura i, sobretot, la llengua, una llengua que, per als romans, pot ser un simple element de prestigi, però que, per als grecs, constitueix un senyal d’identitat irrenunciable.
EPICTET I LA POSTERITAT
En pàgines anteriors, hem tingut ja ocasió d’al·ludir als intents d’apropiar-se Epictet per part d’autors cristians. També, òbviament, des del paganisme hi ha qui se’l fa seu, com els emperadors Hadrià i Marc Aureli, que es proclamen seguidors del filòsof. I autors com Cels, gel·li o galè en parlen amb admiració. Tot sembla indicar, doncs, que la seva obra no caurà en l’oblit i que serà coneguda —i valorada— per la posteritat. 34
introducció
Segles més tard, gràcies a la invenció de la impremta i a la traducció dels clàssics a les llengües dites vernacles, Epictet assoleix un èxit considerable. Si bé les Dissertacions són poc difoses, proliferen, en canvi, les traduccions del Manual, algunes de les quals, però, no destaquen precisament per la seva fidelitat al text (n’és un bon exemple la versió que realitzà un Quevedo convençut que el traductor està obligat a «millorar» l’original). Comentaris, antologies i paràfrasis del filòsof són llegits arreu amb avidesa; i el nom d’Epictet esdevé sinònim de sobrietat, de rigor i d’exigència envers un mateix. És possible que algun dels trets que els lectors d’altres èpoques admiraven més en l’estoic, a nosaltres, ciutadans/es del segle xxI, ens siguin, pel cap baix, indiferents. Cada generació —i cada individu— ha de fer la seva interpretació dels textos que l’antiguitat ens ha llegat; i l’ha de fer, naturalment, des de la perspectiva que li és pròpia. Certament, ha plogut molt des que Epictet alliçonava els seus deixebles a la vila de Nicòpolis. I s’han produït esdeveniments que han estat crucials en la història de la humanitat. La revolució industrial, l’esclat del marxisme, el naixement de la psicoanàlisi —i citem només alguns exemples— han deixat la seva empremta en el món. Com, actualment, l’estant deixant el moviment ecologista o la lluita per la defensa dels drets humans. Tots aquests fenòmens condicionen la nostra mirada sobre el passat i les seves obres, i ens hi fan descobrir aspectes que, temps enrera, no havien estat gaire 35
M. TERESA FAU
valorats. Potser ara, en una societat que els analistes situen en un context de crisi, caldria posar en relleu l’exhortació de l’antic esclau a no desentendre’s dels problemes que afecten la comunitat.
36
BIBLIOgRAFIA
Sobre Epictet, Flavi Arrià, Musoni Rufus i l’estoïcisme en general André, J. M., «Les écoles philosophiques aux deux premiers siècles de l’Empire», Aufstieg und Niedergang der römischen Welt, ed. per W. Haase, Annas, J, the Morality of Happiness, Oxford, 1993. Armato, g., Der stoische immanenz-begriff: über die teilGanzes und einheit-Mannigfaltigkeit-relation in stoischen System, Berlín, 2005. Bobzien, S., Determinism and Freedom in Stoic Philosophy, Oxford, 1998. Bonhöffer, A., epiktet und die Stoa, Stuttgart-Bad Canstatt, 1968 (reimp. de l’edició de Stuttgart, de 1890). Brun, J., el estoicismo, Buenos Aires, 1968. Brunt, P. A., «From Epictetus to Arrian», Athenaeum 75, 1977, pp.19-48. Capelle, W., epiktet, teles und Musonius, Wege zu glückseligem Leben, Zurich, 1948. Colardeau, T., Étude sur Épictète, París, 1903. Elorduy, E., el estoicismo, 2 vols., Madrid, 1972. Festugière, A.-J., Deux prédicateurs de l’Antiquité: télès et Musonius, París, 1978.
39
EPICTET
germain, g., Épictète et la spiritualité stoïcienne, París, 1964. goulet-Cazé, M. O., Les Kynica du stoïcisme, Stuttgart, 2003. gourinat, J. B., La dialectique des stoïciens, París, 2000. gretenkord, J. C., Der Freiheitsbegriff epiktets, Bochum, 1981. Hoven, R., Stoïcisme et stoïciens face au problème de l’Audelà, París, 1971. Ierodiakonou, K., topics in Stoic Philosophy, Oxford, 1999. Inwood, B., the Cambridge Companion to the Stoics, Cambridge, 2003. Kimpel, B., Stoic Moral Philosophers: their Counsel for today, Nova York, 1985. Laurenti, R., «Musonio e Epitteto», Sophia 34, 1966, pp. 317-335. Lee, C.-u., oikeiosis: Stoische ethic in naturphilosophischer Perspektive, Freiburg, 2002. Long, A. A., La filosofía helenística, (trad. esp.), Madrid, 1977. Michel, A., La philosophie politique à rome d’Auguste à Marc-Aurèle, París, 1969. Pohlenz, M., Die Stoa. Geschichte einer geistigen bewegung, 2 vols., göttingen, 1948-49. Puente Ojea, g., ideología e historia. el fenómeno estoico en la sociedad antigua, Madrid, 1974.
40
La saviesa de l’esclau. Antologia Rodis-Lewis, g., La Morale Stoïcienne, París, 1970. Schofield, M., the Stoic idea of the City, Cambridge, 1999. Schofield, M. - Striker, g., (edd.), the Norms of Nature: Studies in Hellenistic ethics, Cambridge, 1986. Schubert, A., untersuchungen zur stoischen bedeutungslehre, göttingen, 1994. Sedley, D., Stoics, epicureans, Sceptics: an introduction to Hellenistic Philosophy, Londres, 1996. Sellars, J., the art of living: Stoic ideas concerning the Nature and Function of Philosophy, Coventry, 2001. Sherman, N., Stoic Warriors: the ancient Philosophy behind the military Mind, Oxford, 2005. Stadter, P. A., Arrian of Nicomedia, Chapel Hill, N. C., 1980. Starr, C. g., «Epictetus and the Tyrant», Classical Philology 44, 1949, pp. 20-29. Verbeke, g., «L estoïcisme, une philosophie sans frontières», Aufstieg und Niedergang der römischen Welt, ed. per H. Temporini, Berlín-Nova York, 1973, vol. I 4, pp. 3-42.
Sobre el context social, històric i cultural dels primers segles de l’Imperi Romà Alföldy, g., Historia social de roma, (trad. esp.), Madrid, 1987.
41
EPICTET
Carcopino, J., La vida cotidiana en roma en el apogeo del imperio, (trad. esp.), Madrid 1993. Ferrary, J.-L., Philhellénisme et impérialisme. Aspects idéologiques de la conquête romaine du monde hellénistique, Roma, 1988. Konstan, D.-Saïd, S., (edd.), Greeks on Greekness. Viewing the Greek Past under the roman empire, Cambridge, 2006. gruen, E. S., Studies in Greek Culture and roman Policy, Leiden 1990. Millar, F., the roman Near east, 31 BC-AD337, Cambridge (Mass), 1993. Miralles, C., el Helenismo, Barcelona, 1981. Montero, S. - Bravo, g - Martínez Pinna, J., el imperio romano. evolución institucional e ideológica, Madrid, 1991. Ostenfeld, E - Blomqvist, K.- Nevett, L., (edd.), Greek romans and roman Greeks: Studies in cultural interaction, Aarhus, 2000. Saïd, S., (ed.), HeLLeNiSMoS: quelques jalons pour une histoire de l’identité grecque, Leiden, 1991. Sirinelli, J., Les enfants d’Alexandre. La littérature et la pensée grecques (334 av. J.-C. – 529 ap. J.-C.), París, 1995. Swain, S., Hellenism and empire. Language, Classicism and Power in the Greek World, AD 50-250, Oxford, 1996. Vegetti, M., L’etica degli antichi, Roma-Bari, 1990. Veyne, P., L’empire Gréco-romain, París, 2005.
42
NOTA
A l’hora de triar els passatges que formen part d’aquesta selecció, he tingut en compte la totalitat de l’obra atribuïda a Epictet (Dissertacions, Manual i Fragments). He fet la traducció a partir del text grec editat per W. A. Oldfather (epictetus. the Discourses as reported by Arrian, the Manual and Fragments, 2 vols, Londres, 1925-28). Tot i que he procurat de fer una traducció que s’ajustés a l’estil d’Epictet (vegeu la introducció), en determinades ocasions, per tal que algun passatge, excessivament concís, fos més intel·ligible, he afegit un subjecte, un verb o un complement. Pel que fa a les expressions reiteratives, molt habituals en el text, he tendit a reproduir-les fidelment, si bé, a vegades, quan la repetició podia resultar feixuga per al lector, he optat per introduir-hi alguna modificació. Quant al mot ánthropos, que Epictet empra amb freqüència, l’he traduït per «ésser humà» i he fet servir el mot «home» només quan el filòsof utilitza la paraula anér. M. Teresa Fau
Epictet La saviesa de l’esclau
La vida i la mort
En el primer passatge que presentem, el filòsof s’adreça amb vehemència a un interlocutor que ens és desconegut i li recorda els dons que la divinitat li ha atorgat per a viure en aquest món. La vida, però, no dura per sempre: cal ser-hi com en una festa i, quan arriba el moment de marxar, fer-ho sense recança, agraït per tot allò que hom hi ha experimentat i amb la certesa que aquell que se’n va està fent possible l’arribada d’algú altre. L’ésser humà no tria ni el moment de néixer ni el lloc que ocuparà en la societat. Epictet, servint-se d’una imatge que ha fet fortuna en la literatura posterior, el compara a l’actor d’una obra de teatre, obligat a assumir el personatge que el director ha triat per a ell. Ara bé, això no l’eximeix de responsabilitats, car haurà de representar de la millor manera el paper que li ha tocat. La moderació és una virtut que el nostre autor recomana sovint als deixebles. I una bona ocasió per a exercitar-la és, sens dubte, la celebració d’un banquet. De la mateixa manera que el comensal no ha de llançar-se amb avidesa damunt de les menges, tampoc aquell que participa del banquet de la vida no ha de precipitar-se a l’hora d’obtenir família, càrrecs o riquesa; 51
EPICTET
i, fins i tot, té la possibilitat —no pas l’obligació— de renunciar-hi. Al capdavall, l’existència és breu. Tant com el lapse de temps de què un navegant disposa per a sortir un moment de la nau i proveir-se d’aigua. En aquest curt interval podrà gaudir dels béns que, pel camí, vagi trobant —i Epictet, en fer-hi referència, utilitza el diminutiu de forma tan reiterada com significativa—, però haurà d’estar atent a la crida del capità i, tan bon punt la senti, haurà de deixar-ho tot i tornar a embarcar. Tot i la celeritat amb què la mort es presenta, el filòsof no la veu pas com a quelcom negatiu. Ben al contrari, la mort de l’ésser humà és necessària, com necessària és també per a l’espiga a la qual, quan ha assolit la maduresa, li arriba l’hora de la sega. Seria, però, èticament correcte avançar l’hora de la sega? Els dos passatges que clouen el capítol posen de manifest l’opinió d’Epictet sobre el suïcidi. En el primer, el nostre autor opta clarament per no posar fi a la pròpia vida i proposa actuar com el soldat que, malgrat les dificultats, roman en la posició que li ha estat assignada. En canvi, en el segon fragment, conscient que, en determinades circumstàncies, un individu pot no veure’s amb cor d’afrontar les contrarietats de l’existència, admet la possibilitat de recórrer al suïcidi; i ho fa servint-se d’una frase —«la porta és oberta»— que trobem repetida diverses vegades al llarg de la seva obra.
52
La saviesa de l’esclau. Antologia
*** – Qui ets i per què has vingut? No és ell 1 qui t’hi ha portat? No és ell qui t’ha fet veure la llum? No t’ha donat persones que t’ajuden? No t’ha donat també sentits? No t’ha donat capacitat de raonar? I en qualitat de què t’ha portat aquí? No és com a mortal? No és perquè, vestit amb un trosset de carn, visquis sobre la terra, contemplis el seu govern, participis en el seu seguici i, durant un temps breu, prenguis part en la seva festa? No vols, doncs, mentre t’és permès, contemplar el seguici i l’aplec i, més tard, quan te’n facin marxar, allunyar-te’n, després d’haver-te prosternat davant d’ell i d’haver-li donat les gràcies per allò que has escoltat i que has vist? – No! Jo encara volia prendre part en la festa. – I els que s’inicien en els misteris encara voldrien continuar la seva iniciació i potser també els que són a Olímpia voldrien veure altres atletes. Però l’aplec s’acaba: surt-en, ves-te’n com un home agraït, com un home discret. Fes lloc per a altra gent. Cal que neixin d’altres, tal com també tu vas néixer, i cal que, un cop nascuts, tinguin terra i habitatges, allò que els faci falta. Ara bé, si els que han arribat primer no es van retirant, què els queda? Per què ets insaciable? Per què no en tens prou? Per què fas patir el món? 2 1 2
Referència a la divinitat. Dissertacions IV 1.104-106.
53
EPICTET
...Tu no vas néixer quan vas voler, sinó quan el món tingué necessitat de tu. 3 Recorda que ets actor d’una obra de teatre i que el teu paper ha estat decidit pel director: si vol que sigui curt, serà curt; si vol que sigui llarg, serà llarg. Si vol que facis el paper d’un captaire, també l’has de fer amb bona disposició, de la mateixa manera que si es tracta de fer el paper d’un coix, el d’un alt càrrec o el d’un simple ciutadà. Certament, allò que et pertoca és fer bé el personatge que t’ha estat assignat; escollir-lo, però, correspon a un altre. 4 Recorda que has de captenir-te com en un banquet. una safata ha anat donant voltes i ha arribat fins on ets tu: allarga la mà i pren-ne amb moderació; la safata passa de llarg: no l’agafis; encara no t’ha arribat: no projectis, de lluny estant, el teu desig i espera, més aviat, que sigui davant teu. I fes així en relació a la possibilitat de tenir fills, de tenir muller, de tenir càrrecs, de tenir riquesa; i algun dia seràs digne de participar en el banquet dels déus. Ara bé, si no prens ni tan sols d’allò que t’és ofert ni en fas cas, aleshores no només participaràs en el banquet dels déus, sinó també en el seu govern, car va ser actuant així que 3 4
Dissertacions III 24.94. Manual 17.
54
La saviesa de l’esclau. Antologia
Diògenes, 5 Heràclit 6 i altres homes com ells meresqueren esdevenir i ser anomenats divins.7 Durant un viatge per mar, si, després que la nau ha atracat, surts per a proveir-te d’aigua potable, tot fent camí, pots, de passada, recollir una petxineta o una planteta, 8 però cal que estiguis pendent de la nau i que miris enrere contínuament, no fos cas que et cridés el capità; i, si et crida, cal que ho deixis tot, perquè no et facin embarcar lligat com el bestiar. Així també, durant la vida, si, en comptes d’una planteta i d’una petxineta, et són donats una mullereta i un fillet, no hi ha res a dir; però, si el capità et crida, deixa-ho tot i corre cap a la nau sense mirar enrere. I, si ets vell, ni tan sols t’allunyis de la nau: que no hi faltis quan et cridin! 9 ...Per a les espigues, el fet de no ser segades mai és una maledicció. Sapigueu, doncs, que, també per als éssers humans, el fet de no morir és una maledicció: no ser segat és el mateix que no haver arribat a la maduresa. 10 ...Jo aleshores 11 diria. «Homes, espereu l’ordre de la 5
Es tracta de Diògenes el Cínic, proposat sovint per Epictet com a punt de referència moral. Vegeu la introducció. 6 Filòsof presocràtic per qui els estoics se sentien interessats. 7 Manual 15. 8 El mot emprat en el text es refereix, específicament, a una planta bulbosa. 9 Manual 7. 10 Dissertacions ΙΙ 6.12-13. 11 Epictet al·ludeix a la possibilitat que uns deixebles fessin apologia del suïcidi.
55
EPICTET
divinitat! Quan ella us faci el senyal i us alliberi d’aquest servei, llavors aneu-hi amb tota llibertat; però, de moment, continueu resistint en aquesta posició que us ha assignat». 12 Han fet fum a dintre de la casa? Si és una cosa moderada, m’hi quedo; si n’hi ha massa, me’n vaig. Cal recordar i tenir ben present que la porta és oberta. 13
12 13
Dissertacions I 9.16. Dissertacions I 25.18.
56